Autor/a
+

Informació pràctica

Evolució biofisiològica en l'adultesa
pP@)

En el període d’adult madur els canvis són més evidents, tant en l’aparença física com en el funcionament del cos. 

1. Sistema de teixits,membranes pell i derivats de la pell, 2. Sistema nerviós, 3. Òrgans dels sentits, 4. Sistema locomotor, 5. Sistema respiratori, 6. Sistema cardiovascular, 7. Sistema endocrí, 8. Sistema immunitari, 9. Sistema urinari, 10. Sistema reproductor.

 

La senescència, que és l’estat de declivi físic en què el cos, amb l’edat, perd gradualment força i eficiència, s’inicia cap al final de la dècada del 20 anys.

Al començament de l’etapa adulta tots els sistemes corporals funcionen a un nivell òptim. Els components genètics i hormonals que impulsen el creixement s’aturen al principi de la joventut. De fet, les noies arriben a la seva màxima estatura als 16 anys i la majoria dels nois cap als 18 o 20.

El creixement muscular i l’augment de greix continua als 20 anys, quan el cos s’omple: les dones arriben al volum final complet de pits i malucs, i els homes el d’espatlles i el de la part superior del braç. A causa, en part, d’aquests increments, també augmenta el pes, especialment al començament dels 20 anys.

Els homes, generalment, són més forts físicament que les dones perquè tenen més massa muscular; amb tot, per a les persones de tots dos sexes la força física augmenta durant la dècada dels 20 anys i arriba al seu màxim cap als 30, moment en què comença a disminuir.

Segons l’Organització Mundial de la Salut (OMS), a partir dels 40 anys les necessitats d’energia disminueixen un 5 % per dècada, ja que es redueix el metabolisme basal de la persona (l’energia que necessita l’organisme per mantenir les funcions vitals en situacions de repòs). Per això, l’aportació calòrica ha de ser més petita i adaptada a les necessitats individuals en funció de l’edat, la complexió i l’activitat física.

Des del començament de l’adultesa, es produeixen senyals de declivi en tots els sistemes corporals, els més visibles són els del teixit cutani. Altres senyals que no són tan visibles ni obvis es donen pràcticament en tots els sistemes corporals, i el canvi es produeix a un ritme diferent a cada òrgan.

 

1. Sistema de teixits, membranes, pell i derivats de la pell 

 
1.1 Teixits

La majoria de teixits de l’organisme perden elasticitat amb l’edat. Així, per exemple, és ben visible la disminució de l’elasticitat del teixit conjuntiu de la pell, però aquests canvis també es produeixen als músculs del cor, els pulmons i les venes.

 

Uns altres teixits que canvien amb l’edat són el muscular i l’adipós. La massa muscular evoluciona fins que arriba al seu punt màxim, que en els homes és cap als 30 anys i en les dones es pot mantenir fins als 50, que és quan comença a baixar.

 

El teixit adipós tendeix a augmentar tant en homes com en dones entre els 40 anys i els 50, i ho continua fent fins als 70-75 anys.

 

1.2 Pell

Els canvis de la pell tenen lloc al llarg de l’edat adulta i s’accentuen a la vellesa, quan apareix més sequedat a causa de la disminució del teixit adipós.

 

Aquesta canvis es manifesten lentament i es comencen a fer visibles al començament de la dècada dels 20 anys. Cap a finals d’aquesta mateixa dècada la majoria de persones perceben en el seu aspecte físic els senyals inicials de l’envelliment. Com a conseqüència de la disminució progressiva del col·lagen (prop d’un 1 % cada any), que forma part del teixit conjuntiu de la pell, la pell es fa més prima i perd flexibilitat, i apareixen les primeres arrugues al voltant dels ulls, al front i al voltant de la boca. La pell continua perdent elasticitat durant les dècades següents i algunes persones als 40 anys presenten parpelles caigudes, flacciditat a les galtes i doble mentó.

 

1.3 Cabells

Els cabells blancs poden aparèixer cap als 30 anys, a causa d’una reducció del nombre de cèl·lules que produeixen el pigment als fol·licles pilosos dels cabells. També hi ha una pèrdua de cabells pels canvis hormonals i la reducció del reg sanguini a la pell. La pèrdua de cabells, que en molts casos està relacionada amb factors hereditaris, es dóna en tots dos sexes, però és més freqüent en els homes.

Sistema de teixits, membranes, pell i derivats de la pell 

 

2. Sistema nerviós 

Un dels resultats més concloents en l’estudi de l’envelliment del sistema nerviós és la pèrdua de neurones i la disminució dels nivells dels neurotransmissors, les substàncies químiques necessàries per a la comunicació neuronal. La reducció d’aquestes substàncies pot causar alteracions en la memòria i la son, i també malalties com el Parkinson. Un altre dels factors relacionats amb l’envelliment del sistema nerviós és la lentitud neuronal, que provoca un augment del temps de reacció en l’execució de tasques. La causa de la disminució de la velocitat en l’execució d’activitats s’ha relacionat amb la ruptura de les connexions neuronals, que fa que augmenti el temps per processar la informació, amb efecte acumulatiu a mesura que la persona es fa gran (Cerella, 1990). 

 

2.1 Son

Durant l’etapa adulta el temps real de son es manté bastant constant; amb tot, es poden donar alteracions en el patró de son en diferents edats. Desvetllar-se durant la nit comença a passar cap als 30 anys i a partir d’aquí cada cop és més freqüent. És estrany que les persones de 50 anys dormin tota la nit d’una tirada, i, a partir dels 60 anys, els costa més adormir-se a l’hora de ficar-se al llit o tornar a adormir-se després d’haver-se despertat durant la nit, o bé es desperten molt aviat al matí.

- Sistema nerviós central

 

3. Òrgans dels sentits

 

3.1 Vista

Els canvis a la còrnia, el cristal·lí, els músculs oculars i altres parts de l’ull comencen entre els 35 i els 45 anys, mentre que les alteracions a la retina i el sistema nerviós es comencen a evidenciar entre els 55 i els 65 anys.

 

Cap als 40-45 anys les persones adultes poden tenir vista cansada (presbícia), que consisteix en la pèrdua d’elasticitat de la còrnia, cosa que redueix la capacitat d’enfocar. Es comencen a tenir dificultats per llegir o fer feines en què sigui necessari veure-hi de prop; aquest canvi es reflecteix clarament en el fet que les persones de 40 anys tendeixen a tenir el material de lectura gairebé dues vegades més lluny dels ulls que les de 20 anys. Aquests canvis visuals en la meitat de la població no causen dificultats en la vida quotidiana, simplement les persones necessiten ulleres correctores.

 

Després dels 50 anys aproximadament es pot apreciar una disminució constant de la percepció de la profunditat, és a dir, de la capacitat per calcular la distància amb els objectes, de l’agudesa visual, de l’elasticitat del múscul ocular, de la sensibilitat al color i de l’adaptació a la foscor (Kline i Scialfa, 1996). Aquests factors fan que la persona tingui dificultats per discriminar els petits detalls a distància i per acomodar la visió quan entra en llocs foscos o poc il·luminats, i augmenti el perill d’enlluernament, per exemple, a la carretera pels llums dels cotxes que van en direcció contrària. Tanmateix, la majoria de persones adultes es poden adaptar a aquests canvis sense gaires dificultats i poden compensar aquests dèficits visuals amb mesures correctores senzilles, exceptuant el glaucoma, un trastorn visual causat per l’augment de la pressió dins del globus ocular. El glaucoma és cada vegada més freqüent a partir dels 50 anys i, per això, és molt important detectar-lo aviat a través de revisions oftalmològiques.

 

El camp visual, que és l’àrea total que l’individu pot veure adequadament quan mira a un punt fix amb el cap recte, també disminueix amb l’edat. Segons un estudi recent (Ball i Owsley, 1992, 2000), el camp visual es manté estable fins als 55 anys i després comença a disminuir.

 

3.2 Oïda

Els problemes d’audició, igual que els visuals, apareixen de manera progressiva amb l’edat. Segons un estudi (Forzard, 2000), prop d’un 19 % dels adults de 45 a 54 anys tenen alguna dificultat en l’audició, i entre els 75 i 79 anys aquest nombre augmenta fins a arribar aproximadament al 75 %.

 

Els trastorns que donen lloc als canvis en l’audició s’atribueixen a factors com l’acumulació excessiva de cera a les orelles i artritis als ossets de l’orella mitjana, però la causa més freqüent de pèrdua auditiva són els canvis degeneratius de la còclea, que és l’estructura principal que rep l’estimulació neurològica per a l’audició.

 

L’agudesa auditiva es va perdent de manera gradual i no és igual per a totes les freqüències; per exemple, la capacitat de distingir els tons d’alta freqüència decau més de pressa que la d’entendre una conversa. Un dels primers senyals que indica que s’ha perdut audició acostuma a ser la dificultat que té una persona de 40 anys aproximadament per sentir el timbre de la porta o el telèfon a una certa distància, o la tendència a no despertar-se quan sona el despertador, com passa en persones d’uns 50 anys. En canvi, els sons de la parla acostumen a entendre’s fins a la vellesa.
 

Pèrdua auditiva als 50 anys
 Homes Dones 
Poden entendre fins i tot un murmuri  65 %  75 %
Poden entendre una conversació en veu baixa,
però no arriben a entendre un murmuri
 28 %  22 %
Poden entendre una conversació en veu alta,
però no poden entendre’n una en veu baixa 
 5 %  2 %
Ni tan sols poden entendre una conversació en veu alta  2 %  1 %

Font: Berger K, Thompson R. Psicología del desarrollo: Adultez y vejez. 4 ed. Madrid: Editorial Panamericana, 2001. Pag 79

 
3.3. Gust i olfacte

En la persona adulta jove i madura gairebé no es detecten alteracions en els sentits del gust i l’olfacte, tret que tinguin alguna afectació neurològica.
 
- Sistema nerviós / sentits  
 

4. Sistema locomotor

En el sistema locomotor es produeixen canvis físics importants, especialment en l’etapa d’adult gran. Entre els 45 i els 50 anys aproximadament acostuma a haver-hi un descens gradual de l’estatura. Aquest descens és degut al debilitament dels músculs de l’esquena que connecten els teixits i les vèrtebres. Algunes persones, als 60 anys, poden arribar a perdre gairebé 2,5 centímetres d’alçada.

 

La pèrdua de massa o densitat òssia és un dels canvis físics que pot desencadenar problemes de salut importants. El nivell màxim de massa òssia s’acostuma a assolir entre els 20 i els 30 anys, i baixa posteriorment amb l’edat. A causa de la disminució de la densitat òssia, augmenta la fragilitat dels ossos, cosa que provoca un augment del risc de fractures i el prolongament del temps per consolidar-les. En les dones amb la menopausa, la pèrdua de la massa òssia s’accentua quan disminueixen els estrògens, s’agreuja si hi ha una ingesta deficient de calci i vitamina D, i causa l’osteoporosi.

 

Un altre canvi físic que s’inicia a partir de la segona dècada de vida és l’aprimament, les fissures i el desgast dels cartílags protectors de les articulacions. Amb el temps, els ossos que hi ha sota el cartílag es malmeten i ocasionen osteoartritis, una malaltia que es manifesta amb un inici i un augment gradual de dolor i discapacitat, amb signes lleus d’inflamació (Ettinger, 1995). Generalment l’acostumen a tenir persones en la fase de maduresa i s’intensifica en la vellesa.

Sistema locomotor

 

5. Sistema respiratori

El volum màxim d’aire que respirem disminueix entre els 25 i els 85 anys, a causa de la pèrdua de distensibilitat de la caixa toràcica.

 

La capacitat vital dels pulmons, per la seva banda, disminueix al voltant d’un 5 % cada dècada a partir dels 20 anys, i es redueix més de pressa en les persones exposades al fum del tabac i altres contaminants aeris. Els efectes acumulatius de respirar aire contaminat dificulten establir clarament la relació d’aquests canvis amb l’edat.

Sistema respiratori 

 

6. Sistema cardiovascular

Els canvis relacionats amb l’edat adulta en el sistema cardiovascular són difícils de distingir dels canvis causats per problemes patològics, com ara la rigidesa arterial ocasionada per la pèrdua d’elastina a les parets arterials i els derivats de la hipertensió arterial. Amb tot, hi ha alguns canvis en el sistema cardiovascular que es relacionen amb l’edat adulta, com ara l’augment del temps de relaxació entre les contraccions cardíaques, l’engruiximent de les vàlvules cardíaques i la disminució de l’elasticitat de l’aorta (l’artèria principal que surt del cor), cosa que dificulta l’expulsió de la sang del ventricle esquerre i redueix la quantitat de sang que el cor pot bombar per minut, i per tant, la sang disponible per nodrir tots els teixits del cos. També el teixit muscular del cor es deteriora quan és substituït per teixit connectiu, i les artèries s’endureixen amb la calcificació (Whitbourne, 1999).

 

Hi ha grans variacions individuals que poden accelerar el procés d’afectació del sistema cardiovascular, com ara l’estrès ambiental, una dieta inadequada, el tabac i el sedentarisme.

Sistema cardiovascular
  

7. Sistema endocrí

Els canvis en el sistema endocrí els determina la disminució de la producció d’hormones, principalment en les dones a causa de la menopausa, que es produeix cap als 50 anys. Durant aquest procés hi ha un descens en la concentració d’estrògens, testosterona i progesterona.

 

A diferència de les dones, els homes no experimenten un descens hormonal tan brusc. El nivell de testosterona es manté constant fins als 60 anys i després disminueix progressivament. Altres canvis relacionats amb l’edat adulta que afecten el sistema endocrí són la disminució de les hormones tiroïdals, que ajuden a controlar el metabolisme basal, que comença a disminuir en aquesta etapa. També disminueix l’efecte de la insulina, l’hormona que produeix el pàncrees, sobre les cèl·lules de l’organisme, i el nivell de glucosa a la sang acostuma a augmentar a partir dels 50 anys.

- Sistema endocrí

 

8. Sistema immunitari

El sistema immunitari, responsable de la defensa de l’organisme davant els agents externs, com ara els bacteris o els virus, i de les amenaces internes, com ara el càncer, es va deteriorant amb l’edat. És en el període de la maduresa quan s’evidencia més el deteriorament d’aquest sistema i les persones necessiten més temps per recuperar-se de qualsevol problema de salut. També en la maduresa el sistema immunitari es pot alterar i pot confondre les cèl·lules pròpies amb agents invasors, i d’aquesta manera causar malalties autoimmunitàries, com ara l’artritis reumatoide o el lupus.

- Sistema immunitari

 

9. Sistema urinari

Els ronyons van perdent eficiència cap als 30 anys i el seu funcionament disminueix lentament amb l’edat (un 4 % cada dècada), si no és que es veuen afectats per les drogues o per alguna malaltia; si fos així, el deteriorament del sistema renal i urinari es produiria amb més rapidesa.

 

En l’home adult són freqüents els canvis en algunes funcions del sistema urinari, especialment en la micció. Aquestes modificacions les causa principalment l’augment de la glàndula prostàtica, aproximadament a partir dels 50 anys, que comprimeix la uretra i dificulta el pas de l’orina.

 

En les dones la pèrdua d’estrògens durant la menopausa facilita la disminució del to muscular de la uretra i la bufeta, cosa que provoca problemes com ara la incontinència d’esforç i infeccions urinàries.

- Sistema urinari

 

10. Sistema reproductor

Per a tots dos sexes la capacitat de resposta sexual varia amb l’edat. Segons diversos estudis, l’activitat sexual assoleix el seu punt màxim a la dècada dels vint i va disminuint en freqüència en les dècades posteriors.

 

Les hormones sexuals (estrògens i progesterona en les dones; andrògens, inclosa la testosterona, en els homes) tenen una influència notable en la conducta sexual al llarg de les etapes de la vida. Alguns estudis asseguren que l’impuls sexual també pot disminuir quan la pressió de procrear desapareix, ja que la majoria de parelles completen la família a la dècada dels 30.

 

10.1. Sistema reproductor masculí

Els homes madurs no viuen cap canvi brusc que redueixi la capacitat de reproducció ni els nivells d’hormones sexuals. La majoria d’homes adults mantenen un procés continu d’espermatogènesi (formació d’espermatozoides) durant tota la vida. Tanmateix, a mesura que l’edat avança hi pot haver una disminució de la qualitat d’aquestes cèl·lules, tant en quantitat com en viabilitat de reproducció. La producció disminueix aproximadament un 30 % entre els 25 i els 60 anys, però fins i tot als 80 anys conserven la meitat de la fertilitat que tenien als 25 i poden procrear (Whitbourne, 1996).

 

En la majoria dels homes els nivells de testosterona disminueixen progressivament a partir dels 30 anys; atès que aquests nivells es relacionen amb el desig sexual i la velocitat en la resposta sexual, a mesura que es fan grans poden experimentar canvis que afectin el desig sexual i la capacitat per mantenir relacions sexuals.

 

En la pubertat l’excitació sexual que produeix una erecció del penis acostuma a donar-se molt ràpidament i sovint en resposta a una estimulació tant visual com auditiva o de la pell. També l’orgasme durant l’activitat sexual arriba ràpidament. En la maduresa l’home pot tardar més que un jove a tenir una erecció després de l’estimulació, la força d’ejaculació és la meitat de la d’un jove i disminueix el volum del líquid ejaculat.

Sistema reproductor masculí  

 

10.2. Sistema reproductor femení

En les dones madures les hormones femenines regulen el cicle menstrual, que s’acaba habitualment cap als 50 anys, és llavors quan es perd la capacitat reproductora i de vegades això pot afectar el desig sexual.

 

La interrupció del cicle menstrual durant la menopausa causa variacions en els nivells hormonals regulats per la glàndula pituïtària. 

Consells de salut: Menopausa  

Associats a aquest procés es produeixen canvis en els òrgans genitals femenins, les parets vaginals s’encongeixen, i la mida i la lubricació de la vagina disminueixen. També hi ha una reducció dels genitals externs. Aquests canvis influeixen en l’activitat sexual de les dones: augmenta la possibilitat de tenir disparèunia (dolor durant l’acte sexual) i es requereix més temps i estimulació per arribar a l’orgasme.

 

Tot i aquests canvis físics, no hi ha cap causa fisiològica que impedeixi a la dona continuar gaudint de la seva vida sexual a mesura que es fa gran.

 

En resum, el deteriorament del funcionament fisiològic en gran part de l’etapa adulta és lleu i s’incrementa progressivament amb l’edat. Amb tot, no s’han de sobrevalorar els canvis de l’organisme, perquè les conseqüències d’aquests canvis les determinen majoritàriament l’actitud i les habilitats psicosocials amb què les persones les afronten.

Sistema reproductor femení 
 

p Llegir més...

Evolució psicològica i social en l'adultesa
pP@)

  1. L'adult jove (de 19 a 25 anys) 
  2. L'adult madur (de 26 a 65 anys) 

 


El desenvolupament psicosocial consisteix a adaptar-se i afrontar situacions vitals molt diverses, i és la diversitat la característica distintiva de la vida adulta. Fora de les limitacions que imposa el ritme biològic i després de superar alguns controls paterns, els adults són més autònoms per escollir el seu propi procés de desenvolupament; i són diferents i diversos els camins que poden recórrer els canvis cap a l’adultesa. L’evolució en el desenvolupament psicosocial de l’adult està molt relacionada i condicionada pel desenvolupament cognitiu. Aquest desenvolupament acostuma a ser molt ràpid en l’etapa d’adult jove i es caracteritza per un augment en les capacitats mentals de raonament matemàtic, fluïdesa verbal, capacitat de vocabulari, capacitat de treure conclusions i capacitat de raonar. Aquestes capacitats milloren gradualment fins a principis de la quarta o la cinquena dècada de vida. Aproximadament en l’estadi d’adult madur, les persones, en funció del seu nivell educatiu, poden augmentar les capacitats intel·lectuals relacionades  amb el coneixement adquirit a través de l’experiència i l’estudi (resolució de problemes de la vida quotidiana, acumulació de coneixement, comprensió de la comunicació, resolució de conflictes a la pràctica). És en la maduresa quan s’acostuma a adquirir més perícia i flexibilitat per resoldre els problemes pràctics.

 

El desenvolupament intel·lectual competent està condicionat per la interacció entre els factors biològics, psicològics, socials i culturals que s’esdevenen al llarg de les etapes del cicle vital. En general, les capacitats intel·lectuals canvien amb el coneixement que es va acumulant amb el temps i incideixen en el desenvolupament de les habilitats professionals, la resolució dels problemes ordinaris i la manera de viure la vida. A la pregunta de si la intel·ligència canvia amb l’edat, els investigadors contesten amb múltiples i complexes respostes. Alguns asseguren que la intel·ligència es deteriora en determinats aspectes com per exemple en la rapidesa mental, i augmenta en d’altres com ara en el coneixement de la vida o la saviesa. Altres investigadors afirmen que la intel·ligència és relativament estable al llarg dels anys adults fins que apareix una malaltia o es manifesta el deteriorament dels òrgans sensorials.

 

Els primers estudis sobre la relació entre l’edat i la intel·ligència han mostrat que hi ha un deteriorament després dels 20 o 30 anys, especialment en les habilitats mentals que es requereixen per aplicar nous coneixements, fer raonaments amb més rapidesa i memoritzar. En canvi, els adults poden augmentar la seva funció intel·lectual en aquelles capacitats mentals que depenen de l’experiència i dels coneixements adquirits.

 

Actualment la investigació sobre el desenvolupament intel·lectual i l’edat continua aportant expectatives molt positives per a l’etapa adulta i la vellesa. El deteriorament en el rendiment intel·lectual comença després dels 60 anys, i hi ha persones amb un nivell alt d’estudis i formació que poden percebre el declivi als 80 o 90 anys.

 

Un dels últims estudis identifica sis estadis de desenvolupament intel·lectual en les persones adultes (Schaie i Willis, 2000), dels quals els quatre primers corresponen a les etapes de l’adult jove i madur: 

  • Estadi d’èxit o assoliment. Comença a la joventut, quan s’han d’aplicar els coneixements per desenvolupar carreres professionals i la vida en parella/família. S’aplica la intel·ligència en aquelles situacions que tenen conseqüències importants per aconseguir les metes personals a llarg termini. 
  • Estadi de responsabilitat. S’hi arriba quan els adults joves han adquirit les habilitats cognitives per orientar la seva conducta i aconsegueixen un grau d’independència personal per resoldre situacions amb responsabilitat social. Generalment aquest estadi s’estableix quan la persona s’ha de fer càrrec de les necessitats de persones que estan sota la seva responsabilitat, com ara la parella i els fills, i quan adquireix responsabilitats envers els altres a la feina i la comunitat. 
  • Estadi executiu. Correspon a l’estadi que la persona ha d’assolir quan les responsabilitats augmenten en complexitat segons el càrrec o el lloc de treball que ocupa. Es desenvolupen capacitats de planificació i avaluació per aplicar al nivell de responsabilitat dins de l’organització. 
  • Estadi de reorganització. S’assoleix al final de la maduresa i implica les decisions que la persona pren per iniciar la transició de la vida laboral a la jubilació i per planificar l’economia per a la resta de la seva vida.

 
Els estadis posteriors corresponen a l’etapa de la vellesa, i són l’estadi de reintegració i el de deixar un llegat. En el primer, la persona aplica els seus coneixements i esforços per reintegrar interessos, actituds i valors. El segon, generalment, comença amb l’esforç personal de dur a terme una revisió de la vida.

 

Aquest model d’estadis, tot i que es correspon amb un període d’edat aproximat, pot variar de forma considerable en les diferents societats, així com en les persones de graus diferents de competència cognitiva i de compromís personal. El que importa és el procés seqüencial d’aquests estadis, no el cronològic.

 

En definitiva, i segons aquests autors, el desenvolupament intel·lectual de les persones estarà influït pels esdeveniments de la vida; a mesura que els individus assumeixin compromisos i responsabilitats adquiriran més experiència i desenvoluparan una intel·ligència més profunda.

 

1. L’adult jove (de 19 a 25 anys)

Convertir-se en adult és una de les transicions més importants de la vida, però és difícil indicar el moment en què passa en les societats occidentals. L’edat de 18 anys és la que proporciona en la societat espanyola l’estatus legal d’adult, ja que s’adquireix el dret a votar, però no indica una ruptura amb l’etapa de l’adolescència ni la confirmació com a adult. Molts joves a aquesta edat acaben l’educació acadèmica i comencen la vida laboral, cosa que els ajuda a sentir-se adults perquè guanyen els seus propis diners i són econòmicament independents de la família.

 

Altres joves, encara que puguin fer feines a temps parcial o en èpoques concretes de l’any, decideixen continuar la seva formació universitària o professional, i ajornen la plena entrada a l’àmbit laboral. La transició a l’etapa adulta és molt diferent en les cultures no occidentals, moltes tenen uns criteris ben definits que han de tenir els homes per convertir-se en adults. Aquests criteris se centren en tres factors fonamentals: procrear, alimentar la família i protegir-la. En canvi, per a les dones la menarquia (la primera menstruació) és la fita que marca l’etapa adulta.

 

Segons els sociòlegs, la transició de l’etapa adolescent al començament de l’edat adulta està marcada per cinc esdeveniments vitals (canvis socials significatius i adversitats sobtades que una persona pot experimentar, per a les quals pot estar més o menys preparada) que indicarien aquest pas i que són: el final de l’escolarització, la feina i la independència econòmica, independitzar-se de la família, la vida en parella i la paternitat o maternitat.

 

  1. El final de l’escolarització 
     
    Aquesta etapa representa el punt d’intersecció entre l’adolescència i l’adultesa. La persona comença un període d’exploració i recerca d’alternatives. Ha de decidir si comença a treballar o continua els estudis a un nivell superior, si se’n va a viure fora de casa dels pares o s’hi queda. Sorgeix la necessitat de disminuir la dependència emocional dels pares.
     
  2. La feina i la independència econòmica 

    En la societat espanyola, la feina és un factor fonamental que dóna sentit a la identitat personal i té moltes implicacions psicològiques en el desenvolupament dels homes i les dones. Es pot dir que la feina és la primera tasca important a la vida de les persones, representa un dels canvis més significatius respecte a les etapes anteriors. Fer una feina satisfactòria aporta benestar psicològic a les persones i està molt vinculat a l’autoconcepte (conjunt d’imatges, pensaments i sentiments que l’individu té de si mateix). De fet, moltes persones es presenten dient la seva ocupació.   

    La majoria de la gent treballa amb l’objectiu principal de guanyar-se la vida; amb tot, l’àmbit laboral també aporta noves amistats, poder, experiència social fora de la família i poder participar en tasques col·lectives, i contribueix decisivament a conferir significat a la vida.   

    És freqüent que la primera feina no sigui la definitiva en la vida del jove adult; molts joves fan diverses feines durant la seva vida. Actualment, a causa de les polítiques econòmiques i socials, els adults joves s’han d’esperar més temps que en èpoques anteriors per trobar una feina que els permeti independitzar-se de la família, especialment els joves no universitaris o sense formació professional. També cal dir que el món laboral actual és molt competitiu i exigeix un nivell alt de competència per a determinades professions, cosa que dificulta que molts joves hi accedeixin. Si les persones aconsegueixen la feina desitjada, poden veure’s influïdes favorablement en la seva estabilitat emocional, en el sentiment d’eficiència, en el concepte d’autovaloració i en la motivació. Per contra, quan hi ha dificultats en l’accés laboral i s’han d’acceptar feines que no satisfan gaire o s’ha d’estar en situació d’atur, les expectatives i els èxits de la vida es veuen afectats negativament.  

    Treballar és un activitat vital que s’allarga durant la vida adulta fins a arribar a la jubilació i interactua amb els trets de la personalitat de cada persona, per tant influeix de forma negativa o positiva en els aspectes emocionals i en les relacions familiars i socials de les persones. 

    Consells de salut: Treballar i divertir-se
      
  3. Independitzar-se de la família  

    Aquesta etapa està condicionada per la incorporació al mercat laboral i la consolidació del lloc de treball. Els joves tenen la necessitat de disminuir la dependència emocional dels pares i formar la seva pròpia llar amb independència de la familiar, però, actualment, la falta d’una feina estable provoca que molts joves no puguin independitzar-se econòmicament i s’hagin d’estar a casa dels pares fins als 30 anys o més. Aquesta dificultat condiciona l’abast de la resta d’esdeveniments establerts per a aquesta etapa.  
     
    La separació de la família d’origen comporta marxar de la casa dels pares i adquirir més responsabilitats i compromisos.
      
  4. La vida en parella  

    Per a molts adults joves tenir amics íntims satisfà la necessitat pròpia d’afiliació; amb tot, per a la majoria d’adults la font d’intimitat més profunda és la vinculació sexual amb un company, que sovint implica el matrimoni o la vida en parella, viure junts.   

    La tria de parella en els adults joves la determina el marc de relacions socials (feina, oci, companys d’estudis). Avui dia la xarxa social s’ha anat ampliant a causa de la mobilitat dels joves per estudiar, viatjar i treballar en altres països, que fomenta les parelles de països i ètnies diferents.  

    En el procés de selecció de la parella Triadó (2003) diferencia quatre fases:

    Fase 1. Els companys se seleccionen entre els que formen part del mateix marc de relacions socials; l’aparença física i la manera de ser són un element clau en l’atracció inicial.
     
    Fase 2. Les parelles comparteixen gran part del seu temps, es van coneixent millor i interactuen de manera més profunda en la relació; si es descobreix alguna cosa que no agrada o no es respecta, la relació es pot trencar.
     
    Fase 3. La compatibilitat dels rols i el sentiment d’empatia refermen la relació. Proporcionen a la parella la sensació de bon funcionament.
     
    Fase 4. La relació es consolida. Els membres de la parella se senten més segurs dels seus sentiments i opten per casar-se o cohabitar.  
     
    Les raons que donen els joves per casar-se, bé sigui civilment o amb cerimònia religiosa, són molt variades i inclouen estar enamorat, legitimar les relacions sexuals, satisfer la necessitat de companyia, comunicació i seguretat, proporcionar drets legals als fills i cobrir les expectatives socials.   
     
    El nombre de parelles que decideixen viure juntes sense casar-se ha anat augmentant notablement avui dia; acostumen a ser joves, tant heterosexuals com homosexuals, amb un nivell socioeconòmic mitjà o alt.
     
  5. La paternitat i la maternitat  
     
    La necessitat d’assolir èxits en els adults joves té la seva màxima expressió en el fet de tenir fills. Avui dia el patró de paternitat i maternitat als països occidentals ha canviat molt respecte a èpoques anteriors. La taxa de natalitat a Espanya ha disminuït considerablement, les parelles decideixen cada vegada més tenir el primer fill cap als 30 anys o més, després de consolidar la seva professió i tenir una situació laboral estable. No obstant això, és en aquesta etapa de desenvolupament quan la majoria de persones decideixen convertir-se en pares per donar significat a la seva vida i desenvolupar el sentiment de realització personal. L’experiència de ser pare/mare canvia la vida de les persones tant en els aspectes externs com en els interns. L’experiència provoca canvis en l’organització de la casa i de les relacions socials. En l’àmbit personal el canvi és conseqüència de l’augment de la responsabilitat de portar un fill al món, criar-lo i educar-lo. Aquests canvis són molt satisfactoris per una part, però per l’altra comporten renúncies, despeses econòmiques, reducció de l’activitat social i altres situacions estressants que fan necessària una certa capacitat d’adaptació per part dels pares per anar afrontant-les.   
     
    Així i tot, les persones decideixen tenir fills biològics o adoptius. Parelles que no poden ser pares a causa de problemes d’esterilitat opten per la inseminació artificial i, fins i tot, com passa als EUA, per les mares de lloguer. La inseminació artificial és un mètode utilitzat cada vegada més per parelles homosexuals i per dones solteres que volen tenir un fill.   
     
    El valor de tenir fills s’ha estudiat en molts treballs i la majoria coincideixen que els pares, tant joves com grans, consideren els fills com una font d’amor, companyia i vincles familiars, i creuen que els fills són estimulants i divertits, que els proporcionen ajuda i seguretat en la vellesa i que són una raó per ser bones persones. També afegeixen que s’ha de treballar molt per a ells, cosa que fa que la persona se senti bé amb ella mateixa (Heaton i Jacobson, 1999; Hoffman; McManus i Brackbill, 1987). Entre els pares més joves el desavantatge més habitual és la restricció de llibertat i la despesa econòmica. La necessitat d’estimar i ser estimat de les persones es pot satisfer amb la paternitat i la maternitat. Els fills ofereixen l’oportunitat d’abraçar, petonejar i tocar una altra persona en un món que cada vegada posa més barreres a la comunicació afectiva.

  
Tots aquests esdeveniments (el final de l’escolarització, la feina i la independència econòmica, la independització de la família, la vida en parella i la maternitat o paternitat) impliquen que la persona ha d’assumir nous rols socials (treballador, pare/mare, cònjuge, votant, etc.) i noves responsabilitats, tots són factors rellevants per a l’edat adulta.

 

El temps i l’ordre en què aquests esdeveniments passen varia considerablement entre les persones, ja que estan condicionats per diversos factors: la maduració biològica, els canvis en les expectatives socials i culturals, i els esdeveniments històrics i polítics de cada lloc.

 

D’aquests esdeveniments que caracteritzen el pas a l’edat adulta, es considera que probablement són les aspiracions i les expectatives que tenen els joves sobre el seu nivell educatiu el que més condiciona el moment i la seqüència en què els altres esdeveniments passen. Els joves que aspiren a tenir un nivell educatiu més alt acostumen a accedir al món laboral, la vida en parella o tenir fills a una edat més tardana. En el cas de les dones, el retard a tenir fills per les aspiracions educatives és un fenomen de gran impacte al món occidental: el retard en la maternitat beneficia les dones joves perquè tenen més temps per formar-se i competir al mercat laboral. L’altra cara de la moneda és que disminueix la taxa de natalitat.

 

Els adults joves, per assumir aquests rols socials, han de desenvolupar i establir psicològicament les seves pròpies identitat i intimitat, i determinar la seva relació amb la comunitat.

 

Establir la identitat personal

La recerca de la pròpia identitat sorgeix durant l’adolescència com a resposta als ràpids canvis físics i emocionals i a les expectatives socials que emergeixen al començament de l’etapa adulta. El jove adult, per aconseguir i establir un nou nivell en la identitat individual, ha d’integrar tots aquests canvis en la identitat formada en l’adolescència, i anar explorant alternatives i adquirint compromisos amb la vocació professional, la religió, la política, les actituds sobre els rols de gènere i les relacions sexuals. L’accés i la tria d’una feina i tenir una parella constitueixen dos dels aspectes més importants que estableixen la identitat personal en aquesta etapa. 

 

Establir relacions íntimes 

Després de resoldre la crisi d’identitat, els adults joves experimenten la crisi de la intimitat, que sorgeix a partir d’un fort impuls per compartir la vida personal amb algú per establir-hi una relació estreta i mútuament satisfactòria.

 

En aquest context, la intimitat s’entén com la capacitat per comprometre’s en una relació concreta i per desenvolupar la força ètica per complir aquests compromisos, encara que impliquin sacrificis (donar alguna cosa d’un mateix als altres) i renúncies personals (Erikson, 1963). La intimitat no ha de ser física o sexual únicament, sinó que hi pot haver qualsevol relació que impliqui un compromís emocional entre dos adults, ja siguin membres de la família, amics o parella. Cada relació íntima implica una progressió, des de l’atracció inicial fins a una relació estreta que continua amb un compromís. Però això exigeix un sacrifici personal, donar alguna cosa d’un mateix als altres. Suposa la unió de dues identitats, però permet a cada persona la llibertat de continuar vivint com a individu. Si les persones no adquireixen el compromís, tindran dificultats per satisfer aquesta necessitat i correran el risc d’aïllar-se.

 

En aquesta etapa les formes principals d’intimitat que preocupen molts adults joves són la relació íntima d’amistat i la relació sexual. Durant la relació amorosa entre la parella, homes i dones consideren la possibilitat d’establir relacions basades principalment en projectes de futur i d’intimitat sexual. És un procés dinàmic que anirà canviant segons el creixement i els canvis dels membres. 

 

Implicació en la comunitat

Després d’establir i equilibrar la identitat i la intimitat, els adults joves s’enfronten a la tasca d’identificar i decidir la seva relació amb la comunitat. La implicació en la comunitat apareix de moltes maneres: tenen drets legals com a ciutadans, poden votar, treballen, paguen impostos i assumeixen responsabilitats amb la família que no es poden complir sense el suport comunitari.

 

La implicació en la comunitat comporta per a alguns joves una ideologia social o política i implica participar activament en organitzacions socials. Per a algunes persones el mitjà de participació en la comunitat serà una organització no governamental o religiosa o una associació política o social. Aquest compromís social permet als joves adquirir noves ideologies, creences i valors que amplien la seva visió del món, fonamental per al desenvolupament de la identitat individual.

 

És en aquesta etapa d’adult jove quan s’assoleix l’apogeu biològic, es comencen a establir relacions socials tant en l’àmbit laboral com en el personal i es pren consciència de la individualitat; l’adult jove es percep com un ésser autosuficient que forma part de la societat. Afrontar adequadament els esdeveniments d’aquesta etapa d’adult jove permetrà començar una bona adaptació a l’etapa següent, la d’adult madur.

 

2. L’adult madur (de 26 a 65 anys)

L’etapa d’adult madur o maduresa es pot definir com el període del cicle vital humà que comença entre els 35 i els 40 anys i acaba entre els 60 i els 65. Des de la perspectiva biològica, és la fase de la vida que limita entre la maduresa i el principi de la senectut.

 

La maduresa com a etapa del cicle vital en el desenvolupament de les persones és un fenomen que ha aparegut al segle XX a causa principalment de dos canvis, un de biològic i un altre de social. Pel que fa al biològic, la durada mitjana de la vida ha augmentat substancialment durant aquest segle: a principis del segle XX l’expectativa de vida era de 50 anys, de manera que la majoria de persones morien abans o durant el període que ara anomenem maduresa.

 

L’aspecte social que ha anat canviant en aquesta etapa és el de la jubilació, considerada sovint com un esdeveniment que marca el final de la maduresa. L’edat de jubilació ha experimentat un descens en aquests últims anys; algunes empreses desenvolupen plans de jubilació als 60 anys o abans. Amb tot, l’edat mitjana de jubilació pot anar augmentant en els propers anys. Si això passa, el període de maduresa podria allargar-se cronològicament.

 

L’etapa de la maduresa, com que és una de les més llargues de la vida humana, inclou el grup d’edat més productiu de la societat i que ocupa els càrrecs de més nivell i les posicions de poder. Es caracteritza per la disminució de les pressions per trobar feina, formar una família o viure en parella, i per una experiència més àmplia, que si s’aprofita bé, facilitarà l’adaptació a la següent etapa de la vellesa. També en aquesta etapa les persones acostumen a augmentar l’autoestima, la confiança en ells mateixos i l’autocontrol que facilitarà que les expectatives s’ajustin a la realitat.

 

En la maduresa moltes persones adultes tornen a examinar les decisions preses anys abans i els èxits que han obtingut respecte a la intimitat, la paternitat o maternitat i la professió. És una etapa marcada per la transició cap a la senectut, en la qual les persones han d’afrontar i s’han d’ajustar a canvis principalment en les relacions familiars, de parella, socials i laborals, així com als canvis fisiològics característics de l’edat.

En la maduresa les persones acostumen a aconseguir l’autorealització i aporten contribucions importants a diferents generacions i a la societat en general; és l’etapa que Erikson (1963) anomena de la generativitat, que implica la necessitat d’aconseguir èxits pel que fa a la família (tenir i educar els fills) i la feina (ser eficaç i productiu), i ser creatiu (tenir idees).

 

Segons Erikson, generativitat vol dir sentir que es té èxit en alguna cosa, allò que fa que la vida sigui productiva i tingui sentit. La persona aspira a fer-ho tan bé com es pugui com a pare, mare, treballador, parella i ciutadà, i també per conservar la terra per a les generacions futures en lloc de destruir-la. Si no aconsegueixen els èxits imposats per la societat, els adults poden sentir frustració i quedar-se estancats, una qualitat negativa que provoca que no es resolgui la crisi de desenvolupament en aquesta etapa de la vida (crisi de la meitat de la vida).

 

La virtut associada a la generativitat és la de cuidar, ja que són els adults els que en la maduresa cuiden els nens que han engendrat, el treball que han produït i el benestar dels altres en la societat en què viuen.

 

L’any 1998 McAdams i els seus col·laboradors van ampliar el treball d’Erikson i van proposar un model de generativitat que inclou set característiques orientades a l’objectiu global de mantenir la pròxima generació. Aquestes característiques són: 

  1. Desig intern  

    Les persones desitgen invertir en les vides i en el treball que perduraran després d’ells i a més tenen necessitat de ser necessitats.
     
  2. Demandes culturals  

    Les societats demanen que els adults en la maduresa es facin responsables de les generacions següents com a pares, mestres, tutors i líders i sustentadors del que és significatiu.
     
  3. Preocupació per la pròxima generació  

    Els fills es van fent grans i els pares volen ajudar-los a desenvolupar-se i a arribar a ser adolescents/adults responsables, competents i feliços. Alguns fills ja comencen els seus compromisos professionals i volen independitzar-se econòmicament de la llar familiar.
     
  4. La creença en la bondat o el valor de l’experiència  

    L’experiència professional i cultural permet desenvolupar i ensenyar els coneixements i les habilitats a les generacions més joves. Els adults madurs se senten creadors, renovadors i preservadors de la seva cultura.
     
  5. El compromís de fer-se responsable dels altres   

    En aquesta etapa de maduresa és quan l’adult és més conscient que és pare o mare, fill i/o avi, i es troba amb la responsabilitat d’assumir múltiples rols de manera simultània. Ha de cuidar els fills, que estan en una altra etapa evolutiva del cicle vital.  
     
    D’altra banda, els pares es fan grans, tenen més problemes de salut i se’ls ha d’ajudar i acompanyar per afrontar la vellesa i l’etapa final de les seves vides.  
     
    També en aquesta etapa es pot ser avi per primera vegada, en funció de la cultura i de la generació. Aquesta generació s’ha anomenat la generació sandvitx (concepte que s’usa per descriure la situació de la persona adulta que es troba atrapada al mig de múltiples rols simultanis, com a assistent de pares ancians, pare dels seus propis fills i com a empleat). Aquesta generació està formada per pares i mares madurs amb responsabilitats simultànies cap als seus pares, que es fan grans, i cap als seus fills, que creixen.   
     
    Tot això pot comportar una situació de gran estrès emocional, físic i econòmic, principalment per a les dones, que són les que majoritàriament es dediquen a la cura generacional.
     
  6. Cuidar els altres  

    Cuidar els altres implica les accions, les conductes i el compromís per exercir el rol de cuidador dels fills, dels pares, de la parella i de familiars.
     
  7. Donar sentit i ampliar la identitat de l’individu  

    La implicació en les tasques generatives ajuda al creixement individual de les persones, potenciant el benestar i donant un sentit positiu a la vida.


En conclusió, el desig de guiar les noves generacions, ser productius ajudant els altres i contribuir al desenvolupament de la comunitat, són aspectes fonamentals de la generativitat que de manera prioritària es vinculen a la maduresa però poden continuar a la vellesa, especialment quan es conserva un estat de salut suficientment bo per seguir desenvolupant aquests desitjos, i/o les persones durant la maduresa han optat pels valors positius de la generativitat.

 

En el període de maduresa les tasques evolutives més associades a la generativitat són les que es desenvolupen a través de les relacions i els canvis en les dinàmiques familiars, la feina i la vida social. 

 

Relacions familiars (ser fills, pares, avis i parella)

En la cultura occidental la generació madura té un paper important dins de la família, ja que proporciona suport emocional i material als membres de més edat i més joves. Els adults madurs acostumen a gaudir de relacions gratificants amb els fills adults i amb els néts, sense l’estrès que crea la responsabilitat de criar els fills. Molts adults descobreixen que a mesura que ells mateixos es fan grans senten més comprensió i amor envers els pares.

 

La disminució de responsabilitats familiars i laborals permet dedicar-se més temps a un mateix, i amb això la relació es pot mantenir estable o trencar-se, perquè quan marxen els fills (niu buit) descobreixen que ja no tenen res en comú.

 

La parella es pot reforçar en l’edat adulta, de resultes de la llibertat que dóna la independència dels fills, la renovació d’interessos sexuals, un augment en la intimitat i una valoració de la relació basant-se en el que s’hi ha invertit.

 

En aquesta etapa el cònjuge o parella pot passar a ser el millor amic; mantenir una relació íntima durant els anys de maduresa és una font de felicitat, consol i autoestima. En la majoria de països del món tenir una parella en la maduresa sembla ser la relació familiar més vinculada a la felicitat, la salut i la companyia. En la maduresa és freqüent que es doni un esdeveniment social i familiar que s’ha anomenat síndrome del niu buit, que es produeix quan el fill més petit de la família abandona la llar familiar. En aquesta etapa, quan hi ha una ruptura de la parella, s’experimenta un sentiment de soledat, pèrdua d’autoestima i depressió profunda més gran que en la joventut.

 

La generació adulta en aquesta etapa assumeix la funció de mantenir els vincles entre generacions, mantenir viva la comunicació entre parents i acollir i ajudar els malalts o els que passen per situacions de crisi.

 

La majoria d’adults han superat el moment d’educar els fills i continuen actius i amb energia.

 

En resum, els adults madurs cuiden les generacions anteriors i les posteriors, però estan menys pressionats per les obligacions generacionals. La majoria tenen la satisfacció de veure com maduren els fills, mantenir una bona relació amb els pares, estar actius i tenir bona salut. 

 

Activitat laboral

Generalment en la maduresa les persones que fan una feina adquireixen seguretat i experiència; acostumen a augmentar d’estatus professional o mantenen el que tenen. Pot ser un període de satisfacció o frustració depenent de si hi ha una feina que motivi o no la persona. En tots dos casos acostuma a haver-hi un conflicte de valors entre descansar i gaudir del que s’ha aconseguit o continuar esforçant-se i treballar per conservar-ho.

 

També és característic d’aquesta etapa fer una reavaluació de la carrera professional per establir-se a la societat i lluitar per tenir èxit i progressar. A la societat actual i amb l’augment de la competitivitat és freqüent que les persones en els últims anys de la maduresa se sentin pressionades per les noves generacions que busquen el seu espai professional. Malgrat això, les persones madures que se senten segures i mantenen una actitud constructiva i de creixement personal veuen enfortits els seus sentiments d’identitat en considerar que són necessàries per la seva experiència tant a casa com a la feina.

 

La majoria de persones que treballen fora de casa durant l’etapa de la maduresa comparteixen el rol professional amb el familiar, especialment les dones. Actualment hi ha un debat per part dels psicòlegs per analitzar si exercir diversos rols és beneficiós o és estressant per a la salut mental. Els que defensen el model del benefici del rol, a favor d’exercir diversos rols, indiquen que les recompenses relacionades amb un rol mitiguen l’estrès dels altres rols, i així es beneficia la salut mental (Barnett i Marshall, 1992).

 

Per contra, la hipòtesi de l’estrès del rol afirma que exercir múltiples rols augmenta el malestar psicològic i afecta la salut mental. Els resultats de la investigació duta a terme per Moen (Moen, 1999) confirmen parcialment tots dos models, ja que admeten que el factor crític per determinar el benefici o estrès de dur a terme diversos rols és la qualitat de les experiències i no exclusivament la quantitat de rols que s’exerceixen.

 

L’increment del nombre de dones al mercat laboral en les últimes dècades ha augmentat la connexió entre la família i la feina, i és la dona la més afectada per la transferència de les experiències laborals en la família i viceversa. La necessitat d’equilibrar les responsabilitats laborals i familiars és un repte de la societat per evitar la vulnerabilitat a l’estrès de la dona treballadora.

 

En conclusió, es pot dir que la feina i els canvis en les relacions familiars i socials són l’objectiu principal en l’adultesa. L’estabilitat emocional estarà condicionada per l’harmonia i l’equilibri que s’estableixin entre les relacions familiars i laborals.

 

Vida social

Les persones adultes, quan no estan treballant i depenent de la dedicació a la família o la casa o d’algun problema de salut, acostumen a programar activitats de temps lliure amb la parella, els amics i la família per mantenir i fomentar el seu cercle social. Les activitats que programen són molt diverses i depenen de les preocupacions i els interessos individuals. Cada activitat té un valor i un significat diferents per a cada persona. Amb l’edat acostumen a canviar les activitats de temps lliure, els adults joves tendeixen a preferir activitats més intenses com ara les esportives. Per la seva banda, els adults d’edat madura dediquen menys temps a les que requereixen més esforç físic i augmenten les activitats compartides amb la família i/o els amics. En general en la maduresa les persones acostumen a començar a restringir el seu món social, es tornen més selectives respecte als contactes socials i a mesura que avancen en edat busquen en les relacions socials experiències emocionals positives i eviten les negatives.

p Llegir més...

Problemes de salut en l'adultesa
pP@)

  1. Percepció de la salut en els adults 
  2. Morbiditat i mortalitat en l'etapa adulta (2.1 Trastorns mentals)
  3. Violència de gènere i salut 

 

L’edat adulta és la més llarga de la vida de la persona, aproximadament uns 40 anys, i per això els problemes de salut que poden aparèixer canvien considerablement si es tracta d’un adult jove, que pot tenir problemes semblants als de l’adolescència, o d’un adult madur, els problemes del qual es comencen a assemblar als que té la gent gran. Durant els últims 40 anys s’han fet estudis que han observat la relació entre els estils de vida dels individus i la incidència posterior de la malaltia i de la mort. Aquests estudis han demostrat que específicament en la maduresa més de la meitat dels casos de mort i de malaltia tenien relació amb factors relacionats amb l’estil de vida i no amb l’edat (Deeg i cols., 1996).

 

Per tant, en la salut hi tenen a veure factors relacionats amb l’estil de vida que hi influeixen de manera negativa, com ara el tabaquisme, el consum de begudes alcohòliques, una dieta inadequada i el sedentarisme. Altres factors que també poden actuar com a condicionants negatius de la salut són els factors socials i el gènere. Entre els factors socials que més es relacionen amb els problemes de salut destaquen el nivell socioeconòmic i l’educatiu. Pel que fa al socioeconòmic, la pobresa és el condicionant social més determinant per a la salut a tot el món. També l’accés a l’educació permet tenir més coneixements sobre com cuidar la salut. Finalment, el factor de sexe, desconegut abans de la dècada dels 90, perquè no s’incloïen les dones en els estudis importants de salut, influeix especialment en l’expectativa de vida. Segons l’OMS, l’esperança de vida ha millorat molt des del 1950-1955, en què el valor mitjà era de 46,5 anys. Les darreres estadístiques mundials informen que els infants nascuts el 2012 tindran una esperança de vida de 72,7 anys en el cas de les dones, i de 68,1 anys en els homes. Aquest augment de l’esperança de vida ha estat molt rellevant en alguns països d’ingressos baixos a causa de la reducció de morts infantils i de la reducció de morts per malalties infeccioses en els adults. Els països que més han progressat en relació amb l’esperança de vida són Libèria, Etiòpia, Maldives, Cambodja, Timor Oriental i Ruanda. Pel que fa als països d’ingressos alts, destaca un augment de 5,1 anys, que fluctua entre els 0,2 anys a Rússia i els 9,2 a la República de Corea. Actualment les dones segueixen tenint una esperança de vida més alta en la gran majoria de països. Islàndia (81,2 anys), Suïssa (80,7 anys) i Austràlia (80,5 anys) són els països del món on els homes tenen l’esperança de vida més alta. Japó (87,0 anys), Espanya (85,1 anys) i Suïssa (85,1 anys) són els que presenten l’esperança de vida més alta en les dones.

 

Tot i aquest augment, encara hi ha països, especialment a l’Àfrica subsahariana, en què la vida mitjana d’homes i dones no supera els 55 anys.

 

1. Percepció de la salut en els adults

La percepció de la salut és un indicador que fa referència al nivell de salut que percep subjectivament cada persona, com es sent. La percepció de la salut de la majoria d’adults joves acostuma a ser bona o molt bona, estan vivint l’apogeu del seu rendiment físic. D’altra banda, aquesta percepció positiva va disminuint en els adults madurs, especialment en les dones. Les dones continuen sent en l’actualitat i en tots els grups d’edat un grup més vulnerable que els homes pel que fa als problemes de salut. Tot i que a molts països desenvolupats l’esperança de vida de les dones és més alta que la dels homes, les dones tenen una percepció de salut més negativa que els homes.

 

Per exemple, a Espanya, segons les dades dels Indicadores de Salud, 2013 publicats pel Ministeri de Sanitat, Serveis Socials i Igualtat, si es comparen amb els resultats dels informes de salut anteriors (2001), l’autovaloració positiva de molt bona salut mostra una tendència ascendent en tots els grups d’edat adulta i en tots dos sexes, però especialment en el grup de dones de 45 a 64 anys i en el de dones de 16 a 24 anys. Malgrat aquest canvi de tendència, en alguns grups el percentatge de dones que perceben la seva salut com a bona o molt bona (67,3 %) és inferior als dels homes (76,5 %) que fan aquesta mateixa valoració.

Veure taula: Autovaloració de l’estat de salut. Població a partir de 16. Distribució segons l'edad i el sexe 

 

La percepció subjectiva de la salut és un indicador imprescindible que han de tenir en compte els professionals de la salut i les institucions sanitàries, ja que és una mesura general de la població que ajuda a predir l'ús dels serveis de salut i la mortalitat, i que facilita, així, l'elaboració de programes adaptats a les necessitats dels diferents grups d’edat i sexe.

 

Un altre aspecte sobre la salut que darrerament s’inclou en els qüestionaris de salut de la població adulta i que complementa l’autovaloració de l’estat de salut és el desenvolupament de l’indicador global d’activitat. Aquest indicador és molt simple, va ser dissenyat i validat en els països europeus per obtenir informació sobre la percepció subjectiva d’incapacitat de les persones adultes. A l’enquesta de salut que fa el ministeri espanyol s’inclou la pregunta següent: Durant al menys els sis darrers mesos, en quina mesura s’ha vist limitat/da per un problema de salut per realitzar les activitats que la gent habitualment fa? L’any 2011 el 19,8 % de la població espanyola major de 16 anys va declarar alguna limitació d’activitat; d’aquest percentatge, un 3,6 % indicava que la limitació era greu i les dones indicaven un 4,3 % més de limitacions que els homes.

 

Població que declara limitació de l'activitat, segon edat i sexe.
Espanya, 2006-2011

EdatLimitació activitatLimitació greu d'activitat
Homes2006201120062011

 16-24

25-44

45-64

8,1

15,1

23,8

 7,2

10,2

16,7

 0,6

3,3

4,9

 0,7

1,3

2,8

Dones2006201120062011

16-24

25-44

45-64

12,0

18,1

28,6

8,5

13,7

24,5

0,6

2,4

4,9

0,8

1,6

3,5

Font: Indicadores de salud. 2013. Ministeri de Sanitat, Serveis Socials i Igualtat.

 

2. Morbiditat i mortalitat en l’etapa adulta

Les estadístiques sanitàries mundials (2014) que presenta l’OMS indiquen que les 10 primeres causes de mort prematura en homes i dones a l’etapa adulta són la cardiopatia isquèmica; les infecciones de les vies respiratòries inferiors; els accidents vasculars cerebrals; la infecció per VIH; les lesions per accident de trànsit; la malaltia pulmonar obstructiva crònica; el paludisme; les lesions autoinfligides; els càncers traqueal, bronquial i pulmonar, i la diabetis mellitus.

 

En relació amb les xifres de l’any 2000, cal destacar que la mortalitat causada per les malalties no transmissibles ha augmentat a tot el món de forma generalitzada, especialment per les malalties cardiovasculars, que va ser la causa de mort de 2,6 milions de persones més l’any 2012 que durant l’any 2000. També la mort provocada pel càncer de pulmó juntament amb el de tràquea i bronquis, la diabetis mellitus i les pneumopaties cròniques han augmentat en les taxes de mortalitat, si es comparen amb les dades de l’any 2000

 

Segons els darrers patrons de mortalitat publicats a Espanya, els homes presenten una taxa més alta de mortalitat ajustada per edat que les dones en la majoria de malalties. Les malalties del sistema circulatori van ser la primera causa de mortalitat; en aquesta categoria, les isquèmiques del cor, com l’infart de miocardi i l’angina de pit, van presentar més incidència en els homes, i les cerebrovasculars, en les dones. Entre els tumors, segona causa de mortalitat, destaquen el càncer de bronquis, pulmó i colon en els homes i el de mama en les dones. Les malalties del sistema circulatori, especialment la pneumònia i els trastorns crònics de les vies respiratòries inferiors, ocupen el tercer lloc en les causes de mort. En el quart lloc, se situen les malalties del sistema nerviós, que inclouen l’Alzheimer. Cal destacar l’augment en la mortalitat per demències, que ocupen el sisè lloc entre les causes; aquest trastorn juntament amb la malaltia d’Alzheimer presenten una sobremortalitat femenina important: de cada deu persones que moren per alguna d’aquestes dues causes, set són dones. En relació amb l’edat, la primera causa de mort en les persones de 15 a 34 anys són les causes externes: traumatismes, enverinament, accidents de trànsit i suïcidis; i en les persones de 45 a 64 anys, els tumors.

 

Aquest grup de malalties, per les seves característiques (no transmissibles i/o cròniques) són considerades de llarga durada i d’evolució lenta, el que causa molt sovint problemes de discapacitat funcional i de disminució de la qualitat de vida en les persones. El consum de tabac és un dels factors de risc principal atribuït a aquestes malalties, especialment a les cardiovasculars, a la malaltia pulmonar obstructiva crònica i al càncer de pulmó. Segons l’OMS, el consum de tabac és la causa de la mort d’una de cada deu persones adultes.

 

Tot i que les xifres de mortalitat per infecció per VIH (sida) hagin disminuït, continua sent un problema de salut primordial en el món. Tanmateix, tot i els progressos aconseguits en prevenció i tractament, la falta d’accessos i la deficiència en els serveis sanitaris limiten la supervivència de les persones afectades per VIH/sida, principalment a la zona de l'Àfrica subsahariana, on continua sent la causa de morbiditat i de mortalitat per malaltia transmissible en la població adulta, especialment entre les dones en edat reproductiva, entre 15 i 44 anys. Altres factors que contribueixen a l’augment de la infecció per VIH en les dones són les desigualtats i la violència de gènere. En revisions recents s’ha observat que les dones que han estat víctimes de violència per part de la seva parella íntima tenen un 50 % més de probabilitats de viure amb el VIH, Per tant, l’OMS aconsella que els països reconeguin la importància de tractar les desigualtats de gènere i integrar-les en els programes de prevenció i promoció de la salut sexual i reproductiva.

 

La tuberculosi continua sent un problema sanitari mundial que va lligat en la majoria de casos a la infecció per VIH, malgrat que la taxa mundial de mortalitat s’hagi reduït en el 2012 en un 45 % en comparació amb les dades de l’any 1990. La mortalitat per tuberculosi és superior en els homes, però segueix sent una de les principals causes de mort entre les dones. L’any 2012, van morir 410.000 dones per tuberculosi, de les quals 160.000 eren VIH+. L’OMS considera que s’ha de seguir treballant per lluitar contra aquesta malaltia, ja que la majoria de morts es podrien evitar. 

 

Actualment i segons consta en el darrer informe mundial de la OMS i ONUSIDA, la mortalidad por sida ha disminuido de 2,3 millones de personas en 2005 a 1,6 millones en 2012.

 

L’informe mundial de càncer 2014 indica les estadístiques sobre la incidència del càncer i les taxes de mortalitat; s’observa un augment preocupant i es reclamen esforços en prevenció i detecció precoç. El 2012, més del 70 % de persones que van morir per càncer vivien a l’Àfrica, l’Àsia, l’Amèrica Central i l’Amèrica del Sud. El càncer de pulmó i el de fetge són els més freqüents en els homes adults, mentre que el de mama i el de pulmó ho són en les dones; el càncer de pulmó és el que causa més mortalitat. En alguns països en desenvolupament el càncer de cèrvix és el més comú en les dones. L’informe alerta sobre la càrrega que representa l’augment en la incidència mundial del càncer. Segons Cristopher Wild (2014), director del Centre Internacional d’Investigacions sobre el Càncer (CIIC), és urgent fer més esforços en matèria de prevenció i detecció precoç que complementin els avenços en el tractament, en cas contrari “l’augment del càncer en tot el món és un obstacle considerable per al desenvolupament i el benestar de les persones”.

Tampoc es pot obviar la càrrega econòmica que la lluita contra el càncer representa per als països en desenvolupament, la qual cosa augmenta les desigualtats en salut. Així mateix, els costos econòmics dels programes de prevenció, detecció i tractament afecten les economies de països d’ingressos alts. Davant d’aquest panorama, l’OMS aconsella que la prevenció sigui un pilar fonamental, ja que més d’un 30 % dels càncers es podrien prevenir, evitant el consum de tabac, amb una alimentació sana, activitat física i moderant el consum d’alcohol. Als països en desenvolupament, un 20 % de les morts per càncer es podrien prevenir amb les vacunes contra l’hepatitis B i contra el papil·loma.

Consells de salut: Càncer

 

La mortalitat a causa dels accidents de trànsit és un altre dels problemes que destaca l’informe de l’OMS, que preveu que el 2030 serà la cinquena causa de mortalitat al món. Com a conseqüència dels accidents, van morir cada dia més de 3.500 persones al món i n’hi ha milions que acaben amb lesions i discapacitats per a tota la vida.

 

La morbiditat i la mortalitat en aquesta etapa d’edat adulta està relacionada amb els factors socials d’estil de vida sedentària, la mala alimentació i el consum de tabac i d'alcohol; per això és necessari establir factors i conductes de protecció per prevenir els factors de risc. L’OMS estima que, si s’eliminessin aquests factors principals de risc, es podrien prevenir unes 3/4 parts de la càrrega absoluta atribuïble a les malalties cardiovasculars, les cerebrovasculars i la diabetis tipus II, i un 30 % dels casos de càncer.

 

La incidència d’aquests trastorns varia segons el nivell socioeconòmic de cada país i l’exposició als factors de risc i protectors, per la qual cosa és fonamental dissenyar les polítiques sanitàries d’acord amb les taxes de mortalitat i morbiditat i amb els factors de risc causants.

 

Un altre aspecte a tenir en compte i que influeix en les taxes de mortalitat i morbiditat són les desigualtats en salut entre homes i dones, i entre els països més rics i els més pobres. Davant d’aquesta situació, les dones són les que pateixen més aquestes diferències i mereixen una atenció específica. Pel que fa a la mortalitat materna, tot i que les xifres indiquen un descens de 427.000 dones el 2000 a 289.000 el 2012, és inacceptable que actualment, en alguns països, 800 dones morin cada dia per complicacions en l’embaràs o durant el part. La salut de les dones durant els anys reproductius (15-49 anys) és de vital importància, no solament per elles mateixes, sinó també per les repercussions en la salut i en el desenvolupament de la nova generació (OMS, 2009).

 

Organització Mundial de la Salut:

 

2.1 Trastorns mentals

La salut mental és un tema que mereix una atenció especial atesa la tendència actual de creixement dels trastorns mentals. Segons l’OMS (2002), si aquesta tendència continua, el 2020 els trastorns mentals poden ser el factor que aporti la càrrega de morbiditat (la diferència entre l’estat de salut actual i la situació ideal en què les persones arriben a la vellesa exemptes de malalties i discapacitats) més gran al món desenvolupat i a totes les edats. L’OMS (2010) va declarar que més del 75 % de les persones amb trastorns mentals no reben atenció, especialment les que viuen en països en desenvolupament, fet que fa necessari desenvolupar programes d’atenció per minvar l’augment de la morbiditat mundial. Els trastorns mentals més freqüents i discapacitants en l’etapa adulta són l’ús de substàncies psicoactives (dit de la substància l'activitat farmacològica de la qual incideix sobre les funcions mentals i afectives), l’esquizofrènia, la depressió, l’ansietat i les queixes somàtiques. 

  • L'esquizofrènia, segons el Diagnostic and statistical manual of mental disorders, 4 ed. (DSM-IV), és un trastorn psiquiàtric amb manifestacions psicòtiques de delirial·lucinacions, i parla i comportaments desorganitzats, sols o combinats. El criteri principal per diagnosticar-la és que la persona tingui símptomes psicòtics característics de manera més continuada o menys un mínim de sis mesos. La taxa màxima d’incidència d’aquest trastorn mental correspon al grup de 20 a 64 anys.
     
    Consells de salut: Esquizofrènia
  • La depressió greu ocupa el cinquè lloc en la classificació de les deu causes més importants de morbiditat al món i pot començar a qualsevol edat. El diagnòstic de trastorn depressiu es confirma quan la persona experimenta pèrdua d’interès i plaer en les seves activitats, trastorns de la son, canvis de pes o gana, fatiga i falta d’energia, així com sentiments d’impotència, desesperació i escassa vàlua durant un període de dues setmanes o més (American Psychiatric Association, 1994).
     
    La depressió és un dels principals problemes de salut mental que causen gran morbiditat en la població adulta de més de 15 anys, especialment en les dones, amb una tendència a ser un problema crònic en els pròxims anys. La depressió afecta uns 350 milions de persones, i es preveu que aquesta xifra augmenti. La depressió disminueix la capacitat per afrontar situacions quotidianes i, amb freqüència, afecta les relacions familiars i el seguiment dels estudis, comporta la pèrdua de la feina i, en casos extrems, les persones afectades poden arribar a suïcidar-se. S’estima que cada any un milió de persones adultes se suïciden a causa d’una depressió no diagnostica o no tractada. Un altre problema afegit és la dificultat d’accés a una assistència sanitària i a un tractament adequats en països de desenvolupament econòmic mitjà i baix. S’estima que 95 milions de persones amb depressió que viuen als països en desenvolupament no reben cap tipus de tractament o d’atenció; aquesta circumstància fa que la fractura en salut mental augmenti i converteix la depressió en un dels principals aspectes que cal tractar si es vol disminuir la gran morbiditat que comporta. 

    Consells de salut: Depressió
     
  • Altres trastorns freqüents són els d’ansietat, especialment el d’ansietat generalitzada, que es caracteritza per ansietat excessiva i preocupació, la majoria de dies, durant un període de com a mínim sis mesos com a reacció a diversos successos o activitats. La persona amb ansietat generalitzada és incapaç de controlar la preocupació, i experimenta com a mínim tres dels símptomes següents: inquietud, fatiga, dificultats per concentrar-se, irritabilitat, dificultats per dormir i tensió muscular. Aquests trastorns acostumen a començar en l’edat adulta més primerenca i segueixen un patró de remissió i recaigudes que continua fins a la vellesa.

 

Les diferències de prevalença per sexes són molt marcades en alguns trastorns mentals: especialment en els quadres depressius, en l’ansietat i en les queixes somàtiques.

 

En les edats centrals de la vida (de 45 a 64 anys) és quan hi ha una vulnerabilitat més alta als trastorns mentals causats per càrregues socials, econòmiques i de gènere. La malaltia mental implica conseqüències negatives laborals, familiars i socials. Les persones adultes afectades per una malaltia mental tenen moltes dificultats per accedir al mercat laboral i/o mantenir el seu lloc de treball. En els països desenvolupats, del 35 % al 45 % de l’absentisme laboral es deu a problemes de salut mental. D’altra banda, els trastorns mentals representen un impacte significatiu en la qualitat de vida de les famílies, que veuen augmentada la càrrega familiar. En l’aspecte social, encara es manté l’estigma sobre les persones amb problemes mentals, i els seus drets s’acostumen a vulnerar més fàcilment. És per això que moltes persones fan molts esforços per amagar-ne els símptomes, i és possible que no busquin mai tractament, cosa que augmenta el seu patiment.

 

3. Violència de gènere i salut

La violència de gènere, tot i que no figura als primers llocs de morbimortalitat en les estadístiques, està classificada com una vulneració dels drets humans (Conferència Mundial de l’Organització de les Nacions Unides, Viena 1993) i un factor de risc per a la salut de les dones, per les conseqüències per a la salut física i psicològica, que, en alguns casos, arriba a causar-los la mort.

 

El darrer informe de l’OMS (2013) sobre la violència de gènere conclou que la violència física o sexual és un problema de salut pública que afecta més d’un terç de totes les dones del món. Un 30 % d’aquests casos són provocats per les parelles . Segons les dades extretes de l’informe, s’estima que un 35 % de les dones patirà violència, des de les més joves, de 15 a 19 anys, a les que tenen més de 65 anys, en tots els indrets del món i en totes les classes socioeconòmiques. L’estudi destaca que un 45 % de les dones d’Àfrica i un 36% de les dones d’Amèrica i la Mediterrània han patit violència de gènere. Per tant l’OMS considera la violència «un problema de salut global de proporcions epidèmiques», amb nombroses conseqüències sobre les dones i les nenes.

 

Els resultats del darrer estudi europeu sobre violència de gènere (2014), en què es van entrevistar 42.000 dones, conclouen que:

  • Una de cada tres dones europees d’entre 18 i 74 anys ha patit violència física o sexual.
  • Un 22 % de les dones que han tingut una relació de parella amb un home han experimentat violència física o sexual.
  • El 5 % de les dones europees majors de 15 anys ha estat violada. El nombre de dones violades a Europa és de 9 milions.
  • El 43 % de les dones ha patit alguna forma de violència psicològica per part de la seva parella actual o de l’anterior. Aquestes formes de violència consistien, la majoria de vegades, en humiliacions públiques, en la prohibició a sortir de casa, en l’obligació a veure pornografia o en amenaces amb accions violentes.
  • El 18 % de les dones declara haver estat assetjada en l’etapa adulta mitjançant correus electrònics, trucades o missatges, persecucions al carrer, etc.
  • Només una de cada tres dones que ha estat víctima de violència física per part de la seva parella ho ha denunciat. Quan l’agressor no era la parella, només una de cada quatre dones n’informava. Una de cada quatre dones víctimes d’agressió sexual no va a la policia per vergonya.

L’impacte de la violència sobre la salut comporta nombroses conseqüències: des de fractures òssies fins a complicacions relacionades amb els embarassos, problemes mentals i deteriorament social. A més, segons els darrers estudis, s’observa que encara hi ha una gran part de dones que amaga el problema, la qual cosa agreuja la situació. Per tant és necessari i urgent que tots els països augmentin les mesures de prevenció de violència contra les dones en totes les etapes del cicle vital, tenint en compte els factors socials i culturals que hi ha darrera d’aquest problema.

La violència de gènere en la vellesa

 

p Llegir més...

Factors i conductes de protecció en l'adultesa
pP@)

Conductes que cal potenciar en l’estil de vida individual

1. No fumar, 2. Evitar el consum perjudicial d'alcohol, 3. Seguir una alimentació saludable, 4. Realitzar activitat física, 5. Mantenir un pes adequat, 6. Protegir-se de la radiació solar, 7. Protegir-se de les exposicions ocupacionals i ambientals, 8. Mantenir relacions sexuals segures, 9. Participar en programes de screening de càncer, 10. Participar en programes de vacunació, 11. Fer revisions periòdiques de la dentadura, la vista i l'oïda, 12. Exercitar les capacitats mentals, 13. Tenir pensaments positius, 14. Entrenar les habilitats socials i de comunicació bàsiques, 15. Cura dels peus.

 

Al llarg del segle XX i també al XXI, moltes poblacions del món han aconseguit guanys en salut, gràcies, en part, a les millores en els ingressos econòmics i en l’educació, que van acompanyades de millores en la nutrició, la higiene, l’habitatge, el subministrament d’aigua i la salubritat pública. També són el resultat d’un coneixement més ampli de les causes, la prevenció i el tractament de les malalties, com també de la introducció de polítiques que han millorat l’accés als programes d’intervenció. Per això, els millors avenços en el camp de la salut s’han aconseguit per la combinació de factors estructurals i accions engegades per les persones individualment. Aquests avenços en el camp de la salut han demostrat que hi ha una relació entre els estils de vida de les persones, la posició socioeconòmica, les condiciones de vida i l’estat de salut. Per promoure la salut de manera eficaç és necessari que les persones facin canvis tant en les conductes individuals que estan sota el control de l’individu (conductes de protecció de la salut), com les que estan fora del seu control però són modificables (factors de protecció). Aquests factors inclouen un entorn físic segur, condicions econòmiques i socials que refermin la salut, bon subministrament d’aliments, accés restringit al tabac i a l’alcohol, així com la prestació d’uns serveis sanitaris eficaços. Per això, totes les accions que donen suport a les persones perquè adoptin estils de vida saludables i que creen condicions per establir entorns de vida saludables, són fonamentals per a una promoció de la salut eficaç. Els factors i les conductes de protecció són aquelles activitats que tenen a veure amb l’estil de vida de les persones. Adoptar un estil de vida saludable és un factor directament associat al manteniment de la salut i la qualitat de vida de les persones, ja que ajuda a disminuir la probabilitat d’involucrar-se en conductes de risc, i fomenta les habilitats per afrontar de manera eficaç els factors estressants i de risc.

 

Un estil de vida inadequat causa un augment de les malalties cròniques i un augment de la mortalitat per accidents de trànsit, càncer i malalties cròniques. Per tant, modificar l’estil de vida juga un paper destacat en la prevenció. Els factors protectors de la salut més consensuats per la comunitat científica internacional van encaminats a modificar l’estil de vida per prevenir els factors de risc de les malalties cardiovasculars, d’alguns tumors i d’altres problemes de salut derivats del procés d’envelliment.

 


1. No fumar

No fumar aporta molts beneficis, especialment en la disminució de malalties respiratòries cròniques i el càncer de pulmó. És important que si no es pot deixar l’hàbit no es fumi en presència de persones no fumadores.

Consells de salut: Tabaquisme

 

2. Evitar el consum perjudicial d’alcohol

La relació entre el consum d’alcohol i les seves conseqüències sobre la salut depèn de la quantitat d’alcohol i del seu patró de consum. Es considera consum de risc la ingesta de 20-40 grams diaris en les dones i de 40-60 grams diaris en els homes, i consum perjudicial una mitjana de 40 grams diaris en les dones i de 60 grams diaris en els homes. Segons l’OMS, en l’actualitat no es coneix un límit exacte per establir en quina quantitat aquest consum no perjudica la salut; per tant, es recomana que en “qualsevol circumstància, com menys quantitat d’alcohol, millor”.


Les situacions en les quals es recomana evitar el consum d’alcohol de forma absoluta són:

  • Embaràs i lactància.
  • Maneig de vehicles o maquinària perillosa.
  • Persones amb patologies o medicació subsidiària d’abstinència.
  • Persones amb antecedents o presència de malaltia mental greu.
  • Persones amb antecedents de dependència alcohòlica i/o altres drogues.
  • Persones que no poden aturar o controlar la ingesta d’alcohol. 

 

3. Seguir una alimentació saludable

Seguir una alimentació saludable és la manera recomanable d’alimentar-se, que s’identifica amb una dieta sana i que aporta a l’estil de vida saludable els conceptes de varietat, equilibri i adequació. Es basa en les recomanacions nutricionals consensuades per a la població, que parteixen del fet que una alimentació saludable ha de ser variada, agradable, suficient i capaç de proporcionar l’equilibri nutritiu que necessita cada persona en cada etapa i cada circumstància de la vida.

Consells de salut: Recomanacions per una alimentació saludable 

 

4. Fer activitat física

Realitzar una activitat física saludable vol dir fer el tipus i la quantitat d’activitat física considerada beneficiosa per a la salut de cada persona. 

Consells de salut: Activitat física en l'adultesa 

 

5. Mantenir un pes adequat

L’alimentació saludable i l’activitat física recomanada faciliten el manteniment del pes adequat, que tendeix a augmentar en l’etapa adulta per l’alentiment del metabolisme basal. 

Factors de protecció sobrepès i obesitat

 

6. Protegir-se de la radiació solar

La protecció del sol amb roba i productes específics, així com evitar l’exposició solar excessiva, ajuden a prevenir el càncer de pell. Les persones que tinguin tendència a cremar-se pel sol han de prendre mesures actives, com l’ús de cremes solars amb factor de protecció alt. 

 

7. Protegir-se de les exposicions ocupacionals i ambientals

Protegir-se de substàncies cancerígenes, incloses les exposicions passives al fum, radiacions ultraviolades, gasos (radó, que és un gas radioactiu que hi ha als edificis i és factor de risc del càncer de pulmó) i d’altres. Complir estrictament les regulacions i les mesures de seguretat laboral establertes. 

 

8. Mantenir relacions sexuals segures

Fer servir mètodes de barrera en les relacions sexuals per evitar la transmissió de malalties sexuals com l’herpes genital o infeccions pel virus de l’hepatitis o del VIH. 

 

9. Participar en programes de screening de càncer

Els programes de screening o cribratge tenen com a objectiu prevenir el desenvolupament de molts càncers o augmentar la probabilitat de curar-los perquè els detecten de manera precoç. Tots els programes han de complir criteris de control de qualitat. Els que es duen a terme en la majoria de països desenvolupats són: 

  • Screening de càncer de cèrvix per mitjà d’una citologia per a dones a partir dels 25 anys. 
  • Screening de càncer de mama per mitjà d’una mamografia per a dones a partir dels 50 anys. 
  • Screening de càncer de colon i recte per a homes i dones de més de 50 anys.

 

10. Participar en programes de vacunació

Complir la vacunació segons les pautes del calendari de vacunació establert a cada país per a cada grup d’edat i necessitats específiques. En l’àmbit mundial, per a la població adulta de 19 a 64 anys, el Centre per al Control i la Prevenció de Malalties (CDC), recomana les següents vacunes: tètanus, diftèria, tos ferina, virus del papil·loma humà, xarampió, parotiditis, rubèola, varicel·la, grip, antipneumocòccica, hepatitis A i B, antimeningocòccica i herpes zòster.

Recomanacions de vacunació per adults:

- El “Center for disease Control and prevention” (CDC)

- Adaptació del calendari vacunal a Espanya

 

Aquests mateixos organismes també recomanen, per a la població adulta amb certes malalties cròniques i altres situacions que poden incrementar el risc de tenir determinades malalties immunoprevisibles, una adaptació dels calendaris d’immunitzacions sistemàtiques que incloguin no només les vacunes recomanades per l’edat, sinó també les immunitzacions indicades per a la patologia de base, situació d’embaràs i estat de salut.

Comitè Consultiu Mundial sobre seguretat de vacunes

 

Finalment, cada país ha d’establir recomanacions de vacunació per als adults amb determinades exposicions laborals, entre les quals destaquen les del personal sanitari, docent, manipuladors d’aliments, laboratoris clínics, microbiologia, protecció civil, militars, personal de neteja en contacte amb residus, contacte amb animals salvatges i persones que viatgen, etc. Pel que fa a la protecció de la salut per a les persones que viatgen, l’OMS i els ministeris de sanitat dels diferents països proposen l’obligatorietat en algunes vacunes i en recomanen d’altres, a més de prendre les mesures terapèutiques necessàries per afrontar algunes malalties transmissibles endèmiques en alguns països. Per tant, quan s’hagi de viatjar en algun indret del món on els programes de vacunació no estiguin completament establerts i determinades malalties infeccioses i transmissibles tinguin incidència, s’han de consultar les indicacions que fan els ministeris de sanitat de cada país. A Espanya aquest tipus d’informació es pot consultar en el lloc web següent:  

Ministeri de Sanitat: Consells per al viatger 

Consells de salut: Vacunacions i viatjar

  

11. Fer revisions periòdiques de la dentadura, la vista i l’oïda

Per prevenir i detectar problemes de dentició, pèrdua d’agudesa visual i auditiva, especialment en persones de més de 50 anys.

canvis biofisiològics

 

12. Exercitar les capacitats mentals

Mantenir-se actiu intel·lectualment ajudarà a prevenir els efectes que per falta d’ús es produeixen en les capacitats intel·lectuals en les persones en l’etapa adulta. La lectura i tasques educatives són les activitats més indicades per a exercitar la ment. 

 

13. Tenir pensaments positius

Pensar en positiu sobre un mateix com a persona ajuda a fomentar l’autoestima i influeix favorablement en la salut mental. 

 

14. Entrenar les habilitats socials i de comunicació bàsiques

Mantenir i adquirir unes habilitats socials adequades millora les relacions humanes amb els altres. Algunes d’aquestes habilitats socials bàsiques són:

  • Saber escoltar. 
  • Fer servir la mirada adequadament de manera directa, horitzontal i relaxada per percebre la comunicació no verbal de l’interlocutor. 
  • Parlar amb un to de veu adequat. Les coses s’han de dir de manera audible, fluida i clara. Tant el to de veu com la fluïdesa en el parla mostren les actituds i els estats d’ànim de la persona. 
  • Identificar els elements de la comunicació no verbal de l’interlocutor amb l’objectiu de poder interpretar-los. La comunicació no verbal és innata i apresa, i reflecteix els estats d’ànim i les actituds. En alguns casos és més potent que la comunicació verbal (algunes expressions facials i postures antiàlgiques poden manifestar més senyals de dolor que la mateixa expressió verbal). 
  • Somriure. 
  • Empatitzar amb l’altra persona (posar-se al seu lloc). 
  • Expressar les emocions. 
  • Saber demanar ajuda. 
  • Elogiar i reconèixer la feina dels altres. 
  • Defensar els propis drets i manifestar les opinions i els desitjos davant els altres de manera adequada a la situació, a l’entorn i als altres sense molestar (assertivitat).

 

15. Cura dels peus

És aconsellable que la persona adulta segueixi una sèrie de recomanacions que la beneficiaran en la cura dels peus.

Recomanacions generals

  • Mantenir un pes adequat, tenint en compte el sexe, l’edat i la constitució física, per evitar la sobrecàrrega de les articulacions de les extremitats inferiors, sobretot els genolls i turmells.
  • Fer activitat física de manera regular ajuda a cuidar-se, a enfortir els músculs i els ossos i a mantenir la funció de les articulacions.
  • Les dones han de seguir una dieta rica en calci per prevenir o disminuir els efectes de la descalcificació.
  • Evitar el consum de tabac, ja que, a més dels beneficis que comporta per a la salut en general, millora la circulació sanguínia, molt important per a mantenir els peus en bon estat.
  • Tenir al dia la vacunació antitetànica.
  • Recomanacions per a l’elecció correcta del calçat (segons les 10 regles de l’American Orthopaedic Foot and Ankle)
    • Comprovar amb freqüència la mida del calçat. Els peus canvien amb el temps i normalment, a mesura que es fan anys, es necessita un calçat més gran. Convé mesurar els dos peus —normalment un és més gran que l’altre— i sempre cal prendre com a referència el més gran.
    • Emprovar el calçat nou dempeus, i comprovar que quedi un espai d’uns 2 cm entre el dit més llarg i el final de la sabata. Les talles varien segons els models i estils, per tant cal decidir si el calçat és correcte després d’emprovar-se les sabates de tots dos peus.
    • Provar el calçat nou al final del dia, quan els peus estan més inflats.
    • Assegurar-se que el peu no quedi comprimit dins de la sabata. Un calçat molt ajustat pot provocar fregaments o ferides.
    • No s’ha de comprar el calçat si els peus queden atapeïts dins de la sabata. El calçat ha de ser còmode des del primer moment i no s’ha d’esperar que amb el temps les sabates es facin grans.
    • En el cas de dits de martell o galindons és convenient utilitzar calçat d’ample especial per no comprimir el peu.
    • Dempeus el peu s'eixampla pel pes, per tant cal comprovar en aquesta posició si hi ha prou espai dins de les sabates per moure els dits lliurement, si hi ha pressió i si la planta del peu s’adapta còmodament a la part més ampla de la sabata.
    • El taló del calçat ha d’encaixar còmodament amb el voltant del taló del peu i el lliscament ha de ser mínim.
    • L’alçada del taló del calçat no ha de sobrepassar els 4 cm d’altura, ja que per cada 2,5 cm de taló s’afegeix un 25 % més de pressió a la part davantera del peu, amb els consegüents problemes de dolor i la deformació dels dits.
    • El calçat ha de tenir la punta arrodonida perquè la punta estreta comprimeix els dits dels peus i provoca a la llarga la formació d’hàl·lux valg o galindó, de dits de martell i neuromes (engruiximent dels nervis interdigitals del peu, a causa d’una compressió crònica de la zona, que pot provocar dolor molt intens a la zona anterior del peu).

 

Recomanacions per a la higiene i cura de la pell

  • Fer diàriament una higiene acurada dels peus, amb sabó amb el mateix pH que el de la pell i amb aigua a una temperatura aproximada de 35 ºC. Convé eixugar amb deteniment els espais interdigitals (entre els dits) perquè no quedin humits, per tal de prevenir infeccions locals, especialment les causades per fongs.
  • Per conservar la pell hidratada, cal aplicar diàriament, després de la higiene, una crema sense colorants ni perfums, a base d’urea, lanolina, glicerina, etc., i fer un massatge suau fins que s’absorbeixi del tot.
  • Tallar les ungles dels peus rectes, de manera que quedin en forma de quadrat, una mica bisellades als angles i no excessivament curtes. 
  • En cas de durícies o d’ungles engruixides, s’ha de demanar consell al podòleg i no utilitzar callicides ni estris tallants que puguin provocar ferides.
p Llegir més...

Factors i conductes de risc en l'adultesa
pP@)

És en l’etapa de l’adultesa quan es poden començar a manifestar algunes de les conseqüències negatives de l’estil de vida que ha adoptat la persona, que influiran sobre el seu estat de salut en general, així com sobre les malalties i els trastorns que pugui tenir.

Els principals factors i conductes de risc que s’haurien d’evitar perquè innombrables evidències científiques els vinculen a patologies són els següents:

1. Fumar, 2. Consum d'alcohol, 3. Consum d'altres drogues, 4. Hipertensió arterial, 5. Obesitat, 6. Augment de la pressió intraocular, 7. Exposició a factors ambientals, 8. Exposició a radiacions ionitzants, 9. Factors hormonals, 10. Agents biològics, 11. Factors psicosocials

 

1. Fumar

En l’informe sobre el tabac del 2008 (Who report on the global tobacco epidemic 2008) l’OMS indica que els EUA i el Canadà, països pioners en la lluita antitabac des que va començar, han disminuït les seves taxes de mortalitat per càncer i altres patologies associades al consum de tabac. Els països amb més desenvolupament socioeconòmic experimenten una disminució en el consum de tabac, al contrari que els països menys desenvolupats, on augmenta.

 

El tabaquisme mata cada any 6 milions de persones (OMS, 2013), malgrat que sigui un factor totalment previsible. Un 80 % de les morts es donen en els països amb ingressos baixos o mitjans, amb manca de polítiques de salut, la qual cosa facilita que la indústria del tabac arribi a la població jove i adulta. Cada sis segons mor una persona a causa del tabac o, el que és el mateix, una de cada deu defuncions en persones adultes és a causa del tabac. En l’actualitat, solament 19 països, que representen el 6 % de la població mundial, han prohibit totes les formes de publicitat, promoció i patrocini del consum de tabac. Aquestes mesures, segons el darrer informe de l’OMS, permetran reduir el consum de tabac en un 7 % en alguns països i fins a un 16 % en d’altres. Per tant, és fonamental la instauració de mesures coherents per part de les polítiques sanitàries de cada país per frenar l’epidèmia del tabac.

 

Consells de salut: Tabaquisme i problemes de salut relacionats 


2. Consum d’alcohol

El consum d’alcohol és un problema greu de salut pública i de seguretat en quasi tots els països, i està relacionat amb un ampli ventall de problemes de salut tant físics com mentals i socials.

 

La ingesta d’alcohol a nivells de risc és un factor determinant de malalties cardiovasculars, de la cirrosi hepàtica i de diversos càncers. També està associada a algunes malalties infeccioses, com la infecció per VIH/sida, la tuberculosi i les infeccions de transmissió sexual, com a conseqüència de l’efecte de l’alcohol sobre el sistema immunitari i al fet que l’embriaguesa disminueix l’adherència terapèutica al tractament antiretroviral.

 

En relació amb els trastorns neuropsiquiàtrics, es destaquen l’ansietat, la depressió, l’epilèpsia i el dany en el sistema nerviós perifèric i cerebral, el qual augmenta el risc de degeneració cerebral amb afectació de la funció cognitiva. A més, el consum d’alcohol incrementa les conductes de violència i el risc d’accidents i els suïcidis.

 

En el cas de les dones gestants, l’abstinència d’alcohol ha de ser total, ja que el consum fins i tot de quantitats mínimes pot causar la síndrome alcohòlica fetal i un part prematur, fets que afecten el desenvolupament dels nadons.

 

L’Informe de situació mundial sobre alcohol i salut de 2014 de l’OMS, descriu que cada any moren 3,3 milions de persones a conseqüència dels efectes de l’alcohol sobre la salut. Les morts es produeixen per l'impacte en la salut de cadascuna de les persones, no en la salut pública en general. En persones joves entre 20-39 anys, l’alcohol, a més de provocar discapacitat, és la causa del 25 % de les morts.

 

Pel que fa al sexe, els homes presenten un percentatge de mortalitat més alt (7,6 %) que les dones (4 %) pel consum d’alcohol. 

 

El significat del consum d’alcohol varia segons el context sociocultural, que pot anar des de cultures en què consumir begudes alcohòliques es limita a celebracions socials, fins a cultures i societats en què el consum d’alcohol forma part de la dieta alimentària o no és acceptat. Els perjudicis i els riscos derivats del consum d’alcohol estan relacionats amb la quantitat de begudes alcohòliques al dia i/o a la setmana que ingereixin els homes i les dones i amb les característiques en la forma de beure. Per tant, els patrons de consum poden variar molt segons el país.

 

Els països que presenten més consum d’alcohol entre la població adulta són els de la regió europea i els d’Amèrica. Els països que en consumeixen menys són els del Sud-est asiàtic i els de la zona est de la Mediterrània.

 

L'OMS classifica la ingesta d'alcohol per dia en les categories de consum següents, que es corresponen amb diversos nivells de risc:

CategoriaHomeDona
Abstemi Consum d'alcohol 0 durant els darrers 12 mesos
Nivell I >0-40 g alcohol/dia >0-20 g alcohol/dia
Nivell II (consum de risc) >40-60 g alcohol/dia >20-40 g alcohol/dia
Nivell III (consum perjudicial) >60-80 g alcohol/dia >40-60 g alcohol/dia

Font: Prevención de los problemas derivados del alcohol. 1ª Conferencia de prevención y promoción de la salud en la práctica clínica en España. Madrid: Ministeri de Sanitat i Consum, 2008. 

 

Per al càlcul del contingut en grams de les begudes alcohòliques, la fórmula proposada pel Ministeri de Sanitat i Consum és la següent:

Grams d’alcohol = volum de la beguda expressat en cc x graduació x 0,8/100

Per exemple, si una persona beu una copa de vi (100 cc) amb una graduació de 13 graus, la quantitat d’alcohol absolut ingerida seria:

100 cc x 13 x 0,8 / 100= 10,4 grams d’alcohol pur.

 

Es considera consum de risc la ingesta mitjana habitual de >20-24g/dia per a les dones i de >40g/dia en els homes. Pel que fa al consum setmanal, es considera de risc quan la ingesta d’alcohol supera els 280 grams en el cas dels homes i els 170 grams en el cas de les dones. També es considera consum de risc qualsevol grau de consum en les persones que tinguin antecedents familiars de dependència a l’alcohol. Les persones amb un consum de risc són susceptibles d’entrar en programes de teràpia de deshabituació.

 

Un altre patró de consum establert és el de consum concentrat episòdic (binge drinking), que a Espanya s’ha definit com el consum de 60 o més grams d’alcohol en els homes i de més de 40 grams en les dones, concentrat en un sola sessió de consum (habitualment 4-6h ), durant la qual es manté un cert nivell d’intoxicació alcohòlica (alcoholèmia ≥ 0,8).  

 

El consum de risc de begudes alcohòliques afecta molts aspectes de la vida familiar i social de les persones: perjudica la salut, la felicitat, la vida familiar, les amistats, la feina, els estudis, les oportunitats laborals i l’economia.


3. Consum d’altres drogues

El consum de drogues il·legals segueix sent un problema greu de salut pública a tot el món i és la causa d’una gran pèrdua de vides i d’anys productius de moltes persones. Segons les dades del darrer Informe mundial sobre les drogues presentat per l’OMS l’any 2014, 183.000 morts de persones estaven relacionades amb les drogues. Aquesta xifra correspon a una taxa de 40 morts per milió d’habitants entre la població de 15 a 64 anys. També es calcula que entre 162 i 324 milions de persones (del 3,5 % al 7 %) de les edats esmentades van consumir almenys una vegada alguna droga il·legal, principalment cànnabis, opioides, cocaïna o estimulants amfetamínics.

 

Tot i que la població en general considera que el cànnabis és la droga menys nociva, en el darrer decenni ha augmentat el nombre de persones que segueix teràpia per trastorns relacionats amb el seu consum, especialment a Amèrica, a Oceania i a Europa. A Àsia i a Europa, els opiacis segueixen sent la droga principal per la qual les persones consumidores sol·liciten tractament, i a Amèrica ho és la cocaïna.

 

Pel que fa el consum de drogues per via parenteral, l’Oficina de les Nacions Unides contra la Droga i el Delicte (UNODC), el programa conjunt de les Nacions Unides sobre el VIH/SIDA (ONUSIDA), el Banc Mundial i l’OMS estimen que 12,7 milions de persones són consumidores de drogues per injecció. Aquesta xifra correspon a una prevalença del 0,27 % de la població mundial entre 15 i 64 anys. A l’Europa oriental i sud-oriental i a l’Àsia sud-occidental la taxa de consum per aquesta via és quasi 5 vegades superior que en la resta del món; això suposa un problema greu per a la salut, ja que compartir les xeringues exposa els usuaris al VIH i a l’hepatitis C.

 

A Europa, segons l’Informe europeu sobre drogues publicat el 2014, l’heroïna té un paper menys rellevant que en el passat, però és molt preocupant el creixement que han experimentat les substàncies de substitució, principalment els estimulants, les drogues sintètiques, el cànnabis i fàrmacs. Moltes d’aquestes substàncies són difícils de detectar, ja que estan presents en les mostres de sang en concentracions molt baixes, circumstància que facilita la mortalitat. A més, aquesta característica esdevé un problema per a les forces de seguretat, ja que quantitats petites d’aquestes substàncies es converteixen en un gran nombre de dosis en el mercat de les drogues.

 

Tot seguit es presenten les darreres estimacions del consum de drogues a la UE.

  • El cànnabis és la droga que més es consumeix: 73, 6 milions de persones (21,7 %) de 15 a 64 anys han consumit cànnabis en algun moment de la seva vida. Pel que fa al consum d’aquesta droga en el darrer any, s’estima que 18,1 milions de persones de 15 a 64 anys n’han consumit, i en el grup de persones més joves, de 15 a 34 anys, l’estimació és de 14,6 milions.
  • Cocaïna. 14,1 milions de persones de 15 a 64 anys han consumit cocaïna en algun moment de la seva vida; en el darrer any, 3,1 milions de persones d’aquest grup d’edat i 2,2 milions de joves de 15 a 34 anys.
  • Amfetamines. 11,4 milions de persones de 15 a 64 anys han consumit amfetamines en algun moment de la seva vida; en el darrer any, 1,5 milions de persones d’aquest grup d’edat i 1,2 milions de joves de 15 a 34 anys.
  • Èxtasi. 10,6 milions de persones de 15 a 64 anys han consumit èxtasi en algun moment de la seva vida; en el darrer any, 1,6 milions d’aquest grup d’edat i 1,3 milions de joves de 15 a 34 anys.
  • Opiacis. 1,3 milions de persones de 15 a 64 anys són consumidores d’opiacis. S’estima que la causa del 3,5 % de totes les morts de persones joves de 15 a 34 anys és per sobredosi d’opiacis.

 

El consum i la dependència de les diferents drogues tenen conseqüències greus per a la salut, augmenten la morbiditat i la mortalitat entre els que les consumeixen.

 

El consum intensiu i la dependència del cànnabis estan associats a un augment dels problemes mentals, socials i de deteriorament neurològic, especialment els dèficits i les pèrdues de memòria.

 

Les malalties infeccioses com el VIH i les hepatitis B i C estan relacionades amb el consum de drogues per via parenteral. A més, altres malalties infeccioses com ara les de transmissió sexual, tuberculosi, tètanus, botulisme i el virus limfotròfic humà de cèl·lules T poden afectar considerablement els consumidors d’aquestes drogues. Tot i que les dades més recents indiquen una tendència decreixent en les morts per sobredosi i en la infecció per VIH, factors relacionats amb el consum de drogues per via parenteral, cal mencionar els recents brots de la infecció per VIH entre les persones consumidores a Grècia i Romania ien alguns països bàltics. 

 

Els problemes de salut associats al consum crònic de cocaïna són cardiovasculars (arterioesclerosi, miocardiopatia, arítmies, isquèmia del miocardi) i neurològics (apoplexies i accidents vasculars cerebrals).

 

Malgrat els progressos dels darrers anys, la sobredosi segueix sent una causa important de mort evitable entre els adults joves europeus, especialment en països del nord d’Europa. Crida molt l’atenció la taxa elevada de mort per sobredosi notificada per Estònia, vinculada al consum de fentanil, substància de la família dels opiacis sintètics, molt potent i difícil d’identificar. La majoria de les sobredosis la pateixen persones politoxicòmanes. L‘entrada contínua en el mercat de noves substàncies psicotròpiques en complica la detecció, fet que comporta problemes greus per a la salut i contribueix a l’augment de la mortalitat. 

 

4. Hipertensió arterial

La hipertensió arterial és un augment mantingut de la tensió arterial. En els adults hi ha hipertensió quan la pressió arterial sistòlica és superior a 140 mm Hg i la pressió arterial diastòlica és igual o superior a 90 mm Hg. 

Classificació de la TA segons la Societat Espanyola d’Hipertensió (SEH)
Categoria Pressió sistòlica  (mmHg) Pressió diastòlica (mmHg)
Òptima  < 120           y  <80
Normal  120-129       y  80-84
Normal-alta  130-139       o  85-89
Hipertensió Grau 1  140-159       o  90-99
Hipertensió Grau 2  160-179       o  100-109
Hipertensió Grau 3  ≥180            o   ≥ 110    
Hipertensió sistòlica aïllada   ≥140            y  < 90


És un dels principals factors de risc en les malalties cardiovasculars, que inclouen la malaltia arterial coronària, la hipertròfia ventricular esquerra i la insuficiència cardíaca; malalties vasculars cerebrals com ara l’ictus; malaltia vascular perifèrica; nefroesclerosi, i lesió a la retina. Amb l’edat augmenta la tensió arterial a causa de l’increment de les fibres de col·lagen a les parets arterials, cosa que fa que els vasos siguin més rígids i perdin l’elasticitat. A causa d’aquesta rigidesa el flux sanguini augmenta la pressió per salvar la resistència de les parets arterials. En relació amb el sexe, els homes tenen xifres més altes que les de les dones fins als 55 anys aproximadament, i no s’observen diferències en les edats posteriors. La disminució de la xifres elevades de la tensió arterial redueix les taxes de morbiditat i mortalitat per accidents cardiovasculars i malaltia coronària en les persones hipertenses. La reducció en la mortalitat per malaltia cardiovascular en els països desenvolupats és deguda sobretot a la millora en els programes de detecció i control de la hipertensió arterial, cosa que evidencia la importància social de les mesures de prevenció davant la hipertensió.


Entre les causes més importants d’hipertensió hi ha els antecedents d’hipertensió familiar, el consum elevat de sal en les ingestes, l’estrès, l’obesitat i el consum elevat de greixos. 


5. Obesitat

L’obesitat és una malaltia crònica caracteritzada per un índex de massa corporal (IMC) augmentat o igual a 30. L’obesitat és un important problema de salut pública mundial, ja que s’estén en proporcions epidèmiques. Segons l’ OMS (2013), cada any moren aproximadament 2,6 milions de persones per sobrepès o obesitat, 1.000 milions de persones pateixen sobrepès i més de 300 milions són obeses. A més, l’obesitat i el sobrepès no són un problema exclusiu dels països amb ingressos alts, en els països d’ingressos baixos i mitjans també n’ha augmentat la prevalença.

 

El sobrepès i l'obesitat són un factor de risc per a malalties cròniques com la hipertensió arterial; les malalties cardiovasculars, pulmonars, òssies, articulars i cutànies; els trastorns en la reproducció; la resistència a la insulina i diabetis tipus II, i alguns tipus de càncer. Segons l’OMS, el 44 % dels casos mundials de diabetis, el 23 % dels casos de cardiopatia isquèmica i entre el 7 i el 41 % d’alguns càncers són atribuïts a aquests dos factors.

Problemes de salut relacionats amb el sobrepès i l’obesitat 

 

A Espanya, segons l’Enquesta Nacional d’Ingesta Dietètica duta a terme per l’Agència Espanyola de Seguretat Alimentària i Nutrició el 2011, dues de cada tres persones adultes presenten sobrepès i una de cada sis té obesitat. L’enquesta també revela que la dieta tradicional mediterrània, considerada beneficiosa, està substituïda per dietes occidentals.

 

Entre les causes fonamentals a les quals s’atribueix l’augment de l’obesitat en el món es troba l’augment progressiu d’aliments rics en greixos, sal i sucres però pobres en vitamines i minerals, i una disminució de l’activitat física a causa del sedentarisme motivat per les noves formes de treball, dels nous mitjans de desplaçament i de l’agrupament poblacional en les ciutats. 

Consells de salut en el Sobrepès i obesitat


6. Augment de la pressió intraocular

L’augment de la pressió intraocular pot causar glaucoma. La detecció precoç és fonamental, per la qual cosa es recomana a les persones de més de 50 anys una revisió ocular anual.


7. Exposició a factors ambientals

En els països industrialitzats la població s’exposa cada dia a molts agents tòxics que hi ha a l’aire, l’aigua o els aliments. La contaminació de l’aire per partícules de diòxid de sofre, òxids de nitrogen i ozó, principalment, s’ha associat a un augment de les malalties respiratòries i cardiovasculars.

 

L’exposició a la llum ultraviolada solar és la causa principal del carcinoma de cèl·lules basals a la cara i el coll, i contribueix a la incidència del carcinoma escamós de pell i del melanoma. Altres factors ambientals com ara l’exposició passiva al fum del tabac, pols de sílice cristal·lina, pols de fusta, radó (un gas radioactiu que hi ha als edificis) i els seus productes de degradació, i l’exposició a fums de motors dièsel, es consideren també factors cancerígens, especialment del càncer de pulmó. La prevenció en aquest camp ha d’anar dirigida als treballadors de les indústries on es fabriquen aquests productes o del transport de substàncies cancerígenes, i ha d’incloure informació de tots els riscos i la utilització de les mesures de protecció que garanteixin la seguretat laboral.

 

Pel que fa als països en desenvolupament, l’ús de combustibles sòlids, com ara el carbó, a les llars causa la contaminació de l’aire als habitatges, cosa que fa augmentar les malalties respiratòries agudes en la població infantil, i les cròniques i el càncer de pulmó en els adults. Per tant, la informació sobre aquests factors i la instauració de mesures preventives és cabdal en la població que manté aquestes pràctiques.

 

Un altre risc ambiental freqüent és l’exposició prolongada al soroll, que contribueix a la pèrdua auditiva. Els efectes d’aquesta exposició són acumulatius; al començament els efectes són imperceptibles. Molts joves treballen en ambients molt sorollosos durant un temps prolongat sense posar-se auriculars de protecció o escolten música a un volum altíssim, cosa que provoca deficiències auditives en el futur. La reducció de la capacitat per sentir-hi amb claredat i comprendre pot causar en la persona un aïllament; a mesura que els sons familiars de la vida es van atenuant, si el dèficit no es compensa, poden aparèixer depressions, ansietat i altres trastorns emocionals.


8. Exposició a radiacions ionitzants

Les radiacions ionitzants estan considerades carcinògenes per als éssers humans i la principal font d’exposició per a la població general és la procedent de les proves diagnòstiques i terapèutiques en medicina. Es considera que els tumors de tiroide, mama i pulmó juntament amb la leucèmia són els més induïts per les radiacions ionizants.


Consells de salut: Radiografies simples 

Consells de salut: Radiografies contrastades


9. Factors hormonals

Les causes hormonals com tractaments i altres factors tenen més repercussió en els càncers de les dones. El tractament prolongat de la teràpia substitutori hormonal (combinació d'estrògens i progesterona) es considera factor de risc en el càncer de mama, i d'endometri. El consum durant més de 5 anys d’anticonceptius orals s’ha relacionat com a factor de risc en el càncer de cérvix. Respecte al càncer de mama, es considera que el risc augmenta amb la menarquia precoç, la menopausa tardana, la primera gestació després dels 35 anys, valors elevats d’estrògens endògens (conversió en estrògens del teixit adipós de les dones que presenten obesitat postmenopàusica) i prolactina, malaltia fibroquística de la mama i càncer previ de mama. 

 

Actualment, segons dades de diversos estudis (Valls, 2012), els estrògens ambientals (xenoestrògens) poden ser un altre factor de risc del càncer de mama. Els xenoestrògens són productes contaminants considerats disruptors endocrins, ja que quan s’acumulen a l’organisme, és a dir, quan es produeix una bioacumulació, potencien els efectes dels estrògens. Entre els productes que augmenten la incidència del càncer de mama destaquen les dioxines procedents de les emissions de les indústries, els organoclorats (pesticides, plàstics, transformadors elèctrics, etc.) i els parabens emprats com a conservants d’aliments i en productes cosmètics. Els antecedents familiars de càncer de mama també n’augmenten el risc, i les mutacions en els gens BRCA 1, BRCA 2 i p53 estan associades a un risc elevat d’aquest tipus de càncer; de tota manera, aquestes mutacions són poc freqüents i s’atribueixen a una petita part de la morbimortalitat del càncer de mama.


10. Agents biològics

La infecció persistent per determinats tipus de virus del papil·loma humà (VPH) és el principal agent causal del càncer de coll d’úter (IARC, 1995), que es transmet per contacte sexual. Gairebé totes les dones seran infectades per VPH en algun moment de la vida, però el sistema immunitari de la majoria suprimirà o eliminarà els virus del papil·loma humà. Només les infeccions persistents, les que no desapareixen en molts anys, poden causar el càncer de cèrvix. La incidència es relaciona inversament amb l’edat d’inici de les relacions sexuals i directament amb la quantitat de parelles sexuals i amb la promiscuïtat.

 

Les infeccions cròniques pels virus de les hepatitis B i C estan relacionades amb la majoria dels tumors malignes de fetge als països occidentals (IARC, 1994).

 

Tant per al càncer de cèrvix com per al de fetge, l’administració de vacunes eficaces contra el virus del papil·loma humà i contra l’hepatitis B poden reduir la incidència d’aquests dos tipus de càncer.

 

L’Helicobacter pylori, un bacteri associat a l’aparició d’úlcera gastroduodenal i alguns tipus de gastritis, augmenta el risc de desenvolupar càncer gàstric. Actualment no hi ha vacuna contra aquest bacteri i es fa servir un tractament antibiòtic per disminuir-ne la prevalença.


11. Factors psicosocials

En l’adultesa és quan els homes i les dones experimenten la majoria dels canvis que constituiran la major part de la seva història de vida. Durant la trajectòria vital i més sovint en la maduresa, es donen situacions vitals que poden influir negativament en la salut de les persones. 

 

Pèrdues

La ruptura de la convivència amb la parella o persones significatives, les pèrdues de feina i les condicions de vida, i les pèrdues dels éssers estimats, entre moltes d’altres que pot viure una persona al llarg de l’edat adulta, tenen sovint conseqüències per a la salut si no s’afronten adequadament. Aquestes conseqüències seran més greus en les persones que viuen en dependència material i afectiva de les persones que perden. La vulnerabilitat augmenta en les dones subjectes al model tradicional de gènere, ja que en el seu cas el matrimoni i la família són l’únic espai de realització personal. 

Consells de salut: Dol 

 

Malalties o problemes amb els fills

És freqüent que les mares i els pares tinguin un gran impacte emocional quan han d’afrontar una malaltia o algun problema amb els fills. Senten que les seves funcions de pares no s’han realitzat adequadament i manifesten sentiments de culpa, cosa que impedeix afrontar adequadament la situació.

 

Rol de cuidadora

La gran majoria de persones de la generació nascuda a la segona meitat del segle XX, i que han arribat a la maduresa, es troben que els seus pares, en un nombre creixent de casos, necessiten ser cuidats, ja sigui per l’edat avançada o per l’augment de la dependència per demències senils i malalties cròniques. Aquests aspectes generacionals, juntament amb la prolongada dependència dels joves de les famílies a causa de les dificultats laborals i econòmiques per emancipar-se, contribueixen a fer que els adults madurs hagin de destinar molta energia i temps a tenir cura dels fills i, de vegades, també dels néts i dels pares grans.

 

Aquesta situació augmenta l’estrès per rol de cuidador en el grup d’edat entre 45-65 anys o més i afecta el benestar i la salut dels integrants de la família, especialment de les dones. Les dones d’edat madura són les que assumeixen majoritàriament la cura informal de les persones grans, dels fills que encara viuen a casa i dels néts (García Calvente, 2002).

 

El paper de cuidadora suposa un gran impacte en la qualitat de vida i en la pròpia salut, per això les cuidadores es converteixen en usuàries habituals dels serveis sanitaris. Entre els problemes de salut i els símptomes que tenen més sovint hi ha depressió, esgotament, lumbàlgia, ansietat, tristesa, malalties osteoarticulars, dolor crònic, cefalea (mal de cap), dispèpsies (dificultat per a la digestió), marejos, astènia (cansament), etc. (Tourné, 2006).

 

El paper de cuidadora exigeix renúncies personals que, juntament amb l’esgotament per la sobrecàrrega d’atencions, afecten la salut mental de la cuidadora. La postergació de tenir cura d’un mateix, l’exclusió de la vida laboral en molts casos i de tenir altres rols socials, combinats amb la falta de reconeixement i reciprocitat del paper de cuidadora, tenen conseqüències que afavoreixen els processos de depressió i ansietat vinculats a la falta d’autonomia i la pèrdua de control de la pròpia vida (OMS, 2002). 

 

Estrès

L’estrès és una reacció normal i sana del cos que ajuda a afrontar els petits canvis quotidians i les situacions excepcionals o difícils de la vida. L’estrès passa a ser un problema quan es manté molt de temps i arriba a perjudicar la persona.

Encara que l’estrès pot afectar les persones de qualsevol edat, és en l’edat madura quan els seus efectes es manifesten amb més força, ja que aquest és el període de l’etapa adulta que es caracteritza per molts canvis significatius en la vida que causen un augment de l’estrès. Les situacions més estressants acostumen a ser els esdeveniments vitals tant positius com negatius que comporten adaptacions i canvis per afrontar-los de manera eficaç.

En l’etapa adulta les situacions vitals generadores d’estrès més freqüents són: començar la vida en parella, la maternitat, la paternitat, el divorci o la separació de la parella, una malaltia o un accident, malalties de gent propera, la mort de la parella, la mort de familiars, l’acomiadament laboral, la jubilació, emigrar, cuidar els altres, etc.

Altres factors que causen estrès en aquesta etapa són el tipus de feina i clima laboral, la doble jornada freqüent en les dones, les relacions personals insatisfactòries, el clima familiar, etc. Pel que fa a la feina, l’OMS relaciona l’augment de l’estrès laboral amb situacions en què les exigències i les pressions sobre treballadors i treballadores superen els seus coneixements i capacitats, amb poques oportunitats per prendre decisions o exercir el control i amb poc suport d’altres persones. Els efectes de l’estrès laboral sobre la salut són nombrosos (OMS, 2004) i poden afectar de forma greu la vida de les persones; entre aquests efectes, hi destaquen l’ansietat, el cansament, la intranquil·litat, la dificultat per dormir, la depressió, la incapacitat de concentració i relaxació, dificultat per pensar de forma lògica i prendre decisions, sensació d’incomprensió, disminució del gaudi a la feina i diversos problemes físics (cardiopaties, hipertensió, cefalees, trastorns digestius i musculoesquelètics).

Cal destacar que la discriminació per raons de sexe afegeix més riscos per a la salut de les dones. A més, s’ha de tenir en compte que la violència, l’assetjament sexual i la intimidació que pateixen les dones durant la vida laboral en molts indrets del món augmenta l’estrès laboral i, com a conseqüència, la morbiditat en les dones adultes treballadores (OMS, 2011). 

De vegades, la font d’estrès pot venir de dins d’un mateix, en la manera de pensar, en la manera de veure i afrontar les situacions, tenir excessiva preocupació, exigir-se massa, pretendre solucionar els problemes dels altres, apreciar-se i cuidar-se poc, no gaudir del que és positiu, no descarregar la tensió física, no expressar les emocions o sentiments, etc. (Institut de Salut Pública. Dept. de Salut. Govern de Navarra, 2001). Cada persona valora, viu i afronta les situacions de manera diferent.

En general les persones acostumen a passar temporades amb un nivell d’estrès que els és útil per viure, d’altres amb poc o amb massa estrès, i d’altres en què l’estrès és continuat i desencadena problemes per a la salut. Abans d’haver-hi un problema amb l’estrès, les persones acostumen a passar per una primera etapa de percepció que alguna cosa passa, amb símptomes d’inquietud, nervis, por, tristesa, etc.; si aquests símptomes no s’afronten i continuen força temps, es pot passar a una etapa d’esgotament físic o emocional. Tant els senyals de malestar emocional (ansietat, tristesa, irritabilitat constant, cansament, insomni, deixar coses a mig fer, veure-ho tot negatiu, etc.) com els senyals de tensió física (sentir-se amb els nervis a flor de pell, nus a l’estómac, tensió muscular, sudoració, palpitacions, mal de cap, coll o esquena), són indicadors del nivell d’estrès a què està sotmesa la persona, per tant és fonamental reconèixer aquests senyals per tractar l’estrès adequadament i evitar-ne les conseqüències sobre la salut.

p Llegir més...

Informació general

Descripció
pP@)

L’adultesa és l’etapa més extensa de la vida de la persona, ja que en moltes societats occidentals comença legalment als 18 anys i acaba als 65. Comprèn, per tant, un llarg període de temps en què intervindran moltes variables socials, culturals i psicològiques que condicionaran el desenvolupament de la persona adulta durant la joventut i la maduresa. Amb la finalitat de reflectir la manera com la societat ordena i estructura els diversos grups d’edat i dóna a cadascun funcions específiques, les ciències socials diferencien dues etapes per a l’adultesa: l’adult jove (de 19 a 25 anys) i l’adult madur (de 26 a 65 anys).

 

Durant aquest llarg període de temps les persones fan una gran quantitat d’activitats socials, assumeixen responsabilitats cíviques i legals, i passen per experiències molt diverses, i tot això fa que sigui una de les etapes més complexes de l’existència humana. Malgrat aquesta complexitat, l’adultesa, per a la majoria de les persones, representa un període ple d’oportunitats per continuar creixent i desenvolupant-se. Es considera una etapa productiva i de transició per a l’individu en què es barregen la joventut i l’experiència.

 

L’adultesa és una de les etapes de la vida en què es desenvolupen més profundament les capacitats per establir i mantenir els vincles familiars i les relacions socials. Simbòlicament en aquesta etapa es marca el mig segle d’existència o la meitat de la vida, moment en què tant homes com dones tenen sovint crisis existencials; és un temps de recerca dins de l’ànima, en què es qüestionen i avaluen els èxits aconseguits; acaben de viure la meitat de la vida i és fonamental començar a viure l’altra meitat.

p Llegir més...

Evolució del concepte d'adultesa
pP@)

És difícil definir quan els nens es converteixen en adults, ja que el concepte d’edat adulta varia segons la cultura. En algunes cultures els nens a partir de deu anys comencen a assumir responsabilitats de l’edat adulta, mentre que en aquest moment en la cultura occidental dones i homes no aconsegueixen una vida independent dels pares fins als trenta anys. L’estudi científic sobre el desenvolupament adult i l’envelliment és relativament recent. Una raó perquè sigui així és que fins a principis del segle XX la gent assumia que l’etapa adulta era un període d’estabilitat. Una altra raó és que poques persones arribaven a l’ancianitat, per tant la vellesa no era una preocupació. Tradicionalment els estudis del cicle vital se centraven en la infància i l’adolescència, i no és fins als anys 50 i 60 quan apareixen els primers estudis sobre la persona adulta, específicament en l’aspecte intel·lectual. Fins als anys 80, la concepció sobre el canvi evolutiu en les persones a través de les diferents etapes del cicle vital tenia connotacions bastant negatives, ja que s’explicava exclusivament des dels canvis biològics que es produïen. Segons aquesta visió, la trajectòria vital típica d’una persona tenia les fases següents:

 

  • La primera, que comença al naixement i es caracteritza pels guanys i creixements en totes les estructures i funcions de l’organisme. 
  • La intermèdia, que té un inici i un final poc definits i es caracteritza per l’estabilitat i el funcionament òptim de l’organisme. 
  • La final, que acaba amb la mort i es caracteritza per acumular pèrdues en totes les estructures i funcions de l’organisme.

 

Segons aquest model de cicle vital, la primera part de la vida és de progrés i la segona és de declivi fins a arribar a la mort. La infància i l’adolescència serien processos d’optimització, i l’etapa adulta i la vellesa, de degeneració progressiva.

 

Aquest model va ser criticat per alguns investigadors europeus i nord-americans que, tot i que no negaven que l’edat biològica és una característica que pot definir l’evolució de les etapes en el cicle vital, no estaven d’acord en l’aplicació d’aquest model a les dimensions psicològiques i socials de les persones. Van proposar i van donar un altre enfocament més optimista al desenvolupament evolutiu de la persona adulta (life span o cicle vital). En aquest sentit, el desenvolupament no es podia entendre com un procés únic de creixement característic de la infància i de l’adolescència, sinó que havia d’integrar tots els processos de canvi que es produeixen al llarg de la vida de la persones. Aquests processos no segueixen necessàriament patrons fixos i predeterminats (progrés en la infància i l’adolescència, declivi en la vellesa), sinó que es poden produir en qualsevol punt del cicle vital, poden ser tant positius com negatius i poden tenir una durada variable.

 

Els processos de canvi no han d’afectar necessàriament de la mateixa manera totes les dimensions de l’ésser humà. Algunes dimensions, com ara la biològica, es poden deteriorar amb l’edat, però les dimensions psicològica i social es poden mantenir estables o fins i tot millorar. En definitiva, en totes les etapes hi ha pèrdues i guanys, els processos de canvi poden ser diferents en cada persona, i estaran condicionats per la seva capacitat d’adaptació (Triadó, 2000).

 

Aquest model de life span (part de la psicologia que estudia el desenvolupament de la personalitat al llarg de la vida i també el context social, polític i cultural en el qual es produeix l'esmentat desenvolupament) o cicle vital resulta més optimista que l’anterior perquè considera que hi pot haver guanys en totes les etapes del cicle vital i que la persona té capacitat d’adaptar-se i compensar algunes pèrdues. Tot i que actualment no hi ha un acord unànime sobre la temporalització i/o durada dels esdeveniments que determinen la transició d’un període a l’altre dins de l’edat adulta, amb l’objectiu de diferenciar i explicar els canvis que s’hi produeixen s’ha dividit en dos períodes cronològics: 

  • Adult jove, de 19 a 25 anys. 
  • Adult madur, de 26 a 65 anys.

 
Aquests períodes per si mateixos no poden explicar els canvis biològics, psicològics i socials que es produeixen en la persona. Per fer-ho, és fonamental tenir en compte les diverses edats (cronològica, biològica, social i psicològica) de la persona per situar-la i definir cada etapa evolutiva (Schaie, 2005): 

  • L’edat cronològica és el temps que ha viscut una persona i es determina per la data de naixement; és un índex que té poc significat per ell mateix, ja que el que importa és el que li ha passat, a la persona, a mesura que ha anat passant el temps (Schaie i Hertzog, 1985; Schroots i Birren, 1990). 
  • L’edat biològica és l’edat en relació amb el grau d’envelliment orgànic de la persona. L’edat biològica pot no coincidir amb la cronològica, p. ex., les persones que gaudeixen de bona salut orgànica tenen una edat biològica inferior a la cronològica, i viceversa. 
  • L’edat social la determina la posició aconseguida respecte als èxits socials consensuats per la societat i la cultura, tot i que poden variar a causa dels canvis socials (Freund, 1997; Riley, 1999). 
  • L’edat psicològica és un indicador del funcionament de la persona en resposta a les demandes de l’entorn. La determinen la intel·ligència, la capacitat d’aprenentatge, la memòria, la motivació, els sentiments i les actituds (Birren, 1990).

 

Aquestes edats i els factors que les determinen són experimentats de manera diferent per cada persona i no sempre acostumen a convergir. Cada persona segueix un desenvolupament vital únic, fruit de la interacció de tots aquests factors. En conclusió, es podria dir que l’adultesa és l’etapa del cicle vital que comprèn el llarg període de vida que va des dels 19 anys fins als 65, en el qual la persona va experimentant canvis i vivint esdeveniments que li permeten desenvolupar nous rols a la vida que determinaran el seu desenvolupament durant el període d’adult jove i de maduresa, períodes que caracteritzen tota l’etapa adulta. En l’adultesa es produeixen uns canvis biològics, socials i psicològics que estan determinats i reconeguts segons les diferents cultures i societats del món...

p Llegir més...

Consells de la infermera

Respirar
pP@)

Tenir consciència de la respiració i practicar tècniques de respiració per recarregar energia i descarregar la tensió mental. Observar la profunditat, el ritme, les pauses… la distensió muscular que proporciona la respiració. Fer això durant uns minuts cada dia redueix la freqüència cardíaca, disminueix la tensió arterial, millora la circulació sanguínia i l’oxigenació cel·lular. Ajuda a descarregar la tensió mental, a fer una parada per recarregar energia; és un bon mecanisme per drenar l’estrès.

 

La respiració abdominal és una tècnica útil i senzilla per alleujar l’estrès. Consisteix a inspirar aire pel nas i mantenir-lo als pulmons durant dos o tres segons, inflant l’abdomen. Després s’expira a poc a poc per la boca, desinflant l’abdomen. Per comprovar si ho fem correctament podem col·locar la mà sobre la panxa per percebre si s’infla quan agafem l’aire i es desinfla quan el deixem anar. 

 

Es recomana que tingueu en compte tots els consells generals, que us permetran adoptar mesures saludables en relació amb l'activitat de la vida diària de:

Respirar

p Llegir més...

Menjar i beure
pP@)

Seguir una dieta adequada individualitzada. Les persones que s’acosten a la maduresa i es mantenen en un pes normal han d’anar reduint la ingesta de calories dels anys anteriors, ja que entre els 20 i els 50 anys el metabolisme s’acostuma a alentir i es va guanyant pes menjant el mateix que durant la joventut.

 
Les dones han d’augmentar la ingesta d’aliments rics en calci, en fibra i en ferro per prevenir i/o disminuir els efectes de la descalcificació i anèmies. És recomanable no abusar d’alguns productes estimulants com el cafè, el te o alguns medicaments que generen nerviosisme.

 

Beure aigua o líquids. Amb l’edat es va perdent la sensació de set, i per això és necessària la ingesta d’aigua o líquids per mantenir l’equilibri de líquids de manera adequada.

En l’etapa adulta el més sa és menjar de manera variada i més rica en productes d’origen vegetal. És necessari evitar els greixos i disminuir el consum de sucre i sal. 

Consells de salut: Alimentació en cada etapa del cicle vital  

 

Es recomana que tingueu en compte tots els consells generals, que us permetran adoptar mesures saludables en relació amb l'activitat de la vida diària de: 

Menjar i beure

p Llegir més...

Moure's i mantenir una postura corporal correcta
pP@)

Fer activitat física. S’aconsella fer una activitat física moderada perquè redueix el risc de tenir malalties cardiovasculars. Per exemple, passejar a bon pas durant un mínim de vint minuts de tres a cinc dies a la setmana. 

 

Millor que fer exercici moderat o ocasional és practicar tres o més vegades a la setmana i durant un mínim de vint minuts algun exercici que requereixi l’esforç suficient per augmentar el ritme del pols fins a gairebé el 75 % de la seva capacitat màxima. Aquest exercici, que pot ser nedar, córrer, caminar de pressa o anar en bicicleta, augmenta la capacitat del cor i dels pulmons, disminueix la pressió sanguínia i abaixa l’índex de greix corporal. Aquest exercici facilita la pèrdua de pes perquè redueix la gana i incrementa el metabolisme.

 

En les persones adultes grans l'exercici millora la circulació sanguínia i amb això la funció cognitiva. És important mantenir un patró regular d’exercici en les dones abans i durant el climateri, ja que augmenta la massa òssia i això prevé i retarda l’osteoporosi.

 

Altres pràctiques que es recomanen són les que permeten exercitar el cos i la ment, com ara el ioga, el tai-txi o el txi-kung. Són tècniques que permeten exercitar el cos de manera suau, no agressiva, amb menys risc de lesionar-se, i a més potencien la concentració, l’atenció, la coordinació i l’equilibri.

 

Avaluar l’estat de salut abans d’iniciar activitats d'exercici físic en cas de tenir algun problema de salut o dubtes. Les persones de més de 40 anys poden avaluar el seu estat de salut abans de fer exercici, especialment les que tenen o han tingut dolor en repòs o durant l’exercici, tensió arterial elevada, dificultat respiratòria quan fan exercicis suaus, alteracions del pols quan estan en repòs (pols ràpid i irregular o pols molt lent), estan en tractament farmacològic per problemes cardíacs o circulatoris o tenen diabetis.

 

Es recomana que tingueu en compte tots els consells generals, que us permetran adoptar mesures saludables en relació amb l'activitat de la vida diària de: 

Moure’s i mantenir una postura corporal correcta

p Llegir més...

Reposar i dormir
pP@)

Respectar el temps dedicat al son i el descans. Cada persona té el seu ritme vital d’activitat i descans, i és important respectar el temps i les necessitats de cadascú. Com a pauta general és necessari dormir un mínim d’entre sis i vuit hores a la nit i fer descansos de cinc a deu minuts de tant en tant al llarg del dia per aconseguir que el son i el descans siguin reparadors.

 

Renovar l’energia. Per a aquelles persones que hi tinguin interès, una de les pràctiques senzilles que ajuden a renovar l’energia és la meditació. La meditació 30 minuts al dia és altament saludable, ja que permet connectar amb un mateix, equilibra cos, ment, emocions i esperit, aporta calma interior, ajuda a desenvolupar l’hemisferi cerebral dret i enforteix el sistema immunitari.

 

Es recomana que tingueu en compte tots els consells generals, que us permetran adoptar mesures saludables en relació amb l'activitat de la vida diària de: 

Reposar i dormir

p Llegir més...

Eliminar
pP@)

Fer una ingesta adequada de líquids i aliments amb fibra. És important fer una ingesta correcta de líquids per alliberar toxines a través de l’orina, dels excrements i també de la suor. Les fibres a la dieta afavoreixen l’eliminació intestinal i prevenen el restrenyiment, tan freqüent en persones amb una feina sedentària o poca activitat física.

Consells de salut: en l'estrenyiment

 

Permetre la transpiració natural. Fer servir teixits naturals, que són més saludables que els sintètics, i desodorants que permetin la transpiració. Es recomana evitar l’ús de desodorants a la nit quan es va a dormir per afavorir la regulació natural.

 

Es recomana que tingueu en compte tots els consells generals, que us permetran adoptar mesures saludables en relació amb l'activitat de la vida diària de:
 
Eliminar

p Llegir més...

Evitar perills i prevenir riscs
pP@)

Què cal fer periòdicament: 

  • Prendre’s la tensió arterial. És recomanable que les persones adultes es controlin la pressió arterial en cada visita clínica rutinària i cada vegada que el professional de la salut ho consideri adequat  Les persones hipertenses amb tractament, han de seguir el protocol del centre de salut.  

 

  • Control del pes i la talla en les persones adultes juntament amb l’índex de massa corporal (IMC). S’aconsella registrar el pes cada quatre anys a partir dels 20 anys, amb una valoració de la talla als 20 anys o en la primera visita en què es registri el pes, segons protocols clínics. 
  • Control d’hipercolesterolèmia, segons programes de salut, en homes de 35 a 65 anys, en dones de 45 a 65 anys i en joves menors de 35 anys amb antecedents familiars de colesterol alt o malaltia coronària prematura (abans dels 50 anys). Per a la població adulta sana, els experts suggereixen un control cada quatre anys.
  • Control de la glucèmia basal en les persones diabètiques segons les recomanacions de l’equip de salut en cada cas concret. Les persones adultes no diabètiques es recomana que es facin un control analític cada quatre anys.
  • Control anual de sang oculta als excrements en persones de més de 50 anys per a la detecció precoç del càncer de còlon. No hi ha evidències per establir la freqüència de la sigmoidoscòpia (exploració endoscòpica del còlon sigmoide), tot i que alguns experts suggereixen fer-la cada tres o cinc anys. 
  • Control radiològic mitjançant una mamografia en les dones a partir dels 50 anys per a la detecció precoç del càncer de mama.
  • Prova de detecció precoç del càncer de cèrvix en les dones a partir dels 25 anys.
  • Revisió del canvis en el diàmetre, la simetria, les voreres i el color de les pigues o les taques a la pell.
  • Revisió ocular i auditiva anual en persones de més de 50 anys. 
  • Prova de detecció del VIH en persones amb risc com ara afectats per altres malalties de transmissió sexual, consumidors de drogues per via parenteral i parelles sexuals de persones infectades pel VIH. 
  • Seguir programes de vacunació establerts per a la població adulta. 
  • Consultar sempre i ràpidament un especialista quan hi ha símptomes de depressió, ansietat, pensaments obsessius, idees suïcides, insomni persistent, esgotament i comportaments destructius o violents; quan els símptomes interfereixen en les activitats quotidianes o perjudiquen les relacions afectives importants i quan no s’ha resolt el conflicte després d’haver-ho intentat. És igualment necessària la intervenció de professionals especialitzats en els casos de maltractaments, explotació o assetjament i la víctima no es pot protegir dels agressors, i en casos d’addicció a l’alcohol i les drogues (Rojas Marcos, 2008).
  • Evitar els factors i conductes de risc, i potenciar els factors i les conductes de protecció.


Tractar adequadament l’estrès. És important saber la reacció d’un mateix davant un nivell d’estrès determinat per poder afrontar-lo de manera ràpida. Hi ha múltiples maneres d’afrontar les situacions d’estrès i segurament no hi ha un recurs o una estratègia que sigui útil per fer front a totes les situacions estressants. Cada persona reacciona i afronta l’estrès de manera diferent, l’afrontament és un procés que canvia i no hi ha un tipus d’afrontament universalment bo o dolent, sinó que la seva efectivitat depèn de diversos factors: la persona, la situació i la relació entre totes dues (Fornés, 2008). Tanmateix, hi ha algunes estratègies bàsiques i senzilles que poden ajudar a tractar l’estrès.

 

Alguns exemples d’aquestes estratègies d’afrontament són:

  • Descarregar la tensió física fent servir alguna tècnica de relaxació, massatges, respiració abdominal i profunda, passejar, escoltar música, descansar... Els exercicis de tensió-relaxació muscular contribueixen a la relaxació mental.
  • Distanciar-se emocionalment de la situació per poder reflexionar i analitzar amb calma les decisions que s’han de prendre.
  • Reconèixer la pròpia responsabilitat en el problema i demanar disculpes.
  • Aprendre a delegar i compartir amb els altres les responsabilitats, donar-se premis...
  • Gaudir de la vida, introduint a la vida quotidiana les coses i els moments que aportin benestar, alegria, bon humor, tranquil·litat i pau.
  • Buscar suport social per obtenir informació, consell o simpatia i comprensió per compartir el problema.
  • Seguir hàbits saludables, especialment en l’alimentació, el descans, el son i l’activitat física.

  
Es recomana que tingueu en compte tots els consells generals, que us permetran adoptar mesures saludables en relació amb l'activitat de la vida diària de: 

Evitar perills i prevenir riscos

p Llegir més...

Comunicar-se i interaccionar socialment
pP@)

Cuidar les relacions afectives. Les relacions afectives amb els altres necessiten ser analitzades de manera periòdica per donar resposta als canvis normals de la vida, solucionar els problemes que apareixen i afrontar les noves experiències al llarg de la trajectòria vital, com el naixement d’un fill, l’èxit professional, les preocupacions econòmiques, les malalties, les relacions amb els fills adolescents rebels o tenir cura de pares i familiars grans. Per tot això, les bones relacions exigeixen motivació, flexibilitat, planificació i esforç per escoltar, comprendre i perdonar.

 

Actuar davant les situacions que dificulten o malmeten els vincles afectius. Quan les relacions de parella, familiars o laborals es veuen afectades i causen un desequilibri emocional és imprescindible intervenir-hi per resoldre la situació i evitar/pal·liar el patiment i la frustració que amarga la vida. Algunes pautes a seguir per resoldre els problemes que alteren l’estat emocional són

  • Prendre consciència del problema. 
  • Analitzar, comprendre i explicar-se racionalment la dinàmica de la relació, i els sentiments i conductes que provoca en un mateix.
  • Reconèixer la part de responsabilitat que correspon a un mateix. 
  • Compartir el problema amb les persones implicades, si és possible, i valorar l’interès a solucionar-ho. Si hi ha acord, establir de manera conjunta els objectius i començar la intervenció. 
  • Fer servir els recursos personals propis i beneficiar-se de l’ajuda dels bons amics i/o de la família.

   
Establir i mantenir una xarxa social significativa. Les relacions socials donen sentit a la vida de les persones, afavoreixen la identitat i el significat, cosa que anima a mantenir les pràctiques de cura de la salut i a continuar vivint. També la xarxa social actua com a monitor de la salut corregint i avisant sobre comportaments o conductes no saludables. Cada vegada hi ha més evidències que la integració social té una correlació directa entre la qualitat de la xarxa social i la qualitat de la salut. Tenir un grup social amb qui comptar està associat amb la necessitat de totes les persones de tenir un grup de pertinença de referència, especialment en moments difícils.

factors i conductes de protecció en l’adultesa 

Es recomana que tingueu en compte tots els consells generals, que us permetran adoptar mesures saludables en relació amb l'activitat de la vida diària de: 

Comunicar-se i interaccionar socialment

p Llegir més...

Treballar i divertir-se
pP@)

Establir i mantenir bon ambient laboral. Fer una feina que satisfà fomenta l’autonomia i l’autoeficàcia, i proporciona el privilegi de participar i contribuir a la societat. L’ocupació laboral és considerada per força persones una font d’identitat personal i social que aporta il·lusió i significat a la vida. La qualitat de les relacions laborals és un factor determinant que contribueix a l’autovaloració de les persones.

 

Sovint l’entorn laboral provoca estrès, amb la consegüent inestabilitat emocional de la persona. En aquests casos és important avaluar la qualitat de les relacions amb els companys i superiors, i si el nivell d’exigència o responsabilitat és coherent amb les capacitats i aspiracions d’un mateix.

 

Agafar-se temps lliure per gaudir d’altres plaers de la vida. Per alliberar-se de les tensions quotidianes a causa de la feina, de les càrregues familiars, etc., és necessari dedicar un temps a divertir-se i cuidar la salut. És important reunir-se amb amics i/o fer noves amistats per mantenir un entorn social i actiu. Si es tenen fills, és important dedicar-los temps per compartir moments agradables.

 

Es recomana que tingueu en compte tots els consells generals, que us permetran adoptar mesures saludables en relació amb l'activitat de la vida diària de: 

Treballar i divertir-se

p Llegir més...

Tòpics i conductes errònies
pP@)

El període de maduresa en la persona adulta no es pot caracteritzar com una crisi dels 40 o crisi de l’edat madura. La imatge que la gent té de la maduresa està plena de clixés, expressions com crisi dels 40 o corba de la felicitat suggereixen inactivitat, resignació i fins i tot desesperació. Actualment el to d’aquestes expressions ni tan sols reflecteix la veritat, ja que la majoria d’adults entre 40 i 60 anys diuen que se senten més sans i satisfets amb ells mateixos i amb les seves vides. És cert que no es pot generalitzar, ja que en aquest període algunes persones tenen problemes de salut, les facultats mentals van disminuint o veuen augmentada la càrrega de responsabilitats a causa de pares molt grans o de fills adults.

 

És clar que el declivi físic afecta totes les àrees de l’adult; tanmateix, no se n’han de sobreestimar els efectes, perquè les seves conseqüències les determina en gran part l’actitud amb què les persones hi fan front. Per a la majoria de les persones adultes, la maduresa és un període de transició que planteja desafiaments i problemes especials que cal afrontar. Les diferències individuals en la resposta als canvis i experiències són amplíssimes, cosa que explica l’intent fallit de classificar la maduresa com una etapa de “crisi universal” (Klohnen EC, 1996). La qualitat de vida de cada persona està relacionada directament amb la visió que té d’ella mateixa i amb les decisions que pren sobre com viure-la.

 

Els canvis en la competència intel·lectual no impliquen que s’hagi de deteriorar. És evident que amb l’edat els canvis biològics i les malalties afecten el rendiment intel·lectual de les persones i algunes capacitats es deterioren o disminueixen. Altres factors com ara l’estil de vida i el nivell d’educació també es relacionen amb el manteniment o la disminució de les competències intel·lectuals. Tot i això, els patrons individuals poden variar molt d’una persona a l’altra.

 

Fins fa poc, la majoria d’investigacions relacionades amb el desenvolupament de les capacitats mentals en el període de maduresa mostraven que el rendiment de les facultats de la intel·ligència com ara l’atenció o la memòria disminuïen amb el pas del temps. Aquests capacitats eren avaluades a partir dels tests d’intel·ligència o tasques de resolució de problemes en una consulta o en un laboratori i les persones joves obtenien un rendiment més alt que les grans. Tanmateix, les noves investigacions de les últimes dècades relativitzen la importància d’aquest declivi, han considerat que aquests tests no són significatius per a l’avaluació de la competència intel·lectual en l’etapa adulta i han suggerit que determinades capacitats o habilitats mentals poden augmentar amb l’edat (Triadó, 2008). Així, mentre les capacitats mentals bàsiques com ara la rapidesa mental, el raonament inductiu, el raonament matemàtic, etc., acostumen a disminuir al principi de la maduresa, d’altres com ara la plasticitat (capacitat de la ment humana que permet per una part reaccionar davant d'una pèrdua per a contrarestar-la -de manera total o, si no és possible, parcialment- i per una altra implicar-nos en processos de millora, tot això amb independència de l'edat), la perícia a l’hora de prendre decisions i resoldre de manera efectiva els problemes en diferents situacions vitals, que estan relacionades amb l’experiència i el nivell educatiu de la persona, milloren i augmenten en la maduresa i la vellesa (Baltes, 2000). Segons Schaie KW, l’investigador més reconegut en l’estudi de les capacitats mentals en l’adultesa, està demostrat que el fet de tenir un bon nivell educatiu i social, estar implicat en activitats diverses i mantenir un interès intel·lectual contribueix significativament a un rendiment intel·lectual òptim, fins a edats molt avançades.

- Donar sentit i ampliar la identitat de l'individu

 

La menopausa no significa declivi i/o pèrdua de feminitat. En les dones l’etapa madura i la menopausa tenen tendència a confondre’s i solapar-se de manera que molts dels problemes adjudicats a la menopausa es deuen en realitat als seus condicionants socials i de gènere, cosa que fa més profunda l’estigmatització d’aquest període.

p Llegir més...

7 Valoracions, valoració mitja 4,0 de 5.

12345
Guardant valoració... Guardant valoració...
Última modificació: 03/06/16 10:34h