Què cal saber: Infància

Respirar

Els factors que influeixen en el desenvolupament de l’activitat de la vida diària respirar, en la infància són:
 
Respirar en funció del grup d’edat i etapa de desenvolupament


Els nounats i els lactants petits poden emetre sons respiratoris durant el son. Si el nen dorm plàcidament no són motiu de preocupació, les vies aèries dels nens són estretes i qualsevol petita obstrucció provoca roncs i sibilacions. Quan hi ha un problema respiratori, el nen té altres símptomes, com ara dificultat per respirar, aparició de mucositat més o menys espessa, tos, irritabilitat, rebuig dels aliments, febre, etc.

 

En cas que hi hagi mucositat nasal en els lactants, s’han de fer neteges amb sèrum fisiològic. Amb una xeringa petita (2 cm3) s’instil·la el sèrum en una fossa nasal mentre amb un dit es tanca l’altra. El líquid arrossegarà els mocs que el nen s’empassarà o traurà per la boca. Encara que sigui molest, no és dolorós per al nadó i es pot fer amb freqüència, sobretot abans de les menjades, perquè el nen tingui el nas net i pugui succionar sense sensació d’ofec.

Les aspiracions nasals (amb aspirador o pera) s’han de fer amb suavitat per evitar danyar la fràgil mucosa nasal. Si s’aspira amb molta assiduïtat, es pot provocar una irritació que pot augmentar la secreció de mucositats.

Els nens que van a la guarderia i els escolars als primers anys tenen catarros amb freqüència. És normal que es posin més malalts que els que es queden a casa, perquè a aquesta edat encara no han desenvolupat completament el seu sistema immunològic i es contagien amb facilitat quan estan en contacte amb altres nens en la mateixa situació. Generalment són processos benignes, d’origen víric, que no afectaran el seu correcte desenvolupament; en realitat el contacte amb els diferents gèrmens estimularà el seu sistema immunitari, que crearà les defenses necessàries.

És aconsellable ensenyar-li a mocar-se i evitar que s’empassi la mucositat. Augmentar el consum de líquids (aigua o sucs cítrics) fluïdifica les secrecions i ajuda a eliminar-les. També és important controlar tant com sigui possible la temperatura i la humitat ambientals, evitar la sequedat i la calor excessives, que ressequen les mucoses, així com l’exposició a agents irritants com el fum en general i el de tabac en particular, els gasos i les substàncies que estan en  suspensió (pols, pol·len, contaminació).

- Problemes de salut habituals en la infància

En els exprematurs o nens amb problemes respiratoris es recomana també:

  • Evitar el contacte amb adults o nens amb infeccions respiratòries. 
  • Evitar els llocs massificats sobretot en les èpoques d’infeccions (tardor i hivern). 
  • Si és possible, no enviar-lo a la guarderia durant el primer any de vida. 
  • Consultar al centre de salut la indicació d’administrar-li vacunes específiques (antipneumocòccica, grip…).

  
Es recomana que tingueu en compte tots els consells generals, que permetran adoptar mesures saludables en relació amb l’activitat de la vida diària de: 

Respirar

Llegir més...

Menjar i beure

L’edat infantil és el període de la vida en què s’estableixen els hàbits nutricionals que persistiran en l’adult. Una correcta nutrició contribueix a aconseguir un creixement i un desenvolupament adequats, així com a modular les diverses funcions de l’organisme i a prevenir alteracions que es poden tenir a llarg termini.

 

Els factors que influeixen en el desenvolupament de l’activitat de la vida diària menjar i beure, en la infància són: 


Menjar i beure en funció del grup d’edat i l'etapa de desenvolupament 

 

El primer any de vida constitueix un dels períodes crítics en el desenvolupament de la persona. És el període de temps amb més creixement físic alhora que de manera molt ràpida s’adquireixen les habilitats a nivell maduratiu, d’aquí la importància d’una alimentació adequada.

 

L’alimentació del nen comprèn en primer lloc el període de lactància (de quatre a sis mesos), durant el qual l’aliment exclusiu ha de ser la llet materna o, si no és possible, les fórmules preparades per a lactants. Durant el període de transició (de sis a dotze mesos), s’inicia l’alimentació complementària, introduint aliments diferents. Posteriorment el nen va adoptant progressivament una alimentació semblant a la dels adults, durant els períodes d’edat preescolar i escolar. 

 

Uns hàbits d’alimentació saludables impliquen:

  • Establir una dieta variada, que inclogui aliments de tots els grups bàsics, ensenyar al nen a menjar de tot, educant-li el paladar i ajudant-lo a acceptar amb més facilitat els diferents gustos i textures, perquè només d’aquesta manera s’assegura la correcta cobertura de les necessitats nutricionals del nen perquè creixi i es desenvolupi. 
  • Proporcionar una dieta suficient. El nen no ha de menjar ni molta ni poca quantitat d’aliments, sinó just la proporció adequada per cobrir les seves necessitats, que serà diferent per a cada un. 
  • Fer una dieta regular. El nen necessita seguir un ordre en l’horari de les menjades (de quatre a cinc al dia), i d’aquesta manera s’evita que caigui en l’hàbit de picar entre hores. 
  • L’aliment no s’ha de fer servir com a premi o càstig. L’alimentació s’ha d’entendre com un fet quotidià bàsic, no com una possible eina per aconseguir una determinada conducta del nen. El moment de menjar ha de ser agradable i plaent per a tots. 
  • Limitar el consum de dolços (llaminadures, sucs, refrescos). No són aliments bàsics, per tant, la restricció en el consum no suposa una carència nutricional per a l’organisme, ben al contrari, és una mesura de prevenció de diversos problemes (càries, sobrepès...). Per això és millor reservar-los per a situacions puntuals com ara festes o celebracions.
  • En el cas que el nen mengi al col·legi, és aconsellable saber la composició del menú escolar per complementar-lo amb els aliments que menja a casa. 


Consells de salut: Alimentació en la infància i en l'adolescència

Es recomana que tingueu en compte tots els consells generals, que permetran adoptar mesures saludables en relació amb l’activitat de la vida diària de: 

Menjar i beure

Llegir més...

Moure's i mantenir una postura corporal correcta

Durant els primers anys de vida el desenvolupament de les habilitats motores del nen és molt ràpid, hi ha unes pautes per a cada edat, però s’ha de tenir en compte que cada nen farà les adquisicions al seu ritme, a mesura que la seva maduració li ho permeti.

 

Els factors que influeixen en el desenvolupament de l’activitat de la vida diària Moure's i mantenir una postura corporal correcta, en la infància són: 


Moure's i mantenir una postura corporal correcta en funció de l'edat i etapa de desenvolupament   

 

En el lactant és important l’estimulació per part dels pares, de manera que el nen adquireixi les habilitats psicomotores corresponents a la seva edat de maduració. És aconsellable jugar amb ell oferint-li diversos objectes que li cridin l’atenció perquè intenti agafar-los, deixant-lo investigar diverses textures, fent-li massatges i exercicis suaus (p. ex.: estirant i flexionant les extremitats), afavorint que iniciï el moviment d’asseure’s, animant-lo en els seus primers intents de desplaçament, etc. Són activitats que, a més de reforçar la relació pares-fill, ajudaran a fer que el nen aconsegueixi un desenvolupament adequat.

 

El nen preescolar ja és autònom en els desplaçaments, camina, corre, puja i baixa escales i té una gran curiositat per tot. És una etapa en què són freqüents els accidents, sobretot domèstics, per això és aconsellable adequar l’habitatge per prevenir-los, així com tenir la informació necessària per saber com s’ha d’actuar si es produeixen.

 

El nen en edat escolar experimenta un augment progressiu en el creixement físic, sobretot a les cames. Com que el desenvolupament dels músculs grans és superior al dels petits, es produeix un desequilibri en la coordinació dels moviments. A aquesta edat (entre sis i vuit anys) té una despesa considerable d’energia, passa de períodes de molta activitat a d’altres propers a l’esgotament. La resistència a l’exercici encara és baixa, es cansa ràpidament, ha de fer activitats variades i de curta durada que l’ajudin a conèixer millor el seu cos (coordinació, control postural...) i augmentin la seva flexibilitat (reptar, marxa, carreres, tombarelles…).

 
En l’etapa dels vuit als deu anys el creixement en alçada és més lent que en períodes anteriors, però en canvi augmenta en amplada, amb la qual cosa físicament està més proporcionat, tot i que les extremitats continuen creixent més que la resta del cos. La coordinació millora i respon més bé als esforços de resistència, amb una recuperació posterior relativament ràpida. Continua necessitant activitats variades, però poden durar més.

 

En la preadolescència (dels deu als dotze anys) el procés de desenvolupament s’accelera i es prepara la pubertat. És important fomentar l’exercici. No és possible establir el nombre d’hores concretes que el nen ha de dedicar a l’activitat física, però sens dubte és fonamental per a un creixement i desenvolupament normal, no només des del punt de vista físic, sinó també psicològic i social, ja que implica aprenentatge i contacte amb altres nens.

Consells de salut: Activitat física segons l'etapa del cicle vital

Es recomana que tingueu en compte tots els consells generals, que permetran adoptar mesures saludables en relació amb l’activitat de la vida diària de: 

Moure’s i mantenir una postura corporal correcta

Llegir més...

Reposar i dormir

Els factors que influeixen en el desenvolupament de l’activitat de la vida diària reposar i dormir, en la infància són: 

Reposar i dormir en funció del grup d’edat i etapa de desenvolupament   

 

L’habitació del nen ha de ser una estança tranquil·la, amb bona ventilació, sense fum de tabac i sense objectes que acumulin pols. La temperatura ideal és de 21-22 graus. El bressol ha de ser homologat, amb topalls per evitar que el nadó es posi de cap per avall. La postura correcta és de panxa enlaire (decúbit supí) o en posició lateral, alternant el costat.

 

En cas que sigui necessari, el nadó pot compartir el llit dels pares i així afavorir el descans de la mare, però s’han de prendre una sèrie de precaucions.

 

El nen es mou bastant abans d’adormir-se perquè, com els adults, no pot conciliar el son immediatament. Pot fer moviments rítmics, que són normals i l’ajuden a relaxar-se. Durant el son canviarà de postura cada vegada que passi per la fase REM, de gran activitat cerebral, durant la qual somia, fa gestos o fins i tot pot parlar adormit. Aquests canvis passen de cinc a deu vegades cada nit. Sovint acostumen a destapar-se; en lloc d’ajustar els llençols amb pinces o posar més roba de llit, que li limitarà els moviments i pot dificultar-li la respiració, és preferible posar-li pijames que abriguin més, d’una sola peça que li cobreixi tot el cos, peus inclosos, i mantenir l’habitació a una temperatura adequada.

 

A mesura que creix, és important que el nen tingui la seva pròpia habitació i que hi dormi sol. És aconsellable que no tingui excessives cortines o peluixos per evitar la presència de pols i àcars que li puguin provocar al·lèrgies o problemes respiratoris. 

 

Durant la nit pot ser útil deixar una llum suau perquè, si es desperta, reconegui un entorn familiar i protector. Mantenir unes rutines i uns horaris adequats, evitar que el nen es posi nerviós abans d’anar-se’n a dormir i que vegi escenes de por o violentes a la televisió o banyar-lo amb aigua calenta per relaxar-lo, són activitats que afavoriran que el nen dormi bé. En tot cas, és aconsellable anar al llit del nen quan es desperta angoixat perquè se senti acompanyat i protegit.

 

Es recomana que tingueu en compte tots els consells generals, que permetran adoptar mesures saludables en relació amb l’activitat de la vida diària de: 
 
Reposar i dormir

Llegir més...

Eliminar

Els factors que influeixen en el desenvolupament de l’activitat de la vida diària eliminar, en la infància són:


Eliminar en funció del grup d’edat i etapa de desenvolupament

 

Els nounats fan les primeres deposicions, de color negre i pastoses (meconi) a les 24-48 hores. Després fan les de transició, més líquides i de color verd-negrós. Al final de la primera setmana apareixen els excrements definitius del lactant, de color groc mostassa o verdosos i de consistència semilíquida o similar a la pomada.

 

La freqüència pot variar d’una deposició per presa fins a una cada dos o tres dies, que es considera normal. Els lactants poden passar temporades en què no defequen cada dia, però quan ho fan les deposicions són de consistència normal (tova o semilíquida), tot i que lògicament més abundants. Per tant, no és un problema de restrenyiment (excrements durs i secs); si el nadó no està incòmode, no necessita tractament, només esperar uns quants dies fins que l’eliminació es normalitzi. Si contràriament està inquiet, es pot estimular el nen tocant-li suaument l’anus amb un bastonet –van bé els de les orelles- o amb la punta d’un supositori de glicerina de lactants (no és necessari introduir-lo). Si el problema persisteix, el pediatre indicarà el tractament adequat per ajudar a la regulació de la freqüència.

 

Per regla general, les deposicions són més freqüents en els nens que s’alimenten amb llet materna.

 

Pel que fa a l’orina, després de la primera micció, el nounat es pot estar fins a 24 h sense orinar. Passat aquest temps ha de mullar sovint els bolquers, amb una orina clara i inodora. Un retard significatiu en l’emissió d’orina l’acostuma a causar el fet que el nadó pren poca llet.

 

En cas que hi hagi vòmits o diarrea, o un ambient excessivament caldejat o febre, l’orina pot disminuir a la meitat del que és habitual. Els nens deshidratats orinen amb menys freqüència, se’ls han d’administrar més líquids i adaptar la temperatura ambiental. Per contra, si tenen una infecció del tracte urinari, acostumen a augmentar la freqüència de micció.

 

És normal observar taques de color rosat-vermellós als bolquers durant els primers dies. No té importància, ja que és una eliminació normal d'urats, no són taques de sang. Desapareixen dels tres als set dies de vida.

 

En les nenes pot aparèixer fluix vaginal de color blanquinós o una petita pèrdua de sang per la vagina. No és un problema, és conseqüència del pas de les hormones maternes durant l’embaràs. Desapareix espontàniament.

 

Si es detecta alguna incomoditat mentre el nen orina (la micció mai ha de resultar dolorosa), si fa molt esforç per expulsar l’orina o si (només en els nens) el raig és fort però excessivament fi i arriba molt lluny, és aconsellable consultar el pediatre perquè faci un estudi de les vies urinàries.

 

En els nens en edat escolar que ja van sols al lavabo, poden aparèixer episodis d’irritació, picor i coïssor als genitals externs. La causa més habitual és que els nens s’obliden dels hàbits higiènics, per això és important insistir a rentar-se les mans abans i després d’anar al lavabo i, sobretot en el cas de les nenes, rentar-se correctament després de defecar (de davant endarrere). També és aconsellable ensenyar als nens a abaixar-se suaument la pell del prepuci quan es dutxin o es banyin, per evitar problemes d’adherències (pell enganxada al gland) o infeccions.

 

El control d’esfínters varia molt d’un nen a l’altre, habitualment s’inicia als dos anys. És normal que, durant el dia, al nen que ja avisa per anar al lavabo, se li escapi orina quan està molt distret jugant o quan passa per una situació estressant (p. ex., quan comença a la guarderia). És aconsellable no donar-li importància i animar el nen, explicant-li que és una situació normal.

 

A partir dels onze o dotze anys poden aparèixer en les nenes les primeres menstruacions (menarquia). És habitual que els primers cicles menstruals siguin irregulars, tant pel que fa a la periodicitat com a la durada. És important explicar el procés a la nena, ensenyar-li les mesures higièniques i de protecció i animar-la a fer les activitats habituals (no ho ha de viure com un problema). 

Consells de salut: Adolescència


Es recomana que tingueu en compte tots els consells generals, que permetran adoptar mesures saludables en relació amb l’activitat de la vida diària de: 

Eliminar

Llegir més...

Evitar perills i prevenir riscs

El naixement d’un fill, o el moment en què arriba després de l’adopció, és un esdeveniment molt important que genera dubtes i preguntes als pares sobre la cura i l’educació dels nens. 

 

Els factors que influeixen en el desenvolupament de l'activitat de la vida diària evitar perills i prevenir riscs, en la infància són:


Evitar perills i prevenir riscs en funció de l'edat i etapa de desenvolupament

 

La informació que necessiten la poden començar a adquirir en el període prenatal. Als centres d’atenció primària les llevadores, durant la gestació, i les infermeres de pediatria, després del naixement, ofereixen xerrades on s’informa de com s’ha de tenir cura del nadó: l’alimentació i la higiene, les situacions de salut més freqüents en el nounat i com s’ha d’actuar, vacunacions, quan i com s’ha de consultar el servei de pediatria, etc., amb el doble objectiu d'augmentar la seguretat i els recursos dels pares i establir hàbits saludables des del començament de la vida del nen.

 

Alguns centres hospitalaris ofereixen la possibilitat de visitar els diferents serveis on seran atesos els futurs pares i el nadó (sales de dilatació, part, nursery, etc.) per informar-los de com transcorre un part normal i la cura que s’aplica al nounat els primers dies de vida. Generalment la llevadora informa i facilita la visita en les últimes setmanes de gestació, en el cas que el centre hospitalari ofereixi aquest servei.

 

Aquesta informació ha de continuar en les diferents visites i revisions que es fan al nen, i s’ha d’adequar a les necessitats i les característiques de cada família, que aniran canviant al llarg de tot el període infantil del fill. Durant aquestes revisions periòdiques, el pediatre i la infermera controlen l’estat de salut i el desenvolupament físic i psicomotor del nen, a fi de prevenir o detectar de forma precoç possibles problemes. Proporcionen consells sobre les atencions i els hàbits de vida saludables i expliquen les característiques específiques de cada edat (nounat, lactant, preescolar o escolar), de manera que els pares sàpiguen en cada estadi de la infància del fill què es considera normal, quins són els signes d’alerta que s’han de tenir en compte, què s’ha de fer davant un problema de salut abans d’anar al metge, quines són les actuacions de prevenció de la salut que s’han portar a terme a cada fase i com s’ha d’actuar davant els diferents reptes educatius que el nen vagi plantejant durant el seu desenvolupament, de manera que es creï un entorn segur per al nen. 

 

Això implica establir hàbits saludables pel que fa a

 

Higiene. S’han d’ensenyar conductes higièniques, tant en l’àmbit personal (dental, bany, etc.) com en les diferents activitats quotidianes (alimentació, eliminació, jocs, etc.). Ajuda a evitar problemes de salut.


En cas que hi hagi trastorns gastrointestinals (vòmits i diarrees) s’ha d’extremar la higiene habitual i és necessari: 

  • Rentar-se les mans amb aigua i sabó abans de preparar els aliments i abans de menjar. I també ensenyar als nens a rentar-se després d’anar al lavabo. 
  • Rentar les verdures i les fruites abans de consumir-les. I també rentar els ous abans d’emmagatzemar-los i controlar-ne la caducitat. 
  • Evitar consumir carn o peix crus o poc cuinats. 
  • Guardar els aliments refrigerats a la temperatura adequada. 
  • Tapar els aliments i l’aigua de boca per protegir-los dels gèrmens. 
  • Llençar els bolquers en un cubell amb tapa, rentar-se les mans després de cada canvi de bolquers.

   
Alimentació. S’ha d’establir una dieta adequada a les característiques i necessitats del nen, afavorint l’aportació de tot tipus d’aliments bàsics, evitant el consum excessiu de dolços, establint horaris i creant un ambient relaxat i familiar sempre que sigui possible. És imprescindible per a un creixement i un desenvolupament correctes, alhora que prevé futurs problemes de salut.

Consells de salut: Alimentació infància i adolescència      

 

Son. És necessari afavorir un descans correcte, establint rutines i horaris adequats a l’edat del nen.


Exercici físic
. S’ha d’estimular l’activitat física, animar el nen a participar en jocs col·lectius, compartir amb ell activitats a l’aire lliure, de forma adequada a les ganes que en tingui i a les seves característiques.
   
Consells de salut: Activitat física en infància     

 

També és necessari:

  • Aplicar les mesures de seguretat necessàries segons l’etapa de desenvolupament del nen, tant a casa com fora de casa, per evitar els accidents.
  • Reconèixer i aplicar les mesures recomanades davant dels problemes de salut habituals en la infància.
  • Anar a les revisions periòdiques al centre de salut per controlar el correcte desenvolupament del nen i prevenir possibles problemes de salut

  
Es recomana que tingueu en compte tots els consells generals, que permetran adoptar mesures saludables en relació amb l’activitat de la vida diària de:

Evitar perills i prevenir riscos

Llegir més...

Comunicar-se i interaccionar socialment

La comunicació entre pares i fills és important en totes les etapes infantils i en l’adolescència. Comunicar-se és, en definitiva, educar. És important que els pares exerceixin autoritat i disciplina sense ser autoritaris, mostrant-se conseqüents i honestos en els plantejaments i actuacions. Establir uns límits i unes regles lògics i sensats crearà un entorn de seguretat per al nen.

 

Els factors que influexien en el desenvolupament de l'activitat de la vida diària comunicar-se i interaccionar socialment, en la infància són:

Comunicar-se i interaccionar socialment en funció del grup d'edat i l'etapa de desenvolupament

 

Amb una comunicació positiva basada en la fermesa, la seguretat, el bon exemple i, naturalment, l’amor i el respecte, es mantindrà la cohesió familiar que el nen necessita per crear les bases d’una correcta autoestima i per establir les seves pròpies relacions socials.

 

És important tenir en compte que les persones que ensenyen al nen pautes d’actuació davant els diferents reptes que es va trobant en el seu desenvolupament i la manera de fer-ho, incidiran sobre quan, amb qui i de quina manera el nen establirà els seus propis vincles afectius i relacionals, així com en el seu procés de creació d’una identitat pròpia, ja que li proporcionaran mecanismes per afavorir el seu pas per les diferents etapes del cicle vital fins a integrar-se com un membre actiu de la comunitat i convertir-se en agent de creació d’una societat pròpia.

 

En alguns casos, el nen pot tenir dificultats per connectar amb els altres, bé perquè és emocionalment immadur i introvertit, bé perquè no ha tingut gaires oportunitats per estar amb altres nens. En qualsevol cas, necessita ajuda per saber com apropar-se als seus companys i participar en els seus jocs. El pot ajudar que al principi sigui la mare o el pare qui es dirigeixi als nens, introduint-lo al joc, així s’hi fixarà i anirà interioritzant les maneres d’acostament. Si ha passat per una situació frustrant en les relacions amb companys, és aconsellable mostrar-li interès pel que ha passat (se sentirà estimat i atès) i explicar-li el que sent perquè aprengui a discernir entre les moltes emocions que sent. D’aquesta manera s’entendrà millor ell mateix i entendrà millor el comportament dels altres, cosa que li calmarà notablement la sensació de malestar.

 

Hi ha, a més, diverses situacions que poden afectar el nen en la seva evolució psicològica i social, com els episodis de gelosia, inici o canvi de col·legi…

S’ha de tenir una atenció especial al nen amb un problema de salut crònic, se l’ha d’ajudar a entendre la situació, mantenint la seva activitat habitual i afavorint el contacte amb companys i amics sempre que sigui possible.

 

Es recomana que tingueu en compte tots els consells generals, que permetran adoptar mesures saludables en relació amb l’activitat de la vida diària de: 

Comunicar-se i interaccionar socialment

Llegir més...

Treballar i divertir-se

Els factors que influeixen en el desenvolupament de l'activitat de la vida diària treballar i divertir-se, en la infància són:


Treballar i divertir-se en funció del grup d'edat i l'etapa de desenvolupament

 

L’inici del període escolar és una etapa important a la vida del nen.

 

L’escola serà un espai en què es farà gran en tots els sentits, s’enfrontarà a un gran nombre de reptes: professor nou, horaris fixos, disciplina i molts companys que no coneix. És important facilitar-li la integració en aquest nou entorn i acompanyar-lo durant tota la nova etapa.

 

Per fer-ho, se li ha de transmetre la idea que fer-se gran val la pena. Així, encara que anar al col·legi provoqui por al principi, alhora l’emocionarà.

 

Com més autònom sigui abans de començar el col·legi, menys problemes d’adaptació tindrà. Coses com rentar-se les mans, fer servir correctament els coberts, posar-se la roba o treure-se-la, etc., les haurà de fer sol. És aconsellable aprofitar els dies de les vacances per, sense presses i amb més temps per dedicar-li, fomentar la seva autonomia sempre des de la tranquil·litat, no des de l’obligació, tenint en compte que està aprenent i que els errors i retards formen part del procés. Perquè li sigui més senzill, es pot comprar roba fàcil de posar i treure, com ara pantalons amb gomes, evitar les cremalleres o els botons i proporcionar un calçat còmode, transpirable i resistent que s’ajusti amb velcro.

 

També pot resultar útil anar ajustant l’horari unes quantes setmanes abans de començar les classes. Ficar-lo al llit i llevar-lo abans, i, si fa migdiada, anar reduint-la a poc a poc fins a deixar-li un màxim d’una hora de descans. Això l’ajudarà a acostumar-se al ritme escolar.

 

Per augmentar la confiança, és adequat ensenyar-li el col·legi abans de començar les classes, de manera que el nen vegi les aules, el pati, el menjador i, per descomptat, conegui el professor o professora. De la mateixa manera, és important comprar amb ell l’equipament i el material escolar, i deixar que el toqui i s’hi familiaritzi. 

 

En el moment d’entrar el primer dia és normal que el nen plori, simplement està dient que a casa seva s’hi està més bé. L’actitud dels pares ha de ser natural, s’han d’evitar els comiats llargs. Un petó i una explicació senzilla com per exemple “ara et quedaràs aquí i hi estaràs bé” i un alegre “fins a la tarda” li transmetran la seguretat que necessita. D’altra banda, per facilitar l’adaptació dels nens, gairebé tots els centres escolars estableixen un inici de curs gradual.

 

En cas que el nen mengi a l’escola, és necessari informar el centre si hi ha alguna intolerància o al·lèrgia alimentària, així com equilibrar la dieta en funció del menú escolar. També és important acostumar el nen a fer un esmorzar equilibrat (làctics, cereals i fruita) i a portar alguna cosa per menjar o beure a la bossa del pati, sense aliments industrials (pastes i dolços).


Consells de salut: Recomanacions en l'alimentació en la infància i en l'adolescència

 

És important tenir en compte que durant els primers anys d’escolarització, el nen es veurà afectat per diversos problemes de salut benignes, la majoria d’origen víric, causats pel contacte amb els companys. Són situacions normals que no acostumen a afectar el seu correcte creixement i desenvolupament biològic i psico-social.

 

El temps lliure ha de ser un complement de la formació del nen en els aspectes als quals l’escola dedica poc temps. Durant els caps de setmana i les vacances, el temps d'oci és especialment important i val la pena treure’n el màxim benefici tant a nivell físic com mental i social.

 

A causa de la voràgine del dia a dia i la immediatesa de la urgència, molts pares amb nens en edat escolar veuen els fills amb prou feines una estona al final del dia. Jugar junts sembla un luxe inabastable i fins i tot una pèrdua de temps, segons el dia. I, tanmateix, compartir el joc no és només una manera agradable, lúdica i gratificant de fer exercici i gaudir en família, és també una oportunitat per establir una relació de companyonia més enllà dels rols establerts com a pares-fills. Aquesta relació pot arribar a ser d’inestimable ajuda per conèixer millor el nen i establir l’ambient de confiança i seguretat que necessita, així mateix servirà com una bona mesura preventiva per afrontar millor els anys de l’adolescència.


Es recomana que tingueu en compte tots els consells generals, que permetran adoptar mesures saludables en relació amb l’activitat de la vida diària de: 

Treballar i divertir-se

Llegir més...

Tòpics i conductes errònies

No és necessari que el nen defequi cada dia. Hi ha nens que no taquen els bolquers diàriament, però quan ho fan els excrements són tous, en aquest cas es considera una pauta normal. Es parla de restrenyiment quan els excrements són durs i secs, no és important si el nen defeca cada dia o no.

 

No és necessari tallar els cabells del nadó al zero per afavorir que creixin. No serveix per millorar la qualitat dels cabells que li creixin després. La qualitat i la quantitat de cabells les determinen els gens.

 

Els nounats hi veuen. La vista dels lactants es va aguditzant a mesura que passen els mesos, però des del primer dia poden enfocar i veure perfectament objectes situats a uns 20-25 cm, just la distància que hi ha entre la seva cara i la cara de la mare quan li dóna el pit.

 

És aconsellable agafar el nadó en braços quan plora. No es malcriarà. De tots els estímuls que rep, el més important per al nen és el contacte amb la mare o el pare. Amb les carícies, relaxa el to muscular i el cervell segrega hormones que li provoquen sensació de benestar, plaer i confiança. Els nens que no són abraçats sovint ploren més i creixen més insegurs.

 

És aconsellable sortir a passejar els primers dies de vida. Tret que hi hagi una contraindicació del pediatre, és aconsellable passejar el nadó des del primer dia després de l’alta. Els passejos resultaran beneficiosos tant per a la mare com per al nen; la llum del sol ajudarà el nadó a sintetitzar la vitamina D, que fixa el calci als ossos; amb l’aire pur s’oxigenarà millor, i durant el recorregut anirà rebent diferents estímuls, molts més que a casa, que l’ajudaran a desenvolupar els sentits.

 

Encara que estigui acatarrat, el nen pot sortir a passejar. Si està content i té ganes de jugar, no se l’ha de tenir tancat a casa, tret de contraindicació mèdica, febre o malaltia molt contagiosa. Els catarros, tan freqüents a l’hivern, no són deguts a un refredament, sinó a causes infeccioses, i són més comunes els mesos freds perquè es passa més temps en ambients tancats i poc ventilats, amb altres persones, i això afavoreix els contagis. Es pot treure el nen ben abrigat, a les hores assolellades del dia i evitant els dies plujosos o ventosos.

 

És aconsellable tenir en compte que si el nen té febre no implica necessàriament que sigui causada per una infecció que s’hagi de tractar amb antibiòtics. La majoria de vegades les infeccions tenen un origen víric que no requereix antibioteràpia.

 

En cas que hi hagi febre, no és aconsellable abrigar-lo en excés o fer-li fregues amb alcohol o colònia, ja que d’aquesta manera s’augmentarà la temperatura corporal. També és important recordar que els medicaments antitèrmics fan baixar la febre com a màxim un grau, per tant no s’ha d’esperar que la febre cedeixi immediatament.

 

No és necessària una aportació externa de vitamines, una alimentació variada ja proporciona els nutrients necessaris perquè el creixement sigui correcte.

 

És aconsellable que, un cop hagi finalitzat la dentició de llet, es canviïn les farinetes per aliments fets a trossos petits. És important que el nen aprengui a menjar a poc a poc, mastegant bé, per afavorir la correcta digestió dels aliments.

 

No és necessari preocupar-se si el nen camina malament quan inicia els primers passos. L’acte de caminar fa necessària una maduració del sistema nerviós. És lògic que camini amb dificultat i caigui sovint, a poc a poc s’anirà corregint i perfeccionant.

 

És aconsellable no permetre que el nen faci servir rebequeries per aconseguir el que vol. Si els pares es deixen fer xantatge, el petit n’aprendrà i recorrerà a aquesta tècnica cada vegada que vulgui alguna cosa. S’ha d’anar aplicant una disciplina suau i proporcionada, renunciant totalment a la violència tant física com psíquica.

Llegir més...

Descripció

La infància és el període que comprèn les diferents etapes del desenvolupament del nen des del seu naixement fins a l'adolescència.

 

Durant aquestes etapes el nen passarà de nounat a lactant, a preescolar i a escolar, amb diferents característiques físiques, psicològiques i socials, i amb necessitats específiques a cada etapa. Per ajudar el nen a créixer i a desenvolupar-se és fonamental tenir la informació que permeti identificar i entendre aquestes etapes, proporcionar-li les cures adequades, i crear un entorn afectiu, saludable i segur, per aconseguir el desenvolupament del seu potencial com a adult.

Evolució del concepte d'infància

La família, com a institució primària, és el model i pràcticament l'única referència que tindrà el nen durant els primers anys, per la qual cosa exerceix una gran influència en el seu desenvolupament, no només per la vigilància, pel control de la seva salut i per la protecció que el nen rep constantment, sinó sobretot per l'aprenentatge continu de cada dia, que va formant i enriquint les seves experiències. El nen serà sensible als canvis d'aquest entorn familiar, que incidiran de manera fonamental en el seu desenvolupament.
 
1. Formes familiars, 2. Cicles familiars, 3. Maneres de tenir cura dels nens

 

1. Formes familiars

Actualment s'estan produint canvis profunds en la societat espanyola, tant pel que fa al comportament demogràfic com en la definició i la composició de la família. D'una banda, hi ha una taxa de natalitat molt baixa i, d'una altra, el model de família s'ha diversificat i s'ha transformat en formes més dinàmiques i complexes. En aquesta complexitat de les pautes d'educació i socialització també ha influïtl'arribada de famílies procedents d'altres contextos socials i culturals.

 

Si bé el model de família predominant continua sent la família nuclear (pare, mare i fills), els canvis socials i legals dels últims anys han portat a una diversificació de les formes familiars en funció de: 

  • Processos de dissolució de les unitats familiars, famílies monoparentals o reconstituïdes que poden tenir fills de cada membre de la parella de la relació anterior, a més de tenir fills en comú. 
  • Processos d'adopció, a vegades de nens d'altres nacionalitats, fins i tot en famílies que ja tenen fills, de manera que poden conviure fills biològics i fills adoptats. 
  • Característiques noves dels progenitors. Parelles del mateix sexe o persones que decideixen tenir un fill o adoptar-ne de manera individual. 
  • Processos migratoris que diversifiquen les formes d'unitats familiars segons els models del país d'origen i les possibilitats de dur-los a terme a la societat receptora.

 

2. Cicles familiars

Les famílies passen per diferents cicles: construcció, procreació i dispersió, és a dir, són una entitat viva i variable. Funcionen com sistemes, amb fronteres o límits entre els membres, definits de forma més o menys fixa, i amb regles i rols que es readapten contínuament segons les diferents situacions i necessitats que aquests cicles van originant. Aquesta relació entre els components de la família influirà decisivament en el desenvolupament del nen. Per exemple, si les regles són massa rígides, es pot negar al nen la presa de decisions, i això pot exacerbar la seva rebel·lia; si els rols de pares i fills no estan concretats, es pot exigir al nen responsabilitats més enllà del que li pertocaria per la seva edat. En canvi, si les regles són coherents i clares, en un ambient afectuós, es potenciarà la confiança i la seguretat del nen; si la frontera està definida i els rols, determinats, el nen tindrà més facilitat per adquirir el seu propi paper i autonomia.

 

Els canvis de comportament d'un dels components de la família afecten tots els altres. El naixement d'un nou fill, la mort d'un ésser estimat, els èxits d'un nadó en el seu desenvolupament psicomotor (com començar a caminar), l'aparició de les pors nocturnes, l'inici de l'escolarització, etc., són canvis que requereixen una readaptació dels rols en el si de la família.

 

El sistema familiar funciona, al seu torn, dins de sistemes més grans, com ara la totalitat del grup familiar (avis, oncles, cosins, etc.), la cultura i la societat. Els canvis produïts en qualsevol d'aquests sistemes repercutiran en la família i en els nens.

 

Una altra característica que ha portat canvis en la dinàmica de la família és la incorporació de les dones al mercat laboral. Els ritmes i les condicions de vida actuals fan que el temps que es dedica a criar els fills es converteixi en una necessitat important, tant pel que fa a crear vincles amb altres membres familiars, amb l'entorn, etc., com en la cobertura de les necessitats d'alimentació, higiene, son, etc. Habitualment, les famílies han d'escollir quines d'aquestes necessitats poden sacrificar en funció de les seves possibilitats. 

 

3. Maneres de tenir cura dels nens

La manca de reconeixement i de valoració social de la tasca de cuidar els fills i el fet que no es consideri un benefici per a tots influeix negativament en l'elecció dels pares de destinar-hi més temps. Els progenitors tenen poca ajuda i necessiten el suport de la xarxa familiar (avis) o bé de la xarxa institucional que, de moment i, en general, és insuficient. Però més enllà de la situació general, el primer any de vida exigeix el canvi d'orientació de moltes instàncies: permisos de maternitat més llargs o la necessitat de compartir la cura dels fills amb la parella, i reivindicar així el paper del pare.

 

No hi ha escoles de formació de pares, que arriben sovint a assumir la seva missió sense tenir les idees clares de com han d'actuar en cada circumstància en relació amb els seus fills. Aquesta situació s'agreuja pel distanciament dels avis en els darrers temps, que en moltes ocasions podrien aportar la seva valuosa experiència.

 

Tot això té com a conseqüència, entre altres coses, que les famílies tinguin menys fills, que la maternitat sigui a edats més avançades, l'augment d'institucions educatives creades per a nens cada dia més petits, que els germans grans tinguin cura dels menors i la proliferació d'activitats extraescolars a les quals el nen dedica tot el seu temps. 

 

Els canvis socials i demogràfics han fet que cada vegada més nens rebin una part de l'atenció d'altres persones que no són els seus pares o avis, és a dir, que siguin atesos per una persona aliena al nucli familiar o en una instal·lació que no és la seva llar. Això inclou serveis com cangurs, guarderies, jardins d'infància, programes de la primera infància i parvularis.

 

Així apareixen institucions que, a més de les funcions pròpies (educatives, sanitàries o recreatives), tenen unes altres funcions socials que demanen les famílies, com ara:

  • Protecció dels infants dels perills i riscos. 
  • Participació en el desenvolupament del nen en els aspectes físic i biològic, afectiu i emocional, intel·lectual i de comunicació social i relacional. 
  • Noves funcions que les famílies van delegant: educació per al consum i el medi ambient, educació viària, multicultural, etc.


L'efecte d'aquestes atencions en el desenvolupament de l'infant depèn, en gran part, de factors interrelacionats, com les característiques del nen, el lloc on se’n té cura i la família. Els nadons que reben atencions d'aquest tipus senten la mateixa afecció cap als pares i no presenten inseguretat emocional; a la llarga són més sociables, confien més en ells mateixos, es comprometen més en les activitats amb els seus companys i són menys tímids. Ara bé, també solen ser més agressius i menys obedients.

 

Malgrat tot, continua sent la família el suport fonamental de socialització, atenció i cura dels nens, que garanteix la seva supervivència física, el seu desenvolupament afectiu i emocional (donant respostes a les seves demandes i iniciatives) i que proporciona els instruments necessaris per viure en societat, ajudant-los a adquirir el llenguatge corporal i verbal, estimulant el seu desenvolupament intel·lectual, oferint-los models de relacions i donant-los les pautes per situar-se en el món dels valors, tot incloent-los com a membres del grup i dipositant expectatives en el seu rol en els diferents àmbits de la vida.

Llegir més...

Evolució biofisiològica (de 0 a 18 mesos)

El període infantil es perllonga des del naixement fins a l'adolescència, i durant aquest temps el nen experimentarà canvis físics, psicològics i socials importants que en l'etapa dels 0 als 18 mesos es poden identificar en: 

  1. Nadó a terme:  1.1 pes, 1.2 morfologia, 1.3 cordó umbilical, 1.4 pell.

  2. Nadó prematur:  2.1 hipertonia transitòria, 2.2 retard motor simple, 2.3 persistència dels reflexos primitius, 2.4 son del nen prematur, 2.5 creixement del nen prematur.

 

Característiques biofisiològiques del nounat (0 a 18 mesos)

El naixement és el punt culminant del període perinatal, que va des del final de la gestació fins a les primeres setmanes de vida del nen. És un moment de gran vulnerabilitat per la complexitat dels canvis que requereix l'adaptació del nen a la vida extrauterina,d'una banda, i l'adaptació dels pares, en especial la mare, a la nova situació de vida, de l'altra. Tanmateix, és un procés que es desenvolupa amb normalitat la immensa majoria dels casos des de fa milions d'anys, per la qual cosa les atencions dels metges, les infermeres i les llevadores se centraran senzillament a observar l'evolució del nounat, a prevenir possibles problemes i a proporcionar suport i informació als pares. 

 

Consells de salut: Part


Els nadons tenen unes característiques específiques, tant en l'aspecte físic com en el funcionament dels seus òrgans i sistemes, encara immadurs; però cada nen és únic i pot presentar diferents particularitats els primers dies de vida que, tot i ser normals i no representar un problema de salut, poden angoixar i preocupar els pares. Per això és important que, tant a l'hospital, abans de l'alta, com als centres d'atenció primària, durant les primeres visites, s'ofereixi una informació correcta.

 

És útil que els pares s'anotin els dubtes que vagin sorgint durant aquests primers dies per poder consultar-los amb la infermera o el pediatre. 

 

1. Nadó a terme

Es considera nadó normal o a terme el nen que neix en finalitzar la gestació, d'aproximadament 40 setmanes, després d'un part normal o eutòcic, sense antecedents de malalties dels pares, problemes durant l'embaràs o el part ni alteracions pròpies.

 

1.1 Pes

El pes i la talla del nen quan neix estan determinats per la mida i el funcionament de la placenta, i també per l'edat gestacional (setmanes de gestació). Posteriorment, el creixement està condicionat no només per la quantitat d'aliment que pren el nen i la freqüència amb què ho fa, sinó també per l'herència rebuda dels pares. Durant els primers quatre dies de vida, el pes del nen disminueix, ja que s'evacua l'excés de líquids. Aquesta pèrdua pot arribar a un màxim del 10%. No hi ha un patró fix i únic de guany de pes del nounat, però per norma general, a partir del quart dia comença a recuperar-se i s'arriba a igualar al del part cap al desè dia. La lactància materna exclusiva minimitza aquesta pèrdua de pes i n’afavoreix la recuperació.

El control del guany de pes es fa habitualment a la consulta de la infermera o el pediatre, setmanalment les primeres setmanes i mensualment a partir del primer mes. Si els pares volen controlar-lo més freqüentment, han de tenir en compte les variacions que causen les diferents bàscules, la roba, les deposicions i les ingestes, per evitar qualsevol preocupació innecessària.

 

1.2 Morfologia

Les proporcions corporals del nounat són diferents de les del nen més gran. En comparació, tenen el cap més gran i les extremitats, especialment les inferiors, més curtes. 

  • Cap i crani:
    • Fontanel·les: Són zones membranoses i toves situades a la part superior del cap, damunt del front (fontanel·la anterior) i a la zona del clatell (fontanel·la posterior). La fontanel·la anterior és la més gran, aproximadament de 2,5 x 2,5 cm, té forma romboïdal, sol estar enfonsada (deprimida) i s'hi percep un batec (és pulsatiu). La fontanel·la posterior és triangular i generalment està tancada o només palpable "a punta de dit". La funció de les fontanel·les, a més d'ajustar el cap al canal del part perquè el nen pugui sortir més fàcilment, és permetre que el cervell tingui l'espai necessari per desenvolupar-se. S'acostumen a tancar definitivament cap als 18 mesos de vida. 
    • Modelatge cranial: És molt freqüent en el part normal o eutòcic. Consisteix en una deformació del crani deguda a la trajectòria pel canal del part. Es normalitza durant els primers dies. Als parts amb fòrceps poden aparèixer lesions a les zones on es van aplicar les pales. El tractament consisteix a aplicar un antisèptic per evitar les infeccions. Normalment, hauran cicatritzat abans de l'alta, en cas contrari, el pediatre en farà el control. Als parts amb ventoses poden aparèixer edemes circulars al cuir cabellut, que desapareixen en pocs dies. 
    • Cabell: Gairebé tot el cos del nounat està recobert d'un borrissol fi no pigmentat. Molts en tenen també al cuir cabellut, que caurà durant el primer mes. A partir dels 3 mesos començarà a créixer de nou des del front cap a la nuca. El pèl madur apareix a partir del sisè mes d'edat. La caiguda del cabell de la part posterior del cap (alopècia occipital) és fisiològica, no deguda a la fricció amb el coixí o el bressol. 
    • Ulls: Els ulls del nounat tenen una anatomia correcta però poca funcionalitat. Són de color blau grisenc. Fins als 6 mesos no adquireixen un color definitiu. Les llàgrimes apareixen a partir del primer mes de vida. Durant les primeres setmanes, els moviments oculars són poc freqüents, no conjugats i erràtics. Parpellegen davant una il·luminació intensa. En col·locar la cara o un objecte cridaner a uns 20-30 cm del nen, observarem com orienta els ulls cap a nosaltres i segueix els moviments laterals. Al final del primer mes ja coordina i fixa la mirada en allò que li crida l'atenció, i és capaç de seguir-ho amb els ulls i el cap. Desvia els ulls (estrabisme) de forma intermitent els primers sis mesos. Aquest estrabisme no constant és normal o fisiològic. La percepció dels colors comença a desenvolupar-se cap al quart mes.
       
      Una alteració freqüent en el 6% dels nounats és l'epífora. És el llagrimeig excessiu i passiu provocat per l'obstrucció del conducte nasolacrimal. Els signes clínics apareixen uns dies o unes setmanes després de néixer. El nen pot tenir una mirada brillant, un llagrimeig continuat o fins i tot una secreció mucosa. La tècnica del massatge ajuda a reduir l'obstrucció. Es fa pressionant el sac lacrimal de dalt a baix, en direcció a la boca. En cas de secreció purulenta s'ha de consultar amb el pediatre, que valorarà l'aplicació d'un tractament antibiòtic. Habitualment es cura de forma espontània durant els tres primers mesos de vida.

      Una alta proporció de nadons pot tenir conjuntivitis. El nen presenta una secreció mucosa o purulenta. S'ha de consultar amb el pediatre, ja que pot ser d'origen víric o bacterià i, per tant, el tractament variarà segons la causa (solen ser col·liris o pomades oftàlmiques que s'apliquen després de rentar la zona amb sèrum fisiològic durant 5-7 dies). 
    • Nas: Els nounats tenen un nas de punta roma i arrel ampla. És freqüent observar a les fosses nasals del nounat moc sec, que rarament causa molèsties. Els esternuts són reflexos normals, no signifiquen que estiguin refredats, és la manera que té el nadó de netejar el nas de mucositats, pols o altres irritants. 
    • Boca: A la zona mitjana del llavi superior pot aparèixer, en el moment del naixement o durant la primera setmana, una hipertròfia de la mucosa anomenada "call de succió". Desapareix en poques setmanes.

 

  • Tòrax

    És circular i té la base ampla. L'apèndix xifoide (extrem inferior de l'estèrnum) és clarament visible durant les primeres setmanes de vida. La respiració és tranquil·la i és normal que sigui periòdica, és a dir, que després d'un període de respiració irregular, apareguin pauses de 15 a 20 segons de durada, sense canvis de coloració de la pell o les mucoses.
     
    Intumescència mamària: En alguns nens pot aparèixer, a partir del tercer dia, un augment de la mida del botó mamari (quan es toca es nota un petit bony o nòdul sota el mugró). S'observa als dos sexes i és causat pel pas de les hormones de la mare a través del cordó umbilical, que provoca el desenvolupament de la glàndula mamària. Assoleix el màxim desenvolupament durant les 2-3 primeres setmanes, però al cap d'uns dies involuciona. És important no manipular-lo per evitar infeccions. No necessita tractament.

 

1.3 Cordó umbilical 

Està format per dues artèries i una vena recobertes per una gelatina d'un color blanc blavós o blanc groguenc. A partir de les 48 hores de vida comença el procés de deshidratació i momificació que en provocarà la caiguda (entre els 7-15 dies) i adquirirà una coloració marró fosc o negre. Als nadons amb icterícia o nascuts per cesària el cordó els cau més tard.

Cures del cordó umbilical

 

  • Fins que no es desprengui, el cordó s'ha de mantenir sec i net. S'han d'aplicar antisèptics locals per evitar la infecció o omfalitis. El més indicat és l'alcohol de 70 graus, que no allarga el període de caiguda, és ben tolerat i no produeix irritació local. A vegades s'aplica mercurocrom, que també ajuda a assecar i a desinfectar, però a causa del color que té emmascara possibles lesions de la pell. 
  • Un cop desprès, les cures han de continuar fins que la base estigui completament seca i cicatritzada, quan faci 2-4 dies del despreniment. Es poden utilitzar bastonets de cotó per aplicar-hi l'antisèptic, ja que així s'arriba a la part del melic que encara continua humida. 
  • El bany diari s'ha d'evitar fins que caigui i es cicatritzi, però si es fa, cal assecar-lo curosament.

Fases cura del cordó umbilical


Possibles alteracions del melic després de la caiguda del cordó

  • Omfalitis: És una secreció purulenta, pudent, amb inflamació de la pell que envolta el cordó, que necessita tractament antibiòtic. S'ha de diferenciar de la secreció normal, que no té cap olor especial ni signes d'inflamació, i que és normal després de la caiguda. 
  • Hèrnia umbilical: En molts casos s'observa una petita hèrnia al melic, causada per la immaduresa dels músculs abdominals. Es fa més evident quan el nen plora o fa esforços. No s'han d'utilitzar faixes o esparadrap, ja que no la redueixen i són incòmodes per al nen. Generalment, aquestes hèrnies, fins i tot les més grans, es tanquen espontàniament durant el primer any de vida. 
  • Granuloma: També pot aparèixer a l'interior del melic una petita tumoració carnosa, de superfície humida i de color vermell, rosat o violaci. No implica cap problema de salut i s'elimina fàcilment aplicant-hi nitrat de plata, que efectuarà la infermera a la consulta. Després d'aquestes aplicacions (cauterització), la base del melic quedarà tenyida de negre. Aquesta coloració anirà desapareixent al cap d'unes setmanes.  
1.4 Pell

Quan neix, el nen està recobert amb una substància blanca o blanca groguenca anomenada vèrnix (untet sebaci). És una barreja oliosa que conté greix i cèl·lules de descamació secretades pel fetus mateix. És nutritiva per a la pell i es reabsorbeix. Durant els primers dies la descamació és freqüent i normal, sobretot a la zona dels plecs; se soluciona espontàniament, només cal hidratar la pell. El nounat també pot presentar certes especificitats que, malgrat no aparèixer en tots els casos, són normals, i per tant no és necessari cap tractament: 

  • Miliària: Són uns granets petits (microvesícules) amb un contingut transparent, que es trenquen fàcilment. Desapareixen de forma espontània. La calor i el fet d'anar excessivament abrigat n'afavoreixen l'aparició. 
  • Mílium: A causa de la immaduresa de l'aparell pilosebaci (porus on neix el pèl), es reté queratina i sèu i apareixen uns nòduls d'un aspecte blanc groguenc o perlat d'1-2 mm de diàmetre, que es localitzen al nas, les galtes, el mentó i el front. No tenen relació amb la lactància. Habitualment desapareixen durant el primer mes de vida, però poden persistir diversos mesos. No provoquen molèsties. 
    Pell de neonat: lanugen, mílium, pell clapada 
  • Crosta làctia: És una àrea crostosa i escamada localitzada al cuir cabellut i freqüent en els nounats, tot i que ho és més en els lactants de 2 a 3 mesos d'edat. També apareixen escates greixoses a la línia mitjana facial, darrere de les orelles i a les celles. El tractament principal consisteix a rentar diàriament el cuir cabellut amb un xampú neutre i aplicar-hi oli o vaselina 15-20 minuts abans de la rentada per facilitar l'eliminació de la crosta. La resposta al tractament és ràpida, però sovint torna a aparèixer durant els primers mesos, i s'ha de tornar a tractar. 
  • Cutis marmorata: A causa de la dilatació dels capil·lars, la pell pot tenir un aspecte reticulat, amb línies de color violaci al tronc i a les extremitats. Aquesta coloració jaspiada pot ser intermitent o permanent, i es fa més evident amb l'exposició al fred. És un fenomen benigne que desapareix durant els primers mesos. 
  • Acrocianosi: Coloració cianòtica (blavosa) bilateral i simètrica a les mans i els peus. Desapareix amb la calor i s'intensifica amb l'exposició al fred. Està causada per la inestabilitat de la circulació de la sang, i desapareix durant les primeres setmanes de vida. 
  • Acne neonatal: El 40% dels nounats a terme presenten una erupció de granets vermellosos, preferentment a les galtes, encara que a vegades es localitzen també al front i al mentó. És més freqüent en nens que en nenes. Se soluciona espontàniament. 
  • Nevus simple: En alguns casos s'observen taques rosades a la parpella superior, entre el nas i el llavi o al clatell. Creixen al mateix ritme que el nen durant els primers anys de vida i després desapareixen. 
  • Hemangioma: És poc freqüent al naixement. Entre la segona i la cinquena setmana pot aparèixer una taca de color vermell brillant o porpra, amb les vores ben definides. Quan es pressiona es blanqueja només parcialment i té una consistència ferma. Es pot trobar en qualsevol part, però principalment al cap, al coll i al tronc. Augmenta de mida durant els 6 primers mesos i després involuciona lentament fins a desaparèixer, en la majoria dels casos, al voltant dels 6 anys. 
  • Nevus flami: Són taques vasculars de color de vi que surten a la cara i a les extremitats. A diferència d'altres, no desapareixen. 
  • Taca mongòlica: És una taca de color gris blavós fosc, de forma irregular, que apareix gairebé sempre a la regió glútia o lumbosacra. Augmenta de mida i es fa més evident durant els primers anys, i desapareix gairebé sempre cap als 4 anys. En pocs casos persisteix per sempre. 
  • Icterícia neonatal: Coloració groguenca de la pell i de les mucoses. Ocorre quan augmenten els nivells a la sang d'un pigment groc (bilirubina). La bilirubina procedeix de la degradació d'un altre pigment, l'hemoglobina, que guarda els glòbuls vermells i que és necessària per a l'oxigenació dels teixits. Quan els glòbuls vermells es trenquen per qualsevol motiu, l'hemoglobina s'allibera i es converteix en bilirubina, arriba al fetge i, després de patir diverses transformacions, s'elimina a l'intestí en forma de bilis, on serveix d'ajuda per al procés de digestió.
     
    La icterícia fisiològica (considerada normal) dels nadons apareix les primeres 24-48 hores i desapareix durant les primeres setmanes de vida. Apareix quan l'organisme del nadó destrueix la sang materna que circula pels seus vasos i comença a utilitzar la seva pròpia sang per oxigenar. L'hemoglobina de la sang materna es converteix en bilirubina, per la qual cosa el nivell d'aquesta a la sang del nen pot augmentar molt els primers dies i engroguir la pell i les mucoses.
     
    Si els nivells de bilirubina en la icterícia fisiològica del nadó són molt alts, un dels tractaments que es fan servir amb més freqüència és la fototeràpia o l'exposició a la llum visible, bé en l'espectre del blau, o bé a la llum blanca d'ampli espectre. Només s'utilitza quan està específicament indicada i el nadó té uns nivells de bilirubina a la sang de 3-4 mg/dl (es controla durant l'hospitalització) i no té problemes a les vies biliars. Els raigs ultraviolats es filtren mitjançant una pantalla i es protegeixen els ulls del nen durant l'exposició.
     
    A partir de l'alta, el pediatre del centre d'atenció primària en controla l'evolució en les diferents revisions que es fan al nounat.
     
    Per accelerar-ne la desaparició, un cop el nen ja és a casa, s'aconsella exposar-lo a la llum indirecta del sol al costat d'una finestra en una habitació lluminosa.
     
    Hi ha altres tipus d'icterícia, greus i persistents, deguts a causes associades a malalties. Són situacions causades per problemes congènits de les vies biliars i necessiten una valoració pediàtrica immediata, que es fa els primers dies de vida del nen, quan encara és al servei de nounats, per aplicar-li el tractament necessari abans de donar-li l'alta. 

 

2. Nadó prematur

Els nadons preterme o prematurs constitueixen un grup de nens (entre el 7-10% dels nadons vius) molt heterogeni, tant pel seu grau de maduresa i de desenvolupament prenatal com per la causa de la prematuritat. Aquestes diferències condicionaran el tipus d'atencions que s'aplicarà a cada nen. Es defineixen prematurs o preterme els nens nascuts abans de les 37 setmanes de gestació, i es classifiquen en tres grups segons l'edat gestacional i el pes: 

  • Prematur: Nascut abans de les 37 setmanes d'embaràs. 
  • Prematur moderat: Nascut entre les 32-36 setmanes d'embaràs, amb un pes de 1.500 a 2.500 g. 
  • Gran prematur o prematur extrem: Nascut entre les 28-32 setmanes d'embaràs, amb un pes de 1.000 a 1.500 g.

 
Per valorar el desenvolupament físic i psicomotor d'aquests nens es fa un càlcul de l'edat corregida segons el temps de gestació. Aquest càlcul es fa de la manera següent:

  • Edat gestacional: Són les setmanes que transcorren des de la data estimada de concepció, segons la data de l'última regla, fins el part. 
  • Edat cronològica o postnatal: És l'edat des de la data de naixement en mesos. 
  • Edat corregida: Es calcula descomptant de l'edat cronològica les setmanes que falten per arribar a les 40 corresponents a un part a terme.
     
    Edat corregida = edat cronològica - (40 setmanes - edat gestacional).

 
Per exemple, un nen que va néixer a les 36 setmanes (edat gestacional) i que actualment tingui 5 mesos d'edat (edat cronològica), tindria una edat corregida de:  

5 mesos - (40 setmanes-36 setmanes) = 5 mesos - 4 setmanes = 4 mesos 


Així doncs, per valorar el seu creixement cal aplicar-li les gràfiques de pes, talla i perímetre cranial corresponents a 4 mesos de edat, en lloc de les dels 5 mesos que té.


Característiques biofisiològiques específiques del nounat prematur:

 
2.1 Hipertonia transitòria

A diferència dels nens a terme, els prematurs més immadurs que han estat a la incubadora tendeixen a mantenir una postura en extensió i quan són en un medi aeri (a l'úter seria en un medi líquid) poden presentar un augment de to muscular transitori que cedeix a partir dels 9 mesos d'edat. Es recomanen tècniques de fisioteràpia senzilles com ara posar el nen en posició fetal en agafar-lo en braços i en decúbit pron (cap per avall) sempre que es pugui.

 

2.2 Retard motor simple

Els nens que han estat malalts i han necessitat una hospitalització prolongada poden presentar un retard en el desenvolupament motor, tot i que a l'exploració neurològica no es trobi cap signe que ho justifiqui. S'admet que la causa és la falta d'estimulació. Quan el nen millora i torna al seu entorn familiar adquireix progressivament el desenvolupament normal.


2.3 Persistència dels reflexos primitius

El reflex de Moro i el de prensió persisteixen més enllà dels 4 mesos sense que es consideri anormal.

 

2.4 Son del nen prematur
  • Els nens que han estat a la unitat de neonatologia poden tenir o bé períodes de son més curts o bé de molt més prolongats que els habituals d'un nounat a terme. 
  • La transició d'un ambient lluminós i sorollós, com el de la unitat, a un altre de tranquil, com la llar, és difícil i poden necessitar algunes setmanes d'adaptació. Dóna bons resultats posar una música suau i disminuir de manera gradual la intensitat de la llum en el moment d'anar a dormir. 
  • En el cas dels nadons que dormen moltes hores seguides, no cal despertar-los per donar-los de menjar si el seu augment de pes és l'adequat. 
  • Es recomana la posició en decúbit supí (cap per amunt) tret que hi hagi algun problema de salut que indiqui el contrari.

 

2.5 Creixement del nen prematur

El millor signe de benestar del nen durant els dos primers anys és el seu creixement correcte, valorat sempre segons l'edat corregida (explicada anteriorment). 

  • Els prematurs amb un pes adequat a la seva edat gestacional i sense problemes de malaltia assoleixen els percentils normals als 4 mesos de vida. 
  • La gran majoria de nens prematurs experimenten un fenomen de recuperació del creixement durant els primers 24 mesos. 
  • Durant el primer trimestre el perímetre cranial (PC) augmenta en relació al pes i la talla, però, a partir dels 4 mesos d'edat corregida, es recuperen, primer, el pes i, després, la talla. A partir dels 12 mesos d'edat corregida el 80% assoleixen els percentils normals. Aquesta recuperació es fa a batzegades amb una velocitat alta.


Atencions a la unitat de neonatologia

Aspectes generals

El nounat prematur, encara que estigui sa, requereix atencions especialitzades encaminades a aconseguir el seu desenvolupament normal i a reduir els riscos provocats per la pròpia prematuritat, pels trastorns de la mare o del fetus que han portat a un part preterme i pels tractaments i controls aplicats. La intensitat d'aquestes atencions incrementa a mesura que l'edat gestacional és més reduïda.

 

Allò ideal, sempre que sigui possible, és iniciar el control en l'etapa de l'embaràs amb la col·laboració d'obstetres perinatòlegs, llevadores, pediatres neonatòlegs i infermeres especialistes en neonatologia, de manera que qui s'involucri en les atencions al nounat sigui un equip multidisciplinari.

 

És convenient que els naixements de més alt risc tinguin lloc en centres dotats amb una unitat de cures intensives neonatals, on es pot oferir una atenció especialitzada durant les 24 hores del dia. També és aconsellable conèixer l'equip pediàtric que l'atendrà, tenir l'oportunitat de visitar la unitat de nounats i començar a familiaritzar-se amb les rutines que hi ha, en especial la mare, que viu una situació extrema d'estrès.

 

La majoria dels nascuts a preterme amb edat gestacional de més de 32 setmanes no té problemes greus i el seu desenvolupament serà normal. Els problemes apareixen habitualment quan el pes en néixer és inferior als 1.500 g o el naixement es produeix abans de les 31 setmanes.

 

Els nadons de 36 setmanes sense símptomes poden ser hospitalitzats a la maternitat al costat de la seva mare, amb una vigilància encaminada a detectar precoçment els problemes que puguin presentar, generalment relacionats amb l'alimentació.

 

La resta dels prematurs, encara que no presentin símptomes, han de ser traslladats a la unitat de nounats a una incubadora preescalfada, on rebran les atencions, rutinàries o especials, procurant sempre el màxim benestar del nen. En aquest sentit, s'han d'evitar les maniobres brusques o molestes i reduir l'excés de soroll i lluminositat.

 

A la unitat es fa una exploració exhaustiva per detectar possibles problemes i hi comencen les cures especialitzades, que difereixen segons el grau de maduresa de cada nen: 

  • Els controls de la temperatura i de l'equilibri hidroelectrolític. La relació entre els líquids i els electròlits (minerals continguts a la sang i altres líquids corporals que porten una càrrega elèctrica) que el nen ingereix i els que elimina. Són fonamentals, ja que aquests nens tenen poques reserves energètiques i tendència a la hipotèrmia, la pèrdua de calor corporal. 
  • També es controla la respiració. Els pulmons dels prematurs més immadurs són molt fràgils. La respiració d'aquests nens és periòdica, amb una freqüència mitjana de 40-50 respiracions per minut, i no mostra signes de dificultat, però poden aparèixer pauses respiratòries o apnees, a vegades acompanyades de bradicàrdia (el ritme dels batecs és més lent). La freqüència i la durada d'aquestes apnees és més alta com més immadur és el nounat. Aquesta característica obliga a mantenir un monitoratge cardiorespiratori continu fins a les 34 setmanes d'edat cronològica. 
  • Els nens nascuts abans de les 32-34 setmanes s'han de posar a la incubadora per reduir el risc de pèrdua de temperatura i s'ha de facilitar-ne l'observació visual. Aquests nens poden precisar fluïdoteràpia (sèrum), assistència respiratòria, alimentació per sonda nasogàstrica o altres tractaments amb diferents fàrmacs, depenent dels problemes que presentin relacionats amb la seva immaduresa.

  
Aspectes psicològics

L'estada a la unitat de neonatologia suposa un trastorn important per al nen i per a la seva família.

 

A la segona meitat de l'embaràs es desenvolupen els òrgans sensorials, l'estimulació intrauterina és fonamentalment auditiva (el fetus distingeix clarament la veu materna i sent alguns sorolls que són filtrats per la paret abdominal i uterina) i propioceptiva o tàctil (els palmells, les plantes i la pell del fetus estan en contacte íntim amb les membranes i la placenta).

 

A la unitat de neonatologia el nen ingressat rep estímuls auditius que no corresponen als de la veu de la mare i li poden resultar molestos, i l'estimulació tàctil o propioceptiva pot ser dolorosa. També rep un excés d'estímuls visuals que poques vegades inclouen la cara humana, i molt menys la materna. D'altra banda, la família (en especial, la mare) viu amb ansietat el final de l'embaràs, sovint d'una forma totalment inesperada, de manera que s'altera tot el procés d'adaptació. La creació d'un bon vincle entre mare, pare i fill s'impedeix amb freqüència en aquestes situacions.

 

Per tot això s'ha d'intentar que els pares participin en les cures del seu fill, afavorint el contacte prenatal amb l'equip, flexibilitzant els horaris de visita a la unitat, oferint una atenció personalitzada per a cada família i informant els pares en tot moment. Sempre que sigui factible, el nounat ha de poder estar en contacte, "pell a pell", amb el pit de la seva mare o del seu pare durant espais de temps més o menys prolongats, fet que ofereix al nen una estimulació semblant a la que hagués tingut a l'úter: pot sentir la veu materna i els batecs cardíacs, la seva pell està en contacte amb una altra pell, els moviments respiratoris de la mare o el pare simulen l'estimulació prenatal i la visió rep l'estímul diari de la cara materna o paterna.

 

També s'ha de parar atenció a la repercussió que el naixement d'un nadó prematur pot tenir en els germans, se'ls ha d'explicar la situació i permetre que vegin el seu germà.


Criteris per a l'alta de la unitat de neonatologia

El moment de l'alta de neonatologia dependrà de l'edat gestacional, el pes, els problemes de salut associats i la capacitat dels pares per prestar les atencions necessàries. Les condicions mèdiques són: 

  • Pes de 2.000 a 2.400 g i edat gestacional de més de 35 setmanes. 
  • Capacitat per regular la temperatura al bressol. 
  • Alimentació oral ben tolerada. 
  • Corba de pes adequada. 
  • Període lliure d'apnees durant 5-10 dies després de suspendre el tractament. 
  • Absència de canvis recents en la medicació (si la necessita). 
  • Vacunes corresponents a la seva edat cronològica administrades.

   
Seguiment del nen prematur després de l'alta

A causa de la possibilitat de seqüeles que poden tenir els grans prematurs, actualment existeixen programes de seguiment d'aquests nens, a més de les revisions periòdiques amb el pediatre habitual. L'objectiu principal d'aquests programes és la detecció precoç dels trastorns de desenvolupament amb la finalitat d'iniciar una atenció precoç. Es poden diferenciar dues etapes: 

  • La primera, fins als 2 anys d'edat, en la qual es fan visites seriades que es relacionen amb les principals etapes del desenvolupament (15 dies, 2, 4, 6, 8, 12, 18 i 24 mesos). S'utilitza l'edat corregida per programar les visites i valorar el desenvolupament físic i psicològic. És important detectar precoçment defectes de visió i d'audició, així com el coeficient de desenvolupament al final d'aquesta etapa. 
  • La segona etapa, amb visites anuals fins als 7 anys serveix per detectar seqüeles d'aparició tardana com trastorns de conducta, dificultats d'aprenentatge o algun dèficit específic. Es valora la integració del nen a l'escola i es fa un control de quocient intel·lectual.
Llegir més...

Evolució biofisiològica (de 19 mesos a 12 anys)

  1. Característiques biofisiològiques del nen preescolar (19 mesos fins a 5 anys)
  2. Característiques biofisiològiques del nen escolar (6 a 12 anys)

 

 

1. Característiques biofisiològiques del nen preescolar (19 mesos fins a 5 anys)

A partir del primer any el ritme de creixement del nen s'alenteix: creix aproximadament 12 cm als 2 anys, 9 cm el tercer any i 7 cm cada any a partir de llavors.

 

El guany de pes és irregular, oscil·la entre els 2 i 2,5 kg per any. Augmenta la longitud de les cames, el nen perd aigua i greix, augmenta la massa corporal i el dipòsit mineral ossi.

 

Als tres anys ja ha completat la dentició temporal, i el desenvolupament dels seus òrgans i sistemes és equivalent al de l'adult. A aquesta edat augmenta la mobilitat, l'autonomia i la curiositat, per la qual cosa també incrementa el risc d'accidents.

 

2. Característiques biofisiològiques del nen escolar (6 a 12 anys)

Durant aquest període el creixement és lent i estable: creix 5-6 cm i guanya 2 kg cada any, que passen a ser 4-4,5 kg quan s'acosta a la pubertat. Es poden alternar pics de creixement acompanyats d'un augment de la gana i fases d'estancament en què disminueix.

 

La força, la coordinació i la resistència muscular augmenten, igual que la capacitat per efectuar moviments complexos com ara ballar, jugar a un esport o tocar un instrument musical. Aquestes habilitats són conseqüència tant de la maduració del nen com de l'entrenament; la magnitud dels èxits reflecteix l'àmplia variabilitat de les habilitats innates, els interessos i les oportunitats.

 

Durant la preadolescència (10 a 12 anys), el procés de desenvolupament s'accelera, i com que es prepara per a la pubertat, poden aparèixer els primers signes de maduració sexual. Augmenta el greix corporal, sobretot en les noies, els nois tenen una massa corporal més magra. L'interès per les diferències sexuals i pel comportament sexual es desperta en molts nens i augmenta progressivament fins a la pubertat. A causa d'aquests canvis i de les influències socioculturals, el nen es pot començar a preocupar per la seva imatge corporal, el pes o la talla.

 

Naturalment, en el creixement i desenvolupament físic de cada nen influeixen diversos factors: genètica, hàbits d'alimentació, exercici físic, etc., Per això les dades generals seran aproximades. L'important és que la corba de creixement i de pes es trobi dins dels límits considerats normals per la seva edat. 

Consells de salut: Adolescència

Llegir més...

Evolució biofisiològica / aspectes comuns en els 3 grups d'edat

Els aspectes comuns tractats són: 1. La dentició, 2. L'alimentació i 3. El son.

 

1. La dentició

L'erupció de la dentició temporal o de llet dura aproximadament 22 mesos des de l'aparició de la primera dent (incisiva central inferior), als 7-8 mesos, fins a l'erupció de les segones molars superiors, al voltant dels 30 mesos. És important saber que les diferències en la cronologia eruptiva dental són molt comunes, i en la majoria dels casos no tenen importància.

 

No hi ha cap relació entre l'erupció de les dents i els trastorns en l'estat general del nen (no són causes de diarrees, febres altes, etc.). No obstant això, la inflamació de les genives pot provocar que el lactant mostri més irritabilitat, plor o agitació, hipersalivació i, fins i tot, de forma ocasional, pot fer pujar unes dècimes la temperatura de l'infant. 

La dentició temporal es compon de 20 peces: 2 incisives centrals, 2 incisives laterals, 2 canines i 4 molars a cada arcada.

 

La diferència entre la dentició temporal i la permanent és que en la temporal les dents tenen una forma menys marcada, la coloració és més blanca blavosa per diferències de l'esmalt, la mida és més petita i no hi ha premolars.

 

En la dentició permanent la diferència entre els nens és encara més gran a causa de factors hormonals prepuberals (l'erupció és més precoç en les nenes) i de la possibilitat que es produeixin afeccions locals (traumatismes, càries) que condicionin un retard o un avançament de l'erupció. La dentició permanent es compon de 28 peces (32 amb els queixals del seny): 2 incisives centrals, 2 incisives laterals, 2 canines, 4 premolars i 4 molars a cada arcada.

Dent de llet

 
Alteracions en la dentició 
  • Dentició tardana: Es produeix quan la dentició no ha començat als 15 mesos en el cas de la dentició temporal i als 7 anys en el de la permanent. És necessari consultar amb el pediatre. 
  • Dentició precoç: L'erupció precoç de dents aïllades en la dentició permanent pot ser conseqüència de la pèrdua prematura d'una peça temporal. En la dentició de llet l'erupció anterior als 4 mesos entra dins dels marges de la normalitat. L'expressió màxima d'erupció precoç són les dents congènites (presents en el moment del naixement) o les erupcions durant els primers dies de vida. Poden produir lesions a la mare lactant i dificultar l'alimentació del nadó, per la qual cosa se n'aconsella l'extracció. 
  • Dents supernumeràries: La presència de més dents del que és habitual és freqüent en la dentició permanent (normalment afecta el maxil·lar superior). Poden condicionar retards en l'erupció de les peces veïnes, per això n'està indicada l'extracció. 
  • Càries dental: És una malaltia que destrueix l'estructura de la dent. Pot estar causada per múltiples factors. Els més freqüents són: la susceptibilitat de la pròpia dent a patir càries, la presència de bacteris específics a la cavitat bucal i una dieta rica en hidrats de carboni, que es transformen en àcids i que disminueixen la protecció del medi bucal i inicien el procés de càries. Un cop iniciada la càries, si no es tracta, comporta una progressió de la lesió cada vegada en capes més profundes. L'afectació de l'esmalt gairebé no produeix símptomes, però quan arriba a la dentina (capa intermèdia de la dent) els canvis de temperatura i els aliments dolços o àcids li produeixen dolor. Si la lesió prospera, les begudes fredes o calentes poden causar un dolor intens i brusc, que cedeix en pocs segons, després de retirar l'estímul que el provoca. Si es deixa evolucionar, apareix el dolor pulsatiu (a batecs), normalment a la nit, i augmenta amb la calor i disminueix amb el fred. 
  • Càries del biberó: És una càries que afecta pràcticament totes les dents incisives de llet i sol afectar els nens que dormen amb el biberó a la boca o usen xumets impregnats de sucre o mel. Per al tractament de la càries, en general, s'ha de visitar l'odontòleg, que valorarà i establirà el tractament adequat a cada cas. 
  • Lesions traumàtiques de les dents: Són freqüents en la infància. Afecta més els nens que les nenes, probablement pel tipus de jocs o esports que practiquen. Normalment afecta una o dues peces, habitualment les incisives centrals superiors. En la dentició temporal, si és una porció petita de la dent, el pronòstic és bo i només necessita controls i un tractament per evitar el dolor. Si l'afectació és més àmplia, l'odontòleg valorarà si s'ha de mantenir o extreure la peça. El més normal és que, més endavant, la dent permanent del mateix lloc erupcioni sense complicacions. En la dentició permanent és molt important poder conservar les peces. Si la dent arriba a caure, es pot reimplantar (com més aviat es faci després del traumatisme, millor). La millor manera de conservar la dent fins arribar a la consulta de l'especialista és submergir-la en llet, en sèrum fisiològic o tenir-la en contacte amb la saliva dins la boca del nen (en nens més grans) o d'un familiar (pare, mare). No s'ha de rentar, perquè es poden danyar els teixits i això pot dificultar la reimplantació. 
  • Maloclusions: Es produeixen quan l'arcada superior no tanca bé damunt la inferior. És important detectar-les precoçment per iniciar tractaments que n'impedeixin l'avançament. Hi ha hàbits que poden afavorir aquestes alteracions: la persistència de l'ús de xumet més enllà dels 3 anys; la utilització de tetines o xumets sense forma anatòmica; l'hàbit de succió, generalment del polze, o la respiració per la boca per possible hipertròfia (augment de mida) de les amígdales o els adenoides. Als 9-10 anys és quan s'aconsella començar el tractament en cas que la mandíbula sigui més petita. Cap als 11-12 anys, un cop hagin sortit totes les peces, és el moment ideal per corregir les maloclusions per manca d'espai. En qualsevol cas, cal consultar amb l'especialista, que indicarà el tractament adequat a cada cas i quan ha de començar.

 

 

Prevenció bucodental
 
a) Càries

Hi ha diferents causes que influeixen en l'aparició de la càries dental: 

  • El tipus d'hidrats de carboni que es consumeixen: Es consideren molt cariògens (que provoquen càries) els sucres simples com la sacarosa, que és el sucre més consumit, la fructosa i la glucosa. 
  • La concentració de sucre: Aliments com els caramels, els cereals ensucrats, les llaminadures i els pastissos tenen una alta concentració de sucre. 
  • Les característiques físiques i la adhesivitat del producte: Són més cariògens els sucres sòlids, enganxosos o que es retenen amb facilitat a les fissures, als forats interdentals o a les vores de les genives. 
  • La freqüència del consum: La concentració de sucre a la saliva n'anul·la la funció protectora. Si es consumeix sucre repetidament s'impedeixen els mecanismes defensors de forma prolongada. Per tant, l'hàbit de picar reiteradament influeix més en l'aparició de càries que la quantitat total que s'ingereix.

 
Aliments cariògens (que poden provocar càries): 

  • Sucre 
  • Caramels i dolços semblants 
  • Xiclets ensucrats 
  • Pastissos i pastes 
  • Xocolata i galetes 
  • Fruits secs 
  • Patates fregides (xips) 
  • Cereals endolcits amb sucre o mel 
  • Begudes ensucrades 
  • Fruites ensucrades 
  • Formatges cremosos


Consells sobre l'alimentació 

  • No prendre, tant com sigui possible, aliments cariògens, especialment si són sòlids, adherents o amb facilitat per quedar retinguts. 
  • Evitar al màxim l'hàbit de picar entre àpats. 
  • En cas de consum, s'aconsella raspallar-se les dents acuradament a continuació, retirant tots els restes de menjar. 
  • Les fruites i els vegetals crus milloren la neteja de les dents i estimulen el flux salival, per la qual cosa són molt recomanables. 
  • És útil endarrerir el màxim de temps possible la introducció d'aliments dolços a la dieta del nen.
     
    Consells de salut: Alimentació en la infància i en l'adolescència

  

b) Higiene dental

Raspallat dental

Contribueix a reduir la placa bacteriana. A partir dels 2 anys d'edat s'aconsella raspallar-se a la nit, sense pasta o amb pasta sense fluor, per anar adquirint l'hàbit. Els pares haurien de repassar la raspallada, ja que el petit no té la destresa manual necessària per aconseguir una higiene correcta. Quan són petits poden utilitzar una tècnica senzilla d'escombrada horitzontal o de moviments circulars, de forma suau.

 

Cap als 5-6 anys el nen pot utilitzar una pasta amb fluor quan sigui capaç de glopejar correctament sense empassar-se-la. A aquesta edat ja s'aconsella la raspallada després de cada àpat i, especialment, abans d'anar a dormir, ja que les restes retingudes a la nit són lògicament més perilloses, tant pel temps d'exposició com per la disminució de la salivació durant el son.

 

A partir dels 6 anys pot començar a netejar-se per sectors, incloent-hi la llengua i el solc de les genives.

 

Per evitar que el raspall de dents es contamini i es deteriori, s'ha de canviar cada 3-6 mesos.

 

Fil o seda dental 

Serveix per netejar les restes de menjar que queden entre les dents i que no s'eliminen amb la raspallada. Generalment, es recomana a partir dels 11-12 anys perquè abans no s'ha desenvolupat l'habilitat suficient per manejar-lo. 

 

Administració de fluor

El fluor és la substància més important en la prevenció de la càries dental. Fa més resistent l'esmalt, afavoreix la remineralització i disminueix la placa bacteriana i la concentració de bacteris.

 

Les fonts de fluor són múltiples: 

  • Ingesta d'aigües fluorades procedents de la xarxa pública. 
  • Administració de suplements (gotes o comprimits): Només és indicada per a nens que no beuen aigua fluorada ni utilitzen pasta amb fluor. 
  • Dentifricis fluorats: Utilitzar-los correctament és suficient com a prevenció per als nens que beuen aigua fluorada. 
  • Col·lutoris: Líquids per glopejar que es poden utilitzar a partir dels 6 anys. Poden ser setmanals, normalment s'utilitzen a l'escola, o diaris, utilitzats a casa i més recomanats, perquè els setmanals no ajuden a crear l'hàbit i provoquen descuits. 
  • Gels i vernissos: Tenen una concentració alta de fluor i els apliquen a la consulta els professionals, en situacions d'especial risc.

2. L'alimentació

Els primers anys de vida, en especial els primers 12 mesos, constitueixen un dels períodes crítics del desenvolupament de l'individu. És el període de temps en què s'experimenta més creixement físic i també és l'etapa en la qual s'adquireixen de forma ràpida les diferents habilitats del desenvolupament maduratiu. Per aquest motiu és important d'establir des del principi uns bons hàbits alimentaris. Una correcta nutrició contribueix, no només a aconseguir un creixement i un desenvolupament adequats, sinó també a modular les diverses funcions de l'organisme i a prevenir alteracions que es presentin a llarg termini. 

Consells de salut: Alimentació en la infància i en l'adolescència

3. El son 

3.1 Fisiologia del son

3.2 Característiques del son infantil 

3.3 Diferències entre el son del nen i el de l'adult

3.4 Higiene del son
     a) Lactant (fins als 12 mesos)
     b) Dels 12 mesos a l'edat escolar
     c) Edat escolar
     d) Adolescència

3.5 Desvetllaments nocturns

3.6 Trastorns del son (dissòmnies)

 

L’ésser humà inverteix aproximadament un terç de la seva vida a dormir. S’ha demostrat que el son és una activitat necessària, ja que compleix una funció reguladora i reparadora en l’organisme per contrarestar els efectes del cansament i del desgast de la vigília. Així mateix, quan es dorm l’organisme incrementa la producció de substàncies que regulen i augmenten la resposta immunitària.

El son infantil fa referència al període, diürn o nocturn, durant el qual els nens descansen, assimilen i organitzen el que han vist i après; maduren físicament i psíquicament, i comencen a ser autònoms respecte als seus pares i al món exterior,  durant unes hores de son que varien segons l’edat i els hàbits.

Els especialistes en la matèria estan d’acord en què la salut i el creixement dels infants estan lligats estretament als ritmes biològics i de son.

Per poder comprendre i detectar els moments en què es hi ha alteracions del son, és important conèixer-ne la fisiologia.

 

3.1 Fisiologia del son

Hi ha dos tipus de son amb característiques i funcions diferents, que s’alternen i repeteixen cíclicament al llarg de la nit fins al matí:

  • El somni lleuger o actiu anomenat REM (rapid eye movement o moviments oculars ràpids). En aquesta fase el son és actiu, amb una elevada activitat neuronal i, al llit, la persona es mou i canvia de posició. La respiració i el pols són irregulars, els ulls es mouen sota les parpelles i apareixen els somnis. Com que és un son lleuger, és fàcil despertar-se.

    És una fase fonamental en el procés d’atenció, memòria i consolidació de l’aprenentatge.
  • El somni profund o no-REM, durant el qual cos i ment estan relaxats. La respiració és pausada i regular. En aquesta fase és difícil despertar-se i, en cas de fer-ho, pot haver-hi confusió i desorientació durant uns segons.

    Aquesta fase té una funció restauradora: augmenta l’alliberament de l’hormona del creixement, s’afavoreix la regeneració cel·lular i ajuda a disminuir la resposta a l’estrès durant la vigília.

3.2 Característiques del son infantil

Malgrat això, es pot establir un marge d’hores orientatiu per a cada edat:

  • Durant els primers dies de vida, el nounat dorm més de 16 hores al dia, amb un ritme de vigília-son de 3 o 4 hores aproximadament.
  • Als 3 mesos d'edat ja es poden diferenciar els dos tipus de son: REM i no-REM.
  • Als 12 mesos, la mitjana de son és d’unes 12 o 13 hores al dia.
  • Als 2 anys, el nen sol dormir unes 13 hores al dia, que es van reduint fins a arribar a les 10 o 11 hores als 5 anys. Les migdiades són normals fins als 3 o 4 anys.
  • Els desvetllaments nocturns són habituals en la primera infància, en tenen: un 20-40 % dels nens menors de 3 anys, un 15 % dels nens de 3 anys i un 2 % dels nens de 5 anys.
  • Entre els 6 i 10 anys, el sistema nerviós central (SNC) ha madurat en gran part i la mitjana d’hores de son és de 10 hores al dia.
  • Durant l’adolescència, s’observa un augment del somni i una tendència fisiològica a endarrerir el son nocturn. L’adult jove acostuma a dormir unes 8 hores al dia i la major part és somni del tipus no-REM.

 

3.3 Diferències entre el son del nen i el de l’adult

La relació entre la falta de son i el comportament del nen no és tan evident com en el cas dels adults.

Un adult cansat pot mostrar-se irritable, somnolent i tenir poca energia; per la seva banda, un nen cansat pot estar hiperactiu, antipàtic o mostrar trastorns del comportament, com el dèficit d’atenció, tenir problemes d’aprenentatge o, fins i tot, patir un retard en el creixement.

En línies generals, els nens necessiten més temps de son que els adults. Alguns bebès poden estar somnolents al bressol i poden adormir-se sols, mentre que d’altres necessiten que els pares els ajudin a adormir-se. Mentre que els adults entren directament en a fase de son profund (no-REM), els nens petits entren primer en una fase de son més superficial (REM), que apareix aproximadament als 30-45 minuts de l’inicia del son; 20 minuts després entren gradualment en el son més profund (no-REM), del qual ja no és tan fàcil que es despertin.

Un lactant que dorm profundament una hora després d'haver-se adormit comença a moure’s i a estirar-se, les parpelles es mouen en forma d’aleteig, fa ganyotes i respira de forma irregular; això indica que està entrant de nou en una fase de son lleuger (REM). En uns 10 minuts, es passa d’aquest tipus de son al son profund (no-REM) i és un període vulnerable, durant el qual molts nens es desperten si estan incòmodes o tenen gana.

Nadó dormit

Un cicle complet de son és més curt en els nens que en els adults: en els nens sol durar uns 45-50 minuts, mentre que en els adults té una durada de 90-100 minuts, és a dir que els infants tenen un període de son vulnerable cada hora o menys. Alguns nens poden passar aquests períodes sense despertar-se i, si ho fan, saben relaxar-se i tornar a adormir-se sols, encara que la majoria necessita menjar, la tranquil·litat d’una veu coneguda o el contacte amb els pares.

El son lleuger (REM) ocupa el 50 % de cada cicle en els nens, davant del 20 % en els adults; és a dir que els nens no dormen tan profundament. Així doncs, els nens no només triguen més a adormir-se i tenen períodes de somni vulnerable amb més freqüència que l’adult, sinó que a més el son lleuger (REM) dura el doble que en l’adult.

Cal tenir en compte que les necessitats dels nadons són molt altes i la capacitat de comunicació molt baixa. Si dormissin profundament molta estona, algunes de les necessitats podrien no quedar cobertes. Per exemple, els nadons tenen l’estómac petit i, a més, la llet materna es digereix amb rapidesa; si el son fos profund no podrien comunicar que tenen gana. És a dir, el son REM protegeix els nadons; intentar que dormin profundament massa aviat, pot ser contraproduent per al desenvolupament.

Els investigadors del son també consideren que el son lleuger ajuda a desenvolupar el cervell, ja que durant aquesta fase no descansa. De fet, hi ha gairebé el doble de flux sanguini que durant la vigília i s’incrementa la síntesi d’algunes proteïnes dels nervis.

També es considera que el cervell del nen pot fer servir el son lleuger per processar la informació adquirida durant les hores de vigília: classificar allò que ha passat durant el dia i organitzar la nova informació, incorporant-la a la ja guardada. La infància és el període de la vida durant el qual es dorm més, durant el qual més hores de son actiu hi ha a la nit i, a més, és el període en què el cervell es desenvolupa més ràpidament.

A mesura que el nen creix i madura, el son també va madurant. Les fases de son profund s’allarguen, els períodes de son vulnerable per als desvetllaments nocturns disminueixen i el nen entra més ràpidament en la fase de son profund.

 

3.4 Higiene del somni

a) Lactant (fins als 12 mesos)

El nounat dorm molt, però no pot fer-ho de forma continuada. El lactant pot mamar o prendre el biberó entre 1 i 5 vegades cada nit durant els primers mesos. A partir dels 6 mesos aquestes preses nocturnes no solen ser necessàries i és aconsellable no perllongar-les, ja que poden convertir-se en un hàbit incòmode per a tots.

 Nadó dormint al llit de baranes

El nen aprèn a associar estímuls externs com el soroll i la llum amb la vigília, i el silenci i la foscor amb el son. Aquests estímuls, les rutines del son que ensenyaran els pares i els horaris dels àpats ajudaran el cervell a configurar una diferenciació correcta del cicle son-vigília.

Consells per instaurar hàbits de son saludables

  • Afavorir que el nadó estigui despert durant el dia mentre està menjant, a través d’estímuls suaus.
  • Després de cada presa, intentar mantenir el nadó despert de 10 a 15 minuts.
  • Tranquil·litzar el nadó amb moviments i paraules suaus, amb sons repetitius i monòtons (sons clau) i amb el contacte cara a cara per ajudar a disminuir el nivell d'activació sense arribar a adormir-lo.
  • Deixar-lo al bressol despert però endormiscat.
  • Tenir en compte que els lactants poden trigar a adormir-se de 20 a 30 minuts.
  • Recordar que comencen a dormir amb un son lleuger, així que si es mouen, respiren de forma irregular o emeten sons no vol dir que estiguin inquiets o molestos i no se’ls ha de despertar, ja que és una fase normal.
  • Les preses nocturnes haurien de ser breus i relaxades, amb pocs estímuls, ja que han d'anar desapareixent a partir dels 6 o 7 mesos.
  • És útil proporcionar elements que es vinculin amb el son, com ara ninos o mantes, que siguin segurs i que només es facin servir per agafar el son.
  • Durant el primer any es pot fer servir el xumet com a forma de consol, sempre que s'hagi establert la lactància materna (a partir de les 4 setmanes de vida).
  • S’ha de tenir en compte que donar el pit o el biberó pot ser útil per adormir el nadó, però d'aquesta manera s'estableix un hàbit i el nadó necessitarà aquesta presa cada vegada que desperti a la nit o quan vulgui dormir.
  • És important establir i mantenir rutines des dels primers mesos de vida abans de posar el bebè al llit, amb rituals d'higiene, alimentació i intercanvi afectiu.
b) Dels 12 mesos a l’edat escolar

Consells per instaurar hàbits de son saludables

El ritme de son-vigília s'adquireix durant el primer any de vida.

  • A mesura que el nen creix, és aconsellable afavorir moments de “separació” durant el dia: per exemple, deixar que el nen jugui a una altra habitació.
  • L'ambient ha de ser tranquil i fosc. Ha d'haver-hi tan poc soroll ambiental com sigui possible.
  • La temperatura de l'habitació ha de ser confortable: un excés de calor o de fred afavoreix els desvetllaments nocturns.
  • Han d'establir-se horaris regulars per a les migdiades. S’ha d'evitar obligar el nen a dormir durant el dia, però ha d'haver-hi almenys un període de relaxació i descans. Hi ha la falsa creença que si se suprimeix la migdiada el nen dormirà més a la nit; malgrat això sí que s’han d'evitar les migdiades tardanes o perllongades.
  • Han d'establir-se rutines, que no siguin ni llargues ni complicades, que ajudin el nen a preparar-se per dormir, per exemple explicar-li un conte, escoltar música, etc.
  • El nen ha de poder escollir el conte, el pijama, la música, etc., de manera que tingui la sensació d'estar involucrat en la situació.
  • Cal evitar que el nen s’adormi fora del seu llit (al sofà, al llit dels pares, etc.); permetre que dormi fora del seu llit no l’ajudarà en absolut a aprendre a dormir sol. És cert que avui dia hi ha diversitat d'opinions en aquest sentit, però ha de tenir-se en compte que dormir al llit dels pares altera la fisiologia del son del nen i dels adults, el son és menys reparador i hi ha més risc d'asfíxia en els nens petits.
  • S'aconsella no fixar-se una data límit per aconseguir que el nen dormi bé; és millor limitar-se a seguir les pautes establertes.
  • És important evitar que el nen faci l'associació habitació-càstig.
c) Edat escolar

Consells per mantenir hàbits de son saludables

  • A aquesta edat, els nens matinen; és important mantenir uns horaris regulars per menjar, jugar, etc., sobretot els dies lectius.
  • Ha d’haver-hi prou temps perquè el nen es tranquil·litzi abans de dormir.
  • L’hora d’anar a dormir i d’aixecar-se ha de ser aproximadament la mateixa cada dia. Es pot avisar el nen amb antelació perquè es prepari per anar a dormir, i així pugui acabar de jugar i iniciï les rutines prèvies a anar al llit.
  • Cal recordar que les rutines prèvies a anar a dormir han de finalitzar a l’habitació del nen i han de tenir uns límits clars: nombre de contes, cançons, etc. Completar-les cada dia, de la mateixa forma, ajuda al nen a sentir-se segur i a preveure i anticipar el que se n'espera.
  • L’actitud dels pares ha de ser ferma, amb la finalitat de transmetre el missatge que s’està ensenyant a dormir al nen i que no és cap càstig ni una disputa pares-fill.
  • S’ha de fomentar l'exercici físic diari i evitar l'activitat vigorosa 1 o 2 hores abans d’anar a dormir.
  • Es desaconsellen els aliments o begudes estimulants a última hora de la tarda (refrescos de cola, xocolata, etc.).
  • Quan el nen protesti o plori a la nit, s'ha de reflexionar sobre el que hagi passat durant el dia. No se l’ha de renyar: si els pares s'enfaden, el nen es posarà encara més nerviós; és important intentar no perdre la calma i transmetre el missatge que els pares hi són per tranquil·litzar-lo si ho necessita.
  • Mirar la televisió per adormir-se o estar més de 2 hores el dia davant d’una pantalla limita el son del nen.

d) Adolescents

Durant l’adolescència s’esdevé un endarreriment fisiològic de l’inicia del son i una necessitat de dormir més gran. Aquests factors poden comportar irritabilitat, desvetllaments difícils i menor rendiment acadèmic a les primeres hores de classe.

Consells per mantenir hàbits de somni saludables

 

3.5 Desvetllaments nocturns

Hi ha breus desvetllaments que interrompen el son, tant als nens com als adults; es produeixen al llarg de tota la nit, són normals i no superen els 30 segons de durada. El lactant i el nen petit poden tenir de cinc a set desvetllaments durant la nit. Aquests desvetllaments persisteixen en l’edat adulta i augmenten en l'ancià, tant en nombre com en durada.

Durant aquests desvetllaments la persona adulta pot reconèixer si la situació ambiental és la mateixa, i sol arreglar els llençols o canviar de posició; els desvetllaments no solen recordar-se l'endemà tret que es perllonguin per qualsevol motiu. Aquest fenomen és important en els nens ja que si el l’infant no sap o no pot adormir-se sol una altra vegada, despertarà els pares amb el plor i s'iniciarà una distorsió dels hàbits del son.

Durant el primer any de vida, el nen aprèn diferents hàbits com ara menjar correctament segons les normes socials, és a dir, assegut, amb el plat a la taula i amb els utensilis corresponents. Amb el son ha de passar el mateix, tenint en compte que el son es troba sotmès a una maduració lenta i que és susceptible de modificació.

Hi ha característiques genètiques i prenatals que influeixen en el son infantil, però sobretot hi influeixen les rutines diàries, el tipus de relació entre del nen i els pares i l'actitud dels pares davant del son, ja que cada família té el seu nivell de tolerància i les seves creences.

De vegades pot ser necessari actuar per eliminar els factors que impedeixen el son adequat del lactant o per ajustar-lo de manera que millori la interacció amb els pares.

En primer lloc, cal recordar que els nens petits són molt sensibles a qualsevol canvi de l'entorn, ja que tenen un son bastant superficial, per la qual cosa cal evitar estímuls que puguin despertar-los.

Si a mesura que el nen creix persisteixen els problemes, existeixen molts models per ensenyar a dormir el nen. No hi ha sistemes bons o dolents, només diferents. Es recomana buscar el model adequat a cada nen o família.

 

  • Sistemes que consideren natural la demanda del nen, com un mecanisme evolutiu de supervivència

    Aquests sistemes són favorables a atendre el lactant quan es desperta i plora. Suggereixen la proximitat entre el nen i els pares perquè l'atenció a les demandes se satisfaci més ràpidament i hi hagi una menor interrupció del descans. Es considera que dormir a la mateixa habitació permet una millor vigilància del nen i que el llit familiar (llit que comparteixen pares i fills per a dormir) afavoreix especialment els lactants que prenen el pit, ja que la mare pot atendre el nen i donar-li el pit i tornar a adormir-se en poca estona.

    És una opció que sembla segura quant a la síndrome de mort sobtada del lactant (fins i tot podria ser protectora), amb certes condicions:  els pares no haurien d'estar exhaustos, no han de consumir cap droga (fins i tot l'alcohol) ni fàrmac que afecti el nivell d’atenció, no s'ha de fumar a l'habitació, i han d'evitar-se sofàs o superfícies de descans toves i mantes o edredons que pesin gaire.
  • Tècniques basades a no atendre el plor (conductuals)

    Aquestes tècniques aconsegueixen resultats òptims en la modificació dels hàbits del son (en tres de cada quatre nens) en menys d’una setmana, però són difícils d'aplicar per a molts pares. Consisteix a no atendre el nen quan plora, és a dir, no bressolar-lo ni estar-se amb ell fins que s’adormi. Una opció més moderada, encara que de resultat més lent, consisteix a atendre el plor progressivament, cada vegada més tard.

    Per descomptat, cal descartar que hi hagi problemes que requereixen una solució específica, com ara dolor, alteracions digestives, èczemes, etc.
  • També hi ha actituds intermèdies basades a intentar crear un entorn favorable per al son, a evitar el condicionament que suposa bressolar o alimentar només per fer venir la son i a intentar endarrerir uns minuts l'alimentació en els desvetllaments nocturns a partir de les 3 setmanes d'edat. 

 

3.6 Trastorns del son (dissòmnies)

Els trastorns del son dels nens són més freqüents i diferents que els dels adults.

Els més habituals es produeixen més per problemes de conducta que per trastorns reals o malalties.

 

a) Insomni (nen que li costa adormir-se)

  • Conductual. S’esdevé per una manca de límits establerts o per associacions inadequades amb l’inicia del son. El nen és incapaç d'agafar el son sol, es resisteix a anar-se’n al llit, té ansietat a l’hora d’anar a dormir i desperta sovint a la nit.
  • Higiene de son inadequada. Les activitats diürnes impedeixen una qualitat adequada del somni i de la vigila diürna.
  • Síndrome de l’endarreriment de fase. Es tracta de l'alteració del ritme de son, amb insomni a l'hora de dormir i dificultats per despertar-se al matí. Malgrat això, mentre dormen, la durada i qualitat del somni són normals. En els adolescents, aquest tipus d'insomni és fisiològic.
  • Síndrome de cames inquietes. El nen té la necessitat urgent de moure les cames en situació de repòs, generalment amb una sensació desagradable. Empitjora al final del dia, però pot millorar amb el moviment.

    Actitud dels pares:
    • Aplicar els consells d’una correcta higiene del son.
    • Consultar a l’equip de salut.

 

b) Síndrome d'apnea obstructiva del son

Es tracta de l'obstrucció total o parcial de les vies aèries superiors, de forma intermitent, que altera la ventilació i el patró normal de son. Els nens presenten un son intranquil, amb roncs, apnees, postures peculiars per afavorir la respiració, usen la musculatura respiratòria accessòria i practiquen la respiració bucal diürna.

Causes. Hipertròfia de les amígdales i l’adenoïdal, obesitat, anomalies craneofacials.

Actitud dels pares:

    • Consultar al pediatre per establir la causa i el tractament adequat.
    • Afavorir la respiració amb rentats nasals, aixecar la part superior del llit i evitar l'aire condicionat o la calefacció alta.

c) Parasòmnies (nen que presenta processos anormals durant la nit)

  • Somnambulisme. Episodis en què el nen s'aixeca i comença algun tipus d'activitat motora. Apareix entre els 4 i 6 anys, amb un pic de prevalença als 12 anys, i desapareix habitualment al voltant dels 15 anys. Els episodis poden durar des de pocs minuts fins a mitja hora. Ocorren durant les primeres fases de son profund (no-REM). És difícil despertar el nen, la coordinació de moviments és pobra i la parla incomprensible; sol haver-hi risc de lesions. L'endemà el nen no recorda l'episodi.

    Actitud dels pares:
    • Adoptar mesures de seguretat.
    • No despertar-lo, només acompanyar-lo de nou al llit amb suavitat i ordres senzilles.
  • Terrors nocturns. El nen té episodis de plor bruscos i inesperats, amb la suor freda i una expressió de por intensa a la cara. Poden passar durant la primera meitat de la nit i s’acaben espontàniament als quatre o cinc minuts. Durant l'episodi és molt difícil despertar-lo perquè està adormit profundament i si es desperta se sorprèn perquè no entén què ha passat. L'endemà no recorda l'episodi. Apareixen als 2-3 anys, a ratxes, i poden persistir fins arribar a l’adolescència.

    Actitud dels pares
    • Vigilar que el nen no caigui del llit.
    • No parlar-li ni intentar despertar-lo. Acompanyar-ho fins que es calmi.
    • És necessària la intervenció de l'especialista si els terrors són repetitius i repercuteixen en el descans del nen.
  • Malsons. Són habituals, limitats i benignes. Ocorren durant la segona meitat de la nit, durant la fase de somni lleuger (REM). Augmenten amb l’estrès, la fatiga, i amb canvis de l'entorn o de les circumstàncies habituals. L’edat d'inici és cap als 3-4 anys. El nen es desperta molt espantat, alerta i pot explicar què ha somiat. L'endemà recorda l'episodi.

    Actitud dels pares:
    • Intentar calmar el nen, tractant de treure importància a allò que s’ha somiat.
    • És necessària la intervenció de l'especialista si els malsons són repetitius i repercuteixen en el descans del nen.
Llegir més...

Evolució psicològica i social (de 0 a 18 mesos)

El desenvolupament psicomotor ('psico' = mental + 'motor' = moviments) és el procés de creixement del nen des que neix fins als 2-3 anys, pel que fa al control i al coneixement del seu cos i a la relació i la comunicació amb el seu entorn humà i físic. És un procés complex i dinàmic resultat d'una total interrelació entre la maduració física, psíquica i social.

Així, el desenvolupament del nen petit depèn de la maduració del sistema nerviós, del món que l'envolta, i que li dóna el que va necessitant per al seu creixement personal, i del procés intern d'estructuració del seu pensament i la seva personalitat.

Els cinc sentits connecten el nadó amb l'exterior. A través d'aquests el cervell rep la informació que necessita per explorar el món i relacionar-se amb els altres. La col·laboració dels pares, sovint de manera inconscient, és imprescindible per al seu desenvolupament. Tocar-lo, acaronar-lo, gesticular i parlar-li l'ajuda a desenvolupar el tacte, la vista i l'oïda.

No hi ha dos nadons iguals, cada nen té el seu propi ritme evolutiu.

 

1. Evolució psicològica i social del nounat i lactant (0 a 18 mesos)


1.1 El plor, 1.2 Moviments reflexos, 1.3 Resposta als estímuls

 

1.1 El plor

És el recurs que té el nadó per manifestar el que li passa, ja siguin molèsties físiques o emocionals, i, per tant, requereix una resposta.

 

El nadó no plora sense tenir motius. Davant d'un lactant que plora els aspectes bàsics que cal considerar són:

  • Esbrinar si el plor és fisiològic o patològic. 
  • Comprovar si hi ha una causa orgànica que requereixi tractament mèdic.

 

Les causes més habituals del plor són:

  1. Relacionades amb l'alimentació: 
    • Sensació de fam o de set 
    • Hiperconcentració de la llet 
    • Tècnica alimentària inadequada: forçar a menjar, horaris dolents, etc.
       
  2. Relacionades amb l'estat d'ànim: 
    • Sensació de soledat 
    • Desig de ser agafat en braços 
    • Posar-lo al llit
        
  3. Relacionades amb la higiene i l’entorn: 
    • Bolquers molls 
    • Sensació de fred o calor 
    • Sorolls forts
        
  4. Altres causes: 
    • Dentició 
    • Canvis de posició 
    • Còlic del lactant

La resposta adequada és agafar-lo en braços i procurar comprendre'l. D'aquesta manera no es malcria, sinó que es reforça la confiança en els pares, s’afavoreix que es relaxi i s’estableix una comunicació correcta amb el petit.

Problemes de salut en nounat i lactant

 

1.2 Moviments reflexos

La posició habitual del nadó és amb les extremitats flexionades, les mans amb els punys tancats i els dits semiflexionats. Desperts, realitzen moviments de flexió-extensió de les quatre extremitats. Aquests moviments no són coordinats i serveixen per exercitar els músculs que més endavant realitzaran els moviments coordinats i complexos.

El nadó reacciona als estímuls amb moviments reflexos de les extremitats i els músculs facials.

Aquests reflexos són reaccions automàtiques i involuntàries que tenen un origen primitiu, segurament defensiu, que han quedat gravades al codi genètic i que es manifesten en néixer, quan el sistema nerviós encara és immadur. Desapareixen durant els primers quatre mesos com a senyal d'una evolució normal en el desenvolupament del nen. Són substituïts per moviments conscients a mesura que el nen creix.

Tipus de reflexos:

  • Reflex de cerca. Quan li colpegen suaument la galta amb els dits, el nadó gira la cara cap al costat percudit. 
  • Reflex de prensió palmar. Quan li pressionen el palmell el nadó tanca la mà. 
  • Reflex de prensió plantar. Quan li pressionen la planta flexiona els dits del peu. 
  • Reflex de marxa automàtica. Si el recolzen dret damunt d'una superfície dura i l'inclinen cap endavant, farà unes passes. 
  • Reflex de Moro superior. Quan l'aixequen una mica estirant-lo de les mans i el deixen anar a continuació, el nadó separa bruscament els braços amb les mans obertes, els torna a ajuntar sobre el pit i finalment pot començar a plorar. Aquest reflex també s'activa davant d'un soroll imprevist o d'una llum intensa sobtada.

 

1.3 Resposta als estímuls

El nounat enfoca a una distància de 20-30 cm (és la distància que el separa de la cara de la mare quan li donen el pit), es fixa en tot allò que fa llum i que es mou. La cara humana és un estímul complet, per això s'aconsella mirar-lo amb diferents expressions i ganyotes que li cridin l'atenció.

 

El nadó es relaciona amb el món a través de la pell, quan manipula objectes de diferents mides i textures. Deixar que investigui pel seu compte afavoreix el seu desenvolupament.

 

En néixer, ja comença a distingir diferents sons. Li agraden els repetitius (sonalls). És important parlar-li a poc a poc, acompanyant les paraules amb gestos. També és estimulant escoltar amb ell cançons infantils o cantar-n'hi. Si des del principi vocalitzem correctament en parlar-li, després li serà més fàcil parlar amb una dicció correcta.

Nen d'un mes

Acostuma a dormir gran part del dia, es desperta si té gana o alguna molèstia i es tranquil·litza quan sent la veu dels pares.

 

És molt receptiu a la veu i la cara de la mare. Mira fixament les cares. S'ho passa bé amb activitats com el bany. Quan la mare li proporciona benestar, esbossa un somriure que reflecteix satisfacció profunda.

 

Encara no suporta gaires estímuls que l'excitin, però reacciona clarament als sorolls forts, i la llum atrau la seva mirada.

 

Consultar amb el pediatra o la infermera quan el nen:

  • No aixeca momentàniament el cap. 
  • Refusa l'aliment de manera persistent o té problemes de succió. 
  • No fixa la mirada a les cares. 
  • Sembla molest de manera persistent sense haver-hi una causa clara.

 

Nen de 2 mesos

Els reflexos primaris, encara que no tots, tendeixen a desaparèixer. Es va mostrant més sensible al seu entorn immediat (llar). Es torna més expressiu i actiu. Emet sons per expressar benestar. Apareix el primer somriure intencionat en resposta a la mirada i la parla de la mare o de les persones conegudes. Pot estar més despert si es comuniquen amb ell. Sembla que busqui estímuls, s'interessa per diferents sons, mira els objectes que són al seu camp visual, prefereix mirar el moviment de les persones que dels objectes.


Nen de 3 mesos

Els moviments reflexos comencen a ser substituïts pels voluntaris, tot i que encara són poc coordinats. Alça el cap en decúbit pron (cap per avall). Té molt d'interès per les seves mans, que mira i pot ficar-se a la boca. Està més obert al seu món, augmenta el temps que s'està despert. Gira el cap per seguir un objecte que es desplaça; fa persecució òptica horitzontal i vertical. Les emissions de sons són més prolongades (edat del balbuceig) i expressa els seus sentiments mitjançant mímica i crits d'alegria o de mal humor. Està atent a les converses. Es consolida el somriure en resposta a la mirada humana (somriure social). Es pot calmar amb la proximitat de la mare. Cerca les cares i li agrada estar en companyia. En rebre una atenció continuada i afectuosa, va adquirint confiança bàsica amb l'entorn. Pot començar a adquirir els hàbits del son, tot i que encara es desperta a la nit.

 

Consultar amb el pediatra o la infermera quan el nen:

  • No aixeca el cap de manera sostinguda. 
  • No segueix les cares amb la mirada. 
  • No respon als estímuls sonors (la veu humana, sorolls forts...) 
  • No emet sons. 
  • No ha desenvolupat el somriure social.


Nen de 4 mesos

Ja pot aixecar el cap i el tòrax recolzant-se amb els avantbraços. Posat cap per avall intenta girar a decúbit lateral (de costat). Sostingut en vertical sobre una superfície plana, recolza els peus i disminueix la flexió de les cames. Ajunta les mans, es fica els objectes a la boca i juga amb els dits de la mà. Pot veure objectes a moltes distàncies. Manté més l'interès i els períodes d'observació són més llargs. L'agudesa auditiva ja està ben adquirida. Identifica sons familiars girant el cap cap a la direcció adequada.

 

Ha millorat la qualitat i l'entonació de la veu. Demostra alegria amb sons que pot fer repetidament. Riu sonorament (a riallades).

 

És una edat de gran importància per a la socialització. Es mostra alegre fins i tot davant d'estranys. Tot li interessa. Va allargant els períodes de vigília. Coneix bé els seus pares i els dedica somriures discriminats. Reconeix el biberó si l'utilitza.

 

Nen de 5 mesos 

Cap per avall ja pot aixecar el tòrax recolzant-se amb el palmell de les mans. Intenta posar-se cap per amunt; en aquesta posició es toca les cames amb les mans. Es mostra molt actiu. Si el mantenim dret, aguanta gran part del seu pes.

 

És capaç d'agafar voluntàriament (prensió voluntària) i amb dificultat els objectes propers, que s'emporta cap a la boca. Això l'ajuda a comprendre que l'objecte és una cosa diferent d'ell, que és exterior a ell. Si l'objecte desapareix, encara no el busca. Es mostra intrigat pel seu reflex al mirall. La veu humana li resulta especialment interessant, va associant el llenguatge i la comunicació a un procés d'afectivitat i benestar. Demana més atenció, necessita el contacte amb els pares per mirar, comunicar-se i sentir-se segur. Va diferenciant les tonalitats afectives del llenguatge i de la mímica. S'escurcen els espais de son. Pot despertar-se intranquil.

 

Consultar amb el pediatra o la infermera quan el nen:

  • Cap per avall, no es recolza amb els avantbraços. 
  • No controla el cap en posició vertical. 
  • No segueix els objectes amb els ulls. 
  • No efectua verbalització recíproca. 
  • No mostra interès per l'entorn immediat.

   
Nen de 6 mesos

Bocaterrosa, aixeca el cap, el tòrax i part de l'abdomen, movent el cap cap enrere. Si estirat cap per amunt li posen els polzes a les mans, tracciona i s'asseu. Comença a agafar-se els peus. Es pot mantenir assegut amb un suport mínim i comença a recolzar-se amb les mans. Aconsegueix controlar el cap. 

La prensió palmar voluntària està ben adquirida. Palpa les superfícies amb els palmells. Comença a balbucejar o a encadenar síl·labes. Pot variar el volum de les seves expressions, exercita els diferents tons del seu repertori. Li agrada el so de la seva veu. Comença a mostrar un comportament diferent davant dels desconeguts. 

 

Nen de 7 mesos

Cap per avall, es recolza amb les mans i pot separar una mà de la superfície de suport per agafar un objecte. Gira de pron a supí. S'agafa els peus i se'ls emporta cap a la boca. Si li oferim un dit per agafar-s'hi, s'aixeca ell mateix per asseure's. Es manté assegut (sedestació) amb el suport de les mans per davant. Mantingut en peu, li agrada saltar i ajupir-se.

 

Inicia les temptatives de pinça inferior (amb la base del polze i la part lateral de l'índex). Es passa objectes d'una mà a una altra. Són moviments encara imprecisos.

 

Perfecciona el balbuceig amb major diferenciació de les síl·labes. Utilitza els sons per cridar l'atenció.

 

Es mostra molt interessat en tot el que l'envolta. Pot estar sol, però la presència de la mare és primordial. Diferencia la seva mare d'altres persones, plora quan s'allunya. Segueix amb atenció les activitats de la persona que el cuida.

Consultar amb el pediatra o la infermera quan el nen:

  • Bocaterrossa, no es recolza amb les mans. 
  • No inicia la sedestació. 
  • No agafa objectes. 
  • No dirigeix la mirada a la veu de qui li parla. 
  • No mostra expressivitat facial.

  
Nen de 8 mesos

Cap per avall, pot posar-se de quatre grapes. Gira en els dos sentits. Generalment manté la sedestació de forma estable, però poc temps. Es manté dret si li agafen totes dues mans.

 

Perfecciona la prensió en pinça inferior. Pot deixar l'objecte d'una mà per agafar altre. Juga a llançar els objectes.

 

Fa sons quan veu persones o objectes. Pot començar a duplicar les síl·labes. Parla amb ell mateix. Pot xiuxiuejar.

 

Quan controla la sedestació té més independència de moviments i de relació amb el seu entorn. Practica els moviments, la manipulació i el llenguatge adquirits. Li agrada mirar-se al mirall i somriu. Pot estendre els braços perquè l'agafin. Comença a imitar els adults als quals té confiança. Plora en presència d'estranys. És molt sensible a les separacions de la mare, que poden provocar-li una forta ansietat.

 

Nen de 9 mesos 

Intenta gatejar. Pot arrossegar-se sobre l'abdomen cap endavant; li agrada girar per desplaçar-se. Assegut, pot inclinar-se cap endavant sense perdre l'equilibri. Dempeus i recolzat en un suport pot mantenir l'equilibri uns segons.

 

Té més independència manual. Controla millor la pinça inferior. Acosta objectes als pares, però encara no els dóna. Toca detalls dels objectes amb l'índex. Pot colpejar dos objectes entre si. Deixa caure voluntàriament els objectes per tornar a agafar-los. Continua la dependència de la mare i constantment li dirigeix la mirada com si no la volgués perdre de vista. Li encanta el joc d'amagar i ensenyar la cara ("joc del tat"), que l'ajuda a l'elaboració mental de la separació de la mare. Pot imitar accions senzilles com picar de mans. Reacciona amb desconfiança davant d'una persona estranya.

 

Consultar amb el pediatra o la infermera quan el nen

  • No es queda assegut amb un suport mínim. 
  • No fa tombs. 
  • No es passa un objecte d'una mà a l'altra. 
  • No emet sons sil·làbics. 
  • No reconeix la persona que el cuida habitualment. 
  • No mostra interès per l'entorn ampli.

   
Nen de 10 mesos

Ja pot gatejar de forma poc coordinada, tot i que una proporció de nens (15 al 20 %) no ho farà abans de caminar. Es balanceja mantenint-se a quatre grapes. Assegut manté una posició gairebé permanent amb l'esquena dreta i les cames estirades. Pot posar-se dret agafant-se als mobles, i mantenir la postura.

 

La pinça inferior va evolucionant cap a la pinça fina o superior (puntes del polze i l'índex en oposició). Pot agafar objectes petits.

 

Utilitza síl·labes repetides i comença a imitar expressions conegudes. Pot dir adéu amb la mà. Reacciona en sentir el seu nom.

 

Li agrada desplaçar-se pel terra; vol explorar-ho tot. Li agrada ficar i treure objectes d'un recipient. Adapta les seves mans a la forma de l'objecte, l'investiga una estona i el pot llançar bruscament al terra. La desconfiança vers els estranys és més clara.

 

Nen d'11 mesos 

Pot caminar sol (marxa autònoma), agafat a les mans d'un adult o als mobles, lateralment. Gateja amb coordinació i pot fer la marxa de l'ós recolzant-se amb les mans i els peus. La manipulació es perfecciona. Assenyala objectes amb l'índex.

 

Inicia el llenguatge significatiu. Poden aparèixer les primeres paraules amb sentit encara ampli. Mou el cap per negar. Entén les prohibicions. Busca amb la mirada la mare o el pare quan els anomena. Comprèn el significat d'algunes paraules.

 

Millora la memòria visual. Pot anticipar certs esdeveniments com el soroll d'un objecte en caure. La imitació és cada vegada més important. Pot començar a donar objectes a la mare si li ho demana. Li agraden els jocs que impliquen aparició i desaparició, separació i trobada.

 

Nen de 12 mesos 

Pot caminar sol. Continua millorant l'equilibri. També millora la prensió, fina i precisa.

 

Perfecciona el llenguatge significatiu, encara que aquest aspecte depèn molt de les variacions individuals, és a dir, cada nen té el seu propi ritme d'adquisició del llenguatge. Pot imitar síl·labes i comprendre el significat de frases curtes.

 

Continua interessat a introduir i treure objectes d'un continent. Aquest joc l'ajuda a comprendre els conceptes de dins i fora. Lliura objectes quan li demanen. Pot començar a jugar a llançar una pilota a una altra persona.

 

És capaç de ballar escoltant música. Va millorant les imitacions i això l'ajuda a descobrir els altres. Va prenent consciència que és una persona diferent. Pot mostrar-se tossut i inquiet quan no aconsegueix el que desitja.

 

Comença a tolerar millor les separacions de la mare, es va tornant més sociable. Pot demanar ajuda. Col·labora a vestir-se. Li agrada jugar amb el menjar. El fascina veure's reflectit al mirall i juga amb la seva imatge.


Consultar amb el pediatra o la infermera quan el nen:

  • No s'asseu de forma estable i autònoma. 
  • No s'aguanta dret (bipedestació) amb un suport. 
  • No es desplaça. 
  • No fa la pinça manual. 
  • No emet bisíl·labs. 
  • No busca objectes amagats, no inspecciona objectes amb deteniment. 
  • No estira els braços perquè l'agafin.

 
Nen de 15 mesos

Camina sol. Puja escales gatejant. Dempeus es pot ajupir per agafar un objecte. Pot agenollar-se sense ajuda. L'equilibri encara és precari. 

 

Sap agafar una cullera de manera encara imperfecta. Pot passar les pàgines d'un conte i fer gargots.

 

Ja pot dir "mama" o "papa" amb sentit específic i també tres paraules més. Pot repetir paraules senzilles. La comprensió del llenguatge avança ràpidament.

 

Com que pot caminar, explora l'entorn més detingudament. Això també afecta la seva personalitat i accepta menys les limitacions de la família. Practica els moviments i no està mai quiet. Necessita els altres per divertir-se. Comença a interessar-se per les petites construccions i jocs d'encaix. Pot imitar activitats domèstiques. Demostra interès per menjar sol. És tossut i perseverant. Pot despertar-se temporalment a la nit.

 

Consultar amb el pediatra o la infermera quan el nen:

  • No pot asseure's quan està estirat sense l'ajuda d'un adult. 
  • No facilita que el vesteixin. 
  • No camina amb un suport. 
  • No fa demandes gestuals clares. 
  • No comprèn paraules habituals. 
  • No tolera la separació de la mare.

 
Nen de 18 mesos

Pot pujar les escales agafat de la mà. Intenta saltar damunt dels dos peus. Comença a córrer amb les cames separades. Pot caminar cap enrere.

 

Pot treure's algunes peces de roba. Pot menjar sol. Li agrada fer gargots. Sap fer torres amb tres cubs.

 

Diu el nom d'algunes parts del seu cos. Pot dir de 4 a 6 paraules amb sentit, a part de "mama" i "papa". Té argot propi. Comprèn ordres més complexes.

 

Destaca la vitalitat que té perquè practica els nous aprenentatges motrius adquirits, però l'equilibri encara és inestable, i per això les caigudes són freqüents.

 

Li agraden els jocs de persecució, i es refugia en la mare. Disminueixen els moments d'excitació dels períodes anteriors, però encara pot alliberar l'agressivitat amb atacs físics.

 

Encara no participa en els jocs col·lectius amb altres nens. Pot dormir sense interrupcions i tranquil.

 

Consultar amb el pediatra o la infermera quan el nen:

  • No s'aguanta dempeus. 
  • No camina de forma autònoma. 
  • No assenyala amb l'índex. 
  • No emet bisíl·labs amb sentit. 
  • No reprodueix jocs imitatius. 
  • No experimenta amb les joguines. 
  • No reconeix imatges familiars.

 

Evolució motriu des del mes fins 18 mesos

 

Llegir més...

Evolució psicològica i social (de 19 mesos a 12 anys)

El desenvolupament psicomotor ('psico' = mental + 'motor' = moviments) és el procés de creixement del nen des del seu naixement fins als 2-3 anys, pel que fa al control i al coneixement del seu cos i a la relació i la comunicació amb el seu entorn humà i físic. És un procés complex i dinàmic resultat d'una total interrelació entre la maduració física, psíquica i social.

Així, el desenvolupament del nen petit depèn de la maduració del sistema nerviós, del món que l'envolta, i que li dóna el que va necessitant per al seu creixement personal, i del procés intern d'estructuració del seu pensament i la seva personalitat.

Els cinc sentits connecten el nadó amb l'exterior. A través d'aquests el cervell rep la informació que necessita per explorar el món i relacionar-se amb els altres. La col·laboració dels pares, sovint de manera inconscient, és imprescindible per al seu desenvolupament. Tocar-lo, acaronar-lo, gesticular i parlar-li l'ajuda a desenvolupar el tacte, la vista i l'oïda.

No hi ha dos nadons iguals, cada nen té el seu propi ritme evolutiu.

1. Evolució psicològica i social del nen preescolar (19 mesos a 5 anys)
2. Evolució psicològica i social del nen escolar (6 a 12 anys)

 

1. Evolució psicològica i social del nen  preescolar(19 mesos a 5 anys)

 

1.1 Dels 19 als 24 mesos

A aquesta edat la capacitat motora es desenvolupa ràpidament. El nen manté millor l'equilibri i és més àgil, pot córrer i pujar escales. En augmentar la mobilitat, els límits físics de les exploracions del nen es redueixen, la qual cosa, junt amb la seva curiositat, augmenta el risc d'accidents domèstics.

 

El petit comprèn millor la relació causa-efecte. Ja no actua només per assaig i error, comença a triar la resposta a la seva ment i després actua (interiorització). Mostra flexibilitat a l'hora de solucionar petits problemes, com utilitzar un pal per agafar un objecte fora del seu abast o girar una clau per accionar una joguina mecànica.

 

Comença a utilitzar objectes donant-los una finalitat diferent a la real (joc simbòlic), per exemple, un tros de fusta es converteix en un cotxe. Juga a fer les mateixes activitats que fan els adults copiant-los; d'aquesta manera adquireix habilitats útils per a la seva vida (imitació).

 

En molts nens augmenta el desig de ser als braços dels seus pares (cap als 18 mesos); aquest "acostament" sol ser una reacció davant la possibilitat de separació. Ja poden predir situacions futures; actuen així per fer disminuir les pors. La separació a l'hora d'anar a dormir pot convertir-se en un moment difícil, amb rebequeries. Alguns nens utilitzen mantes, llençols, ninots o altres objectes que actuen com a símbol dels pares absents (objecte de transacció).

 

També s'inicia en aquest període la capacitat de consciència de si mateixos. Per primera vegada, si es mira al mirall i veu una taca a la cara o algun altre aspecte no habitual, el nen buscarà la seva cara en lloc de la imatge reflectida.

 

El desenvolupament del llenguatge és important. Poden assenyalar amb l'índex, en comptes de fer-ho amb tota la mà, per cridar l'atenció cap a un objecte, no amb la finalitat d'agafar-lo, sinó per esbrinar-ne el nom. El vocabulari passa de 10-15 paraules als 18 mesos, a més de 100 als 24 mesos. Un cop adquirit un vocabulari bàsic, el nen comença a combinar les paraules en frases senzilles, és a dir, a fer construccions gramaticals. Quan el petit aprèn l'ús de les paraules per expressar idees i resoldre problemes desapareix la necessitat del coneixement basat en la sensació directa i la manipulació dels objectes. L'aparició del llenguatge marca el final del període sensitiu-motor. El desenvolupament del llenguatge serà més fàcil si els pares utilitzen frases senzilles i clares i si pregunten i responen amb les paraules adequades a les frases incompletes del nen i a la seva comunicació gestual.

 

1.2 Dels 2 als 4 anys

Cap al final del segon any de vida, el creixement es fa més lent (el pes i la talla), per la qual cosa es redueixen les necessitats nutritives i disminueix la gana, és a dir, com que creix menys, menja menys, no al revés. El guany mitjà és de 2 kg de pes i 7 cm d'alçada en un any. L'energia física arriba a aquesta edat al seu màxim valor i la necessitat de son es redueix a un màxim d'11-12 hores al dia, entre les quals s'inclou generalment una migdiada.

 

Els desafiaments del desenvolupament s'amplien a una esfera social més àmplia. El nen ha de fer front a un camp de jocs amb altres nens o a una classe preescolar. La tensió entre la necessitat creixent d'autonomia i les limitacions, tant internes com externes, defineixen la dinàmica d'aquesta edat.

 

Gairebé tots els nens caminen ja amb una marxa madura i corren equilibradament. A partir d'aquest nivell bàsic, les capacitats varien depenent de cada nen. Els efectes d'aquestes diferències dependran, en part, de les demandes que sorgeixin al seu entorn social. Els nens enèrgics i actius es desenvoluparan amb facilitat amb pares que estimulin la competitivitat i els proporcionin oportunitats per l'activitat física; els nens menys enèrgics, més cerebrals, ho faran millor amb pares que estimulin jocs tranquils.

 

Cap als 3 anys acostuma a establir l'ús preferent d'una de les mans. No és aconsellable canviar aquesta preferència ja que pot ser molt frustrant per al nen. 

    • Llenguatge
       
      Es desenvolupa amb rapidesa. En aquesta etapa, el vocabulari augmenta de 100 paraules a més de 2000. L'estructura de les frases millora i va incorporant estructures gramaticals més complexes. Ja poden parlar de fets passats i explicar què els ha passat.
       
      La lectura en veu alta amb el nen és un procés interactiu que l'ajuda a millorar l'aprenentatge del llenguatge. Els pares poden enfocar l'atenció del nen sobre un dibuix concret (atenció compartida), fer una pregunta: "Què és això?" (participació activa) i proporcionar una retroalimentació immediata: "Molt bé, és un gos". Repetir aquest procés moltes vegades, augmentant la complexitat de la tasca a mesura que augmenta la capacitat del nen (dificultat gradual): "De quin color és el gos?", i efectuar més endavant projeccions: "Què està fent el gos? ", esdevé una estimulació correcta per al petit, a més de compartir un temps agradable amb els seus pares. Quan un nen escolta un conte, els protagonistes prenen vida en la seva imaginació, veu la "seva" pel·lícula, feta amb imatges de creació pròpia. Aquesta capacitat per crear imatges internes mentre escolta un relat és una de les bases, juntament amb el joc, sobre les quals es fonamenta el desenvolupament de la intel·ligència i la creativitat.
       
      Davant de nens amb un desenvolupament precoç del llenguatge, alguns adults els ofereixen explicacions verbals complexes, assumint de manera errònia que l'habilitat verbal del petit va junt amb la seva capacitat de comprensió.
       
      El període preescolar es caracteritza pel pensament màgic, l'egocentrisme i el pensament dominat per la percepció. El pensament màgic consisteix en la confusió de coincidència amb casualitat i també en l'animisme (atribució de motivacions a objectes inanimats o esdeveniments), així com en creences no realistes sobre el poder dels desitjos. A aquesta edat el nen pot pensar que el sol se'n va a dormir perquè està cansat, que les seves sabates noves corren més que les velles o que el seu ressentiment cap al seu germà petit pot ser la causa per la qual s'hagi posat malalt. L'egocentrisme és la incapacitat del nen per adoptar punts de vista diferents del seu (tot gira al seu voltant), però no connota egoisme; el petit pot intentar consolar a un adult preocupat donant-li seu ninot preferit. A aquesta edat també domina la percepció per damunt de la lògica. Tenen dificultat per atendre a la vegada els diferents aspectes d'una mateixa situació.
       
    • Joc
       
      Els cadells dels mamífers juguen molt quan són petits i d'aquesta forma adquireixen les habilitats que necessitaran d'adults, d'una manera agradable i gratificant. Com més intel·ligent és l'espècie, més important és l'etapa dedicada al joc, per això els nens són els "cadells" que més temps juguen.
       
      Els adults podem pensar que els nens juguen per entretenir-se, però la veritat és ben diferent.
       
      Quan el nen juga, es comunica amb ell mateix i amb els altres; fa moure les idees que ocupen la seva ment, elabora fantasies, exterioritza la seva realitat interna, la representa, i això li permet canalitzar la seva angoixa. I també li permet assajar les normes i els codis socialment acceptats de convivència de l'entorn familiar i social que li han transmès els seus pares; l'ajuda a comprendre com és el món que l'envolta i a integrar-s'hi. Jugant desenvolupen les habilitats físiques, la intel·ligència, la capacitat emocional, la creativitat, la imaginació i les habilitats socials, al mateix temps que gaudeixen i s'entretenen.
       
      La progressió de la socialització fa que el nen passi d'una interacció mínima (el nen juga amb el seu propi cos i observa el que passa al seu voltant amb un interès momentani) a un joc aïllat o en paral·lel als 12-24 mesos (observa els altres nens però no juga amb ells), i a jocs de cooperació als 3-4 anys (juga amb altres nens, són tots iguals sense intents de control), fins i tot participa en jocs organitzats amb un propòsit determinat, regles i assignació de tasques o papers durant l'edat escolar, fet que li produeix un sentit de pertinença al grup d'iguals.
       
      Aquesta és l'edat de la curiositat sense límits, del "per què?". Creuen que tot és real i que ha estat creat per persones (artificialisme).
       
      El joc permet al nen experimentar amb el seu aprenentatge: pot solucionar problemes (per exemple, un trencaclosques), practicar diversos rols d'adult, assumir papers diferents (p.e: agressor en lloc de víctima quan colpeja una nina), pot "tenir" poders (p.e: superherois) i tenir coses que li són negades a la vida real (p.e: amic imaginari).
        
  • Desenvolupament emocional 
     
    Els desafiaments a què s'enfronta el preescolar consisteixen a no acceptar els límits i, al mateix temps, mantenir el seu sentit d'autonomia; la prevalença dels impulsos agressius i la interacció amb un cercle cada vegada més ampli d'adults i companys.
     
    El preescolar experimenta sentiments de tota mena cap als seus pares: amor intens, gelosia, ressentiment i por que els seus sentiments negatius puguin provocar que l'abandonin. Cap als 3 anys el nen és cada vegada més conscient de la relació de parella dels seus pares i expressa, al mateix temps, desig amorós i hostilitat cap al progenitor de l'altre sexe, alhora que rivalitza amb el del seu propi sexe (complex d'Èdip). Si els pares actuen de manera correcta, marcaran els límits al seu fill i el nen anirà interioritzant el seu lloc i la seva funció dins de la família: la relació dels seus pares i el seu lloc com a fill. S'identificarà de forma positiva amb el progenitor, i per extensió, amb els companys del seu mateix sexe, i construirà la seva identitat sexual, que es consolidarà de manera definitiva durant l'adolescència.
     
    Aquest remolí d'emocions supera, de molt, la capacitat del nen per expressar-les o analitzar-les. En aquesta etapa no tolera les frustracions ni té maduresa neurològica suficient per controlar els seus impulsos, i s'adona que pot influir en aquells que l'envolten amb la seva conducta. Per molts pares pot resultar difícil comprendre el seu fill preescolar, perquè pateix canvis ràpids que poden desconcertar, canvis necessaris i normals en un desenvolupament correcte cap a l'autonomia i la maduresa: de la dependència total del lactant a una independència desafiant; del desemparament a l'ús d'un llenguatge sofisticat, i de l'alegria a la ràbia incontrolada. 

    En aquesta etapa els límits per al comportament són predominantment externs (normes imposades pels pares, cuidadors o mestres). El nen posa a prova aquests límits per aprendre a conèixer els comportaments que resulten acceptables i també per saber fins on arriba el seu poder sobre els adults importants per ell (normalment els pares). Això es veu reflectit, sobretot, quan vol cridar l'atenció de manera excepcional, fins i tot de manera negativa, o quan els límits són inconstants. Un exemple típic és el nen que no menja a casa però sí que ho fa sense problemes a la llar d'infants.
     
    L'oposició, el negativisme i les rebequeries són manifestacions normals en aquesta etapa del desenvolupament. A través d'una correcta disciplina el nen aprendrà a funcionar com a membre de la societat i a assolir els mecanismes necessaris per autocontrolar-se. El mal geni i la ira que manifesta el nen sorgeixen quan no pot aconseguir el que desitja en el moment en què ho desitja. La incapacitat del petit per controlar algun aspecte del món extern, (p.e: el que es pot comprar o el moment en què es pot sortir a passejar) sol provocar la pèrdua del control intern i que tingui rebequeries. La por, el cansament excessiu o el malestar físic també poden provocar-ne. Quan estan reforçades per recompenses intermitents, com passa quan els pares accedeixen ocasionalment a les demandes del nen, les rebequeries poden convertir-se en una estratègia del petit per exercir el control. És necessari que els pares inculquin al nen gradualment l'existència de límits a la satisfacció immediata de les seves necessitats, i aquest s'adonarà a poc a poc d'allò que és acceptable i d'allò que no ho és. De la mateixa manera que li diuen allò que no ha de fer, és important que li transmetin allò que sí que està permès.
     
    Les rebequeries solen començar al final del primer any de vida i són més freqüents a partir dels dos anys, quan ja sap la diferència entre el sí i el no. En aquesta edat no hi ha sentiment de culpabilitat per fer una cosa dolenta i, per tant, no és adequat pensar que el nen és desobedient. Als tres anys no té tampoc la sensació de culpa, però apareix l'afany d'agradar a l'adult a causa de la dependència que en té. Fins als 6-7 anys no es desenvolupa un veritable coneixement d'allò que està bé i allò que està malament.

    Pautes que s'han de seguir davant d'una rebequeria
    • Què s'ha de fer: 
      • Ensenyar al nen a expressar els seus sentiments. 
      • Comprendre el nen tenint en compte que no té els mecanismes necessaris per resoldre la situació. 
      • Distreure’l i anticipar-se a possibles atacs de mal geni. La distracció s’ha de fer discretament, si no el nen pot aprendre a amenaçar enrabiant-se per obtenir encara més atenció. 
      • Retirar-li l'atenció quan tingui l'enrabiada, ja que si no hi ha “públic” perd el sentit. És convenient vigilar que el nen no pugui fer-se mal. 
      • Elogiar i recompensar el nen quan tingui un comportament adequat. 
      • Organitzar l'entorn en funció de les seves necessitats i ensenyar-li hàbits mitjançant rutines en les activitats. 
      • Plantejar situacions en què pugui escollir d'acord amb les seves capacitats. 
      • Establir límits clars, coherents i raonables respecte a la seva manera d'actuar.
  • Què no s'ha de fer:
    • Deixar-se fer xantatge, és a dir, cedir per tenir tranquil·litat, cosa que suposarà deixar el problema per més endavant.
    • Avisar-lo repetidament quan no ens fa cas. Si es fa una advertència és millor complir-la, i així tindrà sentit per al nen.
    • Ser incoherent en el comportament. Quan el pare i la mare estableixen diferents patrons de conducta per al nen, aquest no estarà segur d'allò que s'espera d'ell i tendirà a no fer cas a cap dels dos o s'aferrarà a aquell que li resulti més indulgent.
    • Posar en qüestió l'amor del nen en funció del seu comportament, ja que pot afectar la seva autoestima.En definitiva, el que es pretén és que el nen aprengui a fer allò correcte i que ho faci en un ambient on se senti estimat i segur.

 

2. Evolució psicològica i social del nen  escolar (6 a 12 anys)

En aquesta etapa el nen passa per un període conegut sovint com infància intermèdia, en què s'enfronta a nous desafiaments. Té la capacitat per avaluar-se ell mateix i per percebre les valoracions que els altres fan d'ell. Com a resultat, l'autoestima es converteix en un aspecte important en aquesta fase. 

 

A diferència del lactant i del preescolar, el nen d'edat escolar és jutjat segons la seva capacitat per aconseguir resultats socialment valuosos, com obtenir bones notes o destacar en un esport. A més, un bon desenvolupament requereix la separació progressiva dels pares i l'habilitat per ser acceptat pel grup de companys i resoldre els desafiaments del món exterior a la llar. Durant aquests anys el nen dirigeix la seva energia cap a les relacions amb els companys, preferentment del mateix sexe, cap a l'escola i els seus mestres.

 

La "normalitat" física en els escolars abasta una àmplia varietat de mesures, formes i capacitats. La por a ser "defectuosos" pot fer que evitin situacions que poden posar de manifest les diferències físiques, com per exemple les classes de gimnàstica o les exploracions mèdiques. Les nenes, en especial, poden començar a preocupar-se pel seu pes, la qual cosa pot portar-les a seguir dietes poc equilibrades per aconseguir un ideal cultural anormalment prim. La baixa alçada, especialment en els nens, pot despertar també sentiments negatius en la seva autoestima. La infermera o el pediatre del centre de salut poden ajudar els pares i el nen a distingir entre els riscos de salut i els problemes greus de creixement, i les variacions individuals normals que s'han d'acceptar.

 

2.1 Desenvolupament del coneixement:

En lloc del pensament màgic típic del preescolar, el nen escolar aplica progressivament regles basades en fenòmens observables i punts de vista múltiples, i interpreten les seves percepcions segons teories realistes. Desenvolupen molt la lògica i la capacitat cognitiva, cosa que els permet assimilar els aprenentatges escolars. Cap als 9 anys es produeix un gran desenvolupament de la noció temporal: la idea de futur i el concepte d'infinit. La mort comença a ser entesa com un fet definitiu i sense retorn. Aquest coneixement pot provocar en alguns nens un curt període d'ansietat. 

 

2.2 Desenvolupament social i emocional:

A aquesta edat el nen s'identifica amb companys del seu mateix sexe i els adopta com a models. La interiorització de les normes i les regles socials de convivència va quedant establerta, i això comporta que cada vegada se senti més responsable dels seus actes.

 

Augmenta la participació en relacions fora de casa, però la seva llar continua sent el factor més influent. La relació amb els pares encara ofereix una base segura a partir de la qual el nen pot aventurar-se. Els pares demanen esforços (a l'escola o en activitats extraescolars), celebren els èxits i ofereixen una acceptació incondicional quan es produeixen fracassos; les tasques habituals a casa constitueixen una oportunitat perquè el nen contribueixi amb la família, tot això li augmenta l'autoestima i la sensació de seguretat. Els germans poden exercir papers crucials, com a competidors, defensors lleials o models a seguir. Les relacions fraternals exerceixen efectes duradors sobre el desenvolupament de la personalitat, influeixen en la autoimatge individual, faciliten solucions als conflictes i aporten interessos comuns.

 

Els nens en l'etapa escolar, com en totes les etapes de la infància i també en l'adolescència, necessiten l'aprovació, l'afecte i el suport dels pares. Durant aquests anys és important acompanyar-los en els seus desitjos d'aprendre, en les noves experiències a l'escola, les relacions amb els seus companys, les activitats extraescolars, etc. Necessiten dialogar, ser escoltats i valorats en les seves opinions. Cal respectar la seva intimitat i ajudar-los en la progressiva autonomia i independència, i també reforçar els seus punts forts, els progressos i les actituds positives, els esforços i els resultats. 

 

2.3 Joc:

Entre els 5-7 anys la seva imaginació continua desenvolupant-se de manera que no només crea objectes, sinó també històries amb un fil argumental cada vegada més elaborat. És l'edat del "jo era... ", procediment pel qual es distribueixen els papers i fan un primer plantejament de la història que representaran i que, per ells, és molt real. Per exemple, " jo era la mare i tu eres el pare que venies de treballar", etc.

 

A partir dels 7 anys el nen va sortint a poc a poc del seu món màgic: ja discrimina el que és realitat i ficció, i s'interessa per altres activitats. A partir de llavors comença a estar preparat per a jocs estructurats, amb regles prèviament establertes, que continuen completant el seu desenvolupament. Són jocs més actius, competitius i gratificants, amb els quals aprèn a respectar les regles del joc col·lectiu i a compatibilitzar els seus interessos amb els del grup.

 

Als 10-12 anys el nen ja és capaç de tractar més informació. Maduren les estructures cognitives (atenció, percepció, memòria i intel·ligència). Es desenvolupa el pensament abstracte (capacitat crítica i afany per explicar-ho tot). Reflexiona, planteja problemes i sospesa els pros i els contres abans de prendre una decisió. A nivell afectiu, va independitzant-se de la família, centrant-se en els que són com ell (per ell cada vegada és més important l'opinió dels seus companys).

 

Comença a voler ser tractat com un adult i perd espontaneïtat.

 

S'inicia el distanciament entre els dos sexes i es reforcen els comportaments relacionats amb ell (s'identifiquen amb el paper que la societat assigna a homes i dones, i interioritzen les normes de conducta corresponents). S'inicia la preocupació pel que fa a l'aspecte corporal.

Consells de salut: Adolescència

Llegir més...

Evolució psicològica i social / aspectes comuns en els 3 grups d'edat

Els aspectes comuns tractats són: 1. Episodis de gelosia, 2. El control d'esfínters, 3. La llar d'infants i l'escola i 4. L'oci.

 

 

1. Episodis de gelosia

Davant el naixement d'un germà, el nen pot tenir gelosia. Es comporta de forma diferent de l'habitual. Pot passar d'estar exageradament afectuós a rondinar, tracta de distreure contínuament l'atenció dels adults cap al germà per atreure-la cap a ell, pot tenir algun tipus de regressió (tornar a una etapa ja superada). Si la gelosia és molt accentuada, pot mostrar agressivitat verbal o física cap al germà i, en aquest cas, cal ser contundents i deixar clar que és una actitud intolerable, però evitant fer culpable al nen pels seus sentiments i ajudant-lo a comprendre'ls i superar-los.

Prevenció 

Encara que el petit desitgi tenir un germanet, s'emporta una gran decepció quan el nadó entra a la seva vida i comprova que la nova situació no és tan divertida com esperava. El nou germà necessita atenció, interromp contínuament i, a sobre, no serveix per jugar. Així, el nen pot sentir que les seves expectatives s'esvaeixen i, a més, la seva situació de privilegi amb els seus pares es veu en perill per culpa del nou membre de la família. 

 

Per evitar aquesta situació és aconsellable

  • Explicar-li que els nadons necessiten molta ajuda perquè no saben fer res sols. Ensenyar-li fotos i vídeos de quan era bebè perquè vegi que la situació era la mateixa. 
  • Si els pares tenen germans, explicar-li la seva experiència perquè comprengui que, tot i que al principi és una mica pesat, amb el temps el germanet serà un bon amic i company de jocs. 
  • Ensenyar-li com tractar el nadó i demanar-li la col·laboració en feines senzilles com fer-lo riure, cantar-li una cançó de bressol o donar-li el biberó. Així no se sentirà desplaçat, sinó que estarà orgullós de ser útil i que confiïn en ell. 
  • Tot i que el nounat demana més atencions, les moixaines, manyagueries i afalacs han de dedicar-se als dos germans de la mateixa manera. És útil demanar als familiars i amics que quan vingui de visita no centrin l'atenció només en el bebè. 
  • Mostrar-li comprensió i comentar-li allò que té de bo ser gran i com d'orgullosos estan d'ell.


A vegades la gelosia sorgeix quan cap dels germans no és un nadó, i pot ser tant des del germà gran cap al petit com a la inversa. 

 

Per evitar aquesta situació és aconsellable

  • No fer comparacions entre ells. 
  • Deixar clar que la diferència de tracte o els privilegis són deguts a l'edat i la responsabilitat de cadascú i que no tenen res a veure amb l'afecte, que és el mateix cap a tots dos. 
  • Ensenyar a compartir, però al mateix temps a respectar la intimitat i les propietats de l'altre. 
  • Compartir amb tots dos els seus interessos i aficions en la mateixa mesura. 
  • Valorar sempre l'esforç realitzat més que els resultats obtinguts, d'aquesta manera el fill més brillant no destacarà sempre per damunt del germà.

 

2. Control d'esfínters 

Quan:

La micció en les primeres etapes de la vida és un acte reflex automàtic. El seu control depèn de la maduració del sistema nerviós central (SNC) i de la capacitat vesical del nen. L'adquisició d'aquest control és variable entre uns nens i altres, encara que l'edat més freqüent sol ser als 2 anys i mig per al control diürn i una mica més tard per al nocturn. Per tant, no s'ha de precipitar o forçar l'entrenament perquè cada nen estarà preparat a una edat diferent.

 

En general, hi ha signes que anuncien el moment oportú per iniciar l'aprenentatge del control d'esfínters: quan el nen manté els bolquers secs durant 2 o 3 hores, es desperta sec després de la migdiada, anuncia el pipí en el moment en què mulla el bolquer, etc. Aquest últim signe indica que el nen va essent conscient que alguna cosa canvia al seu cos, encara que de moment sigui incapaç d'avançar-se al reflex de la micció. 

 

On:

Pot ser diferent segons els costums socials. En el nostre medi s'utilitza habitualment l'orinal. És aconsellable comprar-lo un temps abans d'iniciar l'aprenentatge per familiaritzar l'infant amb l'objecte, d'aquesta manera s'evita el pas brusc de la calidesa del bolquer a un element que pot resultar estrany i fred. Hi ha nens que, per imitació, poden sentir preferència pel vàter, fet que ha de ser respectat, encara que normalment el petit se sentirà més còmode i segur si pot recolzar els peus a terra i, a més, podrà empènyer amb més força quan defequi. 


Nen assegut a l'orinal

Com:

Una vegada decidit el moment i el lloc, és aconsellable crear un clima relaxat i agradable per a l'entrenament, recorrent a jocs, contes o alguna activitat que li agradi. No s'ha de forçar el nen, ni mantenir-lo en la situació durant un temps excessivament prolongat, perquè podria rebutjar-ho. 

 

Quan aconsegueixi resultats ocasionals és efectiu utilitzar estímuls afectius: somriures, paraules afectuoses, una abraçada, etc. Es desaconsellen els estímuls materials (el nen entén més la calidesa de les paraules que el contingut dels missatges). Cal tenir en compte que en les fases inicials de l'aprenentatge, el nen cometrà nombrosos errors; necessita temps, com totes les habilitats que va adquirint (igual que començar a caminar, per exemple).

 

Quan aconsegueixi progressar, s'ha d'elogiar-lo amb freqüència i estimular-li l'autonomia: posar-li roba que sigui fàcil de treure, evitar botons, etc.


Enuresi: emissió involuntària d'orina en nens de 5-6 anys.

 

3. Llar d'infants i escola 

 
3.1 Llar d'infants

Si bé la seva funció específica és guardar i atendre els nens, també s'assignen a les llars d'infants unes altres funcions com la preparació a l'escolaritat i la detecció de petits problemes del desenvolupament.

 

L'atenció individualitzada a casa seria el més recomanable per als menors d'un any, així com la incorporació a un grup d'iguals a la guarderia podria beneficiar el nen més gran. Però l'edat d'inici a la guarderia dependrà de cada nen i de les possibilitats de cada família. 

  1. Avantatges: 
    • Allibera la família durant unes hores de l'atenció del nen i li permet dedicar-se a unes altres activitats. 
    • Millora la socialització del nen, especialment la convivència amb altres nens d'edat similar, acostumant-lo a compartir espai, joguines i l'atenció dels adults. 
    • Pot detectar petits defectes sensorials o del desenvolupament que en les exploracions mèdiques habituals poden no manifestar-se, fet que permet establir un tractament precoç. 
  2. Inconvenients: 
    • Processos catarrals repetits, a causa del dèficit immunològic normal d'aquesta edat, ja que s'ha esgotat la immunitat transmesa per la mare i encara no s'ha desenvolupat la del nen. Com que a la guarderia s'hi apleguen nens d'edats similars i, per tant, amb les mateixes condicions d'immunitat, les possibilitats d'intercanvi de gèrmens són més grans i els refredats s'incrementen considerablement. Generalment, incomoden el nen i provoquen angoixa als pares, però són benignes i no tenen influència sobre la seva futura salut, no deixen seqüeles i resulten un procés natural i progressiu de "vacunació" contra molts dels virus que l'envolten. 
    • Gastroenteritis freqüents (vòmits i diarrees) causades per la transmissió de gèrmens o paràsits, a causa de la tendència d'aquesta edat a compartir objectes sovint contaminats per les secrecions. 
    • Malalties pròpies de la infància. La vacunació sistemàtica fa que només persisteixin la varicel·la i l'exantema sobtat, que no acostumen a transcendir en la salut futura. 
    • Moltes infeccions són contagioses quan el nen encara no presenta cap símptoma, per la qual cosa n'és impossible la detecció, i no és eficaç l'exclusió del nen malalt per interrompre'n el contagi.

 

Un cas que s'ha de tenir en compte és el dels nens amb problemes de salut específics: trastorns immunològics importants digestius, respiratoris o circulatoris que poden fer endarrerir o en algun cas evitar el pas del nen per la llar d'infants.

 

3.2 Escola

La seva funció fonamental és educar, és a dir, aconseguir el desenvolupament integral de la personalitat de l'infant atenent totes les seves facultats: físiques i psíquiques. Si bé la seva funció més important és relativa als coneixements i a l'aprenentatge del millor sistema per adquirir-los i retenir-los, també actua en la convivència, la tolerància, el treball en equip i la necessitat de compartir vivències amb els companys.

 

Inicien la pràctica esportiva amb la gimnàstica, els esports bàsics com la natació i l'atletisme, i els esports d'equip en què el nen aprèn la importància de la col·laboració i l'esforç conjunt, així com a posposar el seu individualisme. 

 

L'escola també ha de potenciar l'atenció a la salut. Juntament amb els hàbits saludables que han d'establir els pares, pot iniciar el nen en els aspectes més elementals d'una educació sanitària adequada a cada edat: higiene corporal i dental, nocions nutricionals, de prevenció d'accidents, perills de les drogues, informació sexual, etc.

 

En molts casos, l'escola col·labora amb els equips de salut de la zona per completar la seva funció preventiva amb revisions i vacunacions, ja que és un lloc idoni per controlar i arribar a una gran majoria de població infantil. Seria desitjable que aquesta relació entre l'escola i la sanitat fos cada vegada més àgil. El nen passa molt de temps a l'escola i els professors poden detectar problemes, tant individuals com col·lectius, que d'altra manera passarien desapercebuts.

 

Atenció a la diversitat:

Encara que abans aquest concepte indiqués l'atenció dirigida a grups de nens d'altres ètnies o cultures, nens amb deficiències o, en resum, nens que necessitaven una educació especial, actualment engloba tots els individus que formen part de qualsevol centre escolar, alumnes i professors. Partint de la idea que cada individu és diferent i cada centre és en un entorn social i cultural diferent, les motivacions, interessos, necessitats, expectatives i coneixements previs difereixen dels uns als altres i els estils d'aprenentatge, capacitats i habilitats també són diferents, per la qual cosa el projecte curricular del centre hauria d'establir els continguts i els objectius més adequats a les seves característiques.

 

3.3 Característiques escolars segons les etapes

Educació infantil (3 a 6 anys):

Educació dels nens quant a la capacitat progressiva d'atenció, hàbits d'ordre i inici de la socialització. Iniciació en el maneig del material escolar, treball de prelectura, memorització i orientació espacial, així com aspectes de la psicomotricitat que seran les bases per a l'adquisició de la lectura i l'escriptura. Si hi ha dificultats instrumentals o emocionals, ja es poden observar en aquesta etapa.

 

Cicle inicial d'educació primària (6 a 8 anys):

Adquisició de la lectura i l'escriptura. Noció del número, la suma i la resta. La dificultat més freqüent es troba en l'adquisició de la comprensió lectora.


Cicles mitjà i superior d'educació primària (8 a 12 anys):

A més d'un grau més alt d'exigència, s'inicien les matemàtiques fins al domini de l'aritmètica. Se li comença a demanar una certa capacitat de treball autònom, comprensió verbal, pensament lògic i motivació, la qual cosa implica uns hàbits de treball, d'estudi i una responsabilitat creixent.

En aquesta fase es pot observar la persistència de les dificultats de lectura així com problemes en el llenguatge comprensiu: 

  • Dislèxia: Confusió de lletres semblants (b-d, p-q, m-n), inversió del grafisme d'algunes lletres o síl·labes, dificultat per separar els elements d'una frase, etc. Tot això provoca dificultats per entendre el significat del que llegeixen. 
  • Disortografia: Normalment va associada a la dislèxia. Pot estar relacionada també amb trastorns de l'organització espacial, la mala memòria visual o la dificultat per acceptar les normes. 
  • Discalcúlia: És la dificultat per manejar els números i les xifres. Pot estar lligada a una deficient noció dreta-esquerra. 
  • Disgrafia: Dificultat per escriure intel·ligiblement. Aquest trastorn té una base d'ansietat.

 
Educació secundària obligatòria (12 a 16 anys):

Augmenta l'exigència dels mestres de diverses àrees sota la direcció d'una tutoria. Suposa un esforç adaptatiu important. D'una banda, tenen menys vigilància o guia i, d'una altra, el ritme de treball és més ràpid.

 

A l'inici d'aquest cicle és freqüent l'aparició del fracàs escolar, bé per dificultats i poca motivació, que originen l'acumulació de treball, o bé per aspectes relacionats amb els canvis psicobiològics que experimenta el preadolescent i adolescent, aliens a la pròpia escolaritat.

 

L'inici de l'escolarització coincideix amb una separació més notòria entre el nen i la família i amb un augment de la importància de les relacions amb mestres i companys. L'amistat, les afinitats i els antagonismes superficials contribueixen al creixement de la competència social del nen.

 

Alguns nens s'adapten fàcilment i gaudeixen d'èxits socials senzills. D'altres, que adopten estils individualistes o tenen diferències visibles, poden ser estigmatitzats com "rars" i sentir-se confosos per la seva falta de popularitat o dolorosament conscients de la seva diferència. Els nens amb dèficit d'habilitats socials poden arribar a tenir conductes extremes per aconseguir l'acceptació i acabar trobant-se amb nous fracassos.


3.4 Activitats extraescolars

El nen necessita destinar el temps a activitats lúdiques per compaginar-les amb aquelles que estan relacionades amb l'aprenentatge.

 

Totes les activitats són "a priori" interessants, però també poden ser sobreres. Un nen amb un horari molt ple d'activitats pot sentir ansietat davant la impossibilitat de donar una resposta adequada a les exigències quotidianes.

 

Les activitats extraescolars poden ser beneficioses per al desenvolupament de l'infant tenint en compte dos factors.

 

En primer lloc, el propi nen, el seu interès per determinats temes, la seva capacitat d'aprenentatge, l'edat, etc. A un escolar massa tranquil que acostuma a fer activitats sedentàries durant el seu temps lliure (mirar la televisió o jugar a videojocs) li pot fer bé una classe extra que augmenti la seva activitat física. En canvi, un nen actiu, amb una bona motivació cap a una activitat determinada, pot sentir ansietat si li recarreguen el temps per sobre de les seves apetències.

 

L'altre factor és el tipus d'activitat proposada. El nen l'ha de voler fer i ha de complementar la seva formació amb activitats esportives, lúdiques o culturals, sense oblidar l'interès que poden tenir aprenentatges complementaris com l'anglès o la informàtica. La clau per escollir-les serà tenir en compte les característiques i les capacitats del nen, els interessos i preferències i el seu rendiment acadèmic, i sempre s'han de consensuar amb ell.

 

3.5 Trastorns del comportament vinculats a l'escolaritat 
  • Fòbia escolar: Es caracteritza per una gran angoixa davant del fet d'anar o ser a l'escola. 
  • Absentisme escolar: A banda de l'absentisme produït per una malaltia, és una alteració del comportament com a reacció a situacions conflictives (familiars o al centre escolar). 
  • Rebuig escolar: Es tracta de nens que rebutgen el treball escolar, ja que els resulta molt més interessant el joc. 
  • Desinterès escolar: Alguns nens es mostren desinteressats tot i tenir bona relació amb els companys i gaudir de determinats aspectes de la vida escolar. 
  • Desànim estudiantil: Pot aparèixer en nens amb manca d'habilitats per resoldre problemes, baixa tolerància a la frustració i tendència a la dilació en la resolució de les tasques quotidianes.   

 

3.6 Violència o assetjament a les escoles

Quan un nen pateix sistemàticament assetjament per part d'algun dels seus companys (agressions, amenaces, robatoris, insults) viu l'experiència amb molta intensitat. L'assetjat se sent amenaçat en un lloc on hauria de sentir-se segur i protegit. No té cap control sobre l'amenaça, l'únic que pot fer és fugir, amagar-se o pegar per defensar-se. Però fins i tot si es defensa, els seus drets han estat vulnerats. Si no es prenen mesures, el nen sent que el seu entorn treu importància a l'agressió ("són coses de nens"), i també sent vergonya d'ell mateix. Com a resultat, tendeix a minimitzar la importància del succés ocultant les seves veritables emocions.

 

Aquesta situació, generalment farà que el nen estableixi criteris sobre ell mateix i sobre la vida que li conformaran una autoestima baixa i uns comportaments inadequats, no només durant la infància, sinó també durant la vida adulta.

 

Actuació dels pares davant d'una situació d'assetjament

  • Transmetre el missatge que ell sí que és important. Escoltar-lo amb atenció. Cada nit abans d'anar a dormir es poden dedicar uns minuts a comentar, pares i fill, què els ha passat durant el dia. 
  • Explicar-li que té dret a ser tractat amb respecte i dignitat sempre i a tot arreu. Ningú no té dret a maltractar-lo ni a humiliar-lo. 
  • En cas necessari, el nen mereix que el defensin. És aconsellable acordar una reunió amb el professorat o la direcció de l'escola.

4. Oci 

El nen no té una capacitat d'atenció continuada i demana pauses per poder reprendre més eficaçment aquesta atenció després, per la qual cosa el temps d'oci és necessari en la formació infantil. També convé perquè el treball escolar l'obliga a un sedentarisme prolongat i el temps d'oci li permet compensar-lo amb jocs en moviment i completar la formació amb la pràctica d'esports, dansa, arts plàstiques, música, etc., És a dir, parcel·les en què l'escola dedica poc temps.

 

4.1 Exercici físic

La sobrecàrrega lectiva escolar i el fet que cada vegada es destini més temps a la televisió, els videojocs i l'ordinador causen un progressiu sedentarisme del nen i redueixen de forma alarmant el temps destinat a l'activitat física. En conseqüència, el seu desenvolupament físic i emocional pot quedar compromès. Es registra un augment de sobrepès i obesitat infantil i, en conseqüència, un alt risc de ser obesos en l'edat adulta i patir els problemes que hi estan relacionats (cardiovasculars, metabòlics, respiratoris, ossis, articulars, etc.).

 

En l'etapa de lactant es recomana la mobilització passiva dels membres, que es farà efectuant lleugers estiraments que reforcen el to muscular. A mesura que el nen creix és aconsellable fomentar les seves tendències espontànies com la subjecció de petits objectes, gatejar, estar dret, els primers passos i deambular.

 

En l'edat preescolar la pràctica física s'orienta a l'adquisició i el foment de les diferents habilitats que el nen va desenvolupant. És aconsellable estimular l'execució d'exercicis variats, divertits i dinàmics, de forma elemental, donant prioritat a la iniciativa del nen per córrer, nedar, saltar, enfilar-se als llocs, etc. La introducció d'exercicis com el joc amb pilotes o el pedaleig permet la millora de la coordinació i l'equilibri, fonamentals en aquesta edat.

 

Durant l'etapa escolar és important fomentar la pràctica d'activitat física, plantejant-la com una forma de superació personal més que de competició. Ha de ser una distracció, un aprenentatge d'uns hàbits sans. A partir dels 9 anys és la millor etapa per a l'aprenentatge d'una habilitat esportiva. S'inicia l'activitat competitiva amb la mateixa idea de millorar un mateix, més que de guanyar el contrincant. 

 

És indispensable en totes les etapes aplicar les mesures necessàries per evitar accidents.

 

4.2 Teleoci

Actualment, el consum de programes de televisió, videojocs i ordinadors ocupa gran part del temps de lleure dels nens. El consum d'aquests mitjans audiovisuals pot proporcionar informació, formar i entretenir, però també pot produir efectes perniciosos si no es controla. Es pot arribar a situacions de sedentarisme i passivitat, d'adaptació a un mitjà contínuament sonor o sorollós, de canvis en la comunicació intrafamiliar, etc.

 

Molts nens reben les primeres imatges del món i de la societat exterior a través de la televisió. El petit, després d'unes quantes hores de televisió, va elaborant el seu món interior, impregnat d'estereotips sexuals, models violents de conducta, valors consumistes, etc. La programació infantil prioritza l'impacte audiovisual per sobre del relat, amb la qual cosa genera més fascinació que reflexió. Els anuncis són apreciats pels infants en edat preescolar perquè són relats curts, impactants, carregats d'imatges i amb moviments ràpids, però poden ser enganyosos per als menors de 8 anys, que són incapaços de comprendre la intenció de l'anunci i n'accepten les afirmacions com a vertaderes.

 

Durant el primer any de vida els nens no distingeixen entre imatge i realitat. A partir dels 18 mesos comencen a comprendre que les imatges representen persones i objectes. Cap als 8 anys distingeixen entre ficció i realitat, però només cap als 10-13 anys són capaços de captar els continguts d'un argument filmat.

 

Els videojocs són una de les joguines del mercat més sol·licitades pels petits. Les successives pantalles són plenes d'imatges impactants, amb un violència "neta", és a dir, res dolent s'aprecia en matar els "dolents".

 

Els ordinadors o Internet són utilitzats pels infants en edat escolar més com una alternativa als videojocs que com un instrument de treball. Amb Internet la capacitat de seducció del món virtual augmenta, la gratificació és immediata i la interlocució automàtica. No es necessita sensibilitat afectiva, sinó només habilitats i coneixements per arribar a tot arreu i aconseguir el que es desitja sense límits, barreres o frustracions.

 

Actuació dels pares:

  • Controlar els programes que veuen els fills, especialment els menors de 8 anys; el nivell de desenvolupament psíquic fa que acceptin la imatge com a realitat. És aconsellable evitar que vegin sols la televisió, és necessari l'acompanyament dels pares per seleccionar els programes i, si cal, comentar després les imatges amb el nen, ajudant-lo a distingir-les de la seva vida real i dels seus propis valors. 
  • Controlar el temps d'exposició. S'aconsella que l'ús de pantalles no excedeixi, en total, les 2 hores diàries. 
  • Evitar l'ús de la televisió com a tranquil·litzant o "cangur". 
  • No col·locar televisors a l'habitació del nen. 
  • Apagar la televisió a les hores dels àpats en família.

 

4.3 Joc

Com s'ha comentat anteriorment a l'apartat del desenvolupament psíquic i social, una part del temps lliure hauria de dedicar-se al joc, preferiblement amb joguines imaginatives i creatives que contribueixin a la seva formació. El joc és un plaer en si mateix, és diversió, però també socialització. Jugant desenvolupen les aptituds físiques, la intel·ligència emocional, la creativitat, la imaginació, la capacitat intel·lectual i les habilitats socials, al mateix temps que gaudeixen i s'entretenen.

Nens en un parc jugant

Els jocs col·lectius són aconsellables, igual que les colònies d'estiu, perquè ajuden a fomentar la convivència i la socialització d'una forma lúdica.

 

Llegir més...

Problemes de salut (de 0 a 18 mesos)

  1. Nounat prematur
  2. Nounat i lactant:  2.1 còlics del lactant, 2.2 dermatitis del bolquer, 2.3 displàsia de malucs, 2.4 exantema sobtat, 2.5 mort sobtada del lactant, muguet, 2.6 regurgitació i reflux gastroesofàgic.

 

1. Nounat prematur

Algunes patologies associades a la prematuritat són: 

  1. Alteracions visuals  

    Predominen la retinopatia del prematur (la retina és immadura i molt sensible a l'acció de l'oxigen, per això pot patir alteracions), l'estrabisme (desviació dels ulls) i els problemes de refracció (dificultats en la visió de prop o de lluny).
     
  2. Alteracions auditives   

    Són infreqüents i se solen associar a la hipòxia (manca d'oxigen).
     
  3. Retard transitori del llenguatge 

    Inici tardà del llenguatge (cap als 2 anys). 
     
  4. Problemes d'aprenentatge  

    Mal rendiment escolar o necessitat d'educació especial. 
     
  5. Hernia inguinal  

    Fins a un 30% dels prematurs amb menys de 1.000 g de pes tenen hèrnia inguinal, que es pot detectar abans de l'alta o als primers 6 mesos de vida. El tractament és quirúrgic. 
     
  6. Destret respiratori neonatal o membrana hialina  

    És una de les malalties més típiques dels nadons prematurs. És més probable com més petita és l'edat gestacional del nen. Consisteix en una dificultat progressiva per respirar. El diagnòstic es fa mitjançant radiografies dels pulmons i anàlisis de la saturació de gasos (oxigen i anhídrid carbònic) a la sang.

    El símptoma és una respiració més ràpida (taquipnea) i amb més esforç. En respirar, al nadó se li fica la pell entre les costelles (tiratge), fa un soroll especial (queixes), obre les finestres nasals (aleteig) i es va tornant blavós (cianosi), encara que se li administri oxigen.

    La causa d'aquest problema és la immaduresa fisiològica del nadó. D'una banda, tant els pulmons com la caixa toràcica del nadó prematur són més febles. D'una altra, el nen no ha tingut temps de fabricar una substància anomenada surfactant, que és el que permet als alvèols del pulmó que puguin omplir-se d'aire durant la respiració. Si falta aquesta substància, quan s'expulsa l'aire, l'alvèol queda tancat i no pot tornar a obrir-se, per això el nadó es va quedant sense oxigen i tampoc pot eliminar l'anhídrid carbònic. Quan no es poden mantenir els alvèols oberts es produeixen atelèctasis o col·lapse d'una part o de tot el pulmó. A partir de les 35 setmanes de gestació el nen ja pot tenir suficient surfactant i és estrany que pateixi aquesta malaltia.

    Tractament:

    El tractament requereix l'ingrés hospitalari. És necessari: 
        1. Evitar els canvis metabòlics perquè els pulmons puguin madurar amb menys estrès. 
        2. Dur a terme un control exhaustiu de la temperatura ambiental. 
        3. Un suport respiratori. El nen necessitarà ajuda per respirar mitjançant una màquina (respirador) que bombegi oxigen als pulmons perquè no tornin a quedar col·lapsats. 
        4. És possible administrar surfactant artificial per mitjà d'aerosols.

 

2. Nounat i lactant (0 a 18 mesos)

 

2.1. Còlics del lactant

És un problema comú que sol afectar els nadons durant les primeres setmanes de vida, generalment entre les 2 i 4 setmanes, i que pot durar de 3 a 4 mesos. 

 

El nen plora de manera intensa i inconsolable, habitualment cap a la tarda-nit, flexiona les cames damunt del ventre i no aconsegueix tranquil·litzar-se ni amb el menjar ni amb cap altre intent d'encalmar-lo. Pot presentar també un abdomen inflat (amb gasos) i rots freqüents o ventositats. 

 

No és un trastorn de la salut, el nen està sa però el plor és percebut pels pares com excessiu i els pot produir gran ansietat.

 

No se'n coneix la causa exacta. Es relaciona amb gasos intestinals, ingerits durant les preses d'aliment o provocats pels bacteris intestinals, però també amb problemes emocionals. Sembla ser que un excés d'estímuls arriba a sobrepassar-lo i és per aquest motiu que els episodis comencen al vespre, és a dir, al final del dia. Un altre motiu emocional podria ser la necessitat de contacte amb la mare. L'ansietat dels pares també contribueix a la seva aparició i persistència.

 

Actuació dels pares:

  • Procurar romandre calmats. Si el nadó intueix nerviosisme s'intranquil·litzarà més. 
  • Comprovar que el plor no estigui motivat per altres causes: gana, set, fred, calor, son o incomoditat. S'ha de tenir en compte que el plor és la forma que té el petit de comunicar les seves necessitats. 
  • Examinar els mètodes que calmin millor el nen (cada un tindrà les seves preferències): acaronar-lo, bressolar-lo amb suavitat, passejar, buscar la posició en què es trobi més còmode, tranquil·litzar-lo amb el xumet, fer-li escoltar sons rítmics o cançons de bressol, etc . 
  • Fer-li moviments giratoris amb les cames sobre l'abdomen, per facilitar l'expulsió dels gasos. 
  • Fer-li massatges a l'esquena, de forma tranquil·la i pausada, parlant-li suaument. 
  • Els primers dies, cercar un ambient relaxat per donar-li el pit o el biberó, evitant la presència de moltes persones. La mare estarà més tranquil·la i el petit menjarà millor. 
  • Evitar l'excés d'estímuls físics, com per exemple els sons o la llum forta, així com la sobreestimulació afectiva; si el petit està adormit, respectar-li el son en un lloc tranquil i evitar que passi d'uns braços a uns altres (encara que vinguin visites). 
  • Abans de caure en l'esgotament, fer torns o cercar el suport d'un familiar per poder rellevar-se i descansar. 
  • No administrar cap medicament ni canviar la llet, si pren biberó, sense consultar-ho abans amb el pediatre o la infermera. 
  • Si el plor és molt freqüent, va acompanyat de rebuig de l'aliment o el petit està decaigut, és aconsellable consultar el pediatre.

    

2.2 Dermatitis del bolquer

És una reacció inflamatòria aguda causada per la irritació produïda pel contacte de la zona amb els excrements i l'orina.

 

Altres factors que hi influeixen són:

  • productes utilitzats en la higiene del nen (sabons i detergents) 
  • utilització errònia de cremes antibiòtiques o amb corticoides 
  • higiene defectuosa 
  • infeccions urinàries 
  • trastorns digestius 
  • dietes riques en proteïnes

   
La forma més comuna és l'eritema de la zona en contacte amb el bolquer. És una inflamació de color vermell intens o vermell violaci. Poden aparèixer lesions exsudatives o vesícules. Si no es tracta és freqüent que se sobreinfecti amb bacteris o fongs. El nen es mostra irritable i molest.

 

Prevenció:

  • Canvieu freqüentment de bolquer. 
  • Netegeu amb aigua tèbia (sense sabó o amb sabó neutre). 
  • Banyeu-lo i assequeu-lo minuciosament. 
  • Apliqueu cremes protectores suaus (pasta a l'aigua). 
  • No utilitzeu tractaments de forma preventiva (antibiòtics, corticoides, antifúngics). 
  • En cas que no utilitzeu bolquers d’un sol ús, utilitzeu aigua abundant per esbandir-los. 
  • Airegeu la zona del bolquer com més temps millor.

 
El tractament en els casos lleus és intensificar les mesures d'higiene i aplicar crema protectora. Si l'eritema persisteix és aconsellable consultar la infermera o el pediatre, que valoraran i indicaran el tractament.


2.3. Displàsia de malucs

És una sèrie de trastorns del nounat en què l'os llarg de la cuixa (fèmur) pot sortir o surt totalment o parcial de la concavitat articular del maluc (acetàbul). És important detectar-lo i corregir-lo abans que el nen comenci a caminar

 

Els problemes de maluc no sempre són fàcils de detectar des del principi, per això el pediatre revisarà els malucs del nen a cada visita de rutina. Per fer l'exploració, el metge empeny les cames suaument, les obre i les tanca amb una mà mentre li subjecta el maluc amb l'altra. La maniobra no resulta dolorosa, el nen plora perquè el metge el subjecta fort i això li molesta.

 

La majoria dels nens no tenen problemes, però un petit percentatge de nens, en fer-los l'exploració, el pediatre detecta un so semblant a un "clic" que indica que el fèmur pot sortir-se de l'articulació. En molts casos es resol sense tractament en unes setmanes. En un altre petit percentatge de nens, el metge nota un os que sobresurt, amb un so semblant a "clunc", que indica que el fèmur surt totalment o parcialment. 

 

Un altre signe que indica la necessitat de descartar un possible problema de malucs és l'asimetria dels plecs de les cuixes. Per confirmar el diagnòstic es realitzen altres proves, com una ecografia (examen amb ultrasons) a les 6 setmanes de vida i una radiografia als 4 mesos.

 

El maluc inestable o "clic" es corregeix mantenint separades (en abducció) les cames del nen per aconseguir que el cap del fèmur estigui situat a l'acetàbul durant el seu desenvolupament. Posar 2 o 3 bolquers no és un tractament suficient perquè no impedeix que el nadó ajunti les cames. En canvi, és aconsellable portar el nen en una motxilla o assegut al maluc perquè així tindrà les cames molt obertes i l'os es col·locarà a la cavitat de l'articulació.

 

Depenent del tipus de lesió es recomanarà la consulta amb l'especialista protètic.

 

Hi ha tres tipus d'anomalies:

  • Dislocació franca del maluc o luxació, quan el cap de l'os és fora de l'articulació. 
  • Dislocació parcial o subluxació, quan el cap femoral no és completament fora. 
  • Inestabilitat, quan el cap femoral té facilitat per entrar i sortir de l'articulació. És la més freqüent.


En cas necessari, l'especialista recomanarà un sostenidor tou anomenat "arnés de Pavlik", que el nen portarà les 24 hores del dia. Fa mantenir els genolls separats i doblegats cap al pit, com una granota. El metge li farà un control dels malucs cada 1-2 setmanes al principi, per comprovar que el fèmur es manté a lloc. La durada del tractament pot variar entre 3 i 6 mesos.

 

2.4 Exantema sobtat

Està causat per una infecció vírica que es transmet per via respiratòria. El nen té febre alta que dura de 2 a 5 dies. En ocasions s'acompanya de símptomes de refredat o de trastorns digestius. Quan la febre remet, apareix un exantema (erupció) que afecta fonamentalment el coll i el tronc, encara que també pot sortir a les extremitats. Dura entre 24 i 72 hores. Pot presentar convulsions febrils durant el transcurs de la malaltia.

 

El tractament és simptomàtic, és a dir, es tracten els símptomes que el nen presenta (febre, vòmits, etc.).

 

2.5 Mort sobtada del lactant (SMSL)

És la mort sobtada i inexplicable d'un nen de menys d'un any d'edat mentre dorm. No se'n coneix la causa exacta, però sí es coneixen els factors que augmenten el risc i les actuacions que ajuden a prevenir-la, que són:

  • Eviteu el tabac, l'alcohol o les drogues durant l'embaràs, ja que el consum en multiplica el risc. Després del naixement, mantingueu l'ambient net. No permeteu que es fumi al seu voltant. 
  • Cal que eviteu allitar el nadó cap boca terrosa al bressol perquè el risc es duplica; se'l pot posar cap per amunt o de costat. 
  • Eviteu els matalassos tous, els coixins, els penjolls al coll o qualsevol altre objecte que pugui provocar asfíxia durant el son. 
  • No l’abrigueu gaire. L'excés de roba o de calor a l'habitació n'augmenta el risc. 
  • Alimenteu-lo amb lactància materna.

 

2.6 Muguet 

És una infecció de la mucosa oral provocada per fongs. Apareixen plaques blanquinoses a la cara interna de les galtes, la llengua i el paladar. En les formes més extenses poden aparèixer lesions a les genives i als llavis. No provoca símptomes en el nadó. Per tractar-lo, el pediatre indicarà un xarop o un gel oral durant una setmana. També s'haurà d'aplicar un antifúngic (preparat específic contra els fongs) en forma de gel al mugró o de crema a les tetines i als xumets. Pot aparèixer durant tota la lactància, però es presenta habitualment entre la segona i la tercera setmana de vida. 


2.7 Regurgitació i reflux gastroesofàgic

Regurgitació: És la tornada a la boca d'aliment que era contingut a l'estómac o a l'esòfag sense que el nen produeixi arcades, és a dir, sense l'esforç del vòmit. Apareix després que el nadó hagi menjat o que l'hagin mogut molt. Afecta la meitat dels nens menors de 3 mesos i en la majoria dels casos es resol sol. La quantitat d'aliment expulsat és escassa, sovint ve acompanyat de rots i no repercuteix en l'augment de pes del nen. Està causat per la immaduresa de l'esfínter (vàlvula) que uneix l'estómac i l'esòfag; aquest no tanca bé i l'aliment ingerit torna cap a l'esòfag i la boca.

 

Reflux gastroesofàgic: L'aliment passa de l'estómac a l'esòfag, pot provocar nàusees i arribar a la boca. L'àcid produït per l'estómac pot arribar a irritar la mucosa de l'esòfag i fins i tot la laringe, i fer que el nen rebutgi l'aliment i en algunes ocasions, presenti afonia. La quantitat d'aliment expulsat és més abundant, i repercuteix en el creixement del nen. Uns altres símptomes són rots molt freqüents, irritabilitat durant els àpats, tos freqüent, ennuegament o singlot.

 

Es poden establir uns hàbits senzills per afavorir-ne la desaparició o millorar el problema:

  • No moure el nen en excés, ficar-lo al llit cap per amunt amb el cap més alt que la resta del cos (posant alces a les potes davanteres de bressol), no estirar-lo immediatament després dels àpats i procurar que no ingereixi massa aire. 
  • En cas de lactància artificial, existeixen preparats específics, antirreflux, que contenen agents espessidors per afavorir la retenció dels aliments a l'estómac. Finalment, en algunes ocasions, el pediatre pot aconsellar fàrmacs que facilitin el buidament gàstric.

 

Aquest problema millora habitualment en iniciar l'alimentació sòlida, fins a desaparèixer. Només en casos més greus, afortunadament poc freqüents, s'ha de recórrer a la cirurgia.

 

Llegir més...

Problemes de salut més habituals en la infància (de 0 a 12 anys)

Els problemes de salut que és tracten són: 1. Febre, 2. Insolació o cop de calor, 3. Dolor, 4. Problemes respiratoris, 5. Problemes de coll, nas i orelles, 6. Problemes digestius, 7. Problemes dermatològics, 7.3 Picades, pediculosi i parasitosi, 8. Problemes psicològics i 9. Enuresi

  

1. Febre

La febre és l’elevació de la temperatura corporal per sobre dels valors normals.

 

Encara que popularment s’ha pensat que és un fenomen negatiu, en realitat és un sistema de defensa (el cos produeix més calor perquè les defenses lluitin contra una agressió), la seva aparició avisa que està passant alguna cosa anòmala. Així doncs, la febre no és per si mateixa una malaltia, sinó un signe que acompanya algunes malalties. En l’etapa infantil, el que la causa més sovint és una infecció, generalment de tipus víric (virasi).

 

Els antitèrmics no curen la infecció, només ajuden a fer que el nen se senti millor. L’estat general del nen és més important que la temperatura, és a dir, que si té molta febre no ens hem d’alarmar si no és que alhora observem que té símptomes anormals en el comportament, com ara decaïment, somnolència, afectació general, etc.

 

Què s’ha de fer a casa

  • No cal fer baixar la febre en totes les circumstàncies. Si la temperatura és igual o inferior a 38 ºC i el seu estat general és bo (continua la seva activitat normal), no és necessari ni administrar antitèrmics ni aplicar altres mesures. Tan sols s’ha de controlar la temperatura sovint per comprovar si es manté o ha pujat. 
  • No s’ha de valorar si el nen té febre posant-li la mà al front. Cal fer servir el termòmetre, i, si és de mercuri, és important sacsejar-lo bé fins que el mercuri baixi. S’ha d’estar al costat del nen mentre el té posat (de 3 a 5 minuts), ja que com que és de vidre es podria trencar.


Mesures higièniques 

  • S’ha de deixar el nen amb poca roba d’abric (amb bolquers o amb un pijama lleuger). 
  • S’ha de mantenir l’habitació fresca i ventilada, sense corrent d’aire. 
  • Se li han de proporcionar molts líquids sense forçar-lo. Si és un lactant que s’alimenta amb llet materna, se li ha d’oferir el pit més sovint. 
  • No se li han de fer fregues amb alcohol o colònia, perquè farien augmentar la temperatura i l’alcohol es pot absorbir a través de la pell. 
  • Els banys amb aigua tèbia (uns 3 ºC per sota de la temperatura del nen) fan disminuir poc la febre. Aquesta mesura es pot fer servir per ajudar els antitèrmics, sempre que al nen no li resulti desagradable. 
  • No s’han d’aplicar draps mullats amb aigua freda per evitar descensos bruscos de la temperatura corporal.


Mesures farmacològiques

  • No s’han d’administrar antibiòtics sense prescripció mèdica. En la majoria dels casos, la febre és conseqüència d’una infecció vírica i, per tant, l’administració d’aquests medicaments resultarà inútil i contraproduent. 
  • Només s’han de donar antitèrmics quan la febre produeixi malestar al nen. Això passa generalment a partir dels 38,5-39 ºC. 
  • S’han d’utilitzar les dosis d’antitèrmics (paracetamol o ibuprofèn) recomanades pel pediatre, respectant els intervals marcats encara que la febre reaparegui abans. Sempre que sigui possible és aconsellable administrar-los per la boca, no per via rectal. 
  • Els antitèrmics no s’han d’alternar per fer baixar la febre més aviat, si no és que ho indica el pediatre.

   
Cal consultar el pediatre si 

  • El nen té menys de tres mesos. 
  • La temperatura s’eleva per sobre dels 40 ºC. 
  • El nen, a més de febre, té un o més d’aquests símptomes: 
    • Molta somnolència, decaïment, marejos o comportament anormal. 
    • Té convulsions o s’observen moviments anormals d’aparició brusca. 
    • Apareixen vòmits, mal de cap, irritabilitat o té el coll rígid. 
    • Apareixen erupcions o taques a la pell. 
    • Inicia alteracions en la respiració. 
    • Dolor continuat. 
    • No mou amb normalitat alguna extremitat o bé està freda en comparació amb la resta del cos. 
  • La febre s’allargarà més de tres dies, encara no hi hagi altres símptomes.

 

1.1 Convulsió febril 

És una resposta del cervell davant la febre que es produeix en nens sans d’entre els sis mesos i els cinc anys. La majoria de vegades apareix el primer dia de febre.

 

El nen perd bruscament la consciència, el cos es pot posar rígid i fer moviments bruscos o quedar-se completament flàccid. També és freqüent que tingui els llavis morats, la boca tancada amb força, com si estigués encaixada, i la mirada perduda. Acostuma a durar poc, generalment menys de cinc minuts. Després el nen acostuma a adormir-se.

 

Què s’ha de fer davant d’una convulsió

  • Col·locar el nen estirat de costat per permetre-li respirar millor, i allunyar els objectes amb què es podria donar un cop. 
  • No intentar introduir-li res a la boca. 
  • Si no se li ha donat cap antitèrmic en les últimes dues hores, es pot administrar un supositori de paracetamol. 
  • Anar al centre de salut o a l’hospital més proper perquè el nen sigui valorat per un metge que confirmi el diagnòstic.

 
Qüestions importants

  • Les convulsions febrils tenen un bon pronòstic. Després de la convulsió el nen tindrà el mateix estat de salut que abans. 
  • Qualsevol infecció banal (catarro, angines, gastroenteritis, etc.) que inclogui febre pot provocar una convulsió febril. 
  • Són freqüents (3-5 % dels nens). Generalment després d’un primer episodi, un de cada tres nens en tornarà a tenir un altre. 
  • En la majoria dels casos no es necessita cap estudi especial. 
  • Els nens amb convulsions no necessiten un tractament per a la febre diferent del que s’administra als altres nens. S’aconsella utilitzar les dosis habituals d’antitèrmics.

 

2. Insolació o cop de calor

L’excés de calor causa una pèrdua de líquids i sals minerals que poden portar a la deshidratació; si no s’actua amb rapidesa, pot arribar a ser un problema greu. 

Els símptomes són: febre molt alta, mal de cap intens, nàusees, somnolència, convulsions i fins i tot pèrdua del coneixement. 

Què s’ha de fer per prevenir un cop de calor

  • Evitar l’activitat física intensa a les hores de més calor del dia. 
  • Beure molts líquids (aigua o sucs de fruites) encara que no es tingui set. 
  • Evitar àpats copiosos i molt calents. 
  • Protegir el cap del nen i aplicar-hi crema solar. 
  • Fer servir roba lleugera, àmplia i de colors clars. 
  • Si tot i aplicar aquestes mesures es té molta calor, es poden mullar la cara i els cabells i fins i tot la roba.

   
Què s’ha de fer davant un cop de calor

  • Traslladar el nen a un lloc fresc i fer-lo jeure amb les cames aixecades. 
  • Donar-li aigua i mullar-li la cara amb una tovallola humida. 
  • Es pot fer servir un ventilador per refrescar-lo més ràpidament. 
  • En cas de febre, s’han d’administrar antitèrmics i seguir les pautes higièniques i farmacològiques recomanades.
  • Traslladar-lo a un centre sanitari.

 

3. Dolor

El dolor és un símptoma freqüent que acompanya moltes malalties infantils. Administrar un analgèsic és adequat en moltes situacions, però també és important l’actitud dels pares; calmar i consolar el nen és una part fonamental en el tractament del dolor.

 

Davant la presència de dolor s’ha d’anar al centre de salut o a l’hospital més proper perquè se’n faci una valoració, un diagnòstic i s’estableixi un tractament.

 

3.1 Mal de coll

Si el nen fa dies que està acatarrat, es queixa de mal de coll quan empassa, té febre i la gola està envermellida, és probable que tingui laringitis (inflamació de la mucosa que recobreix la laringe) o amigdalitis (inflamació de les amígdales).

 

Què s’ha de fer a casa abans d’anar al centre de salut

  • Oferir molts líquids al nen sense forçar-lo i respectar-li la falta de gana. 
  • Se li pot aplicar un drap sec i calent al coll per mitigar-li les molèsties (es pot escalfar sobre un radiador o amb la planxa, vigilant que no cremi). 
  • Administrar-li l’analgèsic en la forma que habitualment indica el pediatre, respectant i confirmant les dosis.
  • Seguir les pautes higièniques i farmacològiques recomanades en cas de febre i de malestar general. 

3.2 Mal d'orella

L’otitis o inflamació de l’orella pot causar un dolor agut i punyent que desperta a la nit, és difícil de calmar i empitjora quan el nen està estirat, quan empassa, mastega o es moca.

 

Què s’ha de fer a casa abans d’anar al centre de salut

  • Pot alleujar el nen posar-li draps calents (escalfats sobre el radiador o amb la planxa, confirmant que no cremin) a l’orella. 
  • Col·locar un altre coixí sota del matalàs perquè dormi semiincorporat, i d’aquesta manera disminuir la pressió sobre l’orella. 
  • Si és un nadó, agafar-lo en braços. 
  • No instil·lar cap medicament o líquid a l’orella. 
  • Administrar l’analgèsic habitual, en les dosis recomanades pel metge.

 

3.3 Dolor abdominal

És una sensació de molèstia, malestar o queixa que el nen nota a l’abdomen. És molt freqüent i pot ser degut a diversos processos, la majoria de vegades benignes, com ara empatxos, còlics, gastroenteritis, gasos, nervis. Alguns trastorns no localitzats a l’abdomen també poden provocar dolor abdominal, com ara les angines, els catarros de vies altes, l’otitis o la pneumònia.

 

Què s’ha de fer a casa abans d’anar al centre de salut

  • Intentar valorar la intensitat del dolor sense preguntar al nen contínuament. Observar el seu comportament: si juga i si el dolor desapareix quan dorm, el desperta a la nit o l’obliga a reposar. 
  • Tenir en compte quant ha defecat per última vegada i com eren les deposicions. 
  • Mantenir, en principi, una dieta normal, sense forçar-lo a menjar. 
  • Observar si apareixen altres símptomes: restrenyiment, vòmits, pal·lidesa, decaïment, febre. 
  • No administrar cap medicament abans que el vegi el pediatre, perquè podria emmascarar l’existència d’un possible trastorn important i en dificultaria el diagnòstic. 
  • Si el nen es queixa de dolor abdominal de forma habitual, principalment als matins, i no hi ha cap diagnòstic previ ni va acompanyat d’altres símptomes, és important que no deixi d’anar al col·legi.

 

3.4 Mal de cap

Les causes també són variades: febre, catarros, grip, sinusitis, problemes dentals, meningitis, mal després d’una caiguda, migranyes, etc.

 

Què s’ha de fer a casa abans d’anar al centre de salut

  • Intentar valorar la intensitat del dolor, quan apareix (el desperta a la nit) i quant dura. 
  • Observar el comportament del nen. 
  • Mantenir l’habitació del nen sense sorolls i amb llum tènue. 
  • Administrar l’analgèsic receptat pel pediatre en les dosis recomanades. 
  • Vigilar símptomes nous com ara vòmits, rigidesa del coll o aparició de taques.
  • Seguir les pautes higièniques i farmacològiques recomanades en cas de febre i de malestar general.

 

4. Problemes respiratoris

 

4.1 Catarro de vies altes o refredat comú

És una infecció vírica de les vies respiratòries altes (nas i gola). Els símptomes al començament són febre, esternuts, tos, mucositat nasal i gola irritada; és freqüent que després d’uns tres dies la mucositat nasal, primer clara, passi a ser més espessa i de color groguenc o verdós. Són freqüents durant els primers anys de vida, el més normal és que tinguin de sis a vuit refredats a l’any, fins i tot més si el nen està en contacte amb altres nens (germans grans, guarderies, ludoteques).

El refredat acostuma a durar entre dos i set dies i es cura de manera espontània. No hi ha medicaments que curin els catarros, el tractament anirà encaminat a mitigar els símptomes que el nen vagi tenint. Els antibiòtics no curen els refredats (tenen origen víric) ni n’eviten les complicacions. 

 

Què s’ha de fer a casa 

  • Mantenir l’habitació ventilada, sense canvis bruscos de temperatura. Evitar l’ambient sec. És aconsellable posar dipòsits d’aigua als radiadors o utilitzar humidificadors per augmentar la humitat ambiental. No s’ha de permetre fumar al seu entorn. 
  • Deixar que el nen reposi el màxim de temps possible. 
  • Oferir-li líquids sovint (aigua, caldos, sucs naturals o llet si és lactant), no forçar-lo a menjar, és normal que estigui desganat. Se li ha d’oferir menjar que li vingui de gust. 

    Nen bevent amb un got
  • Fer neteges nasals sovint amb sèrum fisiològic. 
  • Pot tenir vòmits de mucositats, sobretot als matins; és normal a causa de la quantitat de mocs que es va empassant. 
  • Controlar la temperatura, si el nen té febre superior als 38 ºC se li pot administrar un antitèrmic en les dosis i amb els intervals recomanats pel pediatre.
  • Seguir les pautes higièniques i farmacològiques recomanades  en cas de febre i de malestar general.
  • Als nens més grans, se’ls ha d’ensenyar que s’han de tapar la boca quan tussen per no propagar els virus, i que s’han de rentar les mans després de mocar-se.

 

Quan s’ha d’anar al centre de salut

  • Si empitjora l’estat general, el nen està decaigut, somnolent o molt irritable.
  • Si apareix dificultat per respirar (respira molt de pressa, se li marquen les costelles, se li enfonsa el pit o mou molt l’abdomen).
  • Si el nen és menor de tres mesos i el catarro va acompanyat de febre. 
  • Si els símptomes persisteixen més de set dies.

 

4.2 Tos 

La tos és un mecanisme de defensa de l’organisme que provoca una sortida d’aire a gran velocitat i pressió que arrossega les partícules dipositades als bronquis, per això fa una funció important de protecció i neteja de la via aèria. Es pot produir de forma involuntària (reflexa) o voluntària. Normalment la tos és un símptoma que acompanya un procés infecciós i va disminuint a mesura que la infecció se soluciona.

 

Pot ser:

  • Tos humida. Quan mobilitza mucositat. És la manera que té el cos d’eliminar les secrecions de les vies respiratòries. Aquest tipus de tos no s’ha d’eliminar, fins i tot de vegades pot ser necessari que sigui més productiva, per això el pediatre pot tractar-la amb medicaments que ajudin a fer les secrecions més suaus i fàcils d’expulsar (expectorants).
  • Tos seca/irritativa. No és productiva. El tractament dependrà dels símptomes, normalment en els casos de tos lleu no s’aconsella la utilització de medicaments si no és que molesti molt el nen (quan el grau d’intensitat interfereix en la son o l’alimentació). El pediatre valorarà i establirà el tractament adequat.

 
Quines mesures generals s’han de prendre abans de consultar el pediatre 

  • Hidratar per via oral abundosament perquè les mucositats siguin més fluides i el nen les pugui expulsar amb més facilitat. 
  • Mantenir les vies nasals netes i desobstruïdes per mitjà de neteges amb sèrum fisiològic per eliminar la mucositat nasal i afavorir la respiració. 
  • Limitar els sistemes de calefacció, ja que ressequen excessivament l’ambient. És important mantenir un cert grau d’humitat ambiental. 
  • Evitar que els nens estiguin en ambients contaminats, especialment de fum de tabac. Està demostrat que els problemes respiratoris augmenten i són més precoços en fills de pares fumadors.

 

4.3 Bronquiolitis 

És una infecció vírica (virus sincític respiratori o VSR) que afecta nens menors de dos anys. S’inicia com un catarro de vies altes amb tos seca i mucositat nasal, i al cap de dos o tres dies apareixen els símptomes propis de la infecció de les vies respiratòries baixes: dificultat per respirar, tos humida i, de vegades, sorolls de xiulets al pit (sibilacions). El nen pot estar irritable, menjar menys i tenir febre. És més freqüent als mesos d’hivern i principis de primavera.

 

Què s’ha de fer a casa 

  • Mantenir el nen una mica incorporat, cosa que l’ajudarà a respirar millor. 
  • Si té obstrucció nasal, s’han de fer neteges nasals amb sèrum fisiològic i aspiració suau de les secrecions, preferiblement abans de menjar. 
  • Per evitar que el nen es cansi massa, és aconsellable fraccionar les menjades (menys quantitat i més freqüència). 
  • Procurar un ambient tranquil, evitar molestar el lactant amb maniobres brusques. No és aconsellable abrigar-lo excessivament. 
  • Prohibir que es fumi a casa. 
  • Controlar-li la temperatura. Vigilar possibles signes d’empitjorament.
  • Seguir les pautes higièniques i farmacològiques recomanades en cas de febre i de malestar general.
     

    
Signes d’empitjorament que indiquen que s’ha de consultar el centre de salut 

  • El nen mostra un mal estat general, irritabilitat, agitació o somnolència. 
  • Dificultat quan respira, tiratge (moviment cap endins dels músculs situats entre les costelles intercostals com a resultat de la reducció de la pressió a la cavitat toràcica), aleteig nasal, pauses d'apnea, sibilacions audibles, rebuig dels aliments o vòmits. 
  • El nen es posa morat o pàl·lid.

   
Tractament

Avui dia no hi ha cap medicament que curi la bronquiolitis. En els casos més severs pot ser necessari l’ingrés hospitalari per administrar oxigen al nen, però generalment es pot seguir un tractament ambulatori, controlat pel pediatre cada 24-48 h. En nens prematurs o lactants amb malalties pulmonars, es pot administrar la vacuna contra el virus VSR (s’administra als centres hospitalaris).

 

Els símptomes de la bronquiolitis poden persistir fins a dues o quatre setmanes. Alguns nens, després de passar-la, tenen episodis successius de dificultat respiratòria amb tos que recorden el quadre inicial.

 

4.4 Bronquitis

És una inflamació de la mucosa dels bronquis que pot afectar els trams més gruixuts de l’arbre bronquial. Acostuma a ser d’origen infecciós, gairebé sempre víric, tot i que també la pot causar una al·lèrgia, la inhalació de productes químics o ser conseqüència d’altres problemes respiratoris (grip, xarampió, tos ferina).

 

A causa de la immaduresa fisiològica i dels mecanismes de defensa, hi ha una predisposició a tenir-la en els lactants i nens petits. Altres factors que afavoreixen l’aparició de bronquitis són el clima, la contaminació i l’exposició al fum del tabac (fumadors actius i passius). Acostuma a començar amb un catarro, amb febre o sense, que es propaga posteriorment a les vies respiratòries baixes. Apareix tos seca que progressivament es fa més tova, amb mucositat que canvia de clara a purulenta. Pot aparèixer dolor a la zona de l’estèrnum, que empitjora quan es tus. La respiració és sorollosa amb sibilacions (so agut i de xiulet durant la respiració, que ocorre quan l’aire flueix a través de les vies respiratòries estretes. Són un signe de problemes respiratoris). Les crisis de tos i les mucositats poden provocar nàusees i vòmits. L’evolució acostuma a ser favorable al cap de pocs dies, tot i que de vegades algunes molèsties i la tos poden persistir durant una setmana.


Què s’ha de fer a casa 

  • Oferir líquids, aigua o sucs en petites dosis i amb freqüència (fan que la mucositat sigui més fluida i s’expulsi millor quan es tus). 
  • Mantenir una postura semiincorporada per facilitar la respiració. 
  • Seguir una dieta tova, segons l’apetència del nen, sense forçar-lo a menjar, en petites quantitats i amb més freqüència. 
  • Controlar la temperatura; si té febre, s’han d’administrar els antitèrmics en la dosi i la freqüència indicats pel pediatre. 
  • Procurar un ambient tranquil i prohibir el fum de cigarreta. Evitar altres contaminants ambientals (productes químics, fums de cuina, etc.). 
  • Consultar el pediatre, que valorarà l’estat del nen i establirà el tractament adequat, encaminat a mitigar els símptomes i millorar la respiració. 
  • Els pares poden demanar a la infermera que els ensenyi les tècniques per facilitar el drenatge de les mucositats (canvis posturals, repic o clapping: tècnica de massatge dirigida a desprendre les secrecions bronquials).
  • Seguir les pautes higièniques i farmacològiques recomanades en cas de febre i de malestar general.

 

4.5 Asma bronquial

És un trastorn inflamatori crònic de les vies aèries que provoca una hiperreactivitat d’aquestes vies i causa episodis recurrents de dificultat respiratòria amb sibilacions, dispnea, tiratge toràcic i tos, particularment a la nit o a les primeres hores del dia.

 

Les crisis poden ser d’intensitat molt variable, des de lleus fins a greus. A mesura que l’obstrucció respiratòria millora, el nen té més tos productiva (amb mucositat), la qual cosa no indica un empitjorament sinó ben al contrari.

 

El tractament farmacològic més freqüent són els broncodilatadors o corticoides per via inhalatòria; el metge indica la medicació específica per a cada cas, així com les dosis i els controls posteriors, i la infermera ensenya la tècnica correcta d’administració dels inhaladors, ja que és imprescindible perquè el tractament sigui eficaç. 

Aplicador medicament amb un inhalador a un nadó

 

5. Problemes de coll, nas i orelles

 
5.1 Amigdalitis (angines)

Les amígdales són uns ganglis limfàtics que hi ha a la part posterior de la boca i a la part de dalt de la gola (als dos costats de la llengua). Formen part de les defenses de l’organisme. La inflamació de les amígdales es coneix com l’amigdalitis (“el nen té angines”).

 

La causa més freqüent d’amigdalitis és la infecció per virus o bacteris. En els nens menors de dos anys acostuma a ser de causa vírica; a partir d’aquesta edat, hi comencen a intervenir també els bacteris. L’amigdalitis pot aparèixer en qualsevol època de l’any, però és més freqüent als mesos d’hivern.

Símptomes

Els nens petits acostumen a presentar febre, plors, no volen menjar i fins i tot poden tenir vòmits i diarrea. També apareixen símptomes de catarro (tos i mocs).

 

Els nens més grans, a més de tenir febre, es poden queixar de mal de coll, cap i panxa, també poden aparèixer bonys al coll (ganglis) que alguns cops són dolorosos, i, de vegades, erupcions o taques a la pell.

 

El tractament varia segons la causa. El metge prescriurà tractament antibiòtic en els casos d’origen bacterià. És important fer el tractament íntegrament, sense suspendre’l quan els símptomes remetin, per evitar reaguditzacions de la malaltia i resistències dels bacteris als antibiòtics. En els casos d’origen víric, el tractament estarà encaminat a alleujar els símptomes (antitèrmics i antiinflamatoris).

 

Els símptomes de l’amigdalitis tendeixen a millorar al cap de dos o tres dies d’haver iniciat el tractament.

 

Què s’ha de fer a casa 

  • El nen s’ha d’estar a casa. 
  • No administrar antibiòtics sense haver consultat abans el pediatre. 
  • Oferir molts líquids. 
  • Administrar aliments tous, tebis o freds, sense forçar el nen a menjar. 
  • Prohibir fumar a l’entorn del nen.
  • Seguir les pautes higièniques i farmacològiques recomanades en cas de febre i de malestar general. 

 

5.2 Faringitis 

És una inflamació de la faringe. La poden causar infeccions víriques o bacterianes.

  • Faringitis víriques: d’inici gradual, amb febre moderada i tos irritativa. Acostuma a resoldre’s amb poca afectació de l’estat general del nen en un període de tres a sis dies. De vegades, la faringitis indica l’existència d’infeccions específiques: 
    • Infecció per adenovirus, la faringe està molt vermella. Va acompanyada de conjuntivitis, trastorns digestius i de vegades d’una erupció. Es dóna generalment en nens menors de dos anys.
    • Malaltia de la boca-mà-peu (Coxsackie), caracteritzada per febre i petites úlceres a la llengua i la mucosa bucal, acompanyades per vesícules als palmells de les mans, entre els dits i a les plantes dels peus.

      El tractament de la faringitis vírica és simptomàtic; per alleujar el mal de coll i la febre, si n’hi ha, el pediatre indicarà els analgèsics i els antitèrmics adequats. 
  • Faringitis bacterianes: d’inici brusc, febre alta (39 ºC), malestar general, mal de cap i, de vegades, vòmits.

    En aquests casos, el pediatre valorarà la indicació d’un tractament antibiòtic, a més dels antitèrmics i els analgèsics.


Què s’ha de fer a casa 

  • Seguir una dieta tova segons l’apetència del nen. Oferir-li molts líquids, especialment cítrics. Els líquids frescos calmen el mal de coll. 
  • Controlar la temperatura i l’estat general del nen. 
  • Evitar els canvis bruscos de temperatura ambiental. 
  • Prohibir fumar a casa. 
  • Consultar el pediatre en cas de malestar, decaïment, febre alta, rebuig dels aliments, vòmits o diarrea.
  • Seguir les pautes higièniques i farmacològiques recomanades en cas de febre i de malestar general. 

 

5.3 Laringitis o crup 

És una inflamació de la laringe que es caracteritza per un soroll quan s’inspira (estridor) molt específic, originat per la dificultat del pas de l’aire a través de la laringe, que és més estreta a causa d’un procés infecciós, generalment víric, i més rarament per causa al·lèrgica o per aspiració d’un cos estrany.

 

Es presenta habitualment entre els sis mesos i els tres anys d’edat. Després d’un inici amb símptomes catarrals, apareix de forma sobtada, generalment a la nit, tos seca, característica, ronca i metàl·lica, estridor, ronquera, afonia, dificultat respiratòria variable i, de vegades, febre lleu. El nen pot estar exaltat i irritable. És un quadre espectacular que provoca angoixa als pares. Dura de quatre a set dies i empitjora a les nits, tot i que la primera acostuma a ser la pitjor. Té una evolució benigna.

 

Què s’ha de fer a casa 

  • Humidificació freda. És clàssic que el nen millori en el trajecte nocturn a l’hospital. La simple sortida al balcó o l’aspiració del vapor fred de la nevera són fàcils d’aplicar i milloren l’estat del nen. 
  • Col·locar-lo una mica incorporat per millorar la respiració. 
  • Prohibir fumar a casa. 
  • Consultar el pediatre perquè reconegui el nen i estableixi un tractament farmacològic si escau.
  •  Seguir les pautes higièniques i farmacològiques recomanades en cas de febre i de malestar general 

 

5.4 Epistaxi

És el sagnat de les fosses nasals, quan es trenquen els petits vasos sanguinis que hi ha a l’interior del nas. És un problema molt habitual en nens; la majoria dels episodis són lleus i se solucionen amb rapidesa.

 

Generalment la provoca una alteració en la mucosa nasal produïda per diverses causes: 

  • Catarros o al·lèrgies. 
  • Mocar-se amb força. 
  • Burxar-se el nas. 
  • Canvis bruscos de temperatura. Aire excessivament sec. 
  • Cossos estranys al nas. 
  • Cops o traumatismes.


Què s’ha de fer a casa 

  • Tranquil·litzar el nen. Indicar-li que respiri per la boca. 
  • Comprovar que no s’ha introduït cap objecte al nas, si fos així, s’hi hauria d’aplicar una gasa i anar a un centre mèdic. No és aconsellable intentar extreure’l. 
  • Col·locar el nen assegut amb el cap inclinat endavant, d’aquesta manera es facilita el drenatge de la sang i s’evita que baixi per la gola i provoqui vòmits. 
  • Pressionar les fosses nasals (per la part tova del nas) amb el polze i l’índex durant deu minuts. 
  • Indicar-li que no intenti parlar, tossir o respirar pel nas, ja que aquestes accions poden afectar els coàguls que es formen a l’orifici nasal. 
  • També es pot col·locar una gasa o cotó fluix impregnats amb aigua oxigenada a la fossa nasal que sagna i pressionar amb el polze deu minuts. 
  • Quan l’hemorràgia hagi cedit, s’ha d’evitar que el nen faci esforços que li provoquin que el sagnat reaparegui: ajupir-se, mocar-se, esternudar violentament o fer exercici físic intens durant dues hores.

  
Com prevenir nous episodis d’epistaxi 

  • Afavorir la humitat de les fosses nasals aplicant-hi una capa fina de vaselina una o dues vegades al dia. 
  • Mantenir les ungles dels nens curtes. 
  • Evitar ambients secs (aire condicionat, calefacció). 
  • No fumar a l’entorn del nen. El fum de cigarreta irrita i asseca la mucosa nasal. 
  • Ensenyar-li a obrir sempre la boca quan esternudi. 
  • Evitar l’ús d’aspirina si no és per indicació mèdica.

 

5.5 Otitis mitjana aguda (OMA) 

És una inflamació de la mucosa de l’orella mitjana. És una complicació freqüent després d’un refredat comú, sobretot en nens menors de tres anys. La infecció de les vies respiratòries altes pot provocar l’acumulació de mocs al conducte auditiu; la forma del conducte és més recta en els nens petits a diferència dels adults, cosa que afavoreix aquesta acumulació.

 

Símptomes principals

Apareixen al cap de pocs dies de l’inici del refredat, tot i que també poden aparèixer de forma brusca sense cap més signe o quan la infecció catarral ja ha passat. 

  • El principal símptoma és el mal d’orella (otàlgia), generalment d’aparició nocturna i que augmenta amb els canvis de postura del nen. Pot ser intens i pot fer necessària una consulta urgent. La febre pot ser elevada.


Altres símptomes 

  • En lactants, irritabilitat, plors, el nen es frega o s’estira les orelles, cosa que ens pot indicar que li fan mal. 
  • En nens menors de tres anys, també hi pot haver vòmits i diarrea.

 
Quan la membrana timpànica es perfora, apareix secreció purulenta o sanguinolenta i disminueix o desapareix el dolor.

 

Què s’ha de fer 

  • Consultar el pediatre perquè reconegui el nen i estableixi el tractament farmacològic. 
  • Procurar que el nen dormi amb el cap una mica elevat. 
  • Evitar que es mulli el cap. 
  • No fer servir bastonets per netejar el conducte auditiu, només s’ha de netejar el pavelló de l’orella. 
  • No aplicar-hi gotes, oli o altres substàncies. 
  • Fer neteges nasals amb sèrum sovint o instar el nen que es moqui sovint.
  • Seguir les pautes higièniques i farmacològiques recomanades en cas de febre i de malestar general.

 

6. Problemes digestius

 
6.1 Vòmits

És l’expulsió forçada del contingut de l’estómac per la boca. És un dels símptomes més freqüents i acompanya gran part de les malalties dels nens. S’ha de diferenciar de la regurgitació, que consisteix en l’expulsió d’aliments des de l’esòfag o l’estómac sense nàusees ni contraccions musculars violentes i que és pròpia dels nounats i lactants.

 

Causes

  • Vòmits transitoris del nounat: per incoordinació, deglució de secrecions o perquè s’ha empassat líquid amniòtic. Són lleus i cedeixen espontàniament. 
  • Errors dietètics en el lactant: fórmules làctiques mal preparades, generalment massa concentrades. Poden anar acompanyats de diarrea i febre, i derivar a la deshidratació si no es rectifica. 
  • Infeccions: provocades per virus o bacteris, tant si és a l’aparell digestiu com si són infeccions localitzades en altres llocs (respiratòries, urinàries, etc.). 
  • Paràsits intestinals. 
  • Al·lèrgies: intolerància a la lactosa o al·lèrgia a les proteïnes de la llet de vaca. 
  • Intoxicacions: tant alimentàries, per contaminació bacteriana, com medicamentoses o per ingestió de productes químics, generalment d’ús domèstic. 
  • Altres causes: vòmits d’origen psicològic, en nens amb conflictes familiars, escolars o depressió; o els que acompanyen certs tipus de migranyes.
     
    Consells de salut: Nàusees i vòmits

 
Quines mesures generales es poden prendre abans de consultar el pediatre

  • Cada vegada que el nen vomita perd líquid que s’ha de restituir. Per evitar la deshidratació, es fan servir els sèrums de reposició oral (SRO) de baix contingut en sal, que es venen a les farmàcies. Hi ha diversos tipus de preparats: uns amb gust de fruites, que van en un bric amb una palleta per xuclar, i és important que el nen s’ho begui a través de la palleta perquè porta part de la medicació, i uns altres preparats sense gust, cosa que els fa més adequats per a lactants.
     
    S’han d’administrar a poc a poc (amb petites xarrupades amb la palleta o amb una cullerada cada cinc minuts), i anar augmentant-ne la quantitat progressivament segons ho vagi tolerant. 
  • Quan toleri l’SRO, és a dir, quan ja no vomiti, es comença amb el menjar habitual en petites quantitats (el nen tindrà poca gana), sense forçar-lo i mantenint l’aportació de líquids entre les menjades. 
  • Si el nen s’alimenta amb llet materna, ha de continuar fent-ho, i augmentar el nombre de preses. 
  • Els biberons de fórmula s’han de fer amb la mesura habitual, sense diluir-los més. 
  • La dieta astringent no és imprescindible, n’hi ha prou amb una alimentació suau i abellidora per al nen. Els aliments que acostumen a tolerar més bé són: cereals, patata, pa, carn magra, verdura, peix, iogurt i fruita. S’aconsella evitar menjar flatulent, amb molt de greix o sucre. 
  • No s’han d’utilitzar solucions casolanes (llimonada) ni refrescos comercials per restituir les pèrdues. 
  • No s’han d’administrar medicaments sense consultar el pediatre.

 
Signes de deshidratació

  • Llavis i llengua secs. 
  • Augmenta la set. 
  • Bolquers secs durant tres o quatre hores. 
  • Febre alta. 
  • Abdomen, ulls i galtes enfonsats. 
  • Decaïment o irritabilitat, poca energia, no es desperta fàcilment, sembla confós. 
  • En els lactants petits, les zones toves del cap (fontanel·les) estan enfonsades. 
  • Pell pastosa i freda. Quan es pessiga, el plec queda marcat.

 

6.2 Diarrea aguda 

Es defineix com un augment del nombre de deposicions que, a més, són més toves o líquides. Generalment, va acompanyada de vòmits, febre i dolor abdominal (gastroenteritis).

 

Les causes més freqüentes són infeccioses (per bacteris o virus) o infestació de paràsits.

 

Les diarrees víriques acostumen a ser líquides i abundants, sovint inodores, amb poca presència de mucositats a les deposicions, associades a vòmits i amb febre menor a 39 ºC. Les diarrees bacterianes inclouen febre alta, més de 39 ºC, deposicions més denses i freqüents amb presència de mocs o sang.

 

Abans de consultar el pediatre, s’aconsella seguir les mesures generals desenvolupades al punt anterior (Vòmits).

 

 

Diarrea del viatger: la provoca menjar o beure aliments contaminats per bacteris o paràsits. Acostuma a aparèixer durant les dues primeres setmanes d’estada i es caracteritza per deposicions líquides amb dolor abdominal i vòmits. La prevenció es basa en la precaució: 

  • No s’han de consumir fruites sense pelar, verdures crues, carn o peix poc cuinats o crus ni llet o derivats sense garanties de pasteurització. En el cas dels lactants que s’alimenten amb llet adaptada s’aconsella portar la llet habitual del nen. 
  • S’han de prendre precaucions amb els productes de pastisseria, els gelats i els derivats de l’ou (maionesa, cremes) si no es té la seguretat d’una conservació adequada. 
  • Cal beure aigua embotellada i amb el tap sencer (cal assegurar-se que el tap està intacte en el moment de comprar-la). 
  • S’ha d’evitar utilitzar glaçons. 
  • No s’han de consumir aliments de venda ambulant. 
  • És recomanable beure molts líquids per evitar la deshidratació: els refrescos comercials i les infusions tenen menys riscos. 
  • S’aconsella portar medicació de rehidratació oral (sobres de SRO). 
     
    Consells de salut: Viatjar i els problemes de salut del viatger

 
Realimentació després d’administrar el tractament amb SRO

  • Tot i que els SRO són molt efectius per restaurar les pèrdues, no tenen efectes sobre la duració i el volum dels vòmits o les diarrees, per això és important el paper que juga la realimentació. 
  • Actualment s’aconsella mantenir una alimentació normal, ja que afavoreix la recuperació de la mucosa intestinal. 
  • En aquests processos el nen acostuma a estar desganat, i per això és convenient oferir-li quantitats petites d’aliments, si és possible que siguin del seu grat, amb més freqüència. 
  • No hi ha aliments que tallin la diarrea, només n’hi ha que es digereixen amb més facilitat i que alimenten (proporcionen energia) tot i que s’administren en petites quantitats. 
  • En el cas dels lactants que s’alimenten amb llet materna, la lactància mai s’ha de suspendre, sinó tot el contrari, s’ha d’oferir més sovint. 
  • En nadons que s’alimenten amb llet adaptada, els biberons s’han de preparar amb la concentració habitual. Es pot reduir la quantitat de cada biberó i augmentar la freqüència de les dosis diàries. Si el pediatre sospita una intolerància a la lactosa, indicarà una fórmula exempta de lactosa durant unes quantes setmanes per permetre que la mucosa intestinal es recuperi. 
  • Per augmentar el confort del nen, s’ha de cuidar la zona de l’anus, netejant-la suaument amb aigua tèbia, eixugant-la cuidadosament sense fregar i aplicant-hi crema protectora. En el cas dels lactants és convenient canviar els bolquers amb més freqüència del que és habitual. 
  • En nens més grans amb dolor abdominal, és convenient deixar un petit període de repòs digestiu. Poden menjar preferentment carbohidrats complexos com ara arròs, patates, cereals, pa o pasta; carn magra o peix blanc, i fruita i alguns vegetals si són ben tolerats. També iogurts, especialment si contenen lactobacils vius. 
  • Es desaconsellen les begudes ensucrades, perquè poden aguditzar la diarrea, així com els aliments flatulents o grassos.

6.3 Restrenyiment

És l’eliminació d’excrements durs i secs, associada a una disminució de la freqüència de les deposicions. És un símptoma, no una malaltia, per això és important esbrinar-ne la causa i així trobar-hi solucions. És freqüent que hi hagi antecedents de restrenyiment infantil en els pares.

 

Es considera restrenyiment quan

  • El lactant amb alimentació materna fa menys d’una deposició al dia i mostra signes de malestar. 
  • El lactant que s’alimenta amb llet adaptada fa menys de tres deposicions per setmana. 
  • Nen i adolescent: menys de dues deposicions per setmana.

 
El lactant que s’alimenta amb llet materna rarament té restrenyiment, atès que la llet materna es digereix fàcilment i afavoreix la maduració intestinal i el creixement de bacteris intestinals beneficiosos per a la defecació. A l’intestí gros dels lactants aquests bacteris asseguren la retenció d’aigua, de manera que estoven les deposicions, i així faciliten els moviments intestinals.

 

Els nens que s’alimenten amb biberó tenen restrenyiment amb més freqüència perquè tenen més dificultats per digerir les fórmules infantils i menys moviment intestinal.

 

Situacions en què no és necessari cap tractament

  • Quan el lactant que s’alimenta exclusivament amb llet materna fa deposicions toves, molt infreqüents, però amb benestar general del nen. 
  • Disquèzia del lactant: almenys deu minuts de força i plors abans de l’emissió d’excrements tous en un lactant sa. Pot passar unes quantes vegades al dia i causar malestar, empentes (el nen fa força) i plors. És un problema passatger que es deu a una descoordinació per immaduresa entre els músculs abdominals i els del sòl de la pelvis.


Quines mesures generals es poden prendre per alleujar els símptomes del restrenyiment

  • Massatge a l’abdomen del nen: es pot començar amb un massatge suau al melic i continuar en cercles cap a fora, en el sentit de les agulles del rellotge. Una mica d’oli o crema als dits facilitarà la feina. 
  • Estimulació: ajeure el nadó de cap per amunt, subjectar-li les cames i fer-les girar suaument amb un moviment circular i ràpid. Així s’estimula el moviment dels músculs de l’abdomen i, de pas, s’exerceix una lleugera pressió sobre els intestins per fer-los moure. 
  • Banyar el nadó: amb un bany tebi el nen es relaxa i les deposicions passen amb més facilitat. Un cop s’ha relaxat, pot fer-se el massatge que s’ha descrit abans, així com aplicar una mica de vaselina al voltant de l’anus. 
  • No s’han d’introduir termòmetres o altres objectes a l’anus per estimular el moviment dels intestins, atès que es pot fer mal al nen. 
  • Per als lactants que s’alimenten amb fórmula, a més d’augmentar la ingestió de líquids (aigua), és aconsellable substituir la fórmula habitual per una altra que contingui prebiòtics. Al mercat hi ha diverses marques de llet adaptada antirestrenyiment. 
  • En els nens més grans s’ha de donar prioritat a l'alimentació amb molta aigua i amb una gran quantitat de residus (fibra, cel·lulosa), com ara aliments integrals, verdura, fruita i llegums, intentant que no sigui una dieta rígida que comporti el rebuig del nen.
  • S’aconsella evitar les mesures disciplinàries de control d’esfínters als nens menors de dos anys. 
  • En els nens més grans s’aconsella establir un horari per a la defecació després de les menjades principals, assegut al vàter. S’hi hauria d’estar de cinc a deu minuts, es pot entretenir amb algun llibre o joc. És convenient ensenyar-li que no s’ha d’aguantar les ganes d’anar al lavabo quan en tingui.

 
Qüestions importants

  • No és imprescindible que el nen defequi cada dia. 
  • El ritme i la consistència de les deposicions varia d’una persona a l’altra. En general, no cal preocupar-se per la duresa dels excrements ni pel ritme intestinal si el nen es troba bé i no mostra cap problema. 
  • La majoria dels casos de restrenyiment en la infància (95 %) no els causa cap malaltia. 
  • No s’han d’administrar laxants ni ènemes sense consultar el pediatre.

 

7. Problemes dermatològics

 

7.1 Dermatitis atòpica

La dermatitis atòpica, o èczema atòpic, és una afecció cutània crònica i pruriginosa (produeix picor). Afecta principalment nens petits, amb pell seca, sensible i fàcilment irritable. Apareix en brots, millora amb l’edat i desapareix habitualment a l’adolescència. És freqüent trobar associats a la dermatitis altres problemes com l’asma bronquial, la febre del fenc, al·lèrgies i dermatitis de contacte.

 

Els símptomes cutanis es poden modificar per diversos factors: psicològics (estrès), climàtics (canvis estacionals), immunològics, químics (aliments, roba), animals domèstics, àcars, infeccions cutànies i factors hormonals. 

  • Dermatitis atòpica del lactant
    • Edat d’inici: entre els dos i els tres mesos de vida.
    • Les lesions es localitzen a les galtes, la barbeta, el front, els pavellons de les orelles, el tronc, el dors de les mans i els peus i zones de flexió. El seu curs és crònic i fluctuant, amb exacerbacions i sobreinfeccions i lesions freqüents perquè el nen es grata. A més, el nen es mostra irritable, amb alteracions de la son i la gana a causa de la picor.
       
  • Dermatitis atòpica infantil
    • Edat d’inici: als divuit o dinou mesos.
    • Afecta principalment els plecs de flexió (canells, turmells, darrere dels genolls), la cara i el tronc. Cursa de forma crònica i provoca molt prurit (picor).

 Dermatitis atòpica

Consells per cuidar la pell atòpica 

  • Higiene 
    • Per a la higiene diària, s’aconsella fer servir sabons, locions i cremes emol·lients (avena, glicerina, coco…), perquè netegen la pell amb suavitat, sense agredir-la, desinflamen i redueixen la picor. 
    • És millor banyar-se que dutxar-se perquè suavitza, aporta flexibilitat a la pell i redueix la sequedat. El bany ha de ser tebi (32-33 ºC) i breu (15 min), i a continuació s’ha d’assecar el nen cuidadosament (sense fregar) i després aplicar sobre la pell lleugerament humida una crema hidratant (oli de parafina, àcid làctic, glicerina, avena, etc.). 
    • Tallar i netejar les ungles del nen per evitar possibles infeccions que es pugui fer gratant-se. 
  • Vestit 
    • Elegir preferentment roba de cotó o fil i evitar tot el que sigui aspre, els teixits de llana, fibres sintètiques i roba oclusiva. Seleccionar també el teixit dels llençols i les fundes dels coixins. 
    • Canviar sovint els bolquers, aplicant crema protectora a cada canvi. 
    • La roba es pot rentar a màquina, fent servir sabons neutres i esbandint-la bé. Es desaconsella utilitzar suavitzant. 
  • Alimentació 
    • El tipus de lactància i la dieta no influeixen en l’aparició de la dermatitis atòpica. El que sí que pot passar en nens petits és una intolerància en forma de trastorns gastrointestinals o en forma d’urticària després d’ingerir certs aliments. 
    • Per regla general, no hi ha cap règim específic, no obstant això, s’ha de tenir precaució a l’hora d’introduir aliments al·lergògens (que poden provocar al·lèrgies) com ara maduixes, kiwis, plàtans, tomàquets, fruits secs, cacauets, xocolata, ous, peix, conserves i embotits. S’han de vigilar els conservants químics, els colorants i els gustos artificials. 
  • Altres 
    • Evitar temperatures ambientals superiors a 23 ºC, ja que la calor augmenta la irritació. Assegurar una correcta ventilació de l’habitació. A l’hivern, cal evitar els ambients excessivament secs, eventualment es pot utilitzar un humidificador. Evitar catifes, peluixos, cortines, llibres, etc., perquè acumulen pols (conté àcars). És aconsellable utilitzar aspiradora o draps humits per a la neteja. 
    • No es recomanen els matalassos i els coixins de plàstic. 
    • Evitar els petits traumatismes, friccions o fregaments, així com l’excés de suor. 
    • Evitar tant com sigui possible la presència d’animals domèstics. 
    • Evitar el fum de cigarreta. 
    • En l’exposició al sol, assegurar una correcta protecció amb una crema d’alta protecció i repetir l’aplicació sovint.
7.2 Urticària

La urticària consisteix en l’aparició a la pell de taques i favasses que piquen molt. Les taques acostumen a durar poc temps al mateix lloc, alhora que apareixen en una zona de la pell desapareixen en una altra. Els brots de taques duren habitualment uns set o vuit dies, tot i que ocasionalment poden persistir unes quantes setmanes.

 

Poden anar acompanyades d’inflamacions a les mans, els peus, els colzes i la cara i, excepcionalment, de dificultat per respirar o empassar. En la infància, la majoria de les urticàries les provoca una infecció. La causa al·lèrgica és menys freqüent.

 

Què s’ha de fer a casa

  • Vigilar l’aparició de dificultat per empassar o respirar. 
  • Evitar fregar la pell del nen. 
  • No aplicar pols o pomades sense consultar el metge.


Quan s’ha de consultar el pediatre

  • Si el nen té ronquera, xiulets o dificultat per respirar. 
  • Si no pot empassar o baveja molt. 
  • Si se li infla la cara. 
  • Si la urticària apareix després d’una picada o de la ingesta d’un aliment que anteriorment li hagi provocat una reacció al·lèrgica.

 

7.3 Picades, infestacions, parasitosis
 
7.3.1 Picades 
  • Les vespes, les abelles, els borinots, les escolopendres (centpeus) i els escorpins tenen una picada verinosa. 
  • Els mosquits, les puces i les paparres no són verinoses però provoquen molèsties i poden transmetre malalties. 
  • Les aranyes qui hi ha a Espanya no són verinoses. 
  • Els símptomes després d’una picada són dolor, inflamació i envermelliment.

Què s’ha de fer davant d’una picada d’un insecte verinós

  • Aplicar fred a la lesió. 
  • Anar al centre hospitalari: 
    • En cas de picada a la boca. Durant el trasllat es pot donar un glaçó o un gelat al nen perquè el llepi. 
    • Si el nen té diverses picades o apareix malestar general i vòmits. 
    • En cas de picada d’escolopendra o escorpí, atès que el verí és molt potent.

Què no s’ha de fer

  • Posar-hi amoníac, ja que fa baixar la inflamació, però augmenta el dolor. 
  • Posar saliva o fang a la lesió, ja que poden provocar una infecció. 
  • En cas de picada d’abella, el fibló que queda a la pell està unit a una petita bossa de verí, i per això s’ha d’evitar treure’l amb els dits o unes pinces perquè així es trencaria la bossa i s’injectaria més verí. La manera adequada de treure’l és arrossegant-lo suaument cap a fora amb una agulla. 
  • En cas de paparra, no s’ha d’arrencar, ja que el cap de l’insecte es quedarà dins de la pell i provocarà una infecció. S’hi pot aplicar calor, alcohol o oli fins que l’insecte es deixi anar o sigui possible retirar-lo sencer estirant amb suavitat amb unes pinces. Si apareix febre després d’una picada de paparra, s’ha de consultar el metge.

La picada de medusa també provoca dolor intens, inflamació, envermelliment i urticària.

Què s’ha de fer en cas de picada de medusa

  • Rentar-la amb aigua de mar, l’aigua dolça té una densitat diferent i activa el verí. Si és possible, el que és ideal és escalfar aigua de mar i submergir-hi la zona afectada durant 30-90 min (vigilant que no cremi). D’aquesta manera s’inactiva el verí i el dolor remet. 
  • Evitar que el nen es rasqui perquè estendria més el verí. 
  • No tocar la lesió amb les mans perquè hi poden quedar tentacles o restes de tentacles enganxats.

 
Quan s’ha d’anar al metge

  • En cas que quedin tentacles enganxats. 
  • En cas de pues a la pell (peixos o eriçons).

Al mercat hi ha cremes solars amb un efecte repel·lent contra les meduses que es poden aplicar de forma preventiva.


7.3.2 Pediculosi

És la infestació per polls. Són insectes paràsits exclusius dels mamífers que fan uns 2-4 mm, el color varia del blanc al grisós. Hi ha tres varietats de polls que afecten l’home: els del cap, els que infesten el cos i la roba, i els que es localitzen a la zona del pubis.

 

Els polls del cap tenen un cicle biològic de trenta dies i produeixen uns vuitanta ous que tarden de set a deu dies a madurar. Els paràsits s’adhereixen als cabells, les femelles ponen els ous o llémenes fermament fixats a la base dels cabells, sobretot al clatell i al voltant de les orelles. No salten ni volen, es desplacen caminant. Els adults són difícils de veure perquè corren ràpidament, en general la infestació s’identifica per la presència dels ous (s’observen unes petites partícules blanques, en forma de grans, que no es desprenen dels cabells quan s’estiren).

 

Aquest problema és freqüent en nens en edat escolar (de tres a deu anys habitualment), atesa l’estreta convivència amb altres nens. Es transmeten per contacte cap amb cap o amb utensilis per als cabells (pinta, cintes, gorres) o també en el transport escolar a través dels seients dels autocars. La seva presència no indica una falta d’higiene, en realitat el paràsit mostra preferència pels cabells nets.

 

Els polls provoquen picor i irritació del cuir cabellut, a més de lesions que es poden fer gratant-se i que es poden infectar.

PollS en el cap


Prevenció

Tot i que és difícil controlar tots els moviments dels nens, hi ha mesures que poden ajudar a prevenir la infestació:

  • Revisar els cabells del nen setmanalment, buscant tant polls com llémenes amb l’ajuda d’una pinta especial (amb les pues molt juntes). 
  • Indicar-li que no comparteixi gorres, pintes, cascs o disfresses. 
  • Evitar locions o xampús insecticides com a mesura preventiva, ja que produeixen irritació al cuir cabellut, alteracions del cabell i resistències del paràsit als productes farmacèutics. 
  • Utilitzar gomina, ja que al paràsit no li resulta agradable.

 
Tractament 

  • Desinsectar les pintes, els raspalls i els utensilis per als cabells amb aigua bullint i sabó durant deu minuts, o, si no és possible, mantenint-los en una bossa de plàstic uns deu dies. 
  • Rentar la roba del nen, les tovalloles i la roba de llit a 60 ºC, o, en cas que siguin de les que no es poden rentar, deixar-les en bosses de plàstic tancades durant 15 dies. 
  • Passar l’aspiradora per les catifes, els sofàs, els seients del cotxe, etc. 
  • Consultar el pediatre perquè estableixi un tractament. Normalment són preparats que provoquen la paràlisi i la mort posterior del paràsit, i actuen també sobre les llémenes. S’utilitzen en forma de xampú o escuma, es deixen actuar durant deu minuts i s’esbandeixen posteriorment amb molta aigua tèbia. Les llémenes s’eliminen amb una pinta específica, metàl·lica i fina. 
  • De vegades s’ha de repetir el tractament al cap de set o deu dies. 
  • És aconsellable que s’examinin i, si és necessari, es tractin els altres membres de la família.

 

7.3.3 Paràsits intestinals

Els més freqüents són els oxiürs. Els nens ingereixen els ous d’aquests paràsits a través de la brutícia de les mans. Les larves es desenvolupen a l’intestí. Les femelles adultes emigren a la nit cap a l’anus i es fixen a la paret mossegant-la, cosa que provoca la picor (prurit) que fa que el nen estigui molest i es rasqui. Allà ponen els ous, i llavors, quan el nen es grata, se li acumulen a les ungles, i d’aquesta manera es produeix l’autoinfestació. Les larves són visibles als excrements del nen.

 

El pediatre indicarà el tractament adequat, que s’haurà de repetir entre set i quinze dies després per cobrir totes les fases de la vida del paràsit. Aquest tractament ha de ser extensiu a tota la família.

 

A més del tractament farmacològic, s’han extremar les mesures higièniques personals i rentar amb aigua calenta la roba del nen.

 

8. Problemes psicològics

 
 
8.1 Estrès infantil

L’estrès és una resposta a qualsevol situació o factors que provoca un canvi emocional o físic negatiu. En petites quantitats, l’estrès pot motivar i ajudar a ser més productiu o superar algunes situacions difícils, tanmateix, en excés pot arribar a interferir a la vida diària i afectar la manera de pensar, sentir i actuar.

 

L’estrès i l’ansietat no són problemes exclusius dels adults, es poden experimentar a totes les edats, inclosa la infància.

 

S’aprèn a respondre a l’estrès, pel que s’ha observat i experimentat en el passat, però els nens tenen poques experiències prèvies de les quals aprendre, de manera que fins i tot situacions que exigeixin canvis petits poden tenir un impacte important en els seus sentiments de confiança i seguretat. 


Signes d’estrès no resolt en els nens 

  • Físics 
    • Mal de cap o dolor abdominal. 
    • Alteracions de la son. Malsons. 
    • Enuresi nova. 
    • Tartamudeig. Tics. 
    • Canvi en els hàbits d’alimentació. 
    • Altres símptomes sense malaltia física.
       
  • Emocionals 
    • Ansietat. Incapacitat per relaxar-se. 
    • Pors noves (foscor, estar sol, estranys). 
    • Incapacitat per controlar les emocions. Ràbia, plors, agressivitat. 
    • Regressió a comportaments d’etapes anteriors del desenvolupament. 
    • Renúncia a participar en activitats familiars o escolars.

 
Què han de fer els pares davant de l’estrès 

  • Reconèixer-ne els signes. Intentar identificar les situacions o esdeveniments que resulten estressants. 
  • Proporcionar un entorn segur, ferm i confiat per al nen. Mantenir-lo informat de futurs canvis o esdeveniments si és possible. 
  • Passar estones tranquil·les i relaxades amb el nen. Animar-lo a fer preguntes, a expressar inquietuds, preocupacions i pors. 
  • Escoltar sense criticar ni minimitzar les emocions. 
  • Enfortir l’autoestima del nen intentant involucrar-lo en situacions en què pugui tenir èxit. Utilitzar recompenses i estímuls positius. 
  • Evitar programar-lo en excés, sense sobrecàrrega d’activitats després de la jornada escolar. Donar-li l’oportunitat de triar i tenir algun control sobre la seva vida. Fixar conjuntament expectatives realistes, recordar-li que ningú no és perfecte. 
  • Controlar el temps que passa davant de la televisió o l’ordinador. Estimular una activitat física adequada a l’edat i les preferències del nen, així com la interacció amb altres nens. 
  • Consultar i buscar ajuda professional.

 

9. L'enuresi

És l’emissió involuntària d’orina en nens de cinc a sis anys.

  • Enuresi primària: és la que s’ha tingut sempre, sense període de continència prèvia. 
  • Enuresi secundària: és la que es dóna després d’un període de continència prèvia de, com a mínim, sis mesos de durada. És en aquesta quan s’ha de consultar el pediatre perquè n’investigui la causa (orgànica o psicològica).


També es pot classificar en diürna, quan passa durant el dia i amb el nen despert, i nocturna, la més habitual, que passa de nit.

 
Causes

Hi ha dos grans grups de causes que poden originar enuresi:

1. No patològiques o funcionals (no impliquen malaltia) 

Enuresi primària nocturna: el nen mulla el llit sense despertar-se i sense haver tingut un període de control previ. Representa més del 90 % dels casos. Pot ser deguda a:

  • Bufeta petita. Un gran nombre de nens amb enuresi tenen una bufeta petita, amb incapacitat d’emmagatzemar tota l’orina produïda a la nit. Acostumen a ser nens amb iccions diürnes freqüents i que, de vegades, mullen el llit més d’una vegada la mateixa nit. 
  • Incapacitat per retardar la micció urgent. Si a una bufeta petita s’hi uneix la dificultat per retardar la micció, no hi ha temps suficient per despertar-se un vegada s’ha omplert la bufeta. 
  • Son profund. Molts nens amb aquest problema tenen un son molt profund i no es desperten davant de l’estímul miccional nocturn. 
  • Deficiència nocturna d’hormona antidiürètica (ADH). Els nens amb enuresi no incrementen la secreció d’ADH durant el son a diferència dels nens que no s’orinen, per això augmenta la producció d’orina a la nit i conseqüentment es presenta l’episodi enurètic. 
  • Herència. És un factor que juga un paper important. Els antecedents familiars augmenten les possibilitats de tenir enuresis nocturnes.

 

2. Patològiques 

Hi ha diferents processos que poden causar l’aparició d’una enuresi:

  • Infeccions d’orina. 
  • Diabetis. 
  • Restrenyiment pertinaç. 
  • Altres problemes a les vies urinàries.


En aquests casos, l’enuresi és un símptoma més, generalment el nen presenta problemes més importants que l’enuresi en si mateixa.

 

Tractament

Naturalment una enuresi amb base patològica, és a dir, causada per una malaltia, requerirà un diagnòstic i un tractament específic.

 

En el cas d’una enuresi primària nocturna, es tracta d’un problema que generalment se soluciona de forma espontània. Tanmateix, les conseqüències que pot tenir per al nen -i la família- poden justificar l’inici d’un tractament. El nen pot veure’s sotmès a retrets, mofes per part de germans o companys i, algunes vegades, càstigs. Tot això pot crear-li inseguretat, malestar i una idea negativa d’ell mateix, i afectar el seu futur comportament social, amb la possibilitat d’arribar a ser tímid, aïllar-se o tenir falta de motivació escolar. També afecta els pares, els crea certes incomoditats: rentar la roba, condicionar el llit, assecar el matalàs i limitar certes activitats com campaments, vacances, etc.

 

El grau d’afectació canvia molt d’un nen a l’altre i en això hi juga un paper important l’actitud de la família, una actitud comprensiva, que eviti els retrets o els càstigs proporciona al nen el clima de seguretat que necessita per arribar a controlar el seu esfínter. 

 

Què s’ha de fer a casa abans de consultar l’equip de salut

  • Evitar conductes inadequades amb el nen (tractar-lo com un bebè, deixar-lo en evidència, fer comparacions amb altres nens, renyar-lo, etc.). 
  • Liberalitzar el consum d’aigua. Està demostrat que la restricció sistemàtica de líquids provoca ansietat als nens. 
  • Eliminar els bolquers si encara no s’ha fet (un cop eliminats no s’han de tornar a posar). 
  • Implicar el nen en la seva autoneteja, fent-li comprendre que no és un càstig, sinó que participa en la solució del seu problema.


Si l’enuresi comporta trastorns importants per al nen, l'equip de salut valorarà la indicació de diferents solucions 

  1. Teràpia motivacional: consisteix a implicar el nen en el tractament, de manera que senti que els seus esforços són importants i estan valorats per la seva família i el metge o infermera, assegurant-li un ambient de privacitat en les diferents visites de control i estimulant-lo amb reforços positius. 
    • S’ha de proporcionar al nen un quadern de fulls amplis perquè anoti en una columna els dies de la setmana i en una altra la puntuació que obté cada dia. Si el nen mulla el llit hi posarà 0 punts, si el mulla menys del que és habitual, 1 punt. Si s’ha despertat sec però amb ajuda familiar, 2 punts, i, finalment, si s’ha despertat sec sense ajuda, 3 punts (es poden fer servir adhesius de colors, sols i núvols o els dibuixos que el nen vulgui fer). 
    • Cada dia es repassa la puntuació obtinguda, moment que els pares poden aprofitar per mostrar-li afecte i motivar-lo. 
    • S’estableix una meta setmanal i al final de cada setmana se suma la puntuació obtinguda per comprovar si l’ha aconseguida (a la primera setmana no es posa meta concreta perquè serveix per partir d’una base). És aconsellable evitar metes molt ambicioses perquè podrien frustrar el nen; és preferible una marxa lenta i progressiva. Si aconsegueix la meta estipulada, se li ha d’alabar l’esforç. En cas que no superi la meta una setmana, es manté la mateixa per a la setmana següent, i se li explica que, simplement, necessita més temps.
        
  2. Pipí-stop: és un aparell que consta d’un petit sensor, una placa de baquelita amb un circuit elèctric imprès i un timbre que sona quan el sensor detecta humitat. Hi ha diferents models. El sensor es col·loca damunt dels calçotets o les calces. Per mitjà del so el nen té consciència del que està fent i corregeix el seu comportament. 
    • Els primers dies els pares han d’estar atents al so i despertar el nen en cas que no l’hagi sentit. 
    • El nen pot anar anotant els dies secs/mullats i actuar igual que en l’apartat anterior.
         
  3. Tractament farmacològic: desmopressina. 
    • Es pot administrar com a inhalador nasal o en comprimits. 
    • Té un efecte beneficiós al cap de poc temps de començar el tractament, però poden aparèixer recaigudes quan se suspèn. El pediatre indicarà la dosi, la durada i la forma de supressió del tractament.

 

Llegir més...

Malalties habituals en la infància

Les malalties pròpies de la infància que es tracten són: 1. Escarlatina, 2. Mononucleosi infecciosa, 3. Parotiditis o galteres, 4. Rubèola, 5. Xarampió, 6. Tos ferina, 7. Varicel·la, 8. Malaltia boca-mà-peu o pseudoglossopeda, 9. Eritema infecciós ("malaltia de la bufetada"), 10. Mol·lusc contagiós, 11. Berrugues víriques

 

 

1. Escarlatina

L’escarlatina és una infecció provocada per un bacteri estreptococ del grup A, que genera una toxina que provoca una erupció difusa de color carmesí. No tots els estreptococs produeixen aquesta toxina, ni tots els nens hi són sensibles.

 

Símptomes

S’inicia amb febre alta, mal de cap, vòmits, dolor abdominal i malestar general, però el símptoma més característic és l’erupció cutània. Al començament té l’aspecte d’una cremada solar amb petits punts elevats que poden produir picor. L’erupció s’inicia al coll i a la cara i, en general, no afecta l’àrea del voltant de la boca. S’estén cap al pit i l’esquena i després es generalitza per la resta del cos. En els plecs de la pell, especialment en els colzes i axil·les, l’erupció forma taques vermelles. Les zones de la pell que presenten l’erupció es tornen blanques en pressionar-les.

 

El sisè dia de la infecció, s’inicia la involució de l’erupció i, normalment, es produeix la descamació de la pell afectada (pot durar fins a 10 dies). 

 

Contagi

Generalment es contagia per via respiratòria, el període d’incubació entre la infecció i l’aparició dels símptomes és de 2 a 4 dies i es presenta amb major freqüència en nens en edat escolar de els 2 i els 10 anys (fins i tot 12), però rarament en adults.

 

Altres símptomes 

  • Inflamació dels ganglis del coll, mal de gola i febre superior a 38,5º C. Les amígdales i la part posterior de la gola poden cobrir-se d’una capa blanca o aparèixer de color vermell o amb punts de pus.
  • La llengua agafa un color característic semblant al dels gerds.
  • El petit pot tenir també pèrdua de gana, nàusees, vòmits i dolors articulars generalitzats.


Tractament i control de la situació de salut 

  • El pediatra valorarà i establirà el diagnòstic i estipularà el tractament antibiòtic adequat. 
  • En cas de febre o dolor articular, administrar paracetamol o ibuprofèn i seguir les pautes higièniques i farmacològiques recomanades en casos de febre i de malestar general. 
  • Si el petit té picor, es pot aplicar loció de calamina, així s’eviten les molèsties i les lesions que es pugui provocar si es rasca. 
  • El nen ha de fer repòs i una dieta suau i lleugera, en petites quantitats i rica en líquids. 
  • El petit pot banyar-se o dutxar-se amb normalitat. 
  • Els nens infectats poden anar a escola 24 h després d’haver iniciat el tractament, sempre que els seu estat general sigui bo. 
  • Una vegada finalitzat el procés és útil aplicar cremes o locions hidratants per millorar la descamació de la pell.
  • Els nens infectats poden anar a l’escola 24 h després d’haver iniciat el tractament, sempre que el seu estat general ho permeti.

 

 

 

2. Mononucleosi infecciosa

Causada per un virus. En la majoria dels casos pel virus d’Epstein-Barr, però també poden causar-la el citomegalovirus o l’adenovirus. La transmissió es produeix per contacte amb la saliva de les persones infectades. Sovint es passa la infecció sense símptomes. El període d’incubació és de 30-50 dies. No se sap quin és el període de contagi.

 

Símptomes

Febre, que pot durar entre una i dues setmanes, faringitis, adenopaties, cansament i hepatoesplenomegàlia (fetge i melsa inflamats). De vegades pot aparèixer un exantema. 

 

Tractament i control de la situació de salut

  • Dependrà dels símptomes. S’aconsella repòs parcial, evitar l’esport o activitats amb risc de cops a l’abdomen durant les primeres dues o tres setmanes, per evitar el trencament de la melsa. El pediatre valorarà si s’ha d’administrar tractament específic.
  • Seguir les pauteshigièniques i farmacològiques recomanades en casos de febre i de malestar general.
  • El nen amb mononucleosi infecciosa no ha d’anar a l’escola les primeres dues o tres setmanes. 

   
Prevenció

Normes d’higiene habituals, s’ha d’evitar el contacte amb la saliva del nen i rentar a part els seus coberts i gots.

 

 

 

3. Parotiditis o galteres

Provocada per un virus (paramixovirus). Es transmet per via respiratòria. La incubació és de dotze a quinze dies. El període de contagi abraça des de set dies abans fins a nou dies després de l’inici de la malaltia.

 

Símptomes 

  • Durant la fase d’incubació pot aparèixer febre, mal de cap, dolor muscular i malestar general. 
  • En la fase de la malaltia, el quadre típic és la inflamació de les glàndules parotídies. Generalment primer apareix la inflamació d’una glàndula i després de l’altra. Aquesta inflamació augmenta durant les primeres 72 hores i després disminueix lentament (entre tres i set dies).

 
Tractament i control de la situació de salut
 

  • El pediatre indicarà antiinflamatoris i analgèsics si hi ha dolor. Repòs.
  • Seguir les pautes higièniques i farmacològiques recomanades en casos de febre i de malestar general.
  • Si té la malaltia, el nen no ha d’anar a l’escola fins després de nou dies de l’inici de la inflamació.

 
Prevenció

La principal prevenció és l’administració de la vacuna als dotze mesos i als quatre anys.

 

 

 

4. Rubèola

Està provocada per un virus. El període d’incubació és de 21 dies. Es pot iniciar amb els símptomes d’un catarro lleu. Es caracteritza per un exantema que s’inicia a la cara, s’estén a la resta del cos durant les següents 24 h i desapareix al cap de tres dies aproximadament. Va acompanyada d’adenopaties (inflamació dels ganglis) de la zona occipital, darrere de les orelles, i al coll. Normalment no hi ha febre o és poc elevada. El tractament és simptomàtic.

 

Prevenció 

  • Administració de la vacuna triple vírica en tots els nens de dotze mesos i quatre anys. 
  • Les dones embarassades no s’han de vacunar de la rubèola. S’ha d’evitar la gestació en els tres mesos següents a l’administració de la vacuna per evitar la infecció del fetus.
  • El nen pot tornar a l’escola als 7 dies de l’inici de l’erupció.

 

 

 

5. Xarampió

És una malaltia d’origen víric molt contagiosa. La transmissió es produeix per via aèria o per contacte directe amb secrecions respiratòries de les persones infectades. El període de màxim contagi comença amb els primers símptomes i es prolonga fins a cinc dies després que hagi aparegut l’exantema (erupció).

 

Símptomes

El període d’incubació de la malaltia és de nou a dotze dies. Els primers símptomes (els tres o quatre primers dies) són tos, rinitis, conjuntivitis i febre. L’erupció cutània (exantema) s’inicia a la línea dels cabells i darrere de les orelles. Durant el segon i el tercer dia s’estén al tronc i les extremitats, i desapareix en la direcció inversa a la de la seva aparició. La febre augmenta en el moment d’aparició de l’exantema i remet després de 48-72 h.

 

Les complicacions més freqüents són l’otitis, la pneumònia i l’encefalitis. En els casos de malaltia no complicada, el tractament és simptomàtic, és a dir, només es tracten els diferents símptomes que van apareixent (febre, tos, etc.). 

 

Prevenció 

  • Les persones afectades de xarampió han d’estar aïllades fins a cinc dies després de l’aparició de l’exantema per evitar contagis. 
  • Si la mare ha passat la malaltia o està correctament vacunada, transmet la immunitat al nen a través de la placenta. Aquesta immunitat dura fins als primers quatre o sis mesos de vida, després va disminuint de forma gradual. 
  • La principal prevenció és la vacunació. En el nostre entorn s’administra la vacuna del xarampió juntament amb la de la rubèola i la de la parotiditis (triple vírica) en dues dosis, als dotze mesos i als quatre anys. En cas que sigui necessari (aparició d’un brot) es pot vacunar a partir dels sis mesos de vida. 
  • Actualment el xarampió és una malaltia excepcional en el nostre entorn. En cas de brot, els professionals sanitaris indiquen l’actuació preventiva que s’ha d’aplicar a cada cas, segons l’edat i el grau d’exposició al contagi.

 
Tractament i control de la situació de salut

 

 

6. Tos ferina

De causa bacteriana (Bordetella pertussis). Es transmet per via respiratòria amb facilitat. El període d’incubació és de sis a vint dies.

 

Símptomes 

  • En una primera fase (catarral), el nen té mucositat nasal i febre lleu, com un refredat. Dura d’una a dues setmanes i és la fase més contagiosa. 
  • En la segona fase (paroxismal), apareix tos de predomini nocturn. És molt característica perquè augmenta progressivament en intensitat i durada, seguida d’un gall que es produeix quan s’inspira. Dura de dues a quatre setmanes. 
  • Finalment, en la fase de convalescència (de quatre a dotze setmanes) els símptomes disminueixen gradualment.


Tractament i control de la situació de salut 

  • Antibiòtic.
  • Seguir les pautes higièniques i farmacològiques recomanades en casos de febre i de malestar general.
  • En cas que es tingui la malaltia, el nen s’ha d’estar a casa fins a cinc o set dies després d’haver iniciat el tractament.

 

Prevenció

Administració de la vacuna (cal consultar el calendari de vacunació a l’apartat de Protecció en la infància).

 

 

 

 

7. Varicel·la

Provocada pel virus varicel·la zòster. És molt contagiosa. El període de contagi s’inicia de 24-48 h abans de l’aparició de l’exantema i finalitza una setmana després de l’inici de les lesions cutànies.

 

Es transmet per via respiratòria, contacte directe i en mares gestants, a través de la placenta.

 

Després de la curació de la varicel·la, el virus continua latent als ganglis espinals durant tota la vida. L’herpes zòster és la manifestació clínica que apareix quan hi ha una reactivació del virus.

Nen amb símptomes de varicel·la


Símptomes

El període d’incubació oscil·la entre els 10 i els 21 dies. 

  • En una primera fase apareix febre i sensació de malestar. Quan apareix l’exantema, la febre és més moderada. 
  • L’exantema és pruriginós (produeix picor), normalment s’inicia des del centre del cos cap a fora fins que el cobreix tot i afecta pell i mucoses (boca, ulls, genitals, cuir cabellut).


Les lesions a la pell apareixen per brots durant tres o quatre dies i passen per diferents fases: 

  • Màcula: taca vermellosa a la pell. 
  • Pàpula: petita elevació eruptiva de la pell. 
  • Vesícula: petit dipòsit a la pell amb líquid a l’interior.

  
És característic trobar alhora lesions en diferents estats d’evolució. 

 

El període de declinació dels símptomes dura una setmana i es caracteritza per lesions crostoses que, quan cauen, deixen una zona hipopigmentada (més pàl·lida).

 

Tractament i control de la situació de salut

  • Segons els símptomes, si la picor és important, el pediatre indicarà locions i xarops per atenuar-la.
  • Poden aparèixer sobreinfeccions bacterianes, provocades per les gratades, que seran tractades amb antibiòtics.
  • En cas que hi hagi febre, no s’ha d’administrar aspirina ni ibuprofèn (Dalsy, Junifen) per evitar reaccions no desitjades. Es pot administrar paracetamol (Apiretal). Seguir les pautes higièniques i farmacològiques recomanades en casos de febre i malestar general.   

 

 

8. Malaltia boca-mà-peu o pseudoglossopeda

La malaltia boca-mà-peu és una infecció causada per l’enterovirus Coxsackie A16, relativament freqüent, que sol afectar nens i nenes menors de 5 anys, i que es caracteritza per lesions a la boca, les mans i els peus. El contagi és per contacte directe o aeri amb les secrecions del nas, la saliva o la femta de la persona infectada. El període d’incubació entre la infecció i l’aparició dels símptomes és de 3 a 7 dies. Els brots es presenten amb freqüència a finals d’estiu i principis de tardor.

 

Símptomes

  • Lesions a la boca, vesícules que es transformen en aftes (llagues) i solen ser doloroses. 
  • Erupció amb butllofes petites als palmells de les mans i les plantes dels peus. No produeixen picor. Desapareixen en 1-2 setmanes sense deixar cicatriu 
  • Febre durant 1- 2 dies. No sols ser alta. 
  • Pèrdua de la gana i mal de gola.

 

Tractament i control de la situació de salut 

  • Com que es una infecció vírica, no hi ha un tractament específic. 
  • Per millorar les molèsties de la boca i la febre es pot: 
    • Oferir aliments que agradin al nen, en petites quantitats i més sovint. 
    • Evitar els aliments àcids o condimentats. 
    • Seguir les pautes higièniques i farmacològiques recomanades en casos de febre i de malestar general. 
  • És important que el nen prengui líquids suficients per evitar la deshidratació. 
  • Banyar o dutxar el nen o nena amb normalitat; quan se l’eixuga, s’ha d’evitar fregar amb la tovallola per no trencar les butllofes.
  • Tornada a l'escola: no requereix exclusió si l’estat del nen es bo

 
Prevenció 

  • Rentar-se les mans amb freqüència, especialment el nen després d’anar al lavabo i abans de menjar, i la persona cuidadora després d’ajudar el petit al lavabo, de canviar bolquers i abans de preparar aliments o menjar. 
  • Rentar i desinfectar amb lleixiu tots els objectes contaminats amb femta o mucositats. 

 

 

 

9. Eritema infecciós o megaloeritema (“malaltia de la bufetada”)

L’eritema infecciós és una malaltia causada pel parvovirus B19 que afecta nens i nenes entre els 5 i 15 anys. A més de megaloeritema, també es coneix com a cinquena malaltia o rubèola anular. L’erupció a la cara és característica i ha portat a la denominació popular de “malaltia de la bufetada”. És una malaltia lleu que per al nen suposa únicament un problema estètic. El contagi es produeix a través de les secrecions respiratòries i el període d’incubació entre la infecció i l’aparició dels símptomes és de 4 a 14 dies. És contagiós els dies anteriors a l’erupció cutània i deixa de ser-ho un cop ha aparegut.

 

Símptomes

Els símptomes són lleus. Uns dies abans de l’erupció, el petit pot tenir una mica de malestar, dècimes de febre, símptomes de refredat o faringitis. Després apareix l’eritema (envermelliment) facial amb pal·lidesa al voltant de la boca. Les galtes envermelleixen, com si els haguessin donat una bufetada. Aquesta erupció es dissemina pel cos amb un aspecte molt particular que recorda les puntes de coixí, en especial a l’arrel dels membres i al tòrax.

 

L’erupció pot persistir de manera intermitent durant setmanes i fins i tot mesos, desencadenada per estímuls com ara la calor, l’exposició al sol, l’exercici o la sudoració. En alguna ocasió pot provocar dolors articulars i, fins i tot, signes d’artritis, especialment en adolescents i adults.

 

Tractament i control de la situació de salut 

  • Com que és una malaltia vírica no té un tractament específic. 
  • Es pot fer vida normal, fins i tot anar a classe (no cal aïllar els nens, ja que quan es manifesta la malaltia ja no és contagiosa). 
  • En el cas que el nen tingui febre o dolors a les articulacions, es poden seguir  les  mesures higièniques i farmacològiques recomanades en casos de febre i de malestar general.
  • No cal excloure al nen de l’escola si el seu estat general es bo.

 

 

 

10. Mol·lusc contagiós

El mol·lusc contagiós és una infecció de la pell comuna en nens, causada per un virus de la família dels poxvirus. És contagiosa, com indica el seu nom, i autoinoculable (és a dir, la pròpia persona quan es toca o es rasca estén les lesions, que formen línies o grups). 

 

Afecta principalment en la infància. Rarament apareix abans de l’any de vida i és més freqüent entre els 2 i 3 anys. És més habitual en zones o estacions càlides, perquè els nens porten menys roba i poden estar més fàcilment en contacte amb persones o objectes contaminats. També afecta amb més freqüència els nens amb dermatitis atòpica.

 

Símptomes

Las lesions típiques són pàpules hemisfèriques (lesions elevades de vores definides i de contingut sòlid) amb una superfície llisa i brillant, de pocs mil·límetres de diàmetre, de color carn, amb una depressió central i de creixement lent. Les pàpules tenen un ample aproximat de 2 a 5 mil·límetres. En general, no hi ha inflamació ni envermelliment, si no és que el nen se les hagi rascat o furgat. El nombre de lesions és molt variable, poden ser des de lesions aïllades fins a dotzenes. S’observen amb freqüència a la cara, al coll, a les axil·les, als braços i a les mans, encara que poden sortir en qualsevol part del cos, amb excepció dels palmells de les mans i de les plantes dels peus.

 

No són doloroses, sempre que el nen no es rasqui i es provoqui sobreinfeccions.

 

En ocasions, poden aparèixer lesions inflamatòries al voltant del mol·lusc. Són zones envermellides que poden provocar picor. Pel que fa a l’evolució, la malaltia se soluciona espontàniament en un període variable de 3 a 7 mesos, però cada lesió individual pot ser origen de noves lesions (autoinoculació). Per aquest motiu, és difícil calcular el temps que trigaran a desaparèixer de forma definitiva totes les lesions.

 

Tractament i control de la situació de salut

Com que es tracta d’un procés autolimitat (és a dir, que es cura espontàniament passat un cert temps), en nens amb un sistema immunitari normal, en moltes ocasions el tractament és innecessari. Tot i així, segons la localització, el nombre de lesions, la presència de molèsties o en els casos de nens amb compromís immunitari, el metge pot decidir tractar les lesions per mitjà de diverses tècniques: curetatge (raspat de les lesions), electrocauterització (ús d’una agulla elèctrica per eliminar les protuberàncies de les lesions), o crioteràpia (congelació de les lesions amb nitrogen líquid), prèvia aplicació d’una crema anestèsica.

No cal excloure el nen de l’escola, però sí de les pràctiques esportives que impliquin un contacte cutani estret.

 

Contagi

La infecció es pot agafar de moltes maneres: per contacte directe de la pell del nen amb una lesió, o per contacte amb objectes contaminats (joguines, roba, piscines, tovalloles, etc.). El virus responsable és resistent als desinfectants utilitzats habitualment en aquestes instal·lacions. El període d’incubació (entre la infecció i l’aparició de la malaltia) és d’entre 15 dies i 3 mesos. 

 

Prevenció 

  • Evitar el contacte directe amb les lesions. 
  • Portar coberta la zona de les lesions. 
  • No compartir tovalloles amb altres persones.

 

 

 

11. Berrugues víriques

Las berrugues víriques són la conseqüència d’una infecció vírica de la pell, el seu responsable és el virus del papil·loma humà (VPH). La infecció de la part més superficial de la pell (epidermis) provoca que es faci gruixuda i apareguin lesions amb relleu i un aspecte raspós (berrugós). En comparació amb la pell normal circumdant, les berrugues poden tenir aparença clara, fosca o, en pocs casos, negra. Solen ser lesions indolores (excepte les localitzades a les plantes dels peus), de pocs mil·límetres a 1 centímetre de diàmetre, úniques o múltiples, que ocasionen fonamentalment molèsties estètiques.

 

Símptomes

Las berrugues poden ser deformants i causar vergonya i, ocasionalment, piquen o fan mal (particularment en els peus). N’hi ha de diferents subtipus: 

  • Berrugues vulgars: Berrugues amb relleu, del color de la pell, de tacte rugós, úniques o múltiples. S’observen freqüentment en l’època infantil. Se solen localitzar a les mans o les extremitats, encara que poden aparèixer en qualsevol part del cos. 
  • Berrugues periunguials: Berrugues vulgars que surten al voltant o per sota de l’ungla; per la seva localització són difícils de tractar. 
  • Berrugues filiformes: Berrugues d’aspecte allargat, solen localitzar-se a la cara. 
  • Berrugues planes: Berrugues de pocs mil·límetres de diàmetre, habitualment múltiples. Amb freqüència es localitzen a la cara i al dors de les mans. 
  • Berrugues plantars: Berrugues que es localitzen a les plantes dels peus. A causa de la pressió, són lesions planes que es poden confondre amb durícies. Poden ser doloroses al tacte i en caminar. Poden ser úniques o múltiples. 
  • Berrugues genitals: Berrugues que apareixen a la regió púbica, la genital, la zona perianal o la intergenital. Són considerades infeccions de transmissió sexual. En el cas de les dones sempre s’ha de consultar el ginecòleg.


Tractament i control de la situació de salut

No hi ha cap tractament 100 % eficaç. És necessari consultar el metge abans d’aplicar un tractament per evitar la formació de cicatrius posteriors. En cap cas s’ha d’intentar extirpar la berruga a casa tallant-la, cremant-la, trancant-la, arrencant-la ni amb cap altre mètode.

 

Entre els tractaments més habituals hi ha:

  • Mètodes químics: Líquids o pegats de venda lliure a les farmàcies. 
  • Mètodes físics: Crioteràpia (congelació de la berruga amb nitrogen líquid) o laserteràpia (ús de la llum làser per “escalfar” les cèl·lules afectades fins que rebenten). 
  • Mètodes quirúrgics: Extirpació, curetatge (raspat de les lesions), electrocauterització (ús d’una agulla elèctrica per eliminar les protuberàncies de les lesions).

 
S’ha de consultar la infermera pediàtrica o el pediatre sempre en cas de: 

  • Berrugues grans o múltiples. 
  • Localitzacions en zones delicades com la cara, els dits o els genitals. 
  • Quan hi ha hemorràgies o dolor. 
  • Quan la berruga està oberta i sembla que s’hagi infectat. 
  • Quan la berruga no es cura, o bé apareixen més berrugues, passats 30 dies des de l’inici del tractament. 
  • Hi ha butllofes molt petites reagrupades.


Contagi

El grau de contagi de les berrugues és variable i la prevenció és molt difícil perquè el virus del papil·loma humà es transmet amb molta facilitat a través de petites lesions de la pell. És molt complicat evitar que dos nens s’agafin de la mà i que un d’ells encomani a l’altre la berruga que té en un dit.

 

Es pot ajudar a prevenir les lesions a la planta del peu, procurant que el nen no vagi descalç a casa o a la piscina. Si ja han aparegut, s’ha d’intentar que no es rasqui per impedir que s’estenguin a d’altres parts del cos.

 

Quan una persona té una berruga vulgar, amb freqüència poden aparèixer més lesions, ja que els sistemes de defensa no reconeixen la infecció i és fàcil l’autocontagi.

 

 

Llegir més...

Els problemes de salut crònics en la infància

Les malalties cròniques són cada vegada més freqüents en nens i adolescents de països amb bons recursos sanitaris. Aquests problemes de salut fan necessari que diversos professionals els abordin conjuntament: pediatres, especialistes, infermeres, psicòlegs, en estreta col·laboració amb el nen i la família, de manera que entre tots es pugui millorar la qualitat de vida del nen, millorar el compliment dels tractaments i prevenir les possibles complicacions.

 

Tenir una malaltia crònica o a llarg termini afecta la vida de moltes maneres, el nen haurà de fer front a una sèrie de problemes: es pot sentir cansat o amb dolor, la malaltia pot alterar l’aparença o afectar les habilitats físiques i limitar l’autonomia, és habitual que hagi de faltar a l’escola i que sigui hospitalitzat amb freqüència i que això afecti el progrés escolar, l’adaptació i la integració social.

 

Acceptar que està malalt i que s’ha d’adaptar als canvis que la malaltia exigeix és molt difícil per a ell. És habitual que demostri sentiments d’ira o culpa. El nen petit fantasieja erròniament sobre les causes de la malaltia, pot concebre el problema com una injustícia o com un càstig perquè s’ha portat malament i pensar que per això es queda a l’hospital. Pot culpar els pares i els metges de no curar-lo o de no treure’l d’aquesta situació. També pot reaccionar de forma exagerada si s’està molt pendent d’ell. És normal que tingui por pel que pugui passar i grans preocupacions que no és capaç de verbalitzar.

 

Per la seva banda, l’adolescent acostuma a sol·licitar tota la informació disponible sobre la malaltia, el tractament i les possibles complicacions. Demana que se’l tracti com un adult que s’ha de responsabilitzar de la seva salut i, per tant, ha de prendre decisions.

 

Els problemes de salut crònics en l'adolescencia 

 

Naturalment els pares també han d’afrontar una situació difícil. El naixement d’un fill amb un problema o l’aparició posterior d’una malaltia crònica provoca en els pares un estat emocional que acostuma a manifestar-se successivament en forma de negació, enuig, regateig, aflicció crònica i acceptació final. Han d’entendre la malaltia del fill com una cosa que formarà part de la seva vida i, per tant, necessiten informar-se i adquirir els coneixements necessaris per ajudar el nen a conviure-hi i arribar a tenir el màxim d’autonomia possible. Tot això implica adaptar-se a una dinàmica familiar nova, la responsabilitat de proporcionar les atencions necessàries al nen, el contacte amb diversos professionals sanitaris, canvis en l’estil de vida i en les relacions socials, cost econòmic elevat i estrès o ansietat davant l’evolució de la situació. 

Consells de salut: el dol en les etapes del cicle vital

 

Els germans també es veuen afectats de diverses maneres. La tensió generada a la família pot ser descarregada sobre ells perquè són els que es perceben com a menys vulnerables; poden patir les repercussions del temps que consumeix el tractament (s’estan més temps sols, han d’assumir responsabilitats noves i es poden sentir menys atesos pels pares). És important fer-los partícips de la nova dinàmica familiar i mantenir-los informats adequadament.

 

Un primer pas perquè el nen accepti millor la situació consisteix a fer que els pares adoptin també un model d’acceptació, és a dir una actitud realista, en què la família sigui conscient de les limitacions i possibilitats, que afavoreixi i potenciï al màxim les capacitats del nen i refusi la sobreprotecció i les expectatives irreals davant del problema de salut del fill.

 

Què es pot fer per ajudar el nen a comprendre i conviure amb la seva situació de salut 

  • Informar-se sobre la malaltia, l’evolució, el tractament, les proves diagnòstiques o les possibles complicacions, per poder explicar-les al nen de forma sincera, amb paraules adequades a la seva edat. L’equip mèdic (el pediatre i la infermera d’atenció primària, l’especialista, etc.) han de proporcionar aquesta informació. 
  • Mostrar serenitat i confiança i evitar qualsevol comentari dels aspectes negatius de la malaltia. Una actitud positiva ajuda a superar millor la situació. 
  • Ser comprensius i afectuosos en els moments d’hostilitat i canvis d’humor, però sense caure en la sobreprotecció o en una tolerància exagerada que no ajudarà el nen a adquirir recursos per afrontar la situació. 
  • En cas que sigui necessari un ingrés a l’hospital, preparar el nen explicant-li què passarà i les proves que li faran; deixar-li clar que és una situació temporal, que s’estarà allà perquè el curin i que no el deixaran sol. D’aquesta manera, el nen no estarà tan espantat i se sentirà més segur. 
  • Si el nen s’ha d’estar a l’hospital o a casa durant un període llarg de temps, és aconsellable que faci activitats que el beneficiïn des del punt de vista emocional i l’ajudin a passar el temps. Si és possible, es pot potenciar el contacte amb companys i professors del col·legi; estar al dia del que passa al centre escolar, rebre material per poder estudiar o fer exercicis, en la mesura que la seva salut ho permeti, i mantenir el contacte amb els amics li resultarà molt útil. També el beneficiarà desenvolupar una afició que l’ajudi a passar el temps.

    Nens malalts a l'hospital
  • Fomentar que el nen tingui una imatge positiva d’ell mateix, i així ajudar-lo a acceptar les seves característiques i circumstàncies i potenciar les seves qualitats. 
  • Ajudar el nen a expressar els seus sentiments per mitjà de jocs, dibuixos, llibres, etc. 
  • Si és necessari, consultar psicòlegs que ajudaran a disminuir les respostes d’ansietat tant del nen com de la resta de la família. 
  • És aconsellable contactar amb grups de suport per a pares de nens amb el mateix problema. Constitueix una ajuda per als pares, que coneixeran els problemes i les solucions adoptades per famílies en la mateixa situació, i per al nen, que estarà en contacte amb companys que s’han adaptat a viure amb un problema crònic.

 
És evident que afrontar una situació de malaltia crònica requereix un gran esforç per les múltiples repercussions emocionals, físiques i socials que se’n deriven, però afortunadament es compta també amb múltiples eines per aconseguir superar-la. El metge i la infermera poden proporcionar la col·laboració necessària i informar dels recursos disponibles en cada cas.

 

Llegir més...

Factors i conductes de protecció en la infància

Hi ha diversos factors que afavoreixen el desenvolupament físic, mental i social del nen, i a més el protegeixen de problemes de salut.

Una de les primeres defenses davant de malalties i problemes al·lèrgics és la lactància materna. També consolida la interacció mare-fill, ja que dóna la seguretat i la confiança que el nadó necessita per iniciar les bases d’unes relacions correctes. 


Un entorn familiar afectiu i segur, on el nen se senti valorat i pugui expressar els seus sentiments, encara que s’hagin de corregir les conductes errònies, ajuda a prevenir possibles trastorns de conducta (alimentació, relacions, fracàs escolar, etc.), a més de potenciar la seva autoestima, i també ajuda a evitar problemes que apareixen en l’etapa escolar i adolescent.

Unes rutines encaminades a establir hàbits saludables (dieta equilibrada, exercici físic, oci, son, etc.) prevenen futurs problemes com càries, colesterol, hipertensió, addiccions, etc.).

Altres factors de protecció són: 1. Higiene, 2. Vacunes, 3. Protecció solar, 4. Cura dels peus

 

 

1. Higiene

La generalització de la higiene permet mantenir la salut i el benestar del nen i evitar, a més, moltes malalties d’origen contagiós. Per tant, la importància de la higiene diària va més enllà de la cura personal. És una qüestió de mantenir la salut i prevenir malalties.

 

Quan parlem d’higiene ens referim en primer lloc a la neteja del cos, però sense oblidar que aquest concepte s’ha d’estendre als diferents àmbits de la vida, com ara la neteja dels estris de cuina, la roba, les condicions de l’habitatge o la protecció de la pell del nen.

 

1.1 Higiene del nounat lactant 
 
1.1.1 El bany

La pell del nounat acostuma a ser seca perquè no segrega greix suficient, i això provoca que sigui més vulnerable a agents externs com ara el fred, la calefacció o l’excés d’humitat. Per això s’aconsella fer servir sabons líquids de pH neutre i l’aplicació de locions hidratants que ajudin a pal·liar la sequedat.

 

El bany es pot començar a fer des dels primers dies, però és més aconsellable esperar la caiguda del cordó umbilical i la cicatrització del melic per evitar una infecció. Si és necessari, el bany es pot fer tenint la precaució d’assecar cuidadosament la base del melic (són útils els bastonets de cotó fluix) i posteriorment aplicar l’antisèptic.

 

Els primers banys no han superar els deu minuts. Poden ser diaris si no hi ha contraindicació mèdica, sobretot en els mesos càlids, cal triar un moment tranquil del dia o bé quan al nadó li resulti més relaxant, i s’ha d’adequar als costums i els horaris de cada família. No hi ha una hora més apropiada que una altra, s’aconsella a la tarda simplement perquè el seu efecte relaxant acostuma a afavorir la son.

 

A mesura que el nen creix, pot dedicar-se més temps al bany, deixant-lo jugar si vol, i així afavorir que es converteixi en una activitat agradable tant per al nadó com per als pares.

 

Durant els primers mesos de vida, les banyeres canviador que hi ha al mercat són molt útils, ja que tenen una alçada còmoda que facilita agafar bé el nadó. En cas que no es disposi de banyeres específiques, és aconsellable utilitzar un recipient ampli, ja que la banyera normal dificulta els moviments de la persona que banya el nen i és massa gran, i per això fa que el nadó tingui sensació d’inseguretat.

 

Cal omplir amb aigua només una quarta part de la banyera; no s'ha d'omplir del tot. La temperatura de l’aigua ha de ser agradable, de 37-38 ºC (es poden fer servir termòmetres específics per comprovar-ho). La temperatura ambient ideal és entre els 22-24 ºC, sense corrents d’aire perquè el nadó no tingui fred quan se’l tregui de l’aigua.

Abans de començar el bany, és important tenir tot el material necessari a mà, per evitar tenir el nen mullat molt temps i prevenir accidents.


Audiovisual Higiene en el nounat


Tècnica

La tècnica adequada és passar una mà per sota de l’aixella del nadó i aguantar-li el cap recolzat a l’avantbraç, i rentar-lo amb la mà lliure. Per rentar-li l’esquena, n’hi haurà prou de girar el nen aguantant-lo amb una mà per sota de la panxa i amb el cap descansant al braç.

 

Per afavorir que el nadó trobi el bany agradable, es poden fer moviments lents i suaus, gronxant-lo, evitant que li caigui aigua a la cara i parlant-li suaument.

 

És important fer una correcta neteja dels plecs dels braços, les cames i el coll, ja que és on més suor i brutícia s’acumula, d’aquesta manera també es prevenen les irritacions.

 

En les nenes, la zona genitoanal es neteja de davant endarrere, per evitar una contaminació (pels excrements) i una posterior infecció.

 

Després del bany, l’eixugada ha de ser minuciosa sense fregar, només pressionant amb suavitat, vigilant un altre cop els plecs cutanis.

 

Es pot fer un massatge suau amb oli corporal o loció hidratant. A més de nodrir la pell, estimula la circulació, tonifica els músculs, afavoreix l’alliberament de gasos, ajuda a alleujar els còlics i acostuma a resultar relaxant per al nen. Si el nadó té fred se’l pot mantenir abrigat amb una manta lleugera per proporcionar-li calor i sensació de seguretat. El massatge es fa aplicant una suau pressió amb les polpes dels dits, fent-les lliscar sobre la pell del nen, sense tibar-la. És aconsellable mantenir una mà sobre el cos del nadó mentre es fa el massatge, d’aquesta manera el nen se sent més segur i l’accepta millor.

 

Si el nadó comença a plorar o a moure’s, s’ha d’interrompre fins que estigui calmat.

 

Alguns nens tenen crosta làctia.

 

Per estovar-la i eliminar-la, s’aplica abans del bany una mica d’oli o vaselina a la zona de la crosta. D’aquesta manera és més fàcil que es desprengui amb el bany.

 

No és aconsellable fer servir talc, ja que el nen inhala les partícules en suspensió.

 

Tampoc és adequat aplicar colònies directament sobre la pell del nen, és més aconsellable posar-ne unes gotes a la roba.

a) Neteja de les orelles

S’ha de netejar només la part externa visible de l’orella. No és aconsellable intentar netejar la cera del conducte auditiu. Si s’empeny cap a l’interior de l’orella s’afavoreix l’aparició de taps i augmenta el risc de provocar lesions lleus si s’introdueix molt el bastonet o el nen fa algun moviment sobtat. Només s’ha de netejar la cera i la brutícia del pavelló de l’orella suaument, i a continuació assecar-lo cuidadosament. Són útils els bastonets que tenen un suport més ample que la punta, perquè eviten una introducció accidental a massa profunditat.

 

b) Ungles

Els nounats tenen ungles fines amb les quals es poden fer esgarrapades fàcilment. Els primers dies es poden llimar amb una llima suau. Més endavant (a partir dels vint dies) es tallen amb tisores de punta roma (un bon moment és quan el nadó està adormit). Les ungles dels peus sempre s’han de tallar rectes, és aconsellable no tallar-les al límit de la pell per evitar que quan creixin es clavin al dit. A les mans s’ha d’evitar deixar puntes que puguin provocar esgarrapades.

 

c) Ulls i nas

Per retirar les secrecions dels ulls es fa servir sèrum fisiològic o si no n’hi ha aigua tèbia, s’asseca amb una gasa o un drap suau, sempre des del lacrimal cap a l’exterior.

 

Les mucositats del nas també es netegen amb sèrum (es pot fer servir una petita xeringa per instil·lar 1 cm3 de sèrum a cada fossa nasal). Els aspiradors nasals són útils, però l’aspiració s’ha de fer suaument per evitar petites lesions a la mucosa nasal.

 

1.1.2 Vestit 

La roba del nen s’ha d’adaptar a les condicions ambientals, el nadó no ha de passar fred però tampoc un excés de calor.

 

És aconsellable fer servir roba de fibres naturals (cotó o fil) sempre que sigui possible, perquè permeten transpirar millor que les fibres sintètiques, així com escollir robes folgades perquè el nen tingui més mobilitat.

 

El més indicat per rentar la roba del nadó és el sabó neutre, és important fer una bona esbandida amb molta aigua per retirar totes les restes de sabó.

 

Per prevenir accidents, s’han d’evitar imperdibles, cadenes, agulles de pit o polseres. Les arracades de les nenes haurien de ser petites, és millor evitar arracades en forma d’anella, perquè es podrien enganxar i provocar ferides. 

 

1.2 Higiene del preescolar i l'escolar

L’objectiu a aquestes edats, a més de la neteja en si mateixa, és establir hàbits d’higiene saludables. 


A partir dels dotze mesos el nen comença a ser més actiu i autònom, i, lògicament, s’embruta més, ja que és habitual que jugui a terra, manipuli terra, intenti menjar sol, etc. Aquests jocs l’ajudaran a desenvolupar-se, per això mateix no s’ha d’impedir que els practiqui per evitar que s’embruti.
  
Nadó en una banyera adaptada 
A partir dels 24 mesos es pot deixar que el nen iniciï la seva higiene personal sota la supervisió dels pares. Aquesta edat és un bon moment per començar a inculcar-li les primeres nocions d’hàbits higiènics: rentar-se les mans abans i després d’anar al lavabo i abans de menjar, iniciar la higiene dental, etc. Les pautes s’introdueixen gradualment i s’adeqüen a l’edat del nen. En qualsevol cas, el més efectiu serà el bon exemple dels pares, perquè el nen imitarà les seves accions.

 

 

2. Vacunes

Les defenses que proporciona la mare durant l’embaràs i la lactància materna es comencen a esgotar als dos mesos; a partir de llavors el lactant les ha de fabricar ell mateix. D’aquesta manera, les vacunes es converteixen en la millor protecció davant de malalties específiques dels primers anys de vida.

 

Quan vacunem un nen, no només el protegim a ell, sinó també als que hi ha al seu voltant. Si no es vacuna, el nadó queda exposat al risc de contraure malalties infeccioses, per a moltes de les quals no hi ha un veritable tractament eficaç. Així doncs, les vacunes no són importants només perquè eviten que el nadó es posi malalt, sinó perquè també eviten que transmeti la malaltia a altres nens, ja que la majoria d’aquests virus o bacteris són molt contagiosos.

 

El moment adequat per administrar cada vacuna depèn del tipus de malaltia que es vulgui prevenir i l’edat del nen. Per això hi ha els calendaris de vacunacions, que són els llistats de recomanacions de les diverses comunitats autònomes, que es basen en un calendari oficial elaborat pel Ministeri de Sanitat i Consum (Espanya). Cada comunitat, i cada país, té llibertat per administrar certes vacunes. D’aquesta manera, pot passar que a Espanya unes vacunes s’administrin en una comunitat i en una altra no.

 

A més d’aquests calendaris autonòmics, l’Associació Espanyola de Pediatria (AEP), com a òrgan científic, elabora el seu propi calendari, que recomana vacunes que encara avui no s’administren en algunes regions espanyoles. Aquesta diferència s’accentua quan parlem dels calendaris de vacunació d’altres països (per exemple, en molts llocs s’administra la vacuna de la tuberculosi, en altres la de la febre groga, etc.).

 

Vacunes sistemàtiques: són aquelles que estan indicades per a tota la població a partir de l’edat infantil. S’apliquen segons els calendaris de vacunació específics de cada comunitat.

 

Vacunes no sistemàtiques: són les vacunes que indica l’AEP només a determinats grups de població o en situacions concretes de risc sanitari.

 

Als centres d’assistència primària es facilita informació sobre les vacunes i s’administren segons l’edat en les diferents revisions. També es poden modificar les pautes, afegir o eliminar alguna vacuna específica segons les característiques i necessitats concretes que pugui tenir el nen (viatge a l’estranger, al·lèrgies, problemes immunitaris, asma, etc.).

 

Si s’oblida alguna dosi, no s’ha de reiniciar la vacunació, n’hi ha prou a continuar administrant les dosis que falten (dosi posada, dosi vàlida).

 

L’administració de les vacunes correspon a les infermeres als centres d’atenció primària (CAP) o a les consultes particulars dels pediatres. Als hospitals només es vacuna els grups de risc (p. ex., prematurs). En algunes comunitats autònomes, la infermera va als centres escolars per administrar determinades vacunes, a fi d’immunitzar una quantitat més gran de nens.

 

Després de cada administració, la infermera anota al carnet de vacunes de cada nen tota la informació relativa a la vacuna: data, marca i lot. Aquesta documentació és important perquè tant els pares com els metges sàpiguen que s’ha complert correctament el calendari de vacunació. De totes maneres, hi ha diferents calendaris de vacunació, adaptats a les necessitats específiques de cada comunitat, per això, i pel fet que pot variar d’un any a l’altre (segons factors epidemiològics), és aconsellable demanar informació sobre les recomanacions i les pautes de vacunació al centre de salut. Estan indicades a:

Les vacunes de l'Associació Espanyola de Pediatria
 
Tot i que a Espanya la majoria de les malalties de la infància estan controlades, s’ha de tenir en compte que vivim en una societat en moviment, en què les distàncies entre un país i l’altre són cada vegada més petites, motiu pel qual hauríem d’estar atents davant el possible ressorgiment d’una malaltia, d’aquí la importància de vacunar correctament els nens. 

 

 

3. Protecció solar

Una mica de sol és beneficiós perquè afavoreix la formació de vitamina D, que és bàsica per a l’absorció del calci als ossos. Prevé el raquitisme i ajuda a millorar alguns problemes a la pell (psoriasi, acne). Però massa sol és perjudicial.

 

El bronzejat en una pell sana és la resposta biològica de defensa davant de l’agressió que suposa la radiació solar.

 

Una excessiva exposició solar pot causar

  • Envermelliment (eritema) i cremades. 
  • Envelliment prematur de la pell. 
  • Aparició de lesions i càncer de pell.


Les radiacions ultraviolades del tipus B (UV-B) són les responsables principals de l’eritema solar.

 

Les radiacions ultraviolades del tipus A (UV-A) són les que causen la majoria dels efectes nocius a llarg termini.

 

Les cèl·lules de la pell tenen una memòria que emmagatzema totes les hores de sol a què s’ha estat exposat, per això és important protegir el nen des de petit per evitar futures complicacions dermatològiques. Els signes d’envelliment apareixen tard, però el deteriorament s’inicia a la primera exposició al sol.

 

La pell infantil té menys capacitat de protecció davant del sol, a causa d’una immaduresa del sistema immunitari cutani, perquè la capa de greix és més fina i poc resistent.

 

Els nens desenvolupen molta activitat a l’aire lliure, amb un elevat temps d’exposició solar i sudoració, per això és aconsellable utilitzar fotoprotectors resistents.

 

Hi ha un índex de fotoprotecció adequat per a cada tipus de pell i circumstàncies, però s’han de tenir en compte certs factors que modifiquen la intensitat de la radiació i poden fer variar les necessitats de protecció: 

  • L’hora del dia. La intensitat és màxima entre les 12.00 h i les 16.00 h (amb la modificació horària). 
  • L’altitud. El risc d’eritema o cremada s’incrementa amb l’altitud. Cada 300 metres augmenta un 4 % el poder eritemàtic de les radiacions UV. 
  • El lloc. La radiació és més intensa a prop de l’Equador (els raigs incideixen de forma perpendicular sobre la Terra). 
  • L’estació de l’any. A l’estiu, la radiació arriba amb tota la seva energia. Tot i això, la pell també s’ha de protegir la resta de l’any. 
  • El temps. Els dies ennuvolats continua havent-hi risc de cremades, atès que el 90 % dels raig UV poden travessar els núvols. 
  • Amb aigua, neu o sorra. Aquests elements reflecteixen els raigs solars, i se sumen a la radiació que incideix directament sobre la pell (neu, 80 %; sorra, 25 %). L’aigua actua com una lent d’augment.

 
Com s’ha de triar el factor de protecció solar

El factor de protecció és l’índex que indica el temps d’exposició al sol sense risc de cremada. Com més alt sigui el factor, més alta serà la protecció.

 

Cada persona té unes necessitats diferents en funció del tipus de pell, per això l’índex de protecció variarà. 

  • Pell amb trastorns, traumatitzada o alterada per medicació sensibilitzant: factor de protecció total. 
  • Pell molt sensible al sol (sempre s’envermelleix intensament i no es pigmenta): factor de protecció molt alt (30 o més). 
  • Pell sensible (es crema fàcilment i no es pigmenta gaire): factor de protecció alt (15-25). 
  • Pell normal (s’envermelleix moderadament i es pigmenta de forma gradual): factor de protecció mitjà (8-12).
     
    P. ex.: Si podem estar 20 minuts al sol sense cremar-nos, amb un factor de protecció solar 8 tenim una protecció 8 vegades superior.

  
Recomanacions per a l’exposició solar en els nens a l’estiu 

  • No s’han d’exposar al sol els nens menors de sis mesos. 
  • L’exposició s’ha d’iniciar de manera progressiva a la temporada primavera-estiu, amb filtre del 25-30. Posteriorment, en pells normals, es pot passar al 15. 
  • S’ha de procurar evitar les hores de màxima irradiació solar (quan l’ombra que projectem és més petita que la nostra alçada). 
  • S’ha de fer servir gorra i samarretes. 
  • S’han d’evitar les colònies abans de l’exposició solar, perquè poden aparèixer taques a la pell. 
  • El clatell, les orelles, el nas i els llavis són zones molt vulnerables. Si és necessari es poden utilitzar protectors labials de factor elevat. 
  • Davant de qualsevol lesió de la pell que es desencadeni a causa de l’acció solar és aconsellable consultar el metge. 
  • El factor de protecció s’ha d’aplicar a casa, de forma generosa, amb la pell neta i seca, 30 minuts abans de l’exposició solar. S’ha de repetir cada 2 h. 
  • Convé oferir aigua abans, durant i després de l’exposició solar. 
  • És aconsellable utilitzar una loció hidratant després de l’exposició solar.

 

4. Cura dels peus

A l’edat infantil es desenvolupen molt ràpidament les habilitats motores i s’adquireix la locomoció; aquests canvis estan relacionats amb les extremitats inferiors, per aquest motiu durant la infància és necessari extremar les precaucions en el calçat que s’utilitza i adaptar-lo a cada etapa de creixement de l’infant.

La major part de persones té els peus plans en néixer, és a dir que els peus presenten un desenvolupament escàs de l’arc longitudinal i un coixinet adipós abundant. A mesura que l’infant creix —sobretot a partir dels dos anys, que és quan ha desenvolupat la capacitat de caminar—, el teixit adipós plantar es redueix i es desenvolupa l’arc del peu.

Un calçat confortable facilitarà la funció del peu, però un calçat inadequat pot produir lesions cutànies i unguials i deformitats. Per tant, el calçat ha de ser tan fisiològic com sigui possible, és a dir que s’ha d’adaptar a la forma del peu i protegir-lo d’agents externs com la temperatura, la duresa o la irregularitat del terra, entre d’altres. També és important que sigui funcional per afavorir la circulació sanguínia i una bona funció muscular, tenint en compte que s’ha de respectar la mobilitat del turmell i dels dits dels infants.

Durant la infància els peus creixen de manera continuada, per això es recomana comprovar sovint la mida del peu, tant l’amplada com la llargada. Normalment, cada tres o quatre mesos cal renovar el calçat; cal emprovar sempre el calçat amb l’infant dret per comprovar que hi hagi un espai de 2 cm entre el dit més llarg i el final de la sabata i fer caminar el nen per comprovar la comoditat de les sabates i l’adaptació al peu.

  • Els primers mesos de vida cal protegir els peus amb mitjons o amb un calçat senzill, tipus peüc, tan fisiològic com sigui possible, és a dir, de pell suau o de materials naturals, amb la sola flexible, que protegeixi de la temperatura exterior, que no subjecti el turmell i que no limiti la mobilitat del peu i del turmell. L’infant pot anar descalç en un ambient protegit, com ara en interiors.
  • Entre els 8 i 12 mesos l’infant gateja i comença a fer alguns passos. El calçat, a més de reunir les condicions anteriors, ha de dur un reforç a la puntera per protegir els dits. L’infant pot anar descalç en un ambient protegit, com ara en interiors.
  • A partir dels 12 mesos l’infant ja pot caminar agafat de la mà d’un adult. Aquests primers passos independents suposen una adquisició molt important en el seu desenvolupament normal, per tant cal utilitzar un calçat que protegeixi els peus alhora que permeti caminar al nen sense que hagi de forçar moviments. El calçat ha d’afavorir el desenvolupament físic de l’infant, prevenir i millorar la salut dels peus, per tal de satisfer-ne les necessitats funcionals, i ajudar a enfortir les estructures corporals i musculars. Per aquests motius el calçat ha de ser lleuger, flexible, porós (per garantir una transpiració correcta), amb la punta arrodonida, sense taló (per tal que el peu no rellisqui) i amb la sola adherent per evitar relliscades i caigudes; a més, els dits s’han de poder moure cap a la punta del calçat. Poden anar descalços en un ambient protegit, com ara en interiors.
  • Als 2 anys, aproximadament, el nen aprèn a córrer, el coixinet adipós plantar, més voluminós en etapes anteriors, s’ha atrofiat, el taló del peu adquireix una forma més arrodonida i l’arc del peu s’ha desenvolupat; en aquest període es poden fer servir sabates amb contrafort al taló, amb l’arc marcat i amb la sola volada a la planta, és a dir, amb una sola que no és plana, sinó que té taló.
  • L’infant en edat escolar, entre 6 i 8 anys, fa servir una quantitat considerable d’energia i experimenta un augment progressiu en el creixement físic, sobretot pel que fa a les extremitats inferiors. En aquesta edat es pot triar entre una gran varietat de calçat: esportiu, per caminar, botes, sandàlies, etc.; cal tenir en compte sempre la comoditat i l’adaptació del calçat al peu.

 

Més informació a: American Orthopaedic Foot & Ankle Societat

Llegir més...

Factors i conductes de risc en la infància

Accidents

Els accidents més habituals segons l’edat són

 

L’OMS (Organització Mundial de la Salut) va definir com a accident “tot succés eventual, involuntari o anòmal que comporta un dany físic o psíquic, com a conseqüència d’una falta de prevenció o defecte de seguretat”. 


Gran part dels accidents infantils tenen lloc a la llar, els més freqüents són els traumatismes (cops, caigudes), les cremades, les intoxicacions i les ferides. La majoria de vegades aquests accidents es poden evitar amb una correcta prevenció.

 

A mesura que creixen, els nens tenen més mobilitat i curiositat, i encara desconeixen els perills. Quan un nen té un accident, l’únic no culpable és el mateix nen, correspon als adults identificar els perills i proporcionar un entorn segur. S’ha de tenir en compte que protegir el nen no equival a retallar-li la llibertat d’acció, ja que aquesta és una de les maneres que té per descobrir el món que l’envolta. No és aconsellable renyar-lo, sinó ensenyar-li els perills concrets que poden fer-li mal perquè aprengui què ha de vigilar. És útil aprofitar el seu instint d’imitació perquè aprengui amb l’exemple: si se li vol ensenyar que no ha de tocar els aparells elèctrics amb les mans mullades, l’adult ha de ser conseqüent i ser el primer a eixugar-se bé abans de tocar qualsevol aparell.

 

1. Traumatismes (cops i caigudes)

És la lesió més comuna en la infància, especialment el traumatisme cranial. La majoria es produeixen en menors de cinc anys, a conseqüència de caigudes mentre juguen a casa o a l’escola. Més del 90 % són de caràcter lleu (contusions, esquinços, ferides). En els nens majors de cinc anys les causes més freqüents són els accidents en vehicles.

 

1.1 Traumatisme cranial

És un cop al cap. Generalment produeix lesions lleus que no passen del simple nyanyo. En realitat el que orienta sobre la possible gravetat del traumatisme són els símptomes que té el nen després del cop.

Què s’ha de fer a casa després d’un cop lleu al cap 

  • Procurar que el nen descansi en un ambient tranquil, fent vida normal a casa, sota supervisió durant 24 h. 
  • Si el nen té son, no és necessari impedir-li que dormi, però és convenient despertar-lo periòdicament (3-4 h) per observar com reacciona. Ha de mantenir el seu comportament habitual. 
  • És normal que durant les primeres hores el nen estigui espantat, no recordi el moment del cop, tingui un lleuger mal de cap o algun vòmit aïllat. 
  • En cas que sigui un lactant, encara que el cop hagi sigut lleu, sempre és aconsellable consultar el pediatre.


Signes d’alerta que indiquen que cal consultar el centre de salut 

  • Qualsevol canvi brusc del comportament. Si es mostra confós, irracional o delira. En nens petits, plors persistents i irritabilitat. 
  • Pèrdua del coneixement. 
  • Somnolència exagerada. Dificultat per despertar-lo. 
  • Presència de convulsions o espasmes a la cara o a les extremitats. 
  • Aparició de vòmits freqüents i persistents. 
  • Incapacitat per mantenir l’equilibri. Dificultat per caminar o moure una part del cos. 
  • Dificultat per reconèixer persones o llocs. 
  • Dificultat per parlar o veure-hi amb claredat. Pupil·les de mides diferents. 
  • Aparició d’hemorràgia o líquid transparent per la boca, el nas o les orelles. 
  • Mal de cap intens i progressiu. 
  • Quan es tracta d’un nen lactant (de 0 a 18 mesos) s’ha d’anar sempre al centre de salut perquè el metge faci una valoració de l’estat del nen.

 

1.2 Contusions

Després d’un traumatisme lleu, pot aparèixer una hemorràgia dels teixits sota la pell (hematoma o blau). Es pot manifestar immediatament o tardar un temps. 


Diferents fases en un hematoma o blau

 
1.3 Esquinços o distensions

Són lesions dels teixits tous que envolten l’os o l’articulació (lligaments, músculs, tendons) produïdes quan s’estiren en excés després d’un moviment brusc o violent.

 

Són freqüents en activitats esportives. Apareix dolor i sensibilitat a la zona afectada, limitació de la mobilitat (especialment en les articulacions), inflamació i hematoma.

 

Què s’ha de fer a casa abans d’anar al centre de salut 

  • Si afecta una extremitat, elevar el membre afectat i col·locar-lo en una postura còmoda i segura. 
  • Retirar qualsevol objecte que pugui comprimir (anells, polseres, mitjons). 
  • Fer pressió suau contra la lesió amb una compresa freda o gel per disminuir la inflamació i el dolor. Per aplicar-hi fred es poden fer servir tovalloles lleugerament mullades, bosses de pèsols congelats (s’adapten a la forma de la lesió) o els gels específics que es venen a les farmàcies. No s’han d’aplicar de forma directa sobre la pell, sempre s’han d’embolicar amb un drap sec i no s’han d’aplicar més de quinze minuts seguits en una mateixa zona per evitar lesions pel fred. 
  • Consultar el metge.

 

Què s’ha de fer per prevenir els traumatismes 

  1. A casa 
    • Procurar que el terra o paviment de la casa estigui en perfectes condicions. Fixar bé o suprimir les catifes perquè els nens no rellisquin. 
    • Col·locar al fons de la banyera una estora antilliscant per evitar relliscades. 
    • No deixar mai sol, ni que sigui un moment, el nen damunt del llit, el canviador o dins de la cambra de bany. 
    • Assegurar-se que les baranes del bressol siguin prou altes perquè el nen no pugui enfilar-s’hi. Han d’estar sempre posades. 
    • Evitar tenir cadires o taules a prop de les finestres, ja que el nen les pot fer servir d’escala i caure a l’exterior. 
    • Instal·lar tancaments de seguretat a les finestres i els balcons. 
    • Col·locar baranes altes i sense barrots horitzontals als balcons i les escales per evitar que el nen s’hi enfili amb el consegüent risc de caiguda. 
    • Protegir els angles dels mobles i les portes amb què pugui xocar. 
    • Evitar l’ús de caminadors.
  • Al carrer 
    • No deixar que els nens petits surtin sols al carrer. 
    • Ensenyar les normes bàsiques de seguretat viària. Ser un exemple per al nen, no cometre imprudències davant seu. 
    • Utilitzar bicicletes adequades a l’estatura del nen i en perfectes condicions d’ús (la mida és adequada sempre que el nen toqui amb els peus a terra i arribi al manillar i el fre fàcilment). Hauria de circular preferentment per llocs restringits al trànsit (places, parcs o carrers de vianants). Quan el nen més gran comença a circular per vies públiques és necessari ensenyar-li les normes bàsiques de trànsit. Utilitzar sempre casc i proteccions reflectores si surt al capvespre.
  • Al cotxe 
    • No portar el nen en braços si va al seient del copilot, encara que faci servir cinturó de seguretat. I encara menys col·locar-lo entre el volant i el conductor.
    • Utilitzar les mesures apropiades segons l’edat.
      • De zero a nou mesos: cadira de seguretat al seient anterior en sentit invers a la marxa si el conductor va sol. Si el cotxe disposa de coixí de seguretat per a l’acompanyant, s’haurà de desactivar, i si no es pot, el nen haurà d’anar al seient del darrere. Si hi van més adults, és aconsellable que el nen vagi a la cadira de seguretat fixada al seient del darrere i en sentit invers a la marxa.
      • De nou mesos a tres anys: cadira al seient del darrere fixada en el sentit invers a la marxa. Al final d’aquest període es pot començar a anar en el sentit de la marxa.
      • De tres a dotze anys: al seient posterior amb coixins elevadors o cadires amb respatller amb mecanisme d’ajustament del cinturó de seguretat del cotxe. 
    • Utilitzar tancaments de seguretat per a nens a les portes, i, abans d’iniciar la marxa, comprovar que estan ben tancades. 
    • No permetre que el nen tregui el cap o una altra part del cos per la finestra o el sostre del cotxe. 
    • No deixar mai sol el nen dins del cotxe. Si per un motiu de força major s’hagués de fer, s’ha d’apagar el motor, retirar les claus del cotxe i si fa calor deixar oberta la finestra. 
    • Acostumar el nen a pujar i baixar del cotxe sempre pel costat de la vorera. 
    • Ensenyar-li a aplicar les mesures de seguretat en la conducció de vehicles de motor.

      Consells de salut: Viatjar i altres situacions de vida     

2. Cremades 

Són una pèrdua de substància de la superfície corporal, produïda pel contacte amb calor, fred, agents químics, electricitat o radiacions.

 

Segons com siguin de profundes es classifiquen en:

2.1 De primer grau

Afecten l’epidermis (capa més superficial de la pell). Presenten envermelliment (eritema), inflamació (edema) i dolor. Es curen espontàniament i no deixen cicatriu. Les més freqüents són les cremades solars.

 

2.2 De segon grau

Afecten una capa més profunda de la pell (dermis). La pell està envermellida i apareixen butllofes amb líquid procedent dels teixits danyats (plasmàtic). Són molt doloroses i la curació és lenta. Poden deixar cicatrius si són profundes.

 

2.3 De tercer grau

Afecten totes les capes de la pell. Les lesions poden tenir un color negre (carbonitzat) o blanquinós. Són seques i no doloroses, perquè hi ha afectades les terminacions nervioses. Deixen sempre cicatriu i poden fer necessaris empelts posteriors.

 

Què s’ha de fer a casa abans d’anar al centre de salut 

  1. Si el nen només té la pell envermellida 
    • Retirar-lo de la font de calor, refrescar-lo i aplicar una crema hidratant. 
    • Oferir-li líquids encara que no tingui set. 
    • Observar, si apareix febre, consultar el metge. 
    • Si és un lactant s’ha de consultar sempre el metge.
  2. En el cas d’una cremada més profunda 
    • Eliminar-ne la causa, apagar les flames cobrint-lo amb una manta o fent-lo rodar per terra. 
    • Retirar anells, rellotges o polseres, si és possible. 
    • En cas que sigui una cremada química, treure-li la roba si està impregnada amb una substància càustica (àcid o àlcali). 
    • Refredar la cremada aplicant-hi aigua fresca durant 10-20 minuts, en les cremades químiques un mínim de 20 minuts. 
    • Anar al metge perquè en faci una valoració urgent. Si hi ha dubtes o impossibilitat d’anar a un centre, cal contactar amb el 112 i seguir les seves instruccions.

 

Què no s’ha de fer davant una cremada 

  • No trencar les butllofes, només netejar-les amb un antisèptic (iode). Si ja està trencada, s’ha de netejar amb aigua i sabó, després aplicar-hi l’antisèptic i tapar-la amb una gasa estèril. 
  • No aplicar-hi pomades, cremes o pasta de dents. 
  • No desenganxar la roba de la pell.

 

3. Ferides

Són laceracions dels teixits, l’epidermis i mucoses, causades per un agent mecànic, que poden afectar també zones més profundes i arribar als òrgans interns.

 

Què s’ha de fer a casa abans d’anar al centre de salut 

  • Rentar-se les mans amb aigua i sabó abans de tocar la ferida. 
  • Netejar la ferida amb sabó i esbandir-la amb aigua a raig per arrossegar els possibles cossos estranys que hagin pogut quedar a dins. 
  • Eixugar la ferida amb gases estèrils sense fregar, amb petits tocs i de dins cap a fora. Sobre la ferida no s’hi ha de posar ni cotó fluix, ni alcohol, ni pols ni pomades. 
  • En cas que hi hagi un objecte clavat no s’ha d’extreure, ja que pot estar tapant la ferida i evitant que sagni. 
  • Si la ferida sagna, s’ha de pressionar amb gases estèrils o un drap net. Si és en una extremitat, s’ha d’aixecar. 
  • Si és una ferida lleu (rascada), després de la neteja cal aplicar-hi un antisèptic i si és possible deixar-la a l’aire, sense tapar. 
  • No s’han d’intentar curar les ferides profundes, el més aconsellable és aplicar les pautes de neteja descrites anteriorment i anar a un centre perquè en facin una valoració i apliquin el tractament necessari per a cada cas.

 
Què es pot fer per prevenir ferides i cremades 

  • Aplicar les mesures preventives i de seguretat per evitar incendis a la llar. 
  • Evitar fer servir el microones per escalfar el biberó o les farinetes i comprovar-ne la temperatura abans d’administrar-les. 
  • Quan es cuini, fer servir els focs posteriors per evitar que el nen hi arribi. Vigilar la porta del forn quan està calent. 
  • Disposar els mànecs de les paelles i les cassoles cap a la paret en lloc de cap al davant. 
  • Comprovar la temperatura de l’aigua del bany. Per regular la temperatura obrir primer l’aigua freda i a continuació l’aigua calenta fins que s’aconsegueixi la temperatura desitjada. 
  • Controlar que el nen no pugui estirar les estovalles i provocar que li caigui al damunt tot el que hi hagi damunt de la taula. 
  • Posar la màxima atenció quan es transportin líquids calents. Abans cal assegurar-se que el nen no és a prop. 
  • Protegir amb reixetes els radiadors, les llars de foc i els brasers. 
  • Evitar que el nen tingui a l’abast llumins, encenedors, bengales, etc. 
  • Guardar els ganivets o els altres objectes que tallin en un lloc inaccessible per al nen. 
  • Vigilar abans de tancat o obrir les portes, el nen pot introduir els dits per sota de la porta o per l’obertura i el podem ferir involuntàriament. 
  • Prevenció de la conducta violenta i l’ús d’armes. Si hi ha armes de foc a casa, han d’estar amagades, fora de l’abast del nen i guardades amb clau.

 

4. Intoxicacions (productes tòxics)

Què s’ha de fer davant la ingestió de productes tòxics abans d’anar al centre de salut 

  • Separar la substància tòxica del nen. 
  • Si té alguna cosa sòlida a la boca, se li ha de treure. No s’ha de fer a cegues. 
  • No intentar provocar-li el vòmit i no administrar-li llet ni oli. 
  • Trucar a informació toxicològica (91 562 04 20) i seguir les seves instruccions. 
  • Si li indiquen anar a l’hospital, s’ha de fer com més aviat millor. Molts tractaments perden eficàcia una hora després de la ingestió. 
  • Portar a l’hospital l’envàs del producte que ha ingerit.

 

Productes tòxics


Què s’ha de fer davant el contacte (a través de la pell o la roba) amb productes tòxics abans d’anar al centre de salut 

  • Posar-se guants de protecció (poden ser els de fregar). 
  • Treure tota la roba al nen. 
  • Rentar-lo a la dutxa amb aigua tèbia a raig durant 20 minuts. 
  • Anar a l’hospital i portar l’envàs del producte.


Què s’ha de fer per prevenir intoxicacions o ofegaments 

  • Guardar sempre els medicaments, els cosmètics, els productes de neteja, els insecticides, etc. fora de l’abast i la vista del nen. Emmagatzemar-los en un armari ben tancat. Si és possible, utilitzar els productes que tinguin tanca de seguretat. 
  • No fer servir envasos que puguin resultar familiars al nen per guardar-hi productes tòxics. Col·locar un símbol clar als envasos el pot ajudar a identificar els productes perillosos. 
  • Evitar consumir begudes alcohòliques davant del nen. 
  • Donar-li consells contra l’alcohol i les drogues. Explicar-li les possibles conseqüències i incidir en la importància d’evitar que en consumeixi. 
  • No deixar objectes petits com ara agulles de cap, botons, joies, etc. al seu abast per evitar que s’ennuegui. 
  • Evitar les joguines amb peces petites que continguin piles de botó. Vigilar que la pintura de la joguina no sigui tòxica. 
  • Impedir que jugui amb bosses de plàstic, ja que si hi introdueix el cap es pot asfixiar. 
  • Aplicar les mesures de seguretat a les piscines. Estimular l’aprenentatge de la natació.

 

5. Altres riscos per a la salut del nen

El nen aprèn per imitació, copiant les actituds dels pares. Per això és important que aprengui amb l’exemple hàbits de vida saludables: dietes variades i equilibrades, horaris concrets, evitar el tabaquisme, el consum excessiu d’alcohol i naturalment el consum de drogues.

Llegir més...