Què cal saber: Comunicar-se i interaccionar socialment

Respirar
pP@)

Respirar bé per comunicar-se millor

Per aconseguir una bona dicció, cal respirar bé i utilitzar els diferents matisos que dóna l’entonació, com ara les pauses. En néixer, els reflexos desencadenen la respiració, no obstant això cal aprendre a parlar. Per poder parlar cal inspirar l’aire més ràpidament del que s’expulsa. El control de la respiració no només ajuda a atenuar o suprimir el nerviosisme, sinó que, a més a més, permet disciplinar la veu, de manera que es pugui variar com es vulgui la intensitat, l’expressió i l’entonació i, al mateix temps, regular els ritmes i les pauses, la qual cosa ajuda l’emissor a presentar la informació de manera més clara.

 

Es recomana que tingueu en compte tots els consells generals, que permetran adoptar mesures saludables en relació amb l’activitat de la vida diària de:

Respirar

p Llegir més...

Menjar i beure
pP@)

Menjar i beure com a forma de comunicació

En totes i cadascuna de les societats humanes els aliments es presenten com una forma d’expressió, de creació i de relació entre les persones. El menjar i la beguda, sobretot les begudes alcohòliques, són un mediador en les relacions. Quan s’ofereix compartir taula, menjar i beguda es pot expressar afecte, atenció, acceptació i reconeixement cap a una altra persona. En la nostra societat qualsevol celebració s’associa a menjar i beure. Com a resposta a una celebració, la beguda i el menjar han de ser abundants i fins i tot excessius. No obstant això, cada cop hi ha més persones que mengen soles i el fet de menjar en companyia es reserva gairebé exclusivament per a les celebracions. Menjar en companyia prevé l’aïllament i la sensació de solitud. Si aquests moments són importants en tots els grups d’edat, cal tenir-ne cura especialment en els nens, els adolescents i la gent gran.

 

Alimentació saludable: recomanacions

 

Es recomana que tingueu en compte tots els consells generals, que permetran adoptar mesures saludables en relació amb l’activitat de la vida diària de: 

Menjar i beure

p Llegir més...

Moure's i mantenir una postura corporal correcta
pP@)

Comunicar-se mitjançant el moviment corporal

L’expressió corporal és la forma més antiga de comunicació entre els éssers humans, anterior al llenguatge escrit i parlat. És el mitjà per expressar sensacions, sentiments i emocions. Davant d’emocions de por o de ràbia, el to muscular augmenta i la postura esdevé rígida; la persona es pot moure, parpellejar o gargamellejar.

 

Els canvis emocionals també es reflecteixen sobretot en el to dels músculs facials, tot i així hi ha una gran variabilitat entre les persones. És difícil detectar patrons establerts de contraccions de músculs facials en relació amb el tipus d’emocions, atès que algunes persones han après a controlar l’expressió corporal per no revelar les seves sensacions i emocions. Cada persona té el seu propi estil de llenguatge corporal, i quan aquest canvia això pot indicar que li passa alguna cosa. Les persones obertes a comprendre els altres i a estar en sintonia amb ells solen mostrar-se molt alerta i sensibles a captar el llenguatge no verbal i a donar ràpidament un significat als canvis que es produeixen en la interacció.

 

Es recomana que tingueu en compte tots els consells generals, que permetran adoptar mesures saludables en relació amb l’activitat de la vida diària de: 

Moure’s i mantenir una postura adequada

p Llegir més...

Reposar i dormir
pP@)

Descansar bé per interaccionar millor

No s’ha de subestimar la repercussió de la qualitat del son en les accions comunicatives i de relació amb els altres. La falta de son o una mala qualitat del son repercuteixen en l’estat anímic i emocional i condicionen el llenguatge no verbal i la pròpia actitud en la relació amb els altres. Una bona qualitat del son ajuda a tenir un bon estat d’ànim i un bon humor, factors importants per tenir relacions positives amb els altres.

 

Es recomana que tingueu en compte tots els consells generals, que permetran adoptar mesures saludables en relació amb l’activitat de la vida diària de:

Reposar i dormir

p Llegir més...

Eliminar
pP@)

Les interaccions socials poden inhibir el reflex de micció i defecació i posposar l’eliminació urinària i fecal per a altres moments, precisament perquè l’activitat d’eliminar es considera part de la conducta íntima. Aquest retard afavoreix la permanència de les femtes durant més temps a l’intestí, cosa que contribueix a la formació de femtes més seques i a una dificultat més gran per expulsar-les.

 

Per facilitar la defecació de les persones sense hàbit intestinal regular, és aconsellable que hi dediquin temps i en respectin el moment més favorable; poden fer coincidir la defecació després d’un àpat per tal d’aprofitar el reflex gastrocòlic.

 

Es recomana que tingueu en compte tots els consells generals, que permetran adoptar mesures saludables en relació amb l’activitat de la vida diària de:

Eliminar

p Llegir més...

Evitar perills i prevenir riscs
pP@)

Expressar les emocions ajuda a controlar les situacions difícils.

Davant de situacions en què sorgeixen emocions com la por, la tristesa, la culpa, la ràbia o l’angoixa, comptar amb persones significatives ajuda a superar les situacions difícils. El fet de sentir-se comprès, sense ser jutjat, permet manifestar les emocions, expressar els pensaments i reubicar plans, i permet rebre ajuda física i suport emocional. Percebre una bona xarxa de suport de familiars o d’amics ajuda a no caure en l’aïllament i el pensament negatiu i a saber utilitzar estratègies d’afrontament que reforcen el benestar psicològic.

Dimensió psicológica: les emocions

 

Es recomana que tingueu en compte tots els consells generals, que permetran adoptar mesures saludables en relació amb l’activitat de la vida diària de:

Evitar perills i prevenir riscs

p Llegir més...

Treballar i divertir-se
pP@)

Fer activitats de grup i actives enfront d’activitats individuals i passives

Generalment, les activitats laborals i d’oci comporten que hi hagi interacció amb d’altres persones. Les activitats que impliquen que hi hagi participació activa permeten interaccionar amb més persones o objectes que les de participació passiva. En principi, les activitats de participació activa ajuden a un desenvolupament més gran del llenguatge i la interacció i eviten l’aïllament. Per contra, les activitats individuals fomenten l’aïllament i repercuteixen directament en la persona empitjorant el benestar psicològic i la percepció de salut mental.

 

Fomentar la distracció

La distracció, entesa com al conjunt d’activitats que permet la comunicació interpersonal o intrapersonal amb un resultat plaent, és diferent d’un altre tipus d’interacció que pot ser que no sigui desagradable però que, en canvi, no produeix a la persona ni evasió ni desconnexió de les obligacions i les responsabilitats. La distracció ajuda a mantenir l’equilibri emocional, disminueix les reaccions d’enuig i el malestar i alleuja la depressió.

 

Es recomana que tingueu en compte tots els consells generals, que permetran adoptar mesures saludables en relació amb l’activitat de la vida diària de:

Treballar i divertir-se

p Llegir més...

Tòpics i conductes errònies
pP@)

L’aferrament no és dependència.

La conducta d’aferrament és una manera de cercar la proximitat i el contacte interpersonal íntim. Aquesta conducta és diferent a la interacció de dependència. Mentre que la conducta d’aferrament dóna confiança i suport en les situacions de dificultat, la conducta de dependència limita el desenvolupament, atès que la persona no progressa en la seva autonomia tot i tenir-ne les capacitats necessàries. La primera figura relacionada amb la conducta d’aferrament és la mare; aquesta conducta té una sèrie d’atributs que produeixen seguretat i assossegament en la persona. Progressivament, en el seu desenvolupament la persona incorpora un grup limitat de persones, organitzades d’acord amb una jerarquia de preferències, amb les quals ha creat vincles d’aferrament.

 

Comunicar-se no és només parlar.

Quan la persona s’expressa ho sol fer amb diverses oracions que es relacionen amb el mateix tema, utilitzant un llenguatge no verbal concret, dins una situació determinada. Aquestes claus aporten a qui escolta elements per comprendre allò que diu, és a dir, el seu discurs. Quan mantenen una conversa les persones adultes segueixen una sèrie de normes per garantir que es fan entendre en la direcció que volen. Grice (1975) va formular quatre màximes per aconseguir-ho:

  • Dir el que es creu que és veritat i dir només allò que es pugui fonamentar amb proves. 
  • Dir tot el que s’hagi de dir per transmetre allò que es vol, ni menys ni més del que és necessari; tot i que en la vida diària, freqüentment, el tema de conversa es completa amb continguts personals. 
  • Dir exclusivament allò que és pertinent de dir. 
  • Dir el que s’ha de dir de manera clara, organitzada i breu.

 
Fer preguntes no sempre implica interaccionar bé.

Per comprendre el que les altres persones ens comuniquen verbalment i no verbalment, és important entendre el sentit de les seves paraules i la correspondència que tenen amb els gestos, la qual cosa s’aconsegueix mostrant interès mitjançant la formulació de preguntes obertes i no tendencioses. Es consideren tendencioses les preguntes que comporten judicis o són afirmacions dissimulades en forma de preguntes, que més que cercar informació confronten. Aquestes preguntes solen començar amb afirmacions del tipus “no deu ser que...”, “no creus que”, “no podrien...”. Una altra manera de mostrar interès o atenció es traslladar el que s’ha escoltat del que ha dit amb unes altres paraules (reformular), d’aquesta manera se li fa saber que s’ha captat el nucli del missatge (el sentit del que s’ha dit), i al mateix temps s’assegura una bona entesa i s’eviten malentesos. Mostrar atenció i interès afavoreix que la persona segueixi compartint informació.

 

No és adequat donar consells que no es demanen.

De vegades, quan la persona tracta de compartir les seves experiències rep de l’interlocutor el seu punt de vista sobre el que havia d’haver fet o el que necessita, com una manera de mostrar-li interès pel seu problema. Quan la persona simplement necessita ser escoltada, el fet de rebre consells pot produir-li sentiments de rebuig. Un efecte similar té negar la validesa dels sentiments quan aquests són dolorosos per tal d’evitar-li a la persona el patiment. El fet de negar el punt de vista de qui descriu les seves vivències impedeix a la persona experimentar la satisfacció de ser escoltada i reconeguda, la qual cosa la pot portar a tancar-se i a tenir sentiments de falta de vàlua, impotència, desesperació i solitud.

 

S’han de compartir finalitats per tal de relacionar-se. 

Les raons que mouen a relacionar-se amb un altre són diverses i no sempre són conscients. Les persones es poden unir, cooperar, amb la finalitat d’aconseguir alguna cosa important per a tothom, com ara en les interaccions relacionades amb la feina o amb la satisfacció de les necessitats bàsiques. En aquest cas allò comú és conèixer la meta. No obstant això, les persones interaccionen per aconseguir objectius d’una altra naturalesa, com per exemple satisfer el desig de poder, obtenir seguretat o sentir-se part d’un grup. En aquests casos és possible que la persona no sigui conscient de les raons de la seva interacció.

En qualsevol cas, les conductes poden orientar sobre els motius que porten a la relació amb els altres. Per exemple, si en un grup de feina la persona centra una bona part dels seus esforços a propiciar relacions càlides i amistoses, es pot deduir que entre les seves metes, a més a més de dur a terme la seva tasca amb eficàcia, hi ha la de l’acceptació per part dels seus companys.

 

Per comunicar-se eficaçment no n’hi ha prou amb un missatge clar. 

És important adaptar-se a l’interlocutor per comunicar-se amb eficàcia. Cada persona té una manera particular de percebre el món, una mena de personalitat perceptiva segons els seus sentits. Algunes persones són visuals, és a dir, que es refereixen al món i el perceben millor mitjançant les imatges; altres persones són més auditives i prefereixen les paraules; altres són més sensitives i el capten millor referint-se a sensacions tàctils, gustatives o olfactives. Si una persona s’adreça a una altra utilitzant la seva manera de percepció preferent, té més possibilitats que la comprenguin.

p Llegir més...

Descripció
pP@)

La persona és un ésser eminentment social, per la qual cosa, si desitja satisfer les seves necessitats, és abocada a interaccionar, o sigui, a actuar recíprocament amb els altres. En aquesta interacció, per tal de fer-se entendre i per entendre els altres, utilitza la comunicació. Interacció i comunicació són necessàries perquè la persona s’adapti al món físic i social, atès que amb la interacció i la comunicació la persona capta, percep, recorda, sent i n’aprèn, influeix en la conducta dels altres i és influïda pels altres.

 

Mitjançant la seva conducta, tant de manera involuntària com de manera intencionada, la persona comunica als altres idees i pensaments, expressa emocions i manifesta necessitats. Aquestes conductes, modulades per un context cultural i situacional, tenen la finalitat de fer-se entendre mitjançant l’expressió verbal i no verbal, i quan els altres les observen els influeixen i els provoquen respostes.

 

La comunicació, a més a més de permetre la interacció que vincula la persona amb els altres, també és un procés que s’adreça a un mateix, que és necessari per establir el diàleg intern imprescindible per pensar i retrobar-se amb un mateix, i alhora serveix com a mitjà per establir contacte amb interlocutors espirituals.

 

La comunicació comprèn, per tant, l’ús del llenguatge verbal i no verbal, o bé utilitzat de manera conscient, intencionada i voluntària, o bé utilitzat de manera involuntària, atès que la persona no pot deixar de comunicar, perquè amb cada acció o conducta comunica, tot i que per interaccionar cal que estigui desperta. El llenguatge permet la interacció amb els altres i el diàleg intern, i d’aquesta manera contribueix a satisfer les necessitats, l’aprenentatge, l’autoregulació de les conductes, el desenvolupament de l’autoestima, la construcció de la identitat personal i grupal, l’acció amb els altres i l’autorealització.

p Llegir més...

Capacitats biofisiològiques i psicològiques
pP@)

La capacitat de comunicació va més enllà d’emetre, exposar o registrar sons, imatges i idees; inclou transmetre informació, i alhora no es limita a això. També és més que percebre, atès que requereix fer alguna cosa amb la informació que s’ha obtingut. Tal com va assenyalar Sapir (1929) hi veiem, hi sentim i experimentem segons la manera en què parlem, i això fa que tendim a entendre el nostre món d’una manera determinada. La conducta comunicativa és un procés que es construeix en interacció amb els altres, elaborant significats que s’expressen mitjançant el llenguatge verbal i no verbal, i un altre tipus d’expressions de creació artística, com ara la música, la pintura, la fotografia, l’escultura, el cinema, el teatre, etc.

En un procés d’interacció i comunicació cada persona assumeix papers alternatius, crea un missatge que emet, i percep i processa el missatge que rep, per tant, és emissora i receptora. La interacció d’aquests processos és condicionada per les habilitats i les destreses comunicatives, influïdes recíprocament pel desenvolupament d’altres facetes de la persona, com per exemple, l’autoconcepte i l’autoestima.

1. Lleguatge verbal: la parla i l'escriptura, 2. Llenguatge no verbal, 3. Produir i expressar el missatge: el rol emissor, 4. Captació i comprensió del missatge: el rol receptor, 5. Interacció amb els altres.

 

1. Llenguatge verbal: la parla i l’escriptura

S’entén per llenguatge verbal el que se sustenta en les paraules, la qual cosa inclou tant la parla com la lectoescriptura (capacitat de llegir i escriure) i els llenguatges de signes. El llenguatge oral, la parla, implica l’ús del canal vocal i auditiu, i requereix una configuració anatòmica particular de l’aparell fonador i auditiu. Per la seva banda, la lectoescriptura i els llenguatges de signes manuals descansen en els canals visual i motor, la qual cosa requereix suports anatòmics diferents al llenguatge oral.

A partir d’un conjunt limitat de sons que l’aparell fonador pot produir, els fonemes, la persona compon les paraules: usa una sèrie de regles per unir els sons en paraules i per agrupar les paraules en oracions o frases amb sentit. Aquestes regles, que no són sempre conegudes per qui les utilitza, són essencials per aprendre una llengua. Amb les oracions que s’elaboren es transmeten els pensaments, els sentiments i les expectatives, es pot parlar sobre el futur i sobre el passat, sobre el que és present i sobre el que és en un altre lloc, sobre realitats que existeixen, que poden existir o que només existeixen en els pensaments. Qui escolta pot comprendre el que es diu si coneix la llengua. El llenguatge posseeix una creativitat infinita, pot anar més enllà de la situació immediata o dels estímuls ambientals, i permet expressar gairebé totes les experiències humanes.

Com més es desenvolupi el llenguatge d’una persona, més gran serà la seva capacitat per construir conceptes, adquirir coneixements, elaborar significats, transmetre’ls i expressar-los. Quan la persona s’està desenvolupant, amplia i construeix el seu propi llenguatge i el dota de significats, la qual cosa influeix en el seu pensament i en la seva visió de la realitat del món. Així mateix, el llenguatge és la via d’expressió de la personalitat i juga un paper importantíssim en la constitució de la identitat i la individualitat.

 

2. Llenguatge no verbal

En cada acte comunicatiu hi ha un comportament físic, corporal i gestual que expressa tant com les paraules, ja que els components emocionals i afectius es transmeten mitjançant el llenguatge no verbal. Aquest component és extremadament important per comprendre el discurs.

Hi ha tres àmbits d’expressió no verbal: 

  1. Cinèsica: comprèn l’expressió de la postura corporal, el gest, l’expressió facial, la mirada i el somriure. 
    • La posició corporal es refereix a la postura del cos que expressa la disposició a acceptar els altres en la interacció tot enviant senyals d’acollida, d’obertura i d’escolta, o bé tot el contrari. Així es parla de posicions més obertes o més tancades. Una posició oberta implica que els braços i les cames no es col·loquen de manera que separin un interlocutor d’un altre; en canvi, una posició tancada comporta utilitzar les cames i els braços o les mans com a protecció del cos o bé com a barrera perquè un altre no s’introdueixi en la interacció. El fet de seure al costat o enfront de l’interlocutor pot donar com a resultat una conversa relaxant o amenaçadora. Durant la interacció el moviment del cos també pot transmetre energia i dinamisme o inquietud o nerviosisme. 
    • Els gestos transmeten senyals que poden ser emesos amb intencionalitat. Les mans són un vehicle de comunicació, ja que el llenguatge verbal sol anar acompanyat de múltiples moviments corporals i gestuals. Els gestos que es fan amb els braços i les mans són fonamentals per indicar alguna cosa amb més precisió, atès que, de vegades, el significat del missatge és més en la forma de dir les paraules que no pas en les paraules que es diuen.

      Alguns gestos es tradueixen directament a paraules, els anomenats gestos emblemàtics (per exemple, moure la mà en senyal de comiat), mentre que d’altres, fets també de manera conscient, s’utilitzen per complementar o emfatitzar el llenguatge oral, però per si mateixos no tenen significat o expressen estats emotius com ansietat, dolor o alegria.

      També hi ha gestos que tenen la finalitat de regular les intervencions de la interacció, amb els quals s’indica que s’ha de continuar parlant, accelerar o cedir la paraula. En aquest cas, els gestos més freqüents són les inclinacions del cap.

      Finalment, els gestos d’adaptació s’utilitzen per controlar les emocions que no es volen expressar, quan l’estat d’ànim és incompatible amb la situació interaccional particular, com per exemple tocar-se els cabells o tapar-se la boca. 
    • L’expressió facial és, juntament amb la mirada, un dels dos mitjans més rics i importants per expressar la intensitat dels estats d’ànim i els diferents tipus d’emocions. L’expressió facial també dóna informació sobre el desig de comunicar-se o iniciar una interacció i mostra el grau d’expressivitat durant la interacció. Així mateix, serveix per regular la interacció i per reforçar el receptor. 
    • La mirada desenvolupa un paper importantíssim de percepció i d’expressió del món psicològic. El nombre de vegades que una persona parpelleja està relacionat amb la tranquil·litat i el nerviosisme; per exemple, com més inquieta se senti, més parpellejarà. La mirada és important en la interacció i el feedback. La persona que parla necessita tenir la seguretat que algú l’escolta, i qui escolta necessita sentir que la seva atenció es té en compte i que la persona que parla s’adreça directament a ella.

      En aquest sentit, la disposició d’una persona a oferir oportunitats de contacte ocular revela, generalment, l’actitud que té respecte a l’interlocutor o els interlocutors. Les persones que s’agraden mútuament mantenen molt més el contacte ocular que les que no s’agraden. Les mirades prolongades, sense parpellejar, s’utilitzen quan s’intenta dominar, amenaçar, intimidar o influir en els altres. Un contacte ocular poc prolongat se sol interpretar com a falta d’atenció, de sinceritat o d’honradesa; com a descortesia o com a indicatiu d’inseguretat o timidesa. Deixar de mirar als ulls, baixant la vista, se sol prendre com un signe de submissió. 
    • El somriure s’utilitza per expressar simpatia, alegria o felicitat. El somriure es pot utilitzar per fer que les situacions de tensió siguin més suportables. Un somriure suscita el somriure dels altres i és una manera de relaxar la tensió. A més a més, té un efecte terapèutic: s’ha observat que quan es demanava a persones que se sentien deprimides o pessimistes que imitessin el somriure dels altres, declaraven que se sentien més felices. En sentit contrari, mitjançant el somriure també es pot manifestar, de manera intencionada, cinisme o sarcasme. 
  2. Paralingüística: comprèn les variacions no lingüístiques que estan lligades al context de la interacció. 
    • El to és un reflex emocional. L’emocionalitat excessiva ofega la veu i el to pot esdevenir més agut. En situacions determinades, davant d’una inhibició emocional els tons aguts no habituals poden ser un símptoma de cohibició o inhibició emocional. 
    • El fet d’elevar el volum de la veu sol ser un símptoma que l’interlocutor es vol imposar en la conversa i està relacionat amb la intenció de mostrar autoritat o domini. El volum baix s’associa a persones introvertides, que no volen fer l’esforç de ser escoltades. 
    • El ritme es refereix a la fluïdesa verbal amb què s’expressa la persona. El ritme entretallat o lent revela el rebuig al contacte, la necessitat de protegir-se, el desig de retirada i la fredor en la interacció. El ritme càlid, viu, modulat i animat està vinculat a la persona que es presta al contacte i a la conversació. 
    • El silenci es refereix a fer pauses entres diferents missatges verbals o entre diferents parts del missatge verbal. Entre el missatge que envia una persona i el que transmet el seu interlocutor hi ha un temps de silenci o latència més o menys llarg. Quan aquest temps és llarg es pot donar la impressió de desinterès o passivitat; mentre que, quan és curt o quan no es produeix perquè s’interromp l’al·locució de l’interlocutor, es percep la persona com agressiva, prepotent o ansiosa. Donar temps a l’interlocutor per elaborar la seva resposta, és a dir, ajustar la latència a les seves necessitats, afavoreix l’expressió de les idees i ofereix una imatge més bona de qui l’atorga. 
  3. Proxèmica: es refereix al conjunt de comportaments no verbals que tenen relació amb l’ús i l’estructuració de l’espai. 
    • L’espai personal es defineix com l’espai que ens envolta, en el qual no deixem que els altres entrin, i la seva dimensió és flexible segons la formalitat o la informalitat de la situació comunicativa i de la diferència d’estatus o rols dels interlocutors. En una interacció, el fet que algú envaeixi aquest espai ens produeix incomoditat, una sensació d’amenaça i/o de tensió, llevat que es donin les circumstàncies especials que justifiquin la proximitat més gran dels altres. Els enamorats i les persones que s’agraden accepten un grau més gran de proximitat entre ambdós. D’altra banda, el contacte físic és més probable des d’unes posicions que des d’unes altres. Per exemple, és més probable que hi hagi contacte físic quan es dóna una ordre o una informació que no pas quan es rep; quan es fa un favor que no pas quan s’agraeix; quan s’intenta persuadir algú que no pas quan algú és persuadit; quan s’expressa entusiasme que no pas quan es presencia; quan s’escolta les preocupacions dels altres que no pas quan s’expressen. Així mateix, és més probable que el contacte l’iniciï el cap vers l’empleat, o el vell cap al jove, que no pas a l’inrevés. Generalment, el contacte corporal fomenta que dues persones s’agradin mútuament, per la qual cosa és una manera de promoure reaccions favorables en els altres.

  
En el llenguatge es poden diferenciar els components informatius dels components emocionals. Per tal que la comunicació sigui comprensiva i sincera, cal que hi hagi congruència entre el llenguatge verbal i no verbal. Tot i que fóra desitjable que en les interaccions socials es donés prioritat a la sinceritat, el cert és que les persones es menteixen les unes a les altres per assolir els seus fins. Quan s’interacciona amb algú detectar l’engany és una necessitat i la font principal per detectar-lo és el llenguatge no verbal. A més a més de mitjançant les discrepàncies entre tots dos llenguatges, l’engany es pot reconèixer per la presència de petites expressions facials que apareixen immediatament després que algun esdeveniment hagi provocat una emoció; aquestes expressions indiquen els sentiments vertaders de la persona. Així mateix, les expressions facials exagerades són un indici de falta de sinceritat. Unes altres dades significatives són els canvis de veu, l’augment del titubeig, etc. Aquest senyals es donen en la persona independentment de la cultura a la qual pertany.

El llenguatge és necessari per relacionar-se amb altres en companyia (comunicació interpersonal) i per pensar en solitud amb un mateix (comunicació intrapersonal), per aquest motiu es converteix en un instrument de regulació interpersonal i social.

El llenguatge serveix per transferir un missatge i per captar un missatge d’un altre. En aquest procés és imprescindible connectar i comprendre els significats de les seves manifestacions verbals i no verbals. El missatge s’ha de codificar, descodificar i interpretar per contribuir a l’adaptació de la persona al seu context.

Dibuix de Comunicar-se pintat per Maria de 6 anys

 

3. Produir i expressar el missatge: el rol emissor

Des d’una perspectiva neurobiològica se suggereix que s’ha arribat a la parla a partir de la possibilitat de comunicar-se intencionadament mitjançant els gestos, anant dels signes manuals als vocals. Tant en la comunicació verbal com en la no verbal el que compta són els gestos. De fet, els sons que permeten construir paraules són el resultat de gestos motors articuladors. És l’articulació intencionada la que permet distingir un so lingüístic d’un soroll fet amb la gola.

El procés de transmetre un missatge s’inicia amb el desig de fer-ho. La persona té a la memòria un magatzem de paraules o lèxic mental al qual acut per recuperar-les quan les necessita per expressar els seus pensaments, els esdeveniments que ha experimentat, les seves emocions i necessitats o els seus desitjos i interessos. En aquest lèxic mental les paraules s’emmagatzemen i organitzen d’una manera particular i així s’assegura d’accedir-hi fàcilment. Encara que, en gran manera, tots els aspectes del llenguatge no verbal es poden controlar, el que és habitual és que sigui més automàtic que intencionat; en canvi, la parla és més controlada, excepte en ambients informals i en situacions altament estressants on es redueix aquest control.

Un cop s’ha concebut el missatge que es vol comunicar i un cop s’ha planificat com es vol dir, gràcies a la representació conceptual, és a dir, un cop que aquella mena de “veu interior” que tothom coneix hagi establert finalment el contingut del missatge que es vol transmetre, s’inicia el desig de parlar. L’articulació del missatge té lloc per l’estimulació de les neurones de determinades estructures cerebrals que es localitzen, generalment, a l’hemisferi esquerre, tot i que l’articulació de la parla la regulen ambdós hemisferis. En l’articulació intervé l’aparell fonador i diverses estructures nervioses.

La varietat de paraules que una persona coneix influeix en la varietat de significats que pot transmetre. L’existència de determinats significats o conceptes condueix a la creació de paraules específiques. Aquest és un procés que reflecteix la relació entre la persona i la llengua. Les persones creen maneres d’expressar les seves experiències i, quan són experiències noves, acaben creant termes per anomenar-les. Així mateix, s’acompanyen de pauses o silencis que la persona que parla produeix quan està pensant el que ha de dir o està pensant la manera en què ho vol dir.

 

4. Captació i comprensió del missatge: el rol receptor

Captar la informació es un procés intel·ligent que la persona té de manera innata. Quan interacciona com a receptora, capta el missatge transmès per una altra persona en la mesura en què presta atenció, aleshores el processa i l’entén, l’emmagatzema a la memòria i en capta el significat mentre espera actuar d’acord amb els seus interessos. En aquest procés, a més a més de la funcionalitat dels òrgans dels sentits, l’atenció, la memòria i els aprenentatges previs juguen un paper fonamental, atès que el que es capta de l’ambient passa en tot moment pel filtre dels sistema nerviós i la ment. 

  1. Atenció. per captar el missatge cal l’atenció necessària que permeti centrar-se en el missatge que s’ha de percebre i obviar la infinitat d’estímuls potencialment perceptibles que hi ha a l’entorn. Per exemple, per escoltar una veu que diu el nostre nom en un lloc obert on hi ha altres persones parlant i altres sorolls cal: 
    • La integritat dels diferents processos perceptius que garanteixen que els estímuls procedents de l’ambient es transformin en experiència sensorial conscient, és a dir, la percepció. 
    • La inclusió del que s’ha percebut en el conjunt de conceptes disponibles a la memòria i la recuperació de la informació necessària per arribar a assignar un significat a allò que es capta (reconèixer). 
    • L’execució d’una varietat d’activitats motrius conscients i més o menys voluntàries, com per exemple girar el cap vers una font de so i mirar-la amb atenció.  L’atenció és tan important per percebre que, sense parar atenció, no s’hi veu o no s’hi sent encara que les ones de llum i de so hi siguin presents. L’estímul que no s’atén no es capta; això succeeix fins i tot quan es mira directament, ja que la persona no capta la informació com si fos una càmera fotogràfica o una gravadora. L’atenció orienta la mirada i l’oïda cap als estímuls que es trien de percebre i influeix en la manera en què es produeix el processament de la informació després de l’estimulació de l’ull. 
  2. Vista: és el sentit que més s’utilitza en relació amb la conducta comunicativa. A més a més de permetre captar la forma d’allò que es mira, la seva localització, la profunditat, el color, el context que l’envolta, etc., permet captar el moviment. Aquesta tasca es du a terme mitjançant múltiples processos, el punt de partida dels quals és el reflex de la llum en la font del missatge (una carta, una imatge fotogràfica estàtica o en moviment, una persona o diverses persones, etc.). 

    En la interacció amb d’altres persones hi ha elements informatius que tenen una rellevància més gran, com per exemple el rostre. Té tanta importància que fins i tot existeixen neurones dedicades exclusivament a reconèixer les cares. 
  3. Oïda: juga un paper molt important en la comunicació, ja que permet escoltar les paraules i captar els esdeveniments que no es poden veure, com per exemple què succeeix al carrer des de l’interior d’una habitació. L’escena auditiva significa escoltar sons i identificar les fonts que els generen, localitzar-los i separar uns sons d’uns altres en un entorn ple de soroll. Hi ha una gran variabilitat en la capacitat de les persones per localitzar els sons, i el pavelló auditiu hi ajuda. Les estructures auditives són bilaterals, la qual cosa garanteix que els missatges es puguin traspassar d’un costat a un altre. La persona pot reconèixer la parla fins i tot si hi ha soroll, si es produeix una mala pronunciació o si hi ha diversos parlants alhora. 
  4. Altres sentits i combinacions de sentits: també es poden captar els estímuls relatius a la forma mitjançant altres sentits, com per exemple el tacte. Una persona cega pot usar el tacte per reconèixer les cares o llegir (Braille). La vista i el tacte combinats són essencials per tal de captar informació del medi. La vista té una importància enorme per comunicar-se ja que permet captar amb rapidesa i tridimensionalment les formes i els moviments, fins i tot a distància, la qual cosa permet que s’arribi a saber quina és la disposició en una escena, i això afegeix informació en l’enteniment de la interacció. També dóna pistes sobre múltiples aspectes de la comunicació, com ara l’aspecte físic, la roba, la situació emocional, etc. L’espai es percep de manera visual o bé basant-se en el so. A més a més, la vista influeix en allò que se sent. Els sentits es complementen per assegurar la captació adequada de l’estímul. Aquest és el cas de la connexió entre la vista i l’oïda per tal d’obtenir una escolta completa. Si s’observa el moviment de llavis de qui parla i alhora s’escolta el que diu, el so que s’ha escoltat pot ser diferent al que se sent sense la participació de la vista; de fet, les àrees auditives del cervell s’activen quan s’observa el moviment. 
  5. Memòria: intervé tant en la percepció com en la comprensió i la producció del missatge. En tots els casos permet manipular la informació. En el cas de la captació de l’estímul, la memòria permet prolongar el senyal visual o acústic, integrar-lo i processar-lo abans que s’esvaeixi. Gràcies a la memòria és possible, sempre que se’n conegui la llengua, segmentar el senyal físic en unitats lingüístiques significatives. Així, si es coneix l’idioma, la memòria permet distingir paraules entre els sons de la parla i fins i tot entendre oracions tot i no ser completes. En la memòria es localitzen els esquemes, unes estructures mentals adquirides −per tant, culturals i també biogràfiques− que, quan s’han assimilat, guien la percepció de la persona i fan que tingui unes expectatives determinades i pugui interpretar en aquesta direcció allò que percep. Generalment, quan la persona escolta, a més a més de no parar atenció a tota la informació que rep, completa la informació que obté i l’elabora i en dedueix el que, segons els seus coneixements, s’ha pretès dir. Aquestes suposicions s’emmagatzemen en la memòria en forma d’esquemes. Els esquemes cognitius permeten que la persona es desenvolupi en el seu medi i li creen una sèrie d’estereotips que li faciliten la interacció perquè la hi simplifiquen. No són estructures estàtiques i es modifiquen segons les experiències de cadascú.

  
En la comprensió és inevitable el processament del llenguatge no verbal per captar el significat del missatge. Els canvis de to en el temps quan s’emet una oració, la prosòdia, l’accent en paraules concretes de l’oració i la cadència donen indicacions sobre l’estat d’ànim, els sentiments i les emocions, aporten exactitud a l’oració i indiquen quan l’oració finalitza. Igualment, el context de l’oració permet a qui escolta dotar les paraules del significat usat per qui les emet, de manera que és possible entendre frases de manera figurada, és a dir, sense assignar el significat literal a les paraules que formen l’oració. Tant el context on s’emeten com el to que utilitza qui les diu ajuden a entendre’n el sentit, d’aquesta manera es poden entendre les metàfores (“és un roure”), les peticions indirectes (“sap quina hora és?”) o els modismes (“va donar a llum”).

En la comprensió del llenguatge verbal la memòria ocupa un paper destacat. En el no verbal aquest paper l’assumeixen un tipus especial de neurones: les neurones mirall.

  1. La memòria té un paper extremadament important en la comprensió de les paraules i les oracions. Qui escolta una frase percep la parla i identifica les paraules, i per aconseguir-ho reté durant un temps la informació que obté en forma de so, i més tard n’obté la informació que indica la correspondència entre aquest so i una paraula i entre aquella paraula i el seu significat. Generalment, les paraules que es comprenen millor i amb més rapidesa són les paraules d’ús freqüent i les que es poden imaginar, és a dir, les més concretes. Les paraules que sonen d’una manera semblant s’emmagatzemen juntes, la qual cosa fa que, de vegades, quan s’han de reagrupar es produeixin errors. Un cop representat el seu significat, la frase i el context no verbal es reté a la memòria per tal d’evitar errors d’anàlisis i integrar les diferents frases captades fins a obtenir un significat complet del que la persona que parla vol dir. A més a més de paraules ordenades segons una regla, les oracions tenen una entonació determinada i un ritme que informa a qui escolta del que ve a continuació. Quan la persona coneix la llengua en profunditat i comprèn el missatge que està rebent, pot arribar a predir el que dirà qui parla (es tracta de l’experiència comuna de completar la frase que un altre ha començat).  

    En condicions normals, la persona centra l’atenció en la comprensió del significat i ocupa la seva memòria a representar conceptualment l’expressió escoltada. Es recorda allò que es comprèn i aquesta comprensió pot modificar els esquemes que orienten l’atenció, és a dir, la percepció i la comprensió del missatge. 
  2. Les neurones mirall: la comprensió de les emocions és essencial en una bona interacció i comunicació. Les emocions són una experiència intrapersonal que consisteix en un judici avaluador que la persona du a terme de manera automàtica. Les emocions informen la persona de la seva situació i de la relació que té la persona en la seva interacció amb els altres. Les emocions tenen un reflex facial que produeix sensacions similars en l’observador. Per exemple, l’observació de cares felices o enfadades produeix una resposta en la musculatura de la cara de l’observador. Igualment, el fet de ser tocat produeix que s’activi el mateix grup de neurones que s’activa en observar com és tocada una altra persona. El mateix succeeix amb la sensació de dolor. Així, l’observació del llenguatge no verbal permet comprendre directament, amb l’experiència, l’estat afectiu de l’altre en sentir-lo i contagiar-se’n emocionalment.  

    Contribuint a aquesta finalitat intervenen un conjunt de neurones motrius, les neurones mirall, que participen especialment en la comunicació i la interacció social. Elaboren una “rèplica” de l’emoció que és viscuda “com si” fos experimentada per qui observa. Aquesta experiència “com si” és el que permet la comprensió de les emocions dels altres, sense que calgui reproduir en el cos de la persona que observa la conducta de la persona observada per poder captar la seva sensació. Així, les accions, les intencions i les emocions es comprenen quan es percep automàticament la conducta no verbal de l’altre. De manera automàtica la persona simula (reprodueix) en si mateixa la conducta que observa, i aquesta simulació esdevé la base per a la comprensió. Aquesta és inconscient i separada de les paraules, tot i que aquest no és l’únic sistema que la persona utilitza per comprendre els altres: entendre el discurs i reflexionar sobre experiències compartides són uns altres dels mètodes que condueixen a la comprensió quan s’està interaccionant. Les neurones mirall, atès que participen en la comprensió de les emocions dels altres, són un requisit per a l’empatia (link a glossari), necessària en les relacions interpersonals, i permeten, en el cas que els valors de la persona així ho promoguin, l’experiència, per exemple, de la compassió o de la pietat.

 

5. Interacció amb els altres

La interacció comunicativa es du a terme en el marc de trobades entres persones on s’envien missatges i es reben respostes en un procés de retroalimentació, trobades que tenen un inici, un desenvolupament i un final. La interacció es fa cara a cara o a distància i la situació en què es dóna (una trobada casual, una conferència, una conversa, etc.) afecta una seqüència alternant de rols, l’emissor i el receptor, en la qual es considera l’ús del temps adequat de presa de paraula entre els rols per tal que sigui possible l’intercanvi de torns i la cooperació entre els interlocutors propis del diàleg.

Quan s’inicia la interacció amb els altres, la persona emet diferents senyals per informar al receptor de les seves intencions i de la manera en què vol que es desenvolupi la interacció. En primer lloc, en veure o escoltar que un altre s’apropa es produeix una resposta neurofisiològica, la reacció d’alarma o alerta. Amb aquesta reacció es tracta d’esbrinar si és algú conegut o desconegut i, d’acord amb la comunicació no verbal que emet i a la pròpia experiència i perspectiva del món, es considerarà que la persona que s’apropa és bona o dolenta; per la qual cosa es reaccionarà acollint-la o rebutjant-la.

En la predisposició cap a la persona que arriba té un paper important la qualitat del vincle i les relacions establertes amb les figures importants de la infantesa i amb l’experiència que s’ha viscut en les relacions establertes amb els altres al llarg de la vida. Aquest avaluació és inconscient i s’acaba amb l’assignació d’una categoria o un estereotip de la persona que permet assignar a l’interlocutor una identitat i fer hipòtesis sobre les seves intencions; per exemple, la nostra interacció amb una altra persona pot estar mediatitzada per la seva manera de vestir, la seva aparença física, etc. Així, mitjançant el llenguatge no verbal seleccionat orienta l’altra persona sobre el que s’espera d’ella. A partir d’això la persona determina el paper que ocupa en relació amb l’interlocutor que arriba i el tipus de relació que aquest pretén establir. Aquest missatge relatiu a la relació, que és valuós al llarg de tota la trobada, és extremadament important en iniciar la interacció i sobretot en iniciar qualsevol relació.

La persona que interacciona vol aconseguir diversos objectius, coma ara demanar, preguntar, informar, persuadir, consolar, animar, etc. Els aconseguirà, amb més o menys èxit, segons les seves característiques personals, com per exemple la perícia que mostri a l’hora de parlar, el grau d’afectivitat que mostri, la seva honradesa, el seu aspecte físic, la seva riquesa, el seu estatus, etc., i també segons les característiques del missatge que emet, en què s’inclou tant el contingut del que diu com la manera en què ho diu, com per exemple la claredat dels arguments, l’ordre en què els emet, la precisió i la claredat en l’expressió de les idees, els pensaments, els sentiments, etc. La naturalesa de la relació que s’hagi establert o s’hagi d’establir amb una altra o unes altres persones determina la selecció dels missatges que s’han d’enviar, tant pel que fa al contingut com a la forma.

La capacitat de comunicació és insuficient per si sola per desenvolupar-se en la vida; cal, a més a més, un conjunt d’habilitats per a la interacció social, entre les quals destaquen les que permeten la relació interpersonal i les conductes que fan possible la participació en la comunitat. En interacció social, la persona fa, diu, sent, pensa i vol alguna cosa en situacions concretes, dins de contextos socials i culturals també concrets i a partir d’un conjunt d’habilitats apreses que posa en joc més o menys eficaçment. En la competència per a la comunicació i la interacció social que una persona ha aconseguit tenen una importància especial processos interns com les motivacions, les cognicions i les emocions, així com l’actitud cap a un mateix, l’autoestima, les destreses comunicatives i les habilitats socials. 

  1. Les motivacions: la persona té motius concrets per interaccionar amb els altres i fer-ho d’una manera determinada. De vegades aquests motius tenen relació amb l’experiència de l’autonomia i la competència personal; d’altres vegades, amb l’obtenció de l’aprovació, i, d’altres vegades, amb el desig de sentir la pròpia vàlua. 
  2. Les cognicions: abans de començar una interacció, quan es considera de romandre-hi i quan es regula la conducta durant el seu desenvolupament, la persona es planteja si assolirà alguna cosa que li’n pugui resultar valuosa. A més a més de les expectatives pel que fa als resultats, la posada en marxa de la interacció depèn de les expectatives d’èxit que la persona tingui davant la situació, l’autopercepció d’eficàcia. Aquesta expectativa manté una relació estreta amb les experiències viscudes en contextos similars i afecta les expectatives dels resultats. Allò que la persona preveu que passi condiciona allò que farà. D’altres aspectes com el diàleg interior (autoinstruccions), els seus coneixements sobre les regles de relació en el context on és, les seves atribucions, els seus perjudicis i estereotips, etc., també intervenen en la comunicació. Un exemple clar d’això, en el seu sentit negatiu, són les distorsions cognitives, uns hàbits de pensament d’ús continuat en la interpretació de la informació com ara utilitzar termes absoluts (tot, res, mai, sempre, etc.), utilitzar etiquetes, tenir la tendència a veure només un aspecte de la informació, creure que els altres perceben i senten de la mateixa manera que un mateix en situacions idèntiques, etc. 
  3. Les emocions: els sentiments, l’humor o l’estat d’ànim de la persona i les seves reaccions davant de l’èxit o el fracàs per assolir els seus objectius en situacions concretes, les emocions (alegria, tristesa, fàstic, por, ira, culpa, vergonya, orgull, inquietud, indefensió, desesperança, enveja, gelosia, indignació, calidesa, esperança, confiança, etc.) que experimenta davant situacions específiques, on té èxit o on fracassa per assolir els seus objectius, influeixen llargament en les interaccions, en el contingut de la comunicació i en les conductes que la persona tria desplegar. Les emocions afecten l’atenció, la memòria i l’aprenentatge, que, al seu torn, intervenen en la competència per comunicar-se. Influeixen en el pensament millorant o dificultant el raonament i la presa de decisions, intervenen, per exemple, en la definició de les fites que es consideren importants, en la valoració preconscient d’allò que es desitja i allò que no es desitja, preparen per relacionar-se amb els esdeveniments; en aquest sentit informen sobre un mateix –afecten l’autoestima− i els altres, indiquen als altres les intencions i la disponibilitat per actuar, regulen la interacció. La intel·ligència emocional de la persona contribueix a l’èxit en la comunicació intrapersonal, la interpersonal i la interacció, que s’assoleix quan la persona té la capacitat per raonar amb les emocions, és a dir, l’aptitud per a:
    • Percebre les seves emocions i les dels altres i expressar-se adequadament. 
    • Generar en ella mateixa emocions que fan que el seu pensament sigui més efectiu. 
    • Comprendre les emocions i la manera com es combinen i evolucionen. 
    • Regular de manera reflexiva l’experiència emocional, sense exagerar-la ni minimitzar-la, i saber utilitzar-la per al creixement personal. 
  4. L’autoestima: es refereix a l’actitud d’aprovació o desaprovació com a ésser humà que la persona fa de si mateixa. És alhora el resultat d’una avaluació, la percepció que la persona té de si mateixa i un sentiment, una vivència. En ambdós casos s’expressa mitjançant diferents conductes. Tant té a veure amb la percepció d’eficàcia –confiança en un mateix− com amb el respecte cap a un mateix, la convicció personal de vàlua incondicional. És el resultat d’un procés avaluador que la persona du a terme en interacció.    
  5. L’habilitat social: la capacitat comunicativa és el capital amb què la persona compta per relacionar-se amb si mateixa i amb els altres. Cada persona té una habilitat particular a l’hora d’utilitzar la comunicació, tant en el seu aspecte verbal com no verbal. Aquesta diferència d’habilitat es relaciona amb la intel·ligència de formació i la classe social.  

    L’habilitat per a la interacció sempre és apresa, tot i que el punt de partida per a aquest aprenentatge és el propi bagatge biològic, que, en interacció amb els altres, es va modelant. A partir del temperament, la funcionalitat dels sentits, l’oportunitat interaccionar comptant amb models (generalment els pares) i gràcies a la retroalimentació que es rep en la interacció, la persona n’ajusta la conducta i la refina fins a assolir formes útils d’interacció social. L’habilitat que ha aconseguit desenvolupar permet a la persona actuar segons els seus interessos i valors, és a dir, les seves metes i els seus motius, i manifestar-se en l’expressió, amb més o menys habilitat, dels sentiments, les emocions, les actituds, les idees, les opinions, les postures respecte de si mateixa i els altres. En interacció social, a més a més, exerceix els seus drets i els defensa si és el cas, i mostra el respecte que sent cap als altres. Atès que qualsevol interacció suposa que una persona iniciï el contacte i una altra hi respongui, la persona adapta contínuament el seu comportament segons la retroalimentació que rep del seu interlocutor, de la situació i de les seves fites 

    Treballar i divertir-se 
  6. L’assertivitat: és un altre aspecte de l’habilitat social que pren en consideració la realitat de les relacions de poder reflectides en les diferents interaccions, tot i que es manifesta més clarament en les converses. Es pot ser més o menys cortès, és a dir, que es poden tenir en compte els sentiments dels altres i ser més o menys assertiu, la qual cosa significa expressar-se de manera que es respectin els drets dels altres i també els d’un mateix. En aquest sentit, quan una persona es relaciona amb les altres, pot adoptar patrons de conducta diferents segons les seves habilitats i/o creences i emocions: 
    • Respectar els altres sense respectar-se un mateix: la persona situa els drets i els interessos dels altres per sobre dels propis, la qual cosa manifesta amb inseguretat quan s’expressa verbalment, parlant amb un to de veu baix, evitant el contacte ocular, mostrant tensió muscular, incomoditat, etc. No sap què fer quan interacciona amb els altres o actua prenent en consideració exclusivament allò que, a parer seu, vol l’altre. Aquesta actitud mena a sentiments negatius i a una valoració negativa del que mereix un mateix. Quan interacciona afavoreix que els altres se sentin superiors o culpables. 
    • Respectar-se un mateix sense respectar els altres: la persona té un patró de conducta oposat a l’anterior, viu les situacions interpersonals exclusivament com a oportunitats de guanyar o perdre, sent que és molt honest en expressar el que sent o pensa sense que li importi la vivència de l’altre. És el resultat d’un esforç per compensar la falta de confiança en un mateix i el seu sentiment de poca vàlua i vulnerabilitat. Experimenta el rebuig dels altres i sent poca autoestima. 
    • Respectar-se un mateix i respectar els altres: la persona valora les seves necessitats, els seus desitjos i els seus interessos de la mateixa manera que valora els dels altres, la qual cosa reflecteix en la interacció manifestant-ho mitjançant un llenguatge no verbal eficaç que transmet tranquil·litat i seguretat i mitjançant una expressió verbal conforme a les seves metes. Aquesta manera d’actuar té com a resultat relacions interpersonals d’èxit, la qual cosa es tradueix en un enfortiment de l’autoestima.

 
Quan la conducta comunicativa és efectiva la persona pot assolir objectius que per a ella són importants: millorar les seves relacions amb els altres. Així, la persona hàbil en la interacció és capaç, entre altres coses, de fer amistats i mantenir-les més fàcilment; li resulta fàcil relacionar-se amb persones desconegudes; pot mantenir converses agradables; és capaç de mostrar els seus desacords i expressar els seus punts de vist a altres persones que tracten d’obstaculitzar aquesta manifestació. Mitjançant la interacció social la persona crea xarxes, interaccions estables amb altres persones unides per vincles més o menys estrets o íntims (relacions ocasionals, amics, parents, parella).

Arran de les interaccions amb els altres la persona desenvolupa el concepte de si mateixa. Les actituds observades en la conducta dels altres cap a la persona li generen: 1) diverses idees sobre qui és, 2) opinions sobre el judici que la persona creu que l’altre fa respecte a ella, i 3) sentiments positius o negatius sobre la manera que els altres la consideren. La imatge de si mateixa que la persona veu reflectida en la conducta dels altres la porta a considerar la imatge que valora desitjable, aleshores anticipa el que els altres esperen d’ella i avalua la seva conducta tractant d’ajustar-la a aquesta expectativa. Com a resultat final de la interiorització dels judicis, de les informacions i de les opinions rebudes es construeix el tipus de persona que es desitja ser. Si les diferències entre les expectatives imaginades sobre el que els altres esperen de la persona i la imatge que la persona té de si mateixa són problemàtiques, el resultat final és la construcció del “jo ideal”. En aquest procés la imatge corporal és un aspecte important.

La persona és en contínua relació amb ella mateixa. A partir de l’autoconeixement, del descobriment de qui és i de quines són les seves experiències i sensacions, és possible comprendre millor els altres. La manera en què actua té a veure amb el que sent i amb el que pensa, és el resultat de la manera en què processa la informació sobre si mateixa i el seu món, del qual formen part altres persones.

Una conducta d’interacció és apropiada o no segons l’edat i l’estatus de la persona i segons la seva relació amb les característiques corresponents de l’interlocutor i amb el medi físic, i molt especialment amb el marc cultural, on es dóna aquesta conducta. Per tant, la comunicació no és una interacció lineal, sinó un succés multidimensional en el qual intervenen processos comunicatius i d’interacció. Quan es contempla la integralitat d’aquests processos és possible apropar-se a entendre la conducta comunicativa.

 

p Llegir més...

Aspectes socioculturals
pP@)

L’habilitat que té una persona per comunicar-se eficaçment en un context concret és variable. La mateixa persona pot tenir destreses adequades per a la interacció social en unes situacions i no tenir les habilitats necessàries per a la interacció amb èxit en un context diferent. Els patrons de comunicació que es consideren adequats per utilitzar en les diverses situacions socials que es donen en la seva cultura, com una part important de la socialització, s’aprenen en interacció amb d’altres en el si la família, a l’escola, a la feina, etc. L’habilitat aconseguida es posa de manifest en les diferents situacions concretes mitjançant l’expressió de conductes adequades en cada cas. Aquestes conductes, flexibles i adaptables, que la persona té la possibilitat de controlar tenen a veure, entre d’altres coses, amb l’expressió de les opinions, els sentiments, els desitjos o els drets. Així mateix, implica el respecte d’aquestes conductes en els altres de manera que es compleixin les normes socials i legals bàsiques del context sociocultural i es portin a terme sense utilitzar mètodes de coacció o violència.

1. Significats dels elements de la intercacció, 2. Estatus i rol social, 3. Expressió emocional, 4. Individualisme-col·lectivisme, 5. Metasenyals, 6. Noves tecnologies.

 

1. Significats dels elements de la interacció

De la interacció de les persones, és a dir, dels seus missatges i les seves respostes, en què intervenen el tacte, l’espai, les postures, la mirada o el to, es creen els significats de les diferents conductes. A cada cultura aquests significats estan carregats de valors sobre el que és positiu o negatiu, sobre el bé o el mal, sobre el que és adequat o inadequat o el que és oportú o inoportú. I aquests valors i significats són compartits per un grup, una comunitat o una ètnia i conformen la identitat grupal. Per tal d’integrar-se dins del grup cal conèixer aquests significats i comportar-se tot adaptant-se als seus valors; en cas contrari, es corre el risc de no ser integrat pel grup. 

  • Totes les cultures posseeixen moviments que tenen un significat fix; per exemple, tots els éssers humans se saluden entre si, no obstant això, hi ha diferents maneres de saludar-se segons els valors culturals. Les postures, que són potser les manifestacions de llenguatge no verbal més observables i més fàcils d’interpretar, tenen un valor dins del context cultural i situacional en el qual es produeixen. Socialment hi ha postures que es consideren apropiades i d’altres que es rebutgen. Es pot caure en actituds problemàtiques quan, en situacions formals, s’utilitzen inadequadament gestos amb els braços, les mans i els dits per expressar-se. Diverses posicions del cos, dels braços o de les cames en asseure’s, en aturar-se o en menjar poden ser inadequades si no es tenen en compte les pautes imposades en contextos formals. Els valors culturals poden establir diferents patrons de moviment i fer diferències entre les postures i els moviments de les dones i dels homes, els quals estan imposats més culturalment que biològicament. Els gestos i les posicions es valoren de manera diferent en situacions en què hi hagi més o menys confiança o que es produeixin en l’espai públic o privat. 
  • Les olors són una altra via de comunicació en què intervenen els valors culturals. En la societat occidental es minimitza l’olor corporal perfumant el cos, mentre que hi ha societats que donen més importància a la comunicació olfactiva i valoren i no amaguen les olors naturals. 
  • El contacte té indubtablement un valor comunicatiu que també és determinat culturalment. La cultura llatina es caracteritza per una proximitat física més gran, un contacte i una gestualitat més grans en comparació amb les cultures saxones. Entre els llatins és freqüent observar manifestacions com les encaixades de mans, picar de mans i els petons, i, pel que fa a l’espai, és més petit que en altres cultures. 
  • Mirar de manera sostinguda pot ser un signe d’insolència en uns contextos i, en d’altres, de sinceritat. El somriure, que en la nostra cultura s’associa a l’alegria, en cultures asiàtiques s’utilitza en situacions o estats d’enuig, de vergonya o en estats desagradables. 
  • El silenci sol ser incòmode en algunes cultures, mentre que en d’altres pot ser una manifestació de respecte.

 
El coneixement de la cultura, els codis, les regles, els significats i els valors és necessari per integrar-se i interaccionar dins un grup. Es poden captar diferents comportaments, sentir paraules determinades, etc., però, si no se’n capta el significat i no se’n comprèn el valor cultural subjacent en aquests comportaments o paraules, no es pot establir interacció i comunicació. Malgrat que cal conèixer els codis, les regles, els significats i els valors d’una cultura per tal de sentir-se integrat dins aquella comunitat, les necessitats més bàsiques es poden comprendre mitjançant gestos que són universalment entesos, per exemple, el moviment d’inclinar el cap enrere i apropar el dit polze a la boca és una imatge universal que informa del desig de beure.

 

2. Estatus i rol social

La interacció no es produeix en el buit, sinó dins un context sociocultural, i ocupa una posició concreta en l’estructura social, un estatus determinat. Aquesta posició informa les altres persones sobre les accions, els drets i les obligacions que es poden esperar d’algú amb un rol o un paper social semblant. És a dir, hi ha una sèrie d’expectatives i significats socials que defineixen el que se n’espera i que exigeix patrons de comunicació específics.

Tot i que estatus i rol condicionen, en la mesura que la regulen, l’expressió de les idees, els pensaments, les emocions, les necessitats, etc., no són l’única referència per a la interacció, sinó que també intervenen en la selecció d’habilitats, la percepció social i les regles de relació: 

  1. La selecció d’habilitats: en relacionar-se amb altres la persona es comporta, actua o parla d’acord amb les diferents habilitats que posseeix i a la conducta comunicativa de les persones amb qui interacciona. És a dir, selecciona entre el seu bagatge d’habilitats les que, segons el seu parer, són més adequades per tal de tenir èxit en els context ateses les condicions existents. 
  2. La percepció social: la forma en què la persona percep que els altres responen a la seva presència o conducta. Aquesta reacció està mesurada pels seus esquemes cognitius i la seva sensibilitat a la informació interpersonal, per com n’estigui d’atenta a la conducta comunicativa dels altres. 
  3. Les regles de relació: els patrons de comunicació específics exigits per contextos culturals concrets també varien segons l’edat, el gènere i la formació. En aquests contextos es defineix la situació social, definició que orienta les conductes comunicatives desitjables. Per exemple, una cita romàntica requereix formes de comunicació molt diferents a les trobades que es produeixen en un funeral.

 
En aquest sentit sembla que les dones tendeixen a enviar missatges de forma indirecta i els homes, per agrair alguna cosa, disculpar-se, etc., ho fan amb un llenguatge més directe. Pel que fa al contacte físic, els homes l’inicien més freqüentment que no pas les dones, i la proximitat física tendeix a ser menor entre les dones que entre els homes. Generalment, la persona que en la interacció té un estatus més gran o té una posició de domini sobre l’altre sol iniciar el contacte físic; així és més probable que iniciï el contacte el cap amb l’empleat, el vell amb el jove o el metge amb el pacient que a l’inrevés.

 

3. Expressió emocional

Tot i que hi ha sis expressions facials (alegria, tristesa, fàstic, enuig, temor i interès) que s’expressen de manera similar en totes les cultures, a cada cultura l’expressió emocional es modula de manera diferent. Les cultures femenines es caracteritzen per una vivència mental de les emocions més gran i per una expressivitat major, especialment les emocions d’alegria, felicitat, etc., i s’hi valora i es veu com una obligació proporcionar contacte i suport afectiu i el fet d’estar pendent dels altres. En les cultures anomenades masculines s’emfatitzen les diferències de gènere: només les dones han d’oferir suport emocional i poden expressar les seves emocions, i, en canvi, els homes han de controlar la seva expressivitat, amb l’excepció de l’enuig i la supèrbia.

 

4. Individualisme-col·lectivisme

El col·lectivisme es caracteritza per les relacions d’interdependència, cooperació i suport mutu entre els seus membres. S’hi valora l’obediència, la reciprocitat, el respecte, la no confrontació i el sentiment del deure, la qual cosa contribueix a garantir les xarxes afectives i d’ajut en la família. En les cultures col·lectivistes és molt important invertir temps a escoltar l’altre, a conèixer les experiències dels altres i preocupar-se’n. El fet de “quedar bé” amb els altres del grup té un valor important i davant d’una falta apareix abans el sentiment de vergonya que el de culpa.

En l’individualisme s’admeten les discussions i la confrontació directa i s’emfatitza la independència, l’autonomia, la distinció i l’autosuficiència. En la interacció amb els altres les relacions personals tenen menys importància i, en canvi, es dóna més importància a la transmissió de la informació explícita i directa. La persona sent que les possibilitats que té d’aconseguir les seves metes depenen més de les destreses que té que de la participació dels altres. Tot i que s’hi estableixen moltes relacions, és especialment exigent en les relacions d’amistat profunda i duradora. L’experiència de culpabilitat és més freqüent que la de vergonya.

Aquestes diferències de valors també es reflecteixen en la identitat personal i es posen en joc especialment en situacions de conflicte. És bàsic conèixer els diferents valors per poder establir interaccions apropiades per ser acceptat i romandre dins del grup.

 

5. Metasenyals

Universalment, i cada cop més, l’ésser humà crea senyals comunicacionals per representar una realitat que comparteixen gairebé totes les persones. Aquests metasenyals es representen mitjançant símbols o icones que representen un ús o una idea el missatge del qual el comprèn una majoria de la població. El símbol , generalment, representa una idea o un concepte susceptible de ser captat mitjançant la vista. Com a exemples de metasenyals hi ha els senyals de trànsit i logotips determinats.

 

6. Noves tecnologies

L’aspecte cultural s’ha ampliat cap a noves maneres d’interaccionar, compartir i comunicar-se mitjançant les cultures audiovisuals i musicals. Les noves tecnologies són grans autopistes de comunicació en les quals es pot accedir a la informació ràpidament, compartir-la amb les persones situades en la distància i expressar la creativitat i els coneixements en espais democràtics que eren inaccessibles en altres temps.

Mitjançant Internet, la televisió, el cinema i la música s’expandeixen i expansionen maneres de pensar i de sentir que traspassen les formes de comunicació més locals, regionals o nacionals. Aquestes tecnologies dilueixen les fronteres i permeten compartir altres ideologies i altres maneres de pensar i de sentir, és a dir, afavoreixen l’obertura cultural.

Amb aquestes tecnologies emergeixen comunitats o grups nous amb una determinada manera de sentir, comprendre, compartir formes de vida i actuar en el món.

p Llegir més...

Condicions ambientals
pP@)

1. Ordenació urbana - urbanisme, 2. Soroll ambiental.

 

1. Ordenació urbana - urbanisme

La polis, denominació que es dóna a la ciutat estat de l’antiga Grècia, es va crear quan l’home va esdevenir sedentari i va passar a organitzar les seves relacions socials, econòmiques i polítiques. S’hi va establir l’espai privat i l’espai públic, en els quals hi havia diferents nivells de comunicació. A la ciutat, el centre era la vida de relació, era l’espai públic on les persones es relacionaven amb diverses finalitats. Al voltant del centre es van crear els barris, que es caracteritzaven per la proximitat dels habitatges i les relacions properes de veïnatge, la qual cosa induïa a crear relacions d’interdependència entre els veïns. Actualment, els nous models individualistes incideixen en el nou urbanisme. El 90 % de la població no viu en el centre i això es tradueix en la creació de barris dormitori on la relació entre els veïns és inexistent, la qual cosa provoca la pèrdua de relacions quotidianes.

 

2. Soroll ambiental

El soroll domina els carrers, els habitatges, els espais de feina i de diversió. La presència d’un soroll de fons és una interferència que dificulta la comprensió o fa inaudible la veu de l’interlocutor. Aquest soroll fa que no es pugui entendre un nombre determinat de síl·labes i la falta d’intel·ligibilitat comporta, al seu torn, que la persona hagi d’aixecar la veu amb l’esforç que això suposa, i és aleshores quan es poden crear malentesos. A més a més, el soroll afavoreix que es creïn estats emocionals no plaents, la qual cosa afavoreix un clima de tensions en què sorgeixen conflictes entre els interlocutors. Les interferències o els sorolls en la comunicació dificulten una satisfacció adequada de les necessitats, especialment les afectives; provoquen enuig i malestar en els individus.

p Llegir més...

Estructura i funció del cos humà
pP@)

Els sistemes de l’estructura i funció del cos humà, més directament relacionats amb el desenvolupament d’aquesta activitat de la vida diària són:

 

La persona, l’home o la dona, de qualsevol edat o condició, és un ésser multidimensional integrat, únic i singular, de necessitats característiques que és capaç d’actuar deliberadament per assolir les finalitats que es proposa, assumir la responsabilitat de la seva vida i el seu benestar i relacionar-se amb si mateix i el seu ambient.

 

La idea d’un ésser multidimensional integrat inclou les dimensions biològica, psicològica, social i espiritual, dimensions que experimenten processos de desenvolupament i que s’influeixen entre si. Cada una d’aquestes dimensions en què es descriu la persona és en relació permanent i simultània amb les altres i formen un tot en què cap de les dimensions es pot reduir o subordinar a una altra ni es pot contemplar de manera aïllada. Consegüentment, davant de qualsevol situació, la persona respon com un tot amb una afectació variable de les quatre dimensions. Cada dimensió comporta una sèrie de processos, alguns dels quals són automàtics o inconscients, i d’altres, per contra, són controlats o intencionats.

 

Tenint en compte aquest concepte de persona, i només amb finalitats didàctiques, es poden estudiar aïlladament les modificacions o alteracions d’alguns dels processos de la dimensió biofisiològica (estructura i funció del cos humà) implicats en el desenvolupament d’aquesta activitat diària.

p Llegir més...

Relació amb altres activitats de la vida diària
pP@)

La comunicació és imprescindible per fer saber als altres que hi ha activitats vitals que no es poden iniciar o completar i que, per dur-les a terme amb èxit, cal el seu ajut. Davant dels canvis o les situacions noves, la persona respon amb canvis fisiològics i de comportament que s’expressen mitjançant variacions en els patrons habituals de les activitats de la vida diària. D’aquesta manera aquestes variacions es converteixen en manifestacions que comuniquen l’estat emocional de la persona.

 

Mitjançant la respiració també s’expressa la tristesa, l’alegria o el benestar. L’expressió de les emocions s’acompanya de canvis en la freqüència respiratòria. Tot i que aquestes manifestacions es poden controlar, quan són autèntiques la seva manifestació no es domina. El dolor en els seus diferents graus també es pot expressar amb canvis en el ritme; per exemple, un dolor fort s’acompanya d’inspiracions profundes i de vegades superficials.

 

La persona també pot comunicar el seu estat emocional mitjançant el comportament que té amb el menjar. La tristesa i l’angoixa s’acompanyen d’una inhibició en el desig de menjar o amb una masticació lenta. Davant del nerviosisme algunes persones poden tenir una pauta contrària que les porta a menjar més del que mengen habitualment, ja que això els produeix alleujament. La por i el fàstic poden eliminar el desig de menjar, així com la sorpresa o l’interès.

 

Així mateix, els canvis emocionals es poden reflectir en un increment de la freqüència urinària o un augment o una disminució del patró de defecació; sol tractar-se de persones que tendeixen a tenir restrenyiment o diarrea.

 

La persona pot comunicar el seu estat emocional no només mitjançant els gestos i l’expressió no verbal, sinó mitjançant canvis en la psicomotricitat. La hiperactivitat és un reflex d’ansietat i falta de concentració o atenció. El nerviosisme pot produir moviments repetitius dels dits, els peus o les cames, balancejos, canvis de postura molt freqüents i falta de concentració i atenció. El fet de dormir excessivament també pot manifestar tristesa, o el fet de no conciliar el son pot revelar preocupació, culpa o por.

 

Els canvis dels patrons habituals en totes i cadascuna de les activitats de la vida diària són tan diversos com diferents són les respostes de cada persona. Per aquest motiu l’observació i l’autoobservació del canvi de manifestacions habituals pot ajudar a identificar respostes i enfrontaments de situacions que estan posant a prova el benestar psicològic de la persona. 

Evitar perills i prevenir riscos

p Llegir més...

En funció del grup d’edat i etapa de desenvolupament
pP@)

La interacció i la comunicació de la persona canvien en cada fase de la vida com a resposta als canvis dels òrgans dels sentits, als canvis emocionals i a l’aprenentatge. 


En l’aprenentatge, la infància és un moment crític. Hi ha una predisposició biològica que intervé en la forma de respondre a l’ambient, el temperament, a partir del qual s’experimenten les primeres experiències socials en què la persona inicia l’aprenentatge de la comunicació i comença a desenvolupar habilitats per a la interacció. Els nens aprenen així quines són les conductes més apropiades per obtenir allò que necessiten del seu ambient. Per exemple, si el fet de plorar per aconseguir l’aliment o el fet de somriure per aconseguir l’atenció dels altres permet obtenir les seves metes, ho continuaran fent en el futur com a mitjà per aconseguir-ho; si no els permet d’aconseguir-ho, ho deixaran de d’utilitzar i desapareixeran del conjunt de conductes potencials per a la interacció. Una altra estratègia d’aprenentatge és la imitació, i és un model per imitar qualsevol persona del medi, inclosos els personatges de ficció. Ara bé, el factor més crític per a l’aprenentatge de la interacció social és el modelatge que ofereixen els pares. Els nens observen com interaccionen els pares amb ells i amb d’altres persones i n’aprenen l’estil verbal i no verbal. Els adolescents i els nens tendeixen a imitar els que els superen en edat; i, generalment, les persones adultes imiten els que tenen la mateixa edat i sexe i els són més atractius perquè presenten valors i interessos que comparteixen.

El desenvolupament de la comunicació i de la interacció es modela durant el cicle vital:

1. Intrauterí, 2. Nounat, 3. Preescolar, 4. Escolar, 5. Adolescent, 6. Adult jove, 7. Adult gran, 8. Adult gran mitja i avançat.

 

1. Intrauterí

La primera experiència sensorial és la tàctil. En el ventre matern, el fetus, quan encara no té ni ulls ni oïda, ja reacciona als estímuls tàctils.

 

Durant l’embaràs, la mare es crea una imatge del fill a partir de la qual s’hi relacionarà. Les vivències de la mare, les seves reaccions emocionals, els estímuls ambientals, etc., es transformen en canvis corporals. Per exemple, els canvis en el ritme cardíac produeixen canvis en el món d’estímuls del fetus. Els moviments del fetus adquireixen un significat per a la mare, els quals la inciten a parlar-li, a tocar-lo, etc., i això, al seu torn, suposa una nova estimulació per al fetus. El fetus reacciona als sons, pot distingir entre la veu d’un home i la d’una dona, i respon de manera particular a la veu de la mare.

 

La veu humana és per al fetus un element de continuïtat entre la seva vida intrauterina i l’extrauterina. El diàleg establert durant l’embaràs afavoreix tant en el bebè com en la mare l’establiment del vincle, la conducta d’aferrament.

 

2. Nounat 

En néixer comença la seva interacció amb l’ambient i comença a rebre respostes mitjançant el tacte, d’aquesta manera inicia el seu aprenentatge emocional. Els nens mostren predisposició per a la comunicació des del naixement; es parla de la comunicació prelingüística. Mostren una preferència per la veu de la mare davant de la de qualsevol altre adult, i és així com s’inicia la conducta d’aferrament, la tendència a cercar la protecció dels altres que permet assolir o conservar la proximitat amb algú a qui es percep més capacitat per afrontar el món. La sensibilitat que té al so se suma a la de l’olfacte. El segon dia de vida distingeix l’olor de la llet materna. Utilitza les seves capacitats olfactives per relacionar-se amb la mare i percebre l’ambient.

 

El nounat està immers en un món de sensacions agradables i desagradables. Comunica que no està bé mitjançant el plor, moment en què s’inflen les fontanel·les anterior i posterior. Acompanya el plor de crits forts i vigorosos. En les primeres setmanes el plor no produeix llàgrimes. No distingeix entre jo i els altres. Posseeix una distinció rudimentària dels colors i les formes. Reacciona als sorolls forts i sobtats.

 

Manifesta el confort amb la relaxació del cos. Un entorn confortable de llum i de temperatura afavoreix el seu desenvolupament. Cal acompanyar una veu càlida amb els tons apropiats. El contacte amb els germans i els pares també ajuda a comunicar-se mitjançant el tacte i les olors. És important respondre a la seva incomoditat amb mesures que l’alleugin i el tranquil·litzin.

 

Tot i tenir les capacitats i les tendències necessàries per comunicar-se i interaccionar, aquest procés requereix tenir algú amb qui fer-ho. La qualitat de la relació que s’estableix amb la mare −o amb la persona que la substitueix− té una gran importància per al desenvolupament de les destreses comunicatives, ja que el pas de la precomunicació a la comunicació dependrà, en gran mesura, de la seva sensibilitat per captar els senyals del bebè i la seva capacitat per interpretar-los i ajustar la manera de respondre-hi.

 

Nounat-lactant (del naixement als 18 mesos)

Cap a la quarta o la vuitena setmana apareixen el somriure i els gestos de plaer davant la presència d’altres persones, que s’expressen mitjançant la mirada, el moviment dels braços i les cames i els somriures.

 

Durant els primers mesos el bebè localitza on és el soroll, és capaç de distingir els sorolls familiars dels sorolls desconeguts. Prefereix la cara i la veu humanes a altres estímuls i té la capacitat d’imitar sons i gestos humans. Amb dues o tres setmanes els bebès són capaços d’imitar conductes dels adults de manera immediata, com per exemple treure la llengua. Amb sis setmanes són capaços de reproduir alguns gestos dels adults quan hi són al davant i quan no hi són. Entorn les quatre i les vuit setmanes apareix el somriure social.

 

De les sis setmanes fins als sis mesos el nen necessita interaccionar amb altres humans, en necessita el contacte i plora si se’l deixa sol. Comença a vincular-se més estretament amb la mare. La seva conducta se centra en ella: somriu, balbuceja i la segueix amb la mirada més que la resta de les persones.

 

Cap al sisè mes de vida el nen comença a combinar sons emetent balbucejos. Es considera que aquests sons són una comunicació intencional que apareix normalment durant els intercanvis afectius amb els adults.

 

Dels sis als vuit mesos fins als divuit a vint-i-quatre mesos, el vincle amb la mare està establert i el bebè mostra enuig o ansietat quan se’n separa. Solen sentir tranquil·litat només amb el contacte de la mare; plora quan, en presència de la mare, alguna altra persona l’agafa en braços, tot i ser-ne un familiar proper. Les seves conductes se solen adreçar a captar l’atenció de la mare. Expressa el seu malestar i la pèrdua de plaer, l’avorriment, el cansament i altres necessitats mitjançant els crits i el plor.

 

En néixer és possible distingir tots els sons que constitueixen qualsevol idioma humà, però, un cop s’ha après un idioma, aquesta sensibilitat desapareix. No importa quina és la llengua materna que s’aprèn, en aquest procés sempre se segueixen les mateixes fases: balbuceig, frases d’una sola paraula i frases de dues paraules amb sintaxi i parla complexa. El ritme amb el qual es passa per cada fase varia entre els nens, tot i que l’edat mitjana en què es produeix cada pas és la mateixa en totes les cultures.

 

El període sensible per a l’aprenentatge de la llengua se situa entre els dos anys i la pubertat. Després, la capacitat per aprendre una llengua amb facilitat es redueix. Els nens tenen una capacitat innata per aprendre el llenguatge. Si estan en contacte amb una llengua, l’aprenen amb rapidesa sense que en calgui un ensenyament específic. 


Entorn dels dotze mesos, l’interès del nen pel rostre humà canvia, i cap a l’any els objectes de l’entorn comencen a captar més la seva atenció que la del cuidador. Comencen a senyalar objectes implicant-hi altres persones per tal de cridar l’atenció per aconseguir l’objecte o per tractar de compartir l’atenció sobre l’objecte amb l’altra persona. L’exposició, l’estructuració i la imitació dels sons de la llengua a la qual és exposat fan que al final del primer any tingui una comprensió determinada d’aquesta llengua i que comenci a emetre les primeres paraules.

 

És convenient parlar-li molt, amb tendresa i amb el to adequat, i encoratjar-lo a produir vocalitzacions i sons. La persona que el cuida s’ha d’esforçar a interpretar-ne la mímica i les expressions vocals. El fet d’ensenyar-li d’on provenen els sorolls i posar-lo en contacte amb els objectes l’ajudarà a conèixer l’entorn.


3. Preescolar (de 19 mesos a 5 anys)

En aquesta edat el llenguatge sorgeix progressivament. El nen és capaç de representar el món amb paraules i pot manifestar més clarament els desitjos, els problemes, les necessitats i els pensaments. A partir dels divuit mesos comença la parla telegràfica, quan el nen disposa d’un nombre de paraules i les organitza per fer emissions creatives i originals. Durant el segon any de vida es produeix un ús espectacular del llenguatge. De l’ús intencional dels monosíl·labs es passa a l’emissió de seqüències de dues síl·labes, que la persona adulta pot identificar com a paraula. Aproximadament cap als dos anys i mig, el nen ja construeix frases més llargues i hi incorpora regles gramaticals. Quan té tres anys el lèxic creix, avança en la pronunciació i aplica l’ús correcte del gènere, per exemple, el sol i no la sol. Als quatre anys es pot dir que domina les construccions de les frases i té un repertori fonètic gairebé complet.

 

El nen desenvolupa el pensament simbòlic, cosa que el porta a donar valor i significat als objectes i a les conductes pròpies i les dels altres. Manifesta el seu desconcert davant la frustració i la seva oposició davant les prohibicions. Tot i que és capaç de relacionar-se amb altres familiars i amb altres nens, segueix aferrat a la figura materna. El nen pot representar-se mentalment la mare, d’aquesta manera és capaç de predir que tornarà un cop se n’ha anat i això elimina l’experiència de risc a perdre-la. Quan té tres anys utilitza diversos mètodes per controlar la interacció amb la seva mare i aconsegueix que la mare pacti amb ell alguns dels seus temps de separació. Un cop establert un vincle sòlid amb el nen, no necessita la presència física de la mare de manera permanent perquè sap que pot comptar amb ella quan així ho necessiti.

 

Cap als quatre anys descobreix la seva capacitat de pensar, “de parlar amb ell mateix sense veu”, i interacciona utilitzant la memòria. La seva comunicació i el seu raonament són egocèntrics, només és capaç de considerar el seu punt de vista. En aquesta edat explora els seus genitals, pren consciència de les diferències sexuals i experimenta plaer.

 

Per al seu desenvolupament comunicatiu convé afavorir l’expressió de les experiències, els descobriments, les idees i els sentiments. Així mateix, variar els modes d’expressió, ampliar paraules, utilitzar jocs diversos, fomentar la música, l’expressió corporal i els òrgans dels sentits també ajuda a desenvolupar la seva comunicació. En aquest sentit, és important anar ampliant progressivament el cercle de relacions amb persones conegudes i enfrontar-lo amb ambients diferents.

 

L’experiència d’èxit i fracàs en les tasques que emprèn i les respostes que rep dels altres porten el nen a sentir competència o inadequació, la qual cosa representa el primer pas en la construcció d’un dels dos components de l’autoestima. La sensació de vàlua incondicional, el segon component, comença a desenvolupar-se amb la percepció de l’acceptació de les seves característiques, l’experiència de ser estimat i ser acceptat que els pares li retornen. La imatge de si mateix que els pares li retornen al nen és el material a partir del qual ell construeix l’autorespecte.

 

4. Escolar (de 6 a 12 anys) 

Es capaç d’expressar les necessitats, els pensaments, les emocions i els problemes sempre que l’entorn sigui favorable a la comunicació. El seu llenguatge és més elaborat i aplica el raonament i la lògica; de vegades, pot ser des de crític a vanitós. Selecciona les seves amistats, amb les quals comparteix i adquireix consciència de grup i de pertinença.

 

Per tal de fomentar un desenvolupament de comunicació saludable cal estar atent a l’expressió de les seves idees, els seus coneixements i les seves preocupacions. L’afavoreix que s’estimuli l’obertura de la xarxa d’amics i el desenvolupament de vincles amb els germans. És important respectar la seva intimitat i no revelar les seves confidències i els seus secrets.

 

La capacitat que té el nen d’avaluar per si mateix les seves accions i característiques tot comparant-les amb els valors socials i les normes fa que la construcció de la seva autoestima depengui en gran mesura de si mateix. Al mateix temps, el fet que s’ampliï el seu món social (escola, amics, etc.) fa que obtingui informació sobre la seva competència i vàlua de múltiples fonts, que, segons les experiències que hagi viscut en la primera infància, podrà comparar i a partir de les quals podrà arribar a les seves conclusions.

 

En aquest moment de la vida, amb l’autoestima ja formada, la idea que el nen té sobre aquesta incideix en la seva conducta i afecta les seves percepcions, vivències, propòsits i expectatives, i fa que participi en la creació d’hàbits d’interacció amb els altres més o menys útils i assertius. 

Infància

Dibuix de nens comunicant-se pintat per Jessica de 5 anys


5. Adolescent  (de 12 a 18 anys)

En aquesta etapa la persona es “queda sense veu”, emmudeix amb les seves relacions amb els adults i les seves respostes es circumscriuen a monosíl·labs. Pot tenir manifestacions excèntriques, de provocació, per cridar l’atenció dels altres i per sentir-se diferent. Té conductes ambivalents, d’una banda, es revela contra la seva família i, d’altra banda, pot demanar ajut a una persona adulta aliena a la família. Neix en ell un sentit de pertinença al grup i descobreix els rols sexuals i la seva identitat sexual. Es pot iniciar en las primeres relacions sexuals.

 

És bo que trobi alguna persona adulta de referència que mostri disponibilitat per a l’escolta i l’empatia. Cal estimular que s’integri en grups diversos i que descobreixi el compromís de l’amistat i la relació amorosa.

 

En la interacció social entre iguals, comença a tenir consciència de l’autoestima i l’autocompetència en valorar els èxits o els fracassos acadèmics i afectius.

Adolescència

 

6. Adult jove (de19 a 25 anys)

L’adult jove, amb els rols diversos que desenvolupa, sol tenir una xarxa variada de persones amb les quals s’ha de comunicar. La socialització professional el porta a desenvolupar maneres diverses i complexes per comunicar-se i interaccionar. Desenvolupa la necessitat de mantenir relacions d’amistat, professionals i amoroses. Comunica la seva personalitat a través de gustos, colors, música, aficions, etc.

 

Per tal de mantenir unes relacions sanes i eficaces, cal conèixer i dur a terme les normes codificades de comunicació que s’apliquen en cada context i situació. Mantenir una actitud d’assertivitat i de diàleg i negociació permet millorar l’autoconcepte i l’autoestima. Trobar la complementarietat en els diferents tipus de relacions, familiars, socials i professionals ajuda en el benestar psicològic.

 

L’autoestima és conscient i reflexiva. Anirà evolucionant al llarg de la vida a partir d’experiències d’acceptació o de rebuig, d’èxits o de fracassos, que tenen lloc, més que en el marc familiar, en el medi social i cultural.

 

7. Adult gran (de 26 a 65 anys)

En aquest ampli rang d’edat no hi ha grans diferències. Les estratègies de comunicació i interacció estan consolidades a l’etapa anterior. En aquesta etapa té molt de valor la comunicació d’una manera íntima i harmoniosa amb els amics i la família. L’estabilitat de la parella dóna seguretat. En edats més avançades, properes a la jubilació, en algunes parelles poden sorgir tensions conjugals pel fet de trencar les rutines. En d’altres casos, es redescobreix la vida en parella.

 

En etapes més avançades, la persona afronta la solitud i descobreix la llibertat. Pot viure un període de desencant en detectar canvis en si mateixa i en sentir-se estranya amb els altres. En edats més avançades. sorgeixen dificultats en la comunicació que deriven de l’argot generacional i professional.

 

Per atenuar els efectes de la jubilació, cal equilibrar les relacions amistoses d’àmbits diferents i les familiars. En cas de dèficits sensorials, com ara la pèrdua de vista o d’oïda, és important corregir-los per no crear barreres en la comunicació. A més a més, les persones grans se solen ressentir de l’absència d’interlocutors amb qui poder establir comunicació.

Adultesa

 

7. Adult gran, gran mitjà i gran avançat (de 66 a 74 anys, de 75 a 84 anys i de 85 en endavant)

Disminueixen les relacions d’alguns àmbits com la de l’àmbit professional. Les reaccions canvien, sobretot quan s’enfronten amb la pèrdua de la parella, amb la qual es trenca la interdependència entre els cònjuges. A mesura que es fan anys es produeix una separació intergeneracional més gran. La persona gran no comparteix gustos ni formes de comunicació amb les generacions més joves, i això el porta a sentir-se diferent i moltes vegades exclòs.

 

En edats avançades els dèficits sensorials i la disminució de la veu dificulten la comunicació, fan que el diàleg sigui més difícil. El discurs sol estar centrat en queixes funcionals i en la solitud. Pot ser que semblin esquerps i mostrar desconfiança davant les persones estranyes, suportar malament les reunions de molta concurrència i necessitar més temps de relaxació que de comunicació. No solen voler establir relacions noves per por a perdre’n l’interlocutor.

 

En aquesta etapa cal mantenir i fomentar els contactes amb l’exterior amb interaccions amb familiars, amics i veïns. Han de mantenir, segons sigui la resistència de la persona gran, un equilibri del temps entre les relacions comunicatives amb períodes de descans. S’ha d’evitar el bombardeig d’estímuls sensorials. Per suplir-ne els dèficits sensorials s’aconsella situar-se davant de la persona gran, parlar-li a poc a poc, escoltar-la i reformular les preguntes. Se l’ha d’encoratjar a expressar les seves emocions i preocupacions, la qual cosa l’ajuda en el benestar psicològic. 

Vellesa

p Llegir més...

Factors que influeixen en el desenvolupament de l'activitat
pP@)

  1. Segons la patologia

    1.1 Trastorns que alteren la percepció i l’emissió del missatge; 1.2 Trastorns en la captació i la comprensió del missatge; 1.3 Altres trastorns; 1.4 Problemes d’interacció
  2. Relacionades amb el tractament

En la interacció i la comunicació influeixen, a més a més dels condicionants socioculturals, els aspectes com ara l’edat i l’etapa de desenvolupament, i algunes situacions patològiques i els efectes de determinats medicaments.

 

1. Segons la patologia

Quan la persona té una malaltia o un trastorn que afecta l’emissió del missatge i la seva captació, pot ser que quedin afectats tant la interacció social com l’aprenentatge i l’expressió emocional. Tot i que les afectacions i els trastorns que involucren la comunicació i la interacció són múltiples i complexos, els més freqüents són:
   

1.1 Trastorns que alteren la percepció i l’emissió del missatge 

 

  • Disfuncions de l’aparell fonador: poden dificultar la vocalització, com ara el cas de la disfonia o l’afonia. 
  • Trastorns dels òrgans dels sentits: qualsevol alteració que produeix una alteració dels òrgans dels sentits dificulta la captació d’estímuls i missatges. En són un exemple les sordeses o les anomenades hipoacúsies, que es produeixen per alteracions en la transmissió del so des del conducte auditiu extern, passant pel timpà i la cadena d’ossets, o per alteracions en la percepció, quan s’afecta el sistema nerviós, especialitzat en la transformació de les vibracions sonores en senyals nerviosos i que se situa a l’orella interna. Una atenció especial mereix el cas de l’otitis mitjana, una inflamació de l’orella mitjana que pot ser aguda o supurada i que s’acompanya d’una pèrdua d’audició sobtada o gradual. 
  • Afectacions de l’hemisferi dret cerebral o patologia del cerebel: poden dificultar parlar amb claredat, és a dir, que provoquen disàrtries. Aquestes alteracions no són atribuïbles a qüestions mecàniques. Les hemorràgies cerebrals o la malaltia de Parkinson, per exemple, s’associen a dificultats de la parla i de l’escriptura, a la qual cosa s’afegeix la dificultat d’expressar idees. Les lesions en l’hemisferi dret generen aprosòdia, és a dir, una alteració en l’entonació, el ritme i el to. Qui les presenta té un to de veu apagat sigui quina sigui la seva experiència emocional (alegria o tristesa). La lesió d’algunes àrees posteriors dóna lloc a la impossibilitat per comprendre la prosòdia en altres persones.   En el cas de l’afàsia de Broca, es conserva la comprensió però la producció de la parla està molt alterada i hi ha dificultats per llegir en veu alta i per escriure. Els dèficits van des del mutisme total fins a la parla lenta formada per paraules simples, una parla telegràfica. Les persones que tenen aquest problema solen presentar també paràlisi parcial de la meitat dreta del cos i pèrdua de visió. Generalment, la producció de la parla és poc clara i també tenen afectada l’entonació, el ritme i el to de veu. 
  • Demències orgàniques i psicosis: el llenguatge pot ser incoherent, sense connexions lògiques en el discurs, amb dificultat per recuperar les paraules i amb la creació de paraules noves. En el cas de l’esquizofrènia, quan hi ha un brot, el discurs està desorganitzat i pot ser gramaticalment incorrecte, i a més pot incloure informació innecessària. 

 

1.2 Trastorns en la captació i la comprensió del missatge 

 

  • Malalties cerebrovasculars: suposen una destrucció de les neurones o del seu funcionament. Sigui quin sigui l’origen (infecciós, tumoral, degeneratiu, resultat de traumatisme, pèrdua del flux sanguini, trastorn en el líquid cefaloraquidi, dèficit o excés de neurotransmissors, alteracions en la transmissió de l’impuls, etc.), poden produir danys en les àrees de processament o de producció del llenguatge i afectar-lo tant en l’expressió oral com escrita. 

 

1.3 Altres trastorns 

 

  • Dislèxia: és el trastorn de l’escriptura en la qual els nens o les persones adultes tenen dificultat per associar les lletres amb els sons. Tot i que les capacitats cognitives estan preservades i fins i tot poden ser superiors, solen tendir a llegir algunes paraules al revés i els costa distingir entre les lletres que tenen una mateixa configuració però una orientació desigual (p i q; b i d), les quals confonen tant a l’hora de llegir com d’escriure. 
  • Tartamudesa: es pot definir com la repetició involuntària de sons, síl·labes o paraules. Aquests bloquejos o prolongacions produeixen una parla no fluïda o amb interrupcions. Es considera que poden haver-hi múltiples factors associats a l’aparició de la tartamudesa, entre els quals s’inclouen factors genètics, variables ambientals, anormalitats neurològiques, conductes apreses o bé una interacció entre diferents influències biològiques i ambientals. S’ha associat amb depressió, ansietat, dificultats en l’atenció i una percepció d’autoeficàcia disminuïda. 

 

1.4 Problemes d’interacció 

 

  • Trastorns en l’aferrament: els nens que presenten aquests trastorns mantenen amb la seva mare una relació especialment estreta que els condueix a greus dificultats per interaccionar socialment amb persones diferents a ella. A l’inrevés també succeeix: mares amb problemes en l’aferrament que fan del seu fill la seva figura d’aferrament i el nen assumeix la responsabilitat de cuidar-la, la qual cosa en dificulta les interaccions normals amb els altres. 
  • Trastorn sever i generalitzat del desenvolupament: comporta alteracions en el llenguatge, com ara el cas d’alguns trastorns de l’espectre autista, en què la persona (el nen o la persona adulta) és incapaç de relacionar-se amb altres persones i comprendre-les. Si hi ha llenguatge, és pobre i estereotipat. 
  • Mutisme selectiu: els nens que presenten aquest problema no parlen en algunes situacions o escenaris però sí en d’altres. Generalment, són nens que deixen de parlar a l’escola, tot i que continuen fent-ho amb total llibertat en el si de la família o, per exemple, en situacions lúdiques. Per aquest motiu, el mutisme selectiu se sol detectar quan el nen comença l’etapa escolar. Tot i que les causes no són clares, s’associa amb l’abús, la desatenció o el trauma, però s’ha detectat que hi ha una variable que hi pot contribuir que pot ser l’ansietat social; també hi ha arguments que apunten a l’exposició del nen a patrons de conductes apreses dins de la família. Aquests nens es descriuen com nens més dependents, insegurs, immadurs i físicament més fràgils. Alguns d’aquests nens mostren una recuperació total, ara bé és freqüent que aquesta condició romangui durant els anys escolars i, en alguns casos, arribi fins a l’edat adulta.

 

2. Relacionats amb el tractament

Fàrmacs que impedeixen la concentració i la coordinació

Hi ha drogues determinades que afecten la capacitat de percepció i que, a més a més, produeixen un augment de l’activitat psicomotora, per tant, poden produir un augment de la comunicació, tot i que aquesta comunicació de vegades no sigui coherent. Entre aquestes drogues hi ha la cocaïna, les amfetamines, l’èxtasi, l’LSD, etc. Altres drogues tenen una acció inhibidora de la comunicació, com els derivats de la morfina i el cànnabis. 

Medicaments

p Llegir més...

3 Valoracions, valoració mitja 4,3 de 5.

12345
Guardant valoració... Guardant valoració...

Última modificació: 01/06/16 13:41h