Autor/a
M. Carme Naranjo Díaz
Infermera/psicòloga
+

Informació pràctica

Evolució biofisiològica en l'adolescència
pP@)

Els primers senyals del pas de la infància a l’adolescència es troben en els canvis corporals, físics i sexuals; aquest període s’anomena pubertat. La pubertat fa referència exclusivament a aquests primers canvis, mentre que l’adolescència té un sentit més ampli, fa referència a tot el cicle vital amb especial èmfasi en els canvis psíquics i de relació social.

  1. Pubertat en les noies
  2. Pubertat en el noi

 

L’entrada a la pubertat s’inicia amb l’activació dels sistemes hormonals, en concret l’hipotàlem i la hipòfisi, situats a l’interior del crani, i les gònades, diferents en cada sexe: els ovaris en les noies i els testicles en els nois. Aquest desplegament hormonal és el responsable del desenvolupament de les característiques sexuals secundàries que caracteritzen el sexe femení i el sexe masculí fins a adquirir la seva capacitat reproductiva.

Les característiques sexuals secundàries són tots aquells atributs, tant visibles físicament com interns, característics de cada sexe: distribució capil·lar i del greix, grandària de les mames, maduració dels sistemes reproductors (sistema reproductor femení, sistema reproductor masculí)... 

 

 

1. Pubertat en les noies

Oscil·la entre els 8 i els 14-16 anys. El procés complet dura de dos a tres anys. Per sota dels 8 i per sobre dels 16 es considera patològic i fa necessari un estudi mèdic.

Cal diferenciar la pubertat de la menarquia (primera menstruació), que apareix en una fase avançada de la pubertat.

Els primers canvis es produeixen a partir de l’augment brusc de la producció d’hormones hipotalàmiques alliberadores de les gonadotrofines, que activa l’alliberació per part de la hipòfisi de les hormones que estimulen el creixement i la maduració funcional de les gònades (ovaris en les noies).

Els ovaris segregaran les seves pròpies hormones, les hormones sexuals: estrògens. També fabricaran les cèl·lules reproductores femenines: els òvuls. Alhora, hi haurà altres hormones, com ara les segregades per les glàndules suprarenals i les tiroides, que estaran involucrades en tot aquest procés de canvi. Amb tota aquesta ebullició hormonal el cos canvia per fora i també per dins, amb el desenvolupament de diferents aparells i sistemes i una gran activació cerebral que augmenta les capacitats cerebrals i impulsa els adolescents vers la creativitat, l’experimentació en les relacions socials, la recerca dels seus potencials i límits, i la maduració de la personalitat.

Aquests canvis són:

  1. El botó mamari i el creixement del pèl púbic  
     
    Els primers canvis visibles es produeixen en el desenvolupament de les mames, on apareix un petit bony anomenat botó mamari. L’aparició del botó mamari pot ser asimètrica, és a dir, pot aparèixer en un costat i no en l’altre, i es pot desenvolupar amb una diferència de fins a sis mesos.  
     
    Després s’inicia el creixement de pèl al pubis i a les aixelles, i la secreció de moc vulvovaginal o fluix vaginal.
     
    El creixement mamari es va fent més evident, i el pèl púbic i axil·lar es torna més espès i arrissat. A poc a poc tot es va desenvolupant fins a un nivell quasi adult, és a dir, el volum de la mama ja és gairebé el definitiu, el mugró és més prominent i erèctil, la pilositat (pèl) és completa i en el pubis té forma de triangle invertit i pot arribar a la cara interna de les cuixes. És el moment de l’aparició de la primera menstruació o menarquia.
     
  2. Primera menstruació o menarquia

    L’edat mitjana de la primera menstruació o menarquia en països desenvolupats és al voltant dels 12,6 anys, el límit inferior és als 10 anys i el superior als 16 anys. La menarquia abans dels 10 anys es considera precoç i cal consultar el pediatre, de la mateixa manera que si es dóna més enllà dels 16.   
     
    La menstruació o regla és un fluix sanguinolent que surt per la vagina com a conseqüència de la descamació de la paret interna del úter o matriu (endometri) quan l’òvul es desprèn. No tot el que s’expulsa amb el fluix menstrual és sang, hi ha una part de fluix i de mucositat que es desprèn de l’endometri.    
     
    Al llarg dels dies que dura la menstruació es perden aproximadament uns 35 cm3 de sang. Això equival aproximadament al 7 % del pes corporal de la persona adulta, que té entre 4 i 5 litres de sang. La quantitat de pèrdua ha de ser inferior a 8 compreses o tampons per dia. És aconsellable canviar la protecció cada 3 o 4 hores. Es poden utilitzar tampons des de la primera regla, sempre que siguin de la mida adequada i es tingui cura de rentar-se les mans.   
     
    La durada de la menstruació pot variar de 2 a 7 dies.   
     
    La freqüència d’aparició de la menstruació, és a dir del cicle menstrual, oscil·la entre 21 i 35 dies, comptant des del primer dia de regla fins al primer dia de regla següent. Durant els primers dos o tres anys aquest cicle pot ser força irregular, tot i que en algunes noies ja està fixat. És aconsellable que les noies anotin en un calendari les seves menstruacions, el dia d’inici i el de finalització, per tal de poder valorar las possibles irregularitats.
     
    La menarquia és un fet individual i sociocultural amb una gran significació per a la noia i el seu entorn; cal afavorir una vivència positiva d’aquest fet, ja que té un simbolisme molt contundent en relació amb la fractura que es produeix amb la infantesa. Pot produir en la noia una barreja d’excitació, neguit i por, tot i que és un esdeveniment per celebrar, ja que indica una evolució i una maduració adequades.
     
    Ajuda recordar que no és un fet limitador en cap aspecte, ni per a activitats acadèmiques ni lúdiques ni esportives. Com tampoc ho és en relació amb la higiene, ben al contrari, la higiene durant aquests dies ha de ser acurada. 
     
    Es pot tenir una menstruació dolorosa, anomenada dismenorrea, en què la intensitat i la durada del dolor són molt variables. El dolor és degut als moviments espàstics que fa l’úter per tal d’eliminar la capa interior de mucosa. Igualment hi pot haver inflamació als pits, tant uns dies abans com durant els dies de la menstruació. Aquesta inflamació és deguda a la retenció de líquids i els fa més sensibles. Quan el període de regla s’acaba les molèsties desapareixen totalment. 
     
    problemes de salut més habituals en l'adolescència
     
  3. Talla i pes
      
    Hi ha un ràpid augment de la talla. Les noies creixen aproximadament una mitjana de 22 centímetres des del inici del pic de creixement fins a la menarquia. Segueixen creixent, encara que molt menys, fins a dos anys desprès, quan ja s’assoleix la talla definitiva. L’esquelet ossi no solament creix sinó que madura, i augmenten els dipòsits de calci. Les necessitats alimentàries a aquesta edat són molt altes, tant en quantitat com en qualitat.    

    Consells de salut: Alimentació en la infància i en l'adolescència 
     
    També el greix del cos es distribueix de manera diferent, s’arrodoneixen i s’eixamplen els malucs i les cuixes, i la cintura s’aprima; el percentatge de greix corporal en les noies ben nodrides passa del 14-16 % en edat prepuberal al 25-27 % en edat puberal. Aquest fet provoca un gran canvi en el reconeixement de la imatge corporal de la noia que pot afectar l’estima personal i les relacions socials, en un sentit habitualment positiu, en la mesura que el cos i la nova imatge són ben acceptats, però també negatiu, si no ho són.
     
  4. Pell
     
    Les secrecions de les glàndules de la suor augmenten i, per això, l’olor corporal canvia sensiblement. També les glàndules sebàcies (les que segreguen greix) augmenten la segregació i en conseqüència poden aparèixer grans a la cara (acne), a les espatlles i a l’esquena. El cabell també es pot tornar més greixós.   Hi ha mesures adequades que poden ajudar a reduir-ne l’impacte, un aspecte important no només perquè poden ser focus d’infecció per a la pell, sinó també per l’impacte en la imatge de l’adolescent. 
     
    problemes de salut més propis en l'adolescència 
      
    La magnitud d’aquests canvis físics també influeix en els grans canvis psicològics que es produeixen i que impliquen noves necessitats relacionals, afectives i intel·lectuals.   

 

2. Pubertat en el noi

La maduració puberal en els nois comença entre 1,5 i 2 anys més tard que en les noies, i hi ha una gran variabilitat de presentació dels canvis entre els nois. Els límits se situen entre els 9 i els 14 anys. Per sota dels 9 i per sobre dels 14 es considera necessari consultar el pediatre. El temps mitjà per completar la pubertat és aproximadament de 3 anys (variabilitat entre 2 i 5 anys).

Els primers canvis es produeixen a partir de l’augment brusc de la producció d’hormones hipotalàmiques alliberadores de les gonadotrofines, que activa l’alliberació per part de la hipòfisi de les hormones que estimulen el creixement i la maduració funcional de les gònades (testicles en els nois).

Els testicles segregaran les seves pròpies hormones, les hormones sexuals: andrògens i testosterona. A més, s’iniciarà la fabricació de les cèl·lules reproductores masculines: espermatozoides. També hi haurà altres hormones, com ara les segregades per les glàndules suprarenals i les tiroides, que estaran involucrades en tot aquest procés de canvi.

Amb tota aquesta ebullició hormonal, com també passa en les noies, el cos canvia per fora però també per dins, amb el desenvolupament de diferents aparells i sistemes, i una gran activació cerebral que fa que augmentin les capacitats cerebrals i impulsa els adolescents vers la creativitat, l’experimentació en les relacions socials, la recerca dels seus potencials i límits, i la maduració de la personalitat.

Aquests canvis són:

  1. Creixement testicular i capil·lar   

    La primera evidència física que indica que els nois entren a la pubertat és el creixement testicular, fet que el pediatre mesura en les revisions periòdiques amb un aparell anomenat orquidòmetre de Prader (similar a un rosari de formes ovalades de diferents mides, de més petita a més gran). Alhora apareix pèl dispers al pubis.   
     
    L’aparició de pèl facial s’inicia al llavi superior. També apareix pèl a les aixelles, i a poc a poc va creixent pèl i es va endurint als braços i a les cames.   
     
    Progressivament els testicles i el penis van creixent en longitud i diàmetre; al voltant dels 13,4 anys (variabilitat entre 11 i 15) apareix la primera ejaculació.
     
  2. Primera ejaculació

    Els homes tenen ereccions a totes les edats, com una expressió sana i normal de plaer, des que són bebès fins que tenen una edat avançada. La diferència és que a partir de la pubertat és quan hi ha ejaculació. L’ejaculació és la sortida per la uretra de semen amb espermatozoides, les cèl·lules reproductores masculines. No sempre que hi ha erecció hi ha ejaculació, només es produeix quan l’excitació sexual és molt elevada, llavors els músculs que hi ha a la base del penis s’estiren i es contrauen i fan possible la sortida del semen. Una ejaculació té de mitjana 300 milions d’espermatozoides.   
     
    Les ereccions involuntàries, especialment nocturnes, són molt freqüents durant l’adolescència. En una d’aquestes ereccions tindrà lloc la primera ejaculació, que s’anomena espermaquia. S’acostuma a produir a partir dels 13 anys.
     
  3. Botó mamari  
     
    Durant aquest primer desvetllament de la pubertat masculina pot aparèixer el botó mamari, fet totalment normal, en un o en els dos costats. Acostuma a ser dolorós a la pressió, però desapareix sol en 1 o 2 anys, sense fer res.
     
  4. Talla i pes
     
    Al mateix temps hi ha una acceleració del creixement, especialment dels braços i les cames, una disminució del percentatge de greix corporal, que passa del 14-16 % en edat prepuberal al 10-12 % al final de l’adolescència, un augment de la massa muscular i un augment de l’amplada de les espatlles, mentre que els malucs queden més estrets, a la inversa que les noies. Les necessitats alimentàries tant en quantitat com en qualitat augmenten.   

    Consells de salut: Alimentació en la infància i en l'adolescència
  5. Veu   
     
    També creix la laringe i canvia la veu, que progressivament es va fent més greu.
     
  6. Pell
     
    Com en el cas de les noies, augmenta l’activitat de les glàndules sudorípares i sebàcies, cosa que provoca un canvi d’olor corporal, un cabell més greixós i l’aparició de grans a la cara (acne), a les espatlles i a l’esquena. Hi ha mesures adequades que poden ajudar a reduir-ne l’impacte. 
     
    -  problemes de salut més habituals en l'adolescència

 
Aquests canvis transformen el cos de nois i noies i posen en funcionament les seves capacitats reproductives fisiològiques, alhora que impulsen grans canvis psicològics, emocionals i de relació social.

 

p Llegir més...

Evolució psicològica i social en l'adolescència
pP@)

L’adolescència fa referència a un període més ampli que la pubertat, i inclou els grans canvis psíquics, intel·lectuals, emocionals i socials dels adolescents.

Es poden distingir diverses etapes en la maduració psicosocial de l’adolescent:

  1. Adolescència primerenca 
  2. Adolescència mitjana 
  3. Adolescència tardana o final 

 

Si la transformació biològica i física que hi ha a la pubertat marca l’allunyament de la infantesa, el procés de transformació psicosocial marca l’apropament a la vida adulta.

Aquest procés passa necessàriament per l’experimentació per tal d’explorar i descobrir els potencials propis; per aprofundir en les relacions interpersonals fora de l’entorn familiar, on l’amistat, el sentiment de pertinença al grup, la fidelitat, l’amor, la sexualitat... ocupen una part important de l’energia dels adolescents; per aprendre a viure la llibertat amb responsabilitat; per buscar la definició de la pròpia identitat personal i la identificació social, etc. Tot aquest procés ha de permetre a l’adolescent establir la seva particular relació amb el món i amb els altres, i trobar el seu lloc a la societat.

És un temps ple d’oportunitats i alhora també de vulnerabilitats envers factors, conductes i situacions considerades de risc. La interacció entre els factors de protecció, del mateix adolescent i de l’entorn, i els factors de risc, també propis i de l’entorn, aniran perfilant la trajectòria de desenvolupament de l’adolescent.

És per aquests motius que la família i/o els adults de referència segueixen jugant un paper importantíssim en el desenvolupament adaptatiu de l’adolescent, i han de continuar tenint cura de tots els aspectes del seu creixement, tant físics i psíquics com socials. Així ho mostren la multitud d’estudis en relació amb els factors de risc i de protecció de la infància i l’adolescència, que situen una tutela adequada de la família i la calidesa de les seves relacions entre els factors de protecció de l’adolescent.

 

1. Adolescència primerenca

S’inicia amb els canvis corporals dels 10 anys als 12-13 en les noies i dels 12-13 als 14-15 aproximadament en els nois. En aquesta etapa comença un nou salt qualitatiu i quantitatiu cap a l’autonomia que ha de portar, al final de l’adolescència, a la plena independència personal.

 

Les principals característiques d’aquesta etapa s’agrupen en funció dels canvis més significatius:

  1. El canvi en l’autonomia i l’ús de la llibertat  
     
    La necessitat de més percepció d’autonomia es mostra tant a través dels comentaris com a través de les conductes: expressen les opinions de manera més contundent, fan les coses per decisió pròpia sense dependre tant de l’acord o del consens amb els pares, marquen una certa distància de l’entorn familiar i mostren menys interès per les activitats i les opinions dels pares. 
     
    Al inici de l’adolescència, nois i noies estan bàsicament centrats en les seves necessitats, probablement perquè és molta la feina de transformació que s’ha de fer en aquesta etapa. Una de les necessitats que més clarament exhibeixen és la de més autonomia i més llibertat, això fa que es mostrin molt gelosos i susceptibles davant actituds d’autoritat paternes o maternes, o que tinguin més dificultats per acceptar crítiques o consells.   
     
    Aquestes actituds normals i necessàries per tal d’anar conquerint fites en la seva autonomia de pensament, emocional, relacional i també d’acció, poden portar malestar i tensions familiars en els uns i els altres; la manera de resoldre aquestes tensions és una gran oportunitat d’aprenentatge. Els pares actuen com a models en aquestes tensions; quan es mostren receptius davant les noves necessitats, amb reaccions emocionals moderades, posant límits raonables i clars, sense por d’utilitzar l’autoritat, sense por davant l’aparició de possibles conflictes i amb la mateixa calidesa emocional que es mostra en etapes anteriors, afavoreixen enormement no només que els fills aconsegueixin uns aprenentatges relacionals i de solució de conflictes sòlids, sinó que es mantingui un clima familiar de respecte, de confiança, de diàleg i d’afecte.   
     
    Cal recordar que la causa del malestar és el canvi i l’adaptació de tots dos, no els adolescents.
     
  2. Els canvis emocionals   
     
    S’inicia un moment de transició en què es perd una identitat i un cos infantil, una relació més depenent i idealitzada dels pares, i un desig d’afecte que estava centrat en la família i que progressivament es desplaça fora.   
     
    Aquest inici també va acompanyat d’una gran vitalitat, d’un idealisme i d’un optimisme desbordants, que poden ser grans motors per acompanyar l’adolescent durant el seu procés de canvi.   
     
    L’acomodació a tots aquests canvis implica fluctuacions en el comportament i la reactivitat emocional que es fan molt presents i s’expressen en forma de canvis d’humor que poden anar des de la il·lusió desenfrenada o l’exaltació fins a la tristesa o l’abatiment, des de les demostracions d’afecte quasi infantils a les de mal geni. Poden defugir els pares i al cap de poc buscar la seva presència i necessitar la proximitat positiva i amable de l’adult.     
     
    Aquestes explosions emocionals poden portar a comportaments desmesurats en què es perdin les maneres prèviament instaurades, es diu d’aquesta etapa que és l’edat de les males formes, probablement perquè en aquesta primera etapa estan més abocats a l’acció que a la reflexió.   
     
    Tot és transitori, intens i canviant.
     
  3. El canvi d’imatge   
     
    També els canvis ràpids del físic poden provocar sorpresa, misteri o atracció, així com inseguretat i dubtes respecte a la nova imatge. Apareix l’interès per l’atractiu físic i es comença a comparar amb el d’altres adolescents. L’adolescent es pot passar llargues estones tancat al lavabo o davant del mirall observant les diferents possibilitats que li ofereix la nova imatge. Aquesta curiositat pel seu físic també inclou els canvis sexuals, que viu amb interès i inquietud.   
     
    En aquesta etapa és fonamental que els pares o altres adults de referència puguin ajudar l’adolescent a viure de forma positiva aquests canvis, així com a ser crític amb els models socials predominants de bellesa, per tal d’acceptar-se a si mateix i fomentar l’estima personal. Els dos aspectes són fonamentals perquè es desenvolupi de forma adaptativa a nivell psicològic, relacional i sexual.
     
  4. El canvi en les relacions socials   
     
    Al mateix temps que s’allunya de la família, busca suport en els amics, ja que necessita trobar altres persones que estiguin vivint els mateixos canvis i compartir vivències similars. En aquesta etapa els llaços més profunds acostumen a ser amb altres adolescents del mateix sexe, amb qui és més fàcil intimar. És el temps d’idealitzar l’amistat, quan es creen llaços emocionals molt potents, amb intenses sensacions de tendresa i generositat. És l’inici d’una nova vida social que obre moltes possibilitats de sociabilitat positiva i també el risc d’aproximació a grups més al marge de la norma social amb qui es pot trobar la complicitat necessària per entrar en conductes de risc com l’absentisme escolar.
     
  5. Els canvis cognitius  
     
    Les capacitats cognitives de l’adolescent evolucionen progressivament des del pensament concret i present, més centrat en la seva realitat i la seva experiència, cap al que és abstracte, basat en capacitats hipotètiques, deductives i de raonament simbòlic. Aquesta progressió en la manera de raonar li permetrà, al final de l’adolescència, desenvolupar habilitats d’anàlisi que li facilitin, per exemple, trobar diverses solucions davant dels problemes i anticipar-ne les conseqüències, tenir més consciència de la complexitat de la realitat i aplicar les seves pròpies deduccions sobre el seu món i també sobre el funcionament de la societat, i entrar en la valoració realista de les seves capacitats i habilitats per tal de començar a planificar el futur.    
     
    Comença, així mateix, el desenvolupament del seu propi sistema de valors, a partir del qüestionament d’aquells que li són donats, és a dir, dels facilitats per la família i l’entorn social proper, com a pas necessari en el procés de recerca de la seva identitat.   
     
    En aquesta primera etapa de l’adolescència sovint l’adolescent somia despert sobre qualsevol tema que li ocupi el pensament; es pot passar llargues estones fantasiejant de manera no sempre realista. És una manera d’assajar noves habilitats de pensament que s’han d’anar desenvolupant.   
     
    L’adolescència primerenca és una època d’exaltació en què l’adolescent pot tenir algunes dificultats en el control d’impulsos alhora que desplega una gran capacitat per a l’aprenentatge i el coneixement. Cal orientar aquestes capacitats per tal de fomentar hàbits saludables, d’estudi i d’autodisciplina. També és un bon moment per fomentar la canalització de la seva energia en l’exercici físic.    
     
    Igualment, és una bona edat per iniciar la prevenció del tabac, l’alcohol i, per extensió, altres drogues, fomentant el criteri del mateix adolescent, per tal de poder fer front a la pressió que pot exercir el grup en relació amb el risc de consums de substàncies i la transgressió de les normes.  

 

2. Adolescència mitjana

Va aproximadament dels 13 anys als 16 en les noies i dels 14-15 anys als 17-18 en els nois. Ja hi ha una acceptació més bona dels canvis físics produïts en el seu cos i s’accentua l’atenció en l’atractiu físic, l’aparença i la imatge que mostra d’ell mateix.

En aquesta segona etapa hi ha el nucli de les diferents característiques de l’adolescència, que tenen l’arrel en l’etapa anterior i continuïtat en la següent: 

  • La necessitat d'identitat personal i psicosexual 
     
    És l’època de l’exaltació de la individualitat, amb un gran creixement de l’ego, és a dir del jo. En primer lloc, per l’aparició del sentiment de ser diferent dels altres, i, en segon lloc, d’aquest jo se’n deriva la necessitat d’afirmació de la seva naixent personalitat, que sovint posa a prova, contrastant i defensant les seves necessitats, els seus punts de vista i les seves opinions amb fermesa i obstinació. Aquesta necessitat d’afirmació personal pot portar l’adolescent a un afany de contradicció, especialment amb els seus referents familiars, pares o tutors. És un procés necessari de diferenciació individual que ajuda l’adolescent a pensar per ell mateix i a anar guanyant terreny per a la seva autonomia. Això és possible si l’adolescent viu en un entorn familiar i social que escolta, respecta i contrasta els seus punts de vista i les seves necessitats, sense negar-les o ofegar-les.   
     
    La identitat personal passa també per la construcció de la imatge corporal, amb un cos que segueix canviant. Les transformacions corporals obren els interrogants sobre la normalitat del propi cos i el seu atractiu, qüestions que els han d’ajudar a créixer en la mesura que avancen en la pròpia acceptació i creix també la capacitat crítica sobre la pressió que exerceixen els mitjans de comunicació, mostrant uns models estereotipats de bellesa.   
     
    Per tal que els adolescents puguin adquirir aquesta habilitat crítica cal fomentar-la a partir del rol educatiu que exerceixen la família i les institucions educatives, paral·lelament a la influència que tenen els adults com a models crítics davant la pressió dels mitjans i de la publicitat. Tot aquest suport afavoreix que no es focalitzi l’interès en el cos i la imatge com a element central de l’èxit en les relacions amb els altres (M. Jesús Comellas, 2005), i que els adolescents creixin en autoestima, en valoració dels aspectes que configuren la seva manera de ser i de fer, i en valors i ètica pròpia.    
     
    Hi ha un conte popular anònim que transmet molt bé el missatge que cal fer arribar als adolescents. Parla de l’origen de la bellesa i la lletjor:     
     
    “La bellesa es banyava i va deixar la roba al costat del riu. La lletjor li va robar la roba i se la va posar. Des d’aleshores hi ha gent que veu la bellesa vestida amb roba lletja i hi ha gent que no veu la lletjor pels seus bonics vestits”.  
    (Ortín y Ballester, 2007)     
     
    La configuració de la identitat comporta també la configuració de la identitat sexual, que, com altres aspectes del desenvolupament, passa també per l’experimentació. Es passa de la curiositat i experimentació amb el propi cos a l'interès pel d'altres persones. Tenen lloc les primeres experiències de carícies, abraçades, petons, etc., i en la mesura que s’avança en la maduració personal i sexual, i segons els valors i creences de l’adolescent i el seu entorn, s’avança en l’experimentació sexual. És important que l’adolescent visqui de forma positiva aquest procés i aprengui a valorar i respectar els aspectes que es posen en joc en aquesta nova experiència, com són la comunicació, l’afecte, la intimitat, el compromís. En aquest sentit, el diàleg entre pares i fills adquireix una gran importància. El diàleg serè i respectuós, tot i que no coincideixin necessàriament les opinions dels uns i dels altres, és un dels aprenentatges més valuosos que els pares poden facilitar als fills adolescents.    
     
    En el procés d’identitat sexual que es desperta en aquesta etapa és normal que pugui aparèixer un cert grau d’incertesa respecte a la pròpia identitat sexual. L’orientació final del desig cap a un sexe o l’altre determinarà l’expressió de la sexualitat de l’adolescent. Tant l’homosexualitat com l’heterosexualitat són opcions sexuals sanes, normals i lícites. Així ho recull la Declaració dels Drets Sexuals, aprovada per l’assemblea general de l’Associació Mundial de Sexologia (WAS, 1999).     
     
    Aquesta és també una edat clau per abordar temàtiques de salut sexual i contracepció amb els adolescents.    
     
    Encara actualment “la informació sexual de què disposen els adolescents prové dels amics, de materials de diversa consideració i procedència o de la pròpia experiència personal” (Font, 2005). Aquest fet facilita transmetre coneixements erronis, falsos mites i mantenir la sexualitat com una cosa clandestina.   
     
    Per tant, és molt important propiciar un ambient de confiança i respecte mutu en l’entorn familiar, facilitar entrar en aquestes temàtiques tan fonamentals per al seu creixement i desenvolupament.
  • La necessitat d’autonomia    
     
    La necessitat de guanyar llibertat, entesa com a autonomia, no només de pensament sinó de moviment, ajudarà a definir i perfilar la seva identitat, així com a experimentar en l’ús d’aquesta llibertat. La necessitat de llibertat pot fer que es mostri molest davant el control i les prohibicions. Sovint aquest fet origina tensions en les famílies i els entorns de socialització, com ara l’escola, tensions que poden ser molt educatives si es disposa de bones habilitats relacionals i de negociació, i de bons models socials, ja que són oportunitats per aprendre a acceptar límits i a assumir que la llibertat i la responsabilitat caminen juntes de la mateixa manera que ho fan els drets i els deures.   
     
    Semblen absents tant físicament com emocionalment, cosa que accentua la percepció de distanciament dels pares. De nou aquest fet posa a prova les habilitats familiars de tolerància i relació, per tal d’acceptar el moment evolutiu de l’adolescent, alhora que es propicien moments positius de convivència familiar. Cal tolerar, des de la família, estones d’aïllament de l’adolescent sense penalitzar-lo emocionalment, al mateix temps que es mantenen rituals de convivència, com ara els àpats, mirar junts algun programa de televisió o compartir una pel·lícula.
     
  • La necessitat de realització personal   
     
    És una necessitat compartida per tots els éssers humans. Es refereix a donar a la vida de cadascú un sentit d’utilitat i de vàlua, un sentit percebut per un mateix i refermat o reconegut pels altres.   
     
    En aquest sentit cal reforçar la vàlua i el compromís de l’adolescent en aquells àmbits on es mogui: escola i activitats esportives, artístiques o lúdiques, i si no hi ha aquestes activitats és el moment de fomentar-les, des de la positivitat i el compromís. Això l’ajudarà a anar perfilant un projecte personal que doni sentit a la seva vida.
     
  • La necessitat d’afecte
     
    La percepció d’estima i de pertinença al grup present en totes les edats, ara creix en extensió. Busquen ampliar l’afecte fora dels entorns propis d’etapes anteriors, en primer lloc de la família i en segon lloc de l’entorn escolar. I també s’han de tenir en compte les fortes relacions d’estima i vinculació amb els amics. Segueixen necessitant, encara que de vegades no ho sembli, les demostracions d’afecte verbal i físic dels pares; amb tot, les formes d’aquestes demostracions s’han d’adequar de manera que siguin més ben acceptades, així com també s’ha de vigilar de fer-les davant de persones que l’adolescent accepti.
      
    També en relació amb l’afecte i les emocions, els adolescents creixen en la seva capacitat d’identificació, de diferenciació de les emocions, així com de contenció i canalització d’aquestes emocions.
     
  • La necessitat de relacions socials
     
    Pel que fa a les relacions socials, es genera ja una subcultura de grup a partir dels valors que comparteixen que sovint es mostra amb una manera de vestir i de fer també compartida. En el grup l’adolescent hi troba els confidents que li donen suport i comparteixen amb ell problemes similars. L’adolescent necessita disposar de la llibertat necessària per a aquesta convivència amb les seves amistats, això afavoreix el seu creixement i la seva autonomia. Cal que porti la seva pròpia vida social, coneguda pels pares amb límits raonables i raonats, amb acords basats en la confiança mútua.
     
    Els llaços d’amistat, tot i ser profunds, també poden ser variables, depenent del ritme de canvis dels adolescents. Si són simultanis, els llaços es mantenen; si no ho són, els adolescents es distancien. En l’adolescència mitjana es busca ja l’amistat amb el sexe contrari, és un pas més en la maduració i la socialització, alhora que s’amplia el cercle d’amistats amb amics i amigues de diversa procedència.
     
    La necessitat d’identificació amb els amics i el grup no representa un trencament amb la família. L’allunyament de la família ha de ser progressiu i no total. La família ha de seguir tutelant aquest ric procés de socialització, necessari per a la maduració psicològica i l’adquisició d’autonomia

 

3. Adolescència tardana

A partir dels 16 anys en les noies i dels 17-18 anys en els nois, aproximadament, s’avança cap a la maduració psicològica i social.

  1. L’adolescent ja gaudeix d’un bon nivell d’autonomia, al mateix temps que hi ha un cert retrobament amb els pares i una acceptació dels seus consells, després que ja ha reconegut el valor que tenen.
  2. La imatge corporal està plenament acceptada.
  3. Els valors propis ja adquireixen més importància que els del grup, tot i que ha augmentat la capacitat de compromís amb persones i projectes.
  4. Es va adquirint una identitat personal més sòlida i ja apareixen les inquietuds de la projecció de cara al futur. És el moment de plantejar objectius més realistes.

 
L’adolescència tardana és una època més estable tant pel que fa a l’adolescent com a les seves relacions interpersonals i familiars. Busca relacions més profundes en les amistats, basades en l’acceptació i la comprensió mútues, així com relacions més estables amb l’altre sexe. La capacitat de compromís i planificació de l’adolescent ja el porta a elaborar plans de futur i objectius més realistes.

 

L’evolució psicològica i social en l’adolescència és un procés de transformació, creixement i preparació per a la vida adulta que en les societats occidentals s’ha anat dilatant en el temps, en la mesura que aquestes societats han anat creixent en complexitat, tant en coneixement i tecnologia com en organització. D’altra banda, també les competències que han de desenvolupar els adolescents per fer front a la vida adulta dins d’aquestes societats requereixen més habilitats en tots els àmbits: humà, social, cultural i professional.  

 
 

 

p Llegir més...

Problemes de salut més habituals en l'adolescència
pP@)

De la mateixa manera que en altres etapes de la vida, també en l’adolescència poden aparèixer problemes de salut: alguns de forma aguda (inici ràpid i durada curta), com una grip; d’altres propis de l’adolescència, com l’acne; altres problemes de salut que es defineixen com a crònics, per la seva llarga durada en el temps, com la diabetis, i finalment problemes de salut com a conseqüència de conductes de risc de l’adolescent. 

Tot i que molts dels problemes de salut exposats en aquest apartat es poden trobar també en altres etapes del cicle vital de la persona, és durant l’adolescència quan adquireixen unes característiques especials, ja sigui perquè s’inicien en aquesta etapa del cicle vital, com és el cas de la dismenorrea o l’escoliosi, perquè li són més característiques, com l’acne, o com a conseqüència de conductes de risc.

1. Problemes de salut fisiològics

1.1 Sistemes de teixits, membranes, pell i derivats de la pell

1.2 Sistema reproductor femeni, masculí

1.3 Sistema locomotor

1.4 Sistema endocrí

2. Problemes de salut psicològics 

2.1 Alteració de la conducta alimentària

2.2 Depressió

2.3 Trastorn bipolar

2.4 Trastorn esquizofrènic

2.5 Trastorn dissocial

2.6 Altres trastorns psicològics i psiquiàtrics

3. Problemes de salut derivats de l'adopció de conductes de risc 

3.1 Relacions sexuals no segures

3.2 Accidents de trànsit

3.3 Consum de drogues 

 

1. Problemes de salut fisiològics

 

1.1 Sistema de teixits, membranes, pell i derivats de la pell 

L’acne

L’acne és el problema dermatològic més freqüent en l’adolescència, afecta un 80 % de la població adolescent. Tot i ser un problema habitualment poc important, pot tenir un gran impacte en els adolescents, ja que es dóna en l’època de la construcció de la seva imatge corporal i, quan aquesta es veu malmesa, pot comportar conseqüències emocionals.

 

L’acne consisteix en una obstrucció de la unitat pilosebàcia (glàndula sebàcia amb pèls minúsculs) que es localitza de forma massiva a la cara, la part superior del pit i la part superior de l’esquena. Aquesta obstrucció es produeix per un augment en la producció de cèl·lules que tendeixen a aglutinar-se i impedeixen la sortida a l’exterior del sèu o greixos que produeix la glàndula sebàcia, que serveix per lubrificar la pell. A més, aquesta substància és més greixosa per l’efecte de les hormones masculines (andrògens), presents tant en nois com en noies. Com que no poden sortir, els bacteris de la pell comencen a multiplicar-se i provoquen la inflamació de la unitat pilosebàcia, fins a produir els punts negres, els barbs, o els blancs. El color negre és degut a la melanina de la pell, no a la brutícia. La melanina és un pigment de color negre que tenen algunes cèl·lules del cos humà, com és el cas de la pell, el cabell, la retina... És el que determina, segons la seva concentració, el color de la pell humana.


Recomanacions 

  • Cal recordar que es tracta d’un procés benigne, que la previsió de la seva evolució és bona i que pot durar entre 4 i 6 anys. 
  • És molt important no manipular les lesions, tant els barbs com els grans, per tal que no quedin cicatrius ni es generin complicacions. 
  • Cal netejar les zones afectades amb sabons de pH neutre tres vegades al dia. Rentar-se més vegades i/o utilitzar sabons més forts pot provocar irritacions a la pell (dermatitis) que només aconseguirien empitjorar el problema. 
  • Cal evitar productes de cosmètica de base greixosa. 
  • Tot i que no hi ha una evidència clara del fet que ingerir aliments com la xocolata, les patates fregides o aliments rics en greixos tingui relació amb l’empitjorament de l’acne, sovint s’hi associa. Ara bé, cal controlar la ingesta d’aliments rics en greixos i seguir les recomanacions establertes per a una alimentació saludable
  • L’augment de l’ansietat i el nerviosisme pot empitjorar o alentir el procés de millora de l’acne. En aquest cas és útil identificar la font del malestar per tal de resoldre-ho. 
  • Depenent de la severitat de l’acne, caldrà consultar l’equip de salut per tal de valorar la necessitat de tractaments mèdics.

 

1.2. Sistema reproductor 

 
1.2.1 Femení

Dismenorrea

La dismenorrea fa referència al dolor associat a la menstruació. Es parla de dismenorrea primària quan no hi ha patologia orgànica que expliqui el dolor, és a dir, cap malaltia que sigui la causa del dolor. Rarament es dóna una dismenorrea secundària, que fa referència a quan el dolor el causa una patologia orgànica, com poden ser quists als ovaris, endometriosi, malaltia inflamatòria pelviana, mioma, malformació genital... En aquest apartat es fa referència a la dismenorrea primària, que afecta aproximadament el 80 % de les adolescents.

 

La dismenorrea primària s’inicia entre 6 i 12 mesos després de la menarquia i habitualment abans dels 20 anys. Apareixen símptomes locals com ara dolor de tipus espasmòdic, produït per la contracció involuntària dels músculs, més fort a la part inferior de l’abdomen amb irradiació a l’esquena i la cara anterior de les cuixes. També poden aparèixer altres símptomes generals com per exemple nàusees i vòmits, fatiga, nerviosisme, vertígens, diarrea, mal d’esquena i mal de cap.

 

La intensitat d’aquestes molèsties o dolors es classifica en tres graus: 

  1. Lleu. Hi ha símptomes locals i la dismenorrea no interfereix en l’activitat quotidiana de l’adolescent. 
  2. Moderat. Quan hi ha alguns símptomes generals i es veu afectada l’activitat quotidiana de l’adolescent. 
  3. Greu. Habitualment apareix amb més símptomes generals i hi ha impossibilitat de mantenir l’activitat quotidiana.

    
Ha quedat ja demostrada la falsa idea que hi havia fa unes dècades que assegurava que la dismenorrea tenia un origen psicològic i es teoritzava sobre el rebuig de la dona al seu gènere. Actualment s’associen com a causa del dolor els espasmes o contraccions de l’úter.

 

Recomanacions 

  • S’ha de ser conscient que es tracta d’un problema passatger i que és conseqüència natural de la menstruació. 
  • Si la dismenorrea és lleu o moderada amb regles poc abundants, es recomana l’àcid acetilsalicílic (AAS), sempre que no hi hagi contraindicació mèdica per a l’ús d’aquest medicament. 
  • Si la dismenorrea és lleu o moderada amb regles abundants o és dismenorrea greu, es recomana ibuprofèn o naproxèn, sempre que no hi hagi contraindicació mèdica per a l’ús d’aquest medicament. 
  • Si el dolor no millora, cal adreçar-se a l’equip se salut, ja que hi ha altres possibilitats de tractaments mèdics. 
  • De vegades, les teràpies complementàries poden resultar eficaces, soles o associades als tractaments convencionals.

  Tipus de teràpies complementàries 


Amenorrea

L’amenorrea fa referència a la manca de menstruació. S’anomena amenorrea primària quan encara no ha aparegut la primera regla més tard dels 16 o quan fa més de dos anys que s’ha iniciat el desenvolupament mamari. En aquest cas cal posar-se en contacte amb l’equip de salut, ja que s’han d’explorar les possibles causes de l’amenorrea.

 

S’anomena amenorrea secundària aquella situació en què hi ha manca de menstruació després que n’hi hagi hagut durant un temps, com a mínim sis mesos o un temps igual a tres cicles menstruals. Sempre que no hi hagi embaràs, es recomana esperar uns sis mesos, si no hi ha altres símptomes. L’equip de salut serà l’encarregat de realitzar les proves pertinents o indicar quin especialista ha de fer l’estudi del possible problema de l’adolescent.

 

Altres causes freqüents d’amenorrea i de retards en la menstruació són canvis en l’estat emocional com ara l’estrès o l’ansietat, lligats a esdeveniments de la vida que produeixen cert impacte emocional i varien de persona a persona. Un exemple seria una temporada fora de casa, per un viatge, un intercanvi d’estudiants, etc. També es pot produir per excés d’exercici físic, és el que s’anomena amenorrea de les esportistes. Quan es disminueix la intensitat de l’activitat, es torna a la regularitat de les menstruacions. Igualment en estats de desnutrició greus i en l’anorèxia nerviosa, per la mancança d’energia i nutrients, es produeix amenorrea. 

 

Oligomenorrea

Es parla d’oligomenorrea quan el patró menstrual habitualment normal d’una dona canvia i passa a tenir entre quatre i nou cicles menstruals a l’any, cadascun dels quals dura més de 35 dies.


Les possibles causes són múltiples. Algunes poden ser la presència de la síndrome de l’ovari poliquístic, en què els ovaris s’omplen de petits quists; desequilibris hormonals; alteracions emocionals; deficiències nutricionals; trastorns alimentaris com l’anorèxia nerviosa, pels quals el cos no disposa dels nutrients necessaris per funcionar correctament; malalties cròniques; alteracions de la secreció hormonal... Finalment també pot ser freqüent en adolescents i dones joves atletes a causa de les dietes estrictes i l’elevada intensitat de l’activitat física.

 

El tractament de l’oligomenorrea dependrà de la causa que la provoqui, és per això que cal consultar l’equip de salut, per tal de saber quina és la millor conducta a seguir.

Recomanacions 

  • Si no apareix menstruació en més d’un cicle i hi ha activitat sexual és recomanable consultar l’equip de salut. 
  • Si hi ha sobrepès, cal evitar dietes extremes. 
  • Si es fa exercici físic intens, s’ha d’assegurar una ingesta alimentària adequada i moderar l’exercici físic si aquest afecta els cicles menstruals. 
  • Si es produeixen irregularitats freqüents en els cicles, convé anotar el primer i l’últim dia de la menstruació en un calendari, ja que pot ser d’utilitat quan es consulti l’equip de salut.

 
Síndrome premenstrual

La síndrome premenstrual (SPM) són un conjunt de símptomes físics i/o emocionals que s’inicien una o dues setmanes abans de la menstruació i desapareixen quan arriba. 

  • Símptomes emocionals: irritabilitat, canvis d’humor, crisis de plor, somnolència, tristesa. 
  • Símptomes físics: pits inflamats i adolorits, acne, distensió abdominal, és a dir inflamació de la panxa, edema a les cames, ganes de menjar, augment de pes.

     
No se saben les causes de la SPM, tot està relacionat amb els canvis hormonals. Tampoc hi ha un tractament únic.

 

Recomanacions 

  • Cal ser conscient que és un problema passatger. 
  • En la SPM amb regles poc abundants pot ajudar l’àcid acetilsalicílic (AAS), sempre que no hi hagi contraindicació mèdica per a l’ús d’aquest medicament. 
  • En la SPM amb regles abundants o dismenorrea greu es recomana ibuprofèn o naproxèn, sempre que no hi hagi contraindicació mèdica per a l’ús d’aquest medicament. 
  • Si no millora i/o interfereix de forma important en l’activitat quotidiana cal adreçar-se a l’equip de salut, ja que hi ha altres possibilitats de tractaments mèdics. 
  • S’ha d’evitar la sal, la cafeïna i l’alcohol. 
  • Convé practicar exercici físic
  • És aconsellable dormir el temps suficient per aconseguir un descans reparador. 
  • De vegades, les teràpies complementàries poden resultar eficaces, soles o associades als tractaments convencionals.
     
    Tipus de Teràpies complementàries

 

1.2.2. Masculí

Algunes de les afeccions més freqüents del sistema reproductor masculí són la criptorquídia (el testicle no està localitzat a la bossa escrotal), la tumoració testicular, la varicocele (dilatació de les venes i formació de varius evidents a la superfície externa de l’escrot) i la torsió testicular (és característic un dolor brusc al testicle, que està més amunt per la torsió del cordó espermàtic; requereix una intervenció quirúrgica urgent, abans de les sis hores).

 

Recomanacions

L’autoexploració genital és la millor manera de detectar qualsevol anomalia testicular:

  • Cal fer una exploració un cop al mes durant o després de la dutxa amb aigua calenta. 
  • Cada testicle s’ha d’explorar amb les dues mans. 
  • Convé recordar que l’epidídim (cos de forma semilunar situat a la part superior del testicle) no s’ha de confondre amb una anomalia. 
  • S’ha de fer rodar suaument cada testicle mentre es busquen petites irregularitats, canvis de mida o dolor. 
  • Si es troba alguna anomalia s’ha de consultar el metge.

    (Actuacions preventives en l’adolescència. Editat pel Departament de Salut. Generalitat de Catalunya, 2004; p.120) 

 

1.3. Sistema locomotor

Gran part de les anomalies estructurals de la columna i altres problemes ortopèdics als peus, els genolls i els malucs molt probablement ja han estat detectats en èpoques anteriors a l’adolescència. D’altres poden empitjorar en l’adolescència, com és el cas de l’escoliosi.

Escoliosi

L’escoliosi es una alteració de la columna freqüent en nens en edat escolar i adolescents. Es tracta d’una desviació de la columna vertebral que consisteix en una curvatura lateral i una rotació de la columna, i que no es corregeix quan s’inclina el cos endavant. La prevalença oscil·la entre el 2 % i el 14 % depenent dels graus de desviació que es considerin, entre els 5 i els 19 graus. A partir dels 20 graus, es dóna entre el 0,2 % i el 0,3 %. Les escoliosis que apareixen a partir dels 10 anys tendeixen a empitjorar en el moment de creixement màxim. El 70 % es donen en noies. Els graus de desviació marquen les intervencions mèdiques, que poden anar des de l’observació amb mesures per millorar la postura corporal i gimnàstica d’esquena, natació per tal d’enfortir la musculatura de l’esquena i la utilització de diferents tipus de faixes, fins a la cirurgia. 

 

Recomanacions 

  • Cal que els pares o tutors observin sistemàticament l’esquena de l’adolescent per detectar-hi qualsevol anomalia. 
  • Cal mantenir el control anual de seguiment per part de l’equip de salut, per tal de facilitar la detecció de possibles problemes d’esquena. 
  • S’ha de mantenir l’exercici físic per tal d’enfortir la musculatura seguint les indicacions de l’equip de salut.   

    Consells de salut: Activitat física davant dels problemes de salut ossis i articulars
  • També cal mantenir una alimentació equilibrada d’acord amb el grau d’exercici físic que es realitzi, per tal d’evitar el sobrepès i l’obesitat.

    Consells de salut: Alimentació en la infància i en l'adolescència   
    Consells de salut: Activitat física en l'adolescència
  • Si es fa necessària la utilització de faixes rígides, s’han de portar durant el temps indicat per l’especialista, ja que, si es disminueix, la faixa no produeix l’efecte protector i corrector desitjat. 
  • L’impacte en la vida de l’adolescent que utilitza faixa pot provocar reaccions similars a quan es diagnostica una malaltia crònica, ja que la faixa s’ha de portar durant anys. 

   

1.4. Sistema endocrí

Obesitat

L’obesitat constitueix el trastorn nutricional més freqüent en la infància i l’adolescència. La prevalença d’obesitat a Espanya se situa en el 13,9 %, i de sobrepès en el 12,4 %. La prevalença més alta es va trobar en les edats compreses entre els 6 i els 13 anys (Estudio Enkid, 2001). A l’Europa meridional la prevalença de sobrepès-obesitat se situa al voltant del 15-25 %.

 

L’obesitat es defineix per un excés de greix al cos, que es manifesta amb un pes excessivament elevat tenint en compte l’edat, el sexe i la talla de l’adolescent. La forma indirecta més senzilla que s’utilitza internacionalment per valorar si hi ha normopès, sobrepès o obesitat és l’índex de massa corporal (IMC). L’IMC es pot calcular fàcilment: el pes en quilograms es divideix entre la talla en metres elevada al quadrat. El resultat és un índex que es pot comparar amb unes taules estandarditzades per edat i sexe.

IMC en nois adolescents espanyols
EDAT   SOBREPÈS OBESITAT

 9
10
11
12-13
14-16
17-18

20-21
21-23
22-24
23-25
24-27
26-28

Més de 21
Més de 23
Més de 24
Més de 25
Més de 27
Més de 28

Font: Frontera, P. Cabezuelo, G., 2005, p151

 

IMC en noies adolescents espanyoles
EDAT SOBREPÈS   OBESITAT 

9
10
11
12-13
14-16
17-18

20-22
21-23
22-25
23-26
25-27
26-28

Mes de 22
Mes de 23
Mes de 25
Mes de 26
Mes de 27
Mes de 28

Font: Frontera, P. Cabezuelo, G. 2005, p151

S’ha constatat un augment progressiu d’obesitat en les últimes dues dècades i hi ha acord a relacionar aquest augment amb els següents factors:

  1. Mals hàbits nutricionals. Disminució en consum de fruites i verdures. Més consum de menjar ràpid. 
      
    Recomanacions per a una alimentació saludable  
  2. Més disponibilitat d’aliments. Una gran oferta d’aliments amb una elevada aportació calòrica.

    Consells de salut: Alimentació saludable - nutrients  
  3. Canvis en l’estil de vida: predomini del sedentarisme i disminució de l’activitat física per part dels infants i els adolescents.

    Consells de salut: Activitat física en funció de la situació de vida

 
L’obesitat constitueix un factor de risc per al desenvolupament de l’adolescent perquè afavoreix l’aparició de complicacions cardiovasculars, ortopèdiques, respiratòries, digestives, dermatològiques, neurològiques i endocrines, sense deixar de banda els problemes psicosocials que pot comportar.


La conseqüència més important és que l’obesitat tendeix a perpetuar-se en la vida adulta. Aquest fet, juntament amb la suma d’altres factors de risc, pot conduir les persones obeses a disminuir l’esperança de vida o a tenir diferents graus d’invalidesa. (García-Reyna, N.I., Gussinyer Canabal, S., 2005, p. 5-8).

 

L’adolescent obès té una gran càrrega psicològica i emocional, en una època del cicle de vida en què la construcció de la seva imatge corporal i la seva identitat personal i social ocupen gran part de la seva energia. En l’adolescent, l’obesitat impacta en cadascuna d’aquestes tasques, ja que tendeix a tenir una pobra imatge d’ell mateix i a expressar sentiments d’inferioritat i de rebuig propi, al mateix temps que els rep tant per part d’adults del seu entorn com per part de companys. Tots aquests factors influeixen negativament en el seu desenvolupament psicològic i social.

 

Recomanacions

 

2. Problemes de salut psicològics

En l’estudi de la psicopatologia en adolescents, no és fàcil delimitar què és una conducta anormal, en una etapa caracteritzada per la variabilitat i el canvi, i en què també s’ha de tenir en compte la importància que adquireix la manera en què aquesta conducta és percebuda per l’entorn de l’adolescent, ja sigui la família, l’escola, l’entorn social o el mateix adolescent. D’aquestes diferents visions, se’n poden derivar repercussions que finalment poden determinar que es parli o no de psicopatologia. La informació que donen els adults de referència sobre les conductes dels adolescents i la seva pròpia tolerància davant d’aquestes conductes, juntament amb les expectatives projectades en l’adolescent, afegeixen més dificultats a l’hora de determinar l’existència o no de trastorns psicològics (Buendía, J. 1996, p. 21).

 

És així especialment en aquelles situacions en què l’aparició de conductes etiquetades com a anormals són l’expressió d’altres conflictes de l’entorn, tant socials com familiars, davant dels quals l’adolescent es troba que no té prou recursos personals per poder-hi fer front.

Factors i conductes de risc en l’adolescència.

Especialment en les societats desenvolupades i menys en les no desenvolupades, el fenomen de la globalització fa que es comparteixin, a partir de la influència dels mitjans de comunicació i les noves tecnologies, missatges sobre estils de vida, comportaments, valors, etc., no sempre saludables ni físicament ni psicològicament ni socialment.

 

Són societats complexes en què conviuen multitud de missatges contradictoris generats des de la mateixa societat plural, que parteixen de diferents interessos i influeixen directament i de forma, sovint, inconscient en les accions del dia a dia, els estils de vida, les actituds i, per extensió, els valors de les persones que alhora formen part d’aquesta societat.

 

Els adolescents són hereus d’aquesta complexitat social i han de navegar en aquestes societats obertes, en què tot sembla estar a l’abast, tant allò que els ajudarà com allò que els farà entrebancar. Aquesta navegació no es pot fer sense guies que els ajudin a orientar-se i alhora els encoratgin a ser aventurers conscients dels seus límits i dels riscs de l’entorn.

 

Davant d’aquestes societats complexes, es fa necessària una anàlisi de les condicions en què dia a dia va vivint l’adolescent i com assimila la informació i les influències que recull de l’entorn, ja que és a partir d’aquest degoteig quotidià que l’adolescent va configurant la seva vida. Per poder donar resposta a les situacions problemàtiques de molts adolescents es fa necessari “entendre, assumir i tenir propostes de futur respecte a la pròpia vida adulta” (Buendía, J.,1996, p. 23).

 

El desenvolupament de conductes desviades o alteracions emocionals durant l’adolescència s’ha d’entendre, doncs, com a conseqüència d’un procés en què hi ha presents tant factors de risc com de protecció. D’aquests factors, n’hi ha alguns de pròxims en el context familiar i ambiental, i n’hi ha d’altres de més distants (culturals, socials) que actuen indirectament. Quan aquests factors de protecció permeten mantenir un funcionament adaptatiu a pesar dels factors de risc, la resiliència, és a dir la immunitat o resistència d’aquest adolescent a desenvolupar algun trastorn conductual o emocional, és més elevada.

 

La resiliència no és una qüestió de força o debilitat, sinó que és un procés d’interacció constant entre el medi i la persona en què tenen cabuda mecanismes individuals i ambientals de vulnerabilitat i protecció.

Factors i conductes de protecció en l’adolescència

 

No s’han de confondre els canvis en l’estat d’ànim i en les conductes dels adolescents propis de l’etapa evolutiva i que formen part de l’aprenentatge emocional, cognitiu i conductual que han de fer en aquest període. Aquests canvis són fluctuants, estan relacionats amb les seves preocupacions i les tensions de l’entorn i poden, fins i tot, ocasionar algunes dificultats en les famílies a l’hora d’afrontar-los, però en cap cas comporten un deteriorament o una limitació important en el seu rendiment habitual, ni a nivell personal ni a nivell acadèmic, social i familiar. 

 

L’equip de salut és un bon suport per poder fer consultes, tant per als adolescents com per a les famílies o tutors. Ells orienten sobre si allò que preocupa o s’ha detectat pot fer sospitar que hi hagi un trastorn mental o són manifestacions dins de la normalitat de les preocupacions o conflictes que afecten tant l’adolescent com la mateixa família.

 

Tots els trastorns mentals requereixen atenció especialitzada per part dels professionals de l’àrea de salut mental infantojuvenil:

 

2.1. Alteració de la conducta alimentària 

Anorèxia

L’anorèxia és un trastorn psicològic més freqüent en noies que en nois, en una relació de nou noies per cada noi.

 

Característiques:

  • Pèrdua important de pes, superior al 15 % del pes ideal, tenint en compte l’edat i l’alçada. Aquesta pèrdua de pes és buscada i mantinguda per l’adolescent. 
  • Hi ha una distorsió de la imatge corporal. L’adolescent es veu grassa tot i estar molt prima. 
  • Por molt intensa a guanyar pes o estar obesa. 
  • Amenorrea secundària per la pèrdua de pes.

 
Bulímia

La bulímia és un trastorn psicològic difícil de detectar, ja que la persona pot continuar amb un pes dins de la normalitat i mantenir-ne els símptomes en secret. La imatge de normalitat es veu contrastada per l’elevat patiment psicològic de l’adolescent i la tensió que viu per mantenir una aparença de normalitat en el seu funcionament social.

 

Característiques:

  • Preocupació exagerada per la silueta i el control de pes. 
  • Impuls que fa irresistible menjar i menjar, amb sensació de pèrdua de control davant del menjar. 
  • Utilització de mesures per compensar la gran ingesta d’aliments, com ara vòmits, ús de laxants o exercici físic exagerat. Els vòmits i l’ús de laxants de forma indiscriminada comporten la pèrdua de substàncies necessàries per a un funcionament correcte del cos, la qual cosa pot provocar diverses complicacions orgàniques.

 

Recomanacions 

Les recomanacions es dirigeixen a la prevenció, ja que un cop detectat el trastorn cal buscar ajut professional en l’àmbit de la salut mental. 

  • Cal augmentar la resiliència a partir dels factors de protecció generals. 
  • S’han d’evitar factors habitualment presents en els trastorns alimentaris com la baixa autoestima i un context familiar excessivament rígid, una elevada exigència familiar i personal, por d’equivocar-se, por del fracàs. 
  • És necessari fomentar una perspectiva crítica en relació amb l’equiparació entre primesa i bellesa, i la inconsciència sobre el risc que comporta l’ús de dietes no controlades per professionals de la salut i d’altres mesures miraculoses per al control de pes. Cal reforçar la cura i el respecte pel propi cos i la salut, mitjançat una alimentació equilibrada i un exercici físic adequat. 
  • S’ha d’educar en valors intrínsecs de la persona (responsabilitat, confiança, respecte, capacitat d’esforç, generositat, etc.) i en el reconeixement de les seves pròpies capacitats i habilitats i no en els valors exclusivament estètics i d’aparença. 
  • És necessari mantenir els horaris familiars dels àpats comuns, evitant plats i horaris especials. 
  • Cal evitar dietes severes o molt restrictives i fomentar canvis cap a hàbits més saludables. 
  • S’ha d’evitar fer burla sobre l’aspecte físic de les persones amb sobrepès o obeses.

  
2.2. Depressió

Els estudis indiquen un augment en la prevalença d’aquest trastorn, que es manifesta amb diferents intensitats. No s’ha de confondre amb les fluctuacions normals de l’estat d’ànim de l’adolescent o el decaïment que pot experimentar a l’hora d’adaptar-se a una situació de vida desfavorable.

 

La depressió es caracteritza per una tristesa i una incapacitat per experimentar plaer persistents en el temps i que deterioren les relacions socials, escolars i laborals.

 

Entre els senyals que poden fer pensar en una depressió, sempre que n’hi hagi més d’un alhora i durin com a mínim dues setmanes, hi ha irritabilitat, tristesa, pèrdua de la capacitat d’interessar-se i gaudir, descens del rendiment acadèmic, pensaments persistents sobre la mort, queixes corporals com mal de cap o de panxa, pessimisme, apatia, culpabilitat excessiva, menyspreu personal, pèrdua de gana, pensament alentit, aïllament social, insomni o somnolència, lentitud en els moviments... Totes aquestes manifestacions s’han d’entendre com una manera de reaccionar en el context biogràfic en què viu i es desenvolupa l’adolescent, els desencadenants que hi ha pogut haver i les habilitats que té a l’hora de fer-hi front.

 

La depressió no ha de ser necessàriament un estat permanent. Especialment quan es parla de depressions d’intensitat lleu i moderada cal entendre-les com una manera d’estar, de reaccionar emocionalment davant les adversitats de la vida; tenen un inici i poden tenir un final. 


Recomanacions

El que ajuda a superar aquests estats depressius és acceptar la persona que està emocionalment deprimida i el seu entorn, viure-ho com un estat transitori, demanar ajuda professional, acceptar i comprometre’s amb l’ajut psicoterapèutic i fer front als fets de la vida que han influït en la precipitació de l’estat depressiu.

 

Les recomanacions preventives van encaminades a augmentar la resiliència a partir dels factors de protecció generals. Cal remarcar la importància de la percepció d’autoeficiència i autoestima i les competències socials com a factors individuals afavoridors d’estabilitat emocional.

Factors i conductes de protecció en l’adolescència

Consells de salut: Depressió 

 

2.3. Trastorn bipolar

El trastorn bipolar, també anomenat trastorn maniacodepressiu, fa referència a l’alteració greu dels mecanismes biològics que regulen l’estat d’ànim. Fluctua durant dies, setmanes o mesos entre períodes de depressió intensa i períodes en què l’estat d’ànim és el contrari, les persones amb aquest trastorn es manifesten eufòriques, capaces de qualsevol cosa, s’involucren en multitud de projectes, parlen en excés, tenen menys necessitat de dormir, etc. Aquestes fases s’anomenen mania o hipomania segons la intensitat dels símptomes. Algunes persones presenten fases mixtes, en què hi ha símptomes de depressió i eufòria alhora.

 

Actualment se sap que el trastorn bipolar té una base genètica molt important i que els factors ambientals actuen com a factors precipitants de la malaltia, especialment l’ús de substàncies tòxiques com el cànnabis.

 

D’altra banda, s’ha de tenir en compte que els antecedents de la malaltia en la família poden ser molt llunyans o desconeguts, i que també es produeixen mutacions genètiques (canvis espontanis en els gens), que explicarien la presència de la malaltia en persones sense antecedents.

 

En funció de la intensitat dels símptomes, hi ha tres tipus de trastorn: 

  1. Trastorn bipolar tipus I. Es caracteritza per fases de mania i depressions intenses, generalment requereix hospitalització. En moments de descompensació poden aparèixer deliris (interpretacions molt distorsionades de la realitat, fora de la racionalitat, com creure que es tenen poders especials, etc.) i fins i tot al·lucinacions (identificar a través dels sentits percepcions sense la presència d’estímuls externs objectius, com sentir veus). 
  2. Trastorn bipolar tipus II. Es caracteritza per depressions intenses, però amb fases d’eufòria moderades, anomenades hipomanies, que no acostumen a fer necessari l’ingrés hospitalari. 
  3. Ciclotímia. Es caracteritza per fases d’hipomania i fases de depressió lleu o moderada. Es pot donar el cas que persones amb aquest trastorn no hagin consultat mai l’equip de salut, perquè no són conscients que les fluctuacions que tenen són un trastorn que té tractament. Fàcilment són vistos pels altres com unes persones inestables o llunàtiques.

  
Les idees de suïcidi poden aparèixer en les fases de depressió i mai es poden banalitzar. L’índex de suïcidis entre les persones amb trastorn bipolar és del 15 %. Les idees de suïcidi són un símptoma de la depressió, no és la persona qui està decidint, és la malaltia, ja que quan millora de la depressió, les idees de suïcidi desapareixen.

 

L’evolució de la malaltia amb el tractament adequat és bona. És necessari, però, detectar-la precoçment, diagnosticar-la adequadament en les seves primeres fases, fer el tractament sense abandonaments tant a nivell farmacològic com psicoterapèutic, consultar ràpidament l’equip de salut davant de símptomes que poden indicar una recaiguda i seguir sis recomanacions bàsiques.

 

Recomanacions 

  • S’ha d’acceptar la malaltia i aprendre a conviure-hi, tant la persona com el seu entorn. La identitat de la persona va més enllà de la malaltia, l’adolescent ha de seguir creixent. La vigilància a distància, centrada en la detecció precoç de símptomes, s’aconsella com a actitud efectiva de la família envers l’adolescent. 
  • És convenient seguir els consells de l’equip especialitzat en salut mental. 
  • Cal prendre correctament la medicació. 
  • No s’ha de consumir alcohol o altres drogues. 
  • Cal aprendre a identificar símptomes de recaiguda (disminució de la necessitat de son, estar més actiu del que és habitual i no cansar-se, estar irritable i discutir amb facilitat, parlar més o estar més bromista). En general, és recomanable desconfiar dels canvis anímics i d’activitat (tant per excés com per defecte), tant l’adolescent com la família. 
  • Cal seguir uns hàbits de vida regulars.

  

2.4. Trastorn esquizofrènic

Els estudis epidemiològics indiquen que l’esquizofrènia té una incidència anual d’1 per 10.000 habitants i una prevalença en l’1 % de la població. L’edat en què es presenta és entre els 15 i els 35 anys, amb un 50 % en edats inferiors als 25 i és molt infreqüent desprès dels 40.

 

L’esquizofrènia és una malaltia del cervell en què el funcionament dels circuits cerebrals es veu alterat a partir del desequilibri entre els neurotransmissors. Com a conseqüència d’això s’alteren les funcions que regeixen el pensament, les emocions, les percepcions i la conducta, cosa que fa que la persona es desconnecti de la realitat i en tingui una visió distorsionada. Els símptomes més evidents són la presència d’al·lucinacions, idees delirants, conductes extravagants o, per contra, aïllament social, inhibició i pensament empobrit. L’esquizofrènia afecta la globalitat de la persona i li altera tots els àmbits de desenvolupament personal: social, acadèmic, laboral i familiar. 

Consells de salut: Esquizofrènia

 

2.5. Trastorn dissocial 

Inclou tot un seguit d’alteracions de conducta i alteracions emocionals que són de quatre a dotze vegades més freqüents en nois que en noies. Es caracteritza per diferents grups d’alteració conductual com: 

  1. Conductes d’oposició i desafiament, i comportament hostil vers les figures d’autoritat. 
  2. Enganys i mentides per tal d’aconseguir un benefici, i robatoris. 
  3. Destrucció de propietats, ja sigui a l’escola o pel carrer. 
  4. Greu violació de normes (fugues de casa o de l’escola). 
  5. Agressió a persones o animals (barallar-se com a mitjà habitual de fer-se valer, ser cruel amb els animals).

  
Hi ha diferents factors que poden confluir que expliquen l’aparició d’aquest trastorn: 

  • Factors que poden predisposar-hi, ja sigui per l’existència d’altres trastorns psiquiàtrics o per la presència de retard mental. 
  • Ambients de privació econòmica, emocional o social. Més comú en àrees urbanes que rurals. 
  • Famílies amb normes caòtiques o negligents, sense normes i amb mancança de supervisió familiar. 
  • Pares divorciats o separats que mantenen una mala relació i amb mancança d’acords en relació amb l’educació dels fills. 
  • Pares amb trastorn antisocial de la personalitat, dependència alcohòlica o d’altres tòxics. 
  • Exposició a la violència, tant a casa com a la societat en general (situacions d’abús o maltractament, violència al carrer, al cinema, a la televisió, als videojocs). La violència fomenta la violència.

 
Recomanacions

Les recomanacions van en la direcció de prevenir el trastorn: 

  • Cal fomentar la participació dels adolescents en activitats de grup, ja sigui en espais culturals, d’esport o lúdics, per tal de promoure comportaments prosocials i d’inserció social. 
  • Cal una supervisió familiar adequada. 
  • Els pares han d’establir normes i límits clars, en un entorn de calidesa relacional. 
  • En situacions de divorci o separació, cal buscar l’acord en temes d’educació als fills. 
  • Hi ha d’haver una educació familiar contra la violència. 

    Factors i conductes de protecció en l’adolescència

 

2.6.  Altres trastorns psicològics i psiquiàtrics

Hi ha altres trastorns, com ara l’ansietat i els trastorns obsessius compulsius, que poden impactar d’una manera més o menys greu en la vida de l’adolescent i la seva família, i que poden modificar el seu present i les seves expectatives de futur. En totes aquestes situacions es fa necessària la intervenció d’equips especialitzats en salut mental infantil i juvenil per tal de tractar l’adolescent, facilitar-li la recuperació i orientar el seu futur i el de la família amb expectatives d’esperança.

 

3. Problemes de salut derivats de l’adopció de conductes de risc

Es parla de conductes de risc quan aquestes conductes posen en perill la salut física i psicològica de l’individu o dels que l’envolten. Quan un adolescent té una conducta arriscada no s’acostuma a ser de forma aïllada, és molt probable que en tingui d’altres.

Factors i conductes de protecció en l’adolescència
Factors i conductes de risc en l’adolescència

 

3.1. Relacions sexuals no segures 

Malalties de transmissió sexual

S’anomenen malalties o infeccions de transmissió sexual (MTS o ITS) aquelles malalties, inclosa la infecció per VIH (sida), que es contagien de persona a persona a través de les relacions sexuals amb penetració sense protecció, tant anals com vaginals o de sexe oral.

 

Encara que les MTS estan en decadència en els països desenvolupats, no és així entre la població adolescent. La detecció d’una MTS en un adolescent pot ser un senyal d’alerta per descobrir altres problemes, com poden ser altres conductes de risc, promiscuïtat associada a alteracions afectives, etc.

 

En les últimes dècades ha canviat la manera com els adolescents es relacionen sexualment. Hi ha una tendència a iniciar les relacions més aviat i a allargar l’edat en què es formalitza una parella. Conseqüentment hi ha un període més llarg durant el qual els adolescents poden tenir moltes parelles, de manera que s’amplia el risc davant les MTS.

 

Les més freqüents són, per una banda, la del virus del papil·loma humà (VPH), un virus que infecta la pell i les mucoses. Es transmet sexualment i afecta tant homes com dones. Pot produir berrugues cutànies, berrugues genitals i alguns tipus de càncer. La seva importància radica en la relació amb el càncer de cèrvix (coll de l’úter), que és la setena causa de mort per càncer entre les dones de tot el món.

 

Per l’altra, la del virus d’herpes simple, que provoca lesions que van des de l’envermelliment fins a l’erosió, i no passen desapercebudes, ja que són molt doloroses.

 

Recomanacions per a pares i adolescents 

  • Cal informar i educar els adolescents en relació amb la salut psicosexual. 
  • Si es donen relacions sexuals coitals, es recomana la utilització del preservatiu sempre, sense excepció. 
  • Amb un sol contacte sexual sense protecció es pot agafar una MTS. 
  • A més de la utilització del preservatiu, és necessari seguir les normes d’higiene corporal i rentar-se les zones genitals abans i després de la relació sexual. 
  • Tots els adolescents han d’estar vacunats d’hepatitis B, ja que, tot i que no és una MTS, es contagia igualment a través de les relacions sexuals. Si no estan vacunats, poden consultar el seu equip de salut. 
  • Davant de qualsevol símptoma sospitós de MTS cal consultar l’equip de salut, la infermera de l’escola, etc. La possible desaparició de la simptomatologia sense tractament no indica que la infecció hagi desaparegut, ja que hi ha infeccions durant les quals es deixen de fer evidents símptomes, però els gèrmens es mantenen en l’organisme i fan mal a altres òrgans.

 

Embaràs 

L’embaràs en una adolescent, i especialment abans dels 16 anys, sempre es considera un embaràs de risc per les conseqüències perjudicials que pot tenir en la salut física, psicològica i social de l’adolescent. 

  • Riscs per a la salut física

    El cos de l’adolescent encara no està del tot preparat per a la gestació, encara està canviant i, de vegades, acabant de créixer, la pelvis encara és immadura i el part per via vaginal resulta perillós. 
     
  • Riscs per a la salut psicològica

    Des d’un punt de vista psicològic, hi ha pocs adolescents preparats per fer front a la maternitat i a la paternitat. Més aviat s’estableix un conflicte de necessitats entre les dels pares adolescents i les del fill.
     
  • Riscs per a la salut social

    Els adolescents no han acabat el seu projecte d’incorporació social, educativa o laboral, per tant, no acostumen a ser autosuficients per tirar endavant una família, dependran de la família de l’un o de l’altre, en el millor dels casos.
     
    Les mares adolescents tenen més risc de no completar la seva formació acadèmica. I el grau de formació acadèmica és un dels indicadors més segurs de la possibilitat d’aconseguir feina i d’independència econòmica.
     
    Els pares adolescents tenen més probabilitats de tenir feines poc remunerades o d’estar a l’atur que aquells que han retardat la seva paternitat.
     
  • Riscs per al fetus/nadó

    Hi ha risc de prematuritat o de baix pes del nadó en néixer.

    Els nens cuidats exclusivament per la mare adolescent tenen més risc de tenir problemes de salut, de conducta i, fins i tot, de maltractament.
     
    No sempre són clars els riscs complementaris a l’embaràs en l’adolescència, el que sí que és evident és que l’edat adequada per aconseguir una bona salut per a la mare i el nadó és posterior a l’adolescència.

 

Consells de salut: Embaràs en l'adolescència

 

L’embaràs no desitjat

El primer que s’ha de plantejar una adolescent davant una situació d’embaràs no desitjat és què fer. Són molts els interrogants que s’obren, massa per a una adolescent que encara està en procés de maduració personal. Necessitarà ajuda d’adults de referència i de personal sociosanitari per tal que la puguin acompanyar en el procés d’afrontar la situació i prendre decisions. En aquest procés també ocupen un lloc rellevant la parella i la família. De vegades la parella pot ser que no vulgui prendre-hi part, la qual cosa encara deixa l’adolescent en una situació de més soledat.

Quan no es vol l’embaràs, s’obren les alternatives de donar el nen en adopció o la interrupció voluntària de l’embaràs. Totes dues s’han d’adequar a la legislació vigent. Actualment la legislació espanyola permet la interrupció de l’embaràs en tres supòsits:

Transcripció del Codi Penal Espanyol

" Según la ley orgánica 9/1985, del 5 de julio de reforma del artículo 417 bis del Código Penal:

  1. No será punible el aborto practicado por un médico, o bajo su dirección, en centro o establecimiento sanitario, público o privado, acreditado y con consentimiento expreso de la mujer embarazada, cuando concurra alguna de las circunstancias siguientes: 
  2. Que sea necesario para evitar un grave peligro para la salud física o psíquica de la embarazada y así conste en un dictamen emitido con anterioridad a la intervención por un médico de la especialidad correspondiente, distinto de aquel bajo cuya dirección se practique el aborto. En caso de urgencia por riesgo vital para la gestante, podrá prescindirse del dictamen y del consentimiento expreso. 
  3. Que el embarazo sea consecuencia de un hecho constitutivo de delito de violación del artículo 429, siempre que el aborto se practique dentro de las primeras doce semanas de gestación y que el mencionado hecho hubiese sido denunciado. 
  4. Que se presuma que el feto habrá de nacer con graves taras físicas o psíquicas, siempre que el aborto se practique dentro de las veintidós primeras semanas de gestación y que el dictamen, expresado con anterioridad a la práctica del aborto, sea emitido por dos especialistas del centro o establecimiento sanitario, público o privado, acreditado al efecto, y distintos de aquel por quien o bajo cuya dirección se practique el aborto. 
  5. En los casos previstos en el número anterior, no será punible la conducta de la embarazada aún cuando la práctica del aborto no se realice en un centro o establecimiento público o privado acreditado o no se hayan emitido los dictámenes médicos exigidos. Sigui quina sigui la decisió final, sempre es passa per un procés psicològic i emocional dolorós en què cal ajut i suport molt sovint d’experts. En el moment de la redacció d’aquest apartat, a l’estat espanyol s’està fent una nova revisió dels supòsits sobre la interrupció voluntària de l’embaràs que està en tràmit parlamentari. "

    
Recomanacions per a pares i adolescents
 

  • S’ha de potenciar l’educació afectiva i sexual. 
  • Cal educar en relació amb els mètodes anticonceptius. 
  • Si es practiquen relacions sexuals coitals, es recomana la utilització del preservatiu sempre, sense excepció. 
  • Cal recordar que la marxa enrere o ejacular fora té un alt risc d’embaràs no desitjat, per la qual cosa no es pot considerar un mètode anticonceptiu. 
  • Cal reconèixer les falses creences: 
    • "L’embaràs és impossible la primera vegada.” 
    • “Si després de fer-ho et rentes bé no et quedes embarassada.” 
    • “Si les relacions es tenen drets, no et quedes embarassada.” 
    • “El mètode de la marxa enrere no falla.” 
    • “Els mètodes anticonceptius disminueixen el plaer.” 
  • Davant d’una sospita d’embaràs, cal comunicar-ho com més aviat millor als pares, a algun adult de confiança o a l’equip de salut, per afrontar de manera adequada aquesta nova situació de vida.

 

3.2 Accidents de trànsit

A Espanya els accidents de trànsit són la primera causa de mort en l’adolescència i en les edats compreses entre els 5 i els 35 anys, segons una estadística del Centre Nacional d’Epidemiologia del 2005. També és molt important la proporció de discapacitats joves, com a conseqüència dels accidents de trànsit.

Els factors que influeixen en el risc d’accidents, ja sigui en cotxe, moto o bicicleta, són: 

  1. El consum d’alcohol i drogues il·legals. 
  2. L’excés de velocitat. 
  3. Altres comportaments de risc en la conducció que comporten distracció, com sintonitzar la ràdio, parlar pel mòbil, etc. 
  4. La no utilització d’elements de seguretat: casc, cinturó...

 
Per a la utilització de contramesures que puguin evitar els factors de risc apuntats, cal fer la lectura inversa dels mateixos punts.

La recomanació principal, però, és abstenir-se de prendre begudes alcohòliques i substàncies tòxiques.

Que els adolescents sàpiguen aquests riscs és una condició necessària però no suficient, ja que cal afavorir actituds i conductes de respecte vers la salut i la vida. 


3.3 Consum de drogues 

Tabac

L’edat mitjana d’inici de consum de tabac en els països occidentals és dels 11 als 15 anys. En els països desenvolupats, 8 de cada 10 adults fumadors va iniciar aquest hàbit en l’adolescència (FAO).

La proporció d’adolescents fumadors que tenen pares fumadors és gairebé el doble en relació amb els adolescents fumadors que tenen pares no fumadors. Si els pares fumen, és més probable que els fills fumin.

El consum entre sexes tendeix clarament a igualar-se.

El consum de tabac és una de les principals causes previsibles de mortalitat al món. L’Organització Mundial de la Salut (OMS) estima que uns 4,9 milions de defuncions anuals són conseqüència del consum de tabac i aquesta xifra es duplicarà d’aquí a dos decennis (OMS, 2003).

Cal recordar que és més fàcil no començar a fumar que deixar-ho un cop s’ha començat. 

Consells de salut: Tabaquisme 
   
Alcohol

La societat actual té una alta permissivitat davant el consum de begudes alcohòliques, gaudeix d’una alta acceptació social, cosa que afavoreix un model social de permissivitat que porta molts joves a fer un ús inadequat de l’alcohol.

L’OMS recomana l’abstinència absoluta d’alcohol als menors de 16 anys.

El consum d’alcohol s’inicia al voltant dels 14 anys i sovint en l’àmbit familiar. És freqüent trobar persones adultes amb dependència de l’alcohol que van iniciar-ne el consum entre els 9 i els 12 anys.

La majoria d’adolescents que consumeixen alcohol ho fan durant el cap de setmana.

Els motius principals que els mateixos adolescents indiquen que els porten a beure són: 

  • Ho veuen com una manera de posar-se alegres i passar-s’ho bé. 
  • És un comportament que s’imposa des del mateix grup d’amics, és una manera de sentir que se’n forma part. 
  • Per buscar la desinhibició i perdre la vergonya. 
  • Consideren que és una conducta pròpia dels adults, una manera de semblar més grans.

 
Recomanacions

Les recomanacions van en la direcció de prevenir-ne el consum: 

  • Cal atendre els hàbits familiars per tal de no fomentar la ingesta d’alcohol en l’adolescència. 
  • És necessari mantenir una actitud crítica en relació amb el consum d’alcohol i en relació amb la influència publicitària. 
  • S’ha de practicar algun esport. 
  • Cal potenciar els factors de protecció i minimitzar els factors de risc.

  
Altres drogues

En les societats occidentals i occidentalitzades la disponibilitat de substàncies generadores de problemàtiques, tant sanitàries com socials, tant legals com no legals, és molt alta; aquest és el primer factor de risc vers el consum.

Actualment la gran majoria d’adolescents passen el seu temps lliure i d’oci fora de casa, al marge del control dels adults, especialment durant el cap de setmana, quan busquen espais d’oci juvenil (discoteques, bars...) que s’acaben convertint en eixos importants per a la socialització d’una part important d’adolescents. És en aquest context en què el consum de drogues es pot convertir en una activitat més per desinhibir-se, formar part del grup, etc.

L’adolescència és un període de gran vulnerabilitat a les conductes de risc. A més de les característiques pròpies d’aquesta època de canvi, s’hi afegeixen tres factors importants: 

  • Sensació de no ser vulnerables al perill. 
  • Prioritzen les gratificacions immediates i viuen centrats en el present. 
  • Curiositat per experimentar noves vivències estimulants i arriscades, que alhora tenen valor de transgressió.

 
El fet que en alguna ocasió es consumeixi alguna droga no vol dir necessàriament que se sigui un addicte. Des que un individu es posa en contacte amb una droga fins que se’n deriva un problema d’addició, la persona passa per una sèrie de canvis i de motivacions durant els quals segueix tenint l’oportunitat d’allunyar-se de la droga. Aquests moments defineixen diferents patrons de consum:

  • Consum experimental
     
    Es correspon amb un contacte inicial amb la substància, de vegades per pressions de grup, per curiositat, per transgressió. Sovint es desconeix l’efecte de la substància. Moltes vegades l’ús queda restringit a aquestes primeres experiències, especialment en aquells casos en què l’adolescent disposa de potents factors de protecció interns i externs.
     
  • Consum ocasional

    Es fa un ús intermitent de la substància, amb períodes llargs d’abstinència. Habitualment es consumeix en grup. L’adolescent en coneix els efectes i els vol tornar a experimentar.
     
  • Consum habitual

    Significa un consum freqüent de la droga. Aquest consum pot portar al consum d’altres drogues, segons les característiques de la persona, els entorns en què es mou i la mateixa substància. La droga ja s’utilitza tant en situació de grup com individualment. Hi ha una falsa percepció de control sobre la droga, manifesten que poden abandonar l’hàbit quan s’ho proposin.
     
  • Consum compulsiu o dependent

    La persona necessita la substància i manté el consum, tot i les conseqüències i complicacions que li comporta. El consum interfereix en les seves obligacions. Es presenten símptomes d’abstinència quan la persona fa un cert temps que no consumeix, variable segons la substància. La persona consumeix per evitar aquests símptomes d’abstinència.

    Les drogues són presents en les societats en què els joves es desenvolupen i en els ambients on es mouen, aquest és un fet que no es pot eludir. La clau per poder conviure amb aquesta situació de risc és la prevenció, facilitant estratègies als adolescents per fer front a aquest risc.
     
    Un cop fixats els consums, caldrà en la majoria dels casos ajut especialitzat d’equips de salut.
     
    Aquesta prevenció no és res més que capacitar els adolescents perquè puguin decidir la seva relació amb les drogues, ja que tard o d’hora hauran de decidir què fer.   
p Llegir més...

Problemes de salut crònics en l’adolescència
pP@)

1. Impacte en la vida de l'adolescent i riscos potencials per al desenvolupament psicològic i social

1.1 Repercussions en els estudis

1.2 Adopció de conductes de risc

1.3 Evolució madurativa

1.4 Autonomia emocional

2. Procés d'afrontament

3. Recomanacions.

 

Les diverses malalties cròniques són ben diferents entre si, cadascuna té unes manifestacions, un tractament i una evolució. El que sí que tenen en comú és la llarga durada i el manteniment en el dia a dia de cures adequades per a la salut. Aquestes característiques comunes, juntament amb el diagnòstic de la malaltia, la gravetat i els tipus de tractaments que s’han de seguir, impacten en les persones que les tenen tant a nivell emocional com social i, moltes vegades, també econòmic. Forcen un procés d’afrontament d’aquesta nova realitat fins a arribar a acceptar-la i a adaptar-s’hi.

 

Els problemes de salut considerats habituals en l’adolescència (fisiològics, psicològics o derivats de les conductes de risc) poden ser crònics.

 

Els adolescents que estan disposats a aprendre coses sobre la seva malaltia, a participar en la seva cura i control, acceptant i buscant l’ajuda de les persones del seu entorn i del seu equip de salut, és més probable que superin amb èxit les diferents fases del procés d’adaptació a la seva realitat particular i la facin compatible amb un desenvolupament sa.

Consells de salut: Dol en funció de l'etapa del cicle vital  

 

1. Impacte en la vida de l’adolescent i riscos potencials per al desenvolupament psicològic i social

Hi ha tot un seguit de circumstàncies que modificaran l’impacte, les vivències i l’adaptació que l’adolescent i la seva família faran a la nova situació de salut, entre les quals cal destacar:

  • L’edat d’inici de la malaltia. L’impacte psicosocial de la malaltia crònica és diferent segons l’etapa de desenvolupament en què apareix: 
    • Preadolescència. La malaltia que ha començat al naixement o a la primera infància pot fer que, segons la gravetat, es modifiquin les expectatives que tenien els pares sobre el seu fill. Si els pares redueixen expectatives, l’adolescent també les redueix, de manera que pot limitar el seu potencial. Cal establir un diàleg conjunt, entre pares i fills, per tal de canalitzar de forma realista i esperançadora les expectatives que s’obren a partir d’aquesta nova situació de vida. 
    • Adolescència primerenca. L’aparició de la nova situació de salut en aquesta etapa pot provocar en l’adolescent moltes preocupacions per la seva imatge corporal, ja que és en aquesta etapa vital quan construeix la nova identitat i conquereix de la seva independència. 
    • Adolescència mitjana. Pot ser l’edat més crítica per acceptar l’impacte de la malaltia. És el bell mig de l’adolescència, l’etapa central més carregada de canvis, en què de vegades la malaltia pot frustrar el progrés de l’adolescent en les diverses necessitats de desenvolupament i accentuar les manifestacions de rebel·lia. 
    • Adolescència tardana. Quan comença la malaltia crònica en aquesta etapa, normalment causa menys trastorns. En aquesta etapa s’ha guanyat autonomia, identitat i seguretat. Les preocupacions estan més centrades a conèixer la malaltia, com pot afectar els seus plans de futur i les seves relacions, així com la seva vida independent.

      -  Evolució psicològica i social en l’adolescència
  • El pronòstic i l’evolució de la malaltia. Un pronòstic benigne, tot i que la cronicitat es mantingui, o un mal pronòstic modificaran expectatives i dissenys d’objectius a la vida, tant de l’adolescent com de la família.
  • Els tipus de tractaments a seguir, l’agressivitat i la durada implicaran canvis en la interferència d’aquests tractaments en la vida de l’adolescent i impactaran amb més o menys intensitat en les seves relacions socials, els estudis, el seu estat emocional, etc.
  • La incapacitat que es pot produir com a conseqüència de la malaltia.
  • La visibilitat de la malaltia modificarà molt la feina que haurà de dur a terme l’adolescent en relació amb la seva imatge corporal i la seva autoestima.   
         

Totes aquestes característiques jugaran un paper important, juntament amb les habilitats del mateix adolescent, la família i l’equip sanitari, en la modulació de la intensitat de l’impacte i els riscos potencials.  

 

1.1 Repercussions en els estudis

És probable que els adolescents amb trastorns crònics perdin més dies de classe dels que serien atribuïbles a la seva malaltia. Tot i que aquest fet no sembla influir gaire en el seu rendiment acadèmic, sí que incideix en la relació amb els companys. Cal animar-lo a participar i a implicar-se en el grup classe. 

 

1.2. Adopció de conductes de risc

Tenir un trastorn crònic durant l’adolescència no actua com a factor de protecció davant de conductes de risc. Cal abordar els mateixos temes i els mateixos missatges preventius amb l’adolescent, tant des de la família com des dels professionals de la salut que els tractin.

 

1.3. Evolució madurativa  

Poden tenir més dubtes pel que fa a si el seu desenvolupament serà normal o no, tant en un sentit físic i maduratiu com sexual. És important que la família detecti aquests dubtes per tal de donar respostes clares, comptant amb el suport i la informació dels professionals de la salut que coneixen el procés de l’adolescent.

 

1.4. Autonomia emocional (manca d’autonomia i autonomia emocional)

Els adolescents poden mostrar més manca d’autonomia en relació amb els pares, ja que és freqüent que s’allargui el període de dependència tant d’ells com d’altres, inclosos els professionals de la salut. És important que tant els uns com els altres evitin la sobreprotecció. Una bona mesura per promoure l’autonomia és que els pares potenciïn activitats prosocials, a través de la participació en grups on es fomenti l’ajuda a tercers, donar i compartir, la solidaritat, etc.

 

2. Procés d’afrontament

El procés que ha de fer tant l’adolescent com la família passa per diferents moments o fases.

 

En un primer moment, les reaccions de l’adolescent seran un reflex del seu estat emocional; per tant, cada persona pot reaccionar d’una manera diferent, des de mostrar empipament vers ella mateixa i vers les persones que estima, perquè troba injust el que li està passant, fins a compadir-se d’ella mateixa o sentir-se vulnerable, confosa o preocupada per la seva salut i pel futur. Totes aquestes reaccions són completament normals.

 

Un cop superat el rebuig, el desconcert o la ràbia, és el moment en què l’adolescent està disposat a aprendre coses sobre la malaltia i el seu tractament. L’adolescent descobreix que el coneixement li dóna poder i control sobre el seu nou estat de salut; l’ajuda a perdre la por i la incertesa.

 

Finalment, l’adolescent assumeix la responsabilitat de tenir cura d’ell mateix. Els tractaments, les restriccions o les cures que necessita són viscuts com una manera de cuidar el seu cos i mantenir la salut.

 

3. Recomanacions  

Adaptar-se a viure amb una malaltia crònica requereix donar-se temps a un mateix i als altres, per tal d’aprendre la millor manera de cuidar-se i guanyar en salut i qualitat de vida, suport de l’entorn familiar i social, i implicació directa en la cura de la pròpia salut.

 

Els adolescents i les famílies que han de fer front a situacions inesperades, a reptes que la vida els posa al davant, sovint descobreixen capacitats, habilitats, determinació i amics que no podien imaginar abans. És molt probable que en aquest procés de superació i en la mesura que els adolescents prenen un paper actiu en la seva cura, es coneguin millor ells mateixos, i aprenguin a valorar els seus punts forts i a enfortir els més febles. En definitiva, que els transformi en persones més fortes i amb més consciència d’elles mateixes.

 

Per facilitar aquest procés es recomanable: 

  • Fomentar el bon humor. Es requereixen dosis de sentit de l’humor que acompanyin la paciència necessària per adaptar-se a la nova situació. 
  • Reconèixer els propis sentiments, tant els de l’adolescent com els de la família. És el primer pas per fer front de forma constructiva i adaptativa a la nova situació. Les emocions no sempre són fàcils d’identificar; dormir molt o estar de mal humor poden ser senyals de tristesa. Tenir present la malaltia crònica i adaptar-se a les exigències dels estudis, a compartir estones amb els amics o la parella, a les activitats i altres aspectes de la vida quotidiana, tant per als adolescents com per a les seves famílies pot ser un fort motiu d’estrès. 
  • Compartir aquests sentiments i preocupacions amb persones de confiança que sàpiguen escoltar, així com compartir estones amb persones que passen per les mateixes circumstàncies, pot ajudar tant l’adolescent com la família, per exemple, a través d’associacions o d’ajut psicoterapèutic, si és necessari. 
  • Fomentar que es responsabilitzi del seu tractament de forma progressiva i participi en la presa de decisions relacionades amb la cura de la seva salut. Pot ajudar encoratjar l’adolescent a anotar els dubtes, preocupacions i preguntes per traslladar-los posteriorment a l’equip de salut que el tracta. 
  • Recordar que és un adolescent amb les mateixes necessitats que els altres adolescents.
    Evolució psicològica i social de l’adolescència. 
  • Reforçar els factors de protecció dels adolescents, especialment tots aquells que ajudin a construir una autoestima sana i a enfortir les relacions interpersonals, per tal de modular el risc de construir una imatge corporal més negativa que els seus iguals.
    Factors i conductes de protecció de l’adolescència. 
  • Potenciar la participació en activitats que fomentin actituds i conductes prosocials, com esplais, grups de joves, associacions, etc. 
  • Si hi ha altres fills, cal que els pares segueixin tenint present que tots els fills necessiten la seva atenció.
p Llegir més...

Factors i conductes de protecció en l'adolescència
pP@)

En el context de l’adolescència, són factors i conductes de protecció que faciliten el desenvolupament adaptatiu i sa dels adolescents.

El creixement i el desenvolupament de les persones de qualsevol edat no es pot entendre sense el context en què es desenvolupen. En les edats de creixement, la interacció constant d’aquest context amb les característiques particulars i individuals és molt important en la definició dels trets de la persona, en les seves decisions i en la seva manera de fer.

El context comprèn tots els estímuls i situacions que es reben de fora de la persona (entorn familiar, escolar, social i comunitari) i les característiques individuals o factors intrínsecs d’ella mateixa, és a dir, aquells trets que li són propis, ja siguin innats (per exemple una bona dotació intel·lectual) o com a conseqüència del seu procés d’aprenentatge i creixement personal (per exemple saber llegir i escriure o tenir bones habilitats relacionals).

 

1. Factors intrínsecs, 2. Factors extrínsecs (2.1 Entorn familiar, 2.2 Entorn escolar, 2.3 Entorn social i comunitari), 3. Altres (3.1 Cura dels peus)

 

1. Factors intrínsecs

En l’adolescència els estudis mostren que tenir un coeficient d’intel·ligència alt, mantenir un bon rendiment escolar així com una bona relació amb els companys, tenir talent per a alguna activitat, ja sigui acadèmica, esportiva o artística, invertir temps i energia en algun objectiu absorbent, ja sigui esportiu o artístic, són bons factors protectors en relació amb el desenvolupament saludable, ja que són elements que enforteixen l’estima personal, el sentiment de vàlua i de reconeixement dels altres, a l’hora que orienten envers projectes de vida.

 

Altres factors es refereixen a habilitats psicològiques, emocionals i relacionals que l’adolescent ja ha anat configurant en etapes anteriors i que ha de consolidar en aquesta, com són l’habilitat de dir no, per tal de fer front a la pressió de grup davant de conductes de risc per a la salut, la incorporació de valors com l’esforç, la responsabilitat, el respecte...

 

2. Factors extrínsecs

 
2.1. Entorn familiar

En l’entorn familiar, que els pares supervisin adequadament les activitats de l’adolescent i que coneguin les seves amistats són alguns dels factors de protecció. Aquesta supervisió és una manera de mostrar interès i atenció envers l’adolescent; interès i atenció que necessita, encara que no ho reconegui o no ho demostri obertament. 

 

També promoure, des de la família, la participació dels fills adolescents en activitats que facilitin la socialització i l’aprenentatge relacional i social, com són els esports o associacions de lleure, és un dels factors de protecció. Especialment si des de la família s’afavoreix i es reforça una relació de compromís positiu i constant de l’adolescent i també de la família en la participació en les activitats escollides. Tot plegat augmenta les possibilitats de manteniment de les activitats al llarg del temps i així fomenta interessos i aficions que donen sentit a la vida i actuen com a factors de protecció.

 

Cal mostrar actituds i posicionaments clars sobre quines conductes són desitjables i quines inacceptables, ja que els pares han de ser models coherents en relació amb les conductes que promouen en els fills. Aquestes actituds i models són especialment rellevants en els consums de tòxics i en les conductes de cura de la salut (educació viària, utilització del casc, alimentació...). Mantenir i fomentar els vincles afectius positius amb la família, amb clares demostracions d’afecte, és també un dels factors protectors en el desenvolupament de l’adolescent, que ha de percebre l’afecte i la seva acceptació. Ha de percebre que ocupa un lloc positiu i reconegut a la família. Aquest és un sentiment que alimenta la seva autoestima i l’acompanyarà al llarg de tota la vida. Aquest sentiment de vinculació positiva queda molt reforçat si es manté la calidesa de la relació, a pesar de les discrepàncies o diferències que sorgeixen al llarg del procés de desenvolupament de l’adolescent. 

 

Un altre factor protector relacionat amb l’entorn familiar i les habilitats que la família ha de desenvolupar té a veure amb l’estil educatiu i relacional. És recomanable un entorn normatiu i alhora amb habilitats flexibles per tal d’escoltar l’adolescent, donar raons i negociar compromisos. Cal un entorn familiar que pugui establir límits clars de forma raonable i raonada, capaç d’afrontar els conflictes sense perdre la calma, amb un model de comunicació respectuós i obert, que doni l’oportunitat a l’adolescent de parlar i expressar-se en confiança, no perquè això se li demani o exigeixi, sinó perquè se li facilita i se’l motiva a fer-ho.

 

2.2. Entorn escolar

Potenciar el sentiment de pertinença que facilita l’escola i comptar amb la valoració positiva dels professors, més enllà del rendiment acadèmic, és un dels factors de protecció en l’àmbit escolar. S’ha de seguir un estil educatiu obert i participatiu on tractin temes relacionats amb els interessos dels adolescents i els aprenentatges que han de fer, ja no a nivell acadèmic, sinó sobre la vida mateixa i com afrontar-la, temes com l’educació afectiva i sexual, la prevenció del consum de tòxics, l’educació viària, l’alimentació saludable, drets i deures, etc.

 

Tots els temes mencionats de protecció, promoció i prevenció de la salut i del desenvolupament dels adolescents en l’àmbit escolar no són competències exclusivament escolars, sinó que complementen l’educació sobre aquests temes que la família i la societat ensenyen a partir dels models familiars i socials i del seu tractament en els mitjans de comunicació.

 

2.3. Entorn social i comunitari 

Inclou la promoció d’oportunitats per a la participació i implicació en xarxes socials i de participació comunitària, per tal de fomentar conductes prosocials que facilitin l’experimentació de valors positius com el compromís, la pertinença, la vàlua pròpia i dels altres, l’altruisme, etc.

 

Dins l’entorn social dels adolescents, els amics ocupen un lloc privilegiat en les relacions de confiança, afecte i identificació. Disposar d’una xarxa relacional àmplia d’amics amb diferents models relacionals i socials d’implicació en activitats com l’esport, activitats artístiques, associacions de lleure, de voluntariat, etc., és un factor de protecció davant altres factors d’influència menys adaptatius que també són presents en l’entorn social.

 

Els missatges institucionals de resistència davant conductes de risc des dels mitjans de comunicació, com ara les campanyes sobre alcohol i conducció, sobre el consum de drogues, les relacions sexuals segures, etc., també són factors que contribueixen a evitar conductes de risc.

 

Cal tenir en compte que cap d’aquests factors per separat assegura la protecció de l’adolescent envers un desenvolupament adaptatiu, com tampoc es necessiten tots perquè hi hagi aquest desenvolupament positiu. Hi ha d’haver un equilibri entre aquests factors de protecció, els de risc i la seva pròpia experiència compartida i guiada, que conflueixen de forma particular en cada persona, per tal que cadascú trobi el seu camí.

 

3. Altres

 
3.1 Cura dels peus

És important tenir cura dels peus en l’adolescència perquè el calçat que s’usi en aquesta etapa vital influeix en el possible desenvolupament posterior d’hàl·lux valg o galindó. La cura i el bon manteniment dels peus evitarà les lesions unguials i dèrmiques més habituals en aquesta etapa, com són: les berrugues plantars, l’ungla encarnada o onicogriposi, la paroníquia (inflamació d’un o dels dos plecs unguials causada habitualment per una infecció) i les micosis (infeccions fúngiques) unguials o dèrmiques, entre altres.

 

Recomanacions generals

  • Mantenir una dieta rica en calci per garantir l’ossificació fins al final d’aquest període i poder assolir les formes i proporcions característiques dels ossos adults.
  • Evitar el consum de tabac, tant per afavorir la salut en general com per millorar el funcionament del sistema circulatori.
  • Fomentar la participació regular en alguna activitat esportiva i dur sempre el calçat més adient per a cada situació per tal que el sistema muscular es mantingui actiu i eficaç, per afavorir la mineralització del sistema ossi i per evitar lesions en les extremitats inferiors.
  • Fer servir el calçat adequat durant tot l’any per anar en moto, i evitar especialment l’ús de xancletes o sandàlies a l’estiu, ja que aquest tipus de calçat comporta un major risc de lesions en cas d’accident.
  • El calçat ha de tenir la punta arrodonida, ja que la puntera estreta comprimeix els dits dels peus, provoca lesions o problemes de salut aguts, com l’ungla encarnada o la paroníquia, i pot comportar conseqüències en etapes posteriors de la vida. El calçat de puntera estreta, habitual en sabates amb els talons alts, és el factor principal per desenvolupar galindons o hàl·lux valg.
  • El calçat s’ha d’adaptar a l’amplada i la llargària del peu i se n’ha de prioritzar la comoditat i l’adaptació al peu: el calçat és per als peus i no per a la vista. Preferiblement el material del calçat ha de ser porós, per garantir una transpiració correcta, i la sola ha de ser adherent, sobretot quan es practica algun esport o activitat física.
  • Usar mitjons o mitges preferiblement de materials naturals (de cotó, de fil, de llana, etc.) per tal que els peus transpirin i no es presentin problemes d’excés de sudoració.
  • Tenir al dia la vacunació antitetànica.

Més informació a:  American Orthopaedic Foot and Ankle Society

 

Recomanacions per a la higiene i per a la cura de la pell

  • Fer diàriament una higiene acurada dels peus, amb un sabó amb el mateix pH que el de la pell i amb aigua a una temperatura aproximada de 35 ºC. Convé eixugar amb deteniment els espais interdigitals (entre els dits) perquè no quedin humits, per tal de prevenir infeccions locals, especialment les produïdes per fongs.
  • Per conservar la pell hidratada, cal aplicar diàriament, després de la higiene, una crema sense colorants ni perfums, a base d’urea, lanolina, glicerina, etc., i fer un massatge suau fins que s’absorbeixi del tot.
  • Cal portar sempre calçat especial (sabatilles de goma) a les piscines, vestidors o dutxes públiques (de gimnasos o d'instal·lacions esportives) per evitar infeccions a la pell, com el peu d’atleta (infecció per fongs). Davant l’aparició d’una lesió als peus s’ha de consultar a la infermera o podòleg de referència.
  • Les ungles dels peus s’han de tallar rectes, de manera que quedin en forma de quadrat, una mica bisellades als angles i no excessivament curtes. L’ungla encarnada o onicogriposi és un dels problemes de salut dels peus més comú en l’adolescència. La pressió del calçat té molta relació en la formació de l’ungla encarnada, ja que si la sabata pressiona, es comprimeix l’ungla contra el teixit tou, es pot corbar i penetrar a la pell; si el problema persisteix es pot produir una infecció de la zona. És important donar solució a aquest problema de salut tan aviat com sigui possible, consultant al podòleg o a la infermera de referència.
p Llegir més...

Factors i conductes de risc en l'adolescència
pP@)

En el context de l’adolescència, són factors i conductes de risc que poden dificultar o interferir en el desenvolupament adaptatiu i sa dels adolescents.

Aquests factors i conductes de risc es poden classificar en: 1. Factors intrínsecs i 2. Factors extrínsecs (2.1 Entorn familiar, 2.2 Entorn escolar, 2.3 Entorn  social i comunitari).

 

1. Factors intrínsecs

Una part d’aquests factors estan relacionats amb l’adquisició d’habilitats personals que ja s’inicia en etapes anteriors i són: 

  • Dèficits en habilitats relacionals i estima personal que puguin portar l’adolescent a ser més susceptible a la pressió de grup davant de conductes allunyades de la norma o en ús i abús de substàncies tòxiques. 
  • Baix control emocional, que es pot expressar amb conductes agressives i/o violentes o impulsivitat en les conductes, sense calibrar-ne les conseqüències. 
  • Creences i actituds favorables al consum de tòxics amb nul·la valoració de la salut. 
  • Relacions negatives amb els adults, sense vinculació afectiva ni existència de cap adult de referència que sigui acceptat com a model o adult de confiança. 
  • Valors centrats en el plaer, el temps lliure i el sexe en clau de present, que porten a conductes de risc, com la no utilització de preservatiu. 
  • Mancança d’un projecte de vida, d’objectius a curt i/o a llarg termini que ajudin a definir i donar sentit a les seves accions del dia a dia.

  
Altres factors estan relacionats amb handicaps de la mateixa persona com són: 

  • Discapacitats intel·lectuals, sensorials o minusvalideses orgàniques que requereixen habilitats i recursos tant personals com de l’entorn per acceptar i superar la situació concreta de vida. 
  • Dificultats d’aprenentatge que no han estat tractades ni superades que portin a la percepció de fracàs i sovint a la inadaptació escolar o a l’absentisme. 
  • Haver patit maltractaments i/o abusos sexuals.

 

2. Factors extrínsecs

 
2.1. Entorn familiar

Alguns factors tenen a veure amb les condicions de salut d’un o més membres de la família: 

  • Malaltia mental en el pare o la mare. 
  • Presència de problemes d’abús o dependència de l’alcohol o drogues il·legals del pare o la mare.


Altres factors estan relacionats amb la convivència i amb els models que ofereix la família: 

  • Actituds parentals proconsum de substàncies tòxiques i implicacions en les conductes problemàtiques. 
  • Vinculació emocional molt empobrida amb els pares, amb pobres manifestacions d’afecte i moltes de crítica i rebuig, amb la qual cosa l’adolescent se sent desprotegit, sense lloc o fins i tot rebutjat. 
  • Desestructuració familiar, manca de tutela i supervisió, poca o nul·la presència dels pares amb absència de normes, límits o models. 
  • Pares excessivament normatius i rígids. 
  • Conflictes familiars que portin a mantenir un entorn familiar habitualment tens, amb conflictes continuats, manifestacions emocionals exagerades o desenfrenades.

2.2 Entorn escolar

Factors bàsicament centrats en el fracàs escolar, presència de trastorns de conducta persistents a l’escola i vinculació feble amb l’entorn escolar fins a arribar a l’absentisme.

 

També s’han identificat com a factors de risc el rebuig dels companys i l’assetjament escolar. Es parla d’assetjament escolar quan un o alguns adolescents utilitzen el seu poder dins del grup per perjudicar de forma repetida i consistent un altre o altres adolescents i gaudeixen fent mal psicològic i/o físic. Es parla de perjudicar en el sentit d’anul·lar l’autoestima i la personalitat de l’adolescent assetjat. Cal diferenciar assetjament de conflicte, en aquest últim cas hi ha igualtat en les posicions de poder. 

 

2.3. Entorn social i comunitari

Alguns factors tenen a veure amb l’entorn més proper i d’altres amb l’entorn social més ampli: 

  • Situacions de transició i mobilitat, és a dir canvis en el nucli familiar i canvis d’entorn, ja sigui de vivenda, que impliqui canvi d’escola, d’amics, etc., o canvis de ciutat o país. 
  • Tenir amics que s’impliquen en conductes problemàtiques amb rebuig de les activitats d’integració social, com ara els estudis i la feina. 
  • Desorganització comunitària, viure en zones d’elevada conflictivitat social, on els models socials allunyats de la norma siguin valorats. 
  • Atur i entorns de privació econòmica. 
  • Disponibilitat de drogues. 
  • Missatges proconsum de drogues des dels mitjans de comunicació. 
  • Pressió dels mitjans de comunicació i difusió dels models de bellesa, que afavoreixen un únic estàndard de bellesa i atractiu, especialment en les noies, però, cada vegada més, també en els nois.

   
La rellevància d’aquests factors de risc dependrà de la confluència de diversos factors, de la durada i de la toxicitat o gravetat que tinguin.

 

Aquests factors descrits no intervenen com a causa i efecte, ja que la seva influència està modulada per altres factors protectors que funcionen com a mediadors i mecanismes de protecció. L’adolescent posa en pràctica aquests mecanismes de protecció per tal d’adaptar-se al risc i desenvolupar una capacitat de resistència que li permeti un desenvolupament adaptatiu a pesar de les circumstàncies desfavorables.

Factors i conductes de protecció en l’adolescència 

 

D’altra banda, en el procés de desenvolupament psicològic i social relacionat amb la recerca de la identitat, la necessitat d’experimentació i la percepció d’omnipotència en relació amb els diferents factors de risc per a la salut o per al seu desenvolupament, es poden donar tot un seguit de conductes esporàdiques que es poden considerar de risc si persisteixen en el temps o guanyen intensitat, especialment en aquells adolescents amb absència o pobresa de factors o mecanismes de protecció.

Evolució psicològica i social en l’adolescència

 

La presència d'un o més d'aquests factors de risc estarà directament relacionada amb l'aparició de problemes de salut com les malalties de transmissió sexual, l'embaràs no desitjat, els accidents de trànsit, o els relacionats amb el consum de drogues.

- Problemes de salut derivats de l'adopció de conductes de risc

 

p Llegir més...

L'ús de les TIC
pP@)

  1. Adolescència i tecnologies de la informació i la comunicació 
  2. Ús del mòbil 
  3. Ús d'Internet    
  4. L'ús de videojocs 

 

1. Adolescència i tecnologies de la informació i la comunicació (TIC)

A partir de l’aparició de les TIC, el món, la societat ja per si mateixa en constants canvis, està transformant i revolucionant els seus sistemes de comunicació, informació i coneixement, de manera que afecta tots els àmbits: personal, social, empresarial, polític, cultural, científic, tecnològic, etc.

Aquestes tecnologies proporcionen un extraordinari mitjà de relació i comunicació, i noves maneres de construir l’aprenentatge, l’oci, la informació i la diversió. En aquest sentit és molt important saber com seleccionar fonts d'informació segures i de qualitat a internet

Els recursos digitals faciliten l’accés a la informació en qualsevol moment i en qualsevol lloc. El centre d’educació continua sent l’escola o l’institut, però cal ser conscients que la xarxa és per als adolescents una via per complementar els ensenyaments rebuts a casa, ja que els permet triar el tema que més els interessa o aquell que han de reforçar. La informació a la xarxa se sol presentar de forma atractiva (recursos visuals, animació, so, etc.) i, a més, pot aportar estones de lleure agradables.

Cal tenir en compte, però, que tot allò que la xarxa té de positiu pot esdevenir negatiu si es fa servir indiscriminadament. Però no hi ha dubte que, si se’n fa un bon ús, les tecnologies de la informació i la comunicació (TIC) aporten molts beneficis i poden ajudar els adolescents en moltes àrees de la vida quotidiana, així, doncs, esdevenen un gran avantatge i, alhora, un repte.

L’adolescent  està en un moment del seu cicle de vida molt sensible a les influències de l’entorn social, amb una presència especialment forta de les TIC en la seva vida, per l’enorme facilitat que li ofereixen d’estar connectat a les seves xarxes socials i d’explorar-ne d’altres. Els adolescents queden fascinats per Internet, el mòbil i els videojocs, en major o menor mesura; però no hi ha dubte que formen una part important de la seva vida.

El repte és aprendre a fer-ne un ús adequat, ja que la seva utilització no està exempta de riscos. El mateix disseny de les TIC és susceptible d’afectar la voluntat del control. Aquest fet, unit algunes vegades a altres factors personals i ambientals de l’adolescent, pot influir en un ús abusiu i inadequat o, rares vegades, a facilitar una conducta addictiva. 

Un altre aspecte que cal tenir en compte és l’ús de mòbils, tauletes i ordinadors a l’habitació en l’horari nocturn. Hi ha diversos estudis que indiquen que la llum d’aquests aparells a prop de la cara pot influir en el cicle normal de la son i interrompre les condicions naturals per adormir-se. Aquesta llum artificial dóna al cervell l’ordre de mantenir-se despert; a més, s’hi sol afegir la inquietud per l’arribada d’un nou missatge, cosa que augmenta la dificultat per conciliar el son.

La disminució d’hores de son i la qualitat d’aquest influeixen en la capacitat d’atenció i d’escolta, disminueixen el rendiment cognitiu i poden comportar dificultats d’aprenentatge.

Aquests estudis, però, també indiquen que si es comença a dormir de manera regular la dificultat d’aprenentatge produïda per la manca de son es reverteix.

Tot sembla indicar que ja que aquestes màquines influeixen i impacten en la psicologia dels adolescents, la seva manera d’aprendre, de comunicar-se i relacionar-se, no n’hi ha prou de llegir un manual d’ús com passa amb altres màquines, sinó que cal un acompanyament i un aprenentatge guiat per pares i educadors.

Paradoxalment, la novetat mateixa de les TIC fa que també els pares i probablement els educadors necessitin més formació sobre aquest tema per poder convertir-se en guies per als adolescents. Moltes vegades són els mateixos adolescents els que guien els adults en el seu ús; en coneixen molt bé els beneficis, però no tant els riscos i perills.

Buscar espais de formació conjunta per a pares i fills sobre l’ús de les TIC pot ser una bona ocasió, en primer lloc, per trobar-se i, en segon lloc, per obrir-se en un món ple de possibilitats, i així conèixer i minimitzar riscos. Per tant, és important acompanyar els adolescents i orientar-los.

 

Les noves tecnologies en nens i adolescents. Guia per a educar saludablement en una societat digital

 

2. Ús del mòbil

Els adolescents s’han convertit en els principals usuaris de la telefonia mòbil: hi dediquen temps i recursos econòmics, propis o dels pares.

L’ús del mòbil s’ha convertit en una cosa quotidiana, important i natural (per a les generacions actuals, el mòbil sempre ha existit en les seves vides) com a plataforma de jocs; com a espai de vinculació social que permet contactar immediatament amb la seva xarxa de relació social; com una manera d’escapar-se del control patern, ja que poden contactar a qualsevol hora i des de qualsevol lloc amb la seva xarxa; com a mitjà per organitzar les activitats quotidianes , i com a instrument que permet l’ús de despertador, rellotge, GPS, gravadora, càmera fotogràfica, agenda, reproductor de música, etc.

Igualment el mòbil s’ha convertit en un símbol d’estatus social entre els adolescents i alhora un símbol de la seva pròpia identitat (ja que es pot personalitzar amb un munt de possibilitats de colors, decoracions, etc.).

El risc, com en totes les TIC, és l’ús inadequat o extrem que porti l’adolescent a una dependència del mòbil. 


Algunes recomanacions:

  1. Convé retardar al màxim l’edat de possessió del mòbil i tenir en compte el grau de maduresa de cada persona.
  2. Cal afavorir que l’adolescent ajudi a finançar la despesa mensual de manteniment del mòbil a través de l’assignació d’una paga setmanal o de feines alternatives, per tal de fomentar la cultura de l’esforç, dels drets i dels deures. Per a un bon control de la despesa, pot ser útil el sistema de targeta de prepagament.
  3. És necessari educar en la regulació del plaer immediat, perquè s’autoregulin en la utilització dels jocs. 
  4. Cal fomentar la cultura de l’espera, per poder frenar l’impuls de respondre missatges a l’instant, quan estan en altres interaccions socials. 
  5. S’han de pactar models de mòbil buscant un equilibri entre necessitats reals i il·lusions o desitjos. 
  6. Convé conscienciar sobre el temps invertit en les converses i limitar les hores de disponibilitat del mòbil.
  7. Cal delimitar espais d’ús. L’adolescent ha de tenir clar on pot utilitzar el mòbil i on no. També cal establir un límit horari nocturn. És l’adult qui ha de proposar els límits des del diàleg respectuós, i actuant si cal com a element d’autoritat.
  8. L’aplicació WhatsApp o d’altres de similars (Line, Telegram o KiK) no estan tan protegides com altres xarxes socials a Internet; amb aquestes aplicacions es poden fer grups i enviar imatges, vídeos, enllaços, etc. L’adolescent ha de saber que qualsevol persona que tingui el seu número de telèfon pot veure’n la foto del perfil i saber quan està o no connectat; tenint en compte aquestes característiques, cal indicar a l’adolescent que WhatsApp no ha de ser una eina per controlar o ser controlat sinó que ha de ser una eina de comunicació. A més, abans de compartir o enviar una foto o informació sobre una altra persona, cal que aquesta ho hagi autoritzat; alhora l’adolescent també ha de fer saber als amics que vol ser consultat quan la foto o la informació sigui sobre ell, ja que la difusió amb aquest mitjà és molt ràpida i pot ser molt extensa.

    Infografia El mòbil. Recomanacions per als pares

    Descarregar infografia: El mòbil. Recomanacions per als pares

 

 

3. Ús d’Internet

Internet es pot entendre com una xarxa de xarxes d dispositius de tota mena connectats, on les barreres de temps i espai queden diluïdes i la connexió on sigui, quan sigui i amb qui sigui és immediata.

Internet proporciona una gran possibilitat d’accés al coneixement, a la informació, a l’aprenentatge i a l’aprenentatge cooperatiu, però un dels atractius principals d’Internet per a l’adolescent és el fet de poder mantenir-se en contacte amb la xarxa social real i virtual, que no perquè sigui virtual és menys autèntica, ja que influeix igualment en la seva manera de pensar, sentir i situar-se i relacionar-se amb el món, la societat i les altres persones; influeix en la construcció de la pròpia identitat. És d’especial importància que les fonts d’informació que s’utilitzen siguin segures i de qualitat i en aquest sentit existeixen per a tots els públics, instruments de suport, com el qüestionari per avaluar pàgines Webs sanitàries segons criteris europeus, i el Directori Europeu de Apps de Salud 2012-2013 (anglès) molt recomanables.

Els entorns més habituals de contacte i socialització en els adolescents són: 

  • Xat. Es podria definir com una cafè virtual on els internautes es reuneixen sense restriccions d’accés i es tracten diferents temàtiques en temps real. La identificació es pot fer per nom real o pseudònims, i l’usuari pot ocultar la seva identitat. Sembla que la popularitat dels xats ha baixat a partir del 2000.
      
  • Missatgeria instantània (Messenger, Whatsapp, Hangout, Skype). La comunicació s’estableix només entre les persones admeses d’una llista de contactes. Són converses de text amb imatge a temps real o sense.
     
  • Blog. Són diaris en línia en què els internautes exposen i comenten allò que els sembla interessant. L’entrada és a l’abast de tothom. Pot estar configurat per una sola persona o unes quantes, i pot incloure dades de contacte. N’hi ha alguns que permeten que el visitant hi deixi els seus comentaris.
      
  • Xarxes socials. Com Facebook, Tuenty, Twiter, Instagram d’un gran èxit entre els adolescents. Es crea un perfil propi on hi ha informació personal, fotos i comentaris propis i d’altres usuaris. L’accés pot ser obert o privat, el nivell de privacitat el decideix la persona que configura el seu perfil, i deixa entrar a tot o a algunes parts del seu perfil, fotos, etc.


Els riscos d’Internet durant l’adolescència, tot i que no només en aquesta etapa, serien dos. D’una banda, ser preses de publicitat enganyosa; les empreses són capaces de traspassar amb facilitat el límit entre el que és públic i el que és privat, aprofitant la ingenuïtat dels usuaris i utilitzant totes les estratègies de persuasió possibles. De l’altra, ser identificats a la xarxa per malfactors i acabar com a víctimes de diferents delictes (assetjament mitjançant les xarxes socials que s’estableixen per Internet –grooming¬, persecució, intimidació i mofa –e-bulling– o d’altres). Es pot trobar informació detallada de riscos, delictes, marc legal i recomanacions per evitar-los en nombroses pàgines web que es recullen a la bibliografia. Cal recordar que les investigacions fetes recorden que la majoria de joves que naveguen per Internet no són víctimes de cap tipus d’assetjament.

 

La identitat i la reputació digital

  • La identitat digital és la informació sobre una persona a Internet (dades personals, imatges, registres, notícies, comentaris, etc.), tant si l’aporta la persona com altres usuaris, i que conforma la descripció d’aquesta persona en l’àmbit digital.
  • La reputació digital, d’altra banda, és l'opinió o consideració social que altres usuaris tenen de la identitat digital d'una persona.
  • Infografía identitat digital

 

Les recomanacions sobre l’ús d’Internet de l’Institut Nacional de Tecnologies de la Comunicació (Inteco) són les següents: 

  1. Aprengueu i a utilitzar les noves tecnologies per saber què fa el vostre fill. 
  2. Eduqueu els fills en l’ús segur d’Internet. Convé instal·lar un programari (software) de seguretat per evitar l’entrada de virus o de programari maliciós (malware).
  3. Si és possible, assegureu-vos que els adolescents utilitzen contrasenyes segures i eines que reforcin la privacitat.
  4. Situeu l’ordinador en un espai comú de la casa. 
  5. Restringiu l’ús de les càmeres web entre els més petits. 
  6. Parleu amb el vostre fill sobre els continguts que visita a Internet. 
  7. Consciencieu-lo de la importància de no afegir desconeguts als seus grups ni facilitar dades personals. 
  8. Inculqueu-li la importància de no enviar fotos ni vídeos a desconeguts. Cal que sàpiga que el que publica a la xarxa pot ser àmpliament compartit. 
  9. Parleu amb el vostre fill dels contactes que fa a Internet i dels temes que tracta. Animeu-lo a tractar els altres amb respecte.
  10. Parleu dels riscos que pot haver d’afrontar des de l’ordinador. Insistiu en el fet que l’absència d’un contacte directe amb l’altra persona no implica que aquesta persona no pugui fer-li mal, i que a vegades no n’hi ha prou apagant l’ordinador. 
  11. En cas que el vostre fill sigui víctima de ciberassetjament (grooming), poseu-vos en contacte amb la policia i denuncieu el cas.

    Infografia Ús responsalbe d'internet
    Descarrega't la infografia clic aquí

 

Font: Pantallas amigas


4. L’ús de videojocs

Són moltes les motivacions que porten l’adolescent a interessar-se en la pràctica dels videojocs (Castellana, et al., 2006): li permeten viure una aventura en primera persona on es posen en pràctica estratègies en un entorn virtual, sense conseqüències en la vida real; són còmodes i accessibles; s’hi pot jugar en solitari o en grup, des de casa o des d’un cibercafè; impacten psicològicament, ja que són emocionalment estimulants per la intensitat i la rapidesa, i influeixen en l’autoconcepte, la confiança en un mateix i la capacitat de superació.

Les noves consoles de joc poden ser un mitjà d’aprenentatge, ja que poden desenvolupar moltes capacitats com la coordinació psicomotora, l’orientació espacial o la coordinació espai-temps. Tanmateix és important que fills i pares sàpiguen que poden comportar riscos, ja que permeten l’accés a Internet i el joc en línia, fets que comporten la interacció amb persones desconegudes, amb la possibilitat que accedeixin a dades personals. També cal tenir en compte el risc de despesa real davant el desig d’aconseguir progressar de manera més ràpida en el joc, a través de la compra en línia, o en subscripcions a diferents serveis del joc. 

Tenint en compte que els videojocs poden estar connectats a Internet cal tenir sempre present com fer un us d’Internet de manera saludable.

L’interès pels jocs electrònics no es reparteix de la mateixa manera entre nois i noies. Ells semblen més interessats en aquest tipus de jocs on poden demostrar habilitats, imaginació i competitivitat. En canvi, elles estan més interessades en altres tipus de tecnologia com el mòbil, les xarxes socials per Internet i el correu electrònic.

Els videojocs han rebut crítiques i elogis. El problema no són els jocs en ells mateixos, sinó altre cop l’ús que se’n fa.

 

Algunes recomanacions preventives que poden ser útils

  1. Convé ubicar la consola o l’ordinador (així com el televisor) en un espai comú, per facilitar la interacció amb pares i germans, i observar informalment el tipus de joc, les connexions que fan, etc. 
  2. Jugar amb ells és una manera de mostrar interès i especialment compartir emocions i aprendre junts. En definitiva, una manera de conèixer-los millor. Cal compartir altres espais informals d’oci que permetin escoltar i transmetre el punt de vista dels pares. 
  3. S’ha de limitar el temps de dedicació i fixar horaris. 
  4. És bo participar activament en l’elecció del videojoc, tenint en compte l’edat i els continguts del joc. A les caràtules dels jocs hi ha indicades les edats recomanades i els continguts, mitjançant uns símbols que són el sistema de referència per als jocs: codi PEGI (Informació Paneuropea sobre el joc) 

    Codi pegi
  5. Cal educar en l’autoregulació, i fer-los conscients del temps que hi dediquen. Convé parlar amb ells i pactar uns temps, de la mateixa manera que es pacta un temps per a l’estudi o hores de sortida amb amics i horaris d’arribada a casa. Cal tenir en compte que amb els jocs s’acostumen a disminuir les mesures de protecció que es fan servir habitualment amb altres dispositius. 


L’adolescent és un explorador de tot allò que li ofereix el món, i les TIC són una nova entrada al món. Com a qualsevol explorador li calen eines per gaudir del viatge i minimitzar els riscos amb coneixements i habilitats. Per això, l'Observatori de la Salut de la Infància i l'Adolescència (FAROS Sant Joan de Déu) fa un recull de videojocs d'interès per a recomanar a infants, adolescents, pares i mares en relació amb les situacions de vida i necessitats de salut que puguin estar vivint cadascun d'ells.

p Llegir més...

40 Valoracions, valoració mitja 3,8 de 5.

12345
Guardant valoració... Guardant valoració...
Última modificació: 15/12/23 10:19h

Comentaris

Enviar un comentari

12345

Números i lletres minúscules.
Informació bàsica sobre protecció de dades en aplicació del RGPD
Responsable del tractament Col·legi Oficial d’Infermeres i Infermers de Barcelona. (+info web)
Finalitat tractament Gestió del contacte, consulta o sol·licitud. (+info web)
Legitimació Consentiment. (+info web)
Destinataris No es preveuen cessions. (+info web)
Drets Accés, rectificació, supressió, portabilitat, limitació i oposició. (+info web)
Contacte DPD dpd@coib.cat
Informació addicional Pots consultar la informació addicional i detallada sobre protecció de dades a la web d’Infermera Virtual. www.infermeravirtual.com

Per poder enviar el formulari, has de llegir i acceptar la Política de Protecció de dades. Si no l’acceptes i no ens dones el teu consentiment per tractar les teves dades amb les finalitats descrites, no podem acceptar ni gestionar el servei web de consulta, contacte o sol·licitud.

  Atenció: El comentari serà revisat abans de ser publicat.