Autor/a
Gemma Via Clavero
Infermera
+

Informació pràctica

Estructura i funció del cos humà
pP@)

Pel que fa a estructura i funció del cos humà, el sistema més directament relacionat amb aquesta malaltia és el:

Sistema cardiovascular
 
La persona, home o dona, de qualsevol edat o condició, és un ésser multidimensional integrat, únic i singular, de necessitats característiques, i capaç d’actuar deliberadament per assolir les fites que es proposa, d’assumir la responsabilitat de la seva pròpia vida i del seu propi benestar, i de relacionar-se amb si mateix i amb el seu ambient en la direcció que ha escollit.

 

La idea de ser multidimensional integrat inclou les dimensions biològica, psicològica, social i espiritual, totes les quals experimenten processos de desenvolupament i s’influencien mútuament. Cadascuna de les dimensions en què es descriu la persona es troba en relació permanent i simultània amb les altres, formant un tot en el qual cap de les quatre es pot reduir o subordinar a una altra, ni pot ser considerada de forma aïllada. Per tant, davant de qualsevol situació, la persona respon com un tot amb una afectació variable de les seves quatre dimensions. Cada dimensió comporta una sèrie de processos, alguns dels quals són automàtics o inconscients i d’altres, per contra, són controlats o intencionats.

Tenint sempre en ment aquest concepte de persona, i només amb finalitats didàctiques, es poden estudiar aïlladament les modificacions o alteracions d’alguns dels processos de la dimensió biofisiològica (estructura i funció del cos humà) en diverses situacions.

p Llegir més...

Com es manifesta
pP@)

La dificultat per part del cor de rebre i expulsar la sang dóna lloc a una síndrome o conjunt de signes i símptomes que es deriven, d’una banda, de la congestió i la retenció de la sang als vasos propers al cor, als pulmons i altres òrgans i, de l’altra, de la dificultat dels ventricles per expulsar una quantitat de sang suficient en cada batec. Les manifestacions clíniques poden variar depenent de factors com l’edat, la gravetat i l’evolució del trastorn cardíac, la causa o els factors desencadenants i les cavitats afectades. Les manifestacions clíniques comunes presents en la persona amb insuficiència cardíaca es mostren a la taula següent:

 

 

Signes i símptomes de congestió Signes i símptomes d'un volum de sang insuficient als òrgans
  • Inflor de les cames, especialment dels turmells (edemes mal·leolars).
  • Dificultat per respirar o falta d’alè (dispnea). Pot ser:
  • Tos nocturna.
  • Augment de pes per retenció de líquids.
  • Augment de la mida del fetge (hepatomegàlia).
  • Acumulació de líquid a l’abdomen (ascites).
  • Acumulació de líquid al pulmó.
  • Ingurgitació jugular, és a dir, distensió de les venes del coll (venes jugulars), causada per la congestió de la sang.
  • Ingurgitació de les venes jugulars en comprimir el fetge (reflux hepatojugular).
  • Sensació de fatiga, cansament i feblesa.
  • Intolerància als esforços.
  • Augment del nombre de batecs per minut fins a més de 120 (taquicàrdia).    
  • Palpitacions.
  • Disminució de la producció d’orina durant el dia. Miccions nocturnes més abundants (nictúria).
  • Pressió arterial baixa.
  • Fredor de mans i peus.
  • Mareig amb pèrdua esporàdica de la consciència (síncope).

 

p Llegir més...

Com es diagnostica
pP@)

Per poder obtenir un diagnòstic definitiu d’insuficiència cardíaca caldrà reunir i integrar dades procedents de l’entrevista, l’exploració física (signes i símptomes que presenti la persona) i les proves complementàries que sol·liciti el metge dirigides a l’estudi del funcionament del cor. No obstant això, l’assoliment del diagnòstic no és suficient per si mateix i ha de ser complementat amb el coneixement concret de la causa, atès que, malgrat que les mesures generals de tractament són comunes en tots els casos, determinades causes poden ser corregides amb tractaments quirúrgics específics. 

  1. L’entrevista (anamnesi) i l’exploració física 
  2. Les proves diagnòstiques 

 

1. L’entrevista (anamnesi) i l’exploració física

Per mitjà de l’entrevista i l’exploració física, es fa un recull dels factors de risc d’IC i de les manifestacions clíniques que presenta la persona. El metge observa l’estat general (pes, pressió arterial, ritme del cor, nombre de batecs per minut –freqüència cardíaca–, característiques del pols i estat nutricional) i examina l’estat de la pell (hidratació, temperatura o presència d’edemes) i el tòrax (nombre de respiracions per minut o freqüència respiratòria). Es fa una palpació del fetge per veure si ha augmentat de mida i s’ausculta el cor per discernir si se sent algun so no habitual que indiqui signes de sobrecàrrega o baixa distensió dels ventricles, com ara el tercer soroll cardíac, també denominat ritme de galop (aquesta denominació ve donada perquè aquest soroll recorda la cadència del galop d’un cavall). Posteriorment, s’ausculten també els pulmons per determinar si hi ha algun so, com ara les raneres crepitants (so semblant al de la sal saltant damunt el foc o al soroll d’un ble de cabells quan es frega entre els dits a prop de l’orella), que indiqui la presència d’aigua als alvèols pulmonars o a la pleura. Finalment, es comparen els resultats obtinguts amb la classificació establerta segons els criteris de Framingham, que subdivideixen els signes, els símptomes i els resultats d’algunes proves complementàries en criteris majors i menors. Per sospitar de diagnòstic d’IC, la persona ha de reunir 2 criteris majors o un criteri major i dos de menors.

 

Criteris de diagnòstic de Framingham
 Criteris de Framingham  Criteris Majors  Criteris Menors 
Signes Pressió venosa augmentada
Ingurgitació jugular
Reflux hepatojugular
Edema mal·leolar
Hepatomegàlia (augment de la mida del fetge)
Símptomes Dispnea paroxística nocturna Dispnea d’esforç
Tos nocturna
Auscultació Raneres crepitants
Ritme de galop o 3r soroll
Taquicàrdia > 120 batecs/min
Radiografia de tórax     Edema agut de pulmó
Cardiomegàlia, és a dir, augment de la mida del cor.   
Vessament pleural
(líquid a la capa que envolta els pulmons)
Tractament   Pèrdua de pes > 4,5 kg després de 5 dies de tractament

 

2. Proves diagnòstiques

Per confirmar o excloure el diagnòstic d’IC és necessari fer les següents proves diagnòstiques. Per a algunes d’aquestes proves, caldrà signar un consentiment informat

2.1 Electrocardiograma (ECG), 2.2 Radiografia de tòrax, 2.3 Analítica de sang, 2.4 Ecocardiograma.

 

2.1 Electrocardiograma (ECG)

L’electrocardiograma permet conèixer el funcionament elèctric del cor (freqüència i ritme) i detectar l’existència d’arítmies o diagnosticar un trastorn per falta d’irrigació al múscul cardíac (cardiopatia isquèmica, lesió coronària). És un procediment no invasiu. Es col·loquen uns pegats sobre la pell, un a cada extremitat i sis sobre la cara anterior del tòrax, units a uns cables (elèctrodes) que copsaran les diferències de voltatge entre el cor i cada elèctrode. No requereix cap preparació prèvia a excepció de retirar els objectes metàl·lics (rellotges, polseres) que puguin interferir en la lectura. En algun cas, si la persona té molt de pèl, per aconseguir la bona adherència dels elèctrodes s’haurà de rasurar la pell. Habitualment l’ECG d’una persona amb IC presenta canvis respecte al considerat normal.

 

2.2 Radiografia de tòrax

De tòrax permet observar la mida i l’estat dels pulmons, així com la mida del cor. En cas d’IC, el cor habitualment tindrà una mida superior a la normal (cardiomegàlia). La radiografia de tòrax és útil per detectar si existeix congestió pulmonar, acumulació de líquid a la pleura i per descartar o confirmar l’existència d’infecció pulmonar o d’altres trastorns pulmonars que puguin ser la causa de la dispnea.

 

2.3 Analítica de sang

L’analítica de sang requereix que la persona estigui en dejú i inclou diferents determinacions:

  1. Hemograma: Dóna informació sobre el recompte de cèl·lules sanguínies (glòbuls vermells, blancs i plaquetes) i ajuda a detectar la presència d’anèmia  o infecció.
  2. Bioquímica: Dóna informació sobre el nivell de determinats minerals o electròlits a la sang imprescindibles per al bon funcionament elèctric i mecànic del cor, i sobre marcadors específics (hormones, proteïnes) que informen del funcionament d’altres òrgans i de l’activitat muscular del cor.
    • Electròlits a la sang: És especialment rellevant obtenir informació sobre la quantitat de sodi, potassi i calci a la sang.
    • Marcadors de funcionament d’altres òrgans: Cal obtenir informació sobre els nivells a la sang de glucosa, colesterol i triglicèrids, així com dels marcadors de la funció renal (urea, creatinina, filtrat glomerular), i fer proves de funcionament hepàtic i determinació d’hormones tiroïdals.
    • Marcadors específics cardíacs: Es distingeixen marcadors de dos tipus:
        • Pèptids natriurètics o marcadors d’estirament muscular: Els pèptids natriurètics (pèptid natriurètic tipus b (BNP) i N-terminal pro-BNP) són hormones alliberades per les cèl·lules musculars de les aurícules cardíaques com a resposta a l’estirament i la distensió del miocardi (múscul cardíac) i les grans artèries. En la persona amb IC els ventricles es troben sotmesos a un major estirament muscular per compensar la dificultat de bombeig o per poder superar un excés de resistència, com en el cas d’hipertensió arterial. Quant més estirament muscular es produeix, més pèptids natriurètics se secreten i, per tant, més quantitat se n’acumula a la sang. En la IC, els valors de BNP i NT pro-BNP a la sang són elevats respecte dels valors habituals. La determinació de la seva concentració es considera un marcador cabdal, tant per poder establir el diagnòstic diferencial inicial com en el maneig de la persona amb IC establerta.
    • Marcadors de patiment i dany del múscul del cor: Si la IC es desenvolupa com a conseqüència d’una lesió coronària (infart), és habitual la determinació de marcadors de dany i mort de cèl·lules musculars, com les troponines I o T. Un increment de la quantitat de troponines a la sang indica dany i lesió muscular per manca d’irrigació a una zona del cor.
  3. Coagulació: Dóna informació sobre el temps de coagulació de la sang i de si és el normal, superior o inferior.

 

2.4 Ecocardiograma

L’ecocardiograma proporciona gran informació respecte a la possible causa de la IC. És un procediment que no implica radiació i es basa en l’emissió, mitjançant un aparell anomenat transductor, d’ultrasons que xoquen i reboten en els teixits corporals. El transductor captura les ones que reboten i les transforma en imatges (ecografia). L’estudi ecocardiogràfic permet conèixer l’estructura del cor (volum, geometria, gruix de la paret muscular, anatomia de les vàlvules) i la seva funció (moviment i distensió de les aurícules i els ventricles, funcionament de les vàlvules i fluxos de sang). Amb l’ecocardiograma es pot fer un càlcul estimat de quin és el percentatge de sang que els ventricles són capaços de bombar per poder definir més clarament el diagnòstic fisiopatològic. Si el ventricle esquerre bomba menys del 45 % de la sang que li arriba, indica l’existència d’IC amb fracció d'ejecció reduïda o disfunció sistòlica en diferents graus (lleugera, moderada o severa). Si el ventricle bomba més del 45 % de la sang que li arriba, indica l’existència d’IC amb funció sistòlica preservada o fracció d’ejecció preservada. (La fracció d'ejecció es refereix al volum de sang expulsat pel ventricle en cada contracció ventricular en comparació al volum total del ventricle.) En aquest cas, caldria fer més proves per determinar si la causa de la disfunció es troba en el moment de la diàstole o relaxació dels ventricles (IC diastòlica). L’ecocardiograma es pot dur a terme a través de la pell del tòrax (ecocardiografia transtoràcica) o a través de l’esòfag (ecocardiografia transesofàgica). L’ecocardiografia transesofàgica es recomana en persones en què la visualització del cor a través de la pell és difícil (obesitat), en trastorns valvulars complexos, en trastorns cardíacs congènits o per descartar la presència de trombes a l’aurícula esquerra. Per a l’ecocardiografia transtoràcica no es requereix cap preparació especial, però per a la realització de l’ecocardiografia transesofàgica és imprescindible el dejú i és necessari signar prèviament un consentiment informat, ja que pot requerir anestèsia general. Un altre estudi ecocardiogràfic freqüent és l’ecocardiografia d’estrès. En aquest cas se sotmet a la persona a una situació d’exercici intens o s’administren fàrmacs que incrementen l’activitat cardíaca i es visualitza el funcionament del cor en resposta a aquesta activitat. És molt útil per diagnosticar la disfunció quan la causa és una cardiopatia isquèmica.

Encara que les proves diagnostiques descrites es consideren de rutina o ordinàries per determinar el diagnòstic d’IC, el metge pot sol·licitar més proves addicionals per complementar el diagnòstic.

Finalment, el metge reunirà totes les dades relatives a la simptomatologia (diagnòstic clínic), al funcionament del cor (diagnòstic fisiopatològic), a les causes i els factors de risc (diagnòstic etiològic) i a la limitació clínica a l’exercici (diagnòstic funcional NYHA) per confirmar o descartar el diagnòstic final d’IC.

p Llegir més...

Tractament
pP@)

La IC és un trastorn de salut crònic que pot tractar-se i/o millorar-se amb l’establiment d’un tractament mèdic farmacològic acurat i l’adopció d’uns hàbits de vida saludables que cal integrar i incorporar com una part fonamental de l’estratègia terapèutica.

Els objectius del tractament aniran dirigits a controlar la simptomatologia, prevenir les descompensacions, alentir la progressió de la malaltia i augmentar la qualitat de vida perquè la persona mantingui una vida com més normalitzada possible d’acord a les seves circumstàncies concretes.

L’estratègia terapèutica serà diferent en funció de la causa que hagi desencadenat la IC i de la rapidesa en la seva aparició, però, en conjunt, el tractament inclourà:

En tots els casos: 1. Tractament farmacològic, 2. Tractament no farmacològic: Adopció d’hàbits de vida saludables.

Depenent de la causa i l’evolució: 3. Tractament quirúrgic, 4. Implantació de dispositius elèctrics cardíacs

 

1. Tractament farmacològic

El tractament mèdic habitual en persones amb IC té com a objectiu reduir la congestió i la sobrecàrrega del cor, i millorar la força de contracció dels ventricles, fet que minimitza l’esforç que aquests han d’executar per adaptar-se als requeriments de l’organisme. Aquests efectes es veuran reflectits en la persona en una millor tolerància a l’activitat, millora de la respiració i millora en la irrigació dels teixits. És important aclarir que el tractament no serà el mateix per a totes les persones i que s’individualitzarà d’acord amb el tipus d’IC, el seu estadi, la presència de signes i símptomes, la resposta a la incorporació d’un determinat medicament o l’aparició d’efectes secundaris. D’altra banda, cal remarcar que possiblement el tractament farmacològic, un cop establert, s’haurà de mantenir de per vida, amb modificacions en funció de l’evolució del trastorn.

El tractament farmacològic a persones amb IC pot incloure els grups de fàrmacs següents: 1.1 IECAS, 1.2 ARA II, 1.3 Betablocadors o blocadors d'adrenoreceptors ß, 1.4 Diürètics, 1.5 Antagonistes de l'aldosterona, 1.6 Ivabradina, 1.7 Vasodilatadors, 1.8 Glucòsids cardiotònics, 1.9 Altres fàrmacs

 

1.1 IECAS: Inhibidors de l’enzim convertidor de l’angiotensina (captopril, enalapril, ramipril, lisinopril, trandolapril, perindopril, quinapril, benazepril, cilazapril, fosinopril): 

Els IECAS relaxen la musculatura de les artèries i, en conseqüència, redueixen la pressió arterial i milloren la funció del ventricle, ja que aquest troba menys resistència per buidar-se.

Els IECAS anul·len els efectes d’una hormona produïda de manera natural pels ronyons anomenada angiotensina II. Quan l’angiotensina II uneix els seus receptors als vasos arterials, indueix la contracció de la musculatura de les artèries i, per tant, l’estrenyiment del seu diàmetre provoca un increment de resistència al pas de la sang i, conseqüentment, un augment de la pressió arterial. A més, l’angiotensina II també estimula les glàndules suprarenals per produir aldosterona, una hormona que afavoreix la retenció de sal. En la persona amb IC aquests efectes no són desitjables. Els fàrmacs IECAS, com que anul·len la producció de l’angiotensina II, eviten el seu efecte vasoconstrictor i estimulador de la producció d’aldosterona.

Efectes secundaris: A causa de la reducció de la pressió arterial poden aparèixer episodis de mareig. Per evitar-ho és possible que el metge prescrigui la primera dosi a la nit. S’ha de vigilar la seva administració en persones amb trastorns de la funció renal, ja que l’administració d’IECAS pot empitjorar la funció del ronyó, motiu pel qual és necessari fer controls analítics regulars que determinin els valors d’urea, creatinina i potassi a la sang. Altres efectes secundaris són la tos seca i les alteracions del gust.

Recomanacions: 

  • Cal mantenir un control regular i freqüent de la pressió arterial (PA), especialment abans de prendre la medicació. 
  • Per reduir la sensació de mareig, es poden adoptar un seguit de recomanacions o estratègies com: 
    • No fer canvis sobtats de posició. 
    • Al matí, és preferible treure primer les cames del llit i mantenir-se durant un minut en posició asseguda i, posteriorment, en un segon moment, posar-se dret. 
    • Si la persona nota mareig després de prendre la medicació, cal comunicar-ho a l'equip de salut. 
  • En cas de tos seca persistent, també cal consultar l’equip de salut, que valorarà la conveniència de modificar el tractament. 
  • Cal seguir els controls analítics, com a mínim semestrals, establerts per l’equip de salut.

 

1.2 ARA II: Antagonistes dels receptors de l’angiotensina (losartan, valsartan, candesartan): 

Aquests fàrmacs també redueixen la pressió arterial i milloren la funció del ventricle, però per un mecanisme d’acció diferent al dels IECAS. En el cas dels ARA II, sí que es produeix angiotensina II, però els fàrmacs actuen bloquejant els receptors de l’angiotensina II situats als vasos arterials. Com que els receptors estan bloquejats pel fàrmac, l’angiotensina natural no pot unir-s’hi i, per tant, no pot exercir la seva funció vasoconstrictora i d’augment de la pressió arterial, ni estimular les glàndules suprarenals per produir aldosterona, una hormona que afavoreix la retenció de sal. Els efectes dels ARAII i els IECAS són molt similars, per això els primers es reserven per a persones amb intolerància als IECAS.

Efectes secundaris: Com a principals efectes secundaris, poden ocasionar hipotensió, mareig, alteracions del gust i trastorns en la funció renal, motiu pel qual és necessari controlar regularment la funció del ronyó i els nivells de potassi a la sang. A diferència dels IECAS, no produeixen tos.

Recomanacions: 

  • Cal mantenir un control regular i freqüent de la pressió arterial (PA), especialment abans de prendre la medicació. 
  • Per reduir la sensació de mareig, es poden adoptar un seguit de recomanacions o estratègies com: 
    • No fer canvis sobtats de posició. 
    • Al matí, és preferible treure primer les cames del llit i mantenir-se durant un minut en posició asseguda i, posteriorment, en un segon moment, posar-se dret. 
    • Si la persona nota mareig després de prendre la medicació, cal comunicar-ho a l'equip de salut. 
  • Cal seguir els controls analítics, com a mínim semestrals, establerts per l’equip de salut.

 

1.3 Betablocadors o blocadors d'adrenoreceptors ß (també anomenats blocadors β o blocadors β-adrenèrgics) (bisoprolol, carvedilol, metoprolol, nebivolol): 

Els betablocadors disminueixen la freqüència cardíaca, és a dir, el nombre de vegades que el cor batega per minut, i la pressió arterial. La reducció de la freqüència cardíaca permet que el cor vagi més lent i que tingui més temps per omplir-se de sang. En general, la resposta és més gran en homes joves i de raça blanca, i disminueix la seva eficàcia en persones grans i de raça negra.

Efectes secundaris: Els efectes secundaris més habituals són la hipotensió amb mareig, especialment amb els canvis de posició (hipotensió ortostàtica), l’empitjorament de l’asma, l’alentiment excessiu del ritme cardíac (bradicàrdia), el cansament (disminució de la tolerància a l’esforç), la fredor de mans i peus, les alteracions de la libido i, ocasionalment, els canvis en l’estat d’ànim amb depressió. Un efecte secundari freqüent és un agreujament temporal dels signes i símptomes de la IC en persones amb grau III-IV de la classificació funcional de la NYHA, especialment relacionat amb el cansament i la intolerància als esforços. Per aquesta raó, les dosis inicials que es pauten són baixes i progressivament es van incrementant, en funció de la resposta i la tolerància de la persona.

Recomanacions: 

  • Cal mantenir un control regular i freqüent de la freqüència cardíaca, especialment abans de prendre aquest fàrmac. Si la freqüència és molt baixa (inferior a 50 batecs per minut) i hi ha sensació de mareig, cal consultar l’equip de salut abans de prendre la medicació. 
  • Cal mantenir un control regular i freqüent de la pressió arterial (PA), especialment abans de prendre la medicació. 
  • S’ha de vigilar l’aparició de signes i símptomes de congestió a l’inici del tractament, com ara l’augment de pes, l’increment de la dispnea, dels edemes i de l’astènia, o la sensació de fatiga. Cal consultar-ho a l’equip de salut per anar ajustant la dosi del fàrmac. 
  • Per reduir la sensació de mareig, es poden adoptar un seguit de recomanacions o estratègies com: 
    • No fer canvis sobtats de posició. 
    • Al matí, és preferible treure primer les cames del llit i mantenir-se durant un minut en posició asseguda i, posteriorment, en un segon moment, posar-se dret. 
    • Si la persona nota mareig després de prendre la medicació, ho ha de comunicar a l'equip de salut. 
  • Cal seguir els controls de visites programades, com a mínim semestrals, establerts per l’equip de salut.

 

1.4 Diürètics (furosemida, torasemida, hidroclorotiazida, clortalidona):

Els diürètics augmenten la quantitat d’orina que la persona emet durant el dia. Ajuden els ronyons a expulsar aigua i minerals, i col·laboren en l’eliminació del líquid retingut, motiu pel qual milloren la simptomatologia derivada de la congestió, com els edemes o la dificultat respiratòria. Hi ha diferents tipus de diürètics segons en quina part del ronyó actuen i segons els electròlits (sodi, potassi) que eliminen. 

  • Diürètics de la nansa (furosemida, torasemida, bumetanida, piretanida): Aquests fàrmacs ajuden a fer que els edemes es redueixin i el pulmó es descongestioni. A més d’aigua, també provoquen l’excreció de minerals com el sodi, el potassi i el clor, que són imprescindibles per al bon funcionament del cor i de l’organisme, motiu pel qual, en ocasions, la prescripció d’aquest tipus de diürètics s’acompanya de la prescripció de suplements minerals de potassi. És preferible que es prenguin al matí, per poder descansar millor després a la nit sense la necessitat d’anar amb freqüència al lavabo. 
  • Diürètics tiazídics (hidroclorotiazida): Estan indicats en combinació amb els diürètics de la nansa en casos d’edemes persistents. Com els diürètics de la nansa, és preferible prendre’ls al matí per evitar haver d’orinar durant la nit. Generalment s’administren en una dosi única diària.


Efectes secundaris: A causa de la pèrdua de líquid en forma d’orina, el principal efecte secundari de tots els diürètics és la baixada de la pressió arterial, que freqüentment es manifesta en forma de mareig amb els canvis de posició. També és freqüent la deshidratació i la disminució dels nivells de sodi i potassi a la sang, causada per un excés de la seva excreció. A més, en els diürètics de la nansa, un altre efecte secundari és l’aparició d’hiperuricèmia (increment del nivell d’àcid úric a la sang) i d’atacs aguts de gota. Per evitar o prevenir l’aparició d’aquests efectes és necessari fer determinacions analítiques regulars dels nivells de sodi, potassi i àcid úric a la sang.

Recomanacions: 

  • Cal mantenir un control regular i freqüent de la pressió arterial (PA), especialment abans de prendre la medicació. 
  • S’ha de prendre la medicació al matí, per evitar haver d’anar al bany durant la nit. 
  • S’ha d’associar la presa del diürètic amb el suplement de potassi, si escau. 
  • Per reduir la sensació de mareig, es poden adoptar un seguit de recomanacions o estratègies com: 
    • No fer canvis sobtats de posició. 
    • Al matí, és preferible treure primer les cames del llit i mantenir-se durant un minut en posició asseguda i, posteriorment, en un segon moment, posar-se dret. 
    • Si la persona nota mareig després de prendre la medicació, cal comunicar-ho a l’equip de salut. 
  • Cal estar alerta per detectar precoçment els signes i símptomes de deshidratació, com l’augment de la sensació de set, la llengua seca o el mareig. 
  • Cal seguir els controls analítics, com a mínim semestrals, establerts per l’equip de salut.

 

1.5 Antagonistes de l'aldosterona o diürètics estalviadors de potassi (espironolactona, eplerenona): 

Els antagonistes de l’aldosterona s’oposen a l’efecte d’una hormona anomenada aldosterona, produïda de manera natural per les glàndules suprarenals i què té per funció fer que els ronyons retinguin aigua i sal. Aquesta acció de bloqueig de l'aldosterona provoca un increment en l’eliminació d’aigua i sal a través de l'orina, però sense la pèrdua addicional de potassi que causen els diürètics de la nansa, motiu pel qual no es requereix administrar cap tipus de suplement. Tanmateix, l’efecte diürètic és més feble que amb els diürètics de la nansa (furosemida) i més a llarg termini. Però l’interès principal d'aquest grup de fàrmacs rau no tant en el seu efecte diürètic com en el benefici que s'ha evidenciat en les persones amb IC més avançada (classificació funcional NYHA III-IV) i/o amb disfunció sistòlica severa. Amb l’ús d’aquest tipus de fàrmacs, les modificacions més habituals causades per la IC en la forma del cor (hipertròfia, fibrosi del miocardi, etc.) es produeixen més lentament i això retarda la progressió de la malaltia. S’ha demostrat que la prescripció d’aquests fàrmacs en estadis avançats de la IC associats al tractament habitual de la persona amb IECAS o ARAII i betablocadors redueix els episodis de descompensació i de reingrés, i incrementa la supervivència. A l’inici del tractament, s’ha de controlar la funció del ronyó per comprovar que no acumula potassi en excés, fet que obligaria a la retirada del tractament, ja que un nivell elevat de potassi a la sang pot ocasionar arítmies greus.

Efectes secundaris: Pel seu efecte de retenció de potassi, es fa necessari controlar regularment el nivell d’aquest element a la sang. Està contraindicada la seva prescripció en cas d’insuficiència renal o hiperpotassèmia (nivell de potassi a la sang superior al normal). Un altre efecte secundari molt ocasional de l’espironolactona és l’aparició de ginecomàstia (augment patològic d’una o ambdues mames en els homes).

Recomanacions: 

  • Cal mantenir un control regular i freqüent de la pressió arterial (PA), especialment abans de prendre la medicació. 
  • S’ha de prendre la medicació al matí, per evitar en la mesura del possible haver d’anar al lavabo durant la nit. 
  • Per reduir la sensació de mareig, es poden adoptar un seguit de recomanacions o estratègies com: 
    • No fer canvis sobtats de posició. 
    • Al matí, és preferible treure primer les cames del llit i mantenir-se durant un minut en posició asseguda i, posteriorment, en un segon moment, posar-se dret. 
    • Si la persona nota mareig després de prendre la medicació, ho ha de comunicar a l'equip de salut. 
  • Cal seguir els controls analítics, com a mínim semestrals, establerts per l’equip de salut.

 

1.6 Ivabradina 

La ivabradina és un fàrmac que alenteix la freqüència cardíaca del nòdul sinusal, que és on s'originen els impulsos elèctrics que provoquen la contracció del cor. Està indicada per a persones amb un ritme sinusal amb freqüències cardíaques superiors a 70 batecs per minut i amb disfunció sistòlica del ventricle esquerre, i en què, malgrat el tractament amb IECAS, diürètics i betablocadors, la funció del ventricle no millora (tipus d’IC II-IV de la classificació de la NYHA). La ivabradina no té efecte en cas d'arítmies. Les dosis s'ajustaran individualment en funció de la resposta sobre la freqüència cardíaca.

Efectes secundaris. Els efectes secundaris principals de la ivabradina són un alentiment excessiu de la freqüència cardíaca (bradicàrdia), mareig i alteracions visuals en forma de fosfens (impressió lluminosa produïda en la retina per una causa altra que la llum, especialment comprimint el glòbul de l’ull) o visió borrosa.

Recomanacions:

  • Cal mantenir un control regular i freqüent de la freqüència cardíaca, especialment abans de prendre aquest fàrmac. Si la freqüència és molt baixa (menys de 50 batecs per minut) amb sensació de mareig, cal consultar l’equip de salut abans de prendre la medicació.
  • Cal mantenir un control regular i freqüent de la pressió arterial (PA), especialment abans de prendre aquest fàrmac.
  • Aquest fàrmac s'ha de prendre al matí amb l'esmorzar i a la nit amb el sopar. Cal tenir en compte que interacciona amb el suc d’aranja; per tant, no s’han de barrejar.
  • En cas de patir alteracions visuals, no s’ha de conduir, sobretot a la nit i en situacions en què hi hagi canvis sobtats en la intensitat de la llum.


1.7 Vasodilatadors (hidralazina, dinitrat d'isosorbida):

Els vasodilatadors actuen directament sobre el diàmetre de les artèries i les venes, relaxen la seva musculatura i les mantenen dilatades i obertes. Aquest efecte produeix una reducció de la pressió arterial i disminueix la resistència que el cor ha de vèncer per buidar-se i fer passar la sang a través dels vasos. Com que la sang flueix millor, arriba més fàcilment als òrgans i es milloren els signes i símptomes.

Efectes secundaris: L’efecte secundari principal dels vasodilatadors és la hipotensió arterial i el mareig. Altres efectes també freqüents són la cefalea (mal de cap), les sufocacions, les palpitacions i la congestió nasal.

Recomanacions: 

  • Cal mantenir un control regular i freqüent de la pressió arterial (PA), especialment abans de prendre la medicació. 
  • Per reduir la sensació de mareig, es poden adoptar un seguit de recomanacions o estratègies com: 
    • No fer canvis sobtats de posició. 
    • Al matí, és preferible treure primer les cames del llit i mantenir-se durant un minut en posició asseguda i, posteriorment, en un segon moment, posar-se dret. 
    • Si la persona nota mareig després de prendre la medicació, ho ha de comunicar a l'equip de salut.

 

1.8 Glucòsids cardiotònics o digitàlics (digoxina): 

La digoxina incrementa la força de contracció del cor, provoca que el batec sigui més efectiu i que es bombi més volum de sang en cada batec. La digoxina també té un efecte antiarítmic, ja que ajuda a reduir l'excitabilitat elèctrica del cor perquè el fa bategar més lentament. Per aquesta raó, la digoxina està indicada especialment en persones amb IC amb trastorns irregulars i ràpids del ritme cardíac, ja que ajuda a disminuir la velocitat de l'arítmia.

Efectes secundaris: Aquest fàrmac pot arribar a ser tòxic si no es controlen bé els seus nivells a la sang (digoxinèmia), encara que, en general, la dosi letal està entre 5 i 10 vegades la dosi mínima efectiva. Són més susceptibles a la intoxicació digitàlica les persones grans i les persones amb hipòxiahipercalcèmia o insuficiència renal. Per tal d’evitar-ho, habitualment el metge pauta un descans regular de dos dies a la setmana sense prendre digoxina. Cal tenir en compte, però, que els nivells de potassi baixos a la sang incrementen la probabilitat de toxicitat de la digoxina, fet pel qual és important que tant la persona que la pren com la família reconeguin els signes i símptomes d’intoxicació, especialment si també es prenen diürètics. La intoxicació per digoxina es manifesta amb nàusees, vòmits, inapetència, sufocacions, mareig, alteracions de la visió (visió borrosa, pampallugues de colors), mal de cap, trastorns de la funció del ronyó i arítmies greus amb alentiment del ritme del cor (per bloqueig de la conducció elèctrica entre les aurícules i els ventricles). El metge establirà uns controls de digoxinèmia regulars per ajustar la dosi als marges terapèutics desitjables.

Recomanacions: 

  • Cal mantenir un control regular i freqüent de la freqüència cardíaca, especialment abans de prendre aquest fàrmac. Si la freqüència és molt baixa (inferior a 50 batecs per minut) i es té sensació de mareig, s’ha de consultar amb l’equip de salut abans de prendre’l. 
  • S’ha de seguir escrupolosament la pauta prescrita per a la medicació, respectant els dies de descans indicats. 
  • Si s'oblida una dosi, cal prendre-la tan aviat com es recordi, llevat que sigui l'hora de la següent presa. En aquest cas, cal prendre la dosi habitual, sense tractar en cap cas de compensar l'oblit amb una dosi doble. 
  • Cal mantenir un control regular i freqüent de la pressió arterial (PA), especialment abans de prendre la medicació. 
  • Per reduir la sensació de mareig, es poden adoptar un seguit de recomanacions o estratègies com: 
    • No fer canvis sobtats de posició. 
    • Al matí, és preferible treure primer les cames del llit i mantenir-se durant un minut en posició asseguda i, posteriorment, en un segon moment, posar-se dret. 
    • Si la persona nota mareig després de prendre la medicació, ho ha de comunicar a l'equip de salut. 
  • Cal seguir els controls analítics, com a mínim semestrals, establerts per l’equip de salut.

 

1.9 Altres fàrmacs 

  • Antiarítmics (amiodarona, sotalol): 

    En la persona amb IC, són freqüents els trastorns del ritme cardíac, fet pel qual és possible que estiguin indicats, a més dels fàrmacs habituals, altres fàrmacs antiarítmics. Els antiarítmics ajuden a controlar o revertir els ritmes cardíacs anòmals. Hi ha diferents classes d’antiarítmics en funció del seu mecanisme d’acció i no tots estan indicats en les persones amb IC, ja que alguns (com els antagonistes del calci) poden agreujar l’edema als turmells. 
  • Anticoagulants (acenocumarol, warfarina, heparina, enoxaparina, bemiparina): 

    Els anticoagulants inhibeixen la formació de coàguls als vasos sanguinis i, per tant, redueixen el risc d’oclusió de les artèries o la presència d’un coàgul dins del cor. Estan especialment indicats si la causa de la IC ha estat un infart agut de miocardi i en cas de fibril·lació auricular. Pel seu risc hemorràgic, cal controlar la dosificació, amb determinacions analítiques freqüents de la sang, per tal de mantenir en cada persona el temps de coagulació desitjat. És molt important comunicar sempre que es vagi al metge que es prenen anticoagulants, especialment abans d’una intervenció quirúrgica. 
  • Antiagregants plaquetaris (àcid acetilsalicílic antitrombòtic, clopidogrel, ticlopidina): 

    Els antiagregants plaquetaris eviten que les plaquetes s’adhereixin i creïn una xarxa precursora dels coàguls sanguinis, i redueixen el risc d’oclusió de les artèries. Aquests fàrmacs estan especialment indicats si la causa de la IC ha estat un infart agut de miocardi o si la persona presenta un elevat nombre de factors de risc coronari. Els efectes secundaris principals d’aquests fàrmacs són l’hemorràgia i la irritació de l’estómac. 
  • Estatines (atorvastatina, simvastatina, pravastatina, fluvastatina, lovastatina, rosuvastatina, pitavastatina): 

    Les estatines redueixen els nivells de colesterol a la sang i estan indicades especialment en les persones amb IC en què la causa ha estat una cardiopatia isquèmica. El colesterol és un important factor de risc que intervé en la formació de plaques de greix que obstrueixen el diàmetre de les artèries i causen una disminució del flux sanguini als òrgans i, entre ells, especialment al cor. En cas d'IC no secundària a cardiopatia isquèmica, el benefici sobre la prevenció, rehospitalització i mortalitat no està provat. Com a efecte secundari principal és freqüent l’aparició de dolors musculars (miàlgies).

 

2. Tractament no farmacològic: Adopció d'hàbits de vida saludables

El tractament no farmacològic recomanat a les persones amb IC és tant o més important que el tractament farmacològic. Dins dels anomenats hàbits de vida saludables s’inclou la dieta, la pràctica d’exercici físic regular i el control i la prevenció dels factors de risc cardiovasculars. El manteniment d’aquests hàbits, junt amb el coneixement, per part de la persona, de la IC i del seu maneig, es consideren una part fonamental de l’èxit en el tractament de la malaltia, amb una gran repercussió i impacte sobre els símptomes, la capacitat funcional, la qualitat de vida i la morbiditat

2.1 Dieta en la insuficiència cardíaca, 2.2 Exercici i activitat física, 2.3 Controls dels factors de risc.


2.1. Dieta en la insuficiència cardíaca:

La dieta en la IC és molt similar a una dieta equilibrada cardiosaludable. Ha d’incloure una alta aportació de fibra vegetal, en forma de fruites i verdures, i el consum de cereals, tubercles i llegums, peix, carn magra, ous i greixos insaturats com l’oli d’oliva.

Tanmateix, a aquestes recomanacions, se n’hi ha d’afegir d'altres d’específiques per la IC que se centren a mantenir un pes corporal adequat que no comporti una càrrega de treball excessiva per al cor, el control en el consum de líquids i la reducció en el consum de sal, greixos saturats i colesterol

  • Manteniment d'un pes saludable.

    El nombre total de calories recomanades per a una persona amb IC variarà en funció de l’edat, l’etapa del cicle vital, el pes i l’activitat física. 

    El sobrepès i l'obesitat incrementen el risc cardiovascular, la pressió arterial i el treball que ha d’exercir el cor. Per tant, l’objectiu principal de la dieta, per a totes les persones i molt especialment en la persona amb sobrepès, serà intentar assolir un pes saludable.

    No obstant això, l’increment de pes, especialment si és sobtat i ràpid (com per exemple l’augment de 2-3 kg en 3 dies), s’associa més a un increment en la retenció de líquids que no pas a menjar en excés, i és un signe a vigilar, ja que el cor haurà de treballar més per fer front a la sobrecàrrega hídrica.

    D’altra banda, en estadis més avançats de la malaltia és possible que la persona perdi pes i s’aprimi. Generalment, l’aquest aprimament involuntari s’associa a un mecanisme d’estalvi del cos quan la funció del cor està molt deteriorada. Pot arribar a la caquèxia (estat d’extrema desnutrició). Com més deprimida està la funció del cor, menor quantitat d'oxigen i nutrients reben tots els teixits del cos; així, progressivament, es va perdent massa muscular en un intent de reduir el metabolisme corporal i sotmetre el cor a poc treball. Paradoxalment, l’aprimament també s’associa a la manca d’activitat física —per la pèrdua de massa muscular— i a la fatiga en realitzar un esforç. Un altre factor que pot contribuir a la pèrdua de pes és l'arribada de menor quantitat d'oxigen als budells i, en conseqüència, la inflamació i la malabsorció intestinal, és a dir, la incapacitat per absorbir sucres, greixos, proteïnes o vitamines dels aliments, fet que, a més, pot comportar una absorció general insuficient dels aliment. En cas d’aprimament, el metge pot prescriure una dieta rica en calories i proteïnes en forma de suplements nutricionals. 
     
  • Reducció del consum de líquids.

    La restricció de líquids es considera una mesura efectiva per evitar la congestió pulmonar, l'ascites i l’increment dels edemes. Les persones amb IC no haurien de sobrepassar una ingesta d’entre 1,5 i 2 litres de líquid al dia, especialment en cas de presència de signes i símptomes i si els nivells de sodi a la sang són baixos. La restricció inclou no només l’aigua sinó totes les presentacions líquides com sucs, llet, cafè, te, begudes gasoses, brous, iogurts líquids, gelatines, glaçons, fruites amb un alt contingut en aigua com ara la síndria, i l’aigua que es pren amb la medicació. 
     
  • Reducció del consum de sal.

    El sodi (Na) és un mineral que, unit al clor en forma de sal, està present en molts aliments (llet, pa, conserves) en quantitat variable. El 70-80 % del total de la ingesta de sodi està amagat en els aliments processats. No obstant això, la presentació més comuna del sodi és en forma de sal de cuina (clorur sòdic). El sodi es requereix en petites dosis, però un increment del seu consum en forma de sal afavoreix la retenció de líquids, que es manifesta en forma d’edemes a les cames o en forma d’ofec (dispnea) al pulmó, i en l’augment del treball del cor. A més, un excés en el consum incrementa la sensació de set i la necessitat de més hidratació, fet que seria contraproduent en la persona amb IC.

    La reducció en el consum de sal és una mesura recomanada en persones amb IC classe III-IV de la classificació de la NYHA que presenten signes i símptomes per prevenir la retenció de líquids, i molt especialment dirigida a les persones amb IC en què la causa ha estat la hipertensió arterial.

    La ingesta de sodi recomanada (tant en forma de sal comú com la present en els aliments) en la persona amb IC no hauria de sobrepassar els 2-3 g/dia. Cal tenir present que 5 grams de sal comuna (ClNa) equivalen a 2 grams de sodi (Na).

    Per reduir el consum de sal es recomana adoptar i mantenir les estratègies següents:
    • Retirar el saler de taula.
    • Cuinar sense sal i sense salses precuinades.
    • Evitar aliments amb un alt contingut de sal com:
      • Embotits (xoriço, llonganissa, mortadel·la, salsitxes, salsitxes de Frankfurt, etc.).
      • Aliments precuinats, congelats, enllaunats o processats.
      • Pernil dolç (tipus York) i pernil salat.
      • Formatge curat, mantegues salades.
      • Dauets de brou (Avecrem, Starlux, etc.).
      • Aperitius i snacks (patates xips, anxoves, olives, fruita seca).
      • Begudes gasoses (soda).
      • Sucs de fruites envasats.
      • Salaons (bacallà), aliments fumats.
      • Pa i torrades tipus biscota amb sal.
      • Salses que no es fan a casa (quètxup, salsa de soja, salsa Worcester, etc.).
    • Fer servir condiments alternatius potenciadors del sabor: 

      Condiments substitutius de la sal
       Condiment  Aliments   Gust  
       All  Peix, formatge  Amarg
       Canyella  Postres  Dolç
       Clavell o clau d'espècia   Verdura  Potencia el gust
       Comí  Sopa, patates, peix  
       Estragó  Amb tot  
       Julivert  Verdura, peix, salses  Potencia el gust
       Llorer  Amb tot  
       Menta  Verdura, salses, iogurt  Molt resfrescant
       Nou moscada  Amb tot  
       Orenga  Pizza, postres  
       Fonoll  Peix, carn  Fort
       Pebre  Peix, carn, salses  Picant
       Romaní  Pollastre, postres  
       Sàlvia  Peix, carn  
       Farigola  Sopa, peix, carn, ous  
      Font: Societat Catalana de Medicina Familiar i Comunitària. Grup de Treball en HTA. Guia pràctica d'hipertensió arterial per a l'atenció primària. 3a edició. Barcelona. EdiDe, 2005, p. 117 
        • Olis aromatitzats.
        • Llimona.
        • All.
        • Julivert.
        • Herbes aromàtiques: estragó, orenga, romaní, anet.
        • Vinagre.

          Alternatives a la sal
    • Modificar les formes de cocció.

      Una altra manera de preservar el sabor dels aliments és substituir les formes de cocció convencionals per d’altres que mantinguin el seu sabor com les coccions al vapor, a la planxa o els estofats. A l’hora de bullir es recomana fer servir menys quantitat d’aigua i afegir als brous més quantitat i varietat de verdures per potenciar més el sabor.
    • Comprovar a l’etiqueta dels aliments el seu contingut de sal.
  • Increment del consum de potassi.

    El potassi (K) és un mineral fonamental per al bon funcionament cardíac i ha de mantenir-se en uns rangs terapèutics estrets. Freqüentment l’administració de diürètics incrementa l’eliminació de potassi i per això se n’ha de complementar l’aportació. És per aquesta raó que s’aconsella incrementar el consum de potassi a la dieta, sempre que la persona no pateixi cap trastorn renal que dificulti l’eliminació d’aquest mineral.

    Entre els aliments que contenen potassi, hi ha les verdures, com ara els espinacs o els tomàquets; les fruites, com les cireres, el plàtan, les taronges, les prunes, la síndria o el meló, les panses, els dàtils, i també els pèsols, les patates i el peix.

  • Reducció del consum de greixos saturats i colesterol.
     
    Un excés en el consum de greixos saturats i colesterol incrementa el risc de malaltia coronària per la formació de plaques de greix i altres substàncies que es dipositen a les artèries i dificulten el pas i l’arribada de la sang cap als òrgans. A més, els aliments amb un alt contingut de greix acostumen a ser els més hipercalòrics. 

    Els greixos ingerits amb la dieta es classifiquen en greixos poliinsaturats (de textura líquida, com l’oli d’oliva), greixos monosaturats (com l’oli de gira-sol, l’oli de coco o l’oli de palma) i greixos saturats (de textura cremosa o sòlida, com les mantegues, el llard, la nata o el greix dels formatges i la llet).

    La persona amb IC ha de reduir el consum de greixos saturats i colesterol, presents en aliments com:
    • Llet sencera i productes làctics sencers: iogurts, formatges curats, formatge de cabra, flams i natilles.
    • Làctics amb un alt contingut de greix: nata, mantega, gelats cremosos, crema de llet.
    • Llard.
    • Rovells d’ou.
    • Pastisseria industrial.
    • Embotits.
    • Aperitius i snacks.
    • Vísceres i patés.
    • Carns vermelles (porc, xai, ànec, bou).
    • Oli de coco i de palma.
    • Salses amb ou i mantega, com ara beixamel o maionesa.

      Es recomana substituir els làctics sencers per productes desnatats, menjar formatge fresc o baix en greix, com la mozzarella o el mató sense sal, fer truites amb dues clares d’ou i un rovell, retirar la pell del pollastre, treure el greix visible de la carn, prendre peix blau, menjar un grapat de fruita seca a la setmana, consumir aliments amb un contingut alt de fibra, reduir el consum d'alcohol, cuinar exclusivament amb oli d’oliva i preferentment a la planxa, al vapor, al forn o al microones, en lloc de fregits.

2.2 Exercici i activitat física:

La pràctica d’exercici físic lleuger en la persona amb IC millora el funcionament del cor, redueix la fatiga i incrementa la capacitat per dur a terme les activitats diàries. A més, amb l’exercici físic s’aconsegueixen altres beneficis, com mantenir el pes corporal, controlar les xifres de pressió arterial, reduir les xifres de colesterol, millorar la circulació a les cames, evitar problemes articulars, prevenir el restrenyiment, reduir l’estrès, millorar l’autoestima i estimular el sistema immunitari.

És recomanable que la persona amb IC faci una activitat física lleugera, amb una freqüència habitual de 3 cops per setmana, adaptada al nivell de tolerància i fatiga. Es recomanen exercicis aeròbics com caminar, nedar o anar amb bicicleta. Per contra, es desaconsellen exercicis anaeròbics com fer abdominals o aixecar peses. S’ha de tenir en compte que a la mínima alteració (mareig, palpitacions, dolor toràcic) s’ha d’aturar immediatament l’activitat. En cas de descompensació de la IC es recomana fer repòs fins que la situació s’estabilitzi. 

L’activitat física i problemes de salut cardiovasculars


Dues persones grans fent exercici: una caminat i l'altre corrent

 

2.3 Control dels factors de risc: 

  • Reducció o abandonament de l’hàbit tabàquic.

    El tabac és un conegut factor de risc cardiovascular. La nicotina té un potent efecte vasoconstrictor, és a dir, reductor del diàmetre de les artèries i les venes, que repercuteix en un increment de la pressió arterial i de la freqüència cardíaca. A més, el tabac disminueix la disponibilitat d’oxigen dels teixits perquè les molècules d’hemoglobina de la sang tenen una major afinitat pel monòxid de carboni (present en el tabac) que per l’oxigen, per la qual cosa augmenta la carboxihemoglobina a la sang. Per tant, el consum de tabac no només redueix el diàmetre d’artèries i venes i fa més difícil l’arribada de la sang als òrgans i teixits, sinó que la sang que arriba és més pobra en oxigen. En la persona amb IC, s’ha demostrat que l’abandonament del consum de tabac es relaciona amb una reducció de la morbiditat i la mortalitat.

    Com deixar de fumar  
     
  • Reducció o supressió del consum d’alcohol.

    L’alcohol té un efecte depressor cardíac, s’associa a un increment en les xifres de pressió arterial i incrementa el risc de patir trastorns elèctrics en forma d’arítmies. En les persona amb IC, el consum d’alcohol hauria de limitar-se a 10-20 g/dia (1-2 gots de vi al dia). Tanmateix, en la persona en què la causa de la IC ha estat una miocardiopatia alcohòlica, el consum d’alcohol s’hauria de suprimir totalment. 
     
  • Reducció del consum de begudes excitants (cafè, te, cola).

    Les begudes excitants com el cafè, el te o les coles contenen substàncies com la cafeïna o la teïna que provoquen un increment de la freqüència cardíaca i redueixen el diàmetre de les artèries i les venes, cosa que sotmet el cor a una major resistència. En les persones amb IC, es recomana substituir aquestes begudes per begudes sense cafeïna o sense teïna. 
     
  • Reducció de l’estrès psíquic o les situacions d’alt nerviosisme.

    L’estrès i el ritme de vida accelerat provoquen que el cor hagi de treballar intensament, fet que repercuteix sobre la simptomatologia. S’han d’evitar les situacions estressants, les pors intenses, els conflictes familiars que puguin agreujar la situació de salut. 
     
  • Control de la pressió arterial.

    La hipertensió arterial és un factor de risc coronari i una de les principals causes de miocardiopatia hipertròfica. Un control adient i mantingut de les xifres de pressió arterial, amb medicació, amb l’establiment d’hàbits de vida adients (reducció en el consum de sal, manteniment d’exercici físic moderat), o amb totes dues coses, redueix el risc de desenvolupament i/o agreujament de la IC. Idealment s’haurien de mantenir xifres inferiors a 140/90 mmHg, o inferiors a 130/80 mmHg en persones amb diabetis. A més, la persona, en la mesura del possible, hauria de ser autònoma en el control regular de la tensió arterial.  
     
  • Control dels nivells de glucosa en persones amb diabetis.

    Una diabetis no controlada accelera l’aparició i el desenvolupament de la IC. Un control regular i mantingut de les xifres de glucosa, amb l’establiment d’hàbits de vida adients (dieta i pràctica regular d’exercici físic moderat) i/o medicació, redueix el risc de desenvolupament i/o agreujament de la IC. En la persona amb diabetis, aquest control és fonamental per poder actuar sobre aquest factor de risc. 

    Consells de salut per a les persones amb diabetis 
  • Vacunació contra la grip i la pneumònia.

    En la mesura del possible cal evitar les infeccions respiratòries com la grip, els refredats o la pneumònia, que incrementen el treball cardíac i poden actuar com a factors precipitants de descompensació de la IC. S’han d’evitar els canvis bruscos de temperatura, el contacte amb persones infectades, les aglomeracions de gent i cal vacunar-se anualment de la grip i el pneumococ.

 

3. Tractament quirúrgic: Cirurgia cardiaca

 
El tractament quirúrgic en la persona amb IC inclou la cirurgia cardiovascular de reparació o substitució d’artèries o vàlvules del cor i el trasplantament cardíac.

 

3.1 Revascularització coronària, 3.2 Reparació o substitució d’una vàlvula del cor, 3.3 Trasplantament cardíac

 

 

3.1. Revascularització coronària.

Si la causa de la IC ha estat l’obstrucció d’una artèria coronària, pot estar indicada la revascularització. En aquests cas, l’artèria tapada es pot reobrir, ja sigui mitjançant tècniques percutànies o cirurgia major.

En el primer cas, es tracta d'inserir un baló (angioplàstia) o una malla metàl·lica (stent) que provoquen una expansió de l'artèria i la deixen permeable al pas de la sang.

La tècnica consisteix en una injecció d'anestèsia local, generalment a l'engonal o al canell, per introduir en una artèria (generalment la femoral o la radial) un catèter guia que, seguit i guiat radiològicament a través d'un monitor, mostrarà com avança pel vas fins a arribar a l'artèria coronària que s’ha fet massa estreta. Un cop s'ha arribat a la lesió, s'infla el baló, que està incorporat al catèter, durant uns segons i seguidament es desinfla. En el cas de l'stent, va muntat al voltant del baló, que en inflar-se l’expandeix i l’adhereix a la paret de l’artèria. Posteriorment, es retira el catèter i es fa una arteriografia de comprovació per visualitzar que efectivament l'artèria s’ha obert.

En moltes ocasions, aquesta tècnica terapèutica es fa alhora que el cateterisme cardíac diagnòstic, en el qual es constata l’obstrucció d’una o més artèries coronàries.

Angioplàstica i stent coronari

En el cas de la cirurgia major, s’estableix una derivació a manera de pont (bypass) que permet el pas de la sang des d’un punt anterior a l’obstrucció coronària a un altre de posterior, i que redirigeix i garanteix el flux de sang a la part del cor afectada. Generalment el pont o bypass es fa utilitzant venes o artèries de la pròpia persona i, quan això no és possible, s’usa material sintètic.

Cor amb by-pass coronari

 

3.2. Reparació o substitució d’una vàlvula del cor

Aquest tractament només està indicat en els casos en què la causa que ha desenvolupat la IC és un trastorn valvular ja sigui congènit (de naixement) o adquirit com a conseqüència d’una altra malaltia. Amb el tractament quirúrgic de reparació o substitució valvular (generalment la vàlvula mitral o l'aòrtica) s’intenta prevenir futurs episodis de descompensació i millorar el pronòstic a llarg termini. Els principals trastorns valvulars s’associen a situacions en què les vàlvules no tanquen bé i la sang reflueix cap a les aurícules (regurgitació) o, per contra, no s’obren suficientment i el pas de sang s’estreny i es fa difícil (estenosi). En aquests casos, es pot reparar la vàlvula afectada o substituir-la per una altra (pròtesi) que pot ser mecànica o sintètica (vàlvula artificial), o biològica, és a dir, vàlvules procedents d’animals com ara el porc. El cirurgià és qui pren la decisió de fer el recanvi valvular per cirurgia oberta o per via percutània a través d'un catèter, tenint en compte l'edat de la persona, la qualitat de vida i la presència de símptomes, encara que la persona segueixi un tractament farmacològic correcte i tingui uns hàbits de vida saludables. Les persones intervingudes de cirurgia valvular generalment hauran de prendre medicació anticoagulant per evitar la formació de coàguls sobre la vàlvula nova i evitar la trombosi. En el cas de vàlvules artificials, el tractament anticoagulant ha de mantenir-se tota la vida, però en el cas de vàlvules biològiques només els tres primers mesos.

 

3.3. Trasplantament cardíac

Una alternativa per a algunes persones amb una IC molt evolucionada, quan el tractament farmacològic i el canvi d’hàbits de vida no aconsegueixen millorar la situació, és el trasplantament de cor. El cardiòleg, en funció de l’edat i la situació general de salut de la persona i la possibilitat o no de seguir l'intens tractament farmacològic que es requereix després del trasplantament, determinarà si és candidata a trasplantament i, en el cas de ser-ho, prendrà les mesures adients perquè estigui en el millor estat físic i psicològic possible per afrontar el trasplantament.

 

4. Implantació de dispositius elèctrics cardíacs

Una de les complicacions principals de la IC a mesura que evoluciona són els trastorns del ritme cardíac (arítmies). Un cor que no rep l’oxigen i els nutrients necessaris per funcionar correctament és un cor amb una alta probabilitat de patir arítmies greus. En la persona amb IC les arítmies agreugen la malaltia i poden ser causa de descompensació i reingrés, així com de mort sobtada. A més, els fàrmacs com la digoxina o els betablocadors alenteixen el ritme cardíac i també poden ser causa d’arítmies per alentiment excessiu o per bloqueig en la conducció dels impulsos elèctrics des de les aurícules als ventricles. En la persona amb IC avançada que presenta trastorns del ritme cardíac està indicada la implantació de dispositius elèctrics que ajuden a mantenir un ritme cardíac regular i a revertir arítmies potencialment greus. Els dispositius elèctrics cardíacs són petits aparells metàl·lics que es col·loquen amb anestèsia local a sota de la pell a l’alçada de la clavícula i que envien impulsos elèctrics per provocar una contracció cardíaca d’acord a les necessitats de la persona. Quan estan en funcionament no són dolorosos i disposen de bateries de llarga durada, malgrat que requereixen controls ambulatoris anuals. Els dispositius que es poden implantar són:

  • Marcapassos: Es col·loquen quan la freqüència cardíaca està molt alentida o hi ha una dificultat en la transmissió de l’impuls elèctric des de les aurícules als ventricles. La majoria funcionen a demanda, és a dir, només quan la persona ho necessita. En aquest cas, el marcapassos detecta la freqüència cardíaca de la persona i, quan és inferior a la freqüència mínima prefixada, envia un impuls elèctric per iniciar una contracció. En funció de la càmera cardíaca que estigui en contacte amb l’elèctrode es produirà la contracció auricular, ventricular o totes dues.
  • Desfibril·ladors automàtics implantables (DAI): En aquest cas, el dispositiu, molt similar a un marcapassos, detecta l’activitat elèctrica del cor i en el moment en què es produeix una arítmia greu, deixa anar una descàrrega elèctrica denominada desfibril·lació. Aquesta descàrrega interromp momentàniament l’activitat elèctrica del cor i permet que aquest reprengui la seva activitat habitual. Es col·loquen preventivament en persones de risc que han patit un episodi d’arítmia greu amb mort sobtada i s’han recuperat, i en aquelles amb episodis repetits d’arítmies greus associats a mareig i síncope.
  • Tractament de resincronització cardíaca (TRC): Aquests dispositius estan indicats quan els ventricles dret i esquerre no es contrauen alhora, sinó que un ho fa amb retard respecte de l’altre, cosa que afecta la coordinació i l’eficàcia de la contracció. El dispositiu de TRC emet sincrònicament impulsos elèctrics als dos ventricles perquè, a més de controlar la freqüència cardíaca com un marcapassos, els dos ventricles bateguin alhora. Estan recomanats en persones amb IC avançada (classe funcional II-IV de la classificació de la NYHA), amb ritme sinual, presència de símptomes malgrat un tractament farmacològic òptim i descoordinació entre ventricles confirmada en el resultat de les proves diagnòstiques. En cas d'arítmia auricular, el benefici del tractament amb TRC encara no està àmpliament demostrat. A més, al TRC, amb funció de marcapassos, també se li pot afegir la funció de desfibril·lador. En aquest cas, es tracta d’un dispositiu de resincronització associat a desfibril·lador. S’ha demostrat que la implantació d’un dispositiu de TRC millora la simptomatologia, redueix els reingressos i redueix la mortalitat.


Les persones portadores de dispositius elèctrics implantables han de seguir una sèrie de recomanacions i precaucions. 

p Llegir més...

Control de la situació de salut
pP@)

Per tal que la persona amb insuficiència cardíaca (IC) porti una vida el més normal possible i assoleixi el màxim nivell d’independència en la seva autocura, és imprescindible que es faci responsable del control i del coneixement de la seva situació de salut, de la medicació que pren i s’impliqui activament en aquest procés. L’autocura es defineix com el conjunt d’accions dutes a terme per la pròpia persona dirigides al manteniment de l’estat de salut, a l’evitació de comportaments i accions que puguin donar lloc a un empitjorament de la situació, i a la detecció precoç dels signes i símptomes que puguin indicar una descompensació de la malaltia.

Per establir un bon control de la situació de salut és necessari que la persona assoleixi: 1. Les fonts d'informació, 2. Coneixement de la malaltia, 3. Coneixement dels fàrmacs i dels objectius del tractament farmacològic, 4. Adopció i manteniment d’hàbits de vida saludables, 5. Conductes de prevenció i habilitats a adquirir, 6. Saber si existeixen associacions de malalts amb IC i grups d'ajuda que poden assessorar i compartir amb la persona dubtes i experiències. 

L’equip de salut ha de mantenir una relació estreta amb la persona i proporcionar-li els coneixements adients envers la medicació, el seu maneig i el tractament no farmacològic. L’assistència a programes d’educació ha demostrat una millora notable en l’adhesió al tractament farmacològic i no farmacològic de persones amb IC, la qual cosa redueix la mortalitat i millora la qualitat de vida.

 

 

1. Les fonts d'informació

Vivim en una època en què disposem d’informació abundant. La informació sobre la malaltia de la insuficiència cardíaca pot ser complexa i confusa. La manera de trobar informació precisa i actualitzada es fent servir fonts fiables i prestigioses, com ara les revistes especialitzades, els centres i les organitzacions especialitzades en insuficiència cardíaca i les pàgines web respectives, les organitzacions de professionals de la salut, així com les agències governamentals. És d’especial importància que les fonts d’informació d’internet que s’utilitzen siguin segures i de qualitat i en aquest sentit existeixen per a tots els públics, instruments de suport fàcils d’utilitzar com el qüestionari per avaluar pàgines Webs sanitàries segons criteris europeus, que ajuden a discriminar si una font és fiable o no.

 

2. Coneixement de la malaltia

Per poder assumir la importància de la seva situació de salut i responsabilitzar-se de les seves pròpies cures, la persona ha de ser capaç d’explicar amb les seves paraules: 

 

3. Coneixement dels fàrmacs i dels objectius del tractament farmacològic

Per poder gestionar la medicació, la persona amb IC ha de disposar d’informació relativa als fàrmacs i als objectius del tractament farmacològic, és a dir, ha de ser capaç d’explicar amb les seves paraules: 

  • Quins fàrmacs pren, les dosis i l'horari de consum preferent, els efectes desitjables, els efectes adversos, les interaccions amb altres fàrmacs que pren o d'ús comú i com actuar en cas d’oblit o o d’haver doblat la dosi. 
  • La importància de: 
    • No deixar de prendre mai la medicació indicada, fins i tot si s’alleugen els símptomes. 
    • No modificar les dosis o deixar de prendre la medicació en cas d’aparició d’altres trastorns de salut. 
    • Consultar sempre el metge en cas que un altre especialista hagi prescrit una medicació nova. 
    • Disposar d'una llista amb el nom genèric i comercial de tots els medicaments que pren, la dosi, la via d'administració i la freqüència o horari. S’ha d’actualitzar aquesta llista quan hi hagi qualsevol modificació.
  • Que els beneficis inicials del tractament farmacològic amb el temps poden ser insuficients i es poden requerir modificacions en les dosi o canvis de medicació. 
  • Que hi ha medicaments que poden agreujar la simptomatologia de la IC i, per tant, cal evitar-los. En són un exemple els antiinflamatoris no esteroïdals, els corticoides, els antidepressius tricíclics, els antagonistes del calci i alguns antiarítmics.

  

4. Adopció i manteniment d’hàbits de vida saludables

- Adopció d’hàbits de vida saludables

 

5. Conductes de prevenció i habilitats a adquirir

 

5.1 Evitar l'increment de pes, 5.2 Reconèixer els signes i símptomes que poden suggerir una descompensació de la IC, 5.3 Prendre el pols i controlar la freqüència cardíaca, 5.4 Controlar regularment i amb freqüència la pressió arterial, 5.5 Controlar regularment i freqüentment el nivell de glucosa en la persona amb diabetis.

 

5.1 Evitar l’increment de pes.

Una manera de saber si l’organisme està retenint líquid o, d’altra banda, si la resposta als diürètics és insuficient és dur a terme un autocontrol de pes regular, com a mínim tres cops per setmana. L’excés de líquid que no s’elimina s’acumula en forma d’edema i incrementa el pes corporal total. Portar un registre regular de pes ajuda a detectar les modificacions i les oscil·lacions setmanals i a poder actuar tant en cas d’una pèrdua de líquids excessiva com insuficient.

Bàscula

 

5.2 Reconèixer els signes i símptomes que poden suggerir una descompensació de la IC.

La persona amb IC ha d’aprendre a identificar i reconèixer precoçment els següents signes i símptomes indicatius de descompensació i consultar l’equip de salut en cas que apareguin

  • Un increment ràpid del pes corporal (més de 2-3 kg en 3 dies). És una conseqüència de la retenció excessiva de líquids. 
  • Un augment de la inflor de les cames i dels peus (edemes generalitzats). La persona pot detectar que li costa col·locar-se les sabates o que al final del dia els turmells estan inflats o més inflats del que és habitual. 
  • Un increment de la dificultat per respirar o un augment de falta d’alè (dispnea de mínim esforç o repòs). La persona pot detectar que es fatiga i li falta l’aire en fer esforços que anteriorment podia dur a terme sense problemes o, fins i tot, que li manca l’alè en repòs. 
  • Una disminució de la quantitat d’orina habitual o un augment de l’emissió nocturna d’orina (nictúria). La posició horitzontal afavoreix la millora de la perfusió al ronyó i augmenta la producció d’orina i, per tant, l’aparició de nictúria, que obliga la persona a aixecar-se més vegades a la nit amb ganes d’orinar. 
  • Alteracions del son, sensació de manca d’aire en posició horitzontal o necessitat de dormir amb més coixins (ortopnea). La persona pot detectar que necessita més coixins per descansar a la nit o que es desperta amb sensació d’ofec. 
  • La presència de tos persistent. La tos és una conseqüència de la retenció de líquids als pulmons. S’ha de diferenciar entre una tos seca, més habitual com a efecte secundari del tractament amb IECAS, i una tos amb flegma de coloració verdosa (que pot indicar infecció respiratòria) o de color rosat i espumosa (que pot ser una manifestació d’edema pulmonar). 
  • Un cansament generalitzat. La persona pot detectar que es cansa amb més freqüència i que la fatiga s’ha incrementat quan fa activitats que abans no li comportaven tant cansament. 
  • Mareig. La sensació de mareig és conseqüència del fet que al cervell no li arriba sang suficient. La persona pot detectar mareig amb els canvis bruscos de posició. És important recordar que el mareig no només és un signe de descompensació sinó que també pot succeir com a efecte secundari dels fàrmacs prescrits per a la IC, com els IECAS, els ARAII, els diürètics, els betablocadors, la ivabradina o els vasodilatadors.

    - El tractament farmacològic en la IC.  
  • Palpitacions. La persona pot detectar que el cor batega més ràpidament, com si li fes salts, o de manera irregular. A vegades es manifesta com una sensació estranya al pit. Les palpitacions es poden acompanyar de sensació de mareig. 
  • Dolor toràcic. L’aparició de dolor al pit o als braços és un símptoma greu que pot indicar un episodi d’angina de pit o infart de miocardi. Si la persona detecta aquest símptoma ha de sol·licitar immediatament ajuda mèdica. 
  • Inapetència i nàusees. La persona pot detectar sensació d’estar tipa, de molèsties gàstriques, digestions difícils, pèrdua de la sensació de gana i nàusees. Aquests símptomes poden ser conseqüència de congestió de líquid a l’abdomen.

 

5.3 Prendre el pols i controlar la freqüència cardíaca. 

La persona amb IC hauria de conèixer la tècnica d’autopalpació del pols per aprendre a identificar alteracions en la regularitat i la freqüència dels batecs cardíacs, així com la seva intensitat.

Pols radial

Per poder prendre el pols d’una manera accessible, la persona haurà de seguir les següents recomanacions: 

  • Fer-ho sempre en una situació relaxada i mai després d’haver menjat, haver fet un exercici intens o quan tingui ganes d’orinar. 
  • Reposar asseguts com a mínim 5 minuts abans de fer-ho, en un ambient tranquil, sense sorolls i amb una temperatura agradable. 
  • Mantenir una postura còmoda, recolzant l’esquena i sense creuar les cames. Deixar-ho per a més tard en cas de dolor o en situacions d’estrès. 
  • Evitar el consum de cafè, d’alcohol o de tabac, com a mínim entre 30 minuts i una hora abans de prendre el pols. 
  • Localitzar una artèria accessible, com per exemple l’artèria radial, situada a la cara anterior del canell per sota del polze. 
  • Aplicar dos dits, preferentment els dits índex i del mig de la mà contrària i pressionar perquè l’artèria es mantingui sobre l’ós. La pressió ha de ser suficient perquè es pugui percebre el pols però no massa forta per evitar l’oclusió i restringir el pas de sang cap a la mà. 
  • No fer servir el polze, ja que el seu propi batec podria confondre’s amb el pols radial. 
  • Fer servir un rellotge que marqui els segons. 
  • Mantenir la pressió durant 30 segons mentre es compten els batecs, valorant si entre un i l’altre hi ha un interval de temps similar. Passats els 30 segons, multiplicar el resultat per dos per obtenir la freqüència cardíaca total en un minut. 
  • Si es detecta algun tipus d’irregularitat, allargar la mesura fins a 60 segons. 
  • Anotar les xifres obtingudes en una llibreta de control i registrar la regularitat o irregularitat. 
  • Prendre el pols sempre a la mateixa hora i preferentment al matí abans de prendre la medicació antiarítmica. 
  • Si el cor batega molt lentament (menys de 50 batecs per minut) i la persona té sensació de mareig, consultar l’equip de salut abans de prendre l’antiarítmic. 
  • En cas de notar palpitacions o de tenir la sensació que el cor batega més de pressa, prendre el pols i identificar a la llibreta els signes acompanyants.

 

5.4 Controlar regularment i amb freqüència la pressió arterial. 

Per portar un control regular de la pressió arterial (PA), a banda dels controls establerts per l’equip de salut, la persona hauria de poder fer controls més regulars (com a mínim setmanals), especialment si pren medicació per baixar la pressió arterial. Aquests controls es poden fer a les farmàcies o bé es pot disposar d’un aparell electrònic automàtic per fer l’automesura al braç o al canell allà on es vulgui.

Si aquest és el cas, la persona hauria de conèixer quin és el procediment i les recomanacions per obtenir una mesura correcta.

Per dur a terme de manera correcta la mesura de la pressió arterial (PA) s’han de seguir les següents recomanacions de la Societat Espanyola d’Hipertensió. 

  • Prendre la PA sempre abans de prendre la medicació. 
  • Prendre la PA en el braç que aporti les xifres de pressió més altes. Aquest es considera el braç de control. Per identificar-lo, inicialment s’ha de mesurar la PA en els dos braços i escollir la més alta. 
  • Fer-ho sempre en una situació relaxada i mai després d’haver menjat, haver fet un exercici intens o amb ganes d’orinar. 
  • Reposar assegut com a mínim 5 minuts abans de fer-ho, en un ambient tranquil, sense sorolls i amb una temperatura agradable. 
  • Mantenir una postura còmoda, recolzant l’esquena i sense creuar les cames. 
  • Evitar mesurar la pressió en cas de dolor o en situacions d’estrès. 
  • Evitar el consum de cafè, d’alcohol o de tabac, com a mínim una hora abans de prendre la PA. 
  • Retirar la roba del braç en el qual es farà la mesura. Evitar que la roba sigui massa ajustada o exerceixi un efecte de torniquet sobre el braç. 
  • Col·locar el braçal 2-3 cm per sobre de la flexura del colze i col·locar el braç en extensió, recolzat sobre una taula a l’alçada del cor.
  • Seleccionar un maneguí d’una mida adequada al braç, en què la banda pneumàtica cobreixi el 80 % del perímetre del braç i tingui una longitud que cobreixi dues terceres parts del braç. Un maneguí massa gran donarà xifres més baixes de les reals i un maneguí massa petit donarà xifres més altes.
  • Seguir les instruccions del fabricant de l’equip o les explicacions que hagi donat l’equip de salut. 
  • Evitar moure el braç mentre es fa la mesura. 
  • Anotar les xifres obtingudes corresponents a la pressió arterial sistòlica o màxima (PAS), a la pressió arterial diastòlica o mínima (PAD) i a la freqüència cardíaca (FC) en una llibreta de control. Registrar l'hora exacta de l'autocontrol i l'hora de la presa de l’antihipertensiu, el diürètic o el vasodilatador.
  • En cas de pols irregular, s’han de repetir les lectures, de 3 a 5 vegades, amb un interval de com a mínim 2 minuts entre dues lectures. 
  • Comprovar l’exactitud de l’equip de mesura domiciliari comparant-lo amb el de la consulta de l’equip de salut i seguir les recomanacions del fabricant per al seu manteniment regular.

    Com prendre la pressió arterial

    Pots descarregar-te aquesta infografia aquí.


5.5 Controlar regularment i freqüentment el nivell de glucosa en la persona amb diabetis. 


- L’autocontrol i l’autoanàlisi en la diabetis 

 

6. Saber que existeixen associacions de malalts amb IC i grups d’ajuda que poden assessorar i compartir amb la persona dubtes i experiències

En aquest sentit es recomana: 

  • Unitats monogràfiques: Als hospitals existeixen unitats i professionals amb equips multidisciplinaris (infermeres, metges, dietistes, fisioterapeutes, treballadors socials) centrats exclusivament en el tractament i la cura de la persona amb IC. La seva especialització pretén oferir una atenció continuada i integral de la persona amb IC i la seva família. A les unitats d’insuficiència cardíaca es duen a terme programes de formació en autocura. Com a exemple d’aquests programes, destaca el programa pacient expert (PPE), desenvolupat a Catalunya a les institucions de l'Institut Català de la Salut (ICS), en què una persona amb IC amb bona adhesió al tractament i capaç de responsabilitzar-se activament en la seva autocura actua com a educador d’altres persones amb IC. En aquest programa, el professional sanitari fa d’observador i només intervé en cas necessari. L’experiència és positiva, ja que la persona amb IC te el reflex d’una altra que ha experimentat en primera persona els mateixos signes i símptomes, i és capaç d’autocuidar-se. 
  • Associacions de malalts i grups d’ajuda: Entramats socials a qui la persona amb IC es pot adreçar com a font de suport. La seva ajuda se centra a resoldre les necessitats, els dubtes i a compartir experiències d’un col·lectiu de persones afectades per un mateix trastorn de salut. 
  • Gestió dels certificats del grau de discapacitat. Les persones amb una malaltia crònica que presenten un grau variable de dificultat per dur a terme les activitats de la vida quotidiana poden sol·licitar un certificat del grau de discapacitat, que a Espanya concedeix el departament de serveis socials de cada comunitat autònoma. És un document que expressa en percentatges el grau de limitació o de disminució que té cada persona per desenvolupar qualsevol activitat de la vida quotidiana. A partir d’un grau de disminució igual o superior a un 33 %, l’administració posa a disposició de la persona un conjunt de recursos dirigits a millorar la seva qualitat de vida. Com a exemple de recursos, hi ha les deduccions en la declaració de renda, els beneficis per a les empreses que contractin persones amb un certificat de disminució o les ajudes per a l’adquisició d’habitatges de protecció oficial. Per a més informació o gestió del certificat de disminució, cal dirigir-se al departament de serveis socials de l’ajuntament corresponent al lloc de residència.

 

 

p Llegir més...

Insuficiència cardíaca en les etapes del cicle vital
pP@)

1. IC en nounats i lactants, 2. IC en la infància i l'adolescència, 3. IC en l'adult, 4. IC en la vellesa.

 

1. Insuficiència cardíaca en nounats i lactants.

L’aparició d’IC en nounats i lactants generalment es produeix durant els tres primers mesos de vida. Les causes més habituals són l’existència d’un trastorn congènit, és a dir, la presència d’una cardiopatia en néixer (creixement inadequat de les càmeres cardíaques, comunicacions entre aurícules i ventricles o entre les bandes esquerres i dretes del cor, trastorns adquirits del miocardi per infeccions o medicaments i arítmies cardíaques). Tanmateix, el seu diagnòstic és difícil, ja que les manifestacions clíniques es poden confondre amb determinats quadres respiratoris. Durant el primer any de vida, la IC es pot manifestar en el lactant com a una dificultat per ingerir aliments, amb un creixement i un desenvolupament no adequats, amb respiració augmentada i profunda, sudoració important, irritabilitat i infeccions pulmonars de repetició. Són freqüents els signes de dificultat respiratòria amb aleteig del nas, la utilització dels músculs de les costelles i la coloració blavosa de la pell. En els nadons, l’edema es localitza amb major preferència a la cara i al dors de la mà que a la resta del cos i és difícil observar la dilatació de les venes del coll ja que a aquesta edat el coll és curt.   
 

2. Insuficiència cardíaca en la infància i l’adolescència.

En nens escolars i adolescents les principals causes d’IC són la descompensació de cardiopaties ja existents, arítmies, infeccions (febre reumàtica, miocarditis, pericarditis), malalties inflamatòries generals (malalties del col·lagen, malaltia de Kawasaki) i la disfunció del múscul cardíac, generalment com a complicació posterior a la cirurgia. En aquesta etapa, els signes i símptomes són similars als de l’adult, amb un paper destacat de la dispnea d’esforç, l’ortopnea, la dispnea paroxística nocturna, la intolerància a l’exercici i els edemes amb hepatomegàlia. 

Pautes per afrontar els problemes de salut crònics en la infància  
Pautes per afrontar els problemes de salut crònics en l’adolescència
Consells de salut en la infància 
Consells de salut en l’adolescència


3. Insuficiència cardíaca en l’adult.

Les causes d’IC en l’adult poden ser variades, malgrat que en la majoria de casos es manifesta com una IC aguda amb disfunció del ventricle esquerre posterior, amb un quadre de cardiopatia isquèmica o amb hipertensió arterial. Tanmateix, també es pot donar el cas de persones amb IC crònica per miocardiopatia que presentin major limitació a l’activitat que durant l’etapa adolescent i en què es plantegi en aquest moment la possibilitat d’un trasplantament. 

Consells de salut en l’adultesa

 

4. Insuficiència cardíaca en la vellesa.

Aquesta és l'etapa del cicle vital en què la IC té una major incidència. Generalment està causada per la hipertensió o per factors de risc cardiovascular. Són habituals en aquests casos les descompensacions produïdes per infeccions respiratòries o per inadequació del tractament farmacològic habitual. A més, els canvis en el nivell d’autocura i autonomia poden dificultar el seguiment i control de la situació de salut. 

Consells de salut en la vellesa 

p Llegir més...

Situacions de vida relacionades
pP@)

1. Insuficiència cardíaca en l'embaràs, 2. Insuficiència cardíaca i viatges, 3. Insuficiència cardíaca i sexualitat.

 

1. Insuficiència cardíaca en l’embaràs

L’embaràs implica una càrrega sobreafegida per al cor que pot agreujar la simptomatologia d’una IC establerta. Amb l’embaràs, el volum de sang s’incrementa i la llum dels vasos s’eixampla. A més, per causes hormonals, es produeix més retenció de líquids. Aquests mecanismes es deuen a un augment de les necessitats metabòliques i d’oxigen produït per la presència del fetus. En la dona amb IC la planificació de l’embaràs s’hauria de fer conjuntament amb el cardiòleg, després d’haver valorat els riscos potencials. A més, la majoria dels fàrmacs indicats en el tractament de la IC estan contraindicats en l’embaràs.

L’embaràs per si sol no dóna origen a IC, excepte en els casos en què se superposa a altres situacions que també impliquen un increment de les necessitats cardiovasculars.

Tanmateix, hi ha dones que durant l’últim trimestre de l’embaràs i fins a cinc o sis mesos després del part desenvolupen una insuficiència cardíaca de causa no coneguda, amb dilatació del cor, augment de la seva mida (cardiomegàlia) i amb presència de signes i símptomes d’insuficiència cardíaca. A aquest quadre se’l denomina miocardiopatia puerperal o miocardiopatia peripartum i, malgrat que es tracta d’un trastorn molt infreqüent, s’associa amb més freqüència a dones que han tingut més d’un part (multípares), dones de raça negra i a partir dels 30 anys. El pronòstic es relaciona amb la normalització o no de la mesura del cor després del part. En qualsevol cas, si la dona ha desenvolupat la miocardiopatia, es desaconsellen futurs embarassos. 

Consells de salut en l’embaràs 
Consells de salut en el part

 

2. Insuficiència cardíaca i viatges

Qualsevol esforç físic intens i perllongat, com l’enrenou d’un viatge, pot precipitar una descompensació de la IC. És important planificar el viatge amb antelació, sense que suposi un estrès físic i psíquic sobreafegit. Cal disposar de tota la medicació en quantitat suficient i seguir una sèrie de recomanacions  a l’hora de viatjar.

Cal tenir en compte que viatjar a països o zones amb alçades superiors a 1500 metres sobre el nivell del mar o a zones amb climes humits i tropicals també pot precipitar canvis en els signes i símptomes d’una
IC estabilitzada.

Els viatges en avió, pel fet de ser més curts, sempre són preferibles als viatges llargs en altres mitjans de transport.

En cas d’una IC en estadis molt avançats la limitació a l’activitat física pot dificultar el plantejament d’un viatge.

Viatjar saludablement

 

3. Insuficiència cardíaca i sexualitat

El manteniment de l’activitat sexual és una preocupació freqüent en la persona amb IC. La por a un episodi d’isquèmia, als efectes d’una medicació com els betablocadors o els trastorns en l’estat d’ànim poden dificultar el manteniment de relacions sexuals satisfactòries

La persona ha de saber que pot mantenir una activitat sexual regular sense incidències, sempre que sigui capaç de mantenir una activitat física regular i moderada sense l’aparició de simptomatologia cardiovascular, com ara ofec, palpitacions o dolor toràcic. És infreqüent l’aparició d’aquests símptomes durant les relacions sexuals si no apareixen mentre es practica esport. Tanmateix, en persones amb IC evolucionada (classificació funcional de la NYHA III-IV), una activitat sexual intensa pot precipitar símptomes de descompensació. És recomanable comunicar a l'equip de salut aquestes preocupacions i qualsevol disfunció que es presenti.

 

p Llegir més...

Problemes de salut relacionats
pP@)

Els principals problemes de salut o complicacions potencials associades a la Insuficiència cardíaca (IC) tenen relació amb la progressió o la descompensació de la pròpia malaltia o amb el tractament farmacològic.

  1. Problemes de salut relacionats amb la malaltia
  2. Problemes de salut relacionats amb el tractament farmacològic
  3. Situacions que poden desencadenar una descompensació de la IC

 

1. Problemes de salut relacionats amb la malaltia

 

1.1 Edema agut de pulmó

És l’acumulació de líquid al pulmó com a conseqüència de la incapacitat del ventricle esquerre de bombar a un ritme adequat la sang que rep, cosa que fa que la sang s’estanqui als pulmons i dificulti l’intercanvi d'oxigen i de diòxid de carboni. Es manifesta amb signes i símptomes d’ofec, dificultat per dormir en posició horitzontal, pressió alta, taquicàrdia, edemes i tos amb escuma rosada. L’edema agut de pulmó és una de les principals causes d’ingrés hospitalari per descompensació de la IC. Durant l’ingrés habitualment s’administren dosi altes de diürètics per ajudar a eliminar el líquid retingut, vasodilatadors i ajuda externa per respirar millor durant unes hores, amb una mascareta connectada a un aparell de ventilació que suplirà part de l’esforç que la persona hauria de fer per respirar (VMNI: ventilació mecànica no invasiva).

 

1.2 Xoc cardiogènic

És la forma aguda més greu de fallada del cor. Es tracta d’una situació en què els teixits de l’organisme no reben la sang amb els nutrients i l’oxigen necessaris per poder dur a terme les seves funcions com a conseqüència de la incapacitat de bombeig del cor. Aquest dèficit d’oxigen altera el metabolisme normal de l’organisme i indueix a fracàs en altres òrgans del cos. La persona presenta taquicàrdia amb pressió arterial molt baixa, pell freda, humida i pàl·lida, poca producció d’orina i té sensació de gravetat (sensació que alguna cosa no va bé, semblant a la de mort imminent) . Es tracta d’una situació greu que requereix ingrés hospitalari i vigilància intensiva.

 

1.3 Emergència hipertensiva

És l’elevació brusca de les xifres de pressió arterial, que en la persona amb IC generalment s’acompanya de signes de congestió pulmonar. Si no es corregeix, la tensió alta pot acabar afectant a òrgans vitals com el cervell, el ronyó o el cor, o la vista, i posar en perill la vida de la persona. Requereix control i tractament intensiu de la pressió arterial per normalitzar-la i evitar les lesions associades.

 

1.4 Arítmies greus

És l’alteració de la freqüència i/o la regularitat del ritme cardíac causada per una fallada del sistema de conducció elèctrica del cor com a conseqüència de l’evolució de la malaltia. Les arítmies més habituals són les irregulars i ràpides, com la fibril·lació auricular, i altres més greus, com les taquicàrdies ventriculars i la fibril·lació ventricular amb mort sobtada. És important que la persona aprengui a prendre’s el pols i sigui capaç d’identificar si és ràpid o lent, i regular o irregular, així com d’associar les arítmies a altres manifestacions com palpitacions o mareig. En el cas de la fibril·lació auricular el metge inicialment intentarà descartar una causa que no tingui a veure amb el cor, com una alteració dels electròlits sanguinis, un augment de secreció de la hormona tiroïdal (hipertiroïdisme), infeccions o isquèmia del miocardi. Si es descarten aquestes causes, es valorarà la necessitat d’afegir fàrmacs antiarítmics al tractament habitual per tal que la freqüència cardíaca torni a tenir un ritme regular, o per alentir-la i evitar que repercuteixi en el funcionament dels òrgans. Si malgrat les mesures la persona pateix episodis freqüents d’arítmies greus, caldrà avaluar la possibilitat d’implantar un dispositiu elèctric subcutani.

 

2. Problemes de salut relacionats amb el tractament farmacològic

 

2.1 Hipotensió ortostàtica

És una de les complicacions principals associada als fàrmacs, especialment diürètics, IECAS, ARA II i vasodilatadors. La hipotensió ortostàtica generalment es presenta en forma de mareig, sensació de calor amb sudoració i visió borrosa. En alguns casos, el descens de la pressió arterial disminueix l'arribada de sang al cervell i pot provocar la pèrdua momentània de consciència en forma de síncope. En cas que aparegui, és molt important identificar si aquesta sensació de mareig es repeteix a hores similars i si coincideix amb la presa d’algun fàrmac antihipertensiu, diürètic o vasodilatador, i cal consultar el metge per ajustar les dosis de fàrmac o modificar l’horari.

En el moment d’aparició de la sensació de mareig es recomana: 

  • Estirar-se al llit o a terra, amb els peus elevats per damunt de l’alçada del cor, amb l’ajuda d’un coixí o de qualsevol altre objecte que faci el fet, per afavorir el retorn de sang cap al cor i al cervell. 
  • Si no és possible estirar-se, seure inclinat cap endavant fins que el cap quedi entre les cames. 
  • Quan hagi millorat la sensació de mareig, canviar de posició molt lentament mentre s’inspira profundament, passant d’estar ajagut a estar assegut i, finalment, posar-se dret.

 

2.2 Deshidratació 

És una complicació freqüent associada al consum de diürètics. Es manifesta també com a mareig per pressió arterial baixa, però generalment s’acompanya de sensació de set, llengua seca i pell seca. En cas que aparegui, cal consultar el metge per ajustar les dosis de fàrmac.

 

2.3 Arítmies

És l’alteració de la freqüència i/o la regularitat del ritme cardíac, en aquest cas provocada per l’efecte dels fàrmacs. La digoxina, els betablocadors i la ivabradina provoquen que el cor bategui més lentament i doni lloc a arítmies lentes. Moltes vegades aquestes arítmies es manifesten en forma de síncope i la persona es mareja per pressió baixa a conseqüència de l’arítmia. La persona ha d'aprendre a identificar quina és la freqüència cardíaca a partir de la presa del pols arterial.

 

2.4 Intoxicació

La digoxina és un fàrmac que presenta nivells terapèutics estrets. Si el nivell de digoxina a la sang és excessiu, pot esdevenir tòxica, motiu pel qual és fonamental establir controls analítics segons indiqui el metge responsable. Si el fàrmac s’acumula a la sang pot ser a causa d’un excés en la dosi (per exemple, no s’ha mantingut el descans recomanat) o per problemes del fetge o dels ronyons que dificulten el metabolisme i l’eliminació del fàrmac a través de l’orina. En cas d’intoxicació per digoxina, la persona presentarà trastorns visuals, com ara visió doble o borrosa, acolorida de verd o d’anells de llum; alteracions gàstriques, com nàusees, vòmits, diarrees o dolor abdominal; alteracions del ritme cardíac, i alteracions neurològiques, com mal de cap, son excessiva o insomni i feblesa muscular. En cada cas, el metge responsable avaluarà la necessitat d’ajustar les dosis o col·locar un dispositiu elèctric implantable. La persona que pren digoxina ha de saber prendre’s el pols i aprendre a identificar la regularitat i la freqüència dels batecs del cor, així com conèixer quines són les manifestacions d'intoxicació digitàlica, ja que d’aquesta forma serà capaç d’identificar precoçment els signes i símptomes que l’acompanyen per poder comunicar-ho i cercar ajuda per resoldre-ho.

 

3. Situacions que poden desencadenar una descompensació de la IC

Factors i conductes de risc

p Llegir més...

Factors i conductes de protecció
pP@)

Les persones amb factors de risc de patir una IC poden adoptar i mantenir un seguit de conductes de protecció que les ajudin a prevenir-ne i retardar-ne l’aparició, mentre que aquelles que ja la pateixen poden prevenir i retardar l’aparició i l’evolució de complicacions mitjançant l’adopció i el manteniment d’un seguit de:

1. Factors i conductes de protecció associats a la malaltia i 2. Factors i conductes de protecció associats amb el control de la situació de salut.

 

1. Factors i conductes de protecció associats a la malaltia

Cal diferenciar entre els factors per prevenir la IC i les conductes per evitar els principals problemes de salut associats a la malaltia.


1.1 Conductes de protecció de la IC

Tot i que la cardiopatia isquèmica o lesió coronària és la principal causa de la IC, per prevenir el seu desenvolupament en persones de risc és molt important la promoció de certs hàbits saludables. 

  • Evitar el tabaquisme.  
  • Prendre una dieta cardiosaludable que inclogui verdures i fruites, cereals, patates, llegums, carns magres, peix, ous i greixos insaturats com l’oli d’oliva. 
  • Mantenir una activitat física regular
  • Reduir el consum d’alcohol i begudes excitants. 
  • Evitar les situacions d’estrès.

 

1.2 Conductes de protecció relacionades amb els principals problemes de salut associats a la malaltia

Un cop instaurada la IC, per prevenir l’aparició de complicacions associades a la malaltia i al tractament, és recomanable que la persona adopti les mesures següents com a factors de protecció: 

  • Controlar l’aportació de líquids, sense sobrepassar 1,5-2 l/dia.  
  • Controlar l’aportació de sodi, sense sobrepassar els 2-3 g/dia.  
  • Identificar els signes i els símptomes de sobrecàrrega de líquids, com l’ofec, l’ortopnea, l’increment dels edemes, la tos o esput amb escuma rosada, etc.  
  • Aprendre la tècnica de palpació del pols i posar-la en pràctica especialment en cas de palpitacions, arítmies o mareig. Aprendre a identificar modificacions en la regularitat i la freqüència cardíaques (pols ràpid, superior a 100 batecs per minut, o pols lent, per sota de 60 batecs per minut).  
  • Prendre’s la pressió arterial de manera regular. Establir controls freqüents especialment davant la incorporació d’un nou fàrmac antihipertensiu o en cas d’episodis freqüents de mareig.  
  • Conèixer el tractament farmacològic i els principals efectes secundaris que poden derivar-se de la seva administració.

 

2. Factors i conductes de protecció associats amb el control de la situació de salut

La persona amb IC, per dur un control correcte de la situació de salut i ser independent en l’autocontrol de la malaltia, hauria de:

  • Responsabilitzar-se i participar activament en el control de la malaltia

    El coneixement de la malaltia i del tractament que la persona segueix és fonamental per identificar a temps qualsevol nou signe o situació que pugui suggerir una descompensació i poder comunicar-ho a l’equip de salut. L’adhesió i el compliment del tractament farmacològic és un dels principals factors de protecció per prevenir descompensacions relacionades amb el tractament.

  • Adoptar hàbits de vida saludables.

    Per al control de la situació de salut és molt important adoptar hàbits de vida saludables. És recomanable que la persona adopti les mesures següents: 
    • Abandonar l’hàbit tabàquic.  
    • Mantenir una dieta equilibrada i variada que inclogui aliments amb fibra (fruites, verdures, cereals integrals i llegums), carns magres, peix, ous i oli d’oliva. 
    • Controlar l’aportació de líquids, sense sobrepassar 1,5-2 l /dia. 
    • Controlar l’aportació de sodi, sense sobrepassar els 2-3 g/ dia. 
    • Incrementar l’aportació de potassi consumint aliments com nous, plàtans, bledes, carabasses, pastanagues, patates i alvocats, entre d'altres. 
    • Prevenir el sobrepès i l’obesitat fent una dieta equilibrada i reduint el consum de greixos saturats i colesterol. 
    • Evitar el consum d’alcohol. 
    • Evitar el consum de substàncies estimulants com el cafè, el te o les coles. 
    • Incloure en la vida diària un programa d’activitat física moderada i regular dins les possibilitats individuals. Caminar és el millor exercici. 
    • Controlar l’estrès i evitar les situacions emocionals extremes. 
    • Vacunar-se contra la grip i el pneumococ. 
    • Evitar canvis bruscos de temperatura.
  • Establir conductes de prevenció i habilitats.

    És recomanable establir les conductes de prevenció i habilitats següents: 
    • Aprendre a reconèixer els signes i símptomes que poden suggerir una descompensació, com la dispnea davant de petits esforços o en repòs, la tos, l’increment dels edemes, l’ortopnea, un cansament superior a l’habitual, etc.). 
    • Controlar regularment el pols i la freqüència cardíaca. Aprendre la tècnica per prendre’s el pols. 
    • Establir controls regulars de pressió arterial. 
    • En la persona amb diabetis, mantenir un bon control del nivell de glicèmia seguint el tractament prescrit. 
    • En la persona amb hiperlipèmia, mantenir un bon control del nivell de colesterol a la sang adoptant una dieta baixa en greixos saturats i colesterol, i rica en fibra i estanols vegetals, així com mantenir el tractament farmacològic hipolipemiant prescrit, si escau.  
    • Evitar l’automedicació amb fàrmacs com AINES, comprimits efervescents, corticoides, antidepressius tricíclics o antagonistes del calci.
  • Fonts d’informació acreditades i rigoroses

    Qualsevol dubte o inquietud ha de ser resolta. Per fer-ho, la persona disposa de recursos d’informació al seu abast que poden ajudar a resoldre les qüestions que li sorgeixin i a aprofundir en el coneixement de la situació de salut. És d’especial importància que les fonts d’informació d’Internet que es consultin siguin segures i de qualitat. En aquest sentit, hi ha instruments de suport fàcils d’utilitzar per a tots els públics, com el qüestionari per avaluar pàgines web sanitàries segons criteris europeus, que ajuden a discriminar si una font és fiable o no.

    Tanmateix, qualsevol dubte o modificació en els hàbits de vida hauria de ser  consultada i contrastada amb l’equip de salut habitual.
  • Controlar i evitar els factors i conductes de risc que es relacionen amb el trastorn de salut.
  • Identificar la xarxa de recursos personals, familiars i socialsque cada persona pugui necessitar i utilitzar-la.
p Llegir més...

Factors i conductes de risc
pP@)

  1. Factors de risc d'IC.
  2. Factors i conductes de risc relacionats amb la descompensació de la IC crònica.

 

1. Factors de risc d’IC

S’han identificat una sèrie de factors de risc (modificables i no modificables) associats que incrementen la probabilitat que es desenvolupi la IC, entre els quals hi ha: 

  • Factors no modificables: 
    • Edat superior a 70 anys.   
    • Predisposició genètica: antecedents familiars, valvulopaties congènites (problemes de les vàlvules cardíaques existents des del naixement). 
  • Factors modificables i controlables (factors en què la persona pot incidir i reduir el risc que representen, ja sigui suprimint-los o controlant-los): 
    • Consum de tabac. 
    • Hipertensió arterial. 
    • Diabetis mellitus. 
    • Dislipèmia. 
    • Obesitat. 
    • Consum excessiu d’alcohol. 
    • Estrès. 
  • Altres: Cardiopatia isquèmica, hipertròfia ventricular esquerra, arítmies, exposició a agents cardiotòxics, malalties reumàtiques, infeccions bacterianes o virals, anèmia i hipertiroïdisme.

  

2. Factors i conductes de risc relacionats amb la descompensació de la IC crònica

Un cop diagnosticada la IC, hi ha factors precipitants que poden provocar la descompensació d’una IC crònica. Els principals es relacionen amb un control i un seguiment inadequats de les pautes terapèutiques recomanades (tant farmacològiques com d’hàbits de vida), amb la presència o intercurrència d’altres trastorns de salut o amb el propi curs evolutiu de la malaltia.


2.1 Seguiment inadequat de les pautes terapèutiques higienicodietètiques recomanades com:

  • Ingesta excessiva de sal (més de 2-3 g/dia de sodi). 
  • Ingesta excessiva de líquids (més de 1,5-2 l/dia) 
  • Hipertensió arterial no controlada (superior a 140/90mmHg, o a 130/80mmHg en persones amb diabetis). 
  • Excessos físics i emocionals. 
  • Consum de substàncies tòxiques legals (alcohol, tabac) i il·legals (cocaïna).

 
Es recomana l’adopció d’hàbits de vida saludables relacionats amb la dieta, com el manteniment d’un pes saludable, la reducció del consum de sal, o amb l’exercici i l’activitat física.


2.2 Factors relacionats amb el tractament farmacològic:

  • Tractament insuficient, incompliment del tractament (no es respecta estrictament la posologia) o manca d’adhesió al tractament (no es pren mai). 
  • Ingesta de determinats fàrmacs com: antiinflamatoris no esteroïdals (AINES), comprimits efervescents, corticoides, antiarítmics, antidepressius tricíclics i determinats fàrmacs per reduir la pressió, com els antagonistes del calci. 
  • Intoxicació per digital, és a dir, l'aparició de signes i símptomes adversos derivats d'una quantitat excessiva de digital a la sang. La digoxina és un fàrmac antiarítmic que requereix un control acurat i un descans setmanal en la presa per evitar que s’acumuli a la sang, ja que té un marge terapèutic molt estret i pot esdevenir tòxic. Que el fàrmac s’acumuli a la sang pot ser a causa d’un excés en la dosi (per exemple, no s’ha mantingut el descans recomanat) o per trastorns hepàtics i/o renals que dificultin el metabolisme i l’eliminació del fàrmac a través de l’orina.


En cas d’intoxicació per digoxina la persona presentarà: 

  • Trastorns visuals, com visió doble o borrosa, acolorida de verd o amb anells de llum. 
  • Alteracions gàstriques, com nàusees, vòmits, diarrees o dolor abdominal. 
  • Alteracions del ritme cardíac. 
  • Alteracions neurològiques, com mal de cap, son excessiva o insomni i feblesa muscular.

    Per prevenir-ho és important: 
    • Seguir estrictament les recomanacions prescrites quant a l’administració i al descans. 
    • Prendre’s el pols diàriament per detectar si el cor batega molt lentament. 
    • Saber identificar els signes i els símptomes que poden suggerir intoxicació. 
    • Sotmetre’s als controls analítics regulars de digoxina a la sang recomanats per l’equip de salut.

 

2.3 Presència o desenvolupament d’altres trastorns de salut.

Altres trastorns que poden influir en una descompensació de la IC crònica són: 

  • Malalties intercurrents, com ara infeccions, sobretot respiratòries. 
  • Episodis d’isquèmia cardíaca (infart agut de miocardi o angina de pit). 
  • Arítmies: fibril·lació auricular ràpida o bradicàrdia severa (alentiment del cor), acompanyada o no de bloqueig. 
  • Insuficiència renal.
  • Crisis hipertensives.
  • Anèmia. 
  • Trastorns del funcionament de la tiroides. 
  • Embolisme pulmonar.
  • Exacerbació de malalties pulmonars cròniques.
  • Intervencions quirúrgiques. 
  • Accidents vasculars cerebrals.

 

p Llegir més...

Repercussions personals, familiars i socials
P@)

Qualsevol trastorn de salut crònic implica modificacions en la vida personal, familiar i social que cal identificar i gestionar adequadament. La limitació en l’activitat física influeix en la dinàmica personal, laboral, familiar, en l’establiment de les relacions socials i en la manera de divertir-se. A més, aquesta reducció en l’energia necessària per afrontar el dia o els quadres de descompensació que poden requerir ingrés hospitalari poden tenir conseqüències sobre l’estat d’ànim i la percepció de la pròpia salut. Les respostes i estratègies que cada persona adopti (recursos d’ajuda personal, possibilitat de treballar des de casa, grups de suport, activitats de lleure que no impliquin esforç físic...) seran fonamentals per minimitzar les repercussions de la IC sobre la vida de la persona i les persones que l’envolten.
 
És important seguir les recomanacions en el control de la situació de salut, tant per a la millora de la qualitat de vida de la persona afectada com de l’entorn familiar.
 

26 Valoracions, valoració mitja 3,9 de 5.

12345
Guardant valoració... Guardant valoració...
Última modificació: 17/05/22 08:30h

Comentaris

Enviar un comentari

12345

Números i lletres minúscules.
Informació bàsica sobre protecció de dades en aplicació del RGPD
Responsable del tractament Col·legi Oficial d’Infermeres i Infermers de Barcelona. (+info web)
Finalitat tractament Gestió del contacte, consulta o sol·licitud. (+info web)
Legitimació Consentiment. (+info web)
Destinataris No es preveuen cessions. (+info web)
Drets Accés, rectificació, supressió, portabilitat, limitació i oposició. (+info web)
Contacte DPD dpd@coib.cat
Informació addicional Pots consultar la informació addicional i detallada sobre protecció de dades a la web d’Infermera Virtual. www.infermeravirtual.com

Per poder enviar el formulari, has de llegir i acceptar la Política de Protecció de dades. Si no l’acceptes i no ens dones el teu consentiment per tractar les teves dades amb les finalitats descrites, no podem acceptar ni gestionar el servei web de consulta, contacte o sol·licitud.

  Atenció: El comentari serà revisat abans de ser publicat.