Informació pràctica

Estructura i funció del cos humà
pP@)

Els sistemes de l'estructura i funció del cos humà, més directament relacionats amb el desenvolupament d'aquesta activitat de la vida diària són:

 

La persona, home o dona, de qualsevol edat o condició, és un ésser multidimensional integrat, únic i singular, de necessitats característiques, i capaç d’actuar deliberadament per assolir les fites que es proposa, d’assumir la responsabilitat de la seva pròpia vida i del seu propi benestar, i de relacionar-se amb si mateix i amb el seu ambient en la direcció que ha escollit. 

 

La idea de ser multidimensional integrat inclou les dimensions biològica, psicològica, social i espiritual, totes les quals experimenten processos de desenvolupament, i s’influencien mútuament. Cadascuna de les dimensions en què es descriu a la persona es troba en relació permanent i simultània amb les altres, formant un tot en el qual cap de les quatre es pot reduir o subordinar a una altra, ni pot ser considerada de forma aïllada. Per tant, davant de qualsevol situació, la persona respon com un tot amb una afectació variable de les seves quatre dimensions. Cada dimensió comporta una sèrie de processos, alguns dels quals són automàtics o inconscients i d’altres, per contra, són controlats o intencionats.

 

Tenint sempre en ment aquest concepte de persona, i només amb finalitats didàctiques, es poden estudiar aïlladament els processos de la dimensió biofisiològica (estructura i funció del cos humà) implicats en el desenvolupament d d’aquesta activitat de la vida diaria. 

p Llegir més...

Relació amb altres activitats de la vida diària
pP@)

Les característiques i la freqüència de les miccions i les defecacions estan modulades per la interacció de la persona amb el medi intern i extern, per la qual cosa, per comprendre l'activitat d'eliminar en tota la seva amplitud i complexitat, hem de tenir en compte la importància de la intimitat per a l’individu. A continuació, s'exposen les següents situacions: respirar, menjar i beure, moure'scomunicar-se i evitar perills i prevenir riscs

 

Respirar: Generalment, per fer l'acte d'expulsió, cal recórrer a la maniobra de Valsalva, que consisteix a contraure simultàniament els músculs espiratoris i la paret abdominal, tot mantenint la glotis tancada per tal d’impedir la sortida d'aire dels pulmons. Això dóna lloc a un augment dràstic de la pressió a la cavitat toràcica i abdominal que es transmet sobre els òrgans abdominals i ajuda a completar la funció de buidatge que ha iniciat el reflex de la defecació. Les persones amb pèrdua de força a la paret abdominal o amb dificultat per tancar la glotis, com en el cas de les persones sotmeses a una laringectomia (extirpació de la laringe) o en situacions de gran dificultat respiratòria amb impossibilitat de contenir la inspiració durant un cert temps, poden tenir dificultat per dur a terme la maniobra de Valsalva i, per tant, la defecació els serà més difícil.


Menjar i beure:
La quantitat i la qualitat d’aliments i de líquids ingerits condicionen la micció i la defecació. Quan el balanç d'aigua és positiu, és a dir, la quantitat d'aigua ingerida supera l'aigua perduda per sudoració o respiració, el ronyó s'encarrega d'excretar l'aigua sobrera. Si aquesta quantitat és important, condiciona un augment en el volum d'orina, i l’orina és clara, menys concentrada en soluts i fa menys olor. Una orina diluïda contribueix a disminuir el risc de la formació de càlculs. Respecte a la defecació, la quantitat de líquid, i la quantitat i la qualitat d'aliments condiciona la motilitat intestinal i les característiques del bol fecal.

 

L’increment de la fibra en la dieta s’associa a un augment en la freqüència de les deposicions i a un volum més gran dels excrements. El seu mecanisme d’acció consisteix a augmentar la massa fecal per proliferació bacteriana i a estimular la motilitat per mitjà d’àcids grassos volàtils que es desprenen quan la flora bacteriana destrueix l’hemicel·lulosa i la cel·lulosa. Tot i així, no està relacionat directament amb la distensió mecànica de la paret del còlon ni amb l’augment del contingut fecal d’aigua.


Moure’s:
S’ha demostrat que quan s’augmenta l’activitat física s’accelera el trànsit intestinal; fins i tot, el fet de mantenir la posició d’estar dret en persones immobilitzades ajuda a mantenir un ritme intestinal adequat. Per contra, la feblesa dels músculs del perineu també pot produir escapaments d’orina quan la pressió abdominal augmenta en situacions com ara suportar pes, saltar o riure. Els escapaments d’orina o d’excrements també es poden produir quan s’hi associa una limitació de la mobilitat i una continència feble de l’esfínter. En aquestes ocasions la persona, tot i percebre el senyal del desig d’orinar o de defecar, no té prou agilitat per arribar al lavabo i treure’s la roba en el temps necessari.


Comunicar-se:
Les pèrdues d’orina i d’excrements també es poden relacionar amb la capacitat que tingui la persona de comunicar-se i de demanar ajut. Les persones condicionades per la seva limitació en la mobilitat hi poden afegir un altre impediment: no poder comunicar el desig d’orinar o defecar. En aquestes situacions, quan la persona no ha sofert un deteriorament cognitiu i pren consciència de la seva situació, les manifestacions que poden aparèixer emocionalment són de ràbia, culpa i sentiment de pèrdua de vàlua.


Evitar perills i prevenir riscs:
Els escapaments d’orina o la pèrdua de control dels esfínters repercuteixen en les accions d’altres activitats, com per exemple la higiene. Les persones que pateixen aquestes pèrdues han d’augmentar la freqüència i el control d’higiene de la zona uretral o anal per evitar la dermatitis (erupció cutània extremadament pruriginosa composta de protuberàncies i butllofes) i les males olors.


El respecte a la intimitat física és necessari per evitar la inhibició del reflex. El desig d’orinar o defecar pot ser inhibit, és a dir, la persona pot endarrerir l’evacuació quan sent que no té la intimitat necessària que li permet relaxar l’esfínter sota control voluntari. Generalment, les persones han après a relaxar l’esfínter en unes condicions determinades, per això s’han d’envoltar d’aquestes condicions per fer evacuacions de manera satisfactòria.

p Llegir més...

En funció del grup d’edat i etapa de desenvolupament
pP@)

1. Nounat-lactant

2. Preescolar

3. Escolars

4. Adolescents i adults

5. Adult gran, adult gran mitjà i adult gran avançat

 

És evident que es poden apreciar modificacions de la micció i de la defecació associades al sexe i al període del cicle vital. Això es deu, en part, a diferències anatòmiques (sexe), fisiològiques (processos maduratius i involutius) i als comportaments apresos al llarg del cicle vital.

 

1. Nounat-lactant (del naixement als 18 mesos)

La primera expulsió d’excrements que fa el nounat a través del canal anal s’anomena meconi i es produeix en les primeres 48 hores des del naixement. En la primera setmana, gradualment, el color de la matèria fecal passa del negre al groc. La freqüència i les característiques de les deposicions varien segons el tipus de lactància. El nounat sol defecar de 4 a 7 vegades en un dia, ja que el seu intestí absorbeix poca aigua i el recte s’omple ràpidament, la qual cosa provoca una evacuació automàtica, que, gairebé sempre, coincideix després d’una presa de llet. Aquests nens poden orinar entre 10 i 30 vegades diàries, pel fet que els ronyons encara no tenen prou capacitat per concentrar l’orina.

 

La falta de maduresa del sistema nerviós comporta que els lactants orinin i defequin de manera automàtica, sense control voluntari de l’esfínter extern. Les deposicions poden ser diàries, segons l’alimentació, i generalment es produeixen després de l’eructe. Es recomana que els cuidadors del nadó explorin i controlin les característiques dels excrements dels nadons i extremin la cura de la pell de les zones implicades per tal de prevenir la dermatitis (erupció cutània extremadament pruriginosa composta de protuberàncies i butllofes) del bolquer.

 

2. Preescolars (de 19 mesos a 5 anys)

Durant el primer i el segon any s’assoleix la maduresa plena de la funció renal. El nombre de miccions descendeix a mesura que el nen creix. Als tres anys els nens poden orinar aproximadament unes nou vegades diàries. Els excrements són de característiques similars a les de l’adult, sempre que el nen faci una ingesta suficient i adequada.

El control d’esfínters s’aconsegueix quan hi ha prou maduresa del sistema nerviós i muscular juntament amb un desenvolupament cognitiu i emocional, de tal manera que es produeixen miccions i defecacions voluntàries. És aconsellable iniciar l’educació del control d’esfínters quan el nen ha començat a caminar. Els pares donen una gran importància al control voluntari dels esfínters per part del nen i aquest fet s’utilitza per comparar la progressió del nen amb la d’altres nens. Tot i que és un dels criteris d’avaluació del desenvolupament psicomotor del nen, per si sol no és suficient per determinar-ne l’adequació.

 dibuix d'eliminar pintat per Ona

3. Escolars (de 6 a 12 anys)

Durant aquesta edat el sistema urinari no pateix canvis importants. La freqüència i el ritme de micció del nen s’estabilitzen a l’edat d’11 o 12 anys, i s’equiparen a les de l’adult. En condicions normals, els nens tenen control voluntari de l’esfínter diürn i nocturn, i no és freqüent haver-se d’aixecar a orinar durant la nit.

 

De vegades pot aparèixer enuresi, que es defineix com una micció funcionalment normal que esdevé involuntàriament mentre es dorm, almenys quatre vegades al mes, en nens que ja han complert els cinc anys (Díaz, 2002). En aquests casos, els nens solen rebutjar les situacions que requereixen dormir fora de casa per por a la vergonya i la sensació de ridícul quan els altres descobreixin que s’orina durant la nit.

 

Pel que fa a la defecació, els nens en aquesta edat no solen presentar problemes d’encopresi (emissió repetida d’excrements ja sigui involuntària o intencional en llocs inapropiats, en un nen de quatre o més anys d’edat), ja que sol haver-hi un control voluntari de la defecació. En aquestes edats, quan al nen se li respecten els horaris, sol adoptar un patró intestinal per a tota la vida que respon als reflexos de la defecació, llevat que per condicionants socials aquests horaris es modifiquin. Per aquest motiu, es recomana als cuidadors que detectin el moment preferit del nen per seure al vàter i que respectin aquests horaris diàriament per tal que adquireixi un patró regular de defecació. 


Infància 

 

4. Adolescents i adults

Tant els adolescents com els adults manifesten patrons que s’ajusten als hàbits apresos i als condicionaments socials. 

Adolescència
Adultesa 

 

5. Adult gran, adult gran mitjà i adult gran avançat (de 66 a 74 anys, de 75 a 84 anys i de 85 en endavant)

El procés d’envelliment comporta una reducció del peristaltisme o moviment intestinal i del to muscular pelvià, una disminució de la concentració de l’orina i de la capacitat vesical, i una disminució en la capacitat de retenció de l’esfínter extern, la qual cosa repercuteix en l’eliminació d’excrements més durs i en un pitjor control sobre les miccions.

 

En l’adult gran avançat s’aprecia una reducció del nombre de neurones, que condiciona una disminució de la filtració glomerular i de la concentració d’orina. La pèrdua de filtració glomerular redueix l’eliminació dels fàrmacs i en prolonga la permanència a l’organisme, per tant, facilita que la persona gran sigui més susceptible als efectes tòxics dels medicaments. Per aquest motiu, és especialment important estar alerta davant l’aparició d’efectes secundaris i evitar l’automedicació.

 

L'efecte més apreciable de l'envelliment sobre el sistema urinari és la pol·laciúria (augment del nombre de miccions durant el dia, que solen ser d'escassa quantitat). Això s'explica per una disminució de l'elasticitat i de la força contràctil dels músculs pubovesical i detrusor, la qual cosa genera una capacitat vesical menor i dificulta el buidatge complet de la bufeta. També s'acompanya d'una disminució de la percepció de l'ompliment vesical. A aquests canvis, se’ls associa la pèrdua de mobilitat i l'alentiment dels reflexos, la qual cosa provoca escapaments d'orina involuntaris. Aquests fenòmens condicionen una distensió vesical més gran i buidatges incomplets de la bufeta.

 

Quant a la defecació, l'envelliment tendeix a ocasionar l'evacuació d'excrements durs a causa d'una disminució de la motilitat intestinal, i això, de vegades, comporta el risc de formació de fecalomes. Els fecalomes es poden definir com una massa o una col·lecció d'excrements endurits o semblants al ciment en els plecs del recte, que són el resultat de la retenció prolongada i de l'acumulació de material fecal. És aconsellable controlar i regular la ingesta amb aliments que continguin fibra i programar un horari per fer l'evacuació.

Alimentació saludable / la fibra
Vellesa

p Llegir més...

Factors que influeixen en el desenvolupament de l'activitat
pP@)

Els comportaments com la micció o la defecació estan influïts, a més, per condicionants socioculturals, per aspectes com l’edat, l’etapa de desenvolupament i el sexe. Aquests factors modulen els comportaments i els diferents aprenentatges.

  1. En funció del sexe 
  2. En funció de la patología 
  3. Relacionades amb el tractament  

 

 

 1. En funció del sexe

Les diferències anatòmiques de la uretra entre homes i dones condicionen la postura que es tria per orinar: els homes en bipedestació i les dones en sedestació. A més, la longitud de la uretra, més curta en les dones, justifica una susceptibilitat més gran de les dones joves i adultes a les infeccions urinàries associades a l'activitat sexual. No obstant això, en edats avançades la incidència d'infeccions és similar en ambdós sexes, a causa del fet que el creixement de la pròstata en l'home gran és un factor predisponent.

Socialment es produeix un aprenentatge diferenciador entre els nois i les noies. Generalment, les nenes aprenen a tenir un nivell més gran de pudor a l’hora d’orinar o defecar i senten culpabilitat o vergonya davant l’exposició de les parts íntimes. En canvi, els nois aprenen comportaments més relaxats.

La quantitat d'orina que desencadena el desig d'orinar sol ser entre 150-200 ml, lleugerament més gran en la dona que en l'home. També depèn dels hàbits de micció que s’hagin adquirit durant la vida. Aquesta capacitat més gran en el cas de les dones sol portar a distanciar més les miccions successives.

 

Dones embarassades

A partir de la setmana dotzena d'embaràs, l'augment de mida de l'úter exerceix una pressió sobre la bufeta, cosa que fa disminuir la seva capacitat d'emmagatzematge i, fins i tot, pot arribar a provocar pèrdues d'orina en l'últim mes. Per tant, és freqüent la pol·laciúria (augment del nombre de miccions durant el dia, que solen ser d'escassa quantitat) deguda a la pressió que exerceix l'úter sobre la bufeta. A més, es pot manifestar la poliúria (emissió de grans quantitats d'orina al dia, superior a 2,5 l) per la disminució en la capacitat de concentració urinària, que s’acompanya d'una sensació de set.

La compressió de l'úter sobre l'intestí provoca certa atonia intestinal, que es manifesta en restrenyiment. Es recomana que les embarassades amb excrements durs augmentin l'aportació d'aliments amb alt contingut en fibra i que vigilin les situacions que puguin afavorir la pèrdua d'aigua, compensant-les amb un augment de la ingesta de líquids. 

Embaràs

Dones postmenopàusiques

Quan té lloc la menopausa, hi ha una reducció de la producció d'estrògens (hormones sexuals femenines) que provoca una disminució del to dels músculs del sòl de la pelvis i de la continència de l'esfínter urinari. Aquest fet afavoreix que, davant l'augment de la pressió intraabdominal desencadenat per la tos, l'esternut, el riure, etc., es produeixin petites pèrdues o escapaments d'orina. 

Menopausa

 

Homes amb hipertròfia prostàtica

En aquest cas, se sol produir inicialment una hipertròfia del múscul detrusor (múscul de la bufeta), en intentar compensar l'augment de la resistència al pas de l'orina per la uretra prostàtica. Aquesta hipertròfia muscular produeix una bufeta hiperexcitable amb capacitat reduïda, cosa que desencadena pol·laciúria. A més, la resistència al pas de l'orina genera un retard al començament de la micció i una disminució en la potència del raig de micció.

 

2. En funció de la patologia

Hi ha alteracions de la funció o de l’estructura de les vies urinàries i de l'intestí davant les quals l'activitat d'eliminar té molta més rellevància per a la persona, per la qual cosa augmenta l'autoobservació i la presa de consciència de les accions implicades en la defecació i en la micció. 

  1. Respecte a les disfuncions que afecten la defecació es troben: 
    • Defecació dolorosa o dificultosa. Entre les patologies més freqüents es poden esmentar les hemorroides i les fissures anals. 
    • Disminució o pèrdua del control voluntari de la sortida d'excrements. Les lesions medul·lars com les paraplegies o els trastorns greus del sistema nerviós central, com els accidents cerebrovasculars i hemiplegies, solen manifestar incontinència. També poden reduir la continència les situacions de debilitat dels músculs del sòl de la pelvis per edat avançada, els parts múltiples, etc. Les intervencions quirúrgiques que generen una sortida d'excrements cap a l'exterior per una altra via diferent de la de l'anus, com la colostomia o sigmoidectomia, anul·len temporalment o definitivament el control voluntari sobre la defecació i exigeixen uns dispositius especials per poder recollir els excrements de manera higiènica. 
    • Augment de la freqüència de les deposicions. Aquest cas se sol acompanyar d'una consistència més tova i fins i tot líquida dels excrements. Es poden esmentar les malalties següents: les inflamatòries intestinals, els tumors de còlon, les infeccions intestinals, les al·lèrgies alimentàries, les malalties de causa immune com la malaltia celíaca, les alteracions endocrines com l'hipertiroïdisme i la insuficiència suprarenal, entre d'altres. 
    • Disminució del nombre de deposicions inferior al normal, amb excrements durs i defecació dificultosa, és a dir, restrenyiment. Aquest símptoma apareix en els casos de les hemorroides i les fissures anals, ja esmentades. El dolor induït per la dilatació de l'anus en passar els excrements afavoreix la inhibició de la defecació, que endarrereix l'evacuació i acaba desencadenant en restrenyiment. Els tumors o determinades lesions de la paret del còlon que dificulten el trànsit dels excrements poden produir restrenyiment intens i d'aparició ràpida. Les malalties del sistema nerviós o dels músculs, pel trastorn en els moviments intestinals o per la incapacitat d'augmentar la pressió abdominal, poden generar restrenyiment, ja que s’incrementa el temps de la matèria fecal a l'intestí i s’afavoreix en un grau més elevat l'absorció d'aigua de la matèria fecal. Altres malalties psiquiàtriques, com la depressió o l'anorèxia nerviosa, també s'associen al restrenyiment. Una altra circumstància que s'ha de tenir en compte és la presència de fecalomes que apareixen en persones grans amb alteracions cognitives, a causa d’un buidatge insuficient del còlon. Els retards en la defecació generen una massa fecal cada vegada més compacta que acaba sent impossible d'evacuar. Aquesta massa compacta produeix una irritació mecànica en la paret intestinal que estimula la secreció de la mucosa intestinal i provoca l’expulsió de líquid fecal a l'exterior, fet que pot fer pensar erròniament en una diarrea i que, per això, s’ha anomenat “falsa diarrea”. 
    • Alternança de restrenyiment i diarrea. Sol acompanyar l'anomenada síndrome d'intestí irritable, que es caracteritza per una alteració motora del mecanisme psicosomàtic. En alguns casos predomina la diarrea i en altres, el restrenyiment.  
  2. Respecte a les disfuncions que afecten la micció es troben: 
    • Micció dolorosa o dificultosa, com en el cas de la hipertròfia prostàtica, que produeix un retard al començament de la micció, una disminució en la potència del raig de micció i, en casos extrems, dolor i fins i tot retenció urinària, amb la impossibilitat total de fer la micció. Les infeccions urinàries també causen miccions doloroses i altres símptomes associats, com tenesme miccional (desig constant d'orinar que no s'alleuja després de la micció), pol·laciúria (micció freqüent o augment del nombre de miccions) o hematúria (presència de sang en l'orina). De vegades els càlculs en l'urèter produeixen símptomes similars. 
    • Disminució o pèrdua del control voluntari de la micció. Les lesions en la zona cortical poden afectar la percepció dels senyals d'ompliment i el control directe sobre l'esfínter extern, per la qual cosa, en aquestes ocasions, es manifesta incontinència. Un altre tipus de lesions medul·lars, localitzades per damunt dels centres reflexos de la micció, o patologies, com l’embòlia o les hemorràgies cerebrals, la meningitis, els tumors cerebrals, l’esclerosi múltiple, etc., produeixen miccions automàtiques, però sense control voluntari. 
    • Derivació quirúrgica de la sortida de l'orina. Hi ha intervencions que deriven la sortida d'orina per llocs diferents a la uretra, com ara les nefrostomies, les ureterostomies o les cistostomies, per la qual cosa s’anul·la, temporalment o definitivament, el control voluntari sobre la micció i s’exigeix que s’utilitzin uns dispositius especials per recollir l’orina d’una manera higiènica. 
    • Fracàs de la funció renal. Quan el ronyó no pot fer bé les seves funcions de depuració i de manteniment de l'homeòstasi, es produeix insuficiència renal, que pot ser de manera ràpida (aguda), generalment reversible, o lenta (crònica), que pot requerir en casos extrems el tractament amb diàlisi o el trasplantament renal. És important assenyalar que la insuficiència renal no es manifesta per problemes en la micció, sinó que, en la majoria dels casos, només es detecta per alteracions en algunes anàlisis de sang.

 

3. Relacionades amb el tractament

Nombrosos fàrmacs afecten la funció d'eliminació. S’agrupen d'acord amb els efectes secundaris que afecten l’excreció urinària o fecal. 

  1. Excreció urinària. Els diürètics modifiquen l'eliminació urinària de manera específica, s'utilitzen deliberadament per augmentar la quantitat d'orina eliminada. N’hi ha de diversos tipus, segons la seva potència, el lloc de la nefrona on actuen i els efectes secundaris metabòlics que indueixen. Les persones que prenen diürètics noten un augment de la freqüència i de la quantitat de les miccions.

    La funció depurativa del ronyó es pot veure afectada pels efectes de fàrmacs com els aminoglucòsids, algunes cefalosporines i antiinflamatoris no esteroïdals. Hi ha altres medicaments, generalment d'ús hospitalari i utilitzats en malalties greus, que poden induir toxicitat renal, com diversos quimioteràpics antineoplàstics, immunosupressors i antiretrovirals, entre d'altres. Aquests fàrmacs poden resultar tòxics per al ronyó, sobretot en les persones grans i en les que tenen disminuïda la seva funció renal.

    Altres medicaments poden alterar el reflex de la micció, com ara els antidepressius tricíclics, la morfina i els seus derivats, alguns antihistamínics, antiespasmòdics i sedants. És important vigilar-ne l’ús en persones predisposades a la retenció urinària, les que pateixen trastorns prostàtics o alteracions cognitives. 
  2. Excreció fecal. De la mateixa manera que els diürètics en l'eliminació urinària, els laxants s'utilitzen precisament per augmentar l'eliminació fecal. El seu abús pot produir diarrea i lesions morfològiques en el còlon. Com a efecte col·lateral, diversos fàrmacs poden produir diarrea. Els que més freqüentment ho fan són els antibiòtics, sobretot els d'espectre ampli, que alteren la composició de la flora intestinal normal. Altres medicaments que, amb menys freqüència, també produeixen diarrea són els antihipertensius, antidepressius, antiinflamatoris no esteroïdals, els que s’utilitzen en quimioteràpia i alguns antiàcids.
     
    Amb efecte contrari, altres fàrmacs que interfereixen en els moviments intestinals produeixen restrenyiment, com la morfina i els seus derivats, els antidepressius tricíclics i els antagonistes del calci (antihipertensius), particularment el verapamil.

  
Medicaments

p Llegir més...

2 Valoracions, valoració mitja 4,5 de 5.

12345
Guardant valoració... Guardant valoració...
Última modificació: 11/11/21 11:02h

Comentaris

Enviar un comentari

12345

Números i lletres minúscules.
  Atenció: El comentari serà revisat abans de ser publicat.