Consulta els tutorials

Autor/a
+

Informació pràctica

Estructura i funció del cos humà
pP@)

Els sistemes de l’estructura i funció del cos humà, més directament relacionats amb el desenvolupament d’aquesta activitat de la vida diària són:

 

La persona, home o dona, de qualsevol edat o condició, és un ésser multidimensional integrat, únic i singular, de necessitats característiques, i capaç d’actuar deliberadament per assolir les fites que es proposa, d’assumir la responsabilitat de la seva pròpia vida i del seu propi benestar, i de relacionar-se amb si mateix i amb el seu ambient en la direcció que ha escollit. 

La idea de ser multidimensional integrat inclou les dimensions biològica, psicològica, social i espiritual, totes les quals experimenten processos de desenvolupament, i s’influencien mútuament. Cadascuna de les dimensions en què es descriu a la persona es troba en relació permanent i simultània amb les altres, formant un tot en el qual cap de les quatre es pot reduir o subordinar a una altra, ni pot ser considerada de forma aïllada. Per tant, davant de qualsevol situació, la persona respon com un tot amb una afectació variable de les seves quatre dimensions. Cada dimensió comporta una sèrie de processos, alguns dels quals són automàtics o inconscients i d’altres, per contra, són controlats o intencionats. 

Tenint sempre en ment aquest concepte de persona, i només amb finalitats didàctiques, es poden estudiar aïlladament els processos de la dimensió biofisiològica (estructura i funció del cos humà) implicats en el desenvolupament d’aquesta activitat de la vida diaria.

p Llegir més...

Relació amb altres activitats de la vida diària
pP@)

La inspiració i l’expiració estan condicionades positivament o negativament per altres activitats com ara beure, l’activitat física i l’aplicació de certes mesures preventives. D’altra banda, les alteracions anatòmiques o disfuncions respiratòries també poden condicionar altres activitats com eliminar. A continuació, s’exposen les següents situacions: menjar i beure, eliminar, moure's, evitar perills i prevenir riscs, treballar i divertir-se.

 

Menjar i beure. Ingerir pocs líquids, respirar en ambients amb poca humitat (en espais ventilats per circuits tancats) o respirar sempre per la boca pot provocar la sequedat de les mucoses respiratòries. En aquestes circumstàncies, el pas de l’aire per les vies respiratòries es pot facilitar bevent aigua i/o humitejant la boca.

 

Eliminar. Les persones que tenen dificultat per tancar la glotis, com aquelles a qui s’ha extirpat quirúrgicament la laringe o que no poden contenir la inspiració durant un cert temps, poden presentar dificultats per realitzar la maniobra de Valsalva, la qual cosa comporta dificultats per fer força quan expulsen els excrements durs.

 

Moure’s. Els dèficits funcionals respiratoris poden afectar l’activitat física i la tolerància a l’esforç, limitar les activitats que pot fer una persona i provocar un augment de la freqüència i la profunditat respiratòria en activitats que exigeixen esforços mínims. El sedentarisme no contribueix a mantenir la capacitat pulmonar. No canviar de posició i mantenir una postura amb el tronc flexionat provoca, a llarg termini, que la inspiració i l’expiració siguin més superficials. La debilitat muscular o la paràlisi dificulten l’expulsió de secrecions respiratòries. 

 

Evitar perills i prevenir riscs. L’estil de vida, el tipus de feina i la zona de residència condicionen la qualitat de l’aire inspirat. L’olfacte és un sentit que ens permet avaluar l’aire i identificar atmosferes de risc i gasos tòxics, sempre que el gas s’identifiqui com a perillós. Les olors es capten a través de l’encèfal i el tàlem, i l’aprenentatge permet integrar-los i emmagatzemar-los en la memòria perquè es puguin interpretar posteriorment. Si són identificats com a desagradables, es produeixen inspiracions menys freqüents i superficials; d’altra banda, hi ha olors que evoquen records i sensacions agradables que provoquen inspiracions profundes i prolongades.

Hi ha persones que mediten amb exercicis respiratoris per omplir-se d’energia vital o per netejar la ment i el cos; d’aquesta manera, senten que controlen millor la vida.

 

Treballar i divertir-se. Treballar a l’aire lliure o en espais tancats, o en una ciutat gran o en l’àmbit rural, comporta diferències qualitatives en el tipus d’aire inspirat. Algunes feines s’associen a determinades malalties professionals, ja que la persona està exposada a la inhalació d’alguns tòxics que a llarg termini provoquen aquestes malalties. Si no s’apliquen mesures preventives, es poden agafar algunes malalties i existeix el risc de mort imminent per inhalació de tòxics.

p Llegir més...

En funció del grup d’edat i l’etapa de desenvolupament
pP@)

1. Nounat, 2. Preescolar, 3. Escolar, 4. Adolescents, 5. Adult jove, 6. Adult gran

 

1. Nounat - lactant (del naixement als 18 mesos)

El bebè fa els moviments respiratoris utilitzant principalment els músculs abdominals; la seva freqüència respiratòria i cardíaca són altes en comparació amb les de l’adult. En els primers mesos, qualsevol procés inflamatori de la mucosa respiratòria de les vies altes i baixes pot dificultar la ventilació pulmonar del nen. Fins als sis mesos, el nen respira només pel nas, si el té tapat, pot tenir problemes per ingerir aliments, ja que no pot succionar i respirar alhora. És recomanable mantenir-lo en espais ventilats, amb la temperatura ambiental i la humitat adequades, i allunyat d’espais amb fums. D’altra banda, és necessari que el nen estigui sota l’atenció de professionals quan tingui tos o problemes respiratoris. 

 

2. Preescolars (de 19 mesos a 5 anys)

El creixement del nen és paral·lel a la maduració dels diferents sistemes fisiològics, entre els quals, el respiratori. Com a conseqüència, baixen progressivament les freqüències respiratòria i cardíaca en repòs, i s’acosten als valors de les de l’adult. El nen de dos anys pot contenir la respiració, tossir voluntàriament i mocar-se. També és capaç de fer inspiracions i expiracions forçades i controlades. Les recomanacions per als nens d’aquesta edat són les mateixes que per als més petits, a més, és convenient que facin activitat física per afavorir el desenvolupament de la capacitat pulmonar i la resistència física a l’esforç.

 

3. Escolars (de 6 a 12 anys)

A partir dels 6 anys, es produeix un increment significatiu del diàmetre dels bronquis i un augment de la capacitat de distensió pulmonar, que fa que els nens d’aquest grup amb quadres d’asma tinguin menys compromesa la funció respiratòria.

Infància

 

4. Adolescents (de 12 a 18 anys)

Durant l’adolescència augmenta la capacitat pulmonar a mesura que ho fa la cavitat toràcica. Alguns autors indiquen que el desenvolupament cardiopulmonar és més lent que el de la resta de l’organisme; per tant, els adolescents tenen menys capacitat respiratòria per a l’esforç i una tendència al cansament.

 

Durant aquest període, s’acostuma a iniciar l’hàbit de fumar tabac i altres drogues. Segons el Pla nacional sobre drogues, l’edat mitjana d’inici del consum de tabac se situa als 13,2 anys. El 30,5% dels escolars de 14-18 anys ha fumat durant l’últim mes i el 5% es defineix com a exfumador. Les noies tenen un hàbit de consum més alt que els nois, un 35,8 % davant del 25,2 % dels nois. Els joves de 14 a 18 anys acostumen a fumar uns set cigarrets diaris (el 47,5% consumeix d’1 a 5 cigarrets al dia). Davant d’aquest fet, és important el compromís dels educadors i dels mitjans de comunicació per posar en marxa campanyes destinades a reduir el tabaquisme en aquest grup d’edat.

Adolescència

 

5. Adults joves i adults madurs (de 19 a 25 anys i de 26 a 65 anys )

En els joves, la capacitat vital és màxima. En edats com la de l’adult madur, la capacitat vital, que tendeix a disminuir, es pot mantenir amb l’exercici físic. Per aquesta raó, es recomana l’exercici físic tant als joves com als adults. 

Adultesa

Respirar pintat per Desireé

 

6. Adult gran, adult gran mitjà i adults gran avançat (de 66 a 74 anys, de 75 a 84 anys i de 85 en endavant)

Per sobre dels 40 anys ja es comencen a observar canvis en la funció respiratòria. A partir d’aquesta edat s’estreny el diàmetre intern dels bronquis, això condiciona la resistència al flux de l’aire. Aquests canvis consisteixen en una pèrdua d’elasticitat dels pulmons, la qual cosa comporta més dificultats per difondre els gasos i una disminució dels fluxos expiratoris. A més, també es produeixen canvis degeneratius a la caixa toràcica i als músculs respiratoris. També hi ha una menor contribució dels moviments de la caixa toràcica en la respiració, per la qual cosa es respira, generalment, amb el diafragma; aquest múscul també perd força, de manera que l’ancià està més predisposat a la fatiga respiratòria. Els músculs intercostals laterals interns, que són importants en activitats no ventilatòries com la tos i l’esternut, pateixen una atròfia que es manifesta a partir dels 50 anys. També cal tenir en compte que amb l’edat apareixen les malalties respiratòries associades al tabac i a la contaminació. A més, l’ancià té menys reserves respiratòries i menys respostes als canvis de la concentració d’oxigen a la sang.

Vellesa 

p Llegir més...

Factors que influeixen en el desenvolupament de l'activitat
pP@)

Les accions que influeixen en la respiració estan condicionades no només pels factors ambientals que s’han descrit abans, sinó per d’altres de biològics com l’edat i el sexe. Aquests, al seu torn, estan associats a determinats comportaments apresos en les diferents etapes de la vida, que condicionen l’acte de respirar i mantenen el sistema respiratori en bones condicions. 

  1. En funció del sexe
  2. En funció de la patologia
  3. Relacionades amb el tractament

 

1. En funció del sexe

S’han descrit diferències relatives a la mida dels pulmons segons les diverses etapes de la vida. Aquestes diferències són visibles ja des d’estadis fetals. El sexe femení presenta uns fluxos aeris més elevats fins i tot en la vida adulta, encara que la mida mitjana dels pulmons és inferior en les dones, cosa que suggereix que, en relació amb la mida pulmonar, les vies respiratòries femenines són més grans que les masculines. Pel que fa a la reactivitat de les vies respiratòries davant de processos al·lèrgics, en la infantesa i l’adolescència, les dones tenen menys problemes que els homes. Tanmateix, en les edats reproductives, les dones tenen major prevalença de processos al·lèrgics que els homes de la mateixa edat. Després de la menopausa, les dones tornen al patró de la infantesa, és a dir, presenten menys problemes al·lèrgics que els homes.

Els factors socioculturals juguen un paper important en les diferències de gènere, és a dir, les construïdes socialment i que no poden explicar-se per la diversitat sexual. Aquestes diferències poden manifestar-se a l’hora de percebre, comunicar i interpretar símptomes respiratoris, com ara la dificultat respiratòria, la tos, la producció d’esputs i les alteracions respiratòries del son com roncar. Els homes admeten més fàcilment que produeixen esputs o que ronquen, però els costa més reconèixer símptomes respiratoris com la dificultat respiratòria o la fatiga, que són més comunament manifestats per les dones. Aquestes conclusions han estat constatades amb estudis en els quals s’han utilitzat proves de funció respiratòria fiables i s’han tingut en compte altres factors com el consum de tabac, l’exposició a tòxics a la feina, el nivell educatiu i l’obesitat.  

Les diferències de gènere també es reflecteixen en l’hàbit del tabaquisme. Segons l’Enquesta Nacional de Salut d’Espanya 2001, el percentatge d’homes fumadors és del 42,1% i el de dones, del 27,2%. En analitzar l’evolució del tabaquisme a Espanya de 1987 a 2001, es pot observar que el consum de tabac en els homes ha baixat sensiblement (del 55% al 42,1%), en contraposició amb l’augment que ha experimentat el consum en les dones (del 23% al 27,2%). Aquest augment de dones fumadores tindrà repercussions sanitàries a mig i llarg termini en la mortalitat per càncer, i en les malalties cardiovasculars i respiratòries. Si s’observa la tendència durant aquest període en tots dos sexes, es comprova que, en els homes, el consum de tabac ha disminuït en tots els grups d’edat, mentre que, en les dones, s’ha produït el fenomen contrari, llevat d’en el grup de 16 a 24 anys.

Per grups d’edat, el percentatge de població fumadora més alt s’observa en el de 25 a 44 anys (48,2%), seguit pel de 16 a 24 anys (41,7%), tant en homes com en dones.


Dones en edat fèrtil

Sembla que, en les dones en edat fèrtil, els canvis hormonals derivats del cicle menstrual s’associen a una certa sensibilitat de les vies respiratòries. Durant el cicle premenstrual, hi ha un augment de la sensibilitat a irritants químics i una certa disminució dels paràmetres de l’espirometria (prova que consisteix a respirar per un broquet que està connectat a un espiròmetre, el qual registra la quantitat i el ritme d'aire inspirat i exhalat durant un temps específic), especialment durant l’exercici físic.

 

Dones embarassades

Durant els últims mesos de gestació, el diafragma es desplaça cap amunt, de manera que disminueix la capacitat d’expansió del tòrax. D’altra banda, durant l’embaràs, hi ha una certa interacció amb les hormones del fetus, la reactivitat bronquial del qual és menor si es tracta d’un nen. 

Embaràs

 

Dones postmenopàusiques

Després de la menopausa, el nivell de reactivitat bronquial disminueix, però pot augmentar si s’utilitza teràpia hormonal substitutiva.

Menopausa

 

2. En funció de la patologia

Hi ha diferents patologies que poden afectar la funció del sistema respiratori i fer que la persona manifesti dificultat per respirar, fins a sentir, de vegades, una amenaça per a la seva vida. Entre aquestes patologies, podem distingir les que afecten la ventilació pulmonar, les que produeixen trastorns de la difusió i de la circulació pulmonar i les que afecten el transport dels gasos a través del torrent sanguini.

  1. Afectació de la ventilació pulmonar. La ventilació pulmonar pot estar alterada per l’obstrucció del pas de l’aire per l’arbre bronquial. Les patologies més freqüents que produeixen obstrucció són l’asma i la malaltia obstructiva crònica (bronquitis crònica), també anomenada malaltia pulmonar obstructiva crònica (MPOC) o, més recentment, obstrucció crònica al flux aeri (OCFA). D’altres patologies menys freqüents són les bronquiectàsies, la fibrosi quística i la bronquiolitis. En tots aquests casos s’aprecia un augment de la freqüència respiratòria i una fase d’expiració prolongada, causada per l’obstrucció. La persona que pateix aquestes patologies es queixa de dificultat a l’hora de respirar o de falta d’aire. D’altres signes són la respiració amb xiulets audibles, l’augment de volum del tòrax per atrapament aeri i el tiratge, que consisteix en l’enfonsament dels espais intercostals durant la inspiració, causat per un augment de la pressió negativa pulmonar en casos d’obstrucció de la via respiratòria.

    La ventilació també es pot alterar per una restricció o una dificultat en la mobilitat pulmonar, que pot ser causada per malalties del teixit pulmonar com la sarcoïdosi, la tuberculosi, la fibrosi pulmonar (de vegades produïda per medicaments o radiació) i la pneumoconiosi.

    D’altres vegades, la restricció pot estar motivada per alteracions neuromusculars, com ara distròfies musculars, síndrome de Guillain-Barré, lesions de la medul·la cervical o per alteracions de l’estructura osteoarticular de la caixa toràcica, com la cifoscoliosi severa, l’obesitat o l’espondilitis anquilopoètica. En alguns casos, es pot observar un augment de la freqüència respiratòria, amb respiracions superficials. En casos de lesions neuromusculars, la mobilitat de la caixa toràcica és escassa.

    En traumatismes toràcics amb fractures costals o en postoperatoris de cirurgia abdominal, la ventilació pot ser problemàtica, perquè en aquests casos la respiració resulta dolorosa. 
  2. Trastorns en la difusió de gasos. La membrana que separa l’aire alveolar dels capil·lars pulmonars és molt prima i permeable, de manera que permet una difusió ràpida dels gasos; qualsevol disminució de la permeabilitat n’altera la difusió i, per tant, la funció respiratòria. Una de les condicions clíniques més freqüents en la qual s’altera l’intercanvi de gasos és l’edema pulmonar, que es caracteritza per la presència d’aigua a la membrana alveolocapil·lar o dins l’alvèol, cosa que dificulta la difusió de gasos. L’edema pulmonar pot ser conseqüència de malalties cardíaques o d’altres patologies que produeixen el pas de líquid a l’alvèol per lesió als capil·lars (destret respiratori). En aquests casos, la dispnea és el resultat predominant.

    Les hemorràgies pulmonars, causades per la presència de sang a l’interior dels alvèols, també dificulten l’intercanvi gasós. En aquestes circumstàncies, predomina l’expectoració amb sang (hemoptisi). Les malalties, esmentades abans, que produeixen fibrosi pulmonar també afecten la difusió dels gasos, ja que les fibres de col·lagen s’interposen a la membrana alveolocapil·lar. L’emfisema, caracteritzat per la destrucció de gran part de les parets alveolars i un augment important del diàmetre anteroposterior del tòrax, és una altra causa d’alteració de l’intercanvi de gasos.
  3. Alteracions de la circulació pulmonar. Hi ha nombroses malalties cardíaques, com les malformacions congènites, que poden dificultar la circulació pulmonar , per circumstàncies que produeixin un augment de la pressió a l’aurícula esquerra, com l’estenosi mitral, i per malalties que impliquin directament els vasos pulmonars, com l’embolisme pulmonar o la hipertensió pulmonar. 
  4. Un aportament insuficient de sang, derivat dels trastorns del sistema circulatori, pot dificultar l’oxigenació dels teixits. És a dir, moltes malalties cardíaques o situacions de xoc (perfusió insuficient sanguínia dels teixits) poden induir un dèficit d’oxigenació tissular que pot manifestar-se en forma de dispnea i/o cianosi.
  5. Els canvis en la tensió arterial estimulen els receptors de la pressió (baroreceptors), i aquests, al seu torn, estimulen el centre respiratori. El descens brusc de la tensió arterial estimula el reflex i produeix un augment de la freqüència i de la profunditat. L’estimulació dolorosa continuada i d’una certa intensitat produeix respiracions més ràpides i profundes; quan l’estimulació dolorosa és sobtada, pot produir apnea reflexa. En estats febrils, la persona manifesta un augment de la freqüència respiratòria i cardíaca.

 

3. Relacionades amb el tractament 

Els tractaments farmacològics poden afectar tant el centre respiratori, estimulant-lo o deprimint-lo, com la reacció de l’arbre bronquial, produint constricció o dilatació, presencia o absència de tos. 

Els fàrmacs que més alteren el control de la respiració són els anestèsics inhalats, els opiacis i els tranquil·litzants menors. Els anestèsics inhalats, com l’halotà, l’èter i l’òxid nitrós, causen depressió respiratòria, i produeixen una disminució de la ventilació alveolar en repòs i una disminució en la resposta del centre respiratori als canvis de concentració d’oxigen i d’anhídrid carbònic a la sang. Els opiacis, com ara la morfina, la meperidina, el fentanil i la metadona, produeixen típicament un augment lleuger de la pressió parcial d’anhídrid carbònic (CO2) que, en subjectes normals, s’evidencia per una disminució en la freqüència respiratòria i respiracions més superficials. Els barbitúrics tenen efectes similars, però l’ús d’aquests sedants ha decaigut els últims anys. Tanmateix, les benzodiazepines (diazepam, lorazepam, midazolam, etc.), que s’usen cada vegada més, tenen propietats depressores sobre el centre respiratori, fins i tot quan s’administren per via oral en dosis estàndards. En persones sanes, els efectes són mínims i no es perceben canvis en els paràmetres de funció respiratòria, llevat que s’administrin junt amb altres substàncies depressores com l’alcohol. En persones amb malaltia pulmonar obstructiva crònica (MPOC), poden causar una hipoventilació notable. Quan aquests fàrmacs s’administren per via intravenosa, produeixen una disminució significativa dels paràmetres de ventilació alveolar. L’alcohol no produeix descensos importants en la pressió parcial d’anhídrid carbònic (CO2), llevat que el grau d’intoxicació sigui molt alt.

Per contra, hi ha altres fàrmacs que estimulen la respiració i augmenten la freqüència i la profunditat respiratòries, com el doxapram, la teofilina i la progesterona, que activen directament el centre respiratori.

D’altres fàrmacs, com els betablocadors, poden ocasionar obstrucció bronquial en persones predisposades, com les que pateixen patologia bronquial, com ara MPOC o asma. Els inhibidors de l’enzim de conversió (un grup de medicaments utilitzats per al tractament de la hipertensió) poden ocasionar una tos seca i persistent, que desapareix en suspendre el fàrmac i que no s’associa amb cap patologia respiratòria prèvia. En aquest grup hi ha el captopril, l’enalapril, el ramipril i el quinapril, entre d’altres.


Medicaments

p Llegir més...

Ennuegament i obstrucció de la via aèria
pP@)

L’ennuegament se sol presentar de forma sobtada i inesperada. Els infants petits (lactants, nadons) són el grup de població que és més probable que s’ennuegui, ja que encara no masteguen bé i poden empassar-se trossos de menjar grossos. A més, es posen objectes petits a la boca que els poden obstruir les vies respiratòries. També cal tenir en compte que els reflexos i mecanismes de defensa dels nadons encara són immadurs. Tot plegat, els fa especialment vulnerables a patir una situació d’ennuegament.

Pel que fa a les persones adultes, habitualment s’ennueguen amb el menjar, per això és important mastegar bé els aliments.

 

1. Descripció; 2. Actuació (en infants de més d’un any o persones adultes i en lactants (menors d’un any))

 

1. Descripció

L’ennuegament és l’obstrucció total o parcial de la via per on passa l’aire (tracte respiratori) a causa d’algun objecte o aliment que l’obstaculitza. 

 

2. Actuació

Recomanacions bàsiques per evitar l’ennuegament en infants:

  • Convé que hi hagi sempre un adult que vigili l’Infant mentre menja.
  • Cal tallar els aliments sòlids a trossos ben petits i mastegar-los bé.
  • Les joguines de l’Infant han de ser adequades a la seva edat.
  • No s’ha de donar fruita seca ni aliments amb pinyol als infants de menys de 5 anys.
  • En cas d’ennuegament, s’ha de mantenir la calma.

 

Davant d’una situació d’ennuegament o d’obstrucció de la via aèria cal tenir en compte si la persona afectada és un infant major d’un any o una persona adulta, o si és un lactant (menor d’un any).

 

2.1 Actuació en infants de més d’un any o en persones adultes

 

Normalment, l’ennuegament es presenta en dues situacions:

 

A) L’ennuegament no és total, i la persona encara pot parlar i, per tant, respirar.

  • Què s’ha de fer en aquesta situació?
    • Cal animar la persona a tossir perquè amb la tos expulsi allò que l’ennuega.
  • Què NO s’ha de fer en aquesta situació?
    • No s’han de donar cops a l’esquena perquè l’objecte es pot moure i la situació d’ennuegament pot empitjorar.
    • No s’ha de posar res a la boca ni intentar treure a cegues l’objecte o el menjar que causa l’ennuegament

 

 B) L’ennuegament és total, per tant la persona no pot parlar ni respirar, mostra signes clars d’ofec (per exemple, es posa la mà al coll) i s’observa l’absència de moviments d’ascens o descens del tòrax en cada intent de ventilació (respiració).

Home amb les mans al coll amb signes d'ofegament

 Font: Latorre Molina, Ricard. Obstrucció de la Via Aèria i Ennuegament. Grup Suport Vital

 

  • Què s’ha de fer en aquesta situació?

    Cal inspeccionar visualment la boca i treure’n qualsevol cos estrany visible.
    • Si la persona està conscient:
        1. S’han de donar 5 cops secs seguits amb el palmell de la mà a l’esquena, entre els omòplats. 
          Persona donant cops a l'esquena de la persona amb problemes
          Font: ERC (ús autoritzat CCR)  

          Si aquesta maniobra no resol la situació, cal seguir les indicacions del punt 2.
        2.  Maniobra de Heimlich. Consisteix a fer 5 compressions abdominals: cal abraçar la persona des de darrere, posar els dos punys sota de l’estèrnum i empènyer-los amb força cap a dins i cap a dalt.

          Persona fent la Maniobra Heimlich desde darrera  Expulsió del menjar   

          Font: Anna Bru

          En dones embarassades i persones molt grasses, la maniobra es pot fer comprimint el tòrax per sobre de l'apèndix xifoide, a nivell del terç inferior de l'estèrnum. Si la persona que ha de realitzar la maniobra no té prou força per fer-la dempeus, pot asseure la persona afectada en una cadira o estirar-la a terra panxa enlaire i fer les compressions.

          Si l'obstrucció no s'ha resolt, cal alternar cinc cops a l'esquena amb cinc compressions abdominals.  
 
    • Si la persona està inconscient:
      • S’ha de trucar al 112 (telèfon d’emergències).
      • Si es tenen coneixements de reanimació cardiopulmonar (RCP), es recomana iniciar les maniobres de reanimació.

Veure: les recomanacions del Consell Català de Ressuscitació 

Com actuar davant un ennuegament adult 

Infografia ennuegament

Pots descarregar-te la infografia aqui.

 

2.2 Actuació en lactants (infants de menys d’un any)

 

Es poden donar les mateixes situacions que en l’adult i en infants de més d’un any, però les maniobres que es fan servir són diferents.

 

A) L’ennuegament no és total, per tant, el lactant respira i tus.

  • Què s’ha de fer en aquesta situació?
    • Cal animar el lactant a tossir perquè amb la tos expulsi allò que l’ennuega.
  • Què NO s’ha de fer en aquesta situació?
    • No s’han de donar cops a l’esquena perquè l’objecte es pot moure i pot empitjorar la situació d’ennuegament.
    • No s’ha de posar res a la boca ni intentar treure’n res a cegues, però sí que cal obrir la boca i amb el dit intentar treure’n qualsevol objecte visible.

 

 

B) L’ennuegament és total, o la tos no ha estat efectiva, i el lactant no pot respirar i mostra signes clars d’ofec (la pell es posa d'un to blavós).

  • Què s’ha de fer en aquesta situació?

    S’ha de fer una inspecció visual de la boca i treure’n qualsevol cos estrany visible.
    • Si està el lactant està conscient:
      1. S’han de donar 5 cops a l’esquena. Els cops dorsals es fan entre les escàpules, amb el taló de la mà, mentre es subjecta el nen de bocaterrosa (posició de decúbit pron), amb el cap més avall que el tronc, sobre l'avantbraç de la persona que fa la reanimació. Si aquesta maniobra no resol l’obstrucció, s’han de seguir els passos del punt 2. 

        Nen bocaterrosa amb el cap més avall que el tronc 

        Font: Anna Bru  
      2. S’han de fer 5 compressions toràciques. S’ha de col·locar l’Infant en decúbit supí, amb el cap sempre més avall que el tòrax, sobre l'avantbraç de la persona que fa la reanimació, i es pressiona amb els dits en posició vertical sobre l’estèrnum, en el centre del pit i una mica més avall d'una línia imaginària traçada entre els dos mugrons. 

        Lactant en posició decúbit supí amb el cap més avall que el torax
        Font: Anna Bru

        Si l'obstrucció no s'ha resolt, s’han d’alternar cinc cops a l'esquena amb cinc compressions toràciques.
 
    • Si el lactant està inconscient:
        • S’ha de trucar al 112 (telèfon d’emergències).
        • Si es tenen coneixements de reanimació cardiopulmonar (RCP), s’ha d’obrir la via aèria i realitzar cinc ventilacions de rescat i començar les maniobres de reanimació.

 

Veure el document: Tractament de la obstrucció de la via aèria pediàtrica per cos estrany (OVACE)

 Infografia ennuegament lactant

Pots descarregar-te la infografia aqui.

p Llegir més...

L'aturada cardiorespiratòria (ACR)
pP@)

  1. Descripció
  2. La cadena de supervivència
    2.1 Reconeixement precoç i demanda per prevenir l'aturada cardíaca
    2.2 RCP precoç per guanyar temps
  3. Actuació, la reanimació cardiopulmonar
    3.1 Acostar-se de manera segura
    3.2 Comprovar la resposta
    3.3 Obrim la via aèria
    3.4 Comprovem si respira
    3.5 Truquem al telèfon d'emergències 112
    3.6 Si no tenim un DEA a l'abast, cal començar les maniobres de RCP
  4. Finalització de les maniobres

 

1. Descripció

 

L’aturada cardiorespiratòria (ACR) és una situació que es produeix amb la interrupció brusca, inesperada i potencialment reversible de l’activitat mecànica del cor i de la respiració espontània.
Com a conseqüència d’aquest fet es produeix un cessament brusc del transport d’oxigen a la perifèria i als òrgans vitals.

A Europa cada any moren al voltant de 364.000 persones per un atac de cor. Mort que sovint es podria evitar si s’hagués realitzat la reanimació cardiopulmonar (RCP) en el moment en què s’inicia el problema.

S’estima que el 70% de les ACR que es produeixen fora de l’àmbit hospitalari succeeixen al domicili i que, de totes aquestes, un 60% són presenciades per testimonis (familiars, amics,...).

Per tant, és de vital importància el reconeixement d’aquesta situació i l’inici immediat de les maniobres de reanimació cardiopulmonar, atès que per cada minut que es perd disminueixen en aproximadament un 10% les possibilitats de recuperació de la persona.

 

2. La cadena de supervivència

 

Arribar a salvar una vida suposa seguir una seqüència de passos. Passos coneguts com les anelles que formen la “cadena de la supervivència” i que tenen una gran importància.

Passos que formen la cadena de supervivència 

Font: European resuscitation council

 

2.1. Reconeixement precoç i demanda d’ajuda per prevenir l’aturada cardíaca

Quan una persona presenti un dolor molt intens al mig del pit i que no desapareix després de 5 minuts de repòs, s’ha de sospitar d’un atac al cor. El dolor pot quedar localitzat al pit, però es pot escampar pel braç, la mandíbula o el coll.

Davant d’aquesta sospita, s’haurà de trucar immediatament al telèfon d’emergències per comentar la situació. El telèfon únic d’emergències als països de la Comunitat Europea és el 112.

 

2.2. RCP precoç per guanyar temps
 

Una vegada s’ha reconegut l’aturada cardíaca, haurem de començar les compressions toràciques per augmentar les possibilitats de supervivència de la víctima.

Idealment hauríem de donar respiracions de suport per completar les maniobres de reanimació cardiopulmonar, tot i que si desconeixem la tècnica i això ens pot fer perdre temps, hauríem de realitzar només les compressions toràciques.

 

3. Actuació, la reanimació cardiopulmonar

 

Quan davant nostre tenim una persona que possiblement ha patit una aturada cardiorespiratòria, procedirem a realitzar la reanimació cardiopulmonar (RCP).

Per tal de reconèixer la situació i obrar de la manera més adient, seguirem una seqüència ordenada que ens facilitarà la feina.

 

3.1. Acostar-se de manera segura

Ens acostarem a la víctima amb precaució, tot assegurant-nos que no hi ha cap perill ni per a nosaltres mateixos ni per a la víctima ni per a ningú que hi sigui a prop.

 

3.2. Comprovar la resposta

Sacsejarem amb cura, cridarem i estimularem la víctima preguntant-li en veu alta: “Es troba bé?”

Si la persona no ens contesta o no reacciona als nostres estímuls considerarem que està inconscient.

 

Imatge persona inconscient i l'altre comprovant els estímuls

 

3.3. Obrim la via aèria
 

Un dels problemes de les persones inconscients i que es troba panxa enlaire és que la pròpia llengua pot bloquejar la via aèria, cosa que podríem solucionar fàcilment tirant el cap enrere i aixecant el mentó. Amb aquesta tècnica evitarem que la caiguda de la llengua obstrueixi l’entrada de l’aire als pulmons. Per portar-la a terme:

  • Posarem la víctima panxa amunt sobre una superfície el màxim de dura possible.
  • Col·locarem una mà sobre el front i dos dits sobre el mentó a la vegada que fem bascular el cap suaument cap enrere.
  • Amb aquesta senzilla tècnica, anomenada maniobra front-mentó, obrirem la via aèria, cosa que permet que l’aire passi als pulmons.

Imatge persona obrim la via aèria a la persona inconscient

 

3.4. Comprovem si respira

A la vegada que mantenim la via aèria oberta, comprovarem si respira amb normalitat. Per això cal que ens acostem a la víctima i:

  • Mirem si s’aixeca el tòrax
  • Escoltem si hi ha algun soroll respiratori
  • Sentim l’alè de la respiració a la galta

Persona comprovant si la persona inconscient respira 

 

3.5. Truquem al telèfon d’emergències 112
 

Si la persona no respon i no respira amb normalitat, llavors:

  • Si estem sols:
    • Trucarem al 112 per demanar una ambulància
    • Si coneixem la existència d’un DEA (Desfibril·lador Extern Automàtic) molt proper, anirem a buscar-lo
  • Si estem acompanyats:
    • Li demanarem a l’altra persona que truqui al 112
    • Tot seguit, i si coneixem l’existència d’un DEA molt proper, l’enviarem a buscar-lo

La persona que realitzi la trucada al 112 haurà de donar totes les dades demanades i esperar la confirmació de l’operadora abans de penjar el telèfon.

Imatge trucada al 112

 

3.6. Si no tenim un DEA a l’abast, cal començar les maniobres de RCP

Compressions toràciques

    • Col·locarem la víctima panxa amunt, si encara no ho hem fet (sobre una superfície dura), i ens posarem al seu costat a l’alçada del tòrax.
    • Col·locarem el taló d’una mà sobre el centre del pit
    • Col·locarem el taló de l’altra mà sobre aquesta i entrecreuem els dits
    • Amb els braços totalment estirats i tan perpendicular com sigui possible sobre la víctima, començarem les compressions toràciques
    • Deprimirem el tòrax uns 5-6 cm
    • A un ritme de 100-120 per minut
    • Continuarem amb les compressions fins que arribi l’ambulància, estiguem exhausts o la persona doni senyals de vida

 Compressió toràciques

 

4. Finalització de les maniobres

 

Donarem per finalitzades las maniobres de reanimació cardiopulmonar:

  • Quan la persona doni senyals de vida (obri els ulls, es mogui, respiri,...)
  • Quan estiguem (nosaltres com a reanimadors) esgotats
  • Quan arribi l’equip mèdic que es farà càrrec de la persona que estem reanimant

 

 Quadre de reanimació 
p Llegir més...

46 Valoracions, valoració mitja 3,9 de 5.

12345
Guardant valoració... Guardant valoració...
Última modificació: 24/11/22 12:12h

Comentaris

Llistat

kellyGiz 01 de Enero de 2022
hello. topic for me thanks kelly
p Llegir més...

Enviar un comentari

12345

Números i lletres minúscules.
Informació bàsica sobre protecció de dades en aplicació del RGPD
Responsable del tractament Col·legi Oficial d’Infermeres i Infermers de Barcelona. (+info web)
Finalitat tractament Gestió del contacte, consulta o sol·licitud. (+info web)
Legitimació Consentiment. (+info web)
Destinataris No es preveuen cessions. (+info web)
Drets Accés, rectificació, supressió, portabilitat, limitació i oposició. (+info web)
Contacte DPD dpd@coib.cat
Informació addicional Pots consultar la informació addicional i detallada sobre protecció de dades a la web d’Infermera Virtual. www.infermeravirtual.com

Per poder enviar el formulari, has de llegir i acceptar la Política de Protecció de dades. Si no l’acceptes i no ens dones el teu consentiment per tractar les teves dades amb les finalitats descrites, no podem acceptar ni gestionar el servei web de consulta, contacte o sol·licitud.

  Atenció: El comentari serà revisat abans de ser publicat.