Informació pràctica

Estructura i funció del cos humà
pP@)

Els sistemes de l’estructura i funció del cos humà, més directament relacionats amb el desenvolupament d’aquesta activitat de la vida diària són:

 

La persona, home o dona, de qualsevol edat o condició, és un ésser multidimensional integrat, únic i singular, de necessitats característiques, i capaç d’actuar deliberadament per assolir les fites que es proposa, assumir la responsabilitat de la seva vida i del seu benestar i relacionar-se amb si mateix i amb el seu ambient en la direcció que ha triat.

 

La idea d’ésser multidimensional integrat inclou les dimensions biològica, psicològica, social i espiritual, que són dimensions que experimenten processos de desenvolupament i que s’influeixen mútuament. Cadascuna de les dimensions en què es descriu la persona és en relació permanent i simultània amb les altres i forma un tot, en què cap de les dimensions es pot reduir o quedar subordinada a una altra ni es pot contemplar de manera aïllada. Per tant, davant de qualsevol situació, la persona respon com un tot amb una afectació variable de les seves quatre dimensions. Cada dimensió comporta una sèrie de processos, alguns dels quals són automàtics o inconscients i d’altres, per contra, són controlats o intencionats.

 

Tenint sempre en ment aquest concepte de persona, i només amb finalitats didàctiques, es poden estudiar aïlladament els processos de la dimensió biofisiològica (estructura i funció del cos humà) implicats en el desenvolupament d’aquesta activitat de la vida.

p Llegir més...

Relació amb altres activitats de la vida diària
pP@)

1. Respirar, 2. Menjar i beure, 3. Moure's, 4. Reposar i dormir, 5. Comunicar-se, 6. Treballar i divertir-se

 

 

Respirar. En les vies superiors respiratòries, concretament en el nas, hi ha centenars de receptors olfactius, cadascun dels quals s’uneix a una molècula característica particular que es processa en el cervell. Aquest procés té un gran valor protector perquè permet avaluar l’aire i identificar espais de risc d’inhalació de gasos tòxics, sempre que el gas desprengui olor i la persona el reconegui com a perillós. Les olors es capten mitjançant l’encèfal i el tàlem. L’aprenentatge permet integrar i emmagatzemar les olors en la memòria per tal que, posteriorment, es puguin interpretar. Si s’identifiquen com a desagradables, es produeixen inspiracions menys freqüents i superficials; per contra, si es tracta d’olors que evoquen records i sensacions agradables, provoquen inspiracions profundes i prolongades.

 

Menjar i beure. Amb allò que s’ingereix es pot posar en risc la salut. A partir de la ingesta de substàncies, aliments o líquids contaminats o tòxics, de mala qualitat o mal cuinats, poden penetrar a l’organisme elements nocius, bactèries o microorganismes que poden ocasionar malalties, bé per intoxicació, amb substàncies que produeixen aquests organismes, bé per invasió directa en travessar les parets del tub digestiu. La persona pot respondre-hi amb nàusees i vòmits o amb diarrees.

 

Moure’s. La capacitat per fer moviments precisos i ràpids en els moments oportuns és essencial per evitar els perills i per defensar-se davant de situacions de risc, com per exemple córrer per evitar un atropellament, fugir en un incendi, desplaçar-se per poder avisar els altres quan cal una ajuda urgent, etc. Així mateix, l’autonomia de moviment és imprescindible per aplicar mesures preventives de tota mena. 


Reposar i dormir. Per protegir-se dels estímuls potencialment perjudicials de l’entorn cal mantenir un nivell d’alerta i d’atenció que permeti percebre’ls com a risc. L’excés d’activitat física i/o mental o la falta de son disminueixen el nivell d’alerta i situen la persona en una situació de perill. 

 

Comunicar-se. Les emocions d’angoixa, por, fugida o confrontació que sorgeixen davant d’una situació d’amenaça o de pèrdua se solen expressar mitjançant el llenguatge no verbal, el qual queda reflectit en el to dels músculs, els moviments corporals, els gestos de la cara o la mirada. Tot i que algunes persones han après a controlar l’expressió corporal per no mostrar les sensacions i les emocions, davant de situacions que es perceben com a amenaçadores és difícil ocultar i controlar els moviments, la mirada i els gestos.

 

Treballar i divertir-se. Les activitats laborals i d’oci sotmeten la persona a una diversitat de factors de riscos d’accidents, riscos ambientals i riscos psicosocials davant dels quals, per mantenir la salut, cal una bona condició física i psicològica, un bon ús de l’equipament i l’adopció de mesures preventives adequades.

p Llegir més...

En funció del grup d’edat i etapa de desenvolupament
pP@)

1. Intrauterí, 2. Nounat-lactant, 3. Preescolar, 4. Escolar, 5. Adolescent, 6. Adult jove, 7. Adult madur, 8. Adult gran

 

 

1. Intrauterí

Actualment se sap que es poden patir diversos tipus d’estrès abans de néixer. La mala nutrició materna i els tòxics com l’alcohol i el tabac tenen relació amb els parts prematurs, un pes baix en néixer i, de vegades, amb malformacions anatòmiques i deficiències funcionals. En situacions estressants de la mare s’ha trobat un augment de la concentració intrauterina de cortisol i altres hormones d’estrès que pot derivar en afectacions en l’aparell cardiovascular i en altres sistemes corporals.

 

2. Nounat-lactant (del naixement als 18 mesos)

Fins als tres mesos, els nadons tenen limitada la capacitat de producció d’anticossos. Les pors i les inseguretats les manifesten plorant.

 

El lactant ja està immunitzat (vacunat) contra les infeccions infantils. L’entusiasme per conèixer i explorar l’entorn els posa en risc de patir accidents. Els nens no reconeixen el perill i, a mesura que creixen, comprenen les prohibicions però juguen a transgredir-les per confirmar la constància de qui les emet. Els nens menors de 5 anys són els que corren un risc més gran de patir accidents. Generalment, abans del primer any són capaços d’experimentar alegria, tristesa, sorpresa, fàstic, por i ira.

 

3. Preescolar (de 19 mesos a 5 anys)

L’experiència els confereix prou intuïció per identificar alguns perills de l’entorn. Senten temor davant del que és desconegut i el dolor físic, i troben a faltar el cuidador proper. Els crea tensió resoldre conflictes entre la dependència i la independència. S’enfronten a canvis múltiples i complexos, com començar a anar a la guarderia o al col·legi i iniciar-se en les relacions amb els companys. També s’han d’enfrontar a la competència dels companys o d’altres germans.

 

En la possibilitat de sentir-se segurs juga un paper molt important el vincle que han desenvolupat amb els pares. La creació de relacions segures i fortes suposa per a ells un espai amortidor de les amenaces. Les relacions sòlides esdevenen la principal eina per enfrontar-se a un ambient de canvi. Si aquestes relacions s’han produït en moments d’amenaça, el nen buscarà i acceptarà el contacte amb el seu cuidador i, un cop consolat, tornarà als seus jocs.

 

Posteriorment, un cop desenvolupada una idea d’un mateix com a ésser particular, interioritza regles relatives a allò que és bo i a allò que és dolent, a allò desitjable i a allò indesitjable. I arriba a valorar si es comporta o no adequadament respecte a aquestes regles. És aleshores quan apareixen emocions complexes com la culpa, l’enveja, la gelosia o l’empatia.

 

4. Escolar (de 6 a 12 anys)

En aquesta edat, l’infant entén les prohibicions i les mesures de prevenció d’accidents. Aprèn a pensar abans d’actuar. En els seus comportaments tendeix a imitar els adults que admira, com els pares, els professors o els superherois. Tot i que el seu creixement psicomotriu li permet progressar en els mecanismes de protecció de manera automàtica, encara no percep els límits de la seva motricitat. Pot mostrar una actitud incansable davant les activitats preferides. 

Infància  

 

5. Adolescent (de 12 a 18 anys)

Quan el nen madura, segueix enfrontant-se amb múltiples períodes de transició, sovint estressants, en relació amb els seus nous rols, les relacions socials, el concepte del jo, la identitat personal i, posteriorment, amb la identitat i el comportament sexual. 


En la lluita per la identitat, l’adolescent experimenta i du a terme accions amb conseqüències problemàtiques. És fàcilment influïble i tracta d’imitar els altres. Ignora els seus límits i experimenta amb conductes excessives amb el tabac, l’alcohol, les drogues, la recerca sexual o l’alimentació (bulímia o anorèxia). L’adolescent juga a ser transgressor tot posant en joc conductes de risc, com l’excés de velocitat o la delinqüència. 

Adolescència 

Nens jugant amb la bicicleta i el monopatí pintat per Gemma d'11 anys

 


6. Adult jove (de 19 a 25 anys)

L’adult jove coneix els perills i les mesures en general i assumeix la responsabilitat de les seves conductes i accions. Té capacitat per accedir a mitjans eficaços d’informació i recursos per a la prevenció. S’adapta fàcilment als canvis que poden sorgir, com l’abandonament de la llar materna, la convivència amb persones noves o l’inici de la vida laboral. En general, sent preocupació pels riscos de les malalties sexuals contagioses i els accidents.

 

7. Adult madur (de 26 a 65 anys)

Els adults senten tensió en enfrontar-se a nombroses eleccions, alternatives, ateses les complexes interaccions socials, que sempre són canviants, i per la necessitat de fer judicis i prendre decisions ètiques.

 

La convivència amb l’estrès crònic sol empitjorar la qualitat de vida dels adults i pot originar hipertensió, dependència de drogues, alteracions en les relacions personals i, fins i tot, pèrdua de contacte amb la realitat. Un adult sotmès a nivells insans d’estrès durant molt de temps sol desenvolupar múltiples problemes, que limiten la seva capacitat de conviure en societat conforme es deteriora el seu nivell general de salut física i psicològica.

 

Les respostes mal adaptades a l’estrès crònic en un adult no només afecten la seva salut física, sinó també els aspectes emocionals, socials i intel·lectuals de la seva vida.

Adultesa  

 

8. Adult gran, adult gran mitjà i adult avançat (de 66 a 74 anys, de 75 a 84 anys i de 85 en endavant)

Les persones grans tenen un risc més gran de desenvolupar malalties relacionades amb l’estrès. En aquesta època es poden veure sotmeses a factors estressants molt importants. Malauradament, la pèrdua de salut, la incapacitat de cuidar-se un mateix, la por a morir, la sensació d’abandonament o l’aïllament social, la pobresa i, amb freqüència, la mort del cònjuge generen respostes inadequades. La família i el suport social tenen una importància cabdal per tal que la gent gran visqui amb èxit aquestes experiències. 

Vellesa

p Llegir més...

Factors que influeixen en el desenvolupament de l'activitat
pP@)

  1. Relacionats amb el sexe
  2. Relacionats amb la patologia
  3. Relacionats amb el tractament

 

1. Relacionats amb el sexe

En la dona l’embaràs provoca una crisis acompanyada d’ansietat. S’enfronta a canvis físics, psicològics i socials importants. Sorgeixen demandes derivades de l’imperatiu de millorar la cura de si mateixa. A més a més, s’ha de preparar per a un canvi de rol i les seves conseqüències en el canvi de l’estructura i les relacions a la llar. Sembla que hi ha elements de tipus social i químic que expliquen que les dones tinguin un grau més gran d’ansietat que els homes. 

Embaràs

 

Pel que fa a les estratègies d’afrontament, en diversos estudis es dedueix que les dones utilitzen més i amb més diversitat estratègies d’afrontament que els homes. Les dones utilitzen més que els homes l’evitació, la resolució de problemes, la recerca de suport social i la revaluació positiva. La socialització de la dona, caracteritzada per mirar més als altres i menys a si mateixa, podria ser el substrat de l’ús més freqüent de l’evitació, la qual l’ajuda a respondre a les demandes del seu entorn. En el cas de les dones el fet d’assumir ràpidament les tasques domèstiques l’ajuda en la seva recuperació, rehabilitació i autoestima, mentre que els homes segueixen sentint-se limitats i això es pot associar a més símptomes de depressió.

 

Sembla que la culpa davant d’una malaltia aflora amb més facilitat en la dona que en l’home pel fet de no poder complaure les demandes dels altres i relegar les seves pròpies necessitats. Aquesta disposició la genera la socialització mitjançant experiències i aprenentatges. Així mateix, en les societats individualistes s’intensifica més l’expressió de la culpa i la vivència d’aquesta emoció (Fernández–Abascal, 2003).

 

La revalorització positiva es refereix als intents de canviar el propi punt de vista sobre la situació estressant amb la intenció de veure-la amb un enfocament més positiu. Aquesta manera d’afrontament l’utilitzen menys els homes.

 

La recerca de suport social comprèn la recerca de contacte o consol, l’ajuda instrumental i el suport espiritual. Les dones utilitzen més que els homes aquesta estratègia, mitjançant la qual confien els seus problemes als altres, i tenen una xarxa social més extensa que els homes. Els homes que han tingut un infart comparteixen les seves preocupacions amb les seves dones, mentre que les dones malaltes expressen abans les seves preocupacions a les filles i als fills que no pas al marit. La dona mostra les emocions més sovint que els homes (Fischer, 2000), i això és pot explicar per les diferents pautes reguladores que condicionen l’expressió d’emocions i respostes segons el rol de la dona o l’home. Des d’una dimensió cultural, l’expressió d’aquestes preocupacions coincideix amb grups amb valors individualistes més que col·lectivistes. Parlar amb els altres fa que la persona se senti més integrada socialment (Campos et al., 2004).

  

2. Relacionats amb la patologia

És obvi que qualsevol malaltia que afecti els ossos, les articulacions, els músculs i el sistema nerviós influeix en el moviment i en la postura corporal. Les diferents patologies les podem agrupar segons el tipus d’afectació que produeixen:

  1. Afectació cognitiva. Les demències es defineixen com deficiències adquirides, és a dir, no congènites, en les capacitats cognitives que dificulten dur a terme les activitats de la vida ordinària. Tot i que la memòria és una de les capacitats més afectada, altres habilitats mentals també queden impedides o limitades, com ara la capacitat de visió espacial, el càlcul, el judici i la resolució de problemes. Està clar que aquestes dificultats posen el subjecte que les pateix en una situació clara de vulnerabilitat davant dels perills. A més a més, altres trastorns associats a les demències, com les al·lucinacions, l’agitació i la desinhibició, exposen encara més a un risc elevat de lesió. Si tenim en compte que les demències solen afectar la població de gent gran, afeblida i amb una predisposició més gran a patir traumatismes, el risc de lesions greus es potencia en gran manera. No obstant això, és important tenir en compte que no totes les demències són irreversibles i que en alguns casos concrets un tractament correcte pot permetre recuperar un nivell cognitiu suficient per poder evitar els perills. L’experiència de trastorns afectius, com la depressió i/o l’ansietat, com per exemple el pànic, poden alterar l’atenció i la possibilitat de saber utilitzar la informació. Així mateix, el fet que hi hagi un retard mental important afecta la possibilitat d’utilitzar eficaçment les habilitats mentals, desconèixer perills i riscos o no tenir-los en compte. 
  2. Afectació muscular i sistema nerviós. Amb una prevalença més baixa que les demències que s’han descrit prèviament, les malalties musculars produeixen alteracions en la mobilitat i, per tant, dificulten una reacció ràpida davant una situació de perill. Hi ha malalties hereditàries, rares, que afecten el metabolisme muscular i que produeixen distròfia muscular (atròfia muscular progressiva) irreversible amb el pas dels anys, en alguns casos fins i tot des de la infantesa; els símptomes principals són la falta de força i el dolor muscular. Entre les malalties adquirides dels músculs hi ha les que deriven de malalties d’altres sistemes, com la insuficiència cardíaca, respiratòria o renal cròniques, la insuficiència hepàtica i l’anèmia. És típic d’aquestes situacions una feblesa muscular generalitzada i una tolerància escassa a l’esforç, que limita la mobilitat, però sense destorbar un grup muscular concret o un tipus de moviments específic. La fatiga n’és el símptoma predominant. Hi ha trastorns endocrins, com la hiperfunció i la hipofunció tiroïdals, entre altres, en els quals, a més de mancança de força, hi pot haver rampes musculars i dolor muscular (miàlgies). També hi ha lesions del sistema nerviós que tenen com a efecte paràlisis, com les lesions medul·lars o els accidents cerebrovasculars, que afecten el control de la posició, el moviment i, en alguns casos, la comunicació de les pròpies necessitats. 
  3. Afectació dels òrgans dels sentits. Les alteracions de la vista i de l’oïda són les que més exposen les persones a un risc de lesió. Quan el dèficit visual o auditiu és present des de la infantesa, generalment en l’educació ja s’han tingut en compte aquestes limitacions i s’han desenvolupat estratègies que permeten evitar els perills malgrat el dèficit sensorial. Tot i així, quan aquestes discapacitats es donen en edats més avançades i quan evolucionen lentament, és menys probable que s’adoptin estratègies preventives. Les alteracions del gust i de l’olfacte són menys freqüents i només condicionen l’augment de risc davant de l’exposició a agents químics. La diabetis de llarga evolució es pot associar a alteracions de la sensibilitat tàctil i/o dolorosa, sobretot en els peus i les cames, fet que els condiciona a un risc elevat de lesió. En aquests casos, a més a més, un cop aquesta lesió s’ha generat, és difícil de curar-la perquè no s’hi percep dolor i no s’adopten les posicions antiàlgiques que poden evitar la maceració de la ferida. 
  4. Alteracions de la immunitat. Les síndromes d’immunodeficiència es divideixen en congènites i adquirides. Les primeres afecten els nens i exigeixen unes mesures molt estrictes per evitar les infeccions. Entre les adquirides, la més coneguda és la síndrome d’immunodeficiència adquirida (SIDA) per infecció de VIH. No obstant això, altres malalties del sistema hematopoètic, com les leucèmies, els limfomes o el mieloma, també predisposen a un risc d’infeccions més elevat davant de gèrmens habituals o, fins i tot, gèrmens que en condicions normals no produeixen infeccions però que en aquests subjectes sí que poden produir-les (gèrmens oportunistes).

 

3. Relacionats amb el tractament

Hi ha fàrmacs i drogues que afecten el sistema nerviós central i dificulten la nostra capacitat de discernir i reaccionar ràpidament davant d’una situació de perill. A més a més, hi ha fàrmacs que s’utilitzen en diverses malalties que frenen processos determinats de la immunitat i exposen el nostre organisme a un risc més gran de malalties infeccioses: els anomenats immunosupressors.

 

Entre els primers destaquen els que deriven de benzodiazepines, que s’utilitzen com a inductors del son o com a mitigadors de l’ansietat (ansiolítics) i que, a més a més, tenen certa capacitat de relaxació muscular. Aquests medicaments inhibeixen la capacitat de reacció i allarguen el temps de resposta dels moviments ràpids. El seu ús s’ha associat amb un risc més gran de caigudes en la gent gran. Altres fàrmacs com els antihistamínics, que s’utilitzen per controlar els processos al·lèrgics, tenen una acció sedant i frenen la velocitat de resposta. En la informació a l’usuari d’aquests productes sempre s’especifica que s’ha d’evitar d’utilitzar-los en activitats com la conducció de vehicles, l’ús de maquinària perillosa o feines en condicions de risc. Altres medicaments, com els analgèsics, els opiacis, els antitussígens, els neurolèptics, etc., tot i estar menys estudiats en aquest sentit, també produeixen efectes que podrien incrementar la possibilitat de patir un accident. Un informe dut a terme per a les directrius sobre transport de la Comunitat Europea suggereix que almenys el 10 % de les persones ferides o mortes en accidents de trànsit utilitzaven algun medicament psicòtrop, la qual cosa podria haver actuat com a factor coadjuvant (Barbone, 1998). L’efecte dels antidepressius sobre la conducció ha estat menys estudiat, però s’aconsella que les persones que estan sota els efectes d’aquesta medicació no condueixin fins que no hagi passat una setmana des de l’inici del tractament, amb l’objectiu que les persones que prenen la medicació i les persones pròximes puguin avaluar-ne l’efecte sedant. Alguns antidepressius, com citalopram, fluoxetina, fluvoxamina, paroxetina i sertralina, es considera que afecten en un grau menor la capacitat per conduir vehicles.

 

La medicació immunosupressora s’utilitza en les persones que reben un trasplantament i en les que pateixen malalties determinades del sistema immune. El seu ús s’associa amb un risc més gran d’infecció, per tant, cal prendre precaucions per mitigar aquest risc. Es recomana evitar el contacte amb persones que pateixen o se sospita que pateixen algun procés infecciós conegut. És contraindicat fer servir vacunes que utilitzin gèrmens vius i s’han d’extremar les mesures d’higiene, com la neteja. Així mateix, el consum d’aliments i begudes ha de ser en condicions salubres. En el cas de conviure amb animals domèstics, és preferible prescindir de les mascotes i prendre mesures estrictes per evitar el contagi de malalties d’animals que són transmissibles als humans (zoonosi).

Medicaments

p Llegir més...

43 Valoracions, valoració mitja 3,8 de 5.

12345
Guardant valoració... Guardant valoració...
Última modificació: 11/11/21 10:41h

Comentaris

Enviar un comentari

12345

Números i lletres minúscules.
  Atenció: El comentari serà revisat abans de ser publicat.