Informació pràctica
Estructura i funció del cos humà
pP@)
Els sistemes de l’estructura i funció del cos humà, més directament relacionats amb el desenvolupament d’aquesta activitat de la vida diària són:
La persona, l’home o la dona, de qualsevol edat o condició, és un ésser multidimensional integrat, únic i singular, de necessitats característiques que és capaç d’actuar deliberadament per assolir les finalitats que es proposa, assumir la responsabilitat de la seva vida i el seu benestar i relacionar-se amb si mateix i el seu ambient.
La idea d’un ésser multidimensional integrat inclou les dimensions biològica, psicològica, social i espiritual, dimensions que experimenten processos de desenvolupament i que s’influeixen entre si. Cada una d’aquestes dimensions en què es descriu la persona és en relació permanent i simultània amb les altres i formen un tot en què cap de les dimensions es pot reduir o subordinar a una altra ni es pot contemplar de manera aïllada. Consegüentment, davant de qualsevol situació, la persona respon com un tot amb una afectació variable de les quatre dimensions. Cada dimensió comporta una sèrie de processos, alguns dels quals són automàtics o inconscients, i d’altres, per contra, són controlats o intencionats.
Tenint en compte aquest concepte de persona, i només amb finalitats didàctiques, es poden estudiar aïlladament les modificacions o alteracions d’alguns dels processos de la dimensió biofisiològica (estructura i funció del cos humà) implicats en el desenvolupament d’aquesta activitat diària.
Relació amb altres activitats de la vida diària
pP@)
La comunicació és imprescindible per fer saber als altres que hi ha activitats vitals que no es poden iniciar o completar i que, per dur-les a terme amb èxit, cal el seu ajut. Davant dels canvis o les situacions noves, la persona respon amb canvis fisiològics i de comportament que s’expressen mitjançant variacions en els patrons habituals de les activitats de la vida diària. D’aquesta manera aquestes variacions es converteixen en manifestacions que comuniquen l’estat emocional de la persona.
Mitjançant la respiració també s’expressa la tristesa, l’alegria o el benestar. L’expressió de les emocions s’acompanya de canvis en la freqüència respiratòria. Tot i que aquestes manifestacions es poden controlar, quan són autèntiques la seva manifestació no es domina. El dolor en els seus diferents graus també es pot expressar amb canvis en el ritme; per exemple, un dolor fort s’acompanya d’inspiracions profundes i de vegades superficials.
La persona també pot comunicar el seu estat emocional mitjançant el comportament que té amb el menjar. La tristesa i l’angoixa s’acompanyen d’una inhibició en el desig de menjar o amb una masticació lenta. Davant del nerviosisme algunes persones poden tenir una pauta contrària que les porta a menjar més del que mengen habitualment, ja que això els produeix alleujament. La por i el fàstic poden eliminar el desig de menjar, així com la sorpresa o l’interès.
Així mateix, els canvis emocionals es poden reflectir en un increment de la freqüència urinària o un augment o una disminució del patró de defecació; sol tractar-se de persones que tendeixen a tenir restrenyiment o diarrea.
La persona pot comunicar el seu estat emocional no només mitjançant els gestos i l’expressió no verbal, sinó mitjançant canvis en la psicomotricitat. La hiperactivitat és un reflex d’ansietat i falta de concentració o atenció. El nerviosisme pot produir moviments repetitius dels dits, els peus o les cames, balancejos, canvis de postura molt freqüents i falta de concentració i atenció. El fet de dormir excessivament també pot manifestar tristesa, o el fet de no conciliar el son pot revelar preocupació, culpa o por.
Els canvis dels patrons habituals en totes i cadascuna de les activitats de la vida diària són tan diversos com diferents són les respostes de cada persona. Per aquest motiu l’observació i l’autoobservació del canvi de manifestacions habituals pot ajudar a identificar respostes i enfrontaments de situacions que estan posant a prova el benestar psicològic de la persona.
En funció del grup d’edat i etapa de desenvolupament
pP@)
La interacció i la comunicació de la persona canvien en cada fase de la vida com a resposta als canvis dels òrgans dels sentits, als canvis emocionals i a l’aprenentatge.
En l’aprenentatge, la infància és un moment crític. Hi ha una predisposició biològica que intervé en la forma de respondre a l’ambient, el temperament, a partir del qual s’experimenten les primeres experiències socials en què la persona inicia l’aprenentatge de la comunicació i comença a desenvolupar habilitats per a la interacció. Els nens aprenen així quines són les conductes més apropiades per obtenir allò que necessiten del seu ambient. Per exemple, si el fet de plorar per aconseguir l’aliment o el fet de somriure per aconseguir l’atenció dels altres permet obtenir les seves metes, ho continuaran fent en el futur com a mitjà per aconseguir-ho; si no els permet d’aconseguir-ho, ho deixaran de d’utilitzar i desapareixeran del conjunt de conductes potencials per a la interacció. Una altra estratègia d’aprenentatge és la imitació, i és un model per imitar qualsevol persona del medi, inclosos els personatges de ficció. Ara bé, el factor més crític per a l’aprenentatge de la interacció social és el modelatge que ofereixen els pares. Els nens observen com interaccionen els pares amb ells i amb d’altres persones i n’aprenen l’estil verbal i no verbal. Els adolescents i els nens tendeixen a imitar els que els superen en edat; i, generalment, les persones adultes imiten els que tenen la mateixa edat i sexe i els són més atractius perquè presenten valors i interessos que comparteixen.
El desenvolupament de la comunicació i de la interacció es modela durant el cicle vital:
1. Intrauterí, 2. Nounat, 3. Preescolar, 4. Escolar, 5. Adolescent, 6. Adult jove, 7. Adult gran, 8. Adult gran mitja i avançat.
1. Intrauterí
La primera experiència sensorial és la tàctil. En el ventre matern, el fetus, quan encara no té ni ulls ni oïda, ja reacciona als estímuls tàctils.
Durant l’embaràs, la mare es crea una imatge del fill a partir de la qual s’hi relacionarà. Les vivències de la mare, les seves reaccions emocionals, els estímuls ambientals, etc., es transformen en canvis corporals. Per exemple, els canvis en el ritme cardíac produeixen canvis en el món d’estímuls del fetus. Els moviments del fetus adquireixen un significat per a la mare, els quals la inciten a parlar-li, a tocar-lo, etc., i això, al seu torn, suposa una nova estimulació per al fetus. El fetus reacciona als sons, pot distingir entre la veu d’un home i la d’una dona, i respon de manera particular a la veu de la mare.
La veu humana és per al fetus un element de continuïtat entre la seva vida intrauterina i l’extrauterina. El diàleg establert durant l’embaràs afavoreix tant en el bebè com en la mare l’establiment del vincle, la conducta d’aferrament.
2. Nounat
En néixer comença la seva interacció amb l’ambient i comença a rebre respostes mitjançant el tacte, d’aquesta manera inicia el seu aprenentatge emocional. Els nens mostren predisposició per a la comunicació des del naixement; es parla de la comunicació prelingüística. Mostren una preferència per la veu de la mare davant de la de qualsevol altre adult, i és així com s’inicia la conducta d’aferrament, la tendència a cercar la protecció dels altres que permet assolir o conservar la proximitat amb algú a qui es percep més capacitat per afrontar el món. La sensibilitat que té al so se suma a la de l’olfacte. El segon dia de vida distingeix l’olor de la llet materna. Utilitza les seves capacitats olfactives per relacionar-se amb la mare i percebre l’ambient.
El nounat està immers en un món de sensacions agradables i desagradables. Comunica que no està bé mitjançant el plor, moment en què s’inflen les fontanel·les anterior i posterior. Acompanya el plor de crits forts i vigorosos. En les primeres setmanes el plor no produeix llàgrimes. No distingeix entre jo i els altres. Posseeix una distinció rudimentària dels colors i les formes. Reacciona als sorolls forts i sobtats.
Manifesta el confort amb la relaxació del cos. Un entorn confortable de llum i de temperatura afavoreix el seu desenvolupament. Cal acompanyar una veu càlida amb els tons apropiats. El contacte amb els germans i els pares també ajuda a comunicar-se mitjançant el tacte i les olors. És important respondre a la seva incomoditat amb mesures que l’alleugin i el tranquil·litzin.
Tot i tenir les capacitats i les tendències necessàries per comunicar-se i interaccionar, aquest procés requereix tenir algú amb qui fer-ho. La qualitat de la relació que s’estableix amb la mare −o amb la persona que la substitueix− té una gran importància per al desenvolupament de les destreses comunicatives, ja que el pas de la precomunicació a la comunicació dependrà, en gran mesura, de la seva sensibilitat per captar els senyals del bebè i la seva capacitat per interpretar-los i ajustar la manera de respondre-hi.
Nounat-lactant (del naixement als 18 mesos)
Cap a la quarta o la vuitena setmana apareixen el somriure i els gestos de plaer davant la presència d’altres persones, que s’expressen mitjançant la mirada, el moviment dels braços i les cames i els somriures.
Durant els primers mesos el bebè localitza on és el soroll, és capaç de distingir els sorolls familiars dels sorolls desconeguts. Prefereix la cara i la veu humanes a altres estímuls i té la capacitat d’imitar sons i gestos humans. Amb dues o tres setmanes els bebès són capaços d’imitar conductes dels adults de manera immediata, com per exemple treure la llengua. Amb sis setmanes són capaços de reproduir alguns gestos dels adults quan hi són al davant i quan no hi són. Entorn les quatre i les vuit setmanes apareix el somriure social.
De les sis setmanes fins als sis mesos el nen necessita interaccionar amb altres humans, en necessita el contacte i plora si se’l deixa sol. Comença a vincular-se més estretament amb la mare. La seva conducta se centra en ella: somriu, balbuceja i la segueix amb la mirada més que la resta de les persones.
Cap al sisè mes de vida el nen comença a combinar sons emetent balbucejos. Es considera que aquests sons són una comunicació intencional que apareix normalment durant els intercanvis afectius amb els adults.
Dels sis als vuit mesos fins als divuit a vint-i-quatre mesos, el vincle amb la mare està establert i el bebè mostra enuig o ansietat quan se’n separa. Solen sentir tranquil·litat només amb el contacte de la mare; plora quan, en presència de la mare, alguna altra persona l’agafa en braços, tot i ser-ne un familiar proper. Les seves conductes se solen adreçar a captar l’atenció de la mare. Expressa el seu malestar i la pèrdua de plaer, l’avorriment, el cansament i altres necessitats mitjançant els crits i el plor.
En néixer és possible distingir tots els sons que constitueixen qualsevol idioma humà, però, un cop s’ha après un idioma, aquesta sensibilitat desapareix. No importa quina és la llengua materna que s’aprèn, en aquest procés sempre se segueixen les mateixes fases: balbuceig, frases d’una sola paraula i frases de dues paraules amb sintaxi i parla complexa. El ritme amb el qual es passa per cada fase varia entre els nens, tot i que l’edat mitjana en què es produeix cada pas és la mateixa en totes les cultures.
El període sensible per a l’aprenentatge de la llengua se situa entre els dos anys i la pubertat. Després, la capacitat per aprendre una llengua amb facilitat es redueix. Els nens tenen una capacitat innata per aprendre el llenguatge. Si estan en contacte amb una llengua, l’aprenen amb rapidesa sense que en calgui un ensenyament específic.
Entorn dels dotze mesos, l’interès del nen pel rostre humà canvia, i cap a l’any els objectes de l’entorn comencen a captar més la seva atenció que la del cuidador. Comencen a senyalar objectes implicant-hi altres persones per tal de cridar l’atenció per aconseguir l’objecte o per tractar de compartir l’atenció sobre l’objecte amb l’altra persona. L’exposició, l’estructuració i la imitació dels sons de la llengua a la qual és exposat fan que al final del primer any tingui una comprensió determinada d’aquesta llengua i que comenci a emetre les primeres paraules.
És convenient parlar-li molt, amb tendresa i amb el to adequat, i encoratjar-lo a produir vocalitzacions i sons. La persona que el cuida s’ha d’esforçar a interpretar-ne la mímica i les expressions vocals. El fet d’ensenyar-li d’on provenen els sorolls i posar-lo en contacte amb els objectes l’ajudarà a conèixer l’entorn.
3. Preescolar (de 19 mesos a 5 anys)
En aquesta edat el llenguatge sorgeix progressivament. El nen és capaç de representar el món amb paraules i pot manifestar més clarament els desitjos, els problemes, les necessitats i els pensaments. A partir dels divuit mesos comença la parla telegràfica, quan el nen disposa d’un nombre de paraules i les organitza per fer emissions creatives i originals. Durant el segon any de vida es produeix un ús espectacular del llenguatge. De l’ús intencional dels monosíl·labs es passa a l’emissió de seqüències de dues síl·labes, que la persona adulta pot identificar com a paraula. Aproximadament cap als dos anys i mig, el nen ja construeix frases més llargues i hi incorpora regles gramaticals. Quan té tres anys el lèxic creix, avança en la pronunciació i aplica l’ús correcte del gènere, per exemple, el sol i no la sol. Als quatre anys es pot dir que domina les construccions de les frases i té un repertori fonètic gairebé complet.
El nen desenvolupa el pensament simbòlic, cosa que el porta a donar valor i significat als objectes i a les conductes pròpies i les dels altres. Manifesta el seu desconcert davant la frustració i la seva oposició davant les prohibicions. Tot i que és capaç de relacionar-se amb altres familiars i amb altres nens, segueix aferrat a la figura materna. El nen pot representar-se mentalment la mare, d’aquesta manera és capaç de predir que tornarà un cop se n’ha anat i això elimina l’experiència de risc a perdre-la. Quan té tres anys utilitza diversos mètodes per controlar la interacció amb la seva mare i aconsegueix que la mare pacti amb ell alguns dels seus temps de separació. Un cop establert un vincle sòlid amb el nen, no necessita la presència física de la mare de manera permanent perquè sap que pot comptar amb ella quan així ho necessiti.
Cap als quatre anys descobreix la seva capacitat de pensar, “de parlar amb ell mateix sense veu”, i interacciona utilitzant la memòria. La seva comunicació i el seu raonament són egocèntrics, només és capaç de considerar el seu punt de vista. En aquesta edat explora els seus genitals, pren consciència de les diferències sexuals i experimenta plaer.
Per al seu desenvolupament comunicatiu convé afavorir l’expressió de les experiències, els descobriments, les idees i els sentiments. Així mateix, variar els modes d’expressió, ampliar paraules, utilitzar jocs diversos, fomentar la música, l’expressió corporal i els òrgans dels sentits també ajuda a desenvolupar la seva comunicació. En aquest sentit, és important anar ampliant progressivament el cercle de relacions amb persones conegudes i enfrontar-lo amb ambients diferents.
L’experiència d’èxit i fracàs en les tasques que emprèn i les respostes que rep dels altres porten el nen a sentir competència o inadequació, la qual cosa representa el primer pas en la construcció d’un dels dos components de l’autoestima. La sensació de vàlua incondicional, el segon component, comença a desenvolupar-se amb la percepció de l’acceptació de les seves característiques, l’experiència de ser estimat i ser acceptat que els pares li retornen. La imatge de si mateix que els pares li retornen al nen és el material a partir del qual ell construeix l’autorespecte.
4. Escolar (de 6 a 12 anys)
Es capaç d’expressar les necessitats, els pensaments, les emocions i els problemes sempre que l’entorn sigui favorable a la comunicació. El seu llenguatge és més elaborat i aplica el raonament i la lògica; de vegades, pot ser des de crític a vanitós. Selecciona les seves amistats, amb les quals comparteix i adquireix consciència de grup i de pertinença.
Per tal de fomentar un desenvolupament de comunicació saludable cal estar atent a l’expressió de les seves idees, els seus coneixements i les seves preocupacions. L’afavoreix que s’estimuli l’obertura de la xarxa d’amics i el desenvolupament de vincles amb els germans. És important respectar la seva intimitat i no revelar les seves confidències i els seus secrets.
La capacitat que té el nen d’avaluar per si mateix les seves accions i característiques tot comparant-les amb els valors socials i les normes fa que la construcció de la seva autoestima depengui en gran mesura de si mateix. Al mateix temps, el fet que s’ampliï el seu món social (escola, amics, etc.) fa que obtingui informació sobre la seva competència i vàlua de múltiples fonts, que, segons les experiències que hagi viscut en la primera infància, podrà comparar i a partir de les quals podrà arribar a les seves conclusions.
En aquest moment de la vida, amb l’autoestima ja formada, la idea que el nen té sobre aquesta incideix en la seva conducta i afecta les seves percepcions, vivències, propòsits i expectatives, i fa que participi en la creació d’hàbits d’interacció amb els altres més o menys útils i assertius.
5. Adolescent (de 12 a 18 anys)
En aquesta etapa la persona es “queda sense veu”, emmudeix amb les seves relacions amb els adults i les seves respostes es circumscriuen a monosíl·labs. Pot tenir manifestacions excèntriques, de provocació, per cridar l’atenció dels altres i per sentir-se diferent. Té conductes ambivalents, d’una banda, es revela contra la seva família i, d’altra banda, pot demanar ajut a una persona adulta aliena a la família. Neix en ell un sentit de pertinença al grup i descobreix els rols sexuals i la seva identitat sexual. Es pot iniciar en las primeres relacions sexuals.
És bo que trobi alguna persona adulta de referència que mostri disponibilitat per a l’escolta i l’empatia. Cal estimular que s’integri en grups diversos i que descobreixi el compromís de l’amistat i la relació amorosa.
En la interacció social entre iguals, comença a tenir consciència de l’autoestima i l’autocompetència en valorar els èxits o els fracassos acadèmics i afectius.
6. Adult jove (de19 a 25 anys)
L’adult jove, amb els rols diversos que desenvolupa, sol tenir una xarxa variada de persones amb les quals s’ha de comunicar. La socialització professional el porta a desenvolupar maneres diverses i complexes per comunicar-se i interaccionar. Desenvolupa la necessitat de mantenir relacions d’amistat, professionals i amoroses. Comunica la seva personalitat a través de gustos, colors, música, aficions, etc.
Per tal de mantenir unes relacions sanes i eficaces, cal conèixer i dur a terme les normes codificades de comunicació que s’apliquen en cada context i situació. Mantenir una actitud d’assertivitat i de diàleg i negociació permet millorar l’autoconcepte i l’autoestima. Trobar la complementarietat en els diferents tipus de relacions, familiars, socials i professionals ajuda en el benestar psicològic.
L’autoestima és conscient i reflexiva. Anirà evolucionant al llarg de la vida a partir d’experiències d’acceptació o de rebuig, d’èxits o de fracassos, que tenen lloc, més que en el marc familiar, en el medi social i cultural.
7. Adult gran (de 26 a 65 anys)
En aquest ampli rang d’edat no hi ha grans diferències. Les estratègies de comunicació i interacció estan consolidades a l’etapa anterior. En aquesta etapa té molt de valor la comunicació d’una manera íntima i harmoniosa amb els amics i la família. L’estabilitat de la parella dóna seguretat. En edats més avançades, properes a la jubilació, en algunes parelles poden sorgir tensions conjugals pel fet de trencar les rutines. En d’altres casos, es redescobreix la vida en parella.
En etapes més avançades, la persona afronta la solitud i descobreix la llibertat. Pot viure un període de desencant en detectar canvis en si mateixa i en sentir-se estranya amb els altres. En edats més avançades. sorgeixen dificultats en la comunicació que deriven de l’argot generacional i professional.
Per atenuar els efectes de la jubilació, cal equilibrar les relacions amistoses d’àmbits diferents i les familiars. En cas de dèficits sensorials, com ara la pèrdua de vista o d’oïda, és important corregir-los per no crear barreres en la comunicació. A més a més, les persones grans se solen ressentir de l’absència d’interlocutors amb qui poder establir comunicació.
7. Adult gran, gran mitjà i gran avançat (de 66 a 74 anys, de 75 a 84 anys i de 85 en endavant)
Disminueixen les relacions d’alguns àmbits com la de l’àmbit professional. Les reaccions canvien, sobretot quan s’enfronten amb la pèrdua de la parella, amb la qual es trenca la interdependència entre els cònjuges. A mesura que es fan anys es produeix una separació intergeneracional més gran. La persona gran no comparteix gustos ni formes de comunicació amb les generacions més joves, i això el porta a sentir-se diferent i moltes vegades exclòs.
En edats avançades els dèficits sensorials i la disminució de la veu dificulten la comunicació, fan que el diàleg sigui més difícil. El discurs sol estar centrat en queixes funcionals i en la solitud. Pot ser que semblin esquerps i mostrar desconfiança davant les persones estranyes, suportar malament les reunions de molta concurrència i necessitar més temps de relaxació que de comunicació. No solen voler establir relacions noves per por a perdre’n l’interlocutor.
En aquesta etapa cal mantenir i fomentar els contactes amb l’exterior amb interaccions amb familiars, amics i veïns. Han de mantenir, segons sigui la resistència de la persona gran, un equilibri del temps entre les relacions comunicatives amb períodes de descans. S’ha d’evitar el bombardeig d’estímuls sensorials. Per suplir-ne els dèficits sensorials s’aconsella situar-se davant de la persona gran, parlar-li a poc a poc, escoltar-la i reformular les preguntes. Se l’ha d’encoratjar a expressar les seves emocions i preocupacions, la qual cosa l’ajuda en el benestar psicològic.
Factors que influeixen en el desenvolupament de l'activitat
pP@)
- Segons la patologia
1.1 Trastorns que alteren la percepció i l’emissió del missatge; 1.2 Trastorns en la captació i la comprensió del missatge; 1.3 Altres trastorns; 1.4 Problemes d’interacció - Relacionades amb el tractament
En la interacció i la comunicació influeixen, a més a més dels condicionants socioculturals, els aspectes com ara l’edat i l’etapa de desenvolupament, i algunes situacions patològiques i els efectes de determinats medicaments.
1. Segons la patologia
Quan la persona té una malaltia o un trastorn que afecta l’emissió del missatge i la seva captació, pot ser que quedin afectats tant la interacció social com l’aprenentatge i l’expressió emocional. Tot i que les afectacions i els trastorns que involucren la comunicació i la interacció són múltiples i complexos, els més freqüents són:
1.1 Trastorns que alteren la percepció i l’emissió del missatge
-
Trastorns dels òrgans dels sentits: qualsevol alteració que produeix una alteració dels òrgans dels sentits dificulta la captació d’estímuls i missatges. En són un exemple les sordeses o les anomenades hipoacúsies, que es produeixen per alteracions en la transmissió del so des del conducte auditiu extern, passant pel timpà i la cadena d’ossets, o per alteracions en la percepció, quan s’afecta el sistema nerviós, especialitzat en la transformació de les vibracions sonores en senyals nerviosos i que se situa a l’orella interna. Una atenció especial mereix el cas de l’otitis mitjana, una inflamació de l’orella mitjana que pot ser aguda o supurada i que s’acompanya d’una pèrdua d’audició sobtada o gradual.
-
Afectacions de l’hemisferi dret cerebral o patologia del cerebel: poden dificultar parlar amb claredat, és a dir, que provoquen disàrtries. Aquestes alteracions no són atribuïbles a qüestions mecàniques. Les hemorràgies cerebrals o la malaltia de Parkinson, per exemple, s’associen a dificultats de la parla i de l’escriptura, a la qual cosa s’afegeix la dificultat d’expressar idees. Les lesions en l’hemisferi dret generen aprosòdia, és a dir, una alteració en l’entonació, el ritme i el to. Qui les presenta té un to de veu apagat sigui quina sigui la seva experiència emocional (alegria o tristesa). La lesió d’algunes àrees posteriors dóna lloc a la impossibilitat per comprendre la prosòdia en altres persones.
En el cas de l’afàsia de Broca, es conserva la comprensió però la producció de la parla està molt alterada i hi ha dificultats per llegir en veu alta i per escriure. Els dèficits van des del mutisme total fins a la parla lenta formada per paraules simples, una parla telegràfica. Les persones que tenen aquest problema solen presentar també paràlisi parcial de la meitat dreta del cos i pèrdua de visió. Generalment, la producció de la parla és poc clara i també tenen afectada l’entonació, el ritme i el to de veu.
-
Demències orgàniques i psicosis: el llenguatge pot ser incoherent, sense connexions lògiques en el discurs, amb dificultat per recuperar les paraules i amb la creació de paraules noves. En el cas de l’esquizofrènia, quan hi ha un brot, el discurs està desorganitzat i pot ser gramaticalment incorrecte, i a més pot incloure informació innecessària.
1.2 Trastorns en la captació i la comprensió del missatge
-
Malalties cerebrovasculars: suposen una destrucció de les neurones o del seu funcionament. Sigui quin sigui l’origen (infecciós, tumoral, degeneratiu, resultat de traumatisme, pèrdua del flux sanguini, trastorn en el líquid cefaloraquidi, dèficit o excés de neurotransmissors, alteracions en la transmissió de l’impuls, etc.), poden produir danys en les àrees de processament o de producció del llenguatge i afectar-lo tant en l’expressió oral com escrita.
1.3 Altres trastorns
-
Dislèxia: és el trastorn de l’escriptura en la qual els nens o les persones adultes tenen dificultat per associar les lletres amb els sons. Tot i que les capacitats cognitives estan preservades i fins i tot poden ser superiors, solen tendir a llegir algunes paraules al revés i els costa distingir entre les lletres que tenen una mateixa configuració però una orientació desigual (p i q; b i d), les quals confonen tant a l’hora de llegir com d’escriure.
-
Tartamudesa: es pot definir com la repetició involuntària de sons, síl·labes o paraules. Aquests bloquejos o prolongacions produeixen una parla no fluïda o amb interrupcions. Es considera que poden haver-hi múltiples factors associats a l’aparició de la tartamudesa, entre els quals s’inclouen factors genètics, variables ambientals, anormalitats neurològiques, conductes apreses o bé una interacció entre diferents influències biològiques i ambientals. S’ha associat amb depressió, ansietat, dificultats en l’atenció i una percepció d’autoeficàcia disminuïda.
1.4 Problemes d’interacció
-
Trastorns en l’aferrament: els nens que presenten aquests trastorns mantenen amb la seva mare una relació especialment estreta que els condueix a greus dificultats per interaccionar socialment amb persones diferents a ella. A l’inrevés també succeeix: mares amb problemes en l’aferrament que fan del seu fill la seva figura d’aferrament i el nen assumeix la responsabilitat de cuidar-la, la qual cosa en dificulta les interaccions normals amb els altres.
-
Trastorn sever i generalitzat del desenvolupament: comporta alteracions en el llenguatge, com ara el cas d’alguns trastorns de l’espectre autista, en què la persona (el nen o la persona adulta) és incapaç de relacionar-se amb altres persones i comprendre-les. Si hi ha llenguatge, és pobre i estereotipat.
-
Mutisme selectiu: els nens que presenten aquest problema no parlen en algunes situacions o escenaris però sí en d’altres. Generalment, són nens que deixen de parlar a l’escola, tot i que continuen fent-ho amb total llibertat en el si de la família o, per exemple, en situacions lúdiques. Per aquest motiu, el mutisme selectiu se sol detectar quan el nen comença l’etapa escolar. Tot i que les causes no són clares, s’associa amb l’abús, la desatenció o el trauma, però s’ha detectat que hi ha una variable que hi pot contribuir que pot ser l’ansietat social; també hi ha arguments que apunten a l’exposició del nen a patrons de conductes apreses dins de la família. Aquests nens es descriuen com nens més dependents, insegurs, immadurs i físicament més fràgils. Alguns d’aquests nens mostren una recuperació total, ara bé és freqüent que aquesta condició romangui durant els anys escolars i, en alguns casos, arribi fins a l’edat adulta.
2. Relacionats amb el tractament
Fàrmacs que impedeixen la concentració i la coordinació
Hi ha drogues determinades que afecten la capacitat de percepció i que, a més a més, produeixen un augment de l’activitat psicomotora, per tant, poden produir un augment de la comunicació, tot i que aquesta comunicació de vegades no sigui coherent. Entre aquestes drogues hi ha la cocaïna, les amfetamines, l’èxtasi, l’LSD, etc. Altres drogues tenen una acció inhibidora de la comunicació, com els derivats de la morfina i el cànnabis.
La informació a internet
pP@)
Totes les persones prenen cada dia desenes de decisions que afecten la seva salut, com, per exemple, quins aliments ingereixen, quantes hores dormen, si van a un lloc a peu o en cotxe; o si fan alguna mena d'exercici físic, entre moltes altres qüestions. Per donar resposta a cadascun d'aquests aspectes, de forma conscient o inconscient, fan servir informació i també estan condicionades per les seves emocions i experiències prèvies relacionades amb la salut.
En un món saturat d'informació on prima la immediatesa, és habitual que les persones utilitzin internet per a cercar informació sobre la seva salut. No obstant això, no tota la informació que trobem a internet és fiable ni totes les persones que difonen continguts sobre salut a les xarxes socials són expertes. Per això, saber informar-se amb qualitat a internet, contrastar les dades i obtenir coneixement dels professionals de la salut resulta essencial.
- Com contrastar informacions, imatges i vídeos a internet
1.1 Validació d’informació amb el mètode PANTERA
1.2 Eines per verificar continguts
1.3 Enganys del futur - Com comprovar informació sobre salut
- Decàleg per comunicar i defensar la ciència a xarxes socials
- Els reptes virals perillosos: com educar i prevenir riscos
1. Com contrastar informacions, imatges i vídeos a internet
Segons l’International Journal of Communication, més de la meitat de la població de l'estat espanyol és vulnerable a la desinformació, es a dir, pot ser víctima fàcilment d'informació errònia difosa, generalment, de manera intencionada.
A Catalunya, segons dades de l’Idescat més de la meitat de persones entre 16 i 74 anys, reconeix haver vist informació falsa a internet; només la meitat la va contrastar. Dades com aquestes proven que la desinformació és un problema generalitzat que afecta a moltes persones. El fenomen es manté degut a factors com ara la manca d’habilitats i coneixements per contrastar amb esperit crític la informació que ens arriba. Per això, tot seguit s’aporten claus i eines per avaluar i comprovar la informació.
1.1 Validació d’informació amb el mètode PANTERA
Segons l’Organització Mundial de la Salut (OMS), vivim en una època d’infodèmia, en què la gran quantitat d’informació que es rep contínuament, angoixa la ciutadania. La informació contrastada, valuosa i de qualitat es barreja amb continguts falsos, confusos i perjudicials. Si alguna informació, fotografia o vídeo semblen sospitosos, es poden analitzar amb el mètode PANTERA, de Learn to Check.
P- Procedència
Cal saber d’on procedeix la informació, la imatge o el vídeo. S’ha d’analitzar com ha estat elaborada aquella peça, és a dir, s'han d'indagar quines són les fonts d'informació que s'han utilitzat per a elaborar-la. Si una informació no cita les fonts, el més prudent és desconfiar-hi. Segons el codi deontològic dels periodistes és un deure citar sempre les fonts de qualsevol informació; així com és un comportament ciutadà responsable. És important que hi hagi diverses fonts i no una dependència d’una única veu, cosa que ens indica que no s’ha contrastat prou aquell contingut i que no hi ha pluralitat i diversitat de punts de vista. Un cop tenim identificades les fonts, el següent pas és avaluar-les. Són fonts expertes o testimonials? Tenen algun conflicte d’interessos? I, sobretot, hem d’esbrinar si són fiables. La fiabilitat d’una font depèn del seu comportament anterior: ha mentit alguna vegada o s’ha guanyat la confiança? Quan s’analitzen fotografies i vídeos, s’ha d’esbrinar també qui els ha fet. I pel que fa a les xarxes socials, cal saber qui hi ha darrere d’un contingut determinat. S’ha de comprovar si aquella suposada publicació de Facebook, X (abans Twitter) o d’altres plataformes s’ha publicat realment o és una fotografia manipulada o un contingut generat a través d’un simulador que permet crear publicacions falses. Per comprovar-ho, podem anar al compte original, d’on prové la informació, i mirar de trobar el contingut a través de les eines de cerca avançada d’aquella xarxa. Hem de saber també si el compte que publica aquell contingut és una persona real o és un bot, és a dir, un compte automatitzat; o bé un trol, una persona que assetja a les xarxes i boicoteja el debat.
A- Autoria
L’autoria fa referència a qui ha elaborat aquella informació, imatge o vídeo i on es publica. No és el mateix una informació sobre un conflicte bèl·lic difosa per periodistes sobre el terreny que una informació feta per un individu amb interessos a quilòmetres de distància. S’ha de valorar si el contingut es publica en la web d’una revista científica de prestigi o pel contrari, es difon en un blog negacionista sobre el canvi climàtic o una pàgina creacionista que nega la teoria de l’evolució de Darwin. També cal fixar-se si allò que llegim es difon en un mitjà de comunicació seriós o en un diari satíric. S’ha d’aguditzar l’enginy per saber si aquella web o aquell compte de xarxes socials que està difonent allò és autèntic o hi ha una suplantació d’identitat i, per tant, tenim al davant un contingut fraudulent.
N- Novetat
Un altre aspecte a valorar és l’antiguitat d’aquella informació, fotografia o vídeo. S’ha de revisar si les dades són recents o han quedat desfasades. Cal analitzar si aquella fotografia o vídeo estan descontextualitzats, és a dir, si corresponen a aquell fet actual, a aquella ciutat i dia o, al contrari, es van fer en un altre moment, en un altre lloc i ara es recirculen amb un context fals.
T- To
El llenguatge aporta moltes pistes i ajuda a avaluar la informació. Quan arriba un contingut amb moltes faltes d'ortografia, cal sospitar. També caldrà fixar-se en l'emocionalitat i en la intenció. Habitualment, la desinformació opera a través de la por, les falses esperances o l'odi. Aquestes intencions han d'encendre un llum d'alarma perquè les examinem de forma curosa i amb més deteniment. S'ha de vigilar també amb el llenguatge tècnic que pretén ser científic, però que no ho és; i aprofita el desconeixement de la població, per recolzar-se en conceptes i termes que semblen científics, però que en realitat no signifiquen res o estan mal utilitzats.
E - Evidències
Identificar i examinar les evidències és una operació bàsica. Cal comprovar si això que s'està afirmant està contrastat, si està basat en dades, si hi ha proves que allò ha ocorregut en aquell moment i en aquell lloc. Un comportament adequat és el de verificar la metodologia d'aquell estudi, és a dir, que no hi ha hagut errors en l'obtenció i l'anàlisi de les dades o a l'hora de fer canvis en l'idioma. En el cas de les imatges i els vídeos, cal mirar-los detingudament per rastrejar evidències o elements que grinyolen. Per exemple, si hi ha diverses persones en una escena i una d'elles té el cap proporcionalment més gran o més petit, s'ha de sospitar. Un altre motiu per desconfiar és si hi ha diversos objectes i cadascú té l'ombra cap a un costat; se suposa que el focus de llum ha de ser el mateix. Fixar-se en els cartells de metro, els noms de botigues, les plaques de matrícula dels vehicles, els uniformes policials o els idiomes i accents que apareixen pot resultar molt valuós. De vegades, hi ha pistes que ens indiquen que aquella imatge o vídeos han sigut descontextualitzats o manipulats. Cal trobar evidències d'on i quan s'han fet aquella imatge o vídeo i, si el contingut que estem contemplant, és l'original o s'ha manipulat afegint, traient o modificant-ne una part. També cal examinar les imatges i els vídeos per identificar si han estat creats amb l'anomenada intel·ligència artificial (IA) i no reflecteixen una escena real. Cal esbrinar la procedència d'aquests continguts i fixar-se amb detalls com ara si els personatges estan massa retallats del fons o si hi ha, per exemple, sis dits o errors en mans, peus o orelles; que són, de moment, algunes de les representacions equivocades que realitza la intel·ligència artificial (IA).
R - Rèplica
A les xarxes, la comunitat contrasta i ajuda els altres a interpretar de manera crítica la informació. Per això, davant d'un tuit o un post de Facebook sospitosos, es poden examinar les reaccions i comentaris per tal de localitzar si algú ja ho ha contrastat abans, si alerta els altres de l'engany i si comparteix el seu procés de verificació. També cal detectar si hi ha algun advertiment de la mateixa xarxa social. Plataformes com ara Facebook fan servir fact-checkers o verificadors de fets. Aquests són persones i entitats especialitzades que es dediquen a detectar errors i notícies falses. Si es detecta que una imatge està manipulada o una informació és fraudulenta, la plataforma pot incloure un avís a l'usuari.
A - Amplia
Finalment, el mètode PANTERA recomana ampliar la informació; obrir una altra finestra al navegador i cercar de manera eficient i a partir de fonts fiables continguts que aportin informació addicional o més context per avaluar millor. En un món complex, la simplificació de la informació, imposada de vegades per la saturació i la immediatesa, complica el fet d'entendre el fons de les qüestions plantejades. Per tant, tot el que ajudi a enriquir una informació maniqueista i simplificada serà valuós.
1.2 Eines per verificar continguts
La verificació és un procés que implica llegir i mirar amb deteniment, aplicar els coneixements previs, buscar informació fiable i de qualitat i utilitzar eines a l’abast per determinar si un contingut és veraç o fals.
Cerca inversa d’imatges
Fer una cerca inversa d’imatges pot ajudar a l’hora d’analitzar la veracitat d’una fotografia o un vídeo. El funcionament és ben senzill. Es tracta de donar-li al buscador una fotografia perquè faci un escombrat de la xarxa i digui si aquesta imatge està a internet, en quines pàgines o enllaços la podem trobar, quines fotos similars hi localitza i de quina data són. Aquesta cerca d’imatges es pot fer amb diferents cercadors, com ara Google Imatges, Yandex imatges o també Bing imatges.
Una altra eina per comprovar imatges és Tineye. En tots els casos, es pot pujar un enllaç d’una fotografia que es trobi a internet o a xarxes socials o bé un arxiu d’imatge de l’ordinador. Algunes d’aquestes eines funcionen per a ordinador, altres per a mòbils i altres, en tots dos casos.
Contrastar vídeos
Un recurs molt complet és el del projecte InVID We Verify Vera.ai. Es tracta d'una extensió per al navegador que permet, per exemple, fragmentar els vídeos de xarxes socials en diversos fotogrames per després fer cerques inverses d'imatge. Pel que fa als vídeos, també pot analitzar-ne les metadades. Altres funcionalitats interessants d'aquesta eina estan enfocades a l'anàlisi d'imatges, com ara l'eina de la lupa, que ofereix la possibilitat d'ampliar imatges sense que es pixelin i, per tant, llegir bé un text o veure de manera adequada un objecte petit que ens doni una pista clau per a la verificació. També posa a l'abast una eina d'anàlisi forense d'imatges, és a dir, permet fer una anàlisi a través de textures i altres elements per saber si una foto ha estat manipulada. El projecte està impulsat per l'Agència France Press i l'Information Technologies Institute de Grècia i compta amb finançament del projecte Horizon 2020 de la Unió Europea. S'ha erigit com una eina clau per als periodistes, però està obert a la ciutadania; qualsevol pot demanar-ne accés i afegir l'extensió al seu navegador.
Comprovar la identitat
Per esbrinar qui hi ha darrere d’un compte de xarxes socials, cal estudiar bé el perfil: la descripció del perfil o bio, la seva imatge, el contingut que penja i el seu comportament. A més, la cerca i la cerca avançada de cada xarxa social aporten informació valuosa. A banda d’això, hi ha disponibles altres eines per comprovar la identitat d'algun compte com ara Webmii o What’s My Name, una eina de codi obert que pot ser útil per buscar informació sobre persones.
Webmii permet buscar la informació disponible a internet sobre aquella persona: per exemple, quines xarxes socials té; si es parla d’ella a YouTube; a quins webs se l’esmenta, etc. Tant Webmii com Whats My Name són eines de franc.
Altres eines per contrastar continguts
Per a verificar informacions, una altra opció és cercar els desmentiments sobre una determinada qüestió a Fact Check Explorer. Si arriba una informació sospitosa, es pot comprovar aquí si hi ha algun fact-checker arreu del món que hagi contrastat aquell contingut.
Google Lens és una altra eina útil. Podem fer cerques inverses de fotografies, ens pot identificar la persona o persones que apareix en aquella imatge i també pot traduir el text que hi aparegui en qualsevol fotografia a l’idioma de configuració del telèfon mòbil, de manera que ens faciliti la seva comprensió. És cert que es poden emprar eines de traducció -com el mateix traductor de Google o altres-, però Google Lens resulta especialment profitós si el text no està en alfabet llatí.
Altres eines més avançades es poden trobar a la Caixa d’Eines de VerificaRTVE.
1.3. Els enganys del futur
A mesura que canviï la societat, també ho farà la desinformació. Per aquest motiu, és recomanable incorporar l'hàbit d'analitzar detalladament i amb esperit crític la informació que ens arribi. Hi ha informació falsa que se serveix en forma de mems i també el que s'ha anomenat «desinformació de falsa bandera», per exemple, amb la guerra d'Ucraïna. Aquest tipus de contingut enganyós implica intentar fer veure que és un fake alguna cosa que, en realitat, sí que ha passat, com ara la massacre de Bucha, a Ucraïna. L'anomenada Intel·ligència Artificial (IA) està revolucionant molts àmbits de la nostra vida; es pot usar d'una manera profitosa, però també de manera poc ètica, com ara per crear els anomenats deepfakes, és a dir, vídeos, imatges o altres continguts falsos creats per intel·ligència artificial. Per això, és molt important indagar les fonts d'informació i si són fiables i mantenir un esperit crític a l'hora d'informar-se.
La desinformació muta, però també s’aniran creant noves eines i coneixement per aturar-la. Continuar aprenent, mantenir un esperit crític amb la informació i fer un ús responsable de les xarxes socials serà clau per estar ben informats/des i prendre les millors decisions sobre salut i sobre altres àmbits de la vida.
2. Com comprovar informació sobre salut
Les xarxes socials són un espai molt prolífic en la difusió de continguts falsos sobre salut: vídeos de TikTok sobre dietes miraculoses que, en realitat, no funcionen; missatges de WhatsApp sobre com menjar un aliment en concret pot prevenir el càncer; informacions que desincentiven la vacunació amb arguments alarmistes i poc contrastats... Els missatges falsos sobre salut impacten en la salut individual i col·lectiva. Poden afectar la salut física i mental, restar adherència als tractaments i provocar desconfiança en els professionals i el sistema de salut. Per això, cal saber avaluar i contrastar la informació.
La informació falsa, inexacta o enganyosa relacionada amb la salut s'emmarca en el que s'ha anomenat la fake science, continguts fraudulents relacionats amb la ciència i que tenen una doble procedència: externa a la ciència -ens referim a la pseudociència-, o bé inherent al col·lectiu científic -parlem de les revistes depredadores i els articles retirats-. Les revistes depredadores són aquelles publicacions en què no hi ha un peer-review o revisió externa per part de persones expertes i reconegudes que garanteixi la qualitat de la recerca. Mentre que els articles retirats són aquelles publicacions que, inicialment s'han validat per publicar, però que, després, s'han decidit retirar perquè hi ha hagut problemes, com ara errors en les dades, en la manera de fer la recerca o un conflicte d'interessos no declarat per part dels autors. Tot plegat, com afirma el professor d'Informació i Documentació a la UOC Alexandre López Borrull «la fake science no és sinó la conseqüència emergent de la mercantilització de la ciència, tant per la part de la producció (els científics), com de la difusió (revistes i bases de dades)». És a dir, el fet que hi hagi interessos darrere de certes investigacions, provoca l'aparició d'informació inexacta o poc detallada en salut.
D’on ve la desinformació en salut
Una de les principals fonts d’informació falsa i perjudicial relacionada amb la salut és la pseudociència, que Cortiñas-Rovira, a l’Informe de la Comunicació a Catalunya 2019-2020 (Civil i López, eds. 2021) defineix com «el conjunt de pràctiques que intenten apoderar-se de l’estatus de la ciència i el mètode científic, mitjançant l’exposició de resultats aïllats, no demostrables o purament subjectius, obtinguts de manera acrítica, no sistemàtica o interessada, per generar un coneixement no acumulable ni vàlid científicament, que opera sovint en àmbits on la ciència no arriba o on no ha ofert resultats satisfactoris i que sol ser hàbil en la utilització dels mitjans de comunicació i les emocions del gran públic» (2021, p.216-2021).
També des del món científic i de la salut es pot contribuir a la confusió i la informació fraudulenta; ja sigui de manera intencionada, amb les revistes depredadores, o bé de manera involuntària, amb errors que poden provocar esmenes o retirades d’alguns articles científics. Les revistes depredadores, alerta López-Borrull, es caracteritzen per «un inexistent procés de revisió, amb ínfima qualitat, preparades per a confondre i estafar científics massa ingenus o massa llestos» (2019). Es troben referències d’aquestes publicacions a la Beall’s List of predatory journals, disponible en línia, tot i que Lluís Codina, professor de Comunicació Social a la Universitat Pompeu Fabra, assenyala que hi pot haver errors de falsos positius en aquest tipus de llistes i recomana fixar-se en aspectes com ara l’absència de supervisió externa o peer-review, la manca de transparència sobre l’equip editorial i la publicació o la inexistència o informació falsa sobre la seva suposada pertinença a societats científiques.
Finalment, cal anar amb compte amb els articles retirats, aquelles investigacions publicades a revistes prestigioses i d’impacte que contenen errors que exigeixen esmenes o que, fins i tot, invaliden l’article. Això es descobreix gràcies a la revisió posterior i voluntària (el post-peer review, en l’argot científic) que realitzen alguns/es científics/ques. Existeixen eines per rastrejar aquests articles retirats, com ara Retraction Watch.
Les formes de les farses en salut
La desinformació, tant sobre salut com sobre altres temes, muta per continuar sent eficaç, en el que Joan Donovan (2020) anomena «el cercle de la vida de la manipulació mediàtica» (the lifecycle media manipulation). Algunes de les formes més habituals i perjudicials d’aquesta manipulació són:
- Evidències inexistents o insuficients: El mètode científic es basa en les evidències, que es poden observar i mesurar i que s’acumulen. Per afirmar alguna cosa, en salut i en ciència, calen molts estudis i moltes evidències. Si algú recomana alguna cosa relacionada amb la salut, adverteix d’una conseqüència negativa o incita a comprar un producte sense evidències, el més prudent és sospitar. De vegades, el problema és que hi ha evidències, però són insuficients, perquè l’estudi no té una quantitat suficient de dades per evidenciar el que es proposava investigar, no s’ha fet durant prou temps o només hi ha evidències que funcioni en animals, però no en persones. Cal ser crítics i analitzar bé tots aquests aspectes.
- Beneficiosa per a tothom: La salut és complexa; cal que un professional examini els símptomes, la persona i el seu context per tal de decidir quin tractament li va millor. Si algú promet un tractament o un producte que ho cura tot, que funciona per a tothom o que no té cap efecte secundari, probablement és un engany.
- Biaix d’autoritat: El biaix d’autoritat pot manifestar-se de dues maneres. D’una banda, hi pot haver una persona a qui se li reconegui autoritat, perquè és un/a influencer reconegut, una autoritat de govern o un personatge públic del món de la cultura o d’altres àmbits, que no té formació científica i que difon continguts sobre salut que són falsos i que poden enganyar a molta gent. Són coneguts els casos del ministre de sanitat francès Olivier Véran, que va assegurar que prendre ibuprofè agreujava la Covid, o el de la influencer Paula Gonu, que va demanar prevenir la Covid simplement bevent aigua calenta. Totes dues afirmacions eren falses i van tenir una gran repercussió. D'altra banda, un professional de la salut, aprofitant el vincle de confiança que estableix amb les persones a qui acompanya, pot promoure informació falsa.
- Causa-efecte a la lleugera: També cal parar atenció a les relacions de causa-efecte que s’estableixen a la lleugera. Si una persona menja molt alvocat i està prima, no vol dir que hi hagi una relació causa-efecte entre menjar molt alvocat i tenir un pes baix.
Juntament amb la informació falsa, els continguts confusos també poden resultar nocius. El clickbait o connexió falsa és una informació que crea confusió amb el titular o la fotografia. Per exemple, es diu que s’ha trobat una molècula que facilita recuperar la memòria, però s’omet que la investigació és en ratolins i no en persones. Si només es llegeix el titular i no la informació sencera, pot confondre i crear falses expectatives. També pot passar que es facin notícies d’investigacions que són prepint, és a dir, que encara no han passat el procés de revisió previ imprescindible en qualsevol publicació científica de qualitat.
Com es pot avaluar la fiabilitat d'un contingut sobre salut?
Hi ha diversos comportaments responsables per tal d’avaluar de forma crítica la informació relacionada amb salut. Cal examinar:
- Font: Cal determinar si l’article inclou fonts expertes, si els professionals de la salut que se citen i que són l’origen de la informació són d’aquella especialitat, si no tenen interessos que puguin esbiaixar la investigació i estan ben documentats.
- Evidències: La informació ha d’estar basada en evidències, proves que ens indiquin que aquella informació és de qualitat. Hi ha d’haver diverses evidències i no només una.
- Fiabilitat: Pot ser útil llegir informació que estigui vinculada a organismes oficials relacionats amb la salut, a hospitals de referència o a altres centres sanitaris. Aquella informació té un segell de qualitat.
- Personalització: Tot i que es pugui accedir a informació confiable, això no ha de servir per fer un autodiagnòstic. El millor, si es té cap problema de salut, és consultar un professional que conegui el cas concret i que pugui examinar la persona. De vegades, quan es busca informació, encara que provingui d’un lloc fiable, pot conduir a extreure conclusions precipitades o errònies perquè sovint es condiciona la cerca al resultat que es vol trobar.
3. Decàleg per comunicar i defensar la ciència a xarxes socials
Malgrat l’assetjament que han rebut alguns científics i científiques després d’una exposició elevada als mitjans de comunicació i les xarxes socials durant la pandèmia de la Covid, com posa de manifest un article publicat l’octubre de 2021 a la revista Nature, comunicar la ciència continua sent imprescindible. Per això, tot seguit es planteja un decàleg per comunicar i defensar la ciència a xarxes socials; un decàleg elaborat a partir de diverses recomanacions d’organismes oficials i veus expertes autoritzades.
- Crear continguts. Una manera de reduir la desinformació sanitària i científica i garantir que la població estigui ben informada per prendre amb criteri les decisions que concerneixen la seva salut és crear contingut científic de qualitat. Aquesta és la primera recomanació que recull la guia que el govern britànic i l’Organització Mundial de la Salut (OMS) (2021) van editar per aconsellar els professionals de la salut sobre com actuar per combatre la desinformació antivacunes a les xarxes socials. «Creeu les vostres pròpies publicacions -vídeos o imatges- que captin l’atenció i involucrin a les vostres comunitats, i feu-ho amb el vostre estil», recomana aquesta guia.
- Compartir continguts fiables. Organismes oficials com l’OMS i altres institucions públiques van produir informació fiable, entenedora i didàctica durant la pandèmia de la Covid. Això també està passant amb l’impacte del canvi climàtic i amb altres temes relacionats amb la ciència. Seguir aquestes fonts i compartir els seus posts, vídeos i infografies quan facin campanyes de comunicació o quan hi hagi aspectes científics rellevants a difondre incrementa la informació de qualitat a les xarxes.
- Creativitat. En temps de sobreabundància informativa, és important pensar com comunicar. Cal fer-ho de manera creativa, seguint els codis del canal que s’empri -ja sigui X (antic Twitter), Instagram, TikTok o qualsevol altra xarxa social-. Hi ha divulgadors científics de qualitat i creatius a molts d’aquests canals. Un exemple, el podríem trobar en el vídeo «El viaje de un bulo», del divulgador científic Javier Santaolalla, en què a través d’una cançó repassa i desmitifica algunes farses relacionades amb la ciència.
- Comunicar amb un llenguatge planer. Cal evitar el llenguatge massa tècnic i poc comprensible i usar sempre un llenguatge planer i entenedor. Es poden fer servir metàfores, dibuixos, infografies i qualsevol tècnica que permeti fer entendre millor la ciència. Fer servir un llenguatge massa tècnic pot tenir el risc que la gent giri l’esquena a la ciència, perquè no l’entén, i també pot fer la sensació que és una conversa entre col·legues científics i no per a tothom.
- Transparència. La transparència inclou explicar el mètode científic, que la ciència no és infal·lible, que noves evidències poden invalidar coneixements que es tenien fins llavors i que no es pot saber tot, entre d’altres. La necessitat d’una comunicació transparent és una de les conclusions a què es va arribar en el debat generat en el marc de la conferència global de l’OMS celebrada el juny de 2021 i que va abordar com comunicar la ciència durant emergències sanitàries.
- Conversar i crear comunitat. Canals com ara X (antic Twitter), Instagram o YouTube no són espais de comunicació unidireccionals; la seva novetat i singularitat rau en la capacitat per generar conversa. Per tant, els científics i científiques no només han de crear contingut en aquestes plataformes, sinó també crear, atendre i mantenir una comunitat. Es valora que es responguin preguntes, comentaris, que la informació es matisi o s’ampliï, etc. Tot plegat ajuda a establir un lligam i una relació de confiança amb la gent.
- Evitar el confrontament directe amb negacionistes. La guia de l’OMS i el govern britànic es mostra clara i contundent sobre això: «No us involucreu en una conversa amb els antivacunes», i també afegeix: «Eviteu preguntar sobre la motivació personal dels portaveus dels negacionistes de les vacunes». Aquest document se centra en negacionistes de la Covid i antivacunes que difonen informació falsa; però aquests consells també resulten extrapolables als negacionistes del canvi climàtic o de la teoria de l’evolució de Darwin, entre d’altres.
- Empatia. L’experta en desinformació Claire Wardle, en una entrevista per al projecte Learn to Check, insta a emprar l’empatia en les interaccions amb negacionistes. «El pitjor que podeu fer -assegura Wardle- és, dir això és una ximpleria; deixa’m que t’enviï un article del New York Times». En comptes d’això, Wardle proposa mostrar empatia, dir-los que és normal tenir por en moments d’incertesa. I a partir d’aquí, escoltar-los i poder empatitzar. Qüestionar l'origen de la seva informació o rebatre’ls-hi no els mou de la seva posició; i la burla, els fidelitza en els seus postulats.
- Defugir de la repetició de mites. Quan es desmitifica una informació, de vegades, també s’està contribuint a estendre-la. I, fins i tot, a fer que els algoritmes dels cercadors i les xarxes socials la donin per bona i la considerin rellevant. En aquesta línia, el lingüista George Lakoff recomana la fórmula del «the truth sandwich». Consisteix a començar per explicar el que és cert o contrastat; després explicar allò que és fals o inexacte evitant usar el llenguatge dels negacionistes o desinformadors i, finalment, retornar als fets perquè sigui allò que quedi a la ment de la ciutadania que llegeix aquella comunicació.
1. Comenceu amb la veritat. El primer marc guanya avantatge
2. Indiqueu la mentida. Eviteu amplificar el llenguatge específic, sempre que sigui possible.
3. Insistiu en la veritat. Sempre cal repetir les veritats més que les mentides. - Contribuir a l’alfabetització científica i la ciència oberta. Finalment, a través de les xarxes socials també es pot contribuir a augmentar els coneixements científics de la ciutadania. Es pot fer explicant conceptes bàsics, troballes o aspectes rellevants que cal que la ciutadania conegui. Contribuir a la ciència oberta és un altre factor que pot elevar el coneixement científic de la població.
Aquest decàleg pot resultar un instrument útil a l’hora de parlar de ciència a les xarxes socials i altres espais d’internet.
4. Els reptes virals perillosos: com educar i prevenir riscos
Precedits pel símbol del coixinet i acabats amb la paraula «challenge», podem trobar un gran ventall de reptes a xarxes socials com ara Tiktok o Instagram. Els i les adolescents s'hi senten atrets, perquè els proporcionen adrenalina i satisfacció personal, a més d'un bon grapat de «m'agrada». Tot i que els desafiaments que més sedueixen el jovent són els socials i solidaris; també circulen d'altres que poden resultar perillosos per a la seva salut física i mental. Tant docents com famílies i joves han de posar fil a l'agulla per gestionar de la millor manera possible aquest risc del segle XXI.
Els reptes o challenges a les xarxes socials pretenen demostrar a un mateix i als altres que s’és capaç de fer alguna cosa que resulta difícil. Per això, s’enregistra tot el procés i es comparteix amb la comunitat a través de diversos canals i etiquetat amb el seu hashtag. S’encoratja altres persones que repeteixin i comparteixin el repte. Com assegura un estudi elaborat per l’agència de seguretat Praesidio Safeguarding i TikTok, aquests reptes «poden ser divertits i segurs, però també poden ser arriscats i perillosos, cosa que provocaria danys físics. A més a més, alguns d’aquests reptes són falsos i acostumen a confondre el jovent.
El 80% dels adolescents ha fet alguna vegada un repte social en alguna plataforma, segons es desprèn d’un estudi d’un grup d’investigadors de la Universidad Internacional de la Rioja (UNIR) i de la Universidad del País Vasco (UPV/EHU) publicat a la revista Current Psychology. Un 20% dels enquestats va fer algun repte solidari i gairebé un 8% reconeix haver fet un repte perillós en una recerca en què es van entrevistar 417 estudiants espanyols de 10 a 14 anys.
Un estudi encarregat per Tiktok i elaborat per un grup d'experts en psicologia, psiquiatria i ciències del comportament, van enquestar 5.400 adolescents d'entre 13 i 19 anys de diversos països, l'estudi revela que només un 21% dels adolescents va afirmar haver participat en un repte en línia. La xifra de participació en aquests reptes és superior en els adolescents (un 14% dels enquestats entre 13 i 15 anys) que no pas entre els joves (un 9% dels enquestats entre 18 i 19 anys).
Entendre per què es reprodueixen i comparteixen aquests reptes és clau. Segons l'estudi publicat a Current Psychology, que s'ha esmentat anteriorment, hi ha una doble motivació. Asseguren que demostrar-se que són capaços de fer aquests reptes els hi proporciona adrenalina, però també una projecció idealitzada d'ells mateixos a les xarxes, una satisfacció personal per haver acomplert el repte i que l'enregistrament formi part de la seva identitat digital. D'altra banda, també hi ha una motivació social: ser reconeguts pels altres, cosa que es materialitza amb un bon grapat de «m'agrada», nous seguidors i molts elogis.
Diverses iniciatives i experts han reflexionat sobre els reptes perillosos i com desincentivar-los entre els adolescents. El grup Dimi Cuida al Brasil, l’associació francesa APEAS (Accompagner-Prévenir-Éduquer-Agir-Sauver) o l’organització d’educació mediàtica Common Sense Media, que treballa per aconsellar docents i famílies són alguns d’ells. Amb recomanacions d’aquestes iniciatives i altres veus expertes (2021b), es proposa aquest decàleg per gestionar-los:
- Mesurar bé l’impacte. Cal parlar i abordar el problema de forma proporcional; és a dir, només amb aquells adolescents que coneixen el repte perillós i hi són vulnerables. Pot resultar contraproduent parlar-ne amb tota la classe o amb tot un grup d’adolescents, cosa que pot «incrementar l’exposició d’infants i joves a aquests reptes» com diu la guia Harmful online challenges and online hoaxes, elaborada pel departament d’Educació del govern britànic en col·laboració amb el UK Council for Internet Safety Education i altres partners. Cal evitar mostrar vídeos que poden espantar els adolescents. Aquestes recomanacions no només s’apliquen a docents i educadors, sinó també a professionals dels mitjans de comunicació, que, amb la intenció d’alertar-ne sobre un repte perillós, també poden contribuir a difondre’l i estendre’l.
- Empatia. És important entendre per què alguns adolescents i joves se senten cridats a reproduir aquests reptes. Famílies, educadors i personal de la salut han d'estar al dia sobre els desafiaments que en un moment determinat es viralitzen, és a dir, es difonen a gran velocitat per les diferents xarxes socials.
- Educar en pensament crític. Una estratègia eficient és inculcar el pensament crític dels adolescents i joves en el consum de continguts de xarxes socials, incloent-hi també els reptes falsos i els reptes perillosos. Des de Common Sense Media, insten docents i famílies a educar els joves perquè examinin detingudament cada pas del repte i pensin què pot anar malament en cada part, quins riscos potencials hi ha. També encoratgen a fer-los reflexionar sobre per què volen intentar el repte i si realment és la imatge d’ells mateixos que volen que circuli i perduri a internet. Algunes vegades també pot ser útil revisar els comentaris per veure si algú apunta els riscos o les conseqüències.
- Conscienciar sobre els riscos. Segons l'estudi encarregat per Tiktok, que s'esmenta en la introducció al decàleg, el 51% dels adolescents enquestats va assegurar que els reptes virals no tenien conseqüències. Un 31% els va atribuir conseqüències negatives i, entre aquests, el 63% va dir que afectava la seva salut mental. Aquestes xifres posen de manifest la baixa percepció de risc dels reptes perillosos entre els joves. Per això, una línia de treball és explicar-los els perills potencials que comporten per a la salut. En aquest sentit, treballa l'associació francesa APEAS, que, en les seves formacions per prevenir reptes perillosos entre els joves, explica l'anatomia de les zones del cos més afectades per aquests desafiaments digitals (com ara el crani, la columna vertebral, el cor, el cervell, els òrgans abdominals o la circulació sanguínia). Avisen també de quines conseqüències poden tenir determinades pràctiques. D'aquesta manera, els adolescents prenen consciència.
- Ser accessible. En el cas dels jocs perillosos, la prevenció s’ha demostrat una estratègia molt més eficaç que la prohibició; ja que vedar un repte d’aquest tipus pot fer-lo encara més atractiu per als adolescents. Haver establert una relació de confiança prèvia amb l’adolescent, que sàpiga que pot consultar l’adult sobre la conveniència o la innocuïtat d’un determinat repte de xarxes socials resulta fonamental. Els adults han de ser accessibles i s’ha de proporcionar als joves espais segurs on puguin expressar de forma anònima i segura els seus dubtes i inquietuds.
- Donar exemple. Els adults són models dels menors; també, a xarxes socials. De vegades, són els mateixos pares i mares que filmen les seves criatures fent reptes per a xarxes socials. Això els pot confondre; cal assegurar-nos que saben diferenciar un repte divertit d’un d’arriscat. En aquest sentit, a Common Sense Media asseguren: «Avui pots ser inofensiu, però demà pot ser més perillós. Ajuda els teus fills i filles a establir la diferenciació perquè puguin estar segurs. 'Fem un repte divertit junts; però només ho enregistrarem si tu vols i només ho compartirem amb la família'».
- Parlar, parlar i parlar. Els i les adolescents i joves poden parlar de qüestions complexes com són el suïcidi o els problemes de salut mental amb adults de referència, ja sigui les seves famílies, docents, el personal de la salut que els atén o altres persones.
- Educar en seguretat en línia. El món en línia, on els adolescents passen molt de temps, pot comportar alguns riscos. Conèixer-los i saber com prevenir-los i neutralitzar-los és clau. Tant famílies com l'equip docent poden prevenir les conseqüències dels reptes perillosos educant en seguretat digital les criatures. Al ciberassetjament, la veu d’alarma de companys i companyes que ho estan presenciant és clau. El mateix ocorre amb els reptes virals perillosos. Per tal de prevenir conseqüències no desitjades, cal educar els joves perquè alertin quan un/a company/a està pensant fer un repte nociu per a la salut. La seva veu d’alarma pot ajudar els altres.
- Demanar responsabilitat a les plataformes. Xarxes com TikTok o Instagram distribueixen i contribueixen a viralitzar o propagar molt ràpidament aquests reptes perjudicials per a la salut. Com a ciutadans i ciutadanes digitals, podem exigir a les plataformes accions per tal d’impedir una circulació massiva d’aquestes crides que poden provocar, fins i tot, la mort de les persones.
- Xarxes socials com a eina positiva. És una de les recomanacions de la guia britànica, que insta les famílies a «centrar-se en comportaments positius i empoderadors en línia amb els seus fills i filles, comportaments com ara el pensament crític i com i on expressar les seves inquietuds sobre contingut perjudicial i com bloquejar contingut i usuaris».
Els reptes de les xarxes socials aniran canviant, però aquestes mesures de prevenció i educació poden ser eficaces per prevenir els perills dels nous challenges que circulin a internet.
Guardant valoració... 
Comentaris
Bibliografia
Bibliografia consultada
- Argyle, M Psicología del comportamiento interpersonal.
Madrid: Alianza Universidad ;1994. - Baumeister RF, Campbell JD, Krueger JI y Vphs KD. Does high self-esteeem cause better perfomance, interpersonal success, happines, or healyhier lifestyles?
Psychologial Science in The Public Interest; 2003; 4 (1):1-39 - Cuesta U. Psicología social de la comunicación.
Madrid: Cátedra; 2000. - Knapp ML. La comunicación no verbal. El cuerpo y el entorno.
3ª edición. Barcelona: Paidós Comunicación;1988 - Marina JA. La selva del lenguaje. Introducción a un diccionario de los sentimientos.
Barcelona: Anagrama;1998 - Marroquín M y Villa A. La comunicación interpersonal. Medición y estrategias para su desarrollo.
3ª edición. Bilbao: Mensajero;1995. - Mucchielli A. Psicología de la comunicación.
Barcelona: Paidós;1995. - Pastor Ruiz Y, Psicología social de la comunicación. Aspectos básicos y aplicados.
Madrid: Pirámide; 2006. - Raga Gimeno F. Comunicación y cultura. Propuestas para el análisis transcultural de las interacciones comunicativas cara a cara.
Madrid: Interamericana;2005. - Watzlawich P. ¿Es real la realidad?. Confusión, desinformación, comunicación.
Barcelona: Herder;1989.
Mª Teresa Luis Rodrigo
Infermera. Professora Emèrita de l'Escola d'Infermeria de la Universitat de Barcelona. S’ha interessat des de fa anys en el desenvolupament i la utilització de les terminologies infermeres (de diagnòstics, d’intervencions i de resultats) des d’una concepció disciplinària de les cures. Conferenciant i ponent en fòrums de discussió i formació professional. Autora de Los diagnósticos enfermeros. Revisión crítica y guía práctica (8a ed., Madrid: Elsevier, 2008) i De la teoría a la práctica. El pensamiento de Virginia Henderson en el siglo XXI (3a ed., Barcelona: Masson, 2005), així com de nombrosos articles en diverses revistes científiques.
Fins desembre de 2016 va formar part de la direcció científica i disciplinària de la Infermera virtual i, com a tal, va participar en l'elaboració dels conceptes nuclears que guien el contingut de la web, va assessorar pel que fa a la seva construcció i en la selecció dels temes a abordar, d'igual manera, va col·laborar, sempre des de la perspectiva científica i disciplinària, en la revisió dels continguts elaborats pels autors i en la revisió final del material elaborat abans de publicar-lo a la web.
Gisel Fontanet Cornudella
Màster en educació per a la salut (UDL). Postgrau en Infermeria psicosocial i salut mental (UB).
Actualment és gestora de desenvolupament de persones de la Unitat de Gestió del Coneixement de la Fundació Sanitària Mollet. Membre del Consell Assessor Fundació TICSALUT 2014-2017, del grup @MWC_nursing, entre d'altres.
Fins l'abril de 2015 va ser adjunta a la Direcció de Programes del COIB, tenint a càrrec la direcció i coordinació del projecte Infermera virtual. Fins desembre de 2016 va gestionar la direcció de l'elaboració i el manteniment dels continguts pel que fa al seu vessant estructural i pedagògic. Considera que les tecnologies de la informació i de la comunicació (TIC) i Internet, i en general, la xarxa 2.0 són un canal de comunicació i interacció amb i per als ciutadans, amb un gran potencial per a la promoció de l'autonomia i independència de les persones en el control i millora de la seva salut, com a complement de l'atenció presencial i continuïtat de les cures, en tant que és un mitjà a través del qual la persona poc a poc expressa les seves necessitats, desitjos o inquietuds. Aquesta informació és cabdal per conèixer el subjecte de l’educació i en el tenir cura.
Des de 1998, la seva activitat professional es desenvolupa en el marc de la promoció i l'educació per a la salut. Va ser coordinadora i infermera assistencial durant 6 anys de la una Unitat Crohn-colitis de l'Hospital Vall d'Hebron, una unitat d’educació per a la salut en l’atenció a persones afectades d’un problema de salut crònic, on va intercalar de forma pionera l’atenció presencial i virtual. Ha anat centrant la seva línia de treball en el desenvolupament de projectes en el camp de la tecnologia de la informació i la comunicació (TIC), en l’àmbit de la salut.
És autora de diverses publicacions, tant en el registre escrit com en l’audiovisual, i de documents d’opinió referents a la promoció i educació per a la salut. Ha col·laborat i ha participat en diverses jornades, espais de debat i estudis de recerca, entre altres, relacionats amb l’aplicació de les TIC en l’àmbit de la salut. Ha iniciat línies de treball en el marc de la promoció i educació per a la salut a l’escola, com a context d’exercici de la infermera. Va ser membre fundador del grup Innovació i Tecnologia del COIB @itcoib.
Carmen Fernández Ferrín
Infermera. Va ser Professora Emèrita de l’Escola d’Infermeria de la Universitat de Barcelona. La Carmen va morir l’agost del 2013 però la seva aportació i expertesa infermera continuaran sempre presents a la Infermera virtual.
Va ser experta en el model conceptual de Virginia Henderson, es va interessar pel desenvolupament disciplinari de la infermeria, especialment per tot el que està relacionat amb la seva construcció teòrica. Conferenciant i ponent en fòrums de discussió i formació professional. Autora de Los diagnósticos enfermeros. Revisión crítica y guía práctica (8a ed., Madrid: Elsevier, 2008) i De la teoría a la práctica. El pensamiento de Virginia Henderson en el siglo XXI (3a ed., Barcelona: Masson, 2005), així com de nombrosos articles.
Formà part de la direcció científica de la Infermera virtual i, com a tal, va participar en la definició dels conceptes nuclears que emmarquen la filosofia del web, assessorà pel que fa a la seva construcció i en el disseny de l’estructura de les fitxes. També participà en la selecció dels temes a abordar, en la revisió, des del punt de vista disciplinari, dels continguts elaborats pels autors i en la revisió final del material elaborat abans de publicar-lo al web.
Roser Castells Baró
Llicenciada en filologia catalana (UB), màster en escriptura per a la televisió i el cinema (UAB), i postgraduada en reportatge de televisió (UPF). Ha treballat com a lingüista especialitzada en llenguatges tècnics i científics al Centre de Terminologia Termcat, i com a assessora lingüística i traductora a la "Revista de la Reial Acadèmia de Medicina de Catalunya", entre altres entitats. Actualment, compagina l'activitat com a lingüista amb la de guionista. Ha col·laborat en la realització de diversos vídeos didàctics per al COIB.
Consuelo López Fernández
Diplomada universitària en infermeria. Màster en ciències de la infermeria, especialitat clínica. Llicenciada en psicologia. Infermera assistencial durant 14 anys. Actualment, és professora col·laboradora en el Departament d’Infermeria i Fisioteràpia (Universitat de Cadis).
Begoña Ruiz de Alegría Fernández de Retana
Professora de l'Escola d'Infermeria Vitòria-Gasteiz. Diplomada en infermeria, llicenciada en antropologia (UPV), Diplomada en estudis avançats en psicologia social (UPV). Infermera de nefrologia-hemodiàlisi i diàlisi peritoneal ambulatòria. Experiència docent vinculada a les matèries de fonaments d'infermeria i infermeria medicoquirúrgica.
