Infermera virtual.com

Mitjançant la respiració també s’expressa la tristesa, l’alegria o el benestar. L’expressió de les emocions s’acompanya de canvis en la freqüència respiratòria. Tot i que aquestes manifestacions es poden controlar, quan són autèntiques la seva manifestació no es domina. El dolor en els seus diferents graus també es pot expressar amb canvis en el ritme; per exemple, un dolor fort s’acompanya d’inspiracions profundes i de vegades superficials.

La persona també pot comunicar el seu estat emocional mitjançant el comportament que té amb el menjar. La tristesa i l’angoixa s’acompanyen d’una inhibició en el desig de menjar o amb una masticació lenta. Davant del nerviosisme algunes persones poden tenir una pauta contrària que les porta a menjar més del que mengen habitualment, ja que això els produeix alleujament. La por i el fàstic poden eliminar el desig de menjar, així com la sorpresa o l’interès.

Així mateix, els canvis emocionals es poden reflectir en un increment de la freqüència urinària o un augment o una disminució del patró de defecació; sol tractar-se de persones que tendeixen a tenir restrenyiment o diarrea.

La persona pot comunicar el seu estat emocional no només mitjançant els gestos i l’expressió no verbal, sinó mitjançant canvis en la psicomotricitat. La hiperactivitat és un reflex d’ansietat i falta de concentració o atenció. El nerviosisme pot produir moviments repetitius dels dits, els peus o les cames, balancejos, canvis de postura molt freqüents i falta de concentració i atenció. El fet de dormir excessivament també pot manifestar tristesa, o el fet de no conciliar el son pot revelar preocupació, culpa o por.

Els canvis dels patrons habituals en totes i cadascuna de les activitats de la vida diària són tan diversos com diferents són les respostes de cada persona. Per aquest motiu l’observació i l’autoobservació del canvi de manifestacions habituals pot ajudar a identificar respostes i enfrontaments de situacions que estan posant a prova el benestar psicològic de la persona. 

La primera experiència sensorial és la tàctil. En el ventre matern, el fetus, quan encara no té ni ulls ni oïda, ja reacciona als estímuls tàctils.

Durant l’embaràs, la mare es crea una imatge del fill a partir de la qual s’hi relacionarà. Les vivències de la mare, les seves reaccions emocionals, els estímuls ambientals, etc., es transformen en canvis corporals. Per exemple, els canvis en el ritme cardíac produeixen canvis en el món d’estímuls del fetus. Els moviments del fetus adquireixen un significat per a la mare, els quals la inciten a parlar-li, a tocar-lo, etc., i això, al seu torn, suposa una nova estimulació per al fetus. El fetus reacciona als sons, pot distingir entre la veu d’un home i la d’una dona, i respon de manera particular a la veu de la mare.

La veu humana és per al fetus un element de continuïtat entre la seva vida intrauterina i l’extrauterina. El diàleg establert durant l’embaràs afavoreix tant en el bebè com en la mare l’establiment del vincle, la conducta d’aferrament.

En néixer comença la seva interacció amb l’ambient i comença a rebre respostes mitjançant el tacte, d’aquesta manera inicia el seu aprenentatge emocional. Els nens mostren predisposició per a la comunicació des del naixement; es parla de la comunicació prelingüística. Mostren una preferència per la veu de la mare davant de la de qualsevol altre adult, i és així com s’inicia la conducta d’aferrament, la tendència a cercar la protecció dels altres que permet assolir o conservar la proximitat amb algú a qui es percep més capacitat per afrontar el món. La sensibilitat que té al so se suma a la de l’olfacte. El segon dia de vida distingeix l’olor de la llet materna. Utilitza les seves capacitats olfactives per relacionar-se amb la mare i percebre l’ambient.

El nounat està immers en un món de sensacions agradables i desagradables. Comunica que no està bé mitjançant el plor, moment en què s’inflen les fontanel·les anterior i posterior. Acompanya el plor de crits forts i vigorosos. En les primeres setmanes el plor no produeix llàgrimes. No distingeix entre jo i els altres. Posseeix una distinció rudimentària dels colors i les formes. Reacciona als sorolls forts i sobtats.

Manifesta el confort amb la relaxació del cos. Un entorn confortable de llum i de temperatura afavoreix el seu desenvolupament. Cal acompanyar una veu càlida amb els tons apropiats. El contacte amb els germans i els pares també ajuda a comunicar-se mitjançant el tacte i les olors. És important respondre a la seva incomoditat amb mesures que l’alleugin i el tranquil·litzin.

Tot i tenir les capacitats i les tendències necessàries per comunicar-se i interaccionar, aquest procés requereix tenir algú amb qui fer-ho. La qualitat de la relació que s’estableix amb la mare −o amb la persona que la substitueix− té una gran importància per al desenvolupament de les destreses comunicatives, ja que el pas de la precomunicació a la comunicació dependrà, en gran mesura, de la seva sensibilitat per captar els senyals del bebè i la seva capacitat per interpretar-los i ajustar la manera de respondre-hi.

Nounat-lactant (del naixement als 18 mesos)

Cap a la quarta o la vuitena setmana apareixen el somriure i els gestos de plaer davant la presència d’altres persones, que s’expressen mitjançant la mirada, el moviment dels braços i les cames i els somriures.

Durant els primers mesos el bebè localitza on és el soroll, és capaç de distingir els sorolls familiars dels sorolls desconeguts. Prefereix la cara i la veu humanes a altres estímuls i té la capacitat d’imitar sons i gestos humans. Amb dues o tres setmanes els bebès són capaços d’imitar conductes dels adults de manera immediata, com per exemple treure la llengua. Amb sis setmanes són capaços de reproduir alguns gestos dels adults quan hi són al davant i quan no hi són. Entorn les quatre i les vuit setmanes apareix el somriure social.

De les sis setmanes fins als sis mesos el nen necessita interaccionar amb altres humans, en necessita el contacte i plora si se’l deixa sol. Comença a vincular-se més estretament amb la mare. La seva conducta se centra en ella: somriu, balbuceja i la segueix amb la mirada més que la resta de les persones.

Cap al sisè mes de vida el nen comença a combinar sons emetent balbucejos. Es considera que aquests sons són una comunicació intencional que apareix normalment durant els intercanvis afectius amb els adults.

Dels sis als vuit mesos fins als divuit a vint-i-quatre mesos, el vincle amb la mare està establert i el bebè mostra enuig o ansietat quan se’n separa. Solen sentir tranquil·litat només amb el contacte de la mare; plora quan, en presència de la mare, alguna altra persona l’agafa en braços, tot i ser-ne un familiar proper. Les seves conductes se solen adreçar a captar l’atenció de la mare. Expressa el seu malestar i la pèrdua de plaer, l’avorriment, el cansament i altres necessitats mitjançant els crits i el plor.

En néixer és possible distingir tots els sons que constitueixen qualsevol idioma humà, però, un cop s’ha après un idioma, aquesta sensibilitat desapareix. No importa quina és la llengua materna que s’aprèn, en aquest procés sempre se segueixen les mateixes fases: balbuceig, frases d’una sola paraula i frases de dues paraules amb sintaxi i parla complexa. El ritme amb el qual es passa per cada fase varia entre els nens, tot i que l’edat mitjana en què es produeix cada pas és la mateixa en totes les cultures.

El període sensible per a l’aprenentatge de la llengua se situa entre els dos anys i la pubertat. Després, la capacitat per aprendre una llengua amb facilitat es redueix. Els nens tenen una capacitat innata per aprendre el llenguatge. Si estan en contacte amb una llengua, l’aprenen amb rapidesa sense que en calgui un ensenyament específic. 

Entorn dels dotze mesos, l’interès del nen pel rostre humà canvia, i cap a l’any els objectes de l’entorn comencen a captar més la seva atenció que la del cuidador. Comencen a senyalar objectes implicant-hi altres persones per tal de cridar l’atenció per aconseguir l’objecte o per tractar de compartir l’atenció sobre l’objecte amb l’altra persona. L’exposició, l’estructuració i la imitació dels sons de la llengua a la qual és exposat fan que al final del primer any tingui una comprensió determinada d’aquesta llengua i que comenci a emetre les primeres paraules.

És convenient parlar-li molt, amb tendresa i amb el to adequat, i encoratjar-lo a produir vocalitzacions i sons. La persona que el cuida s’ha d’esforçar a interpretar-ne la mímica i les expressions vocals. El fet d’ensenyar-li d’on provenen els sorolls i posar-lo en contacte amb els objectes l’ajudarà a conèixer l’entorn.

En aquesta edat el llenguatge sorgeix progressivament. El nen és capaç de representar el món amb paraules i pot manifestar més clarament els desitjos, els problemes, les necessitats i els pensaments. A partir dels divuit mesos comença la parla telegràfica, quan el nen disposa d’un nombre de paraules i les organitza per fer emissions creatives i originals. Durant el segon any de vida es produeix un ús espectacular del llenguatge. De l’ús intencional dels monosíl·labs es passa a l’emissió de seqüències de dues síl·labes, que la persona adulta pot identificar com a paraula. Aproximadament cap als dos anys i mig, el nen ja construeix frases més llargues i hi incorpora regles gramaticals. Quan té tres anys el lèxic creix, avança en la pronunciació i aplica l’ús correcte del gènere, per exemple, el sol i no la sol. Als quatre anys es pot dir que domina les construccions de les frases i té un repertori fonètic gairebé complet.

El nen desenvolupa el pensament simbòlic, cosa que el porta a donar valor i significat als objectes i a les conductes pròpies i les dels altres. Manifesta el seu desconcert davant la frustració i la seva oposició davant les prohibicions. Tot i que és capaç de relacionar-se amb altres familiars i amb altres nens, segueix aferrat a la figura materna. El nen pot representar-se mentalment la mare, d’aquesta manera és capaç de predir que tornarà un cop se n’ha anat i això elimina l’experiència de risc a perdre-la. Quan té tres anys utilitza diversos mètodes per controlar la interacció amb la seva mare i aconsegueix que la mare pacti amb ell alguns dels seus temps de separació. Un cop establert un vincle sòlid amb el nen, no necessita la presència física de la mare de manera permanent perquè sap que pot comptar amb ella quan així ho necessiti.

Cap als quatre anys descobreix la seva capacitat de pensar, “de parlar amb ell mateix sense veu”, i interacciona utilitzant la memòria. La seva comunicació i el seu raonament són egocèntrics, només és capaç de considerar el seu punt de vista. En aquesta edat explora els seus genitals, pren consciència de les diferències sexuals i experimenta plaer.

Per al seu desenvolupament comunicatiu convé afavorir l’expressió de les experiències, els descobriments, les idees i els sentiments. Així mateix, variar els modes d’expressió, ampliar paraules, utilitzar jocs diversos, fomentar la música, l’expressió corporal i els òrgans dels sentits també ajuda a desenvolupar la seva comunicació. En aquest sentit, és important anar ampliant progressivament el cercle de relacions amb persones conegudes i enfrontar-lo amb ambients diferents.

L’experiència d’èxit i fracàs en les tasques que emprèn i les respostes que rep dels altres porten el nen a sentir competència o inadequació, la qual cosa representa el primer pas en la construcció d’un dels dos components de l’autoestima. La sensació de vàlua incondicional, el segon component, comença a desenvolupar-se amb la percepció de l’acceptació de les seves característiques, l’experiència de ser estimat i ser acceptat que els pares li retornen. La imatge de si mateix que els pares li retornen al nen és el material a partir del qual ell construeix l’autorespecte.

Es capaç d’expressar les necessitats, els pensaments, les emocions i els problemes sempre que l’entorn sigui favorable a la comunicació. El seu llenguatge és més elaborat i aplica el raonament i la lògica; de vegades, pot ser des de crític a vanitós. Selecciona les seves amistats, amb les quals comparteix i adquireix consciència de grup i de pertinença.

Per tal de fomentar un desenvolupament de comunicació saludable cal estar atent a l’expressió de les seves idees, els seus coneixements i les seves preocupacions. L’afavoreix que s’estimuli l’obertura de la xarxa d’amics i el desenvolupament de vincles amb els germans. És important respectar la seva intimitat i no revelar les seves confidències i els seus secrets.

La capacitat que té el nen d’avaluar per si mateix les seves accions i característiques tot comparant-les amb els valors socials i les normes fa que la construcció de la seva autoestima depengui en gran mesura de si mateix. Al mateix temps, el fet que s’ampliï el seu món social (escola, amics, etc.) fa que obtingui informació sobre la seva competència i vàlua de múltiples fonts, que, segons les experiències que hagi viscut en la primera infància, podrà comparar i a partir de les quals podrà arribar a les seves conclusions.

En aquest moment de la vida, amb l’autoestima ja formada, la idea que el nen té sobre aquesta incideix en la seva conducta i afecta les seves percepcions, vivències, propòsits i expectatives, i fa que participi en la creació d’hàbits d’interacció amb els altres més o menys útils i assertius. 

Infància

En aquesta etapa la persona es “queda sense veu”, emmudeix amb les seves relacions amb els adults i les seves respostes es circumscriuen a monosíl·labs. Pot tenir manifestacions excèntriques, de provocació, per cridar l’atenció dels altres i per sentir-se diferent. Té conductes ambivalents, d’una banda, es revela contra la seva família i, d’altra banda, pot demanar ajut a una persona adulta aliena a la família. Neix en ell un sentit de pertinença al grup i descobreix els rols sexuals i la seva identitat sexual. Es pot iniciar en las primeres relacions sexuals.

És bo que trobi alguna persona adulta de referència que mostri disponibilitat per a l’escolta i l’empatia. Cal estimular que s’integri en grups diversos i que descobreixi el compromís de l’amistat i la relació amorosa.

En la interacció social entre iguals, comença a tenir consciència de l’autoestima i l’autocompetència en valorar els èxits o els fracassos acadèmics i afectius.

Adolescència

L’adult jove, amb els rols diversos que desenvolupa, sol tenir una xarxa variada de persones amb les quals s’ha de comunicar. La socialització professional el porta a desenvolupar maneres diverses i complexes per comunicar-se i interaccionar. Desenvolupa la necessitat de mantenir relacions d’amistat, professionals i amoroses. Comunica la seva personalitat a través de gustos, colors, música, aficions, etc.

Per tal de mantenir unes relacions sanes i eficaces, cal conèixer i dur a terme les normes codificades de comunicació que s’apliquen en cada context i situació. Mantenir una actitud d’assertivitat i de diàleg i negociació permet millorar l’autoconcepte i l’autoestima. Trobar la complementarietat en els diferents tipus de relacions, familiars, socials i professionals ajuda en el benestar psicològic.

L’autoestima és conscient i reflexiva. Anirà evolucionant al llarg de la vida a partir d’experiències d’acceptació o de rebuig, d’èxits o de fracassos, que tenen lloc, més que en el marc familiar, en el medi social i cultural.

En aquest ampli rang d’edat no hi ha grans diferències. Les estratègies de comunicació i interacció estan consolidades a l’etapa anterior. En aquesta etapa té molt de valor la comunicació d’una manera íntima i harmoniosa amb els amics i la família. L’estabilitat de la parella dóna seguretat. En edats més avançades, properes a la jubilació, en algunes parelles poden sorgir tensions conjugals pel fet de trencar les rutines. En d’altres casos, es redescobreix la vida en parella.

En etapes més avançades, la persona afronta la solitud i descobreix la llibertat. Pot viure un període de desencant en detectar canvis en si mateixa i en sentir-se estranya amb els altres. En edats més avançades. sorgeixen dificultats en la comunicació que deriven de l’argot generacional i professional.

Per atenuar els efectes de la jubilació, cal equilibrar les relacions amistoses d’àmbits diferents i les familiars. En cas de dèficits sensorials, com ara la pèrdua de vista o d’oïda, és important corregir-los per no crear barreres en la comunicació. A més a més, les persones grans se solen ressentir de l’absència d’interlocutors amb qui poder establir comunicació.

Adultesa

Disminueixen les relacions d’alguns àmbits com la de l’àmbit professional. Les reaccions canvien, sobretot quan s’enfronten amb la pèrdua de la parella, amb la qual es trenca la interdependència entre els cònjuges. A mesura que es fan anys es produeix una separació intergeneracional més gran. La persona gran no comparteix gustos ni formes de comunicació amb les generacions més joves, i això el porta a sentir-se diferent i moltes vegades exclòs.

En edats avançades els dèficits sensorials i la disminució de la veu dificulten la comunicació, fan que el diàleg sigui més difícil. El discurs sol estar centrat en queixes funcionals i en la solitud. Pot ser que semblin esquerps i mostrar desconfiança davant les persones estranyes, suportar malament les reunions de molta concurrència i necessitar més temps de relaxació que de comunicació. No solen voler establir relacions noves per por a perdre’n l’interlocutor.

En aquesta etapa cal mantenir i fomentar els contactes amb l’exterior amb interaccions amb familiars, amics i veïns. Han de mantenir, segons sigui la resistència de la persona gran, un equilibri del temps entre les relacions comunicatives amb períodes de descans. S’ha d’evitar el bombardeig d’estímuls sensorials. Per suplir-ne els dèficits sensorials s’aconsella situar-se davant de la persona gran, parlar-li a poc a poc, escoltar-la i reformular les preguntes. Se l’ha d’encoratjar a expressar les seves emocions i preocupacions, la qual cosa l’ajuda en el benestar psicològic. 

Vellesa

Fàrmacs que impedeixen la concentració i la coordinació

Hi ha drogues determinades que afecten la capacitat de percepció i que, a més a més, produeixen un augment de l’activitat psicomotora, per tant, poden produir un augment de la comunicació, tot i que aquesta comunicació de vegades no sigui coherent. Entre aquestes drogues hi ha la cocaïna, les amfetamines, l’èxtasi, l’LSD, etc. Altres drogues tenen una acció inhibidora de la comunicació, com els derivats de la morfina i el cànnabis.