Infermera virtual.com

Trastorn del miocardi que es presenta en el darrer mes de l'embaràs o en els cinc primers mesos després del part. És més freqüent en dones negres multípares, grans i mal nodrides.

Inflamació aguda del múscul cardíac. La causa principal acostuma a ser infecciosa però també pot aparèixer com a resposta a medicaments, radiacions, agents químics o físics. Pot causar miocardiopatia.

Estat de malaltia. Estudi dels efectes d’una malaltia en una població.

Mort inesperada originada per la interrupció sobtada de la funció cardíaca. No és un atac de cor.

Relació del nombre de defuncions comptabilitzat en períodes anuals.

Mortalitat fetal durant la vida intrauterina o immediatament després del naixement. Coexisteixen diverses definicions de mortalitat perinatal. Oficialment es parla dels primers set dies de vida, però alguns autors allarguen aquest període.

Inflamación de una túnica mucosa.

Substància química que indueix estupor, coma o insensibilitat al dolor. El terme es refereix normalment als opiacis o opioides, que es denominen analgèsics narcòtics.

Naturopatia. Sistema de tractament basat en aliments naturals, llum, escalfor, massatge, aire pur, exercici regular i evitació de medicaments. Els seus defensors creuen que les malalties poden ser curades pels processos naturals de l’organisme.

Conjunt de procediments diagnòstics post mortem que tenen l'objecte d'obtenir la màxima informació possible sobre les condicions patològiques de l'individu estudiat, els resultats de les actuacions terapèutiques i les causes de la mort.

Mort de teixit corporal. Té lloc quan no arriba prou sang al teixit a causa d’una lesió, una radiació o substàncies químiques. La necrosi és irreversible. Quan hi ha àrees considerables de mort tissular per una manca de subministrament de sang, l’afecció s’anomena gangrena.

Complicació clínicament important que pot aparèixer després de l’administració intravenosa d’un medi de contrast iodat i que produeix un dany en la funció renal. El seu pic màxim és tres dies després de l'administració. Les persones amb diabetis o amb insuficiència renal tenen un alt risc de patir una NIC.

Alteració morfològica o funcional del ronyó produïda per ingesta, inhalació, injecció o absorció d’un fàrmac, una substància química o un agent biològic.

Un neurotransmissor (o neuromediador) és una substància química que transmet informació d’una neurona a una altra travessant l’espai que separa dues neurones consecutives (la sinapsi). El neurotransmissor s’allibera en l’extremitat d’una neurona durant la propagació de l’influx nerviós i actua en la neurona següent fixant-se en punts precisos de la membrana d’aquesta altra neurona.

Substància addictiva que es troba a les fulles del tabac.

Neurotransmissor que exerceix una influència important sobre l'activitat del sistema nerviós central i perifèric, amb un efecte rellevant sobre l'atenció i els mecanismes de resposta a l'estrès.

Procés fisiològic de l’organisme que té com a finalitat mantenir-ne la integritat i assegurar-ne les funcions. 

Nota: La nutrició consta de les fases següents: alimentació, transformació i aprofitament dels nutrients a l’interior de l’organisme, i excreció del que no és aprofitable o és perjudicial.

Administració de nutrients per via digestiva, a causa de la incapacitat d’ingerir tots els nutrients necessaris per via oral. Per administrar-la és necessari l’ús de sondes que permetin l’arribada dels nutrients a l’estómac. L’administració de nutrients pot ser en forma de dieta total (la dieta s’administra íntegrament per la sonda) o bé en forma de suplements (complement de la dieta habitual administrada per via oral). El requisit imprescindible perquè la persona rebi aquest tipus d’alimentació es que tingui un aparell digestiu amb una mínima capacitat motora i funcional.

Administració de nutrients a l’organisme per via endovenosa. S’indica en totes aquelles persones que són incapaces d’ingerir per via oral els nutrients necessaris per cobrir les seves necessitats nutricionals, a causa de la incapacitat d’utilitzar els seu sistema digestiu. L’administració d’aquest tipus de nutrició pot ser de dos tipus: per via central (subministrament de nutrients a través d’una vena central de llum gran, generalment s’utilitza la vena cava superior) o perifèrica (subministrament de nutrients a través d’una vena perifèrica de llum petita).

Substància útil per al metabolisme orgànic, que es troba en els aliments i és incorporada a l’organisme per mitjà de la digestió.