Què cal saber: Radioteràpia

Respirar
pP@)

Una bona funció respiratòria ajuda, en gran mesura, a tolerar millor el tractament. Deixar de fumar resulta imprescindible des del punt de vista del control de la situació de salut.

 

És important seguir alguns consells que ajudaran a millorar aspectes de la respiració, tant si la zona a tractar amb radioteràpia inclou els pulmons com si no els inclou. 

  • Confort ambiental. S’ha de procurar un ambient tranquil i relaxat i dedicar temps a activitats com llegir, escoltar música, etc. 
  • Seguretat ambiental. S’han d’evitar ambients potencialment perjudicials per a la salut, per exemple, carregats de fum. 
  • Energia. Durant l’administració del tractament de radioteràpia la persona es pot sentir més cansada. Es tracta d’una resposta normal del cos davant l’esforç de reposició cel·lular que ha de realitzar. És important diferenciar aquest cansament de la sensació d’ofec que pot aparèixer amb els esforços petits. 
  • Líquids. Beure almenys un litre i mig d’aigua al dia és un hàbit saludable que millora la respiració, sobretot en el cas infeccions poc importants, ja que ajuda a expectorar. 
  • La respiració durant el tractament. Durant les sessions de radioteràpia, no s’ha de contenir la respiració: s’aconsella, sempre que es pugui, respirar de forma regular i tranquil·la, sense inspiracions o expiracions profundes. Mantenir una respiració constant és molt important per administrar correctament la radioteràpia en algunes circumstàncies; en els tractaments que s’administren amb la respiració sincronitzada, el professional de la salut que aplica el tractament indicarà com s’ha de respirar.


Es recomana tenir en compte tots els consells generals, que permetran adoptar les mesures saludables en relació amb l’activitat de la vida diària de

Respirar

p Llegir més...

Menjar i beure
pP@)

Una bona alimentació és molt important per a molts aspectes del tractament del càncer i també per tolerar millor la radioteràpia, ja que millora la vitalitat, l’estat d’ànim i les defenses de la persona, un fet imprescindible per evitar les infeccions oportunistes.

 

Durant el tractament, el cos, com a resposta de l’organisme que s’intenta guarir, gasta més energia, per això, és important consumir suficients calories i proteïnes. A més, l’alimentació durant la radioteràpia ha de controlar l’aparició de molèsties o efectes secundaris al tractament que dificulten una bona nutrició de la persona, com ara: 

  • Alteració de la deglució. Segons la zona de tractament, poden aparèixer molèsties en ingerir, per la inflamació de la mucosa de l’esòfag i/o de la boca. En aquest cas, s’aconsella seguir una nutrició amb aliments de textura tova i evitar els que puguin irritar (alcohol, menjars picants, etc.).

    Quan els problemes de deglució són importants, fins al punt de comprometre l’alimentació mínima necessària que permet continuar amb el tractament, s’ha de col·locar una sonda des del nas fins a l’estómac. 
  • Alteració de la salivació. El tractament afecta les glàndules salivals amb alteracions en la quantitat i en la viscositat de la saliva, fet que comporta canvis importants en la masticació. Per pal·liar aquesta alteració s’aconsella glopejar aigua bicarbonatada o camamilla després de cada menjada, beure aigua a glopets i llepar gel i caramels sense sucre. 
  • Alteració del gust. La inclusió de les papil·les gustatives en la zona de tractament en provoca la inflamació i altera la percepció dels gustos; els més afectats són l’amarg i l’àcid.

    Les alteracions de la deglució, de la salivació i del gust se solen presentar habitualment de manera conjunta, per la qual cosa augmenten les dificultats per mantenir una nutrició adequada. 
  • Nàusees i vòmits. Les irradiacions a la zona de l’estómac, de l’intestí, del còlon i d’algunes parts del cervell poden provocar l’aparició de nàusees i de vòmits. En aquest cas, s’aconsella ingerir aliments de digestió fàcil com ara pa torrat, gelatina i suc de poma. 
  • Diarrea. Les irradiacions a la zona abdominal, a l’estómac i a la pelvis poden provocar diarrea. En aquest cas, s’aconsella beure molts líquids i menjar amb freqüència quantitats petites d’aliments de digestió fàcil i amb pocs residus.

    En cas de diarrea intensa, es recomana ingerir aliments com ara plàtans, arròs, puré de poma i pa torrat.

 
En general i tenint en compte aquestes alteracions, és important seguir les recomanacions específiques d’alimentació davant els trastorns propis del procés oncològic.

En el cas que no hi hagi molèsties o alteracions relacionades amb la nutrició, es recomana tenir en compte tots els consells generals, que permetran adoptar les mesures saludables en relació amb l’activitat de la vida diària de

Menjar i beure

p Llegir més...

Moure's i mantenir una postura corporal correcta
pP@)

Mantenir un nivell d’activitat moderada ajuda la persona que rep el tractament a millorar l’estat d’ànim, a reduir la sensació de fatiga i, en definitiva, a augmentar el benestar.

 

Per preparar i administrar correctament la radioteràpia, convé seguir els consells dels professionals. S’ha de tenir en compte que, mentre es rep el tractament, es pot respirar normalment, però és necessari romandre immòbil.

Es recomana:

  • Fomentar l’exercici moderat. Convé planificar i aprofitar la part del dia en què la persona que rep el tractament té un nivell d’energia més alt. Aquest moment habitualment coincideix amb les primeres hores, tot i que això depèn de cada persona.

    S’ha de tenir en compte que el trasllat diari a l’hospital de referència on es rep el tractament condicionarà en gran mesura l’activitat diària. Per això, convé planificar un període de descans després de sotmetre’s a la sessió de radioteràpia i fer aquelles activitats que vinguin de gust a la persona abans o després del tractament. 
  • Prevenir el risc de caigudes i lesions. En alguns casos, és hi pot haver un descens de la capacitat de mobilitat, tant pel tractament de radioteràpia com per la malaltia.
     
    La radioteràpia aplicada al cervell pot provocar alteracions en l’equilibri, que limiten les possibilitats de deambulació.

    Quan la finalitat de la radioteràpia és reduir el risc de fractures i/o el dolor de determinades lesions, l’equip de salut aconsella reduir la mobilitat i adoptar una postura correcta. L’activitat habitual es pot reprendre després del tractament, una vegada comprovada l’efectivitat. 
  • Practicar exercicis de control muscular i de mobilitat articular. Es recomana fer exercicis per millorar la mobilitat articular i, en casos de mobilitat limitada, moure regularment les extremitats, de manera voluntària o passiva -amb l’ajuda d’una altra persona.
     
    S’aconsella consultar l’equip de salut sobre quines activitats són les més adequades en cada cas. 
  • Escollir la millor alternativa per al trasllat a l’hospital. Moltes persones es desplacen al centre hospitalari, per realitzar el tractament, de manera autònoma i sense necessitat d’ajuda. Això no obstant, a les persones que presenten dificultats de mobilitat, se’ls pot proporcionar un mitjà de transport per anar a les sessions diàriament.

    L’equip de salut ha de valorar de forma personalitzada la capacitat conducció de vehicles mentre es duu a terme el tractament.

   
Es recomana tenir en compte tots els consells generals, que permetran adoptar les mesures saludables en relació amb l’activitat de la vida diària de: 

Moure’s i mantenir una postura corporal correcta

p Llegir més...

Reposar i dormir
pP@)

Sentir un estat de preocupació més acusat forma part del procés d’adaptació normal a la malaltia, la qual cosa, de vegades, es tradueix en una alteració del son, amb interrupcions freqüents i amb un descens de les hores que s’empren per dormir.

 

La persona sotmesa a un tractament de radioteràpia sol patir canvis en el nivell d’energia habitual, per això, i amb la finalitat de millorar els períodes de descans i de son, s’han de seguir els consells de l’equip de salut. Així, doncs, per al benestar general de la persona i per millorar la capacitat de portar el tractament i la qualitat de vida és important controlar la fatiga -la sensació de cansament, de debilitat, manca d’energia i/o esgotament. 


Per tot això, la persona que rep tractament ha de planificar la seva activitat diària respectant dos principis bàsics: 

  • Obtenir ajuda d’amics i familiars, o de l’assistència que presten diferents institucions, en les tasques quotidianes que requereixen més energies, com anar a comprar, netejar, etc. 
  • Dedicar-se temps a un mateix per realitzar activitats que li resultin agradables.


Es recomana tenir en compte tots els consells generals, que permetran adoptar les mesures saludables en relació amb l’activitat de la vida diària de

Reposar i dormir

p Llegir més...

Eliminar
pP@)

L’aplicació de radioteràpia a la zona pelviana pot provocar molèsties.

Eliminació intestinal

Els efectes més habituals del tractament són els canvis en la freqüència i en la consistència de les femtes -és a dir, l’aparició de diarrea o de restrenyiment.

 

Eliminació urinària

La irradiació de la bufeta urinària també pot provocar molèsties. Els efectes més comuns del tractament són la urgència miccional, l’augment de la freqüència urinària, coïssor en orinar i nicturia. En alguns casos, pot aparèixer hematúria (sang a l’orina), la qual cosa requerirà un control més estricte per part de l’equip de salut.

Per pal·liar o millorar els problemes d’eliminació intestinal i urinària, s’aconsella, de forma general: 

  • Beure d’un litre i mig a dos litres d’aigua al dia, sempre que no hi hagi cap contraindicació mèdica. 
  • Adaptar l’alimentació en funció dels canvis que es vagin produint.

  
En els cas d’irradiació de la bufeta, a fi de facilitar l’aplicació de la radioteràpia, s’aconsella orinar abans de les sessions, d’aquesta forma s’aconsegueix una mida reduïda i similar de la zona a tractar cada vegada que s’aplica el tractament.

En els casos d’irradiació de la pròstata, a causa de la seva situació anatòmica (davant del recte i sota la bufeta urinària), s’aconsella evacuar dues hores abans del tractament i beure aigua en els moments previs a la sessió per mantenir la bufeta plena.


Es recomana
tenir en compte tots els consells generals, que permetran adoptar les mesures saludables en relació amb l’activitat de la vida diària de

Eliminar

p Llegir més...

Evitar perills i prevenir riscs
pP@)

Durant el tractament és important seguir els consells de l’equip de salut sobre seguretat, que tenen com a objectiu: 

  • Ensenyar hàbits i mesures de protecció per prevenir els efectes secundaris de la radioteràpia.
  • Conèixer els aspectes de la radioteràpia que són importants per a una administració segura del tractament:

Control de la pell, control de l'alimentació, control d'infeccions, control de riscos de la radioteràpia, control de la medicació habitual que pren la persona.

 

Control de la pell 

A la zona que s’estigui tractant, hi poden aparèixer irritacions, semblants a les cremades del sol, o en pot caure els cabells o el borrissol.
 
Per prevenir o minimitzar les lesions de la pell s’aconsella: 

  • Dur a terme la higiene habitual amb aigua i sabó neutre. 
  • Assecar bé la pell, sense fregar-la, amb atenció especial a les zones amb plecs. 
  • Evitar l’ús de productes que irritin, com ara locions i colònies. 
  • Afaitar-se amb una maquineta elèctrica, per prevenir els talls i les ferides. 
  • Mantenir la pell ben hidratada; consultar amb l’equip de salut sobre el tipus de crema més idònia.


També s’han d’aplicar mesures preventives davant les possibles agressions ambientals que pot patir la pell, especialment la de la zona de tractament, segons els hàbits de cada persona. 

  • Mantenir la pell protegida del sol, evitant-ne l’exposició, sobretot, durant les hores de més insolació amb mocadors o barrets de protecció. 
  • En els casos en què el tractament provoca alopècia, es poden fer servir perruques per protegir-se del sol. Aquesta mesura també es pot emprar per millorar l’aspecte, tot i que la caiguda dels cabells és temporal. 
  • No fer servir peces gaire ajustades que puguin provocar friccions o pressionar la pell en excés. 
  • No col·locar tiretes o altres tires adhesives a la zona de tractament.

 
Control de l’alimentació

Si el tub digestiu està inclòs en la zona de tractament, les mucoses poden veure-se’n alterades com a conseqüència de la radioteràpia.

Convé seguir una alimentació equilibrada que garanteixi una aportació correcta de nutrients; en alguns casos pot ser necessari adaptar l’alimentació a cada tipus de trastorn.
 
En qualsevol cas, convé evitar aquells aliments que irritin el tub digestiu, com els menjars picants o amb moltes espècies i l’alcohol. També es recomana no prendre aliments molt calents, sinó tebis o a temperatura ambient.

Com a norma general, és important beure, com a mínim, un litre i mig d’aigua al dia.


Control d’infeccions


Evitar, sempre que sigui possible, les aglomeracions o les reunions molt nombroses i els ambients potencialment perjudicials per a la salut, per exemple, carregats de fum.


Control de riscos de la radioteràpia

Mentre s’aplica el tractament, és molt important que la persona romangui immòbil. També cal tenir en compte que per rebre correctament la radioteràpia, se solen fer uns tatuatges a la pell de la zona a tractar; aquestes marques són permanents. És possible que el professional que duu a terme la radioteràpia, pinti altres marques amb retoladors de colors, no permanents, que han de mantenir-se intactes el temps que duri el tractament.

Qualsevol altra observació que tingui a veure amb l’administració segura de la radioteràpia, serà indicada, en cada cas, pels professionals que duen a terme el tractament. 


Control de la medicació habitual que pren la persona


La radioteràpia no sol causar interferències amb la medicació habitual que pren la persona.

El tractament de radioteràpia generalment es fa sobre zones reduïdes i molt localitzades. Els efectes secundaris que es produeixen són locals i relacionats directament amb la zona de tractament i, per tant, no requereixen, habitualment, la suspensió de la medicació que pren la persona.

No obstant això, en moltes ocasions el tractament de radioteràpia s’administra de manera conjunta amb altres tractaments oncològics, principalment quimioteràpia. També es pot administrar sobre àrees més extenses. En els dos casos, això pot requerir ajustos o la suspensió d’alguna medicació. Per aquest motiu, l’equip de salut estarà informat de la medicació que pren la persona i d’aquells tractaments alternatius que pugui estar fent, amb la finalitat d’evitar interaccions amb el tractament oncològic. 

 

Es recomana tenir en compte tots els consells generals, que permetran adoptar les mesures saludables en relació amb l’activitat de la vida diària de

Evitar perills i prevenir riscs

p Llegir més...

Comunicar-se i interaccionar socialment
pP@)

  • Les relacions socials i familiars, en la mesura del possible, no s’han de veure afectades durant el tractament.
    • La radioteràpia externa s’administra a través d’una màquina (accelerador lineal o bomba de cobalt) i només actua en el moment del tractament. En cap cas deixa rastres de radioactivitat que puguin afectar terceres persones.
    • La radioteràpia interna o braquiteràpia suposa la col·locació dins de l’organisme d’algun tipus de material radioactiu. Això comporta l’aïllament físic de la persona en una habitació d’hospital, tot i que se solen admetre visites restringides, segons les normes de seguretat de la institució, de les que se n’exclouen nens i dones embarassades. En qualsevol cas, és convenient seguir les indicacions de l’equip de salut de l’entitat.

      Un cop acabat el tractament, la persona podrà reprendre les relacions socials i familiars amb normalitat. 

 

  • L’activitat laboral exerceix un efecte positiu sobre l’estat d’ànim de la persona i s’ha de mantenir, de forma moderada, sempre que millori la sensació de benestar.  
  • Les relacions sexuals poden veure's afectades pels efectes dels tractaments oncològics. Són freqüents les alteracions emocionals, com la disminució de la libido, en relació amb l'ansietat i la sensació de cansament que produeixen els tractaments
     
    En dones, l'acte sexual pot ser dolorós en casos de radioteràpia aplicada a la zona pèlvica a causa de la inflamació de la mucosa de la vagina. Una vegada acabat el tractament pot continuar havent-hi sequedat vaginal i pot donar-se un estrenyiment de la vagina.

    Els òrgans sexuals (ovaris i testicles) són molt sensibles a la radiació. Si estan a prop de la zona de tractament o a dins pot produir-se esterilitat, que pot ser temporal o permanent.

    És important comentar aquests aspectes amb l'equip de salut, que orientarà el pacient sobre les particularitats en cada cas i les possibles alternatives per aconseguir la concepció una vegada acabat el tractament.

 
Es recomana tenir en compte tots els consells generals, que permetran adoptar les mesures saludables en relació amb l’activitat de la vida diària de

Comunicar-se i interaccionar socialment

p Llegir més...

Treballar i divertir-se
pP@)

L’administració de radioteràpia, a pesar que en algunes persones només produeix unes molèsties mínimes, de vegades comporta efectes secundaris que interfereixen amb el desenvolupament habitual de les activitats diàries.

Els tractaments de radioteràpia interna o braquiteràpia solen ser més curts, però resulta difícil mantenir l’activitat laboral i social mentre duren.

Quant al tractament de radioteràpia externa, que es pot realitzar de manera ambulatòria, es recomana tenir en compte els següents consells: Activitat laboral, Activitats d'oci i diversió.

 

Activitat laboral

Durant la radioteràpia, la persona es pot sentir cansada, dèbil o amb manca d’energia, sobretot en les fases finals del tractament. Per això, es recomana descansar unes hores després de la sessió i dosificar l’energia.

Com que aquest tipus de tractament presenta poques molèsties per a la persona, l’activitat laboral es podrà dur a terme de la manera habitual, sempre que tingui un efecte positiu en l’estat d’ànim, que es respectin els consells de l’equip de salut i que el nivell d’energia requerit per realitzar aquesta activitat sigui l’adequat en cada moment.

 

Activitats d’oci i diversió

S’han de tenir en compte dues idees durant el tractament i un temps després d’haver-se acabat: 

  • Dedicar-se temps a un mateix per realitzar les activitats que siguin més agradables, en el moment del dia en què la persona se senti més descansada. 
  • Obtenir ajuda d’amics i familiars, o de l’assistència que presten diferents institucions, en les tasques quotidianes que requereixen més energies, com anar a comprar, netejar, etc.

 
Es recomana tenir en compte tots els consells generals, que permetran adoptar les mesures saludables en relació amb l’activitat de la vida diària de

Treballar i divertir-se

 

p Llegir més...

Tòpics i conductes errònies
pP@)

La radioteràpia no només s’administra quan no hi ha cap altra opció o quan ja no hi ha res a fer
La radioteràpia és un tractament efectiu i la majoria de vegades s’empra com a mètode únic; encara que, de vegades, es combina amb altres tractaments per augmentar les possibilitats de curació i evitar una altra aparició de la malaltia.

Hi ha casos en què la finalitat de la radioteràpia no és guarir, sinó controlar símptomes, com el dolor, que produeixen malestar a la persona malalta. 

 

La radioteràpia no crema
El principi d’actuació de la radioteràpia és destruir cèl·lules canceroses i preservar les sanes. Per tant, l’efectivitat resideix en la capacitat concentrar l’energia a la zona a tractar, i un dels efectes secundaris més habituals és l’envermelliment de la pell de la zona de tractament, com si fos una cremada solar. 

 

  
La persona que rep tractament no és radioactiva

L’administració de radioteràpia externa en cap cas converteix la persona en radioactiva. Una cop acabat el tractament, la persona pot desenvolupar les activitats de relació habituals, sense cap risc ni per a ella ni per a les persones de l’entorn.

La radioteràpia interna o braquiteràpia, en canvi, suposa la introducció d’un element radioactiu dins de la persona. En aquest cas s’establiran mesures de seguretat i de protecció, com l’aïllament físic de la persona i la restricció de visites, quan sigui necessari. 


   
 
No s’ha de confondre la radioteràpia externa
amb les proves diagnòstiques i els tractaments que es porten a terme en medicina nuclear. En aquest tipus de proves, sí que s’introdueix un isòtop radioactiu dins de la persona, encara que generalment d’una vida molt curta (unes poques hores). En aquests casos convé seguir les indicacions i els consells de l’equip de salut que treballen en aquest tipus d’instal·lacions.


El tractament no s’administra en diversos dies a causa de l’organització laboral dels
professionals. És necessari que hi hagi dies de descans entre les sessions
La radioteràpia s’administra de manera fraccionada amb l’objectiu d’establir períodes de descans que permetin la recuperació de les cèl·lules no canceroses. La radioteràpia no actua de manera immediata sinó de forma perllongada en el temps, fins i tot en els períodes de descans pautats i un cop acabat el tractament.

p Llegir més...

Descripció
pP@)

La radioteràpia consisteix en l’ús de radiacions ionitzants per al tractament de determinats tipus de tumors. És una teràpia oncològica, com pot ser la cirurgia o la quimioteràpia, que elimina, amb les radiacions, les cèl·lules canceroses en lloc de recórrer al bisturí o a certs fàrmacs. Es basa en els efectes biològics que provoca l’energia de les radiacions ionitzants en els éssers vius i es pot fer servir sola o combinada amb altres tractaments. En alguns casos concrets, també s’empra per tractar algunes malalties no oncològiques de la pell i articulars o tumors benignes del cap.

 

Les radiacions ionitzants no són totalment selectives, de manera que també poden afectar, en major o menor mesura, les cèl·lules sanes contigües a les canceroses, cosa que pot donar lloc a efectes secundaris que són motiu de control i seguiment, tant durant el tractament com quan acabi.

Avui dia, els avenços tecnològics, com les simulacions virtuals en tres dimensions (3D), permeten dissenyar tractaments de gran exactitud, preservant les zones que no cal irradiar.

 

p Llegir més...

Història
pP@)

El 8 de novembre de 1895, Wilhelm Röntgen, professor de física a la Universitat de Würzburg (Alemanya), va descobrir un fenomen inusual en investigar les propietats dels raigs catòdics. En concret, va observar que una mostra de platinocianur de bari, col·locada a la vora d’un tub de raigs catòdics, emetia llum quan aquest estava en funcionament. Röntgen va atribuir aquest fenomen a un tipus de radiació desconeguda. De fet, en una entrevista feta poc després de la publicació del descobriment, el físic alemany va negar que aquella fosforescència fos llum o electricitat, i va afirmar que es tractava d’un tipus desconegut de raigs, per la qual cosa els va anomenar X. En aquesta mateixa entrevista, i parlant sobre les aplicacions futures de la seva troballa, Röntgen reconeixia que quedava molt per fer i, certament, no s’equivocava. Els seus treballs posteriors van aprofundir en el coneixement de les propietats d’aquests raigs, especialment en la seva capacitat sorprenent de travessar materials, que li van permetre obtenir una imatge dels ossos d’una mà.

 

El 1896, el físic francès Henri Becquerel va descobrir que les sals d’urani també emetien uns raigs de naturalesa desconeguda, capaços d’ennegrir una placa fotogràfica. Aquest fet, que suposaria el descobriment de la radioactivitat natural, va passar, en principi, desapercebut, en contrast amb el gran impacte que havia produït el descobriment dels raigs X. La importància de la troballa no es va posar de manifest fins dos anys més tard, a partir dels treballs de Marie Curie, química i física francesa d’origen polonès. 


Marie va decidir, juntament amb el seu marit, el físic Pierre Curie, estudiar la naturalesa de les radiacions que produïen les sals d’urani. En concret, es va dedicar a mesurar les radiacions en la pechblenda, un mineral que conté urani. Els seus treballs van derivar en la recerca de nous elements amb propietats similars. D’aquesta manera, el 1898 van aconseguir aïllar dos elements nous: el poloni (anomenat així en honor al país de naixement de Marie) i el radi.

Marie Curie va ser la primera a fer servir el terme radioactiu per descriure els elements que emeten radiacions, així com a reconèixer-ne els efectes biològics. Tots aquests treballs van valer a Pierre i a Marie Curie el premi Nobel de Física de 1903, que van compartir amb Henri Becquerel.

A partir de llavors, les radiacions, ja siguin generades mitjançant aparells de raigs X o a través d’elements radioactius, han protagonitzat una història apassionant d’aplicacions i descobriments, tant en el diagnòstic com en el tractament de malalties.

No és difícil comprendre les expectatives que, a principis del segle XX, va generar la radioteràpia; la literatura de l’època va parlar àmpliament del descobriment i dels avenços i avantatges que suposava, entre els quals destacaven: 

  • que fos indolora; 
  • que, encara que deixés petites cicatrius, no arribés a desfigurar la pell; 
  • que destruís només el teixit malalt i preservés el sa; 
  • que alleugés el dolor; 
  • que acabés amb la mala olor d’alguns tumors
  • que evités la por d’una operació, quan deixava de ser necessària.

L’angoixa i els dolors que ocasionava el càncer avançat van afavorir una ràpida expansió de l’ús de la radioteràpia, tot i que no es disposava de gaire experimentació prèvia en aquest tipus de tractament. El radi es distribuïa en forma de sals i s’aplicava al cos de totes les maneres imaginables: tubs, pomades, injeccions o en forma de llot radioactiu. Paral·lelament, els raigs X ja s’utilitzaven àmpliament. Metges d’Europa i els Estats Units els empraven per tractar diferents patologies: malalties dermatològiques, reumatisme, leucèmia, càncer d’estómac, de recte i de mama. 


Els primers tubs de raigs X eren molt similars al que va utilitzar Röntgen en el seu descobriment. Com que la seva producció de raigs X era molt feble, per aconseguir radiografies calia apropar-los molt a la pell i exposar-los durant un llarg lapse de temps.

Paral·lelament als treballs que destacaven els avantatges de la radioteràpia, se’n van publicar molts altres que reportaven efectes desconeguts fins al moment en les persones sotmeses a aquestes exploracions: enrogiment de la pell similar al causat per una cremada solar, depilacions, inflamacions i fins i tot necrosis de teixits.

A partir d’aquest moment, el coneixement de les radiacions no ha parat d’evolucionar. El 1903, el científic escocès Alexander Graham Bell va suggerir que un fragment de radi podia ser col·locat a l’interior d’un tumor cancerós, encara que el primer cas documentat en la literatura mèdica de tractament amb braquiteràpia data de 1914, a Dublín. Un any abans, el 1913, William David Coolidge, físic nord-americà, va desenvolupar un tub de raigs X d’alt buit, que va constituir una gran millora perquè era fàcil de reproduir i de fer servir. El 1940 van aparèixer els primers reactors nuclears, instal·lacions en les quals es produeixen, de manera controlada, reaccions nuclears capaces de generar noves fonts radioactives artificials, com l’or-198, l’iridi-192 o el cesi-137, l’aplicació dels quals en els tractaments oncològics era més segura, per la qual cosa van acabar desplaçant al radi de manera gradual.

Una vegada constatada, després de la Segona Guerra Mundial, la necessitat d’estudiar-ne i controlar-ne els perills, es van millorar substancialment els instruments per detectar i mesurar les radiacions, alhora que va augmentar el control sobre els aparells de raigs X.

L’any 1951 marca l’inici de la radioteràpia externa amb alta energia, ja que en aquesta data es va dur a terme al Canadà el primer tractament amb bomba de cobalt, un aparell que utilitza com a font radioactiva el cobalt-60. El material radioactiu és dins d’un blindatge de plom amb una obertura lateral que en permet la sortida i entrada en el moment d’aplicar el tractament.

A final dels anys setanta comença a generalitzar-se l’ocupació dels acceleradors lineals com a aparells per a l’administració de la radioteràpia externa. Són aparells capaços de generar radiacions (raigs X) d’alta energia a partir de l’electricitat. Els seus avantatges són: 

  • que no emeten radiació quan no estan funcionant i no generen residus de tipus radioactiu; 
  • que poden generar diferents energies de fotons, la qual cosa millora l’efectivitat dels tractaments amb un índex menor d’efectes secundaris; 
  • que són capaços de generar radiació amb electrons per al tractament de lesions més superficials.

 
Entre els inconvenients hi ha el cost, encara que pot justificar-se si se’n tenen en compte els avantatges.

Fins a 1980, la planificació de tractaments es feia a partir de radiografies simples i verificacions en dues dimensions (2D), però, a partir d’aquest any, gràcies al desenvolupament dels sistemes informàtics, s’aconsegueix la planificació de tractaments en 3D i, en comptes d’utilitzar-se radiografies simples, passen a emprar-se imatges obtingudes mitjançant tomografia computada (TC).

A partir dels anys noranta, altres tècniques com la ressonància magnètica o la tomografia per emissió de positrons (PET) s’han incorporat a la planificació en radioteràpia i han millorat la definició de la zona de tractament.

Aquests avenços s’aprofiten tant per a la planificació de tractaments de radioteràpia externa com de braquiteràpia.

El present i el futur dels tractaments amb radioteràpia passen per la millora de la precisió i de la seguretat a l’hora d’aplicar-los.

La radioteràpia externa compta amb avenços com: 

  • La radioteràpia per intensitat modulada (IMRT), una forma més precisa de radioteràpia en la qual es modula o controla la intensitat del feix de radiació, de manera que se n’obtenen altes dosis en el tumor però es minimitzen en els teixits sans. 
  • La radioteràpia guiada per imatges (IGRT), que s’administra monitorada per moderns sistemes de comprovació del posicionament de la zona de tractament, amb la qual cosa en millora la fiabilitat. 
  • La radiocirurgia estereotàxica, que, mitjançant un sistema de coordenades, permet usar feixos de radiacions amb la precisió d’un bisturí, servint-se, així mateix, de tècniques complexes d’immobilització i posicionament de la zona que requereix tractament. 
  • Sistemes de radioteràpia 4D, en els quals es tenen en compte els moviments fisiològics dels pulmons amb la finalitat de sincronitzar el tractament amb una fase del cicle respiratori (processos alternats d’inspiració i espiració) i millorar l’exactitud de manera sostensible.

Tots aquests avenços afegeixen precisió i exactitud als tractaments i obren la porta a l'administració de dosis més altes al tumor, en un nombre menor de fraccions. L'extensió d'aquestes tècniques a estructures situades al tòrax o a l’abdomen s’anomena SBRT (Stereotactic Body Radiation Therapy); actualment és un dels principals camps d'investigació i actualització tecnològica, dins dels serveis d'oncologia radioteràpica.


D’altra banda, la radioteràpia interna o braquiteràpia incorpora, per a l’aplicació de tractaments, els sistemes de càrrega diferida. Aquests sistemes permeten l’administració del material radioactiu en dos temps: primer es col·loquen les guies i, en una segona fase i de manera automàtica, es col·loquen els implants radioactius. A més, aquests sistemes han reduït a nivells mínims l’exposició del personal que aplica els tractaments. L’ús de fonts radioactives més segures, junt a aquestes noves tecnologies, ha reduït significativament l’exposició del personal que aplica els tractaments, fet que avui dia situa aquest tipus de radioteràpia com a una opció terapèutica de primer ordre en oncologia. 


Com a opció a l’ús tradicional en radioteràpia d’electrons i de fotons, s’estan utilitzant protons, neutrons i ions. És l’anomenada hadronteràpia i es porta a terme en instal·lacions molt complexes i d’alt cost econòmic, de les quals no es disposa avui a Espanya. La seva utilització, per tant, ha de ser prioritzada per a aquells casos que poden obtenir un beneficio clar respecte de l’ús de la radioteràpia tradicional. 
 

p Llegir més...

Tipus i forma d'actuació
pP@)

Hi ha diferents tipus de radioteràpia, però totes es basen en la transmissió de l’energia de la radiació ionitzant a determinades zones del cos per produir una reacció biològica en les cèl·lules tumorals amb la intenció d’eliminar-les.

Segons la localització de la font d’irradiació (és a dir, el punt des del qual s’emet la radiació) es poden distingir dos tipus de radioteràpia: Radioteràpia externa i Braquiteràpia o radioteràpia interna.

 

  • Radioteràpia externa: els feixos d’irradiació, que són invisibles, provenen d’una màquina (accelerador lineal o bomba de cobalt) situada aproximadament a un metre de la persona. Les radiacions que que emeten aquestes màquines són d’alta energia i, mitjançant un sistema molt sofisticat de guies (canonades), poden dirigir-se a la zona corporal que requereix tractament. 
     
    Actualment existeixen diverses tècniques de radioteràpia externa que, valent-se de potents programes informàtics i d’imatges obtingudes durant els tractaments, aconsegueixen una major exactitud tant en l’administració de les radiacions com en el control diari de les zones a les quals s’administra i dels òrgans que s’han de protegir. Així, per exemple, en tractar un càncer de pròstata cal protegir els òrgans o les estructures més properes: la bufeta urinària, el recte i els caps del fèmur (malucs).
     
  • Braquiteràpia o radioteràpia interna: la font que emet la radiació es col·loca dins de l’organisme, molt a prop de la zona que requereix tractament o en contacte amb ella, en àrees intracavitàries (en cavitats com la vagina, l’úter, la boca, la nasofaringe o el recte) o endoluminals (en la llum dels òrgans buits com ara l’esòfag o els bronquis) o intersticials (dins del tumor mateix). Aquest tractament requereix, habitualment, que la persona estigui ingressada.

 
Un cop s’aplica la radiació es produeix la ionització, un efecte físic pel qual les radiacions que passen per una matèria o un cos hi dipositen part de la seva energia, de manera que alteren les cèl·lules de la zona irradiada, que es desestabilitzen i, després d’un procés biològic, moren o perden la capacitat de reproducció, amb la qual cosa s’aconsegueix eliminar el tumor.

p Llegir més...

Combinació amb altres tractaments
pP@)

Els pilars bàsics del tractament oncològic són la cirurgia, la quimioteràpia, la radioteràpia i, actualment, la immunoteràpia. Encara que cadascun es pot emprar independentment, el més habitual és que s’utilitzin combinats.

La radioteràpia combinada o complementària es dóna quan, en algun moment del procés de tractament, s’associa amb la cirurgia i/o la quimioteràpia.

El ventall de possibles combinacions és ampli i es decideix de manera personalitzada amb l’objectiu d’aconseguir els millors resultats per controlar la malaltia. L’opció terapèutica varia en cada cas segons factors com el tipus de tumor, la localització, la grandària o la capacitat invasiva local i a distància.

1. Radioteràpia i cirurgia, 2. Radioteràpia i quimioteràpia, 3. Radioteràpia i hormonoteràpia, 4. Radioteràpia i immunoteràpia.

 

1. Radioteràpia i cirurgia:

Segons els casos, la radioteràpia es pot administrar abans, després i fins i tot durant la cirurgia -és a dir, en el període intraoperatori. 

  • Radioteràpia preoperatòria neoadjuvant combinada o no amb quimioteràpia. És la que s’administra abans de la cirurgia amb la finalitat de reduir la grandària tumoral i fer viable o facilitar la intervenció quirúrgica. 
  • Radioteràpia postoperatòria o adjuvant combinada o no amb quimioteràpia. És la que s’aplica després de la intervenció quirúrgica. S’utilitza per millorar els resultats de la cirurgia i s’aplica a la zona de l’operació, per eliminar la malaltia microscòpica (no visible), si hi fos. 
  • Radioteràpia intraoperatòria. És la que es duu a terme durant l’operació quirúrgica i permet administrar una única dosi a la zona concreta de la intervenció.

 

2. Radioteràpia i quimioteràpia:

La radioteràpia també es pot administrar abans, durant o després de la quimioteràpia. Aquesta combinació pot ser, al seu torn, preoperatòria o postoperatòria segons els casos o bé administrar-se com a tractament combinat únic. L’administració de la radioteràpia juntament amb la quimioteràpia s’anomena radioquimioteràpia concomitant.

 

3. Radioteràpia i hormonoteràpia:

És una combinació habitual en aquells tumors la proliferació dels quals pot dependre d’hormones. Els tumors que poden obtenir beneficis de l’hormonoteràpia (teràpia hormonal) són el càncer de mama, pròstata, endometri i neuroendocrí. 

 

4. Radioteràpia i immunoteràpia:

En oncologia, la immunoteràpia o teràpia biològica consisteix en l’ús de tractaments que promouen o reforcen la resposta del sistema immunitari com a base per eliminar cèl·lules tumorals o disminuir el creixement de la malaltia. Les substàncies utilitzades són els anticossos monoclonals, els factors de creixement i les vacunes.

 

També s’està estudiant l’ús d’anticossos marcats amb una substància radioactiva. És l’anomenada radioimmunoteràpia. En aquest cas, l’anticòs actua com a transportador i permet l’administració de la dosi de radiació directament sobre les cèl·lules canceroses. Actualment hi ha alguns estudis clínics en marxa per tractar malalties com la leucèmia, el limfoma no hodgkinià i el càncer colorrectal, entre d’altres.

p Llegir més...

Finalitat del tractament
pP@)

La radioteràpia s’utilitza per evitar la propagació de les cèl·lules canceroses destruint-les. Es pot emprar com a opció única de tractament, però el més habitual és que es combini amb altres teràpies.

El tipus de tractament radioteràpic es defineix segons la finalitat:

 

  • Radioteràpia amb intenció curativa o radical. Hi ha una opció clara de curació i es fan servir els mitjans disponibles per aconseguir aquest objectiu. Solen ser tractaments agressius amb aplicació de dosis altes. 
  • Radioteràpia amb intenció pal·liativa simptomàtica. L’objectiu no és tant la curació, sinó el control d’alguns símptomes que provoquen un clar malestar (dolor, hemorràgia, certs símptomes neurològics, etc.). En definitiva, es tracta d’ajudar a mantenir una bona qualitat de vida de la persona en aquells casos en què no és possible un enfocament curatiu.
  • Radioteràpia profilàctica: S’administra després de seguir un tractament oncològic principal, en aquelles zones anatòmiques on hi ha un risc alt de lesions metastàtiques a distància. És el cas de la irradiació cerebral en el càncer de pulmó.
p Llegir més...

Com s'administra
pP@)

  1. Radioteràpia externa 
  2. Radioteràpia interna o braquiteràpia 

 

1. Radioteràpia externa

S’administra mitjançant un accelerador lineal, que és una màquina emissora de radiacions d’alta energia, necessària per aplicar el tractament i assegurar-se que sigui efectiu. Les radiacions se solen administrar en sessions diàries breus, durant la setmana i amb un descans el cap de setmana. El nombre de sessions estarà determinat per la dosi total i el tipus de fraccionament que el metge especialista en radioteràpia (oncòleg radioterapeuta) hagi prescrit. La primera visita a l’oncòleg radioterapeuta servirà, per tant, per fer un estudi precís i personalitzat de cada cas. Estudiarà els beneficis que es poden obtenir del tractament i també els possibles inconvenients. També valorarà, juntament amb oncòlegs i cirurgians, la necessitat d’associar altres tractaments a la radioteràpia.

Com que la radioteràpia externa s’administra en diverses sessions, la col·locació de la persona és bàsica per poder dur-la a terme diàriament amb garanties. Aquesta posició ha de ser còmoda, reproduïble -és a dir, capaç de repetir-se al llarg de totes les sessions- i ha de garantir la màxima immobilitat. En la posició de tractament, la persona sol estar estirada (decúbit) sobre la llitera de la màquina, però en alguns casos molt especials aquesta col·locació pot variar.

La zona del cos que s’ha de tractar es mantindrà sense roba durant les sessions, i és probable que s’hi facin algunes marques per tal de poder col·locar-la sempre en la mateixa posició.

El tractament té una durada total diària d’uns 10 o 15 minuts, encara que la radiació només dura uns pocs segons. La resta del temps s’empra per col·locar correctament a la persona i portar a terme les comprovacions prèvies de seguretat.

Durant tot el període de temps (dies o setmanes, segons cada cas) que dura el tractament, tant el metge com la infermera fan visites amb la finalitat de valorar i controlar les possibles molèsties que puguin aparèixer. En acabar el tractament es duen a terme revisions periòdiques per controlar l’estat de salut de la persona i l’efectivitat del tractament.

 

2. Radioteràpia interna o braquiteràpia

La braquiteràpia s’administra mitjançant la col·locació d’una font radioactiva (agulles o llavors especials) dins del tumor. Sempre que és possible s’aprofiten les cavitats naturals per aconseguir el contacte amb la zona que requereix tractament, però, quan això no és factible, es recorre a la implantació quirúrgica de la font radioactiva o s’utilitzen uns catèters (tubs de plàstic) que serviran d’entrada i sortida del material radioactiu.

La persona haurà de romandre ingressada per un període de temps que varia des d’unes hores fins a diversos dies, depenent del tipus de tractament pautat. Estar ingressat en una unitat especialitzada de braquiteràpia no suposa necessàriament mantenir un contacte constant amb la font de radiació: el temps que romandrà en el cos de la persona depèn del tipus d’implant. 

A partir de la primera visita, igual que en l’administració de radioteràpia externa, l’oncòleg radioterapeuta decidirà el tractament òptim en cada cas, després de considerar-ne els avantatges i els possibles efectes secundaris.

El tipus d’implant (material radioactiu) col·locat en la persona sotmesa a braquiteràpia condicionarà les pautes d’actuació. 

  • Implants de dosi baixa. Són els que, per la seva energia, actuen més lentament. Solen deixar-se fixats al cos de la persona durant un període que varia entre 1 i 7 dies. És molt probable que la persona que rebi aquest tractament romangui ingressada en una habitació especial i amb les visites limitades. Un cop retirat l’implant, podrà reprendre les relacions socials. 
  • Implants de dosi alta. Són els que utilitzen catèters o guies que es fixen a l’interior del tumor. En cada tractament el material radioactiu s’introdueix a través d’aquestes guies, s’hi manté a dins durant uns minuts i després es treu. Segons els casos, la persona pot rebre el tractament de manera ambulatòria (anant cada dia a l’hospital) o bé romanent ingressada. 
  • Implants permanents. Són els que col·loquen les fonts radioactives en el cos. Amb el pas del temps la radiació es va fent més feble i no cal treure’ls. En aquest cas és necessari observar unes mesures de seguretat fins que desaparegui l’activitat del material radioactiu.
p Llegir més...

Efectes secundaris
pP@)

Els efectes secundaris (efectes no desitjables) de l'administració de radioteràpia no es donen en totes les persones ni amb la mateixa intensitat. Solen aparèixer al cap d’unes quantes sessions i varien segons la persona, el tipus de malaltia i la localització. La majoria dels efectes són temporals, encara que alguns puguin durar diversos dies o setmanes després dels tractaments.

 

Són causa de malestar o falta de confort en la persona que rep tractament i en tots els casos s’intenta reduir-los al màxim durant tot el procés.

 

És important saber que l’aparició d’aquests efectes secundaris no significa que el tractament no estigui funcionant bé o que sigui poc efectiu. En aquest sentit, l’equip de salut controla i dóna suport a la persona per reduir-los tot el possible.


Els efectes secundaris es poden dividir en dos grups: 1. Efectes secundaris comuns a la majoria dels tractaments, 2. Efectes específics segons l'òrgan o la zona tractada.

 

  1. Efectes secundaris comuns a la majoria dels tractaments 
    • Fatiga. És la sensació subjectiva de cansament que apareix com a conseqüència del tractament. Apareix progressivament i remet un cop acaba el  tractament. Aquesta fatiga, entre altres causes, es deu a la quantitat d’energia que el cos destina a combatre la malaltia i a reparar els teixits sans. En cas de ser molt intensa, l’equip de salut estudiarà si hi pot haver altres causes que la puguin produir.
       
    • Radiodermitis. És una reacció de la pell de la zona tractada semblant a l’ocasionada per una exposició excessiva al sol: envermelliment, picor i pelada (descamació). L’afectació depèn de diversos factors, com el tipus de pell, el tipus de tractament que se segueix i la zona on s'aplica. La radiodermitis pot ser : 
      • seca, amb eritema i descamació seca, picor, dolor moderat i augment de la temperatura de la pell; 
      • humida, amb descamació, dolor de moderat a intens i pèrdua de la integritat de la pell, que pot progressar fins a la ulceració dèrmica i, en casos excepcionals, la necrosi cutània.
         
    • Manca de gana. És un dels problemes habituals en les persones amb càncer. És important explicar a la persona la importància d’una alimentació correcta durant el tractament.   
       
    • Efectes en l’estat anímic. Comprendre el càncer, acceptar-lo i aprendre a conviure-hi, així com disposar de la informació necessària per afrontar el tractament, són mesures que ajuden a atenuar sensacions o emocions negatives que poden tenir lloc durant la radioteràpia, com l’ansietat, la ira, la tristesa o la desesperança. Els professionals de la salut, especialment les infermeres, oferiran suport emocional i informació sobre els tractaments, les cures i els efectes de la radioteràpia i, si fos necessari, orientaran la persona cap a una ajuda més especialitzada, amb la finalitat d'afrontar amb forces tot el procés oncològic. 
       
        
  2. Efectes secundaris específics segons l’òrgan o la zona tractada 

    En la majoria dels casos, la radioteràpia s’aplica localment. Per tant, els efectes secundaris que puguin aparèixer i la seva intensitat depenen en gran mesura de les característiques del tractament i de la part del cos on s’aplica, així com de les característiques de cada persona.  
    • Abdomen i pelvis 
      • Enteritis aguda per radiació, amb vòmits, nàusees i dolor tipus còlic. 
      • Dolor abdominal, retorçons o punxades al ventre. 
      • Molèsties anals o perianals semblants a les que produeixen les hemorroides. 
      • Rectorràgies (pèrdua de sang per l’anus). 
      • Alteracions vaginals que poden dificultar les relacions sexuals, com ara coïssor, dolor, estretor vaginal i pèrdua de fluids. 
      • Alteracions en l’eliminació intestinal: canvis en la freqüència i en la consistència de la femta (diarrea, restrenyiment). 
      • Alteracions en l’eliminació urinària: urgència miccional, augment de la freqüència urinària, coïssor en orinar i nictúria (micció freqüent a la nit); i, en algun cas, hematúria (sang a l’orina), circumstància que requerirà que l’equip de salut dugui a terme un control més estricte de la persona. 
      • Edemes a les cames. 
      • Esterilitat en la majoria de tractaments, tant en dones com en homes. En les visites amb els professionals de la salut es valora la possibilitat d’acudir a un servei de reproducció per conservar els òvuls o els espermatozoides per a futures fecundacions.
         
    • Mama i aixelles 
      • Durant les dues primeres setmanes de tractament no solen sorgir efectes secundaris. 
      • Entre la segona i la tercera setmana apareix picor i envermelliment de la pell de la zona tractada. 
      • Entre la tercera i la quarta setmana pot aparèixer eritema (envermelliment de la pell) i els primers símptomes d’astènia o cansament. 
      • Entre la cinquena i la sisena setmana poden aparèixer molèsties i tibantor de la pell del pit i de les aixelles.
         
    • Pulmó, mediastí i esòfag 
      • Disfàgia (sensació molesta de detenció del bol deglutida en algun punt de l’esòfag) i odinofàgia (deglució dolorosa). 
      • Tos. 
      • Pèrdua de pes. 
      • Alteracions cardíaques lleus. 
      • Radiodermitis (envermelliment de la pell de la zona tractada). 
      • Cansament.
         
    • Boca, faringe, laringe, tràquea i coll 
      • Disfàgia (dificultat per empassar/deglutir) i odinofàgia (deglució dolorosa). 
      • Xerostomia (disminució de la salivació i sequedat de boca), que provoca dificultats per mastegar i empassar el menjar. 
      • Pèrdues parcials del gust i l’olfacte. 
      • Pèrdua de pes com a conseqüència de les dificultats per menjar. 
      • Canvi del to de veu 
      • Càries dental. 
      • Mucositis bucal i/o esofàgica (inflamació de la mucosa de la boca i de l’esòfag). 
      • Radiodermitis (molèsties i tibantor de la pell del coll).
         
    • Cap 
      • Cefalea (mal de cap). 
      • Somnolència (feixuguesa i pesadesa dels sentits). 
      • Astènia (cansament), sensació de son. 
      • Caiguda del cabell.

   
La majoria dels efectes secundaris tenen lloc durant el tractament, després del qual es va recuperant a poc a poc la normalitat. L’equip de cures indicarà consells de salut més adequats per controlar i alleujar els símptomes.

 

p Llegir més...

Control de la situació de salut
pP@)

Durant el tractament amb radioteràpia es produeixen alteracions adaptatives que es deuen, entre altres coses, a la resposta del cos a les radiacions. Són canvis normals que ocorren en la majoria de les persones, encara que hi ha factors que poden fer que siguin més o menys acusats. Aquests factors es relacionen amb el tipus de tractament de radioteràpia dissenyat (zona de tractament, dosis total administrada, fraccionament, etc.) i amb la combinació amb altres tractaments oncològics. Existeixen alguns recursos que poden millorar el control de la situació de salut.

1. Control de l'alimentació, 2. Maneig de l'energia/fatiga, 3. Organització de la vida quotidiana laboral i familiar, 4. Teràpia psicològica i tallers grupals, 5. Teràpies complementàries, 6. Organitzacions no governamentals, grups d'ajuda, fundacions i associacions.

 

1. Control de l’alimentació 

És important seguir les recomanacions per a una alimentació saludable que contingui tots els nutrients que el cos necessita i que faciliti la tolerància dels tractaments que siguin necessaris.

Això no obstant, és freqüent observar alteracions de la nutrició en les persones que se sotmeten a radioteràpia, especialment en aquelles en què el tractament de les quals inclou la irradiació d’alguna part de l’aparell digestiu.

En aquests casos convé seguir els consells específics relacionats amb l’alimentació en cada fase del procés oncològic. Les persones que tinguin molèsties més acusades (dificultat per empassar, inflamació de les mucoses, sequedat de boca) poden necessitar un control nutricional per part de dietistes especialitzats en oncologia. 

 

 


2. Maneig de l’energia / fatiga

La fatiga és habitual, sobretot en la part final del tractament, i la persona ha d’aprendre a reconèixer-ne símptomes com a normals. Això l’ajudarà a evitar estats d’ansietat i de desesperança.

A l’hora d’emprendre les tasques diàries que requereixen energia, és important que la persona obtingui l’ajuda d’amics i familiars o que recorri a l’assistència que presten diferents institucions. En aquesta situació, deixar-se ajudar, ser depenent, no s’ha de veure com una mancança, sinó com una oportunitat per reservar energia per a altres activitats que proporcionin benestar.

Com a norma general, és necessari que la persona dediqui temps a les activitats que li resulten agradables. 

 


3. Organització de la vida quotidiana laboral i familiar

El càncer sol comportar un conjunt de repercussions en l’àmbit personal, familiar i social. La planificació de la vida diària s’ha de fer de manera personalitzada i tenint en compte la valoració de la pròpia malaltia i l’estat d’energia de cada persona. En aquest sentit, la persona que rep tractament pot continuar amb la seva vida laboral sempre que no requereixi grans esforços. L’equip de professionals ha de considerar els beneficis per a salut que pugui proporcionar-li mantenir aquesta activitat.

En qualsevol cas, la malaltia oncològica sol comportar visites, controls i tractaments que obliguen a replantejar i a reorganitzar l’activitat i la convivència diària. Per tant, la persona i el seu propi entorn familiar han d’entendre i prioritzar aquesta atenció sanitària.

 


4. Teràpia psicològica i tallers grupals

La radioteràpia pot generar emocions que formen part del procés d’adaptació a la teràpia oncològica. La tristesa, la por, la irritabilitat i el nerviosisme són sentiments habituals en el transcurs del tractament.

La concurrència de factors de vulnerabilitat psicològica, com, entre d’altres, ser jove, tenir fills petits, veure alterada la pròpia imatge corporal o perdre l’autonomia, pot potenciar la presència d’emocions negatives.

Les unitats d’oncologia compten habitualment amb psicòlegs especialitzats per atendre les necessitats de les persones que pateixen càncer i les dels seus familiars.

En alguns centres de radioteràpia, existeix la possibilitat de realitzar sessions juntament amb altres persones que reben el tractament, amb la finalitat de compartir experiències i emocions personals, cosa que contribueix a millorar-ne l’estat emocional i l’autoestima.

 

5. Teràpies complementàries

Cada vegada és més freqüent l’ús de teràpies complementàries per reduir els efectes secundaris del tractament. En el cas de la radioteràpia, se solen emprar productes o cremes amb la finalitat de prevenir o alleujar els efectes del tractament sobre la pell. També és habitual fer servir infusions de camamilla o farigola per les seves propietats antiinflamatòries i antisèptiques.

És important que l’equip de salut conegui les teràpies alternatives o complementàries que segueix la persona tractada; d’aquesta manera podrà assessorar-la i observar les interaccions possibles o efectes indesitjables. 

Consells de salut: Teràpies complementàries 

 


6. Organitzacions no governamentals, grups d’ajuda mútua, fundacions i associacions

Totes les persones que passin per un càncer poden beneficiar-se del suport que ofereixen algunes ONG, fundacions o associacions. La majoria d’aquestes entitats promou la creació de grups d’ajuda mútua amb persones que comparteixen el mateix problema de salut o amb els seus familiars o cuidadors.

 

p Llegir més...

Consideracions davant les diferents situacions de vida
P@)

Les variables que afecten a les persones que reben tractaments de radioteràpia són diverses. Factors com l’edat de la persona, el rol familiar que desenvolupa, la presència de fills petits, la pèrdua d’autonomia i també el nivell de recursos econòmics, poden generar necessitats socials i emocionals, la intensitat de les quals dependrà, en gran mesura, de l’entorn familiar de cada persona.

 

Algunes activitats de la vida diària es poden veure alterades a causa dels efectes secundaris de la radioteràpia i d’algunes característiques pròpies del tractament (la seva durada total que pot ser de 10 a 40 dies, la distància entre l'hospital i el domicili, etc.).

 

Uns dels objectius de la persona ha de ser mantenir, en la mesura del possible, la seva activitat quotidiana i les seves relacions familiars i socials. 

 

En general, l’etapa del cicle vital de cada persona condicionarà la manera de viure el tractament i les estratègies que l’equip de salut aplicarà (per exemple, el tractament en nens es planteja amb activitats i jocs que millorin el seu nivell de confiança i el seu control de la situació).

 

En la majoria de casos, la persona ha de buscar suport en els professionals de la salut, molt especialment en la infermera, per obtenir l’ajuda necessària, per resoldre els seus dubtes, algunes situacions que semblen insalvables i afrontar les pors.

0 Valoracions.

12345
Guardant valoració... Guardant valoració...

Última modificació: 20/03/15 09:37h