Autor/a
+

Informació pràctica

S'utilitzen per a
pP@)

El fàrmac ideal es pot definir com aquell que s’administra per via oral, que es degrada ràpidament en el tub digestiu, que passa del tot a la sang i que fa una acció concreta sense afectar la resta de funcions corporals, amb una gran eficàcia terapèutica i sense efectes secundaris. Un medicament és tota substància capaç de prevenir, diagnosticar, alleujar o curar malalties, o d’afectar funcions corporals o l’estat mental. En general, fàrmac i medicament es fan servir com a sinònims.

Prevenir. De vegades, l’administració de medicaments en persones sanes pot evitar l’aparició de malalties. Per exemple, abans de patir una intervenció quirúrgica, se sol administrar de manera rutinària una dosi d’antibiòtic per evitar la infecció posterior. Un altre exemple pot ser l’ús d’anticoagulants en persones amb la mobilitat reduïda per evitar la formació de trombes (coàguls de sang que actuen com taps dins les artèries i impedeixen la circulació).

 

Diagnosticar. Alguns fàrmacs, quan s’administren, produeixen efectes diferents en persones malaltes dels que produirien en persones sanes, cosa que és molt útil a l’hora de diagnosticar malalties. Com a exemple, podem assenyalar el test amb edrofoni (Tensilon®) en el diagnòstic de la miastènia gravis, malaltia que provoca paràlisi muscular; quan s’administra edrofoni, el malalt amb miastènia millora de la paràlisi immediatament i durant un període de temps molt breu, cosa que permet descartar altres tipus de patologies que també cursen amb alteracions en la força muscular.

Curar. Per exemple, els corticoides en una reacció al·lèrgica, els antibiòtics en una infecció, els antídots en una intoxicació, etc.

Alleujar. De vegades, la medicina no té prou instruments per guarir de manera definitiva una malaltia. En aquests casos, els fàrmacs contribueixen a alleujar signes i símptomes desagradables com el dolor, l’ansietat, etc. Un exemple de l’ús de medicaments per alleujar pot ser els analgèsics per calmar el dolor.

Modificar funcions corporals. Davant d’una substància o d’un cos estrany, l’organisme reacciona de manera sistemàtica amb una resposta immunològica. Aquesta resposta, que habitualment el protegeix de substàncies o microorganismes nocius, també s’activa quan es fa el trasplantament d’un òrgan i l’organisme el rebutja. Per evitar el rebuig de l’òrgan trasplantat, s’administren fàrmacs anomenats immunodepressors, que frenen aquesta resposta immune i eviten que l’organisme identifiqui com a aliè l’òrgan nou. D’altres vegades, el sistema immunològic reacciona de manera alterada contra estructures pròpies del cos, cosa que s’anomena malaltia autoimmune. En aquests casos, també es fan servir fàrmacs per modular o atenuar aquesta funció corporal. Hi ha molts fàrmacs que modifiquen funcions corporals, com ara els que modulen el son, els que acceleren o alenteixen el ritme intestinal, etc.

p Llegir més...

Com actuen en l'organisme
pP@)

El cos humà és un laboratori complex en què constantment es produeixen milers de processos. Quan una persona està malalta, algun o alguns d’aquests processos es veuen alterats, cosa que implica un canvi en el funcionament general del sistema. Podem entendre aquests processos com llargues cadenes de muntatge en què cada operari fa una funció molt específica. Els fàrmacs són molècules capaces d’actuar en alguns dels punts d’aquestes cadenes de muntatge i d’ajudar el sistema a recuperar l’equilibri. La branca de la farmacologia que estudia els efectes dels fàrmacs en l’organisme és la farmacodinàmica.

 

Igual que els fàrmacs poden actuar sobre l’organisme, l’organisme és capaç d’actuar sobre els fàrmacs, modificar-los i eliminar-los. La farmacocinètica s’encarrega d’estudiar com actua l’organisme sobre els fàrmacs.

Es poden definir tres grans etapes en el pas d’un fàrmac per l’organisme:

  • Absorció. És el pas des de l’exterior de l’organisme fins al torrent sanguini. En funció del mitjà pel qual s’administra el fàrmac (via d’administració), aquest haurà de passar per diferents estructures. L’única via que assegura que tot el fàrmac arriba a la sang és la intravenosa i la intraarterial, per mitjà de la qual s’administra la dosi directament dins la vena o l’artèria. 
  • Metabolització. El fàrmac ha d’arribar a l’objectiu o l’òrgan diana pel torrent sanguini i fer la seva funció modificant algun d’aquests passos de la gran cadena de muntatge de l’organisme. Alhora, el fàrmac és modificat i transformat per l’organisme; per continuar el mateix exemple, és inclòs en una cadena de muntatge que el transforma en una molècula que el cos és capaç d’eliminar. 
  • Eliminació. La majoria de fàrmacs s’eliminen pel fetge i el ronyó; per tant, per la bilis i l’orina. Però hi ha fàrmacs que s’eliminen per altres vies, com la suor o les llàgrimes.
p Llegir més...

Formes d'administració
pP@)

La forma d’administració d’un fàrmac és el primer pas per aconseguir que arribi al seu lloc d’acció. La via d’administració s’escull en funció de les característiques de la persona que l’ha de consumir, del fàrmac i de la malaltia que cal tractar. Així, en algunes infeccions, el tractament antibiòtic administrat per via intravenosa és més eficaç que l’administrat per via oral, però suposa que la persona que té infecció s’hospitalitzi, de manera que, si la infecció no és greu, habitualment es tria el tractament per via oral.

1. Via oral, 2. Via parenteral , 3. Via rectal, 4. Via tòpica, 5. Via percutània, 6. Via sublingual, 7. Via inhalatòria

 

1. Via oral

La via oral és la més utilitzada per a l’administració de fàrmacs. Les formes d’administració oral es divideixen en formes líquides i formes sòlides.

  • Les formes líquides tenen un efecte més ràpid, perquè no s’han de disgregar en el tub digestiu. Per contra, no estan protegides davant d’una possible degradació pels tubs digestius. S’acostumen a utilitzar per tractar nens. Les formes farmacèutiques líquides per a l’administració oral més usuals són el xarop, l’elixir en suspensió, la suspensió extemporània (la que, per la seva poca estabilitat, es prepara en el moment de ser administrada), les gotes (principi actiu concentrat), la solució bevible en vial i les tisanes (baixa concentració de principis actius). 
  • Les formes sòlides presenten més estabilitat química per l’absència d’aigua. A més, la possibilitat d’incloure-hi excipients permet amagar olors o gustos desagradables, protegir el fàrmac de l’acció dels àcids gàstrics o alliberar el principi actiu de forma gradual. Les formes sòlides més freqüents són els comprimits, les càpsules, les pólvores, els granulats, els segells o les píndoles.

L’administració de fàrmacs per via oral té una sèrie de limitacions, perquè algunes substàncies contingudes a l’estómac poden arribar a destruir el principi actiu abans que arribi al seu lloc d’acció. A més, alguns fàrmacs poden ser irritants de les mucoses i originar efectes secundaris fins a haver d’abandonar el tractament.

Abans d’iniciar un tractament per via oral és important saber si hem de fer coincidir o no la dosi amb l’aliment. Se’n poden assenyalar motius diversos:

  • L’aliment pot afectar l’absorció gastrointestinal del fàrmac. Hi ha fàrmacs en què aquesta absorció és afavorida quan la dosi coincideix amb un dels àpats principals, com ara la claritromicina, que s’ha de prendre amb els aliments, ja que l’absorció augmenta, aproximadament, un 50%. En canvi, en altres medicaments l’absorció disminueix si es prenen amb el menjar, com passa amb les tetraciclines o les fluorquinolones quan s’administren amb llet o amb altres productes lactis, com el iogurt, o amb antiàcids a base de magnesi, alumini o calci. Per això, aquests antibiòtics s’han de prendre almenys 1-2 hores abans o 2 hores després dels àpats. 
  • Hi ha fàrmacs en què l’absorció no es modifica, però la seva tolerància millora quan es pren amb aliments. L’aspirina i altres antiinflamatoris no esteroïdals, per exemple, poden irritar la mucosa gàstrica, per la qual cosa és recomanable prendre’ls amb aliments. 
  • Algunes substàncies presents en els aliments poden modificar el perfil de seguretat o d’eficàcia dels fàrmacs quan hi interaccionen a nivell bioquímic. Els exemples d’aquesta interacció són molts i especialment importants en persones que segueixen tractaments crònics: 
    • L’efecte dels anticoagulants orals (Sintrom®) es pot modificar segons si la dieta és rica en aliments amb vitamina K, com els vegetals de fulla verda, la coliflor, el te verd i el fetge. En aquests casos és fonamental una dieta equilibrada, sense ingestes brusques d’aquesta mena d’aliments. 
    • Els aliments rics en tiramina, com ara els formatges fermentats, els peixos en escabetx, fumats, el vi negre i alguns tipus de cervesa poden produir crisis hipertensives en les persones que prenguin fàrmacs antidepressius com els IMAO (inhibidors de la monoaminooxidasa). Se n’ha d’evitar el consum durant el tractament i fins a tres setmanes després. 
    • El suc de pomelo pot modificar els nivells a la sang de molts fàrmacs, com alguns antihipertensius, antihistamínics o antibiòtics.

 
Afortunadament, la majoria de fàrmacs no modifiquen la seva activitat a causa dels aliments, cosa que permet que l’hora dels àpats principals pugui servir de recordatori per prendre la medicació. Associar la medicació del fàrmac a activitats rutinàries de cada dia com els àpats sol millorar el compliment terapèutic.

 

2. Via parenteral

Els preparats d’administració parenteral són formulacions estèrils preparades per injectar-se en el cos humà. Les tres vies principals d’administració de preparacions injectables són la intravenosa (IV), la subcutània (SC) i la intramuscular (IM). Altres vies parenterals d’ús menys freqüent són la intradèrmica, la intraaracnoïdal o intratecal, l’epidural, la intraòssia, la intraarticular, la intraarterial o la intracardíaca. 

  1. Via intravenosa. Proporciona un efecte ràpid del fàrmac i una dosificació precisa. Pot tenir, no obstant això, inconvenients greus, com ara trombes o la irritació del teixit de l’interior del vas (per productes irritants, injecció massa ràpida o precipitació en la dissolució), així com problemes d’incompatibilitats entre dos fàrmacs administrats conjuntament a la mateixa vena. 
  2. Via intramuscular. S’utilitza amb fàrmacs no absorbibles per via oral o davant de la impossibilitat d’administració del fàrmac per una altra via. Aquesta via s’utilitza freqüentment per administrar preparats d’absorció lenta i prolongada (preparats depot), com els de penicil·lina o els preparats hormonals. Aquesta via d’administració sempre s’usa en músculs grans (part superior i lateral dels glutis, part superior del braç (deltoide) o part lateral externa de la cuixa). 

    intramuscular part superior glutis           zona d'injecció intramuscular: part superior i laterial glutis 
  3. Via intraarterial. S’utilitza, per exemple, en el tractament quimioteràpic d’alguns càncers; permet obtenir una màxima concentració del fàrmac a la zona tumoral, amb efectes sistèmics mínims. 
  4. Via subcutània. Els fàrmacs administrats en el teixit subcutani són absorbits lentament, ja que els vasos que hi ha immediatament sota de la pell són petits, per la qual cosa el fàrmac passa al torrent sanguini de manera gradual. Aquesta via és la ideal per administrar fàrmacs l’activitat dels quals dura unes quantes hores, com per exemple la insulina. 

    zona injecció: part superior braç 

 
Hi ha diversos dispositius per administrar medicació per aquesta via (xeringues, “plomes” o “bolígrafs” carregats prèviament, etc.), cada un amb unes característiques d’ús lleugerament diferents. Els passos fonamentals són:

  • desinfectar la pell amb un cotó i un antisèptic, 
  • pessigar lleugerament la pell que es punxarà amb l’objectiu de fer-hi un plec, 
  • aplicar l’agulla amb una inclinació de 45º sobre el plec de pell, 
  • administrar el medicament lentament, 
  • treure l’agulla i col·locar el cotó en el lloc de la punció uns segons per evitar el dessagnament.

 
La medicació subcutània es pot injectar a diverses zones (als braços, al voltant del melic, part lateral externa de les cuixes). És recomanable canviar de lloc d’injecció si el tractament és de llarga durada (com ara d’insulina, heparina, etc.). 

zones d'injecció subcutània: part superior braços, al voltant melic, part superior lateral cuixes, part superior esquena

Infografia Heparina
Decarrega't la infografia

 

3. Via rectal

  1. Supositoris. Són preparats de consistència sòlida i forma cònica i arrodonida en un extrem. Tenen una longitud de 3-4 cm i un pes d’1-3 g. Cada unitat inclou un o diversos principis actius, incorporats en un excipient que no ha de ser irritant. 
  2. Altres formes d’administració rectal són:
    • càpsules rectals 
    • solucions i dispersions rectals: ènemes, que poden contenir o no fàrmac (ènemes de neteja)
    • pomades rectals

La via rectal es pot utilitzar per aconseguir efectes locals o generals. L’efecte local fa referència als problemes que es produeixen en la mucosa rectal, com ara inflamacions, úlceres, etc. L’efecte general o sistèmic es produeix perquè a la zona de la mucosa rectal hi ha una gran quantitat de vasos sanguinis, cosa que facilita que el medicament passi a la sang i es distribueixi per l’organisme. En aquest últim cas, només s’ha de considerar com una alternativa a la via oral quan aquesta no pugui utilitzar-se, ja que l’absorció pel recte és irregular, incompleta i, a més, molts fàrmacs irriten la mucosa rectal. Un dels pocs exemples en què aquesta forma farmacèutica té una indicació preferent és el tractament de les crisis convulsives en nens petits. 

Per administrar un fàrmac per via rectal s’han de seguir els passos següents:

Veure imatge: supositori 

  • ajeure’s sobre el costat esquerre del cos amb la cama dreta flexionada, 
  • administrar el fàrmac en la forma triada (supositori, ènema, espuma, etc.), 
  • quedar-se estirat una estona per retenir la medicació i permetre’n l’efecte.

 

4. Via tòpica

La via tòpica és la forma d’administració en què el medicament es posa directament sobre el lloc on ha de fer efecte. Entre les principals formes farmacèutiques d’administració tòpica, hi ha: 

Formes líquides:

  • Col·liris: Són una preparació farmacèutica en què el fàrmac acostuma a estar en solució o suspensió aquosa o oliosa per ser instil·lada, en forma de gotes, al fons del sac conjuntival. Els col·liris han de ser indolors, no irritants, estèrils i isotònics (amb una concentració d’ions similar a la que hi ha a l’ull). L’administració del col·liri s’ha de fer al sac conjuntival (part interna de la parpella inferior). Per aplicar-lo, es pot empènyer lleugerament el pòmul cap avall. Per evitar que l’aplicador toqui l’ull, s’ha de col·locar a uns dos centímetres de l’ull.

    administració coliri part interna parpella inferior
     
  • Gotes nasals i òtiques: Són solucions aquoses o olioses. Per administrar-les només s’ha d’estirar lleugerament l’orella cap amunt i cap a enfora perquè la medicació arribi a l’interior del conducte auditiu.

    administració gotes òtiques estirant lleugerament
  • Locions.
  • Liniments.

 
Formes semisòlides:

  • Ungüent: Forma semisòlida en suspensió, de consistència elevada i, per tant, d’extensibilitat reduïda.
  • Pomada: Forma semisòlida de consistència i extensibilitat intermèdies.
  • Crema: Forma semisòlida en emulsió, constituïda per una fase grassa i una fase aquosa, de consistència més fluïda.
  • Gel: Forma semisòlida de consistència fàcilment extensible.

  
Formes sòlides:


Pols dèrmica, òvuls, dragees i càpsules vaginals.

A més de l’acció local, el fàrmac pot arribar al torrent sanguini i causar efectes no desitjats. Aquest efecte es produeix si en la zona de la pell on s’aplica el fàrmac hi ha alguna ferida.

 

5. Via percutània

Els pegats transdèrmics proporcionen nivells constants del fàrmac a la sang, sempre que la pell estigui intacta. L’alliberament del fàrmac des del pegat es fa durant un període de temps que varia entre 24 hores i una setmana.

Tot i això, també tenen inconvenients, com el fet que, a causa de la difusió lenta del principi actiu, es triga un cert temps fins que s’assoleixen uns nivells de fàrmac estables a la sang. Per això, només s’han d’utilitzar per tractar persones amb malalties cròniques.

 

6. Via sublingual

administració pastilla sota la llengua

Normalment s’utilitzen comprimits, tot i que cada vegada hi ha més varietat de presentacions de fàrmacs per aquesta via (gel, líquid, esprai). La mucosa sublingual té molts vasos sanguinis que absorbeixen ràpidament alguns tipus de fàrmacs. Aquesta via s’utilitza en els casos en què el medicament es degrada quan entra en contacte amb els sucs gàstrics o en els casos que no s’absorbeix per via oral.

L’administració de la medicació sublingual s’ha de fer posant la pastilla, el gel o l’esprai sota de la llengua i mantenint la boca tancada una estona per permetre l’absorció del fàrmac.

 

7. Via inhalatòria

 

administració via inhalatòria
 
Hi ha diversos dispositius per administrar principis actius per via inhalatòria, com els aerosols, els nebulitzadors i els inhaladors. 

  1. Els aerosols són dispositius que contenen el medicament en suspensió dins d’un sistema que funciona a pressió. Quan s’acciona una vàlvula, el fàrmac s’allibera amb velocitat, cosa que fa que arribi on l’efecte és màxim (els pulmons, en aquest cas). 
  2. Els nebulitzadors són dispositius que, quan passa un corrent d’aire, generen partícules uniformes i molt fines del principi actiu (líquid) en un gas. El medicament, en aquest cas, flota en el gas i passa als pulmons mentre es respira, cosa que fa que el fàrmac penetri més profundament a les vies respiratòries. En aquest cas, és important respirar tranquil·lament mentre dura la nebulització. 



    Font: EAP Roquetes-Canteres
     
    Respimat®    
  3. Els inhaladors de pols seca, a partir del medicament en estat sòlid, alliberen partícules petites de manera sincrònica amb la inspiració; la força de la inhalació arrossega el producte. En aquest cas és fonamental utilitzar una tècnica adequada (inspirar amb força per la boca mentre s’acciona la vàlvula). En el prospecte d’aquests dispositius s’especifica de manera clara com s’ha d’administrar el fàrmac.

 


La majoria de vegades s’utilitza la via inhalatòria per aconseguir una acció local del fàrmac en diverses malalties pulmonars; d’aquesta manera, s’aconsegueix una acció ràpida del fàrmac i s’evita que provoqui altres efectes a la resta del cos. Altres vegades, la via inhalatòria s’utilitza amb la finalitat que el fàrmac arribi a la circulació, ja que als pulmons hi ha molts vasos sanguinis, cosa que facilita l’absorció del medicament.

 Font: EAP Roquetes-Canteres


La persona que utilitza qualsevol dispositiu d’administració per via inhalatòria ha d’estar entrenada per utilitzar-lo, ja que l’eficàcia d’aquests tractaments depèn de l’ús de la tècnica correcta. A més, no tots els inhaladors s’utilitzen de la mateixa manera; hi ha moltes presentacions diferents d’inhaladors al mercat amb particularitats que s’han de conèixer si es vol aplicar correctament el tractament.

 

Cal tenir en compte l’edat de la persona que ha de seguir el tractament per via inhalatòria. Consulta quins passos s’han de seguir en la tècnica inhalatòria amb càmera i mascareta per a lactants i preescolars i, pels infants a partir dels 6 anys, la tècnica inhalatòria amb càmera i broquet.

p Llegir més...

Efectes secundaris
pP@)

Una reacció adversa medicamentosa (RAM), segons l’Organització Mundial de la Salut, és “qualsevol efecte nociu, no desitjat, no intencional, d’un medicament que apareix a dosis utilitzades en humans amb finalitats profilàctiques, diagnòstiques o terapèutiques”.

Un concepte una mica més recent és l’esdeveniment advers medicamentós (EAM), que és “qualsevol dany resultant de l’administració d’un medicament”; la definició d’aquest concepte, a diferència de la RAM, sí que inclou els efectes adversos derivats d’errors d’administració.

 

Tant la toxicitat com els efectes secundaris i els efectes col·laterals són tipus de RAM. A efectes pràctics, s’utilitza indistintament qualsevol d’aquests conceptes per parlar d’un efecte nociu i no desitjat d’un fàrmac.

Hi ha algunes estratègies per evitar o mitigar els efectes adversos dels fàrmacs, com el canvi de via d’administració, l’hora, l’administració amb menjar, la combinació amb altres fàrmacs que atenuen aquests efectes no desitjats, etc.

p Llegir més...

Com utilitzar-los correctament
pP@)

1. Precaucions i pautes d'actuació, 2. Com i quan s’acaba el tractament

 

1. Precaucions i pautes d’actuació

Els fàrmacs fan les seves funcions modificant alguns processos de l’organisme. De vegades, els medicaments poden alterar processos diferents dels que són objectiu del tractament. Aquesta modificació pot provocar alguns efectes inesperats o indesitjables. En algunes circumstàncies (com en alguns grups d’edat o després d’un consum prolongat), els medicaments poden provocar un efecte diferent del que es buscava originalment. Per exemple, els fàrmacs per dormir poden generar tolerància i un cert grau de dependència. La tolerància es manifesta quan, sense modificar-ne la dosi, l’efecte és menor, cosa que obliga a modificar el fàrmac o a augmentar-ne la dosi. Pel que fa a la dependència, es defineix com l’estat psíquic, i de vegades físic, causat per la interacció entre un organisme viu i un fàrmac, i es caracteritza per modificacions del comportament i per altres reaccions, que comprenen sempre un impuls irreprimible de prendre el fàrmac de manera contínua o periòdica, per tal d’experimentar-ne els efectes físics, psíquics i, de vegades, per evitar el malestar que produeix la manca del fàrmac. Un bon exemple són els fàrmacs que s’utilitzen per dormir, que, després de consumir-ne una temporada, són imprescindibles per agafar el son o per mantenir-lo.

També es pot donar la situació contrària, ja que alguns tractaments tenen, entre els possibles efectes adversos, la capacitat de provocar son o de disminuir la capacitat d’atenció. Aquest fet és molt important quan s’han de fer activitats potencialment perilloses, com ara conduir o manipular maquinària. Afortunadament, s’investiga constantment per oferir alternatives a aquests fàrmacs o per modificar-los amb l’objectiu d’alleugerir-ne els efectes. Un exemple d’aquesta modificació són els nous fàrmacs per a l’al·lèrgia, que han disminuït de manera important la capacitat de produir somnolència.

Quan un fàrmac pot modificar l’efecte d’un altre, es parla d’interacció. La interacció pot provocar un augment de l’efecte terapèutic, una disminució o fins i tot la inactivació del medicament. 

  • La interacció entre fàrmacs és més probable com més medicaments es consumeixin.

    Per evitar la interacció entre fàrmacs és important seguir alguna de les recomanacions següents: 
    • Anotar tots els fàrmacs i dosis que es consumeixen i informar-ne a tots els professionals que intervenen en el procés. 
    • No iniciar cap tractament sense prescripció o sense informar-ne la infermera o el metge. Com s’ha indicat anteriorment, els medicaments s’han de prendre amb dosi i freqüència diferents en funció de molts factors, cosa que els fa altament específics. 
    • No deixar mai un tractament ni modificar-ne les dosis. 
  • La interacció entre fàrmacs i herbes medicinals. S’ha de tenir en compte que hi ha molts fàrmacs que s’han trobat i s’han extret de productes vegetals, de manera que s’han de considerar les plantes com una font de molècules potencialment eficaç i també potencialment tòxica. És important conèixer la dosi eficaç i el perfil de seguretat d’una herba medicinal abans de consumir-la, així com les interaccions que poden tenir amb els fàrmacs. Malauradament, hi ha pocs productes vegetals al mercat dels quals es coneguin aquestes dades, per això s’han de consumir amb moltes precaucions. Una mesura eficaç per evitar que el consum d’una herba medicinal poc eficaç i tòxica pugui interaccionar amb algun medicament és consultar abans la infermera o el metge.

 

2. Com i quan s’acaba el tractament

Durant el desenvolupament d’un fàrmac, es fan estudis que estableixen la dosi eficaç i el temps que ha de durar el tractament per resoldre el problema de salut. Aquestes pautes s’ajusten en funció del pes, l’edat i la situació de la persona, de manera que el tractament només pot ser efectiu totalment quan es compleixen aquestes pautes d’una manera estricta. Qualsevol desviació de la dosi o de la freqüència d’administració implica canvis en l’eficàcia i la seguretat del fàrmac. En qualsevol cas, les dosis, la freqüència d’administració i la durada del tractament s’ajusten de manera individual, en funció de la persona i de les característiques de la patologia.

En alguns casos, l’incompliment del tractament pot afectar no només la persona que el rep sinó la població en general; per exemple, en el cas dels antibiòtics, la manca d’adherència al tractament pot provocar l’aparició de soques de microorganismes resistents i, per tant, més agressius, capaços d’infectar altres persones a qui no els faria cap efecte l’antibiòtic original. Aquesta situació s’anomena resistència.

També pot passar que, després d’un període llarg de temps, un mateix tractament deixi de ser eficaç. Aquest efecte s’anomena tolerància, i s’acostuma a produir en malalties cròniques. En aquests casos, la solució passa per augmentar la dosi o canviar de fàrmac.

Per exemple, els laxants, igual que altres fàrmacs, poden produir tant tolerància com dependència. L’ús de laxants està molt estès en la població. Abans de començar un tractament amb aquest tipus de medicaments, és important comprovar si les mesures higièniques no són eficaces. En la majoria de casos, la ingesta abundant de líquids, el consum diari de fibra procedent de la fruita i de la verdura, i l’exercici són tan eficaços com els laxants i, sens dubte, molt més saludables i eviten la possibilitat d’efectes secundaris i d’interaccions medicamentoses.

p Llegir més...

Medicaments en les etapes del cicle vital
pP@)

Hi ha aspectes que cal tenir en compte en funció de l’etapa del cicle vital en què es troba la persona: 

1. Infància, 2. Adolescència, 3. Adultesa, 4. Vellesa

 

1. Els medicaments en la infància

És important tenir en compte que els nens no són adults en miniatura, és a dir, que les dosis que s’usen en adults no es poden traslladar als nens ajustant-les en funció del pes. A més, hi ha diverses etapes amb característiques particulars durant el desenvolupament infantil, de manera que un nadó i un nen de quatre anys pertanyen, des del punt de vista farmacològic, a móns diferents. La complexitat en la tria del fàrmac i la dosi adequada augmenta en malalties cròniques durant la infància.

Quan parlem de fàrmacs i d’infància, és important tenir en compte els riscos potencials d’una intoxicació medicamentosa per consum accidental. Normalment, els medicaments es presenten en envasos de colors cridaners, que els fan molt atractius per als nens. En el cas d’ingesta de fàrmacs, és important anar amb el nen a un centre sanitari i portar l’envàs del medicament que ha pres. 

Consells de salut: Infància 


2. Els medicaments en l'adolescència

L'adolescència és una fase del desenvolupament en què hi ha molts canvis importants en les funcions corporals. Aquestes modificacions fan que els medicaments que s’utilitzen no puguin ser els mateixos, ni en tipus, ni en dosis, ni en freqüència, que els que s’utilitzen en nens, però tampoc no es poden equiparar als medicaments que usen els adults. És important individualitzar i adequar el tractament a les característiques de l’adolescent.

Consells de salut: Adolescència


3. Els medicaments en l'adultesa

Alguns fàrmacs també poden interferir en el funcionament normal dels òrgans reproductors. Així, en l'adultesa hi ha situacions en què està absolutament contraindicat usar un determinat medicament tant en la dona que es vol quedar embarassada com en el futur pare. És el cas d’alguns tractaments contra l’acne, alguns antiretrovirals, citostàtics, etc.

Consells de salut: Adultesa

 

4. Els medicaments en la vellesa

L’efecte d’un fàrmac en l’adult no té per què ser el mateix que en l’ancià, tot i que la dosi estigui ajustada perfectament en funció del pes. El funcionament de l’organisme en la vellesa pateix canvis importants que el fan molt particular, cosa que fa que les respostes als medicaments també es modifiquin. Així, la proporció d’aigua corporal, la quantitat de proteïnes a la sang, la funció renal o l’hepàtica es modifiquen en l’ancià, per la qual cosa molts dels fàrmacs han d’ajustar-se per poder assolir l’efecte desitjat i per evitar-ne la toxicitat.

D’altra banda, la gent gran és el grup d’edat que consumeix més fàrmacs, de manera que el risc d’interaccions medicamentoses i d’aparició d’efectes no desitjats es multiplica exponencialment.

Consells de salut: Vellesa

 

p Llegir més...

Consideracions enfront de les diferents situacions de vida
pP@)

1. Embaràs, 2. Lactància

 

1. Embaràs

El tractament farmacològic durant l’embaràs té una característica molt particular, que és el fet de tractar dues persones alhora amb característiques completament diferents. Una malaltia de la mare es pot alleujar amb un tractament farmacològic particular, però també pot perjudicar el fetus. Per tant, moltes vegades, el tractament farmacològic administrat durant l’embaràs és diferent del que s’usaria si la dona no estigués embarassada. Els canvis fisiològics i hormonals que hi ha durant l’embaràs poden alterar l’absorció, la modificació, l’efecte i l’eliminació dels fàrmacs. Aquests canvis són graduals i s’accentuen en el tercer trimestre de l’embaràs; els valors basals es recuperen unes setmanes després del part.

Qualsevol fàrmac que pugui causar anormalitats en el desenvolupament del fetus o de l’embrió es considera teratogen. El període de més risc és el primer trimestre ja que, durant aquesta fase, es formen la majoria d’òrgans.

A més, les dades sobre seguretat dels fàrmacs durant l’embaràs no provenen d’assaigs clínics, per limitacions ètiques evidents, sinó d’estudis en animals o d’estudis de casos, de manera que les conclusions que se’n poden extreure són sempre limitades. Aquest fet fa que es desaconsellin el fàrmacs de qualsevol tipus durant el primer trimestre de l’embaràs, si no són absolutament imprescindibles.

L’Agència Americana del Medicament (Food and Drug Administration, FDA) classifica els medicaments en les categories següents, en funció dels riscos potencials per al fetus:

  • Categoria A. Medicaments sense risc per al fetus.
  • Categoria B. En aquest grup hi ha dos tipus de fàrmacs: els que s’han estudiat en animals i no s’han descrit riscos, però que encara no s’han estudiat en dones, i els que han observat riscos per al fetus en estudis en animals, però que no s’han confirmat en dones.
  • Categoria C. Medicaments amb evidència d’efectes adversos per al fetus, segons estudis en animals, però que no s’han estudiat en dones.
  • Categoria D. Medicaments que, segons alguns estudis, mostren efectes perjudicials sobre el fetus humà, però de vegades el benefici que se n’obté supera el risc esperat.
  • Categoria X. Medicaments que s’ha demostrat que tenen efectes perjudicials clars, els riscos dels quals superen els beneficis possibles.

 
Consells de salut: Embaràs


2. Lactància

La majoria de fàrmacs s’eliminen, en alguna proporció, en la llet materna. La quantitat de medicament en la llet depèn de les característiques del principi actiu (si es dissol amb greixos, si s’uneix a les proteïnes, el pH, etc.). En qualsevol cas, la quantitat de fàrmac ingerit pel lactant és mínima, al voltant de l’1-2 % de la dosi administrada a la mare. Aquesta quantitat, tan poc important per a un adult, en l'alletament matern pot ser suficient per provocar efectes adversos al nadó, que no ha madurat encara els sistemes de modificació i eliminació dels fàrmacs.

Quan el tractament és inevitable, es poden seguir una sèrie de recomanacions per disminuir la quantitat de fàrmac que passi al nadó: 

  1. S’han d’utilitzar els fàrmacs que s’eliminin més ràpidament (vida mitjana curta). 
  2. En el cas que s’hagin d’usar fàrmacs de vida mitjana llarga, que es prenen un cop al dia, la mare els pot prendre just abans del son llarg del nen. 
  3. En la mesura del que sigui possible, s’han d’evitar les combinacions de fàrmacs, sobretot les associacions d’antihistamínics, analgèsics i simpaticomimètics (molt usats en el tractament del refredat comú). 
  4. S’ha d’usar la via tòpica com a via d’administració. 
  5. S’ha d’administrar el fàrmac immediatament després de donar el pit.

 
Consells de salut: Lactància materna

p Llegir més...

4 Valoracions, valoració mitja 3,3 de 5.

12345
Guardant valoració... Guardant valoració...
Última modificació: 30/06/22 07:36h

Comentaris

Enviar un comentari

12345

Números i lletres minúscules.
Informació bàsica sobre protecció de dades en aplicació del RGPD
Responsable del tractament Col·legi Oficial d’Infermeres i Infermers de Barcelona. (+info web)
Finalitat tractament Gestió del contacte, consulta o sol·licitud. (+info web)
Legitimació Consentiment. (+info web)
Destinataris No es preveuen cessions. (+info web)
Drets Accés, rectificació, supressió, portabilitat, limitació i oposició. (+info web)
Contacte DPD dpd@coib.cat
Informació addicional Pots consultar la informació addicional i detallada sobre protecció de dades a la web d’Infermera Virtual. www.infermeravirtual.com

Per poder enviar el formulari, has de llegir i acceptar la Política de Protecció de dades. Si no l’acceptes i no ens dones el teu consentiment per tractar les teves dades amb les finalitats descrites, no podem acceptar ni gestionar el servei web de consulta, contacte o sol·licitud.

  Atenció: El comentari serà revisat abans de ser publicat.