Infermera virtual.com

S’han trobat jeroglífics datats l’any 2400 aC., en què es detallen les cures que seguien els egipcis per tenir cura de la grip. No obstant això, la primera descripció dels símptomes de la grip és d’Hipòcrates l’any 412 aC.

La primera pandèmia (afectació d’una malaltia en una territori geogràficament extens) que es va identificar va ser l’any 1580, d’aleshores ençà s’han detectat diverses pandèmies.

Al segle XX es documenten tres gran pandèmies: l’any 1918, anomenada la grip espanyola; l’any 1957, anomenada grip asiàtica, i l’any 1977, anomenada grip russa. Els noms reflecteixen la creença popular de l’origen de la infecció, tot i que està demostrat que la majoria dels brots es van originar a la Xina. 

El nom de grip ("influenza" o "flu" en anglès) pren el nom de la paraula “influència” per la creença a l’edat mitjana que la grip era influència dels astres i altres cossos celestials. Al mon llatí es va adoptar el nom de "grip" derivat del rus, que vol dir "atac"

El virus de la influença A es va aïllar el 1933 i el virus de la influença B el 1936. Tot plegat va permetre el desenvolupament de la vacuna per a la grip.

La pandèmia de grip de 1918 va ser causada pel virus H1N1 amb gens d’origen aviar. Es va propagar a escala mundial durant els anys 1918 i 1919. Tot i que es va detectar per primera vegada als Estats Units la primavera de 1918 entre el personal militar, no hi ha consens d’on es va originar.

Al voltant d’uns 500 milions de persones (1/3 de la població mundial en aquell moment) es va infectar pel virus de la grip durant aquella pandèmia, de les quals aproximadament uns 50 milions van morir. La taxa de mortalitat va ser més alta en nens més petits de 5 anys, en adults d’entre 20 i 40 anys i en gent més gran de 65 anys. La taxa de mortalitat en persones sanes va ser una característica exclusiva d’aquesta pandèmia.

Encara que ja coneixem el virus de la grip que va causar la pandèmia de 1918 i s’ha pogut avaluar, les propietats que el van fer tan devastador no estan encara definides. El fet que no es disposés de vacunes per protegir-se i la poca disponibilitat d’antibiòtics per poder tractar les infeccions bacterianes associades va ser un determinat en la gran mortalitat que va causar. Els esforços mundials es van limitar a intervencions no farmacològiques: aïllament, quarantenes, hàbits d’higiene, utilització de desinfectants i limitacions de les reunions publiques.

El 1940 Thomas Francis, Jr., MD y Jonas Salk, MD van liderar les investigacions a la Universitat de Michigan per al desenvolupament de la primera vacuna inactivada contra la influença amb el suport de l’exèrcit dels Estats Units. El 1942 es va produir una vacuna bivalent (dos components) que ofereix protecció contra els virus de la influença A i influença B.

El 1948 es va crear el Centre de la Influença de l’Organització Mundial de la Salut (OMS) a l’Institut Nacional d’Investigació Mèdica de Londres. Les principals tasques de l’organització consisteixen a recol·lectar i caracteritzar els virus de la influença i desenvolupar mètodes diagnòstics d’infeccions pel virus.

El febrer de 1957, un nou virus de la influença A (H2N2) va sorgir a l’est d’Àsia i va desencadenar una nova pandèmia, coneguda com a grip asiàtica. Van aparèixer els primers casos a Singapur. Més tard, l’abril de 1957 es van comunicar casos a Hong Kong i l’estiu de 1957 als Estats Units. Es calcula que va causar 1,1 milions de morts a tot el món.

L’any 1960, el director general de Salut Pública dels Estats Units, en resposta a l’increment de la morbiditat i la mortalitat durant la pandèmia de 1957-58, va recomanar la vacunació anual contra la influença per a persones amb malalties cròniques, persones més grans de 65 anys i dones embarassades.

L’any 2005 l’Organització Mundial de la Salut (OMS) va recomanar a tots els països que preparessin plans de contingència davant una pandèmia de grip. Després de l’experiència amb el virus del SARS, que es va originar a l’Àsia i es va estendre ràpidament per tot el món, es va fer notar la necessitat d’estar preparats a la ràpida expansió mundial dels virus.

L’abril de 2009 l’OMS va declarar Emergència de Salut Pública Internacional per la detecció d’un nou virus de la grip als Estats Units i a Mèxic, el virus de la grip porcina A/H1N1. L’11 de juny de 2009 l’OMS va declarar la pandèmia causada pel H1N1 2009. En termes de gravetat va ser classificada com a moderada.

Es tracta d’un tipus de virus de la grip detectat per primera vegada a Mèxic i que ràpidament es va estendre per Amèrica del Nord i Europa. Durant els mesos de juny i juliol va ser el causant de la grip de l’hemisferi sud, per sobre d’altres tipus de virus de la grip presents fins aleshores. A partir de setembre l’onada pandèmica es va traslladar als països de l’hemisferi nord. Les característiques de la malaltia causada per aquest virus són de caràcter lleu i molt semblants a les de la grip estacional, però amb un major impacte ja que hi ha més persones infectades i això fa que augmentin les complicacions i les morts. En comparació amb la grip estacional, la grip causada pel virus H1N1 afecta més les persones joves i causa complicacions, i fins i tot la mort, en persones sense malalties prèvies.

La previsió i planificació 4 anys abans de l’inici de la pandèmia fa que els centres hospitalaris i d’atenció primària disposin de plans i protocols adequats a aquesta nova realitat, com també d’equips de protecció personal (EPI). Tot això, unit a la coordinació entre diferents nivells assistencials i la detecció i diagnòstic dels casos en els laboratoris, va fer que la resposta i control de la pandèmia fos molt ràpida.

A partir de setembre de 2009, només uns mesos després de l’inici de la pandèmia, es va autoritzar per part de l’Agència Europea del Medicament la comercialització de vacunes adjuvants en què s’incloïa el tipus H1N1 de la grip.

El 2012 es van posar a disposició les vacunes que contenen virus en cultiu cel·lular. És un mètode alternatiu als ous per a la producció de les vacunes de la grip. L’OMS va realitzar la primera recomanació de la composició per a una vacuna tetravalent.

El 2017 els centres de control de malalties van actualitzar les directrius per a l’ús de mesures no farmacològiques per ajudar a mitigar la propagació de la grip pandèmica d’acord amb les últimes evidències científiques. Hi ha mesures que les persones poden fer per ajudar a reduir la propagació de la grip, com per exemple, fer repòs quan es troben malament, tapar-se la boca en tossir o esternudar i rentar-se freqüentment les mans.

El virus de la grip es transmet per contacte directe amb les secrecions i per l’aire. És un virus que es veu afavorit pel fred, i per això, s’expandeix en l’època de l’hivern (desembre – març a l’hemisferi nord). Es presenta en forma d’epidèmia estacional (local, regional o nacional però sempre lligada a un àrea geogràfica en concret). Ocasionalment poden produir-se pandèmies que afecten diversos països i/o continents. 

El contagi es produeix des d’un dia abans de l’inici dels símptomes i és contagiós fins a 5-7 dies després.

Segons dades del Sistema de Vigilància de la Grip de l’Instituto de Salud Carlos III, a Espanya a la temporada 2019-2020 hi va haver un total de 619.000 casos confirmats atesos en atenció primària, 27.700 casos hospitalitzats, 1.800 casos ingressats a les unitats de cures intensives i 3.900 morts atribuïbles a la grip.

Els grups d’edat més afectats van ser els menors de 15 anys, amb una taxa màxima d’incidència setmanal de grip de 789,3 i 744,7 casos per 100.000 habitants per als grups de 0-4 anys i 5-14 anys respectivament.

Als grups de 15-64 anys i >64 anys, les taxes d’incidència acumulada de grip van ser de 1.640,2 i 545,4 casos/100.000 habitants respectivament.

Taxa d’incidència acumulada de grip per grups d’edat i temporada. Temporades 2010-11/2019-20. Font sistemes sentinella d’Espanya.

Font: Sistema de Vigilancia de Grip a Espanya

Percentatge de casos greus hospitalitzats Temporada 2018-2019 a Espanya confirmats de grip per grups d’edat.

Font: CNE.ISCIII.SVGE. Red Nacional de Vigilancia Epidemiologica

Taxa d'incidència de síndrome gripal i nombre d'aïllaments de virus de la grip. 

Font: Dades procedents de la xarxa sentinella. Setmana 40 (2019) - 20 (2020). Catalunya, 2020

La grip està causada per un virus (virus de la influença). Es tracta d’un tipus de virus RNA de cadena simple que pertany a la família dels ortomixovirus. Va ser aïllat per primera vegada el 1933 per Wilson Smith.

Hi ha quatre tipus de virus de la influença (A, B, C i D). Els virus A i B afecten les persones, mentre que el tipus C i D no semblen ocasionar cap malaltia.

El virus de la influença B és molt regular respecte a la seva composició, però el virus de la influença A es divideix en subtipus segons dues proteïnes de la seva superfície: l’hemaglutinina (H) i la neuraminidasa (N). Hi ha 18 subtipus d’hemaglutinina i 11 de neuraminidasa diferents (de H1 a H18 i de N1 a N11). Els actuals subtipus de virus de la influença A que circulen per les persones són: A (H1N1) i A (H3N2).

El virus tipus B només afecta els humans, però el tipus A afecta també alguns animals (cavalls, porcs, foques, balenes i alguns ocells aquàtics).

El cicle vital del virus de la grip és el següent:

1. Les partícules del virus de la grip van per l’aire suspeses en microgotes expulsades per la persona infectada en tossir, parlar o esternudar.
2. Cada partícula individual del virus arriba a l’epiteli respiratori després de la unió de l’hemaglutinina amb l’àcid siàlic, que és un polisacàrid de superfície.
3. Després de la unió, la cèl·lula atrapa el virus.
4. Aquestes partícules emergeixen recobertes d’àcid siàlic. Si aquesta substància es mantingués tant a la cèl·lula com a la nova partícula viral, l’hemaglutinina del virus s’hi uniria i impediria la sortida del virus de la cèl·lula.
5. La neuraminidasa del virus dissol l’àcid siàlic de la superfície; per la qual cosa surt i permet que les noves partícules infectin altres cèl·lules.

 La transmissió per contacte de la grip pot ser per via aèria, en què les gotes generades per la persona infectada són expulsades a una curta distancia i es dipositen a les conjuntives, la mucosa nasal o la boca d’una altra persona, fet pel qual es produeix el contagi; o de manera directa, quan entrem en contacte amb les secrecions respiratòries produïdes per la persones infectades. Aquest contacte pot ser directe a les secrecions o per objectes contaminats (mocadors, les pròpies mans, superfícies, etc.).

En el cas del contagi per contacte, és molt important valorar la viabilitat dels virus en l’ambient. En superfícies poroses, com els mocadors de paper i la roba de cotó per exemple, el virus queda inactivat passades les 12 hores. En contacte amb les mans s’inactiva més o menys als 5 minuts. En superfícies llises el virus es manté viable més d’un dia, fins a 48 hores.