Autor/a
+

Informació pràctica

Estructura i funció del cos humà
pP@)

L’estructura i la funció del cos humà més directament relacionada amb aquesta malaltia és la del sistema nerviós.

- Sistema nerviós

 

La persona, home o dona, de qualsevol edat o condició, és un ésser multidimensional integrat, únic i singular, de necessitats característiques, i capaç d’actuar deliberadament per assolir les fites que es proposa, d’assumir la responsabilitat de la seva pròpia vida i del seu propi benestar, i de relacionar-se amb si mateix i amb el seu ambient en la direcció que ha escollit.

La idea de ser multidimensional integrat inclou les dimensions biològica, psicològica, social i espiritual, totes les quals experimenten processos de desenvolupament, i s’influencien mútuament. Cadascuna de les dimensions en què es descriu la persona es troba en relació permanent i simultània amb les altres, formant un tot en el qual cap de les quatre es pot reduir o subordinar a una altra, ni pot ser considerada de forma aïllada. Per tant, davant de qualsevol situació, la persona respon com un tot amb una afectació variable de les seves quatre dimensions. Cada dimensió comporta una sèrie de processos, alguns dels quals són automàtics o inconscients i d’altres, per contra, són controlats o intencionats. 

Tenint sempre en ment aquest concepte de persona, i només amb finalitats didàctiques, es poden estudiar aïlladament les modificacions o alteracions d’alguns dels processos de la dimensió biofisiològica (estructura i funció del cos humà) en diverses situacions.

p Llegir més...

Com es manifesta
pP@)

Els signes i símptomes que estan associats a l’esquizofrènia tenen relació amb alteracions del pensament, la conducta, la sensopercepció (consciència d’un mateix i de l’entorn segons la informació dels sentits), l’afectivitat i les relacions interpersonals. Són, doncs, alteracions que poden modificar el pensament i provocar idees que s’escapen de la realitat, i fan canviar la conducta habitual de la persona. Es poden presentar al·lucinacions així com una percepció de l’entorn distorsionada. L’esquizofrènia també es pot manifestar amb canvis en l’estat d’ànim i en les relacions d’afecte habitual amb les persones properes, així com en les relacions que la persona mantenia prèviament amb d’altres persones.

L’inici del trastorn és progressiu i es pot trigar mesos a identificar els canvis que es produeixen en la persona. És important detectar-los tan aviat com sigui possible.

  1. Signes i símptomes (positius i negatius)
  2. Curs de la malaltia (fases)

 

Tot i que cal tenir en compte que aquests signes i símptomes no són totalment específics de l’esquizofrènia (poden aparèixer també en d’altres trastorns psicòtics o constituir reaccions transitòries provocades pel consum d’alcohol o d’altres drogues, o per fets estressants), la seva aparició, juntament amb altres manifestacions, és un indicador clau per al diagnòstic de la malaltia. A més, els símptomes i signes són diversos, i no totes les persones afectades tenen els mateixos ni amb la mateixa intensitat i, fins i tot, poden variar a través del temps en una mateixa persona. 

Aquests signes i símptomes, conseqüència de les alteracions del pensament, de la sensopercepció, de la conducta, de l’afectivitat, del llenguatge i de la comunicació, que provoca la malaltia, es divideixen en dues categories: positius i negatius. Aquesta categorització dels signes i símptomes serveix per discriminar aquelles manifestacions que la persona amb esquizofrènia té o experimenta i que les persones que no pateixen la malaltia no solen tenir (signes i símptomes positius) d’aquelles altres manifestacions que deixa de tenir o experimentar i que les persones que no tenen la malaltia tenen quotidianament (signes i símptomes negatius).

 

1. Signes i símptomes

 

1.1 Signes i símptomes positius

Es denominen així perquè denoten distorsió o excés de les funcions normals (en la comunicació, l'oci, l'alimentació...):

  • Alteraciódel pensament. Fa referència a idees delirants que són rares, estranyes i/o creences bigarrades que no són coherents amb la realitat. La persona afectada està convençuda de l’autenticitat d’aquestes idees o creences.
  • Alteració de la sensopercepció. Fa referència a experiències sensorials no existents o falses interpretacions de la informació que es rep a través dels sentits. Aquestes manifestacions, anomenades al·lucinacions, poden ser auditives (les més habituals en l’esquizofrènia), visuals, olfactives, gustatives, tàctils (sensació de ser tocat) i cinestèsiques (percepció de canvis a l’interior del propi cos).
  • Alteració de la conducta. Hi pot haver una conducta desorganitzada o extravagant i també es poden donar quadres d’agitació
    psicomotriu o alteracions motores com ara moviments repetitius sense una finalitat (estereotípies) o imitació inconscient de moviments o gestos (ecopràxia o ecocinèsia).
  • Alteració de l’afectivitat. Les manifestacions més habituals d’aquesta alteració són: oscil·lacions en l’estat anímic, riures
    immotivats i un afecte  inapropiat als estímuls, per exemple riure davant d’una situació que hauria de provocar tristor o a l’inrevés.
  • Alteració del llenguatge i de la comunicació. Les alteracions del llenguatge solen estar relacionades amb les alteracions en el curs i el contingut del pensament, el que fa que el discurs pugui ser incoherent, desorganitzat, amb paraules o conceptes inventats dels que només la persona coneix el significat (neologismes), amb repetició automàtica de paraules o frases que sent (ecolàlia) o amb acceleració del llenguatge (verborrea), normalment deguda a una acceleració del pensament. També hi pot haver un alentiment del llenguatge, com per exemple trigar a donar resposta a preguntes senzilles de resposta fàcil. Entre aquestes alteracions es pot donar el mutisme (inhibició de la parla).

 

1.2. Signes i símptomes negatius

Es denominen així perquè indiquen disminució o pèrdua de les funcions normals o habituals.

  • Alteració del pensament. La pertorbació del pensament, dins la simptomatologia negativa de l’esquizofrènia, es relaciona amb l’afebliment cognitiu, que és una disminució en la capacitat de concentració i d’atenció, i amb el pensament alentit (bradipsíquia), que pot arribar a estar bloquejat, incapacitat per prendre decisions, així com amb la poca o nul·la consciència d’estar patint un
    trastorn.
  • Alteració de la conducta. Els principals signes de l’alteració de la conducta són la inhibició, que pot arribar a ser estupor o semiconsciència en el cas de l’esquizofrènia catatònica, la perplexitat, la disminució i/o l’aparent desinterès per les relacions socials, així com dèficits en l’autocura.
  • Alteració de l’afectivitat. Les manifestacions afectives més freqüents, dins la simptomatologia negativa de l’esquizofrènia, són la dificultat per expressar sentiments i emocions (aplanament afectiu), la dificultat per gaudir de les coses plaents (anhedonisme), l’aparent indiferència davant els estímuls, la sensació de vuit i la manca de voluntat o de desig de fer les tasques quotidianes o necessàries (abúlia).
  • Alteració del llenguatge i de la comunicació. La principal alteració en aquest cas és la manca d’un discurs fluït i extens; tanmateix, es pot donar un llenguatge redundant.

 

2. Curs de la malaltia

Els trastorns psicòtics generalment solen iniciar-se al final de l’adolescència o en els primers anys de la vida adulta. Per aquesta raó, es considera els joves un grup de risc. És necessari prestar atenció especial als grups d’adolescents i de joves per detectar precoçment el trastorn i, consegüentment, poder intervenir terapèuticament. Com més aviat es detecti el trastorn, menys patirà l’afectat i la seva família i, segurament, el trastorn afectarà menys la resta d’esferes de la seva vida.

En una persona jove, la reducció, sense causa aparent, en la capacitat d’adaptació a les situacions quotidianes i la pèrdua de relacions amb els amics i l’entorn social indiquen que cal una avaluació més completa per part d’un servei de salut mental.

Hi ha, però, una sèrie d’elements que dificulten aquesta detecció ràpida i la conseqüent resposta assistencial. D’una banda, l’edat en què apareixen els símptomes, que fa que sovint siguin mal interpretats i considerats conductes normals de l’adolescència. D’altra banda, cal temps perquè els canvis en el comportament o en el funcionament es desenvolupin fins al punt de cridar prou l’atenció i puguin ser detectats per la família o els serveis educatius, sanitaris o socials.

Si una persona presenta signes i símptomes que podrien formar part de les fases inicials d’un trastorn psicòtic es pot considerar que té un estat mental d’alt risc (EMAR).

Quan els símptomes de l’esquizofrènia es presenten per primera vegada en la vida d'una persona i desapareixen per complet després de poc temps, es considera un episodi esquizofrènic o psicòtic i, en general, després d'aquests episodis no queden símptomes negatius.

Es pot parlar d'una esquizofrènia pròpiament dita quan ja en la primera ocasió en què es presenta la malaltia les manifestacions es mantenen durant un temps més o menys llarg, quan els símptomes tornen a aparèixer al cap d'un temps i quan la malaltia desemboca en simptomatologia negativa. En el curs de l’esquizofrènia es poden distingir quatre fases (prodròmica, activa, de recuperació i residual). Si es poden identificar de forma precoç, el pronòstic millora. És per això que el paper de la família és fonamental per fer aquesta identificació dels signes que poden estar apuntant cap a una propera agudització (empitjorament) o recuperació de la crisi.


2.1 Fase prodròmica

Es denomina així la fase que precedeix l’aparició d’una crisi. La simptomatologia és poc clara i qualsevol tipus de canvi respecte de l’estat basal, és a dir, de l’estat previ, és un signe d’alerta.

Les principals manifestacions són:

  • Canvis en la conducta, amb més aïllament social de l’habitual, o abandonament de la higiene personal.
  • Canvis en l’estat d’ànim, com irritabilitat o depressió.
  • Canvis en el pensament, com confusió o suspicàcia.
  • Canvis físics, com alteracions del son, de la gana, disminució o increment de l’energia.

 

Tot i que  identificar-los de manera precoç en facilita el diagnòstic i afavoreix l’evolució de la malaltia, sovint aquests signes d’alerta es reconeixen mesos més tard, quan ja s’ha diagnosticat la malaltia.

 

2.2 Fase activa o de recaiguda

És la fase en què es desencadena la malaltia, és a dir, els anomenats brots o crisis, amb l’aparició emergent de tota o part de la simptomatologia positiva. És en aquest moment en què la família s'alarma i sol demanar ajuda mèdica. Aquestes crisis poden aparèixer sobtadament i desenvolupar el quadre complet en uns dies, però també poden començar de manera lenta i difícil de detectar fins que s'han instaurat complertament. La durada dels brots varia i pot ser des d'unes setmanes fins a un any, tot i que una mateixa persona sol tenir brots de durades semblants. El mateix passa amb els intervals entre brots, segons les característiques de la persona poden oscil·lar entre uns mesos i uns quants anys, i són generalment de la mateixa durada en una mateixa persona.

Les principals manifestacions són:

  • Idees delirants
  • Al·lucinacions
  • Conducta desorganitzada
  • Agitació, agressivitat i/o violència
  • Alteracions motores i del llenguatge

 

2.3 Fase de recuperació

Malgrat que els signes i símptomes negatius puguin perdurar, es pot dir que hi comença a haver una recuperació de la fase més crítica (activa) de la malaltia quan comença a desaparèixer la simptomatologia positiva. Això es manifesta amb una estabilització dels símptomes delirants i al·lucinatoris, i amb la desaparició de l’agitació, l’agressivitat o la violència i de les alteracions motores i del llenguatge.

 

2.4 Fase residual

En aquesta fase de la malaltia hi ha un predomini clar dels signes i símptomes negatius i sol ser l’estat crònic del curs de la malaltia. L’esquizofrènia residual, doncs, es caracteritza per un important deteriorament de les funcions de la persona, com la disminució en la capacitat de concentració i d’atenció, el pensament alentit, la incapacitat per prendre decisions, la disminució i/o l’aparent desinterès per les relacions socials, els dèficits en l’autocura, la dificultat per expressar sentiments i emocions, i la manca d’un discurs fluït i extens.

 

p Llegir més...

Com es diagnostica
pP@)

El diagnòstic d’esquizofrènia es fa per mitjà d’una avaluació biogràfica de la persona afectada i de la seva simptomatologia clínica. Per a l'elaboració de l’historial clínic es recull informació extensa referida a la persona, a la seva família (antecedents familiars) i al mitja en què viu (entorn social). La família i altres persones properes poden ajudar a completar la informació i les dades sobre els signes i els símptomes del trastorn. Per poder fer el diagnòstic de la malaltia i diferenciar-lo d’altres trastorns mentals, és rellevant recollir en l'historial els aspectes relacionats amb l'estil de vida i els hàbits de salut de la persona. Juntament amb l’observació i la valoració clínica obtinguda pels professionals especialistes al llarg de les entrevistes clíniques, s’utilitzen qüestionaris diagnòstics (tests) que faciliten informació sobre l’estat de salut mental de la persona.

Encara que en sentit estricte no s'han identificat símptomes específics i exclusius de l'esquizofrènia, certs fenòmens psicopatològics, que solen presentar-se associats entre si, tenen una significació especial per al seu diagnòstic. Seguint els criteris del Manual diagnòstic i estadístic dels trastorns mentals (DSM-IV, que és la sigla del nom en anglès: Diagnostic and Statistical Manual of Mental Disorders, de l’Associació Americana de Psiquiatria), aquests fenòmens són:

 

  1. Símptomes característics: La coincidència, com a mínim, de dos dels símptomes següents, cadascun dels quals amb una durada significativa d’un mínim d’un mes:  
    • Idees delirants
    • Al·lucinacions
    • Llenguatge desorganitzat
    • Comportament exageradament desorganitzat (inapropiat) o catatònic (conducta motora totalment inhibida)
    • Símptomes negatius, com aplanament afectiu (dificultat per expressar sentiments i emocions), alògia (empobriment del llenguatge) o abúlia (manca de voluntat o de desig de fer les tasques quotidianes o necessàries).
  2. Disfunció sociolaboral: Una o més àrees importants de l’activitat social, com ara la feina, les relacions interpersonals o la cura d’un mateix, estan clarament per sota del nivell previ al trastorn, durant la major part del temps. Quan l’inici és en la infància o l’adolescència, la persona no aconsegueix el nivell esperat de rendiment interpersonal, acadèmic o laboral.
  3. Durada: Persistència de signes continus de l’alteració durant sis mesos com a mínim.
  4. Haver descartat:
    • El fet que el trastorn estigui ocasionat pels efectes fisiològics directes del consum de determinades substàncies, com per exemple alguna droga o algun medicament.
    • La presència malaltia orgànica (és a dir, no mental) o d’un trastorn generalitzat del desenvolupament, cas en què el diagnòstic addicional d’esquizofrènia només es confirmarà si les idees delirants o les al·lucinacions també es mantenen durant almenys un mes (o menys si s'han tractat amb èxit).

Normalment s’afegeix a l’estudi diagnòstic una valoració general de l’estat de salut, amb la sol·licitud de proves analítiques de sang i d’orina, i de neuroimatge, com un electroencefalograma (EEG), una tomografia computada (TC) cranial, o una ressonància magnètica (RM) cerebral.

p Llegir més...

Tractament
pP@)

És important afavorir l’accés al tractament, ja que instaurar precoçment el tractament adequat afavoreix la recuperació de la persona afectada i augmenta les possibilitats que aquesta recuperació sigui completa i més ràpida.

El tractament de l’esquizofrènia s’ha d’abordar de forma global, combinant diferents tipus de tractament: el mèdic (farmacològic) i les teràpies psicosocials. Per obtenir una millora en la qualitat de vida de la persona afectada, és necessària la combinació de les dues coses, atès que per si sol cap tractament constitueix una resposta terapèutica suficient.

La combinació de tractaments i teràpies consensuades entre l’equip terapèutic i el malalt i la seva família és el que s’anomena Pla Terapèutic Individualitzat (PTI).

  1. Tractaments farmacològics
  2. Tractaments psicosocials
  3. Llocs de tractament

 

El tractament farmacològic és eficaç per disminuir els símptomes en períodes de crisis, per a la prevenció de recaigudes o per a la millora dels símptomes entre crisi i crisi.

L’altre element clau del tractament de l’esquizofrènia és la teràpia psicosocial, la qual pretén reduir la vulnerabilitat de la persona afectada davant noves situacions d’estrès que puguin alterar l’estabilització de la malaltia, reforçar la seva adaptació i el seu funcionament social, i procurar aconseguir la millor qualitat de vida possible.

És important rebre ajuda tan aviat com sigui possible i que l’equip de salut especialista faci un pla de tractament en el què la persona afectada, la família i les persones amb les quals es relaciona participin de forma activa. El tractament habitualment es porta a terme des del dispositiu especialitzat en salut mental de referència. En funció de la gravetat del quadre clínic o la fase de la malaltia, o bé de les necessitats específiques de la persona amb esquizofrènia, es requerirà que el tractament es faci des d’un dispositiu o un altre.

 

1. Tractaments farmacològics

La medicació és una part molt important per al tractament de les persones afectades d’esquizofrènia. Se n’ha demostrat l’eficàcia per minvar els símptomes en períodes de crisis (episodis aguts), per a la prevenció de recaigudes o per a la millora dels símptomes entre les diferents crisis. El tipus de fàrmac i la dosi varien d’una persona a una altra, en funció de les seves característiques físiques (pes, edat, sexe, etc.) i el tipus de símptomes que presenta.

El tractament farmacològic habitualment s’inicia amb una dosi baixa del medicament i és el metge, juntament amb la persona afectada, qui posteriorment va ajustant la dosi que cal prendre en cada cas, ja que no totes les persones responen igual a la medicació i cal determinar la dosi que és més efectiva per a cadascuna.

Per a un bon funcionament del tractament, és important prendre la medicació tal i com ha estat prescrita, sense modificar la dosi ni deixar-la, encara que la persona tingui la sensació que ja es troba bé o, per contra, que no li fa efecte, ja que perquè el fàrmac faci efecte en una crisi és necessari que passin entre dues setmanes i dos mesos. S’ha de fer un seguiment acurat de la resposta assolida, perquè si no fos l’esperada caldria modificar la dosi o provar amb altres tractaments que siguin més eficaços.

Un cop superada la crisi, la dosi es redueix progressivament. En aquest sentit, i a causa del risc de recaiguda, és necessari no suprimir o reduir prematurament la medicació. Per aquest motiu cal fer un seguiment acurat amb el metge per determinar la duració de l’ús de la medicació que, segons la persona i l’evolució de la seva malaltia, pot ser d’entre 2 i 5 anys, o permanent en alguns casos.

Per a aquelles persones que tenen dificultats per recordar la presa de la medicació diària, poden ser útils les medicacions anomenades depot (o de dipòsit, perquè s’allibera lentament). En aquest cas, es tracta d’antipsicòtics injectables per via intramuscular que mantenen l’efecte durant un temps perllongat (dues o tres setmanes).

El tractament farmacològic de l'esquizofrènia, com tots els medicaments, a més de l’efecte beneficiós que es busca quan s’administra, pot provocar també altres efectes adversos o secundaris, que poden ser pal·liats per altres fàrmacs. La majoria d’aquests efectes adversos apareixen en les primeres setmanes de tractament i els més freqüents són els que afecten el sistema nerviós i muscular, com ara alteracions del control del to muscular (distonies), impossibilitat de mantenir-se quiet o assegut (acatísia), tremolors (parkinsonisme), rigidesa i debilitat muscular, moviments incontrolables de la boca i la cara (discinèsies tardanes), etc. Altres efectes són la sedació, la somnolència, l’augment de pes, la sequedat de boca, la visió borrosa, el restrenyiment, la taquicàrdia o les disfuncions sexuals.

El metge pot considerar adient prescriure altres medicaments que, juntament amb els antipsicòtics, ajudin a reduir els símptomes de l’esquizofrènia, com per exemple ansiolítics, antidepressius (en associació amb psicolèptics o no) o estabilitzadors de l’estat d’ànim, o bé medicaments que redueixin els efectes adversos dels antipsicòtics, com els fàrmacs antiparkinsonians.
 

  1. Antipsicòtics, neurolèptics o tranquil·litzants majors. Fàrmacs que provoquen modificacions fonamentalment en el cervell, bloquejant els receptors de la via de la dopamina (hormona i neurotransmissor que influeix en moltes funcions cerebrals, entre les qual s’inclouen el comportament i la cognició, l’activitat motora, la motivació i la recompensa, el son, l’humor, l’atenció i l’aprenentatge). Els antipsicòtics o neurolèptics, quan arriben al cervell, ocupen els receptors de la dopamina, actuen com a antagonistes seus i en bloquegen els efectes. Això es tradueix en un estat de tranquil·litat i d’indiferència. Els neurolèptics o antipsicòtics es poden administrar per via oral, sublingual, intramuscular o endovenosa, segons sigui el cas i el producte comercial. Els més utilitzats són:
  2. Antidepressius. Fàrmacs indicats en el tractament de les depressions majors. Es divideixen en tres classes: els inhibidors de la monoamina-oxidasa, els tricíclics, i els antidepressius de segona generació, que actuen sobre els tres principals neurotransmissors que intervenen en la depressió. Actualment, els més utilitzats són:
  3. Antidepressius en associació amb psicolèptics. Fàrmacs indicats en el tractament dels trastorns depressius lleus i moderats, acompanyats o no d’ansietat, així com també en els trastorns somàtics (aquells en què els símptomes són inexplicables des del punt de vista mèdic, no són atribuïbles a una malaltia física i per als que han fracassat els tractaments mèdics habituals) de fons depressiu.
  4. Ansiolítics. Tranquil·litzants menors amb acció depressora del sistema nerviós central, destinats a disminuir o eliminar l’ansietat.
  5. Antiparkinsonians. Fàrmacs que, pel seu efecte anticolinèrgic s’administren per tractar els efectes adversos dels medicaments antipsicòtics sobre el sistema nerviós extrapiramidal (xarxa neuronal que forma part del sistema nerviós central i és part del sistema motor, directament relacionat amb la coordinació del moviment), com la rigidesa muscular, el moviment muscular repetitiu i els moviments involuntaris. Poden aparèixer de forma aguda, en els primers dies i setmanes de la seva administració, o bé ser crònics i manifestar-se al cap de mesos i anys de l'administració de medicaments antipsicòtics. Mentre que en el primer cas els efectes adversos depenen de la dosi i són reversibles si se’n redueix o se n’interromp l’administració, en el cas dels trastorns crònics no depenen tan clarament de la dosi i poden persistir després de la retirada del medicament. Actualment, els antiparkinsonians amb efecte anticolinèrgic més utilitzats són:

  

2. Tractaments psicosocials

Les intervencions psicosocials tenen com a finalitat la promoció de l’autonomia i la independència de la persona en el control i la millora de la seva salut, a través d’un procés d’aprenentatge basat en la transmissió de coneixements i sobretot en la millora d’habilitats personals que poden ser útils per resoldre i afrontar possibles situacions d’estrès o de disfuncions familiars i socials, entre d’altres. Aquestes intervencions psicosocials junt amb el tractament farmacològic han de conformar el PTI (pla terapèutic individualitzat), que és essencial per a la bona evolució de la malaltia i el control de la situació de salut tant de la persona afectada com del seu entorn proper.

L’equip terapèutic (infermeres, psiquiatres, psicòlegs, treballadors socials, educadors, terapeutes ocupacionals, etc.), després de fer una valoració del moment clínic, evolutiu i de les necessitats específiques de la persona, determina la indicació d’aquest tractament psicosocial i el consensua amb la persona afectada. Malgrat que el ventall d’intervencions psicosocials és molt ampli, es poden classificar en dos grans grups, els tractaments psicoterapèutics i les intervencions de rehabilitació psicosocial.

 

2.1. Tractaments psicoterapèutics.

Els tractaments psicoterapèutics es poden classificar segons el nombre de participants i segons l'orientació terapèutica.


2.2 Intervencions de rehabilitació psicosocial

 

2.1.Tractaments psicoterapèutics

Els tractaments psicoterapèutics tenen com a objectiu primordial promoure canvis saludables en la persona afectada per una esquizofrènia i en el seu entorn familiar, així com reduir el patiment. Es treballa amb tècniques específiques i diverses, de naturalesa psicològica, de tipus individual, en grup, familiar o de grup de famílies.

La indicació psicoterapèutica la farà l’equip de salut que atén a la persona afectada per l’esquizofrènia, i estarà emmarcada dins del PTI (pla terapèutic individualitzat).

Per executar el programa de psicoteràpia escollit és necessari establir amb la persona afectada un contracte verbal, en el qual s’expliquen i es detallen les característiques de la tècnica que s’hi aplicarà, i es defineixen els objectius i la durada del tractament, tant pel que fa al nombre de sessions com al temps que es dedicarà a cada una de les sessions.


2.1.1. Tipus d’intervenció segons el nombre de participants

Els tractaments psicoterapèutics i les intervencions de rehabilitació psicosocial poden desenvolupar-se tant de forma individual com en grup. L’elecció d’una modalitat o una altra dependrà de les característiques i l’estat de la persona afectada, les seves preferències i els recursos de què disposin els serveis de salut.

  • 2.1.1.1 Intervenció individual

    És la intervenció terapèutica que va dirigida a una sola persona amb l’objectiu d’assolir uns canvis personals graduals al llarg del tractament. El fet de ser individual permet al professional terapeuta incidir més directament en aquells aspectes de la malaltia prevalents en un moment determinat en la persona a la qual s’atén. Sovint el fet de ser una estratègia terapèutica personal comporta que l’entorn sigui més còmode i acollidor.

    El temps de durada de les sessions (entre 30 i 45 minuts) així com la freqüència amb què es fan (que pot ser d’un o dos cops per setmana, o un cop cada quinze dies) depenen de l’orientació de la psicoteràpia i del moment evolutiu de la malaltia. La durada de la teràpia individual es determina conjuntament amb el terapeuta que la duu a terme i la persona que té esquizofrènia.

  • 2.1.1.2. Intervenció grupal

    La intervenció terapèutica grupal va dirigida a la persona, però, com bé diu el seu nom, dins d’un grup, és a dir, amb altres persones amb la mateixa malaltia o situació. Juntament amb els altres abordatges terapèutics, complementa el tractament i ofereix un millor seguiment terapèutic de la persona afectada i la seva família, atesa l’assiduïtat amb què s’estableixen les sessions de grup. 

    Aquest tipus de teràpia pot ser viscut a priori com a més dificultosa perquè implica haver de parlar en públic davant d’altres persones afectades. No obstant això, un cop establert el primer contacte, aquesta situació de “por escènica” desapareix i les persones que integren el grup poden valorar la part positiva que aporta aquesta estratègia terapèutica, ja que és un lloc d’intercanvi que facilita la lliure expressió verbal i afavoreix que es puguin fer càrrec del propi patiment i del dels altres participants.

    Per als afectats per la malaltia, les teràpies grupals ofereixen, entre d’altres coses, els avantatges d’evidenciar que els problemes d’un mateix no són únics, i la pròpia interacció entre els membres, facilitada pel terapeuta, cosa que constitueix la principal font de millora. Pel que fa als professionals, aquest tipus d’abordatge ofereix una gran rendibilitat, perquè en un mateix temps i espai poden fer el seguiment d’un major nombre de persones.

    Les teràpies e intervencions psicosocials de grup tenen un paper important en els programes assistencials per a l’esquizofrènia: promouen l’aliança entre les persones afectades, afavoreixen la relació terapèutica i proporcionen, a més d’un augment de l’autoconeixement, una major descoberta de les similituds entre els membres del grup, el poder compartir respostes i solucions, i la millora de les relacions interpersonals i de la capacitat de fer front als símptomes de la malaltia.

    La majoria de grups terapèutics estan formats per sis o vuit persones amb esquizofrènia i un o dos professionals experts en dinàmiques de grup que garanteixen la continuïtat del treball en les sessions. Tot i que a moltes persones se’ls fa difícil imaginar el fet de compartir el seus problemes amb altres, les intervencions terapèutiques en grup afavoreixen que les persones que l’integren parlin i treballin els seus problemes en una atmosfera protegida i confidencial.

    Es tracta d’un procés en què la dinàmica del grup s’adapta als seus integrants, amb un compromís de participació lliure dels seus membres. Això significa que hi ha diferents tipus de grup, alguns més estructurats i dirigits pel que fa al contingut i als temes que s’aborden en les sessions, i altres de menys dirigits, més oberts a les demandes dels assistents. La durada de les sessions sovint oscil·la entre 60 i 90 minuts, i la freqüència de les sessions és d’un cop a la setmana o d’un cop cada quinze dies, durant un temps específic que es determina a l’inici del grup. Els tractaments grupals es poden incloure al llarg del procés d’atenció a la persona amb una esquizofrènia, en funció del moment de la malaltia, del grau de discapacitat i de l’estabilitat clínica.

2.1.2 Tipus d’intervenció segons l’orientació terapèutica

Dins dels tractaments psicoterapèutics més utilitzats en l’abordatge de les persones amb esquizofrènia, hi ha les teràpies cognitivoconductuals, de recolzamentpsicodinàmiques i les psicoeducatives.

  • 2.1.2.1 Teràpies cognitivoconductuals 

    Una teràpia cognitivoconductual és una intervenció psicològica que facilita que la persona afectada estableixi la possible relació entre els seus sentiments i els seus pensaments (el que és cognitiu), i els símptomes actuals o passats que manifesta (el que és conductual). 

    L’objectiu principal de les teràpies cognitivoconductuals en les persones afectades per una esquizofrènia és reduir el risc d’una nova agudització de la simptomatologia de la malaltia (una recaiguda) amb la conseqüent discapacitat social que ocasiona. Es pretén que el coneixement que genera el treball cognitivoconductual sobre el funcionament de la malaltia en cada persona permeti identificar la simptomatologia específica en cada cas. Això comporta una rapidesa en la detecció i en la possibilitat de demanar ajuda als professionals de la salut i, per tant, una disminució en el deteriorament de la situació de salut de la persona. 

    És una teràpia orientada en el present, en l’aquí i ara de la persona, amb la qual s’investiga i s’analitza el seu funcionament actual; per tant, és activa i dirigida a assolir un determinat canvi. No hi ha exploracions del passat, tot i que es fa un recull de la historia clínica i es treballa mitjançant la identificació dels aspectes distorsionats, relacionats amb els trastorns actuals del pensament i de la conducta.

    La intervenció terapèutica en aquestes teràpies, basada en la conversa entre l’usuari i el professional, s’estructura en tres etapes. Primer, el professional avalua el cas i es decideixen els objectius del tractament conjuntament amb la persona afectada. Posteriorment, es duu a terme la intervenció amb l’ús de tècniques terapèutiques orientades a aconseguir els objectius plantejats. Finalment, es fa el seguiment i l’avaluació de l’aplicació del programa terapèutic i l’ajust per al manteniment dels canvis assolits. Habitualment s’inclouen tasques que la persona afectada ha de fer entre dues sessions, amb l’objectiu de posar en pràctica els aspectes treballats a la consulta. 

    El paper fonamental del professional de la salut és el d’acompanyar a la persona amb esquizofrènia en l’assoliment dels canvis que es desitja promoure. La durada de la teràpia tindrà a veure amb els objectius que es plantegen a l’inici i el seu acompliment final, amb la conseqüent millora de la qualitat de vida.

  • 2.1.2.2 Psicoteràpia de recolzament

    La psicoteràpia de recolzament té com a objectiu primordial enfortir les conductes apropiades ja existents i utilitzar-les en la resolució de noves situacions. Els components específics d’aquest tipus de teràpia són el recolzament i el consell, però també són tàctiques freqüents els suggeriments, les explicacions i els aclariments.

    A causa de l’important paper que tenen les actituds de recolzament emocional dels professionals en aquest tipus de tractament, aquesta psicoteràpia és considerada una modalitat d’intervenció especialment adient per a les persones afectades d’esquizofrènia, atès que facilita l’expressió dels sentiments i l’afirmació de les capacitats de la persona afectada, cosa que contribueix a generar un marc contenidor de la seva ansietat.

    És bàsic crear una atmosfera que afavoreixi una bona relació entre la persona afectada i el professional, en la qual hi hagi la suficient confiança per enraonar lliurement i sentir-se escoltat. Amb l’ajuda del professional s’identifiquen els conflictes i els problemes, i s’investiguen possibles solucions, tot això acompanyat d’estímuls per incentivar el canvi personal en els estils de vida més desadaptatius.
     
  • 2.1.2.3. Psicoteràpia psicodinàmica 

    La psicoteràpia psicodinàmica parteix de la concepció que el malestar psicològic és generat per un conflicte inconscient i que els símptomes són una manifestació d’aquests conflictes. En conseqüència, consisteix essencialment a explorar mitjançant la conversa aquells aspectes d’un mateix que no són totalment coneguts (inconscients). Es podria dir que ajuda la persona afectada a augmentar la consciència sobre els seus conflictes inconscients, com ara sentiments, motivacions, desitjos i fantasies, amb l’objectiu de trobar noves formes de relacionar-se amb un mateix i amb els altres.  

    La psicoteràpia psicodinàmica s’estructura en torn a sessions regulars de teràpia individual amb un terapeuta experimentat. La freqüència de les sessions és d’una o dues vegades a la setmana i el tractament pot allargar-se durant un període de temps perllongat.

  • 2.1.2.4. Intervencions psicoeducatives 

    Les intervencions psicoeducatives són aquells programes individuals o de grup que proporcionen a la persona afectada i als familiars informació específica actualitzada i comprensible sobre la malaltia. Entre altres coses, ensenyen a discriminar els símptomes inicials desestabilitzadors per prevenir recaigudes, els signes i símptomes positius, i els negatius o la importància de la medicació antipsicòtica

    El diagnòstic d’esquizofrènia és difícil d’acceptar per a l’afectat mateix i per als seus familiars, especialment a l’inici de la malaltia, quan el diagnòstic pot ser incert. Donar informació tant sobre les causes i els efectes de la malaltia com sobre les possibilitats de recuperació facilita el rol actiu de l’afectat i del seu entorn, i afavoreix l’aliança terapèutica i la implicació en el procés terapèutic. Partint d’aquesta premissa, les intervencions psicoeducatives tracten de recolzar el malalt i la família ajudant-los a prendre consciència de la malaltia, a acceptar-la i a aprendre a viure amb ella. 

    Aquestes intervencions terapèutiques han de formar part del pla terapèutic individualitzat amb l’objectiu de millorar la qualitat de vida de la persona amb esquizofrènia i dels cuidadors familiars, per crear ambients amb un nivell d’estrès molt baix i disminuir la probabilitat de recaiguda i la càrrega familiar

    Per regla general, la durada així com el guió de temes a tractar específics de l’esquizofrènia que s’abordaran en cada sessió es defineixen prèviament, i es dedica una primera estona a treballar conceptes teòrics per després poder abordar els dubtes i la discussió de determinats aspectes. Sovint es faciliten fullets o informacions addicionals que complementen la informació de la sessió.


2.2 Intervencions de rehabilitació psicosocial

Les intervencions rehabilitadores estan destinades a superar les discapacitats que s’han anat instaurant com a conseqüència del trastorn. El seu objectiu és facilitar els processos de recuperació i prevenir el deteriorament en les funcions social, laboral, educativa i familiar, i sobretot fomentar les capacitats socials relacionals de la vida quotidiana, com dirigir-se a la fornera i demanar-li la barra de pa, iniciar una conversa amb un conegut o un veí, mantenir una conversa amb la família a l’hora de dinar junts a taula, organitzar-se amb la compra diària per poder cuinar adequadament, distribuir les activitats del dia d’una forma equilibrada, etc. Es tracta d’una rehabilitació basada en l’entrenament d’habilitats, i l’oferiment de recursos i recolzaments socioeconòmics per incrementar les possibilitats dins del medi social.

Els tractaments psicoterapèutics i les intervencions rehabilitadores poden desenvolupar-se tant de forma individual com grupal. L’elecció d’una forma o d’una altra dependrà de les característiques i l’estat de la persona afectada, de les seves preferències i dels recursos de què disposin els serveis de salut.

Alguns tipus d’intervenció són: 2.2.1 intervencions familiars, 2.2.2 rehabilitació cognitiva, 2.2.3 entrenament en habilitats socials, 2.2.4 entrenament en activitats de la vida quotidiana i educació per a la salut, 2.2.5 activitats expressives, 2.2.6 recolzament per a la inserció laboralrecursos d’habitatge i 2.2.7 pla de serveis individualitzats (PSI).


2.2.1 Intervencions familiars

Actualment no hi ha cap dubte sobre l’impacte que comporta un trastorn com l’esquizofrènia sobre la vida familiar ni de la importància que té la col·laboració de la família per abordar el control i el tractament de la malaltia de forma adient. La influència d’una persona amb esquizofrènia sobre la dinàmica familiar és important, no només en les situacions de crisi, sinó també per la mateixa convivència amb una persona amb un trastorn que pot arribar a ser crònic i necessitar tractaments perllongats. Aquest tipus d’intervenció es pot fer individualment, amb la família i l’afectat sols, o bé en grup, amb diverses famílies que tenen el tret comú de tenir un membre que té esquizofrènia.

Intervenir amb la família com un element més del tractament és considerat de gran ajuda per als mateixos familiars i les persones que conviuen amb els afectats. El fet de donar informació sobre l’esquizofrènia i d’assessorar sobre els símptomes de la malaltia i les possibilitats de recuperació ajuda a disminuir l’estrès familiar i, per tant, millora la comunicació entre tots els membres. Afavoreix l’aliança terapèutica i la implicació en el procés terapèutic, i això contribueix a la recuperació de les persones afectades d’esquizofrènia.

Per tant, tot programa de tractament de l’esquizofrènia ha de considerar l’atenció a les famílies, tant per les seves necessitats, ja que són qui té cura dels afectats, com per l’important paper que la seva col·laboració pot desenvolupar en el control dels símptomes i en la rehabilitació de la persona amb esquizofrènia.

Alguns dels objectius de les intervencions amb la família són:

  • Construir una aliança amb els familiars.
  • Augmentar els coneixements sobre el trastorn.
  • Orientar sobre els problemes de conducta i els conflictes relacionals.
  • Assessorar en la gestió de l’estrès familiar.
  • Millorar la comunicació familiar i reduir l’atmosfera familiar adversa.
  • Ajudar els familiars a mantenir uns límits i una distància adient amb la persona afectada pel trastorn.

 

2.2.2 Rehabilitació cognitiva

La rehabilitació cognitiva és un tipus d’intervenció terapèutica que té com a objectiu facilitar els processos de recuperació i prevenir el deteriorament. En altres paraules, pretén millorar el funcionament psicosocial i cognitiu (atenció, memòria i funcions executives), i augmentar l’autonomia personal dels afectats, per tal que superin així les discapacitats que a causa de la malaltia s’han anat instaurant en les funcions social, laboral, educativa i familiar.

Es dissenya un pla de rehabilitació específic per a la persona afectada per l’esquizofrènia, mitjançant l’entrenament d’habilitats relacionades amb els seus hàbits quotidians i de vida (necessitats alimentàries i higièniques tant personals com del seu entorn, organització horària de les tasques a fer diàriament, etc.), que li permeti una major autonomia i integració social, i una millora de la qualitat de vida, tant d’ella com del seu entorn social i familiar.

Algunes d’aquestes estratègies cognitives, que es poden portar a terme de forma individual i/o de grup, consisteixen a utilitzar elements del seu entorn, com per exemple recordatoris externs (etiquetes, objectes o instruments electrònics), que avisen o recorden les conductes requerides en una determinada activitat de la vida quotidiana, amb la fi de minvar l’impacte del dèficit cognitiu que comporta sovint l’evolució de la malaltia.


2.2.3 Entrenament en habilitats socials

L’entrenament en habilitats socials per a les persones afectades d’esquizofrènia és avui una modalitat terapèutica plenament establerta en tots els programes de rehabilitació, com a conseqüència dels dèficits en les habilitats socials (relacionar-se, escoltar, seguir una conversa o un diàleg, etc.) i en les necessàries per a les activitats de la vida quotidiana que dificulten la integració dels afectats en la comunitat.

Les intervencions dirigides a millorar l’entrenament en les habilitats socials tenen com a objectius reduir l’estrès i les dificultats en les relacions socials, i incrementar les capacitats per afrontar les situacions d’interacció social. Les relacions personals de les persones afectades per l’esquizofrènia sovint queden minvades a causa de la incomunicació i la introversió que genera la mateixa malaltia, i situacions habituals de la vida quotidiana són difícils de resoldre, com per exemple, iniciar una conversa, dirigir-se a un mostrador per sol·licitar una determinada informació o reclamar un canvi que no ha estat ben tornat.

Per portar a terme aquest conjunt d’intervencions s’utilitzen tècniques de modificació de la conducta o tècniques d’aprenentatge en grup i individual que permeten adquirir les habilitats necessàries per a les relacions amb els altres i per afrontar els problemes de la vida quotidiana. Exemples pràctics d’aquests entrenaments poden ser exercicis en grups petits per jugar o fer treballs cooperatius o específics, com pot ser demanar favors, acceptar crítiques, conversar, etc.


2.2.4 Entrenament en activitats de la vida quotidiana i educació per a la salut

Una bona part de les persones diagnosticades d’esquizofrènia solen presentar dèficits en les capacitats per desenvolupar de forma saludable les activitats de la vida quotidiana. Per mitigar aquests dèficits s’apliquen les tècniques d’entrenament en habilitats de la vida quotidiana, orientades a l’adquisició o la millora de conductes o comportaments que fomentin la independència i l’autonomia de la persona. Aquestes tècniques d’entrenament es treballen en dos tipus de programes: els bàsics i els instrumentals.

Els programes denominats bàsics són aquells que estan orientats a tenir cura del propi cos, la higiene personal, l’alimentació, el vestir, la mobilitat funcional, el descans, l’exercici i el son. Els programes denominats instrumentals són aquells orientats a la interacció amb el medi, la cura d’altres persones, la mobilitat i la relació amb la comunitat, la cura de la pròpia salut, el manteniment i la neteja de la llar, la preparació del menjar, anar a comprar, etc.

Tant en els programes bàsics com en els instrumentals, hi ha una eina que per la seva facilitat d’ús es fa servir amb força freqüència. Es tracta de l’elaboració d’un calendari on es posen els dies de la setmana i on es registra l’acompliment o no de les activitats prèviament pactades. Després, es revisa amb el professional, es treballen les dificultats que puguin haver aparegut i s’ofereixen, si escau, noves estratègies per poder dur-les a terme de manera més adient.

Un exemple fàcil seria el de la higiene personal. En aquest cas, el professional de la salut podria pactar amb l’afectat les tasques concretes a fer els matins de dies alterns, les quals es posarien al calendari. Posteriorment, valorarien conjuntament l’execució del que havien programat per tal d’avaluar el grau d’assoliment. En funció dels resultats, es plantejarien canvis i noves pautes, per tal d’assegurar l’acompliment dels objectius; per exemple, si es detectés que la causa del no acompliment és la dificultat per llevar-se d’hora, es podria programar un canvi d’horari en les tasques d’higiene personal.


2.2.5 Activitats expressives

Les activitats expressives són un conjunt de tècniques terapèutiques desenvolupades per personal específicament qualificat que treballa la comunicació i l’expressió d’aspectes de la persona afectada que sovint no s’expressen verbalment, mitjançant tècniques artístiques plàstiques (com el dibuix, la pintura, etc.), musicals i altres tècniques d’expressió corporal.

La utilització d’aquestes tècniques expressives té una llarga tradició en el tractament de persones afectades per trastorns mentals en serveis sanitaris hospitalaris i de rehabilitació, si bé cal tenir en compte que són diferents d’altres activitats de caire ocupacional que s’ofereixen habitualment en els centres residencials amb l’objectiu d’ocupar el temps, perquè la seva finalitat no és el resultat artístic sinó el procés d’expressar-se lliurement. Per tant, no cal tenir coneixements artístics ni domini de les tècniques artístiques (oli, aquarel·la, ceres, plastilines, etc.) per poder participar en tallers d’artteràpia perquè es parteix dels recursos i capacitats de què disposa cada persona. És a dir, a través de l‘objecte que es crea es facilita la relació; a més, afegir-hi l’ús de les paraules pot ajudar a entendre l’estat d’ànim.


2.2.6 Recolzament per a la inserció laboral

La integració laboral és un component clau per facilitar l’autonomia, la independència i la integració social de qualsevol persona.

L’atur o l’exclusió del món laboral constitueixen un dels més importants desavantatges socials que solen patir en gran mesura les persones afectades per un trastorn mental sever. En aquesta situació, hi intervenen diferents factors i en diferents graus:

  • El dèficit d’algunes capacitats de la persona a causa de la malaltia, que dificulta el funcionament i l’ajust laboral.
  • La manca d’experiència i d’història laboral prèvia.
  • La inexistència o la inadequació de recursos comunitaris de rehabilitació vocacional i laboral.
  • El rebuig social i l’estigma associats als trastorns psiquiàtrics.
  • El context laboral actual, marcat per unes elevades taxes d’atur, que incideix negativament en les possibilitats d’integració laboral de la població afectada per malaltia
    mental.
  • La família, que forma una part molt important dels suports naturals més immediats de la persona i que serà una mesura de recolzament al llarg del procés.


Els programes de rehabilitació laboral estan dirigits a persones amb esquizofrènia que viuen en la comunitat, amb la malaltia estabilitzada i que necessiten recolzament per desenvolupar un itinerari d’inserció laboral.

Els elements comuns dels programes de rehabilitació laboral són, entre d’altres: el fet d’obtenir un treball normalitzat i estable, l’aprenentatge de les habilitats necessàries per a un procés de selecció de treball, un recolzament il·limitat en el temps, i la consideració de les preferències de la persona afectada en l’elecció i la consecució del lloc de treball.

Hi ha diferents recursos per a la reinserció laboral:

  • Empresa ordinària

    La Llei 13/1982, de 7 d’abril, d’integració social dels minusvàlids (LISMI), en el títol VII, amb l’enunciat “De la integració laboral”, fixa un principi de prioritat de la incorporació del disminuït al treball ordinari i estableix, de nou, les mesures de reserva de llocs de treball, el foment de la contractació de minusvàlids, amb subvencions i ajuts, i l’exigència del desenvolupament de la normativa sobre el treball selectiu.

  • Centres especials de treball (CET) 

    Els centres especials de treball o CET són empreses amb plantilles amb un mínim del 70 % de treballadors amb una discapacitat igual o superior al 33 %. Asseguren un treball remunerat així com la prestació de serveis d’adaptació personal i social que necessitin els seus treballadors amb discapacitat. Cada CET disposa d'un Servei de Suport a la Integració Laboral (SSIL), que té com a un dels seus objectius la inserció en ocupació ordinària. 

    Per poder accedir a un CET cal estar en edat laboral i un grau de discapacitat igual o superior al 33 %. La derivació es fa des del centre d’atenció a les discapacitats que correspongui.

  • Servei Prelaboral 

    El servei prelaboral és un servei social per ajudar a l’habilitació de les persones afectades per una malaltia mental greu en la incorporació en els itineraris d’inserció laboral definits pel Departament de Treball. Mitjançant un pla individual d’inserció laboral, la persona adquirirà o recuperarà capacitats laborals suficients que permetin la seva inserció laboral i el manteniment d’una activitat laboral. Per poder accedir-hi, la persona ha de ser major d’edat, afectada per un trastorn mental sever i amb certificat igual o superior al 33 %. La derivació es fa des de la xarxa de salut mental amb l’acceptació per part del servei prelaboral de referència.

  • Oficina Tècnica Laboral (OTL)

    L’Oficina Tècnica Laboral (OTL) és un servei d’integració específic per a persones amb malaltia mental.

    En aquelles situacions en què cap d’aquestes opcions és possible, cal assessorar a la persona afectada per tal que pugui accedir a les prestacions de tipus econòmic a les quals té dret, així com oferir-li activitats que permetin una ocupació del seu temps.

2.2.7 Recursos d’habitatge

L’habitatge és el punt de partida de la integració, en tant que la persona se sent part de la comunitat en la qual viu i s’hi identifica. Per donar resposta a la necessitat d’un lloc per viure a les persones amb esquizofrènia, hi ha diferents recursos, com l’habitatge autònom, el recolzament domiciliari, el pis protegit, la residència, entre altres, adaptables als diferents moments i necessitats de suport que requereix la persona, tenint en compte les seves condicions socioeconòmiques, les seves capacitats i el seu nivell d’autonomia a l’hora de fer les activitats de la vida quotidiana.

L’accés a aquests recursos es canalitza a través del treballador social, professional que coneix la dotació existent dels recursos en cada zona, que fa una avaluació de necessitats d’allotjament de cada persona i que tracta de donar resposta amb el millor recurs de què disposa. En qualsevol cas, i segons les possibilitats de la persona, es considera important prioritzar la permanència en el domicili i garantir les mesures de recolzament necessàries.

  • Servei de llar residència

    El servei de llar residència proporciona un establiment d’atenció permanent flexible per donar diferents respostes a persones afectades per una malaltia mental greu de llarga evolució i problemàtica social greu. És un servei especialitzat per a persones amb risc social d’edats compreses entre els 18 anys i els 65 anys.
  • Servei de llar amb suport

    El servei de llar amb suport consisteix en un pis en el qual conviuen 3 o 4 persones amb un recolzament extern eventual. És un servei especialitzat per a persones amb risc social d’edats compreses entre els 18 i 65 anys. 

    A Catalunya, per accedir als recursos d’habitatge, hi ha uns criteris d’accés i valoració molt concrets que podeu consultar a la pàgina web de la Generalitat de Catalunya (www.gencat.cat), en l’apartat Benestar Social i Família.

2.2.8 Pla de serveis individualitzats (PSI)

A Catalunya, el PSI és un programa que s’ha estructurat per donar suport a les persones amb un trastorn mental sever que, per la seva durada o gravetat, provoqui dificultats en el dia a dia de la persona, per tal d'ajudar a mantenir l'adhesió als tractaments, per sostenir una relació productiva amb la família i el seu entorn, per crear un projecte de vida. La derivació cap al programa PSI es fa des de qualsevol recurs assistencial. Està basat en la tècnica de gestió de casos, que consisteix fonamentalment a acompanyar la persona en l’elaboració d’un recorregut assistencial fins que adquireixi la suficient autonomia per poder continuar per si sola. La intervenció del PSI es fa a la comunitat, a través d’un acompanyament de la persona en el seu dia a dia, i se n’afavoreix l’autonomia amb un suport continudels professionals responsables del programa (que poden ser infermeres, terapeutes ocupacionals, treballadors socials, educadors socials, psicòlegs, etc.).Aquest programa afavoreix el funcionament i la reinserció de la persona en la comunitat i n’ evita la institucionalització, és a dir, la dependència de les institucions a causa d’ingressos molt llargs.

Hi ha diferents tipus de programes, però un dels més estesos és l’assertiu-comunitari, que precisament se centra a inserir la persona a la comunitat i a evitar els ingressos llargs en institucions.

 

3. Llocs de tractament

Els principals àmbits de tractament especialitzat on s’atenen a persones amb esquizofrènia són els centres de salut mental, els hospitals (hospitalització total o parcial) i els serveis de rehabilitació comunitària. El lloc on seguir el tractament vindrà donat per la situació en la qual es trobi la persona que té la malaltia i per la valoració que faci l’equip de professionals especialistes de referència.

La xarxa assistencial inclou dispositius de tractament ambulatori i hospitalari, en forma de centres de salut mental, hospitalització completa per a malalts aguts i subaguts, hospitalització en règim de comunitat terapèutica, hospitalització de mitjana i llarga estada o de rehabilitació hospitalària, unitats d’hospitalització parcial, com hospitals de dia, serveis d’urgències i serveis de rehabilitació psicosocial, residències psiquiàtriques i pisos assistits.

En l’elecció de l’àmbit de tractament, cal tenir en compte la interrelació entre els diferents moments de l’evolució i les característiques de la situació actual, així com els objectius terapèutics de cada moment, els diferents dispositius existents i els serveis que aquests dispositius poden facilitar, amb especial atenció a l’etapa del cicle vital de la persona.

A Espanya, l’atenció primària de salut és el punt inicial per a la detecció precoç de la malaltia i des d’on es pot coordinar la derivació de la persona afectada i de la seva família cap als serveis especialitzats necessaris per garantir una atenció integral. A Catalunya hi ha el que s’anomena el Programa Antena, que és un suport dels especialistes en salut mental en les àrees bàsiques de salut.

Per a les situacions que requereixin una atenció urgent, cal adreçar-se al centre hospitalari que ofereixi assistència urgent especialitzada en salut mental.


3.1 Centres de salut mental

Els centres de salut mental són l’àmbit des del qual, habitualment, es fa el diagnòstic de la malaltia, i el seguiment, el control i la coordinació del pla terapèutic de la persona afectada, en les diferents fases i moments del trastorn.

En el transcurs de les darreres dècades, s’han obert diferents serveis d’atenció a la comunitat, amb professionals especialitzats en l’atenció a la salut mental que, mitjançant visites al centre amb el psicòleg, el psiquiatre, la infermera o el treballador social, fan el seguiment de cada persona en funció del tipus de trastorn.

L’objectiu prioritari és l’assoliment dels objectius del pla terapèutic pactat i la vinculació als serveis de salut, per millorar la capacitat funcional i la qualitat de vida tant de les persones afectades com de les seves famílies.


3.2 Hospitalització

Bàsicament hi ha dues modalitats d’hospitalització: l'hospitalització total (ja sigui en unitats d’aguts, subaguts o comunitats terapèutiques) i l’hospitalització parcial, en els anomenats hospitals de dia.

  • 3.2.1 Hospitalització total (unitat d’aguts, de subaguts, comunitat terapèutica)

    L’hospitalització total acostuma a estar indicada per a aquelles persones de les quals es pensa que hi ha un risc greu que es facin mal si mateixes o que en facin a d’altres persones, o que presenten una desorganització tan intensa (influència de deliris i/o al·lucinacions) que no són capaces de tenir cura d’elles mateixes i necessiten una supervisió constant.  

    Depenent de la fase evolutiva, de l’avaluació clínica, del risc detectat i del pla terapèutic, és a dir, de les estratègies terapèutiques que s’ofereixen (tipus de tractament) s’optarà per la fórmula d’hospitalització que es consideri més adient.

  • 3.2.2 Hospitalització parcial (hospital de dia) 

    L’hospitalització parcial és un recurs assistencial intermedi entre l’hospitalització completa i el seguiment ambulatori. Majoritàriament s’utilitza després de l’hospitalització total en aquelles persones amb esquizofrènia que no presenten un risc greu de fer-se mal a si mateixes o a altres, però en les quals el grau d’estabilitat de la malaltia és fràgil, per la qual cosa es poden beneficiar d’un seguiment continu. Pot ser també una mesura preventiva de possibles recaigudes o un recurs en els casos en què la persona pot respondre favorablement a una atenció ambulatòria intensiva.

 

3.3 Serveis de rehabilitació comunitària

Els serveis de rehabilitació comunitària, els serveis psicosocials i els centres de dia constitueixen una indicació per a totes aquelles persones amb un trastorn esquizofrènic que requereixen intervencions rehabilitadores i facilitadores de la integració psicosocial en la comunitat adaptades a cada una de les fases de l’evolució de la malaltia.

Aquestes intervencions s’han d’integrar dins d’un mateix pla terapèutic individualitzat i s’han de fer coordinadament amb els altres professionals i serveis.

 

p Llegir més...

Control de la situació de salut
pP@)

Per tal que la persona afectada per una esquizofrènia porti una vida el més normal possible i assoleixi un nivell òptim d’autonomia i d’independència en la cura d’ella mateixa, és imprescindible que accepti la malaltia i s’impliqui activament en el control de la seva salut.

Per això és important:

1. Disposar d’informació; 2. Construir una relació de confiança; 3. Ser un element actiu; 4. Mantenir el tractament; 5. Mantenir un bon estat de salut; 6. Vincular-se a fundacions i associacions de salut mental, i a Grups d’Ajuda Mútua (GAM); 7. Considerar els possibles beneficis de les teràpies complementàries; 8. Gestionar els certificats de disminució i minusvalidesa; 9. Les prestacions econòmiques.

 

1. Disposar d’informació sobre l’esquizofrènia és un element primordial tant per al propi afectat com per a la família. Tenir coneixements sobre el trastorn i el seu tractament facilitarà la detecció ràpida dels primers símptomes d’alteració i afavorirà la creació del vincle amb el centre de salut especialitzat al més aviat possible, amb la qual cosa s’aconseguirà una més ràpida intervenció terapèutica. Actualment, però, es disposa de tanta informació, sobretot a través de la xarxa, que pot arribar a ser complexa i confusa. Per això és d’especial importància que les fonts d’informació d’Internet que es consultin siguin segures i de qualitat. En aquest sentit, hi ha instruments de suport fàcils d’utilitzar per a tots els públics, com el qüestionari per avaluar pàgines web sanitàries segons criteris europeus, que ajuda a discriminar si una font és fiable o no.

 

2. Construir una relació de confiança

  • 2.1 Amb l’equip de professionals que fan el control de l’evolució de la malaltia, per poder rebre l’ajuda necessària en cada moment del procés terapèutic.

    Recomanacions:
    • Confiar en les indicacions de l’equip de professionals.
    • Explicar les inquietuds, els temors, les sensacions i emocions envers l’atenció rebuda.
    • Fer ús de la veritat.
  • 2.2 Amb la família i l’entorn.  L’evolució de la malaltia sempre és millor si la persona disposa de suport social i d’un clima familiar favorable. Les relacions cordials i de recolzament entre els diferents membres de la família faciliten una millor evolució de la malaltia. S’ha de tenir en compte que els familiars de la persona afectada per esquizofrènia també necessitaran ajut i recolzament per part de l’equip de professionals.

3. Ser un element actiu, és a dir, participar juntament amb l’equip de professionals en la presa de decisions per trobar l’ajuda necessària més adient en cada moment.

4. Mantenir el tractament farmacològic pautat i les teràpies psicosocials acordades en el pla terapèutic en tot moment, sigui quin sigui el moment evolutiu de la malaltia.

La persona afectada per una esquizofrènia s’ha de responsabilitzar del seu tractament farmacològic. És aconsellable que un familiar també hi participi, de cara a poder col·laborar si cal en l’organització i l’administració dels diferents fàrmacs.

Recomanacions:

  • Cal organitzar la medicació de manera que sigui fàcil prendre-se-la correctament i en el moment adequat. S’ha de tenir en un lloc accessible i utilitzar petites estratègies per evitar els oblits, com per exemple posar-se l’alarma del mòbil per a les preses de primera hora del matí, deixar-se la presa preparada a la tauleta de nit per no haver-se de llevar i poder descansar correctament, o fer servir un pastiller diari o setmanal.
  • Incorporar la presa de medicació en les activitats de cada dia també és una manera de reduir els oblits. Per exemple, fer coincidir la presa del matí amb l’esmorzar. També pot ajudar deixar-la en un lloc visible.
  • Buscar ajuda i suport externs de familiars, de cuidadors professionals, d’amics, etc.
  • Cal saber fins quin dia es disposa de medicació, tenir receptes a casa per poder anar a la farmàcia en qualsevol moment, demanar hora per anar a buscar receptes amb temps, i no esperar a quedar-se sense medicació a casa. No s’aconsella acumular un excés de medicació. Cal revisar periòdicament la data de caducitat dels fàrmacs.

 

5. Mantenir un bon estat de salut. S’ha de fer una alimentació saludable, activitat física i exercici físic adequats als problemes de salut derivats dels efectes secundaris del tractament farmacològic, com l’obesitat o la hipertensió arterial, reposar i dormir correctament, reduir l’estrès i fer activitats d’oci.

Recomanacions:

  • No s’han de consumir tòxics, ja que poden empitjorar els símptomes de la malaltia i ser desencadenants d’una recaiguda.
  • Deixar de fumar millora la capacitat respiratòria i fa sentir millor la persona amb ella mateixa. Es pot demanar assessorament a la infermera de salut mental, que pot ajudar a anar reduint el consum de tabac. Deixar-ho completament no sempre és possible, però ja és un gran guany poder reduir el nombre de cigarretes per dia.
  • Menjar sa i evitar el sedentarisme contribuirà a guanyar benestar físic i a la vegada psicològic. Això fa sentir-se millor amb un mateix i repercuteix positivament en l’autoestima.

 

6. Vincular-se a fundacions i associacions de salut mental dirigides a persones afectades i als seus familiars. Les associacions de familiars i persones amb problemes de salut mental fan una important tasca de suport, d’informació i d’assessorament a les persones afectades per una malaltia mental i a les seves famílies. Tanmateix, també duen a terme una feina de sensibilització pública i de reivindicació dels drets de les persones amb problemes de salut mental, a la vegada que creen i gestionen recursos i serveis per a aquestes persones i les seves famílies. És també un bon espai perquè la persona afectada o els familiars puguin compartir les seves vivències i experiències, i ajudar a la resta dels membres del grup. En cap moment aquesta vinculació s’ha de viure com una obligació.

Els serveis que es poden trobar en aquestes associacions són:

  • Informació sobre tots els factors relacionats amb la malaltia (tractaments, investigacions) i els factors que interfereixen en la vida i la salut de les persones que la pateixen (afectats i cuidadors).
  • Suport a malalts i familiars.
  • Orientació en la presa de decisions sobre el tractament.
  • Grups d’ajuda mútua, formats per un nombre reduït de persones, on s'estableix la relació, l’intercanvi d’experiències i el recolzament entre les persones de manera franca i oberta. Habitualment una persona voluntària o un professional dinamitza el grup.
  • Sensibilització de la societat sobre la malaltia. Lluita contra l’estigmatització i l’autoestigmatització.
  • Informació sobre ajudes econòmiques. Els treballadors socials d’aquestes entitats són els que, després de fer una entrevista, valoren la situació social, familiar i econòmica de la persona afectada i, segons els resultats, proposen accedir als diferents recursos.
  • Activitats o tallers. Són espais, creats tant per a malalts com per a familiars, que afavoreixen una activitat o una relació amb altres persones que es troben en una situació similar. És important ocupar el temps amb activitats que relaxin, distreguin i facilitin la relació amb els altres. Per exemple, clubs socials, que programen tallers i activitats diverses (sortides de cap de setmana, equip esportiu, etc.).
  • Activisme, de cara a promoure, protegir i defensar els drets i els interessos de les persones amb trastorns mentals. Aquests drets inclouen assumptes legals, ètics, mèdics i laborals.
  • Voluntariat. Hi ha associacions i entitats que ofereixen suport a través de persones voluntàries.


7. Considerar els possibles beneficis de les teràpies complementàries, que poden ser una ajuda per a la millora i el control de la salut, tant per a les persones amb un trastorn mental, com ara l’esquizofrènia, com per a les seves famílies. Les teràpies complementàries no curen l’esquizofrènia, sinó que ajuden a alleugerir o reduir els efectes secundaris de la malaltia o dels tractaments. És important consultar l’equip terapèutic de salut mental i resoldre els dubtes sobre l’ús d’aquestes teràpies conjuntament amb els tractaments pautats.

8. Gestionar els certificats de disminució i minusvalidesa. Les persones amb alguna malaltia crònica poden presentar una disminució de la capacitat per fer les activitats de la vida diària. El certificat de disminució, que a Espanya concedeix el departament de serveis socials de cada comunitat autònoma, és un document que expressa en tants per cent el grau de limitació o disminució que té cada persona per desenvolupar qualsevol activitat de la vida diària. Es valoren la discapacitat que té la persona i també els factors socials complementaris, com ara l’entorn familiar o la situació laboral, educativa i cultural, que si no són els adequats poden dificultar la integració de la persona. A partir d’un grau de disminució igual o superior a un 33 %, l’administració posa a disposició de la persona un conjunt de recursos dirigits a millorar la seva qualitat de vida. Com a exemple de recursos, hi ha les deduccions en la declaració de renda, els beneficis per a les empreses que contractin persones amb un certificat de disminució o les ajudes per a l’adquisició d’habitatges de protecció oficial. Per a més informació o per a la gestió del certificat de disminució, cal adreçar-se al professional de treball social del centre sanitari, que és qui pot orientar millor la gestió a fer; un altre possible recurs és el departament de serveis socials de l’ajuntament corresponent al lloc de residència.

9. Les prestacions econòmiques. Hi ha diverses prestacions per incapacitat i prestacions a favor de familiars.

Els diferents tipus d’incapacitat i les prestacions relacionades són:

  • Incapacitat permanent parcial per a la professió habitual: Ocasiona al treballador una disminució igual o superior al 33 % en el seu rendiment, sense impedir que pugui fer les tasques fonamentals de la seva professió habitual.
  • Incapacitat permanent total per a la professió habitual: Inhabilita el treballador per al desenvolupament de totes les tasques, o de les fonamentals, de la professió habitual; el treballador, però, pot fer una altra feina.
  • Incapacitat permanent absoluta per a tot tipus de treball: Inhabilita completament el treballador per a qualsevol professió. Equival al 100 % de la base reguladora.
  • Gran invalidesa: El treballador presenta una incapacitat permanent i, com a conseqüència de pèrdues anatòmiques o funcionals, necessita l’assistència d’una altra persona per a les activitats més essencials de la vida diària, com vestir-se, desplaçar-se o menjar. Permet una prestació del 100 % de la base reguladora, incrementada en un 50 % destinat a remunerar a la persona cuidadora.
  • Pensió no contributiva d’invalidesa: Prestació per a persones que no poden acollir-se al sistema contributiu de pensions (les anteriorment descrites). S’adreça a persones d’entre 18 i 65 anys amb un reconeixement de disminució permanent igual o superior al 65 % de caràcter físic, psíquic o sensorial, sense recursos econòmics suficients. Quan la persona té un grau de discapacitat igual o superior al 75 % i se li reconeix l’ajuda d’una tercera persona, la prestació s’incrementa en un 50 %.

 
Les prestacions a favor de familiars:

  • Prestació per fill a càrrec: Assignació econòmica que es lliura per cobrir una situació de necessitat o d’excés de despeses a causa d’haver-se de fer càrrec d’una persona amb incapacitat.

Per a més informació, es pot consultar l’apartat de Benestar Social i Família del lloc web de la Generalitat de Catalunya:


Seguretat social. Pensions

p Llegir més...

Esquizofrènia en les etapes del cicle vital
pP@)

1. L'esquizofrènia en la infància, 2. L'esquizofrènia en l'adolescència, 3. L'esquizofrènia en l'adultesa, 4. L'esquizofrènia en la vellesa

 

1. L'esquizofrènia en la infància

Durant la infància és molt difícil el diagnòstic de l’esquizofrènia, ja que abans dels 5 anys l’esquizofrènia té trets comuns amb l’autisme, la qual cosa fa difícil fer un diagnòstic diferencial entre els dos trastorns. Els símptomes que poden detectar-se en aquesta etapa tenen a veure amb la relació que l’infant té amb l’exterior (inhibició i aïllament, el nen es troba en el seu propi món) i només amb el pas del temps seran més clars els signes i símptomes específics de l’esquizofrènia, que no difereixen gaire als de l’esquizofrènia en l’adult.


L’aparició d’una malaltia com l’esquizofrènia en un infant provoca en els pares un estat emocional que acostuma a manifestar-se seguint les etapes típiques del dol, és a dir, negació, enuig, regateig, aflicció i acceptació final. És molt important que arribin a l’etapa final i que acceptin la malaltia del fill com una cosa que formarà part de la seva vida  i, per tant, que necessiten informar-se i adquirir els coneixements necessaris per ajudar el menut a conviure-hi i a arribar a tenir el màxim d’autonomia possible. A Catalunya, tota aquesta informació, ajut i suport es poden rebre en els centres de salut mental infantil i juvenil (CSMIJ) de referència.

A més de les necessitats específiques generades per l’esquizofrènia, sempre cal tenir en compte les característiques específiques dels nens, i les demandes i els requeriments de salut propis d’aquesta etapa del cicle vital.

Infància, consells de salut


2. L'esquizofrènia en l'adolescència 

L’adolescència és l’etapa de la vida en què hi ha una major incidència en l’aparició de l’esquizofrènia, sobretot en els darrers anys d’aquest període, a causa dels diversos factors típics d’aquesta etapa, com ara els canvis hormonals, neurològics i immunitaris, que, afegits als canvis psicològics i socials, fan que l’adolescent sigui especialment vulnerable.

Entre els 16 i els 25 anys acostumen a presentar-se els primers signes de la malaltia (etapa prodròmica) i apareixen els primers canvis:

  • En la conducta, com ara aïllament, deteriorament escolar o laboral, abandonament de la higiene personal.
  • En l’estat d’ànim, com ara irritabilitat o depressió.
  • En els processos de pensament, com ara dificultat en l’atenció i la concentració, confusió o suspicàcia.
  • Físics, com alteracions del son, de la gana, disminució de l’energia o interès sorprenent per temes esotèrics o estranys, que no havien interessat en èpoques anteriors.


Aquests canvis es produeixen generalment de forma gradual i, per tant, difícil d’identificar, tant per al noi o la noia com per als que els envolten.

En aquest període, en el qual l’adolescent passa la major part del temps a l’escola o l’institut, cal que els pares i els familiars més propers mantinguin una especial atenció i contacte amb el centre (entrevistes i seguiments amb el tutor), per tal de copsar al més aviat possible l’aparició de qualsevol senyal d’alerta.

La utilització descontrolada en els adolescents de les noves tecnologies (ordinadors, Internet, videojocs, etc.) pot ser un element desestabilitzador, ja que afavoreixen la desconnexió del món real i propicien l’aïllament. Per això, és molt recomanable que la família i l’escola treballin conjuntament per promocionar l’ús saludable d’Internet, les xarxes socials i, en general, de totes les tecnologies de la informació i la comunicació (TIC).

Aquesta és una etapa del cicle vital en la qual les habilitats socials estan en ple procés de desenvolupament, en la qual es cerca la immediatesa en el benestar i en la resolució de conflictes, i en la qual es busquen ajudes i suports externs, molt sovint en el grup d’iguals. Totes aquestes circumstàncies constitueixen també factors de risc, ja que aquest context afavoreix l’ús de drogues i substàncies estimuladores o desinhibidores, com l’alcohol, la cocaïna, les amfetamines i el cànnabis (elements tots ells que poden desequilibrar l’estat mental).

A més de les necessitats especifiques generades per l’esquizofrènia, sempre cal tenir en compte les característiques específiques dels adolescents, i les demandes i els requeriments de salut propis d’aquesta etapa del cicle vital.

Adolescència, consells de salut


3. L'esquizofrènia en l'adultesa

En l’adultesa les possibilitats de que es desenvolupi una esquizofrènia són menors que en l’etapa de l’adolescència, però no és impossible. En aquesta etapa del cicle vital, les ruptures, els canvis en els rols socials (separacions, mort de familiars, etc.) o els canvis en l’entorn laboral poden propiciar i generar un major estrès, cosa que pot provocar, en persones vulnerables, que es desenvolupi la malaltia també en aquesta etapa de la vida.

L’ús o l’abús de substàncies psicoactives i drogues (alcohol, cànnabis, cocaïna, etc.) poden ser desencadenants d’un procés de psicosi en qualsevol època de la vida i, per tant, també de l’esquizofrènia.

En el cas que la persona faci anys que la pateix, generalment en l’adultesa l’esquizofrènia té un millor maneig, perquè tant la persona afectada com la família han aprés a conviure amb la simptomatologia negativa i a identificar la fase prodròmica.

És en aquesta etapa de la vida en la qual la persona desenvolupa la seva vida social i familiar, i assumeix la major part de les seves responsabilitats i rols. Patir esquizofrènia pot fer que aquests rols i responsabilitats no s’exerceixin amb normalitat, alhora que es poden veure reduïdes les possibilitats de prosseguir el desenvolupament personal, social i professional propi d’aquesta època de la vida. Tot això fa que el suport que la persona adulta pot rebre en els llocs d’atenció específics pugui ser-li molt útil per tal que desenvolupi al màxim les seves habilitats socials.

A més de les necessitats especifiques generades per l’esquizofrènia, sempre cal tenir en compte les característiques específiques de l’adultesa, i les demandes i els requeriments de salut propis d’aquesta etapa del cicle vital.

Adultesa, consells de salut


4. L'esquizofrènia en la vellesa

El desenvolupament d’una esquizofrènia en la vellesa és força improbable. La situació més habitual en aquesta etapa vital és que la malaltia hagi estat un procés que ha acompanyat la trajectòria de la vida de la persona des de fa anys i que, per aquest motiu, es pugui trobar ara més aïllada o, fins i tot, sola. Els familiars que més de prop segueixen l’acompanyament en altres etapes del cicle vital solen ser els pares, que en aquesta època ja no hi són. És un moment en què cobra gran importància la vinculació social, al veïnat, al centre de salut i en què cal potenciar els recursos de la xarxa social del seu entorn.

En la vellesa cal mantenir l’atenció en els punts que fan referència al seguiment del tractament, amb especial atenció al manteniment dels hàbits personals d’higiene, d’alimentació i de vigilància de la salut. El risc de patir malalties i incapacitats que acompanya aquesta etapa vital s’incrementa amb la vulnerabilitat afegida que suposa un mal control de la esquizofrènia.

D’altra banda, en aquesta etapa de la vida solen aparèixer els dèficits cognitius, que es manifesten amb pèrdua de memòria, dificultat de concentració, etc. Si, a més, la persona gran pateix esquizofrènia, és molt necessari, per poder garantir la seva vinculació al sistema de salut, poder comptar amb el recurs del pla de servei individualitzat (PSI).

A més de les necessitats especifiques generades per l’esquizofrènia, sempre cal tenir en compte les característiques específiques de la vellesa, i les demandes i els requeriments de salut propis d’aquesta etapa del cicle vital.
 
Vellesa, consells de salut 

p Llegir més...

Problemes de salut relacionats
pP@)

Les persones afectades per una esquizofrènia tenen un major risc de tenir altres problemes de salut, alguns dels quals relacionats amb el tractament i d’altres deguts als estils de vida no saludables, com els hàbits alimentaris inadequats, el sedentarisme o el consum de substàncies com l’alcohol i el tabac.

Per tant, cal ser conscient que determinats tractaments farmacològics contribueixen, amb els seus efectes no desitjats, a incrementar els problemes de salut.

En primer lloc el desenvolupament de la síndrome metabòlica associada als neurolèptics atípics, que provoca 1. Obesitat, 2. Diabetis tipus II, 3. Dislipèmia (increment del colesterol LDL, també anomenat colesterol dolent, i del nivell de triglicèrids a la sang) 4. Malalties cardiovasculars.

D’altra banda, un dels efectes no desitjats d’aquests fàrmacs és un increment de la prolactina, que provoca dificultats i/o alteracions sexuals com la 5. Disfunció erèctil. Aquesta alteració en la sexualitat podria comportar que la persona deixés de prendre la medicació, amb el conseqüent risc d’una possible recaiguda.

A més, alguns dels signes i símptomes de la síndrome descrita es poden desenvolupar o agreujar per l’existència d’hàbits de vida no saludables.

 

1. Obesitat.

A més de poder formar part de la síndrome metabòlica (possible efecte advers del tractament farmacològic amb neurolèptics), l’obesitat també pot ser conseqüència d’una alimentació poc equilibrada. Tant en un cas com en l’altre és essencial seguir:


2. Diabetis tipus II.

A més de poder formar part de la síndrome metabòlica (possible efecte advers del tractament farmacològic amb neurolèptics), la diabetis tipus II pot veure’s afavorida per la presència d’obesitat. En aquest sentit és essencial seguir les recomanacions per a les persones amb diabetis.


3. Dislipèmia.

La dislipèmia es manifesta per l’increment del colesterol LDL o colesterol dolent i del nivell de triglicèrids a la sang. A més de poder formar part de la síndrome metabòlica (possible efecte advers del tractament farmacològic amb neurolèptics), la dislipèmia pot ser conseqüència, totalment o parcialment, de l’obesitat i d’una alimentació poc saludable. Es recomana seguir les pautes per a una alimentació saludable.

 

4. Malalties cardiovasculars.

Els estudis recents indiquen que la incidència de les malalties cardiovasculars en les persones que tenen esquizofrènia és el doble que en la població general. Aquest increment es pot relacionar, d’una banda, amb la síndrome metabòlica associada als neurolèptics atípics i, de l’altra, també pot ser una conseqüència d’hàbits no saludables, com una mala alimentació, la manca d’exercici físic i el tabaquisme (addicció crònica al tabac), fortament implantat en aquestes persones.

En aquest sentit és essencial seguir:

 

5. Disfunció erèctil

La disfunció erèctil és una disfunció sexual masculina. Succeeix quan apareixen dificultats per aconseguir o mantenir l’erecció del penis.

És recomanable abordar aquesta situació a la consulta amb el professional de la salut. Sovint, és un tema del qual s’és reaci a parlar, fet que ocasiona una preocupació sobrefegida. En aquest cas, el diàleg i la col·laboració amb la parella faran que la situació sigui més suportable. Pot ser d’especial utilitat incorporar estratègies de massatges i jocs previs, que podrien ajudar a augmentar la resposta erèctil en el penis de l’home.

És aconsellable mantenir uns hàbits de vida saludables per millorar aquesta disfunció: deixar de fumar, no prendre begudes alcohòliques, no prendre medicaments sense prescripció, realitzar exercici físic i procurar obtenir un descans reparador.

p Llegir més...

Situacions de vida relacionades
pP@)

  1. Viatjar
  2. Embaràs 
  3. Activitat laboral

 

1. Viatjar

Igual que succeeix amb les persones amb d’altres problemes de salut, la persona amb esquizofrènia pot viatjar quan estigui en fase de recuperació, sempre que, igual que en qualsevol altra situació de la malaltia, prengui les precaucions necessàries.

En primer lloc, cal assegurar que es disposa de la farmaciola necessària. Si el viatge és de curta durada, cal preparar el tractament farmacològic indicat per als dies que perduri el viatge, per tal de garantir que es tindrà medicació suficient. És aconsellable portar sempre medicació per a alguns dies més dels previstos, en previsió de retards en el viatge de tornada, encara que hi pot haver problemes per entrar en un altre país si la quantitat de medicació és excessiva o si no es té la recepta corresponent. Segons l’acord vigent en els països europeus, una persona està autoritzada a portar medicaments per a tres mesos.

Els medicaments s’han de dur a l’equipatge de mà i no en les maletes que s’hagi de facturar, i han d’anar sempre en els seus envasos originals, on estaran més ben protegits de la humitat i de la llum. No obstant això, si es porten diversos envasos del mateix medicament, és prudent repartir-los entre l’equipatge de mà i el facturat. S'han d’evitar els pastillers, ja que, a diferència dels envasos originals, no porten el nom ni el prospecte dels medicaments que contenen i no són idonis per conservar-los en bon estat. A més, provoquen moltes suspicàcies en els funcionaris de duanes i es pot donar el cas que siguin requisats amb tot el seu contingut. Per evitar incidències també es recomana portar un informe mèdic on constin els medicaments prescrits i les dosis. No cal que sigui un informe mèdic oficial, però ha de ser un informe signat pel metge prescriptor d’aquests medicaments (un metge psiquiatre).

Si el viatge és de llarga durada, és preferible evitar portar un excés de medicació: s’ha de preparar una farmaciola tal com s’indica per a viatges curts i després, si és possible, aconseguir la medicació necessària en el lloc de destinació. Per a això, caldrà obtenir una recepta reglada del centre de salut on consti tota la medicació prescrita, les dades identificatives de la persona que la pren, i les del centre especialitzat i el facultatiu prescriptor. Això ajudarà a aclarir qualsevol dubte en el cas que calgui acudir a un centre de salut o a les farmàcies expedidores del lloc de destí.

Tota persona que tingui un problema de salut crònic, com és el cas de l’esquizofrènia, és important que segueixi un conjunt de mesures per viatjar de forma segura i saludable.

Viatjar i tenir un problema de salut crònic

 

2. Embaràs

Per a qualsevol dona, quedar-se embarassada en un moment adequat és primordial. Per això, és molt important que les dones amb esquizofrènia i amb vida sexual activa, primer, facin servir el mètode anticonceptiu més adequat a les seves característiques i, segon, sempre d’acord amb el seu equip de salut, verifiquin els avantatges i els inconvenients d’un embaràs, així com el moment més adient per aquest embaràs.

Si la dona amb esquizofrènia planteja el desig de quedar-se embarassada, és imprescindible que l’equip terapèutic i els professionals, en col·laboració amb la persona afectada, dissenyin les estratègies més adients per a ella i per al futur nadó, i assegurin un seguiment personalitzat.

En el cas d’un possible embaràs, cal tenir en compte que és molt important, tant per a la mare com per al fetus, portar un bon control terapèutic abans i durant l’embaràs, i després del part. Això vol dir que l’equip terapèutic haurà de valorar la relació risc-benefici de deixar o fer canvis en la medicació antipsicòtica. Els canvis en la medicació no controlats pels professionals incrementen el risc que el fill pateixi esquizofrènia, dada que forma part de la informació que l’equip terapèutic haurà de donar a la dona per tal que pugui prendre una decisió informada.

El període de risc màxim per a la dona és el puerperi. Durant l’embaràs, disminueixen els símptomes de malalties com l’esquizofrènia, però s’agreugen en el puerperi, de manera que augmenta el risc de patir depressió puerperal. Per això és essencial intensificar el control i el seguiment de la gestant amb esquizofrènia, per la qual cosa és important que hi hagi una comunicació fluïda entre l’equip obstètric i l’equip de salut mental, que pot evitar descompensacions de la malaltia i que afavorirà un bon control de la situació de salut.

Es recomana tenir en compte i ajustar a les necessitats de salut de cada persona els consells per a un embaràs i part saludables.

Embaràs, consells de salut
Part, consells de salut

 

3. Activitat laboral

És important, en la mesura que es pugui, que les persones amb esquizofrènia, un cop superada la fase d’agudització o de recaiguda, continuïn amb una vida normal el més aviat possible. En molts casos poden continuar fent la seva feina habitual, depenent del tipus de tractament farmacològic que rebin i del tipus de feina que facin; per tant, si això és possible, continuar amb l’activitat laboral és la millor opció per a la recuperació de la persona que pateix aquest trastorn.

Podria donar-se el cas que, pel tipus de feina prèvia, es faci necessari disminuir el ritme d’exigència laboral, reduir la jornada o sol·licitar un canvi de lloc de treball. Si aquestes opcions no fossin possibles, la persona afectada pot cercar, dins la xarxa d’atenció a la salut mental, equips que treballin la rehabilitació psicosocial i facin recolzament a la inserció laboral.

p Llegir més...

Factors i conductes de protecció
pP@)

És molt important fomentar els factors i les conductes de protecció i, sempre amb la participació activa de la persona afectada i del seu entorn familiar i social, promocionar la seva autonomia i la seva responsabilitat davant de la situació de salut.

Factors i conductes de protecció relacionats amb: 1. L’aparició de la malaltia; 2. El control de complicacions o problemes de salut; 3. L’evolució i el tractament de la malaltia.

 

1. Relacionats amb l’aparició de la malaltia

Al marge dels factors genètics lligats al desenvolupament de l’esquizofrènia, que són inevitables i immodificables, hi ha un seguit de conductes protectores encaminades a treballar sobre els factors desencadenants (com el consum de drogues o els factors estressants) de la malaltia i que n’eviten o n’endarrereixen l’aparició.

Aquestes conductes tenen a veure amb la prevenció de l’ús indiscriminat de les tècniques de la informació i la comunicació (TIC), i de l’ús de substàncies tòxiques com el cànnabis, l’alcohol, etc., així com amb un bon entrenament per a la gestió de les situacions d’estrès i de feina per augmentar la resiliència.

En el desenvolupament d’aquests factors protectors, tenen un paper essencial la família i l’escola, en el cas dels nens i adolescents. Davant d’una situació de sospita de risc, és aconsellable i adient una consulta amb l’equip de salut d’atenció primària (metge o infermera), que podrà explorar i valorar amb més profunditat la situació i intervenir de forma precoç.

 

2. Relacionats amb el control de complicacions o problemes de salut

Entre els factors i conductes de protecció relacionats amb el control de complicacions o problemes de salut, és important:

  • Estar en contacte amb l’equip de salut primària per tal de programar periòdicament analítiques de sang per tal de controlar la glucèmia, el colesterol o bé si hi ha alguna alteració hormonal, per exemple, en la prolactina.
  • Controlar regularment la pressió arterial i el pes per prevenir l’aparició de malalties cardiovasculars.
  • Fer-se un electrocardiograma (ECG) cada any.
  • Fer revisions odontològiques, oftalmològiques i ginecològiques anualment.
  • Disposar d’una xarxa de recursos estable i identificada, és a dir, tenir un equip de salut de confiança i proper al qual poder consultar dubtes o problemes que sorgeixin en el dia a dia. Això augmenta la confiança de la persona amb malaltia mental i la promoció en l’autocura.
  • Tenir un entorn familiar, escolar i laboral estable que doni suport a la persona, que augmenti la seva confiança, la seva autonomia i la seva responsabilitat en el control de la malaltia.
  • Utilitzar fonts d’informació i coneixement acreditades i disponibles que permetin prendre decisions adaptades a les necessitats de cada persona, controlar la malaltia i millorar la qualitat de vida.

 

3. Relacionats amb l’evolució i el tractament de la malaltia

L’element protector més destacat és, sens dubte, la implicació familiar en el tractament i el control de la situació de salut del malalt. El coneixement adient de la malaltia i el seu suport a la persona afectada són fonamentals per a un bon curs de la malaltia. Per això és important la incorporació i l’assistència de la família als espais terapèutics destinats a ells (grups familiars), sense oblidar la necessitat de la participació activa d’aquesta família en el pla terapèutic.

En aquest sentit, l’OMS aconsella:

  • Seguir les indicacions terapèutiques i informar l’equip de salut d’aquelles modificacions que puguin generar alerta.
  • Tenir la màxima informació possible sobre la malaltia i no quedar-se amb dubtes, ni sobre la malaltia ni sobre els tractaments aplicats.
  • Fixar-se objectius modestos i realistes amb la persona que té la malaltia. És preferible que compleixi amb una tasca petita abans que no pas que no faci res.
  • Potenciar o afavorir el diàleg amb la persona sobre allò que li preocupa.


Els professionals poden ajudar la família a no posar l’esperança en “curacions” o “tractaments” unilaterals miraculosos sinó en la continuïtat de l’atenció i en la seva participació. La vinculació i la participació propera de la família faciliten que els seus membres acceptin millor els efectes negatius de la malaltia.

Un bon seguiment del pla terapèutic també és un factor que disminueix considerablement la possibilitat de recaigudes.

També són elements protectors tots els relacionats amb el control de la situació de salut i, en especial, el manteniment d’uns espais de relació social (associacions lúdiques, de l’entorn, o associacions de malalts com FECAFAMM), que tracten d’evitar l’aïllament de la persona afectada per l’esquizofrènia.

p Llegir més...

Factors i conductes de risc
pP@)

Per evitar i controlar tots aquests factors i conductes de risc associats a l’esquizofrènia, cal fer un seguiment i un control periòdics de la situació de salut de cada persona, fomentar els factors i conductes de protecció i, sempre amb la participació activa de la persona afectada i del seu entorn familiar i social, promocionar la seva autonomia i la seva responsabilitat davant la situació de salut.

Factors i conductes de risc relacionats amb: 1. L’aparició de la malaltia; 2. L’aparició de complicacions o problemes de salut; 3. L’evolució de la malaltia; 4. Els hàbits de vida no saludables; 5. Els signes i els símptomes negatius de la pròpia malaltia; 6. Els signes i símptomes positius de la pròpia malaltia.

 

1. Relacionats amb l’aparició de la malaltia

L’aparició de l’esquizofrènia pot tenir diverses causes que es poden veure afavorides per unes conductes o factors desencadenants; per tant, si es poguessin disminuir aquestes conductes, s’aconseguiria minimitzar el risc d’aparició de la malaltia. Els dos factors desencadenants modificables són el consum de drogues legals i il·legals, i les situacions d’estrès important.

 

2. Relacionats amb l’aparició de complicacions o problemes de salut

Les persones que pateixen esquizofrènia tenen un major risc de tenir altres problemes de salut associats. Alguns d’aquests problemes de salut són efectes secundaris de la medicació i d’altres són conseqüència dels estils de vida poc saludables, com els hàbits alimentaris inadequats, el sedentarisme i l’abús del tabac, de l’alcohol i de les drogues il·legals, el quals, a banda de perjudicar la salut en general, poden desencadenar nous episodis greus de la malaltia.

 

3. Relacionats amb l’evolució de la malaltia

Les conductes de risc que poden afectar el control de la malaltia i de la simptomatologia tenen a veure fonamentalment amb el no seguiment del pla terapèutic acordat amb els professionals especialistes. Encara que cal tenir molt present l'efecte de qualsevol droga il·legal i l'alcohol, que per tant cal evitar.

  • Irregularitats en el seguiment terapèutic 

    Qualsevol irregularitat en el seguiment del pla terapèutic pot afavorir una reagudització de la malaltia o un empitjorament en l’estat de salut, ja que el pla terapèutic pactat entre l’equip de salut mental i la persona afectada està dissenyat de forma individual i només aconseguirà evitar les descompensacions si es segueix acuradament.  
  • Irregularitats en el seguiment farmacològic 

    De la mateixa manera que les irregularitats en el seguiment del pla terapèutic, la interrupció o la irregularitat en el seguiment farmacològic estan altament associades a l’aparició de recaigudes; per tant, cal ser molt conscient de la necessitat d’aquest seguiment.

 

4 . Relacionats amb els hàbits de vida no saludable

La irregularitat en els horaris per menjar i descansar és un element que, a més d’afectar la salut en general, no afavoreix la consecució de paràmetres regulars, que són tan necessaris en persones afectades d’esquizofrènia.

El sobrepès, l’obesitat, les malalties respiratòries, la hipertensió i les alteracions del nivell de colesterol a la sang són problemes de salut relacionats també amb hàbits no saludables que solen acompanyar els malalts d’esquizofrènia, problemes que molt sovint poden reduir les seves expectatives de vida.

 

5. Relacionats amb els signes i els símptomes negatius de la pròpia malaltia

Hi ha un seguit de factors i conductes de risc associats a la simptomatologia negativa de l’esquizofrènia que poden ser perjudicials per a la salut de la persona afectada, com poden ser la inactivitat i el sedentarisme, així com la desvinculació d’àmbits socials (associacions o grups d’amics amb interessos comuns, esportius, lúdics, etc.) o l’abandonament d’altres activitats relacionals. Són factors i conductes que faciliten l’aïllament i es consideren de risc per a la persona afectada per l’esquizofrènia.

 

6. Relacionats amb els signes i símptomes positius de la pròpia malaltia

Hi ha un seguit de factors i conductes de risc associats a la simptomatologia positiva que són les més importants que poden aparèixer en el context de la recaiguda i, per tant, quan hi ha al·lucinacions i deliris. Són les conductes agressives i/o violentes i el suïcidi.

p Llegir més...

Repercussions personals, familiars i socials
pP@)

L’esquizofrènia és una malaltia que pot arribar a tenir una repercussió important en la qualitat de vida de la persona que la pateix. En major o menor mesura, se’n pot veure afectades l’activitat social i laboral, les relacions personals i familiars o, fins i tot, la cura d’un mateix.

És important saber les possibles repercussions que pot tenir la persona que pateix la malaltia i prendre les mesures adequades per minimitzar-les.

1. Personals; 2. Familiars; 3. Socials

 

1. Personals

Les repercussions personals depenen de l’etapa de la vida i del moment evolutiu en què es troba la persona afectada, és a dir, que no afectaran de la mateixa manera si per exemple l’esquizofrènia es diagnostica a un adolescent o a un adult jove o a un pare de família.

El moment del diagnòstic per a qualsevol problema de salut és una etapa de preocupació, i ho és encara més quan aquest diagnòstic té a veure amb l’esfera mental de la persona.

És molt important com afronta aquest diagnòstic la persona afectada i l’entorn, ja que condiciona en gran mesura l’acceptació del tractament que se li proposa i l’evolució posterior del trastorn.

Pot ser que la persona afectada no accepti aquest diagnòstic, això pot comportar reticències en la acceptació de l’estratègia terapèutica indicada, és a dir el tractament prescrit o el lloc on s’ha de realitzar el tractament (unitat hospitalària, etc.). En aquestes situacions cal assegurar una continuïtat assistencial amb la persona o amb la família per poder avaluar l’evolució i intervenir amb l’objectiu que la persona accepti uns acords terapèutics mínims.

És important que la persona afectada accepti ajuda de l’equip de salut tan aviat com sigui possible; atribuir les repercussions personals (dificultats laborals, pèrdua d’amistats, etc.) a causes alienes pot endarrerir l’inici i la implicació d’un pla terapèutic, el qual, a la vegada, ha de permetre, a la llarga, minimitzar totes aquestes repercussions. D’altra banda, iniciar el tractament precoçment fa que la fase activa de la malaltia sigui més curta i es pugui iniciar la recuperació abans.

L’evolució de la malaltia és molt variable; depèn, entre d’altres, de factors com les condicions sociofamiliars i culturals, el compliment del tractament, l’abstinència de tòxics i la manca de situacions d'estrès.

Durant l’anomenada fase activa de la malaltia, la persona confon el que és real amb el que no ho és i pateix alteracions en el pensament i en la percepció, aquestes alteracions fan que actuï d’una manera diferent a l’esperada. Això es reflecteix en l’aparició de dificultats en les diferents activitats diàries.

El funcionament de la persona malalta es veu afectat de manera general i també afecta les relacions amb les altres persones. Per exemple, l’adolescent que pateix una fase activa de la malaltia pot tenir problemes per concentrar-se, fet que dificulta seguir el ritme d’estudi. L’adolescent malalt també pot evitar el contacte amb altres i aïllar-se a causa d’alguns pensaments que pot tenir, com ara que algú li vol fer mal o que les altres persones estan en contra seu; aquest aïllament impedeix fer amics o mantenir-los, i en aquesta edat l’amistat és molt importants per al desenvolupament personal i el sentiment de pertinença al grup.

La dificultat per expressar sentiments i emocions (abatiment afectiu), la dificultat per gaudir de les coses plaents (anhedonia), la indiferència aparent davant els estímuls, la sensació de buit i la manca de voluntat o de desig de fer les tasques quotidianes o necessàries (abúlia) són símptomes negatius de la malaltia que s’intensifiquen quan amb el tractament farmacològic millora el control dels símptomes positius.

Molts dels símptomes negatius de la malaltia s’atribueixen erròniament als efectes adversos del tractament farmacològic i això fa que sovint algunes persones optin per abandonar la medicació. Abans de prendre aquesta decisió cal parlar-ne amb l’equip de salut per tal de poder avaluar-la juntament.

L’abandonament del tractament farmacològic és la causa més important de les recaigudes, a més empitjora el curs de la malaltia. Cal mantenir el tractament durant el temps indicat pel metge encara que els símptomes hagin millorat o hagin desaparegut per tal d’evitar que reapareguin.

Un dels objectius del tractament en la fase de recuperació és que la persona afectada pugui assolir un funcionament tan autònom i independent com sigui possible. L’estabilització no sempre és imminent; sovint això comporta que la persona afectada perdi l’autoestima, per això cal ajudar-la a redefinir el seu projecte de vida i a assolir una satisfacció personal plena.

No és estrany que la persona afectada d’esquizofrènia vulgui accelerar el procés de recuperació; però cal tenir en compte que és un procés lent i no és aconsellable forçar una recuperació ràpida. Una estratègia que es recomana és organitzar el dia a dia, afavorir les rutines i reduir les pressions i l’estrès, per tal de poder assumir responsabilitats de forma progressiva i evitar alhora la sobreprotecció.

En la fase de recuperació de la malaltia, la participació en teràpies de rehabilitació psicosocial facilita la reinserció i evita que es perpetuïn en el temps els símptomes negatius de la malaltia. Sovint, les reserves a acceptar el diagnòstic d’esquizofrènia, juntament amb l’estigma que acompanya les malalties o trastorns mentals, fan que la persona es mostri reticent a participar en aquests tipus de teràpies rehabilitadores. 

El desconeixement d’aquest tipus de trastorn per la societat en general —sovint potenciat per estereotips utilitzats pels mitjans de comunicació i el cinema— pot fer que qui el pateixi no vulgui que les persones de l’entorn ho sàpiguen per por al rebuig social.

Qui pateix esquizofrènia és la mateixa persona que era abans del diagnòstic: patir una malaltia no la fa una persona diferent. Les alteracions del pensament, de la percepció sensorial, de la conducta, de l’afectivitat, del llenguatge i de la comunicació, són símptomes de la malaltia que cal conèixer i controlar, però que no identifiquen la persona. 

És aconsellable parlar de la malaltia i dels símptomes amb les persones properes per poder lluitar contra els conceptes erronis que envolten l’esquizofrènia. La persona que pateix la malaltia és qui decideix quina informació vol compartir i amb qui ho vol fer. És més aconsellable no parlar-ne si hi ha dubtes, que donar informació que no sigui real.

 

2. Familiars

Assumir un diagnòstic de trastorn mental com l’esquizofrènia comporta sens dubte convulsions en l‘estabilitat de l’àmbit familiar. El diagnòstic desconcerta tant que sovint els membres de la família es qüestionen com s’han de comportar o fins i tot parlar amb la persona que pateix la malaltia.

És important que la família conegui i tingui en compte les necessitats de tots els membres de la família, no només de la persona que pateix el trastorn mental. 

La convivència amb una persona que pateix un trastorn mental com l’esquizofrènia i presenta conductes estranyes pot comportar por i frustració; és important recordar que la persona malalta no deixa de ser parella, fill o filla, germà o germana, i que li resulta molt difícil comportar-se de forma habitual.

Sovint la persona afectada no es considera malalta i rebutja l’ajuda i el tractament que necessita; aleshores el paper de la família i de l’entorn més proper és fonamental. De fet, una bona part de les persones amb esquizofrènia presenta dificultats en la comunicació, en les relacions amb els altres, en la realització de les activitats quotidianes, etc. Si la família coneix la situació i té eines i un suport adequat per afrontar-la, podrà gestionar millor la convivència familiar.

El paper de la família està sempre lligat a l’afecte, al suport, a l’acceptació i al reconeixement del malestar i del patiment. S’aconsella que la família mostri comprensió pels símptomes i no critiqui ni sobreprotegeixi la persona malalta.

La persona afectada troba en la família els referents coneguts que poden ajudar-la a prevenir episodis de recaigudes; si se sent acompanyada i compresa, se sent més segura i confiada de la recuperació, i pot superar situacions crítiques amb més facilitat. La persona que pateix esquizofrènia accepta millor el tractament quan la família l’acompanya en el procés.

L’evolució de la malaltia, el tractament i la reinserció social milloren quan la persona té un bon suport familiar. El paper de la família és fonamental en la identificació dels possibles canvis en els signes de recuperació o empitjorament, afavoreix una actuació precoç en cas de recaiguda i pot millorar-ne el pronòstic.

Cal tenir en compte l’autonomia i la independència de la persona per tenir cura de la seva salut, fomentar el coneixement, les habilitats personals i donar-li suport quan ho necessiti, però no de manera permanent. Depenent del moment en què es trobi la persona, el paper de la família pot ser molt variable. Un exemple d’aquesta situació pot ser el seguiment de les preses del tractament farmacològic: en una primera fase la persona que pateix esquizofrènia es pot mostrar contrària a prendre la medicació i cal ajudar-la perquè l’accepti i assegurar-se que la segueix; però a mesura que accepta el tractament cal fomentar l’autonomia del pacient i deixar que prengui la medicació sense mantenir el mateix control, amb una supervisió menys freqüent i exhaustiva. 

Les persones estableixen llaços i relacions afectives amb altres persones, que poden ser familiars, amics, professors, etc. En el cas de l’esquizofrènia, és important mantenir aquestes relacions i s’ha evitar un canvi en el paper de cadascú: la parella ha de ser la parella i no ha de convertir-se en el metge, o l’amic no ha de passar a ser la infermera. S’ha d’evitar assumir un rol de sobreprotecció que pot afectar la relació. Mantenir el paper de mare, parella, amic o professor potencia el rol de la persona afectada i evita que se centri en la malaltia i passi al rol de malalt. 

Els professionals de la salut, mitjançant orientacions, informacions i missatges aclaridors pel que fa a l'evolució previsiblement favorable de la situació, destacant i reforçant el benefici del seguiment de les estratègies terapèutiques (psicològiques, farmacològiques i socials), aconseguiran contrarestar els símptomes de la malaltia. 

Sovint els familiars experimenten emocions contradictòries o no desitjades, com ara culpa, por, angoixa, tristesa, dolor, vergonya, ressentiment, ràbia, empatia, amor, preocupació pel futur, aïllament, confusió, etc. Reconèixer aquests sentiments i parlar-ne obertament pot alleugerir les tensions, evitar ruptures, aclarir els rols dels membres de la família, enfortir els llaços familiars i afavorir una millor evolució de la malaltia.

Per facilitar l’expressió d’aquestes emocions, existeixen els grups d’autoajuda o d’ajuda mútua de familiars, que proporcionen eines per entendre millor la malaltia i treballar situacions sovint comunes a totes les famílies. Aquests grups afavoreixen els vincles entre les famílies i ofereixen la possibilitat que el familiar canviï el rol de “necessitar ajuda” pel de “poder ajudar els altres”. A més, també reforcen la funció de la família i reafirmen la importància de la seva implicació en tot el procés. 

 

3. Socials

L’estigma social que envolta l’esquizofrènia fa que persones que la pateixen i duen una vida completament normalitzada amaguin la malaltia; aquest estigma afavoreix que només es parli del trastorn en casos que són notícia per l’impacte mediàtic, normalment a causa del comportament agressiu vers els altres, encara que els fets no estiguin causats per la malaltia. Sovint s’associa trastorn mental i perillositat, fet que provoca un concepte negatiu de la malaltia i rebuig social cap a les persones que pateixen aquest tipus de trastorns.

La realitat és que les persones que pateixen esquizofrènia acostumen a ser pacífiques i tranquil·les, eviten situacions problemàtiques i prefereixen estar soles.

En fase activa o de recaiguda poden presentar agitació, agressivitat o violència, en un context de reaparició de símptomes psicòtics; aquests símptomes solen ser una manera de defensar-se en una situació que viuen com a amenaçant, a conseqüència de deliris o d’al·lucinacions. En realitat, les persones que pateixen esquizofrènia són més susceptibles de fer-se mal a ells mateixos que als altres i són més vulnerables de patir actes agressius i ofensius que de cometre’ls.

Segons un estudi realitzat per la Universitat Complutense de Madrid, el 18 % de la població considera que les persones amb malaltia mental són perilloses. El mateix estudi assenyala que el 51 % de les notícies sobre la malaltia mental estan relacionades amb assassinats.

Diferents organismes han posat en marxa campanyes antiestigma que tenen com a objectius modificar les idees que té la població que estigmatitzen els afectats d’algun trastorn mental, les reaccions emocionals i les conductes discriminatòries envers aquestes persones, per tal d’afavorir-ne la participació en els diferents espais comunitaris, laborals i de ciutadania. El sol fet de patir esquizofrènia no incapacita la persona legalment; la major part de les persones afectades són completament capaces i poden decidir per elles mateixes sobre la seva vida.

Per a la persona que pateix esquizofrènia tenir el temps ocupat és quelcom tan beneficiós que fins i tot condiciona l’evolució de la malaltia. La reinserció social és un dels objectius primordials durant el procés de recuperació; per facilitar-la, cal que la persona disposi dels recursos necessaris en la societat per ocupar el temps de manera efectiva. La situació òptima és reincorporar-se de manera progressiva a l’activitat habitual. Perquè això sigui possible, la societat ha de conèixer la malaltia i acceptar-la. Les dificultats més freqüents estan relacionades amb la manca de recursos de l’entorn més proper (institut, empresa, universitat, etc.).

Quan es tracta d’una feina remunerada, la possibilitat de sol·licitar el reconeixement de grau de discapacitat pot facilitar l’accés a llocs de treball específicament reservats per a persones amb discapacitat reconeguda.

Les repercussions socials de l’esquizofrènia també tenen a veure amb els recursos socials i els aspectes legals del país sobre la malaltia mental.

A Espanya, la legislació vigent contempla la possibilitat que una persona que pateix una malaltia mental no pugui tenir cura d’ella mateixa o dels seus béns de manera permanent; això fa necessària l’assistència d’una altra persona (anomenada tutor) que ha de vetllar pel benestar de la persona malalta (tutelat). Aquesta incapacitat pot ser total, tant pel que fa a la persona i al seu patrimoni, o parcial; en aquest últim cas es parla de curatela (per exemple una curatela econòmica o curatela en el tractament mèdic).

El procés d’incapacitació legal el poden iniciar els familiars o els professionals, a causa el desig de vetllar pels drets i pel benestar de la persona amb esquizofrènia davant d’una possible situació de vulnerabilitat. En el procés judicial els criteris que es tenen en compte són: informes mèdics, socials i d’altres; el funcionament de la persona possiblement incapaç; l’opinió de la família; etc.

No s’ha de confondre la incapacitat legal de la persona, atorgada per un jutge —el qual també nomena el tutor legal—, amb la discapacitat, que fa referència a una situació de salut que a llarg termini afecta en major o menor mesura la persona en el funcionament social i que es mesura en graus (normalment, en percentatges).

Les prestacions econòmiques que rep la persona que per problemes de salut presenta dificultats laborals també es relacionen amb el terme incapacitat, però fan referència únicament a la prestació econòmica per invalidesa; per tant, tampoc s’han de confondre amb el terme d’incapacitat legal. 

 

La normativa jurídica i els principis ètics actuals tenen en el consentiment del malalt el requisit que legitima l’atenció mèdica. Quan el malalt presenta una fase aguda del trastorn mental, pot tenir afectada la capacitat per emetre un consentiment vàlid i, en conseqüència, el metge ha d’actuar sense tenir en compte la voluntat de la persona, tant si està incapacitada com si no. En aquests casos el jutge autoritza l’actuació que el metge indica.

 

Què es pot fer quan la persona rebutja l’atenció o el tractament que necessita? 

En primer lloc, cal analitzar la capacitat de la persona i l’estat de consciència per decidir.

Quan el trastorn l’impedeix decidir i la decisió clinicoterapèutica és de caràcter urgent, cal recórrer a una tercera persona (el representant legal, el tutor o el jutge). La Llei 41/2002, de 14 de novembre, bàsica reguladora de l’autonomia del pacient i dels drets i obligacions en matèria d’informació i documentació clínica contempla que els professionals sanitaris puguin dur a terme les intervencions clíniques indispensables en favor de la salut de la persona afectada, sense haver de comptar amb el seu consentiment, quan hi hagi risc immediat greu per a la seva integritat física o psíquica i no sigui possible aconseguir-ne l‘autorització, i cal consultar, quan les circumstàncies ho permetin, els familiars o les persones vinculades a la persona afectada.

Si els símptomes que pateix la persona són perillosos per a ella mateixa (per exemple, idees suïcides o persones greument incapacitades) o per als altres, l’article 763 de la Llei d’enjudiciament civil en preveu l’ingrés per rebre el tractament que sigui necessari, fins i tot en contra de la seva voluntat. En aquests casos, i d’acord amb el principi ètic de beneficència, es considera la necessitat de restringir l’autonomia de la persona mentalment incompetent per protegir-la de fer-se mal a ella mateixa o a d’altres.

L’ingrés involuntari restringeix la llibertat del malalt i ha d’estar autoritzat per una decisió judicial ad hoc. Però no pot ser indefinit, sinó que els beneficis del tractament al qual se sotmet el malalt han de ser plausibles en un període de temps definit. El malalt té el dret a recórrer en qualsevol cas la decisió judicial que autoritzi l’ingrés.

Els familiars o l’Administració podran iniciar els tràmits d’incapacitació i de tutela en el cas de preveure la incidència d’una malaltia de caràcter psiquiàtric que limiti de manera permanent i anul·li la capacitat d’obrar de manera total o parcial de la persona.

p Llegir més...

13 Valoracions, valoració mitja 3,4 de 5.

12345
Guardant valoració... Guardant valoració...
Última modificació: 22/03/23 11:05h

Comentaris

Llistat

Ricard Tolosa Pericàs 07 de Enero de 2022
A partir de la llei 8/2021 el concepte d'incapacitació ha sofert variacions, en el sentit de que no per tenir una discapacitat, la capacitat legal es pugui anul.lar en favor d'un tutor. Potser cal matisar el redactat.
p Llegir més...
Infermera virtual 14 de Enero de 2022
Hola Ricard,
Gràcies pel teu comentari, passem aquest contingut a revisió.
p Llegir més...

Enviar un comentari

12345

Números i lletres minúscules.
Informació bàsica sobre protecció de dades en aplicació del RGPD
Responsable del tractament Col·legi Oficial d’Infermeres i Infermers de Barcelona. (+info web)
Finalitat tractament Gestió del contacte, consulta o sol·licitud. (+info web)
Legitimació Consentiment. (+info web)
Destinataris No es preveuen cessions. (+info web)
Drets Accés, rectificació, supressió, portabilitat, limitació i oposició. (+info web)
Contacte DPD dpd@coib.cat
Informació addicional Pots consultar la informació addicional i detallada sobre protecció de dades a la web d’Infermera Virtual. www.infermeravirtual.com

Per poder enviar el formulari, has de llegir i acceptar la Política de Protecció de dades. Si no l’acceptes i no ens dones el teu consentiment per tractar les teves dades amb les finalitats descrites, no podem acceptar ni gestionar el servei web de consulta, contacte o sol·licitud.

  Atenció: El comentari serà revisat abans de ser publicat.