Informació general

Descripció
pP@)

El diagnòstic mèdic de diabetis es dóna quan l’organisme no produeix insulina o no la produeix en la quantitat necessària. Es classifica en diabetis tipus 1 i diabetis tipus 2.

La diabetis tipus 1 es caracteritza per una absència quasi total de la producció d’insulina des de les primeres edats (infantesa o adolescència). El tractament farmacològic de la diabetis tipus 1 sempre consisteix en l’administració d’insulina, per això s’anomena insulinodependent.

 

En la diabetis tipus 2, que és la forma més freqüent, el pàncrees (glàndula localitzada darrere de l'estómac i per davant de la columna. Produeix sucs que ajuden a descompondre els aliments i hormones que ajuden a controlar els nivells de sucre a la sang) no produeix una quantitat suficient d’insulina o l’organisme no respon bé a la insulina de què disposa. És més probable desenvolupar aquest tipus de diabetis si algun membre de la família té o ha tingut diabetis, i també si es té un excés de pes o no es fa prou exercici físic.

Els antidiabètics es prescriuen a les persones amb diabetis tipus 2 quan la dieta i l’exercici físic no aconsegueixen controlar els valors de sucre a la sang. Si aquests fàrmacs no són capaços de controlar el sucre a la sang de manera adequada, es pot optar per injeccions d’insulina sola o per la seva combinació amb els fàrmacs. Freqüentment, la pèrdua de pes ajuda que hi hagi un funcionament més bo de la insulina a l’organisme, la qual cosa fa que no calgui l’ajut del tractament farmacològic. 


De vegades, però, aquestes mesures no aconsegueixen de reduir el nivell de glucosa per apropar-lo a un nivell normal o bé succeeix que, després d’uns anys de tenir diabetis tipus 2, l’organisme deixa de produir insulina suficient. Tant en un cas com en l’altre està indicat que s’administri un medicament per tractar de normalitzar el nivell de glucosa a la sang. El primer pas del tractament farmacològic de la diabetis tipus 2 es fa, en principi, amb medicaments per via oral anomenats antidiabètics, per la qual cosa també se l’anomena diabetis no insulinodependent.

Per al tractament de la diabetis hi ha dos tipus de medicaments: els antidiabètics que s’utilitzen només en el tractament de la diabetis tipus 2, i les injeccions d’insulina, que es poden utilitzar per al tractament de la diabetis tipus 1 i tipus 2.

Actualment, els antidiabètics es classifiquen en set grups: sulfonilurees, meglitinides, biguanides, tiazolidinediones, inhibidors de l’α-glucosidasa, inhibidors de la dipeptidil peptidasa-4 (DPP-4) i anàlegs del GLP—1.

p Llegir més...

Història
pP@)

Els primers antidiabètics que es van descobrir van ser les sulfonilurees. El descobriment, com el de molts altres fàrmacs, va ser accidental. El 1942 Janbon i els seus col·laboradors, de la Clínica de Malalties Infeccioses de la Facultat de Medicina de Montpeller, quan estaven estudiant una sulfamida (la RP-2254) per al tractament de la febre tifoide, van observar crisis convulsives en algunes de les persones tractades, sobretot en les que estaven més desnodrides.

Un col·lega de Janbon, Auguste Loubatières, va considerar que aquestes convulsions eren similars a les que es produïen en animals als quals se’ls administrava grans quantitats d’insulina. A partir d’aquesta consideració aquests investigadors van deduir que les sulfonilurees tenien un efecte similar al de la insulina.

 

Aquesta hipòtesi sobre els efectes hipoglucemiants (disminució del nivell de glucosa a la sang) de la RP-2254 ràpidament es va comprovar en gossos i rates amb diabetis induïda per fàrmacs, en els quals l’administració del producte reduïa els nivells plasmàtics de glucosa. Les primeres proves en humans van mostrar que aquest fàrmac era eficaç en persones grans amb nivells de glucosa elevats (diabetis tipus 2), mentre que en diabètics joves (diabetis tipus 1) no produïen cap efecte, la qual cosa indicava que el medicament feia disminuir el nivell de glucosa a la sang només en les persones que eren capaces de produir insulina en major o menor quantitat.

Aquests i d’altres estudis van conduir Loubatières a proposar que aquesta sulfonilurea estimulava el pàncrees a produir més insulina, la qual cosa feia que esdevingués un bon tractament per a la diabetis tipus 2.

Les biguanides tenen una història que es remunta a l’edat mitjana, quan la Galena officinalis (rica en biguanida) es va utilitzar en el sud i l’est d’Europa com a tractament per a la diabetis. En la dècada dels seixanta les biguanides es van començar a sintetitzar en el laboratori i a comercialitzar-se de forma reglada.

La resta d’antidiabètics s’ha descobert i s’ha sintetitzat en el laboratori durant les dècades següents.

p Llegir més...

Noms
pP@)

1. Sulfonilurees, 2. Meglitinides, 3. Biguanides, 4. Tiazolidinediones, 5. Inhibidors de l’α-glucosidasa, 6. Inhibidors de la dipeptil peptidasa-4 (DPP-4), 7. Anàlegs del GLP-1.

 

 

1. Sulfonilurees

Les sulfonilurees estimulen el pàncrees perquè alliberi més insulina i s’utilitzen des del 1950. 

Sulfonilurees
Principi actiu  Nom comercial

Clorpropamida

Diabinese

Glibenclamida

Daonil
Euglucon
Norglicen
Glucolon

Gliclacida

Diamicron

Glipizida

Minodiab
Glibenese

Gliquidona

Glurenor

Glisentida / Glipentida

Staticum

Glimepirida

Amaryl
Roname

 

2. Meglitinides 

Les meglitinides són medicaments que, com les sulfonilurees, també estimulen el pàncrees per alliberar insulina.

 

Meglitinides
 Principi actiu Nom comercial

Repaglinida

Prandin

Nateglinida

Starlix

 

 


3. Biguanides

Les biguanides redueixen el nivell de glucosa a la sang perquè disminueixen la formació de glucosa del fetge. També ajuden que la glucosa sigui absorbida pel múscul, atès que el fan més sensible a l’acció de la insulina. 

 

Biguanides
Principi actiu Nom comercial 

Metformina

Dianben 850

 

 

4. Tiazolidinediones

Les tiazolidinediones ajuden que la insulina funcioni millor. La insulina actua en molts òrgans, fonamentalment en el fetge, en els músculs i en el greix.

Tiazolidinediones
Principi actiu Nom comercial

Pioglitazona

Actos
Glustin

Pioglitazona + metformina

Competact
Glubrava

Pioglitazona + glimepirida Tandemact
 

 

5. Inhibidors de l’α-glucosidasa

Aquest grup de medicaments bloquegen la descomposició dels midons, una de las principals fonts de glucosa, a l’intestí. També redueixen l’absorció de determinats sucres, com el de taula. 

Inhibidors de l’α-glucosidasa
Principi actiuNom comercial

Acarbosa

Glucobay
Glumida

Miglitol

Diastabol
Plumarol

 

6. Inhibidors de la dipeptil peptidasa-4 (DPP-4)

Els inhibidors del DPP-4 augmenten els nivells d’hormones incretines alliberades per l’intestí en resposta als àpats. Augmenten la secreció d’insulina postprandial i redueixen la secreció de glucagó.

Inhibidors del DPP-4
Principi actiuNom comercial
Linagliptina Trajenta
Sitagliptina Januvia, Xelevia, Tesavel, Ristaben
Sitagliptina - metformina Efficib, Janumet, Velmetia, Ristfor
Vildagliptina Galvus, Jalra, Xiliarx
Vildagliptina + metformina Eucreas, Icandra, Zomarist
Saxagliptina Onglyza

 

7. Anàlegs del GLP-1

Els antidiabètics anàlegs del GLP-1 actuen com les incretines, ja que augmenten la insulina alliberada en resposta a la ingesta. Suprimeixen la secreció de glucagó i alenteixen el buidatge gàstric.

Anàlegs dels GLP-1
Principi actiuNom comercial
Exenatida Byetta
Liraglutida Victoza

 

Actualment, els antidiabètics es classifiquen en set grups:

sulfonilurees, meglitinides, biguanides, tiazolidinediones, inhibidors de l’α-glucosidasa, inhibidors de la dipeptidil peptidasa-4 (DPP-4) i anàlegs del GLP—1.

 

p Llegir més...

El prospecte
P@)

El prospecte és el document adreçat al consumidor en què es recullen les dades més importants del fàrmac. Cal que estigui fet de manera que la persona que ha de consumir el medicament sigui capaç de comprendre la informació que conté. 

Consells de salut: Medicaments - el prospecte

Classificació
pP@)

Hi ha diferents grups de fàrmacs que s’utilitzen per tractar la diabetis mellitus tipus 2, atès que no tots actuen de la mateixa manera a l’organisme per reduir els nivells de sucre a la sang.

Per això, segons l’activitat que exerceixen a l’organisme, els antidiabètics es poden classificar en set grans grups: 

1. Sulfonilurees, 2. Meglitinides, 3. Biguanides, 4. Tiazolidinediones, 5. Inhibidors de l’α-glucosidasa, 6. Inhibidors de la dipeptidil peptidasa-4 (Inhibidors de la DPP-4), 7. Anàlegs del GLP-1.  

 

1. Sulfonilurees

S’administren un o dos cops al dia abans dels àpats. Encara que totes produeixen efectes similars sobre la glucèmia, difereixen en els efectes secundaris, en la freqüència d’administració i en les interaccions amb altres medicaments. Es recomana de no consumir-les simultàniament amb l’alcohol.

La seva funció consisteix a estimular el pàncrees perquè produeixi més insulina.

Aquest tipus de fàrmac se sol utilitzar en persones no obeses.

Si s’administren 15 o 30 minuts abans dels àpats, se n’afavoreix l’absorció. 

Les sulfonilurees tenen el risc de produir hipoglucèmies.

Efectes secundaris

  

2. Meglitinides

La seva acció principal és ajudar el pàncrees a produir més insulina.
 
La seva acció és d’inici ràpid i de durada curta.

Produeixen menys episodis d’hipoglucèmia que les sulfonilurees, tot i tenir una eficàcia sobre el control de la quantitat de glucosa a la sang similar.

Efectes secundaris

    

3. Biguanides

Ajuden que la insulina actuï sobre les cèl·lules del fetge i del múscul. Com la resta d’antidiabètics, l’objectiu és reduir els nivells de glucosa a la sang.

Disminueixen la quantitat de sucre que el fetge produeix i allibera a la sang.

Poden produir pèrdua de pes.

Tenen menys risc d’hipoglucèmia que les sulfonilurees.

Les biguanides es consideren l'antidiabètic de primera elecció en el pacient amb diabetis tipus II, tant per a les persones amb obesitat com per a les que no tenen.

Efectes secundaris

 

4. Tiazolidinediones

Afavoreixen l’activitat de la insulina sobretot en el fetge i en el teixit gras. S’administren un o dos cops al dia en els àpats. Com que principalment actuen en el fetge, s’hi poden produir alteracions, per això s’han de fer controls analítics periòdics.

Com les biguanides, tenen poc risc d’hipoglucèmia.

L’efecte es comença a notar un cop han passat quatre setmanes des de l’inici del tractament.

També redueixen la pressió sanguínia.

Efectes secundaris

 

5. Inhibidors de l’α-glucosidasa

Aquest grup de medicaments bloqueja la descomposició dels midons, una de les principals fonts de glucosa, a l’intestí. També redueixen l’absorció d’uns sucres determinats, com el de taula, amb la qual cosa es redueix l’augment de la glucèmia que té lloc després dels àpats. S’han d’administrar amb el primer mos d’un àpat.
 
Disminueixen l’absorció intestinal dels hidrats de carboni consumits en la dieta.

Aquest efecte s’ha observat tant en persones amb diabetis tipus 1 com en persones amb diabetis tipus 2.
 
Aquests fàrmacs no tenen efectes associats a hipoglucèmies ni a augment de pes. Com a efectes secundaris, poden presentar diarrea i flatulència.

Efectes secundaris

 

6. Inhibidors de la dipeptidil peptidasa-4 (Inhibidors de la DPP-4)

Els inhibidors de la dipeptil peptidasa-4 augmenten els nivells d’hormones incretines actives (GLP-1 i GIP) alliberades per l’intestí en resposta als àpats, a través de la inhibició de l’enzim que les degrada (DPP-4). Augmenten la secreció d’insulina postprandial i redueixen la secreció de glucagó. No produeixen augment de pes ni tenen un efecte associat a hipoglucèmies. Els efectes adversos més freqüents són gastrointestinals (nàusees, dolor abdominal i diarrea) i respiratoris (bronquitis, rinofaringitis i sinusitis). Se’n desconeixen els efectes a llarg termini.

Efectes secundaris

 

 

7. Anàlegs del GLP-1

Els antidiabètics anàlegs del GLP-1 actuen com les incretines (un tipus d’hormones produïdes a l‘intestí). Augmenten la insulina que s’allibera en resposta a la ingesta de glucosa  i suprimeixen la secreció de glucagó.

Alenteixen el buidatge gàstric perquè redueixen la velocitat amb què la glucosa postingesta apareix en la circulació.

Aquest tipus de fàrmac disminueix el pes. Estan indicats per al tractament de la diabetis mellitus de tipus 2 en combinació amb metformina i/o sulfonilurees, en els pacients amb IMC > 30 que no aconsegueixen un control de la glucèmia adequat amb les dosis màximes d‘aquests antidiabètics. Necessita visat d‘inspecció. Tenen menys risc d’hipoglucèmia que les sulfonilurees.

S’han d’administrar de forma injectada per via subcutània una vegada al dia (liraglutida), independentment de l’àpat, o dues vegades al dia,  60 minuts abans dels àpats (exenatida). Els efectes adversos més freqüents són els gastrointestinals (nàusees, vòmits i pancreatitis). Se’n desconeixen els efectes a llarg termini.

Efectes secundaris

 

 

p Llegir més...

7 Valoracions, valoració mitja 3,7 de 5.

12345
Guardant valoració... Guardant valoració...
Última modificació: 07/09/15 14:06h

Comentaris

Llistat

Rebeca 30 de Enero de 2021
Muy buena información
p Llegir més... 12345

Enviar un comentari

12345

Números i lletres minúscules.
Informació bàsica sobre protecció de dades en aplicació del RGPD
Responsable del tractament Col·legi Oficial d’Infermeres i Infermers de Barcelona. (+info web)
Finalitat tractament Gestió del contacte, consulta o sol·licitud. (+info web)
Legitimació Consentiment. (+info web)
Destinataris No es preveuen cessions. (+info web)
Drets Accés, rectificació, supressió, portabilitat, limitació i oposició. (+info web)
Contacte DPD dpd@coib.cat
Informació addicional Pots consultar la informació addicional i detallada sobre protecció de dades a la web d’Infermera Virtual. www.infermeravirtual.com

Per poder enviar el formulari, has de llegir i acceptar la Política de Protecció de dades. Si no l’acceptes i no ens dones el teu consentiment per tractar les teves dades amb les finalitats descrites, no podem acceptar ni gestionar el servei web de consulta, contacte o sol·licitud.

  Atenció: El comentari serà revisat abans de ser publicat.