Informació pràctica

Estructura i funció del cos humà
pP@)

Els sistemes de l'estructura i funció del cos humà més directament relacionats amb aquesta malaltia són:

 

La persona, home o dona, de qualsevol edat o condició, és un ésser multidimensional integrat, únic i singular, amb unes necessitats característiques i capaç d’actuar deliberadament per assolir les fites que ella mateixa es defineixi, assumir la responsabilitat de la seva vida i del seu benestar, i relacionar-se amb si mateixa i el seu entorn en la direcció que decideixi.

La idea d’un ésser multidimensional integrat comprèn les dimensions biològica, psicològica i espiritual; aquestes dimensions experimenten processos de desenvolupament i es relacionen mútuament. Cadascuna de les dimensions en què es descriu la persona es troba en relació permanent i simultània amb les altres, de manera que hi forma un tot en què cap de les quatre no es pot reduir ni subordinar a una altra, ni pot ser considerada aïlladament. Per tant, davant de qualsevol situació, la persona respon com un tot amb una afectació variable de les quatre dimensions. Cada dimensió comporta una sèrie de processos, alguns dels quals són automàtics o inconscients, mentre que d’altres, per contra, són controlats o intencionats. Tenint sempre en compte aquest concepte de persona, i només amb finalitats didàctiques, es poden estudiar aïlladament les modificacions o alteracions d’alguns processos de la dimensió biofisiològica (estructura i funció del cos humà) en situacions diverses.

 

La insulina

 El cos necessita energia per funcionar i, en el cas dels nens, també per créixer. Aquesta energia prové dels nutrients que ingerim diàriament a través dels aliments: proteïnes, greixos i hidrats de carboni . Els hidrats de carboni, una vegada digerits i passats a la sang en forma de glucosa, han d’entrar en les cèl·lules per poder ser utilitzats. Per fer-ho, la glucosa necessita la insulina.

La insulina és una hormona fabricada per les cèl·lules beta del pàncrees. La seva funció és permetre l’entrada de la glucosa en les cèl·lules de l’organisme per tal que es pugui produir energia.

La insulina serveix, també, per aprofitar correctament tots els aliments. Permet que s’emmagatzemin a l’organisme per tal de poder ser utilitzats quan es necessita energia per fer un esforç o en períodes de dejuni.

La glucosa s’emmagatzema fonamentalment en el fetge, en forma de glucogen, de la mateixa manera que les proteïnes s’emmagatzemen en els músculs i els greixos, en les cèl·lules del teixit gras (adipòcits). En determinades situacions de necessitat, quan hi ha una manca de glucosa, tant les proteïnes com els greixos es poden transformar en glucosa per aportar energia.

Quan la persona menja i pugen els nivells de sucre en la sang (glicèmia postprandial o de després de menjar), també puja, de manera automàtica, la quantitat d’insulina en la sang (insulinèmia postprandial o de després dels àpats) amb l’objectiu de reduir els nivells de glucosa en la sang fins al nivell d’abans de menjar (glicèmia basal o quantitat de glucosa en la sang entre àpats o en dejú).

Durant la pràctica d’activitat física, els músculs consumeixen més combustible. En els primers 30 minuts, els músculs consumeixen la glucosa dels seus dipòsits de glucogen (glucosa emmagatzemada). Una vegada exhaurits aquests dipòsits, passen a consumir la glucosa de la sang i dels dipòsits de glucogen acumulats en el fetge. Si l’activitat s’allarga més d’una hora, s’obté combustible dels greixos de l’organisme i de la glucosa dels aliments que s’han d’anar consumint periòdicament. És per això que es necessita menys insulina per fer baixar els nivells de sucre en la sang durant l’activitat física que quan s’està en repòs.

A més de la secreció d’insulina que depèn del que es menja, hi ha una altra secreció d’insulina, anomenada insulina basal, que és la que permet mantenir els nivells adequats de glucosa en la sang durant les 24 hores. La insulina basal és necessària perquè el fetge proveeixi de glucosa el sistema nerviós central en els períodes de dejuni. Aquesta secreció d’insulina pot variar en situacions diferents, com ara l’estrès (adrenalina) o l’activitat física. El resultat és que, habitualment, els requeriments d’insulina són menors durant la nit i al migdia, mentre que són més grans a la matinada i a mitja tarda. Aquestes variacions es realitzen, de manera automàtica, mitjançant un procés molt complex de control de l’organisme.

Amb la diabetis de tipus 1, el pàncrees deixa de produir insulina i, com que aquesta hormona és imprescindible per viure, totes les persones amb diabetis tipus 1 se n’han d’administrar. L’administració d’insulina no pot ser per via oral ja que es destrueix per efecte dels àcids de l’estómac. Per això, perquè la insulina passi a la sang i actuï, s’ha d’administrar directament a la sang per via intravenosa o bé per via subcutània (sota la pell) amb el sistema més adequat (xeringues, plomes injectores, bombes d’infusió, etc.). Si el pàncrees no funciona, es perd l’acció automàtica que regula la quantitat d’insulina en la sang segons les ingestes i l’activitat física. És per això que, per mantenir uns nivells correctes d’insulina en la sang i, per tant, de glicèmia, s’ha de calcular i ajustar la quantitat o dosi d’insulina a la quantitat, la qualitat i els horaris dels àpats, així com a l’activitat física.

Per a les persones amb diabetis tipus 2, l’administració de la insulina és necessària si ha fracassat el tractament amb fàrmacs (antidiabètics), si hi ha una malaltia intercurrent (la que té lloc en el transcurs d’una altra, com ara la grip) que pot dificultar el manteniment dels nivells de glucosa adequats, o bé si el pàncrees pateix un defecte de secreció d’insulina després d’anys d’evolució de la malaltia. L’adequació de les dosis d’insulina als àpats i a l’activitat física també és necessària en aquests casos.  

 

p Llegir més...

Com es manifesta
pP@)

  1. Diabetis mellitus tipus 1 
  2. Diabetis mellitus tipus 2 
  3. Diabetis gestacional

 

1. Diabetis mellitus tipus 1

Quan no es disposa d’insulina, la glucosa no pot entrar en les cèl·lules i es queda circulant en la sang en quantitats anormalment elevades (hiperglicèmia). 

Aquest excés de glucosa en la sang s’elimina per l’orina, que se secreta amb molta abundància (poliúria). Com que es perd molt líquid per l’orina, es té molta set i es beu molt (polidípsia). Per tant, la persona amb diabetis no orina amb més abundància perquè hagi begut més, sinó que beu més per compensar la pèrdua de líquid causada per l’excés d’orina i per evitar, doncs, la deshidratació.

En aquesta situació de manca d’insulina, els aliments no es poden emmagatzemar i es desaprofiten. Com que l’organisme no pot utilitzar la glucosa, es troba amb una manca d’energia que, com a alternativa, ha de compensar amb els greixos i les proteïnes de reserva. La conseqüència immediata d’aquesta situació és la pèrdua de pes.

En una fase inicial, quan la insulina comença a ser escassa i no es pot utilitzar la glucosa com a font d’energia, es té molta gana (polifàgia). La manca d’energia causa cansament (astènia). Com que no pot utilitzar la glucosa, el cos utilitza els greixos com a energia alternativa, el que fa aparèixer acetona a l’orina (cetonúria). Quan s’arriba a aquesta fase, es perd la gana.

Per tant, els símptomes de la diabetis tipus 1 són:

  • Hiperglicèmia 
  • Poliúria. Secreció molt abundant d'orina 
  • Polidípsia. Necessitat exagerada de beure 
  • Pèrdua de pes 
  • Polifàgia. Excesiu desig de menjar que es presenta en alguns casos patològics 
  • Astènia 
  • Cetonúria 

 

2. Diabetis mellitus tipus 2

La majoria de persones amb diabetis tipus 2 no presenta cap mena de simptomatologia. Pot passar molt de temps, fins i tot anys, sense que la persona sàpiga que té diabetis. És per això que, de vegades, el diagnòstic es fa de manera casual, en anàlisis que es fan per qualsevol altre motiu (revisions mèdiques d’empresa, preoperatoris, etc.) o bé quan apareix alguna de les complicacions tardanes de la diabetis.

Quan les xifres de glucosa són altes i persistents en el temps, els símptomes són els mateixos que en la diabetis tipus 1.

 

3. Diabetis gestacional

És la diabetis que es diagnostica per primera vegada durant l’embaràs. El més freqüent és que comenci i acabi amb la gestació.

La diabetis gestacional, generalment, no presenta símptomes ni molèsties, per la qual cosa pot passar totalment desapercebuda. És per aquest motiu, i sobretot per evitar les possibles complicacions en el fetus, que és tan important descartar la diabetis en les dones embarassades. 

Consells de salut: Embaràs

p Llegir més...

Com es diagnostica
pP@)

  1. Diabetis mellitus tipus 1 
  2. Diabetis mellitus tipus 2 
  3. Diabetis gestacional

 

1. Diabetis mellitus tipus 1

La diabetis tipus 1 es diagnostica pels símptomes característics que presenta la persona, juntament amb una sèrie de proves diagnòstiques complementàries. Aquestes proves són senzilles i consisteixen en: 

  • anàlisi de sang 
  • anàlisi d’orina 
  • gasometria venosa

 

2. Diabetis mellitus tipus 2

Com s’ha dit abans, la gran majoria de casos de diabetis tipus 2 es diagnostica de manera casual mitjançant una anàlisi de sang. En altres ocasions, el diagnòstic es fa per l’aparició d’alguna de les complicacions tardanes de la diabetis, com a resultat de la hiperglicèmia mantinguda durant molt de temps, fins i tot, durant anys.

Criteris diagnòstics

Es considera que una persona té diabetis quan en dues analítiques se li determinen dos valors de glicèmia en dejú (considerat com l’estat d’una persona que no ha ingerit cap aliment durant almenys vuit hores) iguals o superiors a 126 mg/dl, o bé quan la persona presenta els símptomes de diabetis descrits abans i, a més, una glicèmia casual (la que es determina en qualsevol moment del dia, sense tenir en compte el temps des de l’última ingesta) igual o superior a 200 mg/dl. o bé quan en dues analítiques se li determinin dos valors d´hemogloblina glicosilada (HbA1c) en dejú igual o superior a 6,5%, o bé quan en dues analítiques se li determinen dos valors de glicèmia a les dues hores en dejú igual o superior a 200 mg/dl tras una sobrecàrrega de glucosa que contingui 75 g de glucosa (TTOG).

 

3. Diabetis gestacional

És la diabetis que es diagnostica, per primera vegada, durant l’embaràs. El més freqüent és que comenci i acabi amb la gestació.

Per arribar al diagnòstic de diabetis gestacional, es farà un estudi a tota dona embarassada entre les setmanes 24 i 28 de gestació. En el cas que hi hagi algun dels factors de risc anomenats anteriorment, l’estudi es farà durant el primer trimestre de l’embaràs (concretament entre les setmanes 12 i 15).

Procediment de l’estudi:

  • Si la glucosa en sang és igual o superior a 126 mg/dl en dejú, o igual o superior a 200 mg/dl a l’atzar, l’embarassada es pot diagnosticar com a diabètica. 
  • En cas contrari, es valoraran els nivells de glucosa en sang una hora després d’haver pres 50 g de glucosa per via oral (Test d’O’Sullivan). 
  • Si la glicèmia és igual o superior a 140 mg/dl, es durà a terme el que s’anomena Test de tolerància oral a la glucosa o Sobrecàrrega oral de glucosa (o també “corba de glicèmia”).


Procediment del test de tolerància oral a la glucosa:

Tres dies abans de la prova, s’haurà d’ingerir una dieta lliure amb més de 150 g de carbohidrats al dia.

El dia de la prova, després d’un dejuni d’entre 8 i 14 hores, i mentre la dona està asseguda i sense fumar, s’extraurà sang en dejú i, tot seguit, s’administraran 100 g de glucosa per via oral en el transcurs de 5 minuts.

Es considerarà positiu el diagnòstic de diabetis gestacional quan en dos punts de la sobrecàrrega oral de glucosa els valors siguin iguals o superiors als següents: 

Dejú: 105 mg/dl
1 hora: 190 mg/dl
2 hores: 165 mg/dl
3 hores: 145 mg/dl

 
Quan només hi hagi alteració en un punt de la corba de glicèmia, la prova s’haurà de repetir després de tres setmanes. Si torna a sortir només un valor alterat, es considerarà que la dona té diabetis gestacional.

 

p Llegir més...

Tractament
pP@)

 
  1. Objectius del tractament
  2. Què és l'hemoglobina glicosilada (HbA1c)? 
  3. Tractament de la diabetis 

 

Els objectius del tractament de la diabetis mellitus tipus 1, de la diabetis tipus 2 i de la diabetis gestacional són similars

- tipus

El tractament de la malaltia es basa en tres elements fonamentals:

  • l'alimentació
  • l'activitat física 
  • el tractament farmacològic

 
No obstant això, perquè la persona afectada de diabetis porti una vida el més normal possible i assoleixi un nivell òptim d’independència en les seves pròpies cures, és imprescindible que assumeixi la responsabilitat de la situació i s’impliqui activament en el control de la seva salut.

 

1. Objectius del tractament

1.1 Diabetis mellitus tipus 1; 1.2 Diabetis mellitus tipus 2; 1.3 Diabetis gestional

 

1.1 Diabetis mellitus tipus 1

Quan parlem de la diabetis tipus 1, els objectius del tractament són els següents: 

  1. Aconseguir un control metabòlic com més semblant millor al que es tindria amb la secreció pròpia d’insulina del pàncrees sa i, d’aquesta manera, evitar l’aparició d’hipoglicèmies
  2. Garantir que el creixement i el desenvolupament tan físic com emocional siguin normals. 
  3. Prevenir les complicacions tardanes de la diabetis. 
  4. Mantenir una vida el més normal possible.

 
El tractament ha de ser individualitzat, i cal adaptar-lo a l’edat i als costums familiars i socials de cada persona.


Paràmetres de glucosa que cal aconseguir en la diabetis tipus 1

Els paràmetres de glucosa s’han d’individualitzar per a cada persona, sobretot per als nens menors de sis anys, amb els quals podem ser més permissius i acceptar que les glicèmies es trobin a la franja alta dels valors que considerem òptims o acceptables, per evitar les hipoglicèmies, sobretot les hipoglicèmies greus.

Tanmateix, i de manera generalitzada, podem dir que els paràmetres de glicèmia que cal aconseguir són: 

 Valors per edat Abans dels àpats  Abans d'anar a dormir Hemoglogina glicosilada (HbA1c)

 Entre 0-6 anys

 100-180 mg/dl

 110-200 mg/dl

 >7,5% i <>

 Entre 6-12 anys

 90-180 mg/dl

 100-180 mg/dl

 
<>

 Adolescents i joves adults

 90-130 mg/dl

 90-150 mg/dl

<>

Font: Diabetes Care. 2007; volum 30 suplement 1: p. 22  
 

1.2. Diabetis mellitus tipus 2

Els objectius de control per a les persones amb diabetis tipus 2 no són gaire diferents dels esmentats per a les persones amb diabetis tipus 1. S’ha de tenir en compte que moltes de les persones afectades per aquesta malaltia tenen altres patologies associades, per la qual cosa els objectius de control, a banda de ser individualitzats per a cada cas, són: 

  1. L’alleujament dels símptomes. 
  2. La prevenció de les complicacions tardanes. 
  3. El tractament de les malalties que acompanyen la diabetis. 
  4. La disminució de la mortalitat. 
  5. La millora de la qualitat de vida.

 
Paràmetres de glucosa que cal aconseguir en la diabetis tipus 2 

 Control de glicèmia   
 Abans dels àpats  90-130 mg/dl
 Després dels àpats (2hores)  <180>
 Hemoglobina glicosilada (HbA1c)  <>

Font: Diabetes Care. 2007; volum 30 suplement 1: p. 7.


1.3 Diabetis gestacional

És la diabetis que es diagnostica, per primera vegada, durant l’embaràs. El més freqüent és que comenci i acabi amb la gestació.

Els objectius de control de la diabetis gestacional van encaminats, sobretot, a la prevenció de les complicacions que la hiperglucèmia mantinguda pot produir en la mare:

  • infeccions urinàries 
  • candidiasi vaginal 
  • polihidramni (augment de la quantitat de líquid amniòtic) 
  • prematuritat


I també en el fetus i en el nounat:

  • Macrosomia fetal (pes superior a 4 kg). La macrosomia pot fer que sigui necessari utilitzar instruments en el part, pot provocar traumatisme obstètric i augmenta el risc de cesària. 
  • Risc de pèrdua del benestar fetal abans o durant el part. 
  • hipoglucèmia del nounat. 
  • Immaduresa fetal.

 
L’objectiu principal és mantenir la normoglicèmia durant l’embaràs, intentant aconseguir valors de glucosa en la sang semblants als de la gestant sense diabetis.

Glicèmia basal  70-95 mg/dl (3’9-5’3 mmol/l)
Glicèmia postprandial (1 hora després dels àpats)  90-140 mg/dl (5’0-7’8 mmol/l)
Absència de cetonúria i hipoglucèmia  

 

2. Què és l’hemoglobina glicosilada (HbA1c)?

L’hemoglobina glicosilada (HbA1c) és un paràmetre de laboratori (percentatge d'hemoglobina (proteïna dels glòbuls vermells) unida a glucosa) que els professionals utilitzen per valorar el grau de control metabòlic de les persones amb diabetis.

Una part de la glucosa de la sang queda fixada a l’hemoglobina dels glòbuls vermells i forma l’anomenada hemoglobina glicosilada (HbA1c). Per tant, com més elevats són els nivells de glucosa a la sang, més quantitat de glucosa queda fixada a l’hemoglobina. És per això que el valor de l’hemoglobina glicosilada (HbA1c) depèn de les xifres de glicèmia que hi ha hagut durant la vida del glòbul vermell. Com que aquesta cèl·lula té una vida de 120 dies, aproximadament, l’hemoglobina glicosilada (HbA1c) és el reflex de la mitjana de les glicèmies dels últims dos o tres mesos.

Molts estudis han demostrat que, amb valors de HbA1c d’un 7-8% (els valors de les persones no diabètiques són 6’5%, el risc de complicacions a llarg termini baixa de manera considerable, mentre que valors superiors al 9 % augmenten molt aquest risc.

Sovint, però, la normalització dels valors de HbA1c en nens s’assoleix amb el risc important de patir hipoglicèmies freqüents, cosa que no és recomanable.

 

3. Tractament de la diabetis

 

3.1. Diabetis mellitus tipus 1

Els elements fonamentals per al tractament de la diabetis tipus 1 són: 

  • La insulina. És l’element més important, ja que és el que manca.
  • L’alimentació. És molt important dur una dieta adequada en el tractament de la diabetis
  • L’activitat física. Recomanable per a tota la població, contribueix a millorar el control metabòlic de les persones amb diabetis.
    
  
3.2. Diabetis mellitus tipus 2

Els elements fonamentals per al tractament de la diabetis tipus 2 són:

  • L’alimentació. És molt important dur una dieta adequada en el tractament de la diabetis.
  • L’activitat física. Recomanable per a tota la població, contribueix a millorar el control metabòlic de les persones amb diabetis.
  • El tractament amb fàrmacs i/o insulina (si és necessari), en els casos en què l’alimentació i l’activitat física no són suficients.
        
3.3. Diabetis gestacional

Els elements fonamentals per al tractament de la diabetis gestacional són:

  • L’alimentació. És molt important dur una dieta adequada en el tractament de la diabetis.
  • L’activitat física. Recomanable per a tota la població, contribueix a millorar el control metabòlic de les persones amb diabetis.
  • La insulina. És necessària en el cas que l’alimentació i l’activitat no siguin suficients per normalitzar els nivells de glucosa a la sang.

 

p Llegir més...

Control de la situació de salut
pP@)

  1. Les fonts d'informació 
  2. L'autocontrol i l'autoanàlisi 
  3. Participació activa a programes d'educació per a la salut 
  4. Les teràpies complementàries

 

Perquè la persona afectada de diabetis porti una vida el més normal possible i assoleixi un nivell òptim d’independència en les seves pròpies cures, és imprescindible que assumeixi la responsabilitat de la situació i s’impliqui activament en el control de la seva salut.

 

1. Les fonts d'informació

Vivim en una època en què disposem d’informació abundant. La informació sobre la malaltia de la diabetis pot ser complexa i confusa. La manera de trobar informació precisa i actualitzada es fent servir fonts fiables i prestigioses, com ara les revistes especialitzades, els centres i les organitzacions especialitzades en diabetis i les pàgines web respectives, les organitzacions de professionals de la salut, així com les agències governamentals. És d’especial importància que les fonts d’informació d’internet que s’utilitzen siguin segures i de qualitat i en aquest sentit existeixen per a tots els públics, instruments de suport fàcils d’utilitzar com el qüestionari per avaluar pàgines Webs sanitàries segons criteris europeus, que ajuden a discriminar si una font és fiable o no.

 

2. L'autocontrol i l’autoanàlisi

 

2.1 Autocontrol; 2.1. Autoanàlisi

 

2.1 Autocontrol

Conjunt de coneixements, habilitats, actituds i estils de vida que permeten a la persona amb diabetis obtenir un control metabòlic òptim segons les seves necessitats, recursos i capacitats. La finalitat de l’autocontrol és aconseguir que la persona amb diabetis i/o la seva família participin, de manera activa, en el procés terapèutic, amb l’objectiu que siguin capaços de:

  • Conèixer la relació que s’estableix principalment entre els valors de la glicèmia capil·lar i la dosi de la insulina, l’aportació d’hidrats de carboni en els àpats i l’activitat física. 
  • Prevenir i tractar precoçment els problemes de salut derivats de la diabetis, la hipoglucèmia i la hiperglucèmia. Saber en quines situacions s’ha de consultar d’urgència l’equip de salut. 
  • Integrar el tractament de la diabetis a la vida quotidiana: en els hàbits alimentaris, en els horaris i en l’activitat habitual de cada persona.
     


Per aconseguir un autocontrol adequat és important que la persona amb diabetis:

  • Vulgui participar activament en el tractament. 
  • Segueixi, amb la seva família, un programa d’aprenentatge específic. 
  • Estableixi una col·laboració estreta i un pacte amb el seu equip de salut (infermera / metge) per poder individualitzar el màxim possible la pauta de tractament, poder aconseguir el millor control possible en cada cas i, a la vegada, minimitzar les limitacions que el tractament pot imposar.


Un aspecte bàsic d’aquest aprenentatge és saber dur a terme les tècniques d’autoanàlisi en la sang i en l’orina (quan sigui necessari) i registrar-ne els resultats a la llibreta d’autocontrol.

 

2.2 Autoanàlisi

Consisteix a fer que la persona amb diabetis i/o els seus familiars puguin dur a terme determinades tècniques i registrar, a la llibreta de control, els resultats de:

  • L’anàlisi de sang, per determinar la glicèmia capil·lar, i conèixer i valorar els nivells de sucre en la sang; 
  • L’anàlisi d’orina, per determinar la cetonúria, i conèixer i valorar la presència de cossos cetònics en l’orina, i per determinar la glucosúria, i conèixer i valorar el nivell de sucre en l’orina (tècnica poc utilitzada actualment).


La finalitat de l’autoanàlisi de glicèmia capil·lar i d’anotar els resultats a la llibreta no és, en cap dels casos, satisfer els professionals sanitaris, sinó ajudar la persona amb diabetis i el seu equip de salut a decidir els canvis en la pauta de tractament per tal de portar un bon control de la malaltia. És a dir, la persona amb diabetis ha d’utilitzar l’autoanàlisi com a eina per arribar a controlar la malaltia. En cas de dubte, ha de demanar ajuda a l’equip de salut.

 

2.2.1 Autoanàlisi de sang capil·lar

L’autoanàlisi de sang capil·lar permet conèixer els valors de glucosa en la sang i, a més, és el millor mètode per saber, en temps real, com reacciona el cos de les persones amb diabetis amb els aliments, l’activitat física, la insulina (o els altres fàrmacs), l’estrès i les malalties. Permet conèixer si els valors de glicèmia són correctes, alts o baixos. A més, com que es registren a la llibreta de control, es pot valorar la tendència dels valors de glicèmia abans o després d’esmorzar, de dinar, de sopar, etc. 

Una anàlisi dels nivells diaris, setmanals i mensuals de glicèmia pot ajudar molt la persona amb diabetis i el seu equip de salut (infermera / metge) per poder establir i mantenir un programa de tractament de la diabetis adequat al seu estil de vida i a les seves necessitats.

Per mesurar correctament la glicèmia capil·lar és molt important tenir tot el material en bones condicions i seguir les recomanacions de l’aparell mesurador i del dispositiu per punxar.

Material necessari:

  • dispositiu per punxar el dit i llancetes 
  • aparell mesurador 
  • cotó i mocadors de paper 
  • aigua i sabó 
  • llibreta per anotar els resultats


Higiene:

  • Cal rentar-se les mans i netejar també la zona de punció amb aigua i sabó. Si és possible, s’ha d’utilitzar aigua calenta per facilitar l’obtenció de la gota de sang que es necessita. És preferible rentar-se les mans i no utilitzar alcohol ja que, si sempre s’utilitza alcohol, s’endureix la pell. De tota manera, si no es disposa d’aigua i sabó, es pot utilitzar alcohol, però cal tenir cura de deixar-lo evaporar.


Zones de punció:

  • S’han d’escollir, preferentment, les parts laterals dels dits de les mans. És convenient evitar el mig de la polpa dels dits perquè és una zona més sensible al dolor. 
  • Per afavorir una millor sortida de la gota de sang, es pot fer un massatge lleuger al dit, posant la mà cap per avall i per sota del nivell del cor. 
  • També es pot fer la punció al lòbul de l’orella, als dits dels peus i al taló (sempre que no es pateixi cap patologia al peu). 
  • Actualment hi ha dispositius per punxar que es poden utilitzar a altres zones, com l’avantbraç.


Consideracions addicionals:

  • Tenir l’aparell mesurador i les tires reactives en bon estat. 
  • Seguir les indicacions de cada aparell. 
  • Anotar el resultat i els elements que hi hagin pogut influir (canvis en l’alimentació, activitat, etc.) a la llibreta de control.


És convenient que la persona amb diabetis demani informació al seu equip de salut (infermera / metge) sobre el tipus d’aparell que millor s’adapti a les seves necessitats i capacitats.

Freqüència de l’autoanàlisi

Diabetis tipus 1

L’autoanàlisi de sang capil·lar és molt important per adaptar i/o canviar el tractament a les necessitats de cada persona. Es recomana a totes les persones amb diabetis tipus 1 una freqüència de fins a deu controls diaris (habitualment, de tres a set). 

Diabetis tipus 2

Hi ha consens sobre la seva utilitat en les persones tractades amb insulina, mentre que hi ha dubtes raonables sobre la seva efectivitat i la relació cost/efectivitat en les persones tractades únicament amb dieta o amb fàrmacs orals.

No se sap amb claredat quin tipus de persona podrà beneficiar-se de l’autoanàlisi de sang capil·lar. Per això és imprescindible que l’equip de salut indiqui de manera individualitzada, en cada cas, la necessitat i la freqüència d’aquesta tècnica. 

Diabetis gestacional

L’autoanàlisi de sang capil·lar constitueix una tècnica de suport al tractament essencial, tant en les dones tractades amb dieta com en les que necessiten insulina. Es recomana a les gestants fer l’autoanàlisi de sang amb una freqüència de tres a set controls diaris.


2.2.2 Autoanàlisi d’orina


Determinació de la cetonúria


L’autoanàlisi de la cetonúria serveix per detectar la presència de cossos cetònics en l’orina. En condicions normals no hi ha d’haver acetona en l’orina. Quan n’hi ha, significa que l’organisme crema els seus propis greixos i això es pot donar en els casos següents:

  • hipoglucèmia o dejuni perllongat. Un dels mecanismes de defensa de l’organisme és cremar els greixos de reserva per convertir-los en glucosa. No és infreqüent que, després d’una hipoglucèmia, aparegui acetona en l’orina. 
  • hiperglucèmia. La presencia de cossos cetònics a l’orina és un indicador de descompensació de la diabetis.


Procediment:

  • Submergir la tira reactiva a l’orina durant dos segons (la part on hi ha el reactiu ha d’estar totalment coberta). 
  • Eliminar-ne l’excés d’orina. 
  • Esperar el temps indicat en el flascó (pot ser diferent segons el fabricant). 
  • Comparar el color del reactiu amb l’escala de colors que hi ha en el flascó. 
  • Anotar el resultat a la llibreta d’autocontrol amb les unitats de mesura específiques utilitzades segons el fabricant (grams/litre o creus).


Determinació de la glucosúria

En els darrers anys, la determinació de la glucosúria es troba en desús, fonamentalment perquè és un mètode imprecís, ja que:

  • no detecta les hipoglicèmies; 
  • no detecta les hiperglicèmies moderades (140-200 mg/dl); 
  • segons el filtrat del ronyó (llindar renal) de cada persona, hi pot haver una gran variabilitat; 
  • alguns resultats es poden veure alterats per fàrmacs d’ús habitual, com ara alguns derivats de l’AAS (aspirina), alguns antibiòtics o la vitamina C.


Per tant, aquest mètode es reserva per a casos molt concrets, com el de persones que es resisteixen a practicar-se controls de sang capil·lar o en persones grans amb llarga evolució de la malaltia.
 
El diari i la llibreta d’autocontrol.

Registrar els resultats obtinguts i anotar les observacions que es considerin rellevants ajuda a recordar situacions anteriors (com es va actuar, problemes sorgits, beneficis aconseguits, etc.). D’aquesta manera, s’obté un seguiment del control de les glicèmies i de les modificacions pertinents.

A la llibreta d’autocontrol es poden registrar totes les actuacions o successos que serveixin, a la persona amb diabetis i al seu equip de salut, per valorar el grau de control i identificar els factors que poden intervenir en els resultats.

El disseny dels diaris que s’utilitzen actualment recull diversos apartats, tot i que tenen en comú els aspectes següents:

  • Taules per a les anotacions de la data, les dosis i els tipus d’insulina o de fàrmacs orals, les xifres de glicèmia capil·lar de tot el dia (abans i després dels àpats), la glucosa i els cossos cetònics a l’orina. 
  • Observacions on es fa constar qualsevol tipus d’esdeveniment que pugui alterar els resultats (hipoglucèmia, vòmits, exercici físic, febre, etc.).


Es recomana, en la mesura que sigui possible, utilitzar aquest tipus de diaris impresos encara que, de vegades, les característiques de cada persona obliguen els professionals a dissenyar un registre individualitzat que s’adapti a les seves necessitats (persones amb problemes de visió, analfabetes, etc.).

Autoanalisi

  

 

3. Participació activa a programes d’educació per a la salut

A més pel control de la situació de salut són necessaris una sèrie de coneixements, d’habilitats i d’actituds que s’adquireixen amb l’assistència i la participació activa a programes d’educació per a la salut. Aquests programes consisteixen en una sèrie d’activitats organitzades des de diverses entitats com ara els hospitals, els centres de salut, les associacions de malalts o de grups d’ajuda mútua. En destaquen:

  • Les conferències sobre temes generals d’interès sobre la malaltia, com per exemple, els últims avenços i investigacions o la dieta que cal seguir. 
  • Les sessions informatives sobre temes més específics i personalitzats, com ara els aspectes o factors emocionals (reflexions, sentiments i emocions) que poden donar-se en aquesta situació, els recursos socials o sociosanitaris que poden ajudar a resoldre problemes personals i familiars (les associacions de malalts, l’ajuda a domicili tan humana com material, la sol·licitud de certificats de disminució i minusvalidesa), etc.
  • Els tallers educatius, orientats principalment a oferir, de manera molt pràctica, la guia i el suport en l’aprenentatge per dur a terme l’autoanàlisi de sang o d’orina o en la resolució de les activitats de la vida diària, com ara l’organització de l’alimentació, de l’activitat laboral o d’estudi, o en l’organització del temps lliure personal i familiar.

 

4. Les teràpies complementàries

D’altra banda, hi ha altres tipus d’enfocaments, anomenats teràpies complementàries, que poden ser una ajuda per a la millora i el control de la salut.

Consells de salut: Teràpies complementàries

 

p Llegir més...

Diabetis en les etapes del cicle vital
pP@)

  1. Diabetis en la infància
  2. Diabetis en l'adolescència
  3. Diabetis en la vellesa

 

1. La diabetis en la infància

En la infància la diabetis comporta canvis en la vida del nen i de les persones que l’envolten. Haver d’aprendre a injectar-se insulina, seguir una certa disciplina d’horaris amb els àpats, mesurar els aliments, tenir cura a l’hora de fer exercici físic, són activitats que, després d’un temps d’adaptació, resulten compatibles amb una vida normal. 
 
Amb el diagnòstic de la diabetis, la relació entre els pares i el nen pot canviar a causa de la nova situació i de les noves necessitats del nen. El més important de tot és que el fill se senti tractat com sempre, com un nen sa. És per això que caldrà distingir la imposició de normes de conducta relacionades amb el tractament de la diabetis d’aquelles que formen part de l’educació. Si cada prohibició es fa en nom de la diabetis, el nen o el jove comença a rebutjar la malaltia que li veta tantes coses. Per tant, és important desvincular, més enllà del que sigui imprescindible, la diabetis de les limitacions.   

El paper que juguen els pares en el control de la diabetis del nen va canviant segons l’etapa de desenvolupament en què es troba. Aquest canvi pot variar en funció de cada nen i de la seva maduresa, però, en general, l’evolució del rol dels pares i els fills és el que mostra la taula següent.

 

Paper dels pares     Paper del nen amb diabetis 
Són responsables totals del nen Infància  Depèn totalment dels pares
Li fan de guia y de consellers Pubertat Comença a responsabilitzar-se de la seva vida
Li donen suport Adolescència  Va adquirint protagonisme sobre la seva vida. 
En són observadors i consellers  Edat adulta És responsable absolut de la seva vida


Com conviure amb la diabetis tipus 1


A diferència dels nens que no tenen diabetis, els nens amb diabetis tipus 1 han de tenir més cura de l’alimentació i de les activitats que realitzen. Així doncs, han de:

  • Controlar amb freqüència els seus nivells de sucre a la sang. 
  • Injectar-se insulina. Si són molt petits, amb l’ajut dels pares, de la família, dels mestres de l’escola o amb una bomba d’insulina. 
  • Seguir un pla d’alimentació saludable perquè els nivells de sucre a la sang es mantinguin òptims i puguin créixer amb normalitat. 
  • Mantenir-se actius fent activitat física regularment. 
  • Assistir als controls periòdics de l’equip de salut (infermera-metge) que tracta la seva diabetis, per tal de mantenir-se sans i disposar del tractament i dels recursos adequats per poder resoldre qualsevol problema.

 
En algunes situacions concretes, els nens amb diabetis s’han de responsabilitzar d’algunes tasques. Així, per exemple, han de procurar menjar alguna cosa si fan un viatge llarg o, si es queden a dormir a casa d’un amic, llevar-se una mica més d’hora que els altres per injectar-se insulina abans d’esmorzar. Encara que aquestes mesures puguin semblar molestes, cal tenir en compte que hi ha productes i equips nous (noves maneres de mesurar-se la glucosa a la sang i de rebre la insulina) que faciliten als nens i a les nenes la tasca d’ocupar-se de la diabetis. L’equip de salut els aconsellarà el mètode més adient per a cadascun.

Encara que els nens i les nenes amb diabetis s’hagin d’ocupar d’algunes tasques especials, la diabetis no els ha d’impedir de fer les activitats que els agradin més: fer esport, viatjar, sortir amb els amics, etc.

 

El nen/a a l’escola

La diabetis no ha de ser cap inconvenient per a la integració òptima del nen o del jove en la vida escolar i social. La comunicació entre els pares i els mestres és fonamental perquè aquesta integració es dugui a terme sense cap entrebanc. És convenient que el nen o el jove amb diabetis no amagui la seva afecció, que els companys la coneguin i que tinguin informació adequada sobre els problemes que pot comportar.

Amb tot això, es pot afirmar que el nen o el jove amb diabetis:

  • Ha de rebre una escolarització normal, igual que la resta de nens o joves. 
  • Ha de practicar exercici físic i esport igual que qualsevol noi o noia de la seva edat, però tenint en compte les mesures que ha de prendre per evitar descompensacions. 
  • Ha de menjar el mateix que els seus companys. Cal revisar els menús escolars per assegurar-se que són equilibrats i que no hi manquen hidrats de carboni
  • Ha de tenir permís dels mestres o dels professors per menjar, beure o bé sortir a orinar durant la classe. És important que ho pugui fer amb normalitat i que els companys en sàpiguen els motius. 
  • Ha de poder anar d’excursió, colònies, convivències i viatges de fi de curs.

Consells de salut: Infància

 

2. La diabetis en l'adolescència

La adolescència és l’exemple màxim que tot canvia, no tan sols perquè s’hi produeixen els canvis físics iniciats en la pubertat, sinó també pels canvis psicològics que la caracteritzen, que són tan o més importants que els físics. En aquesta etapa de desenvolupament de la personalitat, comença a sorgir, cada vegada amb més força, una necessitat imperiosa d’autoafirmació que contrasta amb l’obediència característica dels més petits. 


Seria un error pensar que els joves amb diabetis, pel fet de tenir la malaltia, s’han de comportar d’una altra manera. Igual que la resta de joves de la seva edat, els nois amb diabetis intenten provar els límits incomplint les normes: menjant més del compte, saltant-se controls de glicèmia capil·lar i, fins i tot, deixant d’injectar-se la insulina.

És molt important que els pares afrontin aquests canvis com si el jove no tingués diabetis. El diàleg sense mentides ni enganys, amb tota la informació possible, és fonamental. Els pares han de guiar adequadament els joves intentant ser justos, imparcials i comprensius. Seria un error ser intolerants i autoritaris, convertir les normes en una dictadura que nega o evita els fets evidents per no haver d’afrontar-los. 

Consells de salut: Adolescència

 

Sexualitat, afectivitat i diabetis

Un dels canvis més importants que comporta l’adolescència és el despertar de la sexualitat. El jove amb diabetis ha de tenir una vida sexual igual que la resta de joves de la seva edat: sana i sense riscos, que l’ajudi a potenciar la personalitat, l’autoestima i la comunicació amb els altres. 

Diversos estudis en adolescents amb diabetis tipus 1 mostren que la menarquia (primera regla) en les nenes amb diabetis s’acostuma a endarrerir al voltant d’un any en relació amb la població general. Si la diabetis no es controla de manera correcta o hi ha un augment important de pes, la menstruació acostuma a ser irregular i, fins i tot, es pot donar amenorrea (absència de regla). D’altra banda, durant el cicle menstrual, les necessitats d’insulina canvien: generalment, disminueixen a l’inici i augmenten després. La causa d’aquestes variacions no és del tot clara, però se suposa que tenen a veure amb els canvis hormonals i d’alimentació.

Igual que la resta de joves, els adolescents amb diabetis han de ser conscients que el sexe ha de ser una pràctica segura i que els mètodes anticonceptius, sobretot els de barrera (diafragma i preservatius masculins i femenins) els protegiran dels embarassos no desitjats i de les malalties de transmissió sexual. Els anticonceptius orals (les pastilles anticonceptives) poden ser utilitzats per les adolescents amb diabetis sense que se n’esperin efectes secundaris afegits, exceptuant els casos en què hi hagi altres problemes de salut, com ara la hipertensió arterial, les malalties vasculars o les alteracions en la coagulació de la sang.

Són les malalties infeccioses que es transmeten a través de les relacions sexuals, ja siguin genitals (penis i vagina), orogenitals (boca en contacte amb genitals) o anogenitals (introducció del penis en l’anus). Si es tenen relacions sexuals amb diverses parelles sense les mesures adequades de protecció (sense preservatiu), les possibilitats de contagi augmenten. Per tot això, per una major protecció dels adolescents amb diabetis o no, es recomana utilitzar els mètodes de protecció doble: el preservatiu (per evitar l’embaràs i el contagi de les malalties de transmissió sexual) i la píndola anticonceptiva (per evitar l’embaràs).   

 


3. La diabetis en la vellesa

En la vellesa, la diabetis presenta unes característiques específiques, condicionades pel tipus de diabetis i per l’etapa del cicle vital en què es troba. Les persones grans poden tenir diabetis tipus 1 o 2 de llarga evolució o diabetis tipus 2 d’inici després dels 65 anys.

Els objectius del tractament són similars als de qualsevol persona amb diabetis.  S’han de tenir en compte, però, les circumstàncies especials de l’edat i els objectius a assolir en funció de les particularitats físiques, psicològiques, familiars i socials de cada persona. En el cas de la persona gran, cal tenir una cura especial a evitar les hipoglicèmies, que poden estar provocades pel tractament farmacològic propi de la diabetis. Això comporta acceptar com a vàlids valors de glicèmia a la sang més alts dels que es consideren normals.

 

Glicèmia en dejú Glicèmia després dels àpats (2h)  HbA1

  140 mg/dl

180 mg/dl

  9,5 % 


Consells de salut: Vellesa

p Llegir més...

Situacions de vida relacionades
pP@)

  1. Embaràs (fertilitat i gestació)
  2. Alletament
  3. Viatjar  

 

1. Embaràs (fertilitat i gestació)

Actualment, es pot afirmar que la fertilitat de la dona amb diabetis ben controlada és la mateixa que la de la dona sense diabetis. Quedar embarassada en el moment adequat és primordial i, per això, les dones amb diabetis i amb vida sexual activa han de seguir el mètode anticonceptiu més adequat a les seves característiques i, d’acord amb el seu equip de salut, planificar el moment de l’embaràs. 

Encara que el fet que una dona tingui diabetis no desaconselli l’embaràs, és important, tant per a la mare com per al fetus, portar un bon control metabòlic abans i durant l’embaràs. S’aconsella que la fecundació es produeixi en un període amb resultats estables en els controls de glicèmia i amb un bon nivell d’hemoglobina glicada (HbA1c) (percentatge d’hemoglobina (proteïna dels glòbuls vermells) unida a glucosa ), amb l’objectiu fonamental de minimitzar el risc en la gestació i el desenvolupament del nen. En concret, durant les primeres vuit setmanes d’embaràs, és molt important que els valors de glicèmia s’apropin als normals tant com sigui possible. Si durant aquest període el control és òptim, el risc és el mateix que amb una dona sense diabetis.

Per aconseguir aquest objectiu, són imprescindibles l’autocontrol, les pautes d’insulina administrades amb dosis múltiples diàries o amb infusors continus d’insulina i les anàlisis de sang capil·lar corresponents, amb les modificacions de dosis que calgui en cada moment.

L’embaràs en una dona amb diabetis que no presenta problemes de salut relacionats amb la malaltia (oftalmològics o renals) no augmenta el risc de presentar-los en un futur. En canvi, si la dona ja té problemes de salut relacionats, l’equip de salut haurà d’intensificar els controls per tal d’evitar possibles descompensacions. 

Consells de salut: Embaràs
Consells de salut: Adultesa

 

2. Alletament

La diabetis no suposa cap problema perquè la mare pugui alletar normalment el seu fill. Es recomana, a més, que l’alletament comenci al més aviat possible per tal d’evitar les possibles hipoglicèmies del nounat. Mentre el fetus es troba dins l’úter matern, les seves xifres de glucosa són les mateixes que les de la mare. Com que el fetus no pateix diabetis, el seu pàncrees fabrica més insulina per compensar aquesta hiperglucèmia. Després del part, el subministrament de glucosa per part de la mare desapareix, però el pàncrees del nounat continua produint quantitats elevades d’insulina. És llavors quan el risc que es produeixi una hipoglucèmia és més gran.

Per aquest motiu, als nadons de mare amb diabetis (diagnosticada abans o durant l’embaràs), se’ls fan determinacions freqüents de glucosa a la sang durant les primeres 24 hores de vida. És per això que es recomana començar l’alletament al més aviat possible.

 

Consells de salut: Lactància

 

3. Viatjar

Preparar els desplaçaments amb antelació permet gaudir d’uns viatges més tranquils i segurs. Si s’ha de viatjar a l’estranger, es recomana tenir una assegurança que cobreixi el cas de malaltia i disposar d’informació sobre: 

  • La temperatura, la diferència d’hora local i el sistema sanitari del país al qual es viatja. Si es va a un país on hi ha molta diferència horària i se segueix el tractament amb insulina, es recomana visitar l’equip de salut per tal que aconsellin sobre com ajustar la pauta a la nova zona horària. 
  • La situació i l’accés als centres sanitaris. 
  • Si es necessiten vacunes. 
  • Els tipus d’àpats i els aliments que es consumeixen amb més freqüència en el país de destí. 
  • Els horaris dels àpats.

 
Què s’ha de portar


El material i la medicació necessaris per a més dies dels previstos, per si s’endarrerís la tornada a casa: 

  • La medicació que es pren: pastilles, insulina. No és necessari portar la insulina en recipients especials, però sí que és important no exposar-la a temperatures extremes (a la guantera del cotxe, per exemple, la temperatura pot arribar fins als 40 ºC i a les bodegues dels avions, baixar dels 0 ºC). Cal recordar que la insulina es pot conservar a qualsevol temperatura entre els 2 ºC i els 30 ºC. 
  • El material d’autoanàlisi i d’injecció: tires, mesurador de glucosa, xeringues, etc. 
  • La documentació sanitària: la targeta sanitària, l’assegurança de viatge, un informe breu sobre la diabetis i el tractament que se segueix. 
  • Una petita farmaciola. 
  • Una identificació (carnet, braçalet, medalla) en què consti que es té diabetis.

 
És important portar-ho tot a l’equipatge de mà i, en el cas que es viatgi en avió, no facturar-ho.

Altres consells:

  • Si el viatge es fa en cotxe i es condueix, és important fer parades cada dues hores per descansar. 
  • És recomanable portar aliments per resoldre una possible hipoglucèmia i poder improvisar un àpat (fruita, galetes, torrades, entrepans petits, aigua...).

 
Consells: Viatjar i tenir un problema de salut crònic

p Llegir més...

Problemes de salut relacionats
pP@)

Són els que deriven de la diabetis i que es poden classificar en aguts (la hipoglucèmia, la hiperglucèmia i la cetosi) i tardans (retinopatia, neuropatia, nefropatia i vasculopatia diabètiques), a més d’aquells problemes de salut no relacionats amb la diabetis però que en poden condicionar l’estabilitat o el control.

  1. Problemes de salut aguts : 1.1 La hipoglucèmia, 1.2 La hiperglucèmia, 1.3 La cetosi
  2. Problemes de salut tardans 
  3. Tenir una malaltia intercurrent 

 

1. Problemes de salut aguts 

 

1.1 La hipoglucèmia

 

La hipoglucèmia és el problema de salut agut més freqüent que es presenta en les persones amb diabetis. hipoglucèmia significa nivell baix de glucosa a la sang. En general, es diu que hi ha una hipoglucèmia quan els valors són entre 50-60 mg/dl.

 

Cóm es manifesta

La hipoglucèmia s’acostuma a manifestar de manera sobtada amb tremolors, irritabilitat, pal·lidesa, suor, palpitacions i gana. Els símptomes de la hipoglucèmia poden variar segons cadascú, però sempre són els mateixos en cada persona. De fet, són senyals d’alarma que el cervell envia quan no pot captar prou glucosa per funcionar.
 
La reacció ràpida o immediata davant els signes d’alarma pot evitar l’aparició progressiva de complicacions greus. Sovint, són els que conviuen amb la persona amb diabetis els que detecten aquests signes d’alarma. Aquestes manifestacions són: 

  • canvis de comportament 
  • dificultat per parlar o coordinar moviments 
  • pèrdua progressiva de la capacitat de resposta 
  • convulsions i pèrdua absoluta de la conciència (coma hipoglicèmic)

    Si el descens de la glucosa és gradual, les manifestacions de la hipoglucèmia s’agreugen de manera progressiva i la persona és capaç de resoldre la situació. En canvi, si el descens és brusc, pot produir-se una pèrdua sobtada de la consciència i arribar a un coma hipoglicèmic en pocs moments. Per això és important que l’entorn habitual sàpiga què s’ha de fer en aquestes situacions o bé portar a sobre una identificació que pugui ajudar a actuar ràpidament en cas d’emergència.  

Causes

  • Haver administrat una dosi excessiva d'insulina o d'hipoglucemiants per una errada en la dosificació o per una confusió del tipus d'insulina (injectar insulina ràpida en lloc d'intermèdia, per exemple). 
  • No haver consumit les racions de carbohidrats recomanades per a cada àpat. 
  • Haver endarrerit l'horari dels àpats en relació a les dosis d'insulina. 
  • Haver fet una activitat física no programada sense haver augmentat les racions d'hidrats de carboni o sense haver reduït les dosis d'insulina o de fàrmacs.

 
Com es resol
 

  • Cal aturar l'activitat que s'estigui fent. 
  • Si és possible, s'ha de determinar el nivell de glucosa a la sang, per certificar que es tracta d’una hipoglucèmia.
  • Si porta bomba d´infussió continua de insulina, s´ha de parar la bomba.
  • Cal pendre 1,5-2 racions d’hidrats de carboni d’absorció ràpida (15-20g), preferiblement en forma líquida i sense greixos, ja que l'absorció serà més ràpida i la hipoglucèmia es resoldrà abans; per exemple: 
    • un got de suc de fruita (natural o envasat) 200 ml
    • un got de qualsevol beguda refrescant que no sigui light o zero 200 ml
    • un got de llet descremada 200 ml amb 1 sobre de sucre de cafeteria
    • 2 sobres de sucre de cafeteria o 2 cullerades de sucre o 3 terrossos de sucre
    • 1-2 cullerades soperes de mel
    • 3-4 comprimits de glucosa puraun got d'aigua amb una cullerada sopera de sucre o amb tre terrossos
  • Si en deu o quinze minuts la situació no millora, s'ha de repetir la presa anterior. 
  • Quan comenci la millora, cal ingerir aliments amb hidrats de carboni d’absorció lenta 1-2 racions (10-20 g), com ara 20-30 g de pa, dos o tres galetes maria, dos iogurts o un got de llet sencera sense sucre, sempre que la hipoglucèmia es produeixi entre àpats. Si es produeix una estona abans d’un àpat, es recomana avançar-lo, començar per la fruita (ja que conté un hidrat de carboni d’absorció ràpida) i ingerir un aliment que contingui un sucre d’absorció lenta (pa, arròs, pasta, patata o llegums).
  • Si la hipoglucèmia s’accentua, ja sigui per no haver pres les mesures comentades o bé perquè apareix de manera brusca, i la persona amb diabetis presenta signes d’obnubilació, desorientació, pèrdua progressiva del reflex de deglució (no pot empassar) o pèrdua de consciència, la persona més propera ha d’actuar per resoldre la hipoglucèmia:
    • Si és possible, s’ha de determinar el nivel de glucosa a la sang, per certificar que es tracta d’una hipoglicèmia
    • No ha de forçar mai la ingesta de líquids per la boca, ja que es pot ennuegar i ofegar. 
    • Ha d’injectar ràpidament un Kit de glucagó d’1 mg (que consta d'un vial més una xeringa) per via intramuscular o subcutània. Les persones amb diabetis han de tenir sempre una ampolla de glucagó a l’abast, sobretot les que s’injecten insulina (a casa, a la feina, a l’escola...), i les persones que les envolten (familiars, amics, companys de feina, mestres...) haurien de saber administrar-lo. L’administració de glucagó és necessària per a les persones que estiguin inconscients. En cas de dubte, cal actuar com si es tractés d’una hipoglucèmia.  
    • Si en deu o quinze minuts la persona no ha recuperat el coneixement o continua desorientada, es pot repetir la injecció i avisar el servei d’urgències, ja que segurament es tracta d’una hipoglucèmia severa i s’ha de fer una valoració mèdica de la persona. 
    • Una vegada recuperada la consciència, s’ha de resoldre la hipoglucèmia amb hidrats de carboni d’absorció lenta 1-2 racions (10-20 g) que corresponen a: 20-30 g de pa, dos o tres galetes maria, dos iogurts o un got de llet sencera sense sucre.

Infografia Hipoglucèmia

Descarregar infografia

 

Què és el glucagó?

El glucagó, com la insulina, és una hormona que es produeix en el pàncrees. La seva funció principal és augmentar els nivells de glucosa a la sang utilitzant els dipòsits de glucosa que hi ha al fetge (glucogen). 
 
Com s'administra:

Qualsevol persona, encara que no sigui professional de la salut, pot fer-ho. El glucagó ve preparat en un estoig on hi ha una xeringa precarregada i un flascó amb pols de glucagó. Es conserva a la nevera, tot i que a fora, a temperatura ambient, s’hi pot estar fins a quatre setmanes.

La manera d’administrar-lo és molt senzilla: s’ha d’introduir l’aigua de la xeringa en el flascó de la pols de glucagó, agitar-lo suaument, extreure’n el contingut i injectar-lo tot.

La injecció s’acostuma a fer per via subcutània (com la insulina), però també es pot fer per via intramuscular (com les injeccions habituals) als braços, a l’abdomen, a les cames o als glutis (a la zona que, en aquell moment, sigui més accessible). No s’ha de tenir por, ja que es pot administrar per qualsevol via sense risc per a la persona. Tampoc no s’ha de dubtar a administrar el glucagó per por que la persona amb diabetis no tingui una davallada dels nivells de sucre a la sang, sinó alguna altra cosa. Cal administrar el glucagó a les persones amb diabetis que estiguin inconscients. En cas de dubte, cal actuar com si es tractés d’una hipoglucèmia. 

Estoig amb una xeringa precarregada i un flascó amb pols de glucagó  


Com prevenir la hipoglucèmia
 

  • Dosificar correctament la insulina i verificar-ne el tipus abans d'administrar-la. 
  • Complir els horaris dels àpats. 
  • Procurar que les racions d'hidrats de carboni siguin les recomenades en cada àpat. 
  • Modificar les racions de carbohidrats i la insulina en relació a l'activitat física. 

  
Situacions especials
 

  • Conducció de vehicle. Les persones amb diabetis que condueixen habitualment o que es dediquen al transport i condueixen camions, autobusos o autocars han de prendre una sèrie de precaucions:

    • Portar sucre a sobre i, si és posible, alguna cosa per menjar. Mai no se sap a quina hora s'arribarà al destí i cal estar preparat per poder improvisar un àpat (amb galetes, fruites, torrades...).
    • Comprovar la glicèmia abans de començar el viatje.
    • Quan el viatge és llarg, cal descansar cada dues o tres hores i prendre un refrigeri, si és necessari.
  • Hipoglicèmies nocturnes. Si la persona amb diabetis es desperta amb mal de cap o suor, és possible que haig patit una hipoglucèmia durant la nit. El millor que es pot fer és determinar els nivells de glucosa abans d'anar a dormir: si la xifra és menor de 140 mg/dl, cal fer un ressopó.
  • Hipoglicèmies de repetició. Si es tenen hipoglicèmies amb freqüència i, sobretot, si es repeteixen sempre a les mateixes hores, és important posar-se en contacte amb l'equip de salut per tal que aconselli dels canvis necessaris.
 

  

1.2 La hiperglucèmia

 

hiperglucèmia significa nivell alt de glucosa a la sang. L’equip de salut indicarà els valors de glicèmia que es considerin alts en cada cas. Cal controlar la hiperglucèmia i actuar per evitar que els nivells de glucosa a la sang es mantinguin per sobre de 240 mg/dl en persones amb manca d’insulina (persones amb diabetis tipus 1 o persones amb diabetis tipus 2 sense reserva d’insulina) i, d’aquesta manera, evitar una situació de risc per a la salut anomenada cetosi, que, si no es tracta, podria derivar en cetoacidosi

  
Causes
 

  • Una aportació excessiva d’hidrats de carboni a la dieta, sobretot si s’ingereixen aliments amb un contingut alt de sucre: begudes refrescants, pastissos, pastisseria industrial, gelats, xocolata... 
  • Una disminució de l'activitat física habitual. 
  • Errors en la dosificació de la insulina (menys unitats) o no haver pres algun fàrmac. 
  • Una malaltia intercurrent (com la grip). Una malaltia intercurrent és la que té lloc durant el transcurs d’una altra i que la modifica en un grau més o menys elevat; així, en el cas de la diabetis, és la malaltia que pot dificultar el manteniment dels nivells de glucosa adequats. 
  • Alguns fàrmacs, com la cortisona, que poden augmentar les xifres de glucosa a la sang. 

 
Altres causes d'hiperglucèmia

  • El fenomen de l'alba

    És l’elevació dels nivells de glucosa a la matinada. Aquest fenomen és freqüent entre un 80 % i un 100 % de les persones amb diabetis tipus 1 i es deu a la interacció de diverses hormones, sobretot la de creixement, que fan que augmentin els nivells de glucosa a la sang, especialment a la matinada.

    En algunes persones amb diabetis tipus 2 també s’observa una elevació de la glucosa a la matinada o a primera hora del matí, ja que, durant la nit, el pàncrees no allibera prou insulina per controlar l’elevació de la glucosa.

    Generalment, el fenomen de l'alba es corregeix si s'augmenta la dosi d'insulina nocturna.
      
  • L'efecte Somogyi 

    L’efecte Somogyi, també conegut com rebot hiperglicèmic, és freqüent en persones amb diabetis tipus 1 i en persones amb diabetis tipus 2 tractades amb insulina. Generalment, el produeix una dosi excessiva d’insulina nocturna provocada per una hipoglucèmia. El cos, aleshores, reacciona buidant les reserves de glucogen del fetge, de manera que allibera una quantitat excessiva de glucosa a la sang, cosa que fa que els valors de glicèmia siguin elevats al matí.

    Generalment, l'efecte Somogyi es corregeix disminuint la dosi d'insulina nocturna.

    Si hi ha dificultats per diagnosticar, cal consultar l'equip de salut. 
 
Símptomes de la hiperglucèmia

La hiperglucèmia no produeix simptomatologia en la seva fase inicial (a diferència de la hipoglucèmia), però si les xifres de glucosa a la sang es mantenen altes durant dies o setmanes, pot aparèixer la cetosi. 

 

Com es resol una hiperglucèmia?

A diferència de la hipoglucèmia, la resolució de la hiperglucèmia no requereix tanta immediatesa. És molt important, però, que la persona que té diabetis i/o la seva família comprovin si aquesta elevació de la glucosa a la sang és un fenomen esporàdic o bé es converteix en un fenomen persistent, i que en cap cas es deixi de prendre el tractament farmacològic (insulina o fàrmacs). Si la glucosa és repetidament superior a 250 mg/dl abans dels àpats (en el cas de les persones amb diabetis tipus 1) o superior a 300 mg/dl abans dels àpats (en el cas de les persones amb diabetis tipus 2), amb o sense acetona a l’orina, i no se sap què fer, és important posar-se en contacte amb l’equip de salut, el qual donarà les pautes específiques a seguir en concret per a cada cas.

 

 

1.3 La cetosi

 

La cetosi es produeix quan en l’organisme de la persona amb diabetis hi ha una manca d’insulina produïda per un error en la dosificació (dosi insuficient) o per una malaltia intercurrent (com la grip) que pot augmentar la necessitat d’insulina. 


Juntament amb la hipoglucèmia, és un dels problemes més freqüents relacionats amb la diabetis. Sortosament, amb l’autoanàlisi de sang capil·lar com a eina de control, la cetosi cada vegada és menys habitual, ja que gràcies a aquest sistema la persona amb diabetis pot saber en qualsevol moment l’evolució de les xifres de glucosa a la sang i actuar en conseqüència.
  

El pas de la hiperglucèmia a la cetosi

Quan la glucosa que circula per la sang no pot penetrar a les cèl·lules per manca d’insulina, es produeix un augment dels nivells de glucosa a la sang (hiperglucèmia). Per compensar aquest augment dels nivells de glucosa, el cos n’elimina grans quantitats per l’orina (glicosúria intensa), de manera que augmenta la quantitat d’orina i les ganes d’orinar (poliúria). Per compensar la pèrdua de líquids i evitar la deshidratació, la persona té una set intensa (polidípsia).

Si aquesta situació de manca d’insulina persisteix i la glucosa no pot penetrar a les cèl·lules per proporcionar l’energia necessària, l’organisme utilitza un altre mecanisme per aconseguir energia: la transformació dels greixos en glucosa. Aquesta transformació, però, origina un producte de rebuig, els cossos cetònics o acetona. Aquest rebuig es va acumulant a la sang (cetosi) i s’ha d’eliminar per l’orina (cetonúria). Si no s’eliminen aquests rebuigs per l’orina, aquesta situació esdevé tòxica per a l’organisme i apareixen els símptomes següents: 

  • alè amb olor de pomes 
  • dolor abdominal i vòmits 
  • respiració ràpida 
  • ulls enfonsats i boca seca 
  • obnubilació progressiva 
  • pèrdua de consciència o coma hiperglicèmic o cetoacidòtic 

 
Causes de la cetosi
 

  • Manca d’autocontrol. No sempre es tenen les mateixes necessitats d’insulina, perquè poden variar segons el ritme de vida. La feina, l’estrès, les vacances, l’època d’exàmens en els estudiants, etc., poden augmentar les necessitats d’insulina. Per tant, és important fer l’autoanàlisi de sang regularment per evitar una manca d’insulina progressiva que pot provocar la cetosi. 
  • Aportació insuficient d’hidrats de carboni. Si l’alimentació no aporta prou hidrats de carboni, el cos utilitza els greixos com a font d’energia i apareix la cetosi. En aquests casos, les xifres de glucosa a la sang són normals o baixes i les xifres d’acetona a l’orina, elevades. 
  • Malalties intercurrents. Quan es pateix una malaltia infecciosa o quan es té febre, les necessitats d’insulina augmenten. Si durant aquest procés no s’augmenten les dosis d’insulina, l’organisme en pateix una manca greu que pot provocar la cetosi.
     
    Durant una malaltia intercurrent, les persones amb diabetis tipus 2 que segueixen un tractament amb fàrmacs poden necessitar un tractament temporal amb insulina.

Què fer en cas de cetosi

Quan les xifres de glucosa són >300 mg/dl i hi ha presència d’acetona a l’orina, s’han d’administrar petites dosis d’insulina ràpida i fer controls de glucosa a la sang i d'acetona a l’orina cada 2-3 hores per veure l’evolució. També cal assegurar una ingesta de dos a tres litres d'aigua i electròlits, sobretot en presència de vòmits o diarrea. L'equip de salut és qui donarà les pautes a seguir en cas d’aparició de cetosi. És important que davant de qualsevol dubte, la persona amb diabetis pugui posar-se en contacte amb l’equip de salut per tal de seguir els seus consells i recomanacions.

Es recomana la derivació a l'hospital quan:

  • La persona té una glicèmia superior a 400 mg/dl amb cetonúria (acetona a l'orina) intensa. 
  • La persona té dolor abdominal, vòmits no controlables o dificultat per garantir la ingesta. 
  • L'evolució de la descompensació és superior a 24 hores. 
  • Hi ha una alteració de la respiració, del comportament o de la consciència. 

 

2. Problemes de salut tardans

Els problemes de salut tardans derivats de la diabetis són un conjunt d’alteracions que es poden presentar a llarg termini, sobretot si el control metabòlic no és estable. 


Cal recordar que el control de la glucosa té dos objectius fonamentals: 

  • Evitar els símptomes propis de la diabetis (hiperglucèmia) o els derivats del seu tractament (hipoglucèmia). 
  • Endarrerir o reduir l'aparició de problemes de salut tardans.

    Assolir aquests dos objectius és molt important per prevenir i pal·liar aquests problemes de salut, de manera que la persona amb diabetis ha de ser conscient que, encara que suposi un esforç important i els beneficis no siguin visibles, és bàsic que es mantinguin els nivells adequats de glucosa tant temps com sigui possible.
Els problemes de salut tardans més rellevants i els òrgans que en resulten més afectats són els que es descriuen tot seguit: 2.1 Les asteriopaties; 2.2 La neuropatia diabètica; 2.3 Disfunció sexual.

 

2.1 Les arteriopaties

Són el conjunt d’alteracions de les artèries que porten la sang a tot el cos. Aquestes artèries s’endureixen i s’estrenyen i, ocasionalment, es clouen. Això fa que es redueixi l’aportament sanguini en algunes zones del cos (isquèmia). Es poden distingir dos tipus d’alteracions: la macroangiopatia i la microangiopatia.

 

La macroangiopatia (trastorns de les artèries grans i mitjanes) 

Aquestes alteracions no es diferencien de les provocades per l’arteriosclerosi, encara que en les persones amb diabetis poden arribar abans i de manera més ràpida que en les persones que no en tenen.
 
Igual que la resta de problemes de salut derivats de la diabetis, les lesions dels vasos grans i mitjans en les fases inicials no produeixen cap simptomatologia i són, en tot, similars a les produïdes per l’arteriosclerosi en les persones no diabètiques; només són diferents en el fet que en les diabètiques apareixen en edats més joves i evolucionen amb més rapidesa. Més tard, quan la macroangiopatia avança, les manifestacions canvien segons la zona afectada; les extremitats inferiors són una de les zones afectades amb més freqüència i que provoquen més trastorns. 

 

La microangiopatia (trastorns que afecten les artèries petites, arterioles i capil·lars)  

És la lesió vascular específica de les persones diabètiques. Consisteix en l’estrenyiment o l’oclusió de la llum d’aquests vasos en els capil·lars de la retina, la pell, els músculs, el ronyó, el lòbul de l’orella, etc.

  • La retinopatia diabètica (trastorns que afecten els ulls)

    És un conjunt d’alteracions en la retina que pot aparèixer en les persones amb diabetis. La retina és una capa de cèl·lules situades dintre de l’ull que capta les imatges de l’exterior i les transforma en impulsos elèctrics que arriben al cervell.

    - Sistema nerviós / sentits 

    La retinopatia diabètica està causada pel deteriorament dels vasos sanguinis que irriguen la retina del fons de l’ull. Aquests vasos sanguinis debilitats poden deixar sortir líquid o sang, formar branques fràgils en forma de raspall i dilatar-se en algunes zones.

    Quan la sang o el líquid que surt dels vasos lesiona o forma teixits fibrosos a la retina, la imatge enviada al cervell és borrosa.

    En les persones amb diabetis tipus 1, la retinopatia no apareix mai en els primers anys d’evolució de la diabetis. No obstant això, és possible que algunes persones amb diabetis tipus 2 pateixin la retinopatia abans de ser diagnosticades.

    Per poder detectar al més aviat possible la retinopatia diabètica és important que totes les persones amb diabetis es facin revisions periòdiques del fons de l’ull, ja que, inicialment, les lesions de retina no produeixen cap simptomatologia.

    Actualment, hi ha tractaments molt eficaços per al control d’aquest problema, com ara l’aplicació de làser per tancar o fotocoagular els vasos sanguinis que sagnen. Amb aquest tractament, no cal fer cap incisió; a més, es pot dur a terme al consultori. Si la retinopatia diabètica es diagnostica aviat, la fotocoagulació amb làser pot aturar-ne el progrés.

    Tanmateix, el làser no es pot utilitzar en totes les persones afectades de retinopatia. En el cas que l’humor vitri (gelatina transparent que hi ha a la cavitat ocular) estigui ple de sang, cal fer una vitrectomia, una tècnica quirúrgica que consisteix a extreure de l’ull l’humor vitri ple de sang i canviar-lo per una solució artificial transparent.
     
  • La nefropatia diabètica (trastorns que afecten els ronyons) 
     
    Es un conjunt d’alteracions als ronyons que es pot presentar, a llarg termini, en les persones amb diabetis. Aquestes alteracions es produeixen als glomèruls renals, que són la part del ronyons on es filtra la sang i es produeix l’orina.

    - Sistema urinari

    La nefropatia diabètica no produeix simptomatologia. Es detecta només amb anàlisis d’orina. Les primeres alteracions que es detecten són augments petits a l’orina d’una proteïna anomenada albúmina (microalbuminúria). Més endavant, si la nefropatia progressa, la quantitat d’albúmina i d’altres proteïnes eliminades per la orina augmenta (proteïnúria).

    La nefropatia es pot tractar, en les fases inicials, amb fàrmacs que disminueixen la secreció d’albúmina i retarden l’evolució d’aquest problema de salut.

    No obstant això, el ronyó pot perdre la capacitat de filtrar, és a dir, d’eliminar les substàncies tòxiques de la sang; aleshores pot aparèixer una insuficiència renal crònica. Algunes persones, quan aquesta insuficiència renal es complica, poden necessitar tractament amb hemodiàlisi, en què la funció del ronyó se substitueix per una màquina que fa de filtre.
  • Els peus del diabètic 

    Les alteracions cutànies isquèmiques que afecten més freqüentment els peus es caracteritzen perquè la pell es torna freda, brillant i atròfica (més prima). A mesura que augmenta la insuficiència vascular, cau el pèl del dors dels peus, disminueix el creixement de les ungles i es fan més gruixudes, de manera que, normalment, hi ha infeccions causades per fongs. Quan la irrigació sanguínia disminueix, es comencen a atrofiar els teixits subcutanis i s’hi produeixen ulceracions fàcilment.

    com tenir cura dels peus

 

2.2 La neuropatia diabètica

La neuropatia es presenta en un alt percentatge de persones amb diabetis de llarga evolució, encara que les formes més severes n’afecten menys d’una quarta part.

La neuropatia diabètica és l’afectació microvascular dels nervis perifèrics. Els nervis perifèrics connecten el cervell amb els teixits perifèrics (els músculs, la pell, les articulacions...). A través d’ells, el cervell rep informació del que passa a la perifèria (les sensacions, els estímuls dolorosos...) i envia ordres per moure la musculatura. L’afectació dels nervis perifèrics es manifesta per una pèrdua de sensibilitat al tacte, a la temperatura, al dolor i també per uns símptomes anomenats irritatius, com les parestèsies (sensació de formigueig, de suro, adormiment), les rampes i les disestèsies (molèsties al tacte). La neuropatia diabètica té un paper important en el desenvolupament del peu diabètic. 

 
2.3 La disfunció sexual

Les causes de la disfunció sexual en les persones que tenen diabetis:

  • malalties intercurrents 
  • consum d'alguns fàrmacs (betabloquejants)
  • situacions d'hipoglucèmia o de hiperglucèmia
  • causes circulatòries, neurològiques o hormonals
  • causes psicològiques o estrès

 
Com es manifesta
 

En l’home, el trastorn sexual més freqüent que pot sorgir a llarg termini a causa de la diabetis és la disfunció erèctil (impotència). En la dona, hi pot haver dificultats per arribar al clímax sexual (orgasme). 
 
Què cal fer 

El més important per resoldre el trastorn és ser capaç de reconèixer-lo i plantejar-lo obertament, a la parella o a l’equip de salut. Per als homes, hi ha fàrmacs que, amb diverses formes d’administració i segons cada persona, actuen sobre les terminacions nervioses o els vasos sanguinis del penis, de manera que poden aconseguir una erecció completa. Per a les dones, les cremes vaginals o alguns tractaments hormonals en la menopausa, valorats adequadament, poden ser molt eficaços.

En qualsevol dels casos, el suport psicològic és molt útil per poder afrontar la disfunció sexual, l’autocrítica excessiva i la manca d’autoestima que pot manifestar la persona. 

 

3. Tenir una malaltia intercurrent

La malaltia intercurrent és la que té lloc en el transcurs d’una altra i que la modifica en un grau més o menys elevat. En el cas de la diabetis, la malaltia intercurrent pot dificultar el manteniment dels nivells de glucosa adequats.

Entre les malalties intercurrents, podem trobar:

  • Les que tenen uns efectes mínims sobre la glicèmia, com ara els refredats, la rubèola, etc. 
  • Les que produeixen uns nivells baixos de glucosa, ja que cursen amb nàusees, vòmits i diarrees (com ara la gastroenteritis lleu). 
  • Les que produeixen uns nivells alts de glucosa i, com a conseqüència, acetona a l’orina. Normalment són malalties que cursen amb febre, nàusees, vòmits, mal de cap, cansament i dificultats per alimentar-se: angines, grip, varicel·la, infeccions d’orina, pneumònies, etc.

 
Les pautes d’actuació generals davant de les malalties intercurrents tenen a veure amb:

  • La insulina i els fàrmacs. Quan hi ha una hiperglucèmia franca o molt important, pot ser necessari augmentar la dosi habitual d’insulina. Les pautes vindran donades per l’equip de salut, en funció de si a l’orina hi ha hiperglucèmia amb acetona o sense. Les persones amb diabetis tipus 2 que segueixen un tractament amb fàrmacs no han de deixar de prendre’n i, fins i tot, com s’ha comentat abans, és possible que sigui necessària l’administració temporal d’insulina. 
  • L’alimentació. L’alimentació, uns dels pilars fonamentals del tractament de la diabetis, encara és més important en el cas que hi hagi una malaltia intercurrent. Cal adaptar l’alimentació a la pèrdua de gana que sovint comporta la malaltia, però mirant de mantenir els nivells de sucre a la sang. Quan no es té gana, es poden descartar els aliments amb un contingut baix en hidrats de carboni, com ara les amanides i les verdures, i també els aliments rics en proteïnes, com ara la carn, el peix, etc.
    • El que mai no s’ha de deixar de consumir és els aliments rics en hidrats de carboni: 
      • farines: pa, patata, pasta, llegums, arròs 
      • fruita 
      • llet i derivats 
    • Els aliments han de ser tous i fàcils de tolerar, com ara:
      • sopes 
      • purés de verdures o de patata 
      • llet, iogurts descremats 
      • galetes o pa torrat 
      • fruita sencera o triturada 
      • peix blanc bullit  
    • En casos de diarrees:
      • les verdures es poden substituir per purés de pastanaga o patata 
      • els llegums, per arròs bullit 
      • el pa, per pa torrat 
      • la llet, per iogurts naturals descremats (encara que, en casos de diarrees importants, s’hauria de suprimir la ingesta de làctics) 
      • la fruita s’hauria de limitar al plàtan i la poma (ratllada i deixada enfosquir) 
          
        En el cas que no es tolerin aliments sòlids per culpa de nàusees o vòmits, es recomana ingerir líquids ensucrats, amb glops petits i freqüents. 
         
    • Exemple de dietes líquides ensucrades:
      • Camamilla amb sucre: 1 litre d’aigua amb 50 g de sucre. 
      • Marialluïsa amb sucre: 1 litre d’aigua amb 50 g de sucre. 
      • Poliol amb sucre: 1 litre d’aigua amb 50 g de sucre. 
      • Te amb sucre: 1 litre d’aigua amb 50 g de sucre. 
    • 50 g de sucre són:
      • 5 sobres de sucre 
      • 10 cullerades de postres de sucre 
      • ½ litre de Coca-Cola® normal 
      • ½ litre de llimonada 
      • ½ litre de suc de fruita 
  • L’autocontrol. Augmentar la freqüència de l’autoanàlisi durant una malaltia intercurrent és fonamental per evitar descompensacions de la diabetis. Es recomana mirar-se la glucosa cada 3-6 hores i fer controls d’acetona a l’orina si la glucosa és superior a 250 mg/dl abans dels àpats, en persones amb diabetis tipus 1, o superior a 300 mg/dl abans dels àpats, en persones amb diabetis tipus 2. Si es té hiperglucèmia amb acetona a l’orina o sense, i no se sap què fer, cal posar-se en contacte amb l’equip de salut, que donarà les pautes que cal seguir.

 
Medicaments que es poden utilitzar


No hi ha cap medicament que no es pugui utilitzar pel fet de tenir diabetis.

Per al dolor o la febre, es poden utilitzar els mateixos analgèsics o antitèrmics recomanats per a les persones sense diabetis.

La quantitat de sucre que porten els medicaments és poc significativa. Tot i això, si s’han de prendre xarops, és millor escollir els que portin edulcorant (sacarina o aspartam).

Si és necessari utilitzar cortisona, que és un fàrmac que augmenta els nivells de glucosa a la sang, s’ha d’extremar el control de la glicèmia i augmentar, si cal, les dosis d’insulina.
 
Quan cal anar a l’hospital

  • Quan hi ha vòmits persistents i en grans quantitats, i no es tolera cap mena d’ingesta. 
  • Quan l’acetona a l’orina és molt positiva i la respiració és ràpida. 
  • Quan els nivells de glucosa es mantenen elevats malgrat les dosis d’insulina extres. 
  • Quan hi ha confusió mental amb afectació de l’estat general. 
  • Quan hi ha dolor abdominal.

 
També han d’anar a l’hospital els nens petits (menors de dos o tres anys) que tenen qualsevol malaltia a banda de la diabetis.

p Llegir més...

Factors i conductes de protecció
pP@)

  1. Associats a la malaltia 
  2. Associats amb el control de la situació de salut 

 

1. Associats a la malaltia

 

1.1 Els factors de protecció de la diabetis 

  • La diabetis tipus 1, és una malaltia de causa desconeguda, per la qual cosa és difícil parlar dels factors i les conductes de protecció que n’evitin l’aparició. 
  • La diabetis tipus 2, que té molta relació amb l’obesitat, pot ser regulada si es porta un estil de vida saludable mitjançant una alimentació sana i equilibrada juntament amb una activitat física regular. 
  • La diabetis gestacional, malgrat que ve determinada per una sèrie de factors de risc, sobretot en la dona embarassada, es pot minimitzar si es porta un estil de vida saludable mitjançant una alimentació sana i equilibrada juntament amb una activitat física regular.

    Consells de salut: Embaràs

1.2 Els factors de protecció relacionats amb els principals problemes de salut associats a la malaltia són:

Tenir cura dels peus per evitar lesions cutànies.

 
  • Prevenir les lesions traumàtiques
    • No caminar descalç ni portar sandàlies o xancletes.
    • Utilitzar mitges o mitjons de fibres naturals, sense costures, sargits ni doblecs.
    • Les sabates han de ser tancades, de forma còmoda, amb un taló màxim de 4 cm, i fetes de materials naturals i amb sola transpirable.
    • Comprar les sabates noves a la tarda, quan els peus estan més inflats, i portar-les, de manera progressiva, fins que resultin còmodes.
    • Netejar les sabates diàriament per mantenir la pell flexible.
    • Abans de posar-se-les, inspeccionar-ne l’interior per assegurar-se que no hi ha cap objecte, costura o clau que sobresurti i pugui provocar una lesió a la pell.
    • Portar les ungles dels peus rectes i no excessivament curtes. Utilitzar preferiblement tallaungles o llimar-les amb una llima d’esmeril en lloc de tallar-les.
  • Prevenir les lesions químiques
    • No utilitzar callicides ni substàncies que debilitin la pell, com ara sals per a banys de peus o aigua oxigenada.
    • Evitar l’ús de povidona iodada en les concentracions habituals, ja que provoca autèntiques cremades; s’ha de diluir al 50 % amb aigua.
  • Prevenir lesions tèrmiques
    • Protegir-se del fred amb roba de fibres naturals o escalfant el llit sense aplicar calor local directa: estoretes, mantes elèctriques, bosses d’aigua calenta, brasers...
    • La temperatura de l’aigua per rentar els peus ha de ser al voltant de 35º C, controlant-ho amb un termòmetre de bany.
    • Preparar l’aigua del bany primer amb aigua freda i després amb aigua calenta.
  • Prevenir les infeccions locals
    • Rentar-se diàriament els peus amb aigua al voltant dels 35º C, amb sabó de pH igual al de la pell.
    • Evitar els banys de peus prolongats i l’aplicació de pomades que estovin la pell.
    • Eixugar-se bé amb una tovallola suau de color clar (per detectar qualsevol indici de sang o exsudat), amb atenció especial als espais interdigitals. En cas de dificultat per ajupir-se o aixecar les cames, es pot fer ús d’un assecador de cabell utilitzant sempre l’aire fred.
    • Després del bany diari, cal hidratar la pell amb una crema a base d’urea, lanolina, glicerina, etc., sense colorants ni perfums, fregant-la suaument fins que s’absorbeixi completament.
    • En el cas de tall o ferida accidental, cal rentar-se de manera abundant amb aigua i sabó, desinfectar-se amb alcohol al 70 % o povidona iodada rebaixada al 50 % amb aigua, i posar-hi un apòsit estèril; en cas que no cicatritzi cal consultar-ho amb l’equip de salut.
  • Millorar l’aportació local:
    • Fer diàriament exercici de manera controlada ajuda a desenvolupar la circulació col·lateral, és a dir, l’aparició de més vasos sanguinis que poden arribar a compensar l’aportació de sang a les extremitats inferiors, per això s’aconsella caminar entre 3 i 4 km diaris per un terreny pla i sense pressa. Si es nota dolor als panxells quan es camina una distància determinada, és molt important parar, descansar una mica i reprendre la marxa.
    • No quedar-se dret o assegut gaire temps: aixecar-se i passejar durant un mínim de cinc minuts cada hora.
    • No exercir compressió sobre les extremitats i evitar la roba excessivament ajustada: texans, lligacames, faixes...
    • No fumar: la nicotina és un potent vasoconstrictor (provoca l’estrenyiment de les artèries), per això el tabac augmenta considerablement les probabilitats de patir lesions vasculars o d’agreujar les que ja hi ha. 

      Infografia: La cura dels peus en persones amb diabetis
      Descarrega't aqui la infografia
 
  • Acudir a controls periòdics amb l’equip de salut. La cura dels peus és fonamental per prevenir lesions i amputacions; és per això que es recomana seguir un control periòdic pautat pels professionals de la salut de referència. 

    • Infermera

      La infermera principalment vetllarà perquè els peus mantinguin la seva integritat i no hi aparegui cap complicació. Ens explicarà quines consideracions hem de tenir en compte per realitzar una bona cura dels peus.

      A més, farà una exploració per avaluar el nivell de sensibilitat en el peu. La valoració de la sensibilitat es realitza amb un monofilament de Semmes-Weinstein. La manca de sensibilitat suposa un alt risc de patir lesions del tipus ulceratiu al peu.

      Monofilament

      En cas que la sensibilitat estigui alterada, la infermera ens recomanarà la valoració per part de l’especialista en cirurgia vascular, que farà una exploració més exhaustiva.

      D’altra banda, farà una exploració vascular per avaluar l’estat del reg sanguini de les cames i dels peus.

      Per valorar el reg sanguini es prendran els polsos tibial posterior (zona posterior del mal·lèol tibial) i pedi (al dors del peu).

      A més, es mesurarà l’Índex turmell braç (ITB) o índex Doppler per determinar el grau d’afectació del reg sanguini a les extremitats inferiors i peus.

      Índex turmell braç 



    • El cirurgià vascular 

      Normalment atén les persones amb alt risc de complicacions derivades de problemes vasculars i, en aquest cas concret, amb diabetis. El cirurgià cardiovascular pot fer un seguit d’exploracions com:

      • Exploració vascular: a més d’avaluar l’estat del reg sanguini de les cames i els peus, el cirurgià vascular la complementarà amb una exploració neurològica: reflex aquil·lià i/o popliti.
      • Estudi amb Doppler arterial de l’índex turmell-braç (ITB) i també amb la pletismografia; aquesta última té un paper destacat en la diabetis perquè hi ha moltes persones que tenen calcificades les artèries, és a dir, són menys elàstiques.
      • Estudis d’imatge: sobretot en els casos que calgui cirurgia, son útils per valorar amb més exactitud les possibles oclusions o estenosis vasculars. Angiografiaangioressonància magnètica
    • El podòleg
       

      Com a professional de la salut, especialista per definició i notablement implicat en la cura dels peus, ens pot fer les següents intervencions per prevenir i diagnosticar complicacions en persones amb diabetis:

        • Observació de la petjada, morfologia del l’alineació corporal i diagnòstic del tipus de peu de la persona amb ajuda d’un podoscopi.
        • Estudi de la marxa amb l’ajuda d’una plataforma que analitza la pressió de la persona en caminar i realització d’un informe biomecànic de la marxa.
        • Tall i fresat de les ungles amb aparells específics i cura de les durícies i callositats. 
        • Tractament de malalties de les ungles i/o afeccions de la pell dels peus.
        • Confecció de suports plantars i/o ortesis de silicona adaptats individualment i no estàndards.

          Ortesis 
        • Confecció de pròtesis en cas d’amputació, que substitueixen la part del peu amputada i prevenen la deformitat del peu i possibles complicacions i ferides.

           A la consulta de podologia, el podòleg pot utilitzar diferents instruments específics de la seva categoria, com són:

          • Bisturí: instrument tallant que serveix per retirar durícies dels peus. 
          • Motor elèctric amb accessoris per fresar (llimar) les ungles i les durícies. Aquest aparell emet soroll a causa de l’aspiració que porta incorporada per absorbir les restes de pols del llimat. 
          • Cisalles: instrument per tallar les ungles, que és més efectiu que les tisores convencionals. Les ungles es tornen més gruixudes i dures, i aquest instrument permet tallar-les més fàcilment. 
    • La Unitat del peu diabètic

      És una unitat específica de què disposen alguns hospitals on s’atenen aquells casos de persones amb diabetis que presenten ferides ja instaurades, amb certa cronicitat o amb problemes de salut als peus potencialment greus.

      Aquestes unitats engloben diversos professionals de salut com la infermera, el podòleg, el cirurgià vascular i compten amb una metodologia de treball enfocada exclusivament a la cura dels peus de les persones amb diabetis. 


       
    • Treballador social

      En cas que la diabetis afecti la persona fins al punt que la seva autonomia i el seu entorn es vegin minvats o afectats, el treballador social pot acompanyar en el procés de tramitacions de discapacitats, pot assessorar sobre els recursos disponibles per millorar la qualitat de vida i pot adreçar-la cap als departaments de serveis socials corresponents al lloc de residència de la persona. 

 

2. Associats amb el control de la situació de salut

 

  • Controlar regularment la pressió arterial i el nivell de colesterol a la sang, per la relació amb l’aparició de lesions vasculars associades. 
  • Per tal d’evitar problemes dentals, és convenient raspallar-se les dents després de cada àpat, utilitzar el fil dental cada dia i anar al dentista dues vagades l’any per fer una revisió i una neteja dental. 
  • Per detectar de manera precoç els problemes oculars, és convenient anar a l‘oculista una vegada l’any per fer un examen ocular complet. 
  • Seguir la vacunació anual contra la grip i, en persones més grans de 64 anys, la vacunació contra la pneumònia, si no s’ha fet mai o si fa més de 5 anys de la primera vacuna. 
  • Utilitzar fonts d’informació i coneixement acreditades i disponibles que permetin prendre decisions adaptades a les necessitats de cada persona, controlar la malaltia i millorar la qualitat de vida. 
  • Disposar d’una xarxa de recursos estable i identificada (equip de salut de confiança i a l’abast). Tenir un equip de salut de confiança i proper al qual poder consultar dubtes o problemes que sorgeixen el dia a dia, augmenta la confiança de la persona amb diabetis i la motiva en l’autocura. 
  • Tenir un entorn familiar i laboral estable que doni suport a la persona amb diabetis i que augmenti la seva confiança, la seva autonomia i la seva responsabilitat en el control de la malaltia. 
p Llegir més...

Factors i conductes de risc
pP@)

  1. Els factors de risc de la diabetis 
  2. Els factors de risc relacionats amb l’aparició de problemes de salut 

 

1. Els factors de risc de la diabetis

 

  • La diabetis tipus 1, és una malaltia de causa desconeguda, per la qual cosa és difícil parlar dels factors de risc que la poden produir. 
  • La diabetis tipus 2, no té un sol factor de risc d’aparició, sinó diversos: 
    • Factor hereditari 
    • Factor alimentari 
    • Estil de vida
  • La diabetis gestacional, té una sèrie de factors de risc que poden afectar sobretot la dona embarassada. 

    Consells de salut: Embaràs 

 

2. Els factors de risc relacionats amb l’aparició de problemes de salut associats a la malaltia són: 

 

2.1 Tabaquisme:

El tabaquisme s’ha associat a l’aparició prematura dels problemes de salut tardans que es deriven de la diabetis. Diversos estudis han demostrat que el tabac produeix una disminució del calibre de les artèries tant de les extremitats inferiors com de les coronàries, per la qual cosa duplica o fins i tot triplica el risc d’afectació vascular en el cas de persones amb diabetis. A més, el tabac disminueix la disponibilitat d’oxigen en els teixits perquè l’hemoglobina (responsable de captar l’oxigen als pulmons i transportar-lo a totes les cèl·lules del cos) té major afinitat pel monòxid de carboni (present en el fum del tabac) que per l’oxigen. Així doncs, disminueix l’oxigen en la sang circulant i augmenta la carboxihemoglobina, que resulta de la unió de la hemoglobina amb el monòxid de carboni.

D’altra banda, diferents estudis han demostrat que les persones amb diabetis (tant de tipus 1 com de tipus 2) que fumen tenen doble risc de patir una nefropatia diabètica respecte les que no fumen , el primer indicador objectiu de la qual és l’aparició de proteïnúria (pèrdua de proteïnes per l’orina). El tabac és també un factor de risc associat a l’aparició i la progressió de la neuropatia diabètica, afectació nerviosa que s’acostuma a manifestar en forma d’alteracions en la sensibilitat tàctil, tèrmica o dolorosa de les extremitats inferiors.

Consells de salut: Tabaquisme


2.2 Alcohol 

En les persones amb diabetis, les begudes alcohòliques produeixen una hiperglucèmia precoç, és a dir, un augment de la glicèmia en un primer moment, a causa dels hidrats de carboni que contenen. Poden produir una hipoglucèmia, ja que l’alcohol interfereix en la capacitat que té el fetge de transformar en glucosa el glicogen que té emmagatzemat

A més, en persones amb diabetis tipus 1 hi pot haver risc d’hipoglucèmia d’instauració tardana (que apareix fins a 36 hores després de consumir alcohol), sobretot si s’ha menjat poc. Aquesta hipoglucèmia induïda per l’alcohol no es corregeix amb glucagó, ja que està causada per l’alteració del glicogen emmagatzemat en el fetge en la transformació en glucosa.

També cal tenir en compte que la ingesta d’alcohol pot entorpir la percepció de la hipoglucèmia, ja que els símptomes i els signes es poden confondre amb els d’una borratxera.

Dins del grup de les begudes alcohòliques, s’ha de diferenciar entre dos grans grups: 

  • Begudes de baixa graduació (amb un contingut baix d’alcohol): S’hi inclouen els vins i els caves (amb un contingut de sucres pràcticament inavaluable), i les cerveses (amb un contingut aproximat de sucres del 4%). Les cerveses sense alcohol tenen el mateix contingut de sucres que les cerveses amb alcohol. Passa el mateix amb els bíters sense alcohol. 
  • Begudes d’alta graduació (amb un contingut d’alcohol que pot oscil·lar entre els 20º i els 50º). Dins d’aquest grup, es troben els licors (anís, cointreau, etc.), amb un contingut alt de sucres, i els destil·lats (brandis, whiskys, etc.), pràcticament sense sucres.
       
2.3 Altres drogues

El consum de qualsevol substància, ja sigui amfetamines, depressors del sistema nerviós (barbitúrics, tranquil·litzants, sedants, hipnòtics), drogues de disseny, derivats del cànnabis, cocaïna o heroïna, etc., a banda de perjudicar la salut en general, influeix de manera molt negativa en el control global de la diabetis i, per tant, en els nivells de glicèmia, amb les repercussions que tot això pot originar a curt i a llarg termini.

En general, l’alteració més gran fa referència a l’autocontrol, necessari per al control de la diabetis, ja que pot produir: una alimentació inadequada, una disminució de l’activitat física, una omissió de les dosis de medicació (fonamentalment d’insulina) i una disminució de l’interès per tot el que té relació amb la diabetis. Es produeixen, a més, hipoglicèmies repetides amb confusió i dificultat per discernir la realitat i prendre las mesures adequades per solucionar-les.

 

p Llegir més...

19 Valoracions, valoració mitja 4,3 de 5.

12345
Guardant valoració... Guardant valoració...
Última modificació: 11/11/21 11:15h

Comentaris

Enviar un comentari

12345

Números i lletres minúscules.
  Atenció: El comentari serà revisat abans de ser publicat.