Autor/a
+

Informació general

Descripció
pP@)

Els ronyons són dos òrgans simètrics en forma de mongeta situats a l'esquena, un a cada cantó de la columna vertebral, a l'alçada de les últimes vèrtebres dorsals i de les primeres vèrtebres lumbars. Cada ronyó està format per un milió d'unitats funcionals i estructurals microscòpiques anomenades nefrones.

La funció principal de l'aparell urinari és regular el medi intern mitjançant la filtració de la sang i l'eliminació dels residus metabòlits, de l'excés d'aigua i dels electròlits del cos —sodi, potassi, clorur, glucosa i bicarbonat— en forma d'orina, i retenir els anabolitzants —substàncies produïdes pel metabolisme que el cos aprofita, per exemple, per sintetitzar proteïnes, per crear energia, etc.— que l'organisme necessita.

 

L'hormona antidiürètica, produïda per la glàndula hipòfisi, i altres hormones ajuden a regular la funció renal i a controlar la composició urinària per tal de mantenir un equilibri entre aigua i electròlits. L'orina normal conté un 95 % d’aigua, un 2 % de sals minerals i un 3 % d’urea i àcid úric. La quantitat d'orina diària varia en funció de la ingesta de líquids i de les pèrdues renals extres (a través de la suor, de la respiració i, en alguns casos, de les deposicions), però habitualment oscil·la entre 500 i 2.000 mil·lilitres d'orina.

El ronyó té també una funció endocrina ja que participa en la formació dels productes següents:

  • Eritropoetina o EPO. El 90 % de l'EPO és de procedència renal. L'eritropoetina ajuda a formar eritròcits hematies o glòbuls vermells i és l'estimulant principal de l'eritropoesi natural (el mecanisme de producció d’eritròcits).
  • Calcitriol. És una forma activa de la vitamina D que regula l'absorció del calci i del fòsfor dels aliments i ajuda a formar i a mantenir els ossos.

Finalment, el ronyó també regula la pressió arterial gràcies a l'excreció de l'excés de sodi i a la producció d'una enzima anomenada renina, que s'allibera al torrent circulatori quan la pressió arterial està per sota de nivells normals i activa un mecanisme de compensació, el sistema renina-angiotensina-aldosterona, el qual reté sodi i aigua i ajuda a augmentar la pressió arterial. Per contra, en la majoria de situacions d'hipertensió arterial el sistema renina-angiotensina-aldosterona està hiperactivat i s’ha de bloquejar per normalitzar la tensió arterial.

La malaltia renal crònica (MRC) és la pèrdua lenta i progressiva de totes aquestes funcions dels ronyons, a conseqüència d'una pèrdua gradual i irreversible del nombre de nefrones (cèl·lules renals) funcionals en el transcurs de mesos o anys, o per la presència de dany renal de forma persistent durant com a mínim 3 mesos.

L'MRC, a partir d'un estadi determinat, pot comportar les manifestacions orgàniques següents: retenció de líquids i de substàncies tòxiques i alteració de la producció d'hormones que ajuden a controlar la pressió arterial, l'anèmia i la salut dels ossos.

Es considera que hi ha una insuficiència renal crònica (IRC) quan la taxa de la funció renal —expressada en taxa de filtrat glomerular (TFG)— és inferior a 60ml/min/1,73 m2.

El dany renal es diagnostica per mètode directe —amb una biòpsia renal per analitzar les alteracions dels teixits— o de forma indirecta, amb marcadors com l’albuminúria o proteïnúria, per alteracions en el sediment urinari o mitjançant proves d’imatge.

La nefrologia és la branca de la medicina que es dedica a prevenir, diagnosticar i tractar les persones amb problemes del ronyó i les seves conseqüències.

 

 

p Llegir més...

Història
pP@)

Les malalties renals ja eren conegudes per Hipòcrates en el segle V aC. Va descriure un cas clínic en el llibre Epidemics d’un jove anomenat Silenus de 20 anys, alcohòlic, amb febre, orina obscura i escassa, fins que va arribar a perdre la consciència i morir.

Un dels iniciadors de la nefrologia va ser Marcello Malpighi (1628-1694), un científic italià considerat el fundador de la histologia, que va estudiar l’estructura del ronyó.

 

Durant el segle XIX, el ronyó es va estudiar exhaustivament en diversos centres europeus. A l’Hospital Charité de Berlín, Frederich Frerichs (1819-1885) i Ludwig Traube (1818-1876), professors de medicina, van treballar alhora i van fer aportacions importants en l’estudi de les malalties renals. El 1836, el metge anglès Richard Bright va publicar un article sobre les patologies renals.

Les aportacions que es van fer als anys 50 als EUA els investigadors Homer Smith, Gamble i Darrow sobre la composició química de la sang i sobre les funcions renals van contribuir a la creació de la nefrologia.

Fins a l’inici dels seixanta, totes les persones que patien insuficiència renal crònica morien sense que hi hagués cap tractament per evitar-ho. Durant la dècada dels cinquanta i a principi dels seixanta, es van produir descobriments importants.

El químic Thomas Graham, en un dels seus experiments fets el 1854, va col·locar dues solucions, una amb col·loides i cristal·loides i l’altra només amb aigua, separades per un pergamí d’origen vegetal que actuava de membrana. Va comprovar que només els cristal·loides eren capaços de travessar la membrana cap a l’aigua. Aquest fenomen, el va anomenar diàlisi.

El 1960, el Dr. Scribner, de la Universitat de Washington, durant el I Congrés Internacional de Nefrologia realitzat a Evian (França) va comunicar la possibilitat de mantenir vius malats renals mitjançant la tècnica de l’hemodiàlisi.

Per tal de portar a terme la tècnica de l’hemodiàlisi, era necessari extreure la sang del cos, depurar-la i tornar-la a introduir-la-hi, per la qual cosa calia fer un accés vascular. El 1966, els doctors Cimino i Brescia de Nova York van crear artificialment una fístula arteriovenosa en suturar una vena superficial a una artèria pròxima; al cap d’unes setmanes, amb la maduració de la fístula, es va obtenir una vena superficial dilatada, fàcilment canalitzable, amb parets gruixudes, que es podia punxar moltes vegades i amb un flux de sang semblant al d’una artèria. Des d’aleshores, aquesta fístula és l’elegida per les persones que necessiten l’hemodiàlisi de forma indefinida en un programa de malalts crònics.

L’any 2002 la National Kidney Foundation va publicar una guia de pràctica clínica amb l’objectiu d’unificar criteris i facilitar la posada en marxa de plans d’acció pel que fa a la cura de la persona, a les guies diagnòstiques i a les recomanacions terapèutiques; la guia classifica l’MRC en cinc estadis amb independència de la causa que la provoca.

p Llegir més...

Epidemiologia
P@)

La malaltia renal crònica (MRC) és una epidèmia mundial que afecta més d’un 10 % de la població adulta i més d’un 20 % dels majors de 60 anys.

Els països amb la prevalença més alta de persones amb MRC en fase avançada són els EUA, Taiwan i Japó. La nefropatia diabètica —lesió renal que pot aparèixer com a complicació tardana en persones amb diabetis— n’és la causa més freqüent a tot el món.

Les persones de raça negra són més susceptibles a desenvolupar una MRC secundària, com a conseqüència d’una diabetis o de la hipertensió arterial.

Segons l‘EPIRCE (Prevalença de la insuficiència renal crònica a Espanya), aproximadament l’11 % de la població adulta pateix algun grau d’MRC. Aquesta malaltia s’associa a un índex important mortalitat cardiovascular, així com a costos econòmics elevats. La despesa anual associada a l’MRC en fases avançades a Espanya és de més 800 milions d’euros.

 

Etiologia
pP@)

Les causes principals de malaltia renal crònica són:

1. Diabetis; 2. Hipertensió arterial; 3. Glomerulonefritis; 4. Malalties hereditàries; 5. Malalties congènites; 6. Malalties autoimmunes; 7. Obstrucció del flux urinari per patologies urològiques; 8. Pielonefritis de repetició (infeccions del ronyó); 9. Consum crònic de fàrmacs nefrotòxics (principalment antiinflamatoris)

 


Tot i que l’aparició de l’MRC es deu a causes diverses, les dues principals són la diabetis i la hipertensió arterial, que són les responsables de dues terceres parts dels casos.

 

1. Diabetis

Una de les complicacions associades a la diabetis és l'alteració de les artèries grans i petites, que s'endureixen i s'estrenyen, i ocasionalment es tanquen, de manera que es redueix l'aportació sanguínia a algunes zones del cos (isquèmia). La lesió de les artèries petites (microangiopatia) afecta els capil·lars petits dels ronyons i provoca l'anomenada nefropatia diabètica, que danya els glomèruls renals, que és la part del ronyons on es filtra la sang i es produeix l'orina. Aquesta nefropatia, a la llarga, pot donar lloc a una insuficiència renal crònica.

Paral·lelament, la diabetis també pot provocar danys en el sistema nerviós, la qual cosa pot afectar la funció de la bufeta de l’orina i alterar-ne el mecanisme de buidada.

Consells de salut davant la diabetis 

 

2. Hipertensió arterial

La pressió arterial alta augmenta la pressió de la sang en les parets dels vasos sanguinis. Aquest augment de la pressió pot danyar les parets del vasos i reduir el subministrament de sang a òrgans importants com els ronyons. La hipertensió arterial també afecta les unitats filtrants diminutes dels ronyons, en conseqüència els ronyons poden deixar d’eliminar els productes de rebuig i els líquids extres de la sang. A més, el líquid extra dels vasos sanguinis pot augmentar encara més la pressió arterial.

D’altra banda, l’MRC pot causar hipertensió arterial. Els ronyons tenen un paper fonamental en el manteniment d’una pressió arterial normal i el seu deteriorament en dificulta la regulació. En conseqüència, la pressió arterial augmenta.

3. Glomerulonefritis

És la tercera causa d’MRC. Fa referència a un grup de malalties que causen la inflamació crònica dels glomèruls renals o unitats de filtrat dels ronyons. Aquesta inflamació pot ser únicament renal —glomerulonefritis primària, habitualment d’origen immunològic— o es pot trobar en el context d’una malaltia sistèmica —glomerulonefritis secundària, com en el cas de la diabetis, amiloïdosi o lupus— que comporta en molts casos l’aparició de la insuficiència renal crònica (IRC).

 

4. Malalties hereditàries

La malaltia hereditària principal que causa l’MRC és la poliquistosi renal. Es formen diversos quists als ronyons que augmenten de mida i fan que els ronyons perdin progressivament la seva funció. La probabilitat que un descendent hereti la poliquistosi és d’un 50 %; d’altra banda, la malaltia no salta generacions, és a dir que si una persona afectada no transmet la malaltia als seus fills, els néts no patiran la malaltia.

 

5. Malalties congènites

Durant la formació del fetus, pot haver-hi alteracions que provoquin una disfunció renal de forma precoç, per exemple, una estenosi o estretament que evita l'eliminació normal de l'orina, la fa retrocedir fins als ronyons, provoca infeccions i pot lesionar de manera irreversible els ronyons.


6. Malalties autoimmunes

El sistema immunològic protegeix el cos contra les malalties i les infeccions. Però en el cas de malaltia autoimmune, el sistema immunològic ataca les cèl·lules sanes per error i pot causar lesions més o menys greus en diferents òrgans i aparells, per exemple als ronyons. L’exemple més comú d’aquest tipus de malalties autoimmunes és el lupus eritematós sistèmic.

7. Obstrucció del flux urinari per patologies urològiques

Les obstruccions cròniques causades per problemes com càlculs renals —pedres al ronyó—, tumors o, en els homes, per l’augment de mida de la pròstata poden causar una estenosi o estretament, que dificulti o impedeixi l'eliminació normal de l'orina, la faci retrocedir fins als ronyons i provoqui infeccions que poden comportar l’MRC.

 

8. Pielonefritis de repetició (infeccions del ronyó)

Les infeccions urinàries repetides que afecten el parènquima renal poden provocar seqüeles en el seu funcionament. Durant la infància hi ha una major incidència d’aquestes infeccions de repetició per la presència de reflux vesicouretral, és a dir, el retrocés de l'orina des de la bufeta fins als urèters o fins al ronyó.

 

9. Consum crònic de fàrmacs nefrotòxics (principalment antiinflamatoris)

El consum habitual d’antiinflamatoris no esteroïdals (AINE) durant períodes llargs de temps pot provocar alteracions en l’hemodinàmica (funcionament) intrarenal o toxicitat directa sobre el teixit renal, la qual cosa pot deteriorar la funció renal de forma crònica.

 

 

 

p Llegir més...

Tipus
P@)

La funció renal es mesura per l’índex o taxa de filtrat glomerular (TFG o GRF per les sigles en anglès: Glomerular Filtration Rate). La TFG és el volum de fluid filtrat a través dels glomèruls per unitat de temps, mesurat normalment en mil·lilitres per minut (ml/min). Els glomèruls són estructures petites dels ronyons que filtren la sang; aquest filtratge dóna origen a l’orina que s’elimina.

L’MRC es classifica en cinc estadis tenint en compte la taxa de filtrat glomerular (TFG).

Aquesta classificació dels estadis de l’MRC es basa en la guia K/DOQI 2002 de la National Kidney Foundation:

Estadi  Descripció Taxa de filtrat glomerular
(ml/min/1,73 m2)
1 Dany renal amb filtrat glomerular normal* 90 o superior
2 Dany renal amb filtrat glomerular lleugerament disminuït* 60 a 89
3 Filtrat glomerular moderadament disminuït 30 a 59
4 Disminució severa del filtrat glomerular 15 a 29
5 Insuficiència renal
(fase avançada) 
Inferior a 15

*Diagnosticat per mètode directe (biòpsia renal) o de forma indirecta, a través d’una anàlisi d’orina (amb marcadors com l’albuminúria, la proteïnúria o la microhematúria) o a través de proves d’imatge.

 

En estadis inicials, la malaltia es controla amb medicació i hàbits higienicodietètics adequats. En estadis avançats, és necessari un tractament substitutiu, que pot ser l‘hemodiàlisi, la diàlisi peritoneal o el trasplantament renal.

- Veure tractament fase inicial
- Veure tractament fase avançada

25 Valoracions, valoració mitja 3,5 de 5.

12345
Guardant valoració... Guardant valoració...
Última modificació: 01/03/21 12:29h

Comentaris

Enviar un comentari

12345

Números i lletres minúscules.
Informació bàsica sobre protecció de dades en aplicació del RGPD
Responsable del tractament Col·legi Oficial d’Infermeres i Infermers de Barcelona. (+info web)
Finalitat tractament Gestió del contacte, consulta o sol·licitud. (+info web)
Legitimació Consentiment. (+info web)
Destinataris No es preveuen cessions. (+info web)
Drets Accés, rectificació, supressió, portabilitat, limitació i oposició. (+info web)
Contacte DPD dpd@coib.cat
Informació addicional Pots consultar la informació addicional i detallada sobre protecció de dades a la web d’Infermera Virtual. www.infermeravirtual.com

Per poder enviar el formulari, has de llegir i acceptar la Política de Protecció de dades. Si no l’acceptes i no ens dones el teu consentiment per tractar les teves dades amb les finalitats descrites, no podem acceptar ni gestionar el servei web de consulta, contacte o sol·licitud.

  Atenció: El comentari serà revisat abans de ser publicat.