Què cal saber: Càncer

Respirar

En el cas d’una persona fumadora, és important que deixi de fumar deixi de fumar. La infermera o el metge del seu entorn de salut la poden ajudar. Fumar és una addicció que perjudica greument la salut en tots els casos. Fumar és la causa principal de desenvolupar càncer de pulmó, però també altres tipus de càncer, entre els quals hi ha els càncers de boca, laringe, esòfag, estómac, pàncrees, ronyó i bufeta.

Tabaquisme 

 

Millorar la respiració pot ajudar a reduir el dolor i les complicacions que s’hi associen. Tres exercicis ben senzills poden ajudar a aconseguir-ho: 

 

 

Es recomana tenir en compte tots els consells generals, que permetran adoptar les mesures saludables en relació amb l’activitat de la vida diària de:

Respirar

Llegir més...

Menjar i beure

Les persones amb càncer, ja sigui per la malaltia en si o pels efectes derivats del seu tractament, tenen el risc de desenvolupar dèficits nutricionals. Aquests dèficits es produeixen fonamentalment quan hi ha un desequilibri entre els nutrients que s’ingereixen i els que necessita l’organisme per funcionar.

El càncer altera el metabolisme del cos i fa que es perdi la gana. A més, aquesta pèrdua de gana també la provoca la resposta psicològica, com la depressió o l’ansietat per la situació de malaltia.

 

Diversos factors poden determinar el tipus i el grau de les deficiències nutricionals. Entre aquests factors destaquen: 

  • On sigui el tumor. 
  • L’etapa del procés oncològic en què estigui la persona. 
  • Els símptomes que es presentin. 
  • El tipus i la freqüència del tractament. 
  • Els efectes secundaris que es presentin associats al tractament. 
  • La manera com la malaltia afecti la capacitat de cada persona per tolerar els aliments.

 

En aquest sentit s’aconsella

  • Seguir un conjunt de recomanacions sobre l’alimentació saludable és important en la prevenció del càncer així com en molts altres problemes de salut. 
  • Seguir les recomanacions dietètiques relacionades per a cadascuna de les etapes del procés oncològic així com per a cadascun dels tractaments. 
  • Seguir les recomanacions en alimentació que ajuden a tractar i superar els trastorns propis del procés oncològic, molt relacionats amb els tractaments, com ara les alteracions del gust i l’olfacte, la pèrdua de gana o les nàusees i els vòmits. 
  • Adaptar l’alimentació en la mesura que es pugui tenint en compte la situació de malaltia així com les necessitats pròpies de l’etapa del cicle vital en què estigui cada persona. 
  • Sol·licitar sempre que es consideri necessari el consell o l’assessorament a l’equip de salut.


Es recomana tenir en compte tots els consells generals, que permetran adoptar les mesures saludables en relació amb l’activitat de la vida diària de: 

Menjar i beure

Llegir més...

Moure's i mantenir una postura corporal correcta

Més d’un terç de les morts relacionades amb el càncer s’atribueixen a factors de risc relacionats amb la malaltia com l’obesitat i la vida sedentària. L’exercici físic és un dels millors hàbits de vida per prevenir molts tipus de càncer, particularment el càncer de mama i el de còlon. L’activitat física també és especialment important en dones durant la menopausa per reduir el risc de desenvolupar malalties cardíaques i altres malalties cròniques.

D’acord amb les pautes d’activitat física, és recomanable fer exercici físic 30 minuts al dia gairebé cada dia. Activitats d’intensitat moderada com caminar són suficients, però els beneficis són més alts quan s’augmenta la intensitat.

 

Altres maneres d’incorporar l’exercici físic en la vida quotidiana poden ser: 

  • Pujar i baixar per les escales en lloc d’agafar l’ascensor. 
  • Caminar i utilitzar la bicicleta per desplaçar-se. 
  • Anar a ballar. 
  • Practicar un esport d’equip. 
  • Caminar per parlar amb els companys de feina en lloc d’enviar un correu electrònic o trucar-los per telèfon. 
  • Canviar la rutina d’exercicis per no avorrir-se. 
  • Utilitzar una bicicleta estàtica durant una estona mentre es mira la televisió.

   
L’exercici físic també pot beneficiar les persones amb càncer que generalment tenen en comú la fatiga que presenten a causa de la malaltia o dels efectes secundaris del tractament que segueixen contra el càncer. L’exercici físic disminueix la fatiga i augmenta la capacitat funcional (capacitat d’executar, de manera autònoma, aquelles accions més o menys complexes, que comporten les activitats de la vida diària) de les persones.

Fer exercici és potser l’última cosa que les persones amb càncer desitgen fer, sobretot si estan cansades. Però l’exercici físic pot millorar la qualitat de vida, augmentar l’autoestima i ajudar a seguir els tractaments de manera programada, ja que l’exercici sembla que pot estimular el sistema immunitari. La pràctica d’activitats físiques és una bona eina per conservar o millorar el benestar físic durant el tractament del càncer.

En aquest sentit s’aconsella

  • Assessorar-se amb l’equip de salut sobre quin tipus d’exercici físic és el més adequat pel seu estat de salut. 
  • Conèixer i respectar els nous límits del propi cos. El més important no és tant el tipus d’exercici que es faci, sinó que aquest sigui adequat i adaptat a la nova condició física. 
  • Dedicar alguns moments al dia a activar la circulació sanguínia, sempre que sigui possible: posar-se en una posició confortable, obrir i tancar les mans, moure els turmells cap endavant i cap endarrere i fer girar els peus. 
  • Fer petites passejades, però cal economitzar les energies i alternar-les amb períodes de descans o repòs quan la persona comença a sentir-se cansada.

 
Com es pot millorar la sensació de cansament o fatiga?

La fatiga és un símptoma que afecta més del 80 % de les persones amb càncer i s’accentua amb els tractaments que es reben. Pot anar acompanyada de diversos símptomes: depressió, dolor, anèmia, dificultats per agafar el son, pèrdua de massa muscular, infeccions, pèrdua de gana, alteracions metabòliques i els efectes adversos d’alguns medicaments utilitzats per a la teràpia del càncer.

La fatiga pot provocar una important disminució de la qualitat de vida de la persona. Hi ha diferents consells que poden ajudar a millorar aquesta sensació: 

  • Fer exercici físic de forma moderada. 
  • Utilitzar mètodes de relaxació com poden ser els massatges o aquelles activitats que cada persona trobi plaents. 
  • Fer ús de les tècniques de relaxació. 

 
Activitat física, lleugera

Es recomana tenir en compte tots els consells generals, que permetran adoptar les mesures saludables en relació amb l’activitat de la vida diària de: 

Moure’s i mantenir una postura corporal correcta

Llegir més...

Reposar i dormir

L’estrès, l’ansietat i la depressió són respostes habituals al diagnòstic de càncer i el seu tractament, i els processos d’hospitalització. Aquestes respostes acostumen a anar acompanyades de manifestacions relacionades amb el trastorn del son i el descans, que no són el mateix però totes dues coses són necessàries durant el tractament de la malaltia.

 

Consells de descans per a les persones amb càncer

El son és un estat d’alteració de la consciència que té la funció de restaurar l’energia i el benestar de la persona.

 

El descans és un estat d’activitat mental i física reduïda que fa que la persona se senti fresca i preparada per continuar amb les activitats quotidianes. El descans no és simplement inactivitat, requereix tranquil·litat i relaxació. La persona que descansa està mentalment relaxada, sense ansietat i físicament calmada. 

La necessitat de descans és diferent en cada persona, i cadascú té hàbits personals per descansar com poden ser llegir, fer exercicis de relaxació o passejar. 

Alguns efectes del son i el descans són:

  • Permeten sentir-se bé tant quan es dorm com durant les hores del dia que no es dorm.
  • Un bon descans nocturn és una excel·lent manera de millorar l’ànim durant el dia.
  • Dormir malament una nit té clars efectes en les coses que fem durant el dia. Dormir malament incideix directament en l’humor i pot fer sentir la persona cansada i irritable.
  • Per poder tenir sensació d’haver dormit bé i descansat durant la nit, no només és important el nombre d’hores, també és important la qualitat del son durant aquestes hores. La quantitat d’hores de son necessàries per sentir-se bé són variables. Cadascú en necessita un nombre diferent. Hi ha persones que necessiten 8 hores per sentir-se bé, n’hi ha d’altres que en necessiten 10 i algunes que amb 4 o 5 se senten descansades físicament i mentalment. La majoria de persones descansen entre 6 i 9 hores.


Si es tenen problemes per dormir, és important saber que aquests problemes de vegades poden ser un símptoma i serà necessari saber què està passant i els motius pels quals no es pot dormir.

Algunes recomanacions que poden ajudar a dormir són:

  • Mantenir el ritme del son i els horaris.
  • Marcar l’horari de son com una rutina més: anar a dormir i aixecar-se cada dia a la mateixa hora.
  • Cal anar a dormir quan apareguin els primers signes de son.
  • Si no es pot dormir després d’uns 20-30 minuts, cal aixecar-se i anar a una altra habitació a dormir. Aquest pas s’ha de repetir tantes vegades com sigui necessari.
  • S’ha de procurar dormir el nombre d’hores que es necessiten. Cadascú té la seva pròpia necessitat.
  • Cal evitar dormir durant el dia si es tenen problemes d’insomni. No convé fer la migdiada, però si es necessita, no s’han de dormir més de 20 minuts.
  • Cal procurar unes condicions favorables:
    • Un bon llit (bon somier i matalàs de duresa intermèdia). És important utilitzar un coixí que mantingui l’esquena alineada.
    • Habitació còmoda, fosca, sense sorolls i amb una temperatura adequada (entre 18-22 ºC).
    • Alimentació: no s’ha d’anar a dormir amb l’estomac buit (gana o set) però tampoc amb l’estómac massa ple o després d’un sopar molt abundant.
    • Es pot prendre un bany d’aigua calenta o un got de llet tèbia.
  • Cal disminuir l’excitabilitat i l’activació del sistema nerviós:
    • És important evitar els estimulants com la cafeïna o la nicotina i l’alcohol tres o quatre hores abans d’anar a dormir. Estimulen el cervell i interfereixen en la son.
    • Fer exercici regularment ajuda a dormir millor, si bé es recomana fer-ne durant la primera meitat del dia i no poc abans d’anar a dormir.
    • Intentar no pensar en els problemes abans de dormir. És el pitjor moment per intentar solucionar les coses i a més dificulta poder dormir.


És molt important ser constant en aquests hàbits. Si tot i seguir-los durant un temps no s’aconsegueix agafar el son, s’ha de sol·licitar ajuda a l’equip de salut.

Es recomana tenir en compte tots els consells generals, que permetran adoptar les mesures saludables en relació amb l’activitat de la vida diària de:

Reposar i dormir

Llegir més...

Eliminar

El restrenyiment o la diarrea són símptomes comuns en persones amb càncer o que segueixen un tractament per a aquesta malaltia.

La diarrea és la presència de femta líquida o poc formada, tres o més cops al dia, acompanyada o no de dolor abdominal.

 

En les persones amb càncer, la diarrea generalment és deguda a la combinació de nombroses causes. La mateixa malaltia, alguns medicaments de quimioteràpia, els antibiòtics, les infeccions i la radiació a la zona abdominal poden afavorir que aparegui. Altres vegades pot ser causada pels laxants que es prenen per prevenir el restrenyiment.

Recomanacions dietètiques:

  • Cal prendre líquid abundant (aigua, infusions, caldo, sucs), entre 1,5 i 2 litres al dia per evitar la deshidratació.
  • Per reposar l’aigua i alguns minerals, són aconsellables les begudes isotòniques per a esportistes (Gatorade®, Aquarius®, Isostar®) i l’aigua carbonatada.
  • És aconsellable fer àpats freqüents de petites quantitats (esmorzar, mig matí, dinar, berenar, sopar i ressopó).
  • Cal coure els aliments de forma lleugera: al vapor o bullit, al forn, a la brasa, a la papillota o a la planxa.
  • S’han d’evitar estimulants del trànsit intestinal (cafè, xocolata, alcohol).
  • És necessari evitar condiments irritants com el pebre o el pebre vermell.
  • És aconsellable evitar la llet i productes que tinguin llet afegida (flam, natilles, purés de patates precuinats).
  • S’hauria de provar la tolerància a formatgets descremats, formatge semicurat o iogurt descremat o Actimel®. Si no es toleren, es poden prendre batuts de soja o la llet sense lactosa que venen als hipermercats. Es poden provar d’elaborar postres amb la llet sense lactosa (arròs amb llet, bescuit, beixamel, etc.).
  • Cal evitar els aliments integrals, les fruites crues i amb pell, els llegums, les verdures i la fruita seca. Es poden prendre verdures com la carbassa, el carbassó sense pell, la patata, la ceba, la pastanaga o caldo vegetal.
  • Convé menjar-se la fruita sense pell, cuita, en almívar o en sucs colats. Les més indicades són: poma, plàtan, pera, préssec, codony i llimona.


A més, es recomana mantenir neta la zona del recte: es pot rentar amb aigua i sabó suau i després aplicar-hi una crema hidratant o impermeabilitzant per evitar irritacions. Cal rentar-se sempre les mans després d’anar al lavabo.

Si la diarrea continua tot i seguir les mesures dietètiques, s’ha de consultar l’equip de salut perquè recepti algun medicament antidiarreic.

El restrenyiment és l’alteració del trànsit intestinal amb una freqüència de defecació de menys de tres cops a la setmana. L’esforç exagerat per defecar, femta molt dura o sensació de buidament incomplet també pot considerar-se restrenyiment.

El restrenyiment sol ser degut a nombroses causes com poden ser els tractaments administrats, la medicació, l’alimentació i el sedentarisme (immobilitat o poca activitat física).

És important mantenir una alimentació saludable amb una aportació suficient de fibra i de líquids, juntament amb una activitat física moderada.

Consells generals:

  • S’ha d’intentar caminar cada dia uns 30 minuts.
  • Es pot estimular l’intestí amb massatges rotatoris suaus a l’abdomen en el sentit de les agulles del rellotge.
  • Convé menjar a poc a poc i mastegar bé els aliments.
  • És important intentar mantenir uns horaris regulars per anar al lavabo.


No s’han de prendre laxants sense consultar-ho al metge.

Recomanacions dietètiques:

  • Es recomana beure entre 1,5 i 2 litres de líquid al dia (aigua, infusions, caldo...).
  • Cal prendre aliments amb alt contingut en fibra: pa i cereals integrals, segó, musli, fruita seca i tot tipus de verdures i fruites.
  • S’ha d’augmentar progressivament el consum de verdures, fruites (kiwi, pruna) i llegums, fins a 5 racions al dia.
  • Cal prendre els purés de verdures, fruites i llegums sense colar.
  • Es pot afegir segó de blat (1 cullerada) als iogurts o a la llet i augmentar-ne la quantitat progressivament.
  • Convé augmentar l’oli d’oliva de la dieta.
  • Es pot provar de prendre diferents remeis casolans que sovint solen ser útils:
    • Un got d’aigua tèbia en dejú.
    • L’aigua de remullar les prunes i les panses.
    • Cafè en dejú.
    • Un suc de taronja (sense colar) en dejú.
    • Dos o tres prunes en dejú.
    • Un o dos kiwis en dejú.


Si tot i seguir aquestes indicacions no s’aconsegueix millorar el restrenyiment, és important consultar l’equip de salut.

Es recomana tenir en compte tots los consells generals, que permetran adoptar mesures saludables en relació amb l’activitat de la vida diària de:

Eliminar

Llegir més...

Evitar perills i prevenir riscos

Per assegurar el millor control de la malaltia de càncer i la prevenció de complicacions que pot provocar tant la mateixa malaltia o els seus tractaments, un cop hi ha diagnòstic s’aconsella:

 

  • Tenir en compte els factors i les conductes de risc que es poden evitar per a una millor evolució en la cura del càncer.
  • Tenir en compte els factors i les conductes de protecció que es poden seguir per permetre controlar millor la malaltia.
  • Seguir les indicacions específiques davant de cada tipus de tractament.
  • Adoptar totes les mesures que permeten controlar millor la salut, com per exemple demanar informació que pugui ajudar a entendre millor la malaltia i el seu tractament als centres sanitaris o recórrer a una associació o un grup d’ajuda mútua.
  • En cas que l’equip mèdic proposi a la persona malalta participar en un assaig clínic (estudis de recerca que assagen nous tractaments o noves combinacions de tractaments, amb l’objectiu de trobar noves maneres de tractar la malaltia), s’han de fer totes les preguntes oportunes per disposar de tota la informació abans de decidir si s’hi vol participar o no. El fet de no voler participar en aquest tipus d’estudis de recerca no vol dir que no s’ofereixi un altre tipus de tractament.


Es recomana tenir en compte tots los consells generals, que permetran adoptar mesures saludables en relació amb l’activitat de la vida diària de:

Evitar perills i prevenir riscs

Llegir més...

Comunicar-se i interaccionar socialment

El càncer no només afecta la persona que el té, sinó també la família i els amics més propers. Els canvis que sorgeixen derivats del diagnòstic de la malaltia i el seguiment dels tractaments alteren el ritme de vida familiar i les relacions amb els altres.

Si no hi ha raons mèdiques que indiquin el contrari, es recomana seguir fent tot allò que s’acostumava a fer abans del diagnòstic de la malaltia, incloent-hi les activitats que es fan junts en família i que resulten satisfactòries.

 

Cada persona reacciona de manera diferent davant de situacions difícils. La comunicació amb els familiars i els amics ajudarà a saber quins són els sentiments de la persona amb càncer i els ajudarà a entendre i conèixer quines pors i preocupacions es tenen, alhora que els permetrà ajudar i sentir-se útils en el procés de la malaltia. La parella, els fills, els pares, els germans..., cadascú afrontarà la malaltia de la persona d’una manera diferent. És possible que al principi estiguin intranquils, però probablement la vida s’anirà normalitzant a poc a poc.

La relació de parella és una part molt important de la vida de moltes persones. Quan es diagnostica un càncer, la parella pot ser un punt de suport fonamental, però també pot ser una font d’angoixa. Dependrà en part dels recursos que es tinguin com a parella per afrontar la nova situació i de com s’utilitzin. És important ser capaços de mantenir una comunicació adequada, de manera que la malaltia no es converteixi en un tabú, i de poder resoldre junts els problemes que sorgeixin. El suport mutu és important per trobar la manera de seguir sentint-se a prop l’un de l’altre i controlar els efectes que la situació de salut pugui tenir sobre la relació.

Es recomana tenir en compte tots els consells generals, que permetran adoptar mesures saludables en relació amb l’activitat de la vida diària de:

Comunicar-se i interaccionar socialment

Llegir més...

Treballar i divertir-se

Mantenir-se actiu és una de les coses que es poden fer per afrontar la malaltia. Mentre se segueixi el tractament, l’oci i el descans poden ocupar bona part del temps lliure. Es poden escollir activitats relacionades amb els propis interessos, o bé que s’hagin practicat anteriorment, i que no tinguin contraindicacions mèdiques. Pot ser que es descobreixin nous interessos, o pot ser que en aquesta etapa es tinguin ganes de fer coses diferents que ajudin a estar entretingut i relaxat.

És important, en la mesura que es pugui, que les persones amb càncer continuïn vivint dins de la màxima normalitat. Consells per a una activitat laboral activa.

 

Són moltes les opcions que es poden considerar: oci en general (cinema, teatre, música, mots encreuats o lectura, entre d’altres), activitats manuals, artístiques i culturals (pintura, manualitats, fotografia, punt de creu, visites a museus, cuina o jocs de taula), activitats de socialització (participació en associacions), activitats relacionades amb Internet (navegar, xatejar, fòrums de discussió o blogs personals) i activitat física (passejar, ioga o tai-txi, entre d’altres).

Es recomana tenir en compte tots los consells generals, que permetran adoptar mesures saludables en relació amb l’activitat de la vida diària de:

Treballar i divertir-se

Llegir més...

Tòpics i conductes errònies

 

El càncer no porta inevitablement a la mort. A la nostra societat, la paraula càncer evoca i s’associa a una malaltia difícil que requereix tractaments complexos que produeixen molts efectes secundaris. Sovint es creu que es tracta d’una malaltia que porta inevitablement a la mort. No obstant això, actualment més de la meitat de les persones a les quals s’ha diagnosticat un càncer es cura amb els tractaments adequats si la malaltia es detecta en les fases més inicials. Moltes altres persones viuen molts anys amb la malaltia ben controlada; per a aquestes persones el càncer es converteix en una malaltia crònica.


Cada cas és diferent. Alguns són senzills de tractar i altres necessiten un tractament més complex. 

 

 

El càncer no és una malaltia contagiosa: No es passa de persona a persona.

El càncer no s’hereta ni es transmet als fills: Només hi ha alguns tipus de càncer que poden afectar diversos membres de la família. El que es pot heretar en certes famílies és un gen anormal que fa que els seus membres presentin més probabilitat de desenvolupar un càncer. El fet que algú tingui un gen que provoca el càncer no vol dir que aquesta persona automàticament el desenvolupi. La majoria de casos de càncer són en persones que no tenen familiars amb càncer.

No tots els tipus de càncer i tractaments produeixen esterilitat: Hi ha determinats tipus de càncer que poden provocar l’esterilitat de la persona que els pateix per la seva localització o pels seus tractaments, com el càncer d’úter, el vaginal, el càncer de testicle o el de pròstata. Els efectes secundaris dels tractaments sobre el sistema reproductiu poden produir la pèrdua de la fertilitat de la persona, però actualment es disposa de tècniques i recursos que poden ajudar les persones amb càncer a ser pare o mare, i hi ha moltes parelles que han decidit tenir fills després del tractament de la malaltia.

Es recomana que durant els tractaments i les proves la dona no es quedi embarassada, ja que els tractaments poden ser perjudicials per al nen.

Moltes vegades la parella i la sexualitat es veuen afectades per l’impacte del diagnòstic i els tractaments, no per cap problema físic. Es recomana especialment adoptar les mesures oportunes relacionades amb la reproducció i la fertilitat de la persona.

Els anticonceptius orals no augmenten el risc de càncer de mama: El risc d’una dona de desenvolupar càncer de mama depèn de diferents factors, alguns dels quals estan relacionats amb les hormones naturals. Els factors hormonals que augmenten el risc de càncer de mama són aquelles condicions que permeten la persistència de nivells elevats d’estrògens durant llargs períodes de temps: tenir la primera menstruació en una edat precoç (abans dels 12 anys), la menopausa en una edat tardana (després dels 55 anys), haver tingut fills després dels 30 anys i no haver tingut fills. El risc d’una dona de desenvolupar càncer de mama augmenta segons la quantitat de temps que ha estat exposada a estrògens. Com que molts dels factors de risc de càncer de mama estan relacionats amb les hormones naturals i atès que els anticonceptius orals funcionen manipulant aquestes hormones, han aparegut algunes inquietuds sobre els possibles efectes d’aquests medicaments en el risc de desenvolupar càncer de mama, especialment si es prenen durant molts anys. Ja fa prou temps que es fan servir anticonceptius orals perquè els investigadors hagin pogut estudiar un gran nombre de dones que els han pres durant molts anys. La majoria dels estudis no han trobat un risc més alt de càncer de mama que estigui relacionat amb l’ús d’anticonceptius orals.

El càncer no sempre causa dolor: No tots els càncers provoquen dolor al principi de desenvolupar-se. A més, en els últims anys s’ha avançat molt en el tractament del dolor i hi ha molts medicaments contra el dolor disponibles. Si bé el dolor no sempre es pot eliminar totalment, sí que es pot controlar fins al punt que no tingui impacte, o aquest impacte sigui mínim, sobre la vida diària de la persona. 
Llegir més...

Descripció

El càncer, també anomenat tumor maligne o malaltia oncològica, engloba un conjunt de malalties que presenten formes i evolucions molt diferents. S’origina a les cèl·lules i pot afectar qualsevol part del cos (sistema, òrgan, teixit o sang), però sempre amb un mateix principi: el creixement excessiu i incontrolat de cèl·lules anormals que envaeixen i lesionen teixits i òrgans.

El tumor original s’anomena càncer o tumor primari. Les cèl·lules canceroses tenen la capacitat de viatjar a través de la sang o del sistema limfàtic a altres parts del cos i fer que comenci a créixer un tumor secundari o a distància de l’original. Aquest procés de propagació del tumor a una altra part del cos es diu metàstasi.

 

En resum, es pot dir que el càncer s’origina quan les cèl·lules d’alguna part del cos comencen a créixer sense control, i envaeixen, desplacen i destrueixen localment i a distància altres teixits sans de l’organisme.

El càncer té un comportament diferent depenent de la persona, el tipus de càncer i el sistema, l’òrgan o el teixit afectat.

L’oncologia és la branca de la medicina que es dedica a la prevenció, el diagnòstic i la teràpia de les persones que tenen càncer.

Llegir més...

Història

Etimològicament el terme càncer prové del grec kankros i significa literalment cranc. Aquesta paraula es va començar a utilitzar perquè la forma i l’estructura dels tumors que es van observar en temps d’Hipòcrates (metge grec del segle V aC) recordava aquest animal: un cos central del qual surten més o menys ramificacions.

De la mateixa manera, neoplàsia és un terme que ve del grec i que vol dir neoformació o neocreixement, en altres paraules, creixement excessiu d’un teixit que forma una massa diferenciada anomenada tumor, que pot ser benigne o maligne.

 

No es disposa d’un registre exhaustiu del càncer al llarg de la història, però hi ha evidències del coneixement que van tenir del càncer les civilitzacions antigues.

El coneixement de la malaltia es remunta als inicis de la història de la medicina. A l’antic Egipte ja es coneixien i es tractaven els tumors, tal com ho demostren els papirs de Smith (s. XVII aC) i d’Ebers (s. XVI aC), en què es recullen les primeres discussions conegudes sobre les causes i el tractament dels diferents tumors. Igualment, gràcies a l’exploració radiològica, s’han trobat tumors ossis en ossos llargs d’algunes mòmies.

 

Va ser Hipòcrates el primer que va descriure el càncer com a malaltia, i va descriure els tumors nasofaringis, de mama, d’estomac, de pell, de coll d’úter i de recte. Però és el metge grec Galè (cap al 130-200 dC), que va exercir a Roma al segle II, el que es considera el primer oncòleg de la història de la medicina.

A partir de l’últim terç del segle XIX, gràcies als avenços experimentats per la cirurgia a partir del descobriment de l’anestèsia i l’antisèpsia, es comença a practicar la cirurgia aplicada al càncer.

Paral·lelament a aquests progressos, a finals del segle XIX es fan diferents descobriments com la radioactivitat, descoberta pel físic francès Henri Becquerel, i el radi, descobert pels físics francesos Marie i Pierre Curie, que resulten determinants en l’avenç per diagnosticar i tractar el càncer. Tot això permet que el 1910 Henri Becquerel comenci a utilitzar les radiacions ionitzants com a teràpia precursora de l’actual radioteràpia, que fa un pas decisiu a partir dels anys 50, quan es descobreixen les fonts d’energia radioactiva d’isòtops com el cobalt o el cesi. 

Radioteràpia

La quimioteràpia s’inicia més tard. Els agents quimioteràpics anticancerosos són compostos de derivats químics, la majoria d’origen natural, que interfereixen en el desenvolupament i el creixement de les cèl·lules, i indueixen a la mort de les que són canceroses.

Un accident durant la Segona Guerra Mundial va portar al descobriment i la utilització de l’anomenat gas mostassa com a agent quimioteràpic. En realitat, el gas mostassa és un líquid que s’anomenava gas perquè s’utilitzaven explosius que el vaporitzaven i el dispersaven sobre el terreny. Aquest compost es va començar a fer servir com a medicament en persones afectades de limfomes, un tipus de càncer que es caracteritza per la sobreproducció d’uns determinats glòbuls blancs. El que va passar és que el 1943 un vaixell que anava carregat d’aquest gas va ser bombardejat mentre estava amarrat al port de Nàpols. Molts mariners, per l’instint de supervivència, es van llançar a l’aigua. I el líquid de gas mostassa es va expandir per l’aigua. Quan els van rescatar, molts tenien una perillosa reducció del nombre de glòbuls blancs a la sang. Aquest fet va marca un punt decisiu per a l’estudi del potencial terapèutic de certs agents químics en el tractament del càncer. Després de diverses investigacions i estudis es comença a administrar aquest agent químic en forma de mostassa nitrogenada (el sofre del gas mostassa és substituït per nitrogen per reduir l’alta toxicitat del gas) en persones afectades de limfoma. A partir d’aquí, el nombre i la varietat de fàrmacs per al tractament del càncer han evolucionat espectacularment fins avui. 

Quimioteràpia

Més recentment, als anys 70, es van obrir noves línies de tractament que engloben la teràpia biològica, també anomenada immunoteràpia, bioteràpia o teràpia modificadora de la resposta biològica), basada en l’estimulació del sistema immunitari per combatre el càncer o per disminuir alguns efectes adversos dels tractaments.

Actualment són molt importants els diferents estudis epidemiològics que permeten conèixer els mecanismes de la formació d’un càncer, així com l’assaig de noves teràpies encaminades a aconseguir menys efectes tòxics dels tractaments actuals.

La malaltia del càncer suposa un alt impacte per a la persona i la seva família, i tradicionalment ha estat una malaltia envoltada de tabús i pors que s’han anat superant amb el pas del temps i els diferents avenços en els tractaments mèdics i complementaris.

Cal tenir en compte i remarcar que moltes persones afectades per aquesta malaltia poden seguir fent la seva vida normal, i que cada cop és més alt el nombre de persones que la superen.

Llegir més...

Etiologia

És habitual que les persones busquin les seves pròpies respostes sobre què és el que ha originat aquesta malaltia, atès que la medicina no pot assegurar quina és la causa. Hi ha persones que creuen que estan sent castigades per alguna cosa que han fet o han deixat de fer. Però el càncer no és cap càstig i, a més, és més difícil afrontar-lo si la persona s’autoinculpa d’haver-lo desenvolupat.

 

En general el càncer és multicausal, és a dir, no s’origina per una sola causa, sinó que hi ha diferents factors que predisposen a tenir-ne un. Fins a un 80 % de càncers no tenen una causa clara: per algun motiu, certs gens comencen a canviar, es multipliquen ràpidament i es converteixen en malignes.

El cos està compost per diferents tipus de cèl·lules. Les investigacions científiques han demostrat que el càncer el causen alteracions als gens que controlen el creixement i la mort normal de les cèl·lules. Les cèl·lules normals del cos creixen, es divideixen i moren, en aquest ordre. Les cèl·lules creixen i es divideixen per substituir les velles o malmeses, i produir les necessàries per mantenir el cos sa. Les cèl·lules velles o malmeses normalment s’autodestrueixen mitjançant un mecanisme anomenat apoptosi (mort cel·lular). Quan aquest procés ordenat es descontrola i se segueixen formant noves cèl·lules encara que el cos no les necessiti o les cèl·lules perden la capacitat de reparar-se o autodestruir-se i no moren quan ho haurien de fer, aquestes cèl·lules s’acumulen i formen una massa de teixit anomenada tumor.

 

No tots els tumors són cancerosos. Els tumors que no són cancerosos s’anomenen benignes, no s’estenen a altres parts del cos i generalment no suposen una amenaça per a la vida. Alguns exemples de tumors benignes són el papil·loma (protuberància a la pell, com ara la berruga), el mioma (tumor benigne del teixit muscular), el lipoma (tumor benigne del teixit adipós) o l’adenoma (creixement de les glàndules, com per exemple la tiroide, la suprarenal, la mama, la pròstata o la bronquial, entre d’altres).

Si la cèl·lula que es comença a dividir sense ordre ni control és anormal, forma un tumor maligne o càncer capaç d’envair i destruir els teixits i òrgans que afecta.

Divisió de la cèl·lula en un tumor


No obstant això, és important ressaltar que molts càncers són evitables perquè la majoria de factors que hi predisposen es poden controlar optant per estils de vida saludables.



Les causes i factors de risc que poden provocar càncer es divideixen en tres categories:

1. Predisposició genètica. Certes famílies hereten un gen anormal que fa que els seus membres presentin més probabilitat de desenvolupar un càncer. Això passa en un nombre petit del total dels casos. Que una persona tingui un gen que provoca càncer no vol dir que automàticament el desenvolupi. Si se sospita que hi ha predisposició genètica, els familiars poden sol·licitar assessorament i exàmens genètics per determinar el risc. D’aquesta manera, en famílies d’alt risc, els exàmens de detecció de càncer es faran amb regularitat, i si el càncer apareix es diagnostica en les fases més inicials, quan es respon millor al tractament.

Els senyals de predisposició genètica a tenir càncer inclouen

  • Antecedents familiars d’haver tingut un càncer. 
  • Càncers múltiples, com per exemple una persona que té càncer de mama i contreu també un càncer d’ovari.

 
2. L’envelliment és un altre factor de risc, ja que la incidència de càncer augmenta amb l’edat, en general a partir dels 55 anys. Com que avui en dia les persones viuen més temps que fa 50 o 100 anys, s’està exposat més temps a factors de risc que s’acumulen al llarg de la vida i que poden iniciar canvis genètics relacionats amb el càncer. A més, a mesura que s’envelleix, els mecanismes de reparació que tenen les cèl·lules tendeixen a perdre eficàcia.

3. Estils de vida i influències ambientals que poden causar alteracions als gens de les cèl·lules, i així augmentar el risc de transformar-les en canceroses.

Aquestes causes ambientals i factors de risc a què s’atribueix el càncer inclouen

  • L’alimentació. Una alimentació amb alt contingut en greixos i pobra en fruita i verdura, així com una dieta hipercalòrica, augmenta el risc de desenvolupar càncer, especialment el càncer de còlon. D’altra banda, el consum de fruites i verdures forma part de l’alimentació que disminueix el risc de desenvolupar certs tipus de càncer. 
  • Tabaquisme. El fum d’una cigarreta conté moltes substàncies químiques diferents capaces de provocar càncer. Fumar cigarretes és la causa principal de desenvolupar càncer de pulmó, però també d’altres tipus de càncer, com ara el càncer de boca, laringe, esòfag, estomac, pàncrees, ronyó i bufeta. Altres maneres de consumir tabac també poden causar càncer. Fumar puros o en pipa i mastegar tabac pot causar càncer de boca, de laringe o d’esòfag.
     
    Tabaquisme i problemes de salut relacionats
  • L’alcohol. El consum excessiu d’alcohol està lligat al risc de desenvolupar càncer de boca, gola i esòfag. La combinació de tabac i alcohol representa un risc molt més alt. 
  • Infeccions per certs virus. Només uns quants virus que infecten les cèl·lules humanes poden causar càncer. El virus d’Epstein-Barr (VEB), el virus de la immunodeficiència humana (VIH), el papil·lomavirus humà (VPH) i els virus de les hepatitis B i C augmenten el risc de certs tipus de càncer, com ara el càncer de coll d’úter, el càncer de fetge i certs limfomes, leucèmies i sarcomes. 
  • Agents químics, metalls. L’exposició a certes substàncies químiques (incloent-hi les pesticides) o metalls pot augmentar el risc de càncer. Tota substància química que se sap que pot produir càncer s’anomena carcinògena o cancerígena. 

     
    Agents cancerígens classificats per la International Agency for Research on Cancer (IARC)
    ExposicióAgentsTipus de càncer
    Insecticides Arsènic Pulmó, fetge i pell
    Embrear Brea Pell
    Extraccions

    Radó

    Amiant

    Pulmó

    Pulmó i mesoteliomes

    Fàbrica de vidre i ceràmica Crom Arbre respiratori 
    Esmalt de ceràmica  Beril·li Pulmó i os 
    Rotogravat Benzè  Leucèmies
    Tints Benzidines  Bufeta
    Soldadures de folres de plàstic Clorur de vinil  Fetge i cervell 
    Producció de PVC  
    Producció d'ignífugs     Amiant   

    Mesotelioma

    Pulmó i càncers digestius 

     
    Construcció 
    Reforços
    Ebenisteria Pols de la fusta i olis  Sins paranasals, pulmó i laringe 

    El contacte o l’exposició a aquestes substàncies carcinògenes està relacionat amb el consum de tabac, la feina que es du a terme, alguns tractaments que fan augmentar el risc de càncer (alguns medicaments de quimioteràpia, el tractament amb immunosupressors, el tractament amb estrògens substitutius a la menopausa o el tractament amb tamoxifèn) i la contaminació atmosfèrica (per exemple, la inhalació de fibres d’asbest augmenta el risc de malalties pulmonars, com el càncer, especialment en persones que treballen amb aquesta substància i fumen). 
  • Radiacions ultraviolades dels rajos del sol. L’exposició excessiva als rajos ultraviolats del sol constitueix un risc de desenvolupar algunes formes de càncer de pell. 
  • Sedentarisme. La falta d’activitat física adequada a les particularitats de cada persona pot augmentar el risc de càncer. Les defenses del cos es multipliquen i són més efectives quan la persona fa exercici i manté el pes ideal. Exercicis moderats com caminar o pujar escales poden ajudar a mantenir una activitat física diària.
     
    Activitat física
Llegir més...

Epidemiologia

El càncer és la segona causa de mort després de les malalties cardíaques. Mentre que la mort per malalties cardíaques està disminuint als països desenvolupats, les morts per càncer estan augmentant, i s’estima que aquesta serà la primera causa de mort al llarg del segle XXI. El nombre de persones amb càncer ha augmentat en els últims anys principalment per l’envelliment de la població, per l’augment de l’esperança de vida i pels estils de vida actuals. 

 

Ara com ara, els càncers més freqüents són el de mama, el colorectal i els ginecològics (úter i ovari) entre les dones, i el de pulmó, el colorectal, el de pròstata i el de bufeta entre els homes.

Tot i això, i gràcies al diagnòstic precoç, els avenços diagnòstics i el millor resultat dels tractaments, augmenta cada cop més la supervivència de les persones afectades, és a dir, es redueixen les taxes de mortalitat global per càncer.

 

Actualment, la taxa de supervivència general (percentatge de persones vives en un determinat període de temps, generalment 5 anys, després del diagnòstic o del tractament) del càncer és aproximadament d’un 50 %, i s’estan dedicant grans esforços a la recerca per tenir tractaments més curatius i amb menys efectes secundaris. A Espanya, un 44 % d’homes, un 56,4 % de dones i un 71 % de nens que tenen càncer sobreviuen més de 5 anys.

La supervivència per a la majoria de tumors és més alta en joves i disminueix progressivament amb l’edat.

S’espera que la supervivència millori per a la majoria de tumors. Aquesta millora s’atribueix en part, a més del fet de tenir mètodes de cribratge, diagnòstic i tractament més bons, a un descens de la incidència del càncer de pulmó en molts països desenvolupats i al diagnòstic cada cop més precoç dels càncers de mama i de pròstata.

 

Llegir més...

Tipus

Hi ha molts tipus de càncer, que es classifiquen segons la part del cos on comencen i el tipus de cèl·lules que els formen. Es podria dir que hi ha tants tipus de càncer com òrgans i teixits del cos; per exemple, càncer de fetge, pulmó, pròstata o còlon.

La classificació més general és la que divideix els tumors malignes en:

  • Sòlids. Estan relacionats amb un òrgan o teixit. Per exemple, càncer de pàncrees, pulmó, mama i estómac.
  • Líquids. Estan relacionats amb les cèl·lules de la sang. Per exemple, leucèmia i limfoma.

 

Per confirmar el diagnòstic de càncer és necessari obtenir una mostra del tumor (biòpsia). La valoració d’aquesta mostra no només permet determinar si la lesió és càncer o no, sinó que estudiant-la al microscopi es poden veure les cèl·lules que el componen i les seves característiques (estudi anatomopatològic).


Segons el resultat d’aquest estudi, és a dir, segons el tipus de cèl·lules que el formen, es pot classificar dins d’una d’aquestes grans categories o tipus anatomopatològics:

  • Carcinomes. Són tumors que s’originen als teixits que recobreixen els òrgans del cos o a les glàndules. Prop del 80 % de tots els càncers són carcinomes. Podem trobar carcinomes que s’originen a la pell, el pulmó o la mucosa del tub digestiu, o a les glàndules, com la tiroide, la mama i la pròstata, entre d’altres.
  • Sarcomes. Són tumors que s’originen als teixits connectius, com per exemple els ossos, els músculs, els cartílags, el teixit fibrós o el greix.
  • Leucèmies. Són càncers que afecten la sang o la medul·la òssia (zona interior dels ossos on es formen les cèl·lules de la sang).
  • Limfomes. Afecten el sistema limfàtic. El limfoma afecta un grup de glòbuls blancs anomenats limfòcits.


Per definir els diferents tipus de càncer es fan servir molts noms tècnics. Aquests noms s’han creat utilitzant prefixos que corresponen al lloc on el càncer ha iniciat el creixement descontrolat, com ara osteo- (os), adeno- (glàndula) o hepato- (fetge), seguit del tipus anatomopatològic de les cèl·lules que el componen; per exemple, osteosarcoma o adenocarcinoma.

Nomenclatura segons el tipus de càncer


A cada tipus de càncer i en funció de la seva localització s’hi associen uns factors protectors i uns factors de risc, modificables o no, que és molt important conèixer i que permetran prendre les decisions que es considerin sobre la salut i l’estil de vida. 

Llegir més...

Estructura i funció del cos humà

Els sistemes de l’estructura i funció del cos humà, més directament relacionats amb aquesta malaltia són:

- Estructura i funció del cos humà

La persona, home o dona, de qualsevol edat o condició, és un ésser multidimensional integrat, únic i singular, de necessitats característiques, i capaç d’actuar deliberadament per assolir les fites que es proposa, d’assumir la responsabilitat de la seva pròpia vida i del seu propi benestar, i de relacionar-se amb si mateix i amb el seu ambient en la direcció que ha escollit.

 

La idea d’ésser multidimensional integrat inclou les dimensions biològica, psicològica, social i espiritual. Totes experimenten processos de desenvolupament i s’influeixen mútuament. Cadascuna està en relació permanent i simultània amb les altres, de manera que formen un tot en què cap dimensió es pot reduir o subordinar a una altra, ni pot ser considerada aïlladament. Per tant, davant de qualsevol situació, la persona respon com un tot amb una afectació variable de les seves quatre dimensions. Cada dimensió comporta una sèrie de processos, alguns dels quals són automàtics o inconscients i d’altres, per contra, són controlats o intencionats.

Tenint sempre present aquest concepte de persona, i només amb finalitats didàctiques, es poden estudiar aïlladament les modificacions o alteracions d’alguns dels processos de la dimensió biofisiològica (estructura i funció del cos humà) en diverses situacions. En el cas de la malaltia del càncer, i en funció del tipus, els processos més directament afectats tindran una relació més directa amb cadascun dels sistemes que formen l’estructura i la funció del cos humà. 

Llegir més...

Com es manifesta

El càncer pot tenir una gran varietat de manifestacions, és a dir, la persona pot presentar diferents signes i símptomes. Les manifestacions del càncer en les fases més inicials sovint són inespecífiques i sovint són presents en altres malalties benignes; per tant, és important recordar que tenir-les no significa necessàriament tenir un càncer.
 

  1. Manifestacions generals 
  2. Manifestacions específiques

 

  1. Algunes d’aquestes manifestacions generals relacionades amb el càncer són: 
    • Pèrdua de pes inexplicable, tot i mantenir els mateixos hàbits alimentaris i sense incrementar l’activitat física. Sobretot si aquest procés va acompanyat d’altres símptomes que s’enumeren seguidament. 
    • Pèrdua de gana (anorèxia).
    • Cansament (astènia).
    • Febre. Amb menys freqüència la febre pot ser un senyal inicial de càncer, com en cas de leucèmia o limfoma. 
    • Malestar general.
        
      La coexistència d’astènia, anorèxia i pèrdua de pes es coneix com la síndrome tòxica, i és important remarcar que no es una síndrome exclusiva del càncer sinó que acompanya moltes altres malalties, la majoria de les quals són benignes, com per exemple la grip.
       
  2. Segons la localització del tumor hi ha diferents manifestacions específiques:

      1. Manifestacions del sistema digestiu
        • Dificultat per empassar (disfàgia). Aquest símptoma sovint té altres causes, però pot ser un símptoma de càncer d’esòfag, estómac o faringe (gola). 
        • Nàusees i vòmits freqüents. 
        • Indigestió (dispèpsia) freqüent. Sensació de dolor o cremor a la part superior de l’abdomen, que pot anar acompanyada de nàusees, pesadesa, sensació de sentir-se ple, gasos i a vegades vòmits. 
        • Dolor abdominal de tipus còlic inexplicable per una altra causa.
        • Canvis en l’hàbit d’evacuació intestinal persistents i inexplicables per una altra causa: passar del restrenyiment a la diarrea i a la inversa, apareix femta de menys diàmetre o en forma de cinta, o es té sensació d’evacuació incompleta (tenesme).

          Presència de sang a la femta (rectorràgia) no relacionada amb la presència d’hemorroides. Es pot observar sang vermella quan el sagnat és pròxim a l’anus, o barrejada amb femta, cosa que dóna lloc a deposicions de color negre (melenes), en cas que sigui al còlon ascendent o transvers.

          Sistema digestiu     
      2. Manifestacions del sistema respiratori 
        • Ronquera persistent durant més de dues setmanes que no desapareix amb el tractament donat per tractar-la. 
        • Tos persistent durant mesos. Cal consultar el metge si s’és fumador i es té tos persistent o si prèviament se’n tenia i es fa més intensa. 
        • Canvis a la veu. Afonia (pèrdua de veu) o disfonia (canvis a la veu) de més de 15 dies d’evolució inexplicable per alguna altra causa. 
        • Sang a les secrecions i mucositat (hemoptisi). 

          Sistema respiratori 
      3. Manifestacions del sistema urinari 
        • Presència de sang quan s’orina (hematúria). El més habitual és que la causa sigui una infecció de bufeta, i en aquest cas es resoldrà amb tractament antibiòtic al cap d’uns dies, però si persisteix és important fer estudis per saber l’origen de l’hemorràgia. 
        • Dificultat per començar a orinar no relacionada amb una infecció d’orina. 
        • Dolor o sensació de cremor quan s’orina no relacionada amb una infecció d’orina. 
        • Raig d’orina dèbil o amb interrupcions. 

          La majoria de vegades es pot tractar d’una lesió benigna, però és necessari fer un diagnòstic tan aviat com es pugui.
           
          Sistema urinari 
      4. Manifestacions del sistema immunitari i la sang 
        • Sagnats que es poden manifestar a diferents parts del cos: nas (epistaxi), genives (gingivorràgia), petites taques vermelles a la pell (petèquies), blaus... 
        • Ferides que no cicatritzen. 
        • Febre. La febre és l’augment de temperatura corporal per sobre de les xifres considerades normals. Hi ha variacions individuals de temperatura que depenen de la naturalesa de cada persona. Xifres de temperatura corporal considerades normals: 
          • T. rectal: 36,8-38 ºC                       
          • T. oral: 36,5-37,5 ºC   
          • T. axil·lar: 36,2-37,2 ºC 
        • Anèmia. És un descens del nombre de glòbuls vermells a la sang. Aquests glòbuls vermells contenen una substància anomenada hemoglobina que s’encarrega de transportar l’oxigen dels pulmons a la resta de l’organisme. Quan els nivells d’hemoglobina estan per sota del que és normal, els teixits i els òrgans del cos estan menys oxigenats. Per això una persona amb anèmia se sent més cansada o dèbil del que és normal.

          Sistema immunitari 
      5. Manifestacions del sistema reproductor masculí i femení 
      6. Manifestacions del sistema locomotor 
        • Pèrdua de força inexplicable per qualsevol altra causa. 

          Sistema locomotor 
             
      7. Manifestacions del sistema de teixits, pell i mucoses 
        • Bony o enduriment a la mama o en alguna altra part del cos. Alguns càncers poden ser palpats a través de la pell. Un enduriment a la pell pot ser un senyal de càncer. La majoria dels bonys o nòduls solen ser manifestacions benignes, però en tots els casos s’ha de descartar l’existència d’una lesió maligna. 
        • Canvi en una berruga o piga (color, mida, forma o definició de les vores).

          Teixits, membranes, pell i derivats de la pell
Llegir més...

Com es diagnostica

La detecció precoç de la malaltia és important per tractar-la amb èxit. La informació necessària per a un bon diagnòstic i tractament s’aconsegueix a través de la història clínica, l’exploració física i les exploracions complementàries.

  • Història clínica. Quan una persona va a la primera visita per algun símptoma o molèstia, el metge, abans de fer qualsevol prova, fa moltes preguntes relacionades amb la seva salut, les malalties prèvies, les malalties dels seus familiars i certs estils de vida, com els hàbits dietètics, la situació laboral, el consum de tabac i alcohol... A més, el metge fa preguntes com ara què li passa o com es troba, és a dir, pregunta pels símptomes que presenta i com afecten la seva vida quotidiana: nombre de símptomes, símptoma principal, temps que fa que el té, quan i com va començar, què és el que empitjora els símptomes i què els millora, entre altres preguntes. 
  • Exploració física. Es basa en el reconeixement directe del cos, mitjançant l’auscultació, la palpació, la percussió i l’observació per identificar signes de la malaltia. En funció del resultat de l’exploració i segons els possibles diagnòstics, el metge proposa, si és necessari, fer una sèrie de proves. 
  • Exploracions o proves complementàries. En funció de la valoració que el metge faci tant de l’entrevista com de l’exploració física, sol·licitarà aquelles proves que calguin per poder fer, confirmar o descartar un diagnòstic determinat i fixar el tractament més adequat.


Les exploracions complementàries més freqüents són: 1. Anàlisi de laboratori, 2. Diagnòstic per la imatge, 3. Medicina nuclear, 4. Endoscòpies, 5. Biòpsia

 

1. Anàlisi de laboratori

Trobar valors anormals tant per excés com per defecte és un indici que hi ha alguna cosa que no funciona bé. Els elements que més s’analitzen són sang, orina, líquid cefaloraquidi, líquid pleural, femta i moc.

  • Sang. Es poden determinar els marcadors tumorals (també anomenats biomarcadors), que són substàncies que hi ha a la sang o a l’orina i que estan relacionades amb determinats tipus de tumors. Cal destacar que, per si sols, aquests marcadors no permeten confirmar un diagnòstic de càncer, ja que també poden sortir elevats en persones que tenen un tumor benigne i cal fer també altres tipus de proves. Els marcadors tumorals són produïts pel mateix tumor o pel cos en resposta a la presència d’un tumor, ja sigui maligne o benigne. El recompte sanguini complet dóna informació sobre la mida, la quantitat i la maduresa dels diferents glòbuls que hi ha a la sang. Les variacions de quantitat, mida i maduresa normal dels glòbuls podrien indicar l’existència d’un problema. Les anàlisis de sang també s’utilitzen per avaluar els electròlits i la funció del ronyó i del fetge, i també serveixen per detectar la presència d’infeccions o de marcadors tumorals.
  • Orina. La mostra d’orina es processa al laboratori, on un patòleg l’examina i hi busca cèl·lules anormals, que poden ser un signe de malaltia inflamatòria o de càncer.
  • Líquid cefaloraquidi (líquid que banya les estructures nervioses). S’estudia el líquid que circula per la medul·la espinal i el cervell per detectar una possible infecció o presència de cèl·lules anormals.
  • Líquid pleural (líquid que hi ha entre les pleures, que són les membranes que envolten els pulmons). El teixit pleural normalment produeix una petita quantitat de líquid que ajuda els pulmons a moure’s suaument pel tòrax. El vessament pleural es produeix quan hi ha una quantitat més alta de líquid a la cavitat pleural. Els vessaments pleurals de vegades poden ser malignes (ocasionats pel càncer). A fi de detectar si el vessament pleural és maligne, s’extreu una petita quantitat de líquid i un patòleg analitza les cèl·lules del líquid al microscopi per detectar cèl·lules canceroses.
  • Femta. Localitzar sang oculta a la femta és un mètode diagnòstic per detectar de manera precoç malalties malignes del còlon, el recte o l’anus.
  • Mucositat de las vies respiratòries. S’analitza l’exsudat nasofaringi (mucositat que hi ha a la part posterior de les fosses nasals).

 


2. Diagnòstic per la imatge 

  • Radiografies simples. Conjunt de proves que necessiten l’ús de raigs X per obtenir imatges anatòmiques i funcionals amb finalitat diagnòstica, sense l’aplicació de substàncies de contrast addicionals.
  • Radiografies contrastades. Són aquelles radiografies en què s’utilitza un medi radioopac (substància que no permet el pas dels raigs X) per veure estructures que normalment no es veuen o que són difícils de veure mitjançant una radiografia simple, com per exemple els òrgans del sistema digestiu.
  • Tomografia computada (TC) o escàner. Amb aquesta tècnica s’obtenen imatges radiogràfiques tridimensionals de qualsevol part del cos humà. En alguns casos es necessita injectar un contrast per obtenir una millor qualitat d’imatge i obtenir més informació.
  • Ressonància magnètica. Funciona gràcies a un potent imant circular de material superconductor i ones de ràdio que permeten visualitzar una imatge clara de la part del cos que s’ha d’explorar a través d’un monitor o a través d’unes plaques.
  • Ecografies o ultrasonografies. Tècnica que utilitza ones sonores d’alta freqüència (ultrasons) que no perjudiquen la salut. Aquestes ones són emeses per un petit aparell anomenat transductor que les dirigeix a l’òrgan que es desitja explorar. Les ones sonores xoquen i reboten contra els diferents teixits del cos, i són detectades pel mateix transductor, que les envia a un ordinador que les processa i les converteix en imatges.

 


3. Medicina nuclear 

  • Gammagrafia. S’injecta o s’empassa una substància radioactiva que es fixa de manera selectiva a les cèl·lules de l’òrgan del cos que cal estudiar, on un escàner mesura els nivells radioactius i fa unes fotografies. Permet detectar i analitzar tant la forma com la funció dels òrgans estudiats, que són els ronyons, els pulmons, la tiroide, el fetge i els ossos.
  • Tomografia por emissió de positrons o PET. Les cèl·lules tumorals es caracteritzen per un metabolisme molt augmentat i el consum de molta glucosa en comparació amb els teixits no tumorals. Aquesta prova utilitza dosis baixes de sucre radioactiu per detectar l’activitat metabòlica de les cèl·lules d’un tumor. S’utilitza per:
    • Valorar l’extensió de la malaltia.
    • Valorar si el tractament està sent efectiu o s’ha de canviar.
    • Valorar si, després d’un tractament, queden restes tumorals.
    • Localitzar els llocs de progressió d’un tumor, local o a distància, davant la sospita de progressió de la malaltia.


4. Endoscòpies

Són un conjunt de proves diagnòstiques que utilitzen un instrument de fibra òptica que s’introdueix a través d’un orifici natural del cos o a través d’una incisió quirúrgica per examinar la part interna d’un òrgan buit o una cavitat corporal. 


5. Biòpsia

Consisteix en l’extracció d’una mostra de teixit obtinguda per mètodes cruents (punció, resecció quirúrgica...) perquè l’examini i l’analitzi un patòleg, que estudia les cèl·lules o teixits al microscopi per determinar els canvis que s’hi han produït i de quin tipus de tumor es tracta.

Llegir més...

Tractament

Els diferents tipus de càncer es poden comportar de maneres molt diverses. Creixen a diferents velocitats i responen a tractaments diferents. És per això que cada persona amb càncer necessita un tractament específic depenent del tipus anatomopatològic i de l’etapa en què estigui, és a dir, de com ha crescut i si s’ha propagat. El metge informa de quin és el tractament (un sol mètode o una combinació de mètodes) més adequat per a cada persona.

Els objectius del tractament del càncer són curar-lo i allargar o millorar la qualitat de vida de les persones afectades per aquesta malaltia.

El tractament de la malaltia es basa fonamentalment en l’aplicació d’un mètode o combinació de diferents mètodes terapèutics com la cirurgia, la quimioteràpia o la radioteràpia. En l’actualitat, per combatre el càncer col·laboren professionals de diferents disciplines que, després d’analitzar i valorar les proves que han realitzat i les condicions individuals de cada persona, decideixen quin és el tractament més adequat. Aquests professionals generalment són una infermera, un metge oncòleg o oncohematòleg i un metge de l’especialitat de l’òrgan, l’aparell, el sistema o el teixit afectat de càncer. Durant tot el procés un fisioterapeuta, un psicòleg i un treballador social poden formar part d’aquest equip.

Els pilars fonamentals del tractament del càncer són: 1. La cirurgia, 2. La quimioteràpia, 3. La radioteràpia, 4. La teràpia hormonal, 5. La teràpia biològica, 6. Tractaments específics de suport  

 

1. La cirurgia

És la manera més antiga de tractar el càncer. És un procediment per extirpar-lo. Prop del 60 % de persones amb càncer se sotmeten a la cirurgia, sola o en combinació amb altres tractaments. Actualment les noves tècniques quirúrgiques i la combinació amb altres tractaments permeten realitzar cirurgies menys agressives, en què només s’elimina la lesió tumoral.

Els efectes secundaris de la cirurgia depenen de molts factors, com ara la mida i el lloc del tumor, el tipus de cirurgia i l’estat general de la persona.

En funció dels objectius que es pretenen aconseguir, la cirurgia es classifica en: 

  • Preventiva. S’extirpen lesions que amb el temps poden arribar a ser malignes (lesions precanceroses). Per exemple, els pòlips al colon. 
  • Diagnòstica. S’utilitza per fer una biòpsia i diagnosticar l’existència o no d’un càncer. 
  • D’estadiatge. Permet conèixer l’extensió i la disseminació del tumor, tant local com a distància. 
  • Curativa. La intenció d’aquest tipus de cirurgia és aconseguir la curació total. Per això és necessari extirpar tot el teixit tumoral visible (macroscòpic) juntament amb l’aparentment sa que envolta la lesió, per eliminar les restes tumorals que no es veuen (microscòpiques). En la majoria dels casos, s’extirpen els ganglis més propers al tumor (limfadenectomia). 
  • Citoreductora. Es fa servir quan l’extensió local del càncer no permet eliminar-lo completament perquè es causarien danys importants a l’òrgan on es va originar el tumor o als òrgans veïns. En aquests casos s’extirpa la quantitat més gran possible de tumor i és necessari complementar el tractament amb quimioteràpia per tractar d’eliminar la resta del tumor. 
  • Reconstructiva o reparadora. Per millorar la imatge corporal mitjançant la cirurgia reparadora o plàstica. Per exemple, la reconstrucció mamària o l’implant de pròtesi. 
  • Pal·liativa. Es fa servir per tractar alguna complicació causada pel càncer. L’objectiu no és curar el tumor, sinó reduir o eliminar els símptomes que puguin estar causant un malestar important al malalt. Un exemple és la cirurgia ortopèdica que es fa servir per evitar les fractures òssies en cas de metàstasi (afectació de l’os pel tumor).

    

2. La quimioteràpia

És l’administració de fàrmacs citostàtics (medicaments que es fan servir com a anticancerosos capaços de frenar el creixement o la multiplicació de les cèl·lules) dissenyats per atacar les cèl·lules en creixement i destruir-les. Per això determinades cèl·lules sanes que creixen ràpidament poden resultar afectades: són els coneguts efectes secundaris amb els quals les persones amb càncer han de conviure. La quimioteràpia es pot fer servir sola o combinada amb els altres tractaments (cirurgia, radioteràpia, immunoteràpia...).

Actualment hi ha molts medicaments diferents que es poden administrar sols o en combinació, i cadascun té un efecte sobre les cèl·lules canceroses.

Els efectes secundaris depenen principalment de

  • Els fàrmacs i la dosi que se’n rep: cada fàrmac pot provocar efectes secundaris totalment diferents als originats per altres medicaments; aquests efectes poden ser més o menys intensos, depenent de la dosi que se n’administri i, a vegades, es poden afegir els uns als altres. 
  • La susceptibilitat individual: alguns efectes secundaris sempre apareixen quan s’utilitza un fàrmac concret. Però la intensitat d’aquests efectes o l’aparició d’altres de diferents pot variar d’una persona a una altra.

 
No sempre apareixen efectes secundaris, i quan apareixen la majoria de vegades són tolerables. Actualment hi ha medicaments que permeten controlar aquestes molèsties i portar una vida pràcticament normal mentre es rep el tractament, a més del fet que la majoria d’efectes secundaris desapareixen gradualment després d’acabar el tractament.

En funció dels medicaments i de la dosi que se n’administri es pot rebre el tractament de diferents maneres: ingressat a l’hospital, a l’hospital però de manera ambulatòria (sense ingressar) o al domicili.
 
Depenent del medicament i de la localització del càncer, la quimioteràpia també es pot administrar per diverses vies: 

  • Per via intravenosa (IV): és la més utilitzada. La majoria de medicaments són injectats en una vena de la mà o de l’avantbraç a través d’una xeringa. Per evitar punxar repetidament una vena, s’utilitza un tub molt fi, llarg i flexible, anomenat catèter, que s’introdueix en una vena de gran calibre i s’hi deixa durant tot el tractament. Sovint va unit a un Port-a-Cath o catèter d’accés subcutani permanent (disc rodó de plàstic o metall que s’introdueix sota la pell) per on es fa la infusió de la quimioteràpia. L’administració intravenosa dels medicaments pot durar d’uns minuts a unes quantes hores. En alguns casos s’ha de fer de manera continuada durant un temps (generalment uns quants dies). Per això s’utilitza una bomba d’infusió. Aquest sistema controla el pas de la quimioteràpia a l’interior de l’organisme de manera programada. 
  • Per via oral (VO): pastilles, comprimits o càpsules orals que poden ser absorbits a l’estómac. Els medicaments quimioteràpics que s’empassen estan recoberts per una capa protectora que es trenca pels sucs digestius de l’estómac, i així s’allibera el medicament, que s’absorbeix per les parets de l’estómac. Alguns medicaments tenen diferents capes protectores que s’alliberen en diferents moments. 
  • Per via intramuscular (IM): injectats en un múscul. 
  • Per via subcutània (SC): injectats al teixit greixós de sota la pell. 
  • Per via intratecal: introduïts a l’interior del canal medul·lar, on hi ha el líquid cefaloraquidi (líquid que cobreix el cervell). 
  • Per via intracavitària, que inclou: 
    • Via intrapleural: introduïts directament dins de la cavitat pleural, que és l’espai entre el pulmó y la seva paret. S’utilitza per controlar l’acumulació de líquid cancerós a la cavitat pleural. 
    • Via intravesical: el medicament s’administra a través d’un catèter urinari directament a la bufeta de l’orina. 
    • Via intraperitoneal: els medicaments s’administren directament a la cavitat abdominal. 
    • Per via intraarterial: el fàrmac s’administra a través d’una artèria que subministra sang al tumor.

 
La freqüència i la durada del tractament depenen del tipus de càncer, dels medicaments que s’utilitzin i de la manera com el cos respon a aquests fàrmacs. El tractament es pot rebre de manera diària, setmanal o mensual, i en forma de cicles que inclouen períodes de descans perquè el cos pugui generar noves cèl·lules sanes i recuperar la força. 

Quimioteràpia  


3. La radioteràpia

Consisteix en l’ús de radiacions ionitzants per al tractament de determinats tipus de tumors. Es pot fer servir sola o combinada amb els altres tractaments. Aquest tipus de tractament amb radiacions ionitzants pot ser administrat de dues maneres: radiacions internes o braquiteràpia, o radiacions externes o teleteràpia. 

  • Radiacions internes o braquiteràpia: es col·loquen dins del tumor o en una cavitat corporal a prop del càncer partícules radioactives a través d’agulles, llavors o catèters amb una substància radioactiva. De vegades, per fer aquest tractament és necessari ingressar en una unitat de braquiteràpia, en què s’implanten les fonts radioactives, mentre el nivell de radiació sigui elevat. 
  • Radiacions externes: s’administren mitjançant una màquina que dirigeix la radiació a l’àrea del tumor. El tractament s’administra cada dia i sol tenir una duració de pocs minuts. Normalment no és necessària l’hospitalització i el tractament acostuma a ser ambulatori.


Radioteràpia 


4. La teràpia hormonal

Els càncers que depenen d’hormones representen el 40 % en les dones i el 35 % en els homes, unes proporcions que augmenten de manera constant en el món desenvolupat. Per tractar-los, s’utilitza l’anomenada teràpia hormonal, que inclou fàrmacs que aturen la producció d’hormones o fàrmacs que canvien la manera de funcionar d’algunes hormones.

El càncer de mama i el càncer de pròstata són tumors que sovint necessiten determinades hormones per créixer (hormonodependència), i quan no n’hi ha les cèl·lules tumorals moren. Aquestes hormones són fonamentalment els estrògens per al càncer de mama, i la testosterona per al càncer de pròstata.

En el cas del càncer de mama, la característica d’hormonodependència es determina amb una tècnica disponible als serveis d’anatomia patològica que s’anomena immunohistoquímica. L’hormonoteràpia, que és un tractament eficaç per a aquells tumors que són hormonodepenents, és un conjunt de mesures dirigides a anul·lar la funció d’hormones.


5. La teràpia biològica

(també anomenada immunoteràpia, bioteràpia o teràpia modificadora de la resposta biològica).

Aconsegueix efectes antitumorals potenciant el sistema de defensa (sistema immunitari) de l’organisme, que està format per cèl·lules que actuen per protegir i defensar l’organisme d’invasors externs, i actuar contra cèl·lules malignes. Les teràpies biològiques reparen, estimulen o augmenten la resposta del cos al càncer.

La bioteràpia inclou una sèrie de compostos que, mitjançant la utilització del sistema immunitari, són capaços de fer diana en les cèl·lules tumorals de manera més específica que la quimioteràpia, ja que no lesionen els teixits sans. Com altres tractaments del càncer, les teràpies biològiques produeixen efectes secundaris, que poden variar d’una substància a un altra.

Les teràpies biològiques es poden utilitzar per

  • Eliminar cèl·lules canceroses. 
  • Interrompre o controlar processos que permeten el creixement del càncer. 
  • Alterar els patrons de creixement de les cèl·lules canceroses. 
  • Bloquejar els processos que comporten la formació d’una cèl·lula cancerosa a partir d’una cèl·lula normal. 
  • Intensificar la capacitat del cos per reparar o substituir les cèl·lules danyades o destruïdes per la quimioteràpia o la radioteràpia. 
  • Evitar la propagació del càncer. 
  • Augmentar la susceptibilitat de les cèl·lules canceroses a la destrucció pel sistema immunitari. 
  • Augmentar l’activitat dels limfòcits (glòbuls blancs del tipus B i T, els primers són els encarregats d’elaborar anticossos, i els segons ajuden a destruir cèl·lules tumorals i controlen les respostes immunitàries) i els macròfags (un tipus de glòbuls blancs caracteritzats per la seva acció fagocitària: poden destruir o digerir elements molt diversos com ara bacteris, productes del metabolisme i cossos estranys) per promoure l’eliminació de cèl·lules canceroses.

   
Dins de les teràpies biològiques hi ha diversos grups de tractaments:

  1. Teràpia amb citocines. Les citocines són proteïnes sintetitzades i alliberades per una cèl·lula del sistema immunitari que interactuen amb receptors d’altres cèl·lules, generalment regulant la resposta immunològica, és a dir, són cèl·lules que poden estimular o suprimir la resposta immunitària. Es produeixen de forma natural al nostre cos i en resposta als microorganismes i altres antígens que regulen les reaccions immunitàries i inflamatòries. Les citocines també es poden produir al laboratori.
     
    La teràpia antineoplàstica amb citocines pretén estimular el sistema immunitari per eliminar cèl·lules canceroses en certs tumors.
      
    Moltes citocines s’utilitzen com a teràpies de suport que disminueixen la gravetat o la incidència de la toxicitat relacionada amb la quimioteràpia, com la neutropènia o l’anèmia, i permeten administrar quimioteràpia en les dosis més òptimes segons l’esquema més eficaç, cosa que fa que no es retardin ni es disminueixin les dosis del tractament. 
    • Interferons (INF): són les primeres citocines que es van produir en un laboratori per al seu ús com a teràpia biològica. Els interferons augmenten la capacitat del sistema immunitari per destruir les cèl·lules canceroses i actuen directament sobre aquestes cèl·lules per desaccelerar-ne el creixement. Bàsicament n’hi ha de tres tipus, però l’interferó alfa és l’utilitzat en la teràpia del càncer. Els efectes secundaris d’aquest tractament són: 
      • Efectes aguts (les 2-4 hores després de l’administració): símptomes semblants a un refredat (calfreds, febre, mal de cap, dolor muscular o a les articulacions i malestar). 
      • Efectes crònics (després d’unes quantes setmanes de tractament): pèrdua de pes, fatiga o falta de concentració.
         
    • Interleucines (IL): com els interferons, les interleucines són citocines que tenim de manera natural al cos i es poden sintetitzar al laboratori. Les interleucines es classifiquen numèricament: IL-1, IL-2, IL-3, fins a l’IL-18. En el tractament del càncer, l’IL-2 és la que s’ha estudiat més extensament. Aquesta interleucina estimula el creixement i l’activitat de moltes cèl·lules immunitàries destructores de càncer i augmenta la resposta d’anticossos. Els efectes secundaris més comuns són: 
      • Símptomes semblants a una grip: calfreds, febre, fatiga, mal de cap, dolor muscular o a les articulacions i malestar. 
      • Símptomes gastrointestinals: nàusees, vòmits, pèrdua de gana o diarrees. 
    • Factors d’estimulació de colònies hematopoètiques (CSF): no afecten directament les cèl·lules canceroses. Estimulen les cèl·lules mare de la medul·la òssia perquè produeixin glòbuls vermells i glòbuls blancs. Això és molt important, perquè alguns tractaments que s’utilitzen contra el càncer (com la quimioteràpia o la radioteràpia) poden reduir els nivells d’aquestes cèl·lules de la sang i augmentar el risc d’infecció i d’anèmia. Alguns exemples de factors d’estimulació de colònies hematopoètiques (CSF) són: 
      • G-CSF i GM-CSF: incrementen el nombre de glòbuls blancs, i així redueixen el risc d’infecció. També s’utilitzen per estimular la producció de cèl·lules mare per preparar per a trasplantaments de progenitors hematopoètics (cèl·lules precursores formadores de la sang) o de medul·la òssia (zona interior dels ossos on es formen les cèl·lules de la sang). El trasplantament és un mètode de tractament que consisteix a reemplaçar les cèl·lules formadores de la sang. 
      • Eritropoetina: incrementa el nombre de glòbuls vermells i redueix la necessitat de transfusió de sang durant la quimioteràpia.
         
        Aquesta teràpia generalment es tolera bé i el dolor ossi és l’efecte secundari més freqüent. 
         
  2. Anticossos monoclonals (MoAb). Són substàncies produïdes en un laboratori altament específiques per a un antigen. Actualment s’està intentant crear anticossos monoclonals específics dels antígens que hi ha a la superfície de diferents cèl·lules canceroses. Els anticossos monoclonals es poden utilitzar per al tractament del càncer de diverses maneres: 

        • Els que reaccionen amb tipus específics de càncer poden millorar la resposta immunitària de la persona al càncer. 
        • Es poden programar perquè actuïn contra els factors de creixement de les cèl·lules i així dificultar el creixement de les cèl·lules canceroses. 
        • Es poden combinar amb fàrmacs anticancerosos, radioisòtops (substàncies radioactives), modificadors de la resposta biològica o amb altres toxines. Quan els anticossos s’enganxen a les cèl·lules canceroses, introdueixen aquestes substàncies directament al tumor i així ajuden a destruir-lo.

          L’efecte secundari més freqüent d’aquesta teràpia és una reacció al·lèrgica: envermelliment i urticària. 
           
  3. Vacunes contra el càncer. Es tracta d’una teràpia biològica en què s’anima el sistema immunitari a reconèixer i destruir cèl·lules canceroses. A diferència de les vacunes per a malalties infeccioses, administrades de manera preventiva perquè el sistema immunitari estigui preparat per respondre a virus o bacteris concrets, les vacunes per al càncer estan dissenyades per ser administrades després del diagnòstic de la malaltia.
           
  4. Teràpia genètica del càncer. Consisteix en la transferència de material genètic normal a l’interior d’un tumor per substituir els gens anormals amb la intenció de curar la malaltia. Aquesta tècnica és interessant, ja que la majoria de tumors presenten mutacions genètiques. Aquest tipus de teràpia està avui en dia en fase d’experimentació. Hi ha molts reptes que s’han de superar abans que sigui útil com a teràpia oncològica.
     
  5. Teràpia cel·lular. És l’ús de cèl·lules del sistema immunitari amb finalitats terapèutiques. Les tècniques de la teràpia cel·lular, generalment, impliquen la recol·lecció de cèl·lules immunitàries de la persona amb càncer per cultivar-les fora del cos. A més, es poden seleccionar les cèl·lules adequades, i aquesta selecció dóna lloc a poblacions cel·lulars que reconeixen els antígens de superfície de les cèl·lules tumorals, cosa que permet direccionar la teràpia als tumors. Després de seleccionar i cultivar la població de cèl·lules, s’utilitzen per al tractament.

 

6. Tractaments específics de suport

Són tractaments dirigits a controlar els símptomes i les complicacions relacionats amb la malaltia o els efectes del tractament. 

  • Tractaments farmacològics de suport.
    • Analgèsics.
    • Antiemètics (medicaments per a les nàusees i els vòmits). 
    • Medicaments per dormir i tractar l’angoixa. 
  • Transfusions de sang: els concentrats d’hematies es transfonen per corregir els símptomes i els signes derivats de la falta d'oxigenació dels teixits que acompanyen les anèmies produïdes per la malaltia o derivades del tractament amb quimioteràpia.          
  • Transfusions de plaquetes: els concentrats de plaquetes (un tipus de cèl·lules de la sang) es transfonen sovint per prevenir hemorràgies en persones que presenten un nombre baix de plaquetes a la sang o un mal funcionament d’aquestes cèl·lules, a causa de la malaltia o del tractament. La finalitat és prevenir hemorràgies (sagnats).         
  • Tractament amb factors d’estimulació de colònies hematopoètiques (CSF)
Llegir més...

Control de la situació de salut

Perquè la persona afectada de càncer porti una vida tan normal com sigui possible i assoleixi un nivell òptim d’autonomia en les seves pròpies cures, és imprescindible que assumeixi la responsabilitat de la seva situació de salut i s’impliqui activament en el seu control.

Hi ha recursos que cal tenir en compte per a la millora de la salut i la qualitat de vida, tant de la persona afectada com de les persones significatives del seu entorn.

1. Les fonts d'informació, 2. Les teràpies complementàries, 3. La teràpia psicològica, 4. La teràpia sociofamiliar, 5. Tallers i sessions informatives per a malalts, familiars i cuidadors, 6. Assistència sanitària, 7. Prevenció i detecció precoç, 8. Atenció o servei d’ajuda a domicili, 9. Rehabilitació, 10. Ajudes o pretacions tècniques, 11. Ajuda econòmica, 12. Organitzacions no governamentals, fundacions i associacions, i grups d’ajuda mútua (GAM), 13. Maneig del procés de dol.

 

 

 

1. Les fonts d'informació

Vivim en una època en què disposem d’informació abundant. La informació sobre la malaltia del càncer pot ser complexa i confusa. La manera de trobar informació precisa i actualitzada es fent servir fonts fiables i prestigioses, com ara les revistes especialitzades, els centres i les organitzacions especialitzades en càncer i les pàgines web respectives, les organitzacions de professionals de la salut, així com les agències governamentals. És d’especial importància que les fonts d’informació d’internet que s’utilitzen siguin segures i de qualitat i en aquest sentit existeixen per a tots els públics, instruments de suport fàcils d’utilitzar com el qüestionari per avaluar pàgines Webs sanitàries segons criteris europeus, que ajuden a discriminar si una font és fiable o no. 

Quan es busqui informació sobre el càncer, el primer que cal és conèixer exactament de quin tipus específic de càncer es tracta. És molt important parlar amb l’equip de salut sobre el tipus de càncer i l’etapa en què es troba, perquè el tractament a seguir i l’objectiu d’aquest tractament està dissenyat per a una única persona.

Quan s’obté informació, és important discutir-la amb l’equip de salut per esbrinar, si és el cas, com s’aplica a un cas concret. La informació escrita no pot substituir mai el consell de l’equip de salut que atén la malaltia.

La comunicació amb els metges, les infermeres i els altres membres de l’equip és molt important. Són excel·lents fonts d’informació quan es tenen preguntes sobre el tipus de malaltia, el seu tractament, els efectes secundaris o qualsevol limitació d’activitats que es pugui tenir. També poden donar suport i informació sobre els recursos disponibles a la comunitat, i indicar on buscar més informació sobre el tema.

És important permetre’s el temps que calgui per obtenir informació en el moment en què es necessita. Cada persona decideix quan està a punt per parlar, i quan i quant més vol saber sobre la malaltia del càncer. 

- Fonts d'interès

 

 

2. Les teràpies complementàries

Poden ser una ajuda per a la millora i el control de la salut. Cada cop més, les persones amb càncer utilitzen, paral·lelament al tractament mèdic convencional recomanat pels especialistes d’oncologia, teràpies complementàries amb l’objectiu de trobar-se millor. Aquestes teràpies incorporen medicina basada en plantes, animals i minerals, teràpies espirituals, tècniques manuals i exercicis aplicats de manera individual o en combinació per mantenir el benestar. Un exemple és l’ús de la relaxació per reduir l’ansietat que moltes persones amb càncer poden tenir durant l’aplicació dels tractaments oncològics. Les teràpies complementàries no curen el càncer, sinó que ajuden a alleugerir o reduir els efectes secundaris de la malaltia o dels tractaments. Algunes d’aquestes teràpies són totalment innòcues, però d’altres poden produir efectes secundaris adversos, interaccions amb altres fàrmacs i fins i tot contraindicacions en determinats tractaments oncològics. És important consultar els professionals i resoldre els dubtes sobre l’ús d’aquestes teràpies conjuntament amb els tractaments pautats. 

Teràpies complementàries 


3. La teràpia psicològica

Ofereix atenció psicològica a les persones afectades de càncer i als seus familiars. Aquesta teràpia ajuda a la comprensió dels factors mèdics i psicosocials relacionats amb la malaltia i facilita la presa de decisions compartida amb l’equip de salut en relació amb el tractament i amb el control de la situació de salut. 


4. La teràpia sociofamiliar

La malaltia posa la família en una situació de crisi i de buscar recursos per resoldre els problemes que la malaltia i la nova situació de vida puguin generar. La teràpia familiar ofereix informació, assessorament, tractament i recerca de solucions pel que fa a les necessitats i les carències familiars i socials derivades de la malaltia: problemàtiques, dubtes, conflictes personals i familiars pel que fa als aspectes personals, laborals, d’organització en cures, necessitats de recursos o millora de les relacions. 

 

5. Tallers i sessions> informatives per a malalts, familiars i cuidadors

Alguns centres sanitaris organitzen xerrades, sessions grupals o tallers per a malalts i familiars sobre diversos aspectes de la malaltia que són útils per resoldre dubtes i compartir recomanacions que ajuden a conviure amb el càncer. 


6. Assistència sanitària

A través dels centres de salut es pot accedir a la reducció en el preu de la medicació i d’altres productes sanitaris com bosses d’ostomia o bolquers.


7. Prevenció i detecció precoç

Els serveis de prevenció proporcionen informació i ajuda sobre com deixar de fumar i sobre l’alimentació, i també poden incloure programes de detecció precoç amb proves com la mamografia, la prova de Papanicolau o colonoscòpies.

 

8. Atenció o servei d’ajuda a domicili

Durant el procés de la malaltia, de vegades pot passar que es necessiti ajuda per a les feines de la casa (anar a comprar, preparar el menjar) o per a la higiene personal. Els professionals que gestionen aquest tipus d’ajuda són els treballadors socials, que ofereixen una atenció personal que varia en funció de les necessitats i la situació social, familiar i econòmica de cada persona. El treballador social també proporciona informació sobre els recursos privats que hi ha a la comunitat.

Entre d’altres, el Servei de Teleassistència és un recurs útil per a aquelles persones que viuen soles i que no necessiten cures continuades en el seu dia a dia. És un aparell senzill connectat des d’una línia telefònica a una central amb què es pot comunicar pitjant un botó.


9. Rehabilitació

Ajuden les persones a adaptar-se als efectes del càncer i del seu tractament. La rehabilitació física s’enfoca en la recuperació dels efectes físics provocats per la cirurgia o altres teràpies del càncer. La teràpia ocupacional ajuda les persones a readaptar-se a la vida rutinària i a tornar a la vida laboral, i també ajuda la persona que ha passat pel procés de la malaltia a trobar feina. 

10. Ajudes o prestacions tècniques

De vegades, en funció de l’edat o dels tractaments, pot ser necessària la utilització d’algun tipus d’ajuda per facilitar la mobilitat (material com ara cadires de rodes, llits ortopèdics o caminadors). Algunes persones poden tenir dificultats per desplaçar-se des de casa seva fins a l’hospital. En aquestes situacions, normalment l’hospital es coordina amb el centre d’atenció primària de referència i es tramita el transport més adequat. 

11. Ajuda econòmica

A Espanya la Seguretat Social disposa de dos tipus de prestacions, les pensions no contributives i les pensions contributives, per reduir les dificultats econòmiques que pot provocar la pèrdua d’ingressos generada per la interrupció de l’activitat laboral: 

  • Pensions no contributives: hi té dret qualsevol persona independentment de si ha dut a terme alguna activitat laboral o no. Cada mes es rep una quantitat de diners establerta per la Seguretat Social en funció de la situació. Els requisits són tenir entre 19 i 65 anys. 
  • Pensions contributives: cal haver cotitzat un temps determinat. Les prestacions a què es pot accedir són:
    • Subsidi per incapacitat temporal.
    • Incapacitat permanent.


Les condicions particulars de cada una són individuals.


12. Organitzacions no governamentals , fundacions i associacions, i grups d’ajuda mútua (GAM)

Totes les persones que passen per una experiència de malaltia del càncer es poden beneficiar del suport que donen algunes ONG, fundacions o associacions. La majoria d’associacions i fundacions promouen la creació de grups d’ajuda mútua (GAM), formats per persones que tenen el mateix problema de salut o pels seus familiars o cuidadors que es reuneixen voluntàriament per donar-se suport i compartir experiències amb la finalitat de millorar la seva situació actual. Els GAM també poden ser de grups específics, com ara els formats per malalts de càncer de mama, laringectomitzats o malalts ostomitzats, entre d’altres.

Les ONG, les fundacions i les associacions ofereixen suport, formació i informació sobre la malaltia a malalts, familiars, clínics, assistents, institucions, organismes públics, mitjans de comunicació i societat en general, i proporcionen trasllat des del lloc i cap al lloc de tractament, orientació, consells i ajuda financera.

Els serveis que es poden trobar en aquestes associacions són:

  • Informació sobre tots els factors relacionats amb la malaltia (què és, els tractaments, les investigacions...) i els que interfereixen en la vida de les persones que la tenen (afectats i cuidadors). Per exemple, una guia de com gestionar els canvis en el món laboral
  • Suport a malalts i familiars durant el període d’hospitalització. 
  • Orientació en la presa de decisions sobre el tractament. Les persones amb càncer i les seves famílies han de prendre decisions complexes. Diverses organitzacions poden proporcionar una segona opinió o informació sobre els assajos clínics. 
  • Sensibilització de la societat sobre la malaltia
  • Gestió de les ajudes econòmiques. Algunes associacions i fundacions disposen d’ajudes econòmiques de tipus puntual per poder fer front als problemes que sorgeixen en l’economia familiar derivats del procés de la malaltia. Els treballadors socials d’aquestes entitats són els que, després de fer una entrevista, valoren la situació social, familiar i econòmica, i segons aquesta valoració proposen accedir als diferents recursos. 
  • Activitats o tallers. Són espais creats tant per a malalts o com per a familiars que afavoreixen una activitat o una relació amb altres persones que es troben en una situació similar. És important ocupar el temps amb activitats que relaxin, distreguin i facilitin la vida diària. Per exemple, hi ha activitats com ara les manualitats (fomenten la creació artística), tallers de relaxació, d’artteràpia o musicoteràpia. Les fundacions i associacions proporcionen la informació necessària per accedir a les diferents activitats o tallers que programen. 
  • Activisme. Fa referència a promoure, protegir i defensar els drets i els interessos de les persones amb càncer. Aquests drets inclouen assumptes legals, ètics, mèdics i laborals. 
  • Habitatge o allotjament. Algunes organitzacions proporcionen allotjament per a la família d’una persona amb càncer que està rebent tractament. 
  • Voluntariat. Hi ha associacions i entitats que ofereixen suport a través de persones voluntàries. La persona voluntària ofereix el seu suport i acompanyament durant tot el procés de la malaltia en aquelles situacions en què siguin necessaris, per exemple, acompanya el malalt a les visites mèdiques o a les sessions de tractament programades, o a fer alguna gestió o tràmit.
- Enllaços d'interès

  

13. Maneig del procés de dol

Les persones, quan s'enfronten amb períodes crítics al llarg de la vida, utilitzen diferents mecanismes de defensa o d'afrontament que ajuden a continuar vivint sense patir en excés l'angoixa, la depressió o la por que invalida. Utilitzar aquests mecanismes o aquestes estratègies de vegades vol dir fer regressions, o sigui, anar enrere per obtenir un respir, afermar-se a allò que ja es coneix, la qual cosa ajuda a anar-se adaptant a la nova situació. 

 

Veure més informació a Dol

  

Llegir més...

Etapes del cicle vital

  1. El cáncer en la infància
  2. El càncer en l'adolescència
  3. El càncer en l'adultesa
  4. El càncer en la vellesa

 

1. El càncer en la infància

El càncer infantil no és una sola malaltia, sinó que inclou un gran nombre de malalties amb un comportament absolutament diferent entre si. Com passa en l’adult, totes aquestes malalties tenen en comú que s’originen a partir del creixement anormal d’una sola cèl·lula o d’un grup de cèl·lules que tenen la capacitat d’envair tant els òrgans propers com els òrgans allunyats. La característica en els nens és que aquest procés es produeix amb molta més rapidesa que en els adults perquè les cèl·lules tumorals solen ser embrionàries i immadures, i per tant de creixement més ràpid i agressiu. 

La incidència de càncer en la infància és molt baixa i es considera una malaltia poc freqüent. Segons l’Associació Espanyola contra el Càncer, a Espanya es diagnostica càncer a uns 1.000 nens a l’any, cosa que representa el 3 % de tots els càncers. Durant les últimes dècades, els avenços en les tècniques diagnòstiques i en els tractaments del càncer infantil han augmentat la supervivència d’aquests nens, que ha passat del 15-20 % al 70-80 %.

Els tipus de càncer més freqüents en la infància són les malalties hematològiques, com la leucèmia i els tumors cerebrals.

Hi ha diferents tipus de leucèmia; la més freqüent en nens és la leucèmia limfoblàstica aguda. Els limfomes són càncers que es desenvolupen al sistema limfàtic. El limfoma de Hodgkin és el més freqüent en nens.

Els tumors sòlids que afecten més sovint la infància són el retinoblastoma (càncer que afecta la retina de l’ull, que és l’àrea sensible a la llum), el neuroblastoma (tumor que creix en parts del sistema nerviós, habitualment als nervis del tòrax o de l’abdomen, i rarament als del cervell), el tumor de Wilms (tumor que afecta els ronyons), els sarcomes (tumors que afecten parts toves i ossos) i els tumors cerebrals.

 
Com es pot viure amb la malaltia?

Acceptar la realitat que un fill té càncer suposa una experiència molt difícil i implica travessar moments de gran confusió. L’equip de salut és, sobretot en els primers moments, la font principal de suport i ajuda. Quan es rep la notícia de la malaltia és normal experimentar sensacions diferents, com sentir que no pot ser veritat el que està passant, ràbia, culpabilitat, dolor o por.

Per al nen també és un moment difícil, no només per la duresa dels tractaments, sinó també pel desconeixement del que està passant al seu voltant, la preocupació que veu al seu entorn i la separació del seu dia a dia, amics i companys del col·legi, entre altres coses. Tots aquests canvis influeixen en el seu estat d’ànim.

Al principi també es planteja la pregunta de si s’informa el nen o no i de com fer-ho. La resposta a aquest interrogant dependrà de molts factors, però és important que el nen rebi sempre una resposta senzilla i comprensible als seus interrogants, que li transmeti seguretat i que li aporti coneixements. És important assegurar-se que el nen ha entès el que se li ha explicat.

En les primeres fases de la malaltia, el nen no pot dur una vida normal a causa de l’ingrés i els tractaments. A poc a poc i tan aviat com l’equip de salut ho cregui convenient, el nen ha de recuperar la seva vida social i escolar. Per això és necessari que en aquest temps el nen hagi tingut un contacte proper amb els amics, els companys i els professors.

Els germans del nen també es veuen afectats per aquesta gran tensió i tristesa, no només per la malaltia del seu germà, sinó també per la ruptura temporal de la vida familiar, els sentiments de culpa o per gelosia.

De mica en mica, el coneixement creixent sobre la malaltia i els tractaments, i l’adaptació a l’entorn hospitalari, permeten que la vida familiar es vagi normalitzant i s’aprèn a conviure amb les visites a l’hospital, les feines del dia a dia i les estones d’esbarjo. 

Infància / Què es pot fer per ajudar el nen a comprendre i conviure amb la seva situació de salut 

Enllaç d’interès: AECC Junior - Fase prèvia al diagnòstic, hospitalització

Infància 


2. El càncer en l'adolescència

Els tipus de càncer més freqüents en l’adolescència són l’osteosarcoma (el tipus més freqüent de càncer d’ossos), el sarcoma d’Ewing (un càncer que afecta els ossos, generalment de la pelvis i les cames), la leucèmia, el limfoma (un càncer que afecta el sistema limfàtic, el més freqüent en adolescents és la malaltia de Hodgkin), els tumors cerebrals i els tumors testiculars.

 

Com afecta la malaltia els adolescents?

L’adolescència és l’exemple màxim que tot canvia, no tan sols perquè s’hi produeixen els canvis físics iniciats en la pubertat, sinó també pels canvis psicològics que la caracteritzen, que són tan importants o més que els físics. En aquesta etapa de desenvolupament de la personalitat comença a sorgir, cada vegada amb més força, una necessitat imperiosa d’autoafirmació que contrasta amb l’obediència característica dels més petits.

El coneixement del diagnòstic de càncer suposa per als adolescents un fort impacte emocional; adaptar-se als efectes de la malaltia i el seu tractament els és particularment difícil.

Els adolescents poden perdre la percepció de control sobre la seva vida, és freqüent que presentin canvis en las relacions personals i en l’establiment de la seva identitat a través de la socialització, així com una gran incertesa i angoixa davant el futur.

 

Sentiments més freqüents

Al principi, les diferents proves i analítiques poden crear molta confusió. Tot és necessari per arribar a un diagnòstic exacte i poder començar el tractament. Són moments d’incertesa, ja que no es tenen els resultats i és necessari esperar fins al final de les proves.

Després del diagnòstic és freqüent mostrar-se incrèdul i tenir pensaments del tipus “Això no és possible que m’estigui passant a mi”. També és normal la por al que és desconegut (proves, llenguatge mèdic, tractaments).

A aquests sentiments s’hi afegeix la culpa pel que està passant i es pot arribar a pensar que és per alguna cosa que s’ha fet o alguna cosa que s’ha menjat. És freqüent en aquests moments sentir que han perdut el control de la seva vida i que ningú té en compte la seva opinió.

Tot això pot fer sentir ràbia, tristesa, angoixa i nervis. I això pot fer rebutjar l’ajuda, les ordres o el tractament. No es vol ser tractat com una persona malalta.

Els adolescents donen més importància al físic i els preocupa perdre les activitats normals amb els seu companys. Els fa por el rebuig dels companys i no els agrada sentir-se diferents. En l’adolescent que se sotmet a un tractament contra el càncer s’han d’atendre les reaccions d’estrès que suposen el canvi de la imatge corporal, que en l’adolescència agafa un valor especial, causada per la pèrdua dels cabells, la pèrdua de pes, el fet veure’s inflat pel tractament amb corticoides, les amputacions, les pròtesis, etc., amb la consegüent pèrdua d’autoestima i la pèrdua de llibertat i autonomia en els seus hàbits de vida, cosa que implica un canvi d’identitat i en el seu lloc dins la família, i sobretot a l’escola amb el possible rebuig dels seus companys, perquè no participen en les activitats de manera normal.

A vegades poden no voler veure ningú, i parlar del tema els resulta difícil perquè pensen que no els comprèn ningú. Tot és molt ambigu, d’una banda volen que els deixin estar, però de l’altra necessiten companyia i suport dels pares, els familiars, els amics i l’equip de salut.

L’avorriment també és freqüent durant el temps que dura el tractament. Tot es converteix en rutina, els dies són sempre iguals, passen els cicles a l’hospital i la resta del temps a casa, gairebé sense sortir.

Recomanacions generals que cal tenir en compte per part de l’adolescent 

  • Els canvis físics no són per sempre i passen quan s’acaben els cicles, i la imatge torna a ser igual que abans. Mentre duren els tractaments es pot utilitzar algun mocador, gorres o es pot optar per no portar res i rapar-se els cabells. 
  • S’ha d’escollir la roba que quedi millor. Tot i que la imatge física canvia, és important recordar que se segueix sent la mateixa persona. 
  • Conèixer la malaltia i el seu tractament pot ajudar a enfrontar-s’hi amb realisme i de manera positiva. 
  • Expressar el que molesta i preguntar el perquè d’aquelles coses que volem saber (dolor o algun canvi físic que no s’espera) és important per poder rebre ajuda. 
  • No s’ha d’estar sempre alegre per força, no passa res si es mostra cansament o enuig. Els canvis en l’estat d’ànim són normals, parlar amb els altres d’això ajuda a sentir-se més bé. 
  • Compartir les emocions fa veure les coses d’una altra manera. Cada cosa que passi s’ha d’intentar compartir-la amb algú. 
  • S’ha de tenir la iniciativa pròpia de trucar als amics i no esperar que siguin ells els que truquin. No s’ha de tenir por al rebuig, probablement ells no saben què fer. 
  • Cal aprendre a integrar la malaltia en el dia a dia i portar una vida tan normal com sigui possible. És important que la malaltia no suposi un parèntesi buit a la vida, i durant el període que no es pot assistir a classe es poden seguir els estudis, de mica a mica, amb ajuda. És important mantenir els bons amics. 
  • Participar en les decisions és important per sentir que es té cert control sobre la situació. 
  • Convé preparar la tornada a classe. Al principi es poden tenir problemes de concentració, però a mesura que passen els dies, i amb una bona organització, es torna a recuperar l’hàbit d’estudi. És important demanar ajuda quan es necessiti per comptar amb el suport dels mestres i els tutors.

 

Què passa quan s’acaben els tractaments?

Un cop s’han acabat els tractaments, només es torna a l’hospital per a les revisions periòdiques. Especialment en aquests moments pot sorgir la por que la malaltia torni. A mesura que passa el temps, les probabilitats que això passi baixen, i si passa hi ha tractaments per a aquesta nova situació.

A tota la família li caldrà un temps per acostumar-se a una nova rutina. És important participar en les feines domèstiques de la mateixa manera que abans de la malaltia.

Durant el temps que l’adolescent ha necessitat més atenció, això pot haver provocat gelosia a altres germans. És el moment de normalitzar la relació amb ells.
 
Problemes de salut crònics en l’adolescència

Enllaç d’interès: AFANION. Nens amb càncer

Adolescència

 

3. El càncer en l'adultesa

És l’etapa més extensa de la vida de la persona, i per això els problemes de salut que poden aparèixer canvien considerablement d’un adult jove (de 19 a 25 anys) a un adult madur (de 26 a 65 anys). En l’adultesa hi ha factors relacionats amb l’estil de vida que influeixen negativament en la salut (tabaquisme, consum de begudes alcohòliques, dieta inadequada i sedentarisme).

El càncer de pulmó és la primera causa de mortalitat per càncer en la població adulta en l’àmbit global, la primera en homes i la segona en dones.

Al món, el càncer de mama és la causa més comuna de mort per càncer en les dones adultes, prop del 16 %. 


Reproducció i fertilitat

De vegades, el tractament del càncer pot afectar la fertilitat de les persones, la capacitat de concebre un fill o mantenir un embaràs. Els tractaments no sempre causen infertilitat, i cal consultar amb l’equip de salut el risc individual de cada persona. Els tractaments contra el càncer poden causar: 

  1. Menopausa prematura. Quan una dona entra en la menopausa abans dels 40 anys. Algunes dones entren en la menopausa prematura durant els tractaments contra el càncer. Altres entren en la menopausa immediatament després d’aquests tractaments. 
  2. Infertilitat. Per a una dona, la infertilitat és quan no pot quedar embarassada perquè els seus ovaris ja no produeixen òvuls o perquè no pot mantenir un embaràs. La fertilitat en les dones pot disminuir durant o després del tractament.

 
Per a un home, la infertilitat és quan no pot embarassar una dona perquè no produeix espermatozoides o perquè els espermatozoides estan danyats. La infertilitat pot ser temporal o permanent.

Els sistemes reproductius masculí i femení comprenen òrgans complexos com l’hipotàlem, la glàndula pituïtària, els ovaris i els testicles. En tots dos sexes l’hipotàlem, ubicat a la base del cervell, secreta una substància anomenada hormona alliberadora de gonadotrofines. Aquesta hormona estimula la glàndula pituïtària, ubicada just a sota de l’hipotàlem, per produir diferents hormones que controlen la formació d’espermatozoides als testicles i d’òvuls als ovaris. 

Sistema endocrí 
 
Les causes que poden afectar la capacitat per tenir fills després de tenir càncer poden ser diverses

  • El tipus de càncer. 
  • L’edat i el sexe. 
  • Si la persona ha tingut problemes de fertilitat abans del diagnòstic de càncer i el seu tractament. 
  • Els tractaments de quimioteràpia poden danyar o destruir òvuls i espermatozoides. Dependrà del tipus de fàrmac, de la dosi de medicament i de la forma en què s’administra (via oral, injectada, via intravenosa). 
  • El tractament de radioteràpia: dependrà de la dosi de radiació i l’àrea que s’irradia. 
  • Els trasplantaments de medul·la òssia comporten grans dosis de quimioteràpia, radioteràpia o de totes dues. Aquests tractaments presenten un alt risc d’infertilitat. 
  • La cirurgia per extirpar una part o la totalitat del sistema reproductiu per curar el càncer pot causar infertilitat.


Davant dels problemes relacionats amb la fertilitat que poden aparèixer relacionats amb el tractament, hi ha diferents opcions a les quals es pot recórrer que, tot i que encara s’estan investigant i provant, cal conèixer.

Per a les dones

  • Crioconservació d’embrions. Una dona rep injeccions d’hormones per augmentar la producció d’òvuls per part dels ovaris. Els òvuls són recol·lectats i seguidament es fecunden amb l’esperma de forma in vitro en un laboratori. Els embrions són congelats per al seu ús posterior. 
  • Traquelectomia radical. Cirurgia del cèrvix perquè l’úter quedi intacte. 
  • Transició d’ovari. Quirúrgicament els ovaris es desplacen fora del camp que rebrà la radiació. Hi ha aproximadament un 50 % de possibilitats d’èxit. Aquest procediment no protegeix els ovaris del tractament amb quimioteràpia. 
  • Crioconservació d’ovòcits (òvuls). És similar a la crioconservació d’embrions però sense l’element de l’esperma. Consisteix en la recol·lecció i la congelació d’òvuls no fecundats. És una bona alternativa en dones solteres. La congelació d’òvuls és un tractament experimental. 
  • Crioconservació del teixit ovàric. És la congelació del teixit ovàric per reimplantar-lo després del tractament del càncer (en procés d’investigació). 
  • Supressió ovàrica. L’ús de teràpia amb hormones per protegir el teixit ovàric durant la quimioteràpia i la radioteràpia (en procés d’investigació).

 
Per als homes

  • Crioconservació d’esperma (banc d’esperma). La congelació i la conservació d’esperma en un banc d’esperma. Aquest esperma pot estar congelat durant un llarg període de temps. El més adequat és fer-ho abans d’iniciar el tractament, ja que la qualitat de l’esperma pot estar menys compromesa, tot i que depenent del tipus de càncer i de les condicions de cada persona, la qualitat de l’esperma pot ser pobra fins i tot abans d’iniciar la teràpia. 
  • Gonadoprotecció hormonal. L’ús de teràpia hormonal per protegir el teixit testicular durant la quimioteràpia i la radioteràpia (en procés d’investigació). 
  • Crioconservació del teixit testicular i posterior reimplantació després del tractament del càncer. Extreure, congelar i emmagatzemar el teixit testicular per reimplantar-lo després del tractament del càncer (en procés d’investigació).

   
Prendre decisions sobre les possibles opcions per conservar la fertilitat en el moment d’un diagnòstic de càncer pot ser difícil.

És important parlar amb el metge sobre la conservació de la fertilitat abans de començar un tractament per al càncer. Quan es planteja el tractament de la malaltia és important determinar amb el metge si aquest tractament suposa un risc per tenir problemes de fertilitat, i és el moment de plantejar les preocupacions o dubtes sobre la seva conservació. Aquesta discussió ha de deixar clares les diferents opcions de conservar la fertilitat tan aviat com es pugui, ja que aquestes opcions requereixen un temps abans de començar el tractament del càncer. 

Ser pares després de la malaltia

A l’hora de plantejar-se la maternitat o la paternitat després del càncer, a les dones generalment se’ls recomana esperar un període d’1 a 3 anys després d’haver finalitzat el tractament per al càncer, i als homes se’ls suggereix esperar un període de 6 mesos a 1 any. Aquesta espera és necessària per permetre la recuperació de la producció espermàtica al testicle.

Abans d’intentar l’embaràs, és important per a les parelles tenir una entrevista amb l’equip de salut en relació amb l’embaràs i la salut de la persona. El primer pas per a aquelles parelles que volen intentar l’embaràs consisteix a avaluar el seu potencial reproductiu. Per fer-ho és necessari fer uns estudis per determinar si els membres de la parella tenen un potencial reproductiu normal o disminuït (subfertilitat), o són infèrtils. 

Avaluació de la fertilitat després del tractament del càncer

L’avaluació de la fertilitat en l’home comença amb un espermograma per valorar el nombre, la motilitat i la forma dels espermatozoides i altres factors que poden influir en la fertilitat. L’avaluació de la fertilitat en les dones comença amb els estudis hormonals.

Les parelles no han de desesperar-se si els estudis preliminars revelen infertilitat o subfertilitat. Les tècniques de reproducció assistida, com la fecundació in vitro (FIV), la inseminació artificial, l’ovodonació o la inseminació amb semen de donant, han possibilitat l’embaràs a moltes parelles que no haurien pogut tenir un fill. Les parelles han d’avaluar amb quines opcions estan més d’acord i quan deixaran el tractament si no funciona. Les tècniques de reproducció assistida no tenen sempre èxit i algunes parelles prefereixen adoptar un fill o viure sense fills. 

Problemes de salut en l’adultesa 

Adultesa


4. El càncer en la vellesa

En les últimes dècades ha augmentat el nombre de persones de més de 65 anys, i dins d’aquest grup ha crescut el de més de 85 anys. En la persona gran, l’objectiu bàsic de salut no és només augmentar l’expectativa de vida, sinó que aquesta sigui el màxim d’autònoma, que la persona estigui lliure de falta d’autonomia i que millori la seva qualitat de vida. Per això són imprescindibles els programes de promoció de la salut i de prevenció de la malaltia. 


És un fet que la taxa de mortalitat per càncer augmenta amb l’edat i és més alta en homes que en dones. Aproximadament, la meitat de tumors malignes es diagnostiquen en persones de més de 70 anys. El càncer és, per tant, una de les malalties més importants en la gent gran, fins al punt que l’edat es considera un factor de risc. 

 

Canvis relacionats amb l’envelliment

L’envelliment comporta una sèrie de canvis físics i patològics que afecten tots els òrgans i els sistemes de la persona amb intensitat diferent, i alguns són els responsables de l’increment de la incidència i la prevalença de la majoria de tumors en les persones d’edat avançada. 

  • Disminueixen les funcions del ronyó i del fetge. L’expulsió de substàncies, carcinògenes o no, s’alenteix, amb la qual cosa l’organisme hi està exposat més temps. Per tant, és necessari ajustar les dosis dels fàrmacs o els medicaments que causen toxicitat al ronyó. 
  • La mucosa que recobreix l’aparell digestiu s’atrofia i disminueix el peristaltisme, cosa que augmenta la sensibilitat dels carcinògens que provenen de l’alimentació. 
  • Alteracions del sistema cardiovascular relacionades amb canvis del ritme cardíac i hipertensió arterial, que limiten la tolerància dels medicaments que produeixen toxicitat cardíaca. 
  • La disminució de la força de la musculatura del tòrax i l’elasticitat del teixit pulmonar provoca una funcionalitat respiratòria més baixa, el reflex de la tos és menys eficaç i augmenta la susceptibilitat a infeccions respiratòries. 
  • Els canvis en el sistema immunològic poden ser els responsables de l’alteració de la immunitat i augmenta la susceptibilitat a processos infecciosos i autoimmunitaris, i malalties neoplàsiques. 
  • Inestabilitat genètica, reducció dels mecanismes reparadors de l’ADN i activació dels oncògens. 
  • A la pell, la pèrdua de col·lagen i la densitat dèrmica inferior provoquen retards en la cicatrització de ferides. Disminueix la vascularització i augmenta el risc de càncer de pell. 
  • Les lesions cel·lulars que generen alteracions cromosòmiques i mutacions afavoreixen el desenvolupament de tumors.

 
Problemes de salut en la vellesa  

Vellesa

Llegir més...

Situacions de vida relacionades

  1. Embaràs
  2. Activitat laboral

 

1. Embaràs

S’aconsella a les dones en edat de tenir fills, des de l’adolescència fins a la menopausa, l’ús de mètodes anticonceptius durant tot el temps que duri el tractament contra el càncer. No es recomana quedar embarassada mentre es rep tractament amb quimioteràpia o radioteràpia.

No és habitual estar embarassada i tenir càncer, però quan es produeix aquesta situació s’avalua individualment i les decisions es prenen tenint en compte la mare i el fetus. Especialment es té en compte: 

  • L’impacte de l’embaràs en el càncer. 
  • Els efectes del càncer i el tractament en la mare. 
  • Els efectes del càncer i el tractament en el fetus. 


Embaràs

 

Depenent del tipus de càncer, les dones embarassades es poden sotmetre a la majoria dels tractaments contra el càncer. El tractament dependrà de: 

  • El trimestre d’embaràs. 
  • El tipus, la ubicació, la mida i l’etapa del càncer. 
  • La voluntat o els desitjos de la dona embarassada. 

 
Els tractaments que s’utilitzen són la cirurgia i la quimioteràpia. Generalment la radioteràpia no s’utilitza durant l’embaràs. El tractament es comença en el segon o tercer trimestre d’embaràs i és possible que, si el diagnòstic es fa en l’etapa final de l’embaràs, el tractament es retardi fins al naixement o que es provoqui un part prematur.

  1. La cirurgia és l’opció més segura en el segon trimestre de l’embaràs per a alguns tipus de càncer, ja que representa molt poc risc per al fetus.
     
  2. La quimioteràpia durant l’embaràs pot causar problemes de salut a la mare, com malnutrició i anèmia (recompte baix de glòbuls vermells).

    Gairebé tots els medicaments utilitzats en els tractaments de quimioteràpia travessen en més o menys grau la barrera placentària. Com que aquestes drogues actuen inhibint la divisió cel·lular comporten riscos per al fetus en desenvolupament. Els medicaments utilitzats en la quimioteràpia estan associats a avortaments espontanis, malformacions, mutacions, toxicitat d’òrgans i retards en el desenvolupament. La quimioteràpia en el primer trimestre de l’embaràs té més risc que produeixi danys al fetus.
     
    En el segon i tercer trimestre es poden utilitzar molts quimioteràpics sense fer mal al fetus, ja que la majoria d’òrgans principals ja s’han format. Molts metges prefereixen esperar fins que es completa el desenvolupament del sistema nerviós central, aproximadament a la setmana 16.
     
    Si el part es produeix en les dues setmanes posteriors a l’última dosi de quimioteràpia, hi ha un risc que el nadó neixi amb el sistema immunitari debilitat, ja que la mare té el sistema immunitari debilitat. 

    Quimioteràpia / consideracions davant de les diferents situacions de vida
         
    Cal destacar que la lactància materna no és recomanable en dones que han rebut quimioteràpia recentment.
     
  3. La radioteràpia està contraindicada en l’embaràs, tot i que alguns especialistes la utilitzen per damunt del diafragma (el múscul que separa la cavitat toràcica de l’abdominal) amb protecció abdominal, especialment en les fases més primerenques de la malaltia. 
     
    Radioteràpia / consideracions davant de les diferents situacions de vida


2. Activitat laboral

És important, en la mesura que es pugui, que les persones amb càncer continuïn vivint dins de la màxima normalitat. Per a moltes persones, això significa poder anar a treballar i participar en les mateixes activitats en què participava fins al moment del diagnòstic. Depenent del tipus de càncer, del tractament que es rebi i del tipus de feina que es desenvolupi, i si l’equip de salut ho considera convenient, es pot seguir treballant mentre es rep el tractament per a la malaltia si es disminueix el ritme, es redueix la jornada o se sol·licita un canvi de lloc de treball, si és possible. 

 

2.1 La baixa laboral

La situació laboral acostuma a veure’s afectada en el procés de la malaltia. En cas de no poder treballar se sol·licita la incapacitat laboral temporal (ILT). Aquesta incapacitat la prescriu el metge d’atenció primària i la seva durada màxima és de 18 mesos. En cas de necessitar baixes laborals o permisos per acudir al metge o rebre els tractaments, probablement sigui necessari haver d’informar l’empresa. És important saber que es té dret a estar de baixa laboral fins que el metge ho consideri.

Passats els 18 mesos i sense que hi hagi hagut una alta mèdica, es pot sol·licitar una incapacitat laboral permanent (ILP). La ILP es pot sol·licitar quan es presenten reduccions anatòmiques o funcionals greus que disminueixen o anul·len definitivament la capacitat laboral. Dins d’aquesta incapacitat es tenen en compte diferents graus: incapacitat permanent parcial (aquella que produeix al treballador una discapacitat igual o superior al 33 % en el rendiment normal per a la seva professió, però que no impedeix la realització de tasques fonamentals d'aquesta professió), permanent total (aquella que inhabilita el treballador per a la realització de totes les tasques fonamentals de la seva professió, encara que pot dedicar-se a una altra de diferent), absoluta (per a qualsevol feina) i gran invalidesa (és la situació del treballador que necessita assistència d'una altra persona per dur a terme actes necessaris de la vida).

Cadascun d’aquests graus requereix períodes diferents de cotització i implica ingressos econòmics diferents. 

 

2.2  En cas de contracte temporal

Segons les modalitats de contracte (temporal, per obra i servei, temps parcial), quan la persona es troba en situació de malaltia, de vegades pot passar que un cop finalitzat el contracte no es renovi. Altres vegades l’empresa el rescindeix abans que s’acabi. És important consultar amb un professional les condicions de finalització de contracte i les prestacions a què es pot acollir.

 

2.3 La reincorporació laboral

En la majoria dels casos, un cop recuperada del procés de tractament, la persona pot incorporar-se a la seva feina habitual. En el cas que la malaltia o els efectes secundaris derivats dels tractaments no permetin desenvolupar la feina habitual, es pot sol·licitar un canvi de lloc de treball a l’empresa o s’haurà de valorar l’opció de passar pel tribunal mèdic perquè valori la possibilitat d’una incapacitat per al lloc de treball habitual. Pot assessorar-se a través d’un treballador social.


2.4 On es pot treballar si es té una discapacitat?

En cas de tenir reconeguda una discapacitat pel tribunal mèdic (certificat de minusvalidesa), cal tenir presents les quatre vies per accedir a la feina:

  1. Sector públic. Les administracions públiques tenen l’obligació de reservar un mínim del 3 % de les places de les convocatòries de treball públic per a persones discapacitades.
  2. Empresa privada. Les empreses amb més de 50 treballadors tenen l’obligació de cobrir almenys un 2 % de la seva plantilla amb persones amb discapacitat. A més, qualsevol empresa pot obtenir subvencions i deduccions per contractar persones amb discapacitat.
  3. Autotreball. Es pot crear una empresa o un negoci per al qual també hi ha programes i subvenciones que poden ajudar a fer els primers passos.
  4. Centre especial de treball. Empreses en què almenys un 70 % dels treballadors són persones amb discapacitat i el seu objectiu principal és fer un treball productiu participant regularment en operacions de mercat i tenint com a finalitat assegurar treball remunerat.
Llegir més...

Problemes de salut relacionats

El càncer produeix una gran varietat de complicacions per la quantitat de teixits que pot afectar i els canvis metabòlics que provoca. Moltes persones amb càncer necessiten algun tipus d’atenció que pot ser més o menys urgent durant el curs o el tractament de la malaltia a causa dels problemes que se’n poden derivar.

Les complicacions i les urgències més habituals causades pel càncer poden ser:
1. Complicacions obstructives o compressives, 2. Les urgències metabòliques, 3. Les crisis citopèniques, 4. Coagulació intravascular disseminada (CID), 5. Tamponament cardíac, 6. Vessament pleural, 7. Altres complicacions.

El càncer pot envair i alterar la funció d’un òrgan o exercir pressió sobre els teixits que l’envolten, cosa que provoca diferents símptomes i problemes.

 

Alguns càncers produeixen certes substàncies, com ara hormones, citocines i proteïnes, que, pels seus efectes químics, poden afectar la funció d’altres teixits i òrgans, i provocar un conjunt de símptomes anomenats síndromes paraneoplàstiques.

Alguns efectes de les síndromes paraneoplàstiques són: 

  • Deficiències neurològiques: dolors musculars i debilitat. 
  • Engrossiment de la punta dels dits (dits de baqueta de timbal). 
  • Anèmia, augment de glòbuls blancs, augment o disminució de plaquetes. 
  • Lesions a la pell, sovint alteracions de la pigmentació, pigmentació enfosquida a les aixelles, el coll i el voltant dels genitals. 
  • Febre. 
  • Hipoglucèmies (disminució del sucre a la sang). 
  • Anorèxia (pèrdua de la gana) i caquèxia (estat d'extrema desnutrició, atròfia muscular, fatiga, debilitat de forma involuntària).

 
Tot i que alguns dels símptomes poden ser tractats, la teràpia d’una síndrome paraneoplàstica ordinàriament requereix controlar el càncer que la produeix. 


1. Complicacions obstructives o compressives.

Poden aparèixer quan els tumors, primaris o metastàtics, afecten els òrgans i les estructures propers. Per exemple, els tumors o les metàstasis cerebrals poden causar convulsions, mals de cap i una sèrie de símptomes neurològics; la compressió de la medul·la espinal, la síndrome de la vena cava superior i l'obstrucció d’urèters, vasos o vies respiratòries són altres afeccions compressives o obstructives. Les complicacions obstructives o compressives que requereixen una atenció urgent són la síndrome de la vena cava superior i la síndrome de compressió medul·lar.


1.1 Síndrome de la vena cava superior (SVCS) 

 

Què és la síndrome de la vena cava superior (SVCS)?

Es tracta d’un conjunt de símptomes causats per l’obstrucció parcial o completa del flux sanguini a través de la vena cava superior (vena important del cos que porta la sang des de la part superior del cos fins al cor). L’obstrucció la pot provocar la compressió d’un tumor sobre la vena o una trombosi a la mateixa vena. En els adults, la SVCS es presenta més sovint amb el càncer de pulmó o el limfoma de Hodgkin. 

artèries i venes del cos humà 

 

Quines manifestacions clíniques té?

Els símptomes apareixen de manera progressiva. Els més freqüents són: edema de la cara, el coll i la part superior del tòrax, i sensació de falta d’aire (dispnea), tos i taquipnea (respiració ràpida), que empitjoren quan s’està estirat.

 

Quin tractament té?

El tractament de la SVCS causada per la compressió o l'obstrucció d’un càncer pot incloure: 

  • Vigilància i control de símptomes. Mantenir la part superior del cos més elevada que la inferior, corticoides per reduir la inflamació i diürètics per ajudar a eliminar l’excés de líquid del cos. 
  • Radioteràpia. S’utilitza en aquells tumors que causen el bloqueig de la vena i no són sensibles a la quimioteràpia. 
  • Quimioteràpia. Utilitza medicaments contra el càncer per eliminar-lo i interrompre’n el creixement. 
  • Trombòlisi. La SVCS la pot causar un coàgul de sang en una vena. La trombòlisi és un mètode per desfer i extirpar els coàguls de sang. 
  • Col·locació d’una endopròtesi vascular. Una endopròtesi vascular és un dispositiu semblant a un tub que es col·loca a l’àrea bloquejada per obrir la vena i permetre el pas de sang.

 

1.2 Síndrome de compressió medul·lar

Què és la síndrome de compressió medul·lar?

Es produeix per la compressió de la medul·la espinal, les arrels i els plexes nerviosos pel creixement d’un tumor o per metàstasis vertebrals. 

 

Quines manifestacions clíniques té? 

El dolor és la manifestació més comuna (dorsàlgia o lumbàlgia). A mesura que avança la compressió es produeix pèrdua de força, formigueig (parestèsies), pèrdua de la sensibilitat (hipoestèsies), retenció d’orina, restrenyiment i fins i tot paraplegies (paràlisi de la part inferior del cos). 

 

Quin tractament té?

És important començar el tractament entre 12 i 24 hores després de l’aparició dels símptomes. S’administren corticosteroides per via intravenosa per reduir la inflamació, i també radioteràpia.

 

2. Les urgències metabòliqües

Com la hipercalcèmia, que pot aparèixer en càncers que alteren l’equilibri dels electròlits, o la síndrome de lisi tumoral.

 

2.1 Hipercalcèmia

Apareix en un 10 % - 20 % de persones amb càncer. Els càncers que es relacionen més sovint amb aquesta complicació són el de mama, el de pulmó, el de pròstata, els tumors de cap i coll, i el mieloma múltiple (un tipus de càncer que afecta les cèl·lules que formen la sang). 

 
Què és la hipercalcèmia?

És el trastorn metabòlic més comú de les malalties neoplàstiques. Es caracteritza per l’elevació del calci sèric per sobre de 10-15,5 mg/dl. 

 

Quines manifestacions clíniques té?

Són molt inespecífiques i s’assemblen a manifestacions d’altres malalties. Els símptomes que es presenten més sovint són: símptomes digestius com nàusees o vòmits, dolor abdominal, falta de gana i restrenyiment; símptomes neurològics com irritabilitat, dificultat per pensar amb claredat o cansament, i símptomes renals com necessitat d’orinar sovint. 

 

Quines són les causes?

La causa principal és l’augment de la quantitat de calci que perden els ossos i la impossibilitat dels ronyons per desfer-se de l’excedent. Algunes cèl·lules canceroses segreguen substàncies que provoquen que el calci passi dels ossos al corrent sanguini. 

 

Quin tractament té?

Fer un diagnòstic ràpid i iniciar el tractament com més aviat millor amb l’administració de líquids i medicaments que facin baixar els nivells de calci a la sang pot millorar els símptomes al cap de pocs dies.

 

2.2 Síndrome de lisi tumoral

Es presenta principalment en càncers amb alta fracció de creixement o després de l’inici del tractament com a conseqüència de la destrucció massiva de cèl·lules tumorals, cosa que produeix la ràpida sortida de substàncies com l’àcid úric, fosfats i potassi al corrent sanguini. Pot anar acompanyada d’insuficiència renal aguda o no. 

 

Quines manifestacions té?

Algunes persones amb síndrome de lisi tumoral poden presentar com a símptomes inicials nàusees i vòmits, respiració entretallada, batecs del cor irregulars, orina tèrbola, letargia o malestar articular. Si la síndrome de lisi tumoral no es tracta, la seva progressió pot causar fallida renal aguda, arítmies cardíaques i pèrdua del control muscular. La síndrome de lisi tumoral és una condició que es pot prevenir i curar, sobretot durant les etapes del començament. 

 

Com es tracta?

Les persones amb càncer amb alt risc de manifestar la síndrome de lisi tumoral són les que tenen una leucèmia aguda o un limfoma i responen molt bé al tractament amb quimioteràpia. Les persones amb càncer que abans d’iniciar el tractament de la malaltia ja presenten alteracions en la funció renal també tenen un risc alt de manifestar la síndrome de lisi tumoral i, generalment, es tracten amb mesures preventives abans i durant el tractament del seu càncer.

Les mesures preventives són fonamentals: s’han d’iniciar entre les 12-24 hores abans de començar el tractament amb quimioteràpia i cal mantenir-les alguns dies després. Per al tractament preventiu de la síndrome de lisi tumoral s’utilitza hidratació intravenosa, medicaments que inclouen al·lopurinol o rasburicasa per disminuir els nivells d’àcid úric i l’alcalinització de l’orina amb bicarbonat de sodi. 
 
Problemes de salut associats a la síndrome de lisi tumoral

  • Hiperuricèmia. L’excés d’àcid úric a la sang. És deguda a la destrucció cel·lular massiva. Quan hi ha excés d’àcid úric es formen uns cristalls que es poden dipositar als conductes del ronyó i causar una lesió renal aguda que pot conduir a una insuficiència renal. 
  • Hiperpotassèmia. Produïda per destrucció cel·lular, però també pot ser secundària a la insuficiència renal. Els nivells alts de potassi a la sang poden causar ritme cardíac irregular i alteracions neuromusculars. 
  • Hiperfosfatèmia. És un excés de fosfat a la sang com a conseqüència de l’alt contingut en fòsfor dels limfoblasts. Els nivells alts de fosfats poden causar nivells baixos de calci a la sang (hipocalcèmia). 
  • Hipocalcèmia. Els nivells baixos de calci a la sang poden provocar trastorns cardiovasculars severs i alteracions neurològiques. 
  • Insuficiència renal aguda (IRA). És multifactorial: la precipitació d’àcid úric i de fosfats als túbuls o conductes renals.


3. Les crisis citopèniques


Inclouen febre neutropènica, anèmia i sagnats per trombopènies. D’aquestes, la febre neutropènica és la més comuna i està relacionada amb els efectes immunosupressors (debilitat del sistema de defensa de l’organisme) dels tractaments contra el càncer, que fan que les persones siguin més susceptibles a les infeccions potencialment perilloses.

 

3.1 Febre neutropènica

La neutropènia és un recompte baix de glòbuls blancs de sang, específicament de neutròfils. Els neutròfils són importants en la lluita contra infeccions bacterianes i actuen com un dels mecanismes de defensa importants del cos. Aquesta és una de les raons per les quals el control del recompte de cèl·lules de la sang mitjançant una anàlisi de sang és tan important quan se segueix un tractament per al càncer, especialment si el tractament és amb quimioteràpia. El primer senyal d’una infecció pot ser la febre

 

Causes

Els neutròfils i altres tipus de glòbuls blancs es produeixen al moll de l’os (un teixit esponjós que hi ha dins dels ossos més grans, com la pelvis, les vèrtebres i les costelles) i després circulen pel corrent sanguini. El càncer i el seu tractament poden causar neutropènia per diversos motius: 

  • La quimioteràpia pot fer que el moll de l’os no funcioni correctament i fer que baixi la producció de neutròfils (un tipus de glòbuls blancs). 
  • Els càncers que afecten el moll de l’os directament, com la leucèmia, el limfoma i el mieloma. 
  • La radioteràpia també pot afectar el moll de l’os, sobretot si es rep a diferents àrees del cos o sobre els ossos de la pelvis, les cames, el tòrax o l’abdomen. 
  • Les persones amb càncer a partir dels 70 anys o les persones amb un sistema immunitari debilitat (com les que estan afectades per la infecció del VIH o les que han rebut un trasplantament de ronyó) tenen més risc de neutropènia.

 

Signes i símptomes

La neutropènia per si mateixa no té cap símptoma. Se sap que una persona està neutropènica pel recompte de cèl·lules en una anàlisi de sang o quan es presenten símptomes d’infecció. Com que la neutropènia és un efecte secundari comú de molts tractaments de quimioteràpia, l’equip de salut pot demanar anàlisis de sang de manera regular quan es rebi el tractament.

És important posar-se en contacte amb l’equip de salut o anar al servei d’urgències si la persona que ha rebut tractament amb quimioteràpia presenta qualsevol dels següents signes d’infecció: 

  • Febre (temperatura de 38 ºC o més). 
  • Calfreds o sudoració. 
  • Mal de coll o llagues a la boca. 
  • Dolor abdominal. 
  • Diarrea o lesions al voltant de l’anus. 
  • Dolor o coïssor quan s’orina o micció freqüent. 
  • Tos o dificultat per respirar. 
  • Envermelliment, inflamació o dolor, especialment al voltant d’una ferida o del catèter venós.

 

Quin tractament té?

Depenent del tipus o de la dosi de quimioteràpia, el recompte de neutròfils generalment comença a caure al voltant dels 7 dies després d’haver començat el tractament de quimioteràpia i arriba al punt més baix (anomenat nadir) dels 7 als 14 dies després del tractament. Després els neutròfils comencen a pujar, ja que el moll de l’os recupera la producció normal de neutròfils. Quan el nivell de neutròfils torna a la normalitat pot iniciar-se un altre cicle de quimioteràpia.

Si el període de neutropènia s’allarga molts dies, l’equip mèdic pot decidir utilitzar uns medicaments anomenats  factors d'estimulació de colònies hematopoètiques (CSF), com el filgrastim (Neupogen) o el pegfilgrastim (Neulasta). Aquests medicamenets el cos a produir més neutròfils i altres tipus de glòbuls blancs.

Es recomana tenir en compte els efectes secundaris i les recomanacions dirigides a persones que reben tractament de quimioteràpia.

3.2 Anèmia

L’anèmia és un descens del nombre de glòbuls vermells (hematies) a la sang. Els glòbuls vermells contenen una substància anomenada hemoglobina que s’encarrega de transportar l’oxigen dels pulmons a la resta de l’organisme. Quan el nivell d’hemoglobina és més baix del que és normal, els teixits i els òrgans del cos estan menys oxigenats, per això una persona amb anèmia se sent més cansada o dèbil del que és habitual. 

 

Causes

L’anèmia és una complicació freqüent en les persones amb càncer. Pot ser deguda a la mateixa malaltia, al seu tractament (quimioteràpia, radioteràpia o cirurgia) o a una combinació dels dos factors. 

 

Símptomes

L’anèmia es produeix de forma lenta i inicialment els símptomes són lleus. Quan l’anèmia és més important apareixen símptomes com ara: 

  • Més cansament (fatiga) o debilitat del que és habitual. La fatiga també pot aparèixer o augmentar per alteracions en el son i el descans (insomni), per canvis en l’alimentació (falta de gana), per estrès o per ansietat. És important que si una persona amb càncer se sent més cansada del que és habitual o presenta algun altre símptoma ho comuniqui al seu equip de salut. 
  • Sensació de falta d’aire amb activitats físiques com pujar escales o passejar. 
  • Marejos. 
  • Pell pàl·lida. 
  • Augment del ritme cardíac (taquicàrdia).

 

Quin tractament té?

El tractament de l’anèmia depèn de la causa que l’origini i de la seva intensitat. Actualment hi ha fàrmacs que ajuden a prevenir i tractar l’anèmia causada per l'efecte de la quimioteràpia. Una altra opció és fer transfusions de sang.

 

3.3 Trombopènia o plaquetopènia (recompte baix del nombre de plaquetes)

Les plaquetes són cèl·lules produïdes al moll de l’os amb un paper molt important en la coagulació de la sang. S’encarreguen de fer un tamponament (coàgul) i evitar l’hemorràgia. 

 
Causes

Determinats tipus de càncer que afecten el moll de l’os o tractaments com la quimioteràpia poden fer disminuir el nombre de plaquetes a la sang i així augmentar el risc d’hemorràgia. 

Símptomes

El diagnòstic de trombopènia o plaquetopènia es fa quan en una anàlisi de sang s’observa un descens del nombre de plaquetes. Quan el descens no és important no es produeix cap símptoma, però quan el nombre de plaquetes està molt per sota d’un valor determinat poden aparèixer símptomes com ara: 

  • Hematomes per traumatismes lleus o sense traumatisme previ. 
  • Erupció a la pell amb l’aparició de petites taques vermelles, anomenades petèquies. 
  • Gran facilitat de sagnat: hemorràgia a l’orina, de les genives amb la raspallada de les dents o del nas amb un esternut.

 

Com es tracta?

El tractament depèn de la causa de la plaquetopènia. En alguns casos es poden requerir transfusions de plaquetes per parar o prevenir el sagnat.

És important consultar l’equip de salut si apareixen hematomes o es presenten sagnats sense explicació.


4. Coagulació intravascular disseminada (CID)

Es considera un trastorn de la coagulació que altera el complicat equilibri entre la formació i la dissolució de coàguls sanguinis. Els tumors malignes que presenten amb més freqüència aquesta complicació són la leucèmia aguda mieloide i alguns tipus d’adenocarcinomes gastrointestinals, hepàtics, pancreàtics, d’ovari, de mama, de pulmó i de pròstata. 

 

Quines manifestacions clíniques té? 
  • Sagnat, possiblement en diferents parts del cos. 
  • Formació de coàguls a la sang, que fan que els dits de les mans i dels peus agafin una coloració blavosa. 
  • Hematomes sobtats.

 

Com es tracta?

L’objectiu és determinar i tractar la causa de la CID. Es poden administrar medicaments o productes sanguinis per tractar-la: 

  • Transfusions de plasma per reposar els nivells baixos de factors de coagulació de la sang. 
  • Heparina, un medicament que s’utilitza per reduir els coàguls de sang.

 

5. Tamponament cardíac Què és?


És l’acumulació de líquid en una espècie de bossa que envolta el cor (pericardi), de manera que s’hi exerceix una pressió i afecta la capacitat de bombar la sang. Els càncers que més sovint envaeixen el pericardi són el de pulmó, el de mama i el limfoma. El tamponament cardíac passa sobtadament quan hi ha tant líquid acumulat que el cor no pot bategar normalment.

 

Com es manifesta?

Abans de l’inici del tamponament, la persona generalment sent un dolor lleu o una pressió al pit que empitjora quan s’estira i millora quan s’asseu. Un cop el tamponament s’instaura, la persona té grans dificultats per respirar i les venes del coll es dilaten durant la inspiració. 

 

Com es tracta?

Per alleugerir la pressió, el metge introdueix una agulla al sac pericàrdic i extreu el líquid amb una xeringa (pericardiocentesi). S’examina una mostra d’aquest líquid al microscopi per determinar si conté cèl·lules canceroses. Després es fa una incisió al pericardi o se’n treu un fragment per evitar que el tamponament es torni a repetir. Els tractaments addicionals depenen del tipus de càncer.


6. Vessament pleural

 
Què és?

És líquid a l’estructura en forma de bossa que envolta els pulmons que pot provocar dificultat respiratòria. 

 

Com es tracta?

El metge drena el líquid amb una xeringa que insereix entre les costelles fins a arribar al sac pleural per extreure’l. Si el líquid torna a acumular-se una altra vegada ràpidament després d’aquest procediment, s’insereix un tub de drenatge a través de las parets del tòrax i es deixa al sac pleural; s’hi poden instil·lar productes químics especials que produeixen una irritació a les parets i fer que s’hi adhereixin. Aquest procediment elimina l’espai on es pot acumular el líquid i redueix la probabilitat d’una recurrència.


7. Altres complicacions relacionades amb els efectes secundaris dels principals tractaments

 

Quimioteràpia / problemes de salut relacionats 

Radioteràpia / efectes secundaris 

Llegir més...

Factors i conductes de protecció

Com en el cas de moltes altres malalties, com les cardiovasculars o les pulmonars, per prevenir l’aparició del càncer és important seguir una sèrie de pautes dirigides a adoptar un estil de vida saludable.

Per això és necessari:

1. Evitar el consum de tabac, 2. Evitar una intensa o prolongada exposició al sol, 3. Seguir les mesures de seguretat en els treballs industrials, 4. Fer exercici físic, 5. Seguir una alimentació saludable, 6. Prevenir malalties de transmissió sexual (sida, sífilis i gonorrea, entre d’altres), 7. Participar en programes de screening de càncer

 

1. Evitar el consum de tabac


No fumar o deixar de fumar és la mesura més eficaç en la prevenció del càncer. Reduint el consum de tabac, disminueixen la morbiditat i la mortalitat relacionades amb un important nombre de patologies, que engloben, a més del càncer de pulmó, els de laringe, esòfag, ronyó, bufeta i coll uterí, entre d’altres. 

Tabaquisme / problemes de salut relacionats

 

2. Evitar una intensa o prolongada exposició al sol

Intentant no exposar-se al sol a les hores en què la radiació solar és més alta és la millor mesura de prevenció que es pot adoptar. Altres formes de protecció solar són l’ús de samarretes i roba de cotó, i gorres i ulleres de sol que absorbeixin els rajos ultraviolats d’un 99 % a un 100 %. L’ús de cremes protectores amb un factor de protecció alt redueix el perill d’exposició.

Les principals mesures de protecció abans i durant l’exposició solar són

  • Començar a prendre el sol de manera gradual. 
  • Evitar l'ús de productes cosmètics que continguin alcohol i perfums. 
  • Escollir el protector solar adequat, en funció del tipus de pell, del lloc on s’aplica i de les condicions ambientals. 
  • Aplicar una bona quantitat del producte solar 30 minuts abans de prendre el sol, sobre la pell seca. 
  • Evitar prendre el sol entre les dotze del migdia i les quatre de la tarda (hora solar). 
  • Tenir en compte que l’aigua, la neu i la sorra actuen reflectint els rajos solars i augmenten la seva intensitat. Per aquest motiu poden produir-se cremades també a l’ombra. 
  • Utilitzar protecció solar també els dies ennuvolats. 
  • Tornar a aplicar la crema protectora després d’un bany, quan s’hagi suat molt o al cap de dues hores de l’última aplicació. 
  • Ingerir líquids durant i després d’exposar-se al sol per compensar-ne la pèrdua i evitar la deshidratació.

 

3. Seguir les mesures de seguretat en els treballs industrials

Consisteix a adoptar una sèrie de mesures preventives per evitar el contacte amb substàncies tòxiques. La capacitat que una substància produeixi càncer depèn de la quantitat de dosi rebuda i del temps d’exposició a la substància.

Les principals mesures de protecció són

  • Evitar el contacte amb els asbestos, utilitzats en la construcció fins als anys 80 i prohibits en la majoria de països industrialitzats actualment. 
  • Utilitzar dissolvents que no continguin benzè a les pintures, vernissos, adhesius de cautxú i laques. Hi ha benzè al combustible per a automotors, al fum de les cigarretes, així com als dissolvents utilitzats per al tòner de les impressores làser i fotocopiadores. Els treballadors de les indústries naviliera, petroliera i del calçat, així com els dels tallers d’automòbils i de les gasolineres són els més exposats. El benzè pot afectar l’organisme si és inhalat, ingerit o si té contacte amb la pell i els ulls. Per a les feines o en els llocs on hi hagi un risc d’esquitxades o contactes amb la pell, s’ha de proporcionar al treballador roba impermeable, guants, protectors facials, botes de seguretat o altres vestimentes protectores segons la feina. 
  • Evitar el consum de tabac
  • Portar roba que protegeixi adequadament dels rajos del sol i de les radiacions.

 

4. Fer exercici físic

L’activitat física periòdica no només ajuda a retardar l’aparició de malalties cardiovasculars i mantenir el pes, sinó a mantenir un benestar físic i psíquic. S’aconsella fer activitat física d’intensitat moderada un mínim de 30 minuts al dia. El fet de planificar activitats familiars fora de casa, introduir l’activitat física entre les tasques quotidianes, utilitzar el transport públic i reduir l’ús de l’ascensor són mesures que fan estar en forma i sentir-se millor. 
 

5. Seguir una alimentació saludable

És fonamental per prevenir l’obesitat, malalties cardiovasculars i alguns tipus de càncer, com el colorectal.

Principalment cal

  • Fer dietes riques en verdures, fruites variades i llegums. L’evidència que les dietes riques en llegums, verdures i fruites protegeixen contra el càncer és clara. Serà una dieta amb aliments poc calòrics. Tanmateix, aquesta recomanació no significa que les dietes vegetarianes siguin més protectores que dietes que incorporin quantitats moderades de carn. 
    • Menjar entre 400 i 800 grams al dia de fruites o verdures variades: Aquests components de la dieta aporten fibra i moltes vitamines i minerals que poden ser preventius de diferents tipus de càncer. Entre els càncers més importants que poden contribuir a prevenir hi ha el de cavitat oral i faringe, el d’esòfag, el de pulmó, el d’estómac i el colorectal. Altres càncers per als quals l’evidència és menys sistemàtica són el de laringe, mama, bufeta urinària i pàncrees. 
    • Menjar diàriament entre 600 i 800 grams de llegums, cereals (gra), tubercles i altres aliments d’origen vegetal: Les dietes riques en cereals integrals i en llegums possiblement redueixen el risc de càncer d’estómac, i les dietes amb alt contingut en fècules poden ajudar en la prevenció del càncer de còlon. Fer aquest tipus de dietes amb cereals i llegums aporta carotenoides i vitamines C i E, que poden protegir contra diferents tipus de càncer. 
  • Limitar la carn vermella (vedella, xai, porc) a menys de 80 grams diaris: És preferible menjar peix, pollastre o altres tipus de carn. Les dietes que contenen quantitats elevades de carn vermella (vedella, xai o porc) o basades en productes elaborats a partir d’aquestes carns probablement incrementen el risc de tenir càncer colorectal, i possiblement augmenten el risc de tenir càncer de pàncrees, pròstata, mama i ronyó. Seria convenient que les calories aportades per aquest tipus d’aliments no superin el 10 % del total. 
  • Limitar el consum de greix d’origen animal i dels aliments greixosos en general: Les dietes riques en greix d’origen animal possiblement incrementen el risc de tenir càncer de pulmó, de mama, colorectal, d’endometri i de pròstata. D’altra banda, s’ha de tenir en compte que aquestes dietes incrementen notablement el risc d’obesitat. 
  • Limitar el consum d’aliments conservats en sal: Cal evitar menjars que s’hagin pogut fer malbé perquè estaven mal conservats. Aquests aliments probablement incrementen el risc de desenvolupar càncer d’estómac. Actualment ha disminuït considerablement l'ús de la sal i de determinats tipus de conservants, i prendre aliments que els continguin, de manera ocasional, no suposa cap risc. 
  • Evitar aliments socarrimats: Convé menjar només ocasionalment carn feta a la barbacoa, així com aliments curats o fumats. Les dietes compostes per aliments que en la seva cocció se socarrimen probablement augmenten el risc de càncer d’estómac, i quan es fan en barbacoes o molt fregits possiblement s’associen amb un augment de risc de càncer colorectal. Aquest tipus de cocció produeix amines aromàtiques que poden ser carcinògenes. Els aliments fumats poden contenir hidrocarburs policíclics aromàtics que poden ser carcinògens. 
  • Evitar el consum d’alcohol: Diferents estudis han mostrat que el consum d’alcohol augmenta el risc de tenir càncer de cavitat oral i faringe, laringe, esòfag i fetge. D’altra banda, si la persona que beu també fuma, es multiplica el risc de tenir càncers com el de cavitat oral, de laringe i d'esòfag. Altres càncers que possiblement estan relacionats amb el consum d’alcohol són el de mama i el colorectal. Els beneficis de consumir petites quantitats de vi, per prevenir algunes malalties cardiovasculars, desapareixen quan se supera la quantitat de dues copes al dia en el cas dels homes i una en el de les dones.

 
Alimentació saludable / recomanacions generals

 

6. Prevenir malalties de transmissió sexual (sida, sífilis i gonorrea, entre d’altres)

Hi ha molts mètodes anticonceptius (píndoles, DIU i gels espermicides, entre d'altres), però el preservatiu és l’únic que, a més, evita la transmissió de malalties.

 

 

7.Participar en programes de screening de càncer 

  • Prevenció de càncer de fetge: vacunació contra la infecció pel virus de l'hepatitis B (VHB). L'hepatitis B és el resultat d’una infecció provocada per un virus. La vacuna prevé l'hepatitis B al llarg de la vida de la persona. El 5 % de tots els casos de carcinoma hepatocel·lular o hepatocarcinoma, un tipus de càncer de fetge, està causat pel virus de l'hepatitis B. Aquesta infecció es pot prevenir mitjançant una vacuna, que és la primera vacuna que prevé un càncer. El virus de l'hepatitis B danya l'ADN de les cèl·lules del fetge, i així el fetge es fa més susceptible al desenvolupament d'un càncer. L'hepatitis B és una malaltia infecciosa que es transmet per via sanguínia o per via sexual des d’una persona amb hepatitis o portadora del virus de l’hepatitis B. 
  • Detecció precoç del càncer de còlon. A Espanya, seguint les directrius marcades per la Unió Europea, s’estan instaurant en diferents comunitats autònomes programes de detecció precoç del càncer de còlon adreçats a homes i dones a partir dels 50 anys. El diagnòstic precoç de càncer de còlon consisteix a practicar regularment una prova, l’anàlisi de sang oculta en femta, amb l’objectiu de trobar pòlips adenomatosos (protuberància o massa anormal del teixit format per les cèl·lules que recobreixen el sistema digestiu que sobresurt de la llum de l’aparell digestiu) abans que es converteixin en càncer, o fins i tot un càncer en les primeres etapes, quan és més fàcil de tractar i curar. L’anàlisi de sang oculta en femta (SOF) serveix per detectar la presència de petites quantitats de sang no visibles que s’aboquen a la femta quan el càncer creix a la paret interna de l’intestí (cal tenir en compte que no sempre la presència de sang a la femta està associada al càncer). Tot i que l’anàlisi de SOF no és precisa al 100 %, és la prova de detecció precoç de càncer de còlon més ben estudiada. Si no es troba sang a la femta, el resultat és considera negatiu. Això no significa que no es tingui o no es pugui tenir un càncer colorectal o un pòlip adenomatós, perquè alguns càncers no sagnen o ho fan de manera intermitent. Si el resultat del test és negatiu, s’aconsella repetir-lo cada dos anys. Si hi ha sang a les mostres de femta, el resultat de la prova es considera positiu. Això no significa que es tingui un càncer de còlon. En aquests casos, es recomana fer una colonoscòpia. La presència de sang pot ser deguda a causes diferents del càncer de còlon com, per exemple, pòlips, hemorroides o inflamació de l’intestí. 
  • Prevenció i detecció precoç del càncer de coll d’úter amb frotis vaginal o test de Papanicolau de manera periòdica en dones a partir dels 25 anys. 
  • Vacunació contra el virus del papil·loma humà (VPH) de nenes d'11 i 12 anys. El càncer de coll d’úter és causat per diferents tipus d’un virus anomenat virus del papil·loma humà (VPH). Aquest virus es contagia pel contacte sexual. En la majoria de casos, el cos és capaç de combatre la infecció del VPH, però algunes vegades la infecció, a més de produir berrugues cutànies o berrugues genitals, pot produir alguns tipus de càncer. La vacuna protegeix contra els tipus de VPH que causen amb més freqüència càncer de coll d’úter, vaginal i vulvar. La utilització del preservatiu és el mètode per prevenir malalties de transmissió sexual com la infecció del VPH. 
  • Examen periòdic de les mames. A les revisions ginecològiques el ginecòleg fa un examen de les mames i les aixelles amb l’objectiu de descartar alteracions palpables. La dona s'hauria de fer l’autoexploració de les pròpies mames de manera periòdica. Perquè l'autoexploració sigui eficaç, el millor moment per fer-la és una setmana després de finalitzada la menstruació, que és quan les mames no estan sensibles ni inflamades, o un dia fix al mes quan la dona té la menopausa. L'exploració de les mames no ha de ser interrompuda durant l’embaràs o la lactància. Tenir implants a la mama tampoc és motiu per deixar de fer-la. Per fer la inspecció i la palpació mamària cal una bona il·luminació, un mirall i un llit per poder estirar-se. Si durant l’autoexploració o a la revisió ginecològica s’aprecia qualsevol alteració, no sempre és deguda a un càncer de mama, també la poden produir malalties benignes de la mama.
     
    Com es fa la inspecció mamària?

    Davant d'un mirall i despullada de cintura cap amunt. S’observa detingudament l’aspecte de les mames (mida, forma i color) incloent-hi el mugró i l’arèola. Primer amb els braços al costat del cos i després amb les mans recolzades a la cintura. Finalment, aixecant els braços. 
     
    Tres imatges amb diferents postures braços abaix, mans en la cintura, braços cap amunt
     
    Com es fa la palpació mamària?
     
    Estirada amb el braç corresponent a la mama que s’explora sota el cap i utilitzant la mà contrària. La palpació es fa acuradament en sentit circular i sense oblidar l’arèola, el mugró i l'aixella. 
      
     Exploració de pits i mugrons
  • La mamografia: A partir dels 50 anys, es recomana participar en els programes organitzats de detecció precoç del càncer de mama amb la realització d’una mamografia. La mamografia és la prova més eficaç per diagnosticar de manera precoç el càncer de mama. És una radiografia de la mama que es fa amb un aparell de raigs X anomenat mamògraf que s’adapta a la forma de les mames. S’inicia a aquesta edat perquè la mamografia és més fàcil d’interpretar després de la menopausa, quan es va substituint el teixit glandular secretor de llet (molt dens als raigs X) per canvis de teixit gras i fibrós, molt transparents als raigs X. En una dona jove un tumor té una densitat semblant a la mama, i per això sovint no es detecta amb la mamografia. Per contra, en la mama transparent de la postmenopausa el tumor difícilment escapa a la interpretació de la mamografia. Per tant, l’edat ideal per al cribratge mamogràfic és entre els 50 i els 65 anys.

 

Llegir més...

Factors i conductes de risc

En el desenvolupament del càncer hi intervenen diferents factors de risc, que són elements que augmenten la possibilitat de tenir càncer. Si bé alguns d’aquests factors (com el sexe o els antecedents familiars) no són modificables, d’altres (com la dieta o els hàbits tòxics) sí que poden ser controlats modificant la conducta o conductes que afavoreixen la seva aparició.

1. Càncer de mama, 2. Càncer de pulmó, 3. Càncer de bufeta, 4. Càncer de pell, 5. Càncer de pròstata, 6. Càncer colorectal, 7. Càncers ginecològics, 8. Càncer de boca i esòfag, 9. Càncer de cap i coll, 10. Càncer de fetge, 11. Càncer d'estómac, 12. Càncer de pàncrees, 13. Limfomes no hodgkinians, 14. Limfoma de Hodgkin, 15. Leucèmia.

 

1. Càncer de mama

 

Factors de risc no modificables 

  • Sexe: El càncer de mama es dóna principalment en dones i afecta només un 1 % d’homes. 
  • Edat: El risc de tenir càncer de mama augmenta amb l’edat, sobretot després dels 50 anys. 
  • Gens: S’han identificat dos gens que, quan s’hi produeix un canvi, es relacionen amb una probabilitat més alta de desenvolupar càncer de mama, el BRCA1 i el BRCA2. 
  • Antecedents personals: Haver tingut un càncer de mama augmenta el risc de tenir-ne un altre. També l’augmenta haver tingut un càncer d’ovari o endometri. 
  • Antecedents familiars: Els antecedents familiars poden marcar el risc de tenir un càncer de mama. L’existència de dos o més parents de primer grau (mare, germana) que hagin tingut càncer de mama en duplica el risc. 
  • Raça: Les dones anglosaxones són més propenses a tenir aquesta malaltia que les dones negres. Les dones asiàtiques i les hispanes són les que presenten menys risc. 
  • Períodes menstruals: 
    • Menstruació: com més aviat comença la menstruació (abans dels 12 anys) més alt és el risc. 
    • Menopausa: les dones amb una menopausa tardana (després dels 55 anys) tenen més risc.     

  

Factors de risc modificables (factors associats als estils de vida) 

  • Dieta: Alguns estudis afirmen que les dietes riques en greixos o pobres en fibra o vitamines A o E poden afavorir el risc de càncer. 

    Alimentació i càncer / recomanacions preventives
  • Obesitat: L’excés de pes augmenta el risc de càncer de mama, especialment en dones que ja han passat la menopausa. 
  • Consum d’alcohol: El consum d’alcohol incrementa el risc de càncer de mama. 
  • Exercici: Diversos estudis han demostrat que les dones que fan exercici regularment tenen menys risc de desenvolupar un càncer (entre un 30 % i un 40 % menys que les dones sedentàries) i, pel que sembla, l’estrogen hi té un paper important. Les dones amb alts nivells d’estrogen a la sang tenen més risc de tenir un càncer de mama. L’exercici disminueix els nivells d’estrogen a la sang i així contribueix a disminuir el risc de càncer de mama en una dona. A més, després de la menopausa aquesta hormona la produeixen cèl·lules grasses. Les dones que fan més exercici tenen menys greix i per tant produeixen menys estrògens. Prevenir el càncer de mama a través de l’exercici és una de les millors pràctiques que una dona pot adoptar per tenir cura de la seva salut. 
  • Embaràs i lactància: 
    • Embaràs: el primer embaràs després dels 30 anys també n’augmenta el risc. 
    • Dones que mai han tingut fills. 
  • La teràpia hormonal substitutiva: Aquesta teràpia s’utilitza per millorar els símptomes de la menopausa i, tot i que els estudis no són concloents, sembla que a llarg termini podria augmentar el risc de càncer de mama.

  

2. Càncer de pulmó

 

Factors de risc no modificables 

  • Edat: El risc de tenir càncer de pulmó augmenta amb l’edat. La incidència de la malaltia és baixa en persones de menys de 40 anys, però augmenta significativament dels 40 als 75 anys. 
  • Sexe: En diversos estudis s’ha determinat que les cèl·lules del pulmó de la dona són més sensibles a contreure càncer quan s’exposen al fum del tabac. 
  • Antecedents personals de càncer de pulmó: El fet d’haver tingut un càncer de pulmó augmenta el risc de tornar a tenir-ne. 
  • Antecedents familiars de càncer de pulmó: El risc de tenir càncer de pulmó pot ser més alt per a una persona si els seus pares, germans o fills han tingut la malaltia.

    

Factors de risc modificables (factors associats als estils de vida) 

  • Tabac: L’addicció al tabac és la causa principal del 90 % de casos de càncer de pulmó. 
  • Marihuana: La marihuana conté més quitrà que les cigarretes. A més, s’inhala molt profundament i el fum es reté als pulmons durant més temps. Moltes de les substàncies del tabac que causen càncer també es troben a la marihuana. És difícil provar una connexió entre la marihuana i el càncer de pulmó perquè no és fàcil recopilar informació sobre l’ús de drogues il·legals. A més, moltes persones que fumen marihuana també fumen cigarretes i és difícil saber quant risc és degut al tabac i quant és degut a la marihuana. 
  • Fum del tabac: El fum de les cigarretes que fumen altres conté moltes substàncies químiques que també poden produir càncer de pulmó quan s’inhalen.
  • Dieta: Els estudis conclouen que el consum de fruites i verdures redueix el risc de càncer de pulmó, tot i que la manera en què proporcionen aquesta protecció no es coneix.

    Alimentació saludable / els grups d’aliments
  • Contacte amb carcinògens:
    • L’asbest o amiant: Un contacte llarg amb aquesta substància augmenta fins a set vegades el risc de tenir càncer de pulmó. Hi ha tres fonts d’exposició:
      • Ocupacional: és la que es relaciona amb el lloc de treball.
      • Domèstica: és la que afecta els familiars dels treballadors de l’asbest a causa de les fibres incorporades a la roba de la feina.
      • Ambiental: sobretot en països on s’explota l’asbest, com Sud-àfrica, Austràlia o el Canadà.

        En els últims anys els governs han prohibit que s’utilitzi aquesta substància en productes industrials i comercials. Es considera que, actualment, el risc més elevat d’exposició a l’asbest és el dels treballadors que participen en les feines de retirada d’asbest i el d’aquells que, durant la seva feina, troben amiant d’improvís, en particular aquells que treballen en el manteniment i la reparació d’edificis, fàbriques, vaixells o trens. Els treballadors de la construcció són els que probablement hi estaran més exposats en els propers anys, ja que, durant molt de temps, es van donar a l’amiant molts usos i aplicacions en el sector de la construcció.
    • El radó: Quan l’urani es descompon naturalment produeix radó, un gas radioactiu que no es pot veure, no té gust ni fa cap olor. Procedent del subsòl, té tendència a acumular-se a l’interior dels habitatges edificats en zones muntanyoses i riques en urani. Les persones que treballen a les mines i als túnels poden estar exposades al radó.
    • Els metalls (arsènic, níquel i crom): Treballadors de la indústria de l’automòbil i de la fosa de metalls.

      Més informació a:  Societat Espanyola de Pneumologia i Cirurgia Toràcica
    • Agents causants de càncer a la feina: Altres cancerígens (agents causants de càncer) que hi ha a l’àrea de treball i que poden augmentar el risc de càncer de pulmó inclouen:
      • Minerals radioactius com l’urani.
      • Substàncies químiques o minerals inhalades com l’arsènic, el beril·li, el clorur de vinil, cromats de níquel, productes de carbó, gas mostassa i èters de cloromet    
      • Combustibles com la gasolina.  
      • Productes de la combustió del dièsel.
  • Algunes malalties del pulmó: Algunes malalties del pulmó, com la tuberculosi, augmenten les possibilitats d’una persona de tenir càncer de pulmó. El càncer de pulmó té tendència a desenvolupar-se a les àrees del pulmó que tenen cicatrius de tuberculosi.
  • Altres: La contaminació ambiental en algunes ciutats causada, per exemple, pels automòbils o les emissions de les fàbriques.


Tot i que tots aquests factors són importants en el desenvolupament del càncer, especialment el tabac, se sap que no totes les persones exposades a cancerígens desenvoluparan un càncer de pulmó, ja que només un 10 % - 15 % dels fumadors actius en tenen. 

 

 

3. Càncer de bufeta

 Factors de risc no modificables 

  • L’edat: La majoria de casos són diagnosticats en persones de més de 65 anys. 
  • El sexe: El càncer de bufeta és quatre cops més freqüent en els homes que en les dones. 
  • Raça: Els caucàsics tenen dues vegades més probabilitats de desenvolupar càncer vesical que els afroamericans i els hispans. Els asiàtics tenen els índexs més baixos de càncer de bufeta. 
  • L’esquistosomosi, una infecció (raríssima a Europa) produïda per paràsits, produeix una irritació crònica a la bufeta que pot produir un càncer.

    

Factors de risc modificables (factors associats als estils de vida) 

  • El tabaquisme és el principal factor de risc i la causa del 50 % dels casos. 
  • L’exposició a certs materials industrials com dissolvents o colorants. 
  • Treballs que requereixen contacte amb tints o olis industrials que entren en contacte amb l’organisme per inhalació.


4. Càncer de pell  

Factors de risc no modificables 

  • Color de pell: El càncer de pell és més comú en persones de pell, ulls i cabells clars. 
  • Tenir moltes pigues comunes: més de 50 pigues. 
  • Genètica: El fet de tenir antecedents familiars de melanoma (un tipus de càncer de pell) incrementa el risc de desenvolupar càncer de pell.

     

Factors de risc modificables (factors associats als estils de vida) 

  • Cremades solars en la infància: Les cremades solars que es produeixen quan s’és petit augmenten el risc de càncer de pell anys més tard. 
  • L’exposició excessiva al sol, tant si produeix cremades o com si no: Les persones que treballen a l’exterior presenten més incidència. Són especialment susceptibles les persones de raça blanca, pèl-roges o rosses i amb ulls clars. 
  • Sobreexposició a llums o cabines bronzejadores.


5. Càncer de pròstata

 

Factors de risc no modificables 

  • Edat: La probabilitat de tenir càncer de pròstata augmenta amb l’edat (és rar abans dels 40 anys). 
  • Raça: És més freqüent en homes de raça negra. 
  • Alteracions genètiques: Fins ara s’han relacionat diversos gens amb el càncer de pròstata, però no s’ha determinat quins són els realment importants. Encara no estan disponibles les proves genètiques per a aquest tipus de gens. 
  • Herència: S’estima que un 10 % dels casos de càncer de pròstata poden presentar un component hereditari. Diversos estudis han demostrat que els homes amb antecedents familiars de primer grau (pare, germans) de càncer de pròstata presenten un risc dos cops superior de tenir aquesta malaltia.

    

Factors de risc modificables (factors associats als estils de vida) 

  • Dieta: Alimentació rica en el consum de greixos i pobra en fruita i verdura. 
  • Exposició a químics: L’exposició al metall del cadmi, dimetilformamida (un dissolvent utilitzat en la fabricació de fibres acríliques i plàstics) i acrilonitril (un líquid sintètic utilitzat per fabricar plàstics, goma sintètica i fibres d’acrílic) pot elevar el risc de desenvolupar càncer de pròstata. El risc augmenta amb les activitats relacionades amb la pintura i el vernís, l’exposició a lubricants, pols del metall i pesticides, i en professions relacionades amb el manteniment de cases i mobles.


6. Càncer colorectal

 

Factors de risc no modificables 

  • Predisposició genètica: Historial personal o familiar de primer grau de poliposi adenomatosa o diverticulosi (presència de múltiples protrusions en forma de sac a la paret del còlon) o quan en una família hi ha dos o més familiars directes (pares, germans o fills) afectats de càncer de còlon o algun cas diagnosticat abans dels 50 anys. Cal tenir en compte que més del 90 % dels casos de càncer colorectal no són hereditaris i que més del 75 % de les persones que el desenvolupen no tenen antecedents d’aquest càncer en familiars pròxims. 
  • Malalties inflamatòries intestinals prèvies: Les persones amb malaltia inflamatòria intestinal (colitis ulcerosa o malaltia de Crohn) presenten més risc de tenir càncer colorectal. Per això són recomanables colonoscòpies seriades a partir dels deu anys del diagnòstic d’alguna d’aquestes malalties per poder fer-ne una detecció precoç.
     
    Malaltia inflamatòria intestinal
  • Edat: És el principal factor de risc. La majoria de casos de càncer colorectal es detecten en persones de més de 50 anys. 
  • La diabetis mellitus: Incrementa la possibilitat de càncer colorectal entre un 30 % i un 40 %. Ho contrasto amb l’autora de diabetis, ja que crec que ella no en diu res d’això.

    Diabetis

 

Factors de risc modificables (factors associats als estils de vida) 

  • Dieta: El consum excessiu de carn vermella (vedella, xai, porc) i greixos d’origen animal, i les dietes hipercalòriques s’associen a un risc més gran de càncer de còlon. El consum de fibres vegetals augmenta el volum de la massa fecal i la potència del peristaltisme, i per tant, disminueix el temps de permanència de la femta a l’intestí. Determinats hàbits dietètics com menjar fruites i verdures, i aliments d’origen vegetal com pa, cereals, pasta, arròs o llegums, actuen com a factors protectors
  • Vida sedentària: L’exercici físic té un paper important a l’hora de prevenir el càncer de còlon. El risc de contreure càncer de còlon entre les persones que fan exercici regularment es redueix a la meitat en comparació amb les persones sedentàries. L’exercici augmenta la freqüència dels moviments de l’intestí i això ajuda a eliminar les toxines i els agents cancerígens, tots dos factors que poden causar càncer. 
  • Obesitat: L’obesitat augmenta el risc de càncer de còlon. 
  • Consum de tabac i alcohol: El consum d’alcohol i tabac s’ha associat amb el risc de tenir càncer colorectal.

 

7. Càncers ginecològics

 

Factors de risc no modificables 

  • Tenir familiars propers (germana, mare o àvia) amb el mateix tipus de tumor augmenta les possibilitats de tenir-ne. 
  • Edat: Les dones de més de 50 anys són més propenses a desenvolupar càncer d’ovari. 
  • Les dones que no tenen fills tenen més risc de tenir càncer d’ovari.

  

Factors de risc modificables (factors associats als estils de vida) 

  • Virus del papil·loma humà (VPH): El càncer de coll d’úter és causat per diferents tipus d’un virus anomenat virus del papil·loma humà (VPH, o HPV en anglès). Aquest virus es contagia pel contacte sexual. En la majoria de casos, el cos és capaç de combatre la infecció de VPH, però algunes vegades la infecció, a més de produir berrugues cutànies o berrugues genitals, pot produir alguns tipus de càncer com el càncer de cèrvix. La utilització del preservatiu és el mètode per prevenir malalties de transmissió sexual com la infecció del VPH. 
  • Els medicaments per a la fertilitat i la teràpia hormonal substitutiva, que s’utilitza per controlar els símptomes de la menopausa, també poden ser factor de risc.


8. Càncer de boca i esòfag

Factors de risc no modificables 

  • Malaltia d’esòfag de Barrett: Trastorn en què es modifica la mucosa del terç inferior de l’esòfag a causa de l’acció repetitiva per reflux freqüent dels sucs àcids gàstrics sobre l’esòfag (pas del contingut de l’estómac a l’esòfag).

 

Factors de risc modificables (factors associats als estils de vida) 

  • El tabac és el principal factor de risc. Les substàncies que conté el tabac en qualsevol de les seves modalitats de consum irriten la mucosa i debiliten la pressió de l’esfínter inferior de l’esòfag, cosa que facilita el reflux gastroesofàgic, que pot donar lloc a un esòfag de Barrett. 
  • Consum d’alcohol: El consum d’alcohol augmenta el risc de càncer d’esòfag. La combinació de l’hàbit de fumar amb el consum d’alcohol augmenta molt més el risc de càncer d’esòfag. 
  • Higiene oral i dental deficient: L’escassa higiene bucal i les zones de rascada causades per les pròtesis dentals mal ajustades es relacionen amb aquests tipus de càncer.

 


9. Càncer de cap i coll

Factors de risc no modificables 

  • Sexe: Els càncers de laringe i d’hipofaringe són quatre o cinc vegades més freqüents en el sexe masculí que en el femení. Això és degut al fet que els dos factors de risc principals, l’hàbit de fumar i el consum d’alcohol, són més freqüents en el sexe masculí. Aquests hàbits s’han fet més freqüents en els últims anys entre el sexe femení, i per això el risc d’aquests càncers en les dones també ha augmentat. 
  • Edat: Més de la meitat de les persones amb aquests càncers tenen 65 anys o més quan se’ls detecta la malaltia. 
  • Raça: Els càncers de laringe i d’hipofaringe són més habituals entre les persones de raça blanca i de raça negra que entre els asiàtics i els hispans/llatins.

    

Factors modificables (factors associats als estils de vida) 

  • Tabac: L’hàbit de fumar és el factor de risc més important per al càncer de cap i coll. Com més temps es fuma i més alt és el consum de tabac més alt és el risc. 
  • Alcohol: El consum d’alcohol multiplica el risc de càncer de laringe per cinc respecte a la població general. El risc augmenta si s’associa al consum de tabac. 
  • Dieta: Una nutrició deficient pot augmentar el risc de càncer de cap i coll. Sovint les persones que abusen de l’alcohol tenen una mala nutrició i deficiències vitamíniques, sobretot de vitamines A i B, i això pot ser en part el motiu pel qual l’alcohol és un factor de risc augmentat per a aquests tipus de càncers. 
  • Virus del papil·loma humà (VPH): Alguns tipus del virus del papil·loma humà (VPH), a part de ser un factor de risc per al càncer de coll d’úter, també són un factor de risc en alguns casos de càncer de cap i coll. 
  • Exposicions químiques: Les exposicions intenses i llargues a serradures i als vapors de pintures, així com a certs productes químics utilitzats en la indústria metal·lúrgica, la petrolera i en la dels plàstics i els tèxtils, poden augmentar el risc de càncers de laringe i hipofaringe.


10. Càncer de fetge

Factors de risc no modificables 

  • Virus de l’hepatitis B (VHB) i C (VHC): Es creu que del 10 % al 20 % de les persones infectades amb el VHB desenvoluparan un càncer de fetge. La relació exacta entre el VHC i el càncer de fetge s’està estudiant. 
  • Cirrosi (malaltia en què les cèl·lules del fetge s’han danyat i reemplaçat per teixit cicatricial): Entre un 5 % i un 10 % de casos de cirrosi desenvolupen un càncer de fetge. 
  • Sexe: El sexe masculí multiplica per dos les possibilitats de desenvolupar tumors hepàtics. 
  • Hemocromatosi: Acumulació anòmala de ferro als teixits corporals. 
  • Substàncies químiques: 
    • El contacte amb clorur de vinil (una substància química que s’utilitza en la fabricació d’alguns tipus de plàstics) augmenta el risc d’aquest tipus de càncer. L’exposició dels treballadors al clorur de vinil actualment està regulada estrictament. 
    • Les aflatoxines són un grup de compostos químics produïts per un fong que pot contaminar certs aliments com els cacauets, el blat de moro, el gra i les llavors. Emmagatzemar aquests productes en un ambient humit i calent pot causar el creixement d’aquest fong. Això és més comú a països tropicals i més calents. Els països desenvolupats d’Europa i els Estats Units fan proves per regular el contingut d’aflatoxines als aliments. 
    • Els esteroides anabòlics: les hormones masculines de vegades es prescriuen per raons mèdiques, però també les poden prendre els atletes per incrementar la força. L’ús prolongat d’esteroides anabòlics pot augmentar lleugerament el risc de càncer de fetge. 
    • L’arsènic és un producte químic tòxic. L’exposició crònica a aigua potable contaminada naturalment amb arsènic, com la que s’obté d’alguns pous, augmenta el risc d’alguns tipus de càncer de fetge. Això passa més habitualment a l’est d’Àsia.

    

Factors modificables (factors associats als estils de vida) 

  • L’abús d’alcohol: Factors de l’estil de vida, com el consum d’alcohol, causen tant cirrosi com càncer de fetge. 
  • Desnutrició.


11. Càncer d’estóma

Factors de risc no modificables 

  • Edat: La incidència augmenta a partir dels 50 anys. 
  • Sexe: Masculí. 
  • Sang del tipus A: Per raons que es desconeixen, les persones amb sang de tipus A tenen un risc més alt de tenir càncer d’estómac. 
  • Infecció per l’Helicobacter pylori, un germen que infecta l’estómac. De l’1 % al 3 % de la població infectada desenvolupa al llarg de dècades un càncer gàstric distal (part inferior de l’estómac). No hi ha evidència que l’H. pylori produeixi càncer per ell mateix, sinó que aquesta acció està produïda per la inflamació crònica activa de la mucosa gàstrica que el bacteri indueix. 
  • Gastritis: La inflamació crònica de l’estómac. 
  • Malaltia de Ménétrier, que és un trastorn de la mucosa de l’estómac. 
  • Alguns tipus de pòlips estomacals: Els pòlips són creixements no cancerosos al revestiment de l’estómac. La majoria dels tipus de pòlips (com els pòlips hiperplàstics o pòlips inflamatoris) sembla que no augmenten el risc d’una persona de tenir càncer de estómac, però els pòlips adenomatosos, també anomenats adenomes, algunes vegades es poden convertir en càncer. 
  • Tenir algun familiar proper (pares o germans) que hagi tingut càncer d’estómac. 
  • El càncer gàstric difús hereditari: És una afecció hereditària que augmenta significativament el risc de tenir càncer d’estómac. Aquesta afecció és molt poc freqüent. 
  • Cirurgia estomacal prèvia: Els càncers d’estómac són més propensos a originar-se en les persones a qui s’ha extret part de l’estómac per tractar malalties no canceroses com les úlceres. Això pot ser degut al fet que hi ha més bacteris productors de nitrits. 
  • Anèmia perniciosa: Tipus d’anèmia (recompte baix de glòbuls vermells) causada per la incapacitat del cos d’absorbir la vitamina B12. Certes cèl·lules de l’estómac elaboren una substància necessària per absorbir la vitamina B12 dels aliments. Les persones que no produeixen la quantitat suficient d’aquesta substància poden tenir deficiència de vitamina B12. Aquest tipus d’anèmia, a més, és un factor de risc per al càncer d’estómac. 
  • Infecció amb virus d’Epstein-Barr: Aquest virus causa mononucleosi infecciosa. El virus d’Epstein-Barr s’ha trobat en els càncers d’estómac d’entre el 5 % i el 10 % de les persones amb aquesta malaltia. Encara no es té clar si aquest virus en realitat causa càncer d’estómac, però el virus s’ha trobat en cèl·lules canceroses de l’estómac. 
  • Exposició ocupacional: Els treballadors de les indústries de carbó, metall i hule (goma) sembla que tenen un risc més alt de desenvolupar càncer d’estómac.

  

Factors de risc modificables (factors associats als estils de vida) 

  • Dieta rica en carns i peixos curats amb sal, conserves en vinagre i aliments fumats, i dieta pobra en fruites i vegetals, aliments amb alt contingut de midó i amb poca fibra, vegetals en vinagre i aliments i begudes que contenen nitrats i nitrits. 
  • L’abús d'alcohol. 
  • El consum de tabac : particularment afecta les zones de l’estómac properes a l’esòfag.


12. Càncer de pàncrees

Factors de risc no modificables 

  • Sexe: El nombre de casos és lleugerament més alt en el sexe masculí. 
  • Raça: Les persones de raça negra són més propenses a desenvolupar aquest tipus de càncer. La raó és desconeix però pot ser que sigui per l’alt índex de tabaquisme i diabetis entre els homes i el sobrepès entre les dones d’aquesta raça. 
  • Antecedents familiars: Quan es tenen pares o germans que hagin tingut la malaltia el risc es triplica. 
  • Edat: La majoria dels casos es registren en persones de més de 55 anys. 
  • Diabetis mellitus: Les persones diabètiques tenen un risc més alt a causa de les alteracions que hi ha a les cèl·lules pancreàtiques.
  • Pancreatitis crònica: Es tracta d’una malaltia que afecta aquesta glàndula, i l'evidència suggereix que podria estar relacionada amb una propensió més alta a tenir càncer de pàncrees. 
  • Cirrosi hepàtica: Les persones que tenen aquesta malaltia del fetge, que provoca la mort de les cèl·lules hepàtiques normals i la seva substitució per teixit fibrós, sembla que tenen un risc més alt de tenir càncer de pàncrees. 
  • Exposició ocupacional: L'exposició intensa a la feina a certs pesticides, tints i substàncies químiques utilitzades en la refinació del metall podria augmentar el risc de tenir càncer de pàncrees. 
  • Antecedents familiars: El càncer de pàncrees sembla presentar-se amb més freqüència en algunes famílies. En algunes d’aquestes famílies l'alt risc es deu al fet que tenen certes síndromes hereditàries, i en altres famílies es desconeix el gen que causa el risc augmentat de càncer de pàncrees.

 

Factors de risc modificables (factors associats als estils de vida) 

  • El tabac: Els fumadors tenen dues o tres vegades més risc de desenvolupar càncer de pàncrees. 
  • Dieta: Ingesta elevada de carns vermelles i greixos animals. 
  • Obesitat: Les persones amb sobrepès són més propenses a desenvolupar càncer de pàncrees.


13. Limfomes no hodgkinians

Factors de risc no modificables 

  • Algunes alteracions genètiques: En els limfomes no hodgkinians, la cèl·lula anormal presenta alteracions en l'estructura del genoma que donen lloc a una expressió de diversos gens que afavoreixen la formació del càncer. 
  • Edat: La incidència augmenta amb l'edat, especialment després dels 40 anys. 
  • Sexe: El sexe masculí té una afectació superior al femení. 
  • Infeccions per certs virus: El virus d’Epstein-Barr identificat en algunes persones diagnosticades de limfoma de Burkitt (un tipus de càncer que afecta el sistema limfàtic); l’herpesvirus 8 implicat entre les causes que donen lloc al començament dels limfomes de cavitats, i l'HTLV-I associat amb la leucèmia/limfoma T de l’adult. 
  • La presència d’un dèficit immunitari: Determinades malalties o síndromes com la síndrome de Wiskott-Aldrich (una malaltia que es caracteritza per presentar infeccions recurrents, èczema i disminució del nombre de plaquetes a la sang, i com a conseqüència més tendència al sagnat) o la síndrome de la immunodeficiència adquirida (sida) estan relacionades amb l’aparició d’aquests limfomes. 
  • Tractaments immunosupressors com els que segueixen les persones trasplantades per evitar el rebuig.

 
Factors de risc modificables: No n'hi ha.


14. Limfoma de Hodgkin

 

Factors de risc no modificables 

  • Edat: La malaltia de Hodgkin és més freqüent en persones d’entre 15 i 34 anys i en persones de més de 55 anys. 
  • Sexe: És lleugerament més comú en el sexe masculí. 
  • Raça: Les persones d’ascendència europea són més propenses a desenvolupar la malaltia de Hodgkin que les persones d’altres grups ètnics. 
  • Antecedents familiars: Els germans de les persones que tenen la malaltia tenen més probabilitats que la mitjana de persones de desenvolupar–la. 
  • Infeccions: La malaltia de Hodgkin és més freqüent en persones que han tingut mononucleosi infecciosa causada pel virus d’Epstein-Barr (EBV). 
  • La immunodeficiència o trastorns immunitaris com el virus d’immunodeficiència humana (VIH) augmenten el risc de tenir la malaltia. Cal destacar que hi ha moltes persones que tenen infeccions relacionades amb l'EBV i el VIH que no desenvoluparan la malaltia de Hodgkin.

   
Factors de risc modificables: No se n’han identificat

 

15. Leucèmia

Factors no modificables 

  • Alguns tractaments per a certs tipus de càncer: Aquests tractaments serien altes dosis de quimioteràpia o altes dosis de radioteràpia, però és molt poc freqüent que la leucèmia aparegui com a resultat d’haver estat tractat amb medicaments quimioteràpics. 
  • Exposició al benzè: Els treballadors que s’exposen amb més intensitat, més durada i de manera continuada al benzè presenten un risc més alt de desenvolupar leucèmia. Les feines relacionades amb aquesta exposició són les dels treballadors manufacturers del cautxú, treballadors de les refineries del petroli, impressors i pintors. 
  • Factors genètics: La síndrome de Down es considera un factor de risc per desenvolupar leucèmia infantil (aproximadament és 20 cops més alt comparat amb nens sense síndrome de Down). Un petit percentatge de persones tenen un risc més alt de contreure leucèmia aguda perquè han heretat certes malalties molt rares com la síndrome de Li-Fraumeni (predisposició hereditària i poc freqüent de contreure càncers múltiples, causada per l’alteració d’un gen), la síndrome de Klinefelter (caracteritzada per la presència d’un cromosoma X extra en un home), la síndrome de Wiskott-Aldrich (trastorn immunitari hereditari que es presenta en nens i no en nenes), l'atàxia telangièctasi (malaltia poc comuna que afecta bàsicament el sistema nerviós causada per l’alteració d’un gen), la neurofibromatosi (trastorns del sistema nerviós que afecten el desenvolupament i el creixement de les cèl·lules i teixits que recobreixen i protegeixen les fibres nervioses), la síndrome de Bloom (malaltia congènita caracteritzada per alteracions a la pell, hipersensibilitat a la llum solar, susceptibilitat a tenir infeccions i més predisposició al càncer) i l’anèmia de Fanconi (malaltia que es manifesta durant la infància amb problemes de desenvolupament, anèmia, episodis infecciosos i hemorràgics causats per la desaparició progressiva de les cèl·lules de la sang i predisposició al càncer).

 

Factors modificables (factors associats als estils de vida) 

  • Tabac: S'estima que un 20 % dels casos de leucèmia aguda mieloide són causats pel tabaquisme, especialment en aquelles persones de més de 60 anys.

 

Llegir més...

Repercussions personals, familiars i socials

Rebre un diagnòstic de càncer comporta un gran impacte emocional i generalment suposa una ruptura amb la forma habitual de vida. La persona afectada per la malaltia i la seva família es veuen obligats a canviar els seus rols, hàbits i costums, a renunciar a projectes i a enfrontar-se a nombroses situacions amenaçadores i desconegudes.

Hi ha un conjunt de mesures que poden ajudar a controlar la nova situació de salut, com per exemple les teràpies complementàries, els tallers, les sessions informatives i la teràpia psicològica, entre d’altres. Amb l’ajuda psicològica es pretén facilitar el procés d’adaptació requerit per la nova situació de salut potenciant recursos que permetin el control de reaccions emocionals desajustades en els diferents moments de la malaltia, així com disminuir el nivell d’impacte que aquestes reaccions poden causar en l’entorn familiar, social i laboral.

 

En el moment del diagnòstic, el tractament i en tots els períodes evolutius de la malaltia, la persona i la seva família pateixen un estrès psicològic prolongat com a conseqüència dels símptomes, el coneixement i el pronòstic de la malaltia del càncer. El diagnòstic no causa el mateix impacte emocional en totes les persones i cadascú passa una situació única marcada per les experiències personals anteriors. Si la persona percep aquesta situació com a amenaçant, apareixerà una situació d’ansietat, la intensitat i la durada de la qual dependran dels recursos de què es disposi per afrontar els esdeveniments que comporta la malaltia en si. Si la situació es percep com una pèrdua important, apareixeran sentiments de desànim o tristesa.

La por és una constant en les diferents etapes de la malaltia amb més o menys intensitat. El sentiment de por es pot tenir envers la mort, la possible necessitat de cures per part del cuidador, la família o l’hospital, les alteracions de la imatge corporal, el fet de no poder dur a terme les activitats de la vida quotidiana, la possible alteració de les relacions personals i socials, la reincorporació a la vida quotidiana, la feina, els estudis o la vida familiar un cop s’acaba el tractament, possibles recaigudes de la malaltia, el dolor i altres efectes adversos que acompanyen la malaltia i els tractaments.

El diagnòstic de la malaltia té una gran repercussió en la resta de membres de la família, de tal manera que l’equilibri familiar pot veure’s alterat. Hi ha molts factors que condicionen la resposta de la família, entre d’altres: 

  • Les característiques personals dels membres que formen la família i els recursos d’adaptació. 
  • Relacions del membre de la família a qui es diagnostica la malaltia: és freqüent que sorgeixin conflictes on no n'hi havia o que s’agreugin els existents; altres cops, en canvi, la situació de crisi pot consolidar les relacions amb els altres. 
  • Les característiques sociodemogràfiques, econòmiques i culturals que condicionen la resposta de cada família.

 

Com parlo de la malaltia amb la família i els amics?  

Quan a una persona li diagnostiquen un càncer, es pot preguntar a qui i com dir que té aquesta malaltia, però només ella mateixa sabrà en quin moment precís i amb quines paraules ha d’informar la família i els amics. No hi ha un període de temps igual per a tothom en què les persones comencin a sentir-se prou còmodes per parlar de la seva malaltia amb els altres. Aquest moment és diferent per a cada persona. Compartir aquesta experiència amb les persones més properes els brinda l’oportunitat per oferir recolzament. 

Es realment difícil amagar el diagnòstic de càncer als familiars i a les amistats. Freqüentment, quan les persones de l’entorn desconeixen el que està passant s’imaginen la pitjor situació possible.

Abans de parlar amb les persones de l’entorn sobre la malaltia, és important prendre consciència dels propis sentiments i cal estar preparat per a reaccions diverses, ja que cadascú reacciona de manera diferent davant la notícia que a un ésser estimat li hagin diagnosticat càncer. Pot ser que algunes persones estiguin preparades per parlar de la malaltia i que d’altres puguin sentir-se incòmodes i no sàpiguen què dir o com actuar. De la mateixa manera, quan es comparteix informació sobre el diagnòstic amb la família i els amics, també sorgiran sentiments molt diferents. Algunes persones podran i voldran expressar-los, i d’altres els ocultaran. Amb el transcurs del temps, la majoria de persones s’ajusten a la nova situació.

És possible que els amics i els familiars s’ofereixin per col·laborar en qüestions pràctiques, com pot ser ajudar en les tasques quotidianes, tenir cura dels nens, cuinar o anar a comprar, o que preguntin si hi ha alguna cosa en la qual puguin ajudar. Si es necessita ajuda, és important aprofitar aquests oferiments.

Si abans del diagnòstic es feia alguna activitat, com ara anar a caminar, o es tenia algun entreteniment amb els amics, cal recordar-los que encara es pot continuar fent. Però si la persona no en té ganes, també cal dir-ho.

 

I amb els fills?

Els nens i els adolescents necessiten entendre què passa i estar-hi involucrats, d’acord amb la seva edat i les seves habilitats per afrontar la situació.

Quan les famílies decideixen amagar la informació del diagnòstic de càncer, els més joves s’adonen de la tensió i de l’estrès, i pensen que els oculten alguna cosa. Pot ser que escoltin la conversa dels adults per obtenir informació i és possible que no entenguin bé el que s’està dient, però sí que sàpiguen que alguna cosa no va bé.

En general, el càncer no és una cosa que els nens entenguin. Solen comprendre la informació concreta i fer generalitzacions de la resta. Treuen informació i idees d’altres nens i del que veuen, la televisió inclosa. Si no tenen la informació correcta, poden omplir els buits amb la seva imaginació, que moltes vegades és pitjor que la realitat.

La quantitat d’informació que els més petits necessiten saber i que poden afrontar depèn de l’edat i del nivell de maduresa. Els nens petits (fins a 8 anys) no necessiten gaire informació detallada, mentre que els nens més grans (entre 8 i 12 anys) i els adolescents necessiten saber més. És important donar la informació amb paraules que ells puguin entendre. Després cal donar temps perquè comprenguin la informació i puguin fer preguntes.

A més de preocupar-se pròpiament per la malaltia, els fills solen preocupar-se també per qüestions afegides. La més comuna és pensar que alguna cosa que ells han fet o no han fet ha causat la malaltia del pare o de la mare. Sabem que això no és veritat, però la majoria dels infants ho creuen en algun moment durant l’experiència de càncer. Els pares han de saber que els nens poden ser molt imaginatius, que se senten el centre de tot i que creuen que poden provocar tot tipus de coses. Paral·lelament, els més petits també poden creure que passen coses dolentes perquè han estat enfadats amb algun dels pares. Per aquest motiu, quan un dels pares agafa una malaltia, se senten culpables i pensen que en són els responsables. Cal tranquil·litzar-los respecte aquest tema i, com que sovint no diuen el que els passa, se’ls pot dir alguna cosa com ara "els metges ens han dit que ningú no pot fer que una persona tingui càncer, és una cosa que ningú de nosaltres ha fet que passés”. És millor que no esperem a veure si els nens pregunten això, perquè es poden estar sentint culpables sense expressar-ho.

Cal assegurar-se d’ explicar el següent:

  • Ningú no és responsable que un dels pares tingui càncer. 
  • Una persona no pot contagiar-se de càncer com si fos una grip o un refredat. No passa res per fer petons i abraçades a algú amb càncer. 
  • La família participarà conjuntament per fer front a la malaltia i al seu tractament. 
  • Tot i que el pare o la mare no pugui passar tant de temps amb ells com sempre, els fills seguiran sent estimats i atesos durant el transcurs de la malaltia.


La reacció emocional dels fills davant d’aquesta notícia dependrà de molts factors, entre els quals cal incloure la forma com es dóna la informació, així com l’experiència prèvia que tinguin els petits amb altres malalties. És important escollir un moment de tranquil·litat per parlar amb els fills. 

 

Llegir més...