Informació general

Descripció
P@)

La diabetis és un trastorn general del metabolisme manifestat per una elevació anormal dels nivells de glucosa en la sang. Aquesta anomalia es pot deure a una producció insuficient d’insulina per part del pàncrees o bé a un mal aprofitament d’aquesta hormona per part de l’organisme.
 

Història
pP@)

El primer document conegut que parla de la diabetis es un papir escrit l’any 1553 aC, anomenat papir d’Ebers, descobert a Luxor (Egipte) per Edwin Smith el 1862 i adquirit deu anys més tard per l’egiptòleg alemany George Moritz Ebers, a qui deu el nom i la traducció. El document, que es conserva a la biblioteca universitària de Leipzig, descriu amb precisió, com es fa avui dia, els símptomes de la diabetis, i per tractar-la recomana greix de vedella, cervesa, fulles de menta i sang d’hipopòtam.

 

A l’Orient, el metge hindú Susruta, al segle V aC, va reconèixer els mateixos símptomes i es va referir a la malaltia com “el mal dels rics”, perquè s’associava a persones d’aquesta condició, que acostumaven a menjar dolços i arròs. Els metges xinesos havien observat que l’orina de les persones que presentaven els símptomes d’aquesta malaltia era dolça.

A Grècia, l’any 70 (segle I), després de descriure’n els símptomes, es va comparar la malaltia amb “un sifó que buida l’organisme”. Apareix, per primera vegada la paraula diabetis, que en grec significa “córrer a través”.

Durant l’Edat Mitjana, a Occident, tots aquests coneixements es van arxivar a diverses biblioteques i no es va avançar gaire. Els àrabs, en canvi, van tenir en Avicenna un investigador que escrivia tractats de lectura obligada a les escoles de medicina d’Àsia i d’Europa. Autor del Cànon, traduït al llatí i primer exponent de la medicina àrab, descriu la diabetis, el coma hiperglicèmic i recomana un tractament de llavors de cedre amb propietats hipoglicemiants.

Al segle XV, el metge i alquimista suís Paracels va afirmar que aquest trastorn s’havia de tractar amb medicaments.

Uns anys més tard, al segle XVI, el metge anglès Thomas Willis va distingir dos tipus de diabetis, segons el gust de l’orina dels pacients. Un, en què l’orina tenia un gust dolç i que va anomenar diabetis mellitus (que en llatí significa “dolç com la mel”), i un altre, en què l’orina no era dolça, que va anomenar diabetis insípida (“sense gust”).

Al segle XIX, el francès Claude Bernard descobreix que el menjar es transforma en glucosa i que el sucre de l’orina de les persones amb diabetis havia estat emmagatzemat al fetge.

L’any 1889, Von Mering i Minkokski van extirpar el pàncrees a un gos per tal d’esbrinar si aquest òrgan era necessari per a la vida. Després de l’operació, van observar que l’animal mostrava tots els símptomes d’una diabetis severa, amb un augment de la producció d’orina, set insaciable i augment de la gana. Minskowski també va observar hiperglicèmia (augment de la glucosa en la sang) i glucosúria (augment de la glucosa en l’orina). D’aquesta manera, Von Mering i Minkokski van demostrar que el pàncrees era necessari per regular els nivells de glucosa i van estimular molts altres investigadors a tractar d’aïllar del pàncrees un principi actiu com a possible tractament de la malaltia.

L’any 1921, Banting i Best van descobrir una proteïna, segregada per l’illot del pàncrees, que tenia la propietat de baixar els nivells de sucre en la sang. La van anomenar insulina, i aquest descobriment els va valer el Premi Nobel de Medicina. En un principi, les insulines utilitzades per al tractament de la diabetis humana eren d’origen porcí o boví, cosa que provocava al·lèrgies en moltes persones que les usaven. L’any 1982 es van modificar les característiques de la insulina porcina perquè s’assemblés a la insulina humana, que no es va obtenir fins al 1986, per enginyeria genètica. Des d’aleshores i fins avui dia, l’evolució de les insulines ha estat constant.

p Llegir més...

Etiologia
pP@)

  1. Diabetis mellitus tipus 1 
  2. Diabetis mellitus tipus 2 
  3. Diabetis gestacional 

 

1. Diabetis mellitus tipus 1

Les causes de la diabetis tipus 1 són, encara avui dia, desconegudes. Segons la majoria d’experts, un 65 % dels casos de diabetis tipus 1 són deguts a factors ambientals, no hereditaris. El que sí es pot afirmar amb certesa és que no s’ha pogut demostrar que cap dels factors estudiats fins ara sigui l’únic agent causant de la malaltia.

En la majoria dels casos de diabetis mellitus tipus 1, la destrucció de les cèl·lules beta es produeix perquè el sistema de defensa de l’organisme (autoimmunitat) no les reconeix com a pròpies i les destrueix. Això acostuma a passar en persones que hi tenen una certa predisposició genètica. La presència a la sang de determinades substàncies (anticossos) permet reconèixer i determinar aquesta predisposició.

Es considera que les cèl·lules beta del pàncrees es comencen a danyar anys abans que les persones presentin els símptomes de la diabetis. Quan el 90% de les cèl·lules estan afectades, es produeix l’inici clínic (amb simptomatologia) de la malaltia.

 

2. Diabetis mellitus tipus 2

En realitat, no es pot parlar d’una sola causa de la diabetis tipus 2, sinó que la determinen factors diversos: 

  • Factors hereditaris. Hi ha més possibilitats de patir diabetis tipus 2 quan els pares també la pateixen. 
  • Factors alimentaris. Dietes allunyades de l’ideal de dieta mediterrània, abús del menjar ràpid amb un gran contingut de greix animal, sucres refinats i molt poca fibra, etc. 
  • Estil de vida. Vida sedentària, amb poc exercici físic, que predisposa a l’obesitat.

 

3. Diabetis gestacional

És la diabetis que es diagnostica, per primera vegada, durant l’embaràs. El més freqüent és que comenci i acabi amb la gestació.

En general, no es pot parlar d’una sola causa de diabetis gestacional. Hi ha una sèrie de factors de risc que poden portar una dona a desenvolupar una diabetis gestacional durant l’embaràs. Aquests factors són els següents:

  • Antecedents de diabetis en familiars de primer grau. 
  • Antecedents de macrosomia fetal ( més de 4 kg o un pes per sobre del centil 90 per a l’edat gestacional) o d’altres dades obstètriques o perinatals que suggereixen la presència de diabetis materna. 
  • Història d’avortaments de repetició. 
  • Edat de la mare superior a 35 anys. 
  • Obesitat materna abans de la gestació (IMC>30). 
  • Hidramni i macrosomia en l’embaràs actual. 
  • Diabetis gestacional prèvia.
p Llegir més...

Tipus
pP@)

 

La diabetis mellitus es pot dividir en:

  1. Diabetis mellitus tipus 1 (DM1)
  2. Diabetis mellitus tipus 2 (DM2)
  3. Diabetis gestacional

 

1. Diabetis mellitus tipus 1 (DM1)

També coneguda com a diabetis infantil o juvenil, ja que s’acostuma a presentar en persones de menys de 30 anys, la característica principal és la destrucció progressiva de les cèl·lules productores d’insulina del pàncrees. Així, les persones amb diabetis tipus 1 necessiten, com a element fonamental del tractament, l’administració immediata d’insulina per tal de poder normalitzar els nivells de glucosa en la sang.

Malgrat que la gran majoria de diagnòstics de diabetis tipus 1 es fan en la infància o en la joventut, la malaltia pot aparèixer en persones majors de 30 anys. En aquests casos, s’anomena diabetis tipus 1 d’aparició tardana. L’aparició dels símptomes d’aquest tipus de diabetis és més lenta i la necessitat d’administració d’insulina no és tan urgent.

Sistema endocrí: pàncrees endocrí

 

2. Diabetis mellitus tipus 2 (DM2)

Es presenta, majoritàriament, en l’edat adulta. En aquest cas, es manté la capacitat de la cèl·lula beta per produir insulina. Aquesta capacitat està, però, reduïda per dos motius fonamentals: 

  1. La síndrome de resistència a la insulina o insulinoresistència. En algunes persones, els teixits del cos deixen de respondre a la insulina. Davant d’aquesta manca de resposta, el cos reacciona produint-ne més, però com que els teixits no responen, el cos no és capaç d’utilitzar la glucosa de la manera adequada. Aquesta síndrome es dóna sobretot en persones amb sobrepès i/o obesitat. 
  2. El defecte de secreció (producció escassa) d’insulina per part del pàncrees, que es dóna, principalment, en persones primes o amb pes normal.


Alguns joves poden presentar una forma diferent de diabetis tipus 2. És el que es coneix com la diabetis tipus MODY (Maturity Onset Diabetes of the Young). Aquest tipus de diabetis, que té una forta càrrega hereditària (diversos membres de la família amb diabetis tipus 2), es caracteritza per presentar uns valors elevats de glucosa en la sang que, generalment, es controlen amb una alimentació adequada, exercici físic i, de vegades, una dosi molt petita d’insulina.

 

3. Diabetis gestacional

És la diabetis que es diagnostica, per primera vegada, durant l’embaràs. El més freqüent és que comenci i acabi amb la gestació.

Durant l’embaràs s’originen tota una sèrie de canvis en el cos de la dona perquè pugui alimentar, de manera adequada, el fetus durant el seu desenvolupament. Entre aquests canvis, destaca la producció d’hormones (algunes fabricades per la placenta), que augmenten i mantenen durant més temps els nivells de glucosa a la sang. Aquesta glucosa és utilitzada, per part del fetus, com a font d’energia.

Per regular els nivells de glucosa a la sang, la dona embarassada ha de fabricar més insulina que abans de l’embaràs. Si el seu pàncrees no és capaç de fabricar tota la insulina que necessita, els nivells de glucosa augmentaran més del que es consideraria normal i és llavors quan es parlarà d’una diabetis gestacional. 
 
Embaràs
 

 

p Llegir més...

19 Valoracions, valoració mitja 4,3 de 5.

12345
Guardant valoració... Guardant valoració...
Última modificació: 11/11/21 11:15h

Comentaris

Enviar un comentari

12345

Números i lletres minúscules.
  Atenció: El comentari serà revisat abans de ser publicat.