Dimensió psicològica

Autor/a
Isabel Quintana Sánchez
Infermera i coach
p

La dimensió psicològica
P@)

La dimensió psicològica se centra en la ment, i recull la idea de la persona com a ésser dirigit a fites i dotat d’un conjunt de processos que li permeten guiar la seva conducta creativament i harmònicament en el context canviant on es donen les diverses situacions en què participa. 

Inclou aspectes cognitius que condueixen a percebre, pensar, conèixer, comprendre, comunicar, resoldre problemes, relacionar-se, representar-se a si mateix i als altres, actuar –ser agent–; aspectes afectius, com les emocions i els motius, i altres aspectes que generen esperança, estima i confiança en un mateix i en els altres; aspectes conatius, com la perseverança en l’acció i altres components de la voluntat, com l’autocontrol. Tot això sense oblidar que la ment existeix perquè existeix el cos, concretament, un cervell amb un funcionament normal. 

Així, el funcionament i el desenvolupament de la ment depèn del cos per rebre la informació i traslladar a acció concreta el resultat final dels seus processos.

Les emocions
pP@)

  1. Introducció
  2. Educació emocional. Per a què?
  3. Fisiologia de les emocions
  4. Què és una emoció i altres conceptes
  5. Principis per a una bona regulació emocional
  6. Emocions bàsiques i la seva regulació saludable:

    6.1 La por, 6.2 La ràbia, 6.3 La tristesa, 6.4 La vergonya, 6.5 La culpa, 6.6 L’amor, 6.7 L’alegria.

 

1. Introducció

Històricament s’ha donat més valor i importància a la racionalitat que a les emocions. Algunes de les causes que expliquen això es deuen al fet que, en el món emocional, les teories sempre han anat per davant de les seves aplicacions, i d’altra banda, perquè s’ha relacionat el món de les emocions a un tema bàsicament femení que només afectava les dones.

L’any 1985, Howard Gadner, psicòleg nord-americà i investigador a la Universitat de Harvard, va elaborar la teoria de les intel·ligències múltiples, on deia que la intel·ligència de les persones anava més enllà del que es mesurava amb el coeficient intel·lectual, que només avalua les habilitats cognitives d’una persona en relació amb un grup d’edat.

Després, l’any 1990, Salovey i Mayer, tots dos psicòlegs nord-americans, van introduir per primera vegada el concepte d’intel·ligència emocional i en van demostrar la importància.

Finalment, l’any 1995, Daniel Gamelan, també psicòleg nord-americà, va publicar el llibre Intel·ligència emocional. És a partir d’aquest fet que es va començar a donar a les emocions la importància que tenen actualment. Aquesta importància va venir determinada des del moment que es va evidenciar que en l’aprenentatge i el maneig de les emocions hi ha la clau de l’èxit a la vida.

 

2. Educació emocional. Per a què?

Segons paraules d’Eduard Punset, professor de Ciència, Tecnologia i Societat a la Facultat de Economia de la Universitat Ramón Llull, l’educació emocional i social és l’autèntica revolució que se’ns ve a sobre durant aquest segle. Després de dècades educats en paradigmes centrats en la part més racional de l’ésser humà, en què la repressió emocional era l’eix que vehiculava la majoria dels comportaments en les persones, actualment podem dir que hi ha evidències que indiquen que aprendre a regular les pròpies emocions, i no reprimir-les, és on resideix la clau de l’èxit de la vida adulta.

Les últimes tendències en neurociència o psiconeuroimmunologia apunten que la relació entre emoció i salut és cada vegada més evident, per exemple, en la influència que tenen en el nostre sistema immunitari a l’hora d’augmentar o disminuir les defenses, i per tant, en la predisposició a contraure o no una malaltia. També té altres aplicacions de prevenció més inespecífica; com pot ser el consum de drogues, comportaments de risc, etc. També és un dels pilars del lideratge personal, i per tant, de l’assoliment dels nostres objectius per aconseguir l’èxit a la vida.

El corrent filosòfic que dóna preeminència a la raó per sobre de les emocions, i que és preponderant en la nostra societat, xoca amb un esser humà conformat per un cervell tan racional com emocional. És per això que l’educació emocional és necessària, ja que permet la supervivència i l’adaptació al medi social.

L’educació emocional és un concepte que va més enllà del d’intel·ligència emocional. Es tracta d’un procés educatiu continu i permanent, i té un enfocament de cicle vital, és a dir, que es pot desenvolupar al llarg de tota la vida.

És una manera de promoció de la salut per tal de minimitzar la vulnerabilitat a possibles disfuncions psicosocials.

En definitiva, es tracta de capacitar les persones perquè adoptin comportaments basats en els principis de promoció, prevenció i desenvolupament humà. Aquí la prevenció s’entén com el fet d’evitar problemes com a conseqüència de pertorbacions emocionals. Se sap que es tenen pensaments autodestructius i comportaments inapropiats com a resultat d’una falta de regulació emocional; això de vegades pot conduir al consum de drogues, conducció temerària, anorèxia, comportaments sexuals de risc, violència, angoixa, ansietat, estrès, depressió, suïcidi, etc. L’educació emocional es proposa contribuir a la promoció de la salut psicosocial i a prevenir aquests efectes fomentant el desenvolupament de les competències emocionals.
D’altra banda, l’educació emocional proposa també la contribució al desenvolupament humà, és a dir, al desenvolupament personal i social. O dit d’una altra manera: el desenvolupament del caràcter integral de la persona. Això inclou el desenvolupament de la intel·ligència emocional i la seva aplicació en les situacions de la vida diària. Per extensió, implica fomentar tant actituds positives davant la vida, habilitats socials, empatia, etc., com factors de desenvolupament del benestar personal i social.

La intel·ligència és una aptitud; el rendiment és el que una persona aconsegueix i la competència indica en quina mesura el rendiment s’ajusta a uns patrons determinats. De manera anàloga, es pot considerar que la intel·ligència emocional és una capacitat que inclou aptitud i habilitat, i el rendiment emocional representaria l’aprenentatge. Es dóna competència emocional quan una persona ha aconseguit un determinat nivell de rendiment emocional. Salovey i Mayer 1997.

 

3. Fisiologia de les emocions

 

3.1 Sistema nerviós central; 3.2 Sistema endocrí; 3.3 Sistema nerviós autònom

 

3.1. El sistema nerviós central

 
3.1.1. El cervell

Paul D. MacLean, metge nord-americà i neurocietífic, desenvolupa la seva teoria evolutiva del cervell triple, en què proposa que el cervell humà és en realitat tres cervells en un: el paleocòrtex o cervell reptilià, el mesocòrtex o cervell límbic i el neocòrtex o cervell racional.

D’acord amb aquesta visió, el cervell humà ha experimentat tres grans etapes d’evolució, de manera que existeix una jerarquia de tres cervells en un o cervell triple. Aquests tres cervells funcionen de manera integrada, la qual cosa significa que treballen junts, que hi ha transmissió de senyals d’un cervell cap als altres, i això permet la regulació emocional.

 

3.1.1.1. Paleocòrtex. El cervell reptilià

Està conformat per les parts més antigues del cervell humà, principalment l’hipotàlem i el tronc de l’encèfal, que segueixen operant en concordança amb un conjunt de programes que procedeixen dels primers rèptils que van donar origen més tard als mamífers. Segons McLean, aquest cervell es va originar fa més de 200 milions d’anys.

És el responsable dels instints bàsics de supervivència: desig sexual, recerca de menjar i reaccions del tipus fugida o lluita, i també és el responsable de respostes automàtiques. S’encarrega de regular altres sistemes i funcions com ara: sistema endocrí, sistema cardiovascular, sistema respiratori inconscient, sistema immunològic, la gana, la set, la temperatura corporal, l’atenció de supervivència, la vigília i la son.

 

3.1.1.2. Mesocòrtex. El cervell emocional o sistema límbic

També conegut com a cervell mitjà, està situat sota l’escorça cerebral i es va originar fa més de 120 milions d’anys. Va propiciar l’aparició dels primers mamífers superiors i constitueix el centre de l’emotivitat.

És l’encarregat de processar les diferents emocions i arxivar la memòria emocional. És on es situa la zona del plaer i del dolor, on es provoquen les vinculacions materno-filials i on s’ubiquen els sentits: l’olfacte i el tacte.

Les parts més importants del cervell emocional són: el tàlem, l’hipocamp i l’amígdala. L’amígdala es una massa en forma d’ametlla situada en ambdós costats de la part inferior de l’hipocamp. Adquireix molta importància en la regulació emocional, ja que està relacionada amb les sensacions d’ira, plaer, dolor, por, etc. És també el magatzem de la memòria emocional.

 

3.1.1.3. Neocòrtex. Cervell racional

Aquest cervell és l’últim que es va desenvolupar, fa un milió d’anys, i va afegir al cervell la capacitat de pensar de manera abstracta, més enllà del moment present; de comprendre les relacions globals existents i de desenvolupar un jo conscient i una complexa vida emocional.

És l’encarregat de la major part del pensament i la planificació, el llenguatge, la imaginació, la creativitat, la capacitat d’abstracció i la resolució de problemes.

Les parts més important del cervell racional, en relació amb la regulació de les emocions són: els lòbuls prefrontals i els lòbuls frontals.

Els lòbuls prefrontals tenen un paper fonamental en l’assimilació de les emocions, ja que poden moderar les reaccions emocionals i frenar els senyals del sistema límbic. Els lòbuls frontals, a més, tenen la funció de poder planificar plans d’actuació concrets per a situacions emocionals. Aquestes funcions prenen una importància vital a l’hora de regular les emocions.

 

3.2. El sistema endocrí

El sistema endocrí juga un paper força important en la regulació de les emocions, atès que respon als estímuls interns o externs que rep la persona a través de l’anomenat sistema neuroendrocrí, alliberant hormones que regulen l’equilibri i l’homeòstasi de l’organisme.

Algunes de les principals hormones que presenten aquesta relació amb efectes sobre la dimensió psicològica de la persona són:

  • Melatonina: Quan hi ha una menor segregació de melatonina augmenten els comportaments obsessius i possessius. Aquesta hormona s’allibera durant els períodes de silenci i foscor, la qual cosa permet la regeneració dels teixits neuronals.
  • Serotonina: Entre d´altres funcions, regula la gana, equilibra el desig sexual i controla la temperatura corporal, l'activitat motora i les funcions perceptives i cognitives. A més, intervé en altres neurotransmissors com la dopamina i la noradrenalina, relacionats amb l'angoixa, l’ansietat, la por o l’agressivitat.

    Està directament relacionada amb l'elaboració de melatonina, encarregada de la regulació del son. La serotonina augmenta al capvespre; indueix la son i roman elevada fins a la matinada, quan els seus nivells comencen a baixar. Actua com a rellotge intern del cos determinant els cicles de son i vigília mitjançant la coordinació de diverses funcions biològiques, com la temperatura corporal, l'hormona de l'estrès o cortisol, i els cicles del son. La correcta coordinació d'aquests 3 elements, la melatonina, la serotonina i el cortisol, permet dormir profundament i despertar amb sensació de descans.
  • Dopamina: És un neurotransmissor que es troba principalment al cervell i dirigeix el centre del plaer. És l’àrea que permet a la persona “gaudir de la vida”. Les amfetamines, l’alcohol i el tabac eleven els nivells de dopamina, però un excés de dopamina fa que el desig es converteixi en obsessió. L’estrès pot ser una causa del seu dèficit, que produeix abúlia i desmotivació. També fa que desaparegui el seu efecte com a analgèsic natural, que les activitats agradables normals no produeixin plaer.
  • Noradrenalina o norepinefrina: Com a principal neurotransmissor del sistema nerviós simpàtic, la seva funció principal és l’establiment dels nivells d’energia. Així doncs, provar de fer funcionar el cervell amb nivell baixos de noradrenalina és com voler moure un cotxe amb la bateria descarregada. Per tant, apareix el cansament, l’apatia i la letargia.
  • Cortisol: Permet a l’organisme adaptar-se a l’estrès lluitant o fugint, però l’excés afecta l’activitat normal del sistema immunitari i la interrupció del seu cicle farà molt difícil la conciliació de la son.

 

3.3. El sistema nerviós autònom

El sistema nerviós autònom també és conegut com a neurovegetatiu, involuntari o visceral. Regula funcions fonamentals que són en gran part independents de la consciència i relativament autònomes. Aquest sistema està estretament relacionat amb:

  • Els lòbuls frontal i prefrontal del neocòrtex, que relaciona l’activitat vegetativa i psíquica.
  • L’amígdala, on s’integra l’estat emocional i determinades funcions vegetatives.
  • L’hipotàlem, del qual depèn orgànicament el sistema nerviós autònom.

 

4. Què és una emoció i altres conceptes

La paraula emoció ve del llatí e (extern) i moció (movere/moviment); allò que ens impulsa a l’acció, el motor intern de la nostra vida. Es podria dir que l’emoció és energia que es produeix per combinació de processos neuroquímics (cervell reptilià), intrapsíquics (cervell límbic) i cognitius (cervell racional).

Les emocions són mecanismes adaptatius de naturalesa neurofisiològica que predisposen l’organisme a fer front a les variacions de l’estimulació ambiental externa o interna, amb funcions informatives, activadores i expressives. Són inconscients i la seva durada pot ser de segons, minuts o hores.

Com a mecanismes adaptatius, al llarg de l’evolució humana han tingut una funció d’adaptació al medi natural. Segons Sloman, filòsof i investigador sobre intel·ligència artificial i ciència cognitiva, “la necessitat d’enfrontar-nos a un món canviant i parcialment impredictible fa necessari que qualsevol sistema intel·ligent amb múltiples motius i capacitats limitades requereixi desenvolupar emocions per sobreviure”. Sense emocions no sobreviuríem perquè les emocions tenen una:

Funció Informativa: de les coses que estan succeint a l’entorn.
Funció Activadora: dels sistemes simpàtic i parasimpàtic.
Funció Expressiva: a través del nostre llenguatge verbal i no verbal.

 

Cal diferenciar l’emoció d’altres conceptes com:

  • Els sentiments, que són la sensació conscient d’una determinada reacció a una o diverses emocions. És l’emoció rumiada i allargada en el temps, pot durar anys o tota una vida.
  • L’estat d’ànim és una situació en què una emoció passa a ser un sentiment. Aquest es col·loca per sobre de tots els altres i ho impregna tot a la nostra vida.
  • La motivació és una aptitud. No és quelcom automàtic o reactiu com les emocions, i ve determinada d’una manera conscient i proactiva.
  • La passió es pot considerar una suma de tots els conceptes anteriors; les emocions, els sentiments, l’estat emocional i la motivació. És una espècie de síndrome on l’acció, la voluntat, etc., estan al seu servei.

 

 

4.1. Elements essencials de les emocions

 

  1. Canvis fisiològics: Quan una persona s’emociona, al cos es produeix una reacció fisiològica en la qual estan implicats diferents sistemes de l’organisme. Així doncs, poden aparèixer manifestacions com ara: la suor, la tremolor, el somriure, canvis al ritme cardíac, vermellor de la pell, eriçament dels pèls, segregació hormonal, etc.
  2. Reacció a l’entorn i tendència a l’acció: Les emocions provoquen una sèrie de canvis fisiològics que permeten preparar el cos per passar a l’acció, és a dir, per donar una resposta d’adaptació a l’entorn. Allò que mobilitza és allò que emociona, sense emoció no hi ha acció.
  3. Experiència subjectiva de les vivències que generen l’emoció: Les persones, com a subjectes, sempre tenen una mirada subjectiva de les circumstàncies i aquesta subjectivitat ve donada per l’experiència, la cultura, l’educació, els prejudicis, etc. Aquesta subjectivitat mai no es pot jutjar; cada persona interpreta les situacions des de la seva pròpia visió del món. En moltes ocasions, una única vivència pot generar més d’una emoció alhora.
  4. Anàlisi i processament de la informació: Quan es produeix una circumstancia tant externa (fet) com interna (pensament) significativa per a nosaltres, se’ns genera una emoció. Quan pensem sobre aquesta emoció, podem experimentar una sensació agradable o desagradable. Les emocions no són ni bones ni dolentes, no són positives ni negatives, són útils.

 

 

5. Principis per a una bona regulació emocional

Hi ha una sèrie de conceptes a tenir en compte en relació amb la regulació emocional:

  • És possible regular les emocions. Abans, el que cal és ser conscient de quines són les circumstàncies de la nostra vida i acceptar-les.
  • Per a una bona regulació emocional el primer pas és identificar les emocions, per després acceptar-les i finalment regular-les.
  • Ajuda a regular les emocions: donar-se permís per escoltar-les, sentir-les i donar-los sortida; sense que prenguin el protagonisme.
  • Quan s’és capaç d’expressar les emocions som nosaltres mateixos, no es neguen i tampoc no es manifesten amb incontinència emocional.
  • La regulació emocional dóna poder en comptes de fer a la persona més dèbil, com a vegades es pensa.
  • Les emocions i la seva regulació són una molt bona eina per a l’autoconeixement.
  • Quan es neguen les emocions, ens convertim en persones més dèbils i poden aparèixer signes de bloquejos emocionals, ansietats, estrès, etc.
  • El sofriment psíquic no prové de les emocions i sentiments que s’expressen i regulen, sinó dels que es rebutgen.

 

 

6. Emocions bàsiques i la seva regulació saludable

Paul Ekman, catedràtic de psicologia de la Universitat de San Francisco, argumenta que les emocions bàsiques i la seva expressió és quelcom innat i producte de l’evolució.

Les persones, davant qualsevol situació que pugui generar una emoció o diverses, han de tenir en compte cadascun dels següents aspectes que hi estan vinculats: emoció, vivència, necessitat, reacció, funció i regulació emocional.

 

  • Emoció: Reacció afectiva, en general intensa, provocada per un factor extern o pel pensament (vivència), que es manifesta per una commoció orgànica més o menys visible.
  • Vivència: Experiència viscuda per la persona davant d’una circumstància que tant pot ser externa (fet) com interna (pensament). Aquesta vivència mai no ha de ser jutjada ni qüestionada, és el que viu la persona des de la seva visió del món.
  • Necessitat: Allò de què la persona no pot passar-se, no pot prescindir-ne en aquell moment davant l’emoció experimentada.
  • Reacció: Resposta automàtica per a la qual està preparat el cervell. Aquestes reaccions en ocasions poden comportar conseqüències desagradables. Si la persona es queda lligada a la reacció, pot acabar entrant en una situació de segrest emocional.
  • Funció: Acció pròpia i característica de l’emoció.
  • Regulació emocional: Resposta saludable que es pot donar des del conscient fent un entrenament adequat; regular l’emoció no vol dir solucionar un problema, sinó donar temps per preparar la resposta des del neocòrtex o cervell racional.

 

 

En relació amb les emocions bàsiques es poden trobar diferents classificacions de diversos autors. El model que presentem aquí és el proposat per Herminia Gomà, psicòloga i coach (entrenadora) que treballa les següents:

6.1 La por, 6.2 La ràbia, 6.3 La tristesa, 6.4 La vergonya, 6.5 La culpa, 6.6 L’amor i 6.7 L’alegria.

 

6.1. La por i algunes estratègies per donar-hi respostes saludables

La por és una emoció que se sent quan la persona interpreta una situació com a perillosa. Les reaccions poden ser fugir, atacar, defensar-se, etc. La seva funció és la supervivència de l’espècie i la seva regulació emocional és la confiança.

Aspectes vinculats a la por

  • Emoció: Por
  • Vivència: Perill real o imaginari
  • Necessitat: Protecció
  • Reacció: Fugida, atac, defensa, evitació, paràlisi, bloqueig
  • Funció: Supervivència
  • Regulació emocional: Confiança

 

Estratègies per regular la por.

  1. Preguntes d’autoreflexió que poden ajudar a identificar, acceptar i regular la por
    • Quins perills em comporta aquesta situació?
    • Quines sensacions corporals estic sentint?
    • A quina part del meu cos ho sento?
    • Què m’amenaça?
    • Què m’està ofegant?
    • De què m’estic amagant?
    • De què m’estic protegint?
    • Què m’està protegint?
    • A qui estic protegint?
    • De què estic fugint?
    • De què puc deixar de fugir?
    • Amb què estic atacant?
    • De què m’estic defensant?
    • Què em paralitza?
    • Què estic evitant?
    • Què estic postergant?
    • De què tinc por?
    • En qui vull confiar?
    • En què vull confiar?
    • Què em mou a confiar?
    • De què m’estic alliberant?
    • Com em sento en connectar amb la confiança?
    • Què estic aprenent?
  2. Com es pot millorar la confiança?

    Confiar en un mateix i en els altres és la regulació emocional de la por. Aquí es proposen algunes estratègies per millorar la confiança en un mateix i fomentar la confiança en els altres.
    • Revisar el diàleg intern davant les situacions de por. Què et dius a tu mateix? Utilitzar un llenguatge positiu amb un mateix i amb els altres.
    • Formular els objectius en positiu, dividir-los en petits reptes, que siguin assolibles i que depenguin d’un mateix.
    • Per generar autoconfiança s’ha de posar el focus en la tasca a fer, és a dir, el primer pas que s’ha de fer per aconseguir un objectiu (els petits reptes). Si es posa el focus en el resultat del què es vol aconseguir, es genera estrès.
    • Fugir d’expectatives altes a curt termini.
    • Revisar regularment o segons el que s’hagi planificat, el que es va assolint i què és el que falta per millorar.
    • Fomentar l’autosuperació versus les comparacions amb altres persones.
    • Fomentar la disciplina i l’esforç versus el perfeccionisme.
    • Fomentar l’atenció en el que ja es té de positiu versus l’autocrítica destructiva.
    • Reconèixer les coses positives en les altres persones, que és una manera d’autoreconeixement i, per tant, una font d’autoconfiança.
    • Veure els errors com una necessitat per a la millora versus una font de culpabilitat. Sense errades no hi ha aprenentatge ni millora.
    • Connectar amb experiències (tornar-se a posar en aquella situació, en com ens vam sentir i com vam actuar) en què vam sentir por i vam confiar en nosaltres mateixos.

 

Conceptes de la família de la por

Hi ha emocions derivades d’altres que no són bàsiques; poden ser barreja de dues emocions bàsiques o emocions secundàries. En el cas de la por, se’n deriva:

  • Alarma
  • Angoixa
  • Ansietat
  • Aversió
  • Desconfiança
  • Ensurt
  • Espant
  • Feresa
  • Fòbia
  • Gelosia
  • Pànic
  • Recel
  • Sospita
  • Suspicàcia
  • Temor
  • Terror
  • Timidesa

 

6.2 La ràbia i algunes estratègies per donar-hi respostes saludables

La ràbia és una emoció que se sent quan la persona interpreta una situació com a injusta. La reacció és atacar: colpejant, cridant, insultant, etc. La seva funció és generar canvis i la regulació emocional és desfogar-la.

Aspectes vinculats

  • Emoció: Ràbia
  • Vivència: Injustícia
  • Necessitat: Ratificació (a la causa)
  • Reacció: Atacar, colpejar, expulsar, cridar, enrabiar-se, insultar, agredir
  • Funció: Canvi personal, familiar o social
  • Regulació emocional: Desfogar

 

Estratègies per regular la ràbia

  1. Preguntes d’autoreflexió que poden ajudar a identificar, acceptar i regular la ràbia
    • Què té d’injusta aquesta situació per a mi?
    • On sento el malestar?
    • Què necessito expulsar?
    • Com em fa sentir aquesta situació?
    • Què m’ofega?
    • Davant de què em sento impotent?
    • D’aquesta situació, què és el que més m’exaspera?
    • Què vull reivindicar?
    • Què vull que entenguin?
    • Què m’està frustrant?
    • Què m’agradaria colpejar?
    • Què és el que no m’estan escoltant?
    • Aquesta situació, en quin rol em col·loca?
    • Si no tingues por, com expressaria el que sento?
    • En què sento que no em donen suport?
    • Què em fa ràbia?
    • Quin paper vull prendre?
    • Què vull expressar?
    • Què estic desfogant?
    • Què sento en poder desfogar-me?
    • Què estic acceptant?
    • De què estic prenent consciència?
  2. Què es pot fer davant la ràbia pròpia i aliena?La regulació emocional de la ràbia és desfogar-la de manera saludable, per poder fer-ho és aconsellable:
    • Ser conscients de què se sent, on se sent i com s’expressa.
    • Deixar sortir aquesta emoció a través d’activitats que permetin expulsar-la i que més s’adeqüin a les preferències de cada persona, com ara: fer esport o altres activitats que comportin un grau variable d’exercici físic; escriure tot el que se sent; contactar amb alguna persona que escolti la vivència i els sentiments sense jutjar ni donar consells; colpejar algun objecte sense fer-se mal ni fer mal als altres; cantar; ballar, etc.

 

Altres estratègies per regular la ràbia són:

  • De manera immediata

    Aquestes estratègies no resolen el problema que origina la ràbia, però dóna a la persona la capacitat de prendre el control de la situació i decidir quina resposta hi vol donar.
    • Comptar fins a 10.
    • Respirar profundament, fent respiracions abdominals.
    • Allunyar-se de la situació que produeix la ràbia, si és possible.
    • Revisar el llenguatge intern, és a dir, què em dic davant d’aquesta situació? Enviar-se missatges del tipus: tranquil, importarà això d’aquí a 6 mesos?
    • Desviar l’atenció cap una altra qüestió més agradable.
  • A curt termini

    Una vegada la persona està més calmada, pot examinar com se sent en relació amb la situació en particular.
    • Prendre consciència de la causa: amb qui em passa? En quines situacions? És freqüent i/o repetitiu? Si no s’afronta o es deixa de costat, els sentiments no desapareixeran.
    • Si es reacciona en comptes de donar una resposta més responsable i madura a la situació, cal fer-se preguntes del tipus: què pensaria algú que veiés aquesta situació des de fora? Aquesta situació és tan dolenta com per treure’m de polleguera?
    • Demanar a algú de confiança el seu punt de vista pot proporcionar altres maneres de veure la situació.
    • Revisar el diàleg intern, és a dir, què em dic davant d’aquesta situació?
    • Ser conscients de l’actitud davant la situació i vers als altres implicats, si s’escau: judicis, etiquetatges, etc.
    • Relativitzar les situacions: a vegades és fàcil prendre massa seriosament problemes menors.
  • A llarg termini

    Aquestes estratègies necessiten més temps, esforç i entrenament, però la finalitat és la regulació i l’educació emocional davant la ràbia.
    • Prendre consciència dels signes d’alarma inicials per tal d’actuar abans d’arribar al segrest emocional. Aquests signes poden ser: forts batecs cardíacs, tensió al pit o la mandíbula, sensació de ressentiment, irritació, entre d’altres.
    • Parlar amb algú de confiança que pugui ajudar a avaluar les situacions amb més claredat, ja que la reactivitat pot ser un signe d’un altre problema a resoldre.
    • Quan no es poden controlar les circumstàncies que generen la ràbia, com pèrdua de la feina, separacions, malalties, etc., es pot veure quines estratègies han desenvolupat altres persones en situacions similars per gestionar aquestes situacions amb èxit.
    • Aprendre estratègies sobre pensament saludable, resolució de problemes, gestió de conflictes, potenciar l’autoestima, l’assertivitat, etc.
    • Practicar hàbits saludables en les activitats de la vida diària com ara l’alimentació, la son, l’exercici físic, etc.
    • Si se sent frustració quan els altres no actuen com un desitja, cal recordar que no és possible controlar els comportaments dels altres, només es poden controlar els comportaments d’un mateix i les reaccions pròpies davant d’aquests comportaments.

 

De la família de la ràbia

Hi ha emocions derivades d’altres que no són bàsiques; poden ser barreja de dues emocions bàsiques o emocions secundàries. En el cas de la ràbia, se’n deriva:

  • Acarnissament
  • Agressivitat
  • Arravatament
  • Còlera
  • Crueltat
  • Despit
  • Disgust
  • Empipament
  • Enemistat
  • Enuig
  • Fàstic
  • Fúria
  • Frustració
  • Indignació
  • Ira
  • Menyspreu
  • Odi
  • Ofensa
  • Rebel·lió
  • Rebuig
  • Renúncia
  • Ressentiment

 

6.3 La tristesa i algunes estratègies per donar-hi respostes saludables

La tristesa és una emoció que se sent quan la persona interpreta una situació com una pèrdua. La reacció és sentir abatiment, ganes de plorar, aïllar-se, etc. La seva funció és la cohesió i la regulació emocional és consolar aquesta tristesa.

Aspectes vinculats

  • Emoció: Tristesa
  • Vivència: Pèrdua
  • Necessitat: Compensació
  • Reacció: Abatiment, encongiment, plor, aïllament
  • Funció: Cohesionar
  • Regulació emocional: Consolar

 

Estratègies per regular la tristesa

  1. Preguntes d’autoreflexió que poden ajudar a identificar, acceptar i regular la tristesa
    • Què he perdut en aquesta situació?
    • On sento el malestar?
    • Què necessito plorar?
    • Com em fa sentir aquesta situació?
    • Que m’entristeix?
    • Davant de què em sento desemparat?
    • Qui voldria que m’oferís consol?
    • Quines conseqüències té per a mi aquesta pèrdua?
    • Què vull recuperar?
    • Què vull que comprenguin?
    • Què m’està fent mal?
    • Què m’agradaria plorar?
    • Què és el que no m’ajuda a trobar el consol?
    • Quin dol no em permeto fer?
    • En què busco consol?
    • Què és el que no estic acceptant?
    • Què em fa estar trist?
    • Com vull consolar aquesta tristesa?
    • Què em permeto?
    • Què estic acceptant?
    • Què sento en reconèixer que estic de dol?
    • A què estic agraït?
    • De què estic prenent consciència?
  2. Què es pot fer davant la tristesa pròpia i aliena?
    • Ser conscients de què se sent, on se sent i com s’expressa.
    • Permetre l’expressió d’aquesta emoció a traves del plor, l’abatiment, etc., reforçant i estimulant aquest comportament.
    • Fomentar el consol de la tristesa demanant abraçades i/o oferint abraçades a les persones que estan en situació de dol. Això permet la cohesió entre les persones. No demanar consol genera aïllament.
    • Si es plora perquè se sent ràbia, es produeix una inadequada regulació de la ràbia i genera confusió entre ràbia i tristesa.

La tristesa és una emoció que es pot confondre amb la ràbia. Una tristesa que no es reguli adequadament, és a dir, que no se li doni l’espai per elaborar el dol i plorar, pot acabar generant ràbia.

 

De la família de la tristesa

Hi ha emocions derivades d’altres que no són bàsiques, poden ser barreja de dues emocions bàsiques o emocions secundàries. En el cas de tristesa, se’n deriva:

  • Abandonament
  • Aflicció
  • Aïllament
  • Compassió
  • Congoixa
  • Desànim
  • Desconsol
  • Dolor
  • Enyorança
  • Frustració
  • Llàstima
  • Malestar
  • Melancolia
  • Misericòrdia
  • Nostàlgia
  • Passivitat
  • Pena
  • Pesar
  • Soledat

 

6.4 La vergonya i algunes estratègies per donar-hi respostes saludables

La vergonya és una emoció que se sent quan la persona interpreta una situació fent un judici moral sobre si mateixa que no està en coherència amb els seus valors personals. La reacció és envermelliment, sensació de fracàs, tenir ganes d’amagar-se, etc. La seva funció es generar consciència interna i la regulació emocional és perdonar-se. Tot i que en aquest model es considera la vergonya una emoció bàsica, hi ha altres autors que la consideren una emoció secundària o derivada.

 

Aspectes vinculats

  • Emoció: Vergonya
  • Vivència: Judici moral
  • Necessitat: Desaparèixer
  • Reacció: Envermelliment, fugida, inquietud, sensació de fracàs, necessitat d’amagar-se
  • Funció: Consciencia moral interna
  • Regulació emocional: Perdonar-se

 

Estratègies per regular la vergonya

  1. Preguntes d’autoreflexió que poden ajudar a identificar, acceptar i regular la vergonya
    • Quina opinió tinc de mi mateix?
    • On sento el malestar?
    • Què estic amagant?
    • Com em fa sentir aquesta situació?
    • Què m’està dient de mi mateix?
    • Què em fa por descobrir?
    • Quina etiqueta m’he penjat?
    • Davant de què em sento jutjat?
    • D’aquesta situació, què és el que més vergonya em fa?
    • Què estic evitant expressar?
    • Què vull aparentar?
    • Quina imatge vull projectar?
    • Què és el que no accepto de mi?
    • Com m’estic jutjant?
    • Com m’estic castigant?
    • De què m’avergonyeixo?
    • Quina etiqueta vull canviar?
    • Què necessito acceptar?
    • Què necessito perdonar-me?
    • De què necessito alliberar-me?
    • De què estic prenent consciència?
  2. Què es pot fer davant la vergonya pròpia i aliena.
    • Ser conscients de què se sent, on se sent i com s’expressa.
    • Ser conscients de les etiquetes i dels judicis morals que les persones fem sobre nosaltres mateixes.
    • Ser capaços de perdonar-nos a nosaltres mateixos quan no s’està a l’altura de les circumstàncies i ens hem decebut a nosaltres mateixos.
    • Comprendre que la perfecció no existeix i acceptar qui som.
    • Quan s’adquireix la competència per perdonar-se a un mateix, es pot perdonar els altres.

 

De la família de la vergonya

Hi ha emocions derivades d’altres que no són bàsiques, poden ser barreja de dues emocions bàsiques o emocions secundàries. En el cas de la vergonya, se’n pot derivar:

  • Abandonament
  • Aflicció

 

6.5 La culpa i algunes estratègies per donar-hi respostes saludables

La culpa és una emoció que se sent quan la persona interpreta una vivència en què ha comès un error o equivocació. La reacció és controlar el dany, la desaprovació, el “hauria d’haver fet”, etc. La seva funció és generar consciència externa i la regulació emocional és l’aprenentatge. Tot i que en aquest model es considera la culpa una emoció bàsica, hi ha altres autors que la consideren una emoció secundària o derivada.

Aspectes vinculats

  • Emoció: Culpa
  • Vivència: Error/Equivocació
  • Necessitat: Reparar
  • Reacció: Controlar el dany, desaprovació, actitud d'"hauria d’haver..."
  • Funció: Consciència externa
  • Regulació emocional: Aprendre

 

Estratègies per regular la culpa

  1. Preguntes d’autoreflexió que poden ajudar a identificar, acceptar i regular la culpa
    • Quin error he comès en aquesta situació?
    • On sento el malestar?
    • Què necessito reparar?
    • Com em fa sentir aquesta situació?
    • Com em fa sentir haver-me equivocat?
    • Quines conseqüències ha tingut el meu error per a altres persones?
    • Què m’estic negant?
    • En què he fallat?
    • A qui crec que he fallat?
    • Quines implicacions té aquest error en aquest moment de la meva vida?
    • Què crec que hauria d´haver fet?
    • Què sento en no haver-ho pogut controlar?
    • Què vull revisar?
    • De què em sento culpable?
    • Què he de reparar?
    • Què vull corregir?
    • Què estic aprenent?
    • Què sento en poder aprendre d’aquesta situació?
    • Què em permet aquest aprenentatge?
    • De què estic prenent consciència?
  2. Què es pot fer davant la culpa pròpia i aliena.
    • Ser conscients de què se sent, on se sent i com s’expressa.
    • Una vegada identificada la culpa, les preguntes potenciadores que permeten regular aquesta culpa són: què necessito aprendre d’aquesta situació? I què necessito aprendre de mi mateix?
    • Demanar disculpes de manera rutinària i no fer cap aprenentatge, no capacita per reparar el mal fet o per no tornar-lo a fer.
    • Sentir-se malament i no fer cap aprenentatge, no capacita per reparar el mal fet o per no tornar-lo a fer.
    • Aprendre i no tornar a cometre el mateix error evita tornar a sentir-se culpable.

 

6.6 L’amor i algunes estratègies per donar-hi respostes saludables

L’amor és una emoció que se sent quan la persona interpreta una vivència com una ofrena. La reacció és plenitud, èxtasi, serenitat i passió, i la seva funció és la transcendència. La regulació emocional és la justa correspondència d’aquest amor. Tot i que en aquest model es considera que l’amor és una emoció bàsica, hi ha altres autors que la consideren una emoció secundària o derivada.

Aspectes vinculats

  • Emoció: Amor
  • Vivència: Ofrena
  • Necessitat: Donar, oferir
  • Reacció: Plenitud, èxtasi, serenitat, passió
  • Funció: Transcendència
  • Regulació emocional: Correspondència justa


Estratègies per regular l’amor

  1. Preguntes d’autoreflexió que poden ajudar a identificar, acceptar i regular l’amor
    • Què dono a aquesta situació? Què em dóna a mi?
    • Com em fa sentir aquesta situació?
    • Com està afectant aquesta situació a la meva autoestima?
    • Què m’està costant rebre?
    • Què és el que no m’estan retornant?
    • Quin reconeixement necessito?
    • Què estan rebutjant?
    • Què estic rebutjant?
    • Què em falta?
    • Què m’estic quedant?
    • Què necessito que m’agraeixin?
    • Quina valoració rebo?
    • Què espero a canvi del que dono?
    • De quina manera expresso el meu amor?
    • Quines proves d’amor rebo?
    • Quina correspondència necessito?
    • Què m’està oferint aquesta situació?
    • Què li ofereixo jo a aquesta situació?
    • Què m’estic donant a mi mateix?
    • Què sento quan em dono amor?
    • De què estic prenent consciència?
  2. Què es pot fer en relació amb l’amor que sentim i amb el que senten els altres?
    • Ser conscients de què sentim, on ho sentim i de com ho expressem.
    • L’amor sempre necessita correspondència. Es pot expressar de moltes maneres: amb detalls materials, expressió de sentiments mutus, sentint-se bé per alguna cosa que es fa, etc.
    • L’amor és fa present en l’acció a través de les proves d’amor que cerquen el benestar d’una altra persona, animal o cosa.
    • És important estar atent a les proves d’amor que es reben d’altres persones, aquesta serà la manera més idònia d’oferir-les a l’altra persona, i per tant, la millor manera de retornar-li proves d’amor.
    • La intensitat en què es donen i reben proves d’amor també ha d’estar en harmonia, ja que si es rep més del que es dóna o si es dóna més del que es rep, no es produeix una correcta regulació d’aquesta emoció.
    • En qüestió de gènere és diferent la manera que expressen l’amor els homes i les dones. Generalment, les dones necessiten petits reconeixements diaris i els homes un gran reconeixement, però no tan sovint.

 

De la família de l’amor

Hi ha emocions derivades d’altres que no són bàsiques, poden ser barreja de dues emocions bàsiques o emocions secundàries. En el cas de l’amor, se’n pot derivar:

  • Acceptació
  • Adoració
  • Afecte
  • Afinitat
  • Àgape
  • Altruisme
  • Amabilitat
  • Atracció
  • Compassió
  • Confiança
  • Cordialitat
  • Devoció
  • Empatia
  • Enamorament
  • Estima
  • Gratitud
  • Intimitat
  • Respecte
  • Simpatia
  • Solidaritat
  • Tendresa
  • Veneració

 

6.7 L’alegria i algunes estratègies per donar-hi respostes saludables

L’alegria és una emoció que se sent quan la persona interpreta una vivència com un guany. La reacció és saltar, cridar, cantar, eufòria, etc., la seva funció és la facilitació, la regulació emocional és poder compartir-la.

Aspectes vinculats

  • Emoció: Alegria
  • Vivència: Guany
  • Necessitat: Expressar
  • Reacció: Saltar, cridar, cantar, eufòria, etc.
  • Funció: Facilitació
  • Regulació emocional: Compartir

 

Estratègies per regular l’alegria

  1. Preguntes d’autoreflexió que poden ajudar a identificar, acceptar i regular l’alegria
    • Què guanyo amb aquesta situació?
    • Com em fa sentir aquesta situació?
    • Què es el que estic guanyant amb aquesta situació?
    • Què m’està costant compartir?
    • Què m’està impedint alegrar-me?
    • Què és el que no volen compartir amb mi?
    • Amb qui vull compartir la meva alegria?
    • Què m’està impedint compartir-la?
    • Quin repte he superat?
    • Què és el que més em satisfà?
    • Què m’alegra més?
    • Què vull celebrar?
    • Com ho compartiré?
    • Què diu de mi?
    • De què estic prenent consciència?
  2. Què es pot fer en relació amb l’alegria que sentim i amb la que senten els altres?
    • Ser conscients de què sentim, on ho sentim i de com ho expressem.
    • L’alegria necessita ser compartida amb els altres per poder fer una bona regulació d’aquesta emoció.
    • Quan no es pot compartir l’alegria, es pot generar malestar.
    • És important crear situacions que permetin viure i experimentar moments d’alegria.

 

De la família de l’alegria

Hi ha emocions derivades d’altres que no són bàsiques, poden ser barreja de dues emocions bàsiques o emocions secundàries. En el cas de l’alegria, se’n pot derivar:

  • Adelitament
  • Alleujament
  • Diversió
  • Entusiasme
  • Sotrac
  • Estar content
  • Eufòria
  • Exultació
  • Gaubament
  • Gaudi
  • Humor
  • Joia
  • Plaer
  • Satisfacció

 

p Llegir més...

18 Valoracions, valoració mitja 4,4 de 5.

12345
Guardant valoració... Guardant valoració...

Última modificació: 28/07/16 11:38h