Autor/a
+

Informació pràctica

S'utilitzen per a
pP@)

  1. Els analgèsics 
  2. Fàrmacs analgèsics coadjuvants o coanalgèsics 

 

1. Els analgèsics 

 

Els analgèsics es prescriuen per alleujar el dolor i per fer-ho s’aconsella usar l’escala analgèsica del dolor proposada per l’Organització Mundial de la Salut (OMS). És un esquema en què es col·loquen els medicaments per tractar el dolor en ordre ascendent segons la potència analgèsica que tinguin, o sigui la capacitat per eliminar el dolor en funció de la dosi. Així un fàrmac serà més potent que un altre si és capaç d’eliminar el mateix dolor amb una dosi menor. 


Segons aquesta escala, els primers analgèsics que s’aconsellen són els del primer esglaó, els analgèsics sense opiacis. Si el dolor no remet es passarà als analgèsics del segon esglaó: els opioides dèbils o menors (com ara el tramadol o la codeïna) en combinació amb els del primer esglaó, és a dir, els AINE o el paracetamol. Si malgrat això la persona continua sentint dolor, es passarà al tercer esglaó, en què hi haurà els opioides potents o majors (com per exemple, la morfina o el fentanil) combinats amb els del primer esglaó.

No s’han d’usar mai dos opioides alhora ja que això no s’ha demostrat que sigui eficaç per controlar el dolor i en canvi potencia l’aparició d’efectes secundaris. Per tant, quan es passa al tercer esglaó, els opioides potents o majors, es combinen amb AINE o paracetamol, no amb opioides dèbils o menors

 

 

2. Fàrmacs analgèsics coadjuvants o coanalgèsics

En qualsevol d’aquests esglaons es pot afegir al tractament una sèrie de fàrmacs anomenats analgèsics coadjuvants o coanalgèsics, sobretot en malalties cròniques greus. Els coanalgèsics són un grup molt heterogeni de fàrmacs la característica comuna dels quals és que encara que no són analgèsics en sentit estricte, resulten eficaços per alleujar determinats tipus de dolor. Aquests fàrmacs actuen contra el dolor sense modificar les vies que segueix l’organisme per desencadenar la resposta dolorosa, ja que actuen sobre altres factors que contribueixen a augmentar el dolor o a prolongar-lo en el temps, com la inflamació, l’ansietat, els problemes digestius, etc.

En qualsevol cas, tant els analgèsics com els coanalgèsics, igual que tots els medicaments, s’han de prendre en les dosis necessàries per a cada persona i cada situació, per això aquestes dosis s’han d’ajustar individualment. El dolor es pot modificar per múltiples factors, amb la qual cosa les dosis poden variar de manera important d’una persona a una altra.

 

 

p Llegir més...

Com actuen en l'organisme
pP@)

  1. Analgèsics no opioides 
  2. Analgèsics opioides

 

1. Analgèsics no opioides 

 

1.1. Antiinflamatoris no esteroïdals (AINE)

 

 

Quan apareix una lesió en un teixit del cos, l’organisme posa en marxa una sèrie de reaccions encaminades a avisar el cervell que hi ha alguna cosa que no està funcionant bé. Això és molt important ja que si, per exemple, s’està fent un exercici massa intens, el dolor dels músculs ajudarà a modificar aquesta intensitat i així s’evitaran lesions. Però un dolor massa intens o mantingut ja no és útil, i no només això sinó que, a més, resulta perjudicial. Els AINE interrompen aquesta sèrie de reaccions encadenades i eviten que es formin unes substàncies responsables del dolor, la inflamació i la febre. És per aquest motiu que la majoria de fàrmacs d’aquest grup són capaços d’actuar no només sobre el dolor, sinó també sobre la inflamació dels teixits i la febre.

Aquests medicaments actuen de manera ràpida i calmen o eliminen el dolor, però no la causa, que ha de ser tractada amb altres fàrmacs; per exemple, una persona té una infecció a la gola i a més de febre i malestar té dolor. Els AINE, com l’àcid acetilsalicílic, eliminaran temporalment el mal de coll, però no eliminaran la infecció. De fet, el més probable és que mentre duri la infecció, la persona s’hagi de prendre analgèsics d’aquest grup per atenuar el mal i deixi de necessitar-los quan desaparegui la infecció.

Aquests fàrmacs tenen sostre analgèsic, és a dir, arriba un moment en què augmentar-ne la dosi no modificarà significativament la intensitat del dolor. En la major part dels AINE, prendre més del doble de la dosi mínima eficaç ja no és útil per tractar el dolor si encara no ha desaparegut, i l’únic resultat és que augmenta la probabilitat que apareguin efectes secundaris. Això no vol dir que aquests analgèsics no siguin eficaços, de fet són capaços de controlar gran part dels mals que les persones pateixen de forma habitual, com ara els mals de cap, de coll, dolors articulars, dolors musculars, dentals, còlics renals o dolors oncològics en les fases inicials.

Bona part dels AINE produeixen un efecte ràpid sense amb prou feines efectes secundaris, que habitualment només apareixen quan la persona els pren durant un període de temps llarg.

 

1.2. Paracetamol

El mecanisme d’acció del paracetamol, malgrat que se n’ha estès molt l’ús, no és ben conegut. Es creu que actua a nivell central i inhibeix la formació de prostaglandines, que són substàncies mediadores del dolor. Aquesta inhibició confereix al paracetamol un efecte analgèsic, però no antiinflamatori com els AINE. En qualsevol cas el paracetamol és un analgèsic eficaç en el control dels dolors en els quals el component inflamatori no sigui el principal desencadenant. Els efectes secundaris del paracetamol vénen derivats de la toxicitat que té sobre el fetge, en dosis properes a les que es consumeixen habitualment. Això és especialment important en persones amb malalties hepàtiques, en les quals l’ús del paracetamol estaria desaconsellat.

 

 

2. Analgèsics opioides

2.1. Opioides dèbils o menors

Aquests medicaments s’utilitzen quan la intensitat del dolor és moderada o quan l’efecte dels analgèsics no opioides no aconsegueix controlar-lo del tot. De fet, si quan es prenen analgèsics no opioides sols no s’aconsegueix controlar el dolor, el més habitual és que s’hi afegeixi algun opioide menor, com ara el tramadol o la codeïna. Per exemple, si una persona pren un analgèsic no opioide per dolor, per exemple, en una ferida quirúrgica, però tot i així el dolor es manté en un nivell que interfereix de manera important en les activitats de la vida diària, a l’analgèsic no opioide ja prescrit se li afegirà un altre fàrmac del grup dels opioides dèbils o menors. Com tots els analgèsics, els opioides dèbils són capaços d’eliminar el dolor, però no la causa que el motiva.

Els opioides dèbils o menors tenen sostre analgèsic (el màxim efecte que pot produir un fàrmac), de manera que a partir d’una dosi determinada, encara que l’augmentem no farà que redueixi significativament el dolor. Quan el dolor no desapareix tot i combinar analgèsics no opioides amb opioides dèbils o menors, el procediment habitual, segons l’escala analgèsica de l’OMS, és canviar aquests últims per un fàrmac del grup següent, en aquest cas, per un opioide potent o major.


2.2. Opioides potents o majors

Aquests medicaments s’utilitzen quan la intensitat del dolor és gran i el tractament amb analgèsics no opioides sols o juntament amb opioides dèbils o menors no és capaç de controlar-lo. El més freqüent és combinar-los amb analgèsics no opioides.

Els opioides potents o majors no tenen sostre analgèsic, és a dir, un augment de la dosi es correspondrà sempre amb un augment de l’alleujament del dolor, és per això que hi ha marge per augmentar la dosi d’opioides amb la finalitat de controlar el dolor. De fet, les limitacions per no augmentar la dosi dels opioides potents o majors no acostuma a ser el mal control del dolor, sinó l’aparició d’efectes adversos.

p Llegir més...

Com prendre'ls
pP@)

  1. Analgèsics no opioides 
  2. Analgèsics opioides

 

1. Analgèsics no opioides

 

 

1.1. Antiinflamatoris no esteroïdals (AINE)

Quasi tots els fàrmacs d’aquest grup s’administren per via oral. També hi ha presentacions per administrar-los per via rectal (diclofenac, naproxèn) i per via intravenosa (metamizol, ketorolac, dexketoprofèn).

 

1.2. Paracetamol

Es pot administrar per via oral en forma de pastilles o xarops (presentació que permet ajustar més bé la dosi i que s’usi en nens). Hi ha presentacions intravenoses d’ús quasi únicament hospitalari.

 

2. Analgèsics opioides

2.1. Opioides dèbils o menors 

La gran majoria dels fàrmacs d’aquest grup s’administren per via oral, com ara el tramadol i la codeïna. El tramadol es pot administrar també per via intravenosa (sempre per part de professionals de la salut). 

 

2.2. Opioides potents o majors

Els opioides potents o majors es poden administrar de formes diferents: per via oral (oxicodona, morfina, metadona), sublingual (buprenorfina), transdèrmica en forma de pegats (fentanil, buprenorfina), subcutània (morfina), intravenosa (morfina, metadona, fentanil, meperidina) o rectal (morfina).

p Llegir més...

Efectes secundaris
pP@)

Com succeeix amb tots els medicaments, els analgèsics, a més d’efectes beneficiosos, poden causar efectes secundaris (també anomenats efectes perjudicials o reaccions adverses). L’aparició, tipus, intensitat i durada dependrà de múltiples i diversos factors relacionats tant amb el fàrmac com amb la persona que el rep. 

  1. Analgèsics no opioides
  2. Opioides

 

1. Analgèsics no opioides

 

 
1.1. Antiinflamatoris no esteroïdals (AINE) 
  • Efectes sobre l’aparell digestiu

    Els efectes secundaris dels antiinflamatoris no esteroïdals (AINE) sobre l’aparell digestiu es produeixen perquè, a més d’evitar la formació de substàncies que l’organisme produeix per iniciar la resposta dolorosa, la febre o la inflamació, redueixen també la producció d’altres substàncies que protegeixen la mucosa gàstrica, que és la capa més superficial de l’estómac, i que eviten que aquesta mucosa s’erosioni pels àcids que produeix el propi estómac, que són imprescindibles per digerir els aliments. Quan es prenen aquests medicaments durant períodes curts de temps (com ara dies o setmanes), aquests efectes secundaris acostumen a ser pràcticament inexistents o lleus i són de caràcter reversible. Tot i així, quan es prenen durant períodes de temps llargs (durant mesos o anys), o es tracta de persones més grans de 65 anys o persones amb problemes digestius previs (com ara úlceres a l’estómac o a l’intestí), o es prenen conjuntament amb altres medicaments que també poden afectar l’estómac (com ara els corticoides), els AINE poden causar nàusees, molèsties o mal d’estómac, ocasionalment diarrea i, rarament, hemorràgia digestiva per erosions a la mucosa de l’estómac o intestí, que es manifesta en forma de vòmits de sang, vòmits de color fosc o deposicions (femta) de color negre. És per això que en aquests casos estaria indicat afegir un altre fàrmac capaç de protegir la mucosa del tub digestiu

    És important ressaltar que l’aparició d’erosions i úlceres a la mucosa gàstrica o intestinal es pot produir independentment de quina sigui la via d’administració del fàrmac (oral, injectable o rectal) i que si es pren per via oral juntament amb aliments o després dels àpats no protegeix del fet que apareguin.

    No tots els AINE tenen el mateix risc de produir alteracions digestives: els anomenats inhibidors selectius de la ciclooxigenasa 2 (també anomenats coxib), p. ex., parecoxib i rofecoxib, no fan mal a la capa superficial del tub digestiu, per això són d’elecció en tractaments llargs. Cal recordar, no obstant això, que comparteixen la resta d’efectes adversos dels AINE.
     
  • Efectes sobre el ronyó

    Són molt menys freqüents que els que produeixen sobre la mucosa de l’estómac i de l’intestí. Es produeixen quan la persona pren AINE en dosis altes i durant períodes de temps prolongats, i sobretot en persones amb problemes renals previs. El ronyó se’n pot veure afectat perquè en disminueix l’eficàcia a l’hora d’eliminar substàncies de rebuig de la sang. En els casos més greus la funció renal s’ha de suplir de manera artificial per mitjà de la diàlisi renal.
     
  • Efectes sobre el fetge

    Els efectes secundaris sobre el fetge es produeixen en tractaments amb dosis altes, en persones amb una malaltia del fetge, en persones que consumeixen alcohol de forma habitual en quantitats elevades, o en casos de sobredosificacions (consum de dosis extremament altes de forma accidental o voluntària). Si la dosis que s’ha consumit és suficientment alta pot produir hepatitis (inflamació del fetge) i fallida hepàtica, és a dir, que el fetge deixi de realitzar les seves funcions.
     
  • Efectes sobre la pell

    Acostumen a ser de poca importància (picors o erupcions lleus), excepte en persones amb hipersensibilitat a aquests fàrmacs (al·lèrgies). Aquestes persones al·lèrgiques a algun dels fàrmacs d’aquest grup no l’han de consumir en cap cas, ja que es podrien produir efectes greus com ara dificultats per respirar. 

 

1.2. Paracetamol 
  • Efectes sobre el fetge 

    Els efectes secundaris sobre el fetge es produeixen en tractaments amb dosis altes (més de quatre grams al dia), en persones amb una malaltia del fetge, en persones que consumen alcohol de forma habitual en quantitats elevades, o en casos de sobredosificacions (consum de dosis extremament altes de forma accidental o voluntària). Si la dosis que s’ha consumit és suficientment alta pot produir hepatitis (inflamació del fetge) i fallida hepàtica, és a dir, que el fetge deixi de realitzar les seves funcions.
     
  • Efectes sobre el ronyó

    Es produeixen quan la persona pren dosis altes de paracetamol (més de quatre grams al dia) i durant períodes de temps prolongats i sobretot en persones amb problemes renals previs. El ronyó s’hi pot veure afectat perquè en disminueix l’eficàcia a l’hora d’eliminar substàncies de rebuig de la sang. En els cas del paracetamol, aquests efectes adversos sobre el ronyó es produeixen de forma conjunta als efectes adversos sobre el fetge.
     
  • Efectes sobre la pell

    Acostumen a ser de poca importància (picors o erupcions lleus), excepte en persones amb hipersensibilitat al paracetamol (al·lèrgies). Aquestes persones al·lèrgiques no l’han de consumir en cap cas, ja que es podrien produir efectes greus com ara dificultats per respirar.

 

2. Opioides

  • Efectes sobre l’aparell digestiu

    Els opioides poden produir nàusees i vòmits, sobretot durant els primers dies de tractament. Aquests efectes no desitjats acostumen a desaparèixer al cap de sis o set dies. No es recomana l’ús profilàctic d’algun fàrmac antiemètic (que eviti les nàusees i els vòmits) perquè acostumen a produir sedació, però es poden utilitzar quan siguin necessaris. L’administració lenta i l’ajust acurat de la dosi ajuden a reduir les nàusees i els vòmits.  

    Els opioides poden provocar també restrenyiment o impacció fecal (acumulació de femta seca, endurida en el recte o en el còlon). El restrenyiment és l’efecte secundari més comú i l’únic per al qual no es desenvolupa tolerància (disminució en la resposta a la dosi d’una substància que es produeix a conseqüència d’un ús continuat). Aquest efecte secundari s’agreuja en el cas de persones grans, immobilitzades, amb una malaltia intestinal o que prenen una altra medicació que també provoca restrenyiment.  

    Per atenuar el restrenyiment s’ha de tenir un enfocament preventiu que inclogui mesures dietètiques (augmentar la ingesta de líquids i aliments amb fibra) i higièniques (exercici físic suau o moderat). Si aquestes mesures no són eficaces, sempre sota prescripció de l’equip de salut, es poden prendre laxants incrementadors del bol intestinal.
     
  • Efectes sobre el ronyó 

    En algunes ocasions els opioides poden provocar que l’orina quedi retinguda a la bufeta. En aquests casos s’intenta que la persona orini per l’administració de líquids o fàrmacs i si això no és possible s’utilitza una sonda vesical (un tub flexible que arriba fins a la bufeta) per evacuar l’orina.
     
  • Efectes sobre el sistema nerviós 
     
    La major part dels fàrmacs d’aquest grup poden provocar somnolència i la majoria de persones la pateixen a l’inici del tractament, tot i que aquest efecte acostuma a remetre quan passen uns quants dies. En alguns casos, però aquest efecte és més greu i provoca sedació excessiva, la qual cosa manté la persona endormiscada durant la major part del temps i redueix el fet que participi en la seva recuperació i pugui progressar cap a una depressió respiratòria induïda. Per evitar aquests efectes és necessari ajustar tant el tipus de fàrmac com la dosi.  

    Un dels efectes més temuts dels opioides és la depressió respiratòria, que es pot presentar ja en la primera dosi. Es considera clínicament significativa quan hi ha una reducció en la freqüència i profunditat de la respiració respecte a la considerada normal en aquella persona. Els grups de més risc de patir-la són els nens dèbils de 6 mesos, les persones grans i les persones amb malalties com ara la malaltia pulmonar obstructiva crònica o amb insuficiència hepàtica, cardíaca o renal.  

    L’aparició d’aquest efecte secundari, causat perquè els opiacis disminueixen l’activitat de la zona del cervell que s’encarrega de mantenir la respiració (centre respiratori), depèn de la dosi, de manera que a mesura que augmenta la quantitat de fàrmac que s’administra, augmenta també la probabilitat que disminueixi l’activitat del centre respiratori. Tot i així, és un efecte per al qual es desenvolupa tolerància (disminució en la resposta a la dosi d’una substància que es produeix a conseqüència de l’ús continuat) al cap d’un període variable de dies o setmanes. Això significa que com més llarg és el període en què la persona rep opioides, més gran és el marge de seguretat.  

    No hi ha una dosi considerada segura per a totes les persones i el risc es redueix si s’ajusta acuradament la dosi, es controla estretament l’estat respiratori i es redueix la sedació (la dosi requerida per causar una depressió respiratòria és superior a la que provoca sedació).  

    Malgrat aquesta possibilitat, el tractament amb opioides en situacions de dolor sever no acostumen a suposar un risc per a la vida de la persona que els rep ja que, i així ho corrobora la Societat Espanyola de Cures Pal·liatives, el dolor és un potent antagonista de la depressió respiratòria.
     
  • Efectes sobre el sistema circulatori  

    Es pot produir una baixada de tensió arterial, que el cor disminueixi la freqüència o que es produeixin alteracions en el ritme cardíac. Tot això es tradueix en una sensació de mareig, quan s’administra per via intravenosa, que para al cap d’uns minuts.
     
  • Altres efectes secundaris
    • Dependència 

      Segons la definició de l’OMS, en sentit general, s’entén per dependència necessitar o dependre d’algú o d’alguna cosa, ja sigui com a suport, per funcionar o per sobreviure.

      Hi ha substàncies que provoquen un efecte agradable en les persones que les consumeixen, per això la tendència natural és intentar repetir aquest efecte. De vegades la persona sent la necessitat de prendre la substància de forma periòdica i continuada; a aquesta actitud compulsiva i repetitiva se l’anomena dependència psicològica.  

      La dependència física apareix quan la persona que pren una substància comença a sentir un malestar físic quan en desapareix l’efecte al cervell.

      Evitar aquesta sensació desagradable o negativa es converteix en el motiu principal per continuar prenent el fàrmac.  

      Si no s’especifica, la dependència fa referència tant als elements físics com als psicològics. La dependència psicològica o psíquica s’aplica al deteriorament del control sobre el consum de la substància, mentre que la dependència fisiològica o física fa referència a la tolerància i als símptomes d’abstinència. S’hi inclouen, també, el conjunt de símptomes amb grau d’intensitat i agrupament variables que apareixen al suspendre o reduir el consum d’una substància psicoactiva que s’ha consumit de forma repetida, habitualment durant un període prolongat o en dosis altes. La síndrome pot anar acompanyada de signes de trastorn fisiològic.
       
    • Tolerància  

      Segons l’OMS, és la disminució de la resposta a una dosi concreta d’una droga o un medicament que es produeix amb l’ús continuat, que fa que es necessitin dosis més altes per aconseguir els efectes que s’obtenien al principi amb dosis més baixes. Hi ha factors fisiològics i psicosocials que poden contribuir al desenvolupament de la tolerància, que pot ser física, psicològica o conductual. Pel que fa als factors fisiològics, es pot desenvolupar tolerància tant metabòlica com funcional. Si s’augmenta el metabolisme de la substància, l’organisme serà capaç d’eliminar-la amb més rapidesa. La tolerància funcional es defineix com una disminució de la sensibilitat del sistema nerviós central a la tolerància. La conductual és un canvi en l’efecte de la tolerància produït com a conseqüència de l’aprenentatge o l’alteració de les restriccions de l’entorn. La tolerància aguda és l’adaptació ràpida i temporal a l’efecte d’una tolerància després de l’administració d’una sola dosi. La inversa, denominada també sensibilització, és un estat en què la resposta a la tolerància augmenta amb el consum repetit.
       
    • Addició 

      L’Organització Mundial de la Salut defineix addició com el consum repetit d’una o diverses substàncies psicoactives, fins al punt que el consumidor (anomenat addicte) s’intoxica periòdicament o de manera contínua, mostra un desig compulsiu de consumir la substància (o substàncies) preferida, té una dificultat superior per interrompre voluntàriament o modificar-ne el consum substància i es mostra decidit a obtenir substàncies psicoactives per qualsevol mitjà. En general, hi ha una tolerància acusada i una síndrome d’abstinència que passa freqüentment quan se n’interromp el consum. La vida de l’addicte està dominada pel consum de la substància, fins a arribar a excloure pràcticament totes les altres activitats i responsabilitats. El terme addicció comporta també el sentit que el consum de la substància té un efecte perjudicial per a la societat i per a la persona.

 

p Llegir més...

Com utilitzar-los correctament
pP@)

1. Precaucions i pautes d'administració, 2. Com i quan acaba el tractament

 

1. Precaucions i pautes d’administració

Els analgèsics s’han de prendre sempre seguint estrictament la prescripció mèdica. Qualsevol dels fàrmacs analgèsics pot produir efectes no desitjats si la dosi que es rep no és la correcta. Això pot passar tant per excés com per defecte, ja que si la dosi és massa gran hi ha un gran risc que apareguin efectes secundaris, i si és massa petita el risc és precisament que el dolor no desaparegui, i sorgeixin altres signes i símptomes relacionats, que poden derivar a un conjunt de repercussions personals, familiars i socials.

 

2. Com i quan acaba el tractament

El tractament amb analgèsics acostuma a acabar-se quan desapareix la causa que provoca el dolor. Els analgèsics no curen la malaltia, tan sols atenuen o eliminen el dolor, és per això que deixen de ser útils quan el problema de salut que motiva el dolor és superat.

En alguns casos s’han de consumir analgèsics de forma crònica, durant mesos o fins i tot anys, ja que hi ha malalties per a les quals encara no existeix un tractament curatiu. En aquest cas, l’objectiu prioritari del tractament no només serà l’abordatge del dolor sinó també totes aquelles mesures que puguin millorar l’estat de salut de la persona.

Encara que no és freqüent, pot passar que els efectes secundaris que un analgèsic produeix en una persona siguin de tal magnitud que s’hagi de suspendre el tractament. Aquest cas es pot produir no només perquè aparegui un efecte secundari que posi en risc la vida de la persona, sinó perquè l’efecte que aparegui sigui límit o impedeixi algunes de les activitats de la vida diària de la persona que consumeix l’analgèsic. En aquest cas s’aconsella que es consulti amb el professional que l’ha prescrit per valorar la possibilitat de recórrer a un altre fàrmac o complementar el tractament farmacològic amb altres opcions terapèutiques. 

p Llegir més...

Analgèsics en les etapes del cicle vital
pP@)

1. Els analgèsics a la infància, 2. Els analgèsics a la vellesa

 

1. Els analgèsics a la infància

Com en qualsevol altre grup de fàrmacs, als nens no se’ls ha de donar cap tractament que no hagi estat prescrit. A la infància és especialment important evitar el consum d’àcid acetilsalicílic (si no és sota prescripció mèdica) ja que els efectes adversos que tenen poden arribar a ser més greus que en els adults. Hi ha una malaltia, anomenada síndrome de Reye, potencialment greu i que pot afectar el cervell, el ronyó i el fetge, l’aparició de la qual s’ha associat al consum d’aspirines durant el curs d’una infecció vírica (p. ex., el xarampió o la varicel·la). Els analgèsics opioides s’administren amb certa freqüència a nens hospitalitzats, sobretot quan demanen estar sedats mentre es produeix un procediment dolorós. En qualsevol cas s’han de vigilar de manera permanent els seu signes vitals (pols, tensió arterial, respiració) mentre duri el tractament amb aquest tipus de fàrmacs. 

Consells de salut: Infància 

 


2. Els analgèsics a la vellesa

A la vellesa, i a causa dels canvis que es produeixen en els òrgans que s’encarreguen de metabolitzar (assimilar i eliminar) els fàrmacs, com el fetge i el ronyó, les dosis s’han d’ajustar individualment. Aquesta necessitat d’individualitzar les dosis existeix en qualsevol grup d’edat, però exigeix una major exactitud en les persones grans. 

Consells de salut: Vellesa 

p Llegir més...

Consideracions enfront de les diferents situacions de vida
pP@)

Els analgèsics a l’embaràs

 

Durant l’embaràs s’ha de tenir una cura especial en el consum de medicaments. Els AINE no s’han de consumir durant l’embaràs ja que podrien perjudicar tant la mare (retenció de líquid, augment de la tensió arterial) com al fetus.

 

Pel que fa al paracetamol no s’han fet estudis en dones embarassades tot i que l’ús de dosis terapèutiques a curt termini està generalment acceptat en totes les etapes de l’embaràs. Els analgèsics opioides estan també contraindicats durant l’embaràs. Si el seu consum és absolutament imprescindible, s’ha de produir en un hospital i amb un control estricte per part de l’equip de salut dels efectes sobre la mare i sobre el futur bebè.

Durant la lactància es poden consumir analgèsics no opioides (AINE i paracetamol) ja que poden passar a la llet materna però en quantitats molt petites, és per això que és molt poc probable que produeixin efectes nocius sobre l’infant.

En qualsevol cas és recomanable que es consulti prèviament el metge abans de consumir qualsevol fàrmac durant l’embaràs i la lactància. 

Consells de salut: Embaràs 
Consells de salut: Lactància

 

p Llegir més...

10 Valoracions, valoració mitja 3,1 de 5.

12345
Guardant valoració... Guardant valoració...
Última modificació: 11/02/20 12:56h

Comentaris

Enviar un comentari

12345

Números i lletres minúscules.
Informació bàsica sobre protecció de dades en aplicació del RGPD
Responsable del tractament Col·legi Oficial d’Infermeres i Infermers de Barcelona. (+info web)
Finalitat tractament Gestió del contacte, consulta o sol·licitud. (+info web)
Legitimació Consentiment. (+info web)
Destinataris No es preveuen cessions. (+info web)
Drets Accés, rectificació, supressió, portabilitat, limitació i oposició. (+info web)
Contacte DPD dpd@coib.cat
Informació addicional Pots consultar la informació addicional i detallada sobre protecció de dades a la web d’Infermera Virtual. www.infermeravirtual.com

Per poder enviar el formulari, has de llegir i acceptar la Política de Protecció de dades. Si no l’acceptes i no ens dones el teu consentiment per tractar les teves dades amb les finalitats descrites, no podem acceptar ni gestionar el servei web de consulta, contacte o sol·licitud.

  Atenció: El comentari serà revisat abans de ser publicat.