Autor/a
+

Informació pràctica

Alimentació en la primera infància de 0 a 3 anys
pP@)

Cada etapa requereix un tipus d’alimentació específica, segons el desenvolupament físic i psicomotor i les necessitats nutricionals que el nen té a mesura que creix.

  1. Nadó a terme (NAT) i lactant:

    1.1 Lactància materna
    1.2 Lactància artificial 

          1.2.1 Composició de les fórmules d’inici
          1.2.2 Fórmules de continuació
          1.2.3 Fórmules especials
          1.2.4 Quantitats i horaris de la lactància artificial
          1.2.5 Higiene, preparació i tècnica del biberó

    1.3 Lactància mixta 
    1.4 Alimentació complementària 
    1.5 Preparats industrials infantils
    1.6 Altres líquids

  2. Nadó prematur:

    2.1 Fórmules específiques per a prematurs 
    2.2 Alimentació complementària 
    2.3 Dificultats per a l’alimentació en el nadó prematur.

 

1. Nadó a terme (NAT) i lactant

El nadó passa bruscament de rebre fluxos passius i continus en el període intrauterí a la discontinuïtat i activitat de l’extrauterí. La conducta alimentària és relacional: el nen l’estructura en funció de qui l’alimenta. La lactància a satisfacció de la mare i el fill resulta un acte plaent i de contacte afectiu que proporciona delectació i redueix la tensió. Si la lactància es fa per autodemanda (és a dir, la mare respon a la iniciativa del lactant), la sensació de gana s’anirà transformant de la por-desgrat inicial a una expectativa d’un nou contacte satisfactori. Veure’s acollit i emparat li permetrà en el futur afrontar les petites frustracions o ajornaments de la resposta plaent.

Durant la lactància, materna o artificial, s’ha observat que el nadó exercita el control preprandial durant el primer trimestre. És a dir, menja més com més llarg hagi sigut l’interval precedent: si dorm tota la nit, menjarà més al matí. Cap al segon trimestre comença a predominar el model de control postprandrial, en què l’interval subsegüent és més llarg perquè l’àpat anterior ha sigut més abundant. El nadó coneix els intervals i s’hi adapta activament.

Consells: Menjar i beure / factors que influeixen en el desenvolupament de l’activitat en el nadó-lactant

 

1.1 Lactància materna

La llet materna és l’aliment d’elecció en el nounat i lactant durant els primers sis mesos de vida. En aquests primers sis mesos de manera exclusiva. Després es recomana mantenir l’alletament matern combinat amb la introducció progressiva d’aliments fins als dos anys d’edat o fins que mare o infant ho creguin convenient. Els lactants alimentats al pit assoleixen un creixement, un desenvolupament i un estat de salut òptims.

Té tot el que el nadó necessita: aigua (principal component de la llet materna), proteïnes, greix, hidrats de carboni, minerals, vitamines i ferro. La seva composició és variable, adequant-se al període de lactància (calostre, llet de transició i llet madura), amb un valor nutricional constant. Sempre està disponible, a la temperatura adequada, fins i tot fora de casa i afavoreix que el vincle afectiu entre mare i fill sigui més precoç. 

A més, la llet materna té altres avantatges: dóna al nadó la immunitat i els anticossos que s’han desenvolupat en la mare per lluitar contra els gèrmens. Aquest tipus de protecció és important atès que el sistema immunològic del nen encara s’està desenvolupant. També prevé possibles al·lèrgies i intoleràncies a determinats aliments.

Altres avantatges són que proporciona certa protecció contra malalties cròniques (obesitat, hipertensió, arteriosclerosi, diabetis...), que afavoreix el desenvolupament neurològic, visual i intel·lectual, gràcies a la presència d’àcids grassos poliinsaturats de cadena llarga (omega-3, omega-6), i que té un paper protector contra la síndrome de mort sobtada del lactant. També ajuda a un correcte desenvolupament mandibular del lactant.

De fet, a més dels beneficis per al nadó, l’alletament matern també té avantatges per a la mare: ajuda en la recuperació física després del part i redueix el risc de patir càncer de mama i d’ovari, i també, de tenir anèmia i osteoporosi, entre d’altres patologies.

Audiovisual: Lactància materna


Consells de salut: Lactància
Consells: Infància / evolució biofisiològica nadó prematur
Consells: Menjar i beure / factors que influeixen en el desenvolupament de l’activitat

 

1.2. Lactància artificial

Quan la lactància materna no és possible, s’han de fer servir les fórmules adaptades que tant en la seva composició de macro com de micronutrients, proven d’assemblar-se el màxim a la llet materna perquè s’adapti tant com sigui possible a la fisiologia de la digestió i absorció de nutrients del lactant.

Les fórmules més habituals contenen llet de vaca, sèrum de llet i caseïna purificats com a font de proteïnes; olis vegetals rics en àcids grassos insaturats com a font de greix; lactosa i oligosacàrids com a font de carbohidrats; vitamines; minerals i altres ingredients que varien segons el fabricant. Malgrat això, la seva composició està regulada i han de complir estrictes normatives establertes per diversos organismes internacionals. La indústria alimentària intenta desenvolupar fórmules infantils que aconsegueixin un creixement i un desenvolupament del lactant més grans, la prevenció de deficiències nutricionals i un millor desenvolupament de les funcions immunològiques.

Una directiva de la Unió Europea (UE) defineix:

  • Fórmules adaptades (succedanis de la llet materna): Anomenada també llet d’inici (núm. 1). Aliment elaborat totalment a partir de les proteïnes procedents de la llet de vaca i adaptats a les característiques fisiològiques del nadó, que satisfan les seves necessitats nutritives dels nadons fins als 6 mesos.
  • Fórmules de continuació (núm. 2): Aliments elaborat a partir de les proteïnes de la llet de vaca per als lactants a partir dels 6 mesos. 
  • Fórmules de creixement o “Júnior”: Aquestes fórmules estan fortificades amb ferro i contenen àcids grassos poliinsaturats, lactosa, sacarosa i diferents vitamines i minerals per enriquir-les. Es poden oferir a partir dels 18 mesos.

1.2.1 Composició de les fórmules d’inici
  • Aportació energètica (60-75 kcal / 100 ml). Es basa en l’aportació mitjana de la llet materna, que és molt fluctuant pel diferent contingut de greixos durant les mamades, menys al principi i més al final.
  • Contingut proteic (1,2-1,9 g / 100 ml). El contingut de proteïnes en les fórmules de continuació és superior al de les d’inici. La proporció en la llet materna varia des del calostre (90 %) a la llet madura (60 %). En les fórmules ha de ser com a mínim del 80 % per proporcionar una quantitat similar d’aminoàcids.
  • Hidrats de carboni (5,4-8,2 g / 100 ml). La lactosa ha de ser el principal carbohidrat, tal com ho és en la llet materna; la resta és dextrinomaltosa i glucosa. La llet materna té un 10 % d’oligosacàrids, que tenen un paper en la protecció contra infeccions que cada cop sembla més important, per això s’està plantejant incorporar-los en les noves fórmules.
  • Greixos (2,9-4,1 / 100 ml). L’aportació de greixos en la dieta del lactant ha de cobrir l’important augment de pes que hi ha en el primer semestre de vida, tenint en compte que el greix suposa el 35 % del guany ponderal.
  • Minerals i oligoelements. El contingut en minerals de les fórmules s’ha de mantenir en nivells adequats per no produir deficiències amb possible repercussió en la salut del lactant. Les necessitats de sodi del nen són més grans que les de l’adult, però els nadons no el saben eliminar prou bé. És per això que la concentració de sodi, clor i potassi ha de ser inferior a la que hi ha a la llet de vaca i s’ha d’assemblar a la de la llet humana. El contingut de calci de l’organisme és fonamentalment a l’esquelet. El calci de les fórmules s’absorbeix pitjor que el de la llet humana, per això la concentració ha de ser superior a la de la llet materna. L’absorció del fòsfor (P) està en part regulada per la del calci, i per això es recomana un quocient Ca/P superior al de la llet humana. Tant la llet de vaca com la materna són pobres en ferro, les fórmules enriquides han de tenir un mínim d’1 mg de ferro per 100 kcal.

 

1.2.2 Fórmules de continuació

Són unes llets infantils especialment formulades per a l’alimentació làctia del nadó a partir dels 5-6 mesos. La seva característica principal és que aporten més proteïnes i ferro que les llets d’inici.

Els experts en alimentació infantil en recomanen una ingesta mínima de mig litre diari fins als tres anys com a base d’un pla d’alimentació equilibrat.

Consells: Alimentació saludable / nutrients

 
1.2.3 Fórmules especials

Actualment hi ha diverses fórmules làcties destinades a suplir la llet materna (d’inici, de continuació o de vaca, segons l’edat del nen) per als lactants que, per diversos problemes, no poden ser alimentats amb les fórmules convencionals. Aquests preparats s’ha de considerar aliments/medicaments, i per això sempre han d’estar indicats i controlats pel pediatre.

  • Fórmules per a prematurs i nadons de pes baix. L’aportació de proteïnes és lleugerament superior a l’estàndard. Els percentatges de vitamines C, E i àcid fòlic són més alts que en les fórmules per a nadons a terme.

    - Nadó prematur
  • Antirestrenyiment (FAR). Fa poc que s’ha comprovat la relació entre la consistència de la femta i l’eliminació de sabons càlcics. En els nens alimentats amb llet materna, la femta és més tova perquè el 70 % dels àcids grassos s’absorbeixen adequadament. En canvi, en les llets adaptades queden àcids grassos lliures que s’absorbeixen malament, s’uneixen al calci (Ca) i formen sabons càlcics. Aquestes fórmules es modifiquen transformant aquests àcids de manera que s’hidrolitzen més bé (fraccionen les proteïnes làcties en proteïnes més petites), cosa que ajuda a estovar la femta i permet una millor absorció del calci de la llet.
  • Fórmules anticòlic (FAC). Aquestes fórmules també estan modificades: s’han hidrolitzat parcialment les proteïnes, s’hi ha afegit dextrinomaltosa (un glúcid) i s’ha suprimit el midó. En algunes s’hi afegeix fibra. Tot i que ajuden, no eviten al 100 % els còlics del lactant.
  • Llet sense lactosa (FSL). Són preparats a base de proteïnes de vaca en què s’ha substituït totalment o parcialment la lactosa per un altre glúcid, normalment la dextrinomaltosa. Tot i que tenen el mateix poder calòric, la lactosa juga un paper important en l’absorció del calci i l’obtenció de massa òssia i indueix a la formació de la flora intestinal. Per tant, la retirada de lactosa de l’alimentació del lactant ha de ser valorada i controlada pel pediatre. Les indicacions per utilitzar una FSL són poc habituals. Les diarrees agudes i les seves complicacions, que van ser la principal indicació, són cada vegada menys freqüents i menys greus. Actualment, en aquests casos, s’indica la rehidratació oral i posteriorment la realimentació precoç.

    Consells: Infància problemes de salut digestius
  • Preparats a base de proteïnes de soja. Preparats que agafen com a font de proteïnes la soja (proteïna vegetal d’alt valor biològic) molt refinada. No tenen lactosa, per això l’absorció del calci disminueix. S’utilitzen en situacions de necessitat de dieta exempta de lactosa i/o galactosa, en el cas de nens de pares vegetarians que no volen fer servir proteïnes animals i en lactants més grans (6 a 12 mesos) que presenten al•lèrgia a les proteïnes de vaca sense alteracions digestives ni malnutrició. També fa necessari un control adequat per part de l’equip de salut que atén el nen per evitar dèficits nutricionals.
  • Hidrolitzats de proteïnes (FH). Amb la proteïna làctia modificada per hidròlisis enzimàtiques. Es van elaborar per al tractament i l’alimentació de nens amb problemes de maldigestió o malabsorció de nutrients a causa d’un intestí curt o d’una lesió en la mucosa intestinal. Amb el pas del temps, les indicacions d’aquesta fórmula s’han anat ampliant, actualment la indicació més nombrosa és l’al·lèrgia a les proteïnes de la llet de vaca (APLV), ja que tenen una certa capacitat hipoal·lergògena (provoquen menys al·lèrgies). La utilització d’una FH ha de ser vigilada adequadament per l’equip de salut.
  • Fórmules antiregurgitació (FAR). Tradicionalment es feien servir els cereals per espessir els biberons en els nens amb regurgitacions freqüents. Actualment s’han desenvolupat fórmules que incorporen un espessidor (farina de garrofer, midó de blat de moro o midó d’arròs) que n’augmenta la viscositat i redueix la freqüència de les regurgitacions. La farina de garrofer, com que no es digereix, es fermenta, de manera que augmenta el trànsit intestinal i estova la femta; pot produir molèsties i diarrees lleus. Els midons de blat de moro o arròs no tenen aquests efectes i són ben digerits. Aquestes fórmules disminueixen el nombre de regurgitacions, però no serveixen en el cas d’episodis de reflux gastroesofàgic. Com que tenen menys quantitat de lactosa, disminueix l’absorció de calci, i per això també és necessària la indicació i el seguiment del pediatre.

 

1.2.4 Quantitats i horaris de la lactància artificial

La lactància artificial ha de començar aviat, és a dir, el primer dia de vida s’han d’oferir quantitats de 15-30 ml per presa, i augmentar 10 ml per biberó cada dia durant la primera setmana segons la demanda del nen. És normal que demanin un biberó a mitja nit els primers tres mesos. De forma orientativa el volum total diari de llet es calcula entre els 150-200 ml per quilo de pes. S’ha de tenir en compte que cada nen regula la seva ingesta segons la gana i mai no s’ha de forçar el nadó a acabar un biberó quan el rebutja. Amb la llet artificial acostuma a augmentar el temps entre biberons a unes tres o quatre hores. En cas que el nen no ho demani i se salti una biberó, si l’augment de pes és correcte no és necessari despertar-lo. 

 

1.2.5 Higiene, preparació i tècnica del biberó

  • Higiene

    Cal rentar-se les mans abans de preparar el biberó i fer servir aigua potable (de l’aixeta o envasada) bacteriològicament pura i poc mineralitzada. No s’ha de fer servir aigua procedent de fonts o pous encara que s’hagin analitzat i no tinguin gèrmens, perquè poden tenir altres substàncies, com per exemple nitrats, que són tolerades pels adults però perjudiquen els lactants. En cas d’aigua no controlada o situacions de risc és útil bullir l’aigua durant tres minuts per prevenir infeccions gastrointestinals.

  • Mètodes d’esterilització de biberons i tetines
    • Mètode tradicional (submergir i bullir els utensilis).
    • Esterilitzador comercial (per acció vapor).
    • Solucions desinfectants a l’aigua (Milton = hipoclorit a l’1 %).
  • Consells per a la preparació del biberó

    Tot i que al procés de fabricació de les fórmules infantils en pols s’aplica un tractament tèrmic, no es pot considerar que siguin estèrils perquè no s’efectua una esterilització final i, ocasionalment, poden contenir microorganismes en petites quantitats. A més, es poden contaminar amb una preparació incorrecta a la llar.

    El sistema immunitari del lactant està encara en desenvolupament i és més susceptible a les infeccions. És per aquest motiu que es fa necessària una bona higiene durant la preparació dels biberons. 
    • Abans de començar, cal assegurar-se que les mans i la superfície de treball són netes.
    • Agafeu el biberó net o esterilitzat.
    • Escalfeu aigua (de l’aixeta o embotellada) fins que comenci a bullir.
    • Aboqueu l’aigua necessària immediatament al biberó utilitzant les mesures impreses i espereu tres minuts perquè la temperatura de l’aigua baixi a prop dels 70º. L’aigua a aquesta temperatura és prou calenta per destruir el bacteris que puguin haver-hi en la llet en pols.
    • Afegiu la llet en pols necessària seguint les instruccions de l’equip de pediatria, utilitzant sempre el dosificador de l’envàs. Ompliu el dosificador amb la llet en pols i enraseu-lo per eliminar-ne l’excés. Tanqueu immediatament l’envàs per protegir el producte.
    • Refredeu el biberó fins a la temperatura corporal sota l’aixeta i comproveu la temperatura abans de donar-lo al lactant per evitar cremades.
    • Eixugueu el biberó amb un drap net o paper de cuina i doneu-lo de seguida abans no passin dues hores.
    • Rebutgeu la llet que el lactant no hagi pres. La llet reconstituïda és un medi ideal per a la multiplicació de bacteris patògens.
    • Quan sigueu fora de casa, cal portar biberons plens només amb aigua. Quan s’hagin de preparar, caldrà afegir-hi la llet en pols i donar-li al lactant seguidament a temperatura ambient.
    • A casa, durant la nit, cal preparar el biberó en el moment mateix que se li ha de donar. No s’aconsellen els escalfabiberons, ja que mantenir la llet tèbia afavoreix el creixement d’organismes patògens.
    • Si no és possible disposar d’aigua tèbia, (entre 36 i 37º) no convé reconstituir la preparació amb aigua calenta (40º o més) perquè la llet conté probiòtics que quedarien inactius. La preparació amb aigua freda consisteix a omplir el biberó amb aigua freda (20ºC o menys); afegir-hi la llet en pols indicada per l’equip de pediatria; agitar-lo per desfer els grumolls i donar-lo immediatament al nadó.
    • La proporció és d’una mesura rasa de llet per cada 30 ml d’aigua (les mesures van sempre incorporades al pot de la llet). És important mantenir aquesta proporció de manera exacta per evitar problemes de digestió i assegurar-se que s’està donant la quantitat necessària per satisfer la gana del nen; l’equip de pediatria anirà indicant-ne les quantitats. Primer es mesura el volum d’aigua indicat per al nadó, d’acord amb el seu pes, i seguidament s’afegeixen les mesures de llet en pols corresponents. Si es fa servir aigua de l’aixeta per preparar el biberó no s’ha de portar a ebullició més d’un o dos minuts, ja que en bullir augmenta la concentració de sals minerals.

  • Tècnica per donar el biberó

    S’ha de donar sense pressa, còmodament, en un ambient relaxat, amb afecte i cura (aguantant el nadó amb compte, mirant-li a la cara, parlant-li, acariciant-lo), per afavorir el vincle d’unió, tan necessari per al nadó.

    És convenient col·locar el lactant semiassegut sobre la falda, amb el cap recolzat a la concavitat del braç. El biberó s’ha d’inclinar de manera que la tetina i el coll del biberó estiguin plens de llet, per evitar la succió d’aire. S’ha d’apropar la tetina fins que toqui lleument els llavis del nadó, i donar al nen l’espai de temps que necessiti per obrir la boca i començar a xuclar, i que després de succions fortes pugui fer algunes petites pauses, sense necessitat de retirar-li la tetina de la boca. Després de prendre el biberó, s’ha de posar el nadó amb l’esquena recta per facilitar el rot.

    Les quantitats recomanades són aproximades i generals, cada nen té els seus propis ritme i gana. Com en la lactància materna, si l’augment de pes és correcte, és aconsellable adequar-se a les demandes del nadó, sense establir horaris fixos per a les preses, ni forçar-lo a acabar-se el biberó, ja que és el nen qui regula la quantitat d’aliment que necessita; si en una presa menja menys, probablement a la següent demanarà més quantitat.
 

1.3. Lactància mixta

Consisteix en la combinació de lactància materna i artificial. La tècnica correcta és començar sempre oferint el pit, una vegada el nadó s’ha retirat, se li ofereix un biberó com a complement de la llet materna. Aquest tipus de lactància s’ha d’utilitzar en ocasions concretes (problemes de salut del nen o la mare) si es vol continuar amb la lactància materna, per evitar que el nen rebutgi el pit. 

 

1.4. Alimentació complementària / diversificació d'aliments

Durant el primer any de vida, el lactant depèn de la llet materna o de fórmula per cobrir les seves necessitats nutricionals. Tot i això, a mesura que es va desenvolupant, la llet tota sola no és suficient i, malgrat continuar sent la font més important d’aportació de nutrients, es fa cada vegada més necessària la introducció d’altres aliments.

Es considera alimentació complementària la introducció de qualsevol tipus d’aliment, sòlid o líquid, com a complement de la llet materna o de fórmula, donat diàriament, de manera regular i en quantitats significatives.

 

1.4.1 Quan s’ha d’iniciar?

Durant tot el primer any, la llet ha de ser el principal aliment i és important tenir present que la missió de l’alimentació complementària és oferir energia i nutrients addicionals a la llet, però no substituir-la.

Entre els 4-6 mesos d’edat, el lactant experimenta una salivació més abundant; registra noves percepcions amb la llengua; desapareix el reflex d’extrusió lingual (la llengua empeny cap enfora); madura la deglució i apareix una masticació rudimentària (que només serà eficient al voltant dels 3 anys d’edat); les dents comencen a erupcionar i la llengua va adquirint una posició més anterior. Tot això permet el canvi en la consistència dels aliments (de líquids a farinetes i sòlids).

També als 6 mesos, la funció digestiva és suficientment madura per digerir la majoria dels midons, les proteïnes i el greix d’una alimentació no làctia.

Les recomanacions actuals indiquen iniciar la diversificació d’aliments a partir dels 6 mesos (mai abans dels 4 mesos).

En aquest període es van incorporant els diferents aliments a la dieta làctia del lactant. S’haurà de fer de manera progressiva, lenta i en petites quantitats, respectant un interval d’alguns dies (3 a 5 dies) per a cada nou aliment i observant com es tolera.

El procés variarà segons l’edat de l’infant, del seu desenvolupament psicomotor i l’interès que demostri per tastar nous gustos i textures.

 

1.4.2 Quina quantitat i amb quina freqüència?

Convé recordar que la capacitat gàstrica del lactant és petita, per això és important oferir aliments energètics en àpats petits i freqüents. 


Es recomana com a norma general, a més de llet materna:

  • De 2 a 3 àpats per dia entre els 6 i els 8 mesos.
  • De 3 a 4 àpats entre els 9 i els 11 mesos.
  • De 3 a 4 àpats i 2 aperitius nutritius (petites quantitats d’aliments, fàcils de preparar i que puguin menjar tots sols) a partir dels 15 mesos.

 

1.4.3 Calendari orientatiu d'incorporació d'aliments

  • Llet materna: dels 0 al 6 mesos mínim. Aconsellat fins al voltant dels 3 anys.
  • Llet de fórmula (en infants que no prenen llet materna):
    • De 0 a 6 mesos, llet d’inici.
    • De 6 als 12-15 mesos, llet de continuació.
  • Cereals (amb gluten o sense) - pa, pasta, arròs, etc.,- : a partir dels 6 mesos.
  • Fruites, hortalisses, llegums, verdures, fruites seques aixafades o mòltes: a partir dels 6 mesos.
  • Carn, peix, ous, oli d’oliva: a partir dels 6 mesos.
  • Llet sencera, iogurt i formatge tendre (en cas que el lactant no prengui llet materna): es poden donar petites quantitats de iogurt i formatge a partir dels 9-10 mesos. Als 12 mesos es poden oferir en més quantitat.
  • Els sòlids amb risc d’ennuegament (fruites seques senceres, crispetes, grans de raïm sencers, poma, pastanaga crua, etc.): a partir del 3 anys.
  • Aliments superflus (sucres, melmelades, cacau, xocolata, flams i postres làctiques, galetes, brioixeria, embotits i xarcuteria): com més tard i en menys quantitat millor, i sempre a partir dels 12 mesos.
  • Mel: es recomana evitar-la en infants menors dels 12 mesos pel risc d’intoxicació alimentària per botulisme.

 

1.4.4 Recomanacions generals

  • El calendari d’incorporació de nous aliments és una informació orientativa. La comunicació entre la família i l’equip de pediatria pot ajustar les edats d’incorporació depenent del desenvolupament i les característiques del lactant.
  • En els aliments per a lactants i infants no s’hi ha d’afegir ni sucre, ni mel ni edulcorants.
  • És convenient evitar la sal en la preparació dels àpats, així com els aliments molt salats (verdures en vinagre, determinades conserves, carns salades, embotits, dauets de brou i sopes en pols). En general, evitar o reduir la sal en la preparació dels plats és beneficiós per a tota la família. En qualsevol cas, si es fa servir sal, cal que sigui iodada.
  • Per minimitzar la pèrdua de nutrients en la cocció de verdures i hortalisses, es recomana coure al vapor o bullir amb una quantitat mínima d’aigua, així com procurar que la cocció sigui ràpida tapant el recipient.
  • Segons l’evidència científica actual, no hi ha una edat o moment determinats en què sigui millor incorporar els aliments amb gluten. Es poden oferir, com a la resta dels aliments, a partir dels 6 mesos.
  • Es poden oferir els cereals integrals, ja que són més rics en nutrients i fibres.
  • Mentre el nadó pren llet materna o de fórmula a demanda, no necessita beure aigua. A partir del 6è mes, sí que es recomana oferir aigua a l’infant i que aquest en begui segons la seva sensació de set. Durant la infància, l’aigua ha de ser la beguda principal (els sucs comercials i les altres begudes ensucrades només s’haurien de prendre de manera esporàdica).
  • La llet de vaca no s’ha d’oferir abans dels 12 mesos.
  • En el berenar i/o esmorzar de mig matí, cal que els aliments i les preparacions s’adeqüin a l’edat de l’infant, i es doni preferència a les fruites fresques, el iogurt natural i el pa (pa amb oli, pa amb tomàquet i oli, entrepans petits de formatge, etc.), juntament amb l’aigua.
  • És recomanable incorporar preparacions diferents dels triturats. Segons el ritme de dentició i l’interès de l’infant pel menjar, aixafar els aliments, en lloc de triturar-los o oferir aliments sencers o a trossets, permet que l’infant pugui menjar de manera autònoma i que gaudeixi dels diferents gustos, textures, olors i colors dels aliments (aquesta pràctica s’anomena alimentació dirigida per l’infant, alimentació amb sòlids o, en anglès, baby-led-weaning).
  • L’educació de la conducta alimentària en aquesta franja d’edat té l’objectiu d’aconseguir, a més d’un bon estat nutricional, l’aprenentatge d’hàbits alimentaris saludables com són: la utilització dels coberts, els hàbits higiènics bàsics i un comportament a taula adequat.
  • S’ha de donar menjar al lactant i ajudar l’infant més grandet que menja tot sol, atenent als seus senyals de gana i sacietat, i respectant les seves decisions (no en vol més o ho vol més lentament).
  • Cal donar el menjar a poc a poc. És important recordar que el ritme de l’infant és més lent i necessita que se li dediqui temps extra, atenció i ànim.
  • És convenient crear un ambient relaxat i còmode en què s’evitin les distraccions durant els àpats per tal que l’infant no perdi l’interès pel menjar.
  • Els àpats han de ser moments de relació i afecte i s’ha de potenciar convertir aquest temps en espais on estrènyer els vincles familiars.
  • És preferible tenir una actitud tolerant davant el possible rebuig del menjar per part de l’infant, ja que un acompanyament respectuós i sense confrontacions garanteix que aquests episodis siguin transitoris.
  • La preocupació per l’infant que no menja és freqüent entre els pares/ cuidadors. Això no obstant, sovint és un problema d’equilibri entre el que l’infant menja i el que la seva família espera que mengi. Els adults són responsables d’adquirir els aliments que consumirà l’infant, de quan, com i on es menjaran. És l’infant, però, en definitiva, qui decideix si vol menjar o no i quina quantitat, ja que és capaç d’autoregular la seva ingesta en funció de les seves necessitats (excepte en situacions de malaltia, en què seran convenients les recomanacions especifiques de l’equip de pediatria).
  • Cal tenir present que no tots els infants mengen la mateixa quantitat d’aliment i, per tant, no és bo comparar-los entre ells. Cada nen o nena té unes necessitats diferents que, a més, varien al llarg del temps. Per exemple, molts infants, al voltant d’un any, mengen la mateixa quantitat o menys que quan tenien 9 mesos, atès que el creixement durant el segon any de vida és menor que en el primer any.

 

1.4.5 Com s’han de preparar i emmagatzemar de forma segura els aliments

  • Tant el cuidador com el nen s’han de rentar les mans abans de preparar i oferir el menjar. 
  • Cal fer servir utensilis nets per a la preparació i l’alimentació. És aconsellable utilitzar, sempre que sigui possible, paper de cuina i evitar els eixugamans, ja que sovint acumulen gèrmens que poden transmetre’s als aliments.
  • És necessari rentar les fruites amb pell i les verdures amb aigua a pressió. Es poden desinfectar submergint-les a l’aigua amb una o dues gotes de lleixiu, després s’han d’esbandir amb molta aigua.
  • Els aliments s’han de consumir immediatament després de preparar-los o s’han d’emmagatzemar al refrigerador. Els triturats (purés de fruites, verdures o carn) són especialment sensibles a la contaminació.
  • Cal evitar l’ús de biberons per oferir els aliments complementaris.
  • S’han de fer servir líquids esterilitzats (llet o aigua) per a la reconstitució dels aliments deshidratats.
  • Per prevenir la multiplicació de gèrmens els aliments s’han de mantenir per sota dels 10 ºC o per sobre dels 65 ºC. S’ha de tenir present que les temperatures de cocció eliminen els microbis (>75 ºC), i la refrigeració i la congelació impedeixen que es multipliquin. 
  • Quan es tracta d’un aliment congelat, cal descongelar-lo a temperatura de refrigeració i mai a temperatura ambient. En cas d’aliments congelats casolanament, cal assegurar-se que la congelació hagi estat ràpida (preferiblement en congeladors independents tipus “combi”) i que s’ha marcat el producte amb la data de congelació per controlar-ne el temps de conservació. Una vegada descongelat, l’aliment s’ha de preparar immediatament i no s’ha de tornar a congelar.
  • És recomanable emmagatzemar els aliments en zones específiques, procurant separar els aliments preparats dels crus.
  • És bo eliminar embalatges, cartrons i caixes abans d’introduir els aliments a la zona de rebost. 
  • No és convenient donar als infants carns, peixos, mariscs i aliments a base d’ou que estiguin poc fets o que s’hagin preparat amb molta antelació. Tampoc no s’haurien de donar formatges poc curats elaborats amb llet crua, ja que és possible que el procés tèrmic o de curació d’aquests aliments no hagi eliminat el risc de presència de bacteris patògens.

  

Aliments d’origen vegetal

Per assegurar l’aportació de vitamines, minerals i altres substàncies protectores presents en els vegetals, és necessari combinar la varietat més gran possible de verdures en la dieta (els suplements vitamínics no poden substituir-les).

  • Fruites

    Les fruites naturals aporten hidrats de carboni o carbohidrats en forma de sucres simples (glucosa, fructosa i sacarosa, que hi donen el gust dolç), un alt contingut en fibra, baix contingut en greixos (tret del cas de l’alvocat i el coco) i una gran quantitat d’aigua. Són riques en vitamina C (àcid ascòrbic), especialment els cítrics, i vitamina A en forma de carotens i minerals, especialment potassi (K). També tenen altres substàncies no nutrients com els antioxidants. És aconsellable utilitzar fruita fresca, escollint entre les diverses fruites de temporada: poma, pera, plàtan, mandarina, taronja, pruna… Els sucs de fruites acabades d’exprimir conserven molts dels nutrients, però la vitamina C es perd per oxidació al cap de poc temps, per això cal que es consumeixi de seguida.

     

    Preparació de farinetes:

    Primer es pot oferir el suc (exprimit o liquat) d’una peça de fruita amb cullera. Una vegada acceptada la cullera s’inicia la fruita batuda o triturada. Les fruites s’han d’introduir una per una, en períodes curts de temps per comprovar-ne la tolerància, fins que les farinetes estiguin formades per diverses fruites diferents (1/4 part de pera, de poma, de plàtan i el suc de mitja taronja o d’una mandarina), sense afegir-hi sucre, galetes, mel o llet condensada. A mesura que madura el desenvolupament neuromuscular del nadó i augmenta el seu interès per altres coses, es pot oferir la fruita de diverses maneres: aixafada amb la forquilla o a trossets. També es pot donar cuita o al forn.

    Observacions:
    • Al començament el nen només n’acostuma a prendre algunes cullerades i amb el temps n’anirà augmentant la quantitat fins a substituir una de les preses de pit o biberó (normalment la de la tarda). Mentre no mengi la quantitat suficient del nou aliment, s’ha d’oferir el pit o el biberó quan el nen ho demani perquè torna a tenir gana, cosa que indica que ja ha digerit les farinetes.
    • Es freqüent que el nen rebutgi el nou gust. Per facilitar-li el canvi, es poden preparar amb llet (materna o artificial) afegida a les fruites.
    • No són recomanables les farinetes comercials instantànies de fruites amb cereals, ja que l’aportació de vitamina C és dubtosa i augmenten la quantitat de farines en la dieta del nen.
    • S’ha de tenir present que alguns potets de fruites porten incorporat molt de sucre (glucosa o xarop de glucosa).
    • Quan el nen pugui mastegar, és recomanable que consumeixi les fruites amb pela o pell, si és comestible, procurant sempre rentar-la bé.
    • Els sucs tenen un alt potencial cariogènic (àcids i dolços), per això es desaconsella consumir-los entre menjades.
  • Cereals

    Les farines per preparar farinetes tenen entre un 55 % i un 70 % de glúcids (sucres) en forma de midó, de digestió lenta. Actualment es fan servir farines instantànies fortificades amb ferro que es preparen afegint-les a la llet que pren el lactant.

     
    Preparació:

    En els nens alimentats amb lactància artificial, es poden iniciar afegint 1 o 2 cullerades de farina en un biberó, per millorar l’adaptació al nou gust, i al cap de pocs dies preparar un plat petit de farinetes que anirà augmentant de mica en mica i substituirà un biberó. S’ofereix amb cullera.

    En els nens alimentats amb llet materna, les farinetes es poden preparar amb llet de fórmula o amb llet materna. A mesura que el lactant creix, es poden oferir els cereals en forma de pa, galetes, sèmola, pasta fina, sopa d’arròs o pasta italiana, quan ja mastegui.

    Observacions:
    • Al mercat hi ha farinetes de cereals que ja porten la llet incorporada, però no són recomanables perquè no permeten un control correcte de la quantitat de llet diària que pren el nen.
    • Els cereals amb mel tenen un alt poder edulcorant perquè tenen la fructosa de la mel. Es poden oferir a partir dels 18 mesos, però no de forma habitual.
    • Els cereals que es comercialitzen amb xocolata o fruits secs es poden donar a partir dels 18 mesos, també de forma esporàdica.
    • També hi ha preparats que aporten més quantitat de fibra: superfibra o un efecte bífidus. Aquests cereals estan indicats per als nens que presenten restrenyiment, però és recomanable consultar l’equip de pediatria abans d’oferir-los.
  • Verdures i hortalisses

    S’ofereixen a partir del sisè mes en forma de purés, primer com a complement i després com a substitut de la presa del migdia.

    Constitueixen una important font de vitamines i minerals, amb un percentatge molt baix de carbohidrats, excepte en el cas de les fècules (patates o moniatos), els llegums verds (pèsols, faves) i les arrels (remolatxa, pastanaga). Tenen una gran quantitat d’aigua i de fibra, com la cel·lulosa (especialment en algunes verdures com els espinacs o les bledes), cosa que facilita el trànsit intestinal i ajuda a combatre problemes de restrenyiment.

    En general es pot aplicar la regla que els vegetals de color verd intens, vermell o ataronjat són rics en vitamina A , que té la qualitat de no destruir-se amb la calor de la cocció. Tenen diferents quantitats de vitamina C sobretot els tomàquets, els pebrots i l’enciam, però aquesta vitamina és molt sensible als canvis de temperatura, per això es recomana oferir verdures i hortalisses crues quan el nen tingui ja una dieta completa.

    Al principi, s’aconsellen verdures suaus com mongetes tendres, pastanaga, porro, carabassó, carabassa o api, juntament amb patata (fècula), fins a aconseguir una barreja dels diferents vegetals. Es desaconsella fer servir per començar les verdures flatulentes, com col, coliflor o nap, i les riques en substàncies sulfurades, com espàrrecs, all o ceba (es poden introduir a partir dels nou mesos).

    És necessari prestar especial atenció al nivell de nitrats. Cal limitar els nivells de nitrats, que en general estan en forma de nitrat de sodi (NaNO3) en els aliments, perquè hi ha la possibilitat que aquests es converteixin en nitrits (NaNO2) abans de consumir-se, i si passa això l’organisme no els elimina amb facilitat i poden provocar problemes principalment en els nadons més petits. Els vegetals de fulla verda ampla, com les bledes o els espinacs, tenen nitrats, per això es recomana oferir-los una mica més tard (7-8 mesos), acabats de fer, sense reescalfar. A partir dels 18 mesos es poden oferir verdures i hortalisses crues (amanides), sempre segons la capacitat de mastegar del nen.

     

    Preparació de farinetes:

    Les verdures s’han d’abocar en poca quantitat d’aigua bullint, sense afegir-hi sal. Que bullin màxim 10 minuts, si només és verdura, i uns 20 minuts si a més es bull ala o cuixa de pollastre (sense pell).

    Al puré s’hi pot afegir una culleradeta d’oli d’oliva cru, així com una mica de llet, materna o artificial, o, més endavant, formatge fresc.

  • Llegums

    Són les llavors de vegetals i aporten proteïnes de menys valor biològic que les de la carn. Són difícils de digerir per la cutícula que les recobreix. Per ordre de millor digestibilitat es poden introduir: pèsols, llenties, mongetes i cigrons.
     

    Preparació:

    S’afegeixen 1 o 2 cullerades de llegums cuits a l’ebullició de verdures. És aconsellable passar-les abans per passapuré o colador per separar les cutícules, que són indigestes i poden provocar nàusees. Després s’hi pot afegir la carn o el peix i triturar-ho.

    S’han d’administrar gradualment i progressivament fins a arribar als dos dies per setmana.

Aliments d’origen animal

  • Carns

    Aporten proteïnes d’alt valor biològic, és a dir, l’organisme les necessita per construir i regenerar teixits. A més tenen greixos, ferro, fòsfor i vitamines B12 i B2 (niacina), que no existeixen als vegetals.

    Preparació de farinetes:

    Es comença amb poca quantitat, 20-30 g, de carn de pollastre (sense la pell) en la cocció del puré de verdura o a la planxa i després es tritura tot (s’hi pot afegir una cullerada d’oli d’oliva cru abans de triturar). S’augmenta la quantitat de carn fins a 50 g al final del primer any.

    Les carns blanques (pollastre o gall dindi) tenen un valor nutritiu similar al de les carns vermelles (vedella, bou, cavall). Si es vol es pot alternar el pollastre amb la vedella, per anar variant els gustos.

    A partir de l’any es poden introduir la carn de xai, porc (llom) i el pernil salat (sense greix).

    A partir dels 10-12 mesos es pot oferir la carn tallada a trossets.

     

    Altres formes culinàries:

    Carn a la planxa o feta sense greix a la paella, al forn o estofada amb el suc. Carn picada amb beixamel (preparada amb llet de fórmula si l’infant té menys de 12 mesos). 

    Observacions:
    • Les vísceres no ofereixen cap avantatge respecte a la carn magra tret de la riquesa en vitamines A i D i ferro, i són excessivament grasses i riques en colesterol. A més, suposen un risc d’aportar paràsits, tòxics i hormones, per això s’aconsella administrar-les a partir dels 18 mesos i sempre de forma excepcional, no més d’una vegada per setmana.
    • Els embotits s’elaboren amb carn i greixos de diversa procedència i en diferents proporcions a les quals s’afegeix sal, espècies, colorants, conservants, estabilitzants i antioxidants. Pertanyen al grup de carns grasses, tenen un valor nutritiu variable i les seves proteïnes són de pitjor qualitat. És recomanable introduir-los a partir dels dos anys pel seu excés de greix i additius.
    • El pernil dolç es pot introduir a partir dels deu mesos, ja que procedeix de la part més magra del porc.
  • Peix

    Té un valor nutritiu similar al de la carn, però amb més aigua i els greixos són principalment no saturats (de la família dels omega-3 i omega-6). Aporta minerals: iode, clor, sodi, potassi, calci i sobretot fòsfor. El seu baix contingut en teixit conjuntiu fa que la digestió sigui més fàcil i ràpida.

    El peix congelat té els mateixos nutrients que el fresc, sempre que la cadena del fred no es trenqui i la descongelació es faci correctament, de forma lenta i progressiva al frigorífic.

    Pel seu contingut en mercuri, en infants menors de 3 anys, cal evitar el consum de peix espasa, emperador, caço, tintorera i tonyina. A més, a causa de la presència de cadmi, els infants han d’evitar el consum habitual de caps de gambes, llagostins i escamarlans, o el cos de crustacis semblants al cranc. 


    Preparació de farinetes:

    Se n’afegeixen 30-40 g a les verdures i se n’augmenta la quantitat fins als 50-70 g al final del primer any. El puré es prepara igual que amb la carn, sense pell ni espines.

  • Ous

    Els ous tenen ferro, vitamines del grup B (B1, B2, B12), proteïnes d’alt valor biològic repartides entre la clara, que té ovoalbúmina, i el rovell, que té ovovitel·lina. Són rics en colesterol (198 mg per rovell), per això s’han de consumir amb moderació.

    Cal tenir en compte l’ou ocult, que és present en la preparació de nombrosos productes industrials (salses, batuts, gelats, etc.), per això no aquests productes no s’han d’administrar en els casos d’al·lèrgia a l’ou.

    Preparació i manera d’introduir-los:

    S’han de consumir sempre cuits pel risc de transmissió de salmonel·la i per facilitar la digestibilitat de l’albúmina de la clara.  

    (Equivalències proteiques: 50 g de carn = 60 g de peix= 1 ou)

  • Lactis

    Mentre la mare continuï oferint al nen llet materna entre 4-5 vegades al dia, el nen no necessita cap altre tipus d’aportació làctia.

    Dins de la família dels lactis hi ha productes diferents, tant per la composició, com per les repercussions en l’alimentació. Es pot consumir simplement llet o triar alguns dels seus derivats com el formatge o el iogurt.

    • Llet de vaca

      És rica en aigua i té proteïnes d’alt valor biològic (caseïna i albúmina). També té carbohidrats (lactosa); aquesta substància està composta per dos glúcids o sucres, la glucosa i la galactosa, responsables del gust lleugerament dolç de la llet.

      El greix està dispers en petites gotes (emulsió). En repòs pugen a la superfície i formen una capa que es coneix com a nata o crema. Està composta per àcids grassos saturats: el seu contingut en colesterol és de 14 mg / 100 g aproximadament.

      El calci és el mineral més abundant a la llet, juntament amb el fòsfor. També hi ha coure, zinc i iode, però menys.

      És rica en vitamines A i D, encara que hi ha totes les vitamines en diferents proporcions. Les vitamines A i D són importants en l’alimentació perquè ajuden a fixar el calci als ossos, cosa que resulta vital en l’etapa infantil. Quan la llet se sotmet al procés de desnatació, aquestes vitamines es perden, tot i que algunes firmes comercials les hi tornen a posar artificialment.

      Tipus de llet:
      • De consum immediat: la llet fresca, acabada de munyir i no tractada no s’ha d’ingerir. Si està higienitzada, es pot conservar durant dos o tres dies. Se sol distribuir en bosses de plàstic i s’ha de consumir ràpidament.
      • De llarga durada: és llet natural sotmesa a un tractament de neteja, filtratge i homogeneïtzació que garanteix la dispersió del greix i la puresa del producte. Després es complementa amb un procés que es coneix com a uperització, que consisteix a escalfar la llet a 140 ºC durant uns segons. Amb aquesta tècnica la llet conserva la majoria de les qualitats i només s’eliminen els microorganismes perjudicials.
      • Hi ha una altra modalitat a més de la llet sencera, la desnatada o semidesnatada, que és la llet de la qual s’ha extret el greix i s’hi ha afegit artificialment greix vegetal en diversos percentatges. La seva qualitat en una dieta infantil és discutible.
      • També es presenten preparats de llet que han perdut l’aigua: en pols o evaporada.
      • La llet condensada és llet evaporada pasteuritzada a la qual s’afegeix sacarosa. Es recomana evitar-la.

        Es pot començar a administrar llet de vaca a partir dels 18 mesos, tot i que hi ha nutricionistes que aconsellen continuar amb fórmules específiques (de creixement, júnior o fórmula 3) fins als dos o tres anys.

        La llet semidesnatada no és recomanable per els nens menors de dos anys, i la desnatada per als menors de cinc anys perquè no tenen vitamines liposolubles (A i D).

        La llet de soja ha d’estar especialment formulada per a nadons i enriquida si es fa servir com a alternativa a la llet de vaca, tot i que la ingesta ha d’estar controlada pel pediatre o la infermera i complementada amb el consum de derivats lactis per prevenir carències nutricionals.
    • Derivats lactis

      Els formatges i el iogurt natural s’obtenen a partir de la llet sencera de vaca. Aporten bàsicament proteïnes i calci. L’aportació de greixos depèn del tipus de preparat (les porcions de formatge extragràs, tipus petit-suisse, són més calòriques que les de formatge fresc perquè estan enriquides amb crema de llet).

      El iogurt s’obté per fermentació àcida d’una part de la lactosa. Com les altres llets fermentades, afavoreix la regeneració de la flora intestinal, activa el trànsit digestiu i afavoreix l’absorció de calci. El contingut de microorganismes vius en aquests productes és beneficiós per a la salut (efecte probiòtic). Actualment al mercat hi ha altres varietats de llets fermentades amb altres microorganismes com L. acidophilus, els bifidobacteris i L. casei, entre d’altres.

      El mató i la quallada tenen més caseïna i són més fàcils de digerir que la llet i el formatge.

      A partir de l’any es poden introduir preparats como el flam i la crema casolans, sempre que hi hagi una bona tolerància als seus components, malgrat que el seu consum ha de ser esporàdic. 

      La mantega és un aliment ric en calories i vitamines liposolubles. Es pot oferir ocasionalment, afegint-la a les farinetes a partir dels nou mesos.

      Els gelats són derivats lactis als quals s’afegeix sucre, ou, fruites, estabilitzants, aromatitzants i emulgents, per això no és aconsellable introduir-los fins als 2 anys.

    • Llet de cabra o ovella

      Són dos tipus de llet que tenen unes característiques, tant qualitatives como quantitatives, diferents de la llet de vaca, tot i que entre si són molt semblants. Comparant els diferents tipus de llet (materna, vaca i cabra/ovella) i depenent també del tipus de raça i l’alimentació dels animals, la composició en grams per cada 100 ml és:
      • Greixos (materna: 3,8; vaca: 3,7; cabra/ovella: 4,1). La diferència no radica en la quantitat de greixos sinó en la qualitat. La llet de cabra/ovella es digereix més fàcilment, amb més rapidesa, i té més àcids grassos essencials, per això és més cardiosaludable.
      • Proteïnes (materna: 1,2; vaca: 3,3; cabra/ovella: 3,3). La composició proteica és una part important en la producció d’al·lèrgies. La caseïna de la llet de cabra/ovella (igual que la humana) té menys proteïnes del tipus alfa, que són les responsables de la majoria de les al·lèrgies.
      • Lactosa. La llet de cabra/ovella té menys lactosa que la de vaca perquè es tolera millor i és més digestible.
      • El contingut mineral de la llet de cabra/ovella és semblant al de la llet de vaca, però té més calci, vitamina A, potassi i àcid nicotínic. És també rica en coure i seleni. Tanmateix, és més pobra en vitamina B12 i àcid fòlic.

Com a conclusió, la llet de cabra/ovella ofereix els avantatges d’una assimilació i rapidesa de digestió més gran respecte a la de vaca, a més del fet que té una composició mineral més completa, però té el desavantatge del baix contingut en vitamina B12 i àcid fòlic.

Els pediatres no recomanen utilitzar-la com a substitut de la llet maternitzada o de fórmula en nens menors d’un any per l’alt nivell proteic, el baix nivell de carbohidrats i àcid fòlic, i els nivells alts de minerals.

En el cas dels nens amb al·lèrgia o intolerància a la llet de vaca és necessari fer un estudi previ abans d’aconsellar la utilització de la llet de cabra o d’ovella. En el cas que les tolerin bé, les llets de cabra o ovella poden ser un bon substitut a partir dels dos anys.

 

1.5 Preparats industrials infantils (potets)

Són preparats a base de fruites, verdures, carn, peix, llet, farina, sucre, etc. Per fabricar-los els aliments s’han bullit, homogeneïtzat i esterilitzat. Els més homogeneïtzats es donen fins als 6-8 mesos, i més endavant es poden donar els de textura menys fina (júnior).

Són pràctics en situacions especials en què és difícil cuinar (viatges, etc.), però tenen el desavantatge de tenir més sucres, sal i fècules (utilitzats per homogeneïtzar) que les farinetes preparades a casa, són menys rics en proteïnes i resulten més cars.

S’han d’escalfar al bany maria destapats; una vegada oberts es conserven tapats a la nevera, un màxim de 24 hores.

L’etiqueta de cada un ha d’especificar a partir de quina edat s’ha de fer servir i com s’ha de consumir i conservar. Els estàndards de seguretat són molt rigorosos des de la selecció de les matèries primeres fins al control dels processos de fabricació.

Precaucions:

  • Abans d’obrir-lo, cal assegurar-se que no ha perdut el buit.
  • Es necessari comprovar si els ingredients són els adequats per a l’edat del nadó.
  • Cal tastar-los sempre abans de donar-los al nen.
  • No s’hi ha d’afegir sucre, sal ni altres espècies.
  • Es pot escalfar al microones, però abans d’administrar-lo s’ha de tenir la precaució de barrejar bé el contingut i comprovar la temperatura.

 

1.6 Altres líquids

Els aliments porten aigua, però des que es comença l’alimentació complementària es recomana oferir regularment aigua al nadó, sense forçar-lo.

A partir dels 6 mesos es poden introduir sucs de fruita fresca, d’hortalisses o batuts de fruita amb llet (sense sucre), però la beguda habitual ha de ser l’aigua.

És aconsellable evitar les begudes ensucrades, gasoses o excitants.

Alimentació saludable / nutrients

2. Nadó prematur

La maduració de la succió i la seva coordinació amb la deglució és completa entre les 32-34 setmanes de gestació.

Si bé els nens prematurs de més pes i edat gestacional poden iniciar una alimentació normal (succió), els més immadurs poden necessitar alimentació parenteral (sèrum) o mixta, és a dir, llet administrada a través de sonda nasogàstrica a més de sèrum. Això pot provocar experiències negatives per al nadó: estimulacions orals molestes, poca estimulació oral plaent, biberons donats per professionals amb estils diferents, horaris rígids, etc.

L’alimentació del lactant prematur té com a objectiu aconseguir un creixement i una composició corporal similars a les d’un fetus sa de la mateixa edat gestacional. La llet materna serà sempre la millor elecció, ja que la llet de les mares de nens prematurs és més rica en nutrients que la de les mares de nens nascuts a terme. A més, la lactància materna ofereix avantatges immunològics (defenses) i estimula el vincle afectiu entre mare i fill.

El creixement accelerat, la immaduresa digestiva, la immaduresa neurològica, la immobilitat, les reserves inferiors de minerals i vitamines, la mala absorció dels greixos i les possibles patologies intercurrents poden fer que la llet sigui insuficient per cobrir les necessitats de calci, fòsfor, ferro i vitamina D. És per això alguns nadons necessiten una aportació d’aquests elements i també suplements de proteïnes o hidrats de carboni. Sempre serà el pediatre qui indicarà la necessitat d’aquests suplements i el temps que s’han d’administrar.

Quan la lactància materna no és possible, es poden fer servir llets de fórmula específiques per a aquests nens.

Consells: Infància / prematurs

 

2.1 Fórmules específiques per a prematurs

 

Llet materna fortificada: la llet materna és la llet més indicada per a l’alimentació dels nounats a terme i , adequadament fortificada, també és l’aliment idoni per al nadó prematur.

La llet de les mares de nounats prematurs conté més quantitat de proteïnes, sodi, clor i magnesi que la de les mares de nadons a terme. El nivell de nutrients continua sent baix, però les diferències només persisteixen durant els primers 21 dies de la lactància, i després la composició de la llet varia.

És per això que, habitualment, es complementa la llet materna per a lactants prematurs amb un fortificant que augmenta el contingut energètic de proteïnes, carbohidrats, vitamines i minerals en diferents quantitats amb l’objectiu que la llet materna suplementada aporti entre 80 a 85 Kcal/100ml; nivells apropiats per les necessitats del nounat prematur.

 

Fórmules per a prematurs destinades a satisfer les necessitats nutricionals i fisiològiques del nounat prematur comparteixen algunes característiques:

    • Estan suplementades amb taurina com a font de proteïnes, ja que es tolera millor que la caseïna.
    • Porten hidrats de carboni a base de polímers amb un 40-50% de lactosa i un 50-60% de glucosa per compensar la deficiència relativa de lactasa en els nounats prematurs.
    • Els greixos contenen al voltant del 50% de triglicèrids de cadena mitjana per compensar la limitada secreció de lipasa pancreàtica i l’escassa reserva d’àcids biliars, així com també el 50% de triglicèrids de cadena llarga, que són un important component de les membranes de les neurones i de les cèl·lules de la retina per subministrar una font d’àcids grassos essencials.
    • També porten concentracions més altes de proteïnes, minerals, vitamines i electròlits per satisfer les necessitats associades al ràpid creixement, la disminució de l’absorció intestinal i la tolerància hídrica limitada dels prematurs.


Estan indicades per als nens que pesen menys de 2.500 g que no s’alimenten amb llet materna. Normalment s’administren fins a les 38 setmanes d’edat corregida (que es calcula descomptant de l’edat cronològica les setmanes que falten per arribar a les 40 corresponents a un part a terme). Després poden passar a les fórmules estàndard, sempre sota el control del pediatre.

 

2.2 Alimentació complementària

L'alimentació complementària s’introdueix seguint els esquemes habituals per al nadó a terme i segons la tolerància de cada nen. No hi ha normes, però sí recomanacions:

  • En nadons amb molt poc pes és preferible mantenir l’alimentació làctia exclusiva fins que la talla arribi el rang normal per a l’edat gestacional.
  • Els cereals es poden introduir aviat, sempre després de consultar amb l’equip de pediatria, perquè són ben tolerats, augmenten l’aportació calòrica i disminueixen els episodis de reflux gastroesofàgic.
  • La fruita, la carn, les verdures, els ous, el peix i els llegums s’introdueixen segons l’edat cronològica, sempre individualitzant per a cada infant.
  • L’alimentació amb cullera s’ha de plantejar als sis mesos d’edat corregida, com a molt aviat. És preferible retardar-la per evitar que ingereixin menys quantitat d’aliment que amb el biberó.
  • Es recomana no introduir la llet de vaca sencera fins als 18 mesos d’edat corregida com a mínim.


Els grans prematurs (nascuts entre les 28-32 setmanes d’embaràs, amb un pes de 1.000 a 1.500 g) acostumen a necessitar aportacions suplementàries de vitamines i minerals:

  • Calci, fòsfor i vitamina D3. L’absorció intestinal de calci i fòsfor en aquests nens és del 65 % del que han ingerit. Si quan es dóna d’alta de l’hospital o clínica el nen s’alimenta amb llet materna o fórmula específica per a prematurs, no necessita una aportació extra, però sí que és convenient que rebi vitamina D3 per prevenir el raquitisme.
  • Ferro. Un gran prematur té altes necessitats de ferro a causa del seu creixement accelerat, del dèficit inicial en els seus dipòsits i, de vegades, també a les freqüents extraccions de sang durant l’hospitalització, per això el pediatre acostuma a recomanar-ne l’administració per via oral durant els primers sis mesos.

 

2.3 Dificultats per a l’alimentació en el nadó prematur 

La immaduresa d’aquests nadons pot dificultar l’alimentació. Al començament són freqüents les alteracions de succió i deglució (els reflexos són més dèbils), necessiten requeriments calòrics relativament elevats, la seva capacitat gàstrica és petita i el seu esfínter esofàgic encara és dèbil, per això és freqüent el reflux gastroesofàgic i corren el risc d’una aspiració alimentària, risc que augmenta en els nens més immadurs amb problemes respiratoris. Així mateix, l’absorció dels nutrients essencials està disminuïda i hi ha menys resposta hormonal.

Alguns reflexos anormals com el reflex tònic de mossegada (el nen mossega però no succiona) o el moviment anormal de la llengua dificulten l’alimentació. Més problemàtic és el reflex del vòmit exagerat, ja que el nen no pot tolerar el contacte de la llengua amb el mugró, la tetina o la cullera. Aquests problemes acostumen a solucionar-se espontàniament, però en alguns casos poden requerir alimentació per sonda durant un cert temps.

Les regurgitacions són freqüents. En les formes més greus es recomana el descans en decúbit pron (de bocaterrosa) o de costat, per evitar aspiracions.

Consells: Infància / problemes de salut neonat i lactant


Cada nen farà el seu desenvolupament tant físic com psicomotor de forma única, per això s’aconsella seguir les instruccions del metge o la infermera que l’atenen a l’hora d’introduir els diferents aliments, fins a aconseguir una dieta normalitzada per a la seva edat, igual que la del lactant que ha nascut a terme. En qualsevol cas, sempre s’ha donar un tracte individualitzat a cada nen segons les seves característiques.

p Llegir més...

Alimentació en l'edat escolar de 19 mesos a 5 anys
pP@)

En aquesta etapa maduren completament els òrgans i els sistemes que intervenen en la digestió, l’absorció i el metabolisme dels nutrients. Als dos anys de vida el nen ja ha completat pràcticament la introducció d’aliments. Entra en una etapa de transició de creixement lent i estable (guanya una mitjana de 2 kg de pes i de 5 a 6 cm de talla cada any).

Alhora, en aquest període, els nens desenvolupen una gran activitat física, per això gasten molta energia.

Des del punt de vista del desenvolupament psicomotor, el nen arriba a un nivell que li permet una correcta manipulació dels utensilis que es fan servir per menjar.

Es una fase fonamental per anar consolidant els hàbits alimentaris del nen. És el moment en què el nen comença a tastar nous gustos i a mostrar les seves preferències en l’alimentació.

  1. Recomanacions generals
  2. El nen que no vol menjar  
  3. Menjar preparat

 

1. Recomanacions generals

  • L’acte de menjar, a més de ser un procés nutritiu, té connotacions importants de convivència que a la llarga configuren el comportament alimentari i que poden repercutir en l’estat de salut de la persona. Per tant, és important mantenir i potenciar els hàbits alimentaris propis, adaptats als canvis sociològics i culturals que es van produint.
  • S’ha comprovat que entre la població en edat escolar és freqüent consumir poca fruita, verdura, llegums i peix; aliments que formen part de l’anomenada dieta mediterrània, que és considerada una de les més saludables del món. Així mateix, aquest baix consum pot anar acompanyat, de vegades, d’un consum elevat de dolços, llaminadures, begudes ensucrades i productes càrnics processats, o de la supressió d’algun àpat.
  • Cal afavorir el consum de cereals rics en fibra; fruites fresques del temps i fruita seca; verdures; llegums i oli d’oliva. De la mateixa manera, cal adoptar hàbits alimentaris estructurats: un esmorzar complet a casa, repartiment de la ingesta diària entre quatre i sis àpats, adequació de la quantitat de les racions a les necessitats individuals, etc.
  • El primer aprenentatge alimentari i el més important es produeix en el nucli familiar. El model actual de vida familiar fa que cada vegada sigui més nombrosa la quantitat d’infants que es queden a dinar als menjadors escolars o a casa dels avis.
  • Per programar una alimentació saludable, cal conèixer les qualitats nutritives i d’ús dels diferents aliments, que sovint es classifiquen en grups d’acord amb els nutrients que contenen. És per aquest motiu que convé incloure en la ingesta diària aliments de tots els grups.
  • Una alimentació equilibrada implica una aportació de nutrients adequats en qualitat i quantitat a les necessitats de l’organisme. L’Agència Europea de Seguretat Alimentària i l’Organització Mundial de la Salut recomanen que, del total de l’energia ingerida, un 45-60% sigui aportada pels glúcids o hidrats de carboni, un 20-35% pels lípids o greixos, i un 10-15% per les proteïnes.
  • La representació gràfica en forma de piràmide o roda permet valorar quins són els aliments bàsics i, al mateix temps, les diferents proporcions en què han de formar part d’un pla alimentari saludable.
  • Cal oferir els nous aliments en diferents ocasions. Abans de concloure que un aliment no agrada, és convenient preparar-lo de diverses maneres. S’ha de provar un aliment nou entre 8 i 10 vegades per poder observar un augment en la seva acceptació. Es recomana preparar petites racions, amb plats que siguin atractius a la vista (colors i formes), amb els aliments a la temperatura adequada, i oferir els nous gustos acompanyats d’aliments que ja agradin i siguin familiars.
  • S’ha d’instaurar el costum d’esmorzar correctament, assegut a la taula, i oferir aliments energètics: lactis, cereals, fruites o sucs naturals.
  • Cal fer servir tècniques culinàries i presentacions diferents. Per exemple, en el cas de la pastanaga, cuita amb patata i altres verdures, ratllada a l’amanida, a rodanxes petites i fines, etc.
  • S’ha de deixar que el nen mengi sol, amb l’ajuda necessària, encara que es taqui o embruti el que l’envolta. A partir dels dos anys, és aconsellable que el nen s’integri a la taula amb els adults.
  • Els nens petits no mengen si estan molt cansats; cal tenir-ho en compte quan s’estableixen els horaris d’àpats i jocs.
  • No s’ha de forçar el nen a menjar o menjar més.
  • És necessari utilitzar vaixelles i coberts segurs i adequats a les capacitats manipulatives del nen.
  • Si algun dia el nen no menja, no passa res. No cal donar-li més lactis dels recomanats a la seva edat, ja que són aliments que, a més d’atipar, consumits en excés poden provocar restrenyiment.
  • En cas que el nen mengi a la guarderia, és recomanable saber el menú per poder complementar la dieta amb la resta de menjades que fa a casa.

 

2. El nen que no vol menjar

Hi ha nens curiosos, amb molta gana, a qui els agrada tastar-ho tot, cosa que facilita la tasca dels pares. D’altres, en canvi, són inapetents i desinteressats pel menjar i fins i tot el fan servir com a mètode de xantatge per aconseguir els seus desitjos (no anar a dormir aviat, una joguina, mirar la televisió, etc.). Aquests nens exigeixen paciència i dedicació, que no es facin concessions inacceptables i respecte per la seva gana, sempre que el seu creixement estigui dins dels límits normals.

Els pares que es preocupen en excés pel menjar poden arribar a crear en els fills una dependència no saludable en un acte que ha de ser normal i plaent. Els nens, com els adults, poden tenir variacions en la gana relacionades amb les diferents fases del seu desenvolupament.

El pes i l’estatura són indicadors de l’estat nutricional, i l’opinió de l’equip de salut que atén habitualment el nen és essencial per valorar si la situació és normal o, per contra, preocupant.

No hi ha un model dietètic únic i idèntic per a tots. L’organisme humà és el més individual que hi ha i, en conseqüència, la dieta estarà condicionada per múltiples factors: edat, sexe, complexió corporal, genètica, oci, feina, salut, malaltia… Aquesta és la magnitud d’una alimentació correcta: tenir la possibilitat de tractar bé el cos proporcionant-li els aliments que necessita.

La falta de gana s’anomena anorèxia. La immensa majoria de les anorèxies infantils, transitòries i sense altres símptomes, són fisiològiques o adaptatives i apareixen entre els 15 mesos i els 4 anys.

Aquest rebuig dels aliments preocupa els pares per por a possibles problemes de creixement, salut, nutrició o disciplina. Naturalment, en cas que hi hagi una mala evolució prolongada de la corba de pes, s’ha de descartar un problema físic (infecció, paràsits, malabsorció...), però si el nen presenta una exploració física normal i la seva corba de creixement està dins dels límits normals no és preocupant, només és una fase en la seva maduració.

El nen tendeix a rebutjar aliments nous i desconeguts (neofòbia), però aquest rebuig inicial es pot modificar si s’insisteix, amb paciència, en successives oportunitats (a vegades el nen necessitarà 8 o 10 ocasions per mirar, olorar, tocar i tastar) ajudant-lo a acceptar el nou aliment amb un ambient afectiu positiu i ensenyant-li les conseqüències satisfactòries de menjar-se’l.

La coerció, l’assetjament o el forçament perquè consumeixin un aliment propicia que aparegui aversió específica cap a aquest aliment. També el premi exagerat per haver pres un aliment devalua les ganes de menjar aquest aliment. Quan simplement es deixa que el nen seleccioni entre els diversos aliments sans que se li ofereixen, habitualment la dieta seleccionada resulta correcta, suficient i equilibrada.


2.1 Causes d’anorèxia (falta o disminució de les ganes de menjar) en el preescolar

L’etapa preescolar es caracteritza per una actitud global d’oposició i coincideix amb un període en què la velocitat del creixement ponderal (pes) disminueix, per això es redueixen les necessitats nutricionals. La satisfacció oral del nen disminueix en benefici dels nous descobriments i habilitats motors i relacionals (es més divertit jugar que menjar). També és una etapa en què es presenten infeccions agudes freqüents, amb la corresponent pèrdua de gana.

La diversificació alimentària és gairebé completa a aquesta edat, abraça diversos gustos, textures i situacions presents en els seus models alimentaris de referència (grup familiar, escolar, oci, etc.). El nen que rep una oferta dietètica correcta i sense pressions ni obligacions de quantitats, aprendrà a regular el total calòric de la ingesta diària i anirà consolidant els hàbits de forma adequada cap a un patró alimentari saludable.


2.2 Consells per al nen que no menja
  • Cal oferir una gran varietat d’aliments i preparacions, sense exigir al nen que mengi cap aliment en especial i respectant el seu ritme tant com sigui possible. S’ha de deixar que experimenti amb el menjar.
  • Convé crear un ambient relaxat i agradable a l’hora dels àpats per gaudir en família.
  • És necessari establir uns horaris regulars per als àpats.
  • Cal avisar (5 minuts) abans de l’àpat perquè pugui acabar jocs i activitats.
  • S’ha d’evitar menjar amb la televisió engegada; el nen es distreu i a més impedeix la conversa entre la família.
  • Convé evitar qualsevol pressió o maniobres de distracció, recompenses, xantatges i, naturalment, violència. No s’ha de fer servir l’aliment com a premi o càstig.
  • S’ha d’evitar la dieta a la carta, en la qual el nen decideix què menja. Són els pares els que han de decidir la dieta del nen, idèntica a la familiar en la mesura que es pugui. Si el nen no vol menjar un aliment, no és aconsellable oferir-n’hi un altre a canvi.
  • Cal eliminar les menjades entre hores, i limitar els aliments grassos i el consum de refrescos que aporten molt sucre i per tant fan perdre la gana.
  • Com que el nen imita el que veu, els pares han de donar exemple seleccionant aliments sans i gustosos.
  • Si el nen no es porta bé, és aconsellable que se’n vagi a la seva habitació o que s’assegui fora de la taula fins que l’àpat s’hagi acabat, sense tornar a menjar fins a l’àpat següent.

3. Menjar preparat

Un fenomen nou en la nostra societat és l’oferta de menjar preparat.

Sempre pot ser útil tenir al congelador algun tipus d’aquests precuinats, ja elaborats i a punt de reconstituir al forn o microones. Una altra cosa és alimentar-se sistemàticament amb aquests aliments, que inclouen saboritzants, emol·lients i greixos industrials dels quals no sempre se’n coneix l’origen.

Una altra oferta actual és el menjar ràpid (fast food), amb el qual es menja en poc temps un volum petit d’aliment molt energètic (pizzes, hamburgueses, entrepans de salsitxa de Frankfurt, etc.). Sovint s’elaboren amb un tipus de pa tou que necessita mastegar-se poc, i s’acompanyen amb patates fregides i begudes ensucrades. Els nens s’hi aficionen ràpidament perquè és una manera còmoda de menjar. Aquests aliments són, generalment, molt energètics, amb excés de greixos i sal. A més, tenen un contingut deficient en fibra i vitamines. Pot millorar-se’n la qualitat nutricional si es fa servir pa tradicional, s’hi afegeixen vegetals, es pren fruita com a complement i es beu aigua o sucs de fruita natural.

 

p Llegir més...

Alimentació en l'edat escolar de 6 a 12 anys
pP@)

Els nens en edat escolar necessiten els mateixos aliments que els de menys edat, però amb més quantitat en relació amb el seu pes que els adults, per cobrir les seves necessitats energètiques i nutritives.

A més de les recomanacions per a una alimentació saludable en la infantesa, hi ha un conjunt de recomanacions específiques per a aquest grup d’edat: 1. Esmorzar, 2. Mig matí, 3. Dinar, 4. Berenar, 5. Sopar.

 

Recomanacions específiques

De manera orientativa, s’aconsella que les necessitats nutritives de l’escolar es distribueixin al llarg del dia en la següent proporció:

  • Esmorzar + mig matí: 25 %.
  • Dinar: 30 % - 35 %.
  • Berenar: 10 % - 15 %.
  • Sopar: 30 %.


1. Esmorzar

És una de les menjades més importants del dia i hauria de cobrir, al voltant del 25 % de les necessitats nutritives del nen, ja que contribueix a aconseguir unes aportacions nutricionals més adequades, evita o disminueix el consum d’aliments menys apropiats (brioixeria, sucres, etc.) i pot contribuir a la prevenció de l’obesitat, a més de millorar el rendiment intel·lectual i físic i l’actitud en el treball escolar. Ometre l’esmorzar interfereix en els processos cognitius i d’aprenentatge.

Les presses per arribar a l’escola i la somnolència dels primers moments del matí de vegades impedeixen fer correctament aquest primer àpat. Es recomana dedicar-hi de 15 a 20 minuts, asseguts a la taula, si és possible en família i en un ambient relaxat, per això cal despertar el nen amb temps suficient, cosa que implica fer-lo anar a dormir a una hora apropiada (es poden deixar el material escolar i la roba preparats la nit abans).

Got de llet, pa i formatge i mandarines  Got de llet, cereals i mandarines

Font: Àngels Ribas

Un bon esmorzar hauria d’incloure:

  • Lactis: llet, formatge semicurat, formatge fresc o iogurt.

    S’aconsella que l’infant consumeixi de dues a tres racions diàries de llet o derivats. Una ració de lacti equival a:

    Una ració de làctic
    1 got gran de llet (200ml)
    2 iogurts (125 g x 2)
    40 g de formatge semicurat
    80 g de formatge fresc
  • Cereals: pa, cereals d’esmorzar i ocasionalment rebosteria casolana.

    El pa es pot acompanyar preferentment amb oli d’oliva i ocasionalment amb melmelada, mantega o margarina.

    Els cereals d’esmorzar és preferible que siguin integrals i que no continguin gaires sucres afegits.

    Pel que fa a la rebosteria casolana, pot contribuir a fer un esmorzar una mica més llaminer un dia a la setmana.

  • Fruites: una peça sencera o suc natural. Es recomanen les fruites amb un alt contingut en vitamina C, com el kiwi, els cítrics, les maduixes o el meló, entre d’altres.

 

2. Mig matí

Amb freqüència, els nens que esmorzen de forma poc equilibrada a casa arriben famolencs a l’hora del pati; això pot comportar el risc de menjar massa o de consumir aliments poc convenients, com ara llaminadures, brioixeria, etc., que, a més, fan que els infants no tinguin gana a l’hora de dinar. No s’ha de substituir un esmorzar complet per aquest tipus d’aliments.

Si a casa el nen no ha menjat algun dels tres tipus d’aliments recomanats (lactis, cereals, fruita) s’hauria d’aprofitar la ingesta de mig matí a l’escola per completar l’esmorzar. Per altra banda, si a casa el nen ha menjat per esmorzar els tres tipus d’aliments recomanats, a mig matí pot fer una petita ingesta de reforç, com per exemple un entrepà petit de formatge o pernil cuit o una fruita fàcil de menjar com la mandarina o el plàtan.

En qualsevol cas, s’ha d’evitar que la ingesta de mig matí es faci gaire a prop de la de l’hora de dinar, ja que pot fer disminuir la gana per a l’àpat principal del dia.

 

3. Dinar

En els hàbits alimentaris espanyols l’àpat del migdia és el més consistent. Ha de cobrir del 30 % al 35 % de les necessitats nutricionals diàries del nen. Cada vegada és més freqüent que els nens mengin al centre escolar. Els pares han de saber el programa mensual d’àpats i col·laborar perquè les dietes que s’ofereixen siguin equilibrades, completant-les amb els que fan a casa. 


El mètode del plat a la infantesa pot ser una eina visual molt útil a l’hora de decidir els aliments que formaran part del dinar i la proporció més adequada de cada grup d’aliments: constructors, energètics o reguladors.

Més enllà dels aliments que formin part d’un àpat concret, els dinars s’haurien d’organitzar amb una visió setmanal per afavorir una alimentació variada i equilibrada.

 

Exemple d’organització setmanal:

Primers platsSegons plats i guarnicions
2 dies: llegums amb verdures i/o hortalisses 2 dies: peix blau amb guarnició d’amanida
1-2 dies: pasta amb verdures i/o hortalisses 1 dia: peix blanc amb guarnició d’amanida
1-2 dies: arròs amb verdures i/o hortalisses 1 dia: carn vermella amb guarnició d’amanida
1-2 dies: patata i verdura  1-2 dies: carn blanca amb guarnició d’amanida
  1-2 dies: ou amb guarnició d’amanida

Per les postres de dinar és recomana prendre una peça de fruita fresca, excepte els dies que hi ha llegums, que es recomana menjar un iogurt per facilitar la digestió.

 

4. Berenar

El berenar hauria d’aportar al voltant del 15 % de l’energia diària. És una ingesta molt necessària per als infants, ja que necessiten recarregar energia per poder seguir les activitats fora de l’horari escolar, especialment quan es practica algun tipus d’esport.

El berenar acostuma a ser ben acceptat pels infants i pot complementar la dieta, perquè s’hi poden incloure productes d’alt valor nutricional, com ara lactis, fruites o entrepans, així com fruita seca.

 

 

Els berenars a la pràctica. Un berenar saludable hauria d’incloure un cereal, un lacti i una fruita fresca. D’aquesta manera, el berenar contribueix a l’aportació necessària d’energia, calci i vitamines per a l’alimentació diària. S’ha de tenir en compte que la brioixeria no es considera una opció alternativa dins del grup dels cereals pel contingut elevat en greixos saturats. Igualment, ni els sucs de fruites industrials, ni les melmelades de fruita s’haurien de considerar en cap cas una alternativa a la fruita fresca. Tot i que els sucs naturals acabats d’esprémer sí que poden substituir la peça de fruita.

Cal recordar que els nens i les nenes en edat escolar haurien de tenir l’hàbit de berenar cada dia. A continuació es proposen alguns exemples de berenars pràctics i saludables per prendre en sortir de l’escola.

Veure taula: Berenars saludables

 

Infografia Berenar saludable

Descarrega't la infografia

Amb aquestes propostes, no hi ha cap excusa perquè els nens i les nenes no berenin cada dia en sortir de l’escola. Es poden fer totes les variacions possibles, sempre que es combini un lacti, cereals i fruita. Pel que fa a les fruita, es recomana oferir-les de temporada i que siguin fàcils de prendre fora de casa, és a dir, que no s’hagin de pelar amb un ganivet o que tinguin una pell comestible i fàcil de digerir. Tenint en compte que els berenars no han d’atipar excessivament els infants, convé que la mida dels entrepans s’ajusti a la gana de cadascú.

A casa, els berenars més creatius. Quan el berenar es pot fer a casa, el ventall de possibilitats s’amplia i la imaginació pot ajudar a preparar berenars saludables per als nens i per a les nenes. És un bon hàbit que els infants prenguin el berenar asseguts a taula quan són a casa. A més, aquest és un bon moment perquè expliquin com els ha anat el dia a l’escola i amb els amics.

Una bona solució són els batuts naturals que inclouen lactis i fruita. La manera més simple de preparar-los és passar per la batedora un got de llet o un iogurt i una peça de fruita (plàtan, maduixa, préssec, poma, pera, mango, o la que més agradi a l’infant). Un dels batuts naturals preferits és el de llet, maduixa i plàtan. S’aconsella fer servir fruita madura de temporada, per potenciar també així el consum de proximitat. Per acabar de completar aquest berenar, es podria oferir a l’infant una torrada amb oli d’oliva verge i formatge o bé pa amb codonyat i nous picades per sobre.

A part dels batuts, també es poden preparar liquats. El liquat de pastanaga i taronja és deliciós, igual que el liquat de pastanaga, poma i mango. Incloure pastanaga crua als berenars és una bona manera d’enriquir l’alimentació amb antioxidants.

Si es berena a casa, es pot oferir un bol amb iogurt barrejat amb cereals i trossets de maduixa. Aquesta opció inclou els tres grups d’aliments en un únic plat, és una mena de “tres en un” molt fàcil de preparar, ideal per als infants que solen tenir poca gana a l’hora de berenar.

De tant en tant, també es pot optar per un tros de coca de iogurt o per galetes casolanes sucades en un got de llet. Un kiwi o una mandarina podrien ser el tancament ideal per aquest berenar.

Els greixos omega-3, essencials en el berenar. La dieta mediterrània és rica en greixos saludables omega-3, gràcies a aliments com el peix blau o les nous. Els greixos omega-3 es consideren essencials perquè l’organisme no és capaç de sintetitzar-los; per tant, l’aportació es fa a través del consum d’aliments que en contenen. L’Agència Europea de Seguretat Alimentària (EFSA) ha reconegut recentment que hi ha evidències científiques que estableixen una relació entre un consum adequat d’omega-3 i un desenvolupament normal del cervell i del sistema nerviós dels infants. Per aquest motiu, es considera aconsellable incorporar el consum d’omega-3 d’una manera habitual a l’alimentació dels nens i de les nenes. De tant en tant, per berenar es pot oferir un entrepà de tonyina —que és peix blau— o també es poden afegir nous a qualsevol dels berenars que s’han proposat anteriorment.

 

5. Sopar

El sopar hauria de representar al voltant del 25 % de la ingesta energètica diària.

És un bon moment per reunir la família i per poder parlar sobre com ha anat el dia. Per facilitar la comunicació entre pares i fills no s’hauria de sopar davant el televisor.

Es recomana sopar no gaire tard i deixar que passi una estona abans d’anar a dormir, per tal que l’infant pugui dormir bé.

En el sopar també es pot seguir el mètode del plat en la infantesa, però caldrà tenir en compte els consells addicionals següents:

  • De cada grup d’aliments, s’hi ha d’incloure els aliments de digestió més fàcil.
  • La quantitat total de menjar hauria de ser inferior que la del dinar.
  • Les coccions també haurien de contribuir a facilitar la digestió. Es recomana cuinar els aliments bullits, al vapor, a la planxa, saltats o al forn.

Així doncs, els entrants més adequats per sopar poden ser cremes de verdures, sopes d’arròs o pasta o verdura i patata.

Com a segon plat, es pot oferir ou, peix blanc o carn blanca, amb una guarnició que ajudi a completar l’equilibri de l’àpat.

Les postres del sopar poden ser una peça de fruita o bé un iogurt, tenint en compte què s’ha menjat al llarg del dia.

En el cas que els nens dinin a l’escola i no prenguin peix blau al migdia, caldrà incorporar aquest tipus de peix en dos sopars a la setmana o bé en un sopar i un dinar del cap de setmana. Cal recordar que el peix blau és ric en DHA, que és un tipus d’omega-3 especialment necessari per al creixement correcte del cervell i per al seu funcionament. No haurien de faltar dues racions setmanals d’aquest tipus de peix. Les varietats de peix blau més adequades per als nens les de mida petita: seitó, sardina o verat.

Al començament d’aquesta etapa el creixement és estable, amb poques necessitats energètiques, per això el nen encara manté poc interès pels aliments i pot mostrar poca gana, cosa que és normal a la seva edat.

  • Cap als 8-9 anys es pot observar un augment de la gana en alguns nens, que si no es controla pot ser origen d’una obesitat. Per això, si el nen mostra un augment de la gana de forma exagerada, quan vulgui menjar alguna cosa entre les menjades se li poden oferir aliments que l’atipin però que siguin de baix contingut calòric, com verdures i fruites. Es pot moderar el consum d’hidrats de carboni i greixos, i animar-lo a fer exercici físic de forma regular, ja que el sedentarisme en un nen amb una gana exagerada el pot portar a una obesitat important.

  • Un altre trastorn freqüent a aquesta edat és el del nen vomitador. Hi ha nens que tenen especial facilitat per vomitar, sobretot en circumstàncies d’estrès o problemes psicològics en l’edat escolar. Molts d’aquests nens tendeixen a produir cossos cetònics (acetona) quan utilitzen les seves reserves de greix quan ja han esgotat les reserves de glicogen (producció de sucre), una situació que afavoreix la persistència del vòmit. Per evitar-ho, s’aconsella intentar mantenir una ingesta alta i freqüent d’hidrats de carboni d’absorció lenta (pa, pasta, arròs, llegums…).

  • El dolor abdominal crònic, la majoria d’origen psicològic a aquesta edat, és un altre dels problemes que poden afectar l’alimentació, principalment a l’hora d’esmorzar. Moltes vegades, a causa de les presses i l’estrès que pot suposar enfrontar-se a l’escola, el nen reacciona somatitzant els seus problemes en forma de dolor crònic abdominal. Si després de fer les proves oportunes al centre de salut es descarta la presència d’una malaltia, és aconsellable l’ajuda d’un psicòleg per solucionar aquest trastorn.

 

p Llegir més...

Alimentació de 12 a 18 anys
pP@)

L’adolescència comprèn el període de temps que va des del començament de la maduració puberal fins al final del creixement somàtic. No té uns límits cronològics precisos perquè els canvis físics tenen un ritme de desenvolupament variable segons cada individu.

  1. Recomanacions generals
  2. Recomanacions específiques

 

Durant aquesta etapa el creixement s’accelera amb un important increment de la talla i de la massa corporal. S’ha de tenir en compte que en aquest període el nen guanya aproximadament el 20 % de l’estatura i el 50 % del pes que tindrà com a adult, amb un augment de massa òssia i muscular. A més, en relació amb el sexe, té lloc un canvi en la composició de l’organisme; els nois experimenten un augment més important de la massa magra, i en les noies s’incrementa, sobretot, la massa grassa. Tota aquesta situació augmenta les necessitats nutricionals del nen: necessita proteïnes, hidrats de carboni, greixos, vitamines i minerals. A més, el treball mental requereix molta energia, que s’ha d’obtenir d’una alimentació sana i natural.

La conducta i els hàbits alimentaris ja s’han establert durant la infància, però en aquest període augmenta el control i l’autonomia del noi davant els pares i conclou també la maduració psicològica, per això s’estableixen patrons de conducta individualitzats, marcats per l’aprenentatge previ, tot i que molt influïts per l’ambient, sobretot pel grup d’amics i pels missatges de la societat en general.

L’adolescent menja sovint fora de casa. La seva gana té alts i baixos; de vegades molt, d’altres poc. És freqüent que ometi àpats, sobretot l’esmorzar o el sopar, que consumeixi moltes coses de picar, que mostri preocupació per una alimentació sana i natural, i, tanmateix, tingui hàbits absurds o erràtics, que tingui un ideal d’esveltesa excessiu i que, a la vegada, manifesti despreocupació per hàbits saludables consumint alcohol, tabac o altres drogues i no fent exercici físic.

Tots aquests factors condicionen grans variacions individuals en les necessitats nutricionals, per això resulta difícil establir unes recomanacions estàndard per als adolescents. Les més recents i que més s’utilitzen s’han establert en funció del pes, l’edat, el sexe i l’activitat física, lleugera, moderada o intensa (Food and Nutrition Board of the National Research Council, 1989).

 

1. Recomanacions generals

El mètode del plat a l’adolescència és una eina visual que ens pot ajudar a oferir àpats equilibrats que cobreixin les necessitats nutricionals d’aquesta etapa crucial de la vida. Aquest mètode s’hauria d’aplicar als àpats principals, és a dir, al dinar i al sopar. Encara que s’utilitzi una imatge per visualitzar els tipus d’aliments que formen l’àpat, el repartiment d’aquests aliments es pot fer en el menú clàssic de primer i segon plat amb guarnició. La quantitat de menjar s’ha d’adaptar a la gana de cada persona: el mètode del plat només estableix la proporció de cada grup d’aliments però no fa referència a les quantitats.

 

2. Recomanacions específiques

  • En l’adolescència les necessitats d’energia són superiors a les de qualsevol edat, en aquesta etapa una restricció energètica pot provocar un retard en el creixement i la maduració corporal.
  • Les necessitats d’hidrats de carboni i proteïnes són les mateixes en quantitat i qualitat que les de l’adult sa. S’han de mantenir les racions d’una dieta sana i equilibrada. Es recomana que, almenys, el 50 % de l’energia total de la dieta vingui d’hidrats de carboni, i que del 15 % al 20 % vingui de les proteïnes, assegurant que bona part siguin d’origen vegetal.
  • Els greixos han de representar del 30 % al 35 % del total de calories. L’aportació correcta de greixos suposa cobrir adequadament les necessitats d’àcids grassos essencials (necessaris per formar diferents metabòlits) i de vitamines liposolubles.
  • Hi ha tres minerals que tenen una importància especial en l’adolescència: el calci, el ferro i el zinc. Cadascun es relaciona amb un aspecte concret del creixement:
    • El calci està relacionat amb el creixement de la massa òssia. Es recomana prendre’n uns 1.200 mg al dia. La disponibilitat és diferent depenent de l’aliment del que procedeixi. L’aliment més adequat és la llet (vaca, cabra o ovella) i tots els seus derivats. És aconsellable tenir en compte que la vitamina D, la lactosa i les proteïnes faciliten l’absorció de calci, mentre que la fibra, la cafeïna i el sucre la dificulten.
    • El ferro es relaciona amb el desenvolupament dels glòbuls vermells i del teixit muscular. El que s’absorbeix millor és el de la carn, mentre que el dels llegums, les verdures i altres aliments s’absorbeix pitjor.
    • El zinc està directament relacionat amb la síntesi de proteïnes, per tant amb la formació de teixits (ossos, músculs, cabells, ungles). El dèficit crònic de zinc es relaciona amb lesions a la pell, retard en la cicatrització de ferides, caiguda dels cabells i fragilitat a les ungles, a més d’hipogonadisme (òrgans reproductors petits). La font principal de zinc la constitueixen la carn, el peix i els ous. També els cereals i els llegums en són una font important. La fibra actua dificultant-ne l’absorció.
  • En l’adolescent es recomanen especialment les vitamines que d’una manera o altra es relacionen amb la síntesi de proteïnes, el creixement i el desenvolupament: vitamina A, D, àcid fòlic, B12, B6, riboflavina, niacina i tiamina. La principal font de totes són les fruites i les verdures.
  • Les necessitats de calci són màximes en les etapes de creixement com l’adolescència. És important ingerir-ne per aconseguir una correcta mineralització òssia, que previngui l’aparició d’osteoporosi en l’adult. Per assegurar aquestes necessitats, cal consumir més de 500 ml al dia de llet de vaca, cabra o ovella o els seus derivats.
  • El repartiment calòric al llarg del dia s’ha de fer en funció de les activitats desenvolupades. Cal evitar ometre àpats o fer-ne alguns d’excessivament copiosos. És important reforçar l’esmorzar i evitar picar entre hores.
  • Es convenient escollir els aliments que garanteixin una dieta suficient en energia i nutrients, i els àpats s’han d’organitzar i estructurar al llarg del dia. És aconsellable un règim de quatre àpats amb la següent distribució calòrica:
    • Esmorzar: 25 % del valor calòric total.
    • Dinar: 30 %.
    • Berenar: 15 % - 20%.
    • Sopar: 25 % - 30 %.
  • El consum excessiu de sal s’ha relacionat amb el desenvolupament d’hipertensió, per això es recomana prendre’n quantitats moderades, i evitar aliments salats i l’hàbit d’afegir sal al menjar.
  • Finalment, és important conèixer aquelles situacions que poden afectar l’adolescent i en què s’ha de fer alguna modificació en l’alimentació. S’aconsella que els pares participin en el control i el consell nutricional de l’adolescent.

Consells per a una Alimentació saludable / recomanacions

p Llegir més...

Alimentació en la infància/adolescència i altres situacions de vida
pP@)

  1. Viatjar
  2. Fer esport (la piràmide de l'activitat física per a nens)

 

1. Viatjar

 

Diarrea del viatger

La provoca menjar o beure aliments contaminats per bacteris o paràsits. Acostuma a aparèixer en les dues primeres setmanes d’estada i es caracteritza per deposicions líquides amb dolor abdominal i vòmits. 


La prevenció es basa en la precaució:

  • No s’han de consumir fruites sense pelar, verdures crues, carn o peix poc cuinats o crus, i llet o derivats sense garanties de pasteurització. En el cas dels lactants alimentats amb llet adaptada s’aconsella portar la llet habitual del nen i preparar-la amb aigua envasada.
  • Cal tenir precaució amb els productes de pastisseria, gelats i derivats de l’ou (maionesa, cremes) si no es té la seguretat d’una conservació adequada.
  • S’ha de beure aigua embotellada i precintada.
  • Cal evitar la utilització de glaçons.
  • No s’han de consumir aliments de venda ambulant.
  • Es recomanable beure líquids abundants per evitar la deshidratació: els refrescos comercials i les infusions tenen menys riscos.
  • S’aconsella portar medicació de rehidratació oral (sobres de sals de rehidratació oral, SRO).
  • En cas que es necessitin sals de rehidratació oral i no se’n tinguin, un mètode casolà és diluir en un litre d’aigua vuit culleradetes rases de sucre i una culleradeta rasa de sal de taula; amb tot, no és tan eficient com els sobres de SRO.


Realimentació després d’administrar el tractament amb SRO

  • Tot i que les SRO són molt efectives per restaurar les pèrdues, no tenen efectes sobre la durada i el volum dels vòmits o les diarrees, per això és important el paper que juga la realimentació.
  • Actualment s’aconsella mantenir una alimentació normal, ja que afavoreix la recuperació de la mucosa intestinal.
  • En aquests processos el nen acostuma a estar desganat, per això és convenient oferir-li petites quantitats d’aliments, si pot ser que siguin del seu grat, amb més freqüència.
  • No hi ha aliments que tallin la diarrea, només aliments que es digereixen més fàcilment i que alimenten (proporcionen energia) tot i que s’administrin en petites quantitats.
  • En el cas dels lactants alimentats amb llet materna, aquesta mai s’ha de suspendre, sinó que s’ha d’oferir amb més freqüència.
  • En nadons alimentats amb llet adaptada, els biberons s’han de preparar amb la concentració habitual. Es pot reduir la quantitat de cada biberó i augmentar la freqüència de les preses diàries.
  • Per augmentar el confort del nen, cal tenir cura de la zona de l’anus, netejant-la suaument amb aigua tèbia, eixugant-la cuidadosament per contacte, sense fregar, i aplicant-hi crema protectora. En el cas dels lactants és convenient canviar els bolquers més sovint del que és habitual.
  • En nens més grans amb dolor abdominal, és convenient deixar un petit període de repòs digestiu, és a dir, en dejú. Poden menjar preferentment carbohidrats complexos com arròs, patates, cereals, pa o pasta; carn magra o peix blanc, i fruites i alguns vegetals si són ben tolerats. També iogurts, especialment si tenen lactobacils vius.
  • Es desaconsellen les begudes ensucrades, perquè poden aguditzar la diarrea, així com els aliments flatulents o grassos.


Consells: Viatjar / problemes de salut del viatger

 

2. Fer esport

L’exercici físic té una demanda energètica suplementària a les necessitats pròpies de l'edat. Cal tenir-ho en compte quan el nen/adolescent practica alguna modalitat esportiva. En aquests casos, les necessitats varien segons el tipus, la intensitat i la durada de l’esport en qüestió.

Piràmide de l'activitat física a la infància i a l'adolescència

Piràmide de l'activitat física a la infància i a l'adolescència
Font: Departament de Salut i Secretaria General de l'Esport-Generalitat de Catalunya

 
L’alimentació del nen que fa esport ha de tenir en compte aquestes necessitats augmentades, si no, es pot produir astènia, modificacions d’humor, trastorns del son i altres símptomes d’esgotament, que poden afectar el procés de creixement.

Recomanacions generals tant per a l’entrenament com per a la competició:

  • S’ha de seguir sempre una alimentació variada, equilibrada i suficient, d’acord amb l’activitat.
  • L’alimentació s’ha de repartir en quatre àpats al dia, tenint en compte els horaris per facilitar les digestions segons l’hora de l’entrenament o competició.
  • S’ha de menjar en horaris regulars per assegurar una glucèmia constant i la reconstitució de les reserves de glicogen.
  • Cal hidratar convenientment l’organisme per mantenir l’equilibri hidromineral, que es pot veure compromès pel fet de suar i altres pèrdues lligades a l’activitat.


Exemples d’alimentació per el nen/adolescent esportista en cas de competició:

Abans de l’exerciciDesprés de l’exercici
Esmorzar Esmorzar
- 30 g de pa torrat o 2 biscotes
- 40 g de melmelada
- Suc de taronja
- 10 g de sucre

Aigua mineral (tipus Vichy)
- 200 ml de llet amb cacau
- 50 g de pa o brioix
- 10 g de mantega
- 30 g de pernil dolç
Dinar Dinar
- 100 g d’enciam
- 15 g d’oli
- 100 g d’hamburguesa
- 200 g de puré de patates
- 200 ml de suc
- 10 g de sucre

Aigua mineral (tipus Vichy)
- 50 g de macarrons
- 50 g de salsa de tomàquet
- 1/4 de pollastre
- 100 g d’enciam
- 20 g d’oli d’oliva (per cuinar i amanir)
- 150 g de fruita
Berenar
Totalment o parcialment similar a l’esmorzar, en funció de les apetències i l’horari del sopar. Si es pot sopar aviat, és millor berenar menys.
Sopar
El sopar del dia en què s’ha fet esport ha de compensar líquids i sals minerals, i proporcionar l’energia necessària per cobrir les necessitats diàries.

Exemple:

- Puré de verdures
- Ou o peix amb guarnició d’arròs, patata o verdures
- Fruita madura (2 peces)
- Llet, iogurt o postres làcties

 

 

p Llegir més...

Alimentació en la infància/adolescència i els problemes de salut
pP@)

1. Al·lèrgia/intolerància a la proteïna de la llet de vaca, 2. Intolerància a la lactosa, 3. Malaltia celíaca o celiaquia, 4. Asma, 5. Trastorns de la conducta alimentària (TCA), 6. Obesitat, 7. Diabetis, 8. Malaltia inflamatòria intestinal (MII), 9. Càncer, 10. Malalties intercurrents.

 

 

1. Al·lèrgia/intolerància a la proteïna de la llet de vaca

Afecta entre el 5 % i el 7 % dels lactants que s’alimenten amb llet de fórmula. És conseqüència de la sensibilització a la proteïna de la llet de vaca, que és absorbida a través de l’intestí. Els símptomes poden ser vòmits, diarrees, dermatitis atòpiques, bronquitis, rinitis, etc.

Aquestes reaccions, que apareixen més o menys temps després d’haver ingerit llet artificial, poden ser de tipus al·lèrgia o de tipus intolerància:

  • L’al·lèrgia a la proteïna de la llet de vaca cursa amb reaccions immediates, vòmits a propulsió, diarrea d’inici sobtat i reaccions cutànies.
  • La intolerància o manifestació crònica d’al·lèrgia a la llet de vaca cursa amb uns símptomes menys aguts, amb un quadre de malabsorció: pèrdua de gana, de pes, vòmits esporàdics i irritabilitat.


El tractament, que especificarà el pediatre, consisteix a suprimir els aliments que tinguin llet de vaca i derivats. S’han de donar llets de fórmula especials, amb caseïna modificada hipoal·lergògena o llet de soja.

En el cas de l’al·lèrgia, el temps durant el qual s’han d’administrar aquestes llets de fórmula especials també estarà indicat pel pediatre, normalment fins a l’any i mig. A partir d’aquest moment es fan diverses anàlisis per confirmar si hi continua havent al·lèrgia o, per contra, s’ha solucionat.

Si hi ha intolerància, s’ha de seguir amb la fórmula especial fins a l’any de vida, moment en què s’inicien aliments amb proteïna de vaca però baixos en lactosa, com el formatge. Si aquests productes no provoquen cap trastorn, es pot passar a administrar iogurt o llet.

 

 

2. Intolerància a la lactosa

La lactosa és el sucre que hi ha de manera natural a la llet de vaca, cabra o ovella. Per digerir-la, l’organisme humà necessita una enzima (lactasa) que es produeix normalment a la mucosa intestinal, i que transforma la lactosa en unitats més petites (glucosa i galactosa). La intolerància a la lactosa és deguda a la disminució o l’absència de lactasa al conducte digestiu.

La causa pot ser congènita (la lactasa falta des del naixement) o adquirida. Aquesta última pot ser total o parcial i pot començar a qualsevol edat, a la infància, l’adolescència o l’edat adulta. Pot ser deguda a una disminució progressiva de la lactasa, a partir dels dos o tres anys, sense causa coneguda, o com a conseqüència d’una agressió a la mucosa intestinal per un virus, bacteris, antibiòtics o quimioteràpia, diarrees infeccioses o malaltia celíaca.

Els símptomes acostumen a aparèixer dels 30 minuts a les 2 hores després d’haver ingerit aliments que tinguin lactosa; generalment són flatulència, pesadesa i mal de panxa, còlic intestinal i diarrea.

La resposta dietètica és senzilla: prescindir de la llet i els aliments que en tinguin, tot i que quan la deficiència de lactasa és parcial es poden prendre petites quantitats de llet, segons la tolerància de cada persona, sense que es produeixin trastorns. El control dependrà de l’aprenentatge de cada persona a través d’assajos de prova i error.


2.1 Aliments que cal excloure de la dieta (segons la tolerància)

  • Llet i derivats: tots.
  • Carns i derivats: xarcuteria (salsitxes comercials, embotits, etc.).
  • Cereals, patates i derivats: purés i sopes elaborades o enriquides amb llet o lactis. Pastisseria i rebosteria industrials.
  • Greixos: mantega, nata i margarines que no especifiquin el percentatge vegetal.
  • Altres productes que incloguin en els seus ingredients llet de vaca: caramels tipus Sugus, productes de brioixeria, rebosteria, cereals processats, salses…

 

2.2 Aliments aconsellats

  • Llet sense lactosa i substituts: llet de soja o llet tractada amb lactasa. Productes derivats de la llet de soja com el tofu.
  • Carns, ous i els seus derivats: tots tret dels indicats a l’apartat Aliments que cal excloure de la dieta. Son preferibles les carns magres.
  • Cereals, patates i llegums: tots tret dels indicats a l’apartat Aliments que cal excloure de la dieta. Galetes, magdalenes, etc., que no tinguin lactosa. Farinetes infantils que no continguin llet.
  • Verdures i hortalisses: totes.
  • Fruites: totes, intentant incloure-hi un cítric al dia.
  • Begudes: aigua, caldos, infusions, sucs naturals.
  • Greixos: oli d’oliva o llavors, margarina 100 % vegetal.
  • Altres productes: xocolata pura, orxata natural, gelats de pal.

 

 

 

3. Malaltia celíaca o celiaquia

És una malaltia que apareix en nens i en adults. La produeix un procés immunològic, de predisposició genètica, pel qual es desenvolupa una intolerància a la gliadina, una proteïna del gluten que tenen les farines de blat, civada, sègol i ordi.

 

3.1 Maneres com es presenta la celiaquia

  • Clàssica

    Acostuma a presentar-se en nens cap als dos anys, amb una síndrome de malabsorció. El nen pot presentar diarrea crònica (deposicions pastoses, molt voluminoses, d’aspecte greixós o brillant, pàl·lides i molt pudents), pèrdua de gana, aspecte trist, irritabilitat, pell pàl·lida, escassa massa grassa, cabells esclarissats, distensió abdominal i malnutrició amb pèrdua de pes.
  • Monosimptomàtica

    Apareix un retard o un canvi en la corba de creixement, la massa muscular és pobra, el nen pot presentar anèmies per falta de ferro i dolors abdominals recurrents.
  • Asimptomàtica

    En persones que poden no presentar símptomes. Normalment en el moment de diagnosticar el nen, quan es fa l’estudi analític a la família, apareix la celiaquia en algun dels progenitors o germans.
  • Intolerància al gluten associada a altres malalties

    Malalties immunològiques, trastorns neurològics i psiquiàtrics.

    Davant la sospita de malaltia celíaca, el pediatre farà la història dietètica del nen, un estudi de la corba de pes i talla, una exploració física i una analítica de sang. Segons els resultats, derivarà el nen a l’especialista (digestiu), ja que per diagnosticar la celiaquia és necessari fer una biòpsia intestinal.

    L’únic tractament és la dieta estricta sense gluten, i un cop establert el diagnòstic, es recomana per a tota la vida, ja que és la millor protecció contra les complicacions que aquesta intolerància pot produir.

    Des que s’inicia la dieta sense gluten, es produeix una espectacular millora, tant pel que fa a la recuperació de gana i pes, com al canvi de caràcter.

    Actualment hi ha molts productes comercials sense gluten, que es poden fer servir com a complement de la dieta amb carn, peix, ous, fruita, verdures, llegums, llet i derivats. Les etiquetes han d’especificar si els productes tenen gluten o no, i si en tenen, n’han d’indicar la quantitat.

 

3.2 Punts que cal tenir en compte

  • No s’ha de començar una dieta sense gluten sense la prescripció del metge.
  • Un cop diagnosticat com a celíac, el nen haurà de seguir la dieta tota la vida.
  • Tant a casa com en bars o restaurants s’ha de tenir la màxima precaució perquè no hi hagi contaminació amb productes que tinguin gluten. Per la mateixa raó no s’aconsella consumir pans o brioixeria comercial encara que s’anunciï sense gluten.
  • Una petita quantitat d’un al·lergogen pot ser suficient per desencadenar una reacció al·lèrgica. És recomana emmagatzemar els productes específics (sense gluten, sense lactosa, sense ou…) en recipients tancats, separats dels altres aliments per evitar contaminacions.
  • És aconsellable establir un ordre per elaborar els àpats. Per exemple, es poden preparar primer els plats destinats a la persona al·lèrgica, per minimitzar el risc de contaminació. Un aliment sense gluten no s’ha de fregir en un oli on s’hagi fregit un aliment amb gluten.
  • No s’han de prendre caldos en què s’hagi bullit pasta amb gluten encara que la pasta s’hagi retirat.
  • S’ha de fer servir una torradora exclusiva per al pa sense gluten.
  • Es poden tenir estris específics (per exemple, de color diferent) així com utilitzar paelles, olles, etc., per preparar el menjar del nen al·lèrgic. Si no pot ser, caldrà rentar-los a fons abans de fer-los servir.
  • Cal evitar tocar altres aliments mentre es prepara el menjar de la persona al·lèrgica.
  • Sempre cal mirar l’etiqueta dels productes, especialment en els aliments compostos (pastissos, dolços, etc.).
  • Una cop elaborat, és aconsellable mantenir el plat protegit i identificat.

 

3.3 Aliments sense gluten

  • Llet i derivats: formatge, nata, mató, iogurt natural, quallada.
  • Tot tipus de carn fresca o congelada al natural. Pernil salat.
  • Peix fresc, congelat sense arrebossar, congelat al natural o conservat en oli.
  • Ous.
  • Verdures, hortalisses i tubercles (patata, moniato). Tot tipus de llegums.
  • Arròs, blat de moro (en farines o gra), tapioca.
  • Totes les fruites al natural o en compota. Conserves en almívar, sucs i nèctars.
  • Sucre, mel, melasses i edulcorants.
  • Olis, mantega o llard. Vinagres.
  • Infusions, cafè en gra o mòlt.
  • Cacau pur en pols.
  • Fruits secs naturals.
  • Espècies en rama o gra i els colorants naturals. Sal.

 

3.4 Aliments que tenen gluten

  • Pa i farines de blat, ordi, civada, sègol o triticale (cereal sintètic que s’obté a partir de la hibridació del blat i el sègol).
  • Brioixos, pastissos i la resta de productes de pastisseria.
  • Galetes, pa de pessic i productes de rebosteria.
  • Pastes italianes i sèmola de blat.
  • Llet i derivats maltats.
  • Begudes destil·lades o fermentades a partir de cereals.
  • Aliments manufacturats a la composició dels quals hi hagi qualsevol de les farines citades anteriorment (midons, fècules, proteïnes).

 

3.5 Aliments que poden tenir gluten (només es permet ingerir-los amb l’informe previ del fabricant com a sense gluten)

  • Embotits i productes de xarcuteria. Patés. Formatge per untar, fos, ratllat o en porcions.
  • Caramels i gominoles.
  • Colorants alimentaris. Pastilles de caldo.
  • Conserves de carn o peix.
  • Succedanis del cafè o la xocolata i altres begudes de màquina.
  • Fruita seca torrada amb sal.
  • Gelats. Orxata. Postres lactis industrials. Iogurts amb fruites.
  • Margarines. Melmelades. Confitures. Codonyat.
  • Plats preparats, congelats o en conserva. Sopes i cremes de sobre, llauna o paquet.
  • Alguns medicaments (en comprimits o en pols).

 

4. Asma

El nen amb asma necessita ajuda per tenir una bona qualitat de vida, perquè res no impedeixi que creixi i es desenvolupi. Una d’aquestes ajudes és intentar controlar la seva alimentació per evitar tant com sigui possible les crisis i facilitar-ne el tractament, per això és important oferir una alimentació equilibrada.

Consells: Infància / problemes respiratoris

Recomanacions:

  • Dieta i medicació: el que el nen menja i quant en menja té un paper important en la manera com la medicació actua en l’organisme. Mantenir un pes correcte és essencial. Per exemple, la teofil·lina no actuarà igual si el nen perd pes, funcionarà millor si es manté una ingesta de proteïnes i hidrats de carboni adequada, i la cafeïna pot interferir en la seva efectivitat.
  • Si el nen segueix un tractament prolongat amb corticoides, necessitarà una bona aportació de proteïnes, vitamines A, C i D, calci, potassi, fòsfor i àcid fòlic.
  • És important que el nen estigui hidratat adequadament, per això s’aconsella que begui un mínim d’1,5 litres al dia.
  • En les crisis no s’ha d’insistir perquè el nen mengi, és aconsellable oferir més sovint petites racions d’aliments suaus i que li agradin, aprofitant els moments en què la dificultat respiratòria cedeix.


Des de fa poc s’investiga sobre els efectes positius per controlar i prevenir l’asma amb la ingesta de:

  • Àcid docosahexaenoic (DHA), un àcid gras essencial que es troba en peixos com el salmó i la tonyina.
  • Magnesi, un mineral present en verdures i arròs no refinat.
  • Vitamines A, C i E, presents en fruites i verdures.
  • Si no és que hi ha una raó específica per fer-ho, que ha d’haver indicat el pediatre, no s’aconsella prendre suplements dietètics.

 

5. Trastorns de la conducta alimentària (TCA)

És com s’anomenen les conductes que s’allunyen de la manera normal d’alimentar-se i de les pautes d’una dieta saludable.

Els TCA, com l’anorèxia nerviosa i la bulímia nerviosa, són un important problema de salut que crea una gran alarma social. Són problemes causats per múltiples factors que afecten majoritàriament a adolescents de tots dos sexes, i es presenten a edats cada cop més baixes.

Els TCA es caracteritzen per alteracions importants de la conducta en relació amb l’alimentació, amb conseqüències nutricionals, biològiques, psicològiques i socials. El seu origen és bàsicament social i respon al desig dels joves d’assemblar-se als arquetips que imposa la moda. Per aconseguir-ho poden sotmetre’s a dietes molt estrictes i sense control, deixant de menjar aliments de forma arbitrària, amb conseqüències negatives en el seu desenvolupament i creixement.

L’àmbit familiar és el primer lloc en què es detecten aquest tipus de trastorns, igual que als menjadors escolars, on es poden advertir conductes anormals en l’alimentació del jove.

Bàsicament els TCA més habituals són: anorèxia nerviosa, bulímia nerviosa, afartament compulsiu o menjador compulsiu i d’altres d’específicament pediàtrics com la pica i la ruminació.

  • Anorèxia nerviosa

    La denominació d’aquest trastorn, que és l’acceptada universalment, és equívoca, ja que la persona es nega a menjar tot i tenir gana. No perd la gana, però per motius inconscients es nega compulsivament a menjar.

    Es tracta clàssicament d’un adolescent o preadolescent que no vol menjar, sobretot els aliments calòrics, adduint una sensació d’obesitat perquè realment “es veu gras” (alteració de la imatge corporal), tot i que està desnodrit.

    La pèrdua de pes la provoca la persona amb dietes rigoroses, amb restricció d’aliments que considera alts en calories, i períodes de dejuni. El dejuni li genera una sensació de plaer que es torna addictiva.

    A més, amb l’objectiu de perdre pes ràpidament, pot presentar altres conductes tan perilloses o més: vòmits autoprovocats, ús i abús de laxants, diürètics o fàrmacs anorexígens (que redueixen la gana), hiperactivitat física... Tot associat a un quadre obsessiu o depressiu.

    Símptomes:
    • Autoexigència i afany de perfeccionisme. Inseguretat i por al fracàs.
    • Preocupació excessiva pel cos, el pes i la silueta. Pànic a l’obesitat.
    • Restricció d’aliments sense motiu (dietes sense control, ús de productes light).
    • Excés d’exercici físic o esport.
    • Rituals amb el menjar (comptar calories, tallar trossos petits, eixugar l’oli dels aliments...).
    • Eviten menjar en família.
    • Ús de laxants i diürètics.
    • Pèrdua progressiva de pes. Restrenyiment persistent.
    • Ocasionalment afartaments i vòmits autoprovocats (de vegades simulen menjar i després, d’amagat, es provoquen el vòmit).
    • Eviten mostrar el cos (no van a la platja, porten roba ampla).
    • Canvi de caràcter, amb manipulacions i mentides.
    • Símptomes d’ansietat, irritabilitat o depressió, sensació de soledat.
    • Rebuig de la responsabilitat personal, encara que es refugiïn en la feina, els estudis o l’esport.
    • Baixa autoestima. Aïllament social.
    • En prepúbers, aturada del creixement i el desenvolupament. En adolescents més grans, amenorrea (falta de la menstruació).

 

  • Bulímia nerviosa

    És un conjunt de símptomes basats en tres aspectes essencials. En primer lloc, un descontrol de la conducta alimentària amb episodis recurrents d’ingesta voraç o afartaments, durant els quals ingereixen una gran quantitat d’aliments en períodes curts de temps. Generalment, en la majoria dels casos són aliments dolços i calòrics. S’acostumen a presentar a la tarda i en estats emocionals alterats.

    El segon aspecte específic és la presència de conductes compensatòries per evitar l’augment de pes, la més utilitzada és la provocació de vòmits.

    Un tercer aspecte és la preocupació intensa i persistent pel pes i la figura, amb pànic a engreixar-se.

    Comença més tard que l’anorèxia, cap als 16 anys, i la freqüència és pràcticament el doble.

    Generalment hi ha una base de personalitat immadura i inestable, amb gran impulsivitat.

    Símptomes:
    • Preocupació excessiva pel pes i el menjar. Obsessió per menjar i pànic a engreixar-se.
    • Afartaments durant hores, amb frenesí devorador i sense capacitat de control, amb una freqüència mínima de dos episodis setmanals i durant un mínim de tres mesos, sovint d’amagat.
    • Emmagatzemament de menjar a l’habitació. Tallen trossos grans i se’ls empassen sense mastegar-los, menjant ràpid.
    • Ansietat davant el menjar, eviten menjar en públic. Van al lavabo després menjar.
    • Conductes compensatòries inadequades: s’autoprovoquen els vòmits després de menjar, es prenen laxants o diürètics, fan intervals de dejuni i excés d’exercici físic.
    • Intents múltiples de dietes restrictives amb oscil·lacions en el pes. Com que les maniobres compensatòries no acostumen a ser suficients, poden ser obesos.
    • Irritabilitat, inestabilitat emocional, aïllament social.
  • Menjador compulsiu o afartament compulsiu

    Es diferencia de la bulímia en el fet que no presenten conductes compensatòries per perdre pes.

    Són personalitats absorbents, inestables emocionalment, amb baixa autoestima, sentiments depressius i que s’involucren molt en els problemes aliens. Són nens obesos que rebutgen la seva pròpia imatge però mengen de forma compulsiva, segons el seu estat emocional, que no poden deixar de menjar i després se’n senten culpables. Són incapaços de seguir dietes o es descontrolen quan les acaben.

  • Pica o geofàgia

    És l’hàbit de menjar objectes minerals com ara terra, pedres petites, etc. Es considera normal que es presenti fins a l’edat preescolar, si ho fa a partir de llavors s’ha de consultar el metge.

  • Ruminació

    És la provocació de reflux gastrobucal i la persistència d’aliments ingerits a la boca, masteguen i xuclen successivament i això els provoca sensació d’absència i autoplaer. Sempre indica una afectació psíquica i relacional greu, i s’ha de consultar.


Consells: Adolescència / problemes de salut més propis en l’adolescència


5.1 Causes dels TCA

Factors predisposants:

  • Biològics: de vegades s’observen altres familiars amb conductes alimentàries inadequades, obesitat o alcoholisme.
  • Psíquics: personalitat ansiosa, amb dificultat per resoldre conflictes, dependència excessiva de la imatge i les opinions externes, escassa tolerància a les frustracions.
  • Familiars: sobreprotecció o dinàmica familiar poc tolerant. Sobrevaloració de l’èxit o la imatge social.
  • Socials: caràcter dependent, cànon de bellesa prim relacionat amb èxit social. Són entorns de risc: el ballet, els gimnasos, l’esport competitiu d’elit, la professió de model i la feina en botigues de roba.


Factors desencadenants:

Situacions estressants en persones predisposades, fracassos sentimentals, ruptures, pèrdues familiars o canvis puberals.


5.2 Prevenció

Actualment no hi ha activitats preventives estandarditzades, però s’aconsella:

  • Educar el nen perquè tingui una escala de valors que prioritzi actituds abans que possessions o bellesa.
  • Convertir l’àpat familiar en un acte agradable, de comunicació en família.
  • Ensenyar i ajudar els nens a descobrir les seves capacitats i acceptar les seves limitacions, evitant les metes inassolibles i educant en la tenacitat i l’esforç com a base per a un futur realista.
  • Explicar els canvis propis de la pubertat i les diferències entre el greix corporal normal, el sobrepès i l’obesitat. Se’ls ha d’ajudar en l’acceptació del seu cos.
  • Evitar crítiques sobre el pes o la figura.
  • Evitar dietes innecessàries per motius estètics i sense control per un professional, i propiciar dietes sanes.
  • Explicar la naturalesa i els perills dels TCA. Cal insistir en els perills de la reducció dràstica de pes, especialment en edats precoces.
  • Educar en una actitud crítica davant la pressió dels estereotips culturals.
  • Consultar quan se sospitin actituds estranyes amb el menjar, canvis de caràcter o oscil·lacions inexplicables en el pes.

 

5.3 Tractament dels TCA

El tractament és més eficaç com més aviat es comenci.

Es basa en:

  • El restabliment d’unes pautes nutricionals per recuperar el pes.
  • Tractament dietètic: s’ha d’instaurar, tan aviat com es pugui, una dieta normal.
  • Tractament psicològic: és bàsic en aquests trastorns.
  • Tractament farmacològic, segons els símptomes que el jove presenti (depressió, ansietat, insomni, etc.).


Es pot començar a la consulta del pediatre habitual, que després de diagnosticar el trastorn valorarà la derivació a l’especialista, psicòleg/psiquiatre. Hi ha centres de salut mental infantojuvenil (CSMIJ) per atendre, controlar i tractar aquests trastorns de forma ambulatòria.

En casos més difícils, hi ha hospitals de dia, amb hospitalització parcial durant 8-12 hores al dia i de 3 a 5 dies per setmana.

Finalment, en els casos greus serà necessària l’hospitalització completa.

És important que la família s’impliqui, sense culpabilitzar ningú, ja que el seu protagonisme terapèutic és essencial. Amb tot, és necessari que demanin suport emocional i preparació per poder ajudar el jove en les dificultats que aniran apareixent en un procés que resulta llarg i sovint esgotador i desesperant. L’equip de salut (pediatre i infermera) i els especialistes ofereixen aquest suport.

Consells: Adolescència / problemes de salut més habituals en l’adolescència

 

6. Obesitat

L’alimentació en les diferents etapes del cicle vital es basa en els mateixos criteris que l’alimentació saludable, amb algunes variacions més quantitatives que qualitatives.

El sobrepès i l’obesitat en les etapes del cicle vital: Infància i Adolescència.  

 

7. Diabetis

La diabetis és una malaltia metabòlica crònica caracteritzada per la hiperglucèmia (augment de la quantitat de glucosa en sang), secundària a un dèficit en la secreció d’insulina, en la seva acció o en totes dues. Aquest problema requereix un control mèdic i l’educació del nen i la família per evitar complicacions agudes i disminuir el risc de complicacions cròniques.

Consells de salut: Diabetis
Consells de salut: Alimentació i diabetis en la infància i adolescència

 

8. Malaltia inflamatòria intestinal (MII)

La malaltia inflamatòria intestinal (MII) fa referència a un grup de trastorns inflamatoris crònics de causa desconeguda que afecten el sistema digestiu, i que engloba fonamentalment dues malalties: la malaltia de Crohn i la colitis ulcerosa. Totes dues és caracteritzen per l’aparició d’una inflamació repetitiva del tub digestiu, principalment de l’intestí prim o del còlon, cosa que pot produir diferents signes i símptomes, com ara dolor abdominal, diarrea o expulsió de sang amb la femta.

En relació amb l'alimentació, no hi ha dietes fixes. Cada nen té la seva dieta específica que varia segons la gravetat de la inflamació, però hi ha unes regles bàsiques:

  • Durant els brots està contraindicada la llet i els seus derivats, els aliments picants, els greixos i els llegums.
  • Pot ser que quan el nen surti del brot, toleri tots els aliments. Si l’edat ho permet, s’ha de deixar que sigui el nen qui triï el que li va bé o malament, s’ha de deixar que provi aliments.
  • No és aconsellable prohibir tots els menjars plaents o les llaminadures. Treure-li tot el plaer de menjar pot resultar contraproduent, el resultat pot ser que, sense vigilància, el nen s’afarti de menjar aquests aliments. És millor deixar que els consumeixi moderadament en ocasions esporàdiques.
  • Cal ensenyar al nen a menjar lentament, mastegant bé.
  • Algunes vegades, per evitar la desnutrició, pot ser necessari oferir suplements dietètics o complexos vitamínics. Els professionals de la salut aconsellaran el més indicat a cada nen.
  • Si el nen pren molts corticoides i no tolera la llet, serà necessari donar-li calci amb vitamina D.

 

9. Càncer

Quan els efectes secundaris del càncer o del seu tractament interfereixen en l’alimentació del nen/adolescent, es poden aplicar ajustos a la dieta per garantir que el nen continuï rebent la nutrició que necessita. En general es recomana el consum d’aliments d’alt contingut calòric, proteic, vitamínic i mineral. No obstant això, la planificació dels àpats sempre serà individualitzada per satisfer les necessitats nutricionals i els gustos de cada nen.

Els diferents trastorns relacionats amb l’alimentació que poden aparèixer són anorèxia i alteracions en el gust.

 

9.1 Anorèxia

La falta de gana en aquests nens és un dels problemes més habituals.

Suggeriments:

  • És aconsellable oferir àpats en petites quantitats amb alt contingut energètic. Es pot fer que aportin més proteïnes i calories afegint a la preparació aliments com llet sencera o en pols, mel, mantega, etc.
  • Es poden oferir esmorzars que tinguin un terç de les calories i les proteïnes necessàries per al dia.
  • També es poden oferir suplements líquids, com batuts, sopes o sucs naturals, quan l’alimentació sòlida és problemàtica.
  • Es poden preparar i emmagatzemar porcions petites dels aliments preferits del nen, de manera que estiguin a punt per consumir quan el nen tingui gana.
  • És convenient presentar els aliments de forma atractiva. Les preferències i els rebutjos a certs aliments poden canviar cada dia, per això s’aconsella experimentar amb diferents aliments, preparacions i textures. 


9.2 Alteracions en el gust

S’acostumen a relacionar amb la quimioteràpia o la radioteràpia, la medicació, problemes dentals, sequedat i llagues a la boca. És habitual un rebuig sobtat a certs aliments, cosa que dóna com a resultat que el nen se salti àpats i perdi pes.

Suggeriments:

  • Cal oferir molts líquids i glopejar aigua abans i després dels àpats.
  • Es poden oferir fruites cítriques, excepte si hi ha llagues a la boca.
  • S’aconsella fer servir estris de plàstic si els aliments tenen un gust amarg o metàl·lic per al nen.
  • S’ha d’oferir el menjar quan el nen tingui gana, no a horaris establerts. Si és possible, s’aconsella que el nen no mengi sol, sinó acompanyat per la família o amics.
  • Es poden fer servir caramels de llimona sense sucre, pastilles de menta o xiclets per ajudar a reduir el mal gust de boca.
  • Per fer els aliments més gustosos es poden afegir espècies i salses a l’hora de preparar-los.
  • En cas de sequedat bucal, es poden oferir gelatines, gelats, gelats de pal per xuclar o simplement glaçons.
  • Si hi ha llagues a la mucosa bucal, es recomana oferir aliments tous, que es puguin mastegar i empassar amb facilitat, evitant els àcids, els picants, els cítrics i els salats. També és útil fer servir palletes per xuclar els líquids.
  • En cas de nàusees, és aconsellable oferir el menjar abans dels tractaments i evitar les olors fortes, tant a l’habitació del nen com a la cuina. S’ha d’indicar al nen que begui fent petits glops durant tot el dia. Es poden oferir aliments secs com galetes, bastonets de pa o torrades.


Consells: Alimentació i càncer / l’alimentació davant els trastorns propis del procés oncològic

 

10. Malalties intercurrents

En l’etapa de la infància, és habitual l’aparició de diferents problemes de salut, generalment de tipus agut: infeccions, malalties pròpies de la infància, diarrees i vòmits, restrenyiment, les toxoinfeccions alimentàries.

Aquestes malalties redueixen la gana del nen, a més de provocar-li molèsties com ara mal de coll, tos i mucositats o dolor abdominal, cosa que dificulta més una alimentació adequada. A tot això s’hi afegeix que el nen necessita els diferents nutrients per combatre la malaltia, restituir les pèrdues i millorar el sistema immunitari, per això és important una nutrició correcta, amb aliments saludables, adequats a la seva malaltia, i líquids abundants durant el procés i la recuperació.


10.1 Vòmits/diarrees

  • Els nens amb vòmits, diarrees o febre perden molt líquid que cal reposar. Per evitar la deshidratació es poden oferir sèrums de rehidratació oral (SRO), de venda en farmàcies. Hi ha diferents tipus de preparats: uns amb gust de fruites, que es presenten en forma de bric amb una palleta per xuclar (i és important que el nen s’ho begui a través de la palleta, perquè té part de la medicació), i altres preparats sense gust, cosa que els fa més adequats per a lactants i nens petits.
  • S’han d’administrar a poc a poc (amb petites xarrupades amb la palleta o amb una cullerada cada 5 minuts), i anar augmentant-ne la quantitat progressivament segons ho vagi tolerant.


Introducció de l’alimentació després de l’administració del tractament amb sèrum oral (SRO):

Tot i que els sèrums de rehidratació oral són molt efectius per restaurar les pèrdues, no tenen efectes sobre la durada i el volum dels vòmits o les diarrees, per això és important el paper que té la realimentació.

Tetabricks de suero oral amb diferents sabors Capsa amb sobres OralSuero

Quan el nen toleri el sèrum, és a dir, quan ja no vomiti, s’aconsella iniciar la realimentació:

  • Actualment es recomana mantenir una alimentació normal, ja que afavoreix la recuperació de la mucosa intestinal, sense forçar-lo i mantenint l’aportació de líquids entre els àpats.
  • En aquests processos el nen acostuma a estar inapetent, per això és convenient oferir-li petites quantitats d’aliments, si pot ser que li agradin, amb més freqüència.
  • En el cas dels lactants alimentats amb llet materna, aquesta no s’ha de suspendre mai, ben al contrari, s’ha d’oferir amb més freqüència.
  • En nadons alimentats amb llet adaptada, els biberons s’han de preparar amb la concentració habitual. Es pot reduir la quantitat de cada biberó i augmentar-ne la freqüència.
  • Si el pediatre sospita una intolerància ocasional a la lactosa, indicarà una fórmula exempta de lactosa durant unes quantes setmanes per permetre la recuperació de la mucosa intestinal.
  • No hi ha aliments que tallin la diarrea, només aliments que es digereixen més fàcilment i que alimenten (proporcionen energia) tot i que s’administrin en petites quantitats.
  • Poden menjar preferentment carbohidrats complexos com arròs, patates, cereals, pa o pasta; carns magres o peix blanc; fruites; alguns vegetals si són ben tolerats, i iogurts, especialment si tenen lactobacils vius.
  • Es desaconsellen les begudes ensucrades, perquè poden aguditzar la diarrea, així com els aliments flatulents o grassos.
  • Es desaconsella utilitzar solucions casolanes (llimonada) o refrescos comercials per reposar les pèrdues.
  • No s’han d’administrar medicaments sense consultar un professional de la salut.

 

10.2 Restrenyiment habitual

El restrenyiment és un problema freqüent en nens, i de fet és la causa més freqüent de dolor abdominal repetit a aquesta edat.

En nadons és molt més freqüent quan prenen llet artificial, cosa que pot provocar també distensió abdominal, irritabilitat i plors.

El tractament es basa en una regulació dels hàbits deposicionals i dietètics:

  • En el cas de lactants alimentats amb llet de fórmula, al mercat hi ha llets adaptades antirestrenyiment.
  • Quan el nen ja controla els esfínters, se l’ha d’acostumar a anar al lavabo cada dia, preferentment després dels àpats, amb tranquil·litat, encara que no en tingui ganes.
  • S’ha d’augmentar la ingesta de líquids, fonamentalment d’aigua.
  • L’alimentació ha de ser normal i rica en residus (fibra):
    • Verdura almenys dues vegades al dia (bullida, al vapor, al forn o crua).
    • Fruita a cada àpat, preferentment ben rentada i amb la pell, si pot ser.
    • No s’ha d’abusar dels següents aliments: pa, xocolata, poma, plàtan, pasta, patates, pastissos i embotits.
    • S’ha de consumir pa integral i productes elaborats amb farina integral i sègol com a complements.
    • Cal menjar com a mínim tres vegades per setmana llegums cuinats de forma senzilla i amb pell.
    • Es pot prendre segó durant el dia.


Consells: Infància / problemes digestius

 

10.3 Les toxoinfeccions alimentàries (TIA)

Són malalties que es manifesten amb símptomes digestius (vòmits i diarrees) i es produeixen quan una persona consumeix un aliment contaminat per gèrmens (per exemple, salmonel·la).

Contaminació dels aliments

La contaminació pot tenir l’origen en el medi ambient o en manipulacions incorrectes en la preparació, l’elaboració i la conservació dels aliments. La causa més freqüent és el pas dels gèrmens d’un aliment contaminat, generalment cru, a un altre que ja està llest per al consum, a través de les mans, els estris, les superfícies de treball o la roba (contaminació creuada).

Prevenció

  • Cal controlar l’origen dels aliments:
    • S’han d’adquirir en establiments autoritzats.
    • És necessari seleccionar i controlar les primeres matèries. En cas de dubte, s’han de rebutjar.
    • S’han de transportar en bones condicions higièniques i, si és necessari, refrigeració.
  • Cal evitar insectes i paràsits:
    • S’ha de prevenir l’entrada d’insectes o altres animals (mosquiteres, tapes de desguàs).
    • És necessari treure les escombraries diàriament.
    • S’ha d’impedir l’entrada a la cuina i el rebost als animals domèstics.
  • Neteja i desinfecció:
    • Després de l’ús i abans de manipular aliments diferents (crus/cuits), cal netejar els estris, les superfícies i els equips.
    • És necessari fer servir aigua calenta, detergent i desinfectant. Els detergents eliminen el greix i la brutícia, els desinfectants destrueixen els microbis.
  • S’ha de fer servir aigua apta per al consum humà:
    • Si el subministrament d’aigua no ve de la xarxa d’abastament públic, s’aconsella utilitzar aigua embotellada o un sistema de desinfecció.
    • En cas de disposar de dipòsits d’aigua, és necessari netejar-los i desinfectar-los periòdicament, així com comprovar que estiguin ben tapats i protegits de possibles fonts de contaminació.
  • És necessari extremar la higiene personal:
    • Cal rentar-se les mans amb sabó i molta aigua abans de menjar i després d’estar en contacte amb possibles fonts de contaminació (lavabo, mocadors, manipulació d’escombraries, aliments crus, canvis de bolquers…), així com abans de donar el menjar al nen. És aconsellable utilitzar paper de cuina o tovalloles d’un sol ús per eixugar-se.
    • Cal ensenyar al nen a rentar-se les mans abans de menjar i després d’anar al lavabo.


Preparació dels aliments

  • El menjar s’ha de preparar amb la mínima antelació possible; si no és així, és necessari mantenir-lo correctament refrigerat. Els triturats (purés de fruites, verdures o carn) són especialment sensibles a la contaminació.
  • Les fruites i verdures s’han de rentar amb aigua a pressió. Es poden desinfectar submergint-les en aigua amb 1-2 gotes de lleixiu. Després s’han d’esbandir amb molta aigua.
  • És necessari utilitzar líquids esterilitzats (llet o aigua) per a la reconstitució dels aliments deshidratats.
  • Cal prevenir la multiplicació de gèrmens mantenint els aliments per sota dels 10 ºC o per sobre dels 65 ºC. S’ha de tenir present que les temperatures de cocció eliminen els microbis (> 75 ºC), i la refrigeració i la congelació impedeixen que es multipliquin. És aconsellable descongelar els productes a la nevera, evitant que els líquids que desprenguin contaminin altres aliments. Una vegada descongelat, l’aliment s’ha d’elaborar immediatament i no s’ha de tornar a congelar.
  • S’aconsella emmagatzemar els aliments en zones específiques, procurant separar els aliments preparats dels crus.
  • Cal eliminar els embalatges, cartrons i caixes, abans d’introduir els aliments a la zona de rebost.
p Llegir més...

Informació general

Descripció
pP@)

Alimentació: consisteix en l’obtenció, preparació i ingestió dels aliments.

Nutrició: és el procés a través del qual els aliments ingerits es transformen i s’assimilen, és a dir, s’incorporen a l’organisme. Els aliments proporcionen els nutrients que permeten cobrir les necessitats de l’organisme.

Hi ha sis tipus de nutrients que el cos necessita: els carbohidrats, les proteïnes, els greixos, les vitamines, els minerals i l’aigua. És important consumir diàriament aquests sis nutrients per construir i mantenir una funció corporal saludable. En el cas dels infants i els adolescents, és imprescindible mantenir una alimentació adequada a les necessitats específiques de cada etapa del desenvolupament, per facilitar un creixement físic i mental òptim, evitar que tinguin carències o desequilibris nutricionals i iniciar la prevenció de problemes de salut crònics associats a l’alimentació en la vida adulta.

 

Ara bé, l’acte de menjar, a més de ser un procés nutritiu, té importants connotacions de convivència, proporciona plaer, fomenta les relacions afectives i la identificació social, cultural i religiosa, i a la llarga configura el comportament alimentari que pot repercutir en l’estat de salut. D’aquí la importància d’ensenyar als nens no només a menjar, sinó a menjar de forma saludable.

En aquest sentit, és convenient que l’educació alimentària prevegi el coneixement i l’aprofitament de la gran varietat de productes i preparacions propis de la nostra cultura. Cal saber tant el que es necessita per a una alimentació saludable com d’on s’obté, com es prepara i com es pot consumir.

Convé afavorir el consum de cereals, en especial els rics en fibra; fruites fresques del temps i fruita seca; verdures; llegums i oli d’oliva. També és aconsellable adoptar hàbits alimentaris estructurats: un esmorzar complet a casa, repartiment de la ingesta diària entre quatre i sis àpats, adequació de les racions a les necessitats individuals, etc. Si l’alimentació és variada, la vitamina, el mineral o la proteïna que falti en algun aliment ens l’aportarà un altre i així s’aconseguirà l’equilibri nutricional necessari.

p Llegir més...

Evolució i breu història
pP@)

La història de l’alimentació està estretament relacionada amb l’evolució de l’home. Tots els éssers vius necessiten alimentar-se per viure. Els hàbits alimentaris de l’ésser humà han anat variant per poder adaptar-se al medi en què estava. El tipus d’aliments que l’home ha hagut de menjar per sobreviure ha canviat al llarg del temps, perquè s’ha vist obligat a menjar aquells que tenia més a prop i eren més fàcils d’aconseguir amb les poques eines que tenia.

L’enorme capacitat d’adaptació de l’ésser humà al medi i a les circumstàncies fa que apareguin diverses maneres d’alimentar-se en les diferents societats. A més, això fa que els hàbits alimentaris d’una població no siguin estàtics sinó adaptables a les lògiques variacions del seu entorn vital.

 

Del segle XV a principis del XIX és quan es fixen els costums alimentaris principals de la majoria dels països europeus, costums que actualment es coneixen com a cuina tradicional.

En aquests segles l’alimentació era pràcticament la mateixa a Espanya, Alemanya, Anglaterra o França. El 60 % de la ració calòrica de tots els europeus de classes baixes era la mateixa: pa i farines de cereals. El pa es menjava acompanyat amb molt poca quantitat de porc, salaó, ceba, all, oli o qualsevol altre producte que hi donés un complement de gust o que en disminuís la sequedat. El pa que consumia el poble era sempre d’aspecte negre o morè, ja que per elaborar-lo no es feia servir blat, sinó altres cereals. En canvi, les classes aristocràtiques prenien el pa blanc de blat.

El plat per excel·lència de la majoria de les famílies de la classe popular era la sopa i el seu acompanyament: la carn d’olla. Aquest menjar va ser gairebé l’únic plat de l’alimentació diària des de l’Edat Mitjana fins a mitjans del segle XVIII.

El poble menjava molt poca carn, generalment només en festes assenyalades o celebracions familiars. La carn que es feia servir més era la d’au o caça menor, seguida per la de porc, que era la preferida per la facilitat per conservar-la.

Complementaven la dieta amb el vi, la cervesa i, en algunes regions europees, la hidromel (beguda alcohòlica fermentada a base de mel i aigua) i la sidra.

Els productes d’horta només es consumien a l’estació en que es produïen, i generalment eren poc valorats.

A diferència del poble, les classes altes basaven l’alimentació en el consum de carns, cuinades de diverses maneres, i en la rebosteria. Durant el període que va des del segle XV fins a principis del XIX, hi va haver importants transformacions a la taula de les classes acomodades, algunes de les quals han perdurat fins a l’actualitat. Els canvis que es poden considerar més significatius són un refinament en la preparació i la presentació dels aliments, l’aparició de la mantega com a greix fonamental en la cuina de països del centre i el nord d’Europa i, finalment, la progressiva desaparició de les espècies, tan presents a l’Edat Mitjana, i la substitució per noves maneres d’amanir i salsar els aliments.

 

Alimentació en l’època actual al Primer Món

Sovint s’afirma que hi ha hagut més canvis socials i, particularment, més canvis en la manera d’alimentar-se d’un país en els últims 50 anys que en tots els segles anteriors.

Els avenços socioeconòmics i els canvis tècnics que hi ha hagut a tots els punts de la cadena de producció d’aliments (agricultura, ramaderia, producció, emmagatzematge, venda…) han difós i posat a l’abast de tots aparells elèctrics, productes i maneres de consumir impensables fa simplement dues dècades. Sobretot a causa de la creixent mecanització.

Les societats modernes del Primer Món es caracteritzen per la possessió, en sectors majoritaris de la població, de més aliments dels que poden consumir, la generalització del consum de substàncies químicament pures, més longevitat juntament amb una disminució de la mortalitat infantil, i l’augment de la mecanització, amb la consegüent disminució del treball físic i de les necessitats energètiques.

La manera d’alimentar-se a Espanya ha variat substancialment. El fet de disposar de més oferta d’aliments, tot i que molt més transformats i processats, en detriment dels productes frescos sense elaborar, ha contribuït a aquest canvi, a més d’un poder adquisitiu més alt i de les transformacions socials. En conjunt es podria dir que la societat espanyola consumeix en l’actualitat una gran quantitat de proteïnes, ha disminuït el consum d’hidrats de carboni i ha augmentat de manera important la ingesta de greixos.

 

Alimentació infantil

Fins als segles XVIII i XIX, són molt escasses les referències relacionades amb l’alimentació dels nens. Com més es retrocedeix en el passat, més baix és el nivell d’una cura i una alimentació específics per a la infància. Els nens estaven exposats a una mort violenta, l’abandonament, les malalties i la malnutrició. Hi ha molts interrogants sobre l’evolució de la infància en els diferents països, cultures, classes socials i famílies. Tanmateix, es coneixen els canvis de valors i comportaments pel que fa a com s’han criat els nens en la història del món occidental.

Els primers fets objectius daten dels períodes egipci i grecoromà, en els quals la base de l’alimentació dels nens petits era la lactància materna, proporcionada per la mare –com era habitual en les classes pobres– o per una dida –com era freqüent en les famílies de classes socials altes–. En aquests casos el nen vivia a casa de la dida, que també s’encarregava de la seva educació fins a la pubertat, moment en què tornava amb la família i passava a ser educat per un pedagog.

En els casos en què no era possible l’alimentació amb llet humana, es recorria a la llet de vaca; les de cabra o ovella es reservaven per a la preparació de remeis i medicaments.

Després de la lactància o en cas que el deslletament fos molt aviat, en les famílies riques s’alimentava els nens amb pa mullat en caldo de carn, o amb farinetes de farina, llard i llet diluïda. Sense les condiciones higièniques i de conservació adequades, fer servir llet de vaca tenia més riscos que avantatges, i més tenint en compte que la llet no es bullia, ja que es pensava que es destruïen les seves propietats nutritives, per això les malalties digestives eren freqüents.

En el cas de les famílies pobres, l’alimentació dels nens incloïa llegums, formatge, fruites i, poques vegades, llet, i per això el risc de tenir problemes digestius era més baix. Amb tot, tant en un cas com en l’altre la nutrició dels nens era deficient, amb la conseqüència d’una elevada taxa de mortalitat neonatal i infantil.

Aquests costums són presents fins a finals del segle XVIII i principis del XIX, quan els poders públics comencen a ocupar-se de la infància. Es reconeixen les necessitats especials dels nens, cosa que fa evident que no són adults petits sinó éssers vulnerables en procés de creixement i maduració. S’inicia una tendència a la lactància mixta, fent servir biberons de metall i més tard de vidre, ja que consideraven que l’alimentació amb llet materna exclusiva provocava la pèrdua de pes fisiològica del nadó en els primers dies de vida, temien una sobrealimentació, ja que no se sabia la quantitat de llet ingerida cada cop que es mamava, i consideraven que el deslletament era més fàcil, perquè el nen ja estava acostumat al biberó.

Pel que fa a l’alimentació dels nens a partir dels dos anys o dels adolescents, no hi ha constància de referències específiques. Quan s’acabava el període de lactància i el nen podia mastegar, la seva alimentació era igual que la dels adults.

p Llegir més...

Objectius
pP@)

L’alimentació juga un paper molt important durant la infància i l’adolescència, no només per al creixement, la maduració i el manteniment de l’estat de salut adequat, sinó perquè és quan cal establir uns hàbits alimentaris correctes que es tindran tota la vida. Cada etapa de la vida té les seves particularitats i necessitats a les quals s’ha d’anar adaptant l’alimentació. La infància es caracteritza per ser l’etapa on hi ha major creixement físic i desenvolupament psicomotor, i l’adolescència per ser l’etapa en què es produeixen els canvis puberals i el desenvolupament físic. Això significa que l’alimentació no solament ha de proporcionar energia per mantenir les funcions vitals, sinó que ha de cobrir unes necessitats més grans relacionades amb el creixement i la maduració.

Per tant, l’alimentació en aquestes etapes ha de respondre a quatre objectius: 

  • Aportació adequada d’energia i nutrients per a un creixement i desenvolupament òptims. 
  • Evitar desequilibris entre els diversos nutrients. 
  • Fomentar hàbits alimentaris saludables. 
  • Prevenir patologies de l’adult amb base nutricional.

En aquest període és important afavorir les condicions que permetin l’adquisició progressiva d’un hàbits alimentaris saludables i una bona relació amb el menjar.

 

Si es vol que els nens i adolescents, quan arribin a l’edat adulta, tinguin hàbits alimentaris saludables, propis de la seva cultura i influïts pels seus propis gustos, se’ls ha d’oferir tot tipus d’aliments. En la infància i l’adolescència es coneixen els aliments i les seves diferents combinacions a través de la gastronomia que es practica en la família i les experiències socials (menjars amb amics, menjador escolar, etc.), de manera que l'infant anirà mostrant les seves preferències. És difícil que un nen aprengui a menjar bé si no ha entrat en contacte amb una gran varietat de productes. Per això, igual que es transmeten pautes d’higiene personal, s’ha d’educar l'infant en alimentació i nutrició. 


Consells de salut: Recomanacions per a una Alimentació saludable

p Llegir més...

Recomanacions generals
pP@)

Per proporcionar una alimentació correcta des dels primers anys i establir unes bases nutricionals saludables per a la resta de la vida de l'infant/adolescent, es recomana: 
  

  • Proporcionar un menjar de qualitat tant des del punt de vista nutricional com des de criteris higiènics, sensorials i educatius.
  • Proporcionar una alimentació suficient. L'infant ha de menjar la quantitat adequada per cobrir les seves necessitats d’acord amb l’edat biològica i l’activitat física. S’aconsella repartir el consum d’aliments en cinc àpats al dia: tres àpats principals (esmorzar, dinar i sopar) i un o dos de lleugers (a mig matí i a l’hora de berenar). En aquests últims s’han de donar petites quantitats, aprofitant-ho per oferir fruites i lactis, de manera que l'infant no perdi la gana per al dinar o el sopar.
  • L’alimentació ha de ser variada. La millor prevenció de dèficits o excessos nutricionals és oferir aliments de tots els grups bàsics. És aconsellable ensenyar al nen a menjar de tot sense abusar de res, d’aquesta manera s’assegura una nutrició correcta i s’educa el paladar del nen, que acceptarà millor els aliments nous.
  • Afavorir el consum de productes lactis (llet, formatge, iogurt, etc.), per cobrir les necessitats de calci, afavorir la mineralització òssia i ajudar a evitar l’osteoporosi en la vida adulta.
  • Fomentar el consum de verdures, fruites, hortalisses, pa, cereals i llegums. En conjunt, aquests aliments aporten poques calories, són rics en micronutrients i proporcionen fibra, que regula el trànsit intestinal i prevé problemes de restrenyiment.
  • Evitar el consum excessiu d’aliments grassos. S’han de desgreixar les salses i els caldos, retirar la pell del pollastre o el greix visible de les carns, consumir més peix que carn, substituir la brioixeria industrial per altres productes d’elaboració casolana i limitar el consum d’ous a tres per setmana. És aconsellable oferir els aliments preparats a la planxa, al vapor o rostits, i reduir els fregits i empanats, que eleven la quantitat de greixos i afegeixen carbohidrats al plat. Els greixos recomanats són els d’origen vegetal, oli d’oliva (preferible), de blat de moro o gira-sol, i s’han de limitar els greixos d’origen animal com ara mantega o llard.

 

  • Limitar els aliments amb excés de sucre o sal (dolços, llaminadures, snacks, etc.), que tenen un alt contingut calòric però poc valor nutritiu, per això restringir-los no suposa una carència nutricional. No és aconsellable oferir-los en substitució de l’esmorzar o el berenar perquè acostumen a provocar sacietat, cosa que provoca que l'infant no mengi correctament en els àpats principals.
  • Evitar consumir en excés aliments precuinats, salses industrials o menjar ràpid. És aconsellable acostumar el nen a gustos naturals, fent servir productes de temporada, especialment pel que fa a fruites i verdures. Es recomana potenciar els guisats de cullera com a primer plat perquè els productes vegetals tinguin una presència determinant en la dieta habitual.
  • Alimentació regular. És necessari que el nen segueixi un ordre en l’horari dels àpats per evitar que caigui en l’hàbit de picar entre hores. És important evitar que se salti algun dels àpats principals (per exemple, el sopar).
  • Les begudes recomanades són l’aigua, els sucs naturals i la llet. S’han de limitar els refrescos, les begudes gasoses i els sucs comercials per l’alt contingut en sucres i additius. L’alcohol està absolutament desaconsellat.
  • És important donar exemple, perquè els nens imiten el que veuen. És un error forçar el nen a menjar aliments que als pares no els agraden o no formen part de la seva alimentació habitual, perquè el nen no els acceptarà. La planificació dels àpats s’ha de fer en funció dels hàbits dietètics, els costums i l’organització de la família. És important fer algun dels àpats principals en família, de manera que el nen associï menjar a un ambient relaxat i agradable, on pugui compartir les experiències diàries amb els seus familiars. 
  • Fomentar la identificació, la descoberta i l’acceptació progressiva dels diferents aliments i plats, educant l’infant en el plaer de menjar amb moderació.
  • Seguir les recomanacions de l’alimentació saludable durant la infantesa i durant l’adolescència.
p Llegir més...

Consells de la infermera

Respirar
pP@)

La mucosa nasal està exposada constantment a agents microbians, irritants i al·lergògens, que afavoreixen que s’inflami i que es produeixin mucositats que dificulten o impedeixen la respiració pel nas. Si el nen, sobretot el lactant, té el nas tapat, no es podrà alimentar correctament, per això s’han de fer neteges nasals amb sèrum fisiològic una estona abans de menjar.

 

Com s’han de fer les neteges: 

  • S’ha de col·locar el nen estirat de panxa enlaire, amb el cap girat cap a un costat, i buidar-li en l’orifici nasal que queda més alt 1 cc de sèrum fisiològic amb una xeringa. Després se li ha de girar el cap cap a l’altre costat i fer el mateix. 
  • Si el nen té més d’un any es poden administrar 2 cc en cada orifici nasal. 
  • Preparació casolana del sèrum fisiològic: Es posa mitja culleradeta rasa de cafè de sal en un got gran i s’omple amb aigua de l’aixeta, es dissol bé i s’obté aproximadament un quart de litre de sèrum fisiològic. El sèrum s’ha de guardar en flascó de vidre i cal canviar-lo cada dos dies.

 
Infància: els problemes respiratoris
 
Es recomana tenir en compte tots els consells generals, que permetran adoptar mesures saludables en relació amb l’activitat de la vida diària de: 

Respirar

p Llegir més...

Menjar i beure
pP@)

  • La llet materna és l’aliment d’elecció en el nounat i lactant durant els primers sis mesos de vida. Té tot el que el nadó necessita, sempre està disponible, a la temperatura adequada. A més, la llet materna té altres avantatges: dóna al nen la immunitat i els anticossos que s’han desenvolupat en la mare per lluitar contra els gèrmens. També prevé possibles al·lèrgies i intoleràncies a certs aliments. Un altre avantatge és que proporciona certa protecció contra malalties cròniques com l’obesitat, la hipertensió, l’arteriosclerosi i la diabetis. 
  • La lactància artificial consisteix a alimentar el nadó amb fórmules làcties adaptades que s’aconsegueixen modificant la llet de vaca per intentar que s’assembli al màxim a la llet de la mare. Les llets adaptades tenen els components necessaris per cobrir les necessitats del nadó. 

 

  • És important triar un biberó d’un volum adequat a l’edat del nen i una tetina amb una forma i un forat adequats tant a l’edat del nen com a l’aliment que se li administrarà (és diferent la tetina d’un nen de dos mesos que només pren llet adaptada a la d’un de set mesos que pren llet amb cereals sense gluten). 
  • Durant els primers 5-6 mesos s’administra una llet d’iniciació i, a partir d’aquest moment, una llet de continuació. Les necessitats nutricionals del nen són diferents a partir d’aquesta edat i es cobreixen de manera més correcta amb una fórmula de continuació que amb una fórmula d’iniciació. 
  • A partir dels 4-6 mesos tant la lactància materna com la lactància artificial es combinen amb l’alimentació complementària. El motiu més important per a la introducció de l’alimentació complementària és l’augment de les necessitats d’energia o calories del nen.
  • Les necessitats de cada nen varien segons l’edat i el grau d’activitat física. L’alimentació ha de ser equilibrada, s’ha de mantenir una proporció correcta dels diversos aliments. 
  • Una de les primeres condicions per crear una bona relació nen-menjar és la paciència. 
  • Convé acostumar els nens a un horari d’àpats més o menys fix. 
  • És bo fer descansar el nen uns minuts abans dels àpats, ja que un nen cansat o excitat pels jocs difícilment concentrarà la seva atenció en el menjar. 
  • S’ha de procurar no invertir en el fet de menjar un temps exagerat. De 30 a 45 minuts és suficient. Si en aquest temps no ha menjat, és millor abandonar l’activitat fins a l’àpat següent. 
  • És aconsellable acostumar el nen a diferents gustos i textures, introduint menjars salats i dolços, calents i freds, purés i sòlids... Un bon truc per motivar-lo a menjar és cuidar la presentació del menjar.

    recomanacions generals 
  • Davant la primera negació a menjar un aliment nou, s’ha de pensar que no és definitiva; és aconsellable tornar-lo a oferir en un altre moment o oferir-ne menys quantitat. Alguns cops el nen necessitarà haver mirat, olorat, tocat o provat 8 o 10 vegades un aliment nou abans d’acceptar-lo. 
  • És bo començar posant al plat petites quantitats de menjar; això farà que el nen se senti segur de poder-s’ho acabar i fins i tot que tingui ganes de demanar-ne més. 
  • Cal reforçar el fet de menjar sense ajuda i mantenir les normes bàsiques de comportament a la taula. 
  • És important per part de l’adult oferir un model adequat, ensenyant-li a menjar de tot i de forma correcta.

    recomanacions per a una alimentació de 19 mesos a 5 anys 
  • És bo convertir el nen en un ajudant de cuina, fent que col·labori en tasques adequades a la seva edat. Deixar que posi algunes coses al cistell a l’hora de comprar o que ajudi en el menú setmanal farà més interessant el món dels aliments i propiciarà que el nen hi estableixi una bona relació. 
  • Si el nen és excessivament lent menjant o es distreu amb facilitat, s’ha de retirar tot allò que el pugui distreure del menjar i animar-lo a acabar per després poder jugar. 
  • És important evitar convertir l’hora de menjar en un suplici. Si això passa, es pot encarregar a una altra persona aquesta tasca o demanar ajuda a un professional de la salut (infermera, pediatre, psicòleg) fins que el responsable se senti amb ànims per reprendre-la. 
  • No es pot oblidar que hi ha nens que necessiten menys quantitat de menjar, o que de vegades el nen pot estar més inapetent.
     
    Recomanacions per a una alimentació saludable

 
Es recomana tenir en compte tots els consells generals, que permetran adoptar mesures saludables en relació amb l’activitat de la vida diària de:

Menjar i beure 

p Llegir més...

Moure's i mantenir una postura corporal correcta
pP@)

 

L’exercici físic és un aspecte important per a la salut dels nens i els adolescents. No només els ajuda a mantenir-se en bona forma i a garantir un bon to muscular i un bon manteniment dels ossos, sinó que a més és una manera excel·lent de prevenir malalties. I si a l’hàbit esportiu hi afegim una alimentació sana i equilibrada, els resultats són encara més beneficiosos: en el pes, la tensió arterial i la circulació; en el colesterol, els greixos i els nivells de sucre en sang, i en el risc de patir malalties (obesitat, mals cardiovasculars, diabetis...). Alhora, la combinació d’esport i una dieta saludable ajuda a aconseguir una sensació de benestar i a eliminar la tensió i l’estrès.

 

  • Són especialment recomanables els esports que, amb una pràctica regular, permeten augmentar progressivament la intensitat i exercitar grans grups de músculs durant almenys una hora: caminar, córrer, fer gimnàstica de manteniment o aeròbic, anar en bicicleta... El fet que en l’exercici d’aquest tipus de disciplines esportives es cremin reserves de greix com a combustible energètic explica per què practicar-los habitualment resulta avantatjós per a la salut.
     
    Activitat física: segons l’etapa del cicle vital
  • Durant el repòs i en exercicis de més de 20 minuts de durada, el cos crema principalment greixos com a combustible energètic. En canvi, si els exercicis són intensos i de curta durada (1-3 minuts), el cos consumeix bàsicament hidrats de carboni, que subministren ràpidament energia a l’organisme. 
  • Si es practica esport al matí, és bàsic fer un esmorzar complet. 
  • Si l’activitat és a la tarda, convé fer un dinar senzill i sense gaires greixos dues hores abans de començar. 
  • Si l’activitat s’allarga més d’una hora, convé que cada 60 minuts es faci un descans per beure i ingerir alguna cosa sòlida que tingui hidrats de carboni (galetes, xocolata...), cosa que permetrà mantenir millor el ritme d’exercici.

    - Fer esport (la piràmide de l'activitat física per a nens)

    Recomanació per a una alimentació de 12 a 18 anys  

    Consells de salut: Activitat física


Es recomana tenir en compte tots els consells generals, que permetran adoptar mesures saludables en relació amb l’activitat de la vida diària de:

Moure’s i mantenir una postura corporal correcta

 

 

p Llegir més...

Reposar i dormir
pP@)

1. RN i lactant, 2. A partir dels 18 mesos, 3. Si el nen encara mulla el llit, 4. Exemples de menú 

 

1. RN i lactant


Si el lactant sa se salta alguna presa a la nit, sempre que l’augment de pes sigui l’adequat, no cal despertar-lo per alimentar-lo fins que el nen ho demani. 

Infància: el son 


2. A partir dels 18 mesos 

  • Un sopar adequat pot ajudar el nen a dormir millor. Alguns aliments afavoreixen el descans i fins i tot redueixen les ganes d’orinar a la nit. 
  • És important haver fet la digestió abans d’anar a dormir, cosa que implica sopar aviat i que el sopar no sigui copiós però tampoc excessivament frugal, ja que anar-se’n a dormir amb sensació de gana és tan incòmode com fer-ho amb l’estómac ple i amb sensació de pesadesa. 
  • S’han d’evitar els aliments excessivament proteics, grassos o indigestos (carns vermelles, llegums, fregits o arrebossats) i els molt condimentats o excitants (xocolata o postres que en tinguin). 
  • És aconsellable incloure aliments com: 
    • Arròs, pasta o patates bullides. Són rics en hidrats de carboni, produeixen sensació de sacietat sense sensació de pesadesa i es digereixen fàcilment. 
    • Verdures i hortalisses, millor bullides per facilitar la digestió. Són aconsellables les de fulla verda, riques en vitamines del grup B, que afavoreixen el son. És millor descartar les flatulentes (col, bròquil). 
    • Lactis, ja que aporten les proteïnes que el nen necessita sense caure en l’excés i també tenen vitamines del grup B, a més d’un aminoàcid, el triptòfan, que relaxa el sistema nerviós i ajuda a agafar el son. 
    • Entre les fruites, el plàtan té hidrats de carboni de fàcil digestió, a més de magnesi, que també té virtuts relaxants.

3. Si el nen encara mulla el llit, se’l pot ajudar evitant: 

  • Aliments diürètics (cítrics, tomàquets, meló o síndria, carabassa, carabassó, espàrrecs, all, api, ceba) perquè estimulen la producció d’orina i la seva eliminació. 
  • Preparacions riques en aigua com caldos, sopes o purés. 
  • Aliments amb un alt contingut de sal, com ara embotits, pernil, peix en conserva, formatges curats, olives... 
  • Begudes refrescants, especialment les de cola i les que tenen una gran quantitat de colorants i additius artificials.


4. Exemples de menú 

  • Peix a la planxa amb dues patates rostides + compota de poma. 
  • Truita a la francesa + mató amb mel i préssec. 
  • Torrades de pa amb oli d’oliva i embotit de gall dindi + iogurt amb plàtan. 
  • Pollastre a la planxa i guarnició de cuscús + compota de poma. 
  • Arròs o pasta amb espinacs o bledes + llet calenta amb mel.

 
Es recomana tenir en compte tots els consells generals, que permetran adoptar mesures saludables en relació amb l’activitat de la vida diària de:
Reposar i dormir

 

p Llegir més...

Eliminar
pP@)

  1. La regurgitació 
  2. Diarrees i/o vòmits

 

 

1. La regurgitació

És habitual durant el primer any de vida. El pic de freqüència de regurgitació és aproximadament als quatre mesos i la majoria de lactants la superen cap als set mesos, i gairebé tots a l’any. 

Es defineix per l’aparició de l’aliment per la comissura labial, generalment llet tallada o en grumolls, amb olor àcid, que flueix cap a la cara o la roba.

En general la regurgitació es diferencia del vòmit perquè la precedeix un eructe, o es produeix quan es canvia de postura el nen, i va seguit de sanglot. Els lactants que regurgiten no presenten molèsties.

Recomanacions: 

  • Cal mantenir la lactància materna. La introducció de fórmules maternitzades no ha de ser mai part del tractament. 
  • S’ha d’evitar la sobrealimentació del nen. Encara que sembli que vomita la presa sencera, s’ha d’esperar fins que el nen demani la pròxima presa. Permetre que l’estómac es buidi ajuda a fer que després l’aliment sigui més ben tolerat. 
  • Si el nen és alimentat amb llet artificial, hi ha preparats especials amb agents espessidors (AR), que contribueixen a reduir el nombre d’episodis de reflux. En qualsevol cas, ha de ser el professional de la salut qui n’indiqui la conveniència. 
  • La pressió a l’estómac pot causar regurgitació; és recomanable fer eructar el nen quan sigui necessari, mantenir els bolquers amples i evitar els cinturons o elàstics estrets.

 

2. Diarrees i/o vòmits 

  • S’aconsella seguir les pautes recomanades davant l’aparició dels diferents problemes de salut que apareixen sovint en aquestes etapes del cicle vital, generalment de tipus agut com la diarrea i els vòmits.



Es recomana tenir en compte tots els consells generals, que permetran adoptar mesures saludables en relació amb l’activitat de la vida diària de:

Eliminar

p Llegir més...

Evitar perills i prevenir riscs
pP@)

Una bona nutrició és la primera línia de defensa contra nombroses malalties infantils que poden deixar empremta en els nens per a tota la vida.

Que el nen estigui ben alimentat o no durant els primers anys de vida pot tenir un efecte profund en la salut, així com en l’habilitat per aprendre, comunicar-se, pensar analíticament, socialitzar-se efectivament i adaptar-se a nous ambients i persones. Per això és important seguir les recomanacions generals per a una alimentació saludable.

1. Com s'han de prevenir els trastorns d'alimentació, 2. En cas d'al·lèrgies alimentàries, 3. Com s'ha de prevenir la càries dental, 4. Com s'han de prevenir els dèficits nutricionals del nen malalt.

 

1. Com s’han de prevenir els trastorns d’alimentació 

  • Cal menjar en família sempre que es pugui. Tothom pot ajudar a preparar el menjar, que ha de ser simple i nutritiu. 
  • No s’aconsella posar el nen/adolescent a dieta sense el control d’un professional de la salut. 
  • Cal estimular-lo perquè faci exercici. El millor mètode per aconseguir-ho és fer-ho tots junts en família. 
  • Durant els àpats, cal apagar la televisió, i cal limitar les hores en què el nen la mira. Es poden planejar diversions familiars que no estiguin associades al menjar. A la majoria de nens els encanta sortir a l’aire lliure i fer activitats que requereixen esforç físic. 
  • És necessari controlar l’accés del nen/adolescent a mitjans de comunicació que suggereixin que l’aparença és la qualitat més important de les persones. És bo discutir els estereotips sobre la bellesa amb l’adolescent. 
  • És important ensenyar al nen a ser bon consumidor, a veure la publicitat amb un escepticisme sa. També cal involucrar tots els membres de la família en les activitats relacionades amb l’alimentació: anar a comprar, decidir el menú setmanal, i preparar i cuinar els aliments.

    alimentació en la infància /adolescència:  els problemes de salut

 

2. En cas d’al·lèrgies alimentàries 

  • Cal tenir en compte que una petita quantitat d’un al·lergogen pot ser suficient per desencadenar una reacció al·lèrgica. 
  • Es recomana emmagatzemar els productes específics (sense gluten, sense lactosa, sense ou…) en recipients tancats, separats dels altres aliments normals per evitar contaminacions. 
  • És aconsellable establir un ordre per elaborar els àpats. Per exemple, es poden preparar primer els plats destinats a la persona al·lèrgica per minimitzar el risc de contaminació. 
  • Es poden tenir estris específics (per exemple, de color diferent), incloent-hi paelles, olles, etc., per preparar el menjar del nen al·lèrgic. Si no pot ser, serà necessari rentar-los a fons abans d’utilitzar-los. 
  • Cal evitar tocar altres aliments mentre es prepara el menjar de la persona al·lèrgica. 
  • Sempre s’ha de mirar l’etiqueta dels productes, especialment en els aliments compostos (pastissos, dolços, etc.). 
  • Una vegada elaborat, és aconsellable mantenir el plat protegit i identificat.

    problemes de salud: celiaquia

 

3. Com s’ha de prevenir la càries dental 

  • Si el nen s’alimenta amb llet maternitzada, és desaconsellable acostumar-lo a agafar el son succionant el biberó, ja que en aquest moment, l’efecte netejador de la saliva disminueix i, com que el nen no empassa amb rapidesa, els sucres de la llet es concentren a la boca i deixen les genives i les dents desprotegides, cosa que pot ser causa de la càries del biberó. També per aquest motiu s’ha d’evitar donar al nen el xumet mullat amb sucre. 
  • Cal controlar el consum de caramels, cereals ensucrats, llaminadures i pastissos. 
  • Són més cariogènics els sucres en forma sòlida, enganxosos o que es retenen amb facilitat a les fissures, als espais interdentals o a tocar de les genives. 
  • Cal tenir en compte que quan s’ingereixen aliments rics en sucres, s’eleva la concentració de sucre a la saliva, i s’anul·la la seva funció protectora. Si es consumeixen repetidament, s’obstrueixen els mecanismes defensors de forma prolongada; per això, l’hàbit de picar reiteradament influeix més en l’aparició de càries que la quantitat de sucre total ingerida.

 
Infància: la dentició


4. Com s’han de prevenir els dèficits nutricionals del nen malalt 

  • S’han d’aprofitar els moments en què el nen no tingui gaire febre i es trobi més bé per alimentar-lo. És important fer prèviament neteges nasals si té molta mucositat, especialment en el cas dels lactants. 
  • En el cas dels lactants alimentats amb llet materna, es recomana oferir el pit amb més freqüència. Si el nen s’alimenta amb lactància artificial, també es pot oferir el biberó més sovint, deixant que en prengui la quantitat que vulgui, sense forçar-lo. No és aconsellable variar la concentració o la llet habitual dels biberons si no ho indica el pediatre. Els lactants més grans que ja mengen farinetes poden voler únicament llet, i en aquest cas no s’ha de forçar cap altra alimentació. 
  • S’han d’oferir porcions petites i amb més freqüència. És aconsellable, si pot ser, oferir aliments que agradin al nen, fàcils de menjar, com ara cremes, purés o sopes, compotes, gelatines, etc. Durant uns quants dies, no importa tant el que el nen menja, sempre que mengi sovint. 
  • És recomanable oferir els aliments amb presentacions atractives. 
  • És necessari proporcionar molts líquids, en petites quantitats i amb freqüència (cada una o dues hores). 
  • Cal oferir una dieta variada, afegint-hi aliments que aportin energia i proteïnes extres, sense augmentar la ració ni fer el menjar embafador. Es poden afegir a la preparació formatgets, llet, sucre, mel, etc. 
  • És important oferir verdures, hortalisses i fruites variades per assegurar l’aportació de vitamines, minerals i antioxidants que ajudaran a combatre la infecció. 
  • En el cas de nens més grans, és bo deixar aigua, sucs o algun aliment al seu abast quan s’estiguin al llit. 
  • Cal evitar les olors fortes a la cuina i a la casa. 
  • No s’ha de forçar el nen a menjar, ja que pot provocar-li el vòmit.



Es recomana tenir en compte tots els consells generals, que permetran adoptar mesures saludables en relació amb l’activitat de la vida diària de:

Evitar perills i prevenir riscs

p Llegir més...

Comunicar-se i interaccionar socialment
pP@)

Actualment, és habitual que tant el pare com la mare treballin fora de casa. Això suposa que el nen es queda a dinar al menjador del col·legi, cosa que converteix el sopar en l’únic àpat del dia que es pot fer en família. És important asseure’s tots a la taula, amb el televisor apagat, sense presses, i que el nen gaudeixi al costat de la seva família del sopar, mentre es parla i es comenta el que ha passat durant el dia. Aprofitar l’hora de dinar o sopar per crear moments afectius i de comunicació entre els membres de la família és important. 

-  recomanacions per a una alimentació de 6 a 12 anys 

 

En adolescents és especialment important:

  • Evitar que canviï els horaris habituals dels àpats en comú o que sopi sol a la seva habitació. 
  • Controlar-lo i assessorar-lo sobre els aliments que consumeix fora de casa.
  • Recomanacións per a una alimentació de 12 a 18 anys.

 

Es recomana tenir en compte tots els consells generals, que permetran adoptar mesures saludables en relació amb l’activitat de la vida diària de:

Comunicar-se i interaccionar socialment

p Llegir més...

Treballar i divertir-se
pP@)

  1. Àpats especials 
  2. Els menjadors escolars

 

 

1. Àpats especials 

 

Àpats per a festes i celebracions

A diferència dels adults, els nens (tant preescolars com escolars) a les festes no acostumen a menjar més quantitat del que és habitual en ells.

S’aconsella: 

  • Controlar el consum excessiu de llaminadures. En aquest sentit, hi pot ajudar la utilització d’altres aliments: crispetes, fruita seca, cigrons torrats, galetes o entrepans variats, macedònies, etc. 
  • Evitar les begudes ensucrades o amb gas d’origen industrial; és millor oferir sucs naturals o batuts. 
  • Oferir els aliments de forma atractiva. Per exemple, tomàquets farcits de tonyina, hortalisses en forma de bastonets, fruita tallada fent dibuixos, flors amb grills de taronja i fondue de xocolata.

 


2. Els menjadors escolars

Hi ha milers de nens en edat escolar que utilitzen els serveis del menjador. Un dels objectius prioritaris del menú escolar ha de ser fomentar el consum d’una dieta equilibrada, mitjançant la varietat d’aliments, preparacions i textures, donant prioritat als aliments més conflictius en l’alimentació dels nens –llegums, peix, fruites i verdures–, i basant-se en les racions i en la freqüència recomanada per a cada edat.

Per això, cada vegada en més centres educatius, l’equip responsable del menjador o l’empresa que gestiona l’alimentació compta amb assessorament dietètic a l’hora de dissenyar els menús.

S’aconsella: 

  • Comprovar que els menús siguin saludables i equilibrats, i que ofereixin varietat d’aliments, preparacions i textures, en les quantitats adequades a l’edat del nen. Els menús escolars s’han d’ajustar a les recomanacions dietètiques pel que fa a racions, freqüència de consum d’aliments, i aportació energètica i de nutrients recomanats segons l’edat del nen. 
  • Comprovar que el menú no s’excedeixi en les preparacions grasses (fregits, arrebossats o empanats), i que les verdures no es presentin sempre en purés o cremes. Es pot dir el mateix del peix (no sempre lluç arrebossat) o de la carn (pollastre rostit o fregit o delícies de pollastre…). 
  • Assegurar-se que els aliments precuinats i els derivats càrnics grassos siguin només ocasionals al menú escolar, igual que al familiar. 
  • Els segons plats han d’anar acompanyats de guarnicions variades: salses, verdures, amanides, puré de patata, etc., no sempre patates fregides o salsa de tomàquet. Les postres de preferència haurien de ser la fruita fresca i els lactis senzills, i ocasionalment dolços, pa de pessic, gelats, etc. 
  • A la primavera i l’estiu el nen acceptarà millor les preparacions més fresques i lleugeres (amanides d’arròs, de pasta, de patata, de llegums, cremes fredes), mentre que a la tardor i l’hivern vénen més de gust preparacions més consistents que se serveixen calentes: potatges, escudelles, guisats... 
  • Oferir cada dia al nen una dieta variada i equilibrada, preparant el sopar en funció del que hagi menjat aquest dia segons la informació que es detalli al menú escolar. 
  • El menjador escolar ha d’oferir la possibilitat d’adaptar els menús a qualsevol trastorn de salut o malaltia que pugui patir el nen: aguda, com una diarrea o un restrenyiment, o crònica, com la diabetis, la intolerància al gluten o les al·lèrgies alimentàries. 
  • Atesa la diversitat cultural actual dels col·legis, també seria recomanable oferir plats alternatius per a nens d’altres cultures o altres hàbits alimentaris: vegetarians, musulmans, etc.

  
Infància: guarderia i escola 
Infància: oci 
 
Es recomana tenir en compte tots els consells generals, que permetran adoptar mesures saludables en relació amb l’activitat de la vida diària de:

Treballar i divertir-se

p Llegir més...

Tòpics i conductes errònies
pP@)

Les farinetes no alimenten més que la llet
Les farinetes de carn i verdures acostumen a tenir menys calories que la llet, i les de fruites o verdures soles encara menys, i tot i que les farinetes de cereals tinguin bastants calories, tenen menys quantitat de proteïnes, vitamines i minerals que la llet. 

Amb unes farinetes de cereals a l’hora de sopar, el nen no ha de dormir forçosament tota la nit
Por molt que es vulgui utilitzar el menjar per manipular el son del nen, està demostrat que no dorm més per haver pres farinetes a l’hora de sopar. Durant els primers anys, el nen s’acostuma a despertar a la nit, no només perquè necessita menjar, sinó perquè necessita la companyia dels pares. 

 

El pa blanc no engreixa i el pa torrat no aprima
No hi ha aliments que engreixin o aprimin. El que engreixa són les calories que no es gasten, independentment del tipus d’aliment que les aporti. Hi ha aliments més o menys calòrics, però això és tot. D’altra banda, el pa torrat i el fresc només es diferencien en el contingut d’aigua, i per tant, aporten les mateixes calories per 100 g. 

La fruita engreixa igual abans que després de menjar
La fruita aporta la mateixes calories independentment que s’ingereixi sola o en combinació amb altres aliments. El que passa és que si s’ingereix abans de l’àpat principal, la seva aportació de fibra ajuda a augmentar la sensació de sacietat i la persona tendeix a menjar menys quantitat a l’àpat posterior. 

L’oli d’oliva verge aporta calories
Tots els greixos aporten la mateixa quantitat de calories per gram, 9 kcal, tant si procedeixen de greixos animals o vegetals. El que sí que és diferent és el seu efecte sobre els nivells de lípids sanguinis i el risc de patir una malaltia cardiovascular.

És a dir, l’oli d’oliva és el més cardiosaludable, perquè té més quantitat d’àcid oleic i augmenta el colesterol bo al nostre organisme, però l’aportació calòrica és sempre equivalent. 

Beure molta aigua no engreixa
L’aigua és un element fonamental per a la vida, tonifica la pell i ajuda al funcionament de l’aparell digestiu. Les recomanacions són d’un 1 ml d’aigua per kcal ingerida d’aliment. 

Quan es torra el pa el contingut d’hidrats de carboni no es modifica
El tractament culinari que se li fa al pa no modifica el seu contingut en hidrats de carboni. 

Els espinacs no tenen gaire ferro
L’origen d’aquesta equivocació és un error de transcripció de la secretària del científic J. Alexander, que va multiplicar per 10 la quantitat de ferro perquè es va descuidar una coma. Els cigrons i les llenties en tenen més.

Els espinacs també tenen un component, l’àcid oxàlic, que impedeix l’absorció del calci, per tant se n’ha d’evitar un consum excessiu, perquè pot interferir en la fixació del calci a l’os. No obstant això, els espinacs són rics en vitamines A, E, iode i antioxidants, i per això segueix sent aconsellable consumir-ne. 

El nen no necessita suplements de vitamines i minerals
En un nen sa que segueix una alimentació adequada no és necessari administrar suplements de vitamines. Només en algunes circumstàncies especials, com en el cas dels esportistes de competició o nens amb malalties cròniques que requereixen el seguiment d’una dieta específica i restrictiva, serà necessari suplementar l’alimentació. 

El cervell i les vísceres no proporcionen gaire energia
En general, aquests aliments (cervell o fetge) tenen ferro, però no és aconsellable insistir en el seu consum, perquè el nen amb una alimentació correcta ja ingereix prou ferro amb altres aliments com ara alguns llegums, carn vermella, fruita seca, etc.

p Llegir més...

5 Valoracions, valoració mitja 2,8 de 5.

12345
Guardant valoració... Guardant valoració...
Última modificació: 12/05/17 12:24h