Autor/a
Julia Reiriz Palacios
Doctora en Medicina
+

Descripció
pP@)

El pàncrees està format per dos tipus de cèl·lules amb funcions diferents: les cèl·lules que produeixen les secrecions exocrines, que són secretades al duodè i intervenen en la digestió (constitueixen l'anomenat pàncrees exocrí) i les cèl·lules que produeixen les secrecions endocrines i que constitueixen uns illots cel·lulars o illots de Langerhans (constitueixen l’anomenat pàncrees endocrí).

 

En aquests illots hi ha tres tipus de cèl·lules: les cèl·lules alfa, que secreten glucagó; les cèl·lules beta, que secreten insulina, i les cèl·lules delta, que secreten somatostatina. Les estretes relacions entre els diferents tipus de cèl·lules dels illots permeten la regulació directa de la secreció d’algunes de les hormones per les altres. D’aquesta manera, la insulina inhibeix la secreció de glucagó i la somatostatina inhibeix la secreció d’insulina i de glucagó.

p Llegir més...

Insulina
P@)

Efectes metabòlics

Les cèl·lules beta dels illots de Langerhans contenen grànuls farcits d’insulina i n’expulsen el contingut a la sang. La insulina s'aboca a la sang de la vena porta, de manera que la sang que arriba al fetge per aquesta via la transporta en una concentració elevada. És, per tant, al fetge on exerceix la principal influència en el metabolisme dels hidrats de carboni, tot i que també en el múscul i el teixit adipós. 

 


Secreció. Regulació

El principal element regulador en la secreció d’insulina són els nivells de glucosa en el plasma (glucèmia). La glucosa actua directament sobre les cèl·lules beta dels illots pancreàtics i estimula la secreció d’insulina. Durant el dejuni, quan la glucosa en el plasma és relativament baixa, la insulina a penes es pot detectar a la sang. Després d’un àpat normal, la secreció d’insulina augmenta a mesura que augmenta la glucosa en el plasma, i assoleix uns nivells màxims entre 30 i 60 minuts després d’haver començat l’àpat; arriba a augmentar entre 3 i 10 vegades el seu nivell basal.

Veure imatge: Relació entre la insulina i la glucosa 

Glucagó
pP@)

Efectes Metabòlics

El glucagó és sintetitzat i alliberat per les cèl·lules alfa dels illots de Langerhans del pàncrees i, al contrari que la insulina, eleva el nivell de glucosa a la sang. És a dir, és una hormona hiperglucemiant. Igual que la insulina, el seu període de vida mitjana en el plasma és d’uns sis minuts. El seu principal teixit diana és el fetge.

 

Secreció. Regulació

El principal estímul per alliberar glucagó són els nivells baixos de glucosa en el plasma o hipoglucèmia. De manera que la insulina i el glucagó actuen en un sentit contrari.

p Llegir més...

Glucèmia. Regulació i importància d’una regulació exacta
pP@)

La funció principal del pàncrees endocrí és regular la glucèmia o els nivells de glucosa en el plasma. En una persona normal la glucèmia està controlada dins de límits molt estrets, entre 70 i 140 mg/100 ml de sang (4-8 mmol per litre). La insulina és l’única hormona capaç de disminuir els nivells de glucosa en el plasma i el glucagó és l‘hormona hiperglucemiant més important. Els sistemes de regulació de la glucèmia actuen ràpidament després d’un àpat i tornen el seu valor a xifres normals, generalment dues hores després de l’última absorció de carbohidrats.

 

El fetge funciona com un important sistema amortidor de la glucèmia. És a dir, el fetge retira la glucosa de la sang quan és present en excés després d’un àpat, i quan és necessària la torna a la sang entre àpats.

 

És vital per a l’organisme conservar constant el nivell de glucèmia, ja que la glucosa és l’únic nutrient que pot ser utilitzat per certs teixits, com el sistema nerviós central, la retina i l’epiteli germinal, en quantitats suficients per proporcionar-los l’energia que necessiten. 

Sistema digestiu, pàncrees

p Llegir més...

53 Valoracions, valoració mitja 3,9 de 5.

12345
Guardant valoració... Guardant valoració...
Última modificació: 27/05/15 10:55h