Autor/a
Julia Reiriz Palacios
Doctora en Medicina
+

Concepte de glàndula endocrina i d’hormona
pP@)

Les glàndules endocrines secreten les hormones. Estan formades per grups de cèl·lules secretores envoltats per teixit de sosteniment que els proporciona vasos sanguinis, capil·lars limfàtics i nervis. Les glàndules endocrines del cos humà inclouen: la hipòfisi o glàndula pituïtària, la glàndula tiroide, les glàndules paratiroides, les glàndules suprarenals i la glàndula pineal. A més, diversos òrgans contenen teixit endocrí que, tot i que no constitueix una glàndula endocrina pel seu compte, forma part de l’estructura de l’òrgan en qüestió. Així succeeix en l’hipotàlem, el tim, el cor, el pàncrees, l’estómac, el fetge, l’intestí prim, els ronyons, els ovaris, els testicles, la placenta o en cèl·lules del teixit adipós o de la sang com els limfòcits. Les glàndules endocrines i el teixit endocrí constitueixen el sistema endocrí. La ciència que s’encarrega de l’estructura i de les funcions de les glàndules endocrines i del diagnòstic i el tractament dels desordres del sistema endocrí es diu endocrinologia.

 

Una hormona és una substància química secretada per una cèl·lula o un grup de cèl·lules que exerceix efectes fisiològics sobre altres cèl·lules de l’organisme. Hi ha hormones locals, que actuen en cèl·lules diana pròximes al seu lloc d’alliberament, i hi ha hormones generals o circulants, que actuen només en aquelles cèl·lules que posseeixen receptors específics per a l’hormona i per això s’anomenen cèl·lules diana.

Les funcions del cos humà estan regulades per dos sistemes principals de control: el sistema nerviós i el sistema endocrí. El sistema nerviós controla l'homeòstasi (manteniment d'un medi intern estable) a través d'uns impulsos nerviosos que provoquen l'alliberament de molècules de neurotransmissors, amb el resultat de l'excitació o la inhibició d'unes altres neurones específiques, la contracció o el relaxament de fibres musculars i l'augment o la disminució de la secreció de cèl·lules glandulars. Per la seva banda, el sistema endocrí allibera hormones que, al seu torn, poden promoure o inhibir la generació d’impulsos nerviosos. Ambdós sistemes, el nerviós i l’endocrí, estan coordinats entre ells com un supersistema de control anomenat sistema neuroendocrí.

p Llegir més...

Tipus d’hormones segons l’estructura química
pP@)

Des del punt de vista químic, les hormones pertanyen a quatre tipus bàsics: 1. hormones esteroides; 2. amines biògenes; 3. proteïnes o pèptids; 4. eicosanoides.

 

1. Hormones esteroides: tenen una estructura química similar a la del colesterol, ja que en són derivades. Les hormones esteroides són secretades per:

  • l’escorça suprarenal: són l’aldosterona i el cortisol 
  • els ovaris: són els estrògens i la progesterona 
  • els testicles: és la testosterona

 
2. Amines biògenes
: són les molècules hormonals més simples. Algunes deriven de l’aminoàcid tirosina, com les secretades per:

  • la glàndula tiroide: són la tiroxina i la triiodotironina 
  • la medul·la suprarenal: són l’adrenalina i la noradrenalina 
  • la glàndula pineal: és la melatonina

 
Altres amines són la histamina i la serotonina.


3.Proteïnes o pèptids: són sintetitzades en les cèl·lules endocrines. Aquestes hormones són secretades per:

  • l’hipotàlem: són totes les hormones alliberadores i inhibidores que actuen sobre la secreció de l'adenohipòfisi, estimulant-la o inhibint-la, respectivament 
  • la hipòfisi anterior o adenohipòfisi: són la tirotropina, la corticotropina, les gonadotropines, l’hormona del creixement i la prolactina 
  • la hipòfisi posterior o neurohipòfisi: són l’hormona antidiürètica i l’oxitocina 
  • la glàndula tiroide: és la calcitonina 
  • el pàncrees endocrí: són la insulina, el glucagó i la somatostatina 
  • les glàndules paratiroides: és la parathormona 
  • el sistema digestiu: són les hormones digestives, com la gastrina i la secretina, i d’altres.

 
4. Eicosanoides
: deriven de l’àcid araquidònic, que és un àcid gras. Els dos tipus principals d’eicosanoides són les prostaglandines i els leucotriens, que són secretats per totes les cèl·lules amb excepció dels eritròcits.

p Llegir més...

Producció i emmagatzematge d’hormones
pP@)

No hi ha una manera única mitjançant la qual totes les glàndules endocrines emmagatzemen i secreten les seves hormones. No obstant això, existeixen diversos patrons generals.

 

En el cas de les hormones esteroides:

  • hi ha una gran quantitat de molècules precursores, i després d'una estimulació apropiada, poden originar-se, al cap d'uns minuts, les transformacions químiques necessàries per obtenir les hormones finals que se secreten tot seguit. 

  
En el cas de les hormones derivades de l’aminoàcid tirosina:

  • l’adrenalina i la noradrenalina s’emmagatzemen en vesícules fins que són secretades 
  • les hormones tiroïdals (tiroxina i triiodotironina) es formen com a parts d’una gran molècula, la tiroglobulina, que s’emmagatzema dins de la glàndula tiroide, i descarreguen a la sang.

 
En el cas de les hormones proteiques:

  • l’hormona es configura com la prohormona que s’empaqueta en grànuls fins que arriba un senyal específic que n’estimula la secreció.
p Llegir més...

Inici de la secreció hormonal
P@)

Algunes hormones són secretades segons després de l’estimulació de la glàndula i poden desenvolupar la seva acció total en segons o minuts. Per exemple, l’adrenalina i la noradrenalina. Altres hormones, com les hormones tiroïdals, s’emmagatzemen en la glàndula tiroide, a vegades durant mesos abans de la secreció final. És a dir, que cada hormona té un inici i una durada característics. La quantitat d’hormones requerida per regular la major part de les funcions metabòliques és molt petita. Per aquest motiu és molt important no fer un tractament hormonal sense la vigilància d’un metge especialitzat.

Transport d’hormones a la sang
P@)

Les glàndules endocrines es troben entre els teixits més vascularitzats de l’organisme. L'adrenalina, la noradrenalina, i els pèptids i proteïnes són hidrosolubles i circulen de forma lliure en el plasma (és a dir, no unides a proteïnes). En canvi, les hormones esteroides i tiroïdals són hidròfobes i s’uneixen a proteïnes de transport específiques.

Mode d’acció de les hormones
P@)

La resposta cel·lular a una hormona depèn tant de l’hormona com de la cèl·lula diana. Les hormones es combinen primer amb receptors hormonals situats a la superfície o a l'interior de les cèl·lules diana. Cada receptor sol ser molt específic per a una hormona determinada. Els teixits diana que es veuen afectats per una hormona són els que contenen els receptors específics per a aquesta hormona.

Activació de receptors intracel·lulars
P@)

Les hormones esteroides i les tiroïdals (tiroxina i triiodotironina) passen fàcilment a través de les membranes plasmàtiques perquè són liposolubles. Una vegada que ha entrat a la cèl·lula, l’hormona s’uneix a un receptor intracel·lular o bé activa una resposta per mitjà d’un receptor intracelul·lar. En el cas de les hormones esteroides, els seus receptors són en el citoplasma, són receptors citoplasmàtics. En el cas de les hormones tiroïdals, els seus receptors són en el nucli, són receptors nuclears.

Activació de receptors de membrana plasmàtica
P@)

L’adrenalina, la noradrenalina, els pèptids i les proteïnes no són liposolubles i, per tant, no poden passar a través de la membrana cel·lular. Els receptors d’aquestes hormones hidrosolubles són a la superfície externa de la membrana plasmàtica. Ja que cadascuna d’aquestes hormones només pot donar el seu missatge a la membrana plasmàtica, se l’anomena primer missatger. Però cal un segon missatger per traslladar el missatge dins de la cèl·lula, on tenen lloc les respostes hormonals. Hi ha diversos segons missatgers, com ara l’AMP cíclic, el calci o l’inositol trifosfat. Una hormona pot usar més d’un segon missatger.

Interaccions hormonals
P@)

La resposta d’una cèl·lula diana a una hormona depèn de la concentració de l’hormona i del nombre de receptors. Però també és important la manera en què les hormones interaccionen amb altres hormones. Hi ha diversos tipus d’interacció:

  • efecte permissiu: requereix una exposició prèvia o simultània a una altra o altres hormones. 
  • efecte sinèrgic: dues o més hormones complementen les seves respectives accions i totes dues són necessàries per aconseguir la resposta hormonal total. 
  • efecte antagonista: l’efecte d’una hormona sobre una cèl·lula diana és contrarestat per una altra hormona.

Regulació de la secreció hormonal
pP@)

La majoria d’hormones són alliberades en descàrregues curtes amb poca o cap secreció entre les descàrregues. La secreció hormonal per les glàndules endocrines és estimulada o inhibida per:

 

  • senyals del sistema nerviós 
  • canvis químics en la sang 
  • altres hormones

En la major part dels casos, la regulació de la secreció hormonal s’exerceix per un mecanisme de retroalimentació negativa (feedback negatiu), és a dir, la resposta que ha produït l‘hormona en l’òrgan diana té un efecte inhibidor sobre l’estímul inicial.

La retroalimentació positiva (feedback positiu) contribueix a la regulació de la secreció hormonal, és a dir, que en el mecanisme de retroalimentació positiva la resposta que produeix l’hormona intensifica l’estímul inicial.

Alguns patrons de regulació de secreció hormonal segueixen els cicles ambientals com la llum/foscor o el somni/vigília. Els ritmes de 24 hores es coneixen com ritmes circadiaris.

p Llegir més...

3 Valoracions, valoració mitja 5,0 de 5.

12345
Guardant valoració... Guardant valoració...
Última modificació: 27/05/15 10:53h