Informació pràctica
Manifestacions del procés de dol pP@)
Manifestar vol dir mostrar, donar a conèixer d’una manera manifesta, fer saber algú allò que pensa, el que es proposa fer, el que sent i expressar-ho obertament.
Worden (1997), psiquiatre, agrupa les manifestacions normals del procés de dol en: 1. Cognoscitives, 2. Afectives, 3. Fisiològiques, 4. Conductuals.
1. Cognoscitives
Manifestacions d’incredulitat, es té la creença que la mort de la persona no ha succeït, que és un error. Es genera confusió, apareixen dificultats per concentrar-se i sovint hi ha oblits. Així mateix, hi ha preocupació, una obsessió sobre el que s’ha perdut, i un atordiment que provoca un intens neguit per retrobar la persona o l’objecte de la pèrdua que ja no hi és. Si la pèrdua és la mort d’una persona estimada, poden aparèixer al·lucinacions visuals, auditives breus i el sentit de presència de la persona que ha mort.
2. Afectives
Manifestacions de sentiments d’impotència, insensibilitat, tristesa, apatia, angoixa, ràbia, frustració, culpa, soledat, enuig, ansietat i enyorança.
Després d’una pèrdua significativa, es produeix una identificació amb el que s’ha perdut produïda pels llaços afectius que s’han establert prèviament. Aquesta identificació dóna lloc a una sobreestimació dels components positius de la relació. Els sentiments de culpa apareixen pel fet de no haver fet res per evitar-ho. Quan la pèrdua es refereix a la mort d’una persona i es produeix després d’un procés de malaltia llarg, difícil i amb períodes de molt patiment, els familiars poden experimentar sentiments d’alleujament. També es poden experimentar sentiments de ràbia i enuig amb l’equip sanitari quan es creu que no s’ha fet tot el que es podia fer per salvar la persona que ha mort.
3. Fisiològiques
Es donen moltes possibilitats d’emmalaltir, es té la sensació de buit a l’estómac, falta d’aire, palpitacions, opressió al pit, mal de cap, falta d’energia, alteració del son i de l’alimentació, hipersensibilitat al soroll, debilitat muscular, boca seca i dolor.
El dolor per una pèrdua és total: és un dolor físic, psicològic i social. El dolor físic apareix sobretot en la fase més aguda del dol com a resposta a l’estrès. El dolor psicològic produeix un desbordament emocional, característic de les primeres etapes del dol. I el dolor social és la reacció natural de les persones que pateixen la pèrdua enfront la situació, que és modulat pels propis valors i les pròpies creences.
El dolor és un símptoma que acompanya el procés de dol des de l’inici, però que va disminuint d’intensitat a mesura que passa el temps. Es presenta com un dolor intens, visceral i profund. És un dolor íntim, és el mal que fa saber que la persona o l’objecte estimat no tornarà i que s’està davant d’una absència per sempre.
Si la pèrdua és per una mort sobtada o traumàtica, el dolor s’associa molt clarament a l’espai i al record constant i persistent de la persona que ha mort. En aquest cas, el dolor està estretament lligat al record del que ha succeït i s’acompanya d’un desig clar de no fer res per guarir-lo perquè es creu que fer alguna cosa per evitar-lo o reduir-lo seria una manera de començar a oblidar. La necessitat de preservar el dolor ajuda a mantenir la pèrdua molt viva i propera. Tot i la necessitat de relacionar dolor i record, aquesta associació no ajuda a avançar en el procés de dol; la presència del dolor en la fase aguda ha de ser temporal i no ha de durar més enllà del primer mes.
Cal demanar ajuda a l’equip de salut si, un cop passat el primer mes, el dolor intens no disminueix, dificulta seguir amb les activitats habituals de la vida diària, esdevé incapacitant, provoca manca de concentració o dificulta avançar en el procés de dol.
4. Conductuals
Manifestacions d’aïllament social, es plora sense consol, es parla amb la persona que ha mort, es manifesta hiperactivitat o hipoactivitat, pèrdua d’interès per les coses, es deixa de prendre el tractament prèviament prescrit pel control d’una malaltia crònica i s’abandonen les cures bàsiques pròpies o les familiars.
El dol en les etapes del cicle vital pP@)
Parlar de pèrdues també és parlar de vida i d’aprenentatge. Des del mateix moment del naixement la persona està subjecta a viure en companyia de les pèrdues.
Totes les persones experimenten canvis al llarg del seu procés de vida i aquests canvis es produeixen per tal de poder adaptar-se a les exigències de l’entorn. Els canvis del cos són la mostra de l’evolució i del desenvolupament des del naixement fins a la mort i formen part del procés de maduresa.
E. Erikson (1985), psicòleg, considera que el cicle vital, entès com el conjunt d’etapes que una persona travessa al llarg de la vida des del naixement fins a la mort, és un procés de construcció de la pròpia identitat. F. Duquesne (1989), infermera, descriu que en cada etapa hi ha conflictes específics que desencadenen mecanismes d’afrontament que ajuden a adaptar-se a la nova etapa. La resolució positiva a la qual s’arriba amb cadascuna de les pèrdues ajudarà a adquirir les competències i les noves capacitats per evolucionar en la trajectòria de la vida.
1. El dol en la infància (1.1 Nounat-lactant, 1.2 Preescolar, 1.3 Escolar); 2. El dol en l'adolescència; 3. El dol en l'adultesa (3.1 Adult jove, 3.2 Adult madur); 4. El dol en la vellesa (4.1 Adult gran, 4.2 Adult gran mitjà i adult gran avançat)
1. El dol en la infància
Els nens i les pèrdues
La manca d’atenció complica i dificulta que l’infant admeti obertament les pròpies emocions i les pugui acceptar amb normalitat. La mort de les persones mai no s’hauria de tractar com a tema tabú. Els adults han d’explicar la veritat als menuts i els han de transmetre seguretat i protecció.
El nen té por de no retrobar el que abans tenia perquè generalitza amb facilitat el que veu i sent en l’entorn més immediat, i traspassa el sentiment de tristesa a tot allò que té a veure amb les persones que en tenen cura. Per exemple, pensen seriosament que els pares ja no estaran contents mai més.
L’enuig és una emoció natural en el nen que els adults a vegades no entenen. Els més petits poden reaccionar de forma insolent o indisciplinada perquè necessiten molta comprensió; no és res més que l’expressió d’una situació de defensa davant la por que senten per la pèrdua.
Per això, és important transmetre que se’ls fa cas i que les seves pors, les seves preocupacions i els seus sentiments es prenen seriosament. Si l’adult amaga la pròpia tristesa, els transmet més confusió. Legitimar el dolor els fa sentir més protegits.
1.1 Nounat-lactant (del naixement als 18 mesos)
El més rellevant és afrontar les primeres separacions, com ara la del pas de la lactància materna o artificial, quan el nadó se sent molt protegit, cap a un cert distanciament del cos de la mare. El nadó experimenta pèrdues, però alhora descobreix altres aliments que li proporcionen una nova experiència de sabors i textures.
Desenvolupament del concepte del dol i de la mort:
El nounat percep la tristesa a través del que manifesten i expressen el pares, però sense entendre encara què és el que passa. Tot i que per raons d’edat no pot entendre què és la mort, és molt sensible a la reacció de l’adult, als plors, als canvis de casa i a l’ absència del contacte físic de la persona que ha mort. Sap que passa alguna cosa i això l’afecta. Pot manifestar més plor i mostrar-se més neguitós, la qual cosa és una manera de fer saber que hi és i que vol que estiguin per ell.
1.2 Preescolar (dels 19 mesos als 5 anys)
És l’etapa de la socialització, el moment d’anar a l’escola i compartir joguines amb els germans i els amics, la qual cosa vol dir experimentar la sensació de pèrdua de control d’allò que és seu. Així mateix, des de casa i des del món escolar se li exigeix més rigor en la disciplina i l’esforç. Aquesta nova situació es pot acompanyar d’angoixa i de comportaments emotius regressius que l’ajuden a reafirmar-se en el nous rols. La pèrdua més significativa és la de comprovar i assumir que ja no és únic, sinó que cal que es prepari per saber compartir amb els altres.
Desenvolupament del concepte del dol i de la mort:
Fins als quatre anys les persones, els objectes i els altres éssers vius no tenen un límit temporal, qualsevol pèrdua és viscuda com un succés puntual. No relaciona que la mort vol dir pèrdua com un fet definitiu, per tant, la persona, l’objecte o l’ésser viu tornarà a la ment de l’infant i la seva màxima preocupació serà que no estiguin amb ell en aquest moment. Davant de la pèrdua d’ un objecte o una persona propera s’entristeix molt durant els primers dies, però, en canvi, és capaç d’adaptar-se a la pèrdua més ràpidament, sobretot si està acompanyat, amb estimació, i comprova que el segueixen cuidant i que no es queda sol. La principal diferència entre la pena que sent un nen i la que sent un adult és que en el cas del nen la pena apareix de manera intermitent perquè el concepte de mort és màgic, desapareix i torna a aparèixer ràpidament.
La mort es pot associar a un estat d’abandonament, de quedar-se sol. L’infant pot viure la desaparició de la persona adulta com un càstig per alguna cosa que ha fet malament i que ha disgustat la persona que ja no hi és.
La mort és immobilitat i, per això, a vegades forma part del seu joc. És vida tot allò que existeix per al nen. Tenen vida els seus ninots, els animals de goma, de peluix, etc.
El nen en aquesta etapa no pot encara viure la mort com a acomiadament definitiu de la vida. No ha après encara el concepte que la mort afecta tothom, que és inevitable i que és definitiva.
1.3 Escolar (de 6 a 12 anys)
El més rellevant es l’esforç pel compromís en les relacions d’amistat. El nen s’ha d’enfrontar a les exigències escolars i ha de col·laborar en les tasques familiars. De vegades ha d’afrontar rivalitats entre els amics.
Desenvolupament del concepte del dol i de la mort:
Dels sis als deu anys percep que morir és definitiu per als altres però no per a ell. A partir dels onze anys comença a entendre que les pèrdues poden ser definitives i inevitables i entén el fenomen com a irreversible i universal. La presa de consciència comporta que tingui por a la mort i, de vegades, s’angoixa en pensar que també pot perdre els pares i les persones properes. Davant de la mort de persones molt properes pot experimentar el sentiment de culpa pel fet de pensar que ell amb el seu comportament és el culpable del que està passant.
2. El dol en l'adolescència
Adolescent (de 13 a 18 anys)
Experimenta sentiments ambivalents com ara el desig de voler ser independent i al mateix temps tenir la necessitat que els pares li marquin un cert control. Aquesta etapa és especialment delicada si experimenta la separació o la mort dels pares o de persones molt properes. És una etapa en què s’experimenten pèrdues evolutives pròpies d’aquesta edat, sobretot els canvis corporals, que, de vegades, impliquen una baixa autoestima.
Desenvolupament del concepte del dol i de la mort:
A partir dels tretze anys l’adolescent entén que la mort i les pèrdues són definitives i inevitables sense cap mena de dubte. El pensament abstracte (capacitat d’operar mentalment, de formar conceptes i de resoldre problemes), que ja està desenvolupat en aquest període, fa que l’adolescent assoleixi la comprensió de la pèrdua en relació amb l’espai i el temps, és a dir, entén les conseqüències que poden esdevenir i es planteja dubtes sobre si hi ha vida després de la mort.
L’adolescent percep la mort com un fet llunyà i fruit de l’atzar. Alguns mostren una gran intensitat en l’expressió d’emocions i poden mostrar-se violents, adquirir conductes d’aïllament i també iniciar-se en el consum de drogues dures.
El fet d’haver d’afrontar la pèrdua d’una persona estimada i al mateix temps afrontar els canvis corporals i les dificultats i els conflictes propis d’aquesta edat fa que s’afegeixi més patiment al procés de dol. La mort del pare o de la mare en un moment en què s’està fent el procés d’allunyament físic i emocional envers els pares pot fer que l’adolescent experimenti un gran sentiment de culpa. L’adolescent sovint no manifesta espontàniament el que sent i es tanca amb el seu dolor, no en vol parlar perquè no vol afegir més preocupació als adults. Vol respondre com un adult i vol que els altres el considerin així, però això no vol dir que li sigui fàcil explicar la tristesa i l’aflicció que sent. El fet de convidar-lo a participar en tot allò que pugui fer-lo sentir-se útil i acompanyar-lo en la seva pena l’ajudarà a acceptar la pèrdua.
Els nens i els adolescents són persones altament sensibles a les pèrdues i mereixen una atenció especial. Viuen les pèrdues de manera diferent que els adults i per això s’han de protegir davant del dolor i de la tristesa, la qual cosa, però, no vol dir evitar-los-els. Hi ha molts mites sobre el que els nens i els adolescents fan o senten enfront del dol que condueixen a l’error de pensar que no poden superar una pèrdua, per això moltes vegades se’ls distancia del procés de dol, la qual cosa provoca més dificultat en l’elaboració del seu propi procés.
Els nens i els adolescents evolucionen en la manera de pensar, adquireixen recursos i enforteixen la personalitat mitjançant les experiències que els ofereix el fet de viure, tot i que és indubtable que la pèrdua d’una relació profunda pot provocar interferències en el seu desenvolupament normal.
3. El dol en l'adultesa
3.1 Adult jove (de 19 a 25 anys)
El gran repte d’aquesta etapa és l’emancipació, viure fora de la casa dels pares, establir noves relacions, viure amb la parella o amb un grup d’amics. És una etapa molt intensa i vivencial. S’experimenta la responsabilitat de crear un nou projecte, de cuidar-se, d’alimentar-se i de resoldre la intendència del dia a dia (comprar, rentar, etc.). Neix un nou compromís, la nova feina i uns nous companys. És l’entrada al món laboral, el qual, de vegades, no correspon al món que un s’havia imaginat, ja que cal invertir-hi hores que s’han de restar de les que es poden compartir amb els amics o la parella. Les pèrdues que s’experimenten van des d’una nova gestió del temps fins a assumir una responsabilitat plena, com la que té l’adult. L’adult jove ja no té la protecció del mestre ni uns pares que sempre estan a la seva disposició per ajudar-lo.
Desenvolupament del concepte del dol i de la mort.
A partir dels divuit anys ja es té plena consciència del que significa i, per tant, les manifestacions i l’elaboració del procés de dol són generalment les mateixes que experimenta l’adult.
3.2 Adult madur (de 26 a 65 anys)
L’adult madur va fent camí cap a la plenitud de la vida. Sovint coincideix amb el naixement del primer fill, que, juntament amb una gran il·lusió, pot implicar la pèrdua d’intimitat amb la parella. En aquesta etapa cal conviure amb diferents pèrdues, com ara la pèrdua dels pares, de la feina, de vegades de la pròpia salut, etc. Així mateix, cal afrontar la solitud que s’experimenta quan els fills se’n van de casa; hi ha parelles que passen un veritable procés de dol en aquests moments, atès que és una clara manifestació clara que els fills ja no els necessiten i es troben a faltar les rialles, el soroll, les converses i les discussions dels fets quotidians que dia rere dia tenien amb els fills. Neix una nova etapa de relació amb la parella. De vegades també cal afrontar divorcis o separacions.
4. El dol en la vellesa
4.1 Adult gran (de 66 a 74 anys)
S’han d’acceptar nous rols i afrontar la pèrdua de la feina per la jubilació laboral. S’han d’acceptar els canvis per l’envelliment del cos, com ara la lentitud en les respostes físiques i intel·lectuals. De vegades la pèrdua de la salut pot implicar, a més a més, la pèrdua d’autonomia per a les activitats de la vida diària i la necessitat d’ajut d’una altra persona. S’ha d’afrontar la pèrdua de poder adquisitiu i també les pèrdues per la mort de la parella i dels amics.
4.2 Adult gran mitjà (de 75 a 84 anys) i adult gran avançat (de 85 anys en endavant)
A partir dels setanta-cinc anys la persona és altament sensible a les pèrdues i mereix una atenció especial. És l’etapa en què cal afrontar la majoria de pèrdues evolutives. Hi ha una pèrdua progressiva de l’energia (ja no es tenen ganes de sortir i de fer coses) i també de l’autonomia per fer les activitats de la vida diària. La majoria de vegades s’ha d’afrontar la mort de la parella i sovint la morts dels amics propers. Aquestes pèrdues comporten perdre la companyia, la sexualitat. Així mateix, s’han d’afrontar també malalties que invaliden. La vivència del sentit de la mort és molt propera.
Consells de salut: Vellesa
Factors i conductes de protecció en el procés de dolpP@)
Els recursos, tant personals com de l’entorn, són indispensables per poder elaborar el dol. Per tal que hi hagi una bona evolució del dol hi ha alguns factors i unes conductes determinades que ajuden a aconseguir-ho.
Elaborar el procés de dol ajuda a entendre i interioritzar el que ha passat i ajuda a poder fer plans de futur. Significa posar-se en contacte amb el buit que ha deixat la pèrdua, acceptar viure sense l’objecte o la persona estimada i renunciar a l’esperança de recuperar-la. Requereix que la persona faci una nova definició de si mateixa i de la seva situació de vida per poder fer plans de futur.
La majoria de persones passen per totes les etapes, en canvi, d’altres només experimenten una gran depressió que les condueix cap a la resolució del procés de dol. No obstant això, sigui quin sigui el procés individual, sempre es parla de procés de dol guaridor quan es pot assolir l’etapa d’adaptació a la pèrdua.
Hi ha diversos factors que afavoreixen l’elaboració d’una pèrdua de manera sana i, per tant, la seva acceptació. Ara bé, cap d’aquests factors és tan important com el de poder comptar amb la presència d’una altra persona que faci l’acompanyament del procés de dol.
Factors i conductes de protecció:
- Tenir informació sobre el procés de dol, les seves etapes i com fer front a la situació. Conèixer els recursos de l’entorn, com per exemple els grups d’ajuda de dol.
- Tenir companyia, de la parella, dels fills, d’altres familiars, d’amics, de veïns o de companys de feina. Els animals domèstics o de companyia poden jugar un paper fonamental en l’elaboració del procés de dol. Els animals fan possible no desarrelar-se de la vida i de l’entorn, permeten expressar afecte i faciliten la comunicació.
- Poder conversar per expressar els sentiments, les preocupacions i els desitjos, per conèixer l’opinió dels altres, per sentir-se viu i transmetre les noves expectatives, etc.
- Rituals i cerimònies:
Els rituals i les cerimònies que es duen a terme per acomiadar la persona estimada resulten de gran utilitat a l’hora d’elaborar una pèrdua. Cada cultura té un forma pròpia de dir adéu als morts. Les cerimònies i els rituals serveixen per acompanyar i manifestar l’estima de familiars i amics. La majoria de famílies experimenten una gran satisfacció i agraïment en comprovar l’afecte i el suport que demostren les persones més properes durant el ritual. Aquesta és també una vivència que els acompanyarà de forma positiva durant tota la vida.
Els rituals protegeixen les persones i les famílies en procés de dol, sobretot quan es pot respectar el que volia la persona que ha mort en el cas que ho hagi manifestat, i, si no ho ha manifestat, quan la família fa allò que creu que la persona que ha mort hauria volgut que es fes. L’expressió de dol més social és deixar que els altres comparteixin aquests moments de patiment i tristesa. Per tant, els rituals:- Ajuden a enfrontar-se a la pèrdua.
- Mostren la realitat de la pèrdua, l’expressió pública del dolor dels familiars i els amics.
- Reflecteixen el reconeixement social de la pèrdua i permeten l’expressió de solidaritat i suport.
- Permeten acomiadar-se de la persona que ha mort.
- Confirmen, evidencien, que el grup continua viu.
- Evitar l’anestèsia emocional: tot i el dolor que comporta qualsevol pèrdua, és important evitar l’anestèsia emocional, és a dir, sentir-se completament incapaç de percebre emocions, com si s’estigués buit. L’anestèsia emocional se sol acompanyar de la presa de psicofàrmacs, com ara sedants, tranquil·litzants o ansiolítics. El fet de medicalitzar el dol significa donar-li la categoria de malaltia. La sedació excessiva per l’ús de psicofàrmacs pot complicar l’evolució adequada del procés de dol i provocar un desplaçament a un temps posterior i fora de context de l’expressió dels sentiments sobre la pèrdua. Es perd la vivència del procés en el temps real, cosa que és molt important per elaborar un dol normal.
En cas necessari, ha de ser el professional mèdic qui ha de valorar si és convenient prescriure medicació, el tipus de medicació i el temps en què s’ha de prendre.
Factors i conductes de risc en el procés de dol pP@)
Hi ha factors i conductes que mereixen una atenció especial perquè poden indicar una mala evolució del dol.
La pèrdua d’un objecte o una persona estimada es considera un factor vital molt estressant; per aquest motiu deixa les persones en procés de dol molt afectades i amb moltes possibilitats reals d’emmalaltir. Hi ha estudis que relacionen directament situacions d’estrès continuat amb una davallada de la immunitat de la persona, o sigui, del que es diu popularment les defenses del cos que ens protegeixen davant d’algunes malalties. Així doncs, es poden desencadenar malalties psicosomàtiques (malalties provocades per la ment i que cursen generalment amb presència de manifestacions orgàniques), cardiovasculars, ansietat amb depressió severa i intents de suïcidi. Quan les emocions i els sentiments no evolucionen de manera positiva en les diferents etapes el procés de dol pot esdevenir un dol complicat.
Els principals factors de risc són: 1. Les circumstàncies de la pèrdua; 2. La relació amb l'objecte o la persona; 3. Els recursos personals, familiars i socials disponibles; 4. Factors addicionals en nens i adolescents; 5. Possibles manifestacions del dol complicat; 6. Possibles manifestacions del dol complicat en nens i adolescents.
1. Les circumstàncies de la pèrdua:
- Mort sobtada o traumàtica (accidents, fallada orgànica).
- Mort per suïcidi.
- Mort per homicidi.
- Mort d’un nen o d’un adolescent.
- Pèrdues múltiples alhora.
- Morts precedides per altres pèrdues recents (sobretot en els nou mesos anteriors).
- Incertesa de la pèrdua (quan no s’ha trobat el cadàver).
- Morts que esdevenen com a resultat de catàstrofes naturals o per causes bèl·liques.
- Pèrdua de la feina per assetjament psicològic (mobbing).
- Pèrdua de l’habitatge per accident.
2. La relació amb l’objecte o la persona:
- Pèrdua d’un fill, de la parella o de germans en edat jove.
- Relació molt dependent, ambivalent o conflictiva.
- Relació que presenta un excés de culpabilitat per qui pateix el dol.
- Pèrdua indeclarable o inconfessable (casos d’amants i de relacions ocultes).
3. Els recursos personals, familiars i socials disponibles:
- Història prèvia de dols difícils o dols anteriors no resolts.
- Pocs recursos personals per al control de l’estrès.
- Viure sol, poc suport de la família i dels amics.
- Problemes de salut de la persona que pateix el dol a causa d’alcohol o altres drogues.
- Viure lluny de la família.
- Poc reconeixement sociofamiliar (real o percebut) del significat de la pèrdua.
- Dificultats econòmiques.
4. Factors addicionals en nens i adolescents:
- Pèrdua de la mare en menors d’11 anys i pèrdua del pare en l’etapa de l’adolescència.
- Manca de la persona responsable de la seva cura.
- Adopció de conductes de risc: conduir sense precaució i sense utilitzar mesures de protecció, abús d’alcohol i altres drogues.
5. Possibles manifestacions de dol complicat:
- Culpabilitat excessiva i asfixiant, deteriorament de les relacions familiars durant un període llarg de temps.
- Pensaments intrusos negatius que entren en la ment sense control, com per exemple “no ho podré superar”, “tinc ganes de morir”, etc.
- Punxades de dolor intens que persisteixen en el temps.
- Intensa enyorança de l’absència amb una profunda tristesa sense cap canvi en els primers sis mesos.
- Intent d’evitar tot allò que recorda la persona o l’objecte perdut.
- Sentir-se malament emocionalment i sentir-se culpable per estar viu.
- No manifestar els sentiments. Anestèsia emocional, és a dir, que la persona no reacciona ni expressa cap estat d’ànim, no pot expressar el plor ni pot parlar de la pèrdua.
- Sentir-se excessivament frustrat, manifestant que no es troba cap sentit a la vida.
6. Possibles manifestacions de dol complicat en nens i adolescents:
- Plorar en excés durant períodes perllongats.
- Rabietes freqüents i en períodes perllongats.
- Apatia i insensibilitat.
- Problemes de son durant períodes perllongats.
- Canvis en el comportament: parlar com un nen més petit, voler cridar l’atenció excessivament, tornar a patir pèrdues d’orina quan ja se n’havia adquirit el control.
- Queixes constants de dolor a tot el cos.
- Imitació excessiva de la persona que ha mort; voler ocupar el seu lloc.
- Canvis importants en el rendiment escolar. Fracàs escolar.
- Expressió de sentiment d’abandonament.
- Relació negativa amb un nova figura a la família (segones parelles).
- Expressió reiterada del desig de retrobar-se amb la persona que ha mort.
- Indiferència envers els altres.
- Deteriorament de les relacions familiars, amb els amics o amb la parella.
- Baixa autoestima.
Maneig del procés de dolpP@)
Les persones, quan s'enfronten amb períodes crítics al llarg de la vida, utilitzen diferents mecanismes de defensa o d'afrontament que ajuden a continuar vivint sense patir en excés l'angoixa, la depressió o la por que invalida. Utilitzar aquests mecanismes o aquestes estratègies de vegades vol dir fer regressions, o sigui, anar enrere per obtenir un respir, afermar-se a allò que ja es coneix, la qual cosa ajuda a anar-se adaptant a la nova situació.
Els mecanismes de defensa o les estratègies d'afrontament que més s'utilitzen són: la negació (negar un fet evident), la projecció (projectar la situació en un altre context que no és real), la dependència (lligar-se excessivament a l’altre i creure que forma part de la pròpia existència; creure que sense l'altre no s’és ningú) i l'estoïcisme (no estar afectat per les passions, manifestar indiferència tant del plaer com del sofriment). Les estratègies d’afrontament no s'han de considerar negatives en si mateixes, només ho són quan el seu ús és constant, provoca un patiment addicional i és un impediment per seguir evolucionant.
A l'hora de determinar si una estratègia d'afrontament és adequada o no, s'ha de tenir en compte que aquestes varien segons si la persona és un home o una dona. Les dones expressen sentiments i busquen el suport extern amb la parella, els amics o els professionals de la salut; en canvi, els homes intenten racionalitzar i buscar explicacions. Els valors que es transmeten en la majoria de cultures han influït negativament, sobretot pel que fa als homes, als quals se’ls atribueix serenitat i valentia i el fet de no manifestar els sentiments i les emocions.
Evitar perills i prevenir riscos /capacitats biofisiològiques i psicològiques
L'acció terapèutica del pas del temps
"El temps ho cura tot", dit així, és una frase buida i no ajuda al qui pateix una situació de dol. Però hi ha raons culturals d’aquesta expressió que l’omplen de sentit i està bé parar-hi atenció.
Josep Maria Esquirol, professor de filosofia de la Universitat de Barcelona, en el llibre El respirar dels dies, fa una extensa reflexió sobre el temps i la vida. Aquestes són algunes de les reflexions que poden ajudar:
El temps cura perquè ofereix temps per a la reflexió i dóna l’oportunitat de refer la vida. El temps repara perquè permet recuperar-se de la commoció, l’atordiment i de la ràbia que hom sent. El temps té cura de nosaltres, de les pèrdues, dels desamors, dels desenganys, dels fracassos, de les ferides obertes, etc. El temps ens cura del dolor insuportable i del sofriment per la mort d’una persona estimada. És humà pensar i voler que passi el temps quan l’ara i l’aquí son dolorosos. El temps empeny endavant i no hi ha retorn, i ens brinda també una font contínua de novetats, si hi estem oberts. El temps desplaça les preocupacions per assumir nous reptes. El temps és còmplice de l’oblit. El temps cura solament deixant passar els dies.
Els experts en els temes de dol proposen adoptar una sèrie d'actituds que faciliten l'elaboració del procés:
- Donar-se permís per sentir-se malament. No escapar-se del que se sent i permetre el plor, no amagar el dolor i compartir la tristesa. El plor actua com a vàlvula alliberadora de la tensió interna.
- Normalitzar la pèrdua i creure que és apropiat experimentar tanta tristesa.
- Preparar-se per a les recaigudes. Tenir especialment cura dels dies assenyalats, com ara els aniversaris, el Nadal, les festes familiars, etc.
- Buscar persones que permeten expressar-se tal com un se sent en el moment concret.
- Sentir les emocions intensament. Els sentiments intensos com a resposta a la situació de dol no esdevenen un desequilibri emocional.
- Aprendre a viure amb la pèrdua i prendre les pròpies decisions. Independitzar-se emocionalment de la persona o l’objecte perdut i establir noves relacions.
- Donar-se temps, no voler córrer ni saltar-se etapes, donar temps perquè les coses madurin, i saber esperar.
- Provar noves activitats. És un procés d’assaig i d’error, de disciplina, més que de motivació.
- Tenir un objectiu clar i complir-lo.
- Quan la pèrdua es refereix a una persona que ha mort, trobar la manera de recordar-la i mantenir-ne viu el record sense que faci mal, senzillament tenir-la present, poder-ne parlar, buscar rituals senzills per recordar-la (encendre una espelma, posar flors, etc.).
- Reorganitzar les coses personals de la persona que ha mort. No delegar aquesta feina a altres persones; és bo de fer-ho quan la situació ho permeti.
- Aprendre a protegir-se de les situacions i de les persones que alteren l’estat d’ànim, que neguitegen i destorben, com per exemple situacions on hi ha molta gent o persones que parlen molt i que diuen que és el que s’ha de fer sense deixar espai per a la reflexió.
- Tenir present que aferrar-se al món conegut és un símptoma d’inseguretat; només es coneix el passat i el fet de quedar-se en el passat impedeix l’evolució i condueix a l’estancament.
- Participar en teràpies de grup que ajuden a compartir i entendre el que se sent.
- Identificar sentiments exagerats i demanar ajuda si cal.
- Consultar l'equip de salut per descartar una malaltia o l’inici d’un dol disfuncional si es perllonga en el temps (durant els primers sis mesos han d’haver-hi canvis i durant els dos primers anys ha d’haver tingut lloc l’acceptació de la pèrdua).
- Consultar l’equip de salut si no es donen les manifestacions cognoscitives, afectives, fisiològiques i conductuals normals del procés de dol.
Pots descarregar la infografia aquí.
- Explicar bé el que ha passat, deixar-li clar que la pèrdua és irreversible i que la persona que ha mort mai no tornarà.
- Proposar-li que assisteixi als rituals, si n'hi ha, l’ajudarà a entendre millor la pèrdua i a iniciar més eficaçment l'elaboració del procés de dol.
- Permetre veure el cos de la persona o animal de companyia que ha mort, sempre que ho demani.
- Ajudar-lo a expressar tot el que sent i deixar-li clar que se'l seguirà cuidant.
- Contestar totes les preguntes que faci i deixar-li clar que ell no és el responsable del que està passant.
- Respectar la forma amb què viu la pèrdua. Generalment, els nens expressen el patiment no tant amb la manifestació de sentiments, sinó amb un canvi de comportament i actitud, com ara canvis a l'hora de menjar, de dormir, de sortir, canvis en el caràcter o canvis en el rendiment escolar (baix rendiment, que sovint es temporal).
Pel·lícules i dolpP@)
S’ha comprovat que veure pel·lícules relacionades amb el que està passant és un recurs útil per ajudar a entendre i/o a afrontar la mort, el dol, les pèrdues, així com a connectar amb els propis sentiments. D’alguna manera, el cinema crea la distància necessària per poder parlar del dolor i de la mort d’un ésser estimat sense afectar en excés l’espectador.
A continuació es presenten diverses pel·lícules en què el dol apareix com un protagonista més de l’argument principal.
Aquestes pel·lícules parlen de la pèrdua d’un ésser estimat i de les conseqüències que això comporta per a la pròpia vida, de com es pot o no afrontar aquesta dura situació i de com evolucionar en el propi procés de dol.
Les pel·lícules es classifiquen segons el públic i etapa del cicle vital a les que es dirigeixen: Infància, Adolescència, Adultesa i Vellesa, Dol perinatal.
1. Pel·lícules infantils i dol
El cinema i alguns dibuixos animats poden servir per introduir el concepte de la mort i poder parlar-ne amb els infants; d'altra banda poden ajudar a entendre la situació que estan vivint, donar resposta a preguntes que els inquieten i/o superar dols d'una manera positiva.
Per parlar amb els nens de la mort o per ajudar-los en el procés de dol és molt important tenir en compte l'edat dels infants i la capacitat de comprensió. A partir dels 2 o 3 anys, l’infant comença a discernir alguns conceptes; a més, ja s’acumulen experiències audiovisuals vinculades directament o indirectament amb la mort, encara que cal tenir en compte que hi ha dificultats per separar realitat i ficció.
Però no totes les pel·lícules per a tots els públics són aptes per a qualsevol edat, ja que alguns infants no estan preparats per a segons quines escenes. A més, no són didàctiques les morts falses ni les venjances que envolten algunes morts, ja que poden confondre el nen, com és el cas de les pel·lícules que s'indiquen a continuació.
Blancaneu. La protagonista mor, però ressuscita amb el petó del príncep; Blancaneu, a més, sent alegria per la mort de la bruixa malvada.
El llibre de la selva. Baloo torna a la vida després de l'atac mortal del tigre Shere Khan.
La bella dorment del bosc. La protagonista dorm misteriosament durant anys a causa d'un encanteri.
Aquests tipus de "mort" poden desconcertar l'espectador.
Pel·lícules recomanades:
- Bambi
Narra la història d'un cervatell que viu la mort de la seva mare. S'aborda de forma natural la mort de la mare i la superació per part del protagonista. - El rei lleó
Narra les aventures d'un petit lleó, hereu al tron, que contempla la mort del seu pare, i després de la qual adquireix un sentiment de culpabilitat —sentiment habitual en alguns nens de 2 a 6 anys. El cadell és acusat injustament de la mort del seu pare i s'autoexilia. Les escenes d'aquesta pel·lícula reflecteixen el dolor del cadell per la pèrdua i també els passos per trobar la integritat després de la mort del pare, així com la importància de la xarxa social en el procés de dol. Les escenes d'aquesta pel·lícula reflecteixen el dolor del cadell per la pèrdua i també els passos per trobar la integritat després de la mort del seu estimat pare, així com la importància de la xarxa social en el procés de dol. - Buscant en Nemo
En aquesta pel·lícula la mort apareix des del primer moment: el protagonista, Nemo, i el seu pare són els únics supervivents d'un atac en què mor la mare. Tot i que la pel·lícula es desenvolupa entre l'humor i l'aventura, l'argument subjacent neix d'aquesta tragèdia i gira al voltant de la por a la mort i a la pèrdua dels éssers estimats. - The Princess and the Frog (Tiana y el sapo, en castellà)
En aquesta pel·lícula, Ray, la simpàtica cuca de llum que acompanya Tiana en les seves desventures, mor aixafada per un brètol malvat. La trama indica emotivament que Ray, després de la seva mort, es reuneix per sempre amb la seva estimada, Evangeline, l'estrella polar, ja que al costat s'hi encén una estrella brillant nova. Aquesta pel·lícula pot ajudar a respondre preguntes sobre què passa després de la mort o cap a on van els éssers estimats. - Del revés (Inside Out)
La protagonista Riley és una noia que pateix tota mena d'emocions. La seva vida ha estat sempre marcada per l'Alegria, però el que no entén molt bé és per quin motiu ha d'existir la Tristesa.
Reconeix la tristesa, aquesta valuosa emoció que s'encarrega del recolliment, de dedicar temps a pensar, a meditar i a ajudar a tancar etapes després de canvis, pèrdues i ruptures. - La vida d'en Carbassó
En Carbassó és un nen valent que després de perdre a la seva mare ha d'ingressar en una llar d'acollida. S'esforça per trobar el seu lloc en aquest nou mitjà hostil i, amb l'ajuda dels seus nous amics, En Carbassó aprèn a confiar, troba el veritable amor i una nova família.
Mostra com la mort d'un ésser estimat influeix en la vida dels nens de forma dràstica. És una història plena de valors i esperança, tota una lliçó vital.
A www.psicologoricardoguevara.es.tl hi ha vídeos animats per ajudar a superar el dol en infants.
2. Pel·lícules per a adolescents
- The Lady and the Reaper (La dama y la muerte, en castellà)
Aquest curt d'animació mostra la lluita entre la vida i la mort, que pot ser útil per treballar el final de la vida, la nostàlgia pels éssers estimats que han mort i la possibilitat de reunir-nos amb ells, escollir la pròpia mort i la idea de la solitud. - Ponette
La pel·lícula relata el dol d'una nena de 4 anys per la mort de la seva mare en un accident de trànsit. Aborda els aspectes següents: pors i dubtes sobre la mort, la millor manera de donar males notícies, reaccions al procés de dol, conducta de cerca i la necessitat de tenir altres figures de protecció. - L'home bicentenari
Aquesta pel·lícula parla sobre la transformació d'un robot d'ajuda domèstica sense sentiments, Andrew, preparat per durar en el temps; per tant, es veu exposat a diferents situacions i morts de persones que són importants per a ell. És útil per analitzar els sentiments i emocions que apareixen en el procés de dol i la idea d'immortalitat. És interessant observar com afecta a l’Andrew veure morir les persones que estima, com se sent vivint tants anys i quins motius el porten a voler ser humà. - La meva noia
El film narra la història d'una nena que ha perdut la seva mare i el pare de la qual és l'amo de la funerària del poble on viuen. Ajuda a treballar les relacions personals en la infància, a afrontar la mort de la figura materna i d'altres persones, i destaca la importància de la comunicació en aquests casos. - Up
Aquesta pel·lícula d'animació de Disney es basa en la relació entre dos personatges, Russell, un nen boy scout, i el senyor Friedericksen, un avi rondinaire que ha perdut la dona. Aquest film enfoca el dol des de quatre angles diferents: el dol del protagonista per la pèrdua de la seva doma, el dol per la pèrdua de la mare, el dol per la pèrdua de reconeixement i de prestigi, i el dol per la pèrdua de l'amor patern. Ajuda a treballar les reaccions d'aferrament, l'enyorança per un ésser estimat, els canvis, el fet de desprendre’s de coses, la comunicació, la creació de noves relacions i les emocions que apareixen després de la mort. - The Descendants (Los descendientes, en castellà)
Es tracta d'una pel·lícula la temàtica central de la qual no és la mort, però s'acosta a una realitat que es pot donar per causes diverses: la pèrdua d'un dels progenitors —en aquest cas, la mare. Planteja diversos temes per reflexionar: les diferents reaccions que es donen en cada fill segons l'edat, la recerca del respecte cap a la persona que ha de morir, la relació pare-fills, l'evolució de les emocions i els reajustaments familiars que es produeixen davant del dol. - La núvia cadàver
Pel·lícula fosca de Tim Burton sobre un noi compromès amb una noia anomenat Víctor que, abans del seu casament, per error, posa un anell de compromís a l'arrel d'un arbre, que resulta ser el dit d'una dona morta. A partir d'aquest moment la noia morta reclamarà els seus drets com a "promesa". Alguns dels temes que es poden treballar a la pel•lícula són els conceptes de vida i de mort, la relació d’aferrament, els vincles afectius, el sentit de la mort i de l'amor i les emocions que sorgeixen davant d’allò desconegut. - Frankenweenie
Curtmetratge animat de Tim Burton en què un jove realitza un experiment científic per ressuscitar el seu estimat gos Sparky. Aquest experiment té unes conseqüències monstruoses i l'obliga a afrontar situacions noves. És útil per abordar els temes següents: reconèixer el dol per la pèrdua de mascotes, els sentiments de culpa, el sentit de la mort i de la vida, la necessitat de retrobament amb allò perdut i la resurrecció. - Com entrenar al teu drac 2
Astrid, Patán i la resta de la banda es repten mútuament en carreres de dracs, la inseparable parella viatja a través del cel reconeixent nous territoris i explorant nous mons.
Explora el sentiment de la pèrdua des de diferents punts de vista. És interessant pel valor que se li dóna a l'herència i al llegat que deixa en els altres. - El viatge de Chihiro
Chihiro una nena de 10 anys, travessa un túnel que la porta, per art de màgia, a un món paral·lel on tot el fantàstic esdevé de la manera natural, com el que els seus pares siguin convertits en porcs. En intentar recuperar la seva identitat, la protagonista ha de deixar enrere als seus pares i començar un nou camí.
De manera metafòrica, mostra com la nena ha d'enfrontar-se a la complicada etapa de l'adolescència, amb totes les pèrdues que aquesta comporta de valors, sentiments, records i experiències anteriors. - BIG HERO 6
Quan una sèrie de terribles esdeveniments amenacen amb devastar la ciutat, el jove Hiro, recorre al seu millor amic, el robot Baymax. Junts reclutaran una banda de superherois anomenada Big Hero 6, que intentarà frustrar els plans del malvat Yokai.
Mostra el valor de l'amistat, del perdó i de la importància del llegat, dels valors que ens deixen els éssers estimats que ja han mort. - Germà Ós
Kenai és un jove indi nadiu americà que culpa un ós de la mort del seu germà. Després de perseguir l'animal acaba amb ell, però llavors, les forces màgiques de la Naturalesa li transformen en ós.
Ensenya a processar la pèrdua d'un ésser estimat i ajuda a treballar el sentiment de culpa.
3. Pel·lícules per a Adults
- Els límits del silenci
Amb Andy Garcia, qui interpreta un psicòleg expert, que perd el seu fill per suïcidi. Amb el pas del temps s'enfrontarà als sentiments de culpa, que encara sent per la mort del seu fill, en treballar intentant rehabilitar un difícil jove de 17 anys. - Feliç aniversari, amor meu
Aquesta pel·lícula, dirigida per David E. Kelly, narra la història d'un vidu que, dos anys després de la mort de la seva dona, la continua "veient". La història ofereix una visió diferent de com l'amor perdura més enllà de la mort i sobre com el protagonista aprèn a viure amb la pèrdua. - L'habitació del fill
Narra la història d'una família, formada per un pare, una mare i dos fills, un dels quals mor mentre busseja. La pel·lícula fa un retrat de les emocions que experimenta cadascun dels membres de la família després de la mort i de com cada un s'adapta al dolor de la millor manera possible. - La meva vida
En aquesta pel·lícula, Bruce Joel Rubin descriu com canvia la vida d'un home de negocis amb èxit, casat i a punt de ser pare, quan, després d'unes proves mèdiques, descobreix que pateix una malaltia greu i que li queda poc temps de vida. Aquesta pel·lícula afronta de forma magistral el dol per la pèrdua gradual de la salut i de les capacitats, el dol per la pèrdua d'un futur planejat i el dol per la pèrdua de l'ésser estimat. - Mar endins
Ramon porta gairebé trenta anys postrat en un llit a cura de la seva família. La seva única finestra al món és la de la seva habitació, que dóna al mar, on va patir l'accident que va interrompre la seva joventut. Des de llavors, el seu únic desig és morir. La seva vida està influenciada per dues dones: Júlia una advocada que dóna suport a la seva causa, i Rosa, una veïna que intenta convèncer-lo que viure val la pena. - Mi vida sin mi
Aquest film, escrit i dirigit per Isabel Coixet, narra la història d'una mare de família jove que descobreix, durant una revisió rutinària, que li queden tres mesos de vida. Decideix no compartir la notícia i organitzar-ho tot per facilitar la vida dels éssers estimats quan ella ja no hi sigui. La història tracta de l'impacte que té en la vida de la protagonista el fet de prendre consciència de la seva pròpia mort.
- Okuribito (Departures)
Aquest llargmetratge japonès narra la història d'un violoncel·lista que, després de perdre la feina a l'orquestra on tocava, torna amb la seva dona a la seva ciutat natal i troba feina en una funerària. La feina consisteix a ocupar-se de la cerimònia de l'amortallament dels difunts, de donar-los l'últim comiat. La pel·lícula narra de manera magistral com són les cerimònies i rituals funeraris al Japó, que tenen una gran importància, tant en la cultura oriental com en l'occidental. - P.D. T'estimo
Aquesta pel·lícula descriu la història d'una dona la parella de la qual mor a conseqüència d'un tumor cerebral. La mort es produeix a l'inici de la pel·lícula, de manera que la història se centra en les adaptacions que la protagonista ha de fer a la seva vida per aprendre a viure sense la presència del seu marit. Però apareixen unes cartes i enregistraments que la protagonista comença a rebre el dia del seu aniversari, en què el seu marit li demana que tiri endavant amb la seva vida. Això l'ajuda a estendre un pont, des del moment en què es va quedar estancada, quan el marit va morir, fins a l'actualitat, i així donar un sentit a la vida i teixir llaços amb la vida. D’aquesta manera, la protagonista integra el passat com a part de la seva història vital i resol el dol. - Sempre al meu costat
A Charlie St Cloudle l'afecta tant la mort de Sam, el seu germà menor, que accepta una feina al cementiri on el petit està enterrat. Charlie té un vincle especial amb el seu germà, cada nit es troba amb ell per parlar i jugar junts. Però, quan una noia entra en la vida de Charlie, ha d'enfrontar-se a una dura elecció. - Tres colors: Blau
Aquest film forma part d'una trilogia de pel·lícules, dirigides per Krzysztof Kieslowski, dedicada als colors de la bandera francesa: blau, vermell i blanc. En un accident de cotxe, Julie perd el seu marit, Patrice, un prestigiós compositor, i la filla de tots dos, Anna. En recuperar-se de les lesions, Julie decideix començar una nova vida: independent, solitària i anònima, allunyada dels privilegis que tenia abans. - Truman
Julià i Tomàs, dos amics de la infància que han arribat a la maduresa, es reuneixen després de molts anys i passen junts uns dies inoblidables, sobretot perquè aquest serà el seu últim partit, el seu comiat.
4. Pel·lícules en el Dol perinatal
- Fragments d'una dona (2020)
És una pel·lícula basada en fets reals on la vida de Martha i Sean, una parella nord-americana, fa un gir després de la mort de la seva esperada filla després del part a casa seva.
Després de la pèrdua comença un llarg recorregut de patiment i transformació de tots dos protagonistes. A més de bregar amb el seu dol per la pèrdua de la seva filla, s'han d'enfrontar a la demanda interposada per negligència a la llevadora que va assistir el part, i a la complexa relació que s'estableix entre la parella i la mare de Martha.
Aquesta pel·lícula mostra les etapes del dol i com aquest procés d'adaptació emocional és viscut per cadascun dels protagonistes de manera diferent, depenent de característiques com ara: significat de la pèrdua, situació emocional, entorn social, experiència duels anteriors, etc. - Tornar a viure (2014)
Basada en la vivència real del director i guionista d'aquesta pel·lícula, la història que explica tracta amb realisme la vida d'una parella feliç que espera amb il·lusió el naixement del primer fill, setmanes abans de la data prevista de part, reben la tràgica notícia que el nadó que estan esperant és mort.
Aquesta pel·lícula és una adaptació excel·lent per a aquelles persones que han viscut una mort perinatal per conèixer el significat de perdre un fill abans de néixer. Retrata la incertesa durant l'ecografia diagnòstica, l'emotiu moment de comiat del seu fill a l'hospital, el buit que es palpa quan arriben a casa després del part sense el fill, els comentaris desencertats d'alguns dels assistents al funeral, la desesperació a trobar explicació al que ha passat fent múltiples proves mèdiques, etc. I com, durant aquest procés, intentant bregar amb la pèrdua, la parella s'esfondra. - L'amor i altres coses impossibles (2009)
Emília, una jove advocada s'enamora del seu cap Jack, un home casat i amb un fill. Després de fracassar el matrimoni de Jack, Emília se'n queda embarassada i es casen ràpidament. Aquesta felicitat es veu truncada després de la pèrdua del seu fill al cap de tres dies de néixer per mort sobtada.
L'honestedat d'aquesta pel·lícula és que fa un retrat fidel de la realitat de sentir de la persona en dol, representat per la seva tristesa, culpa, desesperança i dolor. Mostra la importància dels rituals, del comiat del seu bebè i culmina amb l'esperança a acceptar el que ha passat acollint la mateixa fragilitat.
Informació general
DescripciópP@)
S’anomena dol al procés funcional que experimenta una persona que ha patit una pèrdua significativa i que li permet elaborar els sentiments generats per aquesta pèrdua. No es tracta d’un trastorn ni d’una malaltia, sinó que compleix una funció adaptativa a una situació de la vida. Per tant, cal considerar que es tracta d’una reacció natural, normal i esperada davant de qualsevol pèrdua.
La paraula dol prové del llatí "dolus", que significa dolor, i de "duellum", que vol dir guerra, combat o desafiament. Així doncs, la mateixa paraula indica que el dolor i el combat intern formen el nucli en l’elaboració d’un procés de dol.
En aquest context, quan es parla de pèrdua es fa referència a l’acció i l’efecte de perdre, de deixar de tenir un objecte. I el terme objecte s’ha d’entendre en el seu sentit més ampli, és a dir, que pot incloure −sense limitar-s’hi− una relació, una possessió, un ésser estimat (tant una persona com un animal), una posició social o una part o una funció corporal. El procés de dol s’inicia després d’una experiència desencadenant, és a dir, després d’una situació de pèrdua, de separació de l’objecte de què es tracta.
Sovint s’associa dol a una pèrdua relacionada amb la mort d’una persona, ara bé el procés d’elaboració del dol té lloc quan es viu qualsevol pèrdua significativa. De fet, el dol es comença a experimentar des de la primera infància, quan cal fer front a privacions implícites en el procés de creixement, com per exemple quan es perd la companyia permanent de l’adult, quan s’ha d’aprendre a compartir joguines amb els altres, etc. Des del naixement fins a la mort, segons les diferents etapes de desenvolupament, tenen lloc canvis específics que fan inevitable elaborar el procés de dol davant de determinades pèrdues.
Les pèrduespP@)
Al llarg de la vida es poden viure moltes més pèrdues que les de la mort de persones estimades, com per exemple les renúncies als somnis irrealitzables, la pèrdua de la joventut, la pèrdua de la salut, la mort d’un animal de companyia, el trencament d’una relació (per la separació o el divorci de la parella), els avortaments (tant espontanis com induïts), la pèrdua del lloc de treball, la pèrdua de l’habitatge, etc. Parlar de dol és, evidentment, parlar de dolor i de patiment i el grau d’afectació en cada persona dependrà del significat que l’objecte perdut tingui per a aquesta persona.
J.L.Tizón García (2004), doctor en medicina i especialista en psiquiatria i neurologia, parla de quatre tipus de pèrdues: 1.Pèrdues intrapersonals, 2. Pèrdues materials, 3. Pèrdues evolutives i 4. Pèrdues relacionals (4.1 mort d’un fill, 4.2 mort d’un germà, 4.3 mort d’un membre de la parella, 4.4 ruptura de la convivència amb la parella, 4.5 mort per suïcidi).
1. Pèrdues intrapersonals:
Són totes les pèrdues que tenen a veure amb un mateix i amb el propi cos, com ara la pèrdua de les capacitats intel·lectuals i les capacitats físiques a conseqüència d’una malaltia, d’un accident, etc.
2. Pèrdues materials
Es tracta de les pèrdues d’objectes o de possessions que pertanyen a la persona. Solen tenir lloc quan es produeixen canvis de residència, canvis laborals, etc., que s’han de dur a terme per força major, com per exemple quan s’ha de canviar d’habitatge i, consegüentment, també d’escola o de feina o quan té lloc la jubilació.
3. Pèrdues evolutives
Són les pèrdues que impliquen els canvis al llarg de les diferents etapes del cicle vital: els canvis en la infància, en l’adolescència, en la joventut, en l’adultesa i en la vellesa.
4. Pèrdues relacionals
Són les pèrdues relacionades amb l’altre, és a dir, amb les persones que ens acompanyen i que són significatives en la nostra vida. S’hi inclou la mort de persones properes, el fet de posar fi a una relació (a causa d’una separació, un divorci o un avortament), les privacions afectives i els canvis de relacions i vincles que comporten pèrdues d’amistats, de companys d’escola o de feina, etc., per canvis inevitables de lloc de residència.
La majoria de fonts documentals consideren que aquestes pèrdues són les més estressants. Assenyalen especialment que les que produeixen un impacte emocional més fort són la pèrdua per la mort d’un fill, tant sigui per mort sobtada, per accident o per suïcidi, i la pèrdua d’un fill no nascut per avortament espontani.
4.1 Mort d'un fill; 4.2 Mort d'un germà; 4.3 Mort d'un membre de la parella; 4.4 Ruptura de la convivència amb la parella; 4.5 Mort per suïcidi.
4.1. Mort d’un fill
En totes les cultures la mort d’un fill es considera pèrdua inconcebible, insuperable i una cosa antinatural, ja que "la llei natural" estableix que els progenitors han de morir abans que els seus fills.
L’estrès que genera és tan intens que durant el primer any de dol provoca un augment considerable de la mortalitat o de la malaltia en algun dels progenitors, sobretot quan es tracta d’un fill jove.
La mort d’un fill, siguin quines siguin les circumstàncies, és un dels fets més dramàtics i complexos al qual fer front, perquè afecta completament la vitalitat dels pares. L’estat de xoc d’inici impedeix acceptar els fets. El dolor és tan intens que bloqueja el pensament. Apareixen sentiments molt confusos que fan sentir els pares víctimes d’una gran injustícia. Quan aquesta experiència tan punyent es resol de manera funcional, deixa com a herència una maduresa i un creixement personals que transformaran profundament la persona que ho ha viscut.
Malgrat que ambdós progenitors manifesten que és com perdre una part d’un mateix i que senten que la vida els ha canviat per sempre, hi ha variabilitat pel que fa als sentiments del pare i de la mare. Això, entre altres coses, comporta que hi hagi manca de sincronia en els moments de més dolor, manca de coincidència en les necessitats sexuals i sentiments molt forts d’irritabilitat d’un envers l’altre. La persona se sent fora del procés de dol de la seva parella i té dificultat per acceptar que viu la pèrdua d’una manera diferent. Durant força temps persisteixen sentiments de culpabilitat pel fracàs en les mesures de protecció que s’han emprat envers el fill, la qual cosa provoca retrets constants, i això fa que es culpabilitzi l’altre de la situació. Així mateix, el fet de veure créixer els fills dels altres pot esdevenir insuportable.
En aquesta situació no és fàcil seguir sentint-se part de la família i és molt difícil que la parella es mantingui junta i unida després dels primers mesos. El resultat és que una de cada quatre parelles que pateixen la mort d’un fill acaba separant-se.
4.1.1 L'accident; 4.1.2 La mort gestacional, perinatal i neonatal
4.1.1 Accident
Què cal fer davant una pèrdua.
4.1.2La mort gestacional, perinatal i neonatal
Segons l'Organització Mundial de la Salut (OMS), la defunció fetal es defineix com "la mort d'un producte de la concepció, abans de la seva expulsió o extracció completa del cos de la seva mare, independentment de la durada de l'embaràs; la mort està indicada pel fet que després de la separació, el fetus no respira ni dona cap altre senyal de vida, com ara batecs del cor, pulsacions del cordó umbilical o moviments efectius dels músculs de contracció voluntària".
És important conèixer els diferents termes que es fan servir en relació amb la mort fetal:
- Quan la mort del fetus es produeix abans que el fetus sigui viable, és a dir, abans de la setmana 20 de la gestació o abans que el fetus pesi 500 g es considera mort gestacional, mort fetal primerenca.
- Quan la mort es produeix entre la setmana 28 de gestació o 500 grams o més de pes fins als primers 7 dies de vida, es considera segons l'OMS, mort perinatal.
- Quan la mort es produeix des del naixement fins als 28 dies de vida, es considera mort neonatal.
Tenint en compte aquests conceptes, es descriu com a Dol perinatal el procés que viu una persona després de la pèrdua d'un fill/a des del coneixement de l'embaràs fins a la finalització del període neonatal.
Aquest dol presenta uns matisos específics, aquests són:
- Apareixen simultàniament dos moments vitals contraris, la vida i la mort; per a la gestant aquesta experiència suposa una nova realitat en què els dos extrems de la vida es fan evidents.
- La gestant presenta un alt component hormonal, que va dirigit a la generació de vida, a la seva maternitat i al desenvolupament del vincle.
- La mort gestacional i perinatal produeix una ruptura de les expectatives dels seus progenitors que, d'una banda, perden en ser estimat i de l'altra, perden un projecte de vida. Cada progenitor s'enfronten a una reorganització interna. El dolor els conduirà a revisar-ne els valors, el pla de vida, els rols i les emocions.
- Un altre dels components que fa aquest duel diferenciador, és el xoc que les mares viuen al voltant d'aquesta pèrdua, molt complexa d'assimilar perquè el cos, les hormones, després de la pèrdua, li envien indicadors contraris.
- Hi ha tabús, prejudicis i estigmes estesos a la societat entorn d'aquest tipus de duels convertint-los en duels desautoritzats. Els duels desautoritzats són aquells que malgrat produir-se per una pèrdua no reben la mateixa comprensió per part de l'entorn social.
Aquesta situació comporta grans dificultats en l'expressió i l'acceptació emocional de la pèrdua per part dels progenitors, i els pot conduir a una desprotecció i a una deslegitimació de la seva vivència.
En termes generals, socialment se li resta valor o importància al dolor de la dona gestant que ha perdut el seu nadó de forma prematura. Pel que fa a l'altre progenitor, la importància que se li dona acostuma ser inexistent. I sovint ni s'hi esmenta. Remarcar que la realitat de la pèrdua és per a tots dos progenitors, sovint, el no gestant sent que ha d'afrontar la pèrdua en solitari i inhibint-ne l'expressió.
Exemples de dol perinatal desautoritzat són l'avortament espontani o l'avortament voluntari
A l'avortament espontani, la preocupació se centra principalment en la salut física de la mare; se li projecten noves il·lusions com que en el futur podrà tornar a ser mare, minimitzant així el dolor que sent per l'actual pèrdua, dificultant-ne l'expressió i l'acceptació de la mort del nadó.
L'avortament voluntari és una de les pèrdues que no es comunica i que les dones gestants en dol volen ometre. La sensació superficial d'aquest tipus d'avortaments és d'alleugeriment i l'actitud general davant d'aquesta pèrdua és voler oblidar. Les gestants que no es donen permís per elaborar aquest tipus de dol podran viure aquest procés en una altra pèrdua que se'ls presenti posteriorment.
Per a la gestant, la realitat de la pèrdua, independentment de la setmana de gestació, és un esdeveniment estressant i traumàtic. Poden experimentar una àmplia gamma de respostes emocionals: algunes es poden sentir alleujades per prendre la decisió mentre altres experimenten culpa, penediment, etc.
D'acord amb l'American Pregnacy Association, els sentiments comuns inclouen:
- Culpa, especialment a la gestant, sentint que no va saber exercir el rol de cuidadora.
- Ràbia, enuig i sentiments d'injustícia per la pèrdua
- Remordiment o penediment, desitjant canviar el que ha passat
- Pèrdua d'autoestima relacionada amb sentiments de fracàs i inferioritat respecte a altres mares conduint-los a l'aïllament social o solitud
- Rebuig cap a altres mares gestants, comparant-se amb elles
- Dificultats en el son, insomni o malsons
- Pensaments de suïcidi. Si es presenten, és important demanar ajuda urgentment acudint a un professional de salut.
Alguns aspectes que cal tenir en compte a l'hora d'abordar el duel perinatal són:
- El temps serà un aliat; com en qualsevol altre dol, cal temps. Cadascun al seu ritme, amb el pas del temps, el dolor anirà mitigant.
- El dolor per la pèrdua té límits; permetre's sentir-ho i expressar-ho en un entorn saludable no ho fa desaparèixer, però ho alleuja. Aclarir què, al llarg del procés de dol, aquest dolor variarà en intensitat, durada i freqüència.
- Acompanyament: És recomanable buscar ajuda a la mateixa xarxa social, associacions o grups de suport on existeix l'espai per expressar el dolor, aprofundir en l'experiència o generar vincles amb altres famílies amb dol.
- Autocura: És beneficiós estar pendents i centrar-se en les mateixes necessitats físiques, emocionals i espirituals.
- Paciència durant el procés, hi haurà moments de molta intensitat i desolació, però també hi haurà moments de descans i acceptació.
- Perdonar-se un mateix per així deslligar la conducta de la causa i poder viure el que ha passat com un fet inevitable.
4.2. Mort d'un germà
La pèrdua d'un germà també és la causa d’un profund impacte emocional. Els germans supervivents acostumen a ser els grans “oblidats”, perquè la família i els amics se solen centrar en el patiment dels pares. Si és el cas que queda un únic germà, la situació es pot aguditzar encara més, perquè a ell se li afegeix el sentiment de culpabilitat de ser l’únic fill supervivent.
Quan la mort esdevé després d’un procés llarg de malaltia, alguns germans poden haver desitjat que el germà malalt morís per poder reprendre la vida que tenien abans. Aquest sentiment no els ha de fer sentir culpables perquè forma part d’un procés normal d’adaptació a la situació.
4.3. Mort d'un membre de la parella
Quan socialment no es reconeix el vincle, tampoc no es reconeix el dol i, llavors, es parla de dol desautoritzat. En aquest cas, es tendeix a minimitzar la importància del dol. Això passa, per exemple, en el cas de les parelles d’amants, d’homosexuals i també de les exparelles. L’expressió de no reconeixement es manifesta amb expressions com ara “no estaven casats”, “només eren amics”, “ara ja tenia una altra parella”, etc.
4.4. Ruptura de la convivència amb la parella
La situació de pèrdua sempre implica elaborar un procés de dol. El procés serà més o menys dolorós segons els motius de la separació, així com també segons la manera com es produeixi el procés de distanciament. Si les dues persones decideixen posar fi a la relació serà menys dolorós que si només ho vol un dels membres de la parella. Quan el sentiment que flueix és el desamor, igualment s’inicia un procés de dol per la pèrdua d’allò que se sentia abans i que ara ha desaparegut. És experimentar el desencant, és perdre una situació anterior. Es percep com una situació de fracàs i es creu que serà molt difícil recuperar una altra experiència com és compartir l’amor de parella de forma sincera i plena.
4.5 Mort per suïcidi
La mort per suïcidi, pel fet de ser una mort voluntària, s’interpreta com una acció violenta i directa no tan sols del difunt cap a si mateix sinó també cap als supervivents.
A diferència d’altres tipus de dols per mort, en el dol per suïcidi és típica, després del període inicial de sofriment, una fase en la qual el supervivent es planteja una recerca dels motius que l’han provocat.
És un dol complex d’elaborar perquè és per una mort sobtada i inesperada, perquè els familiars se senten interpel·lats per la conducta del suïcida i perquè socialment la mort per suïcidi està estigmatitzada.
Els familiars propers al suïcida solen realitzar-se preguntes en què apareixen sentiments, idees o conductes del tipus: Perquè m’ha fet això? S’hi evidencia un sentiment d’abandonament. Podria haver-se evitat? Hi sorgeix el sentiment de culpa. És que la meva família està maleïda? Hi apareix l’estigma social que s’esmentava anteriorment. Què hi faig jo en aquesta vida? Hi apareixen conductes autodestructives.
Hi ha una sèrie de posicions en les quals el dol del supervivent per suïcidi es va manifestant. En un primer moment, apareix el XOC (sofriment, negació, caos, símptomes depressius i símptomes físics); la RÀBIA (ràbia contra un mateix, contra el suïcida, adreçada a l’equip sanitari, contra Déu,...); la CULPA (per no haver previst el desenllaç, per possibles conflictes amb el difunt,...) i per últim, LA REORGANITZACIÓ (la reorientació de les energies psíquiques).
Tizón l’any 2004 suggereix una sèrie d’accions terapèutiques en el dol per suïcidi:
- Poder parlar de les culpes reals o fantasiejades dels supervivents.
- Replantejar les negacions i distorsions cognitives, així com els mites familiars.
- Ajudar a afrontar els temors irrealistes.
- Afrontar els sentiments d’enuig, ira i temor.
Són nombrosos els autors del dol que coincideixen a afirmar que, encara que la mort per suïcidi alteri l’equilibri familiar, cada integrant reaccionarà no només d’acord a la seva personalitat, sinó també pel tipus de relació i vinculació que tingués amb el difunt. A continuació, es descriu la vivència del dol per suïcidi en funció del parentesc:
4.5.1 Dol en els pares; 4.5.2 Dol en els germans; 4.5.3 Dol en els fills petits; 4.5.4 Dol en el cònjuge.
4.5.1 Dol en els pares
La recerca del perquè en els pares és molt freqüent durant molts anys, especialment en la mare. D’altra banda, l’estrès que produeix la mort d’un fill per suïcidi pot desencadenar el trencament del matrimoni, especialment si existien prèviament conflictes entre ells, atès que és habitual culpar el cònjuge del que ha succeït, i més si el fill suïcida tenia malalties de base hereditària.
4.5.2 Dol en els germans
Els germans poden experimentar canvis en tots o gairebé tots els aspectes de la seva vida, pel fet d’haver compartit una infància en comú amb experiències similars al difunt. Tendeixen a identificar-se amb el germà suïcida, la qual cosa fa que sorgeixi la por que també pugui arribar a resoldre problemes de manera autolesiva.
En ocasions, comenten que veuen el suïcidi a casa, al dormitori, que els truca per telèfon, etc. Aquestes manifestacions no s’han de considerar com una pèrdua de salut mental sinó que formen part del seu procés de dol. Tot i així, si amb el pas del temps continuessin aquestes referències, és important sol·licitar valoració professional per descartar complicacions en el procés de dol.
4.5.3 Dol en els fills petits
Si el suïcidi l’ha portat a terme un dels pares, els fills petits acostumen a reaccionar negant els fets, mostrant-se ploraners i irritables, amb canvis bruscos en l’estat anímic i dificultats per conciliar i mantenir el son. També poden aparèixer falta de gana, idees suïcides o d’autolesions, desitjos de morir (el seu únic objectiu és reunir-se amb el difunt). També poden presentar-se alteracions perceptives de veure el pare mort a casa, que els parla, etc.
Tanmateix, el sentiment dominant originat pel suïcidi d’un dels progenitors és de culpabilitat; és un sentiment intens i aclaparador que es manifesta amb declaracions directes de culpabilitat i autoretret, comportament provocatiu, autocàstig, conducta obsessiva i esforços desesperats per defensar-se. Aquest últim es deu al fet que determinats incidents ocorreguts prèviament al suïcidi són culpa del nen (per la seva mala conducta, per no obeir els pares...), per la qual cosa el nen petit entén que són directament culpa seva.
Ateses les característiques dels trastorns que habitualment acompanyen les conductes suïcides, és habitual que el progenitor deprimit culpabilitzi el nen del seu malestar i l’adverteixi que vagi en compte de no indisposar o preocupar el progenitor, de manera que es diposita el seu benestar psicològic sobre el nen i se’l fa parcialment responsable de la seva desesperació.
4.5.4 Dol en el cònjuge
Aquest dol augmenta el risc de posar-se malalt físicament i psicològica. S’interromp de manera inesperada i sobtada un projecte en comú i modifica de manera continuada el curs biogràfic. Els sentiments d’abandonament, desemparança i sobrecàrrega psicoemocional per afrontar sol la vida són habituals.
Ser cònjuge del suïcida influeix en el procés de dol de manera determinant pel tipus de relació entre tots dos; la relació de dependència psicològica és d’estrès psicosocial extrem. Es consideren les vídues amb fills petits la població més vulnerable en aquest tipus de dols.
El procés de dol pP@)
Quan les persones viuen una pèrdua, sigui a causa de la mort d’una persona significativa o per qualsevol altra causa, es desencadena un procés d’elaboració de la pèrdua que s’anomena procés de dol, i que no és altra cosa que la manera en què el cos i la ment s’adapten a aquesta pèrdua. Si bé és una resposta emocional que desestabilitza de manera temporal la persona que ha patit una pèrdua, és important entendre que es tracta d’un procés evolutiu normal, un procés d’adaptació natural que permet retrobar l’equilibri que s’ha trencat per la pèrdua.
El procés de dol s’inicia amb la presa de consciència de la possible pèrdua. Aquest fet mobilitza les emocions, que, al seu torn, prepararen el cos per a l’acció, és a dir, per expressar els sentiments (de tristesa, ràbia, impotència, el plor, etc.). La manifestació dels sentiments és una acció necessària per tenir plena consciència de l’absència, d’allò que ja no hi és. I aquesta presa de consciència de l’absència, el contacte amb la temuda absència, és el que permet finalitzar el procés: acceptar la nova realitat.
Diferents autors reconeguts internacionalment pels seus treballs sobre les pèrdues i el dol han descrit com es poden sentir les persones, quines són les diverses reaccions i sentiments que manifesten davant d’una pèrdua significativa i com s’evoluciona a través de l’elaboració del procés de dol abans de l’acceptació de la pèrdua.
Olga Herrero i Concepció Poch (2003), psicòlogues clíniques i psicoterapeutes, han descrit les següents característiques del procés de dol:
- És un procés:
El dol és un procés que evoluciona a través del temps i de l’espai, tot i que quan una persona viu una pèrdua té la sensació que el món es paralitza i que sempre es quedarà així. - És normal:
El procés de dol és quelcom que tothom viu al llarg de la seva vida com una reacció a una pèrdua significativa, encara que la manera d’afrontar-la pot ser diferent. - És dinàmic:
La persona experimenta i canvia al llarg del temps amb oscil·lacions en el canvi d’humor i en la sensació de malestar o benestar. Això implica que la persona que viu un procés de dol entra en situacions que no són gens estables, sense que això vulgui dir que es fa un retrocés o que no s’avança en el procés de dol. - Depèn del reconeixement social:
Quan una persona viu una pèrdua, tant ella com el seu entorn són els que reben l’impacte. La persona inicia un procés individual que alhora també és col·lectiu atès que requereix el reconeixement social explícit de la pèrdua per tal de poder elaborar el procés de dol amb normalitat. - És íntim:
El component individual que es desencadena en la situació de pèrdua possibilita desenvolupar reaccions pròpies i alhora diferents de les d’una altra persona que ha viscut una situació semblant, de manera que el que s’ha après al llarg de la vida i les pròpies creences davant la mort o una altra pèrdua influeixen directament en l'elaboració del procés. - És social:
El procés de dol, al seu torn, és social per tal de poder compartir el que és íntim. Les pèrdues es manifesten socialment mitjançant rituals establerts en cada cultura. Sentir-se acompanyat en aquests actes és una manera de rebre dels altres el suport i l’estimació, la qual cosa també ajuda en l’elaboració del dol.
La pressió que exerceix l’entorn pot dificultar l’elaboració del procés de dol, perquè massa sovint s’empeny la persona cap a una ràpida acceptació de la nova situació, amb la finalitat que al més aviat possible retorni a les activitats que s’ han deixat de fer amb motiu de la situació de pèrdua. - És actiu:
La persona té i ha de tenir un paper molt actiu en l’elaboració de la pèrdua perquè ha de prendre les decisions que li permeten atorgar el significat de pèrdua amb tot el que això implica: la renúncia per tal de reconduir el buit que ha deixat la pèrdua i poder seguir vivint.
L’objectiu principal en tot procés de dol és elaborar i resituar la pèrdua en un temps raonable, d’una manera adaptativa per prevenir o detectar, al més aviat possible, un procés de dol complicat o disfuncional. Això implica acceptar la pèrdua, patir la pena i el dolor emocional, adaptar-se al medi sense l’objecte del dol i reconduir l’energia cap a altres relacions o objectes significatius.
La durada d’un procés de dol és variable i depèn de cada persona i de la seva situació. Els experts en el tema coincideixen, però, a determinar que l’elaboració del dol té lloc en un període comprès entre un i dos anys quan la pèrdua és d’una persona significativa, i en un període menor quan l’objecte del dol és un altre tipus de pèrdua.Si bé és una resposta emocional que desestabilitza de manera temporal la persona que ha patit una pèrdua, és important entendre que es tracta d’un procés evolutiu normal, un procés d’adaptació natural que permet retrobar l’equilibri que s’ha trencat per la pèrdua.
Tipus de dolpP@)
La majoria d’autors classifiquen el dol en tres tipus: 1. Dol normal, 2. Dol anticipat, 3. Dol complicat
1. Dol normal
Es caracteritza per presentar una sèrie de símptomes cognitius, conductuals, emocionals i orgànics que apareixen en el transcurs del procés. De vegades, en el cas de patir una pèrdua prevista des de fa temps, pot ser que no hi hagi manifestacions característiques del dol o, fins i tot, es pot experimentar un gran alleujament; aquesta reacció és normal perquè que el veritable dol s’ha fet abans de viure la pèrdua (dol anticipat).
2. Dol anticipat
Es caracteritza perquè la persona mobilitza els mecanismes emocionals i intel·lectuals que permeten elaborar la pèrdua abans que es produeixi. Es refereix al procés que té lloc de manera anticipada a la pèrdua i inclou els símptomes del dol normal. Es tracta d’una conducta normal i, en el cas de persones amb malalties de llarga durada, alguns estudis indiquen que el dol anticipat millora l’adaptació dels familiars i l’acceptació de la pèrdua.
3. Dol disfuncional o complicat
Es defineix com la situació en què la persona experimenta un fracàs o una perllongació en l’ús de respostes intel·lectuals i emocionals mitjançant les quals tracta de superar el procés de dol provocat per una pèrdua real o percebuda. L’expressió de sentiments es desborda, s’adopten conductes desadaptatives (comportament no adequat a una situació degut al fet que l’individu no s’adapta al seu entorn per manca d’harmonia entre els diferents elements de la seva personalitat o per incapacitat per modificar la realitat segons les pròpies necessitats) i no s’avança cap a una bona resolució.
L’angoixa que ha deixat el buit de la pèrdua no s’aconsegueix elaborar i la persona es troba estancada i es veu arrossegada cap a sentiments obsessius i, per tant, no efectius per elaborar el dol. La persona queda atrapada en la mateixa pèrdua, com si volgués retenir l’objecte que ja no hi és, perquè en el fons no el dóna per perdut. Sovint s’hi superposen trastorns psiquiàtrics, com ara trastorns emocionals, abús de substàncies tòxiques per pal·liar els sentiments dolorosos, estrès posttraumàtic o altres complicacions que es poden manifestar com absència de pena o inhibició de la pena.
El dol complicat ha estat objecte d’estudi per part de diversos experts que n’han elaborat diferents classificacions:
3.1 J. Willian Worden (1997), psiquiatre, proposa la classificació següent:
- Dol crònic:
La durada de l’elaboració del dol és excessiva i la persona és conscient que no pot avançar. S’hi poden intercalar manifestacions anomenades normals, com per exemple no experimentar excessiva tristesa en les celebracions d’aniversaris o altres dates significatives, amb manifestacions que es consideren patològiques, com ara el sentiment excessiu de culpa, el plor, el dolor, etc., quan apareixen després dels dos anys de la pèrdua. - Dol tarda:
La reacció emocional en el moment de la pèrdua no ha estat suficient per desencadenar els mecanismes de presa de consciència del que ha passat i la
presa de consciència de la realitat es posposa per a més endavant. - Dol exagerat:
La persona experimenta símptomes amb una intensitat excessiva que la incapaciten. És un dol en què apareixen símptomes clínics freqüents: fortes
depressions, molta ansietat. S’estanca en alguna etapa del procés del dol i no avança cap a la seva resolució. - Dol emmascarat:
La persona no és conscient que el que li està passant està directament relacionat amb la situació de dol i associa els símptomes físics de dolor, mal de cap, etc., i les conductes desadaptatives a un procés de malaltia.
3.2 J. Bucay (2003), metge psicoterapeuta, anomena el dol disfuncional dol patològic i el descriu com l’expressió de l’existència d’una patologia prèvia, és a dir, d’alguna malaltia que no s’havia manifestat i que es desencadena amb el procés de dol. Identifica quatre causes que poden desencadenar un dol patològic o disfuncional:
- Quan el procés de dol mai no comença.
- Quan el procés es deté de forma morbosa en alguna etapa del dol.
- Quan progressa fins a alguna etapa i retrocedeix indefinidament cap a alguna de les etapes anteriors.
- Quan es frena per intentar evitar la seva evolució
J. Bucay classifica el dol patològic en cinc grups: absent, conflictiu, tardà, exagerat i crònic.
- Dol absent:
La persona pateix un xoc important i el dol s’estanca en la fase de negació del que està passant. - Dol conflictiu:
La persona no es responsabilitza de la seva pròpia salut i utilitza el dol per obtenir compassió dels altres. - Dol tardà:
La persona té un conflicte emocional, té sentiments ambivalents (en psiquiatria, presència simultània de sentiments oposats envers una mateixa
persona o cosa, especialment d’amor i d’odi), per exemple, no sap si ha d’estar content o ha de plorar. - Dol exagerat:
La persona té un desbordament de l’expressió emocional. - Dol crònic:
El procés s’instal·la indefinidament, sense acabar mai. La persona queda atrapada en el sentiment de culpa, no vol sentir la tristesa que
comporta la pèrdua, l’idealitza i la manté en la memòria constantment per no acceptar la situació. Mai no se n’acomiada.
Tant Worden com Bucay coincideixen a assenyalar que allò important no és tant tenir classificacions que permetin “etiquetar” la situació com el fet de poder identificar la resposta disfuncional o patològica al més aviat possible i encaminar l’atenció cap a l’elaboració d’un dol normal.
Factors que influeixen en el dol P@)
La intensitat de les emocions i les alteracions físiques i psicològiques que provoquen una situació de dol depenen de diversos factors:
- El tipus de pèrdua: relacional, intrapersonal, material, evolutiva o relacional.
- Els factors de la història personal: el coneixement i l’aprenentatge previ del sentit de la vida i de la mort, és a dir, com s’ha viscut en la família, en l’escola o en la societat en general, si es creu o no que la mort forma part del fet de viure, etc.
- La situació personal i familiar: la composició familiar (si hi ha nens petits o no), si hi ha dificultats econòmiques, si no hi ha acompanyament de la família, si es viu sol, etc. També s’hi inclouen els recursos de què la persona disposa, tant els interns, com ara la gestió de les emocions, com els externs, com la situació laboral, el nivell socioeconòmic, la família i els amics.
- La societat i la cultura: les persones immigrades, per exemple, quan es troben amb una cultura de la societat d’acollida diferent a la del seu país d’origen poden tenir dificultats per elaborar el dol.
- La religió, que s’entén com l’existència d’un sistema de creences estructurades que tracten aspectes espirituals sovint amb un codi de comportament ètic i una filosofia determinada. La religió pot esdevenir una eina d’ajuda per a les persones creients perquè pensen que han d’acceptar el sacrifici de viure sense l’objecte de la pèrdua.
- L’espiritualitat, que, en un sentit ampli, és la capacitat íntima dels éssers humans de buscar el sentit de l’existència, com per exemple buscar les preguntes sobre el perquè de l’existència, del patiment, de la capacitat d’estimació i de perdonar, així com la capacitat de veure més enllà de les circumstàncies presents que permeten a la persona orientar la seva vida i sobreposar-se a les dificultats. L’espiritualitat pertany a un aspecte universal de l’ésser humà que es desenvolupa i evoluciona en el més íntim del viure de cadascú i que afecta, al seu torn, la relació amb els altres.
Si el procés de dol és per la pèrdua d’una persona estimada, també hi influeixen els factors següents:
- Els dols previs.
- L’edat de la persona que ha mort.
- La relació afectiva i familiar amb la persona que ha mort.
- La relació de dependència envers la persona que ha mort.
- El context i la situació en què s’ha produït la mort.
- Les causes de la mort.
Etapes del procés de dol pP@)
Tot i que es descriuen etapes que marquen l’evolució en el procés de dol, no hi ha pautes estrictes i universals, sinó que l’alleujament apareix de forma gradual a mesura que s’avança en la seva resolució. El dol és un procés únic, molt personal, dinàmic i canviant, que depèn de les circumstàncies, les persones, les famílies, les cultures i la pertinença a una societat concreta. És un fet transcendental (que afecta en gran manera, que és d’una gran importància per les conseqüències que pot tenir) que passa a formar part de la història personal i familiar. Els recursos que poden ajudar a afrontar la situació també són diversos: algunes persones volen l’acompanyament dels familiars i dels amics, i d’altres prefereixen estar molt ocupades per allunyar de la seva ment els sentiments que genera la pèrdua. De manera instintiva, les persones busquen allò que creuen que els pot ajudar i anar bé.
- Etapes de l'elaboració del dol per la pròpia mort
- Etapes de l'elaboració del dol per la mort d'una persona estimada
Tot i que s’han descrit diverses classificacions, amb les seves diferències pel que fa al nombre d’etapes, la durada, les emocions i les manifestacions que les acompanyen, s’ha de tenir present, però, que totes fan referència al mateix: cal experimentar el dolor, el patiment, la tristesa, la culpa, etc., per adaptar-se a la nova situació.
Quan es tracta de la mort d’un ésser estimat, les persones properes poden iniciar el procés de dol al mateix temps en què se’ls comunica la gravetat de la situació o més tard, quan ja ha esdevingut la pèrdua. Sovint posposen la manifestació de sentiments de tristesa i de plor per no afectar encara més en el procés de dol que està elaborant la persona malalta ni interferir-hi.
D’altra banda, és important considerar que moltes vegades la vivència del dol provoca canvis en altres àmbits de la vida. Les relacions, per exemple, poden canviar i, de vegades, poden acabar en processos dolorosos, com ara separacions o divorcis de parelles. Es poden produir canvis de costums, canvis de llar, de ciutat, de poble, de feina, etc. Però sobretot poden haver-hi canvis en la percepció i el sentit del que vol dir viure. Aquestes situacions són especialment delicades perquè poden afegir un nou procés de dol al procés que ja s’està vivint.
No hi ha evidències, però, que indiquin que totes les persones passen per aquestes etapes o que hi ha una seqüència determinada d’una etapa a una altra per elaborar el dol. Ara bé, les explicacions de les persones que han experimentat pèrdues han deixat empremta, per tant, la teoria de les fases del dol observacional (entesa com la teoria que és fruit de l’observació de les persones amb procés de dol) delimita el dol en moments temporals pels quals la persona anirà fent camí, sense necessitat que aquesta experiència sigui lineal ni que s’hagi de passar per totes les fases o etapes que s’indiquen.
Les etapes del procés de dol que han identificat diversos autors se centren majoritàriament en la mort, bé sigui en la pròpia mort o en la mort d’una persona estimada.
1. Etapes de l’elaboració del dol per la pròpia mort
1.1 Elisabeth Kübler Ross (1969), psiquiatra, després d’observar i conversar amb moltes persones que morien a l’hospital on treballava com a psiquiatra, va identificar cinc etapes en el procés de dol: negació, còlera, negociació, depressió i acceptació. Si bé inicialment aquestes etapes del dol es van identificar en el procés d’elaboració del dol per la pròpia mort, són extrapolables a qualsevol tipus de pèrdua.
Negació:
Quan a una persona se li comunica que té una malaltia amb un pronòstic greu, reacciona negant el diagnòstic com a resposta. La persona vol creure que és un error i busca una altra oportunitat. Aquesta fase de negació li permet una treva, li dóna temps per pensar; és un intent d’autoprotecció contra el dolor i el patiment. La negació es un amortidor de l’efecte del xoc. L’atordiment del primer moment fa que no es visqui com una situació del tot real.
Còlera:
Quan es confirma el diagnòstic, la persona reacciona amb rebel·lió enfront la situació, es comença a preguntar el perquè. Apareix el sentiment d’enveja de les persones sanes; la persona desitjaria tenir la salut dels altres. Tot el que viu li produeix dolor, la seva situació l’omple d’odi i de rancor. L’autoestima baixa pel fet de “no haver estat escollida” per seguir vivint.
Negociació:
En aquesta etapa apareix la temptació de “negociar amb el temps”, s’intenta fer un tracte amb qui la persona creu que controla la situació (amb un mateix, amb Déu, amb el destí, etc.): “em portaré bé”, “seré bo”, “aniré en peregrinació a…”, etc. La negociació és una conducta regressiva (en el sentit de tornar enrere) i pot derivar una altra vegada a l’etapa de negació.
Depressió:
La persona pren consciència absoluta que tots els passos anteriors han fracassat. És un procés de preparació davant la possibilitat de morir aviat. Hi ha molt de dolor i patiment per l’evidència del que està passant.
Acceptació:
Requereix haver tingut el temps necessari per superar les fases anteriors. La persona ha elaborat la seva mort, en el sentit que entén que es morirà, que ha arribat l’hora i que no ho pot canviar. La persona que accepta, inicia el temps de comiat, del perdó dels altres, de la resolució de possibles conflictes anteriors. Aquesta situació és el camí cap a la pau interna.
2. Etapes de l’elaboració del dol per la mort d’una persona estimada
2.1 La Societat Espanyola de Cures Pal·liatives (SECPAL) defineix quatre etapes seqüencials que el cuidador o la família elabora en el procés de dol:
- L’experimentació de la pena i del dolor.
- El sentiment de por, de ràbia, de culpa i de ressentiment.
- L’expressió d’apatia, tristesa i desinterès.
- La reaparició de l’esperança i la reconducció de la vida.
Dol anticipat
És el temps caracteritzat pel xoc inicial davant el coneixement d’un pronòstic i de la negació d’una mort propera. Els sentiments són de molta intensitat emocional i esdevé un gran impacte per a tota la família. Se situa en els primers dies.
Dol agut
Són moments intensos i excepcionals de veritable catàstrofe psicològica, caracteritzats pel bloqueig emocional (alteració fisiològica o patològica, funcional o orgànica, que dificulta o impedeix el funcionament normal d’una estructura de l’organisme. El blocatge mental és la interrupció del curs del pensament o de la memòria de manera brusca, sovint relacionada amb factors emocionals. El blocatge emocional és aquell que origina trastorns en les funcions psicològiques i el blocatge intel·lectual és aquell que es manifesta per un dèficit de rendiment cognitiu) (no hi ha capacitat per manifestar cap sentiment; no es manifesta el plor, ni la tristesa, ni la ràbia, etc.), per la paràlisi psicològica (no hi ha capacitat per pensar, per prendre decisions, i s’experimenta molta confusió) i per una sensació d’atordiment i d’incredulitat davant el que s’està vivint. Se situa en les primeres setmanes després de la mort.
Dol primerenc
Des de les primeres setmanes fins a uns tres mesos després de la mort. És el temps de negació, de buscar la persona que ha mort. Els sentiments són de ràbia, dolor i el plor. Hi ha un patiment profund. La persona encara no s’adona de la veritable realitat de la pèrdua.
Dol intermedi
Des dels primers mesos fins a un any després de la mort. Es un període de vivències contradictòries. Quan es reinicia la vida quotidiana es comença a percebre progressivament la realitat de la pèrdua, quan es troben a faltar, i molt, els rols que desenvolupava la persona que ha mort. Apareixen dols cíclics (aniversaris, festes). És un temps de solitud i aïllament, de pensaments obsessius. De vegades vol dir experimentar el fet de viure sol. És un període decisiu perquè significa la renúncia definitiva a qualsevol esperança de recuperar la persona perduda. Els períodes de normalitat són cada vegada més freqüents, i es gaudeix cada vegada més de situacions que abans eren agradables sense experimentar sentiments de culpa. El record és cada vegada menys dolorós.
Dol tardà
És el temps que passa des del primer any fins als quatre anys després de la mort. La persona ja ha establert una nova manera de viure basada en nous patrons de pensament, sentiment i conducta que pot ser igual d’agradable que abans de la pèrdua. El sentiment de solitud pot ser-hi sempre, però ja no és l’únic. Es comença a viure en el futur, no en el passat.
Dol latent
Després de passar per un procés de dol de manera sana, mai no torna a ser com abans. El dol és un fet transcendental que marca les relacions amb els altres. Amb el temps el dolor és més suau, però la tristesa es pot reactivar davant de qualsevol estímul que recordi la pèrdua.
2.3 John Bowlby (1968), psicoanalista, aporta la seva visió des de la teoria del despreniment, que descriu com tot allò que ens fa dependents de l’altre. Les persones mantenen vincles relacionals (lligam, unió, relació que hi ha entre persones) imprescindibles per sobreviure, no només perquè aquestes persones ajuden a cobrir les necessitats bàsiques com ara l’alimentació, el sexe, la companyia, etc., sinó des d’un vessant de necessitat social. Aquest vincle crea emocions intenses i la seva pèrdua real o percebuda desencadena ansietat i desesperança.
Bowlby agrupa el procés en tres etapes primordials:
- Protesta: es manifesta amb sentiments de negació i còlera o fúria.
- Desesperança: es manifesta amb tristesa i depressió.
- Despreniment: finalment, arriba l’acceptació.
2.4 Shulz i Brown (1978), psicoterapeutes, descriuen les fases de manera més genèrica i en tres apartats seqüencials: inicial o d'evitació, de dolor agut i de resolució del dol.
- Fase inicial o d’evitació:
És una reacció normal i terapèutica que sorgeix com a defensa de la pèrdua fins que la persona es capaç d’assimilar-ne gradualment el cop. Es donen manifestacions de xoc i d’incredulitat; la negació pot durar des d’hores fins a setmanes o mesos. Hi predomina un sentiment profund de tristesa i plor intens.
- Fase del dol agut:
Es manifesta amb dolor per la separació i desinterès pel que passa al món. Hi ha sentiments profunds de ràbia i de desorganització generalitzada.
- Resolució del dol:
És la fase final d’adaptació a la pèrdua, en què es fa l’adaptació a les activitats de la vida diària de manera gradual. Es reorganitza el propi món caòtic sense la pèrdua.
2.5 J. Bucay (2003), metge psicoterapeuta, descriu les etapes del procés de dol com a fases que agrupen les manifestacions necessàries per poder seguir endavant i poder superar la pèrdua. Considera que elaborar el dol no és oblidar, sinó recordar amb tendresa i sentir que el temps que s’ha compartit ha estat un gran regal, és entendre que l’amor no s’acaba amb la mort. Les cinc etapes o fases són: incredulitat, fúria, desolació, acceptació i postcicatrització.
- Incredulitat.
És una etapa caracteritzada pel xoc inicial i la no acceptació de la pèrdua. La negació és un intent d’autoprotecció contra el dolor i el patiment. Es viu en un món de ficció, com si la pèrdua encara no s’hagués produït i en què el que ha passat no s’accepta que ha passat. És un procés de confusió que permet distanciar-se de la situació. Cal que passi un temps per elaborar el procés de dol. Hi ha aplanament emocional (no s’expressen sentiments) i es viu amb la fantasia de despertar i que tot sigui un somni. Passada aquesta fase, es connecta amb el dolor que envaeix la consciència real, la de la veritat, i la situació esdevé desbordant.
- Fúria.
Es prepara el cos per ser capaç de suportar la tristesa. S’experimenta un profund sentiment de ràbia, un fort sentiment de solitud, sense força per sobreviure. Es visualitza el futur com un futur sense sentit, no es tenen ganes de viure’l i es té la forta convicció que no es podrà superar la pèrdua. S’experimenten vivències emocionals contradictòries, es fan presents molts records i alhora es pensa que la pèrdua no és real. S’inicia un període de recolliment i de solitud que ajuda a entendre la renúncia definitiva. A poc a poc es perd qualsevol esperança de recuperar la persona estimada i es comença, per tant, a estructurar la realitat. No obstant això, s’alternen dos estats d’ànim oposat: es creu que la pèrdua és real però es manté l’anhel desesperat d’incredulitat acompanyat d’un bri d’esperança que tot pot tornar a ser com abans. Durant aquesta etapa sovint cal reestructurar els rols familiars, la qual cosa afegeix més preocupació a la situació. Així mateix, es tenen sentiments de culpa cap a les persones que no han fet res per salvar la persona que ha mort i sentiments de ràbia per l‘abandonament.
- Desolació.
Impera un sentiment profund de tristesa per l’evidència que la situació de la pèrdua és irreversible i impotència per la certesa que s’ha perdut definitivament la persona estimada. També hi ha manca d’energia per fer les activitats de la vida diària. Afloren sentiments obsessius encaminats a situar la persona que ha mort en un lloc màgic (qualsevol lloc que no es pot veure però que hi és present). La desolació fa sorgir la identificació amb alguns aspectes de l’altre i té lloc una revalorització una mica exagerada de les virtuts reals, que es transforma amb idealització.
- Acceptació.
A poc a poc es recuperen els sentiments positius i les ganes de viure. És el moment dels pactes amb un mateix i del compromís amb els altres per tornar a la normalitat i reprendre les activitats socials És el moment de transformar l’energia lligada al dolor en una acció, fer alguna cosa útil per a un mateix i per als altres. S’interioritza el que la persona ha significat i es pren consciència de les coses bones que ha deixat.
- Postcicatrització.
És el temps del després. Quan s’elabora una pèrdua no s’oblida, es recorda el passat, però, amb el temps, el record ja no és dolorós i es pot parlar de la pèrdua sense patiment.
Consells de la infermera
RespirarpP@)
L’ansietat que sorgeix en l’elaboració d’un procés de dol pot interferir en l’acte de respirar. Quan es té ansietat pot aparèixer una acceleració de la freqüència respiratòria (les respiracions normals són 18 respiracions per minut) i una sensació d’ofec, la qual cosa provoca que la persona respiri encara més ràpidament i es pugui produir una hiperventilació.
Per tot això és aconsellable que:
- Utilitzeu tècniques de relaxació per tal de recuperar la freqüència respiratòria habitual.
- Utilitzeu la tècnica de respiració diafragmàtica. Aquesta tècnica consisteix a prendre consciència que es pot respirar des del diafragma i obrir més els pulmons. Cal inspirar l’aire pel nas i expirar-lo per la boca pausadament i escoltant al mateix temps com entra i surt l’aire dels pulmons. En el cas que no es pugui fer sol, cal que busqueu la persona adequada per tal que us ajudi a fer-ho.
- Apliqueu la tècnica de relaxació muscular progressiva per tal de relaxar els músculs. Els exercicis es fan estirant i relaxant els músculs a poc a poc i és una tècnica efectiva per tenir consciència del cos i per relaxar-se de forma general.
Teràpies complementàries: Tipus
- Cerqueu, sempre que pugueu, espais oberts. El millor és sortir a l’aire lliure i a espais verds.
- Feu exercici físic regularment.
Es recomana que tingueu en compte tots els consells generals per tal d’adoptar les mesures saludables en relació amb l'activitat de la vida diària de:
Menjar i beurepP@)
El procés de dol es pot acompanyar de trastorns en l’alimentació, tant pel fet de menjar massa com pel fet de menjar menys del que el cos necessita. Tot i això, en la majoria de casos la manifestació més habitual és la pèrdua de gana; es tendeix a menjar poc i malament. La tristesa treu les ganes de menjar i de dedicar temps a cuinar i preparar els aliments, però encara que no hi hagi sensació de gana el cos necessita igualment els aliments. Així mateix, és important beure líquids, tot i que això no sol ser tan preocupant perquè l’ansietat, atès que provoca sequedat de boca, fa que la persona tingui la necessitat de beure.
Per tot això és aconsellable que:
- Us centreu en l’acte de menjar i respecteu els quatre àpats diaris, tot i que us pugui suposar molt d’esforç.
- Dediqueu temps a cada àpat.
- Mengeu acompanyats, preparareu la taula i seieu. És important compartir aquesta estona perquè fa que es mengi més quantitat i millor.
- Delegueu, si podeu, els primers dies la compra i la preparació dels aliments als familiars o als amics. El fet de rebre un menjar preparat amb delicadesa per una altra persona ajuda a menjar millor.
- Consumiu aliments variats i begudes naturals.
- Mantingueu una bona hidratació.
- Consumiu aliments rics en vitamina C, atès que pot ajudar a millorar l’estat del sistema immunitari i l’estabilitat emocional. La vitamina C participa en l’activitat del sistema de defenses i activa la producció d’hormones, de neuropèptids i de neurotransmissors del bon humor i la motivació. Cal tenir en compte, però, que la vitamina C s’oxida amb facilitat quan és en contacte amb l’oxigen, la calor, la llum i la cocció (a partir dels 25 minuts de cocció a 100º C, els aliments perden fins al 50 % de vitamina C). Les principals fonts de vitamina C són les fruites com el kiwi, la llimona, la taronja, la pinya i el mango, i les verdures com el bròquil, el julivert fresc, el pebrot cru, la col de Brussel·les i els créixens.
- No ingeriu alcohol, així evitareu la deshidratació i el mal de cap. A més a més, l’alcohol en excés pot retardar l’expressió natural de les emocions.
- Recordeu seguir les recomanacions generals per a una alimentació saludable.
Es recomana que tingueu en compte tots els consells generals per tal d’adoptar les mesures saludables en relació amb l'activitat de la vida diària de:
Moure's i mantenir una postura corporal correcta pP@)
El cos humà està dissenyat per al moviment. El sedentarisme (manca d’activitat física) incrementa el risc de tenir malalties. L’activitat física és imprescindible per posar en marxa tots els òrgans del cos i és bona per pal·liar la majoria de malalties. Està indicada especialment per lluitar contra l’estrès i per aprendre a controlar-lo.
Quan es fa exercici físic s’allibera la tensió muscular i s’incrementa el rec sanguini del cervell i la temperatura del cos, la qual cosa fa que augmenti la producció de neurotransmissors antiestrès, els quals ajuden a millorar l’estat d’ànim. Els neurotransmissors estimulen la glàndula pituïtària, que és l’encarregada de produir endorfines, substàncies d’efecte euforitzant que ajuden a veure les coses de manera positiva.
Fer exercici físic incrementa l’autoestima i l’autoconfiança perquè millora la imatge corporal i les capacitats físiques. Així mateix, vol dir que la persona dedica temps a cuidar el cos i la ment. Si l’exercici físic a més es fa en grup, esdevé una gran oportunitat de socialització.
Per tot això és aconsellable que:
- Sortiu de casa, sol o acompanyat, per caminar, passejar, anar al cinema, etc.
- No us quedeu al llit, encara que us sentiu feble: obligueu-vos a sortir.
- Sempre que pugueu, és convenient que aneu a comprar les coses que fan falta a casa per tal de seguir mantenint la vida i els costums d’abans de la pèrdua.
- Si teniu animals de companyia, concretament un gos, aprofiteu de sortir de casa per portar-lo a passejar.
- Feu exercici físic moderat. És recomanable fer-ne tres vegades per setmana i 45 minuts per sessió. Així mateix, és preferible fer-ne amb companyia o bé en grup en sessions dirigides.
Consells de salut: Activitat física
Es recomana que tingueu en compte tots els consells generals per tal d’adoptar les mesures saludables en relació amb l'activitat de la vida diària de:
Reposar i dormirpP@)
Durant les primeres setmanes de l’elaboració del dol hi ha una gran dificultat per poder dormir i reconciliar el son; és normal despertar-se sovint. També és normal somiar amb la persona que ha mort, sentir la seva veu i tenir al·lucinacions. Veure o sentir presències és un fet que es produeix a causa de descàrregues del cervell davant de determinats estímuls. Cal evitar la creença que la persona que és morta està intervenint en la nostra vida.
Per tot això és aconsellable que:
- Procureu que hi hagi un ambient que afavoreixi el descans. Hi ha persones que prefereixen que hi hagi una mica de llum; d’altres, en canvi, prefereixen mantenir-ho tot fosc.
- Utilitzeu roba còmoda i mantingueu la temperatura ambient a 24 o 25º C a l’estiu i 20 o 21º C a l’hivern.
- Instaureu pautes d’higiene del son. Abans d’anar a dormir podeu prendre infusions relaxants, llet calenta, dutxar-vos, etc.
- Afavoriu les rutines per a la preparació del son. Heu de fer les coses que sempre heu fet per anar a dormir i que us han ajudat a dormir. Aneu al llit a llit a l’hora habitual encara que us costi dormir.
- Feu activitats relaxants abans d’anar a dormir, com per exemple llegir, escoltar música, fer tècniques de relaxació, etc.
- Consulteu l’equip de salut si persisteix l’insomni tot i que hàgiu utilitzat mesures no farmacològiques.
- Sempre que pugueu, sobretot les persones grans, eviteu beure líquid a partir de les cinc de la tarda perquè no us hàgiu d’aixecar durant la nit per anar al lavabo.
Es recomana que tingueu en compte tots els consells generals per tal d’adoptar les mesures saludables en relació amb l'activitat de la vida diària de:
EliminarpP@)
En les situacions de dol és habitual menjar menys i de manera no adequada. En una gran majoria de casos, a causa de la manca de gana i de la dificultat que representa posar-se a cuinar en aquests moments, es tendeix a picar petites porcions d’embotits, de pa o de galetes. Menjar poc o alimentar-se malament tant pot provocar restrenyiment com diarrea.
D’altra banda, l’ansietat també pot provocar sudoració excessiva.
Per tot això és aconsellable que:
- Mengeu seguint una dieta equilibrada.
- Beveu líquid en quantitat suficient, d’un a dos litres d’aigua diaris.
- Ingeriu fibra i establiu unes rutines, com pot ser anar al lavabo cada dia a la mateixa hora.
- En cas de tenir diarrea, seguiu una dieta astringent.
- Si sueu molt, beveu aigua o infusions per compensar la pèrdua de líquid.
- Recordeu seguir les recomanacions generals per a una alimentació saludable.
Es recomana que tingueu en compte tots els consells generals per tal d’adoptar mesures saludables en relació amb l'activitat de la vida diària de:
Evitar perills i prevenir riscs pP@)
Per tot això és aconsellable que:
- Busqueu espais que proporcionin un ambient tranquil i relaxat que ajudi a concentrar-se per recuperar el control.
- Eviteu els hàbits tòxics i respecteu totes las mesures de protecció indicades en l’entorn familiar, laboral i social.
- Utilitzeu mecanismes d’afrontament efectiu davant una situació de crisi. Expresseu les emocions i deixeu acompanyar-vos. Accepteu les ajudes externes que garanteixin la satisfacció de les necessitats de la vida diària.
- Feu revisions periòdiques de salut, sobretot en el cas de tenir alguna malaltia crònica, per tal d’assegurar l’ús adequat dels medicaments que heu de prendre.
- Preserveu l’autoestima i la capacitat de prendre decisions. En el període de dol és aconsellable no prendre decisions importants ni fer canvis importants; és preferible esperar de tres a sis mesos un cop s’ha produït la pèrdua.
- Sigueu capaços d’identificar els pensaments automàtics que disparen sentiments negatius associats a la pèrdua i transformar-los en positius. Per exemple, un pensament com “no podré aconseguir-ho “ es pot transformar en “segur que ho puc aconseguir”, o un pensament com “ja no serveixo per a res” pot esdevenir “puc fer-ho i en seré capaç”.
- Consulteu l’equip de salut davant de qualsevol situació de dubte o de patiment desbordant.
Es recomana que tingueu en compte tots els consells generals per tal d’adoptar mesures saludables en relació amb l'activitat de la vida diària de:
Comunicar-se i interaccionar socialmentpP@)
Comunicar-se amb els altres forma part de l’ésser humà i implica aprenentatge. Normalitzar allò que se sent i es pensa dóna l’oportunitat a l’altre de poder ajudar. A algunes persones el fet d’explicar la història de la pèrdua i parlar de les seves emocions els ajuda; d’altres, en canvi, no en volen parlar. Ningú no s’ha de sentir pressionat a parlar, ara bé cal saber que és important expressar els sentiments que provoca una pèrdua. Quan no es vol parlar es poden utilitzar altres recursos per comunicar-se, com ara escriure, dibuixar, pintar, comunicar-se no verbalment (plorar, expressar tristesa, etc.). Expressar els fets i les vivències alleuja i desdramatitza la situació.
Per tot això és aconsellable que:
- Escolteu el vostre cos per prendre consciència de les sensacions físiques que experimenteu en cada moment per tal de poder atendre millor les necessitats que teniu.
- Estigueu atent a allò que està passant sense jutjar-ho com a bo o dolent: us ajudarà a viure el present, l’aquí i l’ara.
- Apreneu a acceptar que esteu tristos sense jutjar-vos de manera continuada. El judici sever amb un mateix és una font de tensió, de sobreesforç i de lluita interna.
- Expresseu els sentiments, les preocupacions, les pors i els desitjos.
- Parleu del passat: expresseu els records. Parleu del present: preneu decisions. Parleu del futur: acordeu, pacteu, comprometeu-vos a portar a terme les decisions preses.
- Compartiu experiències pròpies amb les persones que han patit una situació semblant.
- Doneu-vos temps, és bo esperar. Algunes decisions s’han de deixar reposar.
- Llegiu, telefoneu als amics, escriviu, dibuixeu, confeccioneu un àlbum de fotos, busqueu informació per Internet, compartiu cintes de vídeo en què es mostrin records familiars.
- Digueu adéu i acomiadeu-vos de la persona que ha mort. Penseu com fer-ho, decidiu com fer-ho. Decidiu com voleu que sigui el ritual d’acomiadament (íntim, participatiu, etc.). Preneu les decisions que creieu que rendeixen l’homenatge just a la persona que ha mort i no delegueu aquesta activitat.
- Mantingueu el contacte amb les persones i amb el grup de relació natural.
- Assegureu-vos de mantenir vincles relacionals de confiança i afecte.
- Participeu en grups d’ajuda mútua o en grups de dol, grups que serveixen per compartir experiències en relació amb la pèrdua i la seva elaboració.
- Feu sortides per mantenir el contacte amb l’exterior, com per exemple anar de viatge o anar a veure els familiars o els amics que viuen en una altra ciutat.
- Demaneu ajut per resoldre els temes burocràtics.
- En el cas de nens i d’adolescents, feu que s’impliquin en tot allò que puguin fer. Amagar la mort als nens és un reflex de la por dels adults. No cal dir tota la veritat de cop, però no se’ls ha d’enganyar i se’ls ha d’anar preparant per al canvi.
- En el cas dels adolescents, eviteu que ocupin el lloc de la persona que ha mort per agradar a la persona adulta.
- Consulteu bibliografia sobre el tema del dol i la documentació d’autoajuda especialitzada que hi ha a la xarxa.
Es recomana que tingueu en compte tots els consells generals per tal d’adoptar mesures saludables en relació amb l'activitat de la vida diària de:
Treballar i divertir-sepP@)
El fet de retornar al ritme quotidià en les activitats habituals després d’un temps ajuda a acabar de resoldre el procés de dol.
Per això és aconsellable que:
- Torneu a l’activitat laboral quan us sentiu amb capacitat d’afrontar la situació davant dels companys de feina.
- Tingueu present que, encara que retorneu a l’activitat laboral, el procés de dol continua i cal seguir treballant amb l’objectiu de reubicar la pèrdua.
- En casos d’assetjament psicològic (mobbing), quan es fa molt difícil tornar a la feina, assessoreu-vos correctament amb persones expertes en el tema abans de decidir qualsevol canvi, sobretot per tal de preservar els drets laborals.
- Sortiu amb amics al cinema o a concerts de música, viatgeu i aneu de vacances per recuperar tot allò que abans us era agradable de fer.
- Valoreu la necessitat de col·laborar amb associacions de voluntariat que es dediquen a ajudar els altres, com ara grups de dol, grups de parelles separades, etc.
- En el cas de nens i d’adolescents, feu que recuperin la normalitat escolar com més aviat millor perquè, d’una banda, els mestres i els companys poden ser un ajut important en l’elaboració del procés i, d’altra banda, cal que puguin seguir el curs escolar per obtenir els resultats esperats i evitar el fracàs escolar.
- En el cas de nens i d’adolescents, feu un seguiment com a pares o tutors de com s’està desenvolupant el vostre fill en l’entorn escolar. Feu reunions periòdiques amb els seus mestres per detectar com més aviat millor si necessita alguna ajuda per part de professionals de la salut experts en el tema.
- En el cas de nens i d’adolescents, procureu que segueixin amb normalitat les activitats de lleure, que tornin a l’esplai o al casal d’estiu, que facin sortides, esport, etc.
Es recomana que tingueu en compte tots els consells generals per tal d’adoptar mesures saludables en relació amb l'activitat de la vida diària de:
Tòpics i conductes erròniespP@)
No utilitzeu expressions tòpiques: utilitzar determinades expressions com per exemple "ja sé com et sents", “ja veuràs que el temps ho cura tot” o “el que et convé és anar de vacances i distreure’t” provoca allunyament emocional de la persona. Tot i que és veritat que el pas del temps guareix, fer-ne menció en aquests moments no ajuda. No s’han de dir tampoc coses com ara “si necessites ajuda, ja ho saps”, cal oferir-se per a coses concretes. Quan s’utilitzen aquest tipus de frases no s’aconsegueix acompanyar la persona en el seu procés de dol, sinó tot el contrari, se li transmeten sentiments freds i llunyans que encara provoquen més solitud. Sovint utilitzar tòpics és fruit de l’estat nerviós i de l’estrès que provoca una situació de dol, de no saber què dir, però és preferible evitar aquestes frases fetes i no donar consells sense haver escoltat abans allò que es necessita. S’hi pot ser present respectant l’altra persona i, senzillament, acompanyant-la en el seu procés de dol. És recomanable no canviar de tema de conversa quan la persona que pateix la pèrdua te ganes de parlar-ne.
De vegades, també es té la convicció que és millor amagar-ho als nens perquè “allò que no se sap, no pot fer mal”. No és cert i, a més, es perd l’oportunitat de poder-ne parlar de forma natural i d’ajudar que maduri el concepte de la mort. Quan es dóna informació clara i adequada, el nen mateix marcarà el ritme a mesura que la necessiti.
S’ha de valorar si cal conèixer els detalls de la mort o veure el cadàver: pot ser important conèixer els detalls de la mort i veure el cadàver, atès que saber els detalls de la desaparició de la persona estimada ajuda a acceptar la realitat de l’absència i, en canvi, la falta d’informació pot generar confusió i fantasies irreals.
Demostrar ràbia, dolor, plor o desesperança no significa que hi hagi risc de patir una depressió: expressar aquests sentiments és necessari perquè permet elaborar el dol de manera natural.
El dolor i les pèrdues formen part del procés de viure: no s’han de reprimir les seves manifestacions. Tampoc s’han prendre fàrmacs amb l’objectiu d’amagar els sentiments per mostrar-se més serè i donar la sensació de control, ja que els fàrmacs sovint emmascaren el procés de dol i en dificulten l’evolució normal. El procés de dol és el pas necessari per poder continuar vivint o per morir en pau.
No oblidar la persona que ha mort no significa estar sempre patint: el record i els vincles emocionals mai no desapareixen. El dolor punyent ha de desaparèixer per donar pas a la serenitat.
Cal fer front a la pèrdua dins l’entorn natural de convivència: es recomana no allunyar-se del fet ni del lloc per no desviar-se del camí natural que té tot procés de dol.
S’ha de valorar quan cal tornar a les tasques quotidianes per superar el dolor: convé donar-se un temps per pensar i viure el dolor del dur procés emocional que representa la pèrdua.
Cal expressar l’estimació per la persona absent lliurement, no és necessari fer-ho amb moderació: tot i que de vegades se sobrevalora la fermesa de caràcter i l’enteresa de les persones en un procés de dol, això no ha de bloquejar i s’ha de permetre expressar lliurament les emocions doloroses.
Cal explicar als nens i als adolescents la realitat perquè puguin afrontar l’estrès que provoca la situació de dol: tant els nens com els adolescents són capaços d’elaborar el propi dol i entendre en la seva mesura el que està passant. Si als més petits se’ls explica que és com si la persona dormís, es pot generar por al fet d’anar a dormir, por a la foscor o por a quedar-se sols. Fan una ràpida associació que dormir vol dir desaparèixer.
Comentaris
Llistat
M'agradaria rebre orientació sóc infermera de fa més de 25 anys i m'interessa començar a entrar en acompanyament al dol en processos final de vida....no sé si sabeu on puc adreçar-m si hi ha alguna manera de poder iniciar sigui en alguna associació o altre..... m'he format recentment en un postgrau d'acompanyament de la UDG .
GRACIES
Pots consultar molta més informació a l'apartat de bibliografia. Esperem que et sigui d'utilitat per al treball.
Salut
Rosa Montero: La ridícula idea de no volver a verte
Imma Monsó: Un home de paraula
Enllaços d'interès
Fonts d'interès general
- Guia del duelo adulto. Fundación Mario Losantos del Campo
- Guia del duelo infantil. Fundación Mario Losantos del Campo
- Llibreria especialitzada en pèrdues i dol.
- Pàgina dedicada al procés de dol, amb recursos per ajudar als que passen per un procés de dol.
Associacions / grups d'ajuda mútua
Bibliografia
- Bibliografia consultada
- Bibliografia recomanada
- Guies dol perinatal
Bibliografia consultada
- Benito E ,Barbero J, Payas A. Grupo de trabajo sobre espiritualidad en Cuidados Paliativos de la SECPAL. El acompañamiento espiritual en cuidados paliativos.
Madrid : Ed. Aran. 2008. - Bowlby J. El vínculo afectivo.
Buenos Aires : Ed. Paidos; 1968 - Bucay J. El camino de las lágrimas.
Barcelona : Ed. Randon House Mondadori S.A. 4º edición; 2003 - Erikson E. El ciclo vital completo. Duelo después de un aborto. Revista de infertilidad.
Barcelona :Ed. Paidos Ibérica;2000 - Kübler- Ross E. Sobre la muerte y los moribundos.
Barcelona : Ed. Grijalbo; 1989 - Kübler-Ross E, Kessler D. Sobre el dol i el dolor.
Barcelona : Editorial 62; 2006 - La Muerte y el Duelo. Revisado por D’Arcy Lyness 2004.
Disponible en:www.kidshealth.org/teen/en-espanol/mente/someone-died-esp.html - Landa Petralanda, V. Garcia Garcia J.A. Grupo de Estudio de Duelo de Vizcaya.
Guías Clínicas 2007; 7 (26). Disponible en: Grupo de Estudios de Duelo de Vizcaya. - Leng MC, Duquesne F. Bilans d’independence.
Rôle prope infirmier. París : Ed. Pradel; 1989 - Nomen Martin L. El duelo y la muerte. El tratamiento de la pérdida.
Madrid : Ed. Pirámide; 2007 - Peña LY, Montaña C. Manejo del duelo en niños y adolescentes desde el enfoque cognitivo-conductual. En Caballo, V.E. y Simón. M. A. Manual de Psocología Clínica Infantil y del Adolescente.
Madrid : Ed. Piràmide; 2002 - Poch C, Herrero O. La muerte y el duelo en el contexto educativo. Reflexiones, testimonios y actividades.
Barcelona: Ed. Paidos, Papeles de Pedagogía;2003 - Poveda M, Royo A, Aldemunde P, Fuentes R, Montesinos C, Juan C, Ortolà P, Oltra JA. Ansiedad ante la muerte en ateción primaria: relación con la frecuentación y la psocomorbilidad de los consultantes.
Revista Atención Primaria SemFYC, Octubre 2000; Vol 26, 7 pp. 46-52 - SECPAL. El proceso de duelo.
Disponible en:www.secpal.com/guiacp/index.php.acc - Scott J.T, Prictor, M.J. Harmsen, M. Broom, A. Entwistle, V. Sowden, A Walt, J. Intervenciones para mejorar la comunicación con niños y adolescentes acerca del cáncer en un miembro de la Familia
Biblioteca Cochrane Plus, 2007 nº 4. Disponible en:www.update-softaware.com - Tizón García JL. Pérdida, pena, duelo. Vivencias investigacion y asistencia.
Barcelona: Ed. Paidos y F. Vidal i Barraquer; 2004 - Worden J.W. el tratamiento del Duelo: Asesoramiento Psocológico y terapia.
Ed. Paidos Iberica, S. A. Barcelona; 2004
Bibliografia recomanada
- Brothers Joyce. Vivir sin él. Como superar el trauma de la viudedad.
Ed. Grijalbo. Barcelona 1992 - Bucay J. El camino de las lágrimas.
Ed. Grijalbo. Barcelona 2003 - Grollman EA. Vivir cuando un ser querido ha muerto.
Barcelona: Ediciones 29; 1996. - Gómez Sancho M. La pérdida de un ser querido. El duelo y el luto.
Madrid: Arán; 2004. - Díaz P, Losantos S, Pastor P, Fundación Mario Losantos del Campo. Guía de duelo adulto para profesionales socio-sanitarios [Internet].
[Madrid]: Fundación Mario Losantos del Campo; 2014 [accés 30 de gener de 2015]. Disponible a: http://www.fundacionmlc.org/web/uploads/media/default/0001/01/guia-de-duelo-adulto.pdf - Díaz P, Losantos S, Pastor P, Fundación Mario Losantos del Campo. Guía de duelo infantil [Internet].
[Madrid]: Fundación Mario Losantos del Campo; 2014 [accés 30 de gener de 2015]. Disponible a: http://www.fundacionmlc.org/actualidad/noticias/descarga-aqui-guia-duelo/ - James, JW. Manual para superar pérdidas emocionales: un programa práctico para recuperarse de la muerte de un ser querido, de un divorcio y de otras pérdidas emocionales.
Madrid: Los Libros del Comienzo; 2001. - Kübler Ross E, i Kessler D. Sobre el dol i el dolor.
Grup editorial 62. Barcelona 2006 - Neimeyer, RA. Aprender de la pérdida: una guía para afrontar el duelo.
Barcelona: Paidós; 2002. - Pangrazzi A. La pérdida de un ser querido.
Ed. Paulinas. Madrid 1993 - Serra i Llanas X. I jo, també em moriré?: com es pot ajudar els infants i els joves a conviure amb la pèrdua i la mort de qui estimen.
Barcelona: Columna; 2014. - Trossero R. No te mueras con tus muertos.
Buenos Aires: Bonum; 1992.
Bibliografia recomanada per nens:
- Álvarez B. Caracoles, pendientes y mariposas.
Zaragoza: Edelvives; 2002. - Kübler-Ross, E. Los niños y la muerte.
Barcelona: Luciérnaga; 1992. - Gray N. Osito y su Abuelo.
Barcelona: Timun Mas; 1999. - Verrept P. Te echo de menos.
Barcelona: Joventut; 2000. - Wolfelt A. Consejos para niños ante el significado de la muerte.
Barcelona: Diagonal; 2001.
Es pot consultar més bibliografía, i les últimes novetats en llibres de suporte en el dol en : www.alfinlibros.com
Guies Dol perinatal
- Guía acompañamiento al duelo perinatal. (Generalitat de Catalunya)
- Manual de acompañamiento al duelo perinatal per los profesionales (Altima)
- Umamanita y El Parto es Nuestro. Guía para la atención a la muerte perinatal y neonatal. Umamanita. 2009.
Mª Teresa Luis Rodrigo
Infermera. Professora Emèrita de l'Escola d'Infermeria de la Universitat de Barcelona. S’ha interessat des de fa anys en el desenvolupament i la utilització de les terminologies infermeres (de diagnòstics, d’intervencions i de resultats) des d’una concepció disciplinària de les cures. Conferenciant i ponent en fòrums de discussió i formació professional. Autora de Los diagnósticos enfermeros. Revisión crítica y guía práctica (8a ed., Madrid: Elsevier, 2008) i De la teoría a la práctica. El pensamiento de Virginia Henderson en el siglo XXI (3a ed., Barcelona: Masson, 2005), així com de nombrosos articles en diverses revistes científiques.
Fins desembre de 2016 va formar part de la direcció científica i disciplinària de la Infermera virtual i, com a tal, va participar en l'elaboració dels conceptes nuclears que guien el contingut de la web, va assessorar pel que fa a la seva construcció i en la selecció dels temes a abordar, d'igual manera, va col·laborar, sempre des de la perspectiva científica i disciplinària, en la revisió dels continguts elaborats pels autors i en la revisió final del material elaborat abans de publicar-lo a la web.
Carmen Fernández Ferrín
Infermera. Va ser Professora Emèrita de l’Escola d’Infermeria de la Universitat de Barcelona. La Carmen va morir l’agost del 2013 però la seva aportació i expertesa infermera continuaran sempre presents a la Infermera virtual.
Va ser experta en el model conceptual de Virginia Henderson, es va interessar pel desenvolupament disciplinari de la infermeria, especialment per tot el que està relacionat amb la seva construcció teòrica. Conferenciant i ponent en fòrums de discussió i formació professional. Autora de Los diagnósticos enfermeros. Revisión crítica y guía práctica (8a ed., Madrid: Elsevier, 2008) i De la teoría a la práctica. El pensamiento de Virginia Henderson en el siglo XXI (3a ed., Barcelona: Masson, 2005), així com de nombrosos articles.
Formà part de la direcció científica de la Infermera virtual i, com a tal, va participar en la definició dels conceptes nuclears que emmarquen la filosofia del web, assessorà pel que fa a la seva construcció i en el disseny de l’estructura de les fitxes. També participà en la selecció dels temes a abordar, en la revisió, des del punt de vista disciplinari, dels continguts elaborats pels autors i en la revisió final del material elaborat abans de publicar-lo al web.
Gisel Fontanet Cornudella
Màster en educació per a la salut (UDL). Postgrau en Infermeria psicosocial i salut mental (UB).
Actualment és gestora de desenvolupament de persones de la Unitat de Gestió del Coneixement de la Fundació Sanitària Mollet. Membre del Consell Assessor Fundació TICSALUT 2014-2017, del grup @MWC_nursing, entre d'altres.
Fins l'abril de 2015 va ser adjunta a la Direcció de Programes del COIB, tenint a càrrec la direcció i coordinació del projecte Infermera virtual. Fins desembre de 2016 va gestionar la direcció de l'elaboració i el manteniment dels continguts pel que fa al seu vessant estructural i pedagògic. Considera que les tecnologies de la informació i de la comunicació (TIC) i Internet, i en general, la xarxa 2.0 són un canal de comunicació i interacció amb i per als ciutadans, amb un gran potencial per a la promoció de l'autonomia i independència de les persones en el control i millora de la seva salut, com a complement de l'atenció presencial i continuïtat de les cures, en tant que és un mitjà a través del qual la persona poc a poc expressa les seves necessitats, desitjos o inquietuds. Aquesta informació és cabdal per conèixer el subjecte de l’educació i en el tenir cura.
Des de 1998, la seva activitat professional es desenvolupa en el marc de la promoció i l'educació per a la salut. Va ser coordinadora i infermera assistencial durant 6 anys de la una Unitat Crohn-colitis de l'Hospital Vall d'Hebron, una unitat d’educació per a la salut en l’atenció a persones afectades d’un problema de salut crònic, on va intercalar de forma pionera l’atenció presencial i virtual. Ha anat centrant la seva línia de treball en el desenvolupament de projectes en el camp de la tecnologia de la informació i la comunicació (TIC), en l’àmbit de la salut.
És autora de diverses publicacions, tant en el registre escrit com en l’audiovisual, i de documents d’opinió referents a la promoció i educació per a la salut. Ha col·laborat i ha participat en diverses jornades, espais de debat i estudis de recerca, entre altres, relacionats amb l’aplicació de les TIC en l’àmbit de la salut. Ha iniciat línies de treball en el marc de la promoció i educació per a la salut a l’escola, com a context d’exercici de la infermera. Va ser membre fundador del grup Innovació i Tecnologia del COIB @itcoib.
Ferran Sahun Lebaniegos
Llicenciat en Traducció i Interpretació (UAB), postgraduat en Correcció i Qualitat Lingüística (UAB), i en Assessorament Lingüístic en els Mitjans Audiovisuals (UAB). Des de 2007 treballa com a professor de català al Centre de Normalització Lingüística de l’Hospitalet (CPNL) i des de 2011 col·labora com a lingüista a la televisió municipal Barcelona Televisió. Va treballar en l’edició catalana del diari La Vanguardia.
Col·labora en el projecte Infermera virtual des de gener de 2016.
Roser Castells Baró
Llicenciada en filologia catalana (UB), màster en escriptura per a la televisió i el cinema (UAB), i postgraduada en reportatge de televisió (UPF). Ha treballat com a lingüista especialitzada en llenguatges tècnics i científics al Centre de Terminologia Termcat, i com a assessora lingüística i traductora a la "Revista de la Reial Acadèmia de Medicina de Catalunya", entre altres entitats. Actualment, compagina l'activitat com a lingüista amb la de guionista. Ha col·laborat en la realització de diversos vídeos didàctics per al COIB.
M. Inmaculada Besora i Torradeflot
Diplomada universitària en infermeria (UB), i en educació infantil i primària (UAB). Infermera d’atenció primària de l’Institut Català de la Salut, al Centre d’Atenció Primària Passeig Sant Joan de Barcelona. Publicacions: Coautora amb M. T. Luis del llibre Los diagnósticos enfermeros. Revisón crítica y guía práctica (Ed. Elsevier-Masson), publicació de diversos articles en revistes d’infermeria, i participació en l’elaboració de diversos documents publicats per l’Institut Català de la Salut (ICS).
Miriam Cilveti Portillo
Formació de Postgrau en Atenció al Dol (URL) i Postgrau Multidisciplinari en Cures Pal·liatives (UB). Experiència en cures d’infermeria en oncologia, hematologia i cures pal·liatives; actualment, cures d’infermeria en atenció primària.
Tesina “Influencia del apego sobre el proceso de duelo” (2009). Assessorament individual en el procés de dol.