Els nens i les pèrdues

1.1 Nounat-lactant (del naixement als 18 mesos)

1.2 Preescolar (dels 19 mesos als 5 anys)

1.3 Escolar (de 6 a 12 anys)

Adolescent (de 13 a 18 anys)

Desenvolupament del concepte del dol i de la mort:

3.1 Adult jove (de 19 a 25 anys)

El gran repte d’aquesta etapa és l’emancipació, viure fora de la casa dels pares, establir noves relacions, viure amb la parella o amb un grup d’amics. És una etapa molt intensa i vivencial. S’experimenta la responsabilitat de crear un nou projecte, de cuidar-se, d’alimentar-se i de resoldre la intendència del dia a dia (comprar, rentar, etc.). Neix un nou compromís, la nova feina i uns nous companys. És l’entrada al món laboral, el qual, de vegades, no correspon al món que un s’havia imaginat, ja que cal invertir-hi hores que s’han de restar de les que es poden compartir amb els amics o la parella. Les pèrdues que s’experimenten van des d’una nova gestió del temps fins a assumir una responsabilitat plena, com la que té l’adult. L’adult jove ja no té la protecció del mestre ni uns pares que sempre estan a la seva disposició per ajudar-lo.

Desenvolupament del concepte del dol i de la mort.

A partir dels divuit anys ja es té plena consciència del que significa i, per tant, les manifestacions i l’elaboració del procés de dol són generalment les mateixes que experimenta l’adult.

3.2 Adult madur (de 26 a 65 anys)

L’adult madur va fent camí cap a la plenitud de la vida. Sovint coincideix amb el naixement del primer fill, que, juntament amb una gran il·lusió, pot implicar la pèrdua d’intimitat amb la parella. En aquesta etapa cal conviure amb diferents pèrdues, com ara la pèrdua dels pares, de la feina, de vegades de la pròpia salut, etc. Així mateix, cal afrontar la solitud que s’experimenta quan els fills se’n van de casa; hi ha parelles que passen un veritable procés de dol en aquests moments, atès que és una clara manifestació clara que els fills ja no els necessiten i es troben a faltar les rialles, el soroll, les converses i les discussions dels fets quotidians que dia rere dia tenien amb els fills. Neix una nova etapa de relació amb la parella. De vegades també cal afrontar divorcis o separacions.

Consells de salut: Adultesa

4.1 Adult gran (de 66 a 74 anys)

S’han d’acceptar nous rols i afrontar la pèrdua de la feina per la jubilació laboral. S’han d’acceptar els canvis per l’envelliment del cos, com ara la lentitud en les respostes físiques i intel·lectuals. De vegades la pèrdua de la salut pot implicar, a més a més, la pèrdua d’autonomia per a les activitats de la vida diària i la necessitat d’ajut d’una altra persona. S’ha d’afrontar la pèrdua de poder adquisitiu i també les pèrdues per la mort de la parella i dels amics.

4.2 Adult gran mitjà (de 75 a 84 anys) i adult gran avançat (de 85 anys en endavant)

A partir dels setanta-cinc anys la persona és altament sensible a les pèrdues i mereix una atenció especial. És l’etapa en què cal afrontar la majoria de pèrdues evolutives. Hi ha una pèrdua progressiva de l’energia (ja no es tenen ganes de sortir i de fer coses) i també de l’autonomia per fer les activitats de la vida diària. La majoria de vegades s’ha d’afrontar la mort de la parella i sovint la morts dels amics propers. Aquestes pèrdues comporten perdre la companyia, la sexualitat. Així mateix, s’han d’afrontar també malalties que invaliden. La vivència del sentit de la mort és molt propera. 

Consells de salut: Vellesa

Hi ha diversos factors que afavoreixen l’elaboració d’una pèrdua de manera sana i, per tant, la seva acceptació. Ara bé, cap d’aquests factors és tan important com el de poder comptar amb la presència d’una altra persona que faci l’acompanyament del procés de dol. 

Hi ha factors i conductes que mereixen una atenció especial perquè poden indicar una mala evolució del dol.

La pèrdua d’un objecte o una persona estimada es considera un factor vital molt estressant; per aquest motiu deixa les persones en procés de dol molt afectades i amb moltes possibilitats reals d’emmalaltir. Hi ha estudis que relacionen directament situacions d’estrès continuat amb una davallada de la immunitat de la persona, o sigui, del que es diu popularment les defenses del cos que ens protegeixen davant d’algunes malalties. Així doncs, es poden desencadenar malalties psicosomàtiques (malalties provocades per la ment i que cursen generalment amb presència de manifestacions orgàniques), cardiovasculars, ansietat amb depressió severa i intents de suïcidi. Quan les emocions i els sentiments no evolucionen de manera positiva en les diferents etapes el procés de dol pot esdevenir un dol complicat.

Els principals factors de risc són: 1. Les circumstàncies de la pèrdua; 2. La relació amb l'objecte o la persona; 3. Els recursos personals, familiars i socials disponibles; 4. Factors addicionals en nens i adolescents; 5. Possibles manifestacions del dol complicat; 6. Possibles manifestacions del dol complicat en nens i adolescents.

1. Les circumstàncies de la pèrdua: 

• Mort sobtada o traumàtica (accidents, fallada orgànica). 
• Mort per suïcidi. 
• Mort per homicidi. 
• Mort d’un nen o d’un adolescent. 
• Pèrdues múltiples alhora. 
• Morts precedides per altres pèrdues recents (sobretot en els nou mesos anteriors). 
• Incertesa de la pèrdua (quan no s’ha trobat el cadàver). 
• Morts que esdevenen com a resultat de catàstrofes naturals o per causes bèl·liques. 
• Pèrdua de la feina per assetjament psicològic (mobbing). 
• Pèrdua de l’habitatge per accident.

2. La relació amb l’objecte o la persona: 

• Pèrdua d’un fill, de la parella o de germans en edat jove. 
• Relació molt dependent, ambivalent o conflictiva. 
• Relació que presenta un excés de culpabilitat per qui pateix el dol. 
• Pèrdua indeclarable o inconfessable (casos d’amants i de relacions ocultes).

3. Els recursos personals, familiars i socials disponibles:

• Història prèvia de dols difícils o dols anteriors no resolts. 
• Pocs recursos personals per al control de l’estrès. 
• Viure sol, poc suport de la família i dels amics. 
• Problemes de salut de la persona que pateix el dol a causa d’alcohol o altres drogues. 
• Viure lluny de la família. 
• Poc reconeixement sociofamiliar (real o percebut) del significat de la pèrdua. 
• Dificultats econòmiques.

4. Factors addicionals en nens i adolescents:

• Pèrdua de la mare en menors d’11 anys i pèrdua del pare en l’etapa de l’adolescència. 
• Manca de la persona responsable de la seva cura. 
• Adopció de conductes de risc: conduir sense precaució i sense utilitzar mesures de protecció, abús d’alcohol i altres drogues.

5. Possibles manifestacions de dol complicat:

• Culpabilitat excessiva i asfixiant, deteriorament de les relacions familiars durant un període llarg de temps. 
• Pensaments intrusos negatius que entren en la ment sense control, com per exemple “no ho podré superar”, “tinc ganes de morir”, etc. 
• Punxades de dolor intens que persisteixen en el temps. 
• Intensa enyorança de l’absència amb una profunda tristesa sense cap canvi en els primers sis mesos. 
• Intent d’evitar tot allò que recorda la persona o l’objecte perdut. 
• Sentir-se malament emocionalment i sentir-se culpable per estar viu. 
• No manifestar els sentiments. Anestèsia emocional, és a dir, que la persona no reacciona ni expressa cap estat d’ànim, no pot expressar el plor ni pot parlar de la pèrdua. 
• Sentir-se excessivament frustrat, manifestant que no es troba cap sentit a la vida.

6. Possibles manifestacions de dol complicat en nens i adolescents:

• Plorar en excés durant períodes perllongats. 
• Rabietes freqüents i en períodes perllongats. 
• Apatia i insensibilitat. 
• Problemes de son durant períodes perllongats. 
• Canvis en el comportament: parlar com un nen més petit, voler cridar l’atenció excessivament, tornar a patir pèrdues d’orina quan ja se n’havia adquirit el control. 
• Queixes constants de dolor a tot el cos. 
• Imitació excessiva de la persona que ha mort; voler ocupar el seu lloc. 
• Canvis importants en el rendiment escolar. Fracàs escolar. 
• Expressió de sentiment d’abandonament. 
• Relació negativa amb un nova figura a la família (segones parelles). 
• Expressió reiterada del desig de retrobar-se amb la persona que ha mort. 
• Indiferència envers els altres. 
• Deteriorament de les relacions familiars, amb els amics o amb la parella. 
• Baixa autoestima.

S’ha comprovat que veure pel·lícules relacionades amb el que està passant és un recurs útil per ajudar a entendre i/o a afrontar la mort, el dol, les pèrdues, així com a connectar amb els propis sentiments. D’alguna manera, el cinema crea la distància necessària per poder parlar del dolor i de la mort d’un ésser estimat sense afectar en excés l’espectador.

A continuació es presenten diverses pel·lícules en què el dol apareix com un protagonista més de l’argument principal.

Aquestes pel·lícules parlen de la pèrdua d’un ésser estimat i de les conseqüències que això comporta per a la pròpia vida, de com es pot o no afrontar aquesta dura situació i de com evolucionar en el propi procés de dol.

Les pel·lícules es classifiquen segons el públic i etapa del cicle vital a les que es dirigeixen: Infància, Adolescència, Adultesa i Vellesa, Dol perinatal.

El cinema i alguns dibuixos animats poden servir per introduir el concepte de la mort i poder parlar-ne amb els infants; d'altra banda poden ajudar a entendre la situació que estan vivint, donar resposta a preguntes que els inquieten i/o superar dols d'una manera positiva.

Per parlar amb els nens de la mort o per ajudar-los en el procés de dol és molt important tenir en compte l'edat dels infants i la capacitat de comprensió. A partir dels 2 o 3 anys, l’infant comença a discernir alguns conceptes; a més, ja s’acumulen experiències audiovisuals vinculades directament o indirectament amb la mort, encara que cal tenir en compte que hi ha dificultats per separar realitat i ficció.

Però no totes les pel·lícules per a tots els públics són aptes per a qualsevol edat, ja que alguns infants no estan preparats per a segons quines escenes. A més, no són didàctiques les morts falses ni les venjances que envolten algunes morts, ja que poden confondre el nen, com és el cas de les pel·lícules que s'indiquen a continuació.

Blancaneu. La protagonista mor, però ressuscita amb el petó del príncep; Blancaneu, a més, sent alegria per la mort de la bruixa malvada.
El llibre de la selva. Baloo torna a la vida després de l'atac mortal del tigre Shere Khan.
La bella dorment del bosc. La protagonista dorm misteriosament durant anys a causa d'un encanteri.

Aquests tipus de "mort" poden desconcertar l'espectador.

Pel·lícules recomanades:

• Bambi 
  Narra la història d'un cervatell que viu la mort de la seva mare. S'aborda de forma natural la mort de la mare i la superació per part del protagonista.
  
  
• El rei lleó 
  Narra les aventures d'un petit lleó, hereu al tron, que contempla la mort del seu pare, i després de la qual adquireix un sentiment de culpabilitat —sentiment habitual en alguns nens de 2 a 6 anys. El cadell és acusat injustament de la mort del seu pare i s'autoexilia. Les escenes d'aquesta pel·lícula reflecteixen el dolor del cadell per la pèrdua i també els passos per trobar la integritat després de la mort del pare, així com la importància de la xarxa social en el procés de dol. Les escenes d'aquesta pel·lícula reflecteixen el dolor del cadell per la pèrdua i també els passos per trobar la integritat després de la mort del seu estimat pare, així com la importància de la xarxa social en el procés de dol.
  
  
• Buscant en Nemo 
  En aquesta pel·lícula la mort apareix des del primer moment: el protagonista, Nemo, i el seu pare són els únics supervivents d'un atac en què mor la mare. Tot i que la pel·lícula es desenvolupa entre l'humor i l'aventura, l'argument subjacent neix d'aquesta tragèdia i gira al voltant de la por a la mort i a la pèrdua dels éssers estimats.
  
  
• The Princess and the Frog (Tiana y el sapo, en castellà) 
  En aquesta pel·lícula, Ray, la simpàtica cuca de llum que acompanya Tiana en les seves desventures, mor aixafada per un brètol malvat. La trama indica emotivament que Ray, després de la seva mort, es reuneix per sempre amb la seva estimada, Evangeline, l'estrella polar, ja que al costat s'hi encén una estrella brillant nova. Aquesta pel·lícula pot ajudar a respondre preguntes sobre què passa després de la mort o cap a on van els éssers estimats.
  
  
• Del revés (Inside Out)
  La protagonista Riley és una noia que pateix tota mena d'emocions. La seva vida ha estat sempre marcada per l'Alegria, però el que no entén molt bé és per quin motiu ha d'existir la Tristesa.
  
  Reconeix la tristesa, aquesta valuosa emoció que s'encarrega del recolliment, de dedicar temps a pensar, a meditar i a ajudar a tancar etapes després de canvis, pèrdues i ruptures.
  
  
• La vida d'en Carbassó
  En Carbassó és un nen valent que després de perdre a la seva mare ha d'ingressar en una llar d'acollida. S'esforça per trobar el seu lloc en aquest nou mitjà hostil i, amb l'ajuda dels seus nous amics, En Carbassó aprèn a confiar, troba el veritable amor i una nova família.
  
  Mostra com la mort d'un ésser estimat influeix en la vida dels nens de forma dràstica. És una història plena de valors i esperança, tota una lliçó vital.

 A www.psicologoricardoguevara.es.tl hi ha vídeos animats per ajudar a superar el dol en infants.

• The Lady and the Reaper (La dama y la muerte, en castellà) 
  Aquest curt d'animació mostra la lluita entre la vida i la mort, que pot ser útil per treballar el final de la vida, la nostàlgia pels éssers estimats que han mort i la possibilitat de reunir-nos amb ells, escollir la pròpia mort i la idea de la solitud.
  
  
• Ponette 
  La pel·lícula relata el dol d'una nena de 4 anys per la mort de la seva mare en un accident de trànsit. Aborda els aspectes següents: pors i dubtes sobre la mort, la millor manera de donar males notícies, reaccions al procés de dol, conducta de cerca i la necessitat de tenir altres figures de protecció.
  
  
• L'home bicentenari 
  Aquesta pel·lícula parla sobre la transformació d'un robot d'ajuda domèstica sense sentiments, Andrew, preparat per durar en el temps; per tant, es veu exposat a diferents situacions i morts de persones que són importants per a ell. És útil per analitzar els sentiments i emocions que apareixen en el procés de dol i la idea d'immortalitat. És interessant observar com afecta a l’Andrew veure morir les persones que estima, com se sent vivint tants anys i quins motius el porten a voler ser humà.
  
  
• La meva noia 
  El film narra la història d'una nena que ha perdut la seva mare i el pare de la qual és l'amo de la funerària del poble on viuen. Ajuda a treballar les relacions personals en la infància, a afrontar la mort de la figura materna i d'altres persones, i destaca la importància de la comunicació en aquests casos.
  
  
• Up 
  Aquesta pel·lícula d'animació de Disney es basa en la relació entre dos personatges, Russell, un nen boy scout, i el senyor Friedericksen, un avi rondinaire que ha perdut la dona. Aquest film enfoca el dol des de quatre angles diferents: el dol del protagonista per la pèrdua de la seva doma, el dol per la pèrdua de la mare, el dol per la pèrdua de reconeixement i de prestigi, i el dol per la pèrdua de l'amor patern. Ajuda a treballar les reaccions d'aferrament, l'enyorança per un ésser estimat, els canvis, el fet de desprendre’s de coses, la comunicació, la creació de noves relacions i les emocions que apareixen després de la mort.
  
  
• The Descendants (Los descendientes, en castellà) 
  Es tracta d'una pel·lícula la temàtica central de la qual no és la mort, però s'acosta a una realitat que es pot donar per causes diverses: la pèrdua d'un dels progenitors —en aquest cas, la mare. Planteja diversos temes per reflexionar: les diferents reaccions que es donen en cada fill segons l'edat, la recerca del respecte cap a la persona que ha de morir, la relació pare-fills, l'evolució de les emocions i els reajustaments familiars que es produeixen davant del dol.
  
  
• La núvia cadàver 
  Pel·lícula fosca de Tim Burton sobre un noi compromès amb una noia anomenat Víctor que, abans del seu casament, per error, posa un anell de compromís a l'arrel d'un arbre, que resulta ser el dit d'una dona morta. A partir d'aquest moment la noia morta reclamarà els seus drets com a "promesa". Alguns dels temes que es poden treballar a la pel•lícula són els conceptes de vida i de mort, la relació d’aferrament, els vincles afectius, el sentit de la mort i de l'amor i les emocions que sorgeixen davant d’allò desconegut.
  
  
• Frankenweenie 
  Curtmetratge animat de Tim Burton en què un jove realitza un experiment científic per ressuscitar el seu estimat gos Sparky. Aquest experiment té unes conseqüències monstruoses i l'obliga a afrontar situacions noves. És útil per abordar els temes següents: reconèixer el dol per la pèrdua de mascotes, els sentiments de culpa, el sentit de la mort i de la vida, la necessitat de retrobament amb allò perdut i la resurrecció.
  
  
• Com entrenar al teu drac 2
  Astrid, Patán i la resta de la banda es repten mútuament en carreres de dracs, la inseparable parella viatja a través del cel reconeixent nous territoris i explorant nous mons.
  
  Explora el sentiment de la pèrdua des de diferents punts de vista. És interessant pel valor que se li dóna a l'herència i al llegat que deixa en els altres.
  
  
• El viatge de Chihiro
  Chihiro una nena de 10 anys, travessa un túnel que la porta, per art de màgia, a un món paral·lel on tot el fantàstic esdevé de la manera natural, com el que els seus pares siguin convertits en porcs. En intentar recuperar la seva identitat, la protagonista ha de deixar enrere als seus pares i començar un nou camí.
  
  De manera metafòrica, mostra com la nena ha d'enfrontar-se a la complicada etapa de l'adolescència, amb totes les pèrdues que aquesta comporta de valors, sentiments, records i experiències anteriors.
  
  
• BIG HERO 6
  Quan una sèrie de terribles esdeveniments amenacen amb devastar la ciutat, el jove Hiro, recorre al seu millor amic, el robot Baymax. Junts reclutaran una banda de superherois anomenada Big Hero 6, que intentarà frustrar els plans del malvat Yokai.
  
  Mostra el valor de l'amistat, del perdó i de la importància del llegat, dels valors que ens deixen els éssers estimats que ja han mort.
  
  
• Germà Ós
  Kenai és un jove indi nadiu americà que culpa un ós de la mort del seu germà. Després de perseguir l'animal acaba amb ell, però llavors, les forces màgiques de la Naturalesa li transformen en ós.
  
  Ensenya a processar la pèrdua d'un ésser estimat i ajuda a treballar el sentiment de culpa.

• Els límits del silenci
  Amb Andy Garcia, qui interpreta un psicòleg expert, que perd el seu fill per suïcidi. Amb el pas del temps s'enfrontarà als sentiments de culpa, que encara sent per la mort del seu fill, en treballar intentant rehabilitar un difícil jove de 17 anys.
  
  
• Feliç aniversari, amor meu 
  Aquesta pel·lícula, dirigida per David E. Kelly, narra la història d'un vidu que, dos anys després de la mort de la seva dona, la continua "veient". La història ofereix una visió diferent de com l'amor perdura més enllà de la mort i sobre com el protagonista aprèn a viure amb la pèrdua.
  
  
• L'habitació del fill 
  Narra la història d'una família, formada per un pare, una mare i dos fills, un dels quals mor mentre busseja. La pel·lícula fa un retrat de les emocions que experimenta cadascun dels membres de la família després de la mort i de com cada un s'adapta al dolor de la millor manera possible.
  
  
• La meva vida 
  En aquesta pel·lícula, Bruce Joel Rubin descriu com canvia la vida d'un home de negocis amb èxit, casat i a punt de ser pare, quan, després d'unes proves mèdiques, descobreix que pateix una malaltia greu i que li queda poc temps de vida. Aquesta pel·lícula afronta de forma magistral el dol per la pèrdua gradual de la salut i de les capacitats, el dol per la pèrdua d'un futur planejat i el dol per la pèrdua de l'ésser estimat.
  
  
• Mar endins
  Ramon porta gairebé trenta anys postrat en un llit a cura de la seva família. La seva única finestra al món és la de la seva habitació, que dóna al mar, on va patir l'accident que va interrompre la seva joventut. Des de llavors, el seu únic desig és morir. La seva vida està influenciada per dues dones: Júlia una advocada que dóna suport a la seva causa, i Rosa, una veïna que intenta convèncer-lo que viure val la pena.
  
  
• Mi vida sin mi 
  Aquest film, escrit i dirigit per Isabel Coixet, narra la història d'una mare de família jove que descobreix, durant una revisió rutinària, que li queden tres mesos de vida. Decideix no compartir la notícia i organitzar-ho tot per facilitar la vida dels éssers estimats quan ella ja no hi sigui. La història tracta de l'impacte que té en la vida de la protagonista el fet de prendre consciència de la seva pròpia mort.
  
  

• Okuribito (Departures) 
  Aquest llargmetratge japonès narra la història d'un violoncel·lista que, després de perdre la feina a l'orquestra on tocava, torna amb la seva dona a la seva ciutat natal i troba feina en una funerària. La feina consisteix a ocupar-se de la cerimònia de l'amortallament dels difunts, de donar-los l'últim comiat. La pel·lícula narra de manera magistral com són les cerimònies i rituals funeraris al Japó, que tenen una gran importància, tant en la cultura oriental com en l'occidental.
  
  
• P.D. T'estimo 
  Aquesta pel·lícula descriu la història d'una dona la parella de la qual mor a conseqüència d'un tumor cerebral. La mort es produeix a l'inici de la pel·lícula, de manera que la història se centra en les adaptacions que la protagonista ha de fer a la seva vida per aprendre a viure sense la presència del seu marit. Però apareixen unes cartes i enregistraments que la protagonista comença a rebre el dia del seu aniversari, en què el seu marit li demana que tiri endavant amb la seva vida. Això l'ajuda a estendre un pont, des del moment en què es va quedar estancada, quan el marit va morir, fins a l'actualitat, i així donar un sentit a la vida i teixir llaços amb la vida. D’aquesta manera, la protagonista integra el passat com a part de la seva història vital i resol el dol.
  
  
• Sempre al meu costat
  A Charlie St Cloudle l'afecta tant la mort de Sam, el seu germà menor, que accepta una feina al cementiri on el petit està enterrat. Charlie té un vincle especial amb el seu germà, cada nit es troba amb ell per parlar i jugar junts. Però, quan una noia entra en la vida de Charlie, ha d'enfrontar-se a una dura elecció.
  
  
• Tres colors: Blau 
  Aquest film forma part d'una trilogia de pel·lícules, dirigides per Krzysztof Kieslowski, dedicada als colors de la bandera francesa: blau, vermell i blanc. En un accident de cotxe, Julie perd el seu marit, Patrice, un prestigiós compositor, i la filla de tots dos, Anna. En recuperar-se de les lesions, Julie decideix començar una nova vida: independent, solitària i anònima, allunyada dels privilegis que tenia abans.
  
  
• Truman
  Julià i Tomàs, dos amics de la infància que han arribat a la maduresa, es reuneixen després de molts anys i passen junts uns dies inoblidables, sobretot perquè aquest serà el seu últim partit, el seu comiat.

• Fragments d'una dona (2020)
  És una pel·lícula basada en fets reals on la vida de Martha i Sean, una parella nord-americana, fa un gir després de la mort de la seva esperada filla després del part a casa seva.
  
  Després de la pèrdua comença un llarg recorregut de patiment i transformació de tots dos protagonistes. A més de bregar amb el seu dol per la pèrdua de la seva filla, s'han d'enfrontar a la demanda interposada per negligència a la llevadora que va assistir el part, i a la complexa relació que s'estableix entre la parella i la mare de Martha.
  
  Aquesta pel·lícula mostra les etapes del dol i com aquest procés d'adaptació emocional és viscut per cadascun dels protagonistes de manera diferent, depenent de característiques com ara: significat de la pèrdua, situació emocional, entorn social, experiència duels anteriors, etc.
  
  
• Tornar a viure (2014)
  Basada en la vivència real del director i guionista d'aquesta pel·lícula, la història que explica tracta amb realisme la vida d'una parella feliç que espera amb il·lusió el naixement del primer fill, setmanes abans de la data prevista de part, reben la tràgica notícia que el nadó que estan esperant és mort.
  
  Aquesta pel·lícula és una adaptació excel·lent per a aquelles persones que han viscut una mort perinatal per conèixer el significat de perdre un fill abans de néixer. Retrata la incertesa durant l'ecografia diagnòstica, l'emotiu moment de comiat del seu fill a l'hospital, el buit que es palpa quan arriben a casa després del part sense el fill, els comentaris desencertats d'alguns dels assistents al funeral, la desesperació a trobar explicació al que ha passat fent múltiples proves mèdiques, etc. I com, durant aquest procés, intentant bregar amb la pèrdua, la parella s'esfondra.
  
  
• L'amor i altres coses impossibles (2009)
  Emília, una jove advocada s'enamora del seu cap Jack, un home casat i amb un fill. Després de fracassar el matrimoni de Jack, Emília se'n queda embarassada i es casen ràpidament. Aquesta felicitat es veu truncada després de la pèrdua del seu fill al cap de tres dies de néixer per mort sobtada.
  
  L'honestedat d'aquesta pel·lícula és que fa un retrat fidel de la realitat de sentir de la persona en dol, representat per la seva tristesa, culpa, desesperança i dolor. Mostra la importància dels rituals, del comiat del seu bebè i culmina amb l'esperança a acceptar el que ha passat acollint la mateixa fragilitat.

Al llarg de la vida es poden viure moltes més pèrdues que les de la mort de persones estimades, com per exemple les renúncies als somnis irrealitzables, la pèrdua de la joventut, la pèrdua de la salut, la mort d’un animal de companyia, el trencament d’una relació (per la separació o el divorci de la parella), els avortaments (tant espontanis com induïts), la pèrdua del lloc de treball, la pèrdua de l’habitatge, etc. Parlar de dol és, evidentment, parlar de dolor i de patiment i el grau d’afectació en cada persona dependrà del significat que l’objecte perdut tingui per a aquesta persona.

Són totes les pèrdues que tenen a veure amb un mateix i amb el propi cos, com ara la pèrdua de les capacitats intel·lectuals i les capacitats físiques a conseqüència d’una malaltia, d’un accident, etc. 

Es tracta de les pèrdues d’objectes o de possessions que pertanyen a la persona. Solen tenir lloc quan es produeixen canvis de residència, canvis laborals, etc., que s’han de dur a terme per força major, com per exemple quan s’ha de canviar d’habitatge i, consegüentment, també d’escola o de feina o quan té lloc la jubilació. 

 Són les pèrdues que impliquen els canvis al llarg de les diferents etapes del cicle vital: els canvis en la infància, en l’adolescència, en la joventut, en l’adultesa i en la vellesa. 

Són les pèrdues relacionades amb l’altre, és a dir, amb les persones que ens acompanyen i que són significatives en la nostra vida. S’hi inclou la mort de persones properes, el fet de posar fi a una relació (a causa d’una separació, un divorci o un avortament), les privacions afectives i els canvis de relacions i vincles que comporten pèrdues d’amistats, de companys d’escola o de feina, etc., per canvis inevitables de lloc de residència.

La majoria de fonts documentals consideren que aquestes pèrdues són les més estressants. Assenyalen especialment que les que produeixen un impacte emocional més fort són la pèrdua per la mort d’un fill, tant sigui per mort sobtada, per accident o per suïcidi, i la pèrdua d’un fill no nascut per avortament espontani.

4.1 Mort d'un fill; 4.2 Mort d'un germà; 4.3 Mort d'un membre de la parella; 4.4 Ruptura de la convivència amb la parella; 4.5 Mort per suïcidi.

4.1. Mort d’un fill

4.1.1 L'accident;  4.1.2 La mort gestacional, perinatal i neonatal

4.1.1 Accident

4.1.2La mort gestacional, perinatal i neonatal

4.2. Mort d'un germà

4.3. Mort d'un membre de la parella

4.4. Ruptura de la convivència amb la parella

4.5 Mort per suïcidi  

Quan les persones viuen una pèrdua, sigui a causa de la mort d’una persona significativa o per qualsevol altra causa, es desencadena un procés d’elaboració de la pèrdua que s’anomena procés de dol, i que no és altra cosa que la manera en què el cos i la ment s’adapten a aquesta pèrdua. Si bé és una resposta emocional que desestabilitza de manera temporal la persona que ha patit una pèrdua, és important entendre que es tracta d’un procés evolutiu normal, un procés d’adaptació natural que permet retrobar l’equilibri que s’ha trencat per la pèrdua.

El procés de dol s’inicia amb la presa de consciència de la possible pèrdua. Aquest fet mobilitza les emocions, que, al seu torn, prepararen el cos per a l’acció, és a dir, per expressar els sentiments (de tristesa, ràbia, impotència, el plor, etc.). La manifestació dels sentiments és una acció necessària per tenir plena consciència de l’absència, d’allò que ja no hi és. I aquesta presa de consciència de l’absència, el contacte amb la temuda absència, és el que permet finalitzar el procés: acceptar la nova realitat.

Olga Herrero i Concepció Poch (2003), psicòlogues clíniques i psicoterapeutes, han descrit les següents característiques del procés de dol:

• És un procés:
  
  El dol és un procés que evoluciona a través del temps i de l’espai, tot i que quan una persona viu una pèrdua té la sensació que el món es paralitza i que sempre es quedarà així.
• És normal:
  
  El procés de dol és quelcom que tothom viu al llarg de la seva vida com una reacció a una pèrdua significativa, encara que la manera d’afrontar-la pot ser diferent.
• És dinàmic:
  
  La persona experimenta i canvia al llarg del temps amb oscil·lacions en el canvi d’humor i en la sensació de malestar o benestar. Això implica que la persona que viu un procés de dol entra en situacions que no són gens estables, sense que això vulgui dir que es fa un retrocés o que no s’avança en el procés de dol.
• Depèn del reconeixement social:
  
  Quan una persona viu una pèrdua, tant ella com el seu entorn són els que reben l’impacte. La persona inicia un procés individual que alhora també és col·lectiu atès que requereix el reconeixement social explícit de la pèrdua per tal de poder elaborar el procés de dol amb normalitat.
• És íntim:
  
  El component individual que es desencadena en la situació de pèrdua possibilita desenvolupar reaccions pròpies i alhora diferents de les d’una altra persona que ha viscut una situació semblant, de manera que el que s’ha après al llarg de la vida i les pròpies creences davant la mort o una altra pèrdua influeixen directament en l'elaboració del procés.
• És social:
  
  El procés de dol, al seu torn, és social per tal de poder compartir el que és íntim. Les pèrdues es manifesten socialment mitjançant rituals establerts en cada cultura. Sentir-se acompanyat en aquests actes és una manera de rebre dels altres el suport i l’estimació, la qual cosa també ajuda en l’elaboració del dol.
  
  La pressió que exerceix l’entorn pot dificultar l’elaboració del procés de dol, perquè massa sovint s’empeny la persona cap a una ràpida acceptació de la nova situació, amb la finalitat que al més aviat possible retorni a les activitats que s’ han deixat de fer amb motiu de la situació de pèrdua.
• És actiu:
  
  La persona té i ha de tenir un paper molt actiu en l’elaboració de la pèrdua perquè ha de prendre les decisions que li permeten atorgar el significat de pèrdua amb tot el que això implica: la renúncia per tal de reconduir el buit que ha deixat la pèrdua i poder seguir vivint.

L’objectiu principal en tot procés de dol és elaborar i resituar la pèrdua en un temps raonable, d’una manera adaptativa per prevenir o detectar, al més aviat possible, un procés de dol complicat o disfuncional. Això implica acceptar la pèrdua, patir la pena i el dolor emocional, adaptar-se al medi sense l’objecte del dol i reconduir l’energia cap a altres relacions o objectes significatius.

La durada d’un procés de dol és variable i depèn de cada persona i de la seva situació. Els experts en el tema coincideixen, però, a determinar que l’elaboració del dol té lloc en un període comprès entre un i dos anys quan la pèrdua és d’una persona significativa, i en un període menor quan l’objecte del dol és un altre tipus de pèrdua.Si bé és una resposta emocional que desestabilitza de manera temporal la persona que ha patit una pèrdua, és important entendre que es tracta d’un procés evolutiu normal, un procés d’adaptació natural que permet retrobar l’equilibri que s’ha trencat per la pèrdua.  

La majoria d’autors classifiquen el dol en tres tipus: 1. Dol normal, 2. Dol anticipat, 3. Dol complicat

Es caracteritza per presentar una sèrie de símptomes cognitius, conductuals, emocionals i orgànics que apareixen en el transcurs del procés. De vegades, en el cas de patir una pèrdua prevista des de fa temps, pot ser que no hi hagi manifestacions característiques del dol o, fins i tot, es pot experimentar un gran alleujament; aquesta reacció és normal perquè que el veritable dol s’ha fet abans de viure la pèrdua (dol anticipat). 

Es caracteritza perquè la persona mobilitza els mecanismes emocionals i intel·lectuals que permeten elaborar la pèrdua abans que es produeixi. Es refereix al procés que té lloc de manera anticipada a la pèrdua i inclou els símptomes del dol normal. Es tracta d’una conducta normal i, en el cas de persones amb malalties de llarga durada, alguns estudis indiquen que el dol anticipat millora l’adaptació dels familiars i l’acceptació de la pèrdua. 

La intensitat de les emocions i les alteracions físiques i psicològiques que provoquen una situació de dol depenen de diversos factors:

• El tipus de pèrdua: relacional, intrapersonal, material, evolutiva o relacional. 
• Els factors de la història personal: el coneixement i l’aprenentatge previ del sentit de la vida i de la mort, és a dir, com s’ha viscut en la família, en l’escola o en la societat en general, si es creu o no que la mort forma part del fet de viure, etc. 
• La situació personal i familiar: la composició familiar (si hi ha nens petits o no), si hi ha dificultats econòmiques, si no hi ha acompanyament de la família, si es viu sol, etc. També s’hi inclouen els recursos de què la persona disposa, tant els interns, com ara la gestió de les emocions, com els externs, com la situació laboral, el nivell socioeconòmic, la família i els amics. 
• La societat i la cultura: les persones immigrades, per exemple, quan es troben amb una cultura de la societat d’acollida diferent a la del seu país d’origen poden tenir dificultats per elaborar el dol. 
• La religió, que s’entén com l’existència d’un sistema de creences estructurades que tracten aspectes espirituals sovint amb un codi de comportament ètic i una filosofia determinada. La religió pot esdevenir una eina d’ajuda per a les persones creients perquè pensen que han d’acceptar el sacrifici de viure sense l’objecte de la pèrdua. 
• L’espiritualitat, que, en un sentit ampli, és la capacitat íntima dels éssers humans de buscar el sentit de l’existència, com per exemple buscar les preguntes sobre el perquè de l’existència, del patiment, de la capacitat d’estimació i de perdonar, així com la capacitat de veure més enllà de les circumstàncies presents que permeten a la persona orientar la seva vida i sobreposar-se a les dificultats. L’espiritualitat pertany a un aspecte universal de l’ésser humà que es desenvolupa i evoluciona en el més íntim del viure de cadascú i que afecta, al seu torn, la relació amb els altres.

   
Si el procés de dol és per la pèrdua d’una persona estimada, també hi influeixen els factors següents:

• Els dols previs. 
• L’edat de la persona que ha mort. 
• La relació afectiva i familiar amb la persona que ha mort. 
• La relació de dependència envers la persona que ha mort. 
• El context i la situació en què s’ha produït la mort. 
• Les causes de la mort.

Quan a una persona se li comunica que té una malaltia amb un pronòstic greu, reacciona negant el diagnòstic com a resposta. La persona vol creure que és un error i busca una altra oportunitat. Aquesta fase de negació li permet una treva, li dóna temps per pensar; és un intent d’autoprotecció contra el dolor i el patiment. La negació es un amortidor de l’efecte del xoc. L’atordiment del primer moment fa que no es visqui com una situació del tot real. 

Quan es confirma el diagnòstic, la persona reacciona amb rebel·lió enfront la situació, es comença a preguntar el perquè. Apareix el sentiment d’enveja de les persones sanes; la persona desitjaria tenir la salut dels altres. Tot el que viu li produeix dolor, la seva situació l’omple d’odi i de rancor. L’autoestima baixa pel fet de “no haver estat escollida” per seguir vivint. 

En aquesta etapa apareix la temptació de “negociar amb el temps”, s’intenta fer un tracte amb qui la persona creu que controla la situació (amb un mateix, amb Déu, amb el destí, etc.): “em portaré bé”, “seré bo”, “aniré en peregrinació a…”, etc. La negociació és una conducta regressiva (en el sentit de tornar enrere) i pot derivar una altra vegada a l’etapa de negació. 

La persona pren consciència absoluta que tots els passos anteriors han fracassat. És un procés de preparació davant la possibilitat de morir aviat. Hi ha molt de dolor i patiment per l’evidència del que està passant. 

Requereix haver tingut el temps necessari per superar les fases anteriors. La persona ha elaborat la seva mort, en el sentit que entén que es morirà, que ha arribat l’hora i que no ho pot canviar. La persona que accepta, inicia el temps de comiat, del perdó dels altres, de la resolució de possibles conflictes anteriors. Aquesta situació és el camí cap a la pau interna. 

2.1 La Societat Espanyola de Cures Pal·liatives (SECPAL) defineix quatre etapes seqüencials que el cuidador o la família elabora en el procés de dol:

• L’experimentació de la pena i del dolor. 
• El sentiment de por, de ràbia, de culpa i de ressentiment. 
• L’expressió d’apatia, tristesa i desinterès. 
• La reaparició de l’esperança i la reconducció de la vida. 

Dol anticipat

És el temps caracteritzat pel xoc inicial davant el coneixement d’un pronòstic i de la negació d’una mort propera. Els sentiments són de molta intensitat emocional i esdevé un gran impacte per a tota la família. Se situa en els primers dies.

Dol agut

Són moments intensos i excepcionals de veritable catàstrofe psicològica, caracteritzats pel bloqueig emocional (alteració fisiològica o patològica, funcional o orgànica, que dificulta o impedeix el funcionament normal d’una estructura de l’organisme. El blocatge mental és la interrupció del curs del pensament o de la memòria de manera brusca, sovint relacionada amb factors emocionals. El blocatge emocional és aquell que origina trastorns en les funcions psicològiques i el blocatge intel·lectual és aquell que es manifesta per un dèficit de rendiment cognitiu) (no hi ha capacitat per manifestar cap sentiment; no es manifesta el plor, ni la tristesa, ni la ràbia, etc.), per la paràlisi psicològica (no hi ha capacitat per pensar, per prendre decisions, i s’experimenta molta confusió) i per una sensació d’atordiment i d’incredulitat davant el que s’està vivint. Se situa en les primeres setmanes després de la mort.

Dol primerenc

Des de les primeres setmanes fins a uns tres mesos després de la mort. És el temps de negació, de buscar la persona que ha mort. Els sentiments són de ràbia, dolor i el plor. Hi ha un patiment profund. La persona encara no s’adona de la veritable realitat de la pèrdua.

Dol intermedi

Des dels primers mesos fins a un any després de la mort. Es un període de vivències contradictòries. Quan es reinicia la vida quotidiana es comença a percebre progressivament la realitat de la pèrdua, quan es troben a faltar, i molt, els rols que desenvolupava la persona que ha mort. Apareixen dols cíclics (aniversaris, festes). És un temps de solitud i aïllament, de pensaments obsessius. De vegades vol dir experimentar el fet de viure sol. És un període decisiu perquè significa la renúncia definitiva a qualsevol esperança de recuperar la persona perduda. Els períodes de normalitat són cada vegada més freqüents, i es gaudeix cada vegada més de situacions que abans eren agradables sense experimentar sentiments de culpa. El record és cada vegada menys dolorós.

Dol tardà

És el temps que passa des del primer any fins als quatre anys després de la mort. La persona ja ha establert una nova manera de viure basada en nous patrons de pensament, sentiment i conducta que pot ser igual d’agradable que abans de la pèrdua. El sentiment de solitud pot ser-hi sempre, però ja no és l’únic. Es comença a viure en el futur, no en el passat.

Dol latent

Després de passar per un procés de dol de manera sana, mai no torna a ser com abans. El dol és un fet transcendental que marca les relacions amb els altres. Amb el temps el dolor és més suau, però la tristesa es pot reactivar davant de qualsevol estímul que recordi la pèrdua. 

2.3 John Bowlby (1968), psicoanalista, aporta la seva visió des de la teoria del despreniment, que descriu com tot allò que ens fa dependents de l’altre. Les persones mantenen vincles relacionals (lligam, unió, relació que hi ha entre persones) imprescindibles per sobreviure, no només perquè aquestes persones ajuden a cobrir les necessitats bàsiques com ara l’alimentació, el sexe, la companyia, etc., sinó des d’un vessant de necessitat social. Aquest vincle crea emocions intenses i la seva pèrdua real o percebuda desencadena ansietat i desesperança.

Bowlby agrupa el procés en tres etapes primordials:

1. Protesta: es manifesta amb sentiments de negació i còlera o fúria.
2. Desesperança: es manifesta amb tristesa i depressió. 
3. Despreniment: finalment, arriba l’acceptació.

2.4 Shulz i Brown (1978), psicoterapeutes, descriuen les fases de manera més genèrica i en tres apartats seqüencials: inicial o d'evitació, de dolor agut i de resolució del dol. 

1. Fase inicial o d’evitació:
   
   És una reacció normal i terapèutica que sorgeix com a defensa de la pèrdua fins que la persona es capaç d’assimilar-ne gradualment el cop. Es donen manifestacions de xoc i d’incredulitat; la negació pot durar des d’hores fins a setmanes o mesos. Hi predomina un sentiment profund de tristesa i plor intens.
    
2. Fase del dol agut:
   
   Es manifesta amb dolor per la separació i desinterès pel que passa al món. Hi ha sentiments profunds de ràbia i de desorganització generalitzada.
    
3. Resolució del dol:
   
   És la fase final d’adaptació a la pèrdua, en què es fa l’adaptació a les activitats de la vida diària de manera gradual. Es reorganitza el propi món caòtic sense la pèrdua.

2.5 J. Bucay (2003), metge psicoterapeuta, descriu les etapes del procés de dol com a fases que agrupen les manifestacions necessàries per poder seguir endavant i poder superar la pèrdua. Considera que elaborar el dol no és oblidar, sinó recordar amb tendresa i sentir que el temps que s’ha compartit ha estat un gran regal, és entendre que l’amor no s’acaba amb la mort. Les cinc etapes o fases són: incredulitat, fúria, desolació, acceptació i postcicatrització.

1. Incredulitat.
   
   És una etapa caracteritzada pel xoc inicial i la no acceptació de la pèrdua. La negació és un intent d’autoprotecció contra el dolor i el patiment. Es viu en un món de ficció, com si la pèrdua encara no s’hagués produït i en què el que ha passat no s’accepta que ha passat. És un procés de confusió que permet distanciar-se de la situació. Cal que passi un temps per elaborar el procés de dol. Hi ha aplanament emocional (no s’expressen sentiments)  i es viu amb la fantasia de despertar i que tot sigui un somni. Passada aquesta fase, es connecta amb el dolor que envaeix la consciència real, la de la veritat, i la situació esdevé desbordant.
    
2. Fúria.
   
   Es prepara el cos per ser capaç de suportar la tristesa. S’experimenta un profund sentiment de ràbia, un fort sentiment de solitud, sense força per sobreviure. Es visualitza el futur com un futur sense sentit, no es tenen ganes de viure’l i es té la forta convicció que no es podrà superar la pèrdua. S’experimenten vivències emocionals contradictòries, es fan presents molts records i alhora es pensa que la pèrdua no és real. S’inicia un període de recolliment i de solitud que ajuda a entendre la renúncia definitiva. A poc a poc es perd qualsevol esperança de recuperar la persona estimada i es comença, per tant, a estructurar la realitat. No obstant això, s’alternen dos estats d’ànim oposat: es creu que la pèrdua és real però es manté l’anhel desesperat d’incredulitat acompanyat d’un bri d’esperança que tot pot tornar a ser com abans. Durant aquesta etapa sovint cal reestructurar els rols familiars, la qual cosa afegeix més preocupació a la situació. Així mateix, es tenen sentiments de culpa cap a les persones que no han fet res per salvar la persona que ha mort i sentiments de ràbia per l‘abandonament.
     
3. Desolació.
   
   Impera un sentiment profund de tristesa per l’evidència que la situació de la pèrdua és irreversible i impotència per la certesa que s’ha perdut definitivament la persona estimada. També hi ha manca d’energia per fer les activitats de la vida diària. Afloren sentiments obsessius encaminats a situar la persona que ha mort en un lloc màgic (qualsevol lloc que no es pot veure però que hi és present). La desolació fa sorgir la identificació amb alguns aspectes de l’altre i té lloc una revalorització una mica exagerada de les virtuts reals, que es transforma amb idealització.
    
4. Acceptació.
   
   A poc a poc es recuperen els sentiments positius i les ganes de viure. És el moment dels pactes amb un mateix i del compromís amb els altres per tornar a la normalitat i reprendre les activitats socials És el moment de transformar l’energia lligada al dolor en una acció, fer alguna cosa útil per a un mateix i per als altres. S’interioritza el que la persona ha significat i es pren consciència de les coses bones que ha deixat.
     
5. Postcicatrització.
   
   És el temps del després. Quan s’elabora una pèrdua no s’oblida, es recorda el passat, però, amb el temps, el record ja no és dolorós i es pot parlar de la pèrdua sense patiment.

L’ansietat que sorgeix en l’elaboració d’un procés de dol pot interferir en l’acte de respirar. Quan es té ansietat pot aparèixer una acceleració de la freqüència respiratòria (les respiracions normals són 18 respiracions per minut) i una sensació d’ofec, la qual cosa provoca que la persona respiri encara més ràpidament i es pugui produir una hiperventilació.

Per tot això és aconsellable que:

• Utilitzeu tècniques de relaxació per tal de recuperar la freqüència respiratòria habitual. 
• Utilitzeu la tècnica de respiració diafragmàtica. Aquesta tècnica consisteix a prendre consciència que es pot respirar des del diafragma i obrir més els pulmons. Cal inspirar l’aire pel nas i expirar-lo per la boca pausadament i escoltant al mateix temps com entra i surt l’aire dels pulmons. En el cas que no es pugui fer sol, cal que busqueu la persona adequada per tal que us ajudi a fer-ho. 
• Apliqueu la tècnica de relaxació muscular progressiva per tal de relaxar els músculs. Els exercicis es fan estirant i relaxant els músculs a poc a poc i és una tècnica efectiva per tenir consciència del cos i per relaxar-se de forma general. 
  Teràpies complementàries: Tipus

• Cerqueu, sempre que pugueu, espais oberts. El millor és sortir a l’aire lliure i a espais verds. 
• Feu exercici físic regularment.

 
Es recomana que tingueu en compte tots els consells generals per tal d’adoptar les mesures saludables en relació amb l'activitat de la vida diària de: 

Respirar

El procés de dol es pot acompanyar de trastorns en l’alimentació, tant pel fet de menjar massa com pel fet de menjar menys del que el cos necessita. Tot i això, en la majoria de casos la manifestació més habitual és la pèrdua de gana; es tendeix a menjar poc i malament. La tristesa treu les ganes de menjar i de dedicar temps a cuinar i preparar els aliments, però encara que no hi hagi sensació de gana el cos necessita igualment els aliments. Així mateix, és important beure líquids, tot i que això no sol ser tan preocupant perquè l’ansietat, atès que provoca sequedat de boca, fa que la persona tingui la necessitat de beure.

Per tot això és aconsellable que: 

• Us centreu en l’acte de menjar i respecteu els quatre àpats diaris, tot i que us pugui suposar molt d’esforç. 
• Dediqueu temps a cada àpat. 
• Mengeu acompanyats, preparareu la taula i seieu. És important compartir aquesta estona perquè fa que es mengi més quantitat i millor. 
• Delegueu, si podeu, els primers dies la compra i la preparació dels aliments als familiars o als amics. El fet de rebre un menjar preparat amb delicadesa per una altra persona ajuda a menjar millor. 
• Consumiu aliments variats i begudes naturals. 
• Mantingueu una bona hidratació. 
• Consumiu aliments rics en vitamina C, atès que pot ajudar a millorar l’estat del sistema immunitari i l’estabilitat emocional. La vitamina C participa en l’activitat del sistema de defenses i activa la producció d’hormones, de neuropèptids i de neurotransmissors del bon humor i la motivació. Cal tenir en compte, però, que la vitamina C s’oxida amb facilitat quan és en contacte amb l’oxigen, la calor, la llum i la cocció (a partir dels 25 minuts de cocció a 100º C, els aliments perden fins al 50 % de vitamina C). Les principals fonts de vitamina C són les fruites com el kiwi, la llimona, la taronja, la pinya i el mango, i les verdures com el bròquil, el julivert fresc, el pebrot cru, la col de Brussel·les i els créixens.
• No ingeriu alcohol, així evitareu la deshidratació i el mal de cap. A més a més, l’alcohol en excés pot retardar l’expressió natural de les emocions.
• Recordeu seguir les recomanacions generals per a una alimentació saludable.

 

Es recomana que tingueu en compte tots els consells generals per tal d’adoptar les mesures saludables en relació amb l'activitat de la vida diària de: 

Menjar i beure

El cos humà està dissenyat per al moviment. El sedentarisme (manca d’activitat física) incrementa el risc de tenir malalties. L’activitat física és imprescindible per posar en marxa tots els òrgans del cos i és bona per pal·liar la majoria de malalties. Està indicada especialment per lluitar contra l’estrès i per aprendre a controlar-lo.

Quan es fa exercici físic s’allibera la tensió muscular i s’incrementa el rec sanguini del cervell i la temperatura del cos, la qual cosa fa que augmenti la producció de neurotransmissors antiestrès, els quals ajuden a millorar l’estat d’ànim. Els neurotransmissors estimulen la glàndula pituïtària, que és l’encarregada de produir endorfines, substàncies d’efecte euforitzant que ajuden a veure les coses de manera positiva.

Fer exercici físic incrementa l’autoestima i l’autoconfiança perquè millora la imatge corporal i les capacitats físiques. Així mateix, vol dir que la persona dedica temps a cuidar el cos i la ment. Si l’exercici físic a més es fa en grup, esdevé una gran oportunitat de socialització.

Per tot això és aconsellable que:

• Sortiu de casa, sol o acompanyat, per caminar, passejar, anar al cinema, etc. 
• No us quedeu al llit, encara que us sentiu feble: obligueu-vos a sortir. 
• Sempre que pugueu, és convenient que aneu a comprar les coses que fan falta a casa per tal de seguir mantenint la vida i els costums d’abans de la pèrdua. 
• Si teniu animals de companyia, concretament un gos, aprofiteu de sortir de casa per portar-lo a passejar. 
• Feu exercici físic moderat. És recomanable fer-ne tres vegades per setmana i 45 minuts per sessió. Així mateix, és preferible fer-ne amb companyia o bé en grup en sessions dirigides.
  
  Consells de salut: Activitat física 

Es recomana que tingueu en compte tots els consells generals per tal d’adoptar les mesures saludables en relació amb l'activitat de la vida diària de: 

Moure’s i matenir una postura corporal correcta

Durant les primeres setmanes de l’elaboració del dol hi ha una gran dificultat per poder dormir i reconciliar el son; és normal despertar-se sovint. També és normal somiar amb la persona que ha mort, sentir la seva veu i tenir al·lucinacions. Veure o sentir presències és un fet que es produeix a causa de descàrregues del cervell davant de determinats estímuls. Cal evitar la creença que la persona que és morta està intervenint en la nostra vida.

Per tot això és aconsellable que:

• Procureu que hi hagi un ambient que afavoreixi el descans. Hi ha persones que prefereixen que hi hagi una mica de llum; d’altres, en canvi, prefereixen mantenir-ho tot fosc. 
• Utilitzeu roba còmoda i mantingueu la temperatura ambient a 24 o 25º C a l’estiu i 20 o 21º C a l’hivern. 
• Instaureu pautes d’higiene del son. Abans d’anar a dormir podeu prendre infusions relaxants, llet calenta, dutxar-vos, etc. 
• Afavoriu les rutines per a la preparació del son. Heu de fer les coses que sempre heu fet per anar a dormir i que us han ajudat a dormir. Aneu al llit a llit a l’hora habitual encara que us costi dormir. 
• Feu activitats relaxants abans d’anar a dormir, com per exemple llegir, escoltar música, fer tècniques de relaxació, etc. 
• Consulteu l’equip de salut si persisteix l’insomni tot i que hàgiu utilitzat mesures no farmacològiques. 
• Sempre que pugueu, sobretot les persones grans, eviteu beure líquid a partir de les cinc de la tarda perquè no us hàgiu d’aixecar durant la nit per anar al lavabo.

Es recomana que tingueu en compte tots els consells generals per tal d’adoptar les mesures saludables en relació amb l'activitat de la vida diària de: 

Reposar i dormir

En les situacions de dol és habitual menjar menys i de manera no adequada. En una gran majoria de casos, a causa de la manca de gana i de la dificultat que representa posar-se a cuinar en aquests moments, es tendeix a picar petites porcions d’embotits, de pa o de galetes. Menjar poc o alimentar-se malament tant pot provocar restrenyiment com diarrea.

D’altra banda, l’ansietat també pot provocar sudoració excessiva.

Per tot això és aconsellable que:

• Mengeu seguint una dieta equilibrada. 
• Beveu líquid en quantitat suficient, d’un a dos litres d’aigua diaris. 
• Ingeriu fibra i establiu unes rutines, com pot ser anar al lavabo cada dia a la mateixa hora.  
• En cas de tenir diarrea, seguiu una dieta astringent. 
• Si sueu molt, beveu aigua o infusions per compensar la pèrdua de líquid.
• Recordeu seguir les recomanacions generals per a una alimentació saludable.

Es recomana que tingueu en compte tots els consells generals per tal d’adoptar mesures saludables en relació amb l'activitat de la vida diària de: 

Eliminar

Per tot això és aconsellable que: 

• Busqueu espais que proporcionin un ambient tranquil i relaxat que ajudi a concentrar-se per recuperar el control. 
• Eviteu els hàbits tòxics i respecteu totes las mesures de protecció indicades en l’entorn familiar, laboral i social. 
• Utilitzeu mecanismes d’afrontament efectiu davant una situació de crisi. Expresseu les emocions i deixeu acompanyar-vos. Accepteu les ajudes externes que garanteixin la satisfacció de les necessitats de la vida diària. 
• Feu revisions periòdiques de salut, sobretot en el cas de tenir alguna malaltia crònica, per tal d’assegurar l’ús adequat dels medicaments que heu de prendre. 
• Preserveu l’autoestima i la capacitat de prendre decisions. En el període de dol és aconsellable no prendre decisions importants ni fer canvis importants; és preferible esperar de tres a sis mesos un cop s’ha produït la pèrdua. 
• Sigueu capaços d’identificar els pensaments automàtics que disparen sentiments negatius associats a la pèrdua i transformar-los en positius. Per exemple, un pensament com “no podré aconseguir-ho “ es pot transformar en “segur que ho puc aconseguir”, o un pensament com “ja no serveixo per a res” pot esdevenir “puc fer-ho i en seré capaç”. 
• Consulteu l’equip de salut davant de qualsevol situació de dubte o de patiment desbordant.

Es recomana que tingueu en compte tots els consells generals per tal d’adoptar mesures saludables en relació amb l'activitat de la vida diària de: 

Evitar perills i prevenir riscs

Comunicar-se amb els altres forma part de l’ésser humà i implica aprenentatge. Normalitzar allò que se sent i es pensa dóna l’oportunitat a l’altre de poder ajudar. A algunes persones el fet d’explicar la història de la pèrdua i parlar de les seves emocions els ajuda; d’altres, en canvi, no en volen parlar. Ningú no s’ha de sentir pressionat a parlar, ara bé cal saber que és important expressar els sentiments que provoca una pèrdua. Quan no es vol parlar es poden utilitzar altres recursos per comunicar-se, com ara escriure, dibuixar, pintar, comunicar-se no verbalment (plorar, expressar tristesa, etc.). Expressar els fets i les vivències alleuja i desdramatitza la situació.

Per tot això és aconsellable que:

• Escolteu el vostre cos per prendre consciència de les sensacions físiques que experimenteu en cada moment per tal de poder atendre millor les necessitats que teniu.  
• Estigueu atent a allò que està passant sense jutjar-ho com a bo o dolent: us ajudarà a viure el present, l’aquí i l’ara. 
• Apreneu a acceptar que esteu tristos sense jutjar-vos de manera continuada. El judici sever amb un mateix és una font de tensió, de sobreesforç i de lluita interna. 
• Expresseu els sentiments, les preocupacions, les pors i els desitjos.  
• Parleu del passat: expresseu els records. Parleu del present: preneu decisions. Parleu del futur: acordeu, pacteu, comprometeu-vos a portar a terme les decisions preses. 
• Compartiu experiències pròpies amb les persones que han patit una situació semblant.
• Doneu-vos temps, és bo esperar. Algunes decisions s’han de deixar reposar.
• Llegiu, telefoneu als amics, escriviu, dibuixeu, confeccioneu un àlbum de fotos, busqueu informació per Internet, compartiu cintes de vídeo en què es mostrin records familiars. 
• Digueu adéu i acomiadeu-vos de la persona que ha mort. Penseu com fer-ho, decidiu com fer-ho. Decidiu com voleu que sigui el ritual d’acomiadament (íntim, participatiu, etc.). Preneu les decisions que creieu que rendeixen l’homenatge just a la persona que ha mort i no delegueu aquesta activitat. 
• Mantingueu el contacte amb les persones i amb el grup de relació natural. 
• Assegureu-vos de mantenir vincles relacionals de confiança i afecte. 
• Participeu en grups d’ajuda mútua o en grups de dol, grups que serveixen per compartir experiències en relació amb la pèrdua i la seva elaboració. 
• Feu sortides per mantenir el contacte amb l’exterior, com per exemple anar de viatge o anar a veure els familiars o els amics que viuen en una altra ciutat. 
• Demaneu ajut per resoldre els temes burocràtics. 
• En el cas de nens i d’adolescents, feu que s’impliquin en tot allò que puguin fer. Amagar la mort als nens és un reflex de la por dels adults. No cal dir tota la veritat de cop, però no se’ls ha d’enganyar i se’ls ha d’anar preparant per al canvi.
• En el cas dels adolescents, eviteu que ocupin el lloc de la persona que ha mort per agradar a la persona adulta. 
• Consulteu bibliografia sobre el tema del dol i la documentació d’autoajuda especialitzada que hi ha a la xarxa.

Es recomana que tingueu en compte tots els consells generals per tal d’adoptar mesures saludables en relació amb l'activitat de la vida diària de: 

Comunicar-se i interaccionar socialment

El fet de retornar al ritme quotidià en les activitats habituals després d’un temps ajuda a acabar de resoldre el procés de dol.

Per això és aconsellable que: 

• Torneu a l’activitat laboral quan us sentiu amb capacitat d’afrontar la situació davant dels companys de feina. 
• Tingueu present que, encara que retorneu a l’activitat laboral, el procés de dol continua i cal seguir treballant amb l’objectiu de reubicar la pèrdua.  
• En casos d’assetjament psicològic (mobbing), quan es fa molt difícil tornar a la feina, assessoreu-vos correctament amb persones expertes en el tema abans de decidir qualsevol canvi, sobretot per tal de preservar els drets laborals. 
• Sortiu amb amics al cinema o a concerts de música, viatgeu i aneu de vacances per recuperar tot allò que abans us era agradable de fer. 
• Valoreu la necessitat de col·laborar amb associacions de voluntariat que es dediquen a ajudar els altres, com ara grups de dol, grups de parelles separades, etc. 
• En el cas de nens i d’adolescents, feu que recuperin la normalitat escolar com més aviat millor perquè, d’una banda, els mestres i els companys poden ser un ajut important en l’elaboració del procés i, d’altra banda, cal que puguin seguir el curs escolar per obtenir els resultats esperats i evitar el fracàs escolar. 
• En el cas de nens i d’adolescents, feu un seguiment com a pares o tutors de com s’està desenvolupant el vostre fill en l’entorn escolar. Feu reunions periòdiques amb els seus mestres per detectar com més aviat millor si necessita alguna ajuda per part de professionals de la salut experts en el tema. 
• En el cas de nens i d’adolescents, procureu que segueixin amb normalitat les activitats de lleure, que tornin a l’esplai o al casal d’estiu, que facin sortides, esport, etc.

Es recomana que tingueu en compte tots els consells generals per tal d’adoptar mesures saludables en relació amb l'activitat de la vida diària de: 

Treballar i divertir-se

No utilitzeu expressions tòpiques: utilitzar determinades expressions com per exemple "ja sé com et sents", “ja veuràs que el temps ho cura tot” o “el que et convé és anar de vacances i distreure’t” provoca allunyament emocional de la persona. Tot i que és veritat que el pas del temps guareix, fer-ne menció en aquests moments no ajuda. No s’han de dir tampoc coses com ara “si necessites ajuda, ja ho saps”, cal oferir-se per a coses concretes. Quan s’utilitzen aquest tipus de frases no s’aconsegueix acompanyar la persona en el seu procés de dol, sinó tot el contrari, se li transmeten sentiments freds i llunyans que encara provoquen més solitud. Sovint utilitzar tòpics és fruit de l’estat nerviós i de l’estrès que provoca una situació de dol, de no saber què dir, però és preferible evitar aquestes frases fetes i no donar consells sense haver escoltat abans allò que es necessita. S’hi pot ser present respectant l’altra persona i, senzillament, acompanyant-la en el seu procés de dol. És recomanable no canviar de tema de conversa quan la persona que pateix la pèrdua te ganes de parlar-ne.

De vegades, també es té la convicció que és millor amagar-ho als nens perquè “allò que no se sap, no pot fer mal”. No és cert i, a més, es perd l’oportunitat de poder-ne parlar de forma natural i d’ajudar que maduri el concepte de la mort. Quan es dóna informació clara i adequada, el nen mateix marcarà el ritme a mesura que la necessiti.

S’ha de valorar si cal conèixer els detalls de la mort o veure el cadàver: pot ser important conèixer els detalls de la mort i veure el cadàver, atès que saber els detalls de la desaparició de la persona estimada ajuda a acceptar la realitat de l’absència i, en canvi, la falta d’informació pot generar confusió i fantasies irreals.

Demostrar ràbia, dolor, plor o desesperança no significa que hi hagi risc de patir una depressió: expressar aquests sentiments és necessari perquè permet elaborar el dol de manera natural.

El dolor i les pèrdues formen part del procés de viure: no s’han de reprimir les seves manifestacions. Tampoc s’han prendre fàrmacs amb l’objectiu d’amagar els sentiments per mostrar-se més serè i donar la sensació de control, ja que els fàrmacs sovint emmascaren el procés de dol i en dificulten l’evolució normal. El procés de dol és el pas necessari per poder continuar vivint o per morir en pau.

No oblidar la persona que ha mort no significa estar sempre patint: el record i els vincles emocionals mai no desapareixen. El dolor punyent ha de desaparèixer per donar pas a la serenitat.

Cal fer front a la pèrdua dins l’entorn natural de convivència: es recomana no allunyar-se del fet ni del lloc per no desviar-se del camí natural que té tot procés de dol.

S’ha de valorar quan cal tornar a les tasques quotidianes per superar el dolor: convé donar-se un temps per pensar i viure el dolor del dur procés emocional que representa la pèrdua.

Cal expressar l’estimació per la persona absent lliurement, no és necessari fer-ho amb moderació: tot i que de vegades se sobrevalora la fermesa de caràcter i l’enteresa de les persones en un procés de dol, això no ha de bloquejar i s’ha de permetre expressar lliurament les emocions doloroses.

Cal explicar als nens i als adolescents la realitat perquè puguin afrontar l’estrès que provoca la situació de dol: tant els nens com els adolescents són capaços d’elaborar el propi dol i entendre en la seva mesura el que està passant. Si als més petits se’ls explica que és com si la persona dormís, es pot generar por al fet d’anar a dormir, por a la foscor o por a quedar-se sols. Fan una ràpida associació que dormir vol dir desaparèixer.