Què cal saber: Antidiabètics

Respirar
P@)

Es recomana que tingueu en compte tots els consells generals, que us permetran adoptar mesures saludables en relació amb l'activitat de la vida diària de: 

Respirar

Menjar i beure
pP@)

  • Quan s’està en tractament amb antidiabètics, no s’ha d’estar més de tres hores sense prendre hidrats de carboni, encara que sigui en quantitats petites (fruita, suc, etc.). Si es tenen dificultats a l’hora de planificar la dieta, es pot demanar ajuda a la infermera 
  • S’ha de prendre la medicació abans o després dels àpats d’acord amb cada tipus d’antidiabètic, segons les recomanacions
  • Com que alguns antidiabètics poden causar hipoglucèmies, s’han de portar sempre hidrats de carboni simples o d’absorció ràpida (sobrets de sucre, suc, etc.). 

 

  • No s’ha de modificar el tractament amb antidiabètics si es pateixen quadres de trastorns gastrointestinals, com ara vòmits o diarrea. És important que es facin controls del nivell de glucosa a la sang i que es consulti amb l’equip de salut per establir el tractament adequat tan aviat com es pugui.

    Diabetis: problemes de salut relacionats
  • Durant el tractament amb metformina (que pertany al grup de les biguanides) és molt important prendre molts líquids per tal d’evitar efectes de la medicació no desitjats. Si es tenen vòmits o diarrea i no es poden prendre suficients líquids, cal posar-se en contacte amb la infermera.


Es recomana
que tingueu en compte tots els consells generals, que us permetran adoptar mesures saludables en relació amb l'activitat de la vida diària de:

Menjar i beure

p Llegir més...

Moure's i mantenir una postura corporal correcta
pP@)

  • Si teniu cetonúria, no s’ha de fer exercici físic, ja que aquest signe indica un mal control de la diabetis. És possible que calgui modificar les dosis dels antidiabètics o afegir algun fàrmac nou al tractament. Si es dóna aquest cas, s’ha de consultar amb l’equip de salut.

    Diabetis: tractament

 

  • És important que s’ajustin les dosis de medicació segons l’exercici físic que es fa. Si es tracta d’un exercici físic lleuger, n’hi ha prou d’augmentar els hidrats de carboni. Si, per contra, l’exercici físic és intens, cal disminuir les dosis d’antidiabètics. En cas que es canviïn les pautes de l’exercici físic, s’ha de consultar amb l’equip de salut.

    Consells de salut: Activitat física i diabetis


Es recomana que tingueu en compte tots els consells generals, que us permetran adoptar mesures saludables en relació amb l'activitat de la vida diària de:

Moure's i mantenir una postura corporal correcta

p Llegir més...

Reposar i dormir
pP@)

  • Durant els dies festius, les vacances, etc., se solen modificar els hàbits i els horaris de descans i de dormir, per la qual cosa pot ser necessari fer modificacions en el tractament. Si es tenen dificultats per modificar l’horari d’àpats, exercici físic, descans i medicació en aquestes ocasions, es pot demanar ajuda a la infermera. 
  • Depenent del tipus i de la dosi d’antidiabètics que es prenguin i de la ingesta que s’hagi fet durant el sopar, es poden produir hipoglucèmies a la nit, mentre es dorm. Per tal d’evitar-ho, es pot prendre un aliment lleuger abans d’anar al llit.

    Consells de salut: Alimentació en cada tipus de diabetis

 

Es recomana que tingueu en compte tots els consells generals, que us permetran adoptar mesures saludables en relació amb l'activitat de la vida diària de:

Reposar i dormir

p Llegir més...

Eliminar
pP@)

  • S’han de vigilar els canvis en la quantitat d’orina. La poliúria (excreció d’orina per sobre de 2,5 litres al dia) és un signe d’hiperglucèmia (quantitat elevada de glucosa a la sang) o de falta de control de la diabetis. Si aquesta situació es produeix, és possible que calgui modificar les dosis d’antidiabètics o, fins i tot, afegir algun fàrmac nou al tractament. S’ha de consultar amb la infermera. 
  • És important informar-se sobre si s’ha d’interrompre el tractament en cas de no poder menjar per causa d’un procés gastrointestinal (vòmits i diarrea).

    Consells de salut: Diabetis i malaltia intercurrent

 

  • S’ha d’augmentar el nombre de controls de glucèmia en situacions com una infecció urinària, ja que les infeccions suposen per a l’organisme un canvi important i és possible que calgui modificar les dosis del tractament amb antidiabètics. És important que s’augmenti el nombre de controls per tal de modificar el tractament si és necessari. 
  • S’han de dur a terme controls d’orina amb certa freqüència. La presència de cossos cetònics a l’orina indica un mal control de la diabetis, la qual cosa significa que s’ha de modificar el tractament. Si es detecta això en els controls, s’ha de consultar amb la infermera.

    Consells de salut: Diabetis control de la situació de salut


Es recomana
que tingueu en compte tots els consells generals, que us permetran adoptar mesures saludables en relació amb l'activitat de la vida diària de:

Eliminar

p Llegir més...

Evitar perills i prevenir riscs
pP@)

  • S’ha de conèixer què són els antidiabètics i utilitzar el prospecte com a document de referència per fer-ne una administració correcta. 
  • S’ha de conèixer quin és el grup d’antidiabètics al qual pertany el tractament habitual que se segueix, per poder controlar tots els factors relacionats que assegurin la seva correcta utilització
  • S’han de controlar els efectes secundaris que s’associen al tipus d’antidiabètics que es prenen per tal d’evitar riscos. 

 

  • Si en els controls periòdics duts a terme es detecta que a una hora determinada es tenen nivells de glucèmia per sobre o per sota del nivell normal, s’ha de consultar amb la infermera per si cal ajustar el tractament o les hores en què es pren la medicació.

    Diabetis: control de la situació de salut
  • Atès que els antidiabètics estan contraindicats durant l’embaràs, si es planifica un embaràs, és necessari posar-se en contacte amb la infermera.

    Consells de salut: Diabetis i embaràs
  • S’ha d’augmentar el nombre de controls de glucèmia en situacions com una infecció urinària, ja que les infeccions comporten un canvi important per a l’organisme, i és possible que sigui necessari modificar les dosis del tractament amb antidiabètics. És important que s’augmenti el nombre de controls per tal de modificar el tractament en cas que sigui necessari d’acord amb el canvi.


Si conduïu habitualment:

En els viatges llargs, s’ha d’anar acompanyat, respectar els horaris dels àpats d’acord amb l’administració de la medicació i fer pauses cada hora. 

  • Si es viatja a països amb temperatures extremes, cal que els medicaments estiguin en llocs adients, és a dir, en llocs secs, ombrívols i que estiguin entorn els 20 a 25 graus centígrads. 
  • Quan es viatja, s’ha de portar sempre l’historial, el material d’autocontrol i la medicació.

Consells de salut: Viatjar


Es recomana
que tingueu en compte tots els consells generals, que us permetran adoptar mesures saludables en relació amb l'activitat de la vida diària de:

Evitar perills i prevenir riscs

p Llegir més...

Comunicar-se i interaccionar socialment
P@)

Es recomana que tingueu en compte tots els consells generals, que us permetran adoptar mesures saludables en relació amb l'activitat de la vida diària de: 

Comunicar-se i interaccionar socialment

Treballar i divertir-se
P@)

  • És important que es compleixin les hores dels àpats, del tractament i dels autocontrols a la feina. 
  • Si es planifica un viatge a llocs que tenen una hora diferent de la del lloc on es viu, s’han d’ajustar els àpats i els horaris de la medicació. Si s’ha de fer un vol llarg, s’ha de mantenir el rellotge a l’hora del lloc de sortida i fer els àpats i prendre la medicació d’acord amb aquesta hora. Es poden reprendre les dosis normals l’endemà, a l’hora del lloc d’arribada.

Es recomana que tingueu en compte tots els consells generals, que us permetran adoptar mesures saludables en relació amb l'activitat de la vida diària de:

Treballar i divertir-se

Tòpics i conductes errònies
P@)

No hi ha diabetis “bones” o “dolentes”. No és cert que la diabetis “bona” es tracti amb pastilles i que la “dolenta” es tracti amb insulina, sinó que cada persona necessita un tractament ajustat al seu cas. 

El fet de seguir un tractament farmacològic (pastilles o injeccions) no elimina la necessitat de seguir una dieta i fer exercici físic. Tot i seguir un tractament farmacològic, s’ha de continuar cuidant la dieta i fent exercici físic. Les pastilles són un ajut, però és la persona que té diabetis qui té l’última paraula sobre el seu control.

Descripció
pP@)

El diagnòstic mèdic de diabetis es dóna quan l’organisme no produeix insulina o no la produeix en la quantitat necessària. Es classifica en diabetis tipus 1 i diabetis tipus 2.

La diabetis tipus 1 es caracteritza per una absència quasi total de la producció d’insulina des de les primeres edats (infantesa o adolescència). El tractament farmacològic de la diabetis tipus 1 sempre consisteix en l’administració d’insulina, per això s’anomena insulinodependent.

 

En la diabetis tipus 2, que és la forma més freqüent, el pàncrees (glàndula localitzada darrere de l'estómac i per davant de la columna. Produeix sucs que ajuden a descompondre els aliments i hormones que ajuden a controlar els nivells de sucre a la sang) no produeix una quantitat suficient d’insulina o l’organisme no respon bé a la insulina de què disposa. És més probable desenvolupar aquest tipus de diabetis si algun membre de la família té o ha tingut diabetis, i també si es té un excés de pes o no es fa prou exercici físic.

Els antidiabètics es prescriuen a les persones amb diabetis tipus 2 quan la dieta i l’exercici físic no aconsegueixen controlar els valors de sucre a la sang. Si aquests fàrmacs no són capaços de controlar el sucre a la sang de manera adequada, es pot optar per injeccions d’insulina sola o per la seva combinació amb els fàrmacs. Freqüentment, la pèrdua de pes ajuda que hi hagi un funcionament més bo de la insulina a l’organisme, la qual cosa fa que no calgui l’ajut del tractament farmacològic. 


De vegades, però, aquestes mesures no aconsegueixen de reduir el nivell de glucosa per apropar-lo a un nivell normal o bé succeeix que, després d’uns anys de tenir diabetis tipus 2, l’organisme deixa de produir insulina suficient. Tant en un cas com en l’altre està indicat que s’administri un medicament per tractar de normalitzar el nivell de glucosa a la sang. El primer pas del tractament farmacològic de la diabetis tipus 2 es fa, en principi, amb medicaments per via oral anomenats antidiabètics, per la qual cosa també se l’anomena diabetis no insulinodependent.

Per al tractament de la diabetis hi ha dos tipus de medicaments: els antidiabètics que s’utilitzen només en el tractament de la diabetis tipus 2, i les injeccions d’insulina, que es poden utilitzar per al tractament de la diabetis tipus 1 i tipus 2.

Actualment, els antidiabètics es classifiquen en set grups: sulfonilurees, meglitinides, biguanides, tiazolidinediones, inhibidors de l’α-glucosidasa, inhibidors de la dipeptidil peptidasa-4 (DPP-4) i anàlegs del GLP—1.

p Llegir més...

Història
pP@)

Els primers antidiabètics que es van descobrir van ser les sulfonilurees. El descobriment, com el de molts altres fàrmacs, va ser accidental. El 1942 Janbon i els seus col·laboradors, de la Clínica de Malalties Infeccioses de la Facultat de Medicina de Montpeller, quan estaven estudiant una sulfamida (la RP-2254) per al tractament de la febre tifoide, van observar crisis convulsives en algunes de les persones tractades, sobretot en les que estaven més desnodrides.

Un col·lega de Janbon, Auguste Loubatières, va considerar que aquestes convulsions eren similars a les que es produïen en animals als quals se’ls administrava grans quantitats d’insulina. A partir d’aquesta consideració aquests investigadors van deduir que les sulfonilurees tenien un efecte similar al de la insulina.

 

Aquesta hipòtesi sobre els efectes hipoglucemiants (disminució del nivell de glucosa a la sang) de la RP-2254 ràpidament es va comprovar en gossos i rates amb diabetis induïda per fàrmacs, en els quals l’administració del producte reduïa els nivells plasmàtics de glucosa. Les primeres proves en humans van mostrar que aquest fàrmac era eficaç en persones grans amb nivells de glucosa elevats (diabetis tipus 2), mentre que en diabètics joves (diabetis tipus 1) no produïen cap efecte, la qual cosa indicava que el medicament feia disminuir el nivell de glucosa a la sang només en les persones que eren capaces de produir insulina en major o menor quantitat.

Aquests i d’altres estudis van conduir Loubatières a proposar que aquesta sulfonilurea estimulava el pàncrees a produir més insulina, la qual cosa feia que esdevingués un bon tractament per a la diabetis tipus 2.

Les biguanides tenen una història que es remunta a l’edat mitjana, quan la Galena officinalis (rica en biguanida) es va utilitzar en el sud i l’est d’Europa com a tractament per a la diabetis. En la dècada dels seixanta les biguanides es van començar a sintetitzar en el laboratori i a comercialitzar-se de forma reglada.

La resta d’antidiabètics s’ha descobert i s’ha sintetitzat en el laboratori durant les dècades següents.

p Llegir més...

Noms
pP@)

1. Sulfonilurees, 2. Meglitinides, 3. Biguanides, 4. Tiazolidinediones, 5. Inhibidors de l’α-glucosidasa, 6. Inhibidors de la dipeptil peptidasa-4 (DPP-4), 7. Anàlegs del GLP-1.

 

 

1. Sulfonilurees

Les sulfonilurees estimulen el pàncrees perquè alliberi més insulina i s’utilitzen des del 1950. 

Sulfonilurees
Principi actiu  Nom comercial

Clorpropamida

Diabinese

Glibenclamida

Daonil
Euglucon
Norglicen
Glucolon

Gliclacida

Diamicron

Glipizida

Minodiab
Glibenese

Gliquidona

Glurenor

Glisentida / Glipentida

Staticum

Glimepirida

Amaryl
Roname

 

2. Meglitinides 

Les meglitinides són medicaments que, com les sulfonilurees, també estimulen el pàncrees per alliberar insulina.

 

Meglitinides
 Principi actiu Nom comercial

Repaglinida

Prandin

Nateglinida

Starlix

 

 


3. Biguanides

Les biguanides redueixen el nivell de glucosa a la sang perquè disminueixen la formació de glucosa del fetge. També ajuden que la glucosa sigui absorbida pel múscul, atès que el fan més sensible a l’acció de la insulina. 

 

Biguanides
Principi actiu Nom comercial 

Metformina

Dianben 850

 

 

4. Tiazolidinediones

Les tiazolidinediones ajuden que la insulina funcioni millor. La insulina actua en molts òrgans, fonamentalment en el fetge, en els músculs i en el greix.

Tiazolidinediones
Principi actiu Nom comercial

Pioglitazona

Actos
Glustin

Pioglitazona + metformina

Competact
Glubrava

Pioglitazona + glimepirida Tandemact
 

 

5. Inhibidors de l’α-glucosidasa

Aquest grup de medicaments bloquegen la descomposició dels midons, una de las principals fonts de glucosa, a l’intestí. També redueixen l’absorció de determinats sucres, com el de taula. 

Inhibidors de l’α-glucosidasa
Principi actiuNom comercial

Acarbosa

Glucobay
Glumida

Miglitol

Diastabol
Plumarol

 

6. Inhibidors de la dipeptil peptidasa-4 (DPP-4)

Els inhibidors del DPP-4 augmenten els nivells d’hormones incretines alliberades per l’intestí en resposta als àpats. Augmenten la secreció d’insulina postprandial i redueixen la secreció de glucagó.

Inhibidors del DPP-4
Principi actiuNom comercial
Linagliptina Trajenta
Sitagliptina Januvia, Xelevia, Tesavel, Ristaben
Sitagliptina - metformina Efficib, Janumet, Velmetia, Ristfor
Vildagliptina Galvus, Jalra, Xiliarx
Vildagliptina + metformina Eucreas, Icandra, Zomarist
Saxagliptina Onglyza

 

7. Anàlegs del GLP-1

Els antidiabètics anàlegs del GLP-1 actuen com les incretines, ja que augmenten la insulina alliberada en resposta a la ingesta. Suprimeixen la secreció de glucagó i alenteixen el buidatge gàstric.

Anàlegs dels GLP-1
Principi actiuNom comercial
Exenatida Byetta
Liraglutida Victoza

 

Actualment, els antidiabètics es classifiquen en set grups:

sulfonilurees, meglitinides, biguanides, tiazolidinediones, inhibidors de l’α-glucosidasa, inhibidors de la dipeptidil peptidasa-4 (DPP-4) i anàlegs del GLP—1.

 

p Llegir més...

El prospecte
P@)

El prospecte és el document adreçat al consumidor en què es recullen les dades més importants del fàrmac. Cal que estigui fet de manera que la persona que ha de consumir el medicament sigui capaç de comprendre la informació que conté. 

Consells de salut: Medicaments - el prospecte

Classificació
pP@)

Hi ha diferents grups de fàrmacs que s’utilitzen per tractar la diabetis mellitus tipus 2, atès que no tots actuen de la mateixa manera a l’organisme per reduir els nivells de sucre a la sang.

Per això, segons l’activitat que exerceixen a l’organisme, els antidiabètics es poden classificar en set grans grups: 

1. Sulfonilurees, 2. Meglitinides, 3. Biguanides, 4. Tiazolidinediones, 5. Inhibidors de l’α-glucosidasa, 6. Inhibidors de la dipeptidil peptidasa-4 (Inhibidors de la DPP-4), 7. Anàlegs del GLP-1.  

 

1. Sulfonilurees

S’administren un o dos cops al dia abans dels àpats. Encara que totes produeixen efectes similars sobre la glucèmia, difereixen en els efectes secundaris, en la freqüència d’administració i en les interaccions amb altres medicaments. Es recomana de no consumir-les simultàniament amb l’alcohol.

La seva funció consisteix a estimular el pàncrees perquè produeixi més insulina.

Aquest tipus de fàrmac se sol utilitzar en persones no obeses.

Si s’administren 15 o 30 minuts abans dels àpats, se n’afavoreix l’absorció. 

Les sulfonilurees tenen el risc de produir hipoglucèmies.

Efectes secundaris

  

2. Meglitinides

La seva acció principal és ajudar el pàncrees a produir més insulina.
 
La seva acció és d’inici ràpid i de durada curta.

Produeixen menys episodis d’hipoglucèmia que les sulfonilurees, tot i tenir una eficàcia sobre el control de la quantitat de glucosa a la sang similar.

Efectes secundaris

    

3. Biguanides

Ajuden que la insulina actuï sobre les cèl·lules del fetge i del múscul. Com la resta d’antidiabètics, l’objectiu és reduir els nivells de glucosa a la sang.

Disminueixen la quantitat de sucre que el fetge produeix i allibera a la sang.

Poden produir pèrdua de pes.

Tenen menys risc d’hipoglucèmia que les sulfonilurees.

Les biguanides es consideren l'antidiabètic de primera elecció en el pacient amb diabetis tipus II, tant per a les persones amb obesitat com per a les que no tenen.

Efectes secundaris

 

4. Tiazolidinediones

Afavoreixen l’activitat de la insulina sobretot en el fetge i en el teixit gras. S’administren un o dos cops al dia en els àpats. Com que principalment actuen en el fetge, s’hi poden produir alteracions, per això s’han de fer controls analítics periòdics.

Com les biguanides, tenen poc risc d’hipoglucèmia.

L’efecte es comença a notar un cop han passat quatre setmanes des de l’inici del tractament.

També redueixen la pressió sanguínia.

Efectes secundaris

 

5. Inhibidors de l’α-glucosidasa

Aquest grup de medicaments bloqueja la descomposició dels midons, una de les principals fonts de glucosa, a l’intestí. També redueixen l’absorció d’uns sucres determinats, com el de taula, amb la qual cosa es redueix l’augment de la glucèmia que té lloc després dels àpats. S’han d’administrar amb el primer mos d’un àpat.
 
Disminueixen l’absorció intestinal dels hidrats de carboni consumits en la dieta.

Aquest efecte s’ha observat tant en persones amb diabetis tipus 1 com en persones amb diabetis tipus 2.
 
Aquests fàrmacs no tenen efectes associats a hipoglucèmies ni a augment de pes. Com a efectes secundaris, poden presentar diarrea i flatulència.

Efectes secundaris

 

6. Inhibidors de la dipeptidil peptidasa-4 (Inhibidors de la DPP-4)

Els inhibidors de la dipeptil peptidasa-4 augmenten els nivells d’hormones incretines actives (GLP-1 i GIP) alliberades per l’intestí en resposta als àpats, a través de la inhibició de l’enzim que les degrada (DPP-4). Augmenten la secreció d’insulina postprandial i redueixen la secreció de glucagó. No produeixen augment de pes ni tenen un efecte associat a hipoglucèmies. Els efectes adversos més freqüents són gastrointestinals (nàusees, dolor abdominal i diarrea) i respiratoris (bronquitis, rinofaringitis i sinusitis). Se’n desconeixen els efectes a llarg termini.

Efectes secundaris

 

 

7. Anàlegs del GLP-1

Els antidiabètics anàlegs del GLP-1 actuen com les incretines (un tipus d’hormones produïdes a l‘intestí). Augmenten la insulina que s’allibera en resposta a la ingesta de glucosa  i suprimeixen la secreció de glucagó.

Alenteixen el buidatge gàstric perquè redueixen la velocitat amb què la glucosa postingesta apareix en la circulació.

Aquest tipus de fàrmac disminueix el pes. Estan indicats per al tractament de la diabetis mellitus de tipus 2 en combinació amb metformina i/o sulfonilurees, en els pacients amb IMC > 30 que no aconsegueixen un control de la glucèmia adequat amb les dosis màximes d‘aquests antidiabètics. Necessita visat d‘inspecció. Tenen menys risc d’hipoglucèmia que les sulfonilurees.

S’han d’administrar de forma injectada per via subcutània una vegada al dia (liraglutida), independentment de l’àpat, o dues vegades al dia,  60 minuts abans dels àpats (exenatida). Els efectes adversos més freqüents són els gastrointestinals (nàusees, vòmits i pancreatitis). Se’n desconeixen els efectes a llarg termini.

Efectes secundaris

 

 

p Llegir més...

S'utilitzen per a
pP@)

Quan una persona desenvolupa diabetis és perquè el pàncrees (glàndula localitzada darrere de l'estómac i per davant de la columna) produeix sucs que ajuden a descompondre els aliments i hormones que ajuden a controlar els nivells de sucre a la sang) no segrega insulina (diabetis tipus 1), perquè la segrega de manera insuficient o perquè la insulina no és prou eficaç per controlar els nivells de glucosa a la sang (diabetis tipus 2).

Consells de salut: Diabetis

Actualment, els antidiabètics es classifiquen en set grups: sulfonilurees, meglitinides, biguanidestiazolidinedionesinhibidors de l’α-glucosidasainhibidors de la dipeptidil peptidasa-4 (DPP-4) i anàlegs del GLP—1.

 

Els antidiabètics actuen fonamentalment sobre les cèl·lules del pàncrees, del fetge, dels músculs i del teixit gras, ja que aquestes són també les cèl·lules en les quals actua la insulina de manera més important. 

El pàncrees és l’òrgan responsable de fabricar i alliberar insulina. En la diabetis tipus 1 aquesta funció s’ha perdut gairebé del tot, per la qual cosa és necessari administrar insulina. En la diabetis tipus 2, el pàncrees és capaç de fabricar insulina però en quantitats petites.

El fetge és un gran magatzem de glucosa de l’organisme. És l’encarregat d’alliberar glucosa a la sang quan el nivell de glucosa disminueix (com, per exemple, després d’unes quantes hores en dejú) o quan el cos s’enfronta a una situació de necessitat de “combustible” (com, per exemple, quan es fa exercici, en situacions d’estrès, etc.).

Els antidiabètics orals actuen sobre el pàncrees, el fetge, el múscul o el teixit gras per controlar els nivells de glucosa a la sang. El tractament amb antidiabètics orals és més eficaç en les primeres fases de la diabetis, quan el pàncrees encara respon a l’ordre d’alliberar més insulina, i el fetge, el múscul i el teixit gras encara són sensibles a l’efecte d’aquesta hormona. A mesura que passa el temps, l’efecte de les pastilles comença a disminuir, perquè el pàncrees es va “esgotant” (deixa de formar insulina) i el múscul i el teixit gras es fan resistents a l’acció de la insulina.

No totes les persones responen als mateixos tractaments ni la mateixa persona respon igual al tractament durant tota la seva vida. Algunes persones són capaces de controlar la diabetis amb una sola pastilla; d’altres necessiten dos o més tractaments, i d’altres necessiten començar a tractar-se amb insulina, canviar el tipus de medicament o afegir-ne algun altre perquè les pastilles no fan l’efecte que es desitja. Un cop passats alguns anys des de l’inici del tractament amb antidiabètics orals, el que és habitual és que calgui començar a aportar insulina.

p Llegir més...

Com actuen en l'organisme
pP@)

Actualment, els antidiabètics es classifiquen en set grups: 

sulfonilurees, meglitinides, biguanidestiazolidinedionesinhibidors de l’α-glucosidasa,inhibidors de la dipeptidil peptidasa-4 (DPP-4) i anàlegs del GLP—1.

 

Sulfonilurees

Estimulen el pàncrees perquè alliberi més insulina.


Meglitinides

També estimulen el pàncrees per alliberar insulina.

 

Biguanides 

Redueixen el nivell de glucèmia perquè disminueixen la formació de glucosa del fetge. També ajuden que la glucosa sigui absorbida pel múscul, perquè el fan més sensible a l’acció de la insulina.

 

Tiazolidinediones

Ajuden que la insulina funcioni millor en el múscul i el greix, i a més redueixen la formació de glucosa al fetge.

 

Inhibidors de l’l’α-glucosidasa

Bloquegen la descomposició dels midons, una de les principals fonts de glucosa, a l’intestí. També redueixen l’absorció d’uns sucres determinats, com el de taula, amb la qual cosa es redueix l’augment de glucèmia després dels àpats.

 

Inhibidors de la dipeptidil peptidasa-4

Augmenten els nivells d’hormones incretines (GLP-1 i GIP), que provoquen un augment de la secreció d’insulina postprandial i redueixen la secreció de glucagó.

 

Anàlegs del GLP-1

Augmenten la secreció d’insulina i disminueixen la secreció de glucagó.

 

p Llegir més...

Com prendre'ls
P@)

Els antidiabètics s’administren per via oral o injectable, segons el tipus d’antidiabètic. 

És important saber quan s’han de prendre (abans o després d’un àpat) perquè l’eficàcia d’aquests fàrmacs també depèn d’aquest factor.

Actualment, els antidiabètics es classifiquen en set grups: sulfonilurees, meglitinides, biguanidestiazolidinedionesinhibidors de l’α-glucosidasainhibidors de la dipeptidil peptidasa-4 (DPP-4) i anàlegs del GLP—1.

Efectes secundaris
pP@)

La major part dels efectes secundaris dels antidiabètics apareixen en iniciar-se el tractament i, generalment, són lleus.

1. Sulfonilurees, 2. Meglitinides, 3. Biguanides, 4. Tiazolidinediones, 5. Inhibidors de l’α-glucosidasa, 6. Inhibidors de la dipeptidil peptidasa-4, 7. Anàlegs del GLP-1.

 

 
1. Sulfonilurees      
  • Disminució brusca del nivell de sucre sanguini (hipoglucèmia). 
  • Trastorns gastrointestinals. 
  • Erupcions cutànies. 
  • Augment de pes.

2. Meglitinides 
  • Descens brusc de sucre a la sang (hipoglucèmia). 
  • Augment de pes.
3. Biguanides 
  • Nàusees, diarrea i altres símptomes estomacals, sobretot en iniciar el tractament, que generalment són lleus i desapareixen després de poc temps. 
  • Sabor de boca metàl·lic. 
  • Durant el tractament amb metformina és molt important prendre molts líquids. Les biguanides tenen un efecte advers , molt poc freqüent però greu, que s’anomena acidosi. La probabilitat de patir una acidosi augmenta si no s’ingereixen líquids. Aquesta probabilitat també augmenta si s’ingereixen begudes alcohòliques, per la qual cosa consumir-ne està contraindicat.

 

4. Tiazolidinediones 
  • Augment de pes. 
  • Inflamació de les cames o dels turmells (edema). 
  • Anèmia. L’anèmia fa que la sang transporti menys oxigen que el que és normal, la qual cosa provoca que se senti cansament. 
  • Els medicaments d’aquest grup poden restar eficàcia a les píndoles anticonceptives, per la qual cosa, en aquest cas, pot augmentar la possibilitat d’embaràs. 
  • En rares ocasions aquests fàrmacs poden afectar el fetge, però en aquest cas és molt probable que apareguin nàusees, vòmits, dolor abdominal, pèrdua de la gana, cansament, coloració groga de la pell i de l’escleròtica (part blanca dels ulls) o enfosquiment de l’orina.

 

5. Inhibidors de l’α-glucosidasa 
  • Problemes estomacals (augment de la formació de gasos i diarrea), que generalment desapareixen després de prendre el medicament durant un temps.

 

6. Inhibidors de la dipeptidil peptidasa-4
  • Problemes gastrointestinals, com ara nàusees, dolor abdominal i diarrea.
  • Infeccions respiratòries, com ara bronquitis, rinofaringitis i sinusitis.
  • En algunes ocasiones, s’han descrit casos de pancreatitis aguda.
  • Se’n desconeixen els efectes a llarg termini.

 

7. Anàlegs del GLP-1
  • Problemes gastrointestinals, com ara nàusees o vòmits.
  • Descens del sucre a la sang (hipoglucèmia).
  • En algunes ocasions, s’han descrit casos de pancreatitits aguda.
  • Se’n desconeixen els efectes a llarg termini.

 

p Llegir més...

Com utilitzar-los correctament
pP@)

1. Precaucions i pautes d'actuació, 2. Com i quan acaba el tractament

 

1. Precaucions i pautes d’actuació

Actualment, els antidiabètics es classifiquen en set grups: sulfonilurees, meglitinides, biguanidestiazolidinedionesinhibidors de l’α-glucosidasainhibidors de la dipeptidil peptidasa-4 (DPP-4) i anàlegs del GLP—1.

 

Sulfonilurees

Depèn del tipus de sulfonilurees que siguin, s’han de prendre un o dos cops al dia.

Cal seguir les indicacions del metge, tot i que el més freqüent és prendre-les abans d’esmorzar, quan es tracta d’una sola dosi i s’han de prendre abans d’esmorzar i abans de sopar, en cas de dues dosis.

És aconsellable prendre-les tots els dies a la mateixa hora.

 

Meglitinides

S’han de prendre des de 30 minuts abans de l’àpat fins just abans d’iniciar l’àpat.

L’efecte màxim de les meglitinides es produeix una hora després de prendre-les i desapareix després de tres o quatre hores.
 
Les meglitinides estimulen el pàncrees perquè alliberi insulina, la qual cosa s’ha d’assolir només un cop s’hagi menjat, ja que si aquesta medicació es pren en dejú es pot produir una hipoglucèmia. En cas de saltar-se un àpat, no s’ha de prendre la dosi de meglitinida.

 

Biguanides

Es prenen dos o tres cops al dia.

La metformina es pren amb els àpats per disminuir les manifestacions adverses i, en la majoria dels casos, un cop al dia. La metformina de llarga durada s’ha de prendre amb el sopar.

 

Tiazolidinediones

La pioglitazona es pren generalment un cop al dia i tots els dies a la mateixa hora.
 

Inhibidors de l’α-glucosidasa

Es prenen tres cops al dia, amb cada àpat i amb el primer mos d’aliment.

 

Inhibidors de la dipeptidil peptidasa-4

Es prenen un o dos cops al dia, independentment, sense relació amb l’àpat.

 

Anàlegs dels GLP-1

L’exenatida s’administra dues vegades al dia, de forma injectada subcutània, una hora abans de l’esmorzar i del sopar.

La liraglutida s’administra una vegada al dia, de forma injectada subcutània, sense relació amb l’àpat.

 

2. Com i quan acaba el tractament


Quan la diabetis té una evolució de més de deu anys o quan ja s’administren més de 20 unitats d’insulina, la probabilitat que el tractament antidiabètic sigui efectiu és baixa. Així mateix, pot succeir que els antidiabètics deixin de ser eficaces després d’alguns mesos o alguns anys. Això es produeix per causes desconegudes i no significa que la diabetis hagi empitjorat. Quan passa això, el tractament combinat d'antidiabètics i injeccions d’insulina pot ser útil.

Fins i tot quan els antidiabètics portin el nivell de glucosa a la sang fins a valors gairebé normals, davant de determinades situacions, com per exemple una infecció greu o una intervenció quirúrgica, és molt probable que calgui administrar insulina, la majoria de les vegades de manera temporal. Això succeeix perquè en situacions d’estrès l’organisme modifica les seves necessitats energètiques i produeix un canvi en el metabolisme. Aquest canvi sol fer que els antidiabètics no siguin capaços de controlar per si sols la glucèmia i que s’hagi d’utilitzar la insulina. Després de la situació estressant, el més habitual és que no calgui continuar amb la insulina i que es pugui reprendre el tractament només amb els antidiabètics. 

Tipus de Diabetis

p Llegir més...

Antidiabètics en les etapes del cicle vital
pP@)

1. Infància, 2. Vellesa

 

1. Antidiabètics en la infància


Diabetis infantil 

Tot i que habitualment l’edat infantil s’ha relacionat amb la diabetis tipus 1, que requereix tractament farmacològic amb insulina, actualment, a causa de l’augment de l’obesitat infantil (hàbits alimentaris dolents, sedentarisme, etc.), cada cop es comencen a veure més casos de diabetis tipus 2 en els nens.

La diabetis tipus 2 se sol relacionar amb problemes de sobrepès, els quals deriven d’una dieta inadequada per a les necessitats de la persona.

L’excés de nutrients s’acumula en forma de greix. En alguns casos l’organisme no és capaç de respondre adequadament a aquesta situació i la insulina, que és l’hormona que regula les reserves energètiques en el cos, comença a funcionar de manera deficient. L’efecte més evident d’aquesta situació és la hiperglucèmia (excés de glucosa a la sang), que al seu torn provoca la polidípsia (sensació intensa de set i necessitat de beure una gran quantitat d’aigua), polifàgia (intensa sensació de gana) i poliúria (eliminació d’un gran volum d’orina). Aquests són els signes que poden fer pensar que una persona estigui desenvolupant una diabetis.

Fins fa pocs anys, la diabetis tipus 2 es presentava només en les persones adultes, però aquesta situació està canviant perquè cada cop hi ha més nens que pateixen sobrepès. Els nens més grans de 10 anys són més propensos a contreure diabetis tipus 2 que els menors de 10 anys.

El primer pas per abordar la diabetis tipus 2, tant en nens com en adults, és la dieta i l’exercici físic. La major part de persones amb diabetis tipus 2 que fan una dieta saludable, que es mantenen actius i que aconsegueixen un pes adequat poden aconseguir que els nivells de sucre a la sang tornin als paràmetres normals. Si no s’aconsegueix controlar la malaltia per aquests mitjans, es pot recórrer als tractaments farmacològics.

Consells de salut: Alimentació i diabetis en la Infància i adolescència
Consells de salut: Activitats física i diabetis
Consells de salut: Infància 

 

 

 

 

2. Antidiabètics en la vellesa


Diabetis en la persona gran
 
El tractament amb antidiabètics s’ha d’iniciar quan amb la dieta i l’exercici físic no s’aconsegueix un control adequat després d’un període raonable (de 4 a 6 setmanes). En la persona gran, a diferència de la persona adulta, les funcions hepàtiques i renals estan alterades amb una freqüència més gran a causa de l’envelliment, per la qual cosa es considera que alguns dels tractaments amb antidiabètics tenen més risc de provocar efectes adversos i, per tant, no són contraindicats però es recomanen en un grau menor.

L’única biguanida recomanada per a la gent gran és la metformina. No produeix hipoglucèmia. El candidat ideal és la persona amb diabetis que no aconsegueix controlar-la amb una dieta i exercici físic. Aquests fàrmacs no se solen utilitzar quan hi ha alteracions en el funcionament dels ronyons, el cor o el fetge. Tampoc no s’han d’utilitzar si la persona beu alcohol en quantitats excessives o amb massa freqüència.

L’acarbosa pot ser útil en els casos en què la persona amb diabetis tipus 2 té hiperglucèmies (augments bruscos de la quantitat de glucosa a la sang) freqüents després dels àpats. Com que aquest tractament no produeix hipoglucèmia, és segur d’utilitzar-lo.

Les sulfonilurees que se solen proposar com a tractament de la diabetis tipus 2 en la persona gran són la glipizida, la gliquidona, la tolbutamida i la glicazida. Si el fetge no funciona adequadament, se sol utilitzar la glipizida o la tolbutamida. Quan el ronyó mostra alguna alteració, s’usa la gliquidona. En tots els casos s’aconsella començar amb dosis baixes i anar incrementant-les progressivament segons els controls de glucèmia.

Consells de salut: Vellesa


p Llegir més...

Consideracions enfront de les diferents situacions de vida
P@)

 

Diabetis gestacional

Generalment, la diabetis gestacional es diagnostica de la setmana 24 a la 28 de l’embaràs. Els objectius del tractament són mantenir els nivells de glucosa a la sang dins dels límits normals durant l’embaràs i assegurar el benestar del fetus i de la mare.

Habitualment s’intenta controlar amb dieta, subministrant les calories i els nutrients adequats i necessaris per a l’embaràs. Si la dieta no aconsegueix mantenir els nivells de glucosa a la sang dins del nivell recomanat, s’ha d’iniciar una teràpia amb insulina. Després del part, normalment no és necessari continuar amb el tractament amb insulina. És freqüent que la diabetis reaparegui en els embarassos següents. 

 

El tractament amb antidiabètics està contraindicat atès que no es disposa de les dades necessàries per considerar-lo segur per al fetus. 

Consells de salut: Embarás - diabetis gestacional
Consells de salut: Insulina

 

0 Valoracions.

12345
Guardant valoració... Guardant valoració...

Última modificació: 07/09/15 14:06h