Autor/a
Julia Reiriz Palacios
Doctora en Medicina
+

Immunitat
pP@)

El cos humà té la capacitat de resistir a gairebé tots els tipus de microorganismes o toxines que tendeixen a danyar els teixits i els òrgans. Reconeix els materials estranys que penetren al seu interior i intenta eliminar-los abans que provoquin algun dany. Aquesta capacitat de defensa s’anomena immunitat.

 

Per defensar-se davant les infeccions, els animals disposen de dues estratègies bàsiques. En primer lloc, utilitzen barreres passives: la pell i les mucoses. Si els agents patògens han aconseguit entrar a l'organisme malgrat les barreres passives, el sistema immune posa en marxa els processos immunitaris de l'organisme i s'inicia l'atac actiu, amb la intervenció d'una xarxa complexa d'òrgans, cèl·lules i proteïnes circulants. 

D’altra banda, cada microorganisme o toxina invasors conté una molècules o la part d'una molècula que és la que genera la resposta immune perquè es reconeix com a estranya a l’organisme; són els anomenats antígens. 

Veure imatge: Sistema limfàtic

 

Tipus

Hi ha dos tipus d’immunitat: 

  1. Immunitat innata o inespecífica, deguda al sistema immune natural, que s’ocupa de processos generals de defensa no específics per a un determinat invasor. 
  2. Immunitat adquirida o específica, deguda al sistema immune adaptatiu, que forma anticossos i limfòcits activats que ataquen i destrueixen els organismes o toxines danyoses, de manera específica. D’acord amb la manera diferent d’actuar dels limfòcits T i B en el procés immunitari específic, podem dir que hi ha dos tipus d’immunitat adquirida o específica:
    • immunitat humoral o immunitat deguda als anticossos circulants 
    • immunitat cel·lular o immunitat deguda als limfòcits T
p Llegir més...

Immunitat innata o inespecífica
pP@)

1. Sistema immune natural, 2. Cèl·lules immunes inespecífiques, 3. Proteïnes immunes inespecífiques

 

1. Sistema immune natural

És una immunitat inespecífica que es desenvolupa ja des del naixement. 

 

2. Cèl·lules immunes inespecífiques

Les cèl·lules immunes inespecífiques són els fagòcits, els limfòcits natural killers, els eosinòfils i els mastòcits.

Los fagòcits són els granulòcits neutròfils i els macròfags.

Los limfòcits natural killers (NK) reconeixen cèl·lules infectades per virus o cèl·lules neoplàstiques probablement per marcadors modificats de la superfície d’aquestes cèl·lules malaltes.

Los granulòcits eosinòfils eleven els valors en la sang en cas d’infecció produïda per paràsits. De manera que l’exposició d’individus al·lèrgics al seu al·lergen provoca un augment transitori del nombre d’eosinòfils (eosinofília).

Los mastòcits procedeixen de granulòcits basòfils. En contacte amb un al·lergen s’allibera histamina i d’altres mediadors vasoactius i es produeix una reacció d’hipersensibilitat que pot causar rinitis, algunes formes d’asma, urticària i anafilaxi. Secreten també substàncies que atreuen els eosinòfils als llocs d’inflamació.

 

3. Proteïnes immunes inespecífiques

Les proteïnes immunes inespecífiques són el sistema del complement, els interferons i les proteïnes de fase aguda.

El sistema del complement és el nom que es dóna a un grup d’unes vint proteïnes plasmàtiques, normalment inactives, relacionades amb el control de les infeccions, en especial les causades per bacteris i fongs.

Els interferons són unes proteïnes produïdes per les cèl·lules quan són infectades per un virus.

Les proteïnes de fase aguda són un grup de proteïnes plasmàtiques sintetitzades pel fetge i la seva concentració augmenta durant una infecció.

p Llegir més...

Anticossos. Tipus i mode d’acció
P@)

Tots els anticossos són proteïnes de la classe globulines que reben el nom d’immunoglobulines (Ig). S’han identificat cinc classes d’anticossos: IgA, IgD, IgM, IgE i IgG. Les IgG o gammaglobulines són les més nombroses i constitueixen el 75 % dels anticossos d’una persona normal.

Quan l’anticòs s’uneix a l’antigen, forma un complex antigen-anticòs (complex Ag-Ac). Aquest complex pot actuar de diverses maneres per inutilitzar l’antigen o la cèl·lula en què es trobi l’antigen.

Immunitat adquirida o específica. Sistema immune adaptatiu
P@)

La immunitat adquirida o específica és una immunitat que es va desenvolupant al llarg de la vida. La immunitat adquirida, al contrari de la innata, no es desenvolupa fins després de la primera invasió d'un microorganisme o una toxina.

Es diu, doncs, que la resistència a una infecció és específica i té memòria. Aquestes dues característiques diferencien el sistema immune adaptatiu del sistema immune natural. Les cèl·lules del sistema immune adaptatiu són els limfòcits; les proteïnes del sistema immune adaptatiu són els anticossos i les citocines.

Limfòcits B. Mode d’acció
P@)

Quan es posa en contacte amb un antigen, el limfòcit B específic per a aquest antigen, que té receptors en la membrana que reconeixen aquest antigen i que es troba en el teixit limfoide, es multiplica immediatament i forma un colònia de limfòcits B específics. Una part d'aquests limfòcits B específics es transformarà en les cèl·lules plasmàtiques, que elaboraran ràpidament els anticossos específics per a aquest antigen. Una altra part d’aquests limfòcits B específics són els limfòcits B de memòria, que estan immunològicament inactius fins que tornen a ser activats i de resposta més ràpida i potent que la primera vegada.

Limfòcits T. Mode d’acció
P@)

Quan un limfòcit T del teixit limfoide, sigui citotòxic o col·laborador, s’exposa a un antigen específic, prolifera i dóna lloc a gran número de cèl·lules T activades (colònies de limfòcits T específics per a aquest antigen), com són els limfòcits T de memòria, que afavoriran una resposta més ràpida en una segona exposició al mateix antigen.

Una altra part de cada colònia donarà lloc als limfòcits T, que responen directament a la infecció, i són o bé els limfòcits T col·laboradors (CD4) o bé els limfòcits T citotòxics (CD8).

Vacunació. Bases
pP@)

La vacunació és un procediment per prevenir les malalties infeccioses segons el comportament de la immunitat adquirida. Es tracta d’un procediment d'immunizatció activa perquè s’indueix l’organisme a produir els anticossos adequats contra un antigen específic que s’ha administrat a l’organisme de manera voluntària.

 

Per aconseguir la immunitat davant un procés infecciós i prevenir-ne l’aparició, s’utilitzen diversos procediments per posar en contacte el sistema immunitari de la persona amb l’antigen que ha de desencadenar la resposta immunitària. D’aquesta manera, quan es produeixi la infecció natural, l’organisme ja tindrà milions de limfòcits B de memòria i, per tant, respondrà ràpidament a la infecció. Ja estarà preparat per donar la resposta secundària, que és més ràpida i intensa que la primària.

  • Una persona pot ser vacunada en injectar-li organismes morts, que ja no són capaços de causar malaltia però mantenen els antígens. Aquest procediment s’utilitza per prevenir malalties bacterianes com ara la febre tifoide, la tos ferina, la diftèria i d’altres. 
  • També es pot aconseguir immunitat contra toxines que han estat tractades, de manera que la seva naturalesa tòxica ha estat destruïda però els antígens queden intactes. Aquest procediment s’usa per prevenir malalties tòxiques com ara el tètanus o el botulisme. 
  • Una persona pot ser vacunada en injectar-li organismes vius que han estat atenuats per cultius especials o a través de diversos animals. De manera que no causen la malaltia però transporten els antígens específics. S’usa per protegir contra malalties víriques com ara la poliomielitis, la febre groga, el xarampió o la verola.
p Llegir més...

3 Valoracions, valoració mitja 3,3 de 5.

12345
Guardant valoració... Guardant valoració...
Última modificació: 07/04/15 11:31h