Consulta els tutorials

Informació general

Descripció
pP@)

S’anomena dol al procés funcional que experimenta una persona que ha patit una pèrdua significativa i que li permet elaborar els sentiments generats per aquesta pèrdua. No es tracta d’un trastorn ni d’una malaltia, sinó que compleix una funció adaptativa a una situació de la vida. Per tant, cal considerar que es tracta d’una reacció natural, normal i esperada davant de qualsevol pèrdua.

 

La paraula dol prové del llatí "dolus", que significa dolor, i de "duellum", que vol dir guerra, combat o desafiament. Així doncs, la mateixa paraula indica que el dolor i el combat intern formen el nucli en l’elaboració d’un procés de dol.

En aquest context, quan es parla de pèrdua es fa referència a l’acció i l’efecte de perdre, de deixar de tenir un objecte. I el terme objecte s’ha d’entendre en el seu sentit més ampli, és a dir, que pot incloure −sense limitar-s’hi− una relació, una possessió, un ésser estimat (tant una persona com un animal), una posició social o una part o una funció corporal. El procés de dol s’inicia després d’una experiència desencadenant, és a dir, després d’una situació de pèrdua, de separació de l’objecte de què es tracta.

Sovint s’associa dol a una pèrdua relacionada amb la mort d’una persona, ara bé el procés d’elaboració del dol té lloc quan es viu qualsevol pèrdua significativa. De fet, el dol es comença a experimentar des de la primera infància, quan cal fer front a privacions implícites en el procés de creixement, com per exemple quan es perd la companyia permanent de l’adult, quan s’ha d’aprendre a compartir joguines amb els altres, etc. Des del naixement fins a la mort, segons les diferents etapes de desenvolupament, tenen lloc canvis específics que fan inevitable elaborar el procés de dol davant de determinades pèrdues.

p Llegir més...

Les pèrdues
pP@)

Al llarg de la vida es poden viure moltes més pèrdues que les de la mort de persones estimades, com per exemple les renúncies als somnis irrealitzables, la pèrdua de la joventut, la pèrdua de la salut, la mort d’un animal de companyia, el trencament d’una relació (per la separació o el divorci de la parella), els avortaments (tant espontanis com induïts), la pèrdua del lloc de treball, la pèrdua de l’habitatge, etc. Parlar de dol és, evidentment, parlar de dolor i de patiment i el grau d’afectació en cada persona dependrà del significat que l’objecte perdut tingui per a aquesta persona.

 

J.L.Tizón García (2004), doctor en medicina i especialista en psiquiatria i neurologia, parla de quatre tipus de pèrdues: 1.Pèrdues intrapersonals, 2. Pèrdues materials, 3. Pèrdues evolutives i 4. Pèrdues relacionals (4.1 mort d’un fill, 4.2 mort d’un germà, 4.3 mort d’un membre de la parella, 4.4 ruptura de la convivència amb la parella, 4.5 mort per suïcidi).

 

1. Pèrdues intrapersonals:

Són totes les pèrdues que tenen a veure amb un mateix i amb el propi cos, com ara la pèrdua de les capacitats intel·lectuals i les capacitats físiques a conseqüència d’una malaltia, d’un accident, etc. 

 

2. Pèrdues materials

Es tracta de les pèrdues d’objectes o de possessions que pertanyen a la persona. Solen tenir lloc quan es produeixen canvis de residència, canvis laborals, etc., que s’han de dur a terme per força major, com per exemple quan s’ha de canviar d’habitatge i, consegüentment, també d’escola o de feina o quan té lloc la jubilació. 

 

3. Pèrdues evolutives

 Són les pèrdues que impliquen els canvis al llarg de les diferents etapes del cicle vital: els canvis en la infància, en l’adolescència, en la joventut, en l’adultesa i en la vellesa. 

 

4. Pèrdues relacionals

Són les pèrdues relacionades amb l’altre, és a dir, amb les persones que ens acompanyen i que són significatives en la nostra vida. S’hi inclou la mort de persones properes, el fet de posar fi a una relació (a causa d’una separació, un divorci o un avortament), les privacions afectives i els canvis de relacions i vincles que comporten pèrdues d’amistats, de companys d’escola o de feina, etc., per canvis inevitables de lloc de residència.

La majoria de fonts documentals consideren que aquestes pèrdues són les més estressants. Assenyalen especialment que les que produeixen un impacte emocional més fort són la pèrdua per la mort d’un fill, tant sigui per mort sobtada, per accident o per suïcidi, i la pèrdua d’un fill no nascut per avortament espontani.

4.1 Mort d'un fill; 4.2 Mort d'un germà; 4.3 Mort d'un membre de la parella; 4.4 Ruptura de la convivència amb la parella; 4.5 Mort per suïcidi.

 

4.1. Mort d’un fill

En totes les cultures la mort d’un fill es considera pèrdua inconcebible, insuperable i una cosa antinatural, ja que "la llei natural" estableix que els progenitors han de morir abans que els seus fills.

L’estrès que genera és tan intens que durant el primer any de dol provoca un augment considerable de la mortalitat o de la malaltia en algun dels progenitors, sobretot quan es tracta d’un fill jove.

La mort d’un fill, siguin quines siguin les circumstàncies, és un dels fets més dramàtics i complexos al qual fer front, perquè afecta completament la vitalitat dels pares. L’estat de xoc d’inici impedeix acceptar els fets. El dolor és tan intens que bloqueja el pensament. Apareixen sentiments molt confusos que fan sentir els pares víctimes d’una gran injustícia. Quan aquesta experiència tan punyent es resol de manera funcional, deixa com a herència una maduresa i un creixement personals que transformaran profundament la persona que ho ha viscut.

Malgrat que ambdós progenitors manifesten que és com perdre una part d’un mateix i que senten que la vida els ha canviat per sempre, hi ha variabilitat pel que fa als sentiments del pare i de la mare. Això, entre altres coses, comporta que hi hagi manca de sincronia en els moments de més dolor, manca de coincidència en les necessitats sexuals i sentiments molt forts d’irritabilitat d’un envers l’altre. La persona se sent fora del procés de dol de la seva parella i té dificultat per acceptar que viu la pèrdua d’una manera diferent. Durant força temps persisteixen sentiments de culpabilitat pel fracàs en les mesures de protecció que s’han emprat envers el fill, la qual cosa provoca retrets constants, i això fa que es culpabilitzi l’altre de la situació. Així mateix, el fet de veure créixer els fills dels altres pot esdevenir insuportable.

En aquesta situació no és fàcil seguir sentint-se part de la família i és molt difícil que la parella es mantingui junta i unida després dels primers mesos. El resultat és que una de cada quatre parelles que pateixen la mort d’un fill acaba separant-se. 

4.1.1 L'accident;  4.1.2 La mort gestacional, perinatal i neonatal

 

4.1.1 Accident
Quan la pèrdua del fill és sobtada pot resultar molt traumàtica, especialment si és per accident o per suïcidi. En aquests casos s’experimenta un profund sentiment de desesperació i culpabilitat, que és generat per la incapacitat d’entendre què pot haver passat i perquè es té el convenciment que de segur que ho haurien pogut evitar si haguessin actuat. No s’ha produït cap pausa en el temps en què la mort s’hagi preanunciat, no hi ha hagut la possibilitat d’acomiadar-se, ni s’ha desencadenat cap signe d’alerta que hagi preparat la persona per a l’impacte emocional o que hagi ajudat a pal·liar el desconcert inicial. La fase de negació és més llarga i profunda perquè costa més temps entendre què pot haver passat.

Què cal fer davant una pèrdua. 

 

4.1.2La mort gestacional, perinatal i neonatal

 

Segons l'Organització Mundial de la Salut (OMS), la defunció fetal es defineix com "la mort d'un producte de la concepció, abans de la seva expulsió o extracció completa del cos de la seva mare, independentment de la durada de l'embaràs; la mort està indicada pel fet que després de la separació, el fetus no respira ni dona cap altre senyal de vida, com ara batecs del cor, pulsacions del cordó umbilical o moviments efectius dels músculs de contracció voluntària".

És important conèixer els diferents termes que es fan servir en relació amb la mort fetal:

  • Quan la mort del fetus es produeix abans que el fetus sigui viable, és a dir, abans de la setmana 20 de la gestació o abans que el fetus pesi 500 g es considera mort gestacional, mort fetal primerenca.
  • Quan la mort es produeix entre la setmana 28 de gestació o 500 grams o més de pes fins als primers 7 dies de vida, es considera segons l'OMS, mort perinatal.
  • Quan la mort es produeix des del naixement fins als 28 dies de vida, es considera mort neonatal.


Tenint en compte aquests conceptes, es descriu com a Dol perinatal el procés que viu una persona després de la pèrdua d'un fill/a des del coneixement de l'embaràs fins a la finalització del període neonatal.

Aquest dol presenta uns matisos específics, aquests són:

  • Apareixen simultàniament dos moments vitals contraris, la vida i la mort; per a la gestant aquesta experiència suposa una nova realitat en què els dos extrems de la vida es fan evidents.
  • La gestant presenta un alt component hormonal, que va dirigit a la generació de vida, a la seva maternitat i al desenvolupament del vincle.
  • La mort gestacional i perinatal produeix una ruptura de les expectatives dels seus progenitors que, d'una banda, perden en ser estimat i de l'altra, perden un projecte de vida. Cada progenitor s'enfronten a una reorganització interna. El dolor els conduirà a revisar-ne els valors, el pla de vida, els rols i les emocions.
  • Un altre dels components que fa aquest duel diferenciador, és el xoc que les mares viuen al voltant d'aquesta pèrdua, molt complexa d'assimilar perquè el cos, les hormones, després de la pèrdua, li envien indicadors contraris.
  • Hi ha tabús, prejudicis i estigmes estesos a la societat entorn d'aquest tipus de duels convertint-los en duels desautoritzats. Els duels desautoritzats són aquells que malgrat produir-se per una pèrdua no reben la mateixa comprensió per part de l'entorn social.


Aquesta situació comporta grans dificultats en l'expressió i l'acceptació emocional de la pèrdua per part dels progenitors, i els pot conduir a una desprotecció i a una deslegitimació de la seva vivència.

En termes generals, socialment se li resta valor o importància al dolor de la dona gestant que ha perdut el seu nadó de forma prematura. Pel que fa a l'altre progenitor, la importància que se li dona acostuma ser inexistent. I sovint ni s'hi esmenta. Remarcar que la realitat de la pèrdua és per a tots dos progenitors, sovint, el no gestant sent que ha d'afrontar la pèrdua en solitari i inhibint-ne l'expressió.

Exemples de dol perinatal desautoritzat són l'avortament espontani o l'avortament voluntari

A l'avortament espontani, la preocupació se centra principalment en la salut física de la mare; se li projecten noves il·lusions com que en el futur podrà tornar a ser mare, minimitzant així el dolor que sent per l'actual pèrdua, dificultant-ne l'expressió i l'acceptació de la mort del nadó.

L'avortament voluntari és una de les pèrdues que no es comunica i que les dones gestants en dol volen ometre. La sensació superficial d'aquest tipus d'avortaments és d'alleugeriment i l'actitud general davant d'aquesta pèrdua és voler oblidar. Les gestants que no es donen permís per elaborar aquest tipus de dol podran viure aquest procés en una altra pèrdua que se'ls presenti posteriorment.

Per a la gestant, la realitat de la pèrdua, independentment de la setmana de gestació, és un esdeveniment estressant i traumàtic. Poden experimentar una àmplia gamma de respostes emocionals: algunes es poden sentir alleujades per prendre la decisió mentre altres experimenten culpa, penediment, etc.

D'acord amb l'American Pregnacy Association, els sentiments comuns inclouen:

  • Culpa, especialment a la gestant, sentint que no va saber exercir el rol de cuidadora.
  • Ràbia, enuig i sentiments d'injustícia per la pèrdua
  • Remordiment o penediment, desitjant canviar el que ha passat
  • Pèrdua d'autoestima relacionada amb sentiments de fracàs i inferioritat respecte a altres mares conduint-los a l'aïllament social o solitud
  • Rebuig cap a altres mares gestants, comparant-se amb elles
  • Dificultats en el son, insomni o malsons
  • Pensaments de suïcidi. Si es presenten, és important demanar ajuda urgentment acudint a un professional de salut.

Alguns aspectes que cal tenir en compte a l'hora d'abordar el duel perinatal són:

  • El temps serà un aliat; com en qualsevol altre dol, cal temps. Cadascun al seu ritme, amb el pas del temps, el dolor anirà mitigant.
  • El dolor per la pèrdua té límits; permetre's sentir-ho i expressar-ho en un entorn saludable no ho fa desaparèixer, però ho alleuja. Aclarir què, al llarg del procés de dol, aquest dolor variarà en intensitat, durada i freqüència.
  • Acompanyament: És recomanable buscar ajuda a la mateixa xarxa social, associacions o grups de suport on existeix l'espai per expressar el dolor, aprofundir en l'experiència o generar vincles amb altres famílies amb dol.
  • Autocura: És beneficiós estar pendents i centrar-se en les mateixes necessitats físiques, emocionals i espirituals.
  • Paciència durant el procés, hi haurà moments de molta intensitat i desolació, però també hi haurà moments de descans i acceptació.
  • Perdonar-se un mateix per així deslligar la conducta de la causa i poder viure el que ha passat com un fet inevitable.

Veure: guies d'acompanayament al dol perinatal

Veure: guía d'atenció al dol perinatal i la mort neonatal

Veure: pel·lícules en el dol perinatal

 

4.2. Mort d'un germà

La pèrdua d'un germà també és la causa d’un profund impacte emocional. Els germans supervivents acostumen a ser els grans “oblidats”, perquè la família i els amics se solen centrar en el patiment dels pares. Si és el cas que queda un únic germà, la situació es pot aguditzar encara més, perquè a ell se li afegeix el sentiment de culpabilitat de ser l’únic fill supervivent.

Quan la mort esdevé després d’un procés llarg de malaltia, alguns germans poden haver desitjat que el germà malalt morís per poder reprendre la vida que tenien abans. Aquest sentiment no els ha de fer sentir culpables perquè forma part d’un procés normal d’adaptació a la situació.

 

4.3. Mort d'un membre de la parella

El procés de dol de la parella, si es produeix després de molts anys de convivència i sobretot si es donava una situació de dependència, és més llarg i difícil, ja que costa molt allunyar de la ment els projectes compartits. Es trenca el futur, el projecte de vida junts, la companyia, la seguretat. La tristesa és la companya habitual durant molt de temps.

Quan socialment no es reconeix el vincle, tampoc no es reconeix el dol i, llavors, es parla de dol desautoritzat. En aquest cas, es tendeix a minimitzar la importància del dol. Això passa, per exemple, en el cas de les parelles d’amants, d’homosexuals i també de les exparelles. L’expressió de no reconeixement es manifesta amb expressions com ara “no estaven casats”, “només eren amics”, “ara ja tenia una altra parella”, etc.

 

4.4. Ruptura de la convivència amb la parella

La situació de pèrdua sempre implica elaborar un procés de dol. El procés serà més o menys dolorós segons els motius de la separació, així com també segons la manera com es produeixi el procés de distanciament. Si les dues persones decideixen posar fi a la relació serà menys dolorós que si només ho vol un dels membres de la parella. Quan el sentiment que flueix és el desamor, igualment s’inicia un procés de dol per la pèrdua d’allò que se sentia abans i que ara ha desaparegut. És experimentar el desencant, és perdre una situació anterior. Es percep com una situació de fracàs i es creu que serà molt difícil recuperar una altra experiència com és compartir l’amor de parella de forma sincera i plena. 

 

4.5 Mort per suïcidi  

 

 

La mort per suïcidi, pel fet de ser una mort voluntària, s’interpreta com una acció violenta i directa no tan sols del difunt cap a si mateix sinó també cap als supervivents.

A diferència d’altres tipus de dols per mort, en el dol per suïcidi és típica, després del període inicial de sofriment, una fase en la qual el supervivent es planteja una recerca dels motius que l’han provocat.

És un dol complex d’elaborar perquè és per una mort sobtada i inesperada, perquè els familiars se senten interpel·lats per la conducta del suïcida i perquè socialment la mort per suïcidi està estigmatitzada.

Els familiars propers al suïcida solen realitzar-se preguntes en què apareixen sentiments, idees o conductes del tipus: Perquè m’ha fet això? S’hi evidencia un sentiment d’abandonament. Podria haver-se evitat? Hi sorgeix el sentiment de culpa. És que la meva família està maleïda? Hi apareix l’estigma social que s’esmentava anteriorment. Què hi faig jo en aquesta vida? Hi apareixen conductes autodestructives.

Hi ha una sèrie de posicions en les quals el dol del supervivent per suïcidi es va manifestant. En un primer moment, apareix el XOC (sofriment, negació, caos, símptomes depressius i símptomes físics); la RÀBIA (ràbia contra un mateix, contra el suïcida, adreçada a l’equip sanitari, contra Déu,...); la CULPA (per no haver previst el desenllaç, per possibles conflictes amb el difunt,...) i per últim, LA REORGANITZACIÓ (la reorientació de les energies psíquiques).

Tizón l’any 2004 suggereix una sèrie d’accions terapèutiques en el dol per suïcidi:

  1. Poder parlar de les culpes reals o fantasiejades dels supervivents.
  2. Replantejar les negacions i distorsions cognitives, així com els mites familiars.
  3. Ajudar a afrontar els temors irrealistes.
  4. Afrontar els sentiments d’enuig, ira i temor.

Són nombrosos els autors del dol que coincideixen a afirmar que, encara que la mort per suïcidi alteri l’equilibri familiar, cada integrant reaccionarà no només d’acord a la seva personalitat, sinó també pel tipus de relació i vinculació que tingués amb el difunt. A continuació, es descriu la vivència del dol per suïcidi en funció del parentesc:

4.5.1 Dol en els pares; 4.5.2 Dol en els germans; 4.5.3 Dol en els fills petits; 4.5.4 Dol en el cònjuge.

4.5.1 Dol en els pares

La recerca del perquè en els pares és molt freqüent durant molts anys, especialment en la mare. D’altra banda, l’estrès que produeix la mort d’un fill per suïcidi pot desencadenar el trencament del matrimoni, especialment si existien prèviament conflictes entre ells, atès que és habitual culpar el cònjuge del que ha succeït, i més si el fill suïcida tenia malalties de base hereditària.

 

4.5.2 Dol en els germans

Els germans poden experimentar canvis en tots o gairebé tots els aspectes de la seva vida, pel fet d’haver compartit una infància en comú amb experiències similars al difunt. Tendeixen a identificar-se amb el germà suïcida, la qual cosa fa que sorgeixi la por que també pugui arribar a resoldre problemes de manera autolesiva.

En ocasions, comenten que veuen el suïcidi a casa, al dormitori, que els truca per telèfon, etc. Aquestes manifestacions no s’han de considerar com una pèrdua de salut mental sinó que formen part del seu procés de dol. Tot i així, si amb el pas del temps continuessin aquestes referències, és important sol·licitar valoració professional per descartar complicacions en el procés de dol.

 

4.5.3 Dol en els fills petits

Si el suïcidi l’ha portat a terme un dels pares, els fills petits acostumen a reaccionar negant els fets, mostrant-se ploraners i irritables, amb canvis bruscos en l’estat anímic i dificultats per conciliar i mantenir el son. També poden aparèixer falta de gana, idees suïcides o d’autolesions, desitjos de morir (el seu únic objectiu és reunir-se amb el difunt). També poden presentar-se alteracions perceptives de veure el pare mort a casa, que els parla, etc.

Tanmateix, el sentiment dominant originat pel suïcidi d’un dels progenitors és de culpabilitat; és un sentiment intens i aclaparador que es manifesta amb declaracions directes de culpabilitat i autoretret, comportament provocatiu, autocàstig, conducta obsessiva i esforços desesperats per defensar-se. Aquest últim es deu al fet que determinats incidents ocorreguts prèviament al suïcidi són culpa del nen (per la seva mala conducta, per no obeir els pares...), per la qual cosa el nen petit entén que són directament culpa seva.

Ateses les característiques dels trastorns que habitualment acompanyen les conductes suïcides, és habitual que el progenitor deprimit culpabilitzi el nen del seu malestar i l’adverteixi que vagi en compte de no indisposar o preocupar el progenitor, de manera que es diposita el seu benestar psicològic sobre el nen i se’l fa parcialment responsable de la seva desesperació.

 

4.5.4 Dol en el cònjuge

Aquest dol augmenta el risc de posar-se malalt físicament i psicològica. S’interromp de manera inesperada i sobtada un projecte en comú i modifica de manera continuada el curs biogràfic. Els sentiments d’abandonament, desemparança i sobrecàrrega psicoemocional per afrontar sol la vida són habituals.

Ser cònjuge del suïcida influeix en el procés de dol de manera determinant pel tipus de relació entre tots dos; la relació de dependència psicològica és d’estrès psicosocial extrem. Es consideren les vídues amb fills petits la població més vulnerable en aquest tipus de dols.

 

 

 

p Llegir més...

El procés de dol
pP@)

Quan les persones viuen una pèrdua, sigui a causa de la mort d’una persona significativa o per qualsevol altra causa, es desencadena un procés d’elaboració de la pèrdua que s’anomena procés de dol, i que no és altra cosa que la manera en què el cos i la ment s’adapten a aquesta pèrdua. Si bé és una resposta emocional que desestabilitza de manera temporal la persona que ha patit una pèrdua, és important entendre que es tracta d’un procés evolutiu normal, un procés d’adaptació natural que permet retrobar l’equilibri que s’ha trencat per la pèrdua.

 

El procés de dol s’inicia amb la presa de consciència de la possible pèrdua. Aquest fet mobilitza les emocions, que, al seu torn, prepararen el cos per a l’acció, és a dir, per expressar els sentiments (de tristesa, ràbia, impotència, el plor, etc.). La manifestació dels sentiments és una acció necessària per tenir plena consciència de l’absència, d’allò que ja no hi és. I aquesta presa de consciència de l’absència, el contacte amb la temuda absència, és el que permet finalitzar el procés: acceptar la nova realitat.

Diferents autors reconeguts internacionalment pels seus treballs sobre les pèrdues i el dol han descrit com es poden sentir les persones, quines són les diverses reaccions i sentiments que manifesten davant d’una pèrdua significativa i com s’evoluciona a través de l’elaboració del procés de dol abans de l’acceptació de la pèrdua.

 

Olga Herrero i Concepció Poch (2003), psicòlogues clíniques i psicoterapeutes, han descrit les següents característiques del procés de dol:

  • És un procés:

    El dol és un procés que evoluciona a través del temps i de l’espai, tot i que quan una persona viu una pèrdua té la sensació que el món es paralitza i que sempre es quedarà així.
  • És normal:

    El procés de dol és quelcom que tothom viu al llarg de la seva vida com una reacció a una pèrdua significativa, encara que la manera d’afrontar-la pot ser diferent.
  • És dinàmic:

    La persona experimenta i canvia al llarg del temps amb oscil·lacions en el canvi d’humor i en la sensació de malestar o benestar. Això implica que la persona que viu un procés de dol entra en situacions que no són gens estables, sense que això vulgui dir que es fa un retrocés o que no s’avança en el procés de dol.
  • Depèn del reconeixement social:

    Quan una persona viu una pèrdua, tant ella com el seu entorn són els que reben l’impacte. La persona inicia un procés individual que alhora també és col·lectiu atès que requereix el reconeixement social explícit de la pèrdua per tal de poder elaborar el procés de dol amb normalitat.
  • És íntim:

    El component individual que es desencadena en la situació de pèrdua possibilita desenvolupar reaccions pròpies i alhora diferents de les d’una altra persona que ha viscut una situació semblant, de manera que el que s’ha après al llarg de la vida i les pròpies creences davant la mort o una altra pèrdua influeixen directament en l'elaboració del procés.
  • És social:

    El procés de dol, al seu torn, és social per tal de poder compartir el que és íntim. Les pèrdues es manifesten socialment mitjançant rituals establerts en cada cultura. Sentir-se acompanyat en aquests actes és una manera de rebre dels altres el suport i l’estimació, la qual cosa també ajuda en l’elaboració del dol.

    La pressió que exerceix l’entorn pot dificultar l’elaboració del procés de dol, perquè massa sovint s’empeny la persona cap a una ràpida acceptació de la nova situació, amb la finalitat que al més aviat possible retorni a les activitats que s’ han deixat de fer amb motiu de la situació de pèrdua.
  • És actiu:

    La persona té i ha de tenir un paper molt actiu en l’elaboració de la pèrdua perquè ha de prendre les decisions que li permeten atorgar el significat de pèrdua amb tot el que això implica: la renúncia per tal de reconduir el buit que ha deixat la pèrdua i poder seguir vivint.

   

L’objectiu principal en tot procés de dol és elaborar i resituar la pèrdua en un temps raonable, d’una manera adaptativa per prevenir o detectar, al més aviat possible, un procés de dol complicat o disfuncional. Això implica acceptar la pèrdua, patir la pena i el dolor emocional, adaptar-se al medi sense l’objecte del dol i reconduir l’energia cap a altres relacions o objectes significatius.

La durada d’un procés de dol és variable i depèn de cada persona i de la seva situació. Els experts en el tema coincideixen, però, a determinar que l’elaboració del dol té lloc en un període comprès entre un i dos anys quan la pèrdua és d’una persona significativa, i en un període menor quan l’objecte del dol és un altre tipus de pèrdua.Si bé és una resposta emocional que desestabilitza de manera temporal la persona que ha patit una pèrdua, és important entendre que es tracta d’un procés evolutiu normal, un procés d’adaptació natural que permet retrobar l’equilibri que s’ha trencat per la pèrdua.  

 

p Llegir més...

Tipus de dol
pP@)

El procés de dol és el mecanisme per adaptar-se a una pèrdua i, per tant, és un procés normalitzador. En alguns casos, però, l’elaboració del procés no evoluciona de forma adaptativa i això pot dificultar sensiblement l’acceptació de la pèrdua.

La majoria d’autors classifiquen el dol en tres tipus: 1. Dol normal, 2. Dol anticipat, 3. Dol complicat

 

1. Dol normal 

Es caracteritza per presentar una sèrie de símptomes cognitius, conductuals, emocionals i orgànics que apareixen en el transcurs del procés. De vegades, en el cas de patir una pèrdua prevista des de fa temps, pot ser que no hi hagi manifestacions característiques del dol o, fins i tot, es pot experimentar un gran alleujament; aquesta reacció és normal perquè que el veritable dol s’ha fet abans de viure la pèrdua (dol anticipat). 

 

2. Dol anticipat

Es caracteritza perquè la persona mobilitza els mecanismes emocionals i intel·lectuals que permeten elaborar la pèrdua abans que es produeixi. Es refereix al procés que té lloc de manera anticipada a la pèrdua i inclou els símptomes del dol normal. Es tracta d’una conducta normal i, en el cas de persones amb malalties de llarga durada, alguns estudis indiquen que el dol anticipat millora l’adaptació dels familiars i l’acceptació de la pèrdua. 

 

3. Dol disfuncional o complicat

Es defineix com la situació en què la persona experimenta un fracàs o una perllongació en l’ús de respostes intel·lectuals i emocionals mitjançant les quals tracta de superar el procés de dol provocat per una pèrdua real o percebuda. L’expressió de sentiments es desborda, s’adopten conductes desadaptatives (comportament no adequat a una situació degut al fet que l’individu no s’adapta al seu entorn per manca d’harmonia entre els diferents elements de la seva personalitat o per incapacitat per modificar la realitat segons les pròpies necessitats) i no s’avança cap a una bona resolució.

L’angoixa que ha deixat el buit de la pèrdua no s’aconsegueix elaborar i la persona es troba estancada i es veu arrossegada cap a sentiments obsessius i, per tant, no efectius per elaborar el dol. La persona queda atrapada en la mateixa pèrdua, com si volgués retenir l’objecte que ja no hi és, perquè en el fons no el dóna per perdut. Sovint s’hi superposen trastorns psiquiàtrics, com ara trastorns emocionals, abús de substàncies tòxiques per pal·liar els sentiments dolorosos, estrès posttraumàtic o altres complicacions que es poden manifestar com absència de pena o inhibició de la pena.

 

El dol complicat ha estat objecte d’estudi per part de diversos experts que n’han elaborat diferents classificacions:

 

3.1 J. Willian Worden (1997), psiquiatre, proposa la classificació següent:

  • Dol crònic:

    La durada de l’elaboració del dol és excessiva i la persona és conscient que no pot avançar. S’hi poden intercalar manifestacions anomenades normals, com per exemple no experimentar excessiva tristesa en les celebracions d’aniversaris o altres dates significatives, amb manifestacions que es consideren patològiques, com ara el sentiment excessiu de culpa, el plor, el dolor, etc., quan apareixen després dels dos anys de la pèrdua.
  • Dol tarda

    La reacció emocional en el moment de la pèrdua no ha estat suficient per desencadenar els mecanismes de presa de consciència del que ha passat i la
    presa de consciència de la realitat es posposa per a més endavant.
  • Dol exagerat:

    La persona experimenta símptomes amb una intensitat excessiva que la incapaciten. És un dol en què apareixen símptomes clínics freqüents: fortes
    depressions, molta ansietat. S’estanca en alguna etapa del procés del dol i no avança cap a la seva resolució.
  • Dol emmascarat

    La persona no és conscient que el que li està passant està directament relacionat amb la situació de dol i associa els símptomes físics de dolor, mal de cap, etc., i les conductes desadaptatives a un procés de malaltia.

 

3.2 J. Bucay (2003), metge psicoterapeuta, anomena el dol disfuncional dol patològic i el descriu com l’expressió de l’existència d’una patologia prèvia, és a dir, d’alguna malaltia que no s’havia manifestat i que es desencadena amb el procés de dol. Identifica quatre causes que poden desencadenar un dol patològic o disfuncional:

  • Quan el procés de dol mai no comença.
  • Quan el procés es deté de forma morbosa en alguna etapa del dol.
  • Quan progressa fins a alguna etapa i retrocedeix indefinidament cap a alguna de les etapes anteriors.
  • Quan es frena per intentar evitar la seva evolució


J. Bucay classifica el dol patològic en cinc grups: absent, conflictiu, tardà, exagerat i crònic.

  • Dol absent

    La persona pateix un xoc important i el dol s’estanca en la fase de negació del que està passant.

  • Dol conflictiu:

    La persona no es responsabilitza de la seva pròpia salut i utilitza el dol per obtenir compassió dels altres. 

  • Dol tardà:

    La persona té un conflicte emocional, té sentiments ambivalents (en psiquiatria, presència simultània de sentiments oposats envers una mateixa
    persona o cosa, especialment d’amor i d’odi), per exemple, no sap si ha d’estar content o ha de plorar. 

  • Dol exagerat:

    La persona té un desbordament de l’expressió emocional. 

  • Dol crònic

    El procés s’instal·la indefinidament, sense acabar mai. La persona queda atrapada en el sentiment de culpa, no vol sentir la tristesa que
    comporta la pèrdua, l’idealitza i la manté en la memòria constantment per no acceptar la situació. Mai no se n’acomiada.

  
Tant Worden com Bucay coincideixen a assenyalar que allò important no és tant tenir classificacions que permetin “etiquetar” la situació com el fet de poder identificar la resposta disfuncional o patològica al més aviat possible i encaminar l’atenció cap a l’elaboració d’un dol normal.

 
 
p Llegir més...

Factors que influeixen en el dol
P@)

 

La intensitat de les emocions i les alteracions físiques i psicològiques que provoquen una situació de dol depenen de diversos factors:

  • El tipus de pèrdua: relacional, intrapersonal, material, evolutiva o relacional. 
  • Els factors de la història personal: el coneixement i l’aprenentatge previ del sentit de la vida i de la mort, és a dir, com s’ha viscut en la família, en l’escola o en la societat en general, si es creu o no que la mort forma part del fet de viure, etc. 
  • La situació personal i familiar: la composició familiar (si hi ha nens petits o no), si hi ha dificultats econòmiques, si no hi ha acompanyament de la família, si es viu sol, etc. També s’hi inclouen els recursos de què la persona disposa, tant els interns, com ara la gestió de les emocions, com els externs, com la situació laboral, el nivell socioeconòmic, la família i els amics. 
  • La societat i la cultura: les persones immigrades, per exemple, quan es troben amb una cultura de la societat d’acollida diferent a la del seu país d’origen poden tenir dificultats per elaborar el dol. 
  • La religió, que s’entén com l’existència d’un sistema de creences estructurades que tracten aspectes espirituals sovint amb un codi de comportament ètic i una filosofia determinada. La religió pot esdevenir una eina d’ajuda per a les persones creients perquè pensen que han d’acceptar el sacrifici de viure sense l’objecte de la pèrdua. 
  • L’espiritualitat, que, en un sentit ampli, és la capacitat íntima dels éssers humans de buscar el sentit de l’existència, com per exemple buscar les preguntes sobre el perquè de l’existència, del patiment, de la capacitat d’estimació i de perdonar, així com la capacitat de veure més enllà de les circumstàncies presents que permeten a la persona orientar la seva vida i sobreposar-se a les dificultats. L’espiritualitat pertany a un aspecte universal de l’ésser humà que es desenvolupa i evoluciona en el més íntim del viure de cadascú i que afecta, al seu torn, la relació amb els altres.

   
Si el procés de dol és per la pèrdua d’una persona estimada, també hi influeixen els factors següents:

  • Els dols previs. 
  • L’edat de la persona que ha mort. 
  • La relació afectiva i familiar amb la persona que ha mort. 
  • La relació de dependència envers la persona que ha mort. 
  • El context i la situació en què s’ha produït la mort. 
  • Les causes de la mort.
 

Etapes del procés de dol
pP@)

Tot i que es descriuen etapes que marquen l’evolució en el procés de dol, no hi ha pautes estrictes i universals, sinó que l’alleujament apareix de forma gradual a mesura que s’avança en la seva resolució. El dol és un procés únic, molt personal, dinàmic i canviant, que depèn de les circumstàncies, les persones, les famílies, les cultures i la pertinença a una societat concreta. És un fet transcendental (que afecta en gran manera, que és d’una gran importància per les conseqüències que pot tenir) que passa a formar part de la història personal i familiar. Els recursos que poden ajudar a afrontar la situació també són diversos: algunes persones volen l’acompanyament dels familiars i dels amics, i d’altres prefereixen estar molt ocupades per allunyar de la seva ment els sentiments que genera la pèrdua. De manera instintiva, les persones busquen allò que creuen que els pot ajudar i anar bé.

  1. Etapes de l'elaboració del dol per la pròpia mort
  2. Etapes de l'elaboració del dol per la mort d'una persona estimada

 

Tot i que s’han descrit diverses classificacions, amb les seves diferències pel que fa al nombre d’etapes, la durada, les emocions i les manifestacions que les acompanyen, s’ha de tenir present, però, que totes fan referència al mateix: cal experimentar el dolor, el patiment, la tristesa, la culpa, etc., per adaptar-se a la nova situació.

Quan es tracta de la mort d’un ésser estimat, les persones properes poden iniciar el procés de dol al mateix temps en què se’ls comunica la gravetat de la situació o més tard, quan ja ha esdevingut la pèrdua. Sovint posposen la manifestació de sentiments de tristesa i de plor per no afectar encara més en el procés de dol que està elaborant la persona malalta ni interferir-hi.

D’altra banda, és important considerar que moltes vegades la vivència del dol provoca canvis en altres àmbits de la vida. Les relacions, per exemple, poden canviar i, de vegades, poden acabar en processos dolorosos, com ara separacions o divorcis de parelles. Es poden produir canvis de costums, canvis de llar, de ciutat, de poble, de feina, etc. Però sobretot poden haver-hi canvis en la percepció i el sentit del que vol dir viure. Aquestes situacions són especialment delicades perquè poden afegir un nou procés de dol al procés que ja s’està vivint.

No hi ha evidències, però, que indiquin que totes les persones passen per aquestes etapes o que hi ha una seqüència determinada d’una etapa a una altra per elaborar el dol. Ara bé, les explicacions de les persones que han experimentat pèrdues han deixat empremta, per tant, la teoria de les fases del dol observacional (entesa com la teoria que és fruit de l’observació de les persones amb procés de dol) delimita el dol en moments temporals pels quals la persona anirà fent camí, sense necessitat que aquesta experiència sigui lineal ni que s’hagi de passar per totes les fases o etapes que s’indiquen.

Les etapes del procés de dol que han identificat diversos autors se centren majoritàriament en la mort, bé sigui en la pròpia mort o en la mort d’una persona estimada.

 

1. Etapes de l’elaboració del dol per la pròpia mort

1.1 Elisabeth Kübler Ross (1969), psiquiatra, després d’observar i conversar amb moltes persones que morien a l’hospital on treballava com a psiquiatra, va identificar cinc etapes en el procés de dol: negació, còlera, negociació, depressió i acceptació. Si bé inicialment aquestes etapes del dol es van identificar en el procés d’elaboració del dol per la pròpia mort, són extrapolables a qualsevol tipus de pèrdua.

Negació:

Quan a una persona se li comunica que té una malaltia amb un pronòstic greu, reacciona negant el diagnòstic com a resposta. La persona vol creure que és un error i busca una altra oportunitat. Aquesta fase de negació li permet una treva, li dóna temps per pensar; és un intent d’autoprotecció contra el dolor i el patiment. La negació es un amortidor de l’efecte del xoc. L’atordiment del primer moment fa que no es visqui com una situació del tot real. 

Còlera

Quan es confirma el diagnòstic, la persona reacciona amb rebel·lió enfront la situació, es comença a preguntar el perquè. Apareix el sentiment d’enveja de les persones sanes; la persona desitjaria tenir la salut dels altres. Tot el que viu li produeix dolor, la seva situació l’omple d’odi i de rancor. L’autoestima baixa pel fet de “no haver estat escollida” per seguir vivint. 

Negociació:

En aquesta etapa apareix la temptació de “negociar amb el temps”, s’intenta fer un tracte amb qui la persona creu que controla la situació (amb un mateix, amb Déu, amb el destí, etc.): “em portaré bé”, “seré bo”, “aniré en peregrinació a…”, etc. La negociació és una conducta regressiva (en el sentit de tornar enrere) i pot derivar una altra vegada a l’etapa de negació. 

Depressió:

La persona pren consciència absoluta que tots els passos anteriors han fracassat. És un procés de preparació davant la possibilitat de morir aviat. Hi ha molt de dolor i patiment per l’evidència del que està passant. 

Acceptació:

Requereix haver tingut el temps necessari per superar les fases anteriors. La persona ha elaborat la seva mort, en el sentit que entén que es morirà, que ha arribat l’hora i que no ho pot canviar. La persona que accepta, inicia el temps de comiat, del perdó dels altres, de la resolució de possibles conflictes anteriors. Aquesta situació és el camí cap a la pau interna. 

 

2. Etapes de l’elaboració del dol per la mort d’una persona estimada

2.1 La Societat Espanyola de Cures Pal·liatives (SECPAL) defineix quatre etapes seqüencials que el cuidador o la família elabora en el procés de dol:

  • L’experimentació de la pena i del dolor. 
  • El sentiment de por, de ràbia, de culpa i de ressentiment. 
  • L’expressió d’apatia, tristesa i desinterès. 
  • La reaparició de l’esperança i la reconducció de la vida. 

 

2.2 El Grup d’Estudis de Dol de Biscaia descriu l’evolució del dol al llarg del temps en sis períodes cronològics tot agrupant les característiques sobre el que passa en la ment de les persones en el procés de dol:

Dol anticipat

És el temps caracteritzat pel xoc inicial davant el coneixement d’un pronòstic i de la negació d’una mort propera. Els sentiments són de molta intensitat emocional i esdevé un gran impacte per a tota la família. Se situa en els primers dies.

Dol agut

Són moments intensos i excepcionals de veritable catàstrofe psicològica, caracteritzats pel bloqueig emocional (alteració fisiològica o patològica, funcional o orgànica, que dificulta o impedeix el funcionament normal d’una estructura de l’organisme. El blocatge mental és la interrupció del curs del pensament o de la memòria de manera brusca, sovint relacionada amb factors emocionals. El blocatge emocional és aquell que origina trastorns en les funcions psicològiques i el blocatge intel·lectual és aquell que es manifesta per un dèficit de rendiment cognitiu) (no hi ha capacitat per manifestar cap sentiment; no es manifesta el plor, ni la tristesa, ni la ràbia, etc.), per la paràlisi psicològica (no hi ha capacitat per pensar, per prendre decisions, i s’experimenta molta confusió) i per una sensació d’atordiment i d’incredulitat davant el que s’està vivint. Se situa en les primeres setmanes després de la mort.

Dol primerenc

Des de les primeres setmanes fins a uns tres mesos després de la mort. És el temps de negació, de buscar la persona que ha mort. Els sentiments són de ràbia, dolor i el plor. Hi ha un patiment profund. La persona encara no s’adona de la veritable realitat de la pèrdua.

Dol intermedi

Des dels primers mesos fins a un any després de la mort. Es un període de vivències contradictòries. Quan es reinicia la vida quotidiana es comença a percebre progressivament la realitat de la pèrdua, quan es troben a faltar, i molt, els rols que desenvolupava la persona que ha mort. Apareixen dols cíclics (aniversaris, festes). És un temps de solitud i aïllament, de pensaments obsessius. De vegades vol dir experimentar el fet de viure sol. És un període decisiu perquè significa la renúncia definitiva a qualsevol esperança de recuperar la persona perduda. Els períodes de normalitat són cada vegada més freqüents, i es gaudeix cada vegada més de situacions que abans eren agradables sense experimentar sentiments de culpa. El record és cada vegada menys dolorós.

Dol tardà

És el temps que passa des del primer any fins als quatre anys després de la mort. La persona ja ha establert una nova manera de viure basada en nous patrons de pensament, sentiment i conducta que pot ser igual d’agradable que abans de la pèrdua. El sentiment de solitud pot ser-hi sempre, però ja no és l’únic. Es comença a viure en el futur, no en el passat.

Dol latent

Després de passar per un procés de dol de manera sana, mai no torna a ser com abans. El dol és un fet transcendental que marca les relacions amb els altres. Amb el temps el dolor és més suau, però la tristesa es pot reactivar davant de qualsevol estímul que recordi la pèrdua. 

 

2.3 John Bowlby (1968), psicoanalista, aporta la seva visió des de la teoria del despreniment, que descriu com tot allò que ens fa dependents de l’altre. Les persones mantenen vincles relacionals (lligam, unió, relació que hi ha entre persones) imprescindibles per sobreviure, no només perquè aquestes persones ajuden a cobrir les necessitats bàsiques com ara l’alimentació, el sexe, la companyia, etc., sinó des d’un vessant de necessitat social. Aquest vincle crea emocions intenses i la seva pèrdua real o percebuda desencadena ansietat i desesperança.

Bowlby agrupa el procés en tres etapes primordials:

  1. Protesta: es manifesta amb sentiments de negació i còlera o fúria.
  2. Desesperança: es manifesta amb tristesa i depressió. 
  3. Despreniment: finalment, arriba l’acceptació.

2.4 Shulz i Brown (1978), psicoterapeutes, descriuen les fases de manera més genèrica i en tres apartats seqüencials: inicial o d'evitació, de dolor agut i de resolució del dol. 

  1. Fase inicial o d’evitació:

    És una reacció normal i terapèutica que sorgeix com a defensa de la pèrdua fins que la persona es capaç d’assimilar-ne gradualment el cop. Es donen manifestacions de xoc i d’incredulitat; la negació pot durar des d’hores fins a setmanes o mesos. Hi predomina un sentiment profund de tristesa i plor intens.
     
  2. Fase del dol agut:

    Es manifesta amb dolor per la separació i desinterès pel que passa al món. Hi ha sentiments profunds de ràbia i de desorganització generalitzada.
     
  3. Resolució del dol:

    És la fase final d’adaptació a la pèrdua, en què es fa l’adaptació a les activitats de la vida diària de manera gradual. Es reorganitza el propi món caòtic sense la pèrdua.

 

2.5 J. Bucay (2003), metge psicoterapeuta, descriu les etapes del procés de dol com a fases que agrupen les manifestacions necessàries per poder seguir endavant i poder superar la pèrdua. Considera que elaborar el dol no és oblidar, sinó recordar amb tendresa i sentir que el temps que s’ha compartit ha estat un gran regal, és entendre que l’amor no s’acaba amb la mort. Les cinc etapes o fases són: incredulitat, fúria, desolació, acceptació i postcicatrització.

  1. Incredulitat.

    És una etapa caracteritzada pel xoc inicial i la no acceptació de la pèrdua. La negació és un intent d’autoprotecció contra el dolor i el patiment. Es viu en un món de ficció, com si la pèrdua encara no s’hagués produït i en què el que ha passat no s’accepta que ha passat. És un procés de confusió que permet distanciar-se de la situació. Cal que passi un temps per elaborar el procés de dol. Hi ha aplanament emocional (no s’expressen sentiments)  i es viu amb la fantasia de despertar i que tot sigui un somni. Passada aquesta fase, es connecta amb el dolor que envaeix la consciència real, la de la veritat, i la situació esdevé desbordant.
     
  2. Fúria.

    Es prepara el cos per ser capaç de suportar la tristesa. S’experimenta un profund sentiment de ràbia, un fort sentiment de solitud, sense força per sobreviure. Es visualitza el futur com un futur sense sentit, no es tenen ganes de viure’l i es té la forta convicció que no es podrà superar la pèrdua. S’experimenten vivències emocionals contradictòries, es fan presents molts records i alhora es pensa que la pèrdua no és real. S’inicia un període de recolliment i de solitud que ajuda a entendre la renúncia definitiva. A poc a poc es perd qualsevol esperança de recuperar la persona estimada i es comença, per tant, a estructurar la realitat. No obstant això, s’alternen dos estats d’ànim oposat: es creu que la pèrdua és real però es manté l’anhel desesperat d’incredulitat acompanyat d’un bri d’esperança que tot pot tornar a ser com abans. Durant aquesta etapa sovint cal reestructurar els rols familiars, la qual cosa afegeix més preocupació a la situació. Així mateix, es tenen sentiments de culpa cap a les persones que no han fet res per salvar la persona que ha mort i sentiments de ràbia per l‘abandonament.
      
  3. Desolació.

    Impera un sentiment profund de tristesa per l’evidència que la situació de la pèrdua és irreversible i impotència per la certesa que s’ha perdut definitivament la persona estimada. També hi ha manca d’energia per fer les activitats de la vida diària. Afloren sentiments obsessius encaminats a situar la persona que ha mort en un lloc màgic (qualsevol lloc que no es pot veure però que hi és present). La desolació fa sorgir la identificació amb alguns aspectes de l’altre i té lloc una revalorització una mica exagerada de les virtuts reals, que es transforma amb idealització.
     
  4. Acceptació.

    A poc a poc es recuperen els sentiments positius i les ganes de viure. És el moment dels pactes amb un mateix i del compromís amb els altres per tornar a la normalitat i reprendre les activitats socials És el moment de transformar l’energia lligada al dolor en una acció, fer alguna cosa útil per a un mateix i per als altres. S’interioritza el que la persona ha significat i es pren consciència de les coses bones que ha deixat.
      
  5. Postcicatrització.

    És el temps del després. Quan s’elabora una pèrdua no s’oblida, es recorda el passat, però, amb el temps, el record ja no és dolorós i es pot parlar de la pèrdua sense patiment.
p Llegir més...

58 Valoracions, valoració mitja 4,5 de 5.

12345
Guardant valoració... Guardant valoració...
Última modificació: 09/10/24 14:04h

Comentaris

Llistat

Ma.Carme 08 de Mayo de 2021
Estic entrant tot just en aquest món del dol. El que sento ara mateix hem fa buscar experiències.
p Llegir més... 12345
Alba 21 de Julio de 2021
Hola,
M'agradaria rebre orientació sóc infermera de fa més de 25 anys i m'interessa començar a entrar en acompanyament al dol en processos final de vida....no sé si sabeu on puc adreçar-m si hi ha alguna manera de poder iniciar sigui en alguna associació o altre..... m'he format recentment en un postgrau d'acompanyament de la UDG .
p Llegir més...
infermera virtual 16 de Agosto de 2021
Hola Alba, ens posarem en contacte amb tu per correu electrònic.
p Llegir més... 12345
carme 21 de Agosto de 2021
SOC tcai i amb unes companyes estem fem un treball sobre el rol de la TCAI en el proces de final de vida , estem interesades a rebre informacio sobre doletc

GRACIES
p Llegir més... 12345
infermera virtual 24 de Agosto de 2021
Hola, Carme
Pots consultar molta més informació a l'apartat de bibliografia. Esperem que et sigui d'utilitat per al treball.
Salut
p Llegir més... 12345
Yaneth 16 de Noviembre de 2021
Siempre es importante entregar acciones concretas... el modelo de las 15 tareas del duelo por ejemplo es una de las ayudas, se puede bajar su app. También, el pertenecer a un grupo de apoyo.
p Llegir més...
SG 28 de Mayo de 2024
Llibres:
Rosa Montero: La ridícula idea de no volver a verte
Imma Monsó: Un home de paraula
p Llegir més...

Enviar un comentari

12345

Números i lletres minúscules.
Informació bàsica sobre protecció de dades en aplicació del RGPD
Responsable del tractament Col·legi Oficial d’Infermeres i Infermers de Barcelona. (+info web)
Finalitat tractament Gestió del contacte, consulta o sol·licitud. (+info web)
Legitimació Consentiment. (+info web)
Destinataris No es preveuen cessions. (+info web)
Drets Accés, rectificació, supressió, portabilitat, limitació i oposició. (+info web)
Contacte DPD dpd@coib.cat
Informació addicional Pots consultar la informació addicional i detallada sobre protecció de dades a la web d’Infermera Virtual. www.infermeravirtual.com

Per poder enviar el formulari, has de llegir i acceptar la Política de Protecció de dades. Si no l’acceptes i no ens dones el teu consentiment per tractar les teves dades amb les finalitats descrites, no podem acceptar ni gestionar el servei web de consulta, contacte o sol·licitud.

  Atenció: El comentari serà revisat abans de ser publicat.