Què cal saber: Quimioteràpia

RespirarpP@)

  • En el cas d’una persona fumadora, és important que deixi de fumar. La infermera o el metge del centre de salut poden ajudar a fer-ho. Fumar és una addicció que perjudica greument la salut en tots els casos, però concretament en el càncer s’ha identificat com un dels principals factors per desenvolupar la malaltia, sobretot en els casos de càncer de pulmó. 

 

  • Si en algun moment del tractament de la quimioteràpia apareix dificultat per respirar, és necessari fer-ho saber ràpidament a l’equip de salut. 
  • Durant el procés del tractament de quimioteràpia la persona es pot sentir més cansada. Es tracta d’una resposta normal del cos davant l’esforç de reposició cel·lular que ha de fer. És important diferenciar aquest cansament de la sensació d’ofec que pot aparèixer amb els esforços petits.

   
Es recomana tenir en compte tots els consells generals, que permetran adoptar mesures saludables en relació amb l’activitat de la vida diària de: 

Respirar 

p Llegir més...

Menjar i beurepP@)

Una bona alimentació és molt important per a molts aspectes del tractament del càncer i també per tolerar millor la quimioteràpia, ja que millora la vitalitat, l’estat d’ànim i les defenses de la persona, un fet imprescindible per evitar les infeccions oportunistes.

Durant el tractament, el cos, com a resposta de l’organisme que s’intenta guarir, gasta més energia, per això és important consumir les calories i les proteïnes suficients. A més, l’alimentació durant la quimioteràpia ha de pal·liar i controlar l’aparició de molèsties o efectes secundaris del tractament que dificulten una bona nutrició de la persona. 


Hi ha 4 problemàtiques que són les que apareixen habitualment amb el tractament de quimioteràpia i que dificulten la ingesta, que són:
1. Dificultat en la ingesta per mucositis i/o estomatitis, 2. Dificultat en la ingesta per alteració del gust i de l’olfacte, 3. Dificultat en la ingesta per manca o pèrdua de gana (anorèxia), 4. Dificultat en la ingesta per nàusees i vòmits.

 

1. Dificultat en la ingesta per mucositis i/o estomatitis:

Poden aparèixer molèsties en ingerir, per la inflamació de les mucoses de la boca i de l’esòfag i/o dels altres teixits i òrgans de la boca.

Consells per evitar o pal·liar la mucositis i l’estomatitis:

  • Si apareix algun d’aquests símptomes, cal comunicar-ho al metge o a la infermera perquè, si ho consideren convenient, recomanin medicaments per al tractament de les llagues o per combatre el dolor.
  • Sempre que sigui possible, s’ha d’anar al dentista abans de començar el tractament de quimioteràpia. Aquest especialista recomanarà les mesures que cal prendre perquè la quimioteràpia afecti el menys possible. S’ha de tenir en compte que quan s’està en el procés de quimioteràpia, la persona no es pot sotmetre a cap intervenció bucal sense consultar-ho amb l’oncòleg.
  • Fer una bona higiene bucal diària:
    • Raspallar les dents, les genives i la llengua després de cada àpat amb un raspall suau.

      Higiene contra les llagues bucals
    • No utilitzar col·lutoris que continguin alcohol. És millor fer servir una solució d’una culleradeta de bicarbonat sòdic diluït en un got d’aigua. S’ha de glopejar i escopir la solució. Després, cal esbandir-se la boca només amb aigua. Aquest preparat preveu l’aparició d’infeccions a la boca provocades per fongs. Un altre preparat una mica més elaborat i també de finalitat preventiva consisteix en la barreja d’un litre i mig d’infusió de camamilla i farigola, el suc de mitja llimona i una cullerada sopera de bicarbonat. També s’ha de glopejar i escopir la solució i, després, esbandir-se la boca només amb aigua.
    • Si la persona porta dentadura postissa, se l’ha de treure almenys dues vegades al dia, netejar-la amb un raspall i esbandir-la amb aigua. A la nit s’ha de deixar submergida en aigua o en la solució que s’utilitzi habitualment i, abans de tornar se la a posar al matí, s’ha de netejar amb un raspall i esbandir-la.
    • Utilitzar crema labial per evitar que els llavis es tallin o que es ressequin.
  • Seguir les pautes recomanades en l’alimentació davant d’aquest trastorn, com escollir aliments humits, suaus, fàcils de mastegar i empassar, i utilitzar la liquadora i fer purés.

 
És recomanable
parlar amb la infermera, ja que el seu suport i els seus consells ajudaran a controlar la situació.

 

2. Dificultat en la ingesta per alteració del gust i de l’olfacte:

És habitual un canvi en la percepció del gust (disgèusia), o una disminució o falta de gust (agèusia) quan s’està rebent tractament de quimioteràpia. L’olfacte també es pot veure alterat i això pot potenciar el rebuig a certs aliments per l’olor que desprenen.

Consells per reduir els efectes de la disminució del gust:

  • Mantenir una higiene bucal correcta.
  • Evitar temperatures extremes (molt fredes o molt calentes) dels aliments, ja que disminueixen el sabor.
  • Condimentar més els aliments amb sal, espècies, herbes aromàtiques, all, etc.
  • Consumir aliments salats: pernil curat, cansalada, olives, etc.
  • Adobar la carn i el peix amb pebre, menta, suc de llimona, vinagre, etc.


Consells per reduir els efectes del canvi del gust: 

  • Mantenir una higiene bucal correcta.
  • Escollir menjars amb bona aparença i olors suaus.
  • Procurar que la persona que rep el tractament no hagi de cuinar ni preparar-se el menjar per evitar les olors fortes.
  • Procurar no menjar en el mateix lloc on s’ha cuinat, també per evitar les olors fortes.
  • Menjar aliments freds o a temperatura ambient.
  • Escollir els aliments bullits més que els fregits, a la planxa o guisats, ja que els aliments bullits desprenen menys olor.
  • Substituir les carns vermelles per les blanques (pollastre, conill), els ous, el peix o els làctics.
  • Afegir unes gotes de llimona o xarop de fruites a l’aigua si es nota un gust desagradable.
  • Evitar els sabors amargs, com ara el cafè, el té, o la xocolata.


Consells per reduir els efectes de percepció de gust metàl·lic en els aliments:

  • Utilitzar coberts de plàstic.
  • Fer servir estris de fusta per cuinar.
  • Menjar carns vermelles (vedella, xai, porc) condimentades amb salses dolces (compota de poma, melmelades) o amb beixamel.
  • Si la carn no es tolera bé, substituir-la per una altra font de proteïnes: ous, peix, làctics, etc.
  • Beure te amb menta o amb llimona en els àpats.
  • Escollir sabors forts, com el dels formatges i el pernil curats, per exemple.
  • Prendre fruita àcida (taronja, llimona...), que ajuda a fer desaparèixer el gust metàl·lic.


3. Dificultat en la ingesta per manca o pèrdua de gana (anorèxia):

És un problema freqüent quan s’està rebent tractament de quimioteràpia i pot afectar de forma important la salut de la persona. La pèrdua de gana pot produir-se per la combinació de diversos factors, com la pròpia malaltia, els efectes secundaris d’alguns tractaments, l’angoixa, així com el sentir-se cansat o deprimit.

Consells generals: 

  • Procurar menjar una mica més els dies previs al tractament si es preveu que es perdran les ganes de menjar.
  • Procurar que els aliments no desprenguin olors ni gustos forts.
  • Intentar no ser a la cuina mentre es prepara el menjar per evitar les olors.
  • Servir els aliments tebis o freds. El vapor o l’olor que desprenen els aliments especialment calents poden treure la gana.
  • Tenir cura de la presentació dels plats, fer-los atractius a la vista.
  • Fer els àpats en un ambient tranquil i relaxat.
  • Passejar abans de menjar pot ajudar a obrir la gana.
  • Procurar no menjar sol, és millor fer-ho acompanyat.


Consells dietètics: 

  • Menjar poc i sovint.
  • Procurar que l’àpat més ric sigui l’esmorzar, però si no és possible, cal aprofitar el moment en què es té més gana per consumir els aliments més rics en calories i proteïnes.
  • Procurar portar sempre a mà algun aliment per prendre entre hores: fruita seca, galetes, iogurts líquids, etc.
  • Fer petits glops de begudes com ara aigua, infusions o sucs, entre hores, per tal d’evitar la sensació de sacietat que poden provocar els líquids en els àpats.
  • Enriquir els plats amb la finalitat d’aportar-hi el màxim de nutrients (per exemple, afegint-hi un raig d’oli d’oliva o, en el cas de les cremes, un formatget).

 

4. Dificultat en la ingesta per nàusees i vòmits:

És un problema que és freqüent en els tractaments de quimioteràpia, però que es pot prevenir amb els medicaments antiemètics receptats per l’oncòleg i amb els consells següents.

Consells generals: 

  • Seguir rigorosament la pauta antiemètica recomanada per l’oncòleg.
  • Procurar que els aliments no desprenguin olors ni gustos forts.
  • Intentar no ser a la cuina mentre es prepara el menjar per evitar les olors.
  • Fer els àpats en un ambient tranquil i relaxat.
  • En tots els casos, però sobretot per a les nàusees i els vòmits anticipants, pot ser útil practicar mètodes de relaxació.
  • Descansar després dels àpats assegut però sense estirar-se.
  • Evitar roba ajustada de cintura i abdomen.
  • Mantenir una bona higiene bucal.

 
Consells dietètics: 

  • Menjar poc i sovint.
  • Mastegar bé els aliments i menjar lentament.
  • Aprofitar el moment del dia en què la persona es trobi més bé per menjar aliments amb un major contingut calòric.
  • És aconsellable beure entre àpats.
  • És recomanable ingerir aliments secs: torrades, galetes, bastonets de pa, etc.
  • Consumir aliments amb un contingut baix de greix per facilitar la digestió: carns blanques, embotits magres, peix blanc, etc.
  • Fer petits glops de begudes carbonatades, com l’aigua amb gas o la cola, pot ajudar a calmar les molèsties digestives.

 
En general i tenint en compte aquestes alteracions, és important seguir les recomanacions específiques d’alimentació davant els trastorns propis del procés oncològic

En el cas que no hi hagi molèsties o alteracions relacionades amb la nutrició, es recomana seguir les pautes per a una alimentació saludable

Es recomana tenir en compte tots els consells generals, que permetran adoptar les mesures saludables en relació amb l’activitat de la vida diària de: 

Menjar i beure

p Llegir més...

Moure's i mantenir una postura corporal correcta pP@)

Mantenir un nivell d’activitat moderada ajuda la persona que rep el tractament a millorar l’estat d’ànim, a reduir la sensació de fatiga i, en definitiva, a augmentar el benestar.

 

Es recomana:

  • Fomentar l’exercici moderat, mantenir-se actiu físicament dins de les possibilitats de cada persona: caminar, fer ioga, exercicis específics per a persones enllitades, si és el cas (canvis posturals, gimnàstica passiva, etc.).
  • Planificar les activitats quotidianes segons les necessitats personals i demanar ajuda per a aquelles a les quals no es pugui arribar. Convé planificar i aprofitar la part del dia en què la persona que rep el tractament té un nivell d’energia més alt. Aquest moment habitualment coincideix amb les primeres hores del dia, tot i que això depèn de cada persona.

 
Es recomana tenir en compte tots els consells generals, que permetran adoptar les mesures saludables en relació amb l’activitat de la vida diària de:

Moure’s i mantenir una postura corporal correcta

p Llegir més...

Reposar i dormirpP@)

Sentir un estat de preocupació més acusat forma part del procés d’adaptació normal a la malaltia, cosa que, de vegades, es tradueix en una alteració del son, amb interrupcions freqüents i amb un descens de les hores dedicades a dormir.

 

La persona sotmesa a un tractament de quimioteràpia sol patir canvis en el nivell d’energia habitual; per això, i amb la finalitat de millorar els períodes de descans i de son, s’han de seguir els consells de l’equip de salut. Així doncs, per al benestar general de la persona i per millorar la capacitat de portar endavant el tractament i mantenir la qualitat de vida és important controlar la fatiga.

Es recomana:

Obtenir ajuda d’amics i familiars, o de l’assistència que presten diferents institucions, en les tasques quotidianes que requereixin més energia, com ara anar a comprar, netejar, etc.

  • Dedicar-se temps a un mateix per fer activitats que resultin agradables.
  • Descansar molt, intentar dormir 8 hores cada nit i fer 1 o 2 becaines curtes durant el dia.
  • Si no es dorm bé o es pateix insomni, cal demanar ajuda a l’equip de salut.


Es recomana tenir en compte tots els consells generals, que permetran adoptar les mesures saludables en relació amb l’activitat de la vida diària de: 

Reposar i dormir

p Llegir més...

EliminarpP@)

Un dels efectes més habituals del tractament de quimioteràpia és el canvi en la freqüència i en la consistència de les femtes, és a dir, l’aparició de diarrea o de restrenyiment.

En aquest sentit s’aconsella:

 

  • Seguir els consells específics en el cas que aparegui restrenyiment.  
  • Seguir els consells específics en el cas que aparegui diarrea

 
Es recomana tenir en compte tots els consells generals, que permetran adoptar les mesures saludables en relació amb l’activitat de la vida diària de: 

Eliminar

p Llegir més...

Evitar perills i prevenir riscs pP@)

És indispensable el control dels efectes secundaris de la quimioteràpia (toxicitat). Aquest control el duu a terme l’equip de salut mitjançant visites, entrevistes i analítiques. Però és important que les persones que reben quimioteràpia coneguin els possibles efectes secundaris del seu tractament per així saber com actuar si apareixen. La quimioteràpia afecta les cèl·lules que es divideixen molt ràpidament, ja que aquesta és una característica de les cèl·lules tumorals. Però també hi ha teixits normals les cèl·lules dels quals es divideixen ràpidament. Bona part dels efectes secundaris de la quimioteràpia es deu a l’efecte dels medicaments sobre aquestes cèl·lules sanes.

 

Consells generals:

  • Seguir tots els consells, en la mesura del possible, que l’equip de salut donarà al llarg de tot el procés quimioteràpic.
  • Seguir els consells sobre l’alimentació per assegurar una bona nutrició durant el tractament i per adaptar la dieta segons l’alteració que provoqui la toxicitat.
  • Mantenir la pell protegida del sol, evitant exposar-s’hi, sobretot durant les hores de més insolació, i amb l’ús de mocadors o barrets.
  • Evitar les situacions d’exposició a infeccions i controlar les ferides i les sagnies.
  • Seguir els consells proposats pel que fa als principals problemes de salut relacionats amb el tractament. 
  • Establir, en funció de les necessitats de cada persona i cada família, contacte amb organitzacions, grups d’ajuda mútua, fundacions o associacions per atendre les repercussions personals, familiars i socials relacionades amb la malaltia.
  • Tenir una especial cura en el tractaments de l’orina i la femta com a residus, ja que és el mitjà per on s’elimina principalment la quimioteràpia.

    S’aconsella:
    • Una bona higiene perianal.
    • Buidar 2 o 3 vegades la cisterna del vàter després de cada deposició i/o micció per assegurar l’eliminació correcta dels residus cap al clavegueram.
    • Si la persona té incontinència i necessita bolquers, s’han de canviar sovint i llençar els utilitzats ràpidament en una bossa de plàstic ben tancada.
    • S’ha de tenir una cura especial en el tractament d’aquests residus (femta i orina) durant les 72 hores després de l’administració del tractament.

 
Es recomana tenir en compte tots els consells generals, que permetran adoptar les mesures saludables en relació amb l’activitat de la vida diària de:

Evitar perills i prevenir riscs

p Llegir més...

Comunicar-se i interaccionar socialmentpP@)

Les relacions socials i familiars, en la mesura del possible, no s’han de veure afectades durant el tractament. Tot i així, hi pot haver certs aspectes de la quimioteràpia relacionats amb l’aparició d’efectes secundaris, com l’alopècia i l’astènia, que poden limitar aquest tipus de relacions.

 

Les relacions sexuals i la sexualitat en general normalment es veuen alterades per l’ansietat generada per la situació del diagnòstic, els efectes secundaris del tractament, els canvis sobre la imatge corporal, l’angoixa de perdre la parella, la inseguretat, la falta de comunicació... La comunicació amb la parella és imprescindible per continuar tenint relacions satisfactòries i no s’ha de dubtar a posar-se en contacte amb el equip de salut per demanar ajuda i consells en aquesta nova situació.

Consells genèrics que poden servir d’ajuda

  • Potser l’estat de la persona que rep quimioteràpia no li permet tenir relacions sexuals, però sí que pot gaudir de mostres d’amor i afecte, com petons, carícies i abraçades. 
  • Cal recordar que el sexe no es limita únicament a la penetració. Petons, carícies i altres formes d’estimulació poden provocar el mateix grau de plaer i excitació. 
  • La persona que fa quimioteràpia ha de donar indicacions a la seva parella sobre les parts del cos que més responen als estímuls o en les que sent més molèsties o dolor. 
  • Prendre s’ho amb molta calma i paciència. És important no obsessionar-se a voler aconseguir un orgasme, el sexe ha de ser una relació molt més àmplia.

 
Es recomana tenir en compte tots els consells generals, que permetran adoptar les mesures saludables en relació amb l’activitat de la vida diària de: 

Comunicar-se i interaccionar socialment

p Llegir més...

Treballar i divertir-sepP@)

La quimioteràpia, tot i que en algunes persones només produeix unes molèsties mínimes, de vegades comporta efectes secundaris que interfereixen amb el desenvolupament habitual de les activitats diàries.

1. Activitat laboral, 2. Activitat d'oci i diversió.

 

1. Activitat laboral

Si no hi ha cap contraindicació mèdica, és la pròpia persona qui ha de limitar la seva activitat laboral segons el seu estat físic i emocional. Hi ha persones a qui el tractament no els provoca efectes secundaris suficients com per deixar de treballar i, en canvi, els suposa un gran benefici, sobretot emocional, el fet de seguir amb la seva vida laboral. D’una altra banda, hi ha qui ha de limitar aquesta activitat, sobretot perquè se sent més cansat, dèbil i amb manca d’energia per portar a terme una activitat laboral. L’activitat laboral exerceix un efecte positiu sobre l’estat d’ànim de la persona i s’ha de mantenir, si és possible i de forma moderada, sempre que millori la sensació de benestar. L’equip de salut ajudarà a prendre les decisions més adequades en cada moment del procés quimioteràpic

 

 

2. Activitats d’oci i diversió

És important dedicar-se temps a un mateix per fer les activitats que siguin més agradables, en el moment del dia en què la persona se senti més descansada.


Es recomana
tenir en compte tots els consells generals, que permetran adoptar les mesures saludables en relació amb l’activitat de la vida diària de:

Treballar i divertir-se

p Llegir més...

Tòpics i conductes erròniespP@)

Que s’hagi de rebre quimioteràpia no vol dir necessariament que s’estigui molt malalt i que probablement la persona morirà: Actualment, molt càncers es tracten amb quimioteràpia després d’operar (tractament adjuvant), amb la intenció de reduir les probabilitats d’una recaiguda. Després de la intervenció i un cop eliminada la malaltia, l’esperança de vida és de més de cinc anys. Actualment, la curació total és possible en els casos en què els tumors són diagnosticats molt precoçment o quan es poden extirpar completament gràcies a la cirurgia. Les estadístiques ens diuen que menys de la meitat dels pacients diagnosticats de càncer morirà d’aquesta malaltia. En molts altres casos, el tractament permet retardar durant anys el curs de la malaltia amb una bona qualitat de vida.

 

Totes les persones tenen dret a rebre el millor tractament independentment de la seva edat: Erròniament, es creu que la gent d’edat avançada no pot suportar físicament els efectes secundaris de la quimioteràpia. Estudis recents demostren que no hi ha diferències significatives en els nivells de tolerància i de toxicitat en persones de diferents grups d’edat. Encara que les persones grans solen tenir altres malalties associades a la seva edat, això no és un impediment per rebre quimioteràpia. A més, l’esperança de vida és cada cop més gran en els països occidentals i moltes d’aquestes persones encara tenen molts anys per endavant en el moment del diagnòstic.

També erròniament es creu que els tumors en la gent gran creixen d’una forma més lenta. Però no és així, l’agressivitat d’un tumor depèn bàsicament del propi tumor i no de la persona que el pateix. Estadísticament, els símptomes, les complicacions i la supervivència són els mateixos per un mateix càncer en un grup de quaranta anys que en un grup de setanta.

Els tractaments de quimioteràpia són els mateixos en qualsevol part del món “desenvolupat”: Avui dia, la informació viatja quasi instantàniament d’una banda a l’altra del món i els nous medicaments són accessibles al mateix temps a tot arreu. Els Estats Units tenen fama de tenir els millors centres oncològics del món. Són millors perquè són els pioners en la investigació contra el càncer. Però els tractaments que s’ofereixen són els mateixos, amb la diferència que no tenen cobertura de la Seguretat Social, com pot ser el cas d’Espanya.

p Llegir més...

Descripció pP@)

La quimioteràpia junt amb la cirurgia, la radioteràpia, l’hormonoteràpia i la immunoteràpia constitueixen actualment els tractaments més utilitzats en la lluita contra el càncer. La quimioteràpia consisteix en l’administració d’un o diversos medicaments, anomenats citostàtics, citotòxics o antineoplàstics, que tenen la peculiaritat d’alterar el sistema de reproducció de les cèl·lules, sobretot el de les que es reprodueixen molt ràpidament, i així en faciliten la destrucció.

 

El procés de divisió cel·lular que fa que una cèl·lula es reprodueixi i en formi una altra d’idèntica s’anomena mitosi. A diferència de les cèl·lules sanes, les cèl·lules canceroses es reprodueixen de forma contínua, perquè no responen als senyals que controlen el creixement cel·lular. La quimioteràpia actua interrompent la ràpida divisió de les cèl·lules malignes i destruint-les, i ho fa de diverses maneres, segons els mecanismes d’actuació de cada medicament.

Tot i els efectes positius d’aquest tractament, la quimioteràpia té un gran inconvenient i és que no diferencia les cèl·lules benignes de les malignes, és a dir, no és selectiva. Això implica que els medicaments citostàtics també afecten les cèl·lules sanes de l’organisme, cosa que provoca el que coneixem com a toxicitat o efectes secundaris de la quimioteràpia. No sempre apareixen efectes secundaris, i quan sorgeixen, en la majoria de les ocasions són tolerables i controlables.

La major part de medicaments de quimioteràpia s’administren de forma intravenosa (directament a la vena), per aquest motiu el tractament es fa a l’hospital i l’administren professionals especialitzats. Però hi ha altres maneres de rebre quimioteràpia, com per exemple per via oral; en aquest cas es pot prendre en d’altres llocs.

La freqüència i la durada del tractament depenen del tipus de càncer i de l’estadi de la malaltia, dels medicaments que s’utilitzin i de la manera com el cos respon a aquests fàrmacs.

p Llegir més...

HistòriapP@)

Els agents quimioteràpics han estat descoberts per casualitat. La quimioteràpia té el seu origen en el camp militar, concretament en el gas mostassa, un agent químic utilitzat en la Primera Guerra Mundial com a arma química. Els seus efectes eren tan devastadors que durant la Segona Guerra Mundial no el va utilitzar intencionadament cap bàndol, però el tenien reservat per si l’enemic decidia fer-ho. El gas mostassa és, en realitat, un líquid. Se l’anomena gas perquè s’utilitzava amb explosius que en provocaven la vaporització i la dispersió en un ampli territori.

 

El gas mostassa va passar d’utilitzar-se com a arma química a medicament a partir d’un accident militar, en què un vaixell dels aliats carregat d’aquesta substància va explotar davant la costa d’Itàlia, a Bari. A més dels morts causats per l’explosió, una gran part de la població de la zona va haver de ser tractada posteriorment pels efectes del gas mostassa. Presentaven una perillosa reducció del nombre de glòbuls blancs o leucòcits de la sang (leucopènia), el que evidenciava per primera vegada el fet que aquesta substància “matava” les cèl·lules sanguínies i provocava greus patologies. Més tard, es va determinar que la característica nociva de causar la mort cel·lular podria ser utilitzada amb intenció curativa per al tractament d’algunes leucèmies, conjunt de malalties malignes de la medul·la òssia que es caracteritza per l’augment incontrolat de leucòcits anormals. Així apareix una nova arma en la lluita contra el càncer: la quimioteràpia.

Un altre moment revolucionari en la lluita contra el càncer va ser al voltant de la dècada de 1970, quan es va formular la hipòtesi que en la quimioteràpia es podria utilitzar la combinació de diferents drogues quimiotòxiques (poliquimioteràpia) amb la finalitat que les cèl·lules malignes tinguessin més dificultats per crear resistència a aquests medicaments. Aquest descobriment va permetre curar certs tipus de càncer i, per tant, es considera com un dels grans progressos de la medicina moderna que encara continua sent una estratègia molt utilitzada en l’actualitat.

Malgrat els èxits inicials, el càncer es manté actualment com una de les majors causes de mort i malaltia. En un nombre important de casos, el tractament convencional basat en la quimioteràpia no és suficient i és per això que es continuen buscant noves substàncies citotòxiques de diferents orígens (esponges marines, animals, fongs...). Afortunadament, els avenços en el coneixement del mecanisme del càncer obren noves vies de tractaments més selectius que la quimioteràpia i, per tant, amb menys efectes secundaris: teràpia hormonal, teràpia biològica, teràpia genètica, etc. Sigui com sigui, qualsevol nou model, tipus o protocol de tractament, ha de passar per un rigorós control, que es basa en els assajos clínics indispensables per demostrar la seva eficàcia i eficiència.


Assajos clínics en oncologia:

Els assajos clínics tenen l’objectiu de demostrar fins a quin punt un fàrmac és segur i eficaç, o és millor que els tractaments considerats estàndards. També poden estar pensats per estudiar qüestions relacionades, com ara la qualitat de vida, el diagnòstic, millores quirúrgiques, etc.

Es calcula que poden passar uns 10 anys des que una substància comença a ser investigada en éssers humans fins que arriba a ser aprovada per les autoritats sanitàries. És un procés molt llarg i costós. En el cas que la malaltia de la qual es tracta no disposi d’un tractament del tot eficaç ni eficient per a la seva curació, participar en un assaig clínic pot ser una bona opció, ja que pot oferir l’oportunitat d’accedir a fàrmacs que encara no estan comercialitzats.

Per a la persona participant pot representar ser un dels primers a beneficiar-se dels avenços de la ciència, però també li pot comportar patir una sèrie d’inconvenients, com, per exemple, haver de sotmetre’s a més procediments mèdics (analítiques, proves diagnòstiques, controls) o no tenir la certesa de com pot reaccionar o respondre el seu organisme al nou tractament o tècnica.

La participació en assajos clínics sempre ha de ser de forma voluntària i sense cap compensació econòmica. Davant un oferiment de participació en una assaig clínic, la persona té l’oportunitat de decidir lliurement si participa o no en la investigació, després d’haver estat informada de paraula i per escrit. També ha de saber que es pot retirar en qualsevol moment i sense necessitat de justificació. Si la persona hi està d’acord, ha de formalitzar la seva decisió de participar firmant un document anomenat consentiment informat.

p Llegir més...

Classificació dels citostàticspP@)

Els citostàtics són medicaments utilitzats en els tractaments contra el càncer i actuen inhibint el creixement desordenat de les cèl·lules canceroses, cosa que altera la divisió cel·lular i/o destrueix les cèl·lules que es multipliquen ràpidament. L’administració d’un o diversos citostàtics s’anomena quimioteràpia.

L’origen dels agents citostàtics es pot trobar en fonts naturals, com els bacteris, els fongs, les plantes o les algues, però també poden ser d’origen sintètic, és a dir, creats en el laboratori.

 

L’acció dels agents citostàtics està dirigida a suprimir la proliferació del tumor. Per fer això, actua sobre la maquinària reproductora de la cèl·lula, és a dir, sobre l’àcid desoxiribonucleic (ADN), l’àcid ribonucleic (ARN) o sobre determinats components cel·lulars (presents en el citoplasma) imprescindibles per tal que es produeixi la divisió cel·lular.

No hi ha un criteri clarament definit per a la classificació dels agents citostàtics. Tradicionalment, s’han classificat en funció del nivell d’actuació dins del cicle cel·lular.

Per reproduir-se, cada cèl·lula passa per un cicle de 4 etapes. La primera, anomenada G1, es correspon a la preparació de la cèl·lula per duplicar els seus cromosomes. La segona s’anomena S, i en aquesta fase té lloc la síntesi i la duplicació de l’ADN. La tercera fase és la G2, moment en què es duplica l’ARN i la proteïna. L’etapa quarta i final és la fase M, la de la divisió cel·lular real. En aquesta última, l’ADN i l’ARN duplicats es divideixen i desplacen cap a extrems separats de la cèl·lula, la qual, de fet, es divideix en dues cèl·lules funcionals idèntiques.

Segons el medicament escollit, la quimioteràpia afecta les cèl·lules malignes en una de les tres formes següents: 

  1. Alterant l’ADN de les cèl·lules canceroses de tal manera que ja no podran reproduir-se. Això passa per la modificació de l’estructura de l’ADN en el nucli de la cèl·lula, el que evita la duplicació del material genètic. 
  2. Inhibint la síntesi de cordons d’ADN nou, de tal manera que no sigui possible la duplicació cel·lular. Això passa quan els fàrmacs bloquegen la formació d’elements necessaris per a la creació d’ADN nou (concretament dels nucleòtids). 
  3. Aturant el procés de repartiment equitatiu (procés mitòtic) del material hereditari característic (ADN), de tal manera que la cèl·lula cancerosa no pugui dividir-se en dues cèl·lules idèntiques.

 
Aquesta classificació, però, no és absoluta, ja que hi ha citostàtics que actuen en diferents moments del cicle cel·lular i, fins i tot, n’hi ha d’altres dels quals es desconeix realment com i on actuen.
 
La classificació més habitual està basada en els seus mecanismes d’acció i la seva estructura química. 
 

Veure taula: Agents citostàtics en funció dels seus mecanismes d'acció

 

p Llegir més...

El prospecte P@)

El prospecte és un document elaborat per l’empresa farmacèutica i dirigit al consumidor. Acompanya el fàrmac i és on se’n recullen les dades més importants. Ha d’estar redactat de manera que se’n faciliti la comprensió i s'ha de revisar regularment per assegurar l'actualitat i la veracitat del seu contingut.

Modalitats de quimioteràpiapP@)

El tractament de quimioteràpia utilitzat depèn del tipus de tumor, de la seva localització, de la grandària, de l’estadi de la malaltia, i de les característiques i les condicions particulars de cada persona. Quan aquestes variables estan definides, l’oncòleg prescriu la quimioteràpia segons el protocol terapèutic establert per un equip multidisciplinari. Es tracta de models d’actuació basats en estudis i assajos clínics que han demostrat de forma significativa l’eficàcia i l’eficiència del tractament.

Hi ha diverses modalitats de tractaments relacionats amb la quimioteràpia: 

 

  • Monoteràpia: És el tractament en què s’utilitza un sols tipus de citotòxic. 
  • Poliquimioteràpia: S’utilitzen diferents citotòxics, amb propietats diferents, amb la finalitat d’augmentar la potencia terapèutica, és a dir, d’augmentar l’eficàcia i l’eficiència del tractament. 
  • Quimioteràpia adjuvant: S’administra la quimioteràpia després d’un tractament principal, com la cirurgia o la radioteràpia. En aquest cas, prèviament s’ha eliminat el tumor i la intenció és assegurar la destrucció de les cèl·lules que poden haver quedat en el cos i disminuir així la possibilitat de disseminació del càncer. 
  • Quimioteràpia neoadjuvant: S’utilitza la quimioteràpia abans que qualsevol altre tractament amb la intenció de disminuir la grandària del tumor i així facilitar la cirurgia o el tractament de radioteràpia. 
  • Quimioradioteràpia concomitant: S’utilitzen alhora la quimioteràpia i la radioteràpia, així es potencia l’efecte terapèutic dels dos tractaments. 
  • Quimioteràpia pal·liativa: Té com a únic objectiu millorar la qualitat de vida de la persona, ja que redueix o controla els símptomes derivats de la malaltia.

  

p Llegir més...

Procés quimioteràpicpP@)

Una vegada definit el diagnòstic, l’equip d’especialistes pot proposar com a tractament més idoni l’administració de quimioteràpia. A partir d’aquest moment l’oncòleg serà el metge de referència en tot el procés quimioteràpic, i en el seguiment i el control de la malaltia, juntament amb la resta de l’equip de salut (infermeres, tècnics, etc.) que participen en el procés terapèutic. 

  1. La primera visita a l'oncòleg
  2. Preparar-se per rebre quimioteràpia
  3. Descripció d’una sessió de quimioteràpia

 

1. La primera visita a l'oncòleg

En la primera visita, l’oncòleg normalment explica a la persona malalta i a la família el que considera que necessiten conèixer sobre la malaltia, el tipus de tractament proposat, la freqüència d’administració, la intenció del tractament i els possibles efectes secundaris. Si la persona està d’acord a rebre quimioteràpia, el metge li farà firmar un consentiment informat, on es deixa constància per escrit de la seva acceptació i es dóna el vistiplau per rebre aquest tipus de tractament. Si l’oncòleg ho creu necessari, pot demanar alguna prova complementària per ajustar encara més el tractament segons les característiques i les necessitats de cada persona.

La tria dels fàrmacs, les dosis i la freqüència d’administració depenen de les característiques de la malaltia i s’ajusten a les característiques de cada persona segons el pes, la talla i l’estat físic en què es troba.

També en aquesta primera visita l’oncòleg pot receptar medicació per prendre a casa. Aquesta medicació és per evitar alguns dels efectes secundaris més molestos, com per exemple les nàusees i els vòmits (fàrmacs antiemètics). És important que la persona sàpiga perfectament perquè serveix cada medicament i com s’ha de prendre, que ho tingui per escrit i que disposi d’un telèfon de referència per poder trucar en cas que se li presentin dubtes. És molt recomanable anotar les preguntes i els dubtes que vagin sorgint i així poder-los plantejar en les properes visites. Durant tot el procés la infermera pot ajudar a resoldre els dubtes que es presentin i donar consells de salut sobre el tema.

 

2. Preparar-se per rebre quimioteràpia

Hi ha una sèrie de recomanacions prèvies al tractament que poden ser d’utilitat: 

  • Visitar el dentista. Sempre que sigui possible, es recomana una visita al dentista abans de rebre un tractament de quimioteràpia. La boca és una part del cos que acostuma a patir d’una forma més evident els efectes de la quimioteràpia: poden aparèixer lesions, les genives poden sagnar, hi pot haver molèsties en les peces dentals... S’aconsella fer una higiene dental professional i una valoració de l’estat de la boca per si cal fer alguna intervenció. S’ha de tenir en compte que durant el procés de quimioteràpia augmenta molt el risc d’infecció i per això no es poden fer extraccions dentàries ni qualsevol altre tipus d’intervenció fins que l’oncòleg doni el seu vistiplau. 
  • Decidir si es vol fer-se fer una perruca o no. Si un dels efectes secundaris que es preveu és la pèrdua temporal del cabell, hi ha diverses opcions. Hi ha persones que es fan confeccionar una perruca amb un estil semblant al dels seus cabells i el seu pentinat. Però n’hi ha d’altres que prefereixen portar mocadors o barrets. La caiguda del cabell i de la resta de pèl del cos és un dels efectes secundaris amb més impacte emocional, sobretot per a les dones: l’alteració de la imatge física i l’evidència per als altres del fet que s’està rebent quimioteràpia fan d’aquesta situació un obstacle en l’acceptació i l’adaptació al tractament de quimioteràpia. Però cal tenir present que és una situació temporal, que el cabell torna a créixer ràpidament un cop s’acaba el tractament. No cal rasurar ni tallar-se el cabell immediatament. Si el cabell ha de caure, ho farà aproximadament uns 21 dies després de rebre la primera dosi de quimioteràpia. Acostuma a caure primer el pèl de la zona del pubis i després el cabell. És un moment desagradable perquè el cabell cau a flocs i d’un dia per l’altre. És ara el moment de dur a la pràctica la solució que la persona havia previst per enfrontar la situació. Tot i l’impacte del moment, també s’ha de dir que és l’efecte secundari que més aviat se supera i se soluciona. 
  • Determinar la necessitat d’ajuda o de suport per a les activitats de la vida quotidiana. La fatiga és l’efecte secundari més comú i habitual en tots els tractaments de quimioteràpia i acostuma a aparèixer durant els primers dies després de rebre el tractament. Aquest aspecte s’ha de tenir en compte per planificar les activitats quotidianes i organitzar l’ajuda o suport necessari. És important tenir en compte que la quimioteràpia no afecta tothom de la mateixa manera, és a dir, hi ha persones que poden portar una vida completament normal, fent les mateixes activitats que abans de rebre la quimioteràpia, mentre n’hi ha d’altres que han de modificar la seva quotidianitat. 
  • Consultar amb el psicooncòleg. Aquest professional, que forma part de l’equip de salut en la majoria de centres, dóna pautes i consells que poden ajudar a adaptar-se a la nova situació i a fer-hi front. S’aconsella posar-s’hi en contacte en qualsevol moment del tractament, sense esperar a estar deprimit ni arribar a situacions extremes. La seva ajuda professional i especialitzada pot ser de molta utilitat en tot el procés o en situacions concretes: com comunicar-se amb els fills, com enfrontar la por, la angoixa, etc.

 

3. Descripció d’una sessió de quimioteràpia

La quimioteràpia s’administra majoritàriament en un espai hospitalari adaptat per a aquesta pràctica i amb professionals especialitzats en aquest tipus de tractament. Se sol dur a terme d’una forma ambulatòria, és a dir, la persona rep el tractament en el centre i, un cop s’ha acabat, ja pot marxar.

Hi ha, però, tractaments que, per les seves característiques o les de la persona que el rep, requereixen un ingrés hospitalari. També hi ha determinats tractaments de quimioteràpia que es poden fer fora d’un centre sanitari, com per exemple la quimioteràpia administrada oralment, en forma de pastilles, que la persona es pren allà on es trobi d’acord a la pauta mèdica.

 

Fase de preparació: 

Abans de cada sessió de quimioteràpia es fa una analítica de control per verificar que la persona està en condicions de rebre un altre cicle de tractament. Els resultats de l’analítica poden mostrar que hi ha una neutropènia o disminució del nombre de neutròfils en la sang circulant, que és una afecció temporal causada per la quimioteràpia. Atès que els neutròfils són un tipus de glòbuls blancs que combaten les infeccions bacterianes, quan en disminueix la quantitat per sota d’un cert nivell, hi ha un major risc de patir infeccions bacterianes. En el cas que hi hagi neutropènia, és probable que la persona necessiti més temps de recuperació abans de rebre un altre cicle de quimioteràpia.

Sang i sistema immune

L’equip de salut també demana a la persona si ha tingut molèsties o efectes secundaris que hagin aparegut durant els dies posteriors al tractament per avaluar la conveniència d’administrar un altre cicle de tractament. En aquesta entrevista de valoració també es donen consells de com evitar, pal·liar i tractar els possibles efectes secundaris en els propers cicles de tractament.

Si l’equip de salut considera que els resultats de l’analítica i els efectes secundaris que manifesta la persona es troben dins la franja del que és habitual i admissible, es procedeix a l’administració del tractament.

Abans de rebre la quimioteràpia, s’administra una sèrie de medicaments que ajudarà a evitar l’aparició d’efectes secundaris, com ara les nàusees, els vòmits i les reaccions al·lèrgiques durant i després del tractament. Per exemple, actualment és molt poc habitual que la persona vomiti durant la sessió de quimioteràpia endovenosa, ja que aquest efecte secundari tan molest es controla molt bé amb la medicació antiemètica que s’administra abans del tractament.


Fase d’administració de quimioteràpia:

Tot seguit, s’administren els medicaments de quimioteràpia, que poden ser un sol o una combinació de diversos fàrmacs. En el cas de la quimioteràpia endovenosa, durant la infusió, la persona no ha de notar res. L’administració es fa com amb qualsevol altre medicament (un antibiòtic, un sèrum, etc.) i durant aquest espai de temps es pot llegir, mirar la televisió, parlar amb les altres persones que reben tractament... La durada de la sessió depèn del temps d’infusió que necessiti cada medicament de quimioteràpia. Si la persona nota alguna molèstia ho ha de comentar ràpidament al professional que hi hagi present en aquell moment per resoldre el possible problema. Un cop s’hagi administrat el tractament, la infermera retirarà la via si cal fer-ho i la persona podrà marxar.

p Llegir més...

Finalitat del tractament pP@)

La quimioteràpia s’utilitza per al tractament del càncer, ja sigui una massa sòlida o no, com en el cas de l’alteració maligna de les cèl·lules de la sang.

La quimioteràpia pot ser administrada amb diverses finalitats: 

 

  • Curació: Eradicar totalment qualsevol cèl·lula maligna. 
  • Control
    • Evitar que el càncer s’estengui a d’altres parts del cos. 
    • Mantenir el càncer latent i així retardar el desenvolupament de la malaltia. 
  • Millora simptomàtica: Es diu que aquesta quimioteràpia és pal·liativa perquè té com a únic objectiu millorar la qualitat de vida de la persona reduint o controlant els símptomes derivats de la malaltia.

 

p Llegir més...

Com actua en l'organisme P@)

La quimioteràpia actua de forma sistèmica, és a dir, que per mitjà de la sang arriba a totes les parts del cos, a diferència de la radioteràpia, que destrueix les cèl·lules canceroses d’un tumor només en el lloc específic de l’organisme on s’aplica.

La quimioteràpia actua sobre les cèl·lules que es divideixen i es reprodueixen ràpidament, que és una de les característiques principals de les cèl·lules tumorals. Però hi ha altres cèl·lules del organisme, cèl·lules sanes, que també es reprodueixen ràpidament i que, per tant, encara que siguin cèl·lules normals, també pateixen les conseqüències de la quimioteràpia. Apareixen així els efectes secundaris no desitjats o, el que és el mateix, la toxicitat. 

Com s'administrapP@)

Els fàrmacs de quimioteràpia es poden administrar de diverses maneresVia intravenosa o endovenosa, via oral, via intramuscular, via subcutània, via intratecal o intraventricular, via intraperitoneal, via intraarterial, via intravesicular, via intrapleural, o via tòpica.

 

  • Via intravenosa o endovenosa: El medicament entra directament per la vena i la sang el transporta per tot el cos. És la forma d’administració més versàtil i la més utilitzada.
      
  • Via oral: Hi ha medicaments en forma de pastilles, càpsules, comprimits i líquids que es poden absorbir per l’estómac. Només és necessari el desplaçament a l’hospital per dur a terme el control periòdic del tractament. Aquesta forma d’administració s’utilitza cada vegada més, tot i que no sempre és factible perquè no tots els fàrmacs estan disponibles per ser administrats per aquesta via. 
     
  • Via intramuscular: El medicament s’injecta en el teixit muscular. La majoria de fàrmacs de quimioteràpia no es poden administrar per aquesta via, ja que són químics molt potents, però sí que s’utilitza freqüentment per a l’administració d’antiemètics (medicaments per controlar les nàusees i els vòmits). 
     
  • Via subcutània: La quimioteràpia s’administra mitjançant una injecció entre la pell i el múscul. Aquest tipus d’injeccions subcutànies també es poden utilitzar per a alguns tipus de modificadors de la resposta biològica i per a fàrmacs de recolzament de la quimioteràpia, com per exemple factors de creixement hematopoètics, que ajuden a mantenir les cèl·lules sanguínies de l’organisme. Si la persona té un nombre baix de plaquetes, fet que pot ser degut a efectes secundaris del tractament, és menys probable que es provoqui una sagnia amb injeccions subcutànies que amb injeccions intramusculars. 

    Consells de salut: Medicaments - formes d’administració 
  • Via intratecal o intraventricular: És el tipus de via que s’utilitza quan és necessari que els fàrmacs arribin al líquid cefaloraquidi (LCR), que és el fluid que es troba entre el cervell i la medul·la espinal.

    - Sistema nerviós central
     
    Es pot fer per
    :
    • Punció lumbar (via intratecal): En aquest cas s’injecta una petita quantitat de quimioteràpia directament al LCR, a la zona lumbar, mitjançant un catèter, és a dir, un tub molt prim i flexible, que s’extreu després d’administrar el fàrmac.
    • Reservori d’Ommaya (via intraventricular): Es tracta d’un reservori que s’implanta en un quiròfan. És un petit dispositiu de plàstic que es col·loca en el teixit subcutani del cuir cabellut (capa de teixit que hi ha en el crani, entre la pell i el múscul). D’aquest dispositiu, en surt un catèter (tub molt prim i flexible) que arriba fins al ventricle lateral (extern) del cervell i per on s’introdueix la quimioteràpia. Durant la sessió de quimioteràpia, una infermera o un metge amb experiència i habilitat en la pràctica d’aquest mètode d’administració punxa el reservori d’Ommaya amb una petita agulla, a través de la pell del cuir cabellut, i injecta els fàrmacs.
    • Aquest procediment s’utilitza amb més freqüència en casos de leucèmies agudes, però també es pot utilitzar en altres situacions. 
       
  • Via intraperitoneal: Hi ha medicaments de quimioteràpia que es poden administrar mitjançant un catèter (tub molt prim i flexible) directament a la cavitat abdominal o peritoneal, que conté òrgans com els intestins, l’estómac, el fetge o els ovaris, en el cas de les dones. En alguns casos, el citostàtic injectat es treu després d’unes hores, però en altres casos es deixa a dins, on s’absorbeix gradualment. Això permet que els òrgans s’impregnin amb el medicament, que després és lentament absorbit cap al lloc del tumor. Aquest tipus d’administració té l’avantatge que el tumor quedarà exposat a concentracions superiors de medicació sense que hagi d’arribar també a la resta del cos. No obstant això, aquest tipus de tractament és una mica polèmic perquè no se n’ha demostrat enterament l’eficàcia.
      
  • Via intraarterial: Els fàrmacs s’administren directament a l’artèria que subministra sang al tumor. El seu ús està restringit a causa de l’elevat risc de sagnia. Aquest tipus de tractament es basa en el fet que el tumor tindrà una gran exposició al fàrmac sense els efectes secundaris que es produirien si el fàrmac s’administrés per via sistèmica, és a dir, que arribés a tot l’organisme. Tot i que les respostes locals del tumor han estat millors en aquest tipus d’administració que amb la resta, les respostes en termes de supervivència no són destacades. 
     
  • Via intravesicular: Els citostàtics s’administren directament a la bufeta urinària a través d’una sonda, que tot seguit es tapa per tal que el medicament s’hi quedi. Després d’un temps determinat, es destapa, es deixa sortir el líquid i es treu la sonda. Aquest mètode s’utilitza amb freqüència en persones amb un càncer de bufeta que no es pot extirpar. 
     
  • Via intrapleural: La quimioteràpia s’introdueix directament a la cavitat pleural, a través d’uns catèters toràcics (tubs prims i flexibles). Aquesta teràpia s’utilitza bàsicament per pal·liar els símptomes que provoca el líquid que s’acumula en l’espai pleural quan el càncer s’ha propagat a aquesta zona. 
     
  • Via tòpica: Els agents citostàtics en forma de crema s’apliquen directament sobre la pell. El seu ús es limita al tractament de determinats càncers de pell.


    Altres formes d’administració
  • Implant biodegradable: Consisteix en una làmina biodegradable impregnada amb un citostàtic (actualment només s’utilitza la carmustina) que es col·loca després de la extirpació quirúrgica d’un tumor cerebral en l’espai que anteriorment ocupava el tumor. Durant les següents 2 o 3 setmanes, la làmina es dissol lentament impregnant les cèl·lules del voltant amb el medicament. L’objectiu és destruir les cèl·lules tumorals que puguin quedar després de la cirurgia.

 

Administració intravenosa o endovenosa:

De totes les formes d’administració de quimioteràpia, l’administració a través d’una vena és el mètode més comú perquè és el que requereix un temps d’absorció inferior, és el més versàtil i el que permet una ràpida circulació del medicament en el corrent sanguini, ja que la sang el transporta per tot el cos. També té l’avantatge que ofereix una major flexibilitat en la dosificació del fàrmac: les dosis es poden administrar en forma de bol intravenós (dosi relativament alta d’un medicament administrat per via intravenosa en un espai curt de temps), que pot durar uns minuts, unes hores, o en forma d’infusions contínues durant dies o setmanes. Hi ha uns infusors portàtils que permeten administrar el medicament al torrent sanguini a una velocitat lenta però contínua. Els infusors són uns recipients de la mida d’una petaca, aproximadament, que contenen uns reservoris on s’emmagatzema el medicament i on es crea una pressió positiva contínua suficient per impulsar-lo, amb una velocitat uniforme, cap al tub que connecta amb el catèter que porta col·locat la persona. Aquests infusors portàtils també tenen l’avantatge que no cal que la persona estigui ingressada per rebre el tractament, sinó que pot continuar fent la seva vida quotidiana.

L’accés a la vena per introduir-hi la quimioteràpia es fa mitjançant catèters (tubs molt prims i flexibles) que es poden classificar segons diferents criteris, un dels quals és el temporal. Segons aquest paràmetre, es pot parlar de catèters de curta o llarga durada, en funció de si s’extreuen en acabar l'administració del fàrmac, o bé si romanen inserits durant dies, setmanes i, fins i tot, anys. 

  1. Catèter temporal per punció venosa perifèrica o angiocatèter: Es punxa una vena del braç o de la mà i s’hi introdueix un catèter curt (tub molt prim i flexible) que es retira un cop s’ha administrat la quimioteràpia.
     
  2. Catèters venosos centrals de llarga durada: Aquest tipus de catèters s'usa quan es preveu que es necessitaran durant molt de temps, ja que tenen una menor incidència de complicacions i lesions de la paret del vas. Es poden classificar en tres grans tipus: catèters no tunelitzats, catèters tunelitzats i catèters totalment implantats.
    • Catèter no tunelitzat: S’insereix punxant directament sobre una vena, a través de la qual s’introdueix el catèter llarg (tub de plàstic molt prim i flexible), que es canalitza fins arribar a la vena cava superior, per la qual es fa avançar fins a uns centímetres abans de la seva desembocadura al costat dret del cor.
        • Catèter venós central d’inserció perifèrica: També anomenat PICC per les seves sigles en anglès. En aquest cas, el catèter llarg (tub de plàstic molt prim i flexible) s’introdueix punxant una de les venes del braç (de manera semblant a com es fa per extreure una mostra de sang) i es canalitza fins arribar a la vena cava superior, a través de la qual es fa avançar fins a uns centímetres abans de la seva desembocadura en el costat dret del cor. Aquest sistema d’administració comença a utilitzar-se cada cop més en els tractaments de quimioteràpia. Tot i ser un catèter temporal, es pot quedar implantat fins que s’acabin tots els cicles de tractament (dies i, fins i tot, mesos), mentre no hi hagi molèsties i el catèter estigui en bon estat. Per extreure’l, només cal estirar-lo fins a retirar-lo del tot.
        • Catèter jugular o subclavi: La punció es fa directament sobre de la vena jugular, on s’introdueix el catèter llarg (tub de plàstic molt prim i flexible) i es canalitza fins a arribar a la vena cava superior, a través de la qual es fa avançar fins a uns centímetres abans de la seva desembocadura al costat dret del cor. Aquest tipus de catèter s’utilitza sobretot per a situacions d’emergència, ja que emprar-lo durant un període llarg de temps va associat a la possibilitat de patir una infecció per on passa el catèter. Aquests catèters s’implanten sempre en un quiròfan i requereixen unes cures de manteniment molt estrictes que duu a terme la infermera. 
    • Catèter tunelitzat: Aquest tipus de catèter llarg s'introdueix a través de la vena jugular interna o subclàvia. L’extrem proximal (la punta) es canalitza fins arribar a la vena cava superior, a través de la qual es fa avançar fins a uns centímetres abans de la seva desembocadura al costat dret del cor, mentre l'extrem distal (l’altre extrem del tub) es fa sortir a la paret del tòrax a través d'un túnel practicat en el teixit subcutani (sota la pell). Es pot deixar implantat durant mesos o anys, perquè té una baixa incidència d’infecció. Requereix cures infermeres periòdiques. Aquest catèter, que pot tenir d’una a tres entrades per administrar medicaments o extreure sang, se sol utilitzar amb més freqüència per a quimioteràpies múltiples, com en els casos de transplantaments de moll de l’os. Generalment reben el nom de la casa comercial que els fabrica, com per exemple el catèter Hickman o el catèter Broviac. 
    • Catèters totalment implantats o reservori venós subcutani (RVS) (generalment se'ls coneix pel seu nom comercial: Port-A-Cath®, Infusa-A-Port®, Vital-Port®, LifePort®, Chemo-Port®, Mediport® o Norport®): Segons les característiques de la quimioteràpia i de la persona que l’ha de rebre, cada cop més es recorre a la col·locació de catèters totalment implantats, que és un tipus de catèter llarg que, com a principal característica distintiva, té un reservori de titani amb silicona (encara que hi ha models que en tenen dos), que queda sota la pell del tòrax, on es pot palpar i per on s’injecta el citostàtic amb unes agulles especials. Tenen una vida útil de tres a cinc anys, han de ser inserits i retirats quirúrgicament, i el criteri per llevar-los és la fi de la necessitat per a la qual es van inserir o l'aparició de problemes greus que no es poden resoldre. A més d’utilitzar-lo per a l’administració de medicaments (principalment quimioteràpia oncològica), també facilita l’extracció de mostres de sang. Durant els períodes en què el reservori no és utilitzat, s’ha de dur a terme un manteniment que consisteix en una cura que fa la infermera cada 4 o 5 setmanes.

      Amb aquest dispositiu es poden evitar moltes de les molèsties que es generen amb altres formes d’administració endovenosa: la sortida de líquid fora de la vena (que resulta extremament dolorosa), les punxades reiterades i, sobretot, la flebitis, que és la inflamació de la capa interna de la vena com a conseqüència de l’acció directa dels fàrmacs o del catèter sobre el revestiment interior dels vasos (endoteli). Els símptomes de la flebitis superficial inclouen dolor, inflamació, envermelliment i calor al voltant de la vena afectada, que es nota dura en tocar-la. Tot això pot provocar una aversió important de la persona a rebre tractament.

 

p Llegir més...

Problemes de salut relacionatspP@)

  1. Problemes locals relacionats amb l’administració endovenosa del tractament
  2. Problemes derivats dels efectes secundaris del fàrmac 

 

1. Problemes locals relacionats amb l’administració endovenosa del tractament

Alguns dels problemes relacionats amb l’administració endovenosa del tractament de quimioteràpia poden ser l’extravasació, la flebitis o la infecció en la zona de punció. 

  • Extravasació: L’extravasació es dóna quan la substància administrada, en aquest cas la quimioteràpia, surt del canal venós. Aquesta situació pot provocar molèsties i/o ferides a la persona que rep el tractament. Per aquest motiu, és molt important informar la infermera si es nota alguna molèstia en el punt d’administració del tractament. 
  • Flebitis: La flebitis és la inflamació d’una vena. En el cas dels tractaments de quimioteràpia es produeix perquè molts d’aquests medicaments són irritants per a la paret interna del vas (flebitis química). Es detecta perquè la zona on s’ha administrat el tractament està calenta, vermella i adolorida. Sol aparèixer unes hores o uns dies després de la infusió i es tracta amb aplicacions de compreses de solució de Burow, si és una flebitis lleu i superficial, o amb cremes amb corticoides, si és més important. 
  • Infecció en la zona de punció: Tots els mètodes descrits per a les diferents formes d’administració poden tenir l’inconvenient de provocar una infecció que té com a entrada la zona de punció. Per això cal un domini correcte de la tècnica d’implantació i d’administració, així com seguir el pla de cures recomanat segons cada cas.

 

2. Problemes derivats dels efectes secundaris del fàrmac

Els efectes secundaris són els possibles problemes de salut que poden aparèixer com a conseqüència no desitjada de la medicació contra el càncer. També s’anomena toxicitat per quimioteràpia.

Els principals problemes d’aquest tipus són: l’anèmia, la leucopènia, la plaquetopènia, la mucositis oral i l’estomatitis, la dificultat en la ingesta per l’alteració del gust i l’olfacte, les nàusees i els vòmits, el restrenyiment, la diarrea, l’anorèxia, l’astènia, la caiguda de pèl o alopècia, les alteracions de la pell i les ungles, els canvis en el sistema nerviós, en el sistema reproductor, en el sistema renal i en el sistema cardíac, i els símptomes gripals

La quimioteràpia destrueix cèl·lules canceroses que creixen ràpidament, però també afecta les cèl·lules sanes que tenen un creixement ràpid i provoca l’aparició dels efectes secundaris o el que és el mateix, la toxicitat.

L’aparició i la duració dels efectes secundaris dependran de diversos factors

  • De les dosis administrades: Quantes més dosis, més efectes secundaris. 
  • Del tipus de quimioteràpia: Tot i que hi ha efectes secundaris comuns, cada medicament té les seves pròpies característiques, que també determinen els tipus d’efectes secundaris que poden aparèixer. 
  • De les característiques pròpies de la persona que rep la quimioteràpia: 
    • Edat. 
    • Estat general de salut i presència d’altres malalties: diabetis, asma, problemes cardíacs, etc. 
    • Reaccions individuals davant l’administració de la quimioteràpia.

 
La majoria dels efectes secundaris desapareix quan s’acaba el tractament, però en alguns casos poden passar mesos o anys abans que desapareguin i, fins i tot, alguns efectes secundaris poden ser permanents.

Els principals efectes secundaris són


2.1. Relacionats amb les cèl·lules de la sang o la toxicitat hematològica:

Aquestes cèl·lules es renoven constantment en el moll de l’os i les formes immadures (les que encara no circulen a la sang i es troben en el moll de l’os) tenen un procés de creixement ràpid i és per això que són tan vulnerables a la quimioteràpia. En canvi, les cèl·lules circulants, que són aquelles que ja han madurat i es troben en el corrent sanguini, no es veuen afectades per la medicació.

Els elements cel·lulars de la sang, és a dir, els glòbuls vermells, també anomenats hematies o eritròcits, els glòbuls blancs o leucòcits, i les plaquetes són susceptibles de veure’s alterats en major o menor mesura durant la quimioteràpia. Aquests efectes tòxics sobre la sang apareixen entre la primera i la tercera setmana de tractament. 

  • Glòbuls vermells, hematies o eritròcits: Tenen com a missió transportar l’oxigen fins als diferents teixits del cos. La reducció del nombre de glòbuls vermells pot causar anèmia. 
  • Glòbuls blancs o leucòcits: S’encarreguen de defensar el cos d’infeccions i, per tant, la principal conseqüència de la reducció del nombre de glòbuls blancs, o leucopènia, és el desenvolupament d’infeccions bacterianes i fúngiques. 
  • Les plaquetes: Entre altres funcions, són les encarregades d’aturar els processos hemorràgics. La reducció del nombre de plaquetes es denomina plaquetopènia o trombocitopènia. Com menys plaquetes tingui una persona a la sang i més temps passi sense tenir-ne suficients, més susceptible serà de sagnar.

   
Els principals efectes de la toxicitat hematològica són, per tant, la reducció del nombre d’hematies o anèmia, de leucòcits o leucopènia, i de plaquetes o plaquetopènia o trombocitopènia. Per tal de controlar i reduir al màxim aquests efectes, és important abans de rebre una sessió de quimioteràpia fer un control de les cèl·lules sanguínies per mitjà d’una anàlisi de sang (hemograma). 


2.1.1 Anèmia:

L’anèmia apareix quan una persona no té suficients glòbuls vermells (hematies, eritròcits) a la sang per fer arribar oxigen a tot el cos. El cor ha de treballar més, ha de bombejar més quantitat de sang per poder garantir l’aportació suficient d’oxigen.

Símptomes d’alerta

  • El cor batega més ràpid (taquicàrdia). 
  • Sensació d’ofec, de falta d’aire (dispnea). 
  • Debilitat, cansament injustificat, incapacitat per mantenir la vida quotidiana. 
  • Mareig, sensació de desmai.

 
Davant l’aparició d’aquests símptomes d’alerta, cal posar-se en contacte amb l’equip de salut perquè valori la situació.

Recomanacions per controlar o pal·liar els símptomes

  • Descansar molt: Intentar dormir 8 hores cada nit i fer 1 o 2 becaines curtes durant el dia. 
  • Limitar les activitats segons la necessitat de descans. 
  • Demanar ajuda a las persones del entorn més proper per alliberar-se d’activitats de la vida diària com ara anar a comprar, netejar la casa, fer encàrrecs o tenir cura dels nens. 
  • Seguir una alimentació adequada a l’estat de salut. 

  


2.1.2 Leucopènia:

La leucopènia és la reducció del nombre de glòbuls blancs (leucòcits) circulants. Els leucòcits estan formats per diferents tipus de cèl·lules, les més abundants de les quals són els granulòcits neutròfils, que representen un 60 % del total. La disminució del recompte total de leucòcits o leucopènia sol ser deguda (i està associada) a un descens dels neutròfils de la sang o neutropènia, raó per la qual, en moltes ocasions, els dos termes (leucopènia i neutropènia) s’utilitzen com a sinònims.

Símptomes d’alerta:

La febre és un mecanisme de defensa i sovint la primera i a vegades l’única senyal d’infecció. En aquest context es considera que hi ha febre quan la temperatura corporal arriba a 38 ºC.

Si el nombre de leucòcits és molt baix, altres signes que poden acompanyar la infecció són, per exemple, el dolor o l’envermelliment d’una determinada part del cos o d’una ferida.
 
Recomanacions per controlar o pal·liar el risc d’infecció

  • Evitar fonts d’infecció: Evitar les multituds i el contacte amb persones que estiguin passant per un procés infecciós (com la grip, per exemple). 
  • Rentar-se les mans freqüentment, sobretot després d’anar al lavabo i abans de menjar. 
  • Evitar els aliments crus i pelar la fruita. 
  • Prendre’s la temperatura corporal en trobar-se malament. 
  • No prendre fàrmacs antitèrmics (aspirina, paracetamol o qualsevol altre) per no emmascarar la febre. Aquesta medicació només es pot prendre si abans s’ha consultat amb el metge o la infermera. 
  • A causa de l’alt risc de patir una infecció, s’ha de tenir en compte que durant el procés de quimioteràpia no es poden fer extraccions dentàries ni qualsevol altre tipus d’intervenció fins que l’oncòleg doni el seu vistiplau. 
  • Si apareix febre s’ha d’anar al centre hospitalari de referència, on avaluaran la presència d’una possible infecció.

 


2.1.3 Plaquetopènia:

La plaquetopènia o trombocitopènia apareix quan una persona no té suficients plaquetes a la sang. Quan se sagna, les plaquetes ajuden a aturar-ho perquè inicien el procés de coagulació de la sang.

Símptomes d’alerta

  • Blaus (hematomes) sense motiu aparent. 
  • Sagnies esporàdiques en llocs com ara el nas, les genives o l’anus, o aparició de ferides. 
  • Aparició de petites taques de puntets vermells a la pell (petèquies). 
  • Orina de color vermellós o rosat. 
  • Femtes negres o amb sang vermella. 
  • Menstruacions més llargues i més abundants que les habituals. 
  • Mal de cap o canvis en la visió. 
  • Sensació de somnolència o confusió.

 
Davant l’aparició de qualsevol d’aquests símptomes d’alerta, cal posar-se en contacte amb l’equip de salut perquè valori la situació.

Recomanacions per controlar o pal·liar els símptomes

  • Fer servir un raspall de dents molt suau per evitar que sagnin les genives. No utilitzar fil dental o ni escuradents. 
  • Emprar la màquina d’afaitar elèctrica en lloc d’una maquineta amb fulla d’afaitar. 
  • Davant l’aparició d’una ferida accidental, pressionar suaument fins que deixi de sagnar (hemostàsia) i, si és possible, elevar la part del cos afectada. 
  • Evitar activitats de risc on es pugui prendre mal, com per exemple els esports de contacte (futbol, bàsquet, etc.). 
  • Controlar el restrenyiment amb la dieta i l’exercici físic, però no utilitzar lavatives ni laxants sense consultar-ho amb l’equip de salut. 
  • Portar roba còmoda i que no estrenyi. 
  • És recomanable parlar amb la infermera, ja que el seu suport i els seus consells ajudaran a controlar la situació.

    

2.2. Efectes secundaris relacionats amb l’aparell digestiu o toxicitat digestiva:

Els medicaments utilitzats en la quimioteràpia poden provocar diverses molèsties en l’aparell digestiu, les més freqüents són: 

 

2.2.1 Mucositis oral i estomatitis:

La mucositis és una inflamació de les membranes mucoses del trajecte intestinal que normalment es manifesta amb envermelliment o ulceracions a la boca (llagues). Parlem d’estomatitis quan, a part de la mucosa, també hi ha inflamació de la llengua, les genives, el paladar, la base de la boca i la resta dels teixits de la boca.

Consells per evitar o pal·liar la mucositis i l’estomatitis

  • Si apareix algun d’aquests símptomes, cal comunicar-ho al metge o a la infermera perquè, si ho consideren convenient, recomanin medicaments per al tractament de les llagues o per combatre el dolor. 
  • Sempre que sigui possible, convé anar al dentista abans de començar el tractament de quimioteràpia. L’especialista recomanarà les mesures que cal prendre perquè la quimioteràpia afecti el mínim possible. S’ha de tenir en compte que, quan s’està en el procés de quimioteràpia, no es pot fer cap intervenció bucal sense consultar-ho amb l’oncòleg. 
  • Fer una bona higiene bucal diària: 
    • Raspallar les dents, les genives i la llengua després de cada àpat amb un raspall suau. 
    • No utilitzar col·lutoris que tinguin alcohol. És millor fer servir una solució d’una culleradeta de bicarbonat sòdic diluït en un got d’aigua. Glopejar i escopir la solució. Després, esbandir-se la boca només amb aigua. Aquest preparat preveu l’aparició d’infeccions a la boca provocades per fongs. Un altre preparat una mica més elaborat i també amb intenció preventiva consisteix en 1 litre i mig d’infusió de camamilla i farigola, el suc de mitja llimona i una cullerada sopera de bicarbonat. Glopejar i escopir la solució. Després, esbandir-se la boca només amb aigua. 
    • Si la persona porta dentadura postissa, se l’ha de treure com a mínim dues vegades al dia, netejar-la amb un raspall i esbandir-la amb aigua. A la nit s’ha de deixar submergida en aigua o en la solució que s’utilitzi habitualment i, abans de tornar-se-la a posar al matí, netejar-la amb un raspall i esbandir-la. 
    • Utilitzar crema labial per evitar que es tallin o que es ressequin els llavis. 
  • Seguir les pautes en l’alimentació recomanades davant d’aquest trastorn, com ara escollir aliments humits, suaus, fàcils de mastegar i empassar, utilitzar la liquadora, fer purés, etc. 
  • És recomanable parlar amb la infermera, ja que el seu suport i els seus consells ajudaran a controlar la situació.

 

 


2.2.2 Dificultat en la ingesta per l’alteració del gust i de l’olfacte:

És habitual un canvi en la percepció del gust (disgèusia) quan s’està rebent tractament de quimioteràpia o una disminució o falta de gust (agèusia). El sentit de l’olfacte també es pot veure alterat i pot potenciar el rebuig a certs aliments per l’olor que desprenen.

Consells per reduir els efectes de la disminució del gust

  • Mantenir una higiene bucal correcta. 
  • Evitar les temperatures extremes (molt fredes o molt calentes) dels aliments, ja que disminueixen el sabor. 
  • Condimentar més els aliments amb sal, espècies, herbes aromàtiques, all, etc. 
  • Consumir aliments salats: pernil curat, cansalada, olives, etc. 
  • Adobar la carn i el peix amb pebre, menta, suc de llimona, vinagre, etc.


Consells per reduir els efectes del canvi del gust

  • Mantenir una higiene bucal correcta. 
  • Escollir menjars amb bona aparença i olors suaus. 
  • Procurar no haver de cuinar per evitar les olors fortes. 
  • Procurar no menjar en el mateix lloc on s’hagi cuinat, també per evitar les olors fortes. 
  • Menjar aliments freds o a temperatura ambient. 
  • Escollir els aliments bullits més que els fregits, a la planxa o guisats, ja que els bullits desprenen menys olor. 
  • Substituir les carns vermelles per les blanques (pollastre, conill), els ous, el peix o els làctics. 
  • Afegir unes gotes de llimona o xarop de fruites a l’aigua si té un gust desagradable. 
  • Evitar els sabors amargs com el cafè, el te, la xocolata, etc.


Consells per reduir els efectes de percepció de gust metàl·lic en els aliments

  • Utilitzar coberts de plàstic. 
  • Fer servir utensilis de fusta per cuinar. 
  • Menjar carns vermelles (vedella, xai, porc) condimentades amb salses dolces (compota de poma, melmelades) o amb beixamel. 
  • Si la carn no es tolera bé, substituir-la per una altra font de proteïnes: peix, làctics, formatges... 
  • Beure te amb menta o amb llimona juntament amb els àpats. 
  • Escollir sabors forts com els del formatge i el pernil curats, etc. 
  • Prendre fruita àcida (taronja, llimona) per ajudar a fer desaparèixer el gust metàl·lic.

2.2.3 Nàusees i vòmits 

La nàusea és una sensació de malestar a l’estómac que pot provocar una necessitat imperiosa de vomitar. Alguns tipus de quimioteràpia tenen tendència a provocar aquest efecte secundari; per això, l’oncòleg sol receptar uns medicaments anomenats antiemètics que ajuden a fer que no aparegui aquest símptoma o bé en mitiguen la intensitat.

Les nàusees i els vòmits poden aparèixer durant o immediatament després de la sessió de quimioteràpia o uns dies més tard. Quan les nàusees i els vòmits apareixen abans del tractament s’anomenen vòmits anticipants i tenen un origen psicològic.

Consells per evitar o pal·liar les nàusees i els vòmits

  • Seguir rigorosament la pauta antiemètica recomanada per l’oncòleg. 
  • Procurar que els aliments no desprenguin olors ni gustos forts. 
  • Intentar no ser-hi mentre es cuina per evitar les olors. 
  • Fer els àpats en un ambient tranquil i relaxat. 
  • En tots els casos, però sobretot per a les nàusees i els vòmits anticipants, pot ser útil practicar mètodes de relaxació. 
  • Descansar després dels àpats; es pot seure però sense estirar-se. 
  • Evitar roba ajustada a la cintura i l’abdomen. 
  • Mantenir una bona higiene bucal.


Consells dietètics

  • Menjar poc i sovint. 
  • Mastegar bé els aliments i menjar lentament. 
  • Aprofitar el moment del dia en què la persona es trobi més bé per menjar aliments amb un major contingut calòric. 
  • Es recomana fer petits glops de begudes com ara aigua, infusions o sucs, entre hores, per tal d’evitar la sensació de sacietat i de nàusees que poden provocar els líquids en els àpats. 
  • És recomanable ingerir aliments secs, com ara torrades, galetes o bastonets de pa, en el cas en què no es tingui també mucositis. 
  • Consumir aliments amb un contingut baix de greix per facilitar la digestió: carns blanques, embotits magres, peix blanc, etc. 
  • Fer petits glops de begudes carbonatades, com l’aigua amb gas o la cola. Poden ajudar a calmar les molèsties digestives.

2.2.4 Restrenyiment

El restrenyiment és la reducció de la freqüència de les deposicions, amb femtes més dures, seques i difícils d’expulsar.

Pot ser provocat per la quimioteràpia i també per altres medicaments, com alguns dels que s’utilitzen per lluitar contra el dolor o contra les nàusees i els vòmits.

El restrenyiment s’agreuja amb la manca d’exercici físic i pel fet de passar molta estona assegut o estirat, així com també per la manca de fibra i líquids en la dieta.

Consells per evitar o pal·liar el restrenyiment

  • És important mantenir una alimentació saludable amb una aportació suficient de fibra i de líquids, juntament amb una activitat física moderada (per exemple, caminar tots els dies). 
  • Mobilitzar l’intestí amb suaus massatges rotatoris a l’abdomen en el sentit de les agulles del rellotge. 
  • Menjar a poc a poc i mastegar bé els aliments. 
  • Si aquest símptoma persisteix durant més de dos dies, cal comunicar-ho a l’oncòleg o la infermera abans d’emprendre qualsevol altra acció, com ara prendre suplements de fibra, laxants, suavitzants de femtes, o posar-se lavatives. De fet, no s’han d’utilitzar cap d’aquests remeis sense consultar-ho abans amb l’equip de salut. 
  • Provar remeis casolans, com per exemple prendre un got d’aigua tèbia o beure suc de taronja sense colar en dejú, prendre l’aigua de bullir prunes, etc.


En general i tenint en compte aquesta alteració, és important seguir les recomanacions específiques d’alimentació davant els trastorns propis del procés oncològic

És recomanable parlar amb la infermera, ja que el seu suport i els seus consells ajudaran a controlar la situació.


2.2.5 Diarrea

La diarrea és un canvi en les evacuacions intestinals que provoca que les femtes siguin més toves del normal o bé líquides, i que sovint fa que el nombre de deposicions augmenti. La quimioteràpia pot causar diarrea perquè afecta les cèl·lules sanes que recobreixen els intestins gruixut i prim. Algunes de les medicines que s’utilitzen per tractar el restrenyiment o les infeccions també poden provocar diarrea.

Consells en cas de diarrea

  • Si persisteix aquest símptoma més de 24 hores, cal comunicar ho a l’oncòleg o la infermera abans d’utilitzar cap medicament per tallar-la. L’equip de salut valorarà la necessitat de medicació o de qualsevol altra intervenció. 
  • Mantenir neta l’àrea rectal, rentar-se amb aigua i sabó suau, i aplicar una crema hidratant d’avena per evitar irritacions. 
  • Rentar-se les mans sempre després d’anar al lavabo. 
  • El principal problema que pot comportar la diarrea és la deshidratació, és a dir, una pèrdua excessiva d’aigua i de sals minerals. Per tant, és important mantenir o recuperar la hidratació normal per via oral prenent líquids abundants (aigua, infusions, brous, etc.), entre 1,5 i 2 litres cada dia, sempre que no hi hagi contraindicació mèdica. 
  • Seguir unes pautes dietètiques com: 
    • Fer àpats freqüents i de quantitats petites. 
    • Cuinar menjars lleugers, i suprimir els fregits i altres aliments de digestió difícil. 
    • Evitar els estimulants del trànsit intestinal (cafè, xocolata, alcohol). 
    • Evitar els menjars i les begudes que provoquin gasos (per exemple, les mongetes, la col i les begudes gasoses). 
    • Evitar els condiments irritants: pebre, curri, etc. 
    • Evitar la llet i els productes làctics. 
    • Evitar els aliments integrals, les fruites crues i amb pell, els llegums, les verdures i la fruita seca. 
    • Prendre verdures com la carabassa, el carabassó sense pell, la pastanaga i les patates. 
    • Prendre fruita sense pell, cuita, en almívar, en forma de sucs colats. Les fruites més indicades són la poma, el plàtan, la pera, el préssec, el codony i la llimona. 
    • En cas de diarrea intensa, es recomana ingerir aliments com ara plàtans madurs, arròs blanc amb l’aigua de la cocció, puré de poma i pa torrat. 
    • Per recuperar l’aigua i alguns minerals són aconsellables les begudes isotòniques esportives (Aquarius, Isostar, etc.).

 
És recomanable parlar amb la infermera, ja que el seu suport i els seus consells ajudaran a controlar la situació.

2.3. Altres efectes secundaris habituals de la quimioteràpia:

 

2.3.1 Anorèxia

L’anorèxia és la manca de ganes de menjar. Sol aparèixer per la combinació de diferents factors, com ara: 

  • Efectes secundaris dels tractaments: nàusees o vòmits que dificulten la ingesta, dolor provocat per les nafres a la boca, o altres alteracions, com canvis en la percepció del gust o tenir la boca seca. 
  • Estats de desànim, d’angoixa o depressius. 
  • Sensació de cansament extrem (astènia). 
  • Com a conseqüència directa de la pròpia malaltia.

   
Consells per controlar o pal·liar la manca de gana o anorèxia:

Consells generals

  • Procurar menjar una mica més els dies previs al tractament si es preveu que es perdran les ganes de menjar. 
  • Procurar que els aliments no desprenguin olors ni tinguin sabors forts. 
  • Intentar no ser a la cuina mentre es prepara el menjar per evitar les olors. 
  • Servir els aliments tebis o freds. El vapor o l’olor que desprenen els aliments especialment calents poden treure la gana. 
  • Tenir cura en la presentació dels plats, fer-los atractius a la vista. 
  • Fer els àpats en un ambient tranquil i relaxat. 
  • Procurar no menjar sol, és millor fer-ho acompanyat. 
  • Si l’anorèxia és provocada per les nàusees i els vòmits, seguir els consells que es donen en l’apartat dedicat a aquests efectes secundaris. 
  • Passejar abans de menjar pot ajudar a obrir la gana.

És recomanable parlar amb la infermera, ja que el seu suport i els seus consells ajudaran a controlar la situació. 

Consells dietètics

  • Menjar poc i sovint. 
  • Procurar que l’àpat més ric sigui l’esmorzar; si no pot ser, aprofitar el moment en què es té més gana per consumir els aliments més rics en calories i proteïnes. 
  • Procurar portar sempre a mà algun aliment per prendre entre hores: fruita seca, galetes, iogurts líquids, etc. 
  • Beure líquids a glops petits durant el dia i evitar beure en els àpats. 
  • Enriquir els plats amb la finalitat d’aportar el màxim de nutrients.

2.3.2 Astènia

L’astènia és una disminució de forces que comporta cansament i dificultat per fer esforç i que apareix de forma molt habitual en les persones que estan fent quimioteràpia. Segons l’Institut Nacional del Càncer, entre un 14 i un 96 % de les persones amb càncer en tenen, especialment les que estan rebent tractament per la malaltia. L’astènia causada per la quimioteràpia dóna una sensació generalitzada de cansament, que pot anar des d’un cansament lleu a un cansament extrem: fatiga, esgotament, lentitud, i debilitat física i psíquica.

L’astènia es manifesta de manera molt diferent d’una persona a una altra. Els seus efectes poden aparèixer de cop o anar-se instaurant progressivament. Un cop acabat el tractament, pot trigar a desaparèixer dies, setmanes o, fins i tot, mesos.

Aquest efecte secundari es pot agreujar per causes biològiques, psicològiques i conductuals, com ara: 

  • L’anèmia. 
  • El dolor. 
  • Altres medicaments. 
  • La pèrdua de pes. 
  • La falta de gana o anorèxia. 
  • La dificultat per respirar. 
  • La dificultat per dormir, la manca de descans. 
  • La falta d’activitat física. 
  • Les infeccions. 
  • El fet de voler mantenir el mateix ritme de vida que abans del tractament sense tenir en compte les limitacions que el tractament comporta. 
  • Altres problemes mèdics: progressió de la malaltia, altres patologies associades, etc.

 

Consells per controlar o pal·liar l’astènia:  

  • Seguir una dieta el més equilibrada possible segons les necessitats personals. 
  • Descansar durant el dia o fer petites becaines. Garantir el son nocturn. 
  • Mantenir-se actiu: caminar un mínim de 15 minuts al dia, fer algun tipus d’exercici suau. 
  • Planificar les activitats quotidianes segons les necessitats personals i demanar ajuda per a les que no es puguin fer.

És recomanable parlar amb la infermera, ja que el seu suport i els seus consells ajudaran a controlar la situació. 


2.3.3 Caiguda del pèl o alopècia

Per a moltes persones, sobretot per a les dones, la caiguda del pèl, especialment la del cabell o alopècia, pot ser una de les parts més difícils de portar del procés de quimioteràpia. El canvi en l’aspecte físic i l’evidència de “tenir càncer” dificulta l’adaptació a aquesta nova situació. És important recordar que és una situació temporal, que tant el cabell com el pèl de la zona púbica, de la cara (també les celles) i de la resta del cos tornen a sortir dos o tres mesos després d’acabar els tractaments de quimioteràpia.

La caiguda del pèl es produeix perquè alguns tipus de quimioteràpia afecten les cèl·lules que el fan créixer. Es sol produir entre la segona i la tercera setmana després de començar el tractament i, segons la quimioteràpia, pot ser total o bé per zones. Al començament pot fer mal el cuir cabellut i després pot caure el cabell.

Consells per controlar o pal·liar la caiguda del pèl i el cabell

  • No es coneix cap mecanisme ni medicament per evitar la caiguda del pèl com a efecte secundari del tractament. 
  • Abans de començar la quimioteràpia és aconsellable parlar amb l’oncòleg o la infermera sobre aquest tema. No tots els tractaments provoquen alopècia. Per a les quimioteràpies que sí que en provoquen cal preparar-se per enfrontar la situació i s’ha de començar abans d’iniciar el tractament. 
  • És aconsellable tractar de controlar aquest canvi forçat en el aspecte físic i decidir si es vol utilitzar perruca, mocadors o barrets. Si s’ha optat per fer servir una perruca, cal fer-la fer abans que es produeixi la caiguda del cabell. 
  • Tallar-se o afaitar el cabell; per a algunes persones no resulta tan violenta l’aparició de l’alopècia si abans s’han tallat els cabells. 
  • Utilitzar un xampú suau i eixugar-se el cap amb la tovallola amb suavitat i sense fregar. Si s’utilitza assecador, que sigui amb aire fred. 
  • Encara que no aparegui una alopècia important, cal evitar l’ús de productes que puguin perjudicar el cuir cabellut, com per exemple els tints o les permanents. 
  • Protegir el cap del sol i del fred amb mocadors, barrets o perruques.

És recomanable parlar amb la infermera, ja que el seu suport i els seus consells ajudaran a controlar la situació. 


2.3.4 Alteracions en la pell i les ungles

Les alteracions cutànies i de les ungles són molt comunes en els tractaments de quimioteràpia, i poden ser molt molestes i, fins i tot, doloroses, però generalment no tenen transcendència i no solen requerir tractament. Les més freqüents són: 

  • Lleu envermelliment de la pell, pell seca, pruïja o picor intensa, erupcions i descamació. 
  • Coloració més fosca de les venes. 
  • Sensibilitat al sol, és a dir, es té més facilitat per cremar-se, fins i tot si s’és de pell fosca. 
  • Les ungles poden enfosquir-se o tornar-se d’un color groguenc, més fràgils i amb línies marcades. Fins i tot poden caure, però tornen a créixer.

Tot i que és menys habitual, també hi ha situacions en què les alteracions poden ser més problemàtiques (cremades químiques, cremades de tercer grau, úlceres, etc.). 

Aquestes alteracions poden ser degudes a

  • Tractaments concomitants, és a dir, tractaments que s’estan rebent al mateix moment, com per exemple, radioteràpia i quimioteràpia. La zona radiada, amb l’efecte potenciador de la quimioteràpia, es pot posar vermella, hi poden sortir butllofes, es pot inflamar, pelar-se o, fins i tot, convertir-se en una zona molt dolorosa. En aquest cas, cal comentar-ho a l’oncòleg o la infermera perquè adoptin les mesures pertinents. 
  • L’administració del tractament: Quan la substància administrada, en aquest cas la quimioteràpia, surt del canal venós (extravasació) pot provocar lesions a la pell i a la resta d’estructures annexes. Si en algun moment del tractament la zona per on s’administra el medicament fa mal o hi apareix envermelliment, cal comunicar-ho immediatament a la infermera o al metge. Una actuació ràpida pot evitar l’aparició de butllofes, nafres o altres alteracions de la pell que, fins i tot, podrien arribar a malmetre altres estructures (músculs, tendons, etc.). 
  • Reaccions al·lèrgiques a la quimioteràpia: Hi ha certs canvis a la pell que poden indicar una al·lèrgia a un tipus de quimioteràpia. Si durant l’administració del tractament, o durant les 24-48 hores després, la pell de tot el cos o d’algunes zones es posa vermella, apareixen picors, erupcions o qualsevol altra anomalia, cal comunicar-ho ràpidament a la infermera o al metge. Una actuació ràpida davant d’una reacció al·lèrgica pot evitar greus complicacions, com per exemple lesions ulceroses greus o fins i tot evitar una situació de risc vital.

 

Consells per controlar o pal·liar les alteracions de la pell i les ungles

  • Utilitzar sabó suau, preferiblement d’avena. 
  • Mantenir una bona hidratació de la pell amb cremes o locions sense perfums ni colorants. En el cas de descamació i d’hiperqueratosi (engruiximent de la capa més externa de la pell), resulten efectives les preparacions amb lactat d’amoni i urea. 
  • No utilitzar perfums ni colònia sobre la pell, si porten alcohol. 
  • Protegir-se del sol: No prendre el sol directament, utilitzar cremes amb protecció solar FPS 15 o superior quan es facin activitats a l’exterior. 
  • Utilitzar guants per fregar, netejar i fer feines de jardineria.

 

2.3.5 Canvis en el sistema nerviós

Algunes quimioteràpies poden afectar el sistema nerviós. La majoria d’alteracions solen desaparèixer quan s’acaba el tractament, però en alguns casos els efectes secundaris poden ser persistents i, fins i tot, permanents. Poden ser molt diversos, però alguns dels més freqüents són: 

  • Formigueig, escalfor o la sensació de tenir alguna part del cos com si fos de suro, sobretot les mans o els peus. 
  • Sensació de descàrrega elèctrica lleu en agafar coses fredes o metàl·liques. 
  • Dolor de tipus neuràlgic (el dolor neuràlgic o neuropàtic habitualment és un mal de durada breu i de gran intensitat, que es localitza en el territori de distribució d'un nervi), a diferents parts del cos o generalitzat. 
  • Molèsties als ulls a causa de la llum del sol (fotosensibilitat), ulls plorosos. 
  • Inestabilitat quan es camina. 
  • Dificultat per concentrar-se, confusió, problemes de memòria. 
  • Pèrdua d’oïda.

 

Consells per controlar o pal·liar els canvis en el sistema nerviós

  • Comentar sempre amb l’oncòleg o la infermera l’aparició d’aquests problemes, encara que no semblin importants o no siguin gaire molestos. Davant de l’aparició d’aquests símptomes o segons la intensitat que tinguin, l’oncòleg pot modificar la dosi de tractament i, fins i tot, proposar un canvi de quimioteràpia. 
  • Utilitzar roba i sabates còmodes, que no estrenyin. 
  • Si apareix una sensació de descàrrega elèctrica en agafar coses fredes o metàl·liques, evitar l’aigua freda, utilitzar guants per protegir-se del fred i beure els líquids a temperatura ambient.

  

2.3.6 Canvis en el sistema reproductor

La quimioteràpia pot afectar en alguns casos els òrgans sexuals i el seu funcionament. Els possibles efectes secundaris sobre el sistema reproductor dependran dels medicaments utilitzats, la dosi, l’edat i l’estat general de salut de la persona. La majoria d’aquests efectes desapareixen un cop finalitzat el tractament. 
 
En l’home pot aparèixer

  • Esterilitat temporal o permanent. 
  • Disminució del desig sexual.


En la dona pot aparèixer

  • Pèrdua de la fertilitat. 
  • Menopausa precoç: fogots, sequedat vaginal, disparèunia (dolor durant el coit). 
  • Disminució del desig sexual.

 

Consells per controlar o pal·liar els canvis en el sistema reproductor

  • Si la persona està en edat reproductiva i es preveu la possibilitat que en un futur es vulgui ser pare o mare biològica, hi ha l’alternativa de la criopreservació (congelació) d’esperma i/o de teixit ovàric. Cal fer-ho abans de començar el tractament. 
  • Quan la persona està rebent quimioteràpia ha de prendre mesures de control de la natalitat, ja que la quimioteràpia representa un risc molt elevat per als embrions, que podrien patir alteracions i malformacions en el seu desenvolupament.

És recomanable parlar amb la infermera, ja que el seu suport i els seus consells ajudaran a controlar la situació. 


2.3.7 Canvis en el sistema renal

És un dels problemes més comuns quan el cos està exposat a la quimioteràpia. Quan hi ha una alteració renal, el cos no pot eliminar correctament les substàncies de rebuig que habitualment s’expulsarien amb l’orina. Els possibles efectes secundaris renals dependran dels medicaments utilitzats, la dosi i l’estat general de salut de la persona. La majoria d’aquests efectes desapareixen un cop s’acabi el tractament.

Alguns dels símptomes poden ser: orina de color fosc i olor molt forta, sang a l’orina, incontinència, dolor en la micció.

Consells per prevenir els canvis en el sistema renal:  

  • Mantenir una bona hidratació: Beure entre 1,5 i 2 litres de líquid diàriament, preferiblement aigua, i evitar les begudes carbòniques, alcohòliques i les begudes amb cafeïna.

És recomanable parlar amb la infermera, ja que el seu suport i els seus consells ajudaran a controlar la situació. 


2.3.8 Canvis en el sistema cardíac

Els fàrmacs de la quimioteràpia són substàncies tòxiques que poden produir alteracions al cor. Com a conseqüència d’això, el cor té dificultat per bombejar la sang i, per tant, per aportar al cos l’oxigen i els nutrients que necessita. Els possibles efectes secundaris cardíacs dependran dels medicaments utilitzats, la dosis, la forma d’administració i l’estat general de salut de la persona.

La toxicitat cardíaca pot produir:

  • Arítmies, és a dir, canvis en el ritme cardíac. 
  • Insuficiència cardíaca, o sigui, incapacitat del múscul del cor per bombejar amb prou força per aportar al cos la sang necessària. La insuficiència cardíaca sol aparèixer amb el temps, a mesura que l’acció de bombeig del cor es fa més dèbil.


Consells per controlar o pal·liar els canvis en el sistema cardíac

  • Informar a l’equip de salut davant de qualsevol d’aquests símptomes: cansament, sensació de falta d’aire en repòs o en fer un petit exercici físic, molèsties en estirar-se, dolor al pit, turmells inflats.

És recomanable parlar amb la infermera, ja que el seu suport i els seus consells ajudaran a controlar la situació. 


2.3.9 Símptomes gripals

Hi ha alguns tipus de quimioteràpia que poden provocar uns símptomes similars als de la grip: 

  • Dolors musculars i articulars 
  • Mal de cap 
  • Cansament 
  • Calfreds 
  • Febre

 

Aquests símptomes poden aparèixer el dia després de rebre quimioteràpia i durar fins a tres dies. Es poden confondre amb signes d’infecció, és per això que, si apareixen, s’ha de comentar amb l’equip de salut. 

És recomanable parlar amb la infermera, ja que el seu suport i els seus consells ajudaran a controlar la situació.

p Llegir més...

Control de la situacio de salut pP@)

Durant el tractament amb quimioteràpia es produeixen alteracions adaptatives que es deuen, entre altres coses, a la resposta de l’organisme a aquest tractament. Són canvis normals que afecten a la majoria de les persones, encara que hi ha factors que poden fer que siguin més o menys acusats. Aquests factors es relacionen amb el tipus de tractament de quimioteràpia, amb la combinació d’altres tractaments oncològics i amb les característiques de cada persona.

Hi ha alguns recursos que poden millorar el control de la situació de salut i que es presenten a continuació: 1. Control de l'alimentació, 2. Maneig de la manca d'energia o astènia, 3. Organització de la vida quotidiana laboral i familiar, 4. Teràpia psicològica i tallers de grup, 5. Teràpies complementàries, 6. Organitzacions no governamentals, grups d’ajuda mútua, fundacions i associacions.

 

1. Control de l’alimentació


És important seguir les recomanacions per a una alimentació saludable que contingui tots els nutrients que el cos necessita i que faciliti la tolerància dels tractaments que s’hagin de seguir.

Això no obstant, és freqüent observar alteracions de la nutrició en les persones que se sotmeten a una quimioteràpia. En aquests casos convé seguir els consells específics relacionats amb l’alimentació durant el tractament amb quimioteràpia. Les persones que tinguin molèsties més acusades (diarrees, restrenyiment, inflamació de les mucoses, pèrdua de pes, etc.) poden necessitar un control nutricional específic establert per dietistes especialitzats en oncologia. 

2. Maneig de la manca d’energia o astènia

La manca d’energia o astènia és molt habitual quan es fa un tractament de quimioteràpia i és un efecte secundari que sol augmentar de forma constant amb cada cicle de quimioteràpia. La persona ha d’aprendre a reconèixer-ne els símptomes com a normals. Això l’ajudarà a evitar estats d’ansietat i de desesperança.

A l’hora d’emprendre les tasques diàries que requereixen energia, és important que la persona obtingui l’ajuda d’amics i de familiars o que recorri a l’assistència que presten diverses institucions. En aquesta situació, deixar-se ajudar no s’ha de veure com una mancança, sinó com una oportunitat per reservar energia per a altres activitats que proporcionin benestar.


Com a norma general, és necessari que la persona dediqui temps a les activitats que li resultin agradables i que segueixi els consells específics relacionats amb els problemes derivats dels efectes secundaris del fàrmac


3. Organització de lavida quotidiana laboral i familiar

El càncer sol comportar un conjunt de repercussions en l’àmbit personal, familiar i social. La planificació de la vida diària s’ha de fer, sobretot, tenint en compte l’estat de la persona i la quantitat d’energia. La persona que rep tractament pot continuar amb la seva vida laboral sempre que no requereixi grans esforços, i l’equip de professionals ha de considerar els beneficis per a la salut que pugui proporcionar-li el fet de mantenir aquesta activitat. 


4. Teràpia psicològica i tallers de grup

La quimioteràpia pot generar emocions que formen part del procés d’adaptació a la teràpia oncològica. La tristesa, la por, la irritabilitat i el nerviosisme són sentiments habituals en el transcurs del tractament.

La concurrència de factors de vulnerabilitat psicològica, com, entre d’altres, ser jove, tenir fills petits, veure alterada la pròpia imatge corporal o perdre l’autonomia, pot potenciar la presència d’emocions negatives. Per atendre aquest tipus de necessitats les unitats d’oncologia disposen habitualment de psicòlegs i d’altres professionals de la salut especialitzats que ajudaran a controlar la situació de salut de la persona que té el càncer i la de la seva família.

En alguns centres, hi ha la possibilitat de fer sessions juntament amb altres persones que també reben el tractament, amb la finalitat de compartir experiències i emocions personals, cosa que contribueix a millorar l’estat emocional i l’autoestima. 


5. Teràpies complementàries

Cada cop més les persones en tractament de quimioteràpia recorren a les teràpies complementàries per a la promoció, el manteniment i la recuperació de la salut. El recurs a les teràpies complementaries, però, mai no ha d’anar en contra de la proposta terapèutica de l’equip de salut, al qual sempre s’ha de comentar el que s’està fent o prenent per evitar les contraindicacions amb el tractament de quimioteràpia; per exemple, algunes vitamines antioxidants o certes infusions poden disminuir l’eficàcia de la quimioteràpia. Excepte en aquestes situacions, és pràcticament segur que l’oncòleg no s’oposarà a aquest tipus de tractament si representen un benefici per a la persona. Tractaments com l’aportació de complexos vitamínics o nutrients, l’acupuntura, l’homeopatia, els massatges, prendre infusions, etc., en principi, es poden compatibilitzar perfectament amb qualsevol tractament de quimioteràpia. Moltes persones trobaran que augmenten el benestar, ajuden a combatre els efectes adversos de la quimioteràpia i que alleugen símptomes com el dolor, el cansament o la falta de gana.

No s’han de confondre les teràpies complementaries amb certes “teràpies-miracle” que prometen resultats sorprenents i que poden comportar greus conseqüències per a la salut, a més d’una estafa econòmica.


6. Organitzacions no governamentals, grups d’ajuda mútua, fundacions i associacions

Totes les persones afectades per un càncer poden beneficiar-se del suport que ofereixen algunes ONG, fundacions o associacions. La majoria d’aquestes entitats promou la creació de grups d’ajuda mútua amb persones que comparteixen el mateix problema de salut o amb els seus familiars o cuidadors.

Associacions, grups d'ajuda mútua

p Llegir més...

Consideracions davant les diferents situacions de vida pP@)

Les variables que afecten les persones que necessiten tractament de quimioteràpia són diverses i difícils de classificar. L’objectiu primordial de la persona que s’ha de tractar amb quimioteràpia és que adapti l’activitat de la seva vida quotidiana a les seves necessitats i limitacions del moment, així com mantenir les relacions familiars i socials tant com sigui possible.

Algunes activitats de la vida diària es poden veure alterades a causa dels efectes secundaris de la quimioteràpia i d’algunes característiques pròpies del tractament (les visites constants a l’hospital, la distància del domicili a l’hospital, etc.).

 

Factors com l’edat de la persona, el rol familiar que desenvolupa, la presència de fills petits, la pèrdua d’autonomia i també el nivell de recursos econòmics, poden generar necessitats socials i emocionals, la intensitat de les quals dependrà, en gran mesura, de les característiques pròpies de cada persona i de les del seu entorn familiar.

En general, l’etapa del cicle vital en què es trobi cada persona condicionarà la manera de viure tot el procés, el tractament inclòs, així com les estratègies que l’equip de salut aplicarà per respondre a les necessitats específiques de cada persona en relació amb la seva etapa de desenvolupament. Un exemple d’això, en el cas de la infància, podria ser la incorporació de la figura del pallasso com a suport i recurs terapèutic.

En la majoria de casos, la persona ha de recolzar-se en els professionals de la salut, molt especialment en la infermera, per obtenir l’ajuda necessària, per aclarir els seus dubtes, resoldre algunes situacions que semblen insalvables i afrontar les pors.

Es recomana que vegeu les especificitats davant de les diferents situacions de vida, com ara l’embaràs, en les quals es pot trobar la persona durant el procés oncològic.

p Llegir més...
Última modificació: 29/10/14 13:05h