Infermera virtual.com

La supervivència d’un ésser viu depèn de la capacitat per interaccionar amb l’entorn. Per això, ha de fer una sèrie de moviments, com ara agafar aliments i objectes, defensar-se i protegir-se d’elements externs, manipular instruments i relacionar-se amb altres éssers vius.

Aquests moviments corporals comporten, a més, una càrrega emocional. Les activitats relacionades amb els moviments i l’alineament corporal inclouen el conjunt d’accions voluntàries per triar i mantenir postures adequades i fer moviments que permetin mantenir les funcions fisiològiques, desenvolupar les funcions socials i fomentar l’expressivitat. Totes aquestes accions contribueixen, doncs, a mantenir la integritat i el desenvolupament de la personalitat. Les accions voluntàries són tant les que es fan conscientment com les que es duen a terme de manera automàtica i que han estat adquirides mitjançant l’aprenentatge, encara que, finalment, siguin controlades per la voluntat.

Aquestes accions voluntàries inclouen, entre altres, la capacitat per desplaçar-se, seure, netejar-se, anar al vàter, fer pressió abdominal, posar-se el menjar a la boca, mastegar, vestir-se, respirar, protegir-se, treballar, fer esport, comunicar-se, i expressar-se amb gestos, sensacions, emocions i sentiments.

Els humans i la resta dels animals vertebrats fan moviments per la força de la contracció muscular, que impulsa els ossos. Els moviments humans comprenen activitats motrius gruixudes i fines. Les activitats gruixudes fan referència als moviments del tronc i dels membres, per exemple, mantenir-se assegut, estar dempeus, girar-se, caminar, agafar objectes i moure’ls.

Les activitats motrius fines comprenen:

• els moviments precisos de la mà i dels dits, per exemple, el moviment que permet agafar i manejar diferents objectes ―molts d’ells, essencials en la cura d’un mateix― o els moviments que permeten altres activitats complexes, com cosir o escriure; 
• els moviments oculars; 
• els moviments associats a la parla.

El moviment és possible gràcies a la unitat funcional de l’os i del múscul, controlada pel sistema nerviós central (cervell i medul·la espinal) i pel sistema nerviós perifèric (nervis que van des del sistema nerviós central fins a la placa motriu dels músculs). A més, és necessària la contracció muscular, que pot ser voluntària o involuntària.
   
La influència del sistema nerviós sobre els moviments es pot classificar en tres nivells jeràrquics: 

• Nivell de la medul·la espinal (inferior). Produeix moviments reflexos i automàtics, és a dir, moviments involuntaris que conformen patrons motors que poden ser modificats pels nivells superiors. 
• Nivell del tronc encefàlic (intermedi). Produeix moviments automàtics i repetitius provocats per un estímul. 
• Nivell de l’escorça cerebral (superior). Produeix moviments voluntaris variats, coordinats i precisos; per això són necessaris l’aprenentatge i la memòria motriu.

   
Per als moviments involuntaris, cal que les fibres musculars tinguin:

• excitabilitat o capacitat de ser estimulades; 
• contractilitat o capacitat de respondre contraient-se; 
• distensibilitat o capacitat per recuperar la longitud muscular d’origen.

Els moviments voluntaris són més complexos i necessiten més organització; s’inicien a l’escorça cerebral a partir de la informació que es rep dels òrgans sensitius (estímuls externs), del medi interior (estímuls interns) o a partir dels impulsos o els desigs. Perquè es produeixin aquests moviments és necessària la integritat dels nervis perifèrics i el funcionament coordinat dels tres nivells jeràrquics, de manera que flueixin ordres des dels nivells superiors als inferiors. 

En el nivell inferior hi ha les neurones motrius de la medul·la espinal. Tenen el soma o cos a la banya anterior de la medul·la i els axons acaben directament a la placa motriu del múscul.

- Sistema nerviós, arc motor   

A la medul·la espinal es generen certs moviments rudimentaris de tipus reflex, anomenats reflexos espinals. Alguns d’aquests reflexos contribueixen al manteniment del to muscular, és a dir, a conservar una lleugera contracció sostinguda en tots els músculs esquelètics.

Així, per exemple, la gravetat fa que el cap i el tronc tendeixin a anar cap endavant i cap avall, i l’única manera que el cos es mantingui erecte és que els músculs exerceixin contínuament sobre els ossos una tracció oposada. Gràcies a aquest reflex, la persona es manté erecta en estat de vigília; és per això que, si perd la consciència, no pot mantenir aquesta posició i es desploma.

Un altre d’aquests reflexos permet una certa relaxació involuntària dels músculs i contribueix a regular la tensió muscular, de manera que s’eviten les contraccions excessives dels músculs i els tendons.

El reflex de flexió o de retirada, per exemple, és un altre reflex protector que actua davant d’estímuls que poden ser perillosos o produir dolor.

En el nivell intermedi, es localitzen les estructures que intervenen en el control i l'ajust del to muscular, la regulació de la postura i el manteniment de l’equilibri. A través d’unes vies específiques, les estructures del tronc encefàlic adquireixen el control sobre les respostes motrius generades en el nivell espinal.    

A part d’aquests moviments involuntaris, en el tronc encefàlic també es generen els moviments automàtics, com la masticació, la deglució, la respiració i la marxa. Aquests moviments estan produïts per grups de neurones que generen patrons de moviment repetitius i que s’activen amb l’estimulació de certs receptors. Per exemple, la col·locació d’aliments a la boca provoca una masticació rítmica, que no necessita un estat de consciència permanent. 

En el nivell superior, les estructures de l’escorça cerebral que intervenen en el moviment es localitzen a l’àrea primària i a l’àrea secundària. L’àrea primària envia ordres directes, a través de la medul·la espinal, als nervis perifèrics i als músculs. En una zona de l’àrea secundària, convergeixen els senyals de diversos sistemes sensorials, que aporten informació de l‘entorn i del propi organisme. Aquesta informació s’interpreta en el nivell cerebral per poder prendre la decisió d’iniciar el moviment. L’àrea secundària està connectada amb el sistema límbic ‒el cervell emocional‒, cosa que explica que certs moviments estiguin influïts per la resposta emocional; per exemple, una persona amb un estat d’ànim trist es mou amb més lentitud i menys vigor. Una altra zona d’aquesta àrea secundària té la funció d’ordenar, planificar i programar el moviment, és a dir, estableix la seqüència d’accions necessàries per aconseguir de realitzar-lo. Finalment, l’àrea secundària envia senyals a l’àrea primària, que intervé definitivament en l’execució del moviment, ja que estableix quan i com es contrauran els músculs.

Així doncs, des de l’escorça cerebral s’envien ordres directament a la medul·la i a les estructures del tronc encefàlic a través de la via piramidal, de manera que el nivell superior controla els nivells intermedis i inferiors. És per això que una persona pot no moure el braç si l’hi punxen i controlar, d’aquesta manera, el reflex de flexió. El nivell superior també pot modificar moviments generats en nivells intermedis i decidir, per exemple, mastegar més a poc a poc, caminar més ràpid, etc.

Les estructures del nivell superior controlen els moviments que requereixen concentració o aprenentatge, però, quan aquests moviments s’automatitzen, passen a ser controlats pel nivell intermedi. Les estructures del nivell superior, doncs, fan funcions més complexes.

Els canvis emocionals augmenten el to muscular i es reflecteixen, sobretot, en el to dels músculs facials, encara que una persona amb autoconeixement i autocontrol pot no mostrar les seves emocions, a més, resulta difícil establir patrons sobre les contraccions de músculs facials en relació amb el tipus d’emocions.

A més d’aquests sistemes executors del moviment, hi ha els sistemes moduladors, dels quals són responsables el cerebel i els ganglis basals.

El cerebel funciona amb els nivells jeràrquics de control muscular (inferior, mitjà i superior). Realitza activitats indirectes, ja que s’encarrega de modular (ajustar o modificar) l’acció de les neurones per adequar-la a l’activitat que es dugui a terme. El cerebel actua sobre el tronc de l’encèfal (nivell intermedi) per modular els moviments posturals, especialment els moviments ràpids necessaris per mantenir l’equilibri. Pel que fa a l’escorça cerebral (nivell superior), hi envia ordres motrius accessòries, per proporcionar una força addicional que permeti una contracció muscular ràpida i intensa en l’inici del moviment, i excita els músculs antagonistes perquè, al final de cada moviment, actuïn, en el moment exacte i amb la força adequada, per aturar el moviment en el punt desitjat. Algunes proves fisiològiques indiquen que el patró d’excitació/inhibició es pot aprendre. D’altra banda, el cerebel, juntament amb l’escorça cerebral, ajuda a programar les contraccions musculars necessàries per realitzar la progressió des del moviment ràpid fins al següent moviment ràpid oposat.
 
- Sistema nerviós central   

Els ganglis basals duen a terme el control motor per vies totalment diferents de les del cerebel. Les funcions més importants són ajudar l’escorça cerebral a executar patrons de moviment apresos i ajudar a planificar patrons de moviment paral·lels i seqüencials per complir una tasca que requereixi una certa habilitat. Aquests patrons motors són, per exemple, els relacionats amb escriure, llençar una pilota, mecanografiar, retallar, etc. A més, els ganglis basals són necessaris per modificar els patrons de moviment que controlen la velocitat d’execució, l’amplitud (per exemple, escriure lletres grans o petites) i la cronologia del moviment.

Després del moviment, l’escorça cerebral es retroalimenta de la informació que proporcionen els estímuls sensorials sobre la contracció dels músculs i la longitud del moviment, de manera que pot avaluar errors i corregir-los.

Tot i els reflexos espinals i els patrons de moviments automàtics, la mobilitat dels músculs esquelètics es pot controlar. De vegades, l’escorça cerebral envia al múscul una ordre perquè es contregui i, així, facilita o inhibeix certs moviments automàtics generats en centres inferiors controlats conscientment. Així, per exemple, córrer o caminar són accions automatitzades per l’aprenentatge, però de manera voluntària podem modificar-les per córrer o caminar més ràpid o d’una manera determinada.

En resum, els patrons de moviment corticals solen ser complexos i apresos; mentre que els patrons espinals o medul·lars s’estableixen principalment per l’herència genètica.

Els moviments i les postures corporals es poden considerar manifestacions socioculturals relacionades amb el cos i la seva expressivitat. Les circumstàncies poden permetre o inhibir certs moviments o expressions, per influència de l’estètica i la religió.

Les postures com a llenguatge cultural

Els moviments i les postures corporals adquireixen diverses qualitats per respondre a una estètica determinada. Antigament, l’educació més autoritària, rígida, controladora i uniformadora posava èmfasi en les "bones maneres". Tant els pares com els professors corregien les postures dels nens i, sobretot, de les nenes; controlaven que no fessin moviments bruscos i que s’asseguessin i caminessin amb l’esquena recta i el cap alçat per ajustar-se a l’estètica de les "bones maneres", i, alhora, contribuïen a mantenir un bon l’alineament corporal. En les últimes dècades, l’estètica ha canviat; la necessitat de fomentar la individualitat a través del cos ha tingut com a conseqüència que nens, adolescents i adults no corregeixin gaires vegades les postures corporals inadequades. Una persona que seu amb un alineament corporal adequat i camina amb l’esquena recta pot ser titllada d’estirada, rígida, amb aires de superioritat i ser qualificada de rara o diferent.
 
Comunicar-se i interaccionar socialment / llenguatge no verbal

L’activitat física és inherent a la supervivència de l’home. Tanmateix, en els últims anys, el concepte d’activitat física i les accions que s’hi associen s’han modificat a causa dels canvis tecnològics i de la societat de mercat, fins al punt que han condicionat els hàbits de vida. Fins fa unes dècades, l’activitat física estava associada a la feina, de manera que diferenciava estrats socials, segons el grau d’activitat física: els que feien feines que requerien potència física (classe social baixa) i els que feien la seva feina gairebé sense esforç físic (classe mitjana o alta). Amb aquesta classificació, s’associava menys esforç físic a més preparació i qualificació professional.

La tecnologia ha introduït canvis importants en l’activitat laboral, on la força física i la potència muscular han estat substituïdes per màquines. En l’àmbit domèstic, els electrodomèstics i altres avenços han fet disminuir l’energia i l’esforç físic que s’invertia en les feines de la llar; a més, la majoria de desplaçaments es fan amb vehicles. Tots aquests elements han afavorit el descens de l’activitat física i l’aparició del sedentarisme.

Associat a aquesta disminució de l’activitat física, emergeix l’increment de la tensió psicològica o estrès. Algunes investigacions atribueixen al sedentarisme i a l’estrès l’aparició de les noves epidèmies dels segles XX i XXI: l’obesitat, la hipertensió i les malalties cardiovasculars. 

Evitar perills i prevenir riscs / Acció enfront el problema 

Les campanyes d’educació per a la salut destaquen la necessitat de mantenir i promoure l’activitat física a qualsevol edat. L’exercici físic ha passat d’estar incorporat a l’activitat laboral a ser una activitat programada, per mantenir la salut i prevenir malalties.

Segons l’Enquesta de Salut del 2001, duta a terme pel Ministeri de Sanitat i Consum, els homes, en general, fan més activitat física que les dones. Entre els joves, els nois en fan física per mesurar la seva resistència i potència, i per alliberar estrès i divertir-se; les noies, en canvi, per fer exercici i mantenir la figura. Entre el 81% i 86% dels nois menors de 18 anys practica esport per divertir-se, mentre que entre el 63% i 70% de les noies ho fa per mantenir o millorar l’estètica del cos. A partir dels 18 anys, el percentatge de nois i noies que practica esport descendeix i l’activitat física se sol dur a terme als gimnasos.

Segons aquesta enquesta, a Espanya, continua havent-hi una taxa alta de sedentarisme, ja que el 70% de les persones adultes fa poca activitat física.