Autor/a
+

Informació general

Descripció
pP@)

Hi ha diverses definicions del dolor. Alguns autors creuen que el dolor és una sensació molesta d’una part del cos humà la causa del qual pot ser interna o externa. L’Associació Internacional per a l’Estudi del Dolor (IASP) el defineix com “una experiència sensorial i emocional desagradable associada a una lesió hística present o potencial, o descrita en termes d’aquesta lesió”. El dolor agut en qualsevol cas no és res més que una reacció del cos davant d’algun factor que ens posa en perill. Aquesta missió d’alerta es perd en cas que el dolor sigui crònic. El dolor agut podria comparar-se amb la campana de la caserna dels bombers que avisa, sense donar una gran quantitat d’informació, que hem de sortir perquè alguna cosa no acaba de rutllar.

 

Seguint amb l’exemple dels bombers, posem-nos en la situació en què arriba a la caserna l’avís que s’ha declarat un foc a la muntanya. En aquest moment sonaria la campana i tots els bombers sortirien a gran velocitat amb el camió disposats a extingir l’incendi. En aquest moment, la campana, que ja ha complert la seva missió, lògicament hauria de deixar de sonar. Però si això no passa, i no només no s’apaga, sinó que a mesura que passen els minuts augmenta el volum del seu senyal, la reacció lògica seria apagar-la. Aquesta és bàsicament la funció dels analgèsics, apagar un senyal que ja ha comès la seva funció d’avís i que suposa, com a mínim, una molèstia.

Els analgèsics no actuen sobre la causa del dolor, de la mateixa manera que apagar la campana de la caserna dels bombers no contribueix a apagar el foc, sinó que atenuen o eliminen la sensació dolorosa. Una cop desapareix la causa que va provocar el dolor agut, els analgèsics deixen de ser necessaris.

Cada persona percep d’una forma diferent el dolor. La intensitat, durada i capacitat de limitar les activitats de la seva vida diària només poden ser valorades per la persona que sent el mal. De la mateixa manera, és la persona que sent el dolor l’única capaç d’avaluar si un analgèsic està sent eficaç per atenuar-lo o eliminar-lo. Això implica que les dosis d’analgèsics, així com la freqüència d’administració han de pautar-se de forma individualitzada. L’única premissa que s’acostuma a utilitzar és la de començar amb la menor dosi capaç de calmar o eliminar el dolor, i posteriorment anar-la augmentant si el dolor no remet.

p Llegir més...

Història
pP@)

El tractament del dolor ha estat un dels objectius prioritaris de l’ésser humà des que va aparèixer a la terra. El dolor és un dels símptomes que apareix en la majoria de les malalties, cosa que ha fet que els intents per eliminar-lo hagin estat objectiu de curanderos, xamans o metges en totes les etapes de la història de la humanitat. En nombroses ocasions, el desconeixement de les causes que el provocaven feia que el tractament se centrés en l’eliminació dels signes i símptomes. Curiosament, els primers éssers humans intuïen que el dolor no tenia per què ser sempre causat per les fletxes, les mossegades d’animals salvatges o els traumatismes. El patiment humà podia venir també del seu interior, com així en donen testimoni alguns jaciments on es van trobar les restes de cranis en què s’havien realitzat trepanacions (orificis al crani) en persones vives, sens dubte amb l’objectiu d’alleujar-ne el patiment.

 

La cerca de remeis per tractar el dolor és present en qualsevol capítol de la història. Així, els cretencs al segle XIII aC van adorar qui representava la mitigació del dolor: la deessa del Cascall. El culte a aquesta deessa es devia al fet que l’opi es considerava un regal dels déus pels seus efectes sedant i analgèsic.

A Mesopotàmia (4000-3000 aC), els sumeris ja coneixien els efectes analgèsics de l’opi i cultivaven roselles per extreure’l. A aquesta flor se li va donar el nom sumeri hul gil, que significava ‘alegria i felicitat’.

Els beneficis de l’opi ja havien estat descrits pels egipcis en el papir d’Ebers (1600-1500 aC). Els egipcis van ser també conscients de l’origen espiritual del dolor, que era entès com un mal d’origen sobrenatural i per això era el xaman o el sacerdot el que realitzava les trepanacions (orificis al crani) per extreure els esperits malignes que originaven el patiment.

El més il·lustre metge de l’antiguitat, Hipòcrates (Tessàlia, Grècia 463-377 aC), recomanava diversos tipus i preparats de la grosella pels seus efectes narcòtics i hipnòtics.

Plató (458-348 aC), un dels filòsofs grecs més influents, va definir el temor com “l’anticipació del dolor” i va classificar el dolor entre les emocions. A una de les obres de Plató, el Fedó, va intentar mostrar com el dolor i el plaer neixen un de l’altre.

Aristòtil (384-322 aC), deixeble de Plató i tutor d’Alexandre el Gran, va escriure “el dolor trastorna i destrueix la natura de la persona que el sent”.

I a Roma, Marc Aureli (121-180 dC), que va governar l’Imperi en la seva època daurada, creia que el dolor estava dominat per la ment i va arribar a afirmar que la victòria de l’ànima sobre el cos és el triomf
sobre el dolor.

Sèneca (4 aC-65 dC), filòsof romà i conseller de l’emperador Neró, assenyalà que “hi ha certa decència fins i tot en el dolor, i qui és savi ha de guardar-lo".

Galè (131-201 dC), metge i filòsof grec, va descriure l’opi com un somnífer i calmant que provoca el refredament del cos. Aquest refredament és capaç de dur a la mort la persona que el consumeix.

Teodoric Borgognoni, metge que va acompanyar a la V croada, el 1258, va idear un tipus d’anestèsia general amb esponges; es preparaven impregnant-les amb opi, mandràgora, cicuta i enciam, es col·locaven sobre la cara de la persona i després es passava al procediment dolorós.

Philippus Aureolus Theophrastus Bombastus Von Hohenheim (1493-1541), també conegut com a Paracels, metge i alquimista suís, va anomenar làudan a l’opi, que en llatí significa ‘lloable’.

A principis del segle XIX, el metge alemany Sertürner va separar l’àcid mecònic de l’opi i va produir la morfina, anomenada així en honor a Morfeu (déu del somni en la mitologia grega).

Ja al segle XX cal fer una menció especial a la creació, el maig de 1973, de la IASP (sigles que corresponen al seu nom en angles: International Association for the Study of Pain) amb l’objectiu de crear un fòrum internacional i interdisciplinari per augmentar els coneixements sobre el tractament del dolor i millorar la formació dels professionals de la salut que tracten persones amb dolor.

p Llegir més...

Noms
pP@)

  1. Analgèsics no opioides
  2. Analgèsics opioides
  3. Fàrmacs coadjuvants o coanalgèsics

 

1. Analgèsics no opioides 

 

1.1 Antiinflamatoris no esteroïdals (AINE)

Salicilats


Pirazolones 

 

Derivats de l’àcid acètic 


Derivats de l’àcid propiònic 

 

Derivats de l’àcid antranílic 


Oxicams 

 

1.2 Paraaminofenols 

 

2. Analgèsics opioides

 

2.1 Opioides dèbils o menors

2.2 Opioides potents o majors 

 

3. Fàrmacs coadjuvants o coanalgèsics

Antidepressius 

 Anticonvulsants 

 
Anestèsics locals orals 

  • Mexiletina

 
Corticoesteroïdals 

 

Drogues simpaticolítiques


Agents tòpics


Miscel·lànies 

 

Drogues per al dolor ossi maligne 

 

Neurolèptics 

 

Drogues per a l’obstrucció intestinal no quirúrgica 

 

p Llegir més...

El prospecte
P@)

El prospecte és el document elaborat per l’empresa farmacèutica i dirigit al consumidor. Acompanya el fàrmac i és on s’hi recullen les seves dades més importants. Ha d’estar elaborat de manera que la persona que consumirà el medicament sigui capaç de comprendre’n la informació que conté.   

Classificació
pP@)

Existeixen diferents grups de fàrmacs utilitzats per al tractament del dolor, cada un dels quals té propietats diferents. Així, en funció de com sigui el dolor, quina sigui la causa que el produeix i on estigui localitzat, es faran servir uns fàrmacs o uns altres.

  1. Analgèsics no opioides
  2. Opioides

 

1. Analgèsics no opioides

 

 
1.1. Antiinflamatoris no esteroïdals (AINE)

Quan apareix un estímul dolorós (una ferida, una cremada o qualsevol lesió dels teixits), a més d’una possible resposta immediata i automàtica (que en el cas de la cremada, per exemple, seria apartar la mà), el cos inicia una resposta per avisar al cervell que algun teixit està patint o que hi ha algun perill. Quan l’organisme inicia una resposta davant d’una lesió s’activa una proteïna anomenada ciclooxigenasa que produeix substàncies (com ara els prostanoides, les prostaglandines i els leucotriens) que fan que aparegui el dolor, la febre i la inflamació. Els antiinflamatoris no esteroïdals (AINE) bloquegen l’activitat de la ciclooxigenasa (COX), fet que tindrà com a conseqüència un triple efecte: analgèsic, antiinflamatori i antipirètic; en el cas concret de l’aspirina cal afegir-hi un quart efecte que seria el d’antiagregant plaquetari.

Efectes: 

  • Efecte analgèsic: Una de les substàncies que és capaç de produir la ciclooxigenasa són els anomenats prostanoides, que actuen disminuint el llindar del dolor, és a dir, fent que aparegui una resposta dolorosa davant d’un estímul de menor magnitud. Bloquejar aquest efecte és la base de l’acció analgèsica dels AINE, ja que si es disminueix la producció de prostanoides s’alleuja el dolor associat a la inflamació o a la lesió d’un teixit. 
  • Efecte antiinflamatori: La resposta inflamatòria està associada a la vasodilatació (dilatació dels vasos sanguinis), l’edema (sortida de part del líquid que hi ha a l’interior dels vasos sanguinis a l’espai que hi ha entre les cèl·lules) i el dolor. Els productes de la ciclooxigenasa intervenen en aquests tres efectes, per la qual cosa el bloqueig que en fan els AINE atenua tant la vasodilatació com l’edema o el dolor. 
  • Efecte antipirètic: aquest efecte es deu a la inhibició de la producció de prostaglandines per part de la ciclooxigenasa. Les prostaglandines actuen en el centre de regulació de la temperatura que es troba al cervell (concretament a l’hipotàlem) i fa que la temperatura augmenti. Si els AINE eviten la formació d’aquestes prostaglandines, afavoreixen que la febre disminueixi. 
  • Efecte antiagregant plaquetari: aquest efecte només el té l’aspirina, bloqueja la ciclooxigenasa de les plaquetes de manera irreversible i impedeix que aquestes s’agreguin i formin trombes. L’aspirina s’utilitza amb aquesta finalitat en la prevenció de malalties provocades per trombes com ara els infarts de miocardi o els infarts cerebrals.

1.2. Paraaminofenols 

Tot i que els derivats paraaminofenols són: acetanilida, fenacetina, propacetamol i paracetamol, a la pràctica només s’utilitza aquest darrer.

El paracetamol és un analgèsic que actua a nivell del sistema nerviós central (cervell i medul·la espinal) i inhibeix la formació de prostaglandines, que són unes de les molècules responsables de la resposta dolorosa. A diferència dels AINE, el paracetamol no té cap efecte en la resta de teixits, és per això que no té l’efecte antiinflamatori ni antiagregant plaquetari.

Els analgèsics no opioides (AINE i paracetamol) són capaços de controlar la major part dels dolors de lleus a moderats que les persones pateixen de forma habitual com ara els mals de cap, de coll, dolors articulars, dolors musculars, dentals, còlics renals o dolors oncològics en les fases inicials. Aquests fàrmacs tenen sostre analgèsic (el màxim efecte que pot produir un fàrmac), és a dir, arriba un moment en què augmentar la dosi no modificarà la intensitat del dolor (no se n’obtindrà una millora), però sí que n’augmentaran els possibles efectes secundaris.

La major part dels analgèsics no opioides produeixen un efecte ràpid sense que amb prou feines hi hagi efectes secundaris. Generalment, aquests efectes no desitjats apareixen quan la persona els pren durant un període de temps llarg.

 

2. Opioides

Els opioides són fàrmacs que atenuen o eliminen el dolor actuant directament sobre les neurones. Això significa que a l’hora de prendre un fàrmac d’aquest grup, aquest fàrmac arribarà al sistema nerviós central (cervell i medul·la espinal) i atenuarà la resposta de les cèl·lules nervioses que s’encarreguen de respondre davant d’un estímul dolorós.

Els opioides es classifiquen: 

  • Per l’efectivitat davant del dolor: opioides dèbils (o menors) i opioides potents (o majors) 
  • Per l’afinitat amb receptors cerebrals: agonistes purs, agonistes-antagonistes i antagonistes.

 

2.1. Segons l’efectivitat 
  • Opioides dèbils o menors

    Aquests medicaments s’utilitzen quan la intensitat del dolor és moderada o quan l’efecte dels AINE no aconsegueix controlar-lo del tot. Els opioides dèbils o menors es prenen habitualment en combinació amb analgèsics no opioides, ja que els opioides actuen sobre el sistema nerviós central i els analgèsics no opioides ho fan sobre el sistema nerviós perifèric, fet que permet atacar el dolor des dels dos fronts. Com en el cas dels analgèsics no opioides, els opioides dèbils són capaços de reduir o eliminar el dolor, però no la causa que el motiva.  Els opioides dèbils tenen un sostre analgèsic, de manera que a partir d’una dosi determinada, l’augment d’aquesta dosi no comporta un augment de l’efecte analgèsic.
     
  • Opioides potents o majors

    Aquests fàrmacs s’utilitzen quan la intensitat del dolor és elevada i el tractament amb analgèsics no opioides i amb opioides dèbils o menors no és capaç de controlar-la. El més freqüent és combinar-los amb analgèsics no opioides.  

    Els opioides potents actuen sobre el sistema nerviós (cervell i nervis) i disminueixen de manera molt important la resposta davant dels estímuls dolorosos. D’aquesta manera d’actuar també se’n deriven els efectes no desitjats com ara la somnolència o els mareigs.  

    Hi ha un grup d’opioides potents o majors (els anomenats agonistes purs) que no tenen sostre analgèsic, és per això que hi ha un marge per augmentar la dosi d’opioides amb la finalitat de controlar el dolor i, de fet, les limitacions per utilitzar-los no es relacionen amb la falta d’eficàcia, sinó amb l’aparició d’efectes adversos que es produeixen quan s’augmenta la dosi.

 

2.2. Segons l’afinitat amb els receptors cerebrals

Els opioides s’uneixen a tres tipus de receptors situats a la membrana de les neurones (anomenats amb les lletres gregues: delta [δ], mu [µ] i kappa [κ]). I segons la capacitat o afinitat que tinguin per unir-se a aquests receptors, els opioides es classifiquen en: agonistes purs, agonistes-antagonistes i antagonistes purs. 

  • Agonistes Purs 

    Els fàrmacs agonistes són aquells que tenen capacitat per unir-se als receptors cerebrals, que és el que es coneix com a afinitat. Un cop units a aquests receptors són capaços de provocar una sèrie de reaccions que porten a atenuar el dolor; aquest efecte analgèsic s’anomena activitat intrínseca (mostren la màxima activitat intrínseca sobre els receptors µ). D’aquest grup, els fàrmacs més comunament utilitzats són la morfina, el fentanil, la petidina, l’heroïna o la metadona. No tenen sostre analgèsic (és a dir, no tenen límit d’eficàcia analgèsica) i no reverteixen o antagonitzen els efectes dels altres opioides de la mateixa classe quan s’administren simultàniament.
     
  • Agonistes-antagonistes mixtos 

    Els fàrmacs d’aquest grup, a diferència dels agonistes, tenen sostre per a l’analgèsia, és a dir, que a partir d’una dosi determinada, si se n’augmenta la dosi no implica que el dolor s’alleugi. Aquests fàrmacs bloquegen l’analgèsia opioide en els receptors µ o són neutrals a aquest receptor, mentre que simultàniament activen un receptor opioide diferent, el K. Això vol dir que les persones que estiguin rebent opioides agonistes purs (que exerceixen la seva activitat intrínseca sobre els receptors µ), no han de rebre un opioide agonista-antagonista, ja que si això passa es pot bloquejar l’analgèsia causada pel primer, que es precipiti una síndrome d’abstinència i que el dolor augmenti.  

    Entre els fàrmacs més utilitzats d'aquest grup hi ha: pentazocina, butorfanol, dezocina i nalbufina.
     
  • Antagonistes purs  

    Els fàrmacs antagonistes només presenten afinitat però sense activitat intrínseca, és a dir, s’uneixen als receptors opioides cerebrals però no desencadenen un efecte analgèsic. Per tant, no s’usen com a analgèsics sinó que s’utilitzen per tractar la intoxicació per opioides, ja que són capaços de revertir-ne els efectes. El fàrmac més utilitzat d’aquest grup és la naloxona.
 

 

p Llegir més...

10 Valoracions, valoració mitja 3,1 de 5.

12345
Guardant valoració... Guardant valoració...
Última modificació: 11/02/20 12:56h

Comentaris

Enviar un comentari

12345

Números i lletres minúscules.
Informació bàsica sobre protecció de dades en aplicació del RGPD
Responsable del tractament Col·legi Oficial d’Infermeres i Infermers de Barcelona. (+info web)
Finalitat tractament Gestió del contacte, consulta o sol·licitud. (+info web)
Legitimació Consentiment. (+info web)
Destinataris No es preveuen cessions. (+info web)
Drets Accés, rectificació, supressió, portabilitat, limitació i oposició. (+info web)
Contacte DPD dpd@coib.cat
Informació addicional Pots consultar la informació addicional i detallada sobre protecció de dades a la web d’Infermera Virtual. www.infermeravirtual.com

Per poder enviar el formulari, has de llegir i acceptar la Política de Protecció de dades. Si no l’acceptes i no ens dones el teu consentiment per tractar les teves dades amb les finalitats descrites, no podem acceptar ni gestionar el servei web de consulta, contacte o sol·licitud.

  Atenció: El comentari serà revisat abans de ser publicat.