Autor/a
Julia Reiriz Palacios
Doctora en Medicina
+

Nas i fosses nasals
pP@)

El nas és la part superior del sistema respiratori i varia en la mida i la forma en diferents persones. La part superior del nas és òssia, es diu pont del nas, i està composta pels ossos nasals, una part del maxil·lar superior i la part nasal de l’os frontal. La part inferior del nas és cartilaginosa i es compon de cartílags hialins: cinc de principals i d’altres de més petits.

 

En l’interior del nas hi ha el septe nasal, que és parcialment ossi i parcialment cartilaginós i divideix la cavitat nasal en dues parts anomenades fosses nasals. La part òssia del septe està formada per part de l’os etmoide i pel vòmer, la part cartilaginosa està formada per cartílag hialí i s’anomena cartílag septal. Les fosses nasals s’obren a l’exterior per dues obertures anomenades orificis o narius, limitats per fora per les ales del nas, i que es comuniquen amb la nasofaringe per dos orificis posteriors.

La paret interna està formada pel septe nasal ossi i és llisa. La paret externa és rugosa a causa de la presència de tres elevacions òssies longitudinals: els cornets nasals (superior, mig i inferior), que es projecten cap a l’interior de cada fossa nasal i es corben cap a baix formant canals de pas d’aire anomenats meats (superior, mig i inferior).

Les fosses nasals, en la part més exterior, estan recobertes per pell que conté un cert nombre de pèls curts i gruixuts o vibrisses i, en la part restant, per un epiteli mucós que impedeix l’entrada de partícules suspeses en l’aire i que alhora actua regulant la temperatura de l’aire, i també conté receptors sensitius de l’olfacte, que constitueixen la mucosa olfactòria. 

p Llegir més...

Sins paranasals
pP@)

Els sins paranasals són cavitats plenes d’aire, de diferent mida i forma segons les persones. Estan entapissades per mucosa nasal, encara que més prima i amb menys vasos sanguinis que la que recobreix les fosses nasals. Els ossos que tenen cavitats aèries són: el frontal, l'etmoide, l'esfenoide i el maxil·lar superior. En el nadó, la majoria de sins són rudimentaris o no s’han format encara i, durant la infantesa i l’adolescència, creixen i envaeixen els ossos adjacents. El creixement dels sins és important perquè altera la mida, la forma de la cara i la ressonància de la veu.

 

Sins frontals. Es localitzen entre les taules interna i externa de l’os frontal, per darrere dels arcs superciliars, i a partir dels 7 anys ja es poden visualitzar en radiografies. Tot i que és possible trobar nombrosos sins frontals, el que és habitual és que n’hi hagi un dret i un altre esquerre, que poques vegades són d’igual mida en una mateixa persona. La mida dels sins frontals varia des d’uns 5 mm fins a grans espais que s’estenen lateralment. Cada si frontal comunica amb la fossa nasal corresponent a través del meat mig.

Sins etmoïdals. El nombre de cavitats aèries en l’os etmoide varia de 3 a 18 i no solen ser visibles radiològicament fins als 2 anys d’edat. Desemboquen a les fosses nasals pels meats superiors.

Sins esfenoïdals. Solen ser dos, i se situen en l'os esfenoide. A diferència dels altres sins, aquests desemboquen en les fosses nasals per sobre dels cornets superiors.

Sins maxil·lars. Són els sins paranasals més grans i el seu sostre és el terra de l’òrbita. En el moment del naixement són molt petits, però després creixen lentament fins al moment en què surten les dents permanents. Desemboquen en la fossa nasal corresponent pel meat mig a través d’un orifici situat a la part superior interna del si, de manera que és impossible fer-ne el drenatge quan el cap està en posició vertical, motiu pel qual es requereixen maniobres especials. 

Veure imatge: Sins paranasals 

p Llegir més...

Boca
pP@)

La boca és la primera part del tub digestiu, encara que també s’empra per respirar. Està entapissada per una membrana mucosa i limitada per les galtes i els llavis. L’espai en forma de ferradura situat entre les dents i els llavis s’anomena vestíbul i l’espai situat per darrere de les dents és la cavitat oral pròpiament dita. El sostre de la cavitat oral està format pel paladar, que consisteix en dues parts: una d’òssia, anomenada paladar dur, formada per part dels ossos maxil·lar, superior i palatins, i una altra, anomenada paladar tou o vel del paladar, formada per músculs parells recoberts de mucosa; la part de darrere és lliure, i s’anomena úvula.

 

A cada costat del paladar tou hi ha l’istme de la gola o porta de comunicació de la cavitat oral amb la part oral de la faringe o orofaringe. Per la part anterior la cavitat oral es comunica amb l’exterior per l’obertura de la boca.

p Llegir més...

Faringe
pP@)

La faringe és un tub que continua a la boca i constitueix l’extrem superior comú dels tubs respiratori i digestiu. A la part superior, hi desemboquen els orificis posteriors de les fosses nasals o coanes, a la part mitjana, hi desemboca l’istme de la gola o la porta de comunicació amb la cavitat oral, i la part inferior continua amb l’esòfag, de manera que condueix aliments cap a l’esòfag i aire cap a la laringe i els pulmons. Es divideix en tres parts: la nasofaringe, situada per darrere del nas i per sobre del paladar tou o vel del paladar, l’orofaringe, situada per darrere de la boca, i la laringofaringe, situada per darrere de la laringe. Atès que la via per als aliments i l’aire en la faringe és comuna, algunes vegades el menjar passa a la laringe, i això produeix tos i una sensació d’ofec, i d’altres vegades l’aire entra en el tub digestiu i s’acumula gas a l’estómac, la qual cosa provoca eructes.

 

Nasofaringe. Se la considera la part nasal de la faringe ja que és una extensió cap a enrere de les fosses nasals; té una funció respiratòria. Hi ha diverses col·leccions de teixit limfoide anomenades amígdales, així, al seu sostre i a la paret posterior, hi ha l’amígdala faríngia (anomenada popularment vegetacions o adenoides. A la paret externa desemboca la trompa d'Eustaqui, que és la comunicació entre l’orella mitjana i la nasofaringe. La infecció d'una adenoide pot disseminar-se a una amígdala tubària per proximitat, i produir el tancament de la trompa corresponent i una infecció a la cavitat timpànica, la qual cosa donarà lloc a una otitis mitjana, amb el perill consegüent de pèrdua d'audició temporal o permanent.

Orofaringe. És la part oral de la faringe i té una funció digestiva, ja que és la continuació de la boca a través de l’istme de la gola. L’orofaringe està limitada per dalt pel paladar tou, i per sota, per la base de la llengua. Hi ha les amígdales palatines (que quan s’infecten són anomenades popularment angines), lingual i faríngia. Totes constitueixen una banda circular de teixit limfoide, situada a l’istme de la gola, anomenada anell amigdalí o anell de Waldeyer, que té la missió fonamental d’evitar la disseminació de les infeccions des de les cavitats nasal i oral cap als tubs respiratori i gastrointestinal.

Laringofaringe. És la part laríngia de la faringe, ja que es troba per darrere de la laringe. Es continua amb l’esòfag. Per la part posterior es relaciona amb els cossos de les vèrtebres cervicals 4a a 6a.

p Llegir més...

Laringe
pP@)

És un òrgan especialitzat que s’encarrega de lafonació o l’emissió de sons amb l’ajuda de les cordes vocals, situades al seu interior. Està localitzada entre la laringofaringe i la tràquea i és una part essencial de les vies aèries, ja que actua com una vàlvula que impedeix que els aliments deglutits i els cossos estranys entrin a les vies respiratòries. El seu esquelet està format per nou cartílags units entre si per diversos lligaments (teixit cartilaginós). Tres cartílags són senars: el tiroide, el cricoide i l’epiglotis. I tres cartílags són parells: els aritenoides, els corniculats i els cuneïformes.

 

Cartílag tiroide. Es el més gran dels cartílags de la laringe i està compost per dues làmines quadrilàteres de cartílag hialí que es fusionen per davant en la línia del mig, formant la prominència laríngia o nou d’Adam, que és més marcada en els homes perquè l’angle d’unió de les làmines és més gran que en les dones.

Cartílag cricoide. És el més inferior dels cartílags de la laringe i té la forma d’un anell de segell amb el segell dirigit cap a enrere.

Cartílag epiglotis. Té forma de raqueta, està format per cartílag elàstic i està situat per darrere de l’arrel de la llengua i de l’os hioide i per davant de l’orifici d’entrada a la laringe. La vora superior és lliure i forma la vora superior de l’orifici laringi, i la vora inferior està unida al cartílag tiroide.

Cartílags aritenoides. Són dos, i en cada un s’insereix un lligament que forma part d’una corda vocal. 

Cartílags corniculats i cuneïformes. També són cartílags parells i estan formats per cartílag elàstic. Aquests cartílags s’aproximen quan es tanca l’orifici d’entrada a la laringe en el moment de deglutir. 

 

Interior de la laringe

La cavitat o interior de la laringe s’estén des de l’orifici d’entrada a la laringe fins a la vora inferior del cartílag cricoide, on es continua amb la tràquea. I queda dividida en tres parts per dos plecs superiors i dos plecs inferiors. Els dos plecs superiors, o vestibulars o cordes vocals falses, consisteixen en dos espessos plecs de mucosa que envolten uns lligaments i s’estenen entre els cartílags tiroides i aritenoides, i no tenen paper en l’emissió de veu, sinó que formen part del mecanisme protector pel qual la laringe es tanca en el moment de deglutir per evitar l’entrada d’aliments o altres cossos estranys a les vies respiratòries. I els dos plecs inferiors, o cordes vocals veritables, es projecten cap a l’interior de la laringe des de cada costat. La glotis inclou les cordes vocals veritables i la fenedura glòtica i és, per tant, la part de la cavitat laríngia més directament relacionada amb l’emissió de la veu.

Els canvis en el to de veu es deuen a variacions en la tensió i en la longitud de les cordes vocals, en l’amplitud de la fenedura glòtica i en la intensitat dels esforços respiratoris. Així, per exemple, els tons baixos de la veu dels homes es deuen a la major longitud de les seves cordes vocals. 

p Llegir més...

Tràquea
P@)

És un tub ample que continua la laringe i que està entapissat per una mucosa amb epiteli ciliat. La llum o la cavitat del tub es manté oberta per mitjà d’una sèrie de cartílags hialins (16-20) en forma de C amb la part oberta cap a enrere i formats per fibres elàstiques. Acaba al nivell de l’angle esternal i de la 4a vèrtebra toràcica, en dividir-se en els bronquis principals dret i esquerre. L’arc o crossa de l’aorta al principi és anterior a la tràquea i després es col·loca en el seu costat esquerre. 

Veure imatge: Tràquea 

8 Valoracions, valoració mitja 3,9 de 5.

12345
Guardant valoració... Guardant valoració...
Última modificació: 26/05/15 10:53h