Infermera virtual.com

Mitjançant la respiració també s’expressa la tristesa, l’alegria o el benestar. L’expressió de les emocions s’acompanya de canvis en la freqüència respiratòria. Tot i que aquestes manifestacions es poden controlar, quan són autèntiques la seva manifestació no es domina. El dolor en els seus diferents graus també es pot expressar amb canvis en el ritme; per exemple, un dolor fort s’acompanya d’inspiracions profundes i de vegades superficials.

La persona també pot comunicar el seu estat emocional mitjançant el comportament que té amb el menjar. La tristesa i l’angoixa s’acompanyen d’una inhibició en el desig de menjar o amb una masticació lenta. Davant del nerviosisme algunes persones poden tenir una pauta contrària que les porta a menjar més del que mengen habitualment, ja que això els produeix alleujament. La por i el fàstic poden eliminar el desig de menjar, així com la sorpresa o l’interès.

Així mateix, els canvis emocionals es poden reflectir en un increment de la freqüència urinària o un augment o una disminució del patró de defecació; sol tractar-se de persones que tendeixen a tenir restrenyiment o diarrea.

La persona pot comunicar el seu estat emocional no només mitjançant els gestos i l’expressió no verbal, sinó mitjançant canvis en la psicomotricitat. La hiperactivitat és un reflex d’ansietat i falta de concentració o atenció. El nerviosisme pot produir moviments repetitius dels dits, els peus o les cames, balancejos, canvis de postura molt freqüents i falta de concentració i atenció. El fet de dormir excessivament també pot manifestar tristesa, o el fet de no conciliar el son pot revelar preocupació, culpa o por.

Els canvis dels patrons habituals en totes i cadascuna de les activitats de la vida diària són tan diversos com diferents són les respostes de cada persona. Per aquest motiu l’observació i l’autoobservació del canvi de manifestacions habituals pot ajudar a identificar respostes i enfrontaments de situacions que estan posant a prova el benestar psicològic de la persona. 

La primera experiència sensorial és la tàctil. En el ventre matern, el fetus, quan encara no té ni ulls ni oïda, ja reacciona als estímuls tàctils.

Durant l’embaràs, la mare es crea una imatge del fill a partir de la qual s’hi relacionarà. Les vivències de la mare, les seves reaccions emocionals, els estímuls ambientals, etc., es transformen en canvis corporals. Per exemple, els canvis en el ritme cardíac produeixen canvis en el món d’estímuls del fetus. Els moviments del fetus adquireixen un significat per a la mare, els quals la inciten a parlar-li, a tocar-lo, etc., i això, al seu torn, suposa una nova estimulació per al fetus. El fetus reacciona als sons, pot distingir entre la veu d’un home i la d’una dona, i respon de manera particular a la veu de la mare.

La veu humana és per al fetus un element de continuïtat entre la seva vida intrauterina i l’extrauterina. El diàleg establert durant l’embaràs afavoreix tant en el bebè com en la mare l’establiment del vincle, la conducta d’aferrament.

En néixer comença la seva interacció amb l’ambient i comença a rebre respostes mitjançant el tacte, d’aquesta manera inicia el seu aprenentatge emocional. Els nens mostren predisposició per a la comunicació des del naixement; es parla de la comunicació prelingüística. Mostren una preferència per la veu de la mare davant de la de qualsevol altre adult, i és així com s’inicia la conducta d’aferrament, la tendència a cercar la protecció dels altres que permet assolir o conservar la proximitat amb algú a qui es percep més capacitat per afrontar el món. La sensibilitat que té al so se suma a la de l’olfacte. El segon dia de vida distingeix l’olor de la llet materna. Utilitza les seves capacitats olfactives per relacionar-se amb la mare i percebre l’ambient.

El nounat està immers en un món de sensacions agradables i desagradables. Comunica que no està bé mitjançant el plor, moment en què s’inflen les fontanel·les anterior i posterior. Acompanya el plor de crits forts i vigorosos. En les primeres setmanes el plor no produeix llàgrimes. No distingeix entre jo i els altres. Posseeix una distinció rudimentària dels colors i les formes. Reacciona als sorolls forts i sobtats.

Manifesta el confort amb la relaxació del cos. Un entorn confortable de llum i de temperatura afavoreix el seu desenvolupament. Cal acompanyar una veu càlida amb els tons apropiats. El contacte amb els germans i els pares també ajuda a comunicar-se mitjançant el tacte i les olors. És important respondre a la seva incomoditat amb mesures que l’alleugin i el tranquil·litzin.

Tot i tenir les capacitats i les tendències necessàries per comunicar-se i interaccionar, aquest procés requereix tenir algú amb qui fer-ho. La qualitat de la relació que s’estableix amb la mare −o amb la persona que la substitueix− té una gran importància per al desenvolupament de les destreses comunicatives, ja que el pas de la precomunicació a la comunicació dependrà, en gran mesura, de la seva sensibilitat per captar els senyals del bebè i la seva capacitat per interpretar-los i ajustar la manera de respondre-hi.

Nounat-lactant (del naixement als 18 mesos)

Cap a la quarta o la vuitena setmana apareixen el somriure i els gestos de plaer davant la presència d’altres persones, que s’expressen mitjançant la mirada, el moviment dels braços i les cames i els somriures.

Durant els primers mesos el bebè localitza on és el soroll, és capaç de distingir els sorolls familiars dels sorolls desconeguts. Prefereix la cara i la veu humanes a altres estímuls i té la capacitat d’imitar sons i gestos humans. Amb dues o tres setmanes els bebès són capaços d’imitar conductes dels adults de manera immediata, com per exemple treure la llengua. Amb sis setmanes són capaços de reproduir alguns gestos dels adults quan hi són al davant i quan no hi són. Entorn les quatre i les vuit setmanes apareix el somriure social.

De les sis setmanes fins als sis mesos el nen necessita interaccionar amb altres humans, en necessita el contacte i plora si se’l deixa sol. Comença a vincular-se més estretament amb la mare. La seva conducta se centra en ella: somriu, balbuceja i la segueix amb la mirada més que la resta de les persones.

Cap al sisè mes de vida el nen comença a combinar sons emetent balbucejos. Es considera que aquests sons són una comunicació intencional que apareix normalment durant els intercanvis afectius amb els adults.

Dels sis als vuit mesos fins als divuit a vint-i-quatre mesos, el vincle amb la mare està establert i el bebè mostra enuig o ansietat quan se’n separa. Solen sentir tranquil·litat només amb el contacte de la mare; plora quan, en presència de la mare, alguna altra persona l’agafa en braços, tot i ser-ne un familiar proper. Les seves conductes se solen adreçar a captar l’atenció de la mare. Expressa el seu malestar i la pèrdua de plaer, l’avorriment, el cansament i altres necessitats mitjançant els crits i el plor.

En néixer és possible distingir tots els sons que constitueixen qualsevol idioma humà, però, un cop s’ha après un idioma, aquesta sensibilitat desapareix. No importa quina és la llengua materna que s’aprèn, en aquest procés sempre se segueixen les mateixes fases: balbuceig, frases d’una sola paraula i frases de dues paraules amb sintaxi i parla complexa. El ritme amb el qual es passa per cada fase varia entre els nens, tot i que l’edat mitjana en què es produeix cada pas és la mateixa en totes les cultures.

El període sensible per a l’aprenentatge de la llengua se situa entre els dos anys i la pubertat. Després, la capacitat per aprendre una llengua amb facilitat es redueix. Els nens tenen una capacitat innata per aprendre el llenguatge. Si estan en contacte amb una llengua, l’aprenen amb rapidesa sense que en calgui un ensenyament específic. 

Entorn dels dotze mesos, l’interès del nen pel rostre humà canvia, i cap a l’any els objectes de l’entorn comencen a captar més la seva atenció que la del cuidador. Comencen a senyalar objectes implicant-hi altres persones per tal de cridar l’atenció per aconseguir l’objecte o per tractar de compartir l’atenció sobre l’objecte amb l’altra persona. L’exposició, l’estructuració i la imitació dels sons de la llengua a la qual és exposat fan que al final del primer any tingui una comprensió determinada d’aquesta llengua i que comenci a emetre les primeres paraules.

És convenient parlar-li molt, amb tendresa i amb el to adequat, i encoratjar-lo a produir vocalitzacions i sons. La persona que el cuida s’ha d’esforçar a interpretar-ne la mímica i les expressions vocals. El fet d’ensenyar-li d’on provenen els sorolls i posar-lo en contacte amb els objectes l’ajudarà a conèixer l’entorn.

En aquesta edat el llenguatge sorgeix progressivament. El nen és capaç de representar el món amb paraules i pot manifestar més clarament els desitjos, els problemes, les necessitats i els pensaments. A partir dels divuit mesos comença la parla telegràfica, quan el nen disposa d’un nombre de paraules i les organitza per fer emissions creatives i originals. Durant el segon any de vida es produeix un ús espectacular del llenguatge. De l’ús intencional dels monosíl·labs es passa a l’emissió de seqüències de dues síl·labes, que la persona adulta pot identificar com a paraula. Aproximadament cap als dos anys i mig, el nen ja construeix frases més llargues i hi incorpora regles gramaticals. Quan té tres anys el lèxic creix, avança en la pronunciació i aplica l’ús correcte del gènere, per exemple, el sol i no la sol. Als quatre anys es pot dir que domina les construccions de les frases i té un repertori fonètic gairebé complet.

El nen desenvolupa el pensament simbòlic, cosa que el porta a donar valor i significat als objectes i a les conductes pròpies i les dels altres. Manifesta el seu desconcert davant la frustració i la seva oposició davant les prohibicions. Tot i que és capaç de relacionar-se amb altres familiars i amb altres nens, segueix aferrat a la figura materna. El nen pot representar-se mentalment la mare, d’aquesta manera és capaç de predir que tornarà un cop se n’ha anat i això elimina l’experiència de risc a perdre-la. Quan té tres anys utilitza diversos mètodes per controlar la interacció amb la seva mare i aconsegueix que la mare pacti amb ell alguns dels seus temps de separació. Un cop establert un vincle sòlid amb el nen, no necessita la presència física de la mare de manera permanent perquè sap que pot comptar amb ella quan així ho necessiti.

Cap als quatre anys descobreix la seva capacitat de pensar, “de parlar amb ell mateix sense veu”, i interacciona utilitzant la memòria. La seva comunicació i el seu raonament són egocèntrics, només és capaç de considerar el seu punt de vista. En aquesta edat explora els seus genitals, pren consciència de les diferències sexuals i experimenta plaer.

Per al seu desenvolupament comunicatiu convé afavorir l’expressió de les experiències, els descobriments, les idees i els sentiments. Així mateix, variar els modes d’expressió, ampliar paraules, utilitzar jocs diversos, fomentar la música, l’expressió corporal i els òrgans dels sentits també ajuda a desenvolupar la seva comunicació. En aquest sentit, és important anar ampliant progressivament el cercle de relacions amb persones conegudes i enfrontar-lo amb ambients diferents.

L’experiència d’èxit i fracàs en les tasques que emprèn i les respostes que rep dels altres porten el nen a sentir competència o inadequació, la qual cosa representa el primer pas en la construcció d’un dels dos components de l’autoestima. La sensació de vàlua incondicional, el segon component, comença a desenvolupar-se amb la percepció de l’acceptació de les seves característiques, l’experiència de ser estimat i ser acceptat que els pares li retornen. La imatge de si mateix que els pares li retornen al nen és el material a partir del qual ell construeix l’autorespecte.

Es capaç d’expressar les necessitats, els pensaments, les emocions i els problemes sempre que l’entorn sigui favorable a la comunicació. El seu llenguatge és més elaborat i aplica el raonament i la lògica; de vegades, pot ser des de crític a vanitós. Selecciona les seves amistats, amb les quals comparteix i adquireix consciència de grup i de pertinença.

Per tal de fomentar un desenvolupament de comunicació saludable cal estar atent a l’expressió de les seves idees, els seus coneixements i les seves preocupacions. L’afavoreix que s’estimuli l’obertura de la xarxa d’amics i el desenvolupament de vincles amb els germans. És important respectar la seva intimitat i no revelar les seves confidències i els seus secrets.

La capacitat que té el nen d’avaluar per si mateix les seves accions i característiques tot comparant-les amb els valors socials i les normes fa que la construcció de la seva autoestima depengui en gran mesura de si mateix. Al mateix temps, el fet que s’ampliï el seu món social (escola, amics, etc.) fa que obtingui informació sobre la seva competència i vàlua de múltiples fonts, que, segons les experiències que hagi viscut en la primera infància, podrà comparar i a partir de les quals podrà arribar a les seves conclusions.

En aquest moment de la vida, amb l’autoestima ja formada, la idea que el nen té sobre aquesta incideix en la seva conducta i afecta les seves percepcions, vivències, propòsits i expectatives, i fa que participi en la creació d’hàbits d’interacció amb els altres més o menys útils i assertius. 

Infància

En aquesta etapa la persona es “queda sense veu”, emmudeix amb les seves relacions amb els adults i les seves respostes es circumscriuen a monosíl·labs. Pot tenir manifestacions excèntriques, de provocació, per cridar l’atenció dels altres i per sentir-se diferent. Té conductes ambivalents, d’una banda, es revela contra la seva família i, d’altra banda, pot demanar ajut a una persona adulta aliena a la família. Neix en ell un sentit de pertinença al grup i descobreix els rols sexuals i la seva identitat sexual. Es pot iniciar en las primeres relacions sexuals.

És bo que trobi alguna persona adulta de referència que mostri disponibilitat per a l’escolta i l’empatia. Cal estimular que s’integri en grups diversos i que descobreixi el compromís de l’amistat i la relació amorosa.

En la interacció social entre iguals, comença a tenir consciència de l’autoestima i l’autocompetència en valorar els èxits o els fracassos acadèmics i afectius.

Adolescència

L’adult jove, amb els rols diversos que desenvolupa, sol tenir una xarxa variada de persones amb les quals s’ha de comunicar. La socialització professional el porta a desenvolupar maneres diverses i complexes per comunicar-se i interaccionar. Desenvolupa la necessitat de mantenir relacions d’amistat, professionals i amoroses. Comunica la seva personalitat a través de gustos, colors, música, aficions, etc.

Per tal de mantenir unes relacions sanes i eficaces, cal conèixer i dur a terme les normes codificades de comunicació que s’apliquen en cada context i situació. Mantenir una actitud d’assertivitat i de diàleg i negociació permet millorar l’autoconcepte i l’autoestima. Trobar la complementarietat en els diferents tipus de relacions, familiars, socials i professionals ajuda en el benestar psicològic.

L’autoestima és conscient i reflexiva. Anirà evolucionant al llarg de la vida a partir d’experiències d’acceptació o de rebuig, d’èxits o de fracassos, que tenen lloc, més que en el marc familiar, en el medi social i cultural.

En aquest ampli rang d’edat no hi ha grans diferències. Les estratègies de comunicació i interacció estan consolidades a l’etapa anterior. En aquesta etapa té molt de valor la comunicació d’una manera íntima i harmoniosa amb els amics i la família. L’estabilitat de la parella dóna seguretat. En edats més avançades, properes a la jubilació, en algunes parelles poden sorgir tensions conjugals pel fet de trencar les rutines. En d’altres casos, es redescobreix la vida en parella.

En etapes més avançades, la persona afronta la solitud i descobreix la llibertat. Pot viure un període de desencant en detectar canvis en si mateixa i en sentir-se estranya amb els altres. En edats més avançades. sorgeixen dificultats en la comunicació que deriven de l’argot generacional i professional.

Per atenuar els efectes de la jubilació, cal equilibrar les relacions amistoses d’àmbits diferents i les familiars. En cas de dèficits sensorials, com ara la pèrdua de vista o d’oïda, és important corregir-los per no crear barreres en la comunicació. A més a més, les persones grans se solen ressentir de l’absència d’interlocutors amb qui poder establir comunicació.

Adultesa

Disminueixen les relacions d’alguns àmbits com la de l’àmbit professional. Les reaccions canvien, sobretot quan s’enfronten amb la pèrdua de la parella, amb la qual es trenca la interdependència entre els cònjuges. A mesura que es fan anys es produeix una separació intergeneracional més gran. La persona gran no comparteix gustos ni formes de comunicació amb les generacions més joves, i això el porta a sentir-se diferent i moltes vegades exclòs.

En edats avançades els dèficits sensorials i la disminució de la veu dificulten la comunicació, fan que el diàleg sigui més difícil. El discurs sol estar centrat en queixes funcionals i en la solitud. Pot ser que semblin esquerps i mostrar desconfiança davant les persones estranyes, suportar malament les reunions de molta concurrència i necessitar més temps de relaxació que de comunicació. No solen voler establir relacions noves per por a perdre’n l’interlocutor.

En aquesta etapa cal mantenir i fomentar els contactes amb l’exterior amb interaccions amb familiars, amics i veïns. Han de mantenir, segons sigui la resistència de la persona gran, un equilibri del temps entre les relacions comunicatives amb períodes de descans. S’ha d’evitar el bombardeig d’estímuls sensorials. Per suplir-ne els dèficits sensorials s’aconsella situar-se davant de la persona gran, parlar-li a poc a poc, escoltar-la i reformular les preguntes. Se l’ha d’encoratjar a expressar les seves emocions i preocupacions, la qual cosa l’ajuda en el benestar psicològic. 

Vellesa

Fàrmacs que impedeixen la concentració i la coordinació

Hi ha drogues determinades que afecten la capacitat de percepció i que, a més a més, produeixen un augment de l’activitat psicomotora, per tant, poden produir un augment de la comunicació, tot i que aquesta comunicació de vegades no sigui coherent. Entre aquestes drogues hi ha la cocaïna, les amfetamines, l’èxtasi, l’LSD, etc. Altres drogues tenen una acció inhibidora de la comunicació, com els derivats de la morfina i el cànnabis. 

S’entén per llenguatge verbal el que se sustenta en les paraules, la qual cosa inclou tant la parla com la lectoescriptura (capacitat de llegir i escriure) i els llenguatges de signes. El llenguatge oral, la parla, implica l’ús del canal vocal i auditiu, i requereix una configuració anatòmica particular de l’aparell fonador i auditiu. Per la seva banda, la lectoescriptura i els llenguatges de signes manuals descansen en els canals visual i motor, la qual cosa requereix suports anatòmics diferents al llenguatge oral.

A partir d’un conjunt limitat de sons que l’aparell fonador pot produir, els fonemes, la persona compon les paraules: usa una sèrie de regles per unir els sons en paraules i per agrupar les paraules en oracions o frases amb sentit. Aquestes regles, que no són sempre conegudes per qui les utilitza, són essencials per aprendre una llengua. Amb les oracions que s’elaboren es transmeten els pensaments, els sentiments i les expectatives, es pot parlar sobre el futur i sobre el passat, sobre el que és present i sobre el que és en un altre lloc, sobre realitats que existeixen, que poden existir o que només existeixen en els pensaments. Qui escolta pot comprendre el que es diu si coneix la llengua. El llenguatge posseeix una creativitat infinita, pot anar més enllà de la situació immediata o dels estímuls ambientals, i permet expressar gairebé totes les experiències humanes.

Com més es desenvolupi el llenguatge d’una persona, més gran serà la seva capacitat per construir conceptes, adquirir coneixements, elaborar significats, transmetre’ls i expressar-los. Quan la persona s’està desenvolupant, amplia i construeix el seu propi llenguatge i el dota de significats, la qual cosa influeix en el seu pensament i en la seva visió de la realitat del món. Així mateix, el llenguatge és la via d’expressió de la personalitat i juga un paper importantíssim en la constitució de la identitat i la individualitat. 

En cada acte comunicatiu hi ha un comportament físic, corporal i gestual que expressa tant com les paraules, ja que els components emocionals i afectius es transmeten mitjançant el llenguatge no verbal. Aquest component és extremadament important per comprendre el discurs.

Hi ha tres àmbits d’expressió no verbal: 

1. Cinèsica: comprèn l’expressió de la postura corporal, el gest, l’expressió facial, la mirada i el somriure. 
   • La posició corporal es refereix a la postura del cos que expressa la disposició a acceptar els altres en la interacció tot enviant senyals d’acollida, d’obertura i d’escolta, o bé tot el contrari. Així es parla de posicions més obertes o més tancades. Una posició oberta implica que els braços i les cames no es col·loquen de manera que separin un interlocutor d’un altre; en canvi, una posició tancada comporta utilitzar les cames i els braços o les mans com a protecció del cos o bé com a barrera perquè un altre no s’introdueixi en la interacció. El fet de seure al costat o enfront de l’interlocutor pot donar com a resultat una conversa relaxant o amenaçadora. Durant la interacció el moviment del cos també pot transmetre energia i dinamisme o inquietud o nerviosisme. 
   • Els gestos transmeten senyals que poden ser emesos amb intencionalitat. Les mans són un vehicle de comunicació, ja que el llenguatge verbal sol anar acompanyat de múltiples moviments corporals i gestuals. Els gestos que es fan amb els braços i les mans són fonamentals per indicar alguna cosa amb més precisió, atès que, de vegades, el significat del missatge és més en la forma de dir les paraules que no pas en les paraules que es diuen.
     
     Alguns gestos es tradueixen directament a paraules, els anomenats gestos emblemàtics (per exemple, moure la mà en senyal de comiat), mentre que d’altres, fets també de manera conscient, s’utilitzen per complementar o emfatitzar el llenguatge oral, però per si mateixos no tenen significat o expressen estats emotius com ansietat, dolor o alegria.
     
     També hi ha gestos que tenen la finalitat de regular les intervencions de la interacció, amb els quals s’indica que s’ha de continuar parlant, accelerar o cedir la paraula. En aquest cas, els gestos més freqüents són les inclinacions del cap.
     
     Finalment, els gestos d’adaptació s’utilitzen per controlar les emocions que no es volen expressar, quan l’estat d’ànim és incompatible amb la situació interaccional particular, com per exemple tocar-se els cabells o tapar-se la boca. 
   • L’expressió facial és, juntament amb la mirada, un dels dos mitjans més rics i importants per expressar la intensitat dels estats d’ànim i els diferents tipus d’emocions. L’expressió facial també dóna informació sobre el desig de comunicar-se o iniciar una interacció i mostra el grau d’expressivitat durant la interacció. Així mateix, serveix per regular la interacció i per reforçar el receptor. 
   • La mirada desenvolupa un paper importantíssim de percepció i d’expressió del món psicològic. El nombre de vegades que una persona parpelleja està relacionat amb la tranquil·litat i el nerviosisme; per exemple, com més inquieta se senti, més parpellejarà. La mirada és important en la interacció i el feedback. La persona que parla necessita tenir la seguretat que algú l’escolta, i qui escolta necessita sentir que la seva atenció es té en compte i que la persona que parla s’adreça directament a ella.
     
     En aquest sentit, la disposició d’una persona a oferir oportunitats de contacte ocular revela, generalment, l’actitud que té respecte a l’interlocutor o els interlocutors. Les persones que s’agraden mútuament mantenen molt més el contacte ocular que les que no s’agraden. Les mirades prolongades, sense parpellejar, s’utilitzen quan s’intenta dominar, amenaçar, intimidar o influir en els altres. Un contacte ocular poc prolongat se sol interpretar com a falta d’atenció, de sinceritat o d’honradesa; com a descortesia o com a indicatiu d’inseguretat o timidesa. Deixar de mirar als ulls, baixant la vista, se sol prendre com un signe de submissió. 
   • El somriure s’utilitza per expressar simpatia, alegria o felicitat. El somriure es pot utilitzar per fer que les situacions de tensió siguin més suportables. Un somriure suscita el somriure dels altres i és una manera de relaxar la tensió. A més a més, té un efecte terapèutic: s’ha observat que quan es demanava a persones que se sentien deprimides o pessimistes que imitessin el somriure dels altres, declaraven que se sentien més felices. En sentit contrari, mitjançant el somriure també es pot manifestar, de manera intencionada, cinisme o sarcasme. 
2. Paralingüística: comprèn les variacions no lingüístiques que estan lligades al context de la interacció. 
   • El to és un reflex emocional. L’emocionalitat excessiva ofega la veu i el to pot esdevenir més agut. En situacions determinades, davant d’una inhibició emocional els tons aguts no habituals poden ser un símptoma de cohibició o inhibició emocional. 
   • El fet d’elevar el volum de la veu sol ser un símptoma que l’interlocutor es vol imposar en la conversa i està relacionat amb la intenció de mostrar autoritat o domini. El volum baix s’associa a persones introvertides, que no volen fer l’esforç de ser escoltades. 
   • El ritme es refereix a la fluïdesa verbal amb què s’expressa la persona. El ritme entretallat o lent revela el rebuig al contacte, la necessitat de protegir-se, el desig de retirada i la fredor en la interacció. El ritme càlid, viu, modulat i animat està vinculat a la persona que es presta al contacte i a la conversació. 
   • El silenci es refereix a fer pauses entres diferents missatges verbals o entre diferents parts del missatge verbal. Entre el missatge que envia una persona i el que transmet el seu interlocutor hi ha un temps de silenci o latència més o menys llarg. Quan aquest temps és llarg es pot donar la impressió de desinterès o passivitat; mentre que, quan és curt o quan no es produeix perquè s’interromp l’al·locució de l’interlocutor, es percep la persona com agressiva, prepotent o ansiosa. Donar temps a l’interlocutor per elaborar la seva resposta, és a dir, ajustar la latència a les seves necessitats, afavoreix l’expressió de les idees i ofereix una imatge més bona de qui l’atorga. 
3. Proxèmica: es refereix al conjunt de comportaments no verbals que tenen relació amb l’ús i l’estructuració de l’espai. 
   • L’espai personal es defineix com l’espai que ens envolta, en el qual no deixem que els altres entrin, i la seva dimensió és flexible segons la formalitat o la informalitat de la situació comunicativa i de la diferència d’estatus o rols dels interlocutors. En una interacció, el fet que algú envaeixi aquest espai ens produeix incomoditat, una sensació d’amenaça i/o de tensió, llevat que es donin les circumstàncies especials que justifiquin la proximitat més gran dels altres. Els enamorats i les persones que s’agraden accepten un grau més gran de proximitat entre ambdós. D’altra banda, el contacte físic és més probable des d’unes posicions que des d’unes altres. Per exemple, és més probable que hi hagi contacte físic quan es dóna una ordre o una informació que no pas quan es rep; quan es fa un favor que no pas quan s’agraeix; quan s’intenta persuadir algú que no pas quan algú és persuadit; quan s’expressa entusiasme que no pas quan es presencia; quan s’escolta les preocupacions dels altres que no pas quan s’expressen. Així mateix, és més probable que el contacte l’iniciï el cap vers l’empleat, o el vell cap al jove, que no pas a l’inrevés. Generalment, el contacte corporal fomenta que dues persones s’agradin mútuament, per la qual cosa és una manera de promoure reaccions favorables en els altres.

Des d’una perspectiva neurobiològica se suggereix que s’ha arribat a la parla a partir de la possibilitat de comunicar-se intencionadament mitjançant els gestos, anant dels signes manuals als vocals. Tant en la comunicació verbal com en la no verbal el que compta són els gestos. De fet, els sons que permeten construir paraules són el resultat de gestos motors articuladors. És l’articulació intencionada la que permet distingir un so lingüístic d’un soroll fet amb la gola.

El procés de transmetre un missatge s’inicia amb el desig de fer-ho. La persona té a la memòria un magatzem de paraules o lèxic mental al qual acut per recuperar-les quan les necessita per expressar els seus pensaments, els esdeveniments que ha experimentat, les seves emocions i necessitats o els seus desitjos i interessos. En aquest lèxic mental les paraules s’emmagatzemen i organitzen d’una manera particular i així s’assegura d’accedir-hi fàcilment. Encara que, en gran manera, tots els aspectes del llenguatge no verbal es poden controlar, el que és habitual és que sigui més automàtic que intencionat; en canvi, la parla és més controlada, excepte en ambients informals i en situacions altament estressants on es redueix aquest control.

Un cop s’ha concebut el missatge que es vol comunicar i un cop s’ha planificat com es vol dir, gràcies a la representació conceptual, és a dir, un cop que aquella mena de “veu interior” que tothom coneix hagi establert finalment el contingut del missatge que es vol transmetre, s’inicia el desig de parlar. L’articulació del missatge té lloc per l’estimulació de les neurones de determinades estructures cerebrals que es localitzen, generalment, a l’hemisferi esquerre, tot i que l’articulació de la parla la regulen ambdós hemisferis. En l’articulació intervé l’aparell fonador i diverses estructures nervioses.

La varietat de paraules que una persona coneix influeix en la varietat de significats que pot transmetre. L’existència de determinats significats o conceptes condueix a la creació de paraules específiques. Aquest és un procés que reflecteix la relació entre la persona i la llengua. Les persones creen maneres d’expressar les seves experiències i, quan són experiències noves, acaben creant termes per anomenar-les. Així mateix, s’acompanyen de pauses o silencis que la persona que parla produeix quan està pensant el que ha de dir o està pensant la manera en què ho vol dir. 

Captar la informació es un procés intel·ligent que la persona té de manera innata. Quan interacciona com a receptora, capta el missatge transmès per una altra persona en la mesura en què presta atenció, aleshores el processa i l’entén, l’emmagatzema a la memòria i en capta el significat mentre espera actuar d’acord amb els seus interessos. En aquest procés, a més a més de la funcionalitat dels òrgans dels sentits, l’atenció, la memòria i els aprenentatges previs juguen un paper fonamental, atès que el que es capta de l’ambient passa en tot moment pel filtre dels sistema nerviós i la ment. 

1. Atenció. per captar el missatge cal l’atenció necessària que permeti centrar-se en el missatge que s’ha de percebre i obviar la infinitat d’estímuls potencialment perceptibles que hi ha a l’entorn. Per exemple, per escoltar una veu que diu el nostre nom en un lloc obert on hi ha altres persones parlant i altres sorolls cal: 
   • La integritat dels diferents processos perceptius que garanteixen que els estímuls procedents de l’ambient es transformin en experiència sensorial conscient, és a dir, la percepció. 
   • La inclusió del que s’ha percebut en el conjunt de conceptes disponibles a la memòria i la recuperació de la informació necessària per arribar a assignar un significat a allò que es capta (reconèixer). 
   • L’execució d’una varietat d’activitats motrius conscients i més o menys voluntàries, com per exemple girar el cap vers una font de so i mirar-la amb atenció.  L’atenció és tan important per percebre que, sense parar atenció, no s’hi veu o no s’hi sent encara que les ones de llum i de so hi siguin presents. L’estímul que no s’atén no es capta; això succeeix fins i tot quan es mira directament, ja que la persona no capta la informació com si fos una càmera fotogràfica o una gravadora. L’atenció orienta la mirada i l’oïda cap als estímuls que es trien de percebre i influeix en la manera en què es produeix el processament de la informació després de l’estimulació de l’ull. 
2. Vista: és el sentit que més s’utilitza en relació amb la conducta comunicativa. A més a més de permetre captar la forma d’allò que es mira, la seva localització, la profunditat, el color, el context que l’envolta, etc., permet captar el moviment. Aquesta tasca es du a terme mitjançant múltiples processos, el punt de partida dels quals és el reflex de la llum en la font del missatge (una carta, una imatge fotogràfica estàtica o en moviment, una persona o diverses persones, etc.). 
   
   En la interacció amb d’altres persones hi ha elements informatius que tenen una rellevància més gran, com per exemple el rostre. Té tanta importància que fins i tot existeixen neurones dedicades exclusivament a reconèixer les cares. 
3. Oïda: juga un paper molt important en la comunicació, ja que permet escoltar les paraules i captar els esdeveniments que no es poden veure, com per exemple què succeeix al carrer des de l’interior d’una habitació. L’escena auditiva significa escoltar sons i identificar les fonts que els generen, localitzar-los i separar uns sons d’uns altres en un entorn ple de soroll. Hi ha una gran variabilitat en la capacitat de les persones per localitzar els sons, i el pavelló auditiu hi ajuda. Les estructures auditives són bilaterals, la qual cosa garanteix que els missatges es puguin traspassar d’un costat a un altre. La persona pot reconèixer la parla fins i tot si hi ha soroll, si es produeix una mala pronunciació o si hi ha diversos parlants alhora. 
4. Altres sentits i combinacions de sentits: també es poden captar els estímuls relatius a la forma mitjançant altres sentits, com per exemple el tacte. Una persona cega pot usar el tacte per reconèixer les cares o llegir (Braille). La vista i el tacte combinats són essencials per tal de captar informació del medi. La vista té una importància enorme per comunicar-se ja que permet captar amb rapidesa i tridimensionalment les formes i els moviments, fins i tot a distància, la qual cosa permet que s’arribi a saber quina és la disposició en una escena, i això afegeix informació en l’enteniment de la interacció. També dóna pistes sobre múltiples aspectes de la comunicació, com ara l’aspecte físic, la roba, la situació emocional, etc. L’espai es percep de manera visual o bé basant-se en el so. A més a més, la vista influeix en allò que se sent. Els sentits es complementen per assegurar la captació adequada de l’estímul. Aquest és el cas de la connexió entre la vista i l’oïda per tal d’obtenir una escolta completa. Si s’observa el moviment de llavis de qui parla i alhora s’escolta el que diu, el so que s’ha escoltat pot ser diferent al que se sent sense la participació de la vista; de fet, les àrees auditives del cervell s’activen quan s’observa el moviment. 
5. Memòria: intervé tant en la percepció com en la comprensió i la producció del missatge. En tots els casos permet manipular la informació. En el cas de la captació de l’estímul, la memòria permet prolongar el senyal visual o acústic, integrar-lo i processar-lo abans que s’esvaeixi. Gràcies a la memòria és possible, sempre que se’n conegui la llengua, segmentar el senyal físic en unitats lingüístiques significatives. Així, si es coneix l’idioma, la memòria permet distingir paraules entre els sons de la parla i fins i tot entendre oracions tot i no ser completes. En la memòria es localitzen els esquemes, unes estructures mentals adquirides −per tant, culturals i també biogràfiques− que, quan s’han assimilat, guien la percepció de la persona i fan que tingui unes expectatives determinades i pugui interpretar en aquesta direcció allò que percep. Generalment, quan la persona escolta, a més a més de no parar atenció a tota la informació que rep, completa la informació que obté i l’elabora i en dedueix el que, segons els seus coneixements, s’ha pretès dir. Aquestes suposicions s’emmagatzemen en la memòria en forma d’esquemes. Els esquemes cognitius permeten que la persona es desenvolupi en el seu medi i li creen una sèrie d’estereotips que li faciliten la interacció perquè la hi simplifiquen. No són estructures estàtiques i es modifiquen segons les experiències de cadascú.

  
En la comprensió és inevitable el processament del llenguatge no verbal per captar el significat del missatge. Els canvis de to en el temps quan s’emet una oració, la prosòdia, l’accent en paraules concretes de l’oració i la cadència donen indicacions sobre l’estat d’ànim, els sentiments i les emocions, aporten exactitud a l’oració i indiquen quan l’oració finalitza. Igualment, el context de l’oració permet a qui escolta dotar les paraules del significat usat per qui les emet, de manera que és possible entendre frases de manera figurada, és a dir, sense assignar el significat literal a les paraules que formen l’oració. Tant el context on s’emeten com el to que utilitza qui les diu ajuden a entendre’n el sentit, d’aquesta manera es poden entendre les metàfores (“és un roure”), les peticions indirectes (“sap quina hora és?”) o els modismes (“va donar a llum”).

En la comprensió del llenguatge verbal la memòria ocupa un paper destacat. En el no verbal aquest paper l’assumeixen un tipus especial de neurones: les neurones mirall.

1. La memòria té un paper extremadament important en la comprensió de les paraules i les oracions. Qui escolta una frase percep la parla i identifica les paraules, i per aconseguir-ho reté durant un temps la informació que obté en forma de so, i més tard n’obté la informació que indica la correspondència entre aquest so i una paraula i entre aquella paraula i el seu significat. Generalment, les paraules que es comprenen millor i amb més rapidesa són les paraules d’ús freqüent i les que es poden imaginar, és a dir, les més concretes. Les paraules que sonen d’una manera semblant s’emmagatzemen juntes, la qual cosa fa que, de vegades, quan s’han de reagrupar es produeixin errors. Un cop representat el seu significat, la frase i el context no verbal es reté a la memòria per tal d’evitar errors d’anàlisis i integrar les diferents frases captades fins a obtenir un significat complet del que la persona que parla vol dir. A més a més de paraules ordenades segons una regla, les oracions tenen una entonació determinada i un ritme que informa a qui escolta del que ve a continuació. Quan la persona coneix la llengua en profunditat i comprèn el missatge que està rebent, pot arribar a predir el que dirà qui parla (es tracta de l’experiència comuna de completar la frase que un altre ha començat).  
   
   En condicions normals, la persona centra l’atenció en la comprensió del significat i ocupa la seva memòria a representar conceptualment l’expressió escoltada. Es recorda allò que es comprèn i aquesta comprensió pot modificar els esquemes que orienten l’atenció, és a dir, la percepció i la comprensió del missatge. 
2. Les neurones mirall: la comprensió de les emocions és essencial en una bona interacció i comunicació. Les emocions són una experiència intrapersonal que consisteix en un judici avaluador que la persona du a terme de manera automàtica. Les emocions informen la persona de la seva situació i de la relació que té la persona en la seva interacció amb els altres. Les emocions tenen un reflex facial que produeix sensacions similars en l’observador. Per exemple, l’observació de cares felices o enfadades produeix una resposta en la musculatura de la cara de l’observador. Igualment, el fet de ser tocat produeix que s’activi el mateix grup de neurones que s’activa en observar com és tocada una altra persona. El mateix succeeix amb la sensació de dolor. Així, l’observació del llenguatge no verbal permet comprendre directament, amb l’experiència, l’estat afectiu de l’altre en sentir-lo i contagiar-se’n emocionalment.  
   
   Contribuint a aquesta finalitat intervenen un conjunt de neurones motrius, les neurones mirall, que participen especialment en la comunicació i la interacció social. Elaboren una “rèplica” de l’emoció que és viscuda “com si” fos experimentada per qui observa. Aquesta experiència “com si” és el que permet la comprensió de les emocions dels altres, sense que calgui reproduir en el cos de la persona que observa la conducta de la persona observada per poder captar la seva sensació. Així, les accions, les intencions i les emocions es comprenen quan es percep automàticament la conducta no verbal de l’altre. De manera automàtica la persona simula (reprodueix) en si mateixa la conducta que observa, i aquesta simulació esdevé la base per a la comprensió. Aquesta és inconscient i separada de les paraules, tot i que aquest no és l’únic sistema que la persona utilitza per comprendre els altres: entendre el discurs i reflexionar sobre experiències compartides són uns altres dels mètodes que condueixen a la comprensió quan s’està interaccionant. Les neurones mirall, atès que participen en la comprensió de les emocions dels altres, són un requisit per a l’empatia, necessària en les relacions interpersonals, i permeten, en el cas que els valors de la persona així ho promoguin, l’experiència, per exemple, de la compassió o de la pietat.

Menjar i beure com a forma de comunicació

En totes i cadascuna de les societats humanes els aliments es presenten com una forma d’expressió, de creació i de relació entre les persones. El menjar i la beguda, sobretot les begudes alcohòliques, són un mediador en les relacions. Quan s’ofereix compartir taula, menjar i beguda es pot expressar afecte, atenció, acceptació i reconeixement cap a una altra persona. En la nostra societat qualsevol celebració s’associa a menjar i beure. Com a resposta a una celebració, la beguda i el menjar han de ser abundants i fins i tot excessius. No obstant això, cada cop hi ha més persones que mengen soles i el fet de menjar en companyia es reserva gairebé exclusivament per a les celebracions. Menjar en companyia prevé l’aïllament i la sensació de solitud. Si aquests moments són importants en tots els grups d’edat, cal tenir-ne cura especialment en els nens, els adolescents i la gent gran.

Alimentació saludable: recomanacion

Els canvis emocionals també es reflecteixen sobretot en el to dels músculs facials, tot i així hi ha una gran variabilitat entre les persones. És difícil detectar patrons establerts de contraccions de músculs facials en relació amb el tipus d’emocions, atès que algunes persones han après a controlar l’expressió corporal per no revelar les seves sensacions i emocions. Cada persona té el seu propi estil de llenguatge corporal, i quan aquest canvia això pot indicar que li passa alguna cosa. Les persones obertes a comprendre els altres i a estar en sintonia amb ells solen mostrar-se molt alerta i sensibles a captar el llenguatge no verbal i a donar ràpidament un significat als canvis que es produeixen en la interacció.

Davant de situacions en què sorgeixen emocions com la por, la tristesa, la culpa, la ràbia o l’angoixa, comptar amb persones significatives ajuda a superar les situacions difícils. El fet de sentir-se comprès, sense ser jutjat, permet manifestar les emocions, expressar els pensaments i reubicar plans, i permet rebre ajuda física i suport emocional. Percebre una bona xarxa de suport de familiars o d’amics ajuda a no caure en l’aïllament i el pensament negatiu i a saber utilitzar estratègies d’afrontament que reforcen el benestar psicològic.

Dimensió psicológica: les emocions

Generalment, les activitats laborals i d’oci comporten que hi hagi interacció amb d’altres persones. Les activitats que impliquen que hi hagi participació activa permeten interaccionar amb més persones o objectes que les de participació passiva. En principi, les activitats de participació activa ajuden a un desenvolupament més gran del llenguatge i la interacció i eviten l’aïllament. Per contra, les activitats individuals fomenten l’aïllament i repercuteixen directament en la persona empitjorant el benestar psicològic i la percepció de salut mental.

Fomentar la distracció

La distracció, entesa com al conjunt d’activitats que permet la comunicació interpersonal o intrapersonal amb un resultat plaent, és diferent d’un altre tipus d’interacció que pot ser que no sigui desagradable però que, en canvi, no produeix a la persona ni evasió ni desconnexió de les obligacions i les responsabilitats. La distracció ajuda a mantenir l’equilibri emocional, disminueix les reaccions d’enuig i el malestar i alleuja la depressió.

Quan la persona s’expressa ho sol fer amb diverses oracions que es relacionen amb el mateix tema, utilitzant un llenguatge no verbal concret, dins una situació determinada. Aquestes claus aporten a qui escolta elements per comprendre allò que diu, és a dir, el seu discurs. Quan mantenen una conversa les persones adultes segueixen una sèrie de normes per garantir que es fan entendre en la direcció que volen. Grice (1975) va formular quatre màximes per aconseguir-ho:

• Dir el que es creu que és veritat i dir només allò que es pugui fonamentar amb proves. 
• Dir tot el que s’hagi de dir per transmetre allò que es vol, ni menys ni més del que és necessari; tot i que en la vida diària, freqüentment, el tema de conversa es completa amb continguts personals. 
• Dir exclusivament allò que és pertinent de dir. 
• Dir el que s’ha de dir de manera clara, organitzada i breu.

Per comprendre el que les altres persones ens comuniquen verbalment i no verbalment, és important entendre el sentit de les seves paraules i la correspondència que tenen amb els gestos, la qual cosa s’aconsegueix mostrant interès mitjançant la formulació de preguntes obertes i no tendencioses. Es consideren tendencioses les preguntes que comporten judicis o són afirmacions dissimulades en forma de preguntes, que més que cercar informació confronten. Aquestes preguntes solen començar amb afirmacions del tipus “no deu ser que...”, “no creus que”, “no podrien...”. Una altra manera de mostrar interès o atenció es traslladar el que s’ha escoltat del que ha dit amb unes altres paraules (reformular), d’aquesta manera se li fa saber que s’ha captat el nucli del missatge (el sentit del que s’ha dit), i al mateix temps s’assegura una bona entesa i s’eviten malentesos. Mostrar atenció i interès afavoreix que la persona segueixi compartint informació.

No és adequat donar consells que no es demanen.

De vegades, quan la persona tracta de compartir les seves experiències rep de l’interlocutor el seu punt de vista sobre el que havia d’haver fet o el que necessita, com una manera de mostrar-li interès pel seu problema. Quan la persona simplement necessita ser escoltada, el fet de rebre consells pot produir-li sentiments de rebuig. Un efecte similar té negar la validesa dels sentiments quan aquests són dolorosos per tal d’evitar-li a la persona el patiment. El fet de negar el punt de vista de qui descriu les seves vivències impedeix a la persona experimentar la satisfacció de ser escoltada i reconeguda, la qual cosa la pot portar a tancar-se i a tenir sentiments de falta de vàlua, impotència, desesperació i solitud.

És important adaptar-se a l’interlocutor per comunicar-se amb eficàcia. Cada persona té una manera particular de percebre el món, una mena de personalitat perceptiva segons els seus sentits. Algunes persones són visuals, és a dir, que es refereixen al món i el perceben millor mitjançant les imatges; altres persones són més auditives i prefereixen les paraules; altres són més sensitives i el capten millor referint-se a sensacions tàctils, gustatives o olfactives. Si una persona s’adreça a una altra utilitzant la seva manera de percepció preferent, té més possibilitats que la comprenguin.