Les dents són òrgans digestius accessoris implantats a la mandíbula. En l’espècie humana apareix primer un grup de dents, les dents de llet o primàries, que són temporals. Cap als 5 anys apareixen les dents permanents, 32 dents en total, que substitueixen les dents de llet. Les dents tenen les funcions següents: captura d’aliment, separació i masticació.
llegir més...
Plegar...
És un òrgan digestiu accessori que forma el sòl de la boca. Els músculs que formen la llengua participen en la parla i la deglució, i contenen les papil·les, en algunes de les quals hi ha receptors gustatius, mentre que en unes altres hi ha receptors del tacte.
llegir més...
Plegar...
Les anomenades glàndules accessòries de tub gastrointestinal són:
- les glàndules salivals
- el fetge
- el pàncrees
Aquestes glàndules accessòries estan connectades a través conductes llargs amb la superfície epitelial, que recobreix la llum o la part buida del tub digestiu, on alliberen les seves secrecions.
Glàndules salivals La salivació és la secreció de saliva per les glàndules salivals, que en l’ésser humà és d’1-1,5 litre al dia, més o menys. Les glàndules salivals estan situades per fora de les parets del tub digestiu. Les més importants són les paròtides, les submaxil·lars i les sublinguals. Són estructures parells, o sigui que hi ha 6 glàndules salivals majors, i contribueixen a la secreció de saliva.
Pàncrees El pàncrees és una glàndula accessòria del tub digestiu que està connectada al duodè per dos conductes secretors i que hi manté una estreta relació anatòmica. És una glàndula mixta, exocrina i endocrina. És una glàndula exocrina perquè segrega suc digestiu que arriba a la cavitat del duodè. I és una glàndula endocrina perquè segrega 2 hormones principals: el glucagó i la insulina, que passen a la sang. Les cèl·lules endocrines se situen en els illots de Langerhans, que estan separats del teixit exocrí. (pàncrees endocrí)
El pàncrees té una forma allargada i aplanada, i es troba a la part esquerra de l’abdomen. Fa uns 12-15 cm i pesa uns 100 g. Per facilitar-ne la descripció, hi distingim 4 parts: el cap, el coll, el cos i la cua.
Fetge Estructura macroscòpica
El fetge és l’òrgan amb més importància metabòlica del cos i el més gran: pesa 1,5 kg, aproximadament. És una glàndula accessòria del tub digestiu que ocupa l’hipocondri dret i una part de l’epigastri i de l’hipocondri esquerre. Té 4 cares: l’anterior, la posterior, la diafragmàtica i la visceral. La cara visceral presenta moltes irregularitats. Hi trobem l'hil hepàtic pel qual passa l'artèria hepàtica, la vena porta, els conductes hepàtics dret i esquerre i els vasos limfàtics.
Estructura microscòpica
El fetge està envoltat per una càpsula fibrosa. El parènquima hepàtic està disposat en lobels. El fetge té un doble aportació sanguínia. Un 30% prové de l’artèria hepàtica comuna, que transporta sang oxigenada, i un 70%, de la vena porta, que transporta la sang que conté els productes de la digestió dels carbohidrats, dels greixos i de les proteïnes des de l’intestí, i també la sang de la melsa. La bilis és sintetitzada pels hepatòcits i s’excreta als canalicles biliars fins que forma progressivament els conductes hepàtics dret i esquerre.
llegir més...
Plegar...
El sistema biliar és el sistema de canals i conductes que duu la bilis fins a l’intestí prim. Està format per dues vies: la via biliar intrahepàtica i la via biliar extrahepàtica, que surt per l’hil hepàtic i connecta amb la vesícula biliar i el duodè.
A la via biliar extrahepàtica, els conductes hepàtics s’uneixen per formar el conducte hepàtic comú que s’uneix amb el conducte cístic, per formar el conducte colèdoc. Durant aquest recorregut el colèdoc entra en contacte amb el conducte pancreàtic principal i desemboquen junts a la segona porció del duodè, en l’ampul·la de Vater o papil·la duodenal, on hi ha un esfínter, l’esfínter d’Oddi, que està relacionat, sobretot, amb el control del flux del suc pancreàtic al duodè. D’altra banda, el flux de bilis cap al duodè està controlat per l’esfínter del colèdoc.
La vesícula biliar emmagatzema la bilis secretada pel fetge durant els intervals de les fases actives de la digestió. El conducte de sortida és el conducte cístic, que s’uneix amb el conducte hepàtic comú per formar el conducte colèdoc.
llegir més...
Plegar...
El peritoneu és una membrana prima que envolta la cavitat abdominal, entapissa una cavitat corporal que no està oberta a l’exterior i recobreix els òrgans que conté. En el mesoteli del peritoneu se secreta un líquid lubrificant, el líquid serós.
Al peritoneu, s’hi distingeixen dues parts, una que entapissa les parets abdominals, anomenada peritoneu parietal, i una altra que entapissa les vísceres abdominals, anomenada peritoneu visceral. Les capes visceral i parietal estan separades per una petita quantitat de líquid, el líquid peritoneal, que serveix per a suavitzar el moviment de les vísceres.
llegir més...
Plegar...