Autor/a
+

Informació general

Descripció
P@)

La depressió és un trastorn mental que es caracteritza per un estat d’ànim baix, la pèrdua d’interessos o de la capacitat per gaudir de les coses que abans produïen plaer, sentiments de culpa, la manca d’autoestima, trastorns de la son o de la gana, sensació de cansament i manca de concentració. La depressió pot ser aguda, tot i que, de vegades, pot esdevenir crònica o presentar-se de forma recurrent; en aquests casos, el trastorn dificulta les activitats quotidianes, afecta la feina o la vida escolar, i disminueix la capacitat per afrontar la vida diària. 

Història
pP@)

La depressió és un dels trastorns psiquiàtrics més antic documentat. Fins fa poc temps aquesta malaltia es coneixia ben poc i tampoc hi havia eines per ajudar les persones que la patien. Antigament, quan les creences religioses i místiques predominaven en tots els aspectes de la vida, s'usaven remeis considerats màgics, ja que s’atribuïen els símptomes a esperits negatius o a factors sobrenaturals.  

Hipòcrates (segle V aC), considerat el pare de la medicina moderna, afirmava que per tenir salut les persones havien de mantenir els quatre humors equilibrats: la sang, la flema, la bilis groga i la bilis negra o malenconia; segons ell, un excés de bilis negra provocava tristesa o malenconia, nom amb el qual inicialment es va denominar la depressió i amb el qual se la va conèixer durant segles. Va ser la primera vegada que es va atribuir l’estat depressiu a una malaltia.

 

Durant l’edat mitjana (segle VII), apareix un tractat de medicina àrab dedicat únicament a aquesta malaltia. Explica que l’origen de la depressió es troba en factors físics, però també comenta que pot estar motivada per la por, la ira i l’avorriment.

Al segle XVI, durant el Renaixement, André du Laurens, metge de la cort francesa, publica una obra molt destacada titulada Discurso sobre la conservación de la vista, las enfermedades melancólicas, los catarros y la vejez. Aquest metge arriba a la conclusió de que la bilis negra pot portar a l’home a un estat espiritual que l’indueix a l’estudi de la filosofia i la poesia; per aquest motiu es pensava que el trastorn afectava artistes i que la malaltia era una font d’inspiració.

Al segle XVII, un metge britànic, Thomas Willis, critica la teoria d’Hipòcrates i la qualifica de desfasada. Arriba a la conclusió que la malaltia està provocada per processos químics del cervell. Al segle XVIII, a Anglaterra, es parla de depressió pròpiament per primer cop: Richard Blackmore, metge de la cort i poeta, va afirmar que estar deprimit suposa patir de tristesa.

Kraepelin, psiquiatre alemany considerat fundador de la psiquiatria moderna, i Freud, també alemany i psiquiatre, conegut com el pare del psicoanàlisi, van començar a estudiar en profunditat aquesta malaltia durant els segles XIX i XX.

Ja als anys 1960, Aaron T. Beck, psiquiatre americà que desenvolupà la teràpia cognitiva, defensa que l’origen de la depressió és en problemes mentals de processament de la informació.

Al llarg del segle XX va néixer la biopsiquiatria, branca de la psiquiatria, estudia els mecanismes químics i els neurotransmissors com a possibles causes dels trastorns del estat d’ànim. Amb aquest canvi conceptual històric i amb l’aparició d’aquesta nova vessant de la psiquiatria, s’han substituït els encanteris i les bruixeries per guarir la tristesa per fàrmacs que actuen en el camp neuroquímic del cervell i que modifiquen la comunicació interneuronal, i que assoleixen unes millores objectives en la curació i en l’evolució d’aquest trastorn.

p Llegir més...

Epidemiologia
pP@)

Segons l’OMS, la depressió és la quarta causa de discapacitat arreu del món;  l’any 2020 serà la segona causa, només superada per la cardiopatia isquèmica.

Dins del grup de les malalties mentals, la depressió és la més freqüent. L'any 2010 el 21,2 % de la població catalana de 15 anys o més declarava patir o haver patit depressió o ansietat, segons dades de l'ESCA (Enquesta de Salut de Catalunya). La prevalença va augmentar un 17,5 % respecte l’any 2006. Cal tenir en compte que les dades de l'ESCA fan referència a informació autodeclarada i que no sempre equivalen a casos reals de depressió diagnosticada, segons els criteris de la IV edició traduïda del Manual diagnòsticiestadísticdelstrastornsmentals (DSM-IV, que és la sigla del seu nom en anglès: Diagnostic and Statistical Manual of Mental Disorders), de l'Associació Nord-americana de Psiquiatria. A Espanya, la prevalença de la depressió és del 10 % del total de la població i afecta quasi 4 milions de persones. Si es compara amb països com el Regne Unit o Irlanda, a Espanya hi ha menys persones afectades per depressió, ja que la taxa en aquells països és del 17 % i del 12,8 % respectivament.

 

A Catalunya, el 2010, en centres d’atenció especialitzada ambulatòria de salut mental, s’hi van atendre 22.781 persones residents a Catalunya (3 persones per cada 1.000 habitants), amb el diagnòstic de depressió com a motiu principal de consulta. La prevalença de persones ateses per aquest motiu en atenció especialitzada ambulatòria és quatre vegades més elevada en dones que en homes. La depressió és més freqüent en persones amb familiars biològics de primer grau —pares o fills— amb aquest trastorn.

La mortalitat per suïcidi i la incapacitat laboral són els efectes principals associats a la depressió. El 2009, hi va haver 412 morts per suïcidi. Tot i que la depressió és més freqüent en dones, la mortalitat per suïcidi és tres vegades més elevada en homes.

Es calcula que el 40-50 % de les persones afectades arriba a una remissió completa, el 25-30 % no respon al tractament, encara que sigui l’adequat, i un 10-20% no tolera el tractament.

p Llegir més...

Etiologia
pP@)

 

Hi ha diferents teories que intenten explicar la causa o l’origen d’aquest trastorn, tot i que actualment no n’hi ha cap considerada com a definitiva. Se sap que en l’aparició del trastorn i en el manteniment hi intervenen diferents factors, considerats com a factors de risc o desencadenants, que no han de considerar-se de forma aïllada.

Entre aquests factors podem trobar: 1. Factors biològics i 2. Factors psicosocials.

 

1. Factors biològics.

Són una condició necessària però no suficient per al desenvolupament de la malaltia. Es poden classificar en genètics, bioquímics, alteracions del flux sanguini cerebral i somàtics.

  • Factors genètics. Es refereixen a antecedents familiars de patologia afectiva. Se sap que les persones que tenen un familiar de primer grau amb aquesta patologia presenten una major predisposició a patir-la que les persones que no tenen cap antecedent.
  • Factors bioquímics
  • Alteracions del flux sanguini cerebral o alteracions en les estructures cerebrals.
  • Factors somàtics. Fan referència a afectacions corporals, no psíquiques.
    • Malalties endocrinometabòliques, cardiovasculars, processos tumorals i infecciosos, entre d’altres.
    • Tractaments farmacològics. En aquest cas, l’aparició d’una depressió com efecte d’un tractament farmacològic per a una altra afecció depèn de la naturalesa de cada persona. Entre els fàrmacs principals hi ha els anticonceptius orals; el tractament amb benzodiazepines o l’abstinència de benzodiazepines per tractar l’ansietat en les persones grans; sobredosi o abús d’amfetamines (estimulants del sistema nerviós central); alguns antitumorals com la vincristina; antihipertensius com l’atenolol en dosis terapèutiques; l’ús perllongat de levodopa per al tractament de la malaltia del Parkinson en persones grans; l’interferó per tractar hepatitis, esclerosis múltiple o alguns tipus de neoplàsies, o l'ús continuat de corticoides.
    • Procediments terapèutics com la radioteràpia, intervencions quirúrgiques o trasplantament d’òrgans.

2. Factors psicosocials

Es tracta de factors que depenen de la personalitat. Les persones perfeccionistes i pulcres, les autoexigents, les persones hiperresponsables i les que depenen emocionalment dels altres tenen un risc més alt de patir la malaltia.

  • Esdeveniments vitals estressants negatius, com ara la pèrdua d’un familiar proper.
  • Experiències adverses durant la infantesa, per exemple la pèrdua d’un dels progenitors abans dels 16 anys o haver patit abús sexual a la infància.
  • Estrès psicofísic o qualsevol circumstància que indueixi una resposta del cos i de la ment superior a la capacitat de la persona, com per exemple la sobrecàrrega laboral.
  • Falta de recursos psicosocials adients (manca de familiars, de grup social, d’assistència sanitària adequada, etc.).
  • Frustració crònica, esgotament, pèrdua de valors, marginalitat, fracàs laboral, etc.
 

 

p Llegir més...

Tipus
pP@)

Els trastorns de l’estat d’ànim tenen com a característica principal una alteració de l’humor. Segons el DSM IV es divideixen en trastorns depressius, trastorns bipolars i trastorn depressiu no especificat. Un altre tipus de reacció depressiva, classificada en el CIE 10 —classificació internacional de les malalties mental— és el trastorn d'adaptació.

 

Els trastorns depressius es poden classificar en: 1.Trastorn depressiu major; 2. Distímia; 3. Trastorn depressiu no especificat i 4. Trastorn d’adaptació.

 

1. Trastorn depressiu major

El trastorn depressiu major és un trastorn de l’estat d’ànim amb símptomes afectius, com ara la tristesa patològica, la irritabilitat o la sensació subjectiva de malestar, juntament amb símptomes de tipus cognitiu, volitiu o somàtic. En major o menor grau es pot dir que afecta la funcionalitat de la persona, tot i que l’esfera afectiva és la més afectada. Per diagnosticar depressió, cal que la persona compleixi els criteris diagnòstics de l’episodi depressiu major segons el DSM IV TR.

Es parla d’episodi únic quan hi ha hagut un sol episodi depressiu major diagnosticat i de depressió major recurrent quan hi ha hagut dos o més episodis depressius, amb dos mesos de diferència.

Depenent de la intensitat, els trastorns depressius majors es classifiquen en lleus, moderats o greus. Al seu torn, els greus es poden classificar segons si apareixen o no símptomes psicòtics. Els símptomes psicòtics poden ser congruents o incongruents amb l’estat d’ànim. Si els símptomes psicòtics són congruents amb l’estat d’ànim, apareixen idees delirants relacionades amb sentiments depressius típics, com la inutilitat o la culpa, amb la malaltia o amb el nihilisme. Per altra banda, si els símptomes psicòtics són incongruents amb l’estat d’ànim, és a dir, sense relació amb els símptomes depressius, la persona que pateix el trastorn tindrà idees delirants de tipus persecutori, com sentir que la segueixen quan surt al carrer; també pot patir inserció del pensament, i creure que els seus pensaments no són propis i que han estat implantats en la seva ment per una altra persona, o també pot tenir idees de control, és a dir, creure que el seu pensament està controlat per altres.

 

2. Distímia

La distímia o trastorn distímic és un trastorn afectiu o de l’estat d’ànim semblant al trastorn depressiu major, els símptomes, però, són més lleus i la durada d’aquests comprèn un període de temps major. Les persones amb distímia acostumen a tenir un estat d’ànim depressiu durant tot el dia, la majoria de dies —segons la persona afectada o altres persones de l’entorn— durant dos anys com a mínim. Les persones amb distímia també poden experimentar episodis de depressió greu, tot i que de forma molt puntual; aquests casos s’anomenen de doble depressió.

 

3. Trastorn depressiu no especificat

Els trastorns depressius no especificats no compleixen els criteris de trastorn depressiu major o de trastorn distímic pel que fa a la intensitat, a la durada o a la disfunció sociolaboral associada a la simptomatologia.

  • El trastorn disfòric premenstrual és un trastorn freqüent en dones en edat reproductiva. Els símptomes apareixen en la fase luteínica del cicle menstrual i desapareixen amb la menstruació. Aquests símptomes són molt diversos, tot i que els més freqüents són físics (fatiga, distensió abdominal i edemes), emocionals (irritabilitat, ansietat i tristesa), cognitius (disminució de la concentració i baix rendiment) i conductuals (impulsivitat i augment de la ingesta d’aliments rics en hidrats de carboni). A partir dels 25 o 30 anys es produeix un agreujament progressiu del trastorn: apareixen més símptomes o els existents es manifesten amb major intensitat i, en conseqüència, provoquen més interferències personals i socials. El tractament del trastorn durant molts anys ha estat l’administració de progestàgens, encara que no hi ha estudis ni evidències que demostrin que l’ús d’aquests fàrmacs és efectiu. La segona línea terapèutica són els inhibidors selectius de la recaptació de serotonina (ISRS), ja que són eficaços tant per als símptomes físics com per als psíquics. També s’han proposat estratègies higienicodietètiques, com ara introduir en la dieta aliments rics en vitamina B, i fer exercici físic, encara que només sigui útil en els casos de símptomes més lleus.
  • Trastorn depressiu menor. Es tracta d’episodis de dues setmanes com a mínim de símptomes depressius, però amb menys de cinc dels ítems obligatoris per fer el diagnòstic de trastorn depressiu major.
  • Trastorn depressiu breu recidivant. Són episodis depressius que tenen una durada de dos dies a dues setmanes i que es presenten com a mínim un cop al mes durant un any (en el cas de les dones, aquests episodis no s’han d’associar amb els cicles menstruals).
  • Trastorn depressiu postpsicòtic en la esquizofrènia. És un episodi depressiu major que es presenta durant la fase residual de l’esquizofrènia.
  • Episodi depressiu major superposat a un trastorn delirant, a un trastorn psicòtic no especificat o a la fase activa de l‘esquizofrènia.

 

S’han d’esmentar els casos en què es diagnostica un trastorn depressiu, però no es pot determinar si és primari, si està causat per una malaltia o induït per alguna substància.

 

4. Trastorns d'adaptació

En la classificació de problemes de salut mental recollida a CIE 10, s’hi esmenten els trastorns d‘adaptació. Aquests trastorns comporten a la persona afectada un malestar subjectiu, acompanyat d’alteracions emocionals que generalment interfereixen en l'activitat social i que apareixen en el període d‘adaptació a un canvi biogràfic significatiu o a un esdeveniment vital estressant. L'agent estressant que pot afectar la vida social de la persona pot ser alguna experiència de dol, com ara la pèrdua d'éssers estimats, un canvi de feina, l’atur, separacions de parella, etc. Les manifestacions clíniques del trastorn d‘adaptació són molt variades, poden incloure humor depressiu, ansietat, preocupació excessiva, sentiment d'incapacitat per afrontar els problemes, per planificar el futur o per poder continuar amb la situació, etc. El quadre sol iniciar-se el mes posterior al canvi biogràfic o a l’esdeveniment estressant, i els símptomes no solen durar més de sis mesos. Perquè no hi hagi complicacions, s'han de posar en marxa els mecanismes psicològics necessaris per fer front a la situació externa i, fonamentalment, gestionar de manera adequada les emocions a través de mecanismes de defensa adaptatius. Si aquest procés no es du a terme de forma adequada, es pot complicar i donar lloc a trastorns més greus com depressió, trastorns d'ansietat, etc.

En situacions de dol cal manejar el procés de manera adequada, i no s’aconsella tractar farmacològicament els símptomes, ja que s’endarrereix l'elaboració i l'acceptació de la nova situació. Davant una situació estressant, ni totes les persones reaccionen de la mateixa manera, ni totes presenten trastorns adaptatius. La percepció d'inseguretat, la visió pessimista del futur, la cavil·lació dels problemes i més concretament la creença subjectiva que no tindrà suport de familiars juguen un paper important en la gestació dels trastorns d‘adaptació.

 

 

p Llegir més...

36 Valoracions, valoració mitja 4,3 de 5.

12345
Guardant valoració... Guardant valoració...
Última modificació: 19/06/20 10:41h

Comentaris

Enviar un comentari

12345

Números i lletres minúscules.
Informació bàsica sobre protecció de dades en aplicació del RGPD
Responsable del tractament Col·legi Oficial d’Infermeres i Infermers de Barcelona. (+info web)
Finalitat tractament Gestió del contacte, consulta o sol·licitud. (+info web)
Legitimació Consentiment. (+info web)
Destinataris No es preveuen cessions. (+info web)
Drets Accés, rectificació, supressió, portabilitat, limitació i oposició. (+info web)
Contacte DPD dpd@coib.cat
Informació addicional Pots consultar la informació addicional i detallada sobre protecció de dades a la web d’Infermera Virtual. www.infermeravirtual.com

Per poder enviar el formulari, has de llegir i acceptar la Política de Protecció de dades. Si no l’acceptes i no ens dones el teu consentiment per tractar les teves dades amb les finalitats descrites, no podem acceptar ni gestionar el servei web de consulta, contacte o sol·licitud.

  Atenció: El comentari serà revisat abans de ser publicat.