1. Nadó a terme i prematur 
2. Nadó prematur

• Cap i crani:
  
  • Fontanel·les: Són zones membranoses i toves situades a la part superior del cap, damunt del front (fontanel·la anterior) i a la zona del clatell (fontanel·la posterior). La fontanel·la anterior és la més gran, aproximadament de 2,5 x 2,5 cm, té forma romboïdal, sol estar enfonsada (deprimida) i s'hi percep un batec (és pulsatiu). La fontanel·la posterior és triangular i generalment està tancada o només palpable "a punta de dit". La funció de les fontanel·les, a més d'ajustar el cap al canal del part perquè el nen pugui sortir més fàcilment, és permetre que el cervell tingui l'espai necessari per desenvolupar-se. S'acostumen a tancar definitivament cap als 18 mesos de vida. 
  • Modelatge cranial: És molt freqüent en el part normal o eutòcic. Consisteix en una deformació del crani deguda a la trajectòria pel canal del part. Es normalitza durant els primers dies. Als parts amb fòrceps poden aparèixer lesions a les zones on es van aplicar les pales. El tractament consisteix a aplicar un antisèptic per evitar les infeccions. Normalment, hauran cicatritzat abans de l'alta, en cas contrari, el pediatre en farà el control. Als parts amb ventoses poden aparèixer edemes circulars al cuir cabellut, que desapareixen en pocs dies. 
  • Cabell: Gairebé tot el cos del nounat està recobert d'un borrissol fi no pigmentat. Molts en tenen també al cuir cabellut, que caurà durant el primer mes. A partir dels 3 mesos començarà a créixer de nou des del front cap a la nuca. El pèl madur apareix a partir del sisè mes d'edat. La caiguda del cabell de la part posterior del cap (alopècia occipital) és fisiològica, no deguda a la fricció amb el coixí o el bressol. 
  • Ulls: Els ulls del nounat tenen una anatomia correcta però poca funcionalitat. Són de color blau grisenc. Fins als 6 mesos no adquireixen un color definitiu. Les llàgrimes apareixen a partir del primer mes de vida. Durant les primeres setmanes, els moviments oculars són poc freqüents, no conjugats i erràtics. Parpellegen davant una il·luminació intensa. En col·locar la cara o un objecte cridaner a uns 20-30 cm del nen, observarem com orienta els ulls cap a nosaltres i segueix els moviments laterals. Al final del primer mes ja coordina i fixa la mirada en allò que li crida l'atenció, i és capaç de seguir-ho amb els ulls i el cap. Desvia els ulls (estrabisme) de forma intermitent els primers sis mesos. Aquest estrabisme no constant és normal o fisiològic. La percepció dels colors comença a desenvolupar-se cap al quart mes.
     
    Una alteració freqüent en el 6% dels nounats és l'epífora. És el llagrimeig excessiu i passiu provocat per l'obstrucció del conducte nasolacrimal. Els signes clínics apareixen uns dies o unes setmanes després de néixer. El nen pot tenir una mirada brillant, un llagrimeig continuat o fins i tot una secreció mucosa. La tècnica del massatge ajuda a reduir l'obstrucció. Es fa pressionant el sac lacrimal de dalt a baix, en direcció a la boca. En cas de secreció purulenta s'ha de consultar amb el pediatre, que valorarà l'aplicació d'un tractament antibiòtic. Habitualment es cura de forma espontània durant els tres primers mesos de vida.
    
    Una alta proporció de nadons pot tenir conjuntivitis. El nen presenta una secreció mucosa o purulenta. S'ha de consultar amb el pediatre, ja que pot ser d'origen víric o bacterià i, per tant, el tractament variarà segons la causa (solen ser col·liris o pomades oftàlmiques que s'apliquen després de rentar la zona amb sèrum fisiològic durant 5-7 dies). 
  • Nas: Els nounats tenen un nas de punta roma i arrel ampla. És freqüent observar a les fosses nasals del nounat moc sec, que rarament causa molèsties. Els esternuts són reflexos normals, no signifiquen que estiguin refredats, és la manera que té el nadó de netejar el nas de mucositats, pols o altres irritants. 
  • Boca: A la zona mitjana del llavi superior pot aparèixer, en el moment del naixement o durant la primera setmana, una hipertròfia de la mucosa anomenada "call de succió". Desapareix en poques setmanes.

• Tòrax: 
  
  És circular i té la base ampla. L'apèndix xifoide (extrem inferior de l'estèrnum) és clarament visible durant les primeres setmanes de vida. La respiració és tranquil·la i és normal que sigui periòdica, és a dir, que després d'un període de respiració irregular, apareguin pauses de 15 a 20 segons de durada, sense canvis de coloració de la pell o les mucoses.
   
  Intumescència mamària: En alguns nens pot aparèixer, a partir del tercer dia, un augment de la mida del botó mamari (quan es toca es nota un petit bony o nòdul sota el mugró). S'observa als dos sexes i és causat pel pas de les hormones de la mare a través del cordó umbilical, que provoca el desenvolupament de la glàndula mamària. Assoleix el màxim desenvolupament durant les 2-3 primeres setmanes, però al cap d'uns dies involuciona. És important no manipular-lo per evitar infeccions. No necessita tractament.

1.3 Cordó umbilical

Està format per dues artèries i una vena recobertes per una gelatina d'un color blanc blavós o blanc groguenc. A partir de les 48 hores de vida comença el procés de deshidratació i momificació que en provocarà la caiguda (entre els 7-15 dies) i adquirirà una coloració marró fosc o negre. Als nadons amb icterícia o nascuts per cesària el cordó els cau més tard.

Cures del cordó umbilical: 

• Fins que no es desprengui, el cordó s'ha de mantenir sec i net. S'han d'aplicar antisèptics locals per evitar la infecció o omfalitis. El més indicat és l'alcohol de 70 graus, que no allarga el període de caiguda, és ben tolerat i no produeix irritació local. A vegades s'aplica mercurocrom, que també ajuda a assecar i a desinfectar, però a causa del color que té emmascara possibles lesions de la pell. 
• Un cop desprès, les cures han de continuar fins que la base estigui completament seca i cicatritzada, quan faci 2-4 dies del despreniment. Es poden utilitzar bastonets de cotó per aplicar-hi l'antisèptic, ja que així s'arriba a la part del melic que encara continua humida. 
• El bany diari s'ha d'evitar fins que caigui i es cicatritzi, però si es fa, cal assecar-lo curosament.

• Omfalitis: És una secreció purulenta, pudent, amb inflamació de la pell que envolta el cordó, que necessita tractament antibiòtic. S'ha de diferenciar de la secreció normal, que no té cap olor especial ni signes d'inflamació, i que és normal després de la caiguda. 
• Hèrnia umbilical: En molts casos s'observa una petita hèrnia al melic, causada per la immaduresa dels músculs abdominals. Es fa més evident quan el nen plora o fa esforços. No s'han d'utilitzar faixes o esparadrap, ja que no la redueixen i són incòmodes per al nen. Generalment, aquestes hèrnies, fins i tot les més grans, es tanquen espontàniament durant el primer any de vida. 
• Granuloma: També pot aparèixer a l'interior del melic una petita tumoració carnosa, de superfície humida i de color vermell, rosat o violaci. No implica cap problema de salut i s'elimina fàcilment aplicant-hi nitrat de plata, que efectuarà la infermera a la consulta. Després d'aquestes aplicacions (cauterització), la base del melic quedarà tenyida de negre. Aquesta coloració anirà desapareixent al cap d'unes setmanes.  

• Miliària: Són uns granets petits (microvesícules) amb un contingut transparent, que es trenquen fàcilment. Desapareixen de forma espontània. La calor i el fet d'anar excessivament abrigat n'afavoreixen l'aparició. 
• Mílium: A causa de la immaduresa de l'aparell pilosebaci (porus on neix el pèl), es reté queratina i sèu i apareixen uns nòduls d'un aspecte blanc groguenc o perlat d'1-2 mm de diàmetre, que es localitzen al nas, les galtes, el mentó i el front. No tenen relació amb la lactància. Habitualment desapareixen durant el primer mes de vida, però poden persistir diversos mesos. No provoquen molèsties. 
  
   
• Crosta làctia: És una àrea crostosa i escamada localitzada al cuir cabellut i freqüent en els nounats, tot i que ho és més en els lactants de 2 a 3 mesos d'edat. També apareixen escates greixoses a la línia mitjana facial, darrere de les orelles i a les celles. El tractament principal consisteix a rentar diàriament el cuir cabellut amb un xampú neutre i aplicar-hi oli o vaselina 15-20 minuts abans de la rentada per facilitar l'eliminació de la crosta. La resposta al tractament és ràpida, però sovint torna a aparèixer durant els primers mesos, i s'ha de tornar a tractar. 
• Cutis marmorata: A causa de la dilatació dels capil·lars, la pell pot tenir un aspecte reticulat, amb línies de color violaci al tronc i a les extremitats. Aquesta coloració jaspiada pot ser intermitent o permanent, i es fa més evident amb l'exposició al fred. És un fenomen benigne que desapareix durant els primers mesos. 
• Acrocianosi: Coloració cianòtica (blavosa) bilateral i simètrica a les mans i els peus. Desapareix amb la calor i s'intensifica amb l'exposició al fred. Està causada per la inestabilitat de la circulació de la sang, i desapareix durant les primeres setmanes de vida. 
• Acne neonatal: El 40% dels nounats a terme presenten una erupció de granets vermellosos, preferentment a les galtes, encara que a vegades es localitzen també al front i al mentó. És més freqüent en nens que en nenes. Se soluciona espontàniament. 
• Nevus simple: En alguns casos s'observen taques rosades a la parpella superior, entre el nas i el llavi o al clatell. Creixen al mateix ritme que el nen durant els primers anys de vida i després desapareixen. 
• Hemangioma: És poc freqüent al naixement. Entre la segona i la cinquena setmana pot aparèixer una taca de color vermell brillant o porpra, amb les vores ben definides. Quan es pressiona es blanqueja només parcialment i té una consistència ferma. Es pot trobar en qualsevol part, però principalment al cap, al coll i al tronc. Augmenta de mida durant els 6 primers mesos i després involuciona lentament fins a desaparèixer, en la majoria dels casos, al voltant dels 6 anys. 
• Nevus flami: Són taques vasculars de color de vi que surten a la cara i a les extremitats. A diferència d'altres, no desapareixen. 
• Taca mongòlica: És una taca de color gris blavós fosc, de forma irregular, que apareix gairebé sempre a la regió glútia o lumbosacra. Augmenta de mida i es fa més evident durant els primers anys, i desapareix gairebé sempre cap als 4 anys. En pocs casos persisteix per sempre. 
• Icterícia neonatal: Coloració groguenca de la pell i de les mucoses. Ocorre quan augmenten els nivells a la sang d'un pigment groc (bilirubina). La bilirubina procedeix de la degradació d'un altre pigment, l'hemoglobina, que guarda els glòbuls vermells i que és necessària per a l'oxigenació dels teixits. Quan els glòbuls vermells es trenquen per qualsevol motiu, l'hemoglobina s'allibera i es converteix en bilirubina, arriba al fetge i, després de patir diverses transformacions, s'elimina a l'intestí en forma de bilis, on serveix d'ajuda per al procés de digestió.
   
  La icterícia fisiològica (considerada normal) dels nadons apareix les primeres 24-48 hores i desapareix durant les primeres setmanes de vida. Apareix quan l'organisme del nadó destrueix la sang materna que circula pels seus vasos i comença a utilitzar la seva pròpia sang per oxigenar. L'hemoglobina de la sang materna es converteix en bilirubina, per la qual cosa el nivell d'aquesta a la sang del nen pot augmentar molt els primers dies i engroguir la pell i les mucoses.
   
  Si els nivells de bilirubina en la icterícia fisiològica del nadó són molt alts, un dels tractaments que es fan servir amb més freqüència és la fototeràpia o l'exposició a la llum visible, bé en l'espectre del blau, o bé a la llum blanca d'ampli espectre. Només s'utilitza quan està específicament indicada i el nadó té uns nivells de bilirubina a la sang de 3-4 mg/dl (es controla durant l'hospitalització) i no té problemes a les vies biliars. Els raigs ultraviolats es filtren mitjançant una pantalla i es protegeixen els ulls del nen durant l'exposició.
   
  A partir de l'alta, el pediatre del centre d'atenció primària en controla l'evolució en les diferents revisions que es fan al nounat.
   
  Per accelerar-ne la desaparició, un cop el nen ja és a casa, s'aconsella exposar-lo a la llum indirecta del sol al costat d'una finestra en una habitació lluminosa.
   
  Hi ha altres tipus d'icterícia, greus i persistents, deguts a causes associades a malalties. Són situacions causades per problemes congènits de les vies biliars i necessiten una valoració pediàtrica immediata, que es fa els primers dies de vida del nen, quan encara és al servei de nounats, per aplicar-li el tractament necessari abans de donar-li l'alta.  
  

• Prematur: Nascut abans de les 37 setmanes d'embaràs. 
• Prematur moderat: Nascut entre les 32-36 setmanes d'embaràs, amb un pes de 1.500 a 2.500 g. 
• Gran prematur o prematur extrem: Nascut entre les 28-32 setmanes d'embaràs, amb un pes de 1.000 a 1.500 g.

• Edat gestacional: Són les setmanes que transcorren des de la data estimada de concepció, segons la data de l'última regla, fins el part. 
• Edat cronològica o postnatal: És l'edat des de la data de naixement en mesos. 
• Edat corregida: Es calcula descomptant de l'edat cronològica les setmanes que falten per arribar a les 40 corresponents a un part a terme.
   
  Edat corregida = edat cronològica - (40 setmanes - edat gestacional).

 
Per exemple, un nen que va néixer a les 36 setmanes (edat gestacional) i que actualment tingui 5 mesos d'edat (edat cronològica), tindria una edat corregida de: 

                                          5 mesos - (40 setmanes-36 setmanes) = 5 mesos - 4 setmanes = 4 mesos 

Així doncs, per valorar el seu creixement cal aplicar-li les gràfiques de pes, talla i perímetre cranial corresponents a 4 mesos de edat, en lloc de les dels 5 mesos que té.


Característiques biofisiològiques específiques del nounat prematur:

2.1 Hipertonia transitòria

A diferència dels nens a terme, els prematurs més immadurs que han estat a la incubadora tendeixen a mantenir una postura en extensió i quan són en un medi aeri (a l'úter seria en un medi líquid) poden presentar un augment de to muscular transitori que cedeix a partir dels 9 mesos d'edat. Es recomanen tècniques de fisioteràpia senzilles com ara posar el nen en posició fetal en agafar-lo en braços i en decúbit pron (cap per avall) sempre que es pugui.


2.2 Retard motor simple

Els nens que han estat malalts i han necessitat una hospitalització prolongada poden presentar un retard en el desenvolupament motor, tot i que a l'exploració neurològica no es trobi cap signe que ho justifiqui. S'admet que la causa és la falta d'estimulació. Quan el nen millora i torna al seu entorn familiar adquireix progressivament el desenvolupament normal.


2.3 Persistència dels reflexos primitius

El reflex de Moro i el de prensió persisteixen més enllà dels 4 mesos sense que es consideri anormal.


2.4 Son del nen prematur

• Els nens que han estat a la unitat de neonatologia poden tenir o bé períodes de son més curts o bé de molt més prolongats que els habituals d'un nounat a terme. 
• La transició d'un ambient lluminós i sorollós, com el de la unitat, a un altre de tranquil, com la llar, és difícil i poden necessitar algunes setmanes d'adaptació. Dóna bons resultats posar una música suau i disminuir de manera gradual la intensitat de la llum en el moment d'anar a dormir. 
• En el cas dels nadons que dormen moltes hores seguides, no cal despertar-los per donar-los de menjar si el seu augment de pes és l'adequat. 
• Es recomana la posició en decúbit supí (cap per amunt) tret que hi hagi algun problema de salut que indiqui el contrari.

• Els prematurs amb un pes adequat a la seva edat gestacional i sense problemes de malaltia assoleixen els percentils normals als 4 mesos de vida. 
• La gran majoria de nens prematurs experimenten un fenomen de recuperació del creixement durant els primers 24 mesos. 
• Durant el primer trimestre el perímetre cranial (PC) augmenta en relació al pes i la talla, però, a partir dels 4 mesos d'edat corregida, es recuperen, primer, el pes i, després, la talla. A partir dels 12 mesos d'edat corregida el 80% assoleixen els percentils normals. Aquesta recuperació es fa a batzegades amb una velocitat alta.

• Els controls de la temperatura i de l'equilibri hidroelectrolític. La relació entre els líquids i els electròlits (minerals continguts a la sang i altres líquids corporals que porten una càrrega elèctrica) que el nen ingereix i els que elimina. Són fonamentals, ja que aquests nens tenen poques reserves energètiques i tendència a la hipotèrmia, la pèrdua de calor corporal. 
• També es controla la respiració. Els pulmons dels prematurs més immadurs són molt fràgils. La respiració d'aquests nens és periòdica, amb una freqüència mitjana de 40-50 respiracions per minut, i no mostra signes de dificultat, però poden aparèixer pauses respiratòries o apnees, a vegades acompanyades de bradicàrdia (el ritme dels batecs és més lent). La freqüència i la durada d'aquestes apnees és més alta com més immadur és el nounat. Aquesta característica obliga a mantenir un monitoratge cardiorespiratori continu fins a les 34 setmanes d'edat cronològica. 
• Els nens nascuts abans de les 32-34 setmanes s'han de posar a la incubadora per reduir el risc de pèrdua de temperatura i s'ha de facilitar-ne l'observació visual. Aquests nens poden precisar fluïdoteràpia (sèrum), assistència respiratòria, alimentació per sonda nasogàstrica o altres tractaments amb diferents fàrmacs, depenent dels problemes que presentin relacionats amb la seva immaduresa.

• Pes de 2.000 a 2.400 g i edat gestacional de més de 35 setmanes. 
• Capacitat per regular la temperatura al bressol. 
• Alimentació oral ben tolerada. 
• Corba de pes adequada. 
• Període lliure d'apnees durant 5-10 dies després de suspendre el tractament. 
• Absència de canvis recents en la medicació (si la necessita). 
• Vacunes corresponents a la seva edat cronològica administrades.

• La primera, fins als 2 anys d'edat, en la qual es fan visites seriades que es relacionen amb les principals etapes del desenvolupament (15 dies, 2, 4, 6, 8, 12, 18 i 24 mesos). S'utilitza l'edat corregida per programar les visites i valorar el desenvolupament físic i psicològic. És important detectar precoçment defectes de visió i d'audició, així com el coeficient de desenvolupament al final d'aquesta etapa. 
• La segona etapa, amb visites anuals fins als 7 anys serveix per detectar seqüeles d'aparició tardana com trastorns de conducta, dificultats d'aprenentatge o algun dèficit específic. Es valora la integració del nen a l'escola i es fa un control de quocient intel·lectual.
  

1. Característiques biofisiològiques del nen preescolar (19 mesos fins a 5 anys)
2. Característiques biofisiològiques del nen escolar (6 a 12 anys)

• Dentició tardana: Es produeix quan la dentició no ha començat als 15 mesos en el cas de la dentició temporal i als 7 anys en el de la permanent. És necessari consultar amb el pediatre. 
• Dentició precoç: L'erupció precoç de dents aïllades en la dentició permanent pot ser conseqüència de la pèrdua prematura d'una peça temporal. En la dentició de llet l'erupció anterior als 4 mesos entra dins dels marges de la normalitat. L'expressió màxima d'erupció precoç són les dents congènites (presents en el moment del naixement) o les erupcions durant els primers dies de vida. Poden produir lesions a la mare lactant i dificultar l'alimentació del nadó, per la qual cosa se n'aconsella l'extracció. 
• Dents supernumeràries: La presència de més dents del que és habitual és freqüent en la dentició permanent (normalment afecta el maxil·lar superior). Poden condicionar retards en l'erupció de les peces veïnes, per això n'està indicada l'extracció. 
• Càries dental: És una malaltia que destrueix l'estructura de la dent. Pot estar causada per múltiples factors. Els més freqüents són: la susceptibilitat de la pròpia dent a patir càries, la presència de bacteris específics a la cavitat bucal i una dieta rica en hidrats de carboni, que es transformen en àcids i que disminueixen la protecció del medi bucal i inicien el procés de càries. Un cop iniciada la càries, si no es tracta, comporta una progressió de la lesió cada vegada en capes més profundes. L'afectació de l'esmalt gairebé no produeix símptomes, però quan arriba a la dentina (capa intermèdia de la dent) els canvis de temperatura i els aliments dolços o àcids li produeixen dolor. Si la lesió prospera, les begudes fredes o calentes poden causar un dolor intens i brusc, que cedeix en pocs segons, després de retirar l'estímul que el provoca. Si es deixa evolucionar, apareix el dolor pulsatiu (a batecs), normalment a la nit, i augmenta amb la calor i disminueix amb el fred. 
• Càries del biberó: És una càries que afecta pràcticament totes les dents incisives de llet i sol afectar els nens que dormen amb el biberó a la boca o usen xumets impregnats de sucre o mel. Per al tractament de la càries, en general, s'ha de visitar l'odontòleg, que valorarà i establirà el tractament adequat a cada cas. 
• Lesions traumàtiques de les dents: Són freqüents en la infància. Afecta més els nens que les nenes, probablement pel tipus de jocs o esports que practiquen. Normalment afecta una o dues peces, habitualment les incisives centrals superiors. En la dentició temporal, si és una porció petita de la dent, el pronòstic és bo i només necessita controls i un tractament per evitar el dolor. Si l'afectació és més àmplia, l'odontòleg valorarà si s'ha de mantenir o extreure la peça. El més normal és que, més endavant, la dent permanent del mateix lloc erupcioni sense complicacions. En la dentició permanent és molt important poder conservar les peces. Si la dent arriba a caure, es pot reimplantar (com més aviat es faci després del traumatisme, millor). La millor manera de conservar la dent fins arribar a la consulta de l'especialista és submergir-la en llet, en sèrum fisiològic o tenir-la en contacte amb la saliva dins la boca del nen (en nens més grans) o d'un familiar (pare, mare). No s'ha de rentar, perquè es poden danyar els teixits i això pot dificultar la reimplantació. 
• Maloclusions: Es produeixen quan l'arcada superior no tanca bé damunt la inferior. És important detectar-les precoçment per iniciar tractaments que n'impedeixin l'avançament. Hi ha hàbits que poden afavorir aquestes alteracions: la persistència de l'ús de xumet més enllà dels 3 anys; la utilització de tetines o xumets sense forma anatòmica; l'hàbit de succió, generalment del polze, o la respiració per la boca per possible hipertròfia (augment de mida) de les amígdales o els adenoides. Als 9-10 anys és quan s'aconsella començar el tractament en cas que la mandíbula sigui més petita. Cap als 11-12 anys, un cop hagin sortit totes les peces, és el moment ideal per corregir les maloclusions per manca d'espai. En qualsevol cas, cal consultar amb l'especialista, que indicarà el tractament adequat a cada cas i quan ha de començar.

• El tipus d'hidrats de carboni que es consumeixen: Es consideren molt cariògens (que provoquen càries) els sucres simples com la sacarosa, que és el sucre més consumit, la fructosa i la glucosa. 
• La concentració de sucre: Aliments com els caramels, els cereals ensucrats, les llaminadures i els pastissos tenen una alta concentració de sucre. 
• Les característiques físiques i la adhesivitat del producte: Són més cariògens els sucres sòlids, enganxosos o que es retenen amb facilitat a les fissures, als forats interdentals o a les vores de les genives. 
• La freqüència del consum: La concentració de sucre a la saliva n'anul·la la funció protectora. Si es consumeix sucre repetidament s'impedeixen els mecanismes defensors de forma prolongada. Per tant, l'hàbit de picar reiteradament influeix més en l'aparició de càries que la quantitat total que s'ingereix.

• Sucre 
• Caramels i dolços semblants 
• Xiclets ensucrats 
• Pastissos i pastes 
• Xocolata i galetes 
• Fruits secs 
• Patates fregides (xips) 
• Cereals endolcits amb sucre o mel 
• Begudes ensucrades 
• Fruites ensucrades 
• Formatges cremosos

• No prendre, tant com sigui possible, aliments cariògens, especialment si són sòlids, adherents o amb facilitat per quedar retinguts. 
• Evitar al màxim l'hàbit de picar entre àpats. 
• En cas de consum, s'aconsella raspallar-se les dents acuradament a continuació, retirant tots els restes de menjar. 
• Les fruites i els vegetals crus milloren la neteja de les dents i estimulen el flux salival, per la qual cosa són molt recomanables. 
• És útil endarrerir el màxim de temps possible la introducció d'aliments dolços a la dieta del nen.
   
  Alimentació en la infància i en l'adolescència
  

• Ingesta d'aigües fluorades procedents de la xarxa pública. 
• Administració de suplements (gotes o comprimits): Només és indicada per a nens que no beuen aigua fluorada ni utilitzen pasta amb fluor. 
• Dentifricis fluorats: Utilitzar-los correctament és suficient com a prevenció per als nens que beuen aigua fluorada. 
• Col·lutoris: Líquids per glopejar que es poden utilitzar a partir dels 6 anys. Poden ser setmanals, normalment s'utilitzen a l'escola, o diaris, utilitzats a casa i més recomanats, perquè els setmanals no ajuden a crear l'hàbit i provoquen descuits. 
• Gels i vernissos: Tenen una concentració alta de fluor i els apliquen a la consulta els professionals, en situacions d'especial risc.

• Un dels progenitors arriba tard a casa
   
  En moltes ocasions no se segueix un horari correcte com a conseqüència del poc temps que tenen els pares per estar amb els seus fills. Això és especialment cert quan el pare o la mare arriben tard de la feina i volen gaudir del seu fill, fet que provoca que el nen vagi a dormir més tard. El moment ideal per iniciar el son nocturn d'un nadó és entre les 20:00 i les 21:00 h, perquè és quan el cervell té més facilitat per agafar el son. No serveix de res que vagi a dormir més tard en previsió que s'adormi més ràpid; si el mantenim despert per jugar amb ell, l'únic que aconseguirem és que estigui cansat i que li costi més agafar el son. Tampoc no és útil allargar la migdiada o posar-lo a dormir al vespre per mantenir-lo despert més temps a la nit. L'únic que s'aconsegueix és alterar encara més el seu ritme biològic de son. 
• Actitud davant dels desvetllaments nocturns normals
   
  Tant els nens com els adults poden desvetllar-se i interrompre el son diversos moments al llarg de la nit; aquests moments de desvetllament són normals i no superen els 30 segons de durada. El nen lactant pot desvetllar-se de 5 a 7 cops durant la nit. Aquests moments de vetlla persisteixen en l'edat adulta i augmenten en la gent gran, tant en nombre com en durada. En despertar-se, els adults poden reconèixer si la situació ambiental és la mateixa, solen arreglar els llençols, canviar de posició, i no se'n recorden el dia següent tret que la vetlla no s'allargui per qualsevol motiu. Aquest fenomen és important per als petits, ja que si el nen no sap o no pot adormir-se sol una altra vegada, despertarà els pares amb el seu plor, i es distorsionaran els hàbits del son. 
• Còlics
   
  Durant els 2-3 primers mesos poden sorgir alguns problemes que alterin el son del nen. Un dels més freqüents és el còlic del lactant. Els episodis de còlics solen començar a la tarda i durant les primeres hores de la nit. Poden tenir diverses hores de durada. Es manifesta amb un plor persistent i agut que indica que "alguna cosa passa"; quan el plor acaba ràpidament és que no hi ha còlic. És aconsellable no caure en la temptació de fer alguna cosa cada vegada que el nen plori, per no ensenyar-li que davant el plor sempre ve algú corrent al seu costat per agafar-lo en braços.
  
• El nen comença a parlar
  
  Quan el nen comença a utilitzar el llenguatge pot sorgir un problema: pot començar a "demanar" el que vol per dormir, pot allargar el moment d'iniciar el son, pot demanar un conte rere un altre, o bé una cançó rere una altra, tenir set o pipí abans de dormir. Encara pot manipular més quan aprèn paraules relacionades amb la seva salut ("mal aquí"), o amb la por. Si hi ha un hàbit ben adquirit, no hi ha cap problema que el nen reclami una mica de temps i de companyia abans d'anar a dormir, però si el nen dorm malament i no inicia el son sol, tots els arguments de què es valgui seran excuses per allargar la situació de vigília.

• Els autors que consideren la petició del nen natural, com un mecanisme evolutiu de supervivència
   
  Són favorables a atendre el lactant quan plora en despertar-se. Suggereixen la proximitat entre l'infant i els pares perquè l'atenció a les seves demandes se satisfaci més ràpidament i s'interrompi menys del descans. Consideren que dormir a la mateixa habitació permet una millor vigilància del nen i que el fet de dormir al mateix llit o en llits junts afavoreix especialment el nen alimentat amb el pit, ja que la mare pot atendre'l i fins i tot donar-li el pit i tornar a adormir-se al cap d'una estona.
   
  És una opció que sembla segura respecte a la síndrome de mort sobtada del lactant (fins i tot podria ser protectora) si es fa en certes condicions: si els pares no són consumidors de cap droga (inclòs l'alcohol) o fàrmacs que afectin el nivell d'atenció, no es fuma a l'habitació, la mare no està exhausta i si s'eviten els sofàs o les superfícies de descans toves i les mantes o edredons pesants. 
• Les tècniques basades a no prestar atenció al plor (comportamentals)
   
  Aconsegueixen modificacions altes (3 de cada 4 nens) en menys d'una setmana, però resulten difícils d'aplicar per a molts pares.
   
  Una opció moderada, encara que de resposta més lenta, consisteix a atendre cada vegada més tard al plor. Per descomptat, encara que no s'atengui el nen, bressolant-lo o quedant-se amb ell fins que s'adormi, s'ha de descartar aquest mètode si hi ha un problema que requereixi una solució específica, com dolor, alteracions digestives, èczemes, etc.
• Actituds intermèdies
   
  Estan basades a intentar crear un entorn de son favorable, evitar el condicionament que suposa allitar o alimentar específicament per induir el son i intentar endarrerir uns minuts l'alimentació en els desvetllaments nocturns a partir de les 3 setmanes d'edat. 
• Com reeducar l'hàbit del son
   
  Una de les pautes de reeducació més coneguda és la del mètode del Dr. Estivill, segons el qual per iniciar la modificació de l'hàbit és bàsic crear un ritual al voltant de l'acció d'anar a dormir. D'aquest ritual dependrà que el nen pugui adormir-se de nou després dels desvetllaments que té durant la nit.
   
  Aquest moment rutinari, d'una durada de 5 a 10 minuts, ha de ser un moment agradable que comparteixin els pares i el nen. Bàsicament consistirà en un intercanvi emocional tranquil i adequat a la comprensió del nen, com cantar una melodia suau, explicar un conte o bé programar una activitat per al dia següent. Mirar la televisió, encara que sigui en família, no és una rutina aconsellable, perquè no permet la interacció i el diàleg.
   
  És aconsellable dir periòdicament al nen el temps que falta per anar a dormir. És bo que tingui al costat un animalet de peluix, la seva joguina preferida o el seu coixí, així se sentirà més acompanyat quan el deixin sol a l'habitació i, sobretot, descobrirà que aquests objectes romanen amb ell quan es desperti a la nit.
   
  Un cop acabada la rutina, els pares abandonen l'habitació i segueixen una taula de temps d'espera, que aniran augmentant de forma progressiva, seguint les tècniques conductuals d'esgotament, fins a aconseguir que el nen s'adormi sol. 
  
  

  Taula de temps d'espera (en minuts) dels pares

  Dia	Primera espera	Segona espera	Tercera espera	Esperes successives
  1	1'	3'	5'	5'
  2	2'	4'	6'	6'
  3	3'	5'	7'	7'
  4	4'	6'	8'	8'
  5 i successius	5'	7'	9'	9'

  
  
  
  
  
  
  
  
  
  
  
  
  Font: Dr. E. Estivill

  
Normalment això no és fàcil, el nen plorarà quan els pares se'n vagin. Deixar-lo plorant durant molta estona està completament contraindicat, així que els pares han d'esperar un temps prudencial, per exemple, un minut, i entrar una altra vegada a l'habitació per recordar-li que dorm sol, amb el seu peluix i els altres elements de l'habitació. S'ha d'utilitzar sempre un to tranquil i calmat, no aixecar mai la veu ni transmetre angoixa al nen, quedar-se amb ell no més de 30 segons i tornar a marxar. Seguir les pautes esperant el temps designat a la taula i tornar a entrar, repetint les mateixes consignes explicades anteriorment.

És molt probable que la primera nit que es provi aquest mètode passin 2 hores fins que el nen no s'adormi sol, però l'important és que els pares entrin a l'habitació seguint els temps establerts estrictament, que el nen vegi que no l'abandonen i que quan entren estan tranquils, i que li diguin sempre les mateixes coses.

El petit intentarà per tots els mitjans canviar les pautes que els pares intenten transmetre-li, fins i tot els més petits adoptaran conductes per aconseguir l'atenció dels pares, com llençar el xumet, plorar i cridar de forma desmesurada, vomitar, etc. Cap d'aquestes situacions ha de fer canviar l'ensenyament dels pares, que han d'ignorar les conductes esmentades.

En el cas dels nens més grans, que utilitzen el vocabulari per manipular la situació, l'actitud dels pares ha de ser de "no entenem res d'allò que ens diu". Són els pares els qui indiquen al nen com ha de dormir, i no al revés. Ell no sap com configurar el seu hàbit, són els adults qui li han d'ensenyar.

d) Trastorns del son (dissòmnies):

• Terrors nocturns: El nen té episodis de plor bruscs i inesperats, amb suor freda i una expressió de por intensa a la cara. Passa durant la primera meitat de la nit i desapareix espontàniament al cap de 4-5 minuts. Durant l'episodi és molt difícil despertar-lo perquè està profundament adormit. (Si es desperta, se sorprèn perquè no entén què ha passat). Al matí següent no ho recorda. Apareixen als 2-3 anys, a ratxes, i poden persistir fins arribar a l'adolescència.
   
  Actitud dels pares: 
  • Vigilar que no caigui del llit. 
  • No parlar-li ni intentar despertar-lo.
     
• Malsons: Episodis semblants als terrors nocturns, però amb la diferència que els malsons es produeixen la segona meitat de la nit i que el nen es desperta i pot explicar el que ha somniat. Són esporàdics i normalment es relacionen amb algun succés que hagi causat inquietud o ansietat al nen.
   
  Actitud dels pares: 
  • Intentar calmar el nen, mirant de treure importància al que ha somniat.
     
• Somnambulisme: Repetició automàtica, durant el son, de conductes apreses en períodes de vigília (aixecar-se del llit, etc.). El nen està profundament adormit. Passa a les 2-4 hores de començar a dormir. Si li fan preguntes simples, pot contestar amb monosíl·labs. Al matí següent no recorda res.
   
  Actitud dels pares: 
  • Prendre mesures de seguretat per evitar accidents. 
  • No despertar-lo, conduir-lo un altre cop cap al llit amb calma i ordres senzilles.

• Esbrinar si el plor és fisiològic o patològic. 
• Comprovar si hi ha una causa orgànica que requereixi tractament mèdic.

1. Relacionades amb l'alimentació: 
   1. Sensació de fam o de set 
   2. Hiperconcentració de la llet 
   3. Tècnica alimentària inadequada: forçar a menjar, horaris dolents, etc.
       
      
2. Relacionades amb l'estat d'ànim: 
   1. Sensació de soledat 
   2. Desig de ser agafat en braços 
   3. Posar-lo al llit
        
3. Relacionades amb la higiene i l’entorn: 
   1. Bolquers molls 
   2. Sensació de fred o calor 
   3. Sorolls forts
        
4. Altres causes: 
   1. Dentició 
   2. Canvis de posició 
   3. Còlic del lactant

• Reflex de cerca. Quan li colpegen suaument la galta amb els dits, el nadó gira la cara cap al costat percudit. 
• Reflex de prensió palmar. Quan li pressionen el palmell el nadó tanca la mà. 
• Reflex de prensió plantar. Quan li pressionen la planta flexiona els dits del peu. 
• Reflex de marxa automàtica. Si el recolzen dret damunt d'una superfície dura i l'inclinen cap endavant, farà unes passes. 
• Reflex de Moro superior. Quan l'aixequen una mica estirant-lo de les mans i el deixen anar a continuació, el nadó separa bruscament els braços amb les mans obertes, els torna a ajuntar sobre el pit i finalment pot començar a plorar. Aquest reflex també s'activa davant d'un soroll imprevist o d'una llum intensa sobtada.

• No aixeca momentàniament el cap. 
• Refusa l'aliment de manera persistent o té problemes de succió. 
• No fixa la mirada a les cares. 
• Sembla molest de manera persistent sense haver-hi una causa clara.

• No aixeca el cap de manera sostinguda. 
• No segueix les cares amb la mirada. 
• No respon als estímuls sonors (la veu humana, sorolls forts...) 
• No emet sons. 
• No ha desenvolupat el somriure social.

• Cap per avall, no es recolza amb els avantbraços. 
• No controla el cap en posició vertical. 
• No segueix els objectes amb els ulls. 
• No efectua verbalització recíproca. 
• No mostra interès per l'entorn immediat.

• Bocaterrossa, no es recolza amb les mans. 
• No inicia la sedestació. 
• No agafa objectes. 
• No dirigeix la mirada a la veu de qui li parla. 
• No mostra expressivitat facial.

• No es queda assegut amb un suport mínim. 
• No fa tombs. 
• No es passa un objecte d'una mà a l'altra. 
• No emet sons sil·làbics. 
• No reconeix la persona que el cuida habitualment. 
• No mostra interès per l'entorn ampli.

• No s'asseu de forma estable i autònoma. 
• No s'aguanta dret (bipedestació) amb un suport. 
• No es desplaça. 
• No fa la pinça manual. 
• No emet bisíl·labs. 
• No busca objectes amagats, no inspecciona objectes amb deteniment. 
• No estira els braços perquè l'agafin.

• No pot asseure's quan està estirat sense l'ajuda d'un adult. 
• No facilita que el vesteixin. 
• No camina amb un suport. 
• No fa demandes gestuals clares. 
• No comprèn paraules habituals. 
• No tolera la separació de la mare.

• No s'aguanta dempeus. 
• No camina de forma autònoma. 
• No assenyala amb l'índex. 
• No emet bisíl·labs amb sentit. 
• No reprodueix jocs imitatius. 
• No experimenta amb les joguines. 
• No reconeix imatges familiars.

• Llenguatge
   
  Es desenvolupa amb rapidesa. En aquesta etapa, el vocabulari augmenta de 100 paraules a més de 2000. L'estructura de les frases millora i va incorporant estructures gramaticals més complexes. Ja poden parlar de fets passats i explicar què els ha passat.
   
  La lectura en veu alta amb el nen és un procés interactiu que l'ajuda a millorar l'aprenentatge del llenguatge. Els pares poden enfocar l'atenció del nen sobre un dibuix concret (atenció compartida), fer una pregunta: "Què és això?" (participació activa) i proporcionar una retroalimentació immediata: "Molt bé, és un gos". Repetir aquest procés moltes vegades, augmentant la complexitat de la tasca a mesura que augmenta la capacitat del nen (dificultat gradual): "De quin color és el gos?", i efectuar més endavant projeccions: "Què està fent el gos? ", esdevé una estimulació correcta per al petit, a més de compartir un temps agradable amb els seus pares. Quan un nen escolta un conte, els protagonistes prenen vida en la seva imaginació, veu la "seva" pel·lícula, feta amb imatges de creació pròpia. Aquesta capacitat per crear imatges internes mentre escolta un relat és una de les bases, juntament amb el joc, sobre les quals es fonamenta el desenvolupament de la intel·ligència i la creativitat.
   
  Davant de nens amb un desenvolupament precoç del llenguatge, alguns adults els ofereixen explicacions verbals complexes, assumint de manera errònia que l'habilitat verbal del petit va junt amb la seva capacitat de comprensió.
   
  El període preescolar es caracteritza pel pensament màgic, l'egocentrisme i el pensament dominat per la percepció. El pensament màgic consisteix en la confusió de coincidència amb casualitat i també en l'animisme (atribució de motivacions a objectes inanimats o esdeveniments), així com en creences no realistes sobre el poder dels desitjos. A aquesta edat el nen pot pensar que el sol se'n va a dormir perquè està cansat, que les seves sabates noves corren més que les velles o que el seu ressentiment cap al seu germà petit pot ser la causa per la qual s'hagi posat malalt. L'egocentrisme és la incapacitat del nen per adoptar punts de vista diferents del seu (tot gira al seu voltant), però no connota egoisme; el petit pot intentar consolar a un adult preocupat donant-li seu ninot preferit. A aquesta edat també domina la percepció per damunt de la lògica. Tenen dificultat per atendre a la vegada els diferents aspectes d'una mateixa situació.
   
  
• Joc
   
  Els cadells dels mamífers juguen molt quan són petits i d'aquesta forma adquireixen les habilitats que necessitaran d'adults, d'una manera agradable i gratificant. Com més intel·ligent és l'espècie, més important és l'etapa dedicada al joc, per això els nens són els "cadells" que més temps juguen.
   
  Els adults podem pensar que els nens juguen per entretenir-se, però la veritat és ben diferent.
   
  Quan el nen juga, es comunica amb ell mateix i amb els altres; fa moure les idees que ocupen la seva ment, elabora fantasies, exterioritza la seva realitat interna, la representa, i això li permet canalitzar la seva angoixa. I també li permet assajar les normes i els codis socialment acceptats de convivència de l'entorn familiar i social que li han transmès els seus pares; l'ajuda a comprendre com és el món que l'envolta i a integrar-s'hi. Jugant desenvolupen les habilitats físiques, la intel·ligència, la capacitat emocional, la creativitat, la imaginació i les habilitats socials, al mateix temps que gaudeixen i s'entretenen.
   
  La progressió de la socialització fa que el nen passi d'una interacció mínima (el nen juga amb el seu propi cos i observa el que passa al seu voltant amb un interès momentani) a un joc aïllat o en paral·lel als 12-24 mesos (observa els altres nens però no juga amb ells), i a jocs de cooperació als 3-4 anys (juga amb altres nens, són tots iguals sense intents de control), fins i tot participa en jocs organitzats amb un propòsit determinat, regles i assignació de tasques o papers durant l'edat escolar, fet que li produeix un sentit de pertinença al grup d'iguals.
   
  Aquesta és l'edat de la curiositat sense límits, del "per què?". Creuen que tot és real i que ha estat creat per persones (artificialisme).
   
  El joc permet al nen experimentar amb el seu aprenentatge: pot solucionar problemes (per exemple, un trencaclosques), practicar diversos rols d'adult, assumir papers diferents (p.e: agressor en lloc de víctima quan colpeja una nina), pot "tenir" poders (p.e: superherois) i tenir coses que li són negades a la vida real (p.e: amic imaginari).
   
• Desenvolupament emocional 
   
  Els desafiaments a què s'enfronta el preescolar consisteixen a no acceptar els límits i, al mateix temps, mantenir el seu sentit d'autonomia; la prevalença dels impulsos agressius i la interacció amb un cercle cada vegada més ampli d'adults i companys.
   
  El preescolar experimenta sentiments de tota mena cap als seus pares: amor intens, gelosia, ressentiment i por que els seus sentiments negatius puguin provocar que l'abandonin. Cap als 3 anys el nen és cada vegada més conscient de la relació de parella dels seus pares i expressa, al mateix temps, desig amorós i hostilitat cap al progenitor de l'altre sexe, alhora que rivalitza amb el del seu propi sexe (complex d'Èdip). Si els pares actuen de manera correcta, marcaran els límits al seu fill i el nen anirà interioritzant el seu lloc i la seva funció dins de la família: la relació dels seus pares i el seu lloc com a fill. S'identificarà de forma positiva amb el progenitor, i per extensió, amb els companys del seu mateix sexe, i construirà la seva identitat sexual, que es consolidarà de manera definitiva durant l'adolescència.
   
  Aquest remolí d'emocions supera, de molt, la capacitat del nen per expressar-les o analitzar-les. En aquesta etapa no tolera les frustracions ni té maduresa neurològica suficient per controlar els seus impulsos, i s'adona que pot influir en aquells que l'envolten amb la seva conducta. Per molts pares pot resultar difícil comprendre el seu fill preescolar, perquè pateix canvis ràpids que poden desconcertar, canvis necessaris i normals en un desenvolupament correcte cap a l'autonomia i la maduresa: de la dependència total del lactant a una independència desafiant; del desemparament a l'ús d'un llenguatge sofisticat, i de l'alegria a la ràbia incontrolada. 
  
  En aquesta etapa els límits per al comportament són predominantment externs (normes imposades pels pares, cuidadors o mestres). El nen posa a prova aquests límits per aprendre a conèixer els comportaments que resulten acceptables i també per saber fins on arriba el seu poder sobre els adults importants per ell (normalment els pares). Això es veu reflectit, sobretot, quan vol cridar l'atenció de manera excepcional, fins i tot de manera negativa, o quan els límits són inconstants. Un exemple típic és el nen que no menja a casa però sí que ho fa sense problemes a la llar d'infants.
   
  L'oposició, el negativisme i les rebequeries són manifestacions normals en aquesta etapa del desenvolupament. A través d'una correcta disciplina el nen aprendrà a funcionar com a membre de la societat i a assolir els mecanismes necessaris per autocontrolar-se. El mal geni i la ira que manifesta el nen sorgeixen quan no pot aconseguir el que desitja en el moment en què ho desitja. La incapacitat del petit per controlar algun aspecte del món extern, (p.e: el que es pot comprar o el moment en què es pot sortir a passejar) sol provocar la pèrdua del control intern i que tingui rebequeries. La por, el cansament excessiu o el malestar físic també poden provocar-ne. Quan estan reforçades per recompenses intermitents, com passa quan els pares accedeixen ocasionalment a les demandes del nen, les rebequeries poden convertir-se en una estratègia del petit per exercir el control. És necessari que els pares inculquin al nen gradualment l'existència de límits a la satisfacció immediata de les seves necessitats, i aquest s'adonarà a poc a poc d'allò que és acceptable i d'allò que no ho és. De la mateixa manera que li diuen allò que no ha de fer, és important que li transmetin allò que sí que està permès.
   
  Les rebequeries solen començar al final del primer any de vida i són més freqüents a partir dels dos anys, quan ja sap la diferència entre el sí i el no. En aquesta edat no hi ha sentiment de culpabilitat per fer una cosa dolenta i, per tant, no és adequat pensar que el nen és desobedient. Als tres anys no té tampoc la sensació de culpa, però apareix l'afany d'agradar a l'adult a causa de la dependència que en té. Fins als 6-7 anys no es desenvolupa un veritable coneixement d'allò que està bé i allò que està malament.
  
  Pautes que s'han de seguir davant d'una rebequeria: 
  • Què s'ha de fer: 
    • Ensenyar al nen a expressar els seus sentiments. 
    • Comprendre el nen tenint en compte que no té els mecanismes necessaris per resoldre la situació. 
    • Distreure’l i anticipar-se a possibles atacs de mal geni. La distracció s’ha de fer discretament, si no el nen pot aprendre a amenaçar enrabiant-se per obtenir encara més atenció. 
    • Retirar-li l'atenció quan tingui l'enrabiada, ja que si no hi ha “públic” perd el sentit. És convenient vigilar que el nen no pugui fer-se mal. 
    • Elogiar i recompensar el nen quan tingui un comportament adequat. 
    • Organitzar l'entorn en funció de les seves necessitats i ensenyar-li hàbits mitjançant rutines en les activitats. 
    • Plantejar situacions en què pugui escollir d'acord amb les seves capacitats. 
    • Establir límits clars, coherents i raonables respecte a la seva manera d'actuar.
  • Què no s'ha de fer: 
    • Deixar-se fer xantatge, és a dir, cedir per tenir tranquil·litat, cosa que suposarà deixar el problema per més endavant. 
    • Avisar-lo repetidament quan no ens fa cas. Si es fa una advertència és millor complir-la, i així tindrà sentit per al nen. 
    • Ser incoherent en el comportament. Quan el pare i la mare estableixen diferents patrons de conducta per al nen, aquest no estarà segur d'allò que s'espera d'ell i tendirà a no fer cas a cap dels dos o s'aferrarà a aquell que li resulti més indulgent. 
    • Posar en qüestió l'amor del nen en funció del seu comportament, ja que pot afectar la seva autoestima.En definitiva, el que es pretén és que el nen aprengui a fer allò correcte i que ho faci en un ambient on se senti estimat i segur.
      

2.1 Desenvolupament del coneixement:

En lloc del pensament màgic típic del preescolar, el nen escolar aplica progressivament regles basades en fenòmens observables i punts de vista múltiples, i interpreten les seves percepcions segons teories realistes. Desenvolupen molt la lògica i la capacitat cognitiva, cosa que els permet assimilar els aprenentatges escolars. Cap als 9 anys es produeix un gran desenvolupament de la noció temporal: la idea de futur i el concepte d'infinit. La mort comença a ser entesa com un fet definitiu i sense retorn. Aquest coneixement pot provocar en alguns nens un curt període d'ansietat.


2.2 Desenvolupament social i emocional:

A aquesta edat el nen s'identifica amb companys del seu mateix sexe i els adopta com a models. La interiorització de les normes i les regles socials de convivència va quedant establerta, i això comporta que cada vegada se senti més responsable dels seus actes.

Augmenta la participació en relacions fora de casa, però la seva llar continua sent el factor més influent. La relació amb els pares encara ofereix una base segura a partir de la qual el nen pot aventurar-se. Els pares demanen esforços (a l'escola o en activitats extraescolars), celebren els èxits i ofereixen una acceptació incondicional quan es produeixen fracassos; les tasques habituals a casa constitueixen una oportunitat perquè el nen contribueixi amb la família, tot això li augmenta l'autoestima i la sensació de seguretat. Els germans poden exercir papers crucials, com a competidors, defensors lleials o models a seguir. Les relacions fraternals exerceixen efectes duradors sobre el desenvolupament de la personalitat, influeixen en la autoimatge individual, faciliten solucions als conflictes i aporten interessos comuns.

Els nens en l'etapa escolar, com en totes les etapes de la infància i també en l'adolescència, necessiten l'aprovació, l'afecte i el suport dels pares. Durant aquests anys és important acompanyar-los en els seus desitjos d'aprendre, en les noves experiències a l'escola, les relacions amb els seus companys, les activitats extraescolars, etc. Necessiten dialogar, ser escoltats i valorats en les seves opinions. Cal respectar la seva intimitat i ajudar-los en la progressiva autonomia i independència, i també reforçar els seus punts forts, els progressos i les actituds positives, els esforços i els resultats.


2.3 Joc:

Entre els 5-7 anys la seva imaginació continua desenvolupant-se de manera que no només crea objectes, sinó també històries amb un fil argumental cada vegada més elaborat. És l'edat del "jo era... ", procediment pel qual es distribueixen els papers i fan un primer plantejament de la història que representaran i que, per ells, és molt real. Per exemple, " jo era la mare i tu eres el pare que venies de treballar", etc.

A partir dels 7 anys el nen va sortint a poc a poc del seu món màgic: ja discrimina el que és realitat i ficció, i s'interessa per altres activitats. A partir de llavors comença a estar preparat per a jocs estructurats, amb regles prèviament establertes, que continuen completant el seu desenvolupament. Són jocs més actius, competitius i gratificants, amb els quals aprèn a respectar les regles del joc col·lectiu i a compatibilitzar els seus interessos amb els del grup.

Als 10-12 anys el nen ja és capaç de tractar més informació. Maduren les estructures cognitives (atenció, percepció, memòria i intel·ligència). Es desenvolupa el pensament abstracte (capacitat crítica i afany per explicar-ho tot). Reflexiona, planteja problemes i sospesa els pros i els contres abans de prendre una decisió. A nivell afectiu, va independitzant-se de la família, centrant-se en els que són com ell (per ell cada vegada és més important l'opinió dels seus companys).

Comença a voler ser tractat com un adult i perd espontaneïtat.

S'inicia el distanciament entre els dos sexes i es reforcen els comportaments relacionats amb ell (s'identifiquen amb el paper que la societat assigna a homes i dones, i interioritzen les normes de conducta corresponents). S'inicia la preocupació pel que fa a l'aspecte corporal.

• Explicar-li que els nadons necessiten molta ajuda perquè no saben fer res sols. Ensenyar-li fotos i vídeos de quan era bebè perquè vegi que la situació era la mateixa. 
• Si els pares tenen germans, explicar-li la seva experiència perquè comprengui que, tot i que al principi és una mica pesat, amb el temps el germanet serà un bon amic i company de jocs. 
• Ensenyar-li com tractar el nadó i demanar-li la col·laboració en feines senzilles com fer-lo riure, cantar-li una cançó de bressol o donar-li el biberó. Així no se sentirà desplaçat, sinó que estarà orgullós de ser útil i que confiïn en ell. 
• Tot i que el nounat demana més atencions, les moixaines, manyagueries i afalacs han de dedicar-se als dos germans de la mateixa manera. És útil demanar als familiars i amics que quan vingui de visita no centrin l'atenció només en el bebè. 
• Mostrar-li comprensió i comentar-li allò que té de bo ser gran i com d'orgullosos estan d'ell.

• No fer comparacions entre ells. 
• Deixar clar que la diferència de tracte o els privilegis són deguts a l'edat i la responsabilitat de cadascú i que no tenen res a veure amb l'afecte, que és el mateix cap a tots dos. 
• Ensenyar a compartir, però al mateix temps a respectar la intimitat i les propietats de l'altre. 
• Compartir amb tots dos els seus interessos i aficions en la mateixa mesura. 
• Valorar sempre l'esforç realitzat més que els resultats obtinguts, d'aquesta manera el fill més brillant no destacarà sempre per damunt del germà.

1. Avantatges: 
   1. Allibera la família durant unes hores de l'atenció del nen i li permet dedicar-se a unes altres activitats. 
   2. Millora la socialització del nen, especialment la convivència amb altres nens d'edat similar, acostumant-lo a compartir espai, joguines i l'atenció dels adults. 
   3. Pot detectar petits defectes sensorials o del desenvolupament que en les exploracions mèdiques habituals poden no manifestar-se, fet que permet establir un tractament precoç. 
2. Inconvenients: 
   1. Processos catarrals repetits, a causa del dèficit immunològic normal d'aquesta edat, ja que s'ha esgotat la immunitat transmesa per la mare i encara no s'ha desenvolupat la del nen. Com que a la guarderia s'hi apleguen nens d'edats similars i, per tant, amb les mateixes condicions d'immunitat, les possibilitats d'intercanvi de gèrmens són més grans i els refredats s'incrementen considerablement. Generalment, incomoden el nen i provoquen angoixa als pares, però són benignes i no tenen influència sobre la seva futura salut, no deixen seqüeles i resulten un procés natural i progressiu de "vacunació" contra molts dels virus que l'envolten. 
   2. Gastroenteritis freqüents (vòmits i diarrees) causades per la transmissió de gèrmens o paràsits, a causa de la tendència d'aquesta edat a compartir objectes sovint contaminats per les secrecions. 
   3. Malalties pròpies de la infància. La vacunació sistemàtica fa que només persisteixin la varicel·la i l'exantema sobtat, que no acostumen a transcendir en la salut futura. 
   4. Moltes infeccions són contagioses quan el nen encara no presenta cap símptoma, per la qual cosa n'és impossible la detecció, i no és eficaç l'exclusió del nen malalt per interrompre'n el contagi.

• Dislèxia: Confusió de lletres semblants (b-d, p-q, m-n), inversió del grafisme d'algunes lletres o síl·labes, dificultat per separar els elements d'una frase, etc. Tot això provoca dificultats per entendre el significat del que llegeixen. 
• Disortografia: Normalment va associada a la dislèxia. Pot estar relacionada també amb trastorns de l'organització espacial, la mala memòria visual o la dificultat per acceptar les normes. 
• Discalcúlia: És la dificultat per manejar els números i les xifres. Pot estar lligada a una deficient noció dreta-esquerra. 
• Disgrafia: Dificultat per escriure intel·ligiblement. Aquest trastorn té una base d'ansietat.

• Fòbia escolar: Es caracteritza per una gran angoixa davant del fet d'anar o ser a l'escola. 
• Absentisme escolar: A banda de l'absentisme produït per una malaltia, és una alteració del comportament com a reacció a situacions conflictives (familiars o al centre escolar). 
• Rebuig escolar: Es tracta de nens que rebutgen el treball escolar, ja que els resulta molt més interessant el joc. 
• Desinterès escolar: Alguns nens es mostren desinteressats tot i tenir bona relació amb els companys i gaudir de determinats aspectes de la vida escolar. 
• Desànim estudiantil: Pot aparèixer en nens amb manca d'habilitats per resoldre problemes, baixa tolerància a la frustració i tendència a la dilació en la resolució de les tasques quotidianes.

• Transmetre el missatge que ell sí que és important. Escoltar-lo amb atenció. Cada nit abans d'anar a dormir es poden dedicar uns minuts a comentar, pares i fill, què els ha passat durant el dia. 
• Explicar-li que té dret a ser tractat amb respecte i dignitat sempre i a tot arreu. Ningú no té dret a maltractar-lo ni a humiliar-lo. 
• En cas necessari, el nen mereix que el defensin. És aconsellable acordar una reunió amb el professorat o la direcció de l'escola.

4. Oci  El nen no té una capacitat d'atenció continuada i demana pauses per poder reprendre més eficaçment aquesta atenció després, per la qual cosa el temps d'oci és necessari en la formació infantil. També convé perquè el treball escolar l'obliga a un sedentarisme prolongat i el temps d'oci li permet compensar-lo amb jocs en moviment i completar la formació amb la pràctica d'esports, dansa, arts plàstiques, música, etc., És a dir, parcel·les en què l'escola dedica poc temps.

4.1 Exercici físic

La sobrecàrrega lectiva escolar i el fet que cada vegada es destini més temps a la televisió, els videojocs i l'ordinador causen un progressiu sedentarisme del nen i redueixen de forma alarmant el temps destinat a l'activitat física. En conseqüència, el seu desenvolupament físic i emocional pot quedar compromès. Es registra un augment de sobrepès i obesitat infantil i, en conseqüència, un alt risc de ser obesos en l'edat adulta i patir els problemes que hi estan relacionats (cardiovasculars, metabòlics, respiratoris, ossis, articulars, etc.).

En l'etapa de lactant es recomana la mobilització passiva dels membres, que es farà efectuant lleugers estiraments que reforcen el to muscular. A mesura que el nen creix és aconsellable fomentar les seves tendències espontànies com la subjecció de petits objectes, gatejar, estar dret, els primers passos i deambular.

En l'edat preescolar la pràctica física s'orienta a l'adquisició i el foment de les diferents habilitats que el nen va desenvolupant. És aconsellable estimular l'execució d'exercicis variats, divertits i dinàmics, de forma elemental, donant prioritat a la iniciativa del nen per córrer, nedar, saltar, enfilar-se als llocs, etc. La introducció d'exercicis com el joc amb pilotes o el pedaleig permet la millora de la coordinació i l'equilibri, fonamentals en aquesta edat.

Durant l'etapa escolar és important fomentar la pràctica d'activitat física, plantejant-la com una forma de superació personal més que de competició. Ha de ser una distracció, un aprenentatge d'uns hàbits sans. A partir dels 9 anys és la millor etapa per a l'aprenentatge d'una habilitat esportiva. S'inicia l'activitat competitiva amb la mateixa idea de millorar un mateix, més que de guanyar el contrincant. 

És indispensable en totes les etapes aplicar les mesures necessàries per evitar accidents.


4.2 Teleoci

Actualment, el consum de programes de televisió, videojocs i ordinadors ocupa gran part del temps de lleure dels nens. El consum d'aquests mitjans audiovisuals pot proporcionar informació, formar i entretenir, però també pot produir efectes perniciosos si no es controla. Es pot arribar a situacions de sedentarisme i passivitat, d'adaptació a un mitjà contínuament sonor o sorollós, de canvis en la comunicació intrafamiliar, etc.

Molts nens reben les primeres imatges del món i de la societat exterior a través de la televisió. El petit, després d'unes quantes hores de televisió, va elaborant el seu món interior, impregnat d'estereotips sexuals, models violents de conducta, valors consumistes, etc. La programació infantil prioritza l'impacte audiovisual per sobre del relat, amb la qual cosa genera més fascinació que reflexió. Els anuncis són apreciats pels infants en edat preescolar perquè són relats curts, impactants, carregats d'imatges i amb moviments ràpids, però poden ser enganyosos per als menors de 8 anys, que són incapaços de comprendre la intenció de l'anunci i n'accepten les afirmacions com a vertaderes.

Durant el primer any de vida els nens no distingeixen entre imatge i realitat. A partir dels 18 mesos comencen a comprendre que les imatges representen persones i objectes. Cap als 8 anys distingeixen entre ficció i realitat, però només cap als 10-13 anys són capaços de captar els continguts d'un argument filmat.

Els videojocs són una de les joguines del mercat més sol·licitades pels petits. Les successives pantalles són plenes d'imatges impactants, amb un violència "neta", és a dir, res dolent s'aprecia en matar els "dolents".

Els ordinadors o Internet són utilitzats pels infants en edat escolar més com una alternativa als videojocs que com un instrument de treball. Amb Internet la capacitat de seducció del món virtual augmenta, la gratificació és immediata i la interlocució automàtica. No es necessita sensibilitat afectiva, sinó només habilitats i coneixements per arribar a tot arreu i aconseguir el que es desitja sense límits, barreres o frustracions.

Actuació dels pares:

• Controlar els programes que veuen els fills, especialment els menors de 8 anys; el nivell de desenvolupament psíquic fa que acceptin la imatge com a realitat. És aconsellable evitar que vegin sols la televisió, és necessari l'acompanyament dels pares per seleccionar els programes i, si cal, comentar després les imatges amb el nen, ajudant-lo a distingir-les de la seva vida real i dels seus propis valors. 
• Controlar el temps d'exposició. S'aconsella que l'ús de pantalles no excedeixi, en total, les 2 hores diàries. 
• Evitar l'ús de la televisió com a tranquil·litzant o "cangur". 
• No col·locar televisors a l'habitació del nen. 
• Apagar la televisió a les hores dels àpats en família.

 
4.3 Joc

Com s'ha comentat anteriorment a l'apartat del desenvolupament psíquic i social, una part del temps lliure hauria de dedicar-se al joc, preferiblement amb joguines imaginatives i creatives que contribueixin a la seva formació. El joc és un plaer en si mateix, és diversió, però també socialització. Jugant desenvolupen les aptituds físiques, la intel·ligència emocional, la creativitat, la imaginació, la capacitat intel·lectual i les habilitats socials, al mateix temps que gaudeixen i s'entretenen.

Els jocs col·lectius són aconsellables, igual que les colònies d'estiu, perquè ajuden a fomentar la convivència i la socialització d'una forma lúdica.

  

1. Nounat prematur
2. Nounat i lactant

1. Alteracions visuals  
   
   Predominen la retinopatia del prematur (la retina és immadura i molt sensible a l'acció de l'oxigen, per això pot patir alteracions), l'estrabisme (desviació dels ulls) i els problemes de refracció (dificultats en la visió de prop o de lluny).
    
2. Alteracions auditives   
   
   Són infreqüents i se solen associar a la hipòxia (manca d'oxigen).
    
3. Retard transitori del llenguatge 
   
   Inici tardà del llenguatge (cap als 2 anys). 
    
4. Problemes d'aprenentatge  
   
   Mal rendiment escolar o necessitat d'educació especial. 
    
5. Hernia inguinal  
   
   Fins a un 30% dels prematurs amb menys de 1.000 g de pes tenen hèrnia inguinal, que es pot detectar abans de l'alta o als primers 6 mesos de vida. El tractament és quirúrgic. 
    
6. Destret respiratori neonatal o membrana hialina  
   
   És una de les malalties més típiques dels nadons prematurs. És més probable com més petita és l'edat gestacional del nen. Consisteix en una dificultat progressiva per respirar. El diagnòstic es fa mitjançant radiografies dels pulmons i anàlisis de la saturació de gasos (oxigen i anhídrid carbònic) a la sang.
   
   El símptoma és una respiració més ràpida (taquipnea) i amb més esforç. En respirar, al nadó se li fica la pell entre les costelles (tiratge), fa un soroll especial (queixes), obre les finestres nasals (aleteig) i es va tornant blavós (cianosi), encara que se li administri oxigen.
   
   La causa d'aquest problema és la immaduresa fisiològica del nadó. D'una banda, tant els pulmons com la caixa toràcica del nadó prematur són més febles. D'una altra, el nen no ha tingut temps de fabricar una substància anomenada surfactant, que és el que permet als alvèols del pulmó que puguin omplir-se d'aire durant la respiració. Si falta aquesta substància, quan s'expulsa l'aire, l'alvèol queda tancat i no pot tornar a obrir-se, per això el nadó es va quedant sense oxigen i tampoc pot eliminar l'anhídrid carbònic. Quan no es poden mantenir els alvèols oberts es produeixen atelèctasis o col·lapse d'una part o de tot el pulmó. A partir de les 35 setmanes de gestació el nen ja pot tenir suficient surfactant i és estrany que pateixi aquesta malaltia.
   
   Tractament:
   
   El tractament requereix l'ingrés hospitalari. És necessari: 
   1. Evitar els canvis metabòlics perquè els pulmons puguin madurar amb menys estrès. 
   2. Dur a terme un control exhaustiu de la temperatura ambiental. 
   3. Un suport respiratori. El nen necessitarà ajuda per respirar mitjançant una màquina (respirador) que bombegi oxigen als pulmons perquè no tornin a quedar col·lapsats. 
   4. És possible administrar surfactant artificial per mitjà d'aerosols.

• Procurar romandre calmats. Si el nadó intueix nerviosisme s'intranquil·litzarà més. 
• Comprovar que el plor no estigui motivat per altres causes: gana, set, fred, calor, son o incomoditat. S'ha de tenir en compte que el plor és la forma que té el petit de comunicar les seves necessitats. 
• Examinar els mètodes que calmin millor el nen (cada un tindrà les seves preferències): acaronar-lo, bressolar-lo amb suavitat, passejar, buscar la posició en què es trobi més còmode, tranquil·litzar-lo amb el xumet, fer-li escoltar sons rítmics o cançons de bressol, etc . 
• Fer-li moviments giratoris amb les cames sobre l'abdomen, per facilitar l'expulsió dels gasos. 
• Fer-li massatges a l'esquena, de forma tranquil·la i pausada, parlant-li suaument. 
• Els primers dies, cercar un ambient relaxat per donar-li el pit o el biberó, evitant la presència de moltes persones. La mare estarà més tranquil·la i el petit menjarà millor. 
• Evitar l'excés d'estímuls físics, com per exemple els sons o la llum forta, així com la sobreestimulació afectiva; si el petit està adormit, respectar-li el son en un lloc tranquil i evitar que passi d'uns braços a uns altres (encara que vinguin visites). 
• Abans de caure en l'esgotament, fer torns o cercar el suport d'un familiar per poder rellevar-se i descansar. 
• No administrar cap medicament ni canviar la llet, si pren biberó, sense consultar-ho abans amb el pediatre o la infermera. 
• Si el plor és molt freqüent, va acompanyat de rebuig de l'aliment o el petit està decaigut, és aconsellable consultar el pediatre.

• productes utilitzats en la higiene del nen (sabons i detergents) 
• utilització errònia de cremes antibiòtiques o amb corticoides 
• higiene defectuosa 
• infeccions urinàries 
• trastorns digestius 
• dietes riques en proteïnes

• Canvieu freqüentment de bolquer. 
• Netegeu amb aigua tèbia (sense sabó o amb sabó neutre). 
• Banyeu-lo i assequeu-lo minuciosament. 
• Apliqueu cremes protectores suaus (pasta a l'aigua). 
• No utilitzeu tractaments de forma preventiva (antibiòtics, corticoides, antifúngics). 
• En cas que no utilitzeu bolquers d’un sol ús, utilitzeu aigua abundant per esbandir-los. 
• Airegeu la zona del bolquer com més temps millor.

• Dislocació franca del maluc o luxació, quan el cap de l'os és fora de l'articulació. 
• Dislocació parcial o subluxació, quan el cap femoral no és completament fora. 
• Inestabilitat, quan el cap femoral té facilitat per entrar i sortir de l'articulació. És la més freqüent.

• Eviteu el tabac, l'alcohol o les drogues durant l'embaràs, ja que el consum en multiplica el risc. Després del naixement, mantingueu l'ambient net. No permeteu que es fumi al seu voltant. 
• Cal que eviteu allitar el nadó cap boca terrosa al bressol perquè el risc es duplica; se'l pot posar cap per amunt o de costat. 
• Eviteu els matalassos tous, els coixins, els penjolls al coll o qualsevol altre objecte que pugui provocar asfíxia durant el son. 
• No l’abrigueu gaire. L'excés de roba o de calor a l'habitació n'augmenta el risc. 
• Alimenteu-lo amb lactància materna.

• No moure el nen en excés, ficar-lo al llit cap per amunt amb el cap més alt que la resta del cos (posant alces a les potes davanteres de bressol), no estirar-lo immediatament després dels àpats i procurar que no ingereixi massa aire. 
• En cas de lactància artificial, existeixen preparats específics, antirreflux, que contenen agents espessidors per afavorir la retenció dels aliments a l'estómac. Finalment, en algunes ocasions, el pediatre pot aconsellar fàrmacs que facilitin el buidament gàstric.

• No cal fer baixar la febre en totes les circumstàncies. Si la temperatura és igual o inferior a 38 ºC i el seu estat general és bo (continua la seva activitat normal), no és necessari ni administrar antitèrmics ni aplicar altres mesures. Tan sols s’ha de controlar la temperatura sovint per comprovar si es manté o ha pujat. 
• No s’ha de valorar si el nen té febre posant-li la mà al front. Cal fer servir el termòmetre, i, si és de mercuri, és important sacsejar-lo bé fins que el mercuri baixi. S’ha d’estar al costat del nen mentre el té posat (de 3 a 5 minuts), ja que com que és de vidre es podria trencar.
  
  

• S’ha de deixar el nen amb poca roba d’abric (amb bolquers o amb un pijama lleuger). 
• S’ha de mantenir l’habitació fresca i ventilada, sense corrent d’aire. 
• Se li han de proporcionar molts líquids sense forçar-lo. Si és un lactant que s’alimenta amb llet materna, se li ha d’oferir el pit més sovint. 
• No se li han de fer fregues amb alcohol o colònia, perquè farien augmentar la temperatura i l’alcohol es pot absorbir a través de la pell. 
• Els banys amb aigua tèbia (uns 3 ºC per sota de la temperatura del nen) fan disminuir poc la febre. Aquesta mesura es pot fer servir per ajudar els antitèrmics, sempre que al nen no li resulti desagradable. 
• No s’han d’aplicar draps mullats amb aigua freda per evitar descensos bruscos de la temperatura corporal.

• No s’han d’administrar antibiòtics sense prescripció mèdica. En la majoria dels casos, la febre és conseqüència d’una infecció vírica i, per tant, l’administració d’aquests medicaments resultarà inútil i contraproduent. 
• Només s’han de donar antitèrmics quan la febre produeixi malestar al nen. Això passa generalment a partir dels 38,5-39 ºC. 
• S’han d’utilitzar les dosis d’antitèrmics (paracetamol o ibuprofèn) recomanades pel pediatre, respectant els intervals marcats encara que la febre reaparegui abans. Sempre que sigui possible és aconsellable administrar-los per la boca, no per via rectal. 
• Els antitèrmics no s’han d’alternar per fer baixar la febre més aviat, si no és que ho indica el pediatre.

• El nen té menys de tres mesos. 
• La temperatura s’eleva per sobre dels 40 ºC. 
• El nen, a més de febre, té un o més d’aquests símptomes: 
  • Molta somnolència, decaïment, marejos o comportament anormal. 
  • Té convulsions o s’observen moviments anormals d’aparició brusca. 
  • Apareixen vòmits, mal de cap, irritabilitat o té el coll rígid. 
  • Apareixen erupcions o taques a la pell. 
  • Inicia alteracions en la respiració. 
  • Dolor continuat. 
  • No mou amb normalitat alguna extremitat o bé està freda en comparació amb la resta del cos. 
• La febre s’allargarà més de tres dies, encara no hi hagi altres símptomes.

• Col·locar el nen estirat de costat per permetre-li respirar millor, i allunyar els objectes amb què es podria donar un cop. 
• No intentar introduir-li res a la boca. 
• Si no se li ha donat cap antitèrmic en les últimes dues hores, es pot administrar un supositori de paracetamol. 
• Anar al centre de salut o a l’hospital més proper perquè el nen sigui valorat per un metge que confirmi el diagnòstic.

• Les convulsions febrils tenen un bon pronòstic. Després de la convulsió el nen tindrà el mateix estat de salut que abans. 
• Qualsevol infecció banal (catarro, angines, gastroenteritis, etc.) que inclogui febre pot provocar una convulsió febril. 
• Són freqüents (3-5 % dels nens). Generalment després d’un primer episodi, un de cada tres nens en tornarà a tenir un altre. 
• En la majoria dels casos no es necessita cap estudi especial. 
• Els nens amb convulsions no necessiten un tractament per a la febre diferent del que s’administra als altres nens. S’aconsella utilitzar les dosis habituals d’antitèrmics.

• Evitar l’activitat física intensa a les hores de més calor del dia. 
• Beure molts líquids (aigua o sucs de fruites) encara que no es tingui set. 
• Evitar àpats copiosos i molt calents. 
• Protegir el cap del nen i aplicar-hi crema solar. 
• Fer servir roba lleugera, àmplia i de colors clars. 
• Si tot i aplicar aquestes mesures es té molta calor, es poden mullar la cara i els cabells i fins i tot la roba.

• Traslladar el nen a un lloc fresc i fer-lo jeure amb les cames aixecades. 
• Donar-li aigua i mullar-li la cara amb una tovallola humida. 
• Es pot fer servir un ventilador per refrescar-lo més ràpidament. 
• En cas de febre, s’han d’administrar antitèrmics i seguir les pautes higièniques i farmacològiques recomanades.
• Traslladar-lo a un centre sanitari.

• Oferir molts líquids al nen sense forçar-lo i respectar-li la falta de gana. 
• Se li pot aplicar un drap sec i calent al coll per mitigar-li les molèsties (es pot escalfar sobre un radiador o amb la planxa, vigilant que no cremi). 
• Administrar-li l’analgèsic en la forma que habitualment indica el pediatre, respectant i confirmant les dosis.
• Seguir les pautes higièniques i farmacològiques recomanades en cas de febre i de malestar general. 

• Pot alleujar el nen posar-li draps calents (escalfats sobre el radiador o amb la planxa, confirmant que no cremin) a l’orella. 
• Col·locar un altre coixí sota del matalàs perquè dormi semiincorporat, i d’aquesta manera disminuir la pressió sobre l’orella. 
• Si és un nadó, agafar-lo en braços. 
• No instil·lar cap medicament o líquid a l’orella. 
• Administrar l’analgèsic habitual, en les dosis recomanades pel metge.

• Intentar valorar la intensitat del dolor sense preguntar al nen contínuament. Observar el seu comportament: si juga i si el dolor desapareix quan dorm, el desperta a la nit o l’obliga a reposar. 
• Tenir en compte quant ha defecat per última vegada i com eren les deposicions. 
• Mantenir, en principi, una dieta normal, sense forçar-lo a menjar. 
• Observar si apareixen altres símptomes: restrenyiment, vòmits, pal·lidesa, decaïment, febre. 
• No administrar cap medicament abans que el vegi el pediatre, perquè podria emmascarar l’existència d’un possible trastorn important i en dificultaria el diagnòstic. 
• Si el nen es queixa de dolor abdominal de forma habitual, principalment als matins, i no hi ha cap diagnòstic previ ni va acompanyat d’altres símptomes, és important que no deixi d’anar al col·legi.

• Intentar valorar la intensitat del dolor, quan apareix (el desperta a la nit) i quant dura. 
• Observar el comportament del nen. 
• Mantenir l’habitació del nen sense sorolls i amb llum tènue. 
• Administrar l’analgèsic receptat pel pediatre en les dosis recomanades. 
• Vigilar símptomes nous com ara vòmits, rigidesa del coll o aparició de taques.
• Seguir les pautes higièniques i farmacològiques recomanades en cas de febre i de malestar general.
  

• Mantenir l’habitació ventilada, sense canvis bruscos de temperatura. Evitar l’ambient sec. És aconsellable posar dipòsits d’aigua als radiadors o utilitzar humidificadors per augmentar la humitat ambiental. No s’ha de permetre fumar al seu entorn. 
• Deixar que el nen reposi el màxim de temps possible. 
• Oferir-li líquids sovint (aigua, caldos, sucs naturals o llet si és lactant), no forçar-lo a menjar, és normal que estigui desganat. Se li ha d’oferir menjar que li vingui de gust. 
  
  
  
• Fer neteges nasals sovint amb sèrum fisiològic. 
• Pot tenir vòmits de mucositats, sobretot als matins; és normal a causa de la quantitat de mocs que es va empassant. 
• Controlar la temperatura, si el nen té febre superior als 38 ºC se li pot administrar un antitèrmic en les dosis i amb els intervals recomanats pel pediatre.
• Seguir les pautes higièniques i farmacològiques recomanades en cas de febre i de malestar general.
• Als nens més grans, se’ls ha d’ensenyar que s’han de tapar la boca quan tussen per no propagar els virus, i que s’han de rentar les mans després de mocar-se.
  
  

• Si empitjora l’estat general, el nen està decaigut, somnolent o molt irritable.
• Si apareix dificultat per respirar (respira molt de pressa, se li marquen les costelles, se li enfonsa el pit o mou molt l’abdomen).
• Si el nen és menor de tres mesos i el catarro va acompanyat de febre. 
• Si els símptomes persisteixen més de set dies.

• Tos humida. Quan mobilitza mucositat. És la manera que té el cos d’eliminar les secrecions de les vies respiratòries. Aquest tipus de tos no s’ha d’eliminar, fins i tot de vegades pot ser necessari que sigui més productiva, per això el pediatre pot tractar-la amb medicaments que ajudin a fer les secrecions més suaus i fàcils d’expulsar (expectorants).
• Tos seca/irritativa. No és productiva. El tractament dependrà dels símptomes, normalment en els casos de tos lleu no s’aconsella la utilització de medicaments si no és que molesti molt el nen (quan el grau d’intensitat interfereix en la son o l’alimentació). El pediatre valorarà i establirà el tractament adequat.

• Hidratar per via oral abundosament perquè les mucositats siguin més fluides i el nen les pugui expulsar amb més facilitat. 
• Mantenir les vies nasals netes i desobstruïdes per mitjà de neteges amb sèrum fisiològic per eliminar la mucositat nasal i afavorir la respiració. 
• Limitar els sistemes de calefacció, ja que ressequen excessivament l’ambient. És important mantenir un cert grau d’humitat ambiental. 
• Evitar que els nens estiguin en ambients contaminats, especialment de fum de tabac. Està demostrat que els problemes respiratoris augmenten i són més precoços en fills de pares fumadors.

• Mantenir el nen una mica incorporat, cosa que l’ajudarà a respirar millor. 
• Si té obstrucció nasal, s’han de fer neteges nasals amb sèrum fisiològic i aspiració suau de les secrecions, preferiblement abans de menjar. 
• Per evitar que el nen es cansi massa, és aconsellable fraccionar les menjades (menys quantitat i més freqüència). 
• Procurar un ambient tranquil, evitar molestar el lactant amb maniobres brusques. No és aconsellable abrigar-lo excessivament. 
• Prohibir que es fumi a casa. 
• Controlar-li la temperatura. Vigilar possibles signes d’empitjorament.
• Seguir les pautes higièniques i farmacològiques recomanades en cas de febre i de malestar general.
   

• El nen mostra un mal estat general, irritabilitat, agitació o somnolència. 
• Dificultat quan respira, tiratge (moviment cap endins dels músculs situats entre les costelles intercostals com a resultat de la reducció de la pressió a la cavitat toràcica), aleteig nasal, pauses d'apnea, sibilacions audibles, rebuig dels aliments o vòmits. 
• El nen es posa morat o pàl·lid.

• Oferir líquids, aigua o sucs en petites dosis i amb freqüència (fan que la mucositat sigui més fluida i s’expulsi millor quan es tus). 
• Mantenir una postura semiincorporada per facilitar la respiració. 
• Seguir una dieta tova, segons l’apetència del nen, sense forçar-lo a menjar, en petites quantitats i amb més freqüència. 
• Controlar la temperatura; si té febre, s’han d’administrar els antitèrmics en la dosi i la freqüència indicats pel pediatre. 
• Procurar un ambient tranquil i prohibir el fum de cigarreta. Evitar altres contaminants ambientals (productes químics, fums de cuina, etc.). 
• Consultar el pediatre, que valorarà l’estat del nen i establirà el tractament adequat, encaminat a mitigar els símptomes i millorar la respiració. 
• Els pares poden demanar a la infermera que els ensenyi les tècniques per facilitar el drenatge de les mucositats (canvis posturals, repic o clapping: tècnica de massatge dirigida a desprendre les secrecions bronquials).
• Seguir les pautes higièniques i farmacològiques recomanades en cas de febre i de malestar general.
  

• El nen s’ha d’estar a casa. 
• No administrar antibiòtics sense haver consultat abans el pediatre. 
• Oferir molts líquids. 
• Administrar aliments tous, tebis o freds, sense forçar el nen a menjar. 
• Prohibir fumar a l’entorn del nen.
• Seguir les pautes higièniques i farmacològiques recomanades en cas de febre i de malestar general. 
  

• Faringitis víriques: d’inici gradual, amb febre moderada i tos irritativa. Acostuma a resoldre’s amb poca afectació de l’estat general del nen en un període de tres a sis dies. De vegades, la faringitis indica l’existència d’infeccions específiques: 
  
  • Infecció per adenovirus, la faringe està molt vermella. Va acompanyada de conjuntivitis, trastorns digestius i de vegades d’una erupció. Es dóna generalment en nens menors de dos anys.
  • Malaltia de la boca-mà-peu (Coxsackie), caracteritzada per febre i petites úlceres a la llengua i la mucosa bucal, acompanyades per vesícules als palmells de les mans, entre els dits i a les plantes dels peus.
    
    El tractament de la faringitis vírica és simptomàtic; per alleujar el mal de coll i la febre, si n’hi ha, el pediatre indicarà els analgèsics i els antitèrmics adequats. 
    
    
    
• Faringitis bacterianes: d’inici brusc, febre alta (39 ºC), malestar general, mal de cap i, de vegades, vòmits.
  
  En aquests casos, el pediatre valorarà la indicació d’un tractament antibiòtic, a més dels antitèrmics i els analgèsics.
  

• Seguir una dieta tova segons l’apetència del nen. Oferir-li molts líquids, especialment cítrics. Els líquids frescos calmen el mal de coll. 
• Controlar la temperatura i l’estat general del nen. 
• Evitar els canvis bruscos de temperatura ambiental. 
• Prohibir fumar a casa. 
• Consultar el pediatre en cas de malestar, decaïment, febre alta, rebuig dels aliments, vòmits o diarrea.
• Seguir les pautes higièniques i farmacològiques recomanades en cas de febre i de malestar general. 

• Humidificació freda. És clàssic que el nen millori en el trajecte nocturn a l’hospital. La simple sortida al balcó o l’aspiració del vapor fred de la nevera són fàcils d’aplicar i milloren l’estat del nen. 
• Col·locar-lo una mica incorporat per millorar la respiració. 
• Prohibir fumar a casa. 
• Consultar el pediatre perquè reconegui el nen i estableixi un tractament farmacològic si escau.
•  Seguir les pautes higièniques i farmacològiques recomanades en cas de febre i de malestar general 
  

• Catarros o al·lèrgies. 
• Mocar-se amb força. 
• Burxar-se el nas. 
• Canvis bruscos de temperatura. Aire excessivament sec. 
• Cossos estranys al nas. 
• Cops o traumatismes.

• Tranquil·litzar el nen. Indicar-li que respiri per la boca. 
• Comprovar que no s’ha introduït cap objecte al nas, si fos així, s’hi hauria d’aplicar una gasa i anar a un centre mèdic. No és aconsellable intentar extreure’l. 
• Col·locar el nen assegut amb el cap inclinat endavant, d’aquesta manera es facilita el drenatge de la sang i s’evita que baixi per la gola i provoqui vòmits. 
• Pressionar les fosses nasals (per la part tova del nas) amb el polze i l’índex durant deu minuts. 
• Indicar-li que no intenti parlar, tossir o respirar pel nas, ja que aquestes accions poden afectar els coàguls que es formen a l’orifici nasal. 
• També es pot col·locar una gasa o cotó fluix impregnats amb aigua oxigenada a la fossa nasal que sagna i pressionar amb el polze deu minuts. 
• Quan l’hemorràgia hagi cedit, s’ha d’evitar que el nen faci esforços que li provoquin que el sagnat reaparegui: ajupir-se, mocar-se, esternudar violentament o fer exercici físic intens durant dues hores.

• Afavorir la humitat de les fosses nasals aplicant-hi una capa fina de vaselina una o dues vegades al dia. 
• Mantenir les ungles dels nens curtes. 
• Evitar ambients secs (aire condicionat, calefacció). 
• No fumar a l’entorn del nen. El fum de cigarreta irrita i asseca la mucosa nasal. 
• Ensenyar-li a obrir sempre la boca quan esternudi. 
• Evitar l’ús d’aspirina si no és per indicació mèdica.

• El principal símptoma és el mal d’orella (otàlgia), generalment d’aparició nocturna i que augmenta amb els canvis de postura del nen. Pot ser intens i pot fer necessària una consulta urgent. La febre pot ser elevada.

• En lactants, irritabilitat, plors, el nen es frega o s’estira les orelles, cosa que ens pot indicar que li fan mal. 
• En nens menors de tres anys, també hi pot haver vòmits i diarrea.

• Consultar el pediatre perquè reconegui el nen i estableixi el tractament farmacològic. 
• Procurar que el nen dormi amb el cap una mica elevat. 
• Evitar que es mulli el cap. 
• No fer servir bastonets per netejar el conducte auditiu, només s’ha de netejar el pavelló de l’orella. 
• No aplicar-hi gotes, oli o altres substàncies. 
• Fer neteges nasals amb sèrum sovint o instar el nen que es moqui sovint.
• Seguir les pautes higièniques i farmacològiques recomanades en cas de febre i de malestar general.
  

• Vòmits transitoris del nounat: per incoordinació, deglució de secrecions o perquè s’ha empassat líquid amniòtic. Són lleus i cedeixen espontàniament. 
• Errors dietètics en el lactant: fórmules làctiques mal preparades, generalment massa concentrades. Poden anar acompanyats de diarrea i febre, i derivar a la deshidratació si no es rectifica. 
• Infeccions: provocades per virus o bacteris, tant si és a l’aparell digestiu com si són infeccions localitzades en altres llocs (respiratòries, urinàries, etc.). 
• Paràsits intestinals. 
• Al·lèrgies: intolerància a la lactosa o al·lèrgia a les proteïnes de la llet de vaca. 
• Intoxicacions: tant alimentàries, per contaminació bacteriana, com medicamentoses o per ingestió de productes químics, generalment d’ús domèstic. 
• Altres causes: vòmits d’origen psicològic, en nens amb conflictes familiars, escolars o depressió; o els que acompanyen certs tipus de migranyes.
   
  Nàusees i vòmits

• Cada vegada que el nen vomita perd líquid que s’ha de restituir. Per evitar la deshidratació, es fan servir els sèrums de reposició oral (SRO) de baix contingut en sal, que es venen a les farmàcies. Hi ha diversos tipus de preparats: uns amb gust de fruites, que van en un bric amb una palleta per xuclar, i és important que el nen s’ho begui a través de la palleta perquè porta part de la medicació, i uns altres preparats sense gust, cosa que els fa més adequats per a lactants.
   
  S’han d’administrar a poc a poc (amb petites xarrupades amb la palleta o amb una cullerada cada cinc minuts), i anar augmentant-ne la quantitat progressivament segons ho vagi tolerant. 
• Quan toleri l’SRO, és a dir, quan ja no vomiti, es comença amb el menjar habitual en petites quantitats (el nen tindrà poca gana), sense forçar-lo i mantenint l’aportació de líquids entre les menjades. 
• Si el nen s’alimenta amb llet materna, ha de continuar fent-ho, i augmentar el nombre de preses. 
• Els biberons de fórmula s’han de fer amb la mesura habitual, sense diluir-los més. 
• La dieta astringent no és imprescindible, n’hi ha prou amb una alimentació suau i abellidora per al nen. Els aliments que acostumen a tolerar més bé són: cereals, patata, pa, carn magra, verdura, peix, iogurt i fruita. S’aconsella evitar menjar flatulent, amb molt de greix o sucre. 
• No s’han d’utilitzar solucions casolanes (llimonada) ni refrescos comercials per restituir les pèrdues. 
• No s’han d’administrar medicaments sense consultar el pediatre.

• Llavis i llengua secs. 
• Augmenta la set. 
• Bolquers secs durant tres o quatre hores. 
• Febre alta. 
• Abdomen, ulls i galtes enfonsats. 
• Decaïment o irritabilitat, poca energia, no es desperta fàcilment, sembla confós. 
• En els lactants petits, les zones toves del cap (fontanel·les) estan enfonsades. 
• Pell pastosa i freda. Quan es pessiga, el plec queda marcat.

• No s’han de consumir fruites sense pelar, verdures crues, carn o peix poc cuinats o crus ni llet o derivats sense garanties de pasteurització. En el cas dels lactants que s’alimenten amb llet adaptada s’aconsella portar la llet habitual del nen. 
• S’han de prendre precaucions amb els productes de pastisseria, els gelats i els derivats de l’ou (maionesa, cremes) si no es té la seguretat d’una conservació adequada. 
• Cal beure aigua embotellada i amb el tap sencer (cal assegurar-se que el tap està intacte en el moment de comprar-la). 
• S’ha d’evitar utilitzar glaçons. 
• No s’han de consumir aliments de venda ambulant. 
• És recomanable beure molts líquids per evitar la deshidratació: els refrescos comercials i les infusions tenen menys riscos. 
• S’aconsella portar medicació de rehidratació oral (sobres de SRO). 
   
  Viatjar / problemes de salut del viatger
  

• Tot i que els SRO són molt efectius per restaurar les pèrdues, no tenen efectes sobre la duració i el volum dels vòmits o les diarrees, per això és important el paper que juga la realimentació. 
• Actualment s’aconsella mantenir una alimentació normal, ja que afavoreix la recuperació de la mucosa intestinal. 
• En aquests processos el nen acostuma a estar desganat, i per això és convenient oferir-li quantitats petites d’aliments, si és possible que siguin del seu grat, amb més freqüència. 
• No hi ha aliments que tallin la diarrea, només n’hi ha que es digereixen amb més facilitat i que alimenten (proporcionen energia) tot i que s’administren en petites quantitats. 
• En el cas dels lactants que s’alimenten amb llet materna, la lactància mai s’ha de suspendre, sinó tot el contrari, s’ha d’oferir més sovint. 
• En nadons que s’alimenten amb llet adaptada, els biberons s’han de preparar amb la concentració habitual. Es pot reduir la quantitat de cada biberó i augmentar la freqüència de les dosis diàries. Si el pediatre sospita una intolerància a la lactosa, indicarà una fórmula exempta de lactosa durant unes quantes setmanes per permetre que la mucosa intestinal es recuperi. 
• Per augmentar el confort del nen, s’ha de cuidar la zona de l’anus, netejant-la suaument amb aigua tèbia, eixugant-la cuidadosament sense fregar i aplicant-hi crema protectora. En el cas dels lactants és convenient canviar els bolquers amb més freqüència del que és habitual. 
• En nens més grans amb dolor abdominal, és convenient deixar un petit període de repòs digestiu. Poden menjar preferentment carbohidrats complexos com ara arròs, patates, cereals, pa o pasta; carn magra o peix blanc, i fruita i alguns vegetals si són ben tolerats. També iogurts, especialment si contenen lactobacils vius. 
• Es desaconsellen les begudes ensucrades, perquè poden aguditzar la diarrea, així com els aliments flatulents o grassos.

• El lactant amb alimentació materna fa menys d’una deposició al dia i mostra signes de malestar. 
• El lactant que s’alimenta amb llet adaptada fa menys de tres deposicions per setmana. 
• Nen i adolescent: menys de dues deposicions per setmana.

• Quan el lactant que s’alimenta exclusivament amb llet materna fa deposicions toves, molt infreqüents, però amb benestar general del nen. 
• Disquèzia del lactant: almenys deu minuts de força i plors abans de l’emissió d’excrements tous en un lactant sa. Pot passar unes quantes vegades al dia i causar malestar, empentes (el nen fa força) i plors. És un problema passatger que es deu a una descoordinació per immaduresa entre els músculs abdominals i els del sòl de la pelvis.

• Massatge a l’abdomen del nen: es pot començar amb un massatge suau al melic i continuar en cercles cap a fora, en el sentit de les agulles del rellotge. Una mica d’oli o crema als dits facilitarà la feina. 
• Estimulació: ajeure el nadó de cap per amunt, subjectar-li les cames i fer-les girar suaument amb un moviment circular i ràpid. Així s’estimula el moviment dels músculs de l’abdomen i, de pas, s’exerceix una lleugera pressió sobre els intestins per fer-los moure. 
• Banyar el nadó: amb un bany tebi el nen es relaxa i les deposicions passen amb més facilitat. Un cop s’ha relaxat, pot fer-se el massatge que s’ha descrit abans, així com aplicar una mica de vaselina al voltant de l’anus. 
• No s’han d’introduir termòmetres o altres objectes a l’anus per estimular el moviment dels intestins, atès que es pot fer mal al nen. 
• Per als lactants que s’alimenten amb fórmula, a més d’augmentar la ingestió de líquids (aigua), és aconsellable substituir la fórmula habitual per una altra que contingui prebiòtics. Al mercat hi ha diverses marques de llet adaptada antirestrenyiment. 
• En els nens més grans s’ha de donar prioritat a l'alimentació amb molta aigua i amb una gran quantitat de residus (fibra, cel·lulosa), com ara aliments integrals, verdura, fruita i llegums, intentant que no sigui una dieta rígida que comporti el rebuig del nen.
• S’aconsella evitar les mesures disciplinàries de control d’esfínters als nens menors de dos anys. 
• En els nens més grans s’aconsella establir un horari per a la defecació després de les menjades principals, assegut al vàter. S’hi hauria d’estar de cinc a deu minuts, es pot entretenir amb algun llibre o joc. És convenient ensenyar-li que no s’ha d’aguantar les ganes d’anar al lavabo quan en tingui.

• No és imprescindible que el nen defequi cada dia. 
• El ritme i la consistència de les deposicions varia d’una persona a l’altra. En general, no cal preocupar-se per la duresa dels excrements ni pel ritme intestinal si el nen es troba bé i no mostra cap problema. 
• La majoria dels casos de restrenyiment en la infància (95 %) no els causa cap malaltia. 
• No s’han d’administrar laxants ni ènemes sense consultar el pediatre.

• Dermatitis atòpica del lactant
  • Edat d’inici: entre els dos i els tres mesos de vida.
  • Les lesions es localitzen a les galtes, la barbeta, el front, els pavellons de les orelles, el tronc, el dors de les mans i els peus i zones de flexió. El seu curs és crònic i fluctuant, amb exacerbacions i sobreinfeccions i lesions freqüents perquè el nen es grata. A més, el nen es mostra irritable, amb alteracions de la son i la gana a causa de la picor.
     
• Dermatitis atòpica infantil
  • Edat d’inici: als divuit o dinou mesos.
  • Afecta principalment els plecs de flexió (canells, turmells, darrere dels genolls), la cara i el tronc. Cursa de forma crònica i provoca molt prurit (picor).

• Higiene 
  • Per a la higiene diària, s’aconsella fer servir sabons, locions i cremes emol·lients (avena, glicerina, coco…), perquè netegen la pell amb suavitat, sense agredir-la, desinflamen i redueixen la picor. 
  • És millor banyar-se que dutxar-se perquè suavitza, aporta flexibilitat a la pell i redueix la sequedat. El bany ha de ser tebi (32-33 ºC) i breu (15 min), i a continuació s’ha d’assecar el nen cuidadosament (sense fregar) i després aplicar sobre la pell lleugerament humida una crema hidratant (oli de parafina, àcid làctic, glicerina, avena, etc.). 
  • Tallar i netejar les ungles del nen per evitar possibles infeccions que es pugui fer gratant-se. 
• Vestit 
  • Elegir preferentment roba de cotó o fil i evitar tot el que sigui aspre, els teixits de llana, fibres sintètiques i roba oclusiva. Seleccionar també el teixit dels llençols i les fundes dels coixins. 
  • Canviar sovint els bolquers, aplicant crema protectora a cada canvi. 
  • La roba es pot rentar a màquina, fent servir sabons neutres i esbandint-la bé. Es desaconsella utilitzar suavitzant. 
• Alimentació 
  • El tipus de lactància i la dieta no influeixen en l’aparició de la dermatitis atòpica. El que sí que pot passar en nens petits és una intolerància en forma de trastorns gastrointestinals o en forma d’urticària després d’ingerir certs aliments. 
  • Per regla general, no hi ha cap règim específic, no obstant això, s’ha de tenir precaució a l’hora d’introduir aliments al·lergògens (que poden provocar al·lèrgies) com ara maduixes, kiwis, plàtans, tomàquets, fruits secs, cacauets, xocolata, ous, peix, conserves i embotits. S’han de vigilar els conservants químics, els colorants i els gustos artificials. 
• Altres 
  • Evitar temperatures ambientals superiors a 23 ºC, ja que la calor augmenta la irritació. Assegurar una correcta ventilació de l’habitació. A l’hivern, cal evitar els ambients excessivament secs, eventualment es pot utilitzar un humidificador. Evitar catifes, peluixos, cortines, llibres, etc., perquè acumulen pols (conté àcars). És aconsellable utilitzar aspiradora o draps humits per a la neteja. 
  • No es recomanen els matalassos i els coixins de plàstic. 
  • Evitar els petits traumatismes, friccions o fregaments, així com l’excés de suor. 
  • Evitar tant com sigui possible la presència d’animals domèstics. 
  • Evitar el fum de cigarreta. 
  • En l’exposició al sol, assegurar una correcta protecció amb una crema d’alta protecció i repetir l’aplicació sovint.

• Vigilar l’aparició de dificultat per empassar o respirar. 
• Evitar fregar la pell del nen. 
• No aplicar pols o pomades sense consultar el metge.

• Si el nen té ronquera, xiulets o dificultat per respirar. 
• Si no pot empassar o baveja molt. 
• Si se li infla la cara. 
• Si la urticària apareix després d’una picada o de la ingesta d’un aliment que anteriorment li hagi provocat una reacció al·lèrgica.

• Les vespes, les abelles, els borinots, les escolopendres (centpeus) i els escorpins tenen una picada verinosa. 
• Els mosquits, les puces i les paparres no són verinoses però provoquen molèsties i poden transmetre malalties. 
• Les aranyes qui hi ha a Espanya no són verinoses. 
• Els símptomes després d’una picada són dolor, inflamació i envermelliment.

• Aplicar fred a la lesió. 
• Anar al centre hospitalari: 
  • En cas de picada a la boca. Durant el trasllat es pot donar un glaçó o un gelat al nen perquè el llepi. 
  • Si el nen té diverses picades o apareix malestar general i vòmits. 
  • En cas de picada d’escolopendra o escorpí, atès que el verí és molt potent.

• Posar-hi amoníac, ja que fa baixar la inflamació, però augmenta el dolor. 
• Posar saliva o fang a la lesió, ja que poden provocar una infecció. 
• En cas de picada d’abella, el fibló que queda a la pell està unit a una petita bossa de verí, i per això s’ha d’evitar treure’l amb els dits o unes pinces perquè així es trencaria la bossa i s’injectaria més verí. La manera adequada de treure’l és arrossegant-lo suaument cap a fora amb una agulla. 
• En cas de paparra, no s’ha d’arrencar, ja que el cap de l’insecte es quedarà dins de la pell i provocarà una infecció. S’hi pot aplicar calor, alcohol o oli fins que l’insecte es deixi anar o sigui possible retirar-lo sencer estirant amb suavitat amb unes pinces. Si apareix febre després d’una picada de paparra, s’ha de consultar el metge.

• Rentar-la amb aigua de mar, l’aigua dolça té una densitat diferent i activa el verí. Si és possible, el que és ideal és escalfar aigua de mar i submergir-hi la zona afectada durant 30-90 min (vigilant que no cremi). D’aquesta manera s’inactiva el verí i el dolor remet. 
• Evitar que el nen es rasqui perquè estendria més el verí. 
• No tocar la lesió amb les mans perquè hi poden quedar tentacles o restes de tentacles enganxats.

• En cas que quedin tentacles enganxats. 
• En cas de pues a la pell (peixos o eriçons).

• Revisar els cabells del nen setmanalment, buscant tant polls com llémenes amb l’ajuda d’una pinta especial (amb les pues molt juntes). 
• Indicar-li que no comparteixi gorres, pintes, cascs o disfresses. 
• Evitar locions o xampús insecticides com a mesura preventiva, ja que produeixen irritació al cuir cabellut, alteracions del cabell i resistències del paràsit als productes farmacèutics. 
• Utilitzar gomina, ja que al paràsit no li resulta agradable.

• Desinsectar les pintes, els raspalls i els utensilis per als cabells amb aigua bullint i sabó durant deu minuts, o, si no és possible, mantenint-los en una bossa de plàstic uns deu dies. 
• Rentar la roba del nen, les tovalloles i la roba de llit a 60 ºC, o, en cas que siguin de les que no es poden rentar, deixar-les en bosses de plàstic tancades durant 15 dies. 
• Passar l’aspiradora per les catifes, els sofàs, els seients del cotxe, etc. 
• Consultar el pediatre perquè estableixi un tractament. Normalment són preparats que provoquen la paràlisi i la mort posterior del paràsit, i actuen també sobre les llémenes. S’utilitzen en forma de xampú o escuma, es deixen actuar durant deu minuts i s’esbandeixen posteriorment amb molta aigua tèbia. Les llémenes s’eliminen amb una pinta específica, metàl·lica i fina. 
• De vegades s’ha de repetir el tractament al cap de set o deu dies. 
• És aconsellable que s’examinin i, si és necessari, es tractin els altres membres de la família.

• Físics 
  • Mal de cap o dolor abdominal. 
  • Alteracions de la son. Malsons. 
  • Enuresi nova. 
  • Tartamudeig. Tics. 
  • Canvi en els hàbits d’alimentació. 
  • Altres símptomes sense malaltia física.
     
• Emocionals 
  • Ansietat. Incapacitat per relaxar-se. 
  • Pors noves (foscor, estar sol, estranys). 
  • Incapacitat per controlar les emocions. Ràbia, plors, agressivitat. 
  • Regressió a comportaments d’etapes anteriors del desenvolupament. 
  • Renúncia a participar en activitats familiars o escolars.

• Reconèixer-ne els signes. Intentar identificar les situacions o esdeveniments que resulten estressants. 
• Proporcionar un entorn segur, ferm i confiat per al nen. Mantenir-lo informat de futurs canvis o esdeveniments si és possible. 
• Passar estones tranquil·les i relaxades amb el nen. Animar-lo a fer preguntes, a expressar inquietuds, preocupacions i pors. 
• Escoltar sense criticar ni minimitzar les emocions. 
• Enfortir l’autoestima del nen intentant involucrar-lo en situacions en què pugui tenir èxit. Utilitzar recompenses i estímuls positius. 
• Evitar programar-lo en excés, sense sobrecàrrega d’activitats després de la jornada escolar. Donar-li l’oportunitat de triar i tenir algun control sobre la seva vida. Fixar conjuntament expectatives realistes, recordar-li que ningú no és perfecte. 
• Controlar el temps que passa davant de la televisió o l’ordinador. Estimular una activitat física adequada a l’edat i les preferències del nen, així com la interacció amb altres nens. 
• Consultar i buscar ajuda professional.

• Enuresi primària: és la que s’ha tingut sempre, sense període de continència prèvia. 
• Enuresi secundària: és la que es dóna després d’un període de continència prèvia de, com a mínim, sis mesos de durada. És en aquesta quan s’ha de consultar el pediatre perquè n’investigui la causa (orgànica o psicològica).

• Bufeta petita. Un gran nombre de nens amb enuresi tenen una bufeta petita, amb incapacitat d’emmagatzemar tota l’orina produïda a la nit. Acostumen a ser nens amb iccions diürnes freqüents i que, de vegades, mullen el llit més d’una vegada la mateixa nit. 
• Incapacitat per retardar la micció urgent. Si a una bufeta petita s’hi uneix la dificultat per retardar la micció, no hi ha temps suficient per despertar-se un vegada s’ha omplert la bufeta. 
• Son profund. Molts nens amb aquest problema tenen un son molt profund i no es desperten davant de l’estímul miccional nocturn. 
• Deficiència nocturna d’hormona antidiürètica (ADH). Els nens amb enuresi no incrementen la secreció d’ADH durant el son a diferència dels nens que no s’orinen, per això augmenta la producció d’orina a la nit i conseqüentment es presenta l’episodi enurètic. 
• Herència. És un factor que juga un paper important. Els antecedents familiars augmenten les possibilitats de tenir enuresis nocturnes.

• Infeccions d’orina. 
• Diabetis. 
• Restrenyiment pertinaç. 
• Altres problemes a les vies urinàries.

• Evitar conductes inadequades amb el nen (tractar-lo com un bebè, deixar-lo en evidència, fer comparacions amb altres nens, renyar-lo, etc.). 
• Liberalitzar el consum d’aigua. Està demostrat que la restricció sistemàtica de líquids provoca ansietat als nens. 
• Eliminar els bolquers si encara no s’ha fet (un cop eliminats no s’han de tornar a posar). 
• Implicar el nen en la seva autoneteja, fent-li comprendre que no és un càstig, sinó que participa en la solució del seu problema.

1. Teràpia motivacional: consisteix a implicar el nen en el tractament, de manera que senti que els seus esforços són importants i estan valorats per la seva família i el metge o infermera, assegurant-li un ambient de privacitat en les diferents visites de control i estimulant-lo amb reforços positius. 
   1. S’ha de proporcionar al nen un quadern de fulls amplis perquè anoti en una columna els dies de la setmana i en una altra la puntuació que obté cada dia. Si el nen mulla el llit hi posarà 0 punts, si el mulla menys del que és habitual, 1 punt. Si s’ha despertat sec però amb ajuda familiar, 2 punts, i, finalment, si s’ha despertat sec sense ajuda, 3 punts (es poden fer servir adhesius de colors, sols i núvols o els dibuixos que el nen vulgui fer). 
   2. Cada dia es repassa la puntuació obtinguda, moment que els pares poden aprofitar per mostrar-li afecte i motivar-lo. 
   3. S’estableix una meta setmanal i al final de cada setmana se suma la puntuació obtinguda per comprovar si l’ha aconseguida (a la primera setmana no es posa meta concreta perquè serveix per partir d’una base). És aconsellable evitar metes molt ambicioses perquè podrien frustrar el nen; és preferible una marxa lenta i progressiva. Si aconsegueix la meta estipulada, se li ha d’alabar l’esforç. En cas que no superi la meta una setmana, es manté la mateixa per a la setmana següent, i se li explica que, simplement, necessita més temps.
        
2. Pipí-stop: és un aparell que consta d’un petit sensor, una placa de baquelita amb un circuit elèctric imprès i un timbre que sona quan el sensor detecta humitat. Hi ha diferents models. El sensor es col·loca damunt dels calçotets o les calces. Per mitjà del so el nen té consciència del que està fent i corregeix el seu comportament. 
   1. Els primers dies els pares han d’estar atents al so i despertar el nen en cas que no l’hagi sentit. 
   2. El nen pot anar anotant els dies secs/mullats i actuar igual que en l’apartat anterior.
         
3. Tractament farmacològic: desmopressina. 
   1. Es pot administrar com a inhalador nasal o en comprimits. 
   2. Té un efecte beneficiós al cap de poc temps de començar el tractament, però poden aparèixer recaigudes quan se suspèn. El pediatre indicarà la dosi, la durada i la forma de supressió del tractament.

• Inflamació dels ganglis del coll, mal de gola i febre superior a 38,5º C. Les amígdales i la part posterior de la gola poden cobrir-se d’una capa blanca o aparèixer de color vermell o amb punts de pus.
• La llengua agafa un color característic semblant al dels gerds.
• El petit pot tenir també pèrdua de gana, nàusees, vòmits i dolors articulars generalitzats.

• El pediatra valorarà i establirà el diagnòstic i estipularà el tractament antibiòtic adequat. 
• En cas de febre o dolor articular, administrar paracetamol o ibuprofèn i seguir les pautes higièniques i farmacològiques recomanades en casos de febre i de malestar general. 
• Si el petit té picor, es pot aplicar loció de calamina, així s’eviten les molèsties i les lesions que es pugui provocar si es rasca. 
• El nen ha de fer repòs i una dieta suau i lleugera, en petites quantitats i rica en líquids. 
• El petit pot banyar-se o dutxar-se amb normalitat. 
• Els nens infectats poden anar a escola 24 h després d’haver iniciat el tractament, sempre que els seu estat general sigui bo. 
• Una vegada finalitzat el procés és útil aplicar cremes o locions hidratants per millorar la descamació de la pell.

• Els nens infectats poden anar a l’escola 24 h després d’haver iniciat el tractament, sempre que el seu estat general ho permeti.
  

• Dependrà dels símptomes. S’aconsella repòs parcial, evitar l’esport o activitats amb risc de cops a l’abdomen durant les primeres dues o tres setmanes, per evitar el trencament de la melsa. El pediatre valorarà si s’ha d’administrar tractament específic.
• Seguir les pautes higièniques i farmacològiques recomanades en casos de febre i de malestar general.
• El nen amb mononucleosi infecciosa no ha d’anar a l’escola les primeres dues o tres setmanes. 

• Durant la fase d’incubació pot aparèixer febre, mal de cap, dolor muscular i malestar general. 
• En la fase de la malaltia, el quadre típic és la inflamació de les glàndules parotídies. Generalment primer apareix la inflamació d’una glàndula i després de l’altra. Aquesta inflamació augmenta durant les primeres 72 hores i després disminueix lentament (entre tres i set dies).

• El pediatre indicarà antiinflamatoris i analgèsics si hi ha dolor. Repòs.
• Seguir les pautes higièniques i farmacològiques recomanades en casos de febre i de malestar general.
• Si té la malaltia, el nen no ha d’anar a l’escola fins després de nou dies de l’inici de la inflamació.

• Administració de la vacuna triple vírica en tots els nens de dotze mesos i quatre anys. 
• Les dones embarassades no s’han de vacunar de la rubèola. S’ha d’evitar la gestació en els tres mesos següents a l’administració de la vacuna per evitar la infecció del fetus.
• El nen pot tornar a l’escola als 7 dies de l’inici de l’erupció.
  

• Les persones afectades de xarampió han d’estar aïllades fins a cinc dies després de l’aparició de l’exantema per evitar contagis. 
• Si la mare ha passat la malaltia o està correctament vacunada, transmet la immunitat al nen a través de la placenta. Aquesta immunitat dura fins als primers quatre o sis mesos de vida, després va disminuint de forma gradual. 
• La principal prevenció és la vacunació. En el nostre entorn s’administra la vacuna del xarampió juntament amb la de la rubèola i la de la parotiditis (triple vírica) en dues dosis, als dotze mesos i als quatre anys. En cas que sigui necessari (aparició d’un brot) es pot vacunar a partir dels sis mesos de vida. 
• Actualment el xarampió és una malaltia excepcional en el nostre entorn. En cas de brot, els professionals sanitaris indiquen l’actuació preventiva que s’ha d’aplicar a cada cas, segons l’edat i el grau d’exposició al contagi.

• Seguir les pautes higièniques i farmacològiques recomanades en casos de febre i de malestar general.
• El nen pot tornar a l’escola als 4 dies d’aparèixer l’erupció.

• En una primera fase (catarral), el nen té mucositat nasal i febre lleu, com un refredat. Dura d’una a dues setmanes i és la fase més contagiosa. 
• En la segona fase (paroxismal), apareix tos de predomini nocturn. És molt característica perquè augmenta progressivament en intensitat i durada, seguida d’un gall que es produeix quan s’inspira. Dura de dues a quatre setmanes. 
• Finalment, en la fase de convalescència (de quatre a dotze setmanes) els símptomes disminueixen gradualment.

• Antibiòtic.
• Seguir les pautes higièniques i farmacològiques recomanades en casos de febre i de malestar general.
• En cas que es tingui la malaltia, el nen s’ha d’estar a casa fins a cinc o set dies després d’haver iniciat el tractament.

• En una primera fase apareix febre i sensació de malestar. Quan apareix l’exantema, la febre és més moderada. 
• L’exantema és pruriginós (produeix picor), normalment s’inicia des del centre del cos cap a fora fins que el cobreix tot i afecta pell i mucoses (boca, ulls, genitals, cuir cabellut).

• Màcula: taca vermellosa a la pell. 
• Pàpula: petita elevació eruptiva de la pell. 
• Vesícula: petit dipòsit a la pell amb líquid a l’interior.

• Segons els símptomes, si la picor és important, el pediatre indicarà locions i xarops per atenuar-la.
• Poden aparèixer sobreinfeccions bacterianes, provocades per les gratades, que seran tractades amb antibiòtics.
• En cas que hi hagi febre, no s’ha d’administrar aspirina ni ibuprofèn (Dalsy, Junifen) per evitar reaccions no desitjades. Es pot administrar paracetamol (Apiretal). Seguir les pautes higièniques i farmacològiques recomanades en casos de febre i malestar general.    

• Lesions a la boca, vesícules que es transformen en aftes (llagues) i solen ser doloroses. 
• Erupció amb butllofes petites als palmells de les mans i les plantes dels peus. No produeixen picor. Desapareixen en 1-2 setmanes sense deixar cicatriu 
• Febre durant 1- 2 dies. No sols ser alta. 
• Pèrdua de la gana i mal de gola.

• Com que es una infecció vírica, no hi ha un tractament específic. 
• Per millorar les molèsties de la boca i la febre es pot: 
  • Oferir aliments que agradin al nen, en petites quantitats i més sovint. 
  • Evitar els aliments àcids o condimentats. 
  • Seguir les pautes higièniques i farmacològiques recomanades en casos de febre i de malestar general. 
• És important que el nen prengui líquids suficients per evitar la deshidratació. 
• Banyar o dutxar el nen o nena amb normalitat; quan se l’eixuga, s’ha d’evitar fregar amb la tovallola per no trencar les butllofes.
• Tornada a l'escola: no requereix exclusió si l’estat del nen es bo

• Rentar-se les mans amb freqüència, especialment el nen després d’anar al lavabo i abans de menjar, i la persona cuidadora després d’ajudar el petit al lavabo, de canviar bolquers i abans de preparar aliments o menjar. 
• Rentar i desinfectar amb lleixiu tots els objectes contaminats amb femta o mucositats.

• Com que és una malaltia vírica no té un tractament específic. 
• Es pot fer vida normal, fins i tot anar a classe (no cal aïllar els nens, ja que quan es manifesta la malaltia ja no és contagiosa). 
• En el cas que el nen tingui febre o dolors a les articulacions, es poden seguir  les mesures higièniques i farmacològiques recomanades en casos de febre i de malestar general.
• No cal excloure al nen de l’escola si el seu estat general es bo.

• Evitar el contacte directe amb les lesions. 
• Portar coberta la zona de les lesions. 
• No compartir tovalloles amb altres persones.

• Berrugues vulgars: Berrugues amb relleu, del color de la pell, de tacte rugós, úniques o múltiples. S’observen freqüentment en l’època infantil. Se solen localitzar a les mans o les extremitats, encara que poden aparèixer en qualsevol part del cos. 
• Berrugues periunguials: Berrugues vulgars que surten al voltant o per sota de l’ungla; per la seva localització són difícils de tractar. 
• Berrugues filiformes: Berrugues d’aspecte allargat, solen localitzar-se a la cara. 
• Berrugues planes: Berrugues de pocs mil·límetres de diàmetre, habitualment múltiples. Amb freqüència es localitzen a la cara i al dors de les mans. 
• Berrugues plantars: Berrugues que es localitzen a les plantes dels peus. A causa de la pressió, són lesions planes que es poden confondre amb durícies. Poden ser doloroses al tacte i en caminar. Poden ser úniques o múltiples. 
• Berrugues genitals: Berrugues que apareixen a la regió púbica, la genital, la zona perianal o la intergenital. Són considerades infeccions de transmissió sexual. En el cas de les dones sempre s’ha de consultar el ginecòleg.

• Mètodes químics: Líquids o pegats de venda lliure a les farmàcies. 
• Mètodes físics: Crioteràpia (congelació de la berruga amb nitrogen líquid) o laserteràpia (ús de la llum làser per “escalfar” les cèl·lules afectades fins que rebenten). 
• Mètodes quirúrgics: Extirpació, curetatge (raspat de les lesions), electrocauterització (ús d’una agulla elèctrica per eliminar les protuberàncies de les lesions).

• Berrugues grans o múltiples. 
• Localitzacions en zones delicades com la cara, els dits o els genitals. 
• Quan hi ha hemorràgies o dolor. 
• Quan la berruga està oberta i sembla que s’hagi infectat. 
• Quan la berruga no es cura, o bé apareixen més berrugues, passats 30 dies des de l’inici del tractament. 
• Hi ha butllofes molt petites reagrupades.

• Informar-se sobre la malaltia, l’evolució, el tractament, les proves diagnòstiques o les possibles complicacions, per poder explicar-les al nen de forma sincera, amb paraules adequades a la seva edat. L’equip mèdic (el pediatre i la infermera d’atenció primària, l’especialista, etc.) han de proporcionar aquesta informació. 
• Mostrar serenitat i confiança i evitar qualsevol comentari dels aspectes negatius de la malaltia. Una actitud positiva ajuda a superar millor la situació. 
• Ser comprensius i afectuosos en els moments d’hostilitat i canvis d’humor, però sense caure en la sobreprotecció o en una tolerància exagerada que no ajudarà el nen a adquirir recursos per afrontar la situació. 
• En cas que sigui necessari un ingrés a l’hospital, preparar el nen explicant-li què passarà i les proves que li faran; deixar-li clar que és una situació temporal, que s’estarà allà perquè el curin i que no el deixaran sol. D’aquesta manera, el nen no estarà tan espantat i se sentirà més segur. 
• Si el nen s’ha d’estar a l’hospital o a casa durant un període llarg de temps, és aconsellable que faci activitats que el beneficiïn des del punt de vista emocional i l’ajudin a passar el temps. Si és possible, es pot potenciar el contacte amb companys i professors del col·legi; estar al dia del que passa al centre escolar, rebre material per poder estudiar o fer exercicis, en la mesura que la seva salut ho permeti, i mantenir el contacte amb els amics li resultarà molt útil. També el beneficiarà desenvolupar una afició que l’ajudi a passar el temps.
  
  
  
• Fomentar que el nen tingui una imatge positiva d’ell mateix, i així ajudar-lo a acceptar les seves característiques i circumstàncies i potenciar les seves qualitats. 
• Ajudar el nen a expressar els seus sentiments per mitjà de jocs, dibuixos, llibres, etc. 
• Si és necessari, consultar psicòlegs que ajudaran a disminuir les respostes d’ansietat tant del nen com de la resta de la família. 
• És aconsellable contactar amb grups de suport per a pares de nens amb el mateix problema. Constitueix una ajuda per als pares, que coneixeran els problemes i les solucions adoptades per famílies en la mateixa situació, i per al nen, que estarà en contacte amb companys que s’han adaptat a viure amb un problema crònic.

• Envermelliment (eritema) i cremades. 
• Envelliment prematur de la pell. 
• Aparició de lesions i càncer de pell.

• L’hora del dia. La intensitat és màxima entre les 12.00 h i les 16.00 h (amb la modificació horària). 
• L’altitud. El risc d’eritema o cremada s’incrementa amb l’altitud. Cada 300 metres augmenta un 4 % el poder eritemàtic de les radiacions UV. 
• El lloc. La radiació és més intensa a prop de l’Equador (els raigs incideixen de forma perpendicular sobre la Terra). 
• L’estació de l’any. A l’estiu, la radiació arriba amb tota la seva energia. Tot i això, la pell també s’ha de protegir la resta de l’any. 
• El temps. Els dies ennuvolats continua havent-hi risc de cremades, atès que el 90 % dels raig UV poden travessar els núvols. 
• Amb aigua, neu o sorra. Aquests elements reflecteixen els raigs solars, i se sumen a la radiació que incideix directament sobre la pell (neu, 80 %; sorra, 25 %). L’aigua actua com una lent d’augment.

• Pell amb trastorns, traumatitzada o alterada per medicació sensibilitzant: factor de protecció total. 
• Pell molt sensible al sol (sempre s’envermelleix intensament i no es pigmenta): factor de protecció molt alt (30 o més). 
• Pell sensible (es crema fàcilment i no es pigmenta gaire): factor de protecció alt (15-25). 
• Pell normal (s’envermelleix moderadament i es pigmenta de forma gradual): factor de protecció mitjà (8-12).
   
  P. ex.: Si podem estar 20 minuts al sol sense cremar-nos, amb un factor de protecció solar 8 tenim una protecció 8 vegades superior.

• No s’han d’exposar al sol els nens menors de sis mesos. 
• L’exposició s’ha d’iniciar de manera progressiva a la temporada primavera-estiu, amb filtre del 25-30. Posteriorment, en pells normals, es pot passar al 15. 
• S’ha de procurar evitar les hores de màxima irradiació solar (quan l’ombra que projectem és més petita que la nostra alçada). 
• S’ha de fer servir gorra i samarretes. 
• S’han d’evitar les colònies abans de l’exposició solar, perquè poden aparèixer taques a la pell. 
• El clatell, les orelles, el nas i els llavis són zones molt vulnerables. Si és necessari es poden utilitzar protectors labials de factor elevat. 
• Davant de qualsevol lesió de la pell que es desencadeni a causa de l’acció solar és aconsellable consultar el metge. 
• El factor de protecció s’ha d’aplicar a casa, de forma generosa, amb la pell neta i seca, 30 minuts abans de l’exposició solar. S’ha de repetir cada 2 h. 
• Convé oferir aigua abans, durant i després de l’exposició solar. 
• És aconsellable utilitzar una loció hidratant després de l’exposició solar.

• En lactants i preescolars: 1. Els traumatismes, 2. Les cremades i 3. Les ferides. 
• En escolars: 4. Les intoxicacions. 

• Procurar que el nen descansi en un ambient tranquil, fent vida normal a casa, sota supervisió durant 24 h. 
• Si el nen té son, no és necessari impedir-li que dormi, però és convenient despertar-lo periòdicament (3-4 h) per observar com reacciona. Ha de mantenir el seu comportament habitual. 
• És normal que durant les primeres hores el nen estigui espantat, no recordi el moment del cop, tingui un lleuger mal de cap o algun vòmit aïllat. 
• En cas que sigui un lactant, encara que el cop hagi sigut lleu, sempre és aconsellable consultar el pediatre.

• Qualsevol canvi brusc del comportament. Si es mostra confós, irracional o delira. En nens petits, plors persistents i irritabilitat. 
• Pèrdua del coneixement. 
• Somnolència exagerada. Dificultat per despertar-lo. 
• Presència de convulsions o espasmes a la cara o a les extremitats. 
• Aparició de vòmits freqüents i persistents. 
• Incapacitat per mantenir l’equilibri. Dificultat per caminar o moure una part del cos. 
• Dificultat per reconèixer persones o llocs. 
• Dificultat per parlar o veure-hi amb claredat. Pupil·les de mides diferents. 
• Aparició d’hemorràgia o líquid transparent per la boca, el nas o les orelles. 
• Mal de cap intens i progressiu. 
• Quan es tracta d’un nen lactant (de 0 a 18 mesos) s’ha d’anar sempre al centre de salut perquè el metge faci una valoració de l’estat del nen.

• Si afecta una extremitat, elevar el membre afectat i col·locar-lo en una postura còmoda i segura. 
• Retirar qualsevol objecte que pugui comprimir (anells, polseres, mitjons). 
• Fer pressió suau contra la lesió amb una compresa freda o gel per disminuir la inflamació i el dolor. Per aplicar-hi fred es poden fer servir tovalloles lleugerament mullades, bosses de pèsols congelats (s’adapten a la forma de la lesió) o els gels específics que es venen a les farmàcies. No s’han d’aplicar de forma directa sobre la pell, sempre s’han d’embolicar amb un drap sec i no s’han d’aplicar més de quinze minuts seguits en una mateixa zona per evitar lesions pel fred. 
• Consultar el metge.

1. A casa 
   1. Procurar que el terra o paviment de la casa estigui en perfectes condicions. Fixar bé o suprimir les catifes perquè els nens no rellisquin. 
   2. Col·locar al fons de la banyera una estora antilliscant per evitar relliscades. 
   3. No deixar mai sol, ni que sigui un moment, el nen damunt del llit, el canviador o dins de la cambra de bany. 
   4. Assegurar-se que les baranes del bressol siguin prou altes perquè el nen no pugui enfilar-s’hi. Han d’estar sempre posades. 
   5. Evitar tenir cadires o taules a prop de les finestres, ja que el nen les pot fer servir d’escala i caure a l’exterior. 
   6. Instal·lar tancaments de seguretat a les finestres i els balcons. 
   7. Col·locar baranes altes i sense barrots horitzontals als balcons i les escales per evitar que el nen s’hi enfili amb el consegüent risc de caiguda. 
   8. Protegir els angles dels mobles i les portes amb què pugui xocar. 
   9. Evitar l’ús de caminadors.
       
2. Al carrer 
   1. No deixar que els nens petits surtin sols al carrer. 
   2. Ensenyar les normes bàsiques de seguretat viària. Ser un exemple per al nen, no cometre imprudències davant seu. 
   3. Utilitzar bicicletes adequades a l’estatura del nen i en perfectes condicions d’ús (la mida és adequada sempre que el nen toqui amb els peus a terra i arribi al manillar i el fre fàcilment). Hauria de circular preferentment per llocs restringits al trànsit (places, parcs o carrers de vianants). Quan el nen més gran comença a circular per vies públiques és necessari ensenyar-li les normes bàsiques de trànsit. Utilitzar sempre casc i proteccions reflectores si surt al capvespre.
       
3. Al cotxe 
   1. No portar el nen en braços si va al seient del copilot, encara que faci servir cinturó de seguretat. I encara menys col·locar-lo entre el volant i el conductor. 
   2. Utilitzar les mesures apropiades segons l’edat. 
      1. De zero a nou mesos: cadira de seguretat al seient anterior en sentit invers a la marxa si el conductor va sol. Si el cotxe disposa de coixí de seguretat per a l’acompanyant, s’haurà de desactivar, i si no es pot, el nen haurà d’anar al seient del darrere. Si hi van més adults, és aconsellable que el nen vagi a la cadira de seguretat fixada al seient del darrere i en sentit invers a la marxa. 
      2. De nou mesos a tres anys: cadira al seient del darrere fixada en el sentit invers a la marxa. Al final d’aquest període es pot començar a anar en el sentit de la marxa. 
      3. De tres a dotze anys: al seient posterior amb coixins elevadors o cadires amb respatller amb mecanisme d’ajustament del cinturó de seguretat del cotxe. 
   3. Utilitzar tancaments de seguretat per a nens a les portes, i, abans d’iniciar la marxa, comprovar que estan ben tancades. 
   4. No permetre que el nen tregui el cap o una altra part del cos per la finestra o el sostre del cotxe. 
   5. No deixar mai sol el nen dins del cotxe. Si per un motiu de força major s’hagués de fer, s’ha d’apagar el motor, retirar les claus del cotxe i si fa calor deixar oberta la finestra. 
   6. Acostumar el nen a pujar i baixar del cotxe sempre pel costat de la vorera. 
   7. Ensenyar-li a aplicar les mesures de seguretat en la conducció de vehicles de motor.
       
      Viatjar i altres situacions de vida     
4. En l’esport 
   1. Utilitzar els equipaments de seguretat específics. 
   2. Fer els entrenaments de forma progressiva. 
   3. Aplicar les normes de seguretat en els esports de risc.
       
      L’activitat física en la infància

1. Si el nen només té la pell envermellida 
   1. Retirar-lo de la font de calor, refrescar-lo i aplicar una crema hidratant. 
   2. Oferir-li líquids encara que no tingui set. 
   3. Observar, si apareix febre, consultar el metge. 
   4. Si és un lactant s’ha de consultar sempre el metge.
        
2. En el cas d’una cremada més profunda 
   1. Eliminar-ne la causa, apagar les flames cobrint-lo amb una manta o fent-lo rodar per terra. 
   2. Retirar anells, rellotges o polseres, si és possible. 
   3. En cas que sigui una cremada química, treure-li la roba si està impregnada amb una substància càustica (àcid o àlcali). 
   4. Refredar la cremada aplicant-hi aigua fresca durant 10-20 minuts, en les cremades químiques un mínim de 20 minuts. 
   5. Anar al metge perquè en faci una valoració urgent. Si hi ha dubtes o impossibilitat d’anar a un centre, cal contactar amb el 112 i seguir les seves instruccions.

• No trencar les butllofes, només netejar-les amb un antisèptic (iode). Si ja està trencada, s’ha de netejar amb aigua i sabó, després aplicar-hi l’antisèptic i tapar-la amb una gasa estèril. 
• No aplicar-hi pomades, cremes o pasta de dents. 
• No desenganxar la roba de la pell.

• Rentar-se les mans amb aigua i sabó abans de tocar la ferida. 
• Netejar la ferida amb sabó i esbandir-la amb aigua a raig per arrossegar els possibles cossos estranys que hagin pogut quedar a dins. 
• Eixugar la ferida amb gases estèrils sense fregar, amb petits tocs i de dins cap a fora. Sobre la ferida no s’hi ha de posar ni cotó fluix, ni alcohol, ni pols ni pomades. 
• En cas que hi hagi un objecte clavat no s’ha d’extreure, ja que pot estar tapant la ferida i evitant que sagni. 
• Si la ferida sagna, s’ha de pressionar amb gases estèrils o un drap net. Si és en una extremitat, s’ha d’aixecar. 
• Si és una ferida lleu (rascada), després de la neteja cal aplicar-hi un antisèptic i si és possible deixar-la a l’aire, sense tapar. 
• No s’han d’intentar curar les ferides profundes, el més aconsellable és aplicar les pautes de neteja descrites anteriorment i anar a un centre perquè en facin una valoració i apliquin el tractament necessari per a cada cas.

• Aplicar les mesures preventives i de seguretat per evitar incendis a la llar. 
• Evitar fer servir el microones per escalfar el biberó o les farinetes i comprovar-ne la temperatura abans d’administrar-les. 
• Quan es cuini, fer servir els focs posteriors per evitar que el nen hi arribi. Vigilar la porta del forn quan està calent. 
• Disposar els mànecs de les paelles i les cassoles cap a la paret en lloc de cap al davant. 
• Comprovar la temperatura de l’aigua del bany. Per regular la temperatura obrir primer l’aigua freda i a continuació l’aigua calenta fins que s’aconsegueixi la temperatura desitjada. 
• Controlar que el nen no pugui estirar les estovalles i provocar que li caigui al damunt tot el que hi hagi damunt de la taula. 
• Posar la màxima atenció quan es transportin líquids calents. Abans cal assegurar-se que el nen no és a prop. 
• Protegir amb reixetes els radiadors, les llars de foc i els brasers. 
• Evitar que el nen tingui a l’abast llumins, encenedors, bengales, etc. 
• Guardar els ganivets o els altres objectes que tallin en un lloc inaccessible per al nen. 
• Vigilar abans de tancat o obrir les portes, el nen pot introduir els dits per sota de la porta o per l’obertura i el podem ferir involuntàriament. 
• Prevenció de la conducta violenta i l’ús d’armes. Si hi ha armes de foc a casa, han d’estar amagades, fora de l’abast del nen i guardades amb clau.

• Separar la substància tòxica del nen. 
• Si té alguna cosa sòlida a la boca, se li ha de treure. No s’ha de fer a cegues. 
• No intentar provocar-li el vòmit i no administrar-li llet ni oli. 
• Trucar a informació toxicològica (91 562 04 20) i seguir les seves instruccions. 
• Si li indiquen anar a l’hospital, s’ha de fer com més aviat millor. Molts tractaments perden eficàcia una hora després de la ingestió. 
• Portar a l’hospital l’envàs del producte que ha ingerit.

• Posar-se guants de protecció (poden ser els de fregar). 
• Treure tota la roba al nen. 
• Rentar-lo a la dutxa amb aigua tèbia a raig durant 20 minuts. 
• Anar a l’hospital i portar l’envàs del producte.

• Guardar sempre els medicaments, els cosmètics, els productes de neteja, els insecticides, etc. fora de l’abast i la vista del nen. Emmagatzemar-los en un armari ben tancat. Si és possible, utilitzar els productes que tinguin tanca de seguretat. 
• No fer servir envasos que puguin resultar familiars al nen per guardar-hi productes tòxics. Col·locar un símbol clar als envasos el pot ajudar a identificar els productes perillosos. 
• Evitar consumir begudes alcohòliques davant del nen. 
• Donar-li consells contra l’alcohol i les drogues. Explicar-li les possibles conseqüències i incidir en la importància d’evitar que en consumeixi. 
• No deixar objectes petits com ara agulles de cap, botons, joies, etc. al seu abast per evitar que s’ennuegui. 
• Evitar les joguines amb peces petites que continguin piles de botó. Vigilar que la pintura de la joguina no sigui tòxica. 
• Impedir que jugui amb bosses de plàstic, ja que si hi introdueix el cap es pot asfixiar. 
• Aplicar les mesures de seguretat a les piscines. Estimular l’aprenentatge de la natació.