Dol:
Manifestacions del procés de dol Factors i conductes de protecció en el procés de dol Factors i conductes de risc en el procés de dol Maneig del procés de dol El dol en les etapes del cicle vital

Manifestacions del procés de dol
Imprimir
Compartir

Manifestar vol dir mostrar, donar a conèixer d’una manera manifesta, fer saber algú allò que pensa, el que es proposa fer, el que sent i expressar-ho obertament.

Worden (1997), psiquiatre, agrupa les manifestacions normals del procés de dol en: cognoscitives, afectives, fisiològiques, conductuals.


Cognoscitives 

Manifestacions d’incredulitat, es té la creença que la mort de la persona no ha succeït, que és un error. Es genera confusió, apareixen dificultats per concentrar-se i sovint hi ha oblits. Així mateix, hi ha preocupació, una obsessió sobre el que s’ha perdut, i un atordiment que provoca un intens neguit per retrobar la persona o l’objecte de la pèrdua que ja no hi és. Si la pèrdua és la mort d’una persona estimada, poden aparèixer al·lucinacions visuals, auditives breus i el sentit de presència de la persona que ha mort. 


Afectives

Manifestacions de sentiments d’impotència, insensibilitat, tristesa, apatia, angoixa, ràbia, frustració, culpa, soledat, enuig, ansietat i enyorança.

Després d’una pèrdua significativa, es produeix una identificació amb el que s’ha perdut produïda pels llaços afectius que s’han establert prèviament. Aquesta identificació dóna lloc a una sobreestimació dels components positius de la relació. Els sentiments de culpa apareixen pel fet de no haver fet res per evitar-ho. Quan la pèrdua es refereix a la mort d’una persona i es produeix després d’un procés de malaltia llarg, difícil i amb períodes de molt patiment, els familiars poden experimentar sentiments d’alleujament. També es poden experimentar sentiments de ràbia i enuig amb l’equip sanitari quan es creu que no s’ha fet tot el que es podia fer per salvar la persona que ha mort. 


Fisiològiques

Es donen moltes possibilitats d’emmalaltir, es té la sensació de buit a l’estómac, falta d’aire, palpitacions, opressió al pit, mal de cap, falta d’energia, alteració del son i de l’alimentació, hipersensibilitat al soroll, debilitat muscular, boca seca i dolor.

El dolor per una pèrdua és total: és un dolor físic, psicològic i social. El dolor físic apareix sobretot en la fase més aguda del dol com a resposta a l’estrès. El dolor psicològic produeix un desbordament emocional, característic de les primeres etapes del dol. I el dolor social és la reacció natural de les persones que pateixen la pèrdua enfront la situació, que és modulat pels propis valors i les pròpies creences.

El dolor és un símptoma que acompanya el procés de dol des de l’inici, però que va disminuint d’intensitat a mesura que passa el temps. Es presenta com un dolor intens, visceral i profund. És un dolor íntim, és el mal que fa saber que la persona o l’objecte estimat no tornarà i que s’està davant d’una absència per sempre.

Si la pèrdua és per una mort sobtada o traumàtica, el dolor s’associa molt clarament a l’espai i al record constant i persistent de la persona que ha mort. En aquest cas, el dolor està estretament lligat al record del que ha succeït i s’acompanya d’un desig clar de no fer res per guarir-lo perquè es creu que fer alguna cosa per evitar-lo o reduir-lo seria una manera de començar a oblidar. La necessitat de preservar el dolor ajuda a mantenir la pèrdua molt viva i propera. Tot i la necessitat de relacionar dolor i record, aquesta associació no ajuda a avançar en el procés de dol; la presència del dolor en la fase aguda ha de ser temporal i no ha de durar més enllà del primer mes.

Cal demanar ajuda a l’equip de salut si, un cop passat el primer mes, el dolor intens no disminueix, dificulta seguir amb les activitats habituals de la vida diària, esdevé incapacitant, provoca manca de concentració o dificulta avançar en el procés de dol. 


Conductuals

Manifestacions d’aïllament social, es plora sense consol, es parla amb la persona que ha mort, es manifesta hiperactivitat o hipoactivitat, pèrdua d’interès per les coses, es deixa de prendre el tractament prèviament prescrit pel control d’una malaltia crònica i s’abandonen les cures bàsiques pròpies o les familiars.
llegir més... Plegar...

Factors i conductes de protecció en el procés de dol
Imprimir
Compartir

Els recursos, tant personals com de l’entorn, són indispensables per poder elaborar el dol. Per tal que hi hagi una bona evolució del dol hi ha alguns factors i unes conductes determinades que ajuden a aconseguir-ho.

Elaborar el procés de dol ajuda a entendre i interioritzar el que ha passat i ajuda a poder fer plans de futur. Significa posar-se en contacte amb el buit que ha deixat la pèrdua, acceptar viure sense l’objecte o la persona estimada i renunciar a l’esperança de recuperar-la. Requereix que la persona faci una nova definició de si mateixa i de la seva situació de vida per poder fer plans de futur.

La majoria de persones passen per totes les etapes, en canvi, d’altres només experimenten una gran depressió que les condueix cap a la resolució del procés de dol. No obstant això, sigui quin sigui el procés individual, sempre es parla de procés de dol guaridor quan es pot assolir l’etapa d’adaptació a la pèrdua.

Hi ha diversos factors que afavoreixen l’elaboració d’una pèrdua de manera sana i, per tant, la seva acceptació. Ara bé, cap d’aquests factors és tan important com el de poder comptar amb la presència d’una altra persona que faci l’acompanyament del procés de dol.

Factors i conductes de protecció: 

  1. Tenir informació sobre el procés de dol, les seves etapes i com fer front a la situació. Conèixer els recursos de l’entorn, com per exemple els grups d’ajuda de dol. 
  2. Tenir companyia, de la parella, dels fills, d’altres familiars, d’amics, de veïns o de companys de feina. Els animals domèstics o de companyia poden jugar un paper fonamental en l’elaboració del procés de dol. Els animals fan possible no desarrelar-se de la vida i de l’entorn, permeten expressar afecte i faciliten la comunicació. 
  3. Poder conversar per expressar els sentiments, les preocupacions i els desitjos, per conèixer l’opinió dels altres, per sentir-se viu i transmetre les noves expectatives, etc. 
  4. Rituals i cerimònies:

    Els rituals i les cerimònies que es duen a terme per acomiadar la persona estimada resulten de gran utilitat a l’hora d’elaborar una pèrdua. Cada cultura té un forma pròpia de dir adéu als morts. Les cerimònies i els rituals serveixen per acompanyar i manifestar l’estima de familiars i amics. La majoria de famílies experimenten una gran satisfacció i agraïment en comprovar l’afecte i el suport que demostren les persones més properes durant el ritual. Aquesta és també una vivència que els acompanyarà de forma positiva durant tota la vida.

    Els rituals protegeixen les persones i les famílies en procés de dol, sobretot quan es pot respectar el que volia la persona que ha mort en el cas que ho hagi manifestat, i, si no ho ha manifestat, quan la família fa allò que creu que la persona que ha mort hauria volgut que es fes. L’expressió de dol més social és deixar que els altres comparteixin aquests moments de patiment i tristesa. Per tant, els rituals: 
    1. Ajuden a enfrontar-se a la pèrdua. 
    2. Mostren la realitat de la pèrdua, l’expressió pública del dolor dels familiars i els amics. 
    3. Reflecteixen el reconeixement social de la pèrdua i permeten l’expressió de solidaritat i suport. 
    4. Permeten acomiadar-se de la persona que ha mort. 
    5. Confirmen, evidencien, que el grup continua viu. 
  5. Evitar l’anestèsia emocional: tot i el dolor que comporta qualsevol pèrdua, és important evitar l’anestèsia emocional, és a dir, sentir-se completament incapaç de percebre emocions, com si s’estigués buit. L’anestèsia emocional se sol acompanyar de la presa de psicofàrmacs, com ara sedants, tranquil·litzants o ansiolítics. El fet de medicalitzar el dol significa donar-li la categoria de malaltia. La sedació excessiva per l’ús de psicofàrmacs pot complicar l’evolució adequada del procés de dol i provocar un desplaçament a un temps posterior i fora de context de l’expressió dels sentiments sobre la pèrdua. Es perd la vivència del procés en el temps real, cosa que és molt important per elaborar un dol normal.

    En cas necessari, ha de ser el professional mèdic qui ha de valorar si és convenient prescriure medicació, el tipus de medicació i el temps en què s’ha de prendre.
llegir més... Plegar...

Factors i conductes de risc en el procés de dol
Imprimir
Compartir

Hi ha factors i conductes que mereixen una atenció especial perquè poden indicar una mala evolució del dol.

La pèrdua d’un objecte o una persona estimada es considera un factor vital molt estressant; per aquest motiu deixa les persones en procés de dol molt afectades i amb moltes possibilitats reals d’emmalaltir. Hi ha estudis que relacionen directament situacions d’estrès continuat amb una davallada de la immunitat de la persona, o sigui, del que es diu popularment les defenses del cos que ens protegeixen davant d’algunes malalties. Així doncs, es poden desencadenar malalties psicosomàtiques (malalties provocades per la ment i que cursen generalment amb presència de manifestacions orgàniques), cardiovasculars, ansietat amb depressió severa i intents de suïcidi. Quan les emocions i els sentiments no evolucionen de manera positiva en les diferents etapes el procés de dol pot esdevenir un dol complicat.

Els principals factors de risc són: les circumstàncies de la pèrdua; la relació amb l'objecte o la persona; els recursos personals, familiars i socials disponibles; factors addicionals en nens i adolescents; possibles manifestacions del dol complicat; possibles manifestacions del dol complicat en nens i adolescents.
 

Les circumstàncies de la pèrdua: 
  • Mort sobtada o traumàtica (accidents, fallada orgànica). 
  • Mort per suïcidi. 
  • Mort per homicidi. 
  • Mort d’un nen o d’un adolescent. 
  • Pèrdues múltiples alhora. 
  • Morts precedides per altres pèrdues recents (sobretot en els nou mesos anteriors). 
  • Incertesa de la pèrdua (quan no s’ha trobat el cadàver). 
  • Morts que esdevenen com a resultat de catàstrofes naturals o per causes bèl·liques. 
  • Pèrdua de la feina per assetjament psicològic (mobbing). 
  • Pèrdua de l’habitatge per accident.


La relació amb l’objecte o la persona: 
  • Pèrdua d’un fill, de la parella o de germans en edat jove. 
  • Relació molt dependent, ambivalent o conflictiva. 
  • Relació que presenta un excés de culpabilitat per qui pateix el dol. 
  • Pèrdua indeclarable o inconfessable (casos d’amants i de relacions ocultes).


Els recursos personals, familiars i socials disponibles:
  • Història prèvia de dols difícils o dols anteriors no resolts. 
  • Pocs recursos personals per al control de l’estrès. 
  • Viure sol, poc suport de la família i dels amics. 
  • Problemes de salut de la persona que pateix el dol a causa d’alcohol o altres drogues. 
  • Viure lluny de la família. 
  • Poc reconeixement sociofamiliar (real o percebut) del significat de la pèrdua. 
  • Dificultats econòmiques.


Factors addicionals en nens i adolescents:
  • Pèrdua de la mare en menors d’11 anys i pèrdua del pare en l’etapa de l’adolescència. 
  • Manca de la persona responsable de la seva cura. 
  • Adopció de conductes de risc: conduir sense precaució i sense utilitzar mesures de protecció, abús d’alcohol i altres drogues.

 
Possibles manifestacions de dol complicat:
  • Culpabilitat excessiva i asfixiant, deteriorament de les relacions familiars durant un període llarg de temps. 
  • Pensaments intrusos negatius que entren en la ment sense control, com per exemple “no ho podré superar”, “tinc ganes de morir”, etc. 
  • Punxades de dolor intens que persisteixen en el temps. 
  • Intensa enyorança de l’absència amb una profunda tristesa sense cap canvi en els primers sis mesos. 
  • Intent d’evitar tot allò que recorda la persona o l’objecte perdut. 
  • Sentir-se malament emocionalment i sentir-se culpable per estar viu. 
  • No manifestar els sentiments. Anestèsia emocional, és a dir, que la persona no reacciona ni expressa cap estat d’ànim, no pot expressar el plor ni pot parlar de la pèrdua. 
  • Sentir-se excessivament frustrat, manifestant que no es troba cap sentit a la vida.


Possibles manifestacions de dol complicat en nens i adolescents:
  • Plorar en excés durant períodes perllongats. 
  • Rabietes freqüents i en períodes perllongats. 
  • Apatia i insensibilitat. 
  • Problemes de son durant períodes perllongats. 
  • Canvis en el comportament: parlar com un nen més petit, voler cridar l’atenció excessivament, tornar a patir pèrdues d’orina quan ja se n’havia adquirit el control. 
  • Queixes constants de dolor a tot el cos. 
  • Imitació excessiva de la persona que ha mort; voler ocupar el seu lloc. 
  • Canvis importants en el rendiment escolar. Fracàs escolar. 
  • Expressió de sentiment d’abandonament. 
  • Relació negativa amb un nova figura a la família (segones parelles). 
  • Expressió reiterada del desig de retrobar-se amb la persona que ha mort. 
  • Indiferència envers els altres. 
  • Deteriorament de les relacions familiars, amb els amics o amb la parella. 
  • Baixa autoestima.
llegir més... Plegar...

Maneig del procés de dol
Imprimir
Compartir

Les persones, quan s'enfronten amb períodes crítics al llarg de la vida, utilitzen diferents mecanismes de defensa o d'afrontament que ajuden a continuar vivint sense patir en excés l'angoixa, la depressió o la por que invalida. Utilitzar aquests mecanismes o aquestes estratègies de vegades vol dir fer regressions, o sigui, anar enrere per obtenir un respir, afermar-se a allò que ja es coneix, la qual cosa ajuda a anar-se adaptant a la nova situació.

Els mecanismes de defensa o les estratègies d'afrontament que més s'tilitzen són: la negació (negar un fet evident), la projecció (projectar la situació en un altre context que no és real), la dependència (lligar-se excessivament a l’altre i creure que forma part de la pròpia existència; creure que sense l'altre no s’és ningú) i l'estoïcisme (no estar afectat per les passions, manifestar indiferència tant del plaer com del sofriment). Les estratègies d’afrontament no s'han de considerar negatives en si mateixes, només ho són quan el seu ús és constant, provoca un patiment addicional i és un impediment per seguir evolucionant.

A l'hora de determinar si una estratègia d'afrontament és adequada o no, s'ha de tenir en compte que aquestes varien segons si la persona és un home o una dona. Les dones expressen sentiments i busquen el suport extern amb la parella, els amics o els professionals de la salut; en canvi, els homes intenten racionalitzar i buscar explicacions. Els valors que es transmeten en la majoria de cultures han influït negativament, sobretot pel que fa als homes, als quals se’ls atribueix serenitat i valentia i el fet de no manifestar els sentiments i les emocions. 

Evitar perills i prevenir riscos /capacitats biofisiològiques i psicològiques

Els experts en els temes de dol proposen adoptar unes sèrie d'actituds que faciliten l'elaboració del procés:
  • Donar-se permís per sentir-se malament. No escapar-se del que se sent i permetre el plor, no amagar el dolor i compartir la tristesa. El plor actua com a vàlvula alliberadora de la tensió interna. 
  • Normalitzar la pèrdua i creure que és apropiat experimentar tanta tristesa. 
  • Preparar-se per a les recaigudes. Tenir especialment cura dels dies assenyalats, com ara els aniversaris, el Nadal, les festes familiars, etc. 
  • Buscar persones que permeten expressar-se tal com un se sent en el moment concret. 
  • Sentir les emocions intensament. Els sentiments intensos com a resposta a la situació de dol no esdevenen un desequilibri emocional. 
  • Aprendre a viure amb la pèrdua i prendre les pròpies decisions. Independitzar-se emocionalment de la persona o l’objecte perdut i establir noves relacions. 
  • Donar-se temps i saber esperar. 
  • Provar noves activitats. És un procés d’assaig i d’error, de disciplina, més que de motivació. 
  • Tenir un objectiu clar i complir-lo. 
  • Quan la pèrdua es refereix a una persona que ha mort, trobar la manera de recordar-la i mantenir-ne viu el record sense que faci mal, senzillament tenir-la present, poder-ne parlar, buscar rituals senzills per recordar-la (encendre una espelma, posar flors, etc.). 
  • Reorganitzar les coses personals de la persona que ha mort. No delegar aquesta feina a altres persones; és bo de fer-ho quan la situació ho permeti. 
  • Aprendre a protegir-se de les situacions i de les persones que alteren l’estat d’ànim, que neguitegen i destorben, com per exemple situacions on hi ha molta gent o persones que parlen molt i que diuen que és el que s’ha de fer sense deixar espai per a la reflexió. 
  • Tenir present que aferrar-se al món conegut és un símptoma d’inseguretat; només es coneix el passat i el fet de quedar-se en el passat impedeix l’evolució i condueix a l’estancament. 
  • Participar en teràpies de grup que ajuden a compartir i entendre el que se sent. 
  • Identificar sentiments exagerats i demanar ajuda si cal. 
  • Consultar l'equip de salut per descartar una malaltia o l’inici d’un dol disfuncional si es perllonga en el temps (durant els primers sis mesos han d’haver-hi canvis i durant els dos primers anys ha d’haver tingut lloc l’acceptació de la pèrdua). Consultar l’equip de salut si no es donen les manifestacions cognoscitives, afectives, fisiològiques i conductuals normals del procés de dol.


En cas que la persona que viu el dol es tracti d'un nen o d'un adolescent, és important: 
  • Explicar bé el que ha passat, deixar-li clar que la pèrdua és irreversible i que la persona que ha mort mai no tornarà. 
  • Proposar-li que assisteixi als rituals, si n'hi ha, l’ajudarà a entendre millor la pèrdua i a iniciar més eficaçment l'elaboració del procés de dol. 
  • Permetre veure el cos de la persona o animal de companyia que ha mort, sempre que ho demani. 
  • Ajudar-lo a expressar tot el que sent i deixar-li clar que se'l seguirà cuidant. 
  • Contestar totes les preguntes que faci i deixar-li clar que ell no és el responsable del que està passant. 
  • Respectar la forma amb què viu la pèrdua. Generalment, els nens expressen el patiment no tant amb la manifestació de sentiments, sinó amb un canvi de comportament i actitud, com ara canvis a l'hora de menjar, de dormir, de sortir, canvis en el caràcter o canvis en el rendiment escolar (baix rendiment, que sovint es temporal).
llegir més... Plegar...

El dol en les etapes del cicle vital
Imprimir
Compartir

Parlar de pèrdues també és parlar de vida i d’aprenentatge. Des del mateix moment del naixement la persona està subjecta a viure en companyia de les pèrdues.

Totes les persones experimenten canvis al llarg del seu procés de vida i aquests canvis es produeixen per tal de poder adaptar-se a les exigències de l’entorn. Els canvis del cos són la mostra de l’evolució i del desenvolupament des del naixement fins a la mort i formen part del procés de maduresa.

E. Erikson (1985), psicòleg, considera que el cicle vital, entès com el conjunt d’etapes que una persona travessa al llarg de la vida des del naixement fins a la mort, és un procés de construcció de la pròpia identitat. F. Duquesne (1989), infermera, descriu que en cada etapa hi ha conflictes específics que desencadenen mecanismes d’afrontament que ajuden a adaptar-se a la nova etapa. La resolució positiva a la qual s’arriba amb cadascuna de les pèrdues ajudarà a adquirir les competències i les noves capacitats per evolucionar en la trajectòria de la vida.

1. El dol en la infància, 2. El dol en l'adolescència, 3. El dol en l'adultesa, 4. El dol en la vellesa   
 
  
1. El dol en la infància Nounat-lactant (del naixement als 18 mesos)

El més rellevant és afrontar les primeres separacions, com ara la del pas de la lactància materna o artificial, quan el nadó se sent molt protegit, cap a un cert distanciament del cos de la mare. El nadó experimenta pèrdues, però alhora descobreix altres aliments que li proporcionen una nova experiència de sabors i textures.

Desenvolupament del concepte del dol i de la mort:

El nounat percep la tristesa a través del que manifesten i expressen el pares, però sense entendre encara què és el que passa. Tot i que per raons d’edat no pot entendre què és la mort, és molt sensible a la reacció de l’adult, als plors, als canvis de casa i a l’ absència del contacte físic de la persona que ha mort. Sap que passa alguna cosa i això l’afecta. Pot manifestar més plor i mostrar-se més neguitós, la qual cosa és una manera de fer saber que hi és i que vol que estiguin per ell.

Preescolar (dels 19 mesos als 5 anys)

És l’etapa de la socialització, el moment d’anar a l’escola i compartir joguines amb els germans i els amics, la qual cosa vol dir experimentar la sensació de pèrdua de control d’allò que és seu. Així mateix, des de casa i des del món escolar se li exigeix més rigor en la disciplina i l’esforç. Aquesta nova situació es pot acompanyar d’angoixa i de comportaments emotius regressius que l’ajuden a reafirmar-se en el nous rols. La pèrdua més significativa és la de comprovar i assumir que ja no és únic, sinó que cal que es prepari per saber compartir amb els altres.

Desenvolupament del concepte del dol i de la mort:

Fins als quatre anys les persones, els objectes i els altres éssers vius no tenen un límit temporal, qualsevol pèrdua és viscuda com un succés puntual. No relaciona que la mort vol dir pèrdua com un fet definitiu, per tant, la persona, l’objecte o l’ésser viu tornarà a la ment de l’infant i la seva màxima preocupació serà que no estiguin amb ell en aquest moment. Davant de la pèrdua d’ un objecte o una persona propera s’entristeix molt durant els primers dies, però, en canvi, és capaç d’adaptar-se a la pèrdua més ràpidament, sobretot si està acompanyat amb estimació i comprova que el segueixen cuidant i que no es queda sol. La principal diferència entre la pena que sent un nen i la que sent un adult és que en el cas del nen la pena apareix de manera intermitent perquè el concepte de mort és màgic, desapareix i torna a aparèixer ràpidament.

Escolar (de 6 a 12 anys)

El més rellevant es l’esforç pel compromís en les relacions d’amistat. El nen s’ha d’enfrontar a les exigències escolars i ha de col·laborar en les tasques familiars. De vegades ha d’afrontar rivalitats entre els amics.

Desenvolupament del concepte del dol i de la mort:

Dels sis als deu anys percep que morir és definitiu per als altres però no per a ell. A partir dels onze anys comença a entendre que les pèrdues poden ser definitives i inevitables i entén el fenomen com a irreversible i universal. La presa de consciència comporta que tingui por a la mort i, de vegades, s’angoixa en pensar que també pot perdre els pares i les persones properes. Davant de la mort de persones molt properes pot experimentar el sentiment de culpa pel fet de pensar que ell amb el seu comportament és el culpable del que està passant. 

Infància
2. El dol en l'adolescència Adolescent (de 13 a 18 anys)

Experimenta sentiments ambivalents com ara el desig de voler ser independent i al mateix temps tenir la necessitat que els pares li marquin un cert control. Aquesta etapa és especialment delicada si experimenta la separació o la mort dels pares o de persones molt properes. És una etapa en què s’experimenten pèrdues evolutives pròpies d’aquesta edat, sobretot els canvis corporals, que, de vegades, impliquen una baixa autoestima.

Desenvolupament del concepte del dol i de la mort:

A partir dels tretze anys l’adolescent entén que la mort i les pèrdues són definitives i inevitables sense cap mena de dubte. El pensament abstracte (capacitat d’operar mentalment, de formar conceptes i de resoldre problemes), que ja està desenvolupat en aquest període, fa que l’adolescent assoleixi la comprensió de la pèrdua en relació amb l’espai i el temps, és a dir, entén les conseqüències que poden esdevenir i es planteja dubtes sobre si hi ha vida després de la mort.

El fet d’haver d’afrontar la pèrdua d’una persona estimada i al mateix temps afrontar els canvis corporals i les dificultats i els conflictes propis d’aquesta edat fa que s’afegeixi més patiment al procés de dol. La mort del pare o de la mare en un moment en què s’està fent el procés d’allunyament físic i emocional envers els pares pot fer que l’adolescent experimenti un gran sentiment de culpa. L’adolescent sovint no manifesta espontàniament el que sent i es tanca amb el seu dolor, no en vol parlar perquè no vol afegir més preocupació als adults. L’adolescent vol respondre com un adult i vol que els altres el considerin així, però això no vol dir que li sigui fàcil explicar la tristesa i l’aflicció que sent. El fet de convidar-lo a participar en tot allò que pugui fer-lo sentir-se útil i acompanyar-lo en la seva pena l’ajudarà a acceptar la pèrdua.

Els nens i els adolescents són persones altament sensibles a les pèrdues i mereixen una atenció especial. Viuen les pèrdues de manera diferent que els adults i per això s’han de protegir davant del dolor i de la tristesa, la qual cosa, però, no vol dir evitar-los-els. Hi ha molts mites sobre el que els nens i els adolescents fan o senten enfront del dol que condueixen a l’error de pensar que no poden superar una pèrdua, per això moltes vegades se’ls distancia del procés de dol, la qual cosa provoca més dificultat en l’elaboració del seu propi procés.

Els nens i els adolescents evolucionen en la manera de pensar, adquireixen recursos i enforteixen la personalitat mitjançant les experiències que els ofereix el fet de viure, tot i que és indubtable que la pèrdua d’una relació profunda pot provocar interferències en el seu desenvolupament normal. 

Adolescència
3. El dol en l'adultesa Adult jove (de 19 a 25 anys)

El gran repte d’aquesta etapa és l’emancipació, viure fora de la casa dels pares, establir noves relacions, viure amb la parella o amb un grup d’amics. És una etapa molt intensa i vivencial. S’experimenta la responsabilitat de crear un nou projecte, de cuidar-se, d’alimentar-se i de resoldre la intendència del dia a dia (comprar, rentar, etc.). Neix un nou compromís, la nova feina i uns nous companys. És l’entrada al món laboral, el qual, de vegades, no correspon al món que un s’havia imaginat, ja que cal invertir-hi hores que s’han de restar de les que es poden compartir amb els amics o la parella. Les pèrdues que s’experimenten van des d’una nova gestió del temps fins a assumir una responsabilitat plena, com la que té l’adult. L’adult jove ja no té la protecció del mestre ni uns pares que sempre estan a la seva disposició per ajudar-lo.

Desenvolupament del concepte del dol i de la mort.

A partir dels divuit anys ja es té plena consciència del que significa i, per tant, les manifestacions i l’elaboració del procés de dol són generalment les mateixes que experimenta l’adult.

Adult madur (de 26 a 65 anys)

L’adult madur va fent camí cap a la plenitud de la vida. Sovint coincideix amb el naixement del primer fill, que, juntament amb una gran il·lusió, pot implicar la pèrdua d’intimitat amb la parella. En aquesta etapa cal conviure amb diferents pèrdues, com ara la pèrdua dels pares, de la feina, de vegades de la pròpia salut, etc. Així mateix, cal afrontar la solitud que s’experimenta quan els fills se’n van de casa; hi ha parelles que passen un veritable procés de dol en aquests moments, atès que és una clara manifestació clara que els fills ja no els necessiten i es troben a faltar les rialles, el soroll, les converses i les discussions dels fets quotidians que dia rere dia tenien amb els fills. Neix una nova etapa de relació amb la parella. De vegades també cal afrontar divorcis o separacions. 

Adultesa
4. El dol en la vellesa Adult gran (de 66 a 74 anys)

S’han d’acceptar nous rols i afrontar la pèrdua de la feina per la jubilació laboral. S’han d’acceptar els canvis per l’envelliment del cos, com ara la lentitud en les respostes físiques i intel·lectuals. De vegades la pèrdua de la salut pot implicar, a més a més, la pèrdua d’autonomia per a les activitats de la vida diària i la necessitat d’ajut d’una altra persona. S’ha d’afrontar la pèrdua de poder adquisitiu i també les pèrdues per la mort de la parella i dels amics.

Adult gran mitjà (de 75 a 84 anys) i adult gran avançat (de 85 anys en endavant)

A partir dels setanta-cinc anys la persona és altament sensible a les pèrdues i mereix una atenció especial. És l’etapa en què cal afrontar la majoria de pèrdues evolutives. Hi ha una pèrdua progressiva de l’energia (ja no es tenen ganes de sortir i de fer coses) i també de l’autonomia per fer les activitats de la vida diària. La majoria de vegades s’ha d’afrontar la mort de la parella i sovint la morts dels amics propers. Aquestes pèrdues comporten perdre la companyia, la sexualitat. Així mateix, s’han d’afrontar també malalties que invaliden. La vivència del sentit de la mort és molt propera. 

Vellesa
llegir més... Plegar...
Compartir:
Darrera actualització: 06/02/2012
Situacions de vida
Com navegar?
Tutorials
Aquí trobareu circuits de navegació recomanats, adaptats a les diferents situacions que pugui estar vivint cada pesona:

- tenir cura del nounat
- la sexualitat en el noi i la noia
- el meu primer embaràs
- que cal saber davant d'una pèrdua...
  
Tutorials
Suggeriments
Notícies relacionades
18.01.2011
Dol Perinatal
més...
Segueix-nos...
Twitteryoutube.gifflickr.jpgslideshare_logo[1].jpg
Fitxes visitades
Heu començat per:
Historial: