1. Pubertat en les noies
2. Pubertat en el noi

1. El botó mamari i el creixement del pèl púbic  
    
   Els primers canvis visibles es produeixen en el desenvolupament de les mames, on apareix un petit bony anomenat botó mamari. L’aparició del botó mamari pot ser asimètrica, és a dir, pot aparèixer en un costat i no en l’altre, i es pot desenvolupar amb una diferència de fins a sis mesos.  
    
   Després s’inicia el creixement de pèl al pubis i a les aixelles, i la secreció de moc vulvovaginal o fluix vaginal.
    
   El creixement mamari es va fent més evident, i el pèl púbic i axil·lar es torna més espès i arrissat. A poc a poc tot es va desenvolupant fins a un nivell quasi adult, és a dir, el volum de la mama ja és gairebé el definitiu, el mugró és més prominent i erèctil, la pilositat (pèl) és completa i en el pubis té forma de triangle invertit i pot arribar a la cara interna de les cuixes. És el moment de l’aparició de la primera menstruació o menarquia.
    
2. Primera menstruació o menarquia
   
   L’edat mitjana de la primera menstruació o menarquia en països desenvolupats és al voltant dels 12,6 anys, el límit inferior és als 10 anys i el superior als 16 anys. La menarquia abans dels 10 anys es considera precoç i cal consultar el pediatre, de la mateixa manera que si es dóna més enllà dels 16.   
    
   La menstruació o regla és un fluix sanguinolent que surt per la vagina com a conseqüència de la descamació de la paret interna del úter o matriu (endometri) quan l’òvul es desprèn. No tot el que s’expulsa amb el fluix menstrual és sang, hi ha una part de fluix i de mucositat que es desprèn de l’endometri.    
    
   Al llarg dels dies que dura la menstruació es perden aproximadament uns 35 cm3 de sang. Això equival aproximadament al 7 % del pes corporal de la persona adulta, que té entre 4 i 5 litres de sang. La quantitat de pèrdua ha de ser inferior a 8 compreses o tampons per dia. És aconsellable canviar la protecció cada 3 o 4 hores. Es poden utilitzar tampons des de la primera regla, sempre que siguin de la mida adequada i es tingui cura de rentar-se les mans.   
    
   La durada de la menstruació pot variar de 2 a 7 dies.   
    
   La freqüència d’aparició de la menstruació, és a dir del cicle menstrual, oscil·la entre 21 i 35 dies, comptant des del primer dia de regla fins al primer dia de regla següent. Durant els primers dos o tres anys aquest cicle pot ser força irregular, tot i que en algunes noies ja està fixat. És aconsellable que les noies anotin en un calendari les seves menstruacions, el dia d’inici i el de finalització, per tal de poder valorar las possibles irregularitats.
    
   La menarquia és un fet individual i sociocultural amb una gran significació per a la noia i el seu entorn; cal afavorir una vivència positiva d’aquest fet, ja que té un simbolisme molt contundent en relació amb la fractura que es produeix amb la infantesa. Pot produir en la noia una barreja d’excitació, neguit i por, tot i que és un esdeveniment per celebrar, ja que indica una evolució i una maduració adequades.
    
   Ajuda recordar que no és un fet limitador en cap aspecte, ni per a activitats acadèmiques ni lúdiques ni esportives. Com tampoc ho és en relació amb la higiene, ben al contrari, la higiene durant aquests dies ha de ser acurada. 
    
   Es pot tenir una menstruació dolorosa, anomenada dismenorrea, en què la intensitat i la durada del dolor són molt variables. El dolor és degut als moviments espàstics que fa l’úter per tal d’eliminar la capa interior de mucosa. Igualment hi pot haver inflamació als pits, tant uns dies abans com durant els dies de la menstruació. Aquesta inflamació és deguda a la retenció de líquids i els fa més sensibles. Quan el període de regla s’acaba les molèsties desapareixen totalment. 
    
   - problemes de salut més propis en l'adolescència
    
3. Talla i pes
     
   Hi ha un ràpid augment de la talla. Les noies creixen aproximadament una mitjana de 22 centímetres des del inici del pic de creixement fins a la menarquia. Segueixen creixent, encara que molt menys, fins a dos anys desprès, quan ja s’assoleix la talla definitiva. L’esquelet ossi no solament creix sinó que madura, i augmenten els dipòsits de calci. Les necessitats alimentàries a aquesta edat són molt altes, tant en quantitat com en qualitat.    
   
   Alimentació en la infància i en l'adolescència      
   També el greix del cos es distribueix de manera diferent, s’arrodoneixen i s’eixamplen els malucs i les cuixes, i la cintura s’aprima; el percentatge de greix corporal en les noies ben nodrides passa del 14-16 % en edat prepuberal al 25-27 % en edat puberal. Aquest fet provoca un gran canvi en el reconeixement de la imatge corporal de la noia que pot afectar l’estima personal i les relacions socials, en un sentit habitualment positiu, en la mesura que el cos i la nova imatge són ben acceptats, però també negatiu, si no ho són.
    
4. Pell
    
   Les secrecions de les glàndules de la suor augmenten i, per això, l’olor corporal canvia sensiblement. També les glàndules sebàcies (les que segreguen greix) augmenten la segregació i en conseqüència poden aparèixer grans a la cara (acne), a les espatlles i a l’esquena. El cabell també es pot tornar més greixós.   Hi ha mesures adequades que poden ajudar a reduir-ne l’impacte, un aspecte important no només perquè poden ser focus d’infecció per a la pell, sinó també per l’impacte en la imatge de l’adolescent. 
    
   - problemes de salut més propis en l'adolescència 
     
   La magnitud d’aquests canvis físics també influeix en els grans canvis psicològics que es produeixen i que impliquen noves necessitats relacionals, afectives i intel·lectuals.    

1. Creixement testicular i capil·lar   
   
   La primera evidència física que indica que els nois entren a la pubertat és el creixement testicular, fet que el pediatre mesura en les revisions periòdiques amb un aparell anomenat orquidòmetre de Prader (similar a un rosari de formes ovalades de diferents mides, de més petita a més gran). Alhora apareix pèl dispers al pubis.   
    
   L’aparició de pèl facial s’inicia al llavi superior. També apareix pèl a les aixelles, i a poc a poc va creixent pèl i es va endurint als braços i a les cames.   
    
   Progressivament els testicles i el penis van creixent en longitud i diàmetre; al voltant dels 13,4 anys (variabilitat entre 11 i 15) apareix la primera ejaculació.
    
2. Primera ejaculació
   
   Els homes tenen ereccions a totes les edats, com una expressió sana i normal de plaer, des que són bebès fins que tenen una edat avançada. La diferència és que a partir de la pubertat és quan hi ha ejaculació. L’ejaculació és la sortida per la uretra de semen amb espermatozoides, les cèl·lules reproductores masculines. No sempre que hi ha erecció hi ha ejaculació, només es produeix quan l’excitació sexual és molt elevada, llavors els músculs que hi ha a la base del penis s’estiren i es contrauen i fan possible la sortida del semen. Una ejaculació té de mitjana 300 milions d’espermatozoides.   
    
   Les ereccions involuntàries, especialment nocturnes, són molt freqüents durant l’adolescència. En una d’aquestes ereccions tindrà lloc la primera ejaculació, que s’anomena espermaquia. S’acostuma a produir a partir dels 13 anys.
    
3. Botó mamari  
    
   Durant aquest primer desvetllament de la pubertat masculina pot aparèixer el botó mamari, fet totalment normal, en un o en els dos costats. Acostuma a ser dolorós a la pressió, però desapareix sol en 1 o 2 anys, sense fer res.
    
4. Talla i pes
    
   Al mateix temps hi ha una acceleració del creixement, especialment dels braços i les cames, una disminució del percentatge de greix corporal, que passa del 14-16 % en edat prepuberal al 10-12 % al final de l’adolescència, un augment de la massa muscular i un augment de l’amplada de les espatlles, mentre que els malucs queden més estrets, a la inversa que les noies. Les necessitats alimentàries tant en quantitat com en qualitat augmenten.   
   
   Alimentació en la infància i en l'adolescència
5. Veu   
    
   També creix la laringe i canvia la veu, que progressivament es va fent més greu.
    
6. Pell
    
   Com en el cas de les noies, augmenta l’activitat de les glàndules sudorípares i sebàcies, cosa que provoca un canvi d’olor corporal, un cabell més greixós i l’aparició de grans a la cara (acne), a les espatlles i a l’esquena. Hi ha mesures adequades que poden ajudar a reduir-ne l’impacte. 
    
   -  problemes de salut més propis en l'adolescència

1. Adolescència primerenca 
2. Adolescència mitjana 
3. Adolescència tardana o final 

1. El canvi en l’autonomia i l’ús de la llibertat  
    
   La necessitat de més percepció d’autonomia es mostra tant a través dels comentaris com a través de les conductes: expressen les opinions de manera més contundent, fan les coses per decisió pròpia sense dependre tant de l’acord o del consens amb els pares, marquen una certa distància de l’entorn familiar i mostren menys interès per les activitats i les opinions dels pares. 
    
   Al inici de l’adolescència, nois i noies estan bàsicament centrats en les seves necessitats, probablement perquè és molta la feina de transformació que s’ha de fer en aquesta etapa. Una de les necessitats que més clarament exhibeixen és la de més autonomia i més llibertat, això fa que es mostrin molt gelosos i susceptibles davant actituds d’autoritat paternes o maternes, o que tinguin més dificultats per acceptar crítiques o consells.   
    
   Aquestes actituds normals i necessàries per tal d’anar conquerint fites en la seva autonomia de pensament, emocional, relacional i també d’acció, poden portar malestar i tensions familiars en els uns i els altres; la manera de resoldre aquestes tensions és una gran oportunitat d’aprenentatge. Els pares actuen com a models en aquestes tensions; quan es mostren receptius davant les noves necessitats, amb reaccions emocionals moderades, posant límits raonables i clars, sense por d’utilitzar l’autoritat, sense por davant l’aparició de possibles conflictes i amb la mateixa calidesa emocional que es mostra en etapes anteriors, afavoreixen enormement no només que els fills aconsegueixin uns aprenentatges relacionals i de solució de conflictes sòlids, sinó que es mantingui un clima familiar de respecte, de confiança, de diàleg i d’afecte.   
    
   Cal recordar que la causa del malestar és el canvi i l’adaptació de tots dos, no els adolescents.
    
2. Els canvis emocionals   
    
   S’inicia un moment de transició en què es perd una identitat i un cos infantil, una relació més depenent i idealitzada dels pares, i un desig d’afecte que estava centrat en la família i que progressivament es desplaça fora.   
    
   Aquest inici també va acompanyat d’una gran vitalitat, d’un idealisme i d’un optimisme desbordants, que poden ser grans motors per acompanyar l’adolescent durant el seu procés de canvi.   
    
   L’acomodació a tots aquests canvis implica fluctuacions en el comportament i la reactivitat emocional que es fan molt presents i s’expressen en forma de canvis d’humor que poden anar des de la il·lusió desenfrenada o l’exaltació fins a la tristesa o l’abatiment, des de les demostracions d’afecte quasi infantils a les de mal geni. Poden defugir els pares i al cap de poc buscar la seva presència i necessitar la proximitat positiva i amable de l’adult.     
    
   Aquestes explosions emocionals poden portar a comportaments desmesurats en què es perdin les maneres prèviament instaurades, es diu d’aquesta etapa que és l’edat de les males formes, probablement perquè en aquesta primera etapa estan més abocats a l’acció que a la reflexió.   
    
   Tot és transitori, intens i canviant.
    
3. El canvi d’imatge   
    
   També els canvis ràpids del físic poden provocar sorpresa, misteri o atracció, així com inseguretat i dubtes respecte a la nova imatge. Apareix l’interès per l’atractiu físic i es comença a comparar amb el d’altres adolescents. L’adolescent es pot passar llargues estones tancat al lavabo o davant del mirall observant les diferents possibilitats que li ofereix la nova imatge. Aquesta curiositat pel seu físic també inclou els canvis sexuals, que viu amb interès i inquietud.   
    
   En aquesta etapa és fonamental que els pares o altres adults de referència puguin ajudar l’adolescent a viure de forma positiva aquests canvis, així com a ser crític amb els models socials predominants de bellesa, per tal d’acceptar-se a si mateix i fomentar l’estima personal. Els dos aspectes són fonamentals perquè es desenvolupi de forma adaptativa a nivell psicològic, relacional i sexual.
    
4. El canvi en les relacions socials   
    
   Al mateix temps que s’allunya de la família, busca suport en els amics, ja que necessita trobar altres persones que estiguin vivint els mateixos canvis i compartir vivències similars. En aquesta etapa els llaços més profunds acostumen a ser amb altres adolescents del mateix sexe, amb qui és més fàcil intimar. És el temps d’idealitzar l’amistat, quan es creen llaços emocionals molt potents, amb intenses sensacions de tendresa i generositat. És l’inici d’una nova vida social que obre moltes possibilitats de sociabilitat positiva i també el risc d’aproximació a grups més al marge de la norma social amb qui es pot trobar la complicitat necessària per entrar en conductes de risc com l’absentisme escolar.
    
5. Els canvis cognitius  
    
   Les capacitats cognitives de l’adolescent evolucionen progressivament des del pensament concret i present, més centrat en la seva realitat i la seva experiència, cap al que és abstracte, basat en capacitats hipotètiques, deductives i de raonament simbòlic. Aquesta progressió en la manera de raonar li permetrà, al final de l’adolescència, desenvolupar habilitats d’anàlisi que li facilitin, per exemple, trobar diverses solucions davant dels problemes i anticipar-ne les conseqüències, tenir més consciència de la complexitat de la realitat i aplicar les seves pròpies deduccions sobre el seu món i també sobre el funcionament de la societat, i entrar en la valoració realista de les seves capacitats i habilitats per tal de començar a planificar el futur.    
    
   Comença, així mateix, el desenvolupament del seu propi sistema de valors, a partir del qüestionament d’aquells que li són donats, és a dir, dels facilitats per la família i l’entorn social proper, com a pas necessari en el procés de recerca de la seva identitat.   
    
   En aquesta primera etapa de l’adolescència sovint l’adolescent somia despert sobre qualsevol tema que li ocupi el pensament; es pot passar llargues estones fantasiejant de manera no sempre realista. És una manera d’assajar noves habilitats de pensament que s’han d’anar desenvolupant.   
    
   L’adolescència primerenca és una època d’exaltació en què l’adolescent pot tenir algunes dificultats en el control d’impulsos alhora que desplega una gran capacitat per a l’aprenentatge i el coneixement. Cal orientar aquestes capacitats per tal de fomentar hàbits saludables, d’estudi i d’autodisciplina. També és un bon moment per fomentar la canalització de la seva energia en l’exercici físic.    
    
   Igualment, és una bona edat per iniciar la prevenció del tabac, l’alcohol i, per extensió, altres drogues, fomentant el criteri del mateix adolescent, per tal de poder fer front a la pressió que pot exercir el grup en relació amb el risc de consums de substàncies i la transgressió de les normes.   
   

1. La necessitat d'identitat personal i psicosexual 
    
   És l’època de l’exaltació de la individualitat, amb un gran creixement de l’ego, és a dir del jo. En primer lloc, per l’aparició del sentiment de ser diferent dels altres, i, en segon lloc, d’aquest jo se’n deriva la necessitat d’afirmació de la seva naixent personalitat, que sovint posa a prova, contrastant i defensant les seves necessitats, els seus punts de vista i les seves opinions amb fermesa i obstinació. Aquesta necessitat d’afirmació personal pot portar l’adolescent a un afany de contradicció, especialment amb els seus referents familiars, pares o tutors. És un procés necessari de diferenciació individual que ajuda l’adolescent a pensar per ell mateix i a anar guanyant terreny per a la seva autonomia. Això és possible si l’adolescent viu en un entorn familiar i social que escolta, respecta i contrasta els seus punts de vista i les seves necessitats, sense negar-les o ofegar-les.   
    
   La identitat personal passa també per la construcció de la imatge corporal, amb un cos que segueix canviant. Les transformacions corporals obren els interrogants sobre la normalitat del propi cos i el seu atractiu, qüestions que els han d’ajudar a créixer en la mesura que avancen en la pròpia acceptació i creix també la capacitat crítica sobre la pressió que exerceixen els mitjans de comunicació, mostrant uns models estereotipats de bellesa.   
    
   Per tal que els adolescents puguin adquirir aquesta habilitat crítica cal fomentar-la a partir del rol educatiu que exerceixen la família i les institucions educatives, paral·lelament a la influència que tenen els adults com a models crítics davant la pressió dels mitjans i de la publicitat. Tot aquest suport afavoreix que no es focalitzi l’interès en el cos i la imatge com a element central de l’èxit en les relacions amb els altres (M. Jesús Comellas, 2005), i que els adolescents creixin en autoestima, en valoració dels aspectes que configuren la seva manera de ser i de fer, i en valors i ètica pròpia.    
    
   Hi ha un conte popular anònim que transmet molt bé el missatge que cal fer arribar als adolescents. Parla de l’origen de la bellesa i la lletjor:     
    
   “La bellesa es banyava i va deixar la roba al costat del riu. La lletjor li va robar la roba i se la va posar. Des d’aleshores hi ha gent que veu la bellesa vestida amb roba lletja i hi ha gent que no veu la lletjor pels seus bonics vestits”.  
   (Ortín y Ballester, 2007)     
    
   La configuració de la identitat comporta també la configuració de la identitat sexual, que, com altres aspectes del desenvolupament, passa també per l’experimentació. S’inicia l’experimentació amb el sexe contrari, es passa de la curiositat i l’experimentació amb el propi cos a l’interès pel sexe contrari. Tenen lloc les primeres experiències de carícies, abraçades, petons, etc., i en la mesura que s’avança en la maduració personal i sexual, i segons els valors i creences de l’adolescent i el seu entorn, s’avança en l’experimentació sexual. És important que l’adolescent visqui de forma positiva aquest procés i aprengui a valorar i respectar els aspectes que es posen en joc en aquesta nova experiència, com són la comunicació, l’afecte, la intimitat, el compromís. En aquest sentit, el diàleg entre pares i fills adquireix una gran importància. El diàleg serè i respectuós, tot i que no coincideixin necessàriament les opinions dels uns i dels altres, és un dels aprenentatges més valuosos que els pares poden facilitar als fills adolescents.    
    
   En el procés d’identitat sexual que es desperta en aquesta etapa és normal que pugui aparèixer un cert grau d’incertesa respecte a la pròpia identitat sexual. L’orientació final del desig cap a un sexe o l’altre determinarà l’expressió de la sexualitat de l’adolescent. Tant l’homosexualitat com l’heterosexualitat són opcions sexuals sanes, normals i lícites. Així ho recull la Declaració dels Drets Sexuals, aprovada per l’assemblea general de l’Associació Mundial de Sexologia (WAS, 1999).     
    
   Aquesta és també una edat clau per abordar temàtiques de salut sexual i contracepció amb els adolescents.    
    
   Encara actualment “la informació sexual de què disposen els adolescents prové dels amics, de materials de diversa consideració i procedència o de la pròpia experiència personal” (Font, 2005). Aquest fet facilita transmetre coneixements erronis, falsos mites i mantenir la sexualitat com una cosa clandestina.   
    
   Per tant, és molt important propiciar un ambient de confiança i respecte mutu en l’entorn familiar, facilitar entrar en aquestes temàtiques tan fonamentals per al seu creixement i desenvolupament.
        
           
2. La necessitat d’autonomia    
    
   La necessitat de guanyar llibertat, entesa com a autonomia, no només de pensament sinó de moviment, ajudarà a definir i perfilar la seva identitat, així com a experimentar en l’ús d’aquesta llibertat. La necessitat de llibertat pot fer que es mostri molest davant el control i les prohibicions. Sovint aquest fet origina tensions en les famílies i els entorns de socialització, com ara l’escola, tensions que poden ser molt educatives si es disposa de bones habilitats relacionals i de negociació, i de bons models socials, ja que són oportunitats per aprendre a acceptar límits i a assumir que la llibertat i la responsabilitat caminen juntes de la mateixa manera que ho fan els drets i els deures.   
    
   Semblen absents tant físicament com emocionalment, cosa que accentua la percepció de distanciament dels pares. De nou aquest fet posa a prova les habilitats familiars de tolerància i relació, per tal d’acceptar el moment evolutiu de l’adolescent, alhora que es propicien moments positius de convivència familiar. Cal tolerar, des de la família, estones d’aïllament de l’adolescent sense penalitzar-lo emocionalment, al mateix temps que es mantenen rituals de convivència, com ara els àpats, mirar junts algun programa de televisió o compartir una pel·lícula.
    
3. La necessitat de realització personal   
    
   És una necessitat compartida per tots els éssers humans. Es refereix a donar a la vida de cadascú un sentit d’utilitat i de vàlua, un sentit percebut per un mateix i refermat o reconegut pels altres.   
    
   En aquest sentit cal reforçar la vàlua i el compromís de l’adolescent en aquells àmbits on es mogui: escola i activitats esportives, artístiques o lúdiques, i si no hi ha aquestes activitats és el moment de fomentar-les, des de la positivitat i el compromís. Això l’ajudarà a anar perfilant un projecte personal que doni sentit a la seva vida.
    
4. La necessitat d’afecte
    
   La percepció d’estima i de pertinença al grup present en totes les edats, ara creix en extensió. Busquen ampliar l’afecte fora dels entorns propis d’etapes anteriors, en primer lloc de la família i en segon lloc de l’entorn escolar. I també s’han de tenir en compte les fortes relacions d’estima i vinculació amb els amics. Segueixen necessitant, encara que de vegades no ho sembli, les demostracions d’afecte verbal i físic dels pares; amb tot, les formes d’aquestes demostracions s’han d’adequar de manera que siguin més ben acceptades, així com també s’ha de vigilar de fer-les davant de persones que l’adolescent accepti.
     
   També en relació amb l’afecte i les emocions, els adolescents creixen en la seva capacitat d’identificació, de diferenciació de les emocions, així com de contenció i canalització d’aquestes emocions.
    
5. La necessitat de relacions socials
    
   Pel que fa a les relacions socials, es genera ja una subcultura de grup a partir dels valors que comparteixen que sovint es mostra amb una manera de vestir i de fer també compartida. En el grup l’adolescent hi troba els confidents que li donen suport i comparteixen amb ell problemes similars. L’adolescent necessita disposar de la llibertat necessària per a aquesta convivència amb les seves amistats, això afavoreix el seu creixement i la seva autonomia. Cal que porti la seva pròpia vida social, coneguda pels pares amb límits raonables i raonats, amb acords basats en la confiança mútua.
    
   Els llaços d’amistat, tot i ser profunds, també poden ser variables, depenent del ritme de canvis dels adolescents. Si són simultanis, els llaços es mantenen; si no ho són, els adolescents es distancien. En l’adolescència mitjana es busca ja l’amistat amb el sexe contrari, és un pas més en la maduració i la socialització, alhora que s’amplia el cercle d’amistats amb amics i amigues de diversa procedència.
    
   La necessitat d’identificació amb els amics i el grup no representa un trencament amb la família. L’allunyament de la família ha de ser progressiu i no total. La família ha de seguir tutelant aquest ric procés de socialització, necessari per a la maduració psicològica i l’adquisició d’autonomia.   
   

1. L’adolescent ja gaudeix d’un bon nivell d’autonomia, al mateix temps que hi ha un cert retrobament amb els pares i una acceptació dels seus consells, després que ja ha reconegut el valor que tenen.
2. La imatge corporal està plenament acceptada.
3. Els valors propis ja adquireixen més importància que els del grup, tot i que ha augmentat la capacitat de compromís amb persones i projectes.
4. Es va adquirint una identitat personal més sòlida i ja apareixen les inquietuds de la projecció de cara al futur. És el moment de plantejar objectius més realistes.

1. Problemes de salut fisiològics, 2. Problemes de salut psicològics i 3. Problemes de salut derivats de l'adopció de conductes de risc (relacions sexuals no segures, accidents de trànsit o consum de drogues...)

• Cal recordar que es tracta d’un procés benigne, que la previsió de la seva evolució és bona i que pot durar entre 4 i 6 anys. 
• És molt important no manipular les lesions, tant els barbs com els grans, per tal que no quedin cicatrius ni es generin complicacions. 
• Cal netejar les zones afectades amb sabons de pH neutre tres vegades al dia. Rentar-se més vegades i/o utilitzar sabons més forts pot provocar irritacions a la pell (dermatitis) que només aconseguirien empitjorar el problema. 
• Cal evitar productes de cosmètica de base greixosa. 
• Tot i que no hi ha una evidència clara del fet que ingerir aliments com la xocolata, les patates fregides o aliments rics en greixos tingui relació amb l’empitjorament de l’acne, sovint s’hi associa. Ara bé, cal controlar la ingesta d’aliments rics en greixos i seguir les recomanacions establertes per a una alimentació saludable. 
• L’augment de l’ansietat i el nerviosisme pot empitjorar o alentir el procés de millora de l’acne. En aquest cas és útil identificar la font del malestar per tal de resoldre-ho. 
• Depenent de la severitat de l’acne, caldrà consultar l’equip de salut per tal de valorar la necessitat de tractaments mèdics.

 
2.  Sistema reproductor 

2.1 Femení

Dismenorrea

La dismenorrea fa referència al dolor associat a la menstruació. Es parla de dismenorrea primària quan no hi ha patologia orgànica que expliqui el dolor, és a dir, cap malaltia que sigui la causa del dolor. Rarament es dóna una dismenorrea secundària, que fa referència a quan el dolor el causa una patologia orgànica, com poden ser quists als ovaris, endometriosi, malaltia inflamatòria pelviana, mioma, malformació genital... En aquest apartat es fa referència a la dismenorrea primària, que afecta aproximadament el 80 % de les adolescents.

La dismenorrea primària s’inicia entre 6 i 12 mesos després de la menarquia i habitualment abans dels 20 anys. Apareixen símptomes locals com ara dolor de tipus espasmòdic, produït per la contracció involuntària dels músculs, més fort a la part inferior de l’abdomen amb irradiació a l’esquena i la cara anterior de les cuixes. També poden aparèixer altres símptomes generals com per exemple nàusees i vòmits, fatiga, nerviosisme, vertígens, diarrea, mal d’esquena i mal de cap.

La intensitat d’aquestes molèsties o dolors es classifica en tres graus: 

1. Lleu. Hi ha símptomes locals i la dismenorrea no interfereix en l’activitat quotidiana de l’adolescent. 
2. Moderat. Quan hi ha alguns símptomes generals i es veu afectada l’activitat quotidiana de l’adolescent. 
3. Greu. Habitualment apareix amb més símptomes generals i hi ha impossibilitat de mantenir l’activitat quotidiana.

• S’ha de ser conscient que es tracta d’un problema passatger i que és conseqüència natural de la menstruació. 
• Si la dismenorrea és lleu o moderada amb regles poc abundants, es recomana l’àcid acetilsalicílic (AAS), sempre que no hi hagi contraindicació mèdica per a l’ús d’aquest medicament. 
• Si la dismenorrea és lleu o moderada amb regles abundants o és dismenorrea greu, es recomana ibuprofèn o naproxèn, sempre que no hi hagi contraindicació mèdica per a l’ús d’aquest medicament. 
• Si el dolor no millora, cal adreçar-se a l’equip se salut, ja que hi ha altres possibilitats de tractaments mèdics. 
• De vegades, les teràpies complementàries poden resultar eficaces, soles o associades als tractaments convencionals.

• Si no apareix menstruació en més d’un cicle i hi ha activitat sexual és recomanable consultar l’equip de salut. 
• Si hi ha sobrepès, cal evitar dietes extremes. 
• Si es fa exercici físic intens, s’ha d’assegurar una ingesta alimentària adequada i moderar l’exercici físic si aquest afecta els cicles menstruals. 
• Si es produeixen irregularitats freqüents en els cicles, convé anotar el primer i l’últim dia de la menstruació en un calendari, ja que pot ser d’utilitat quan es consulti l’equip de salut.

 
Síndrome premenstrual

La síndrome premenstrual (SPM) són un conjunt de símptomes físics i/o emocionals que s’inicien una o dues setmanes abans de la menstruació i desapareixen quan arriba. 

• Símptomes emocionals: irritabilitat, canvis d’humor, crisis de plor, somnolència, tristesa. 
• Símptomes físics: pits inflamats i adolorits, acne, distensió abdominal, és a dir inflamació de la panxa, edema a les cames, ganes de menjar, augment de pes.

• Cal ser conscient que és un problema passatger. 
• En la SPM amb regles poc abundants pot ajudar l’àcid acetilsalicílic (AAS), sempre que no hi hagi contraindicació mèdica per a l’ús d’aquest medicament. 
• En la SPM amb regles abundants o dismenorrea greu es recomana ibuprofèn o naproxèn, sempre que no hi hagi contraindicació mèdica per a l’ús d’aquest medicament. 
• Si no millora i/o interfereix de forma important en l’activitat quotidiana cal adreçar-se a l’equip de salut, ja que hi ha altres possibilitats de tractaments mèdics. 
• S’ha d’evitar la sal, la cafeïna i l’alcohol. 
• Convé practicar exercici físic. 
• És aconsellable dormir el temps suficient per aconseguir un descans reparador. 
• De vegades, les teràpies complementàries poden resultar eficaces, soles o associades als tractaments convencionals.
   
  Tipus de Teràpies complementàries
  

2.2. Masculí

Algunes de les afeccions més freqüents del sistema reproductor masculí són la criptorquídia (el testicle no està localitzat a la bossa escrotal), la tumoració testicular, la varicocele (dilatació de les venes i formació de varius evidents a la superfície externa de l’escrot) i la torsió testicular (és característic un dolor brusc al testicle, que està més amunt per la torsió del cordó espermàtic; requereix una intervenció quirúrgica urgent, abans de les sis hores).

Recomanacions

L’autoexploració genital és la millor manera de detectar qualsevol anomalia testicular:

• Cal fer una exploració un cop al mes durant o després de la dutxa amb aigua calenta. 
• Cada testicle s’ha d’explorar amb les dues mans. 
• Convé recordar que l’epidídim (cos de forma semilunar situat a la part superior del testicle) no s’ha de confondre amb una anomalia. 
• S’ha de fer rodar suaument cada testicle mentre es busquen petites irregularitats, canvis de mida o dolor. 
• Si es troba alguna anomalia s’ha de consultar el metge.
  
  (Actuacions preventives en l’adolescència. Editat pel Departament de Salut. Generalitat de Catalunya, 2004; p.120) 

      
3.  Sistema locomotor 

Gran part de les anomalies estructurals de la columna i altres problemes ortopèdics als peus, els genolls i els malucs molt probablement ja han estat detectats en èpoques anteriors a l’adolescència. D’altres poden empitjorar en l’adolescència, com és el cas de l’escoliosi.

Escoliosi

L’escoliosi es una alteració de la columna freqüent en nens en edat escolar i adolescents. Es tracta d’una desviació de la columna vertebral que consisteix en una curvatura lateral i una rotació de la columna, i que no es corregeix quan s’inclina el cos endavant. La prevalença oscil·la entre el 2 % i el 14 % depenent dels graus de desviació que es considerin, entre els 5 i els 19 graus. A partir dels 20 graus, es dóna entre el 0,2 % i el 0,3 %. Les escoliosis que apareixen a partir dels 10 anys tendeixen a empitjorar en el moment de creixement màxim. El 70 % es donen en noies. Els graus de desviació marquen les intervencions mèdiques, que poden anar des de l’observació amb mesures per millorar la postura corporal i gimnàstica d’esquena, natació per tal d’enfortir la musculatura de l’esquena i la utilització de diferents tipus de faixes, fins a la cirurgia.

Recomanacions 

• Cal que els pares o tutors observin sistemàticament l’esquena de l’adolescent per detectar-hi qualsevol anomalia. 
• Cal mantenir el control anual de seguiment per part de l’equip de salut, per tal de facilitar la detecció de possibles problemes d’esquena. 
• S’ha de mantenir l’exercici físic per tal d’enfortir la musculatura seguint les indicacions de l’equip de salut.   
  
  L’activitat física davant dels problemes de salut ossis i articulars
• També cal mantenir una alimentació equilibrada d’acord amb el grau d’exercici físic que es realitzi, per tal d’evitar el sobrepès i l’obesitat.
  
  Alimentació en la infància i en l'adolescència   
  Activitat física en l'adolescència
• Si es fa necessària la utilització de faixes rígides, s’han de portar durant el temps indicat per l’especialista, ja que, si es disminueix, la faixa no produeix l’efecte protector i corrector desitjat. 
• L’impacte en la vida de l’adolescent que utilitza faixa pot provocar reaccions similars a quan es diagnostica una malaltia crònica, ja que la faixa s’ha de portar durant anys. 

   
4.  Sistema endocrí 
 
Obesitat

L’obesitat constitueix el trastorn nutricional més freqüent en la infància i l’adolescència. La prevalença d’obesitat a Espanya se situa en el 13,9 %, i de sobrepès en el 12,4 %. La prevalença més alta es va trobar en les edats compreses entre els 6 i els 13 anys (Estudio Enkid, 2001). A l’Europa meridional la prevalença de sobrepès-obesitat se situa al voltant del 15-25 %.

L’obesitat es defineix per un excés de greix al cos, que es manifesta amb un pes excessivament elevat tenint en compte l’edat, el sexe i la talla de l’adolescent. La forma indirecta més senzilla que s’utilitza internacionalment per valorar si hi ha normopès, sobrepès o obesitat és l’índex de massa corporal (IMC). L’IMC es pot calcular fàcilment: el pes en quilograms es divideix entre la talla en metres elevada al quadrat. El resultat és un índex que es pot comparar amb unes taules estandarditzades per edat i sexe.

 

 
 
 
Font: Frontera,P. Cabezuelo,G., 2005; p151

1. Mals hàbits nutricionals. Disminució en consum de fruites i verdures. Més consum de menjar ràpid. 
     
   Recomanacions per a una alimentació saludable  
2. Més disponibilitat d’aliments. Una gran oferta d’aliments amb una elevada aportació calòrica.
   
   Alimentació saludable / nutrients  
3. Canvis en l’estil de vida: predomini del sedentarisme i disminució de l’activitat física per part dels infants i els adolescents.
   
   L'activitat física en funció de la situació de vida

 
L’obesitat constitueix un factor de risc per al desenvolupament de l’adolescent perquè afavoreix l’aparició de complicacions cardiovasculars, ortopèdiques, respiratòries, digestives, dermatològiques, neurològiques i endocrines, sense deixar de banda els problemes psicosocials que pot comportar.

La conseqüència més important és que l’obesitat tendeix a perpetuar-se en la vida adulta. Aquest fet, juntament amb la suma d’altres factors de risc, pot conduir les persones obeses a disminuir l’esperança de vida o a tenir diferents graus d’invalidesa. (García-Reyna, N.I., Gussinyer Canabal, S., 2005, p. 5-8).

L’adolescent obès té una gran càrrega psicològica i emocional, en una època del cicle de vida en què la construcció de la seva imatge corporal i la seva identitat personal i social ocupen gran part de la seva energia. En l’adolescent, l’obesitat impacta en cadascuna d’aquestes tasques, ja que tendeix a tenir una pobra imatge d’ell mateix i a expressar sentiments d’inferioritat i de rebuig propi, al mateix temps que els rep tant per part d’adults del seu entorn com per part de companys. Tots aquests factors influeixen negativament en el seu desenvolupament psicològic i social.

Recomanacions

• La primera i mes eficaç és la prevenció de l’obesitat en l’adolescent en etapes anteriors, mantenint un equilibri òptim entre una alimentació equilibrada i sana i l’activitat física, tant durant la infància com en l’adolescència, així com reposar i dormir correctament.
  
  Alimentació en la infància i en l'adolescència 
  Activitat física en la infància i l'adolescència Reposar i dormir, en funció del grup d'edat i l'etapa de desenvolupament
  
• Si hi ha sobrepès, es recomana recuperar l’equilibri entre ingesta i exercici físic, modificant-los tots dos o, depenent dels hàbits alimentaris que es tinguin, si són adequats, només cal augmentar l’exercici físic. La infermera de l’equip de salut podrà aconsellar què és més adequat en cada cas. 
• Si es té obesitat, es recomana una intervenció multidisciplinària, amb un enfocament complet des d’un punt de vista físic i psicològic. 
• Es recomana modificar els hàbits d’alimentació no tan sols de l’adolescent sinó de tota la família, quan aquesta també comparteixi els hàbits poc saludables d’alimentació. 
  
  Planificar una alimentació saludable
• Cal augmentar gradualment l’exercici físic. 
  
  L’activitat física davant de les persones amb problemes d’obesitat
• S’han de potenciar les relacions socials i enfortir l’autoestima. 
  
  - factors i conductes de protecció en l’adolescència

• Pèrdua important de pes, superior al 15 % del pes ideal, tenint en compte l’edat i l’alçada. Aquesta pèrdua de pes és buscada i mantinguda per l’adolescent. 
• Hi ha una distorsió de la imatge corporal. L’adolescent es veu grassa tot i estar molt prima. 
• Por molt intensa a guanyar pes o estar obesa. 
• Amenorrea secundària per la pèrdua de pes.

• Preocupació exagerada per la silueta i el control de pes. 
• Impuls que fa irresistible menjar i menjar, amb sensació de pèrdua de control davant del menjar. 
• Utilització de mesures per compensar la gran ingesta d’aliments, com ara vòmits, ús de laxants o exercici físic exagerat. Els vòmits i l’ús de laxants de forma indiscriminada comporten la pèrdua de substàncies necessàries per a un funcionament correcte del cos, la qual cosa pot provocar diverses complicacions orgàniques.

• Cal augmentar la resiliència a partir dels factors de protecció generals. 
• S’han d’evitar factors habitualment presents en els trastorns alimentaris com la baixa autoestima i un context familiar excessivament rígid, una elevada exigència familiar i personal, por d’equivocar-se, por del fracàs. 
• És necessari fomentar una perspectiva crítica en relació amb l’equiparació entre primesa i bellesa, i la inconsciència sobre el risc que comporta l’ús de dietes no controlades per professionals de la salut i d’altres mesures miraculoses per al control de pes. Cal reforçar la cura i el respecte pel propi cos i la salut, mitjançat una alimentació equilibrada i un exercici físic adequat. 
• S’ha d’educar en valors intrínsecs de la persona (responsabilitat, confiança, respecte, capacitat d’esforç, generositat, etc.) i en el reconeixement de les seves pròpies capacitats i habilitats i no en els valors exclusivament estètics i d’aparença. 
• És necessari mantenir els horaris familiars dels àpats comuns, evitant plats i horaris especials. 
• Cal evitar dietes severes o molt restrictives i fomentar canvis cap a hàbits més saludables. 
• S’ha d’evitar fer burla sobre l’aspecte físic de les persones amb sobrepès o obeses.

  
2. Depressió

Els estudis indiquen un augment en la prevalença d’aquest trastorn, que es manifesta amb diferents intensitats. No s’ha de confondre amb les fluctuacions normals de l’estat d’ànim de l’adolescent o el decaïment que pot experimentar a l’hora d’adaptar-se a una situació de vida desfavorable.

La depressió es caracteritza per una tristesa i una incapacitat per experimentar plaer persistents en el temps i que deterioren les relacions socials, escolars i laborals.

Entre els senyals que poden fer pensar en una depressió, sempre que n’hi hagi més d’un alhora i durin com a mínim dues setmanes, hi ha irritabilitat, tristesa, pèrdua de la capacitat d’interessar-se i gaudir, descens del rendiment acadèmic, pensaments persistents sobre la mort, queixes corporals com mal de cap o de panxa, pessimisme, apatia, culpabilitat excessiva, menyspreu personal, pèrdua de gana, pensament alentit, aïllament social, insomni o somnolència, lentitud en els moviments... Totes aquestes manifestacions s’han d’entendre com una manera de reaccionar en el context biogràfic en què viu i es desenvolupa l’adolescent, els desencadenants que hi ha pogut haver i les habilitats que té a l’hora de fer-hi front.

La depressió no ha de ser necessàriament un estat permanent. Especialment quan es parla de depressions d’intensitat lleu i moderada cal entendre-les com una manera d’estar, de reaccionar emocionalment davant les adversitats de la vida; tenen un inici i poden tenir un final.

Recomanacions

El que ajuda a superar aquests estats depressius és acceptar la persona que està emocionalment deprimida i el seu entorn, viure-ho com un estat transitori, demanar ajuda professional, acceptar i comprometre’s amb l’ajut psicoterapèutic i fer front als fets de la vida que han influït en la precipitació de l’estat depressiu.

Les recomanacions preventives van encaminades a augmentar la resiliència a partir dels factors de protecció generals. Cal remarcar la importància de la percepció d’autoeficiència i autoestima i les competències socials com a factors individuals afavoridors d’estabilitat emocional.

- Factors i conductes de protecció en l’adolescència. 

1. Trastorn bipolar tipus I. Es caracteritza per fases de mania i depressions intenses, generalment requereix hospitalització. En moments de descompensació poden aparèixer deliris (interpretacions molt distorsionades de la realitat, fora de la racionalitat, com creure que es tenen poders especials, etc.) i fins i tot al·lucinacions (identificar a través dels sentits percepcions sense la presència d’estímuls externs objectius, com sentir veus). 
2. Trastorn bipolar tipus II. Es caracteritza per depressions intenses, però amb fases d’eufòria moderades, anomenades hipomanies, que no acostumen a fer necessari l’ingrés hospitalari. 
3. Ciclotímia. Es caracteritza per fases d’hipomania i fases de depressió lleu o moderada. Es pot donar el cas que persones amb aquest trastorn no hagin consultat mai l’equip de salut, perquè no són conscients que les fluctuacions que tenen són un trastorn que té tractament. Fàcilment són vistos pels altres com unes persones inestables o llunàtiques.

• S’ha d’acceptar la malaltia i aprendre a conviure-hi, tant la persona com el seu entorn. La identitat de la persona va més enllà de la malaltia, l’adolescent ha de seguir creixent. La vigilància a distància, centrada en la detecció precoç de símptomes, s’aconsella com a actitud efectiva de la família envers l’adolescent. 
• És convenient seguir els consells de l’equip especialitzat en salut mental. 
• Cal prendre correctament la medicació. 
• No s’ha de consumir alcohol o altres drogues. 
• Cal aprendre a identificar símptomes de recaiguda (disminució de la necessitat de son, estar més actiu del que és habitual i no cansar-se, estar irritable i discutir amb facilitat, parlar més o estar més bromista). En general, és recomanable desconfiar dels canvis anímics i d’activitat (tant per excés com per defecte), tant l’adolescent com la família. 
• Cal seguir uns hàbits de vida regulars.

1. Conductes d’oposició i desafiament, i comportament hostil vers les figures d’autoritat. 
2. Enganys i mentides per tal d’aconseguir un benefici, i robatoris. 
3. Destrucció de propietats, ja sigui a l’escola o pel carrer. 
4. Greu violació de normes (fugues de casa o de l’escola). 
5. Agressió a persones o animals (barallar-se com a mitjà habitual de fer-se valer, ser cruel amb els animals).

• Factors que poden predisposar-hi, ja sigui per l’existència d’altres trastorns psiquiàtrics o per la presència de retard mental. 
• Ambients de privació econòmica, emocional o social. Més comú en àrees urbanes que rurals. 
• Famílies amb normes caòtiques o negligents, sense normes i amb mancança de supervisió familiar. 
• Pares divorciats o separats que mantenen una mala relació i amb mancança d’acords en relació amb l’educació dels fills. 
• Pares amb trastorn antisocial de la personalitat, dependència alcohòlica o d’altres tòxics. 
• Exposició a la violència, tant a casa com a la societat en general (situacions d’abús o maltractament, violència al carrer, al cinema, a la televisió, als videojocs). La violència fomenta la violència.

• Cal fomentar la participació dels adolescents en activitats de grup, ja sigui en espais culturals, d’esport o lúdics, per tal de promoure comportaments prosocials i d’inserció social. 
• Cal una supervisió familiar adequada. 
• Els pares han d’establir normes i límits clars, en un entorn de calidesa relacional. 
• En situacions de divorci o separació, cal buscar l’acord en temes d’educació als fills. 
• Hi ha d’haver una educació familiar contra la violència. 
  
  - Factors i conductes de protecció en l’adolescència

 
6.  Altres trastorns psicològics i psiquiàtrics

Hi ha altres trastorns, com ara l’ansietat i els trastorns obsessius compulsius, que poden impactar d’una manera més o menys greu en la vida de l’adolescent i la seva família, i que poden modificar el seu present i les seves expectatives de futur. En totes aquestes situacions es fa necessària la intervenció d’equips especialitzats en salut mental infantil i juvenil per tal de tractar l’adolescent, facilitar-li la recuperació i orientar el seu futur i el de la família amb expectatives d’esperança.

• Cal informar i educar els adolescents en relació amb la salut psicosexual. 
• Si es donen relacions sexuals coitals, es recomana la utilització del preservatiu sempre, sense excepció. 
• Amb un sol contacte sexual sense protecció es pot agafar una MTS. 
• A més de la utilització del preservatiu, és necessari seguir les normes d’higiene corporal i rentar-se les zones genitals abans i després de la relació sexual. 
• Tots els adolescents han d’estar vacunats d’hepatitis B, ja que, tot i que no és una MTS, es contagia igualment a través de les relacions sexuals. Si no estan vacunats, poden consultar el seu equip de salut. 
• Davant de qualsevol símptoma sospitós de MTS cal consultar l’equip de salut, la infermera de l’escola, etc. La possible desaparició de la simptomatologia sense tractament no indica que la infecció hagi desaparegut, ja que hi ha infeccions durant les quals es deixen de fer evidents símptomes, però els gèrmens es mantenen en l’organisme i fan mal a altres òrgans.

• Riscs per a la salut física
  
  El cos de l’adolescent encara no està del tot preparat per a la gestació, encara està canviant i, de vegades, acabant de créixer, la pelvis encara és immadura i el part per via vaginal resulta perillós. 
   
• Riscs per a la salut psicològica
  
  Des d’un punt de vista psicològic, hi ha pocs adolescents preparats per fer front a la maternitat i a la paternitat. Més aviat s’estableix un conflicte de necessitats entre les dels pares adolescents i les del fill.
   
• Riscs per a la salut social
  
  Els adolescents no han acabat el seu projecte d’incorporació social, educativa o laboral, per tant, no acostumen a ser autosuficients per tirar endavant una família, dependran de la família de l’un o de l’altre, en el millor dels casos.
   
  Les mares adolescents tenen més risc de no completar la seva formació acadèmica. I el grau de formació acadèmica és un dels indicadors més segurs de la possibilitat d’aconseguir feina i d’independència econòmica.
   
  Els pares adolescents tenen més probabilitats de tenir feines poc remunerades o d’estar a l’atur que aquells que han retardat la seva paternitat.
   
• Riscs per al fetus/nadó
  
  Hi ha risc de prematuritat o de baix pes del nadó en néixer.
  
  Els nens cuidats exclusivament per la mare adolescent tenen més risc de tenir problemes de salut, de conducta i, fins i tot, de maltractament.
   
  No sempre són clars els riscs complementaris a l’embaràs en l’adolescència, el que sí que és evident és que l’edat adequada per aconseguir una bona salut per a la mare i el nadó és posterior a l’adolescència.

1. No será punible el aborto practicado por un médico, o bajo su dirección, en centro o establecimiento sanitario, público o privado, acreditado y con consentimiento expreso de la mujer embarazada, cuando concurra alguna de las circunstancias siguientes: 
2. Que sea necesario para evitar un grave peligro para la salud física o psíquica de la embarazada y así conste en un dictamen emitido con anterioridad a la intervención por un médico de la especialidad correspondiente, distinto de aquel bajo cuya dirección se practique el aborto. En caso de urgencia por riesgo vital para la gestante, podrá prescindirse del dictamen y del consentimiento expreso. 
3. Que el embarazo sea consecuencia de un hecho constitutivo de delito de violación del artículo 429, siempre que el aborto se practique dentro de las primeras doce semanas de gestación y que el mencionado hecho hubiese sido denunciado. 
4. Que se presuma que el feto habrá de nacer con graves taras físicas o psíquicas, siempre que el aborto se practique dentro de las veintidós primeras semanas de gestación y que el dictamen, expresado con anterioridad a la práctica del aborto, sea emitido por dos especialistas del centro o establecimiento sanitario, público o privado, acreditado al efecto, y distintos de aquel por quien o bajo cuya dirección se practique el aborto. 
5. En los casos previstos en el número anterior, no será punible la conducta de la embarazada aún cuando la práctica del aborto no se realice en un centro o establecimiento público o privado acreditado o no se hayan emitido los dictámenes médicos exigidos. Sigui quina sigui la decisió final, sempre es passa per un procés psicològic i emocional dolorós en què cal ajut i suport molt sovint d’experts. En el moment de la redacció d’aquest apartat, a l’estat espanyol s’està fent una nova revisió dels supòsits sobre la interrupció voluntària de l’embaràs que està en tràmit parlamentari. "

• S’ha de potenciar l’educació afectiva i sexual. 
• Cal educar en relació amb els mètodes anticonceptius. 
• Si es practiquen relacions sexuals coitals, es recomana la utilització del preservatiu sempre, sense excepció. 
• Cal recordar que la marxa enrere o ejacular fora té un alt risc d’embaràs no desitjat, per la qual cosa no es pot considerar un mètode anticonceptiu. 
• Cal reconèixer les falses creences: 
  • "L’embaràs és impossible la primera vegada.” 
  • “Si després de fer-ho et rentes bé no et quedes embarassada.” 
  • “Si les relacions es tenen drets, no et quedes embarassada.” 
  • “El mètode de la marxa enrere no falla.” 
  • “Els mètodes anticonceptius disminueixen el plaer.” 
• Davant d’una sospita d’embaràs, cal comunicar-ho com més aviat millor als pares, a algun adult de confiança o a l’equip de salut, per afrontar de manera adequada aquesta nova situació de vida.

 
    
2. Accidents de trànsit

A Espanya els accidents de trànsit són la primera causa de mort en l’adolescència i en les edats compreses entre els 5 i els 35 anys, segons una estadística del Centre Nacional d’Epidemiologia del 2005. També és molt important la proporció de discapacitats joves, com a conseqüència dels accidents de trànsit.

Els factors que influeixen en el risc d’accidents, ja sigui en cotxe, moto o bicicleta, són: 

1. El consum d’alcohol i drogues il·legals. 
2. L’excés de velocitat. 
3. Altres comportaments de risc en la conducció que comporten distracció, com sintonitzar la ràdio, parlar pel mòbil, etc. 
4. La no utilització d’elements de seguretat: casc, cinturó...

• Ho veuen com una manera de posar-se alegres i passar-s’ho bé. 
• És un comportament que s’imposa des del mateix grup d’amics, és una manera de sentir que se’n forma part. 
• Per buscar la desinhibició i perdre la vergonya. 
• Consideren que és una conducta pròpia dels adults, una manera de semblar més grans.

• Cal atendre els hàbits familiars per tal de no fomentar la ingesta d’alcohol en l’adolescència. 
• És necessari mantenir una actitud crítica en relació amb el consum d’alcohol i en relació amb la influència publicitària. 
• S’ha de practicar algun esport. 
• Cal potenciar els factors de protecció i minimitzar els factors de risc.

• Sensació de no ser vulnerables al perill. 
• Prioritzen las gratificacions immediates i viuen centrats en el present. 
• Curiositat per experimentar noves vivències estimulants i arriscades, que alhora tenen valor de transgressió.

• Consum experimental
   
  Es correspon amb un contacte inicial amb la substància, de vegades per pressions de grup, per curiositat, per transgressió. Sovint es desconeix l’efecte de la substància. Moltes vegades l’ús queda restringit a aquestes primeres experiències, especialment en aquells casos en què l’adolescent disposa de potents factors de protecció interns i externs.
   
• Consum ocasional
  
  Es fa un ús intermitent de la substància, amb períodes llargs d’abstinència. Habitualment es consumeix en grup. L’adolescent en coneix els efectes i els vol tornar a experimentar.
   
• Consum habitual
  
  Significa un consum freqüent de la droga. Aquest consum pot portar al consum d’altres drogues, segons les característiques de la persona, els entorns en què es mou i la mateixa substància. La droga ja s’utilitza tant en situació de grup com individualment. Hi ha una falsa percepció de control sobre la droga, manifesten que poden abandonar l’hàbit quan s’ho proposin.
   
• Consum compulsiu o dependent
  
  La persona necessita la substància i manté el consum, tot i les conseqüències i complicacions que li comporta. El consum interfereix en les seves obligacions. Es presenten símptomes d’abstinència quan la persona fa un cert temps que no consumeix, variable segons la substància. La persona consumeix per evitar aquests símptomes d’abstinència.
  
  Les drogues són presents en les societats en què els joves es desenvolupen i en els ambients on es mouen, aquest és un fet que no es pot eludir. La clau per poder conviure amb aquesta situació de risc és la prevenció, facilitant estratègies als adolescents per fer front a aquest risc.
   
  Un cop fixats els consums, caldrà en la majoria dels casos ajut especialitzat d’equips de salut.
   
  Aquesta prevenció no és res més que capacitar els adolescents perquè puguin decidir la seva relació amb les drogues, ja que tard o d’hora hauran de decidir què fer.   

• L’edat d’inici de la malaltia. L’impacte psicosocial de la malaltia crònica és diferent segons l’etapa de desenvolupament en què apareix: 
  • Preadolescència. La malaltia que ha començat al naixement o a la primera infància pot fer que, segons la gravetat, es modifiquin les expectatives que tenien els pares sobre el seu fill. Si els pares redueixen expectatives, l’adolescent també les redueix, de manera que pot limitar el seu potencial. Cal establir un diàleg conjunt, entre pares i fills, per tal de canalitzar de forma realista i esperançadora les expectatives que s’obren a partir d’aquesta nova situació de vida. 
  • Adolescència primerenca. L’aparició de la nova situació de salut en aquesta etapa pot provocar en l’adolescent moltes preocupacions per la seva imatge corporal, ja que és en aquesta etapa vital quan construeix la nova identitat i conquereix de la seva independència. 
  • Adolescència mitjana. Pot ser l’edat més crítica per acceptar l’impacte de la malaltia. És el bell mig de l’adolescència, l’etapa central més carregada de canvis, en què de vegades la malaltia pot frustrar el progrés de l’adolescent en les diverses necessitats de desenvolupament i accentuar les manifestacions de rebel·lia. 
  • Adolescència tardana. Quan comença la malaltia crònica en aquesta etapa, normalment causa menys trastorns. En aquesta etapa s’ha guanyat autonomia, identitat i seguretat. Les preocupacions estan més centrades a conèixer la malaltia, com pot afectar els seus plans de futur i les seves relacions, així com la seva vida independent.
    
    -  Evolució psicològica i social en l’adolescència
    
• El pronòstic i l’evolució de la malaltia. Un pronòstic benigne, tot i que la cronicitat es mantingui, o un mal pronòstic modificaran expectatives i dissenys d’objectius a la vida, tant de l’adolescent com de la família.
• Els tipus de tractaments a seguir, l’agressivitat i la durada implicaran canvis en la interferència d’aquests tractaments en la vida de l’adolescent i impactaran amb més o menys intensitat en les seves relacions socials, els estudis, el seu estat emocional, etc.
• La incapacitat que es pot produir com a conseqüència de la malaltia.
• La visibilitat de la malaltia modificarà molt la feina que haurà de dur a terme l’adolescent en relació amb la seva imatge corporal i la seva autoestima.   
       

Totes aquestes característiques jugaran un paper important, juntament amb les habilitats del mateix adolescent, la família i l’equip sanitari, en la modulació de la intensitat de l’impacte i els riscos potencials.
 
1. Repercussions en els estudis

És probable que els adolescents amb trastorns crònics perdin més dies de classe dels que serien atribuïbles a la seva malaltia. Tot i que aquest fet no sembla influir gaire en el seu rendiment acadèmic, sí que incideix en la relació amb els companys. Cal animar-lo a participar i a implicar-se en el grup classe. 
 

2. Adopció de conductes de risc
 
Tenir un trastorn crònic durant l’adolescència no actua com a factor de protecció davant de conductes de risc. Cal abordar els mateixos temes i els mateixos missatges preventius amb l’adolescent, tant des de la família com des dels professionals de la salut que els tractin.
 
 
3. Evolució madurativa  
 
Poden tenir més dubtes pel que fa a si el seu desenvolupament serà normal o no, tant en un sentit físic i maduratiu com sexual. És important que la família detecti aquests dubtes per tal de donar respostes clares, comptant amb el suport i la informació dels professionals de la salut que coneixen el procés de l’adolescent.
  
 
4. Autonomia emocional (manca d’autonomia i autonomia emocional)
 
Els adolescents poden mostrar més manca d’autonomia en relació amb els pares, ja que és freqüent que s’allargui el període de dependència tant d’ells com d’altres, inclosos els professionals de la salut. És important que tant els uns com els altres evitin la sobreprotecció. Una bona mesura per promoure l’autonomia és que els pares potenciïn activitats prosocials, a través de la participació en grups on es fomenti l’ajuda a tercers, donar i compartir, la solidaritat, etc.

• Fomentar el bon humor. Es requereixen dosis de sentit de l’humor que acompanyin la paciència necessària per adaptar-se a la nova situació. 
• Reconèixer els propis sentiments, tant els de l’adolescent com els de la família. És el primer pas per fer front de forma constructiva i adaptativa a la nova situació. Les emocions no sempre són fàcils d’identificar; dormir molt o estar de mal humor poden ser senyals de tristesa. Tenir present la malaltia crònica i adaptar-se a les exigències dels estudis, a compartir estones amb els amics o la parella, a les activitats i altres aspectes de la vida quotidiana, tant per als adolescents com per a les seves famílies pot ser un fort motiu d’estrès. 
• Compartir aquests sentiments i preocupacions amb persones de confiança que sàpiguen escoltar, així com compartir estones amb persones que passen per les mateixes circumstàncies, pot ajudar tant l’adolescent com la família, per exemple, a través d’associacions o d’ajut psicoterapèutic, si és necessari. 
• Fomentar que es responsabilitzi del seu tractament de forma progressiva i participi en la presa de decisions relacionades amb la cura de la seva salut. Pot ajudar encoratjar l’adolescent a anotar els dubtes, preocupacions i preguntes per traslladar-los posteriorment a l’equip de salut que el tracta. 
• Recordar que és un adolescent amb les mateixes necessitats que els altres adolescents.
  - Evolució psicològica i social de l’adolescència. 
• Reforçar els factors de protecció dels adolescents, especialment tots aquells que ajudin a construir una autoestima sana i a enfortir les relacions interpersonals, per tal de modular el risc de construir una imatge corporal més negativa que els seus iguals.
  - Factors i conductes de protecció de l’adolescència. 
• Potenciar la participació en activitats que fomentin actituds i conductes prosocials, com esplais, grups de joves, associacions, etc. 
• Si hi ha altres fills, cal que els pares segueixin tenint present que tots els fills necessiten la seva atenció.

• Dèficits en habilitats relacionals i estima personal que puguin portar l’adolescent a ser més susceptible a la pressió de grup davant de conductes allunyades de la norma o en ús i abús de substàncies tòxiques. 
• Baix control emocional, que es pot expressar amb conductes agressives i/o violentes o impulsivitat en les conductes, sense calibrar-ne les conseqüències. 
• Creences i actituds favorables al consum de tòxics amb nul·la valoració de la salut. 
• Relacions negatives amb els adults, sense vinculació afectiva ni existència de cap adult de referència que sigui acceptat com a model o adult de confiança. 
• Valors centrats en el plaer, el temps lliure i el sexe en clau de present, que porten a conductes de risc, com la no utilització de preservatiu. 
• Mancança d’un projecte de vida, d’objectius a curt i/o a llarg termini que ajudin a definir i donar sentit a les seves accions del dia a dia.

• Discapacitats intel·lectuals, sensorials o minusvalideses orgàniques que requereixen habilitats i recursos tant personals com de l’entorn per acceptar i superar la situació concreta de vida. 
• Dificultats d’aprenentatge que no han estat tractades ni superades que portin a la percepció de fracàs i sovint a la inadaptació escolar o a l’absentisme. 
• Haver patit maltractaments i/o abusos sexuals.

• Malaltia mental en el pare o la mare. 
• Presència de problemes d’abús o dependència de l’alcohol o drogues il·legals del pare o la mare.

• Actituds parentals proconsum de substàncies tòxiques i implicacions en les conductes problemàtiques. 
• Vinculació emocional molt empobrida amb els pares, amb pobres manifestacions d’afecte i moltes de crítica i rebuig, amb la qual cosa l’adolescent se sent desprotegit, sense lloc o fins i tot rebutjat. 
• Desestructuració familiar, manca de tutela i supervisió, poca o nul·la presència dels pares amb absència de normes, límits o models. 
• Pares excessivament normatius i rígids. 
• Conflictes familiars que portin a mantenir un entorn familiar habitualment tens, amb conflictes continuats, manifestacions emocionals exagerades o desenfrenades.

• Situacions de transició i mobilitat, és a dir canvis en el nucli familiar i canvis d’entorn, ja sigui de vivenda, que impliqui canvi d’escola, d’amics, etc., o canvis de ciutat o país. 
• Tenir amics que s’impliquen en conductes problemàtiques amb rebuig de les activitats d’integració social, com ara els estudis i la feina. 
• Desorganització comunitària, viure en zones d’elevada conflictivitat social, on els models socials allunyats de la norma siguin valorats. 
• Atur i entorns de privació econòmica. 
• Disponibilitat de drogues. 
• Missatges proconsum de drogues des dels mitjans de comunicació. 
• Pressió dels mitjans de comunicació i difusió dels models de bellesa, que afavoreixen un únic estàndard de bellesa i atractiu, especialment en les noies, però, cada vegada més, també en els nois.

1. Adolescència i tecnologies de la informació i la comunicació 
2. Ús del mòbil 
3. Ús d'Internet    
4. L'ús de videojocs 

1. Convé retardar al màxim l’edat de possessió del mòbil. 
2. Cal afavorir que l’adolescent assumeixi el cost de les trucades, a través de l’assignació d’una paga setmanal o de feines alternatives, etc., de manera que es fomenti la cultura de l’esforç, dels drets i dels deures. 
3. És necessari educar en la regulació del plaer immediat, perquè s’autoregulin en la utilització dels jocs. 
4. Cal fomentar la cultura de l’espera, per poder frenar l’impuls de respondre missatges a l’instant, quan estan en altres interaccions socials. 
5. S’han de pactar models de mòbil buscant un equilibri entre necessitats reals i il·lusions o desitjos. 
6. Convé conscienciar sobre el temps invertit en les converses. 
7. Cal delimitar espais d’ús. L’adolescent ha de tenir clar on pot utilitzar el mòbil i on no. També cal establir un límit horari nocturn. És l’adult qui ha de proposar els límits des del diàleg respectuós, i actuant si cal com a element d’autoritat.

• Xat. Es podria definir com una cafè virtual on els internautes es reuneixen sense restriccions d’accés i es tracten diferents temàtiques en temps real. La identificació es pot fer per nom real o pseudònims, i l’usuari pot ocultar la seva identitat. Sembla que la popularitat dels xats ha baixat a partir del 2000.
    
  
• Messenger. La comunicació s’estableix només entre les persones admeses d’una llista de contactes. Són converses de text amb imatge a temps real o sense.
   
  
• Blog i fotoblog. Són diaris en línia en què els internautes exposen i comenten allò que els sembla interessant. L’entrada és a l’abast de tothom. Pot estar configurat per una sola persona o unes quantes, i pot incloure dades de contacte. N’hi ha alguns que permeten que el visitant hi deixi els seus comentaris.
    
  
• Xarxes socials. Com Facebook, d’un gran èxit entre els adolescents. Es crea un perfil propi on hi ha informació personal, fotos i comentaris propis i d’altres usuaris. L’accés pot ser obert o privat, el nivell de privacitat el decideix la persona que configura el seu perfil, i deixa entrar a tot o a algunes parts del seu perfil, fotos, etc.

1. Aprengueu i a utilitzar les noves tecnologies per saber què fa el vostre fill. 
2. Eduqueu els vostres fills en l’ús segur d’Internet. 
3. Situeu l’ordinador en un espai comú de la casa. 
4. Restringiu l’ús de les càmeres web entre els més petits. 
5. Parleu amb el vostre fill sobre els continguts que visita a Internet. 
6. Consciencieu-lo de la importància de no afegir desconeguts als seus grups ni facilitar dades personals. 
7. Inculqueu-li la importància de no enviar fotos ni vídeos a desconeguts. 
8. Parleu amb el vostre fill dels contactes que fa a Internet i dels temes que tracta. 
9. Parleu dels riscos que pot haver d’afrontar des de l’ordinador. Insistiu en el fet que l’absència d’un contacte directe amb l’altra persona no implica que aquesta persona no pugui fer-li mal, i que a vegades no n’hi ha prou apagant l’ordinador. 
10. En cas que el vostre fill sigui víctima de grooming, poseu-vos en contacte amb la policia i denuncieu el cas.

1. Convé ubicar la consola o l’ordinador (així com el televisor) en un espai comú, per facilitar la interacció amb pares i germans, i observar informalment el tipus de joc, les connexions que fan, etc. 
2. Jugar amb ells és una manera de mostrar interès i especialment compartir emocions i aprendre junts. En definitiva, una manera de conèixer-los millor. Cal compartir altres espais informals d’oci que permetin escoltar i transmetre el punt de vista dels pares. 
3. S’ha de limitar el temps de dedicació i fixar horaris. 
4. És bo participar activament en l’elecció del videojoc, tenint en compte l’edat i els continguts del joc. A les caràtules dels jocs hi ha indicades les edats recomanades i els continguts, mitjançant uns símbols que són el sistema de referència per als jocs: codi PEGI (Informació Paneuropea sobre el joc) 
   
   
5. Cal educar en l’autoregulació, i fer-los conscients del temps que hi dediquen. Convé parlar amb ells i pactar uns temps, de la mateixa manera que es pacta un temps per a l’estudi o hores de sortida amb amics i horaris d’arribada a casa.