• Llet per a lactants: Anomenada també llet d’inici (núm. 1). Aliment elaborat totalment a partir de les proteïnes procedents de la llet de vaca, que satisfà les necessitats nutritives dels nadons fins als 4-6 mesos. 
• Llet de continuació (núm. 2): Aliment elaborat a partir de les proteïnes de la llet de vaca per als nens de 4-6 mesos fins als 3 anys.

• Aportació energètica (60-75 kcal / 100 ml). Es basa en l’aportació mitjana de la llet materna, que és molt fluctuant pel diferent contingut de greixos durant les mamades, menys al principi i més al final. 
• Contingut proteic (1,2-1,9 g / 100 ml). El contingut de proteïnes en les fórmules de continuació és superior al de les d’inici. La proporció en la llet materna varia des del calostre (90 %) a la llet madura (60 %). En les fórmules ha de ser com a mínim del 80 % per proporcionar una quantitat similar d’aminoàcids. 
• Hidrats de carboni (5,4-8,2 g / 100 ml). La lactosa ha de ser el principal carbohidrat, tal com ho és en la llet materna; la resta és dextrinomaltosa i glucosa. La llet materna té un 10 % d’oligosacàrids, que tenen un paper en la protecció contra infeccions que cada cop sembla més important, per això s’està plantejant incorporar-los en les noves fórmules. 
• Greixos (2,9-4,1 / 100 ml). L’aportació de greixos en la dieta del lactant ha de cobrir l’important augment de pes que hi ha en el primer semestre de vida, tenint en compte que el greix suposa el 35 % del guany ponderal. 
• Minerals i oligoelements. El contingut en minerals de les fórmules s’ha de mantenir en nivells adequats per no produir deficiències amb possible repercussió en la salut del lactant. Les necessitats de sodi del nen són més grans que les de l’adult, però els nadons no el saben eliminar prou bé. És per això que la concentració de sodi, clor i potassi ha de ser inferior a la que hi ha a la llet de vaca i s’ha d’assemblar a la de la llet humana. El contingut de calci de l’organisme és fonamentalment a l’esquelet. El calci de les fórmules s’absorbeix pitjor que el de la llet humana, per això la concentració ha de ser superior a la de la llet materna. L’absorció del fòsfor (P) està en part regulada per la del calci, i per això es recomana un quocient Ca/P superior al de la llet humana. Tant la llet de vaca com la materna són pobres en ferro, les fórmules enriquides han de tenir un mínim d’1 mg de ferro per 100 kcal.

• Fórmules per a prematurs i nadons de pes baix. L’aportació de proteïnes és lleugerament superior a l’estàndard. Els percentatges de vitamines C, E i àcid fòlic són més alts que en les fórmules per a nadons a terme.
  
  - Nadó prematur
• Antirestrenyiment (FAR). Fa poc que s’ha comprovat la relació entre la consistència de la femta i l’eliminació de sabons càlcics. En els nens alimentats amb llet materna, la femta és més tova perquè el 70 % dels àcids grassos s’absorbeixen adequadament. En canvi, en les llets adaptades queden àcids grassos lliures que s’absorbeixen malament, s’uneixen al calci (Ca) i formen sabons càlcics. Aquestes fórmules es modifiquen transformant aquests àcids de manera que s’hidrolitzen més bé (fraccionen les proteïnes làcties en proteïnes més petites), cosa que ajuda a estovar la femta i permet una millor absorció del calci de la llet. 
• Fórmules anticòlic (FAC). Aquestes fórmules també estan modificades: s’han hidrolitzat parcialment les proteïnes, s’hi ha afegit dextrinomaltosa (un glúcid) i s’ha suprimit el midó. En algunes s’hi afegeix fibra. Tot i que ajuden, no eviten al 100 % els còlics del lactant. 

Infància / còlics

• Llet sense lactosa (FSL). Són preparats a base de proteïnes de vaca en què s’ha substituït totalment o parcialment la lactosa per un altre glúcid, normalment la dextrinomaltosa. Tot i que tenen el mateix poder calòric, la lactosa juga un paper important en l’absorció del calci i l’obtenció de massa òssia i indueix a la formació de la flora intestinal. Per tant, la retirada de lactosa de l’alimentació del lactant ha de ser valorada i controlada pel pediatre. Les indicacions per utilitzar una FSL són poc habituals. Les diarrees agudes i les seves complicacions, que van ser la principal indicació, són cada vegada menys freqüents i menys greus. Actualment, en aquests casos, s’indica la rehidratació oral i posteriorment la realimentació precoç. 

Infància / problemes de salut digestius

• Preparats a base de proteïnes de soja. Preparats que agafen com a font de proteïnes la soja (proteïna vegetal d’alt valor biològic) molt refinada. No tenen lactosa, per això l’absorció del calci disminueix. S’utilitzen en situacions de necessitat de dieta exempta de lactosa i/o galactosa, en el cas de nens de pares vegetarians que no volen fer servir proteïnes animals i en lactants més grans (6 a 12 mesos) que presenten al·lèrgia a les proteïnes de vaca sense alteracions digestives ni malnutrició. També fa necessari un control adequat per part de l’equip de salut que atén el nen per evitar dèficits nutricionals. 
• Hidrolitzats de proteïnes (FH). Amb la proteïna làctia modificada per hidròlisis enzimàtiques. Es van elaborar per al tractament i l’alimentació de nens amb problemes de maldigestió o malabsorció de nutrients a causa d’un intestí curt o d’una lesió en la mucosa intestinal. Amb el pas del temps, les indicacions d’aquesta fórmula s’han anat ampliant, actualment la indicació més nombrosa és l’al·lèrgia a les proteïnes de la llet de vaca (APLV), ja que tenen una certa capacitat hipoal·lergògena (provoquen menys al·lèrgies). La utilització d’una FH ha de ser vigilada adequadament per l’equip de salut. 
• Fórmules antiregurgitació (FAR). Tradicionalment es feien servir els cereals per espessir els biberons en els nens amb regurgitacions freqüents. Actualment s’han desenvolupat fórmules que incorporen un espessidor (farina de garrofer, midó de blat de moro o midó d’arròs) que n’augmenta la viscositat i redueix la freqüència de les regurgitacions. La farina de garrofer, com que no es digereix, es fermenta, de manera que augmenta el trànsit intestinal i estova la femta; pot produir molèsties i diarrees lleus. Els midons de blat de moro o arròs no tenen aquests efectes i són ben digerits. Aquestes fórmules disminueixen el nombre de regurgitacions, però no serveixen en el cas d’episodis de reflux gastroesofàgic. Com que tenen menys quantitat de lactosa, disminueix l’absorció de calci, i per això també és necessària la indicació i el seguiment del pediatre.

Infància / regurgitació

Quantitats i horaris de la lactància artificial

La lactància artificial ha de començar aviat, és a dir, el primer dia de vida s’han d’oferir quantitats de 15-30 ml per presa, i augmentar 10 ml per biberó cada dia durant la primera setmana segons la demanda del nen. És normal que demanin un biberó a mitja nit els primers tres mesos. De forma orientativa el volum total diari de llet es calcula entre els 150-200 ml per quilo de pes. S’ha de tenir en compte que cada nen regula la seva ingesta segons la gana i mai no s’ha de forçar el nadó a acabar un biberó quan el rebutja. Amb la llet artificial acostuma a augmentar el temps entre biberons a unes tres o quatre hores. En cas que el nen no ho demani i se salti una biberó, si l’augment de pes és correcte no és necessari despertar-lo.

 
Higiene, preparació i tècnica del biberó 

• Higiene
  
  Cal rentar-se les mans abans de preparar el biberó i fer servir aigua potable (de l’aixeta o envasada) bacteriològicament pura i poc mineralitzada. No s’ha de fer servir aigua procedent de fonts o pous encara que s’hagin analitzat i no tinguin gèrmens, perquè poden tenir altres substàncies, com per exemple nitrats, que són tolerades pels adults però perjudiquen els lactants. En cas d’aigua no controlada o situacions de risc és útil bullir l’aigua durant tres minuts per prevenir infeccions gastrointestinals.
   
• Mètodes d’esterilització de biberons i tetines
  • Mètode tradicional (submergir i bullir els utensilis).
  • Esterilitzador comercial (per acció vapor).
  • Solucions desinfectants a l’aigua (Milton = hipoclorit a l’1 %).
  • Esterilització al microones. 
     
• Preparació del biberó
   
  Primer es mesura el volum d’aigua indicat per al nadó, d’acord amb el seu pes, i seguidament s’afegeixen les mesures de llet en pols corresponents. Si es fa servir aigua de l’aixeta per preparar el biberó no s’ha de portar a ebullició més d’un o dos minuts, ja que en bullir augmenta la concentració de sals minerals.
   
  La proporció és d’1 mesura rasa de llet per cada 30 ml d’aigua (les mesures van sempre incorporades al pot de la llet); és important mantenir aquesta proporció de forma exacta, per evitar problemes de digestió i assegurar que s’està donant la quantitat necessària per satisfer la gana del nen. Es dissol fàcilment movent el biberó entre els palmells de les mans.
  
  La llet es pot donar a temperatura ambient o tèbia. Si s’escalfa al bany maria o en escalfabiberons, s’ha de tenir la precaució de comprovar la temperatura abans de donar-la al nadó. L’orifici de la tetina ha de permetre un degoteig continuat, sense arribar a ser un raig.
   
  Es poden preparar els biberons de tot el dia (i guardar-los a la nevera 24 hores), però és més adequat preparar-los individualment abans de cada presa. En cas de viatge llarg, és millor fer servir un termos per a l’aigua i després afegir-hi les mesures de llet o bé fer servir la llet de fórmula que es comercialitza en forma líquida. 
    
   
• Tècnica per donar el biberó
  
  S’ha de donar sense pressa, còmodament, en un ambient relaxat, amb afecte i cura (aguantant el nadó amb compte, parlant-li, acariciant-lo), per afavorir el vincle d’unió, tan necessari per al nadó.
   
  És convenient col·locar el nen semiassegut sobre la falda, amb el cap recolzat a la concavitat del braç. El biberó s’ha d’inclinar de manera que la tetina i el coll del biberó estiguin plens de llet, per evitar la succió d’aire. S’ha d’apropar la tetina fins que toqui lleument els llavis del nadó, i donar al nen l’espai de temps que necessiti per obrir la boca i començar a xuclar, i que després de succions fortes pugui fer algunes petites pauses, sense necessitat de retirar-li la tetina de la boca. Després de prendre el biberó, s’ha de posar el nadó amb l’esquena recta per facilitar el rot.
   
  Les quantitats recomanades són aproximades i generals, cada nen té els seus propis ritme i gana. Com en la lactància materna, si l’augment de pes és correcte, és aconsellable adequar-se a les demandes del nadó, sense establir horaris fixos per a les preses, ni forçar-lo a acabar-se el biberó, ja que és el nen qui regula la quantitat d’aliment que necessita; si en una presa menja menys, probablement a la següent demanarà més quantitat.
   
  A partir dels 12 mesos, es recomana fer servir llet de creixement com a pas previ a la llet de vaca.

• Maduració digestiva. La funció digestiva és suficientment madura per digerir la majoria dels midons, les proteïnes i el greix de la dieta no làctia. 
• Desenvolupament psicomotor. Cap als cinc mesos el nadó comença a posar-se objectes a la boca. Als sis inicia els moviments de masticació, desapareix el reflex d’extrusió lingual (la llengua empeny cap a fora) i és capaç de fer tirar enrere el bol alimentari per a la deglució. Cap als vuit mesos s’asseu sense recolzar-se enlloc i té flexibilitat lingual suficient per empassar aliments més espessos. Cap als deu pot beure amb una tassa, fer servir una cullera i agafar aliments amb els dits. 
• Maduració immune. La introducció d’alimentació complementària suposa l’exposició a nous antígens  i canvis en la flora digestiva que repercuteixen en l’equilibri immunològic intestinal.

• De 2 a 3 àpats per dia entre els 6 i els 8 mesos. 
• De 3 a 4 àpats entre els 9 i els 11 mesos. 
• De 3 a 4 àpats i 2 aperitius nutritius (petites quantitats d’aliments, fàcils de preparar i que puguin menjar tots sols: peces de fruita, pa amb formatge...) a partir dels 15 mesos.

• S’ha de donar menjar al lactant i ajudar el nen més grandet que menja tot sol, atenent els senyals de gana i sacietat. 
• Cal donar menjar a poc a poc i amb paciència, animant el nen a menjar sense forçar l’alimentació. 
• Si el nen rebutja molts aliments, s’ha d’experimentar amb diferents combinacions de menjar, gustos, textures i mètodes per animar-lo a menjar. 
• Cal minimitzar les distraccions durant les menjades si el nen perd l’interès amb facilitat. 
• S’ha de recordar que el temps per menjar és un període d’aprenentatge i amor. Per això, cal parlar amb el nen durant l’àpat establint-hi contacte visual. 
• És important recordar que els nens mengen a poc a poc i necessiten que se’ls dediqui temps extra, atenció i ànim, i que els adults que els ajudin s’han de carregar de paciència. Sempre han d’estar supervisats mentre mengen.

• Tant el cuidador com el nen s’han de rentar les mans abans de preparar i oferir el menjar. 
• Cal fer servir utensilis nets per a la preparació i l’alimentació. 
• És necessari rentar les fruites amb pell i les verdures amb aigua a pressió. Es poden desinfectar submergint-les a l’aigua amb una o dues gotes de lleixiu, després s’han d’esbandir amb molta aigua. 
• Els aliments s’han de consumir immediatament després de preparar-los o s’han d’emmagatzemar al refrigerador. Els triturats (purés de fruites, verdures o carn) són especialment sensibles a la contaminació. 
• Cal evitar l’ús de biberons per oferir els aliments complementaris. 
• S’han de fer servir líquids esterilitzats (llet o aigua) per a la reconstitució dels aliments deshidratats. 
• Per prevenir la multiplicació de gèrmens els aliments s’han de mantenir per sota dels 10 ºC o per sobre dels 65 ºC. S’ha de tenir present que les temperatures de cocció eliminen els microbis (>75 ºC), i la refrigeració i la congelació impedeixen que es multipliquin. És aconsellable descongelar els productes a la nevera, de manera que s’eviti que els líquids que desprenen contaminin altres aliments. Una vegada descongelat, l’aliment s’ha preparar immediatament i no s’ha de tornar a congelar. 
• És recomanable emmagatzemar els aliments en zones específiques, procurant separar els aliments preparats dels crus. 
• És bo eliminar embalatges, cartrons i caixes abans d’introduir els aliments a la zona de rebost.

• Farinetes de fruites
  
  Les fruites naturals aporten hidrats de carboni o carbohidrats en forma de sucres simples (glucosa, fructosa i sacarosa, que hi donen el gust dolç), un alt contingut en fibra, baix contingut en greixos (tret del cas de l’alvocat i el coco) i una gran quantitat d’aigua. Són riques en vitamina C (àcid ascòrbic), especialment els cítrics, i vitamina A en forma de carotens i minerals, especialment potassi (K). També tenen altres substàncies no nutrients com els antioxidants. És aconsellable utilitzar fruita fresca, escollint entre les diverses fruites de temporada: poma, pera, plàtan, mandarina, taronja, pruna… Els sucs de fruites acabades d’exprimir conserven molts dels nutrients, però la vitamina C es perd per oxidació al cap de poc temps, per això cal que es consumeixi de seguida.
  
  

  

  Preparació:
  
  Primer es pot oferir el suc (exprimit o liquat) d’una peça de fruita amb cullera. Una vegada acceptada la cullera s’inicia la fruita batuda o triturada. Les fruites s’han d’introduir una per una, en períodes curts de temps per comprovar-ne la tolerància, fins que les farinetes estiguin formades per diverses fruites diferents (1/4 part de pera, de poma, de plàtan i el suc de mitja taronja o d’una mandarina), sense afegir-hi sucre, galetes, mel o llet condensada. A mesura que madura el desenvolupament neuromuscular del nadó i augmenta el seu interès per altres coses, es pot oferir la fruita de diverses maneres: aixafada amb la forquilla o a trossets. També es pot donar cuita o al forn.
   
  Observacions:
  • Al començament el nen només n’acostuma a prendre algunes cullerades i amb el temps n’anirà augmentant la quantitat fins a substituir una de les preses de pit o biberó (normalment la de la tarda). Mentre no mengi la quantitat suficient del nou aliment, s’ha d’oferir el pit o el biberó quan el nen ho demani perquè torna a tenir gana, cosa que indica que ja ha digerit les farinetes.
  • Es freqüent que el nen rebutgi el nou gust. Per facilitar-li el canvi, es poden preparar amb llet (materna o artificial) afegida a les fruites.
  • Hi ha diversos tipus de fruites que poden provocar reaccions al·lèrgiques. Les fruites vermelles (maduixes, gerds i maduixots) segreguen histamina, per això s’aconsella introduir-les a partir dels dos anys. No s’aconsellen les fruites exòtiques (kiwis, litxis, mangos…) pel mateix motiu. La pell del préssec també provoca al·lèrgies; amb tot, la polpa es pot administrar sense problemes.
  • No són recomanables les farinetes comercials instantànies de fruites amb cereals, ja que l’aportació de vitamina C és dubtosa i augmenten la quantitat de farines en la dieta del nen.
  • S’ha de tenir present que alguns potets de fruites porten incorporat molt de sucre (glucosa o xarop de glucosa).
  • Quan el nen pugui mastegar, és recomanable que consumeixi les fruites amb pela o pell, si és comestible, procurant sempre rentar-la bé.
  • Els sucs tenen un alt potencial cariogènic (àcids i dolços), per això es desaconsella consumir-los entre menjades.
    
     
• Cereals
  
  Les farines per preparar farinetes tenen entre un 55 % i un 70 % de glúcids (sucres) en forma de midó, de digestió lenta. Actualment es fan servir farines instantànies fortificades amb ferro que es preparen afegint-les a la llet que pren el lactant.
  
  Es recomana la introducció a partir dels 5-6 mesos de farines sense gluten com la de blat de moro, arròs i tapioca per evitar la malaltia celíaca provocada per la intolerància a la proteïna (gliadina) que aporten els cereals amb gluten. A partir dels set mesos es poden administrar les farines amb gluten (blat, ordi, sègol i civada).
  
  
  
  
  
  Preparació:
  
  En els nens alimentats amb lactància artificial, es poden iniciar afegint 1 o 2 cullerades de farina en un biberó, per millorar l’adaptació al nou gust, i al cap de pocs dies preparar un plat petit de farinetes que anirà augmentant de mica en mica i substituirà un biberó. S’ofereix amb cullera.
  
  En els nens alimentats amb llet materna, les farinetes es poden preparar amb llet maternitzada. Si es fa servir la llet materna, no s’aconsegueix la textura de farinetes necessària per oferir-la amb cullera. A mesura que el lactant creix, es poden oferir els cereals en forma de pa, galetes, sèmola, pasta fina, sopa d’arròs o pasta italiana, quan ja mastegui.
  
  Observacions:
  • Al mercat hi ha farinetes de cereals que ja porten la llet incorporada, però no són recomanables perquè no permeten un control correcte de la quantitat de llet diària que pren el nen.
  • Els cereals amb mel tenen un alt poder edulcorant perquè tenen la fructosa de la mel. Es poden oferir a partir dels 18 mesos, però no de forma habitual.
  • Els cereals integrals, si es donen amb molta freqüència i en gran quantitat, poden provocar una malabsorció de calci i ferro a causa del seu alt contingut en fitats (substàncies que hi ha en aliments d’origen vegetal que poden formar compostos insolubles –no digeribles–, per exemple, amb el calci, el magnesi, etc.).
  • Els cereals que es comercialitzen amb xocolata o fruits secs es poden donar a partir dels 18 mesos, també de forma esporàdica.
  • També hi ha preparats que aporten més quantitat de fibra: superfibra o un efecte bífidus. Aquests cereals estan indicats per als nens que presenten restrenyiment, però és recomanable consultar l’equip de salut que atén el nen abans d’oferir-los.
      
     
      
• Verdures i hortalisses
  
  S’ofereixen a partir del sisè mes en forma de purés, primer com a complement i després com a substitut de la presa del migdia.
  
  Constitueixen una important font de vitamines i minerals, amb un percentatge molt baix de carbohidrats, excepte en el cas de les fècules (patates o moniatos), els llegums verds (pèsols, faves) i les arrels (remolatxa, pastanaga). Tenen una gran quantitat d’aigua i de fibra, com la cel·lulosa (especialment en algunes verdures com els espinacs o les bledes), cosa que facilita el trànsit intestinal i ajuda a combatre problemes de restrenyiment.
  
  En general es pot aplicar la regla que els vegetals de color verd intens, vermell o ataronjat són rics en vitamina A , que té la qualitat de no destruir-se amb la calor de la cocció. Tenen diferents quantitats de vitamina C sobretot els tomàquets, els pebrots i l’enciam, però aquesta vitamina és molt sensible als canvis de temperatura, per això es recomana oferir verdures i hortalisses crues quan el nen tingui ja una dieta completa.
  
  Al principi, s’aconsellen verdures suaus com mongetes tendres, pastanaga, porro, carabassó, carabassa o api, juntament amb patata (fècula), fins a aconseguir una barreja dels diferents vegetals. Es desaconsella fer servir per començar les verdures flatulentes, com col, coliflor o nap, i les riques en substàncies sulfurades, com espàrrecs, all o ceba (es poden introduir a partir dels nou mesos).
  
  És necessari prestar especial atenció al nivell de nitrats. Cal limitar els nivells de nitrats, que en general estan en forma de nitrat de sodi (NaNO3) en els aliments, perquè hi ha la possibilitat que aquests es converteixin en nitrits (NaNO2) abans de consumir-se, i si passa això l’organisme no els elimina amb facilitat i poden provocar problemes principalment en els nadons més petits. Els vegetals de fulla verda ampla, com les bledes o els espinacs, tenen nitrats, per això es recomana oferir-los una mica més tard (7-8 mesos), acabats de fer, sense reescalfar. A partir dels 18 mesos es poden oferir verdures i hortalisses crues (amanides), sempre segons la capacitat de mastegar del nen.
  
  

  

  Preparació:
  
  Les verdures s’han d’abocar en poca quantitat d’aigua bullint, sense afegir-hi sal. Que bullin màxim 10 minuts, si només és verdura, i uns 20 minuts si a més es bull ala o cuixa de pollastre (sense pell).
  
  Al puré s’hi pot afegir una culleradeta d’oli d’oliva cru, així com una mica de llet, materna o artificial, o, més endavant, formatge fresc.
  
    
  
• Llegums
  
  Són les llavors de vegetals i aporten proteïnes de menys valor biològic que les de la carn. Són difícils de digerir per la cutícula que les recobreix. Per ordre de millor digestibilitat es poden introduir: pèsols, llenties, mongetes i cigrons.
  
  Es recomana introduir-los a partir dels nou mesos, sempre afegits a les verdures, així s’enriqueix el seu valor proteic.
  
  Preparació:
  
  S’afegeixen 1 o 2 cullerades de llegums cuits a l’ebullició de verdures. És aconsellable passar-les abans per passapuré o colador per separar les cutícules, que són indigestes i poden provocar nàusees. Després s’hi pot afegir la carn o el peix i triturar-ho.
   
  S’han d’administrar gradualment i progressivament fins a arribar als dos dies per setmana.

• Carns
   
  Aporten proteïnes d’alt valor biològic, és a dir, l’organisme les necessita per construir i regenerar teixits. A més tenen greixos, ferro, fòsfor i vitamines B12 i B2 (niacina), que no existeixen als vegetals.
   
  Es comença amb poca quantitat, 20-30 g, de carn de pollastre (sense la pell) en la cocció del puré de verdura i després es tritura tot (s’hi pot afegir una cullerada d’oli d’oliva cru abans de triturar). S’augmenta la quantitat de carn fins a 50 g al final del primer any.
  
  Les carns blanques (pollastre o gall dindi) tenen un valor nutritiu similar al de les carns vermelles (vedella, bou, cavall). Si es vol es pot alternar el pollastre amb la vedella, per anar variant els gustos.
  
  A partir de l’any es poden introduir la carn de xai, porc (llom) i el pernil salat (sense greix).
  
  A partir dels 10-12 mesos es pot oferir la carn tallada a trossets.
  
  

  

  Altres formes culinàries:
  
  Carn a la planxa o feta sense greix a la paella, al forn o estofada amb el suc. Carn picada amb beixamel (preparada amb llet de fórmula).
  
  Observacions:
  • Les vísceres no ofereixen cap avantatge respecte a la carn magra tret de la riquesa en vitamines A i D i ferro, i són excessivament grasses i riques en colesterol. A més, suposen un risc d’aportar paràsits, tòxics i hormones, per això s’aconsella administrar-les a partir dels 18 mesos i sempre de forma excepcional, no més d’una vegada per setmana.
  • Els embotits s’elaboren amb carn i greixos de diversa procedència i en diferents proporcions a les quals s’afegeix sal, espècies, colorants, conservants, estabilitzants i antioxidants. Pertanyen al grup de carns grasses, tenen un valor nutritiu variable i les seves proteïnes són de pitjor qualitat. És recomanable introduir-los a partir dels dos anys pel seu excés de greix i additius.
  • El pernil dolç es pot introduir a partir dels deu mesos, ja que procedeix de la part més magra del porc.
    
     
• Peix
  
  Té un valor nutritiu similar al de la carn, però amb més aigua i els greixos són principalment no saturats (de la família dels omega-3 i omega-6). Aporta minerals: iode, clor, sodi, potassi, calci i sobretot fòsfor. El seu baix contingut en teixit conjuntiu fa que la digestió sigui més fàcil i ràpida.
   
  El peix congelat té els mateixos nutrients que el fresc, sempre que la cadena del fred no es trenqui i la descongelació es faci correctament, de forma lenta i progressiva al frigorífic.
  
  
  
  S’introdueix en l’alimentació a partir dels deu mesos, primer el peix blanc (lluç, rap, gall, llenguado, lluç de riu, etc.), perquè té menys quantitat de greix i és menys al·lergogen. Pel mateix motiu, el peix blau no es recomana abans dels dos anys, així com els mariscos i els calamars.
  
  Preparació:
  
  Se n’afegeixen 30-40 g a les verdures i se n’augmenta la quantitat fins als 50-70 g al final del primer any. El puré es prepara igual que amb la carn, sense pell ni espines. 
  
   
• Ous
  
  Els ous tenen ferro, vitamines del grup B (B1, B2, B12), proteïnes d’alt valor biològic repartides entre la clara, que té ovoalbúmina, i el rovell, que té ovovitel·lina. L’albúmina pot provocar al·lèrgies, per això la clara de l’ou no s’ha d’administrar fins a l’any. Són rics en colesterol (198 mg per rovell), per això s’han de consumir amb moderació.
  
  Cal tenir en compte l’ou ocult, que és present en la preparació de nombrosos productes industrials (salses, batuts, gelats, etc.), per això no aquests productes no s’han d’administrar abans de l’any ni en els casos d’al·lèrgia a l’ou.
  
  Preparació i manera d’introduir-los:
  
  S’han de consumir sempre cuits pel risc de transmissió de salmonel·la i per facilitar la digestibilitat de l’albúmina de la clara. S’introdueix primer el rovell (9-10 mesos). S’afegeix un quart de rovell d’ou cuit al puré de verdures, i se’n va augmentant la quantitat progressivament fins a donar el rovell sencer.
  
  Es recomana un màxim de dos rovells a la setmana.
  
  (Equivalències proteiques: 50 g de carn = 60 g de peix= 1 ou) 
  
     
• Lactis
  
  Mentre la mare continuï oferint al nen llet materna entre 4-5 vegades al dia, el nen no necessita cap altre tipus d’aportació làctia.
  
  Dins de la família dels lactis hi ha productes diferents, tant per la composició, com per les repercussions en l’alimentació. Es pot consumir simplement llet o triar alguns dels seus derivats com el formatge o el iogurt.
  • Llet de vaca
    
    És rica en aigua i té proteïnes d’alt valor biològic (caseïna i albúmina). També té carbohidrats (lactosa); aquesta substància està composta per dos glúcids o sucres, la glucosa i la galactosa, responsables del gust lleugerament dolç de la llet.
      
    El greix està dispers en petites gotes (emulsió). En repòs pugen a la superfície i formen una capa que es coneix com a nata o crema. Està composta per àcids grassos saturats: el seu contingut en colesterol és de 14 mg / 100 g aproximadament.
      
    El calci és el mineral més abundant a la llet, juntament amb el fòsfor. També hi ha coure, zinc i iode, però menys.
     
    És rica en vitamines A i D, encara que hi ha totes les vitamines en diferents proporcions. Les vitamines A i D són importants en l’alimentació perquè ajuden a fixar el calci als ossos, cosa que resulta vital en l’etapa infantil. Quan la llet se sotmet al procés de desnatació, aquestes vitamines es perden, tot i que algunes firmes comercials les hi tornen a posar artificialment.
     
    Tipus de llet:
    • De consum immediat: la llet fresca, acabada de munyir i no tractada no s’ha d’ingerir. Si està higienitzada, es pot conservar durant dos o tres dies. Se sol distribuir en bosses de plàstic i s’ha de consumir ràpidament.
    • De llarga durada: és llet natural sotmesa a un tractament de neteja, filtratge i homogeneïtzació que garanteix la dispersió del greix i la puresa del producte. Després es complementa amb un procés que es coneix com a uperització, que consisteix a escalfar la llet a 140 ºC durant uns segons. Amb aquesta tècnica la llet conserva la majoria de les qualitats i només s’eliminen els microorganismes perjudicials.
    • Hi ha una altra modalitat a més de la llet sencera, la desnatada o semidesnatada, que és la llet de la qual s’ha extret el greix i s’hi ha afegit artificialment greix vegetal en diversos percentatges. La seva qualitat en una dieta infantil és discutible.
    • També es presenten preparats de llet que han perdut l’aigua: en pols o evaporada.
    • La llet condensada és llet evaporada pasteuritzada a la qual s’afegeix sacarosa. Es recomana evitar-la.
      
      
      
      Es pot començar a administrar llet de vaca a partir dels 18 mesos, tot i que hi ha nutricionistes que aconsellen continuar amb fórmules específiques (de creixement, júnior o fórmula 3) fins als dos o tres anys.
      
      La llet semidesnatada no és recomanable per els nens menors de dos anys, i la desnatada per als menors de cinc anys perquè no tenen vitamines liposolubles (A i D).
      
      La llet de soja ha d’estar especialment formulada per a nadons i enriquida si es fa servir com a alternativa a la llet de vaca, tot i que la ingesta ha d’estar controlada pel pediatre o la infermera i complementada amb el consum de derivats lactis per prevenir carències nutricionals.
       
  • Derivats lactis
    
    Els formatges i el iogurt natural s’obtenen a partir de la llet sencera de vaca. Aporten bàsicament proteïnes i calci. L’aportació de greixos depèn del tipus de preparat (les porcions de formatge extragràs, tipus petit-suisse, són més calòriques que les de formatge fresc perquè estan enriquides amb crema de llet).
    
    El iogurt s’obté per fermentació àcida d’una part de la lactosa. Com les altres llets fermentades, afavoreix la regeneració de la flora intestinal, activa el trànsit digestiu i afavoreix l’absorció de calci. El contingut de microorganismes vius en aquests productes és beneficiós per a la salut (efecte probiòtic). Actualment al mercat hi ha altres varietats de llets fermentades amb altres microorganismes com L. acidophilus, els bifidobacteris i L. casei, entre d’altres.
    
    El mató i la quallada tenen més caseïna i són més fàcils de digerir que la llet i el formatge.
    
    A partir de l’any es poden introduir preparats como el flam i la crema, sempre que hi hagi una bona tolerància als seus components.
    
    La mantega és un aliment ric en calories i vitamines liposolubles. Es pot oferir ocasionalment, afegint-la a les farinetes a partir dels nou mesos.
    
    Els gelats són derivats lactis als quals s’afegeix sucre, ou, fruites, estabilitzants, aromatitzants i emulgents, per això no és aconsellable introduir-los fins als 15-18 mesos.
     
  • Llet de cabra o ovella Són dos tipus de llet que tenen unes característiques, tant qualitatives como quantitatives, diferents de la llet de vaca, tot i que entre si són molt semblants. Comparant els diferents tipus de llet (materna, vaca i cabra/ovella) i depenent també del tipus de raça i l’alimentació dels animals, la composició en grams per cada 100 ml és:
    • Greixos (materna: 3,8; vaca: 3,7; cabra/ovella: 4,1). La diferència no radica en la quantitat de greixos sinó en la qualitat. La llet de cabra/ovella es digereix més fàcilment, amb més rapidesa, i té més àcids grassos essencials, per això és més cardiosaludable.
    • Proteïnes (materna: 1,2; vaca: 3,3; cabra/ovella: 3,3). La composició proteica és una part important en la producció d’al·lèrgies. La caseïna de la llet de cabra/ovella (igual que la humana) té menys proteïnes del tipus alfa, que són les responsables de la majoria de les al·lèrgies.
    • Lactosa. La llet de cabra/ovella té menys lactosa que la de vaca perquè es tolera millor i és més digestible.
    • El contingut mineral de la llet de cabra/ovella és semblant al de la llet de vaca, però té més calci, vitamina A, potassi i àcid nicotínic. És també rica en coure i seleni. Tanmateix, és més pobra en vitamina B12 i àcid fòlic.

Com a conclusió, la llet de cabra/ovella ofereix els avantatges d’una assimilació i rapidesa de digestió més gran respecte a la de vaca, a més del fet que té una composició mineral més completa, però té el desavantatge del baix contingut en vitamina B12 i àcid fòlic.

Els pediatres no recomanen utilitzar-la com a substitut de la llet maternitzada o de fórmula en nens menors d’un any per l’alt nivell proteic, el baix nivell de carbohidrats i àcid fòlic, i els nivells alts de minerals.

En el cas dels nens amb al·lèrgia o intolerància a la llet de vaca és necessari fer un estudi previ abans d’aconsellar la utilització de la llet de cabra o d’ovella. En el cas que les tolerin bé, les llets de cabra o ovella poden ser un bon substitut a partir dels dos anys.
 

 
5. Preparats industrials infantils (potets)

Són preparats a base de fruites, verdures, carn, peix, llet, farina, sucre, etc. Per fabricar-los els aliments s’han bullit, homogeneïtzat i esterilitzat. Els més homogeneïtzats es donen fins als 6-8 mesos, i més endavant es poden donar els de textura menys fina (júnior).

Són pràctics en situacions especials en què és difícil cuinar (viatges, etc.), però tenen el desavantatge de tenir més sucres, sal i fècules (utilitzats per homogeneïtzar) que les farinetes preparades a casa, són menys rics en proteïnes i resulten més cars.

S’han d’escalfar al bany maria destapats; una vegada oberts es conserven tapats a la nevera, un màxim de 24 hores.

L’etiqueta de cada un ha d’especificar a partir de quina edat s’ha de fer servir i com s’ha de consumir i conservar. Els estàndards de seguretat són molt rigorosos des de la selecció de les matèries primeres fins al control dels processos de fabricació.

Precaucions:

• Abans d’obrir-lo, cal assegurar-se que no ha perdut el buit.
• Es necessari comprovar si els ingredients són els adequats per a l’edat del nadó.
• Cal tastar-los sempre abans de donar-los al nen.
• No s’hi ha d’afegir sucre, sal ni altres espècies.
• Es pot escalfar al microones, però abans d’administrar-lo s’ha de tenir la precaució de barrejar bé el contingut i comprovar la temperatura.

 

6. Altres líquids

Els aliments porten aigua, però des que es comença l’alimentació complementària es recomana oferir regularment aigua al nadó, sense forçar-lo.

A partir dels dotze mesos es poden introduir sucs de fruita fresca, d’hortalisses o batuts de fruita amb llet (sense sucre), però la beguda habitual ha de ser l’aigua.

És aconsellable evitar les begudes ensucrades, gasoses o excitants. 

7.  Quadre resum de la introducció progressiva dels aliments

 
2. Nadó prematur

Si bé els nens prematurs de més pes i edat gestacional poden iniciar una alimentació normal (succió), els més immadurs poden necessitar alimentació parenteral (sèrum) o mixta, és a dir, llet administrada a través de sonda nasogàstrica a més de sèrum.

L’alimentació del lactant prematur té com a objectiu aconseguir un creixement i una composició corporal similars a les d’un fetus sa de la mateixa edat gestacional. La llet materna serà sempre la millor elecció, ja que la llet de les mares de nens prematurs és més rica en nutrients que la de les mares de nens nascuts a terme. A més, la lactància materna ofereix avantatges immunològics (defenses) i estimula el vincle afectiu entre mare i fill.

Amb tot, en alguns casos la llet pot ser insuficient per cobrir les necessitats de calci, fòsfor, ferro i vitamina D, per això alguns nadons necessiten una aportació d’aquests elements i també suplements de proteïnes o hidrats de carboni. Sempre serà el pediatre qui indicarà la necessitat d’aquests suplements i el temps que s’han d’administrar.

Quan la lactància materna no és possible, es poden fer servir llets de fórmula específiques per a aquests nens. 

1. Fórmules específiques per a prematurs

Aquestes fórmules, a diferència de les estàndard, tenen més densitat calòrica i més proteïnes, calci i fòsfor. Se substitueix part de la lactosa per polímers de glucosa i LC-PUFA (àcids grassos de cadena llarga, que són un important component de les membranes de les neurones i de les cèl·lules de la retina). També s’hi afegeixen suplements minerals i vitamínics.

Estan indicades per als nens que pesen menys de 2.500 g que no s’alimenten amb llet materna. Normalment s’administren fins a les 38 setmanes d’edat corregida (que es calcula descomptant de l’edat cronològica les setmanes que falten per arribar a les 40 corresponents a un part a terme). Després poden passar a les fórmules estàndard, sempre sota el control del pediatre.


2. Alimentació complementària

L'alimentació complementària s’introdueix seguint els esquemes habituals per al nadó a terme i segons la tolerància de cada nen. No hi ha normes, però sí recomanacions:

• En nadons amb molt poc pes és preferible mantenir l’alimentació làctia exclusiva fins que la talla arribi el rang normal per a l’edat gestacional. 
• Els cereals sense gluten es poden introduir aviat perquè són ben tolerats, augmenten l’aportació calòrica i disminueixen els episodis de reflux gastroesofàgic. 
• La fruita, la carn, les verdures, els ous, el peix i els llegums s’introdueixen segons l’edat cronològica. 
• L’alimentació amb cullera s’ha de plantejar als sis mesos d’edat corregida, com a molt aviat. És preferible retardar-la per evitar que ingereixin menys quantitat d’aliment que amb el biberó. 
• Es recomana no introduir la llet de vaca sencera fins als 18 mesos d’edat corregida com a mínim.

 
Els grans prematurs (nascuts entre les 28-32 setmanes d’embaràs, amb un pes de 1.000 a 1.500 g) acostumen a necessitar aportacions suplementàries de vitamines i minerals:

• Calci, fòsfor i vitamina D3. L’absorció intestinal de calci i fòsfor en aquests nens és del 65 % del que han ingerit. Si quan es dóna d’alta de l’hospital o clínica el nen s’alimenta amb llet materna o fórmula específica per a prematurs, no necessita una aportació extra, però sí que és convenient que rebi vitamina D3 per prevenir el raquitisme. 
• Ferro. Un gran prematur té altes necessitats de ferro a causa del seu creixement accelerat, del dèficit inicial en els seus dipòsits i, de vegades, també a les freqüents extraccions de sang durant l’hospitalització, per això el pediatre acostuma a recomanar-ne l’administració per via oral durant els primers sis mesos.

 

3. Dificultats per a l’alimentació en el nadó prematur

La immaduresa d’aquests nadons pot dificultar l’alimentació. Al començament són freqüents les alteracions de succió i deglució (els reflexos són més dèbils), necessiten requeriments calòrics relativament elevats, la seva capacitat gàstrica és petita i el seu esfínter esofàgic encara és dèbil, per això és freqüent el reflux gastroesofàgic i corren el risc d’una aspiració alimentària, risc que augmenta en els nens més immadurs amb problemes respiratoris. Així mateix, l’absorció dels nutrients essencials està disminuïda i hi ha menys resposta hormonal.

Alguns reflexos anormals com el reflex tònic de mossegada (el nen mossega però no succiona) o el moviment anormal de la llengua dificulten l’alimentació. Més problemàtic és el reflex del vòmit exagerat, ja que el nen no pot tolerar el contacte de la llengua amb el mugró, la tetina o la cullera. Aquests problemes acostumen a solucionar-se espontàniament, però en alguns casos poden requerir alimentació per sonda durant un cert temps.

Les regurgitacions són freqüents. En les formes més greus es recomana el descans en decúbit pron (de bocaterrosa) o de costat, per evitar aspiracions.

Infància / problemes de salut neonat i lactant
Cada nen farà el seu desenvolupament tant físic com psicomotor de forma única, per això s’aconsella seguir les instruccions del metge o la infermera que l’atenen a l’hora d’introduir els diferents aliments, fins a aconseguir una dieta normalitzada per a la seva edat, igual que la del lactant que ha nascut a terme. En qualsevol cas, sempre s’ha donar un tracte individualitzat a cada nen segons les seves característiques.

• Cal oferir els nous aliments en diferents ocasions. Abans de concloure que un aliment no agrada, és convenient preparar-lo de diverses maneres. S’ha de provar un aliment nou entre 8 i 10 vegades per poder observar un augment en la seva acceptació. Es recomana preparar petites racions, amb plats que siguin atractius a la vista (colors i formes), amb els aliments a la temperatura adequada, i oferir els nous gustos acompanyats d’aliments que ja agradin i siguin familiars. 
• S’ha d’instaurar el costum d’esmorzar correctament, assegut a la taula, i oferir aliments energètics: lactis, cereals, fruites o sucs naturals. 
• Cal fer servir tècniques culinàries i presentacions diferents. Per exemple, en el cas de la pastanaga, cuita amb patata i altres verdures, ratllada a l’amanida, a rodanxes petites i fines, etc. 
• S’ha de deixar que el nen mengi sol, amb l’ajuda necessària, encara que es taqui o embruti el que l’envolta. A partir dels dos anys, és aconsellable que el nen s’integri a la taula amb els adults. 
• És important a aquesta edat ensenyar-li a mastegar correctament, s’ha de tenir en compte que fins als tres anys el nen presenta encara certes dificultats per mastegar determinats aliments. Les presentacions més apropiades són sopes, purés, cremes, guisats i estofats amb poc greix, carns triturades o tallades a trossos petits, croquetes, truites, etc., preparacions sucoses i fàcils de mastegar, incloent-hi de forma progressiva aliments de textures diferents, amb paciència i temps. 
• El nen ha de començar a incloure pa als àpats, ja que l’ajuda a desenvolupar la dentició. Primer introduirà el pa blanc, ja que el pa integral no és aconsellable abans dels set anys per la seva acció irritant al tub digestiu. 
• Els nens petits no mengen si estan molt cansats; cal tenir-ho en compte quan s’estableixen els horaris d’àpats i jocs. 
• No s’ha de forçar el nen a menjar o menjar més. 
• És necessari utilitzar vaixelles i coberts segurs i adequats a les capacitats manipulatives del nen. 
• Si algun dia el nen no menja, no passa res. No cal donar-li més lactis dels recomanats a la seva edat, ja que són aliments que, a més d’atipar, consumits en excés poden provocar restrenyiment. 
• En cas que el nen mengi a la guarderia, és recomanable saber el menú per poder complementar la dieta amb la resta de menjades que fa a casa.
  

• Cal oferir una gran varietat d’aliments i preparacions, sense exigir al nen que mengi cap aliment en especial i respectant el seu ritme tant com sigui possible. S’ha de deixar que experimenti amb el menjar. 
• Convé crear un ambient relaxat i agradable a l’hora dels àpats per gaudir en família. 
• És necessari establir uns horaris regulars per als àpats. 
• Cal avisar (5 minuts) abans de l’àpat perquè pugui acabar jocs i activitats. 
• S’ha d’evitar menjar amb la televisió engegada; el nen es distreu i a més impedeix la conversa entre la família. 
• Convé evitar qualsevol pressió o maniobres de distracció, recompenses, xantatges i, naturalment, violència. No s’ha de fer servir l’aliment com a premi o càstig. 
• S’ha d’evitar la dieta a la carta, en la qual el nen decideix què menja. Són els pares els que han de decidir la dieta del nen, idèntica a la familiar en la mesura que es pugui. Si el nen no vol menjar un aliment, no és aconsellable oferir-n’hi un altre a canvi. 
• Cal eliminar les menjades entre hores, i limitar els aliments grassos i el consum de refrescos que aporten molt sucre i per tant fan perdre la gana. 
• Com que el nen imita el que veu, els pares han de donar exemple seleccionant aliments sans i gustosos. 
• Si el nen no es porta bé, és aconsellable que se’n vagi a la seva habitació o que s’assegui fora de la taula fins que l’àpat s’hagi acabat, sense tornar a menjar fins a l’àpat següent.

• Cap als 8-9 anys es pot observar un augment de la gana en alguns nens, que si no es controla pot ser origen d’una obesitat. Por això, si el nen mostra un augment de la gana de forma exagerada, quan vulgui menjar alguna cosa entre les menjades se li poden oferir aliments que l’atipin però que siguin de baix contingut calòric, com verdures i fruites. Es pot moderar el consum d’hidrats de carboni i greixos, i animar-lo a fer exercici físic de forma regular, ja que el sedentarisme en un nen amb una gana exagerada el pot portar a una obesitat important. 
• Un altre trastorn freqüent a aquesta edat és el del nen vomitador. Hi ha nens que tenen especial facilitat per vomitar, sobretot en circumstàncies d’estrès o problemes psicològics en l’edat escolar. Molts d’aquests nens tendeixen a produir cossos cetònics (acetona) quan utilitzen les seves reserves de greix quan ja han esgotat les reserves de glicogen (producció de sucre), una situació que afavoreix la persistència del vòmit. Per evitar-ho, s’aconsella intentar mantenir una ingesta alta i freqüent d’hidrats de carboni d’absorció lenta (pa, pasta, arròs, llegums…). 
• El dolor abdominal crònic, la majoria d’origen psicològic a aquesta edat, és un altre dels problemes que poden afectar l’alimentació, principalment a l’hora d’esmorzar. Moltes vegades, a causa de les presses i l’estrès que pot suposar enfrontar-se a l’escola, el nen reacciona somatitzant els seus problemes en forma de dolor crònic abdominal. Si després de fer les proves oportunes al centre de salut es descarta la presència d’una malaltia, és aconsellable l’ajuda d’un psicòleg per solucionar aquest trastorn.

• Esmorzar + mig matí: 25 %.
• Dinar: 30 % - 35 %.
• Berenar: 10 % - 15 %.
• Sopar: 30 %.

• Lactis: llet (la millor opció), formatge no gras o iogurt. S’aconsella que el nen consumeixi de 3 a 4 racions diàries de llet/derivats. Una ració equival a: 1/2 got gran de llet (125/150 ml) = 1/2 formatget (40/60 g) = 1 iogurt (125 g). 
• Cereals: pa (la millor opció), rebosteria casolana, cereals d’esmorzar (preferentment no ensucrats i encara millor si són integrals). 
• El pa es pot acompanyar amb oli d’oliva (la millor opció), melmelada, mantega o margarina, de forma alterna. 
• Fruites: peça sencera o suc natural.
  
  
  

• En l’adolescència les necessitats d’energia són superiors a les de qualsevol edat, en aquesta etapa una restricció energètica pot provocar un retard en el creixement i la maduració corporal. 
• Les necessitats d’hidrats de carboni i proteïnes són les mateixes en quantitat i qualitat que les de l’adult sa. S’han de mantenir les racions d’una dieta sana i equilibrada. Es recomana que, almenys, el 50 % de l’energia total de la dieta vingui d’hidrats de carboni, i que del 15 % al 20 % vingui de les proteïnes, assegurant que bona part siguin d’origen vegetal. 
• Els greixos han de representar del 30 % al 35 % del total de calories. L’aportació correcta de greixos suposa cobrir adequadament les necessitats d’àcids grassos essencials (necessaris per formar diferents metabòlits) i de vitamines liposolubles. 
• Hi ha tres minerals que tenen una importància especial en l’adolescència: el calci, el ferro i el zinc. Cadascun es relaciona amb un aspecte concret del creixement: 
  • El calci està relacionat amb el creixement de la massa òssia. Es recomana prendre’n uns 1.200 mg al dia. La disponibilitat és diferent depenent de l’aliment del que procedeixi. L’aliment més adequat és la llet (vaca, cabra o ovella) i tots els seus derivats. És aconsellable tenir en compte que la vitamina D, la lactosa i les proteïnes faciliten l’absorció de calci, mentre que la fibra, la cafeïna i el sucre la dificulten. 
  • El ferro es relaciona amb el desenvolupament dels glòbuls vermells i del teixit muscular. El que s’absorbeix millor és el de la carn, mentre que el dels llegums, les verdures i altres aliments s’absorbeix pitjor. 
  • El zinc està directament relacionat amb la síntesi de proteïnes, per tant amb la formació de teixits (ossos, músculs, cabells, ungles). El dèficit crònic de zinc es relaciona amb lesions a la pell, retard en la cicatrització de ferides, caiguda dels cabells i fragilitat a les ungles, a més d’hipogonadisme (òrgans reproductors petits). La font principal de zinc la constitueixen la carn, el peix i els ous. També els cereals i els llegums en són una font important. La fibra actua dificultant-ne l’absorció. 
• En l’adolescent es recomanen especialment les vitamines que d’una manera o altra es relacionen amb la síntesi de proteïnes, el creixement i el desenvolupament: vitamina A, D, àcid fòlic, B12, B6, riboflavina, niacina i tiamina. La principal font de totes són les fruites i les verdures. 
• Les necessitats de calci són màximes en les etapes de creixement com l’adolescència. És important ingerir-ne per aconseguir una correcta mineralització òssia, que previngui l’aparició d’osteoporosi en l’adult. Per assegurar aquestes necessitats, cal consumir més de 500 ml al dia de llet de vaca, cabra o ovella o els seus derivats. 
• El repartiment calòric al llarg del dia s’ha de fer en funció de les activitats desenvolupades. Cal evitar ometre àpats o fer-ne alguns d’excessivament copiosos. És important reforçar l’esmorzar i evitar picar entre hores. 
• Es convenient escollir els aliments que garanteixin una dieta suficient en energia i nutrients, i els àpats s’han d’organitzar i estructurar al llarg del dia. És aconsellable un règim de quatre àpats amb la següent distribució calòrica: 
  • Esmorzar: 25 % del valor calòric total. 
  • Dinar: 30 %. 
  • Berenar: 15 % - 20%. 
  • Sopar: 25 % - 30 %. 
• El consum excessiu de sal s’ha relacionat amb el desenvolupament d’hipertensió, per això es recomana prendre’n quantitats moderades, i evitar aliments salats i l’hàbit d’afegir sal al menjar. 
• Finalment, és important conèixer aquelles situacions que poden afectar l’adolescent i en què s’ha de fer alguna modificació en l’alimentació. S’aconsella que els pares participin en el control i el consell nutricional de l’adolescent.

• Aliments plàstics:
  • Llet i derivats: de 600 ml a 850 ml, a més d’una ració de formatge (150-200 g) almenys una vegada al dia.
  • Carn o peix: 150-200 g per ració, una vegada al dia.
  • Ous: un al dia, fins a completar els quatre setmanals (quan substitueixin una ració de carn o peix és aconsellable prendre’n dos). 
• Aliments reguladors: és molt important que l’adolescent mengi fruites i verdures cuites i crues. Es recomana una amanida diària i 3 o 4 peces de fruita. 
• Begudes: el nen ha de beure suficient quantitat d’aigua (uns dos litres cada dia) i una quantitat moderada de begudes ensucrades. És important tenir en compte els efectes nocius del consum de qualsevol beguda alcohòlica, especialment en aquest període de la vida.

• No s’han de consumir fruites sense pelar, verdures crues, carn o peix poc cuinats o crus, i llet o derivats sense garanties de pasteurització. En el cas dels lactants alimentats amb llet adaptada s’aconsella portar la llet habitual del nen i preparar-la amb aigua envasada. 
• Cal tenir precaució amb els productes de pastisseria, gelats i derivats de l’ou (maionesa, cremes) si no es té la seguretat d’una conservació adequada. 
• S’ha de beure aigua embotellada i precintada. 
• Cal evitar la utilització de glaçons. 
• No s’han de consumir aliments de venda ambulant. 
• Es recomanable beure líquids abundants per evitar la deshidratació: els refrescos comercials i les infusions tenen menys riscos. 
• S’aconsella portar medicació de rehidratació oral (sobres de sals de rehidratació oral, SRO). 
• En cas que es necessitin sals de rehidratació oral i no se’n tinguin, un mètode casolà és diluir en un litre d’aigua vuit culleradetes rases de sucre i una culleradeta rasa de sal de taula; amb tot, no és tan eficient com els sobres de SRO.

• Tot i que les SRO són molt efectives per restaurar les pèrdues, no tenen efectes sobre la durada i el volum dels vòmits o les diarrees, per això és important el paper que juga la realimentació. 
• Actualment s’aconsella mantenir una alimentació normal, ja que afavoreix la recuperació de la mucosa intestinal. 
• En aquests processos el nen acostuma a estar desganat, per això és convenient oferir-li petites quantitats d’aliments, si pot ser que siguin del seu grat, amb més freqüència. 
• No hi ha aliments que tallin la diarrea, només aliments que es digereixen més fàcilment i que alimenten (proporcionen energia) tot i que s’administrin en petites quantitats. 
• En el cas dels lactants alimentats amb llet materna, aquesta mai s’ha de suspendre, sinó que s’ha d’oferir amb més freqüència. 
• En nadons alimentats amb llet adaptada, els biberons s’han de preparar amb la concentració habitual. Es pot reduir la quantitat de cada biberó i augmentar la freqüència de les preses diàries. 
• Per augmentar el confort del nen, cal tenir cura de la zona de l’anus, netejant-la suaument amb aigua tèbia, eixugant-la cuidadosament per contacte, sense fregar, i aplicant-hi crema protectora. En el cas dels lactants és convenient canviar els bolquers més sovint del que és habitual. 
• En nens més grans amb dolor abdominal, és convenient deixar un petit període de repòs digestiu, és a dir, en dejú. Poden menjar preferentment carbohidrats complexos com arròs, patates, cereals, pa o pasta; carn magra o peix blanc, i fruites i alguns vegetals si són ben tolerats. També iogurts, especialment si tenen lactobacils vius. 
• Es desaconsellen les begudes ensucrades, perquè poden aguditzar la diarrea, així com els aliments flatulents o grassos.

• S’ha de seguir sempre una alimentació variada, equilibrada i suficient, d’acord amb l’activitat. 
• L’alimentació s’ha de repartir en quatre àpats al dia, tenint en compte els horaris per facilitar les digestions segons l’hora de l’entrenament o competició. 
• S’ha de menjar en horaris regulars per assegurar una glucèmia constant i la reconstitució de les reserves de glicogen. 
• Cal hidratar convenientment l’organisme per mantenir l’equilibri hidromineral, que es pot veure compromès pel fet de suar i altres pèrdues lligades a l’activitat.

• L’al·lèrgia a la proteïna de la llet de vaca cursa amb reaccions immediates, vòmits a propulsió, diarrea d’inici sobtat i reaccions cutànies. 
• La intolerància o manifestació crònica d’al·lèrgia a la llet de vaca cursa amb uns símptomes menys aguts, amb un quadre de malabsorció: pèrdua de gana, de pes, vòmits esporàdics i irritabilitat.

• Llet i derivats: tots. 
• Carns i derivats: xarcuteria (salsitxes comercials, embotits, etc.). 
• Cereals, patates i derivats: purés i sopes elaborades o enriquides amb llet o lactis. Pastisseria i rebosteria industrials. 
• Greixos: mantega, nata i margarines que no especifiquin el percentatge vegetal. 
• Altres productes que incloguin en els seus ingredients llet de vaca: caramels tipus Sugus, productes de brioixeria, rebosteria, cereals processats, salses…

• Llet sense lactosa i substituts: llet de soja o llet tractada amb lactasa. Productes derivats de la llet de soja com el tofu. 
• Carns, ous i els seus derivats: tots tret dels indicats a l’apartat Aliments que cal excloure de la dieta. Son preferibles les carns magres. 
• Cereals, patates i llegums: tots tret dels indicats a l’apartat Aliments que cal excloure de la dieta. Galetes, magdalenes, etc., que no tinguin lactosa. Farinetes infantils que no continguin llet. 
• Verdures i hortalisses: totes. 
• Fruites: totes, intentant incloure-hi un cítric al dia. 
• Begudes: aigua, caldos, infusions, sucs naturals. 
• Greixos: oli d’oliva o llavors, margarina 100 % vegetal. 
• Altres productes: xocolata pura, orxata natural, gelats de pal.

• Clàssica
  
  Acostuma a presentar-se en nens cap als dos anys, amb una síndrome de malabsorció. El nen pot presentar diarrea crònica (deposicions pastoses, molt voluminoses, d’aspecte greixós o brillant, pàl·lides i molt pudents), pèrdua de gana, aspecte trist, irritabilitat, pell pàl·lida, escassa massa grassa, cabells esclarissats, distensió abdominal i malnutrició amb pèrdua de pes.
  
   
• Monosimptomàtica
  
  Apareix un retard o un canvi en la corba de creixement, la massa muscular és pobra, el nen pot presentar anèmies per falta de ferro i dolors abdominals recurrents.
  
   
• Asimptomàtica
  
  En persones que poden no presentar símptomes. Normalment en el moment de diagnosticar el nen, quan es fa l’estudi analític a la família, apareix la celiaquia en algun dels progenitors o germans.
  
     
• Intolerància al gluten associada a altres malalties
  
  Malalties immunològiques, trastorns neurològics i psiquiàtrics.
   
  Davant la sospita de malaltia celíaca, el pediatre farà la història dietètica del nen, un estudi de la corba de pes i talla, una exploració física i una analítica de sang. Segons els resultats, derivarà el nen a l’especialista (digestiu), ja que per diagnosticar la celiaquia és necessari fer una biòpsia intestinal.
   
  L’únic tractament és la dieta estricta sense gluten, i un cop establert el diagnòstic, es recomana per a tota la vida, ja que és la millor protecció contra les complicacions que aquesta intolerància pot produir.
   
  Des que s’inicia la dieta sense gluten, es produeix una espectacular millora, tant pel que fa a la recuperació de gana i pes, com al canvi de caràcter.
    
  Actualment hi ha molts productes comercials sense gluten, que es poden fer servir com a complement de la dieta amb carn, peix, ous, fruita, verdures, llegums, llet i derivats. Les etiquetes han d’especificar si els productes tenen gluten o no, i si en tenen, n’han d’indicar la quantitat.

• No s’ha de començar una dieta sense gluten sense la prescripció del metge. 
• Un cop diagnosticat com a celíac, el nen haurà de seguir la dieta tota la vida. 
• Tant a casa com en bars o restaurants s’ha de tenir la màxima precaució perquè no hi hagi contaminació amb productes que tinguin gluten. Per la mateixa raó no s’aconsella consumir pans o brioixeria comercial encara que s’anunciï sense gluten. 
• Una petita quantitat d’un al·lergogen pot ser suficient per desencadenar una reacció al·lèrgica. És recomana emmagatzemar els productes específics (sense gluten, sense lactosa, sense ou…) en recipients tancats, separats dels altres aliments per evitar contaminacions. 
• És aconsellable establir un ordre per elaborar els àpats. Per exemple, es poden preparar primer els plats destinats a la persona al·lèrgica, per minimitzar el risc de contaminació. Un aliment sense gluten no s’ha de fregir en un oli on s’hagi fregit un aliment amb gluten. 
• No s’han de prendre caldos en què s’hagi bullit pasta amb gluten encara que la pasta s’hagi retirat. 
• S’ha de fer servir una torradora exclusiva per al pa sense gluten. 
• Es poden tenir estris específics (per exemple, de color diferent) així com utilitzar paelles, olles, etc., per preparar el menjar del nen al·lèrgic. Si no pot ser, caldrà rentar-los a fons abans de fer-los servir. 
• Cal evitar tocar altres aliments mentre es prepara el menjar de la persona al·lèrgica. 
• Sempre cal mirar l’etiqueta dels productes, especialment en els aliments compostos (pastissos, dolços, etc.). 
• Una cop elaborat, és aconsellable mantenir el plat protegit i identificat.

• Llet i derivats: formatge, nata, mató, iogurt natural, quallada. 
• Tot tipus de carn fresca o congelada al natural. Pernil salat. 
• Peix fresc, congelat sense arrebossar, congelat al natural o conservat en oli. 
• Ous. 
• Verdures, hortalisses i tubercles (patata, moniato). Tot tipus de llegums. 
• Arròs, blat de moro (en farines o gra), tapioca. 
• Totes les fruites al natural o en compota. Conserves en almívar, sucs i nèctars. 
• Sucre, mel, melasses i edulcorants. 
• Olis, mantega o llard. Vinagres. 
• Infusions, cafè en gra o mòlt. 
• Cacau pur en pols. 
• Fruits secs naturals. 
• Espècies en rama o gra i els colorants naturals. Sal.

• Pa i farines de blat, ordi, civada, sègol o triticale (cereal sintètic que s’obté a partir de la hibridació del blat i el sègol). 
• Brioixos, pastissos i la resta de productes de pastisseria. 
• Galetes, pa de pessic i productes de rebosteria. 
• Pastes italianes i sèmola de blat. 
• Llet i derivats maltats. 
• Begudes destil·lades o fermentades a partir de cereals. 
• Aliments manufacturats a la composició dels quals hi hagi qualsevol de les farines citades anteriorment (midons, fècules, proteïnes).

• Embotits i productes de xarcuteria. Patés. Formatge per untar, fos, ratllat o en porcions. 
• Caramels i gominoles. 
• Colorants alimentaris. Pastilles de caldo. 
• Conserves de carn o peix. 
• Succedanis del cafè o la xocolata i altres begudes de màquina. 
• Fruita seca torrada amb sal. 
• Gelats. Orxata. Postres lactis industrials. Iogurts amb fruites. 
• Margarines. Melmelades. Confitures. Codonyat. 
• Plats preparats, congelats o en conserva. Sopes i cremes de sobre, llauna o paquet. 
• Alguns medicaments (en comprimits o en pols).

• Dieta i medicació: el que el nen menja i quant en menja té un paper important en la manera com la medicació actua en l’organisme. Mantenir un pes correcte és essencial. Per exemple, la teofil·lina no actuarà igual si el nen perd pes, funcionarà millor si es manté una ingesta de proteïnes i hidrats de carboni adequada, i la cafeïna pot interferir en la seva efectivitat.
• Si el nen segueix un tractament prolongat amb corticoides, necessitarà una bona aportació de proteïnes, vitamines A, C i D, calci, potassi, fòsfor i àcid fòlic. 
• És important que el nen estigui hidratat adequadament, per això s’aconsella que begui un mínim d’1,5 litres al dia. 
• En les crisis no s’ha d’insistir perquè el nen mengi, és aconsellable oferir més sovint petites racions d’aliments suaus i que li agradin, aprofitant els moments en què la dificultat respiratòria cedeix.

• Àcid docosahexaenoic (DHA), un àcid gras essencial que es troba en peixos com el salmó i la tonyina. 
• Magnesi, un mineral present en verdures i arròs no refinat. 
• Vitamines A, C i E, presents en fruites i verdures. 
• Si no és que hi ha una raó específica per fer-ho, que ha d’haver indicat el pediatre, no s’aconsella prendre suplements dietètics.

• Anorèxia nerviosa
  
  La denominació d’aquest trastorn, que és l’acceptada universalment, és equívoca, ja que la persona es nega a menjar tot i tenir gana. No perd la gana, però per motius inconscients es nega compulsivament a menjar.
  
  Es tracta clàssicament d’un adolescent o preadolescent que no vol menjar, sobretot els aliments calòrics, adduint una sensació d’obesitat perquè realment “es veu gras” (alteració de la imatge corporal), tot i que està desnodrit.
  
  
   
  La pèrdua de pes la provoca la persona amb dietes rigoroses, amb restricció d’aliments que considera alts en calories, i períodes de dejuni. El dejuni li genera una sensació de plaer que es torna addictiva.
  
  A més, amb l’objectiu de perdre pes ràpidament, pot presentar altres conductes tan perilloses o més: vòmits autoprovocats, ús i abús de laxants, diürètics o fàrmacs anorexígens (que redueixen la gana), hiperactivitat física... Tot associat a un quadre obsessiu o depressiu.
  
  Símptomes:
  • Autoexigència i afany de perfeccionisme. Inseguretat i por al fracàs.
  • Preocupació excessiva pel cos, el pes i la silueta. Pànic a l’obesitat.
  • Restricció d’aliments sense motiu (dietes sense control, ús de productes light).
  • Excés d’exercici físic o esport.
  • Rituals amb el menjar (comptar calories, tallar trossos petits, eixugar l’oli dels aliments...).
  • Eviten menjar en família.
  • Ús de laxants i diürètics.
  • Pèrdua progressiva de pes. Restrenyiment persistent.
  • Ocasionalment afartaments i vòmits autoprovocats (de vegades simulen menjar i després, d’amagat, es provoquen el vòmit).
  • Eviten mostrar el cos (no van a la platja, porten roba ampla).
  • Canvi de caràcter, amb manipulacions i mentides.
  • Símptomes d’ansietat, irritabilitat o depressió, sensació de soledat.
  • Rebuig de la responsabilitat personal, encara que es refugiïn en la feina, els estudis o l’esport.
  • Baixa autoestima. Aïllament social.
  • En prepúbers, aturada del creixement i el desenvolupament. En adolescents més grans, amenorrea (falta de la menstruació).

• Bulímia nerviosa
  
  És un conjunt de símptomes basats en tres aspectes essencials. En primer lloc, un descontrol de la conducta alimentària amb episodis recurrents d’ingesta voraç o afartaments, durant els quals ingereixen una gran quantitat d’aliments en períodes curts de temps. Generalment, en la majoria dels casos són aliments dolços i calòrics. S’acostumen a presentar a la tarda i en estats emocionals alterats.
   
  El segon aspecte específic és la presència de conductes compensatòries per evitar l’augment de pes, la més utilitzada és la provocació de vòmits.
   
  Un tercer aspecte és la preocupació intensa i persistent pel pes i la figura, amb pànic a engreixar-se.
   
  Comença més tard que l’anorèxia, cap als 16 anys, i la freqüència és pràcticament el doble.
  
  Generalment hi ha una base de personalitat immadura i inestable, amb gran impulsivitat.
  
  Símptomes:
  • Preocupació excessiva pel pes i el menjar. Obsessió per menjar i pànic a engreixar-se.
  • Afartaments durant hores, amb frenesí devorador i sense capacitat de control, amb una freqüència mínima de dos episodis setmanals i durant un mínim de tres mesos, sovint d’amagat.
  • Emmagatzemament de menjar a l’habitació. Tallen trossos grans i se’ls empassen sense mastegar-los, menjant ràpid.
  • Ansietat davant el menjar, eviten menjar en públic. Van al lavabo després menjar.
  • Conductes compensatòries inadequades: s’autoprovoquen els vòmits després de menjar, es prenen laxants o diürètics, fan intervals de dejuni i excés d’exercici físic.
  • Intents múltiples de dietes restrictives amb oscil·lacions en el pes. Com que les maniobres compensatòries no acostumen a ser suficients, poden ser obesos.
  • Irritabilitat, inestabilitat emocional, aïllament social.

• Menjador compulsiu o afartament compulsiu
   
  Es diferencia de la bulímia en el fet que no presenten conductes compensatòries per perdre pes.
   
  Són personalitats absorbents, inestables emocionalment, amb baixa autoestima, sentiments depressius i que s’involucren molt en els problemes aliens. Són nens obesos que rebutgen la seva pròpia imatge però mengen de forma compulsiva, segons el seu estat emocional, que no poden deixar de menjar i després se’n senten culpables. Són incapaços de seguir dietes o es descontrolen quan les acaben.
  
   
• Pica o geofàgia
  
  És l’hàbit de menjar objectes minerals com ara terra, pedres petites, etc. Es considera normal que es presenti fins a l’edat preescolar, si ho fa a partir de llavors s’ha de consultar el metge. 
    
    
• Ruminació
  
  És la provocació de reflux gastrobucal i la persistència d’aliments ingerits a la boca, masteguen i xuclen successivament i això els provoca sensació d’absència i autoplaer. Sempre indica una afectació psíquica i relacional greu, i s’ha de consultar.

• Biològics: de vegades s’observen altres familiars amb conductes alimentàries inadequades, obesitat o alcoholisme. 
• Psíquics: personalitat ansiosa, amb dificultat per resoldre conflictes, dependència excessiva de la imatge i les opinions externes, escassa tolerància a les frustracions. 
• Familiars: sobreprotecció o dinàmica familiar poc tolerant. Sobrevaloració de l’èxit o la imatge social. 
• Socials: caràcter dependent, cànon de bellesa prim relacionat amb èxit social. Són entorns de risc: el ballet, els gimnasos, l’esport competitiu d’elit, la professió de model i la feina en botigues de roba.

• Educar el nen perquè tingui una escala de valors que prioritzi actituds abans que possessions o bellesa. 
• Convertir l’àpat familiar en un acte agradable, de comunicació en família. 
• Ensenyar i ajudar els nens a descobrir les seves capacitats i acceptar les seves limitacions, evitant les metes inassolibles i educant en la tenacitat i l’esforç com a base per a un futur realista. 
• Explicar els canvis propis de la pubertat i les diferències entre el greix corporal normal, el sobrepès i l’obesitat. Se’ls ha d’ajudar en l’acceptació del seu cos. 
• Evitar crítiques sobre el pes o la figura. 
• Evitar dietes innecessàries per motius estètics i sense control per un professional, i propiciar dietes sanes. 
• Explicar la naturalesa i els perills dels TCA. Cal insistir en els perills de la reducció dràstica de pes, especialment en edats precoces. 
• Educar en una actitud crítica davant la pressió dels estereotips culturals. 
• Consultar quan se sospitin actituds estranyes amb el menjar, canvis de caràcter o oscil·lacions inexplicables en el pes.

• El restabliment d’unes pautes nutricionals per recuperar el pes. 
• Tractament dietètic: s’ha d’instaurar, tan aviat com es pugui, una dieta normal. 
• Tractament psicològic: és bàsic en aquests trastorns. 
• Tractament farmacològic, segons els símptomes que el jove presenti (depressió, ansietat, insomni, etc.).

 
 


















 

No hi ha un criteri unànime per definir l’obesitat infantojuvenil. La valoració d’aquest problema en nens i adolescents és més difícil que en adults pels canvis que es produeixen durant el creixement, tant en l’estatura (talla) com en l’acumulació de greix. Per això no es fan servir valors absoluts per expressar els límits de la normalitat o el grau d’obesitat, sinó que s’han de relacionar amb els valors de referència per a la seva edat, sexe, talla i estadi de desenvolupament puberal.

L’evolució de l’IMC reflecteix les etapes del desenvolupament infantil normal del teixit adipós, és a dir, un increment ràpid durant els 12 primers mesos, una disminució des del primer any fins als 6-8 anys, i un nou increment a partir d’aquesta edat, anomenat rebot adipós. S’ha calculat que l’IMC augmenta de forma fisiològica en 0,5 punts per any des dels 8 anys, aproximadament, fins a la pubertat. Precisament l’edat d’inici del rebot adipós és un bon indicador per predir l’obesitat en l’edat adulta: com més aviat apareix, més risc de tenir obesitat en l’adultesa. Es considera que un increment anual de dues unitats d’IMC indica un ràpid augment del greix corporal en nens i adolescents.

Segons la xifra d’IMC es pot definir la següent gradació quantitativa de l’obesitat:

• Normopès: IMC de 20-25. Suposa una massa adiposa del 15 % al 25 % del pes corporal. 
• Sobrepès: fins al 20 % superior a l’ideal. Correspon a un IMC de 25-30.
  
  Es subdivideix en primer grau, IMC de 25-27, i segon grau, IMC de 27-30. 
• Obesitat lleu: més del 20 % superior a l’ideal. IMC de 30-35. 
• Obesitat moderada: IMC de 35-40. 
• Obesitat greu: IMC de més de 40.

• Obesitat nutricional simple/idiopàtica o constitucional. No hi ha patologia causal. A més de la tradicional explicació de desequilibri entre la ingesta i la despesa energètica (es menja més del que es gasta), hi ha diverses influències que afavoreixen l’aparició de l’obesitat, com, per exemple, quan l’entorn social gira al voltant del menjar i la beguda, el menjar s’ha tornat un premi al comportament, la millor manera de tancar un bon negoci, etc. El consum de més calories que les que el cos requereix comporta que el balanç calòric (relació entre el que es menja i el que es gasta) vagi acumulant més calories; per cada 7.500 calories que el cos acumula, s’augmenta 1 kg de pes. Els nens i adolescents estan subjectes a aquests condicionants ambientals amb més intensitat que els adults; gran part de l’obesitat infantojuvenil és deguda a factors relacionats amb l’estil de vida: hàbits apresos en la família, les influències ambientals mediatitzades pel col·legi i l’entorn social, la importació de nous hàbits de menjar ràpid, amb nutrients hipercalòrics, així com el sedentarisme i la inactivitat física. 
• Obesitat associada a síndromes genètiques. Gens que predisposen a l’obesitat i que poden actuar sols o diversos en conjunt. 
• Obesitat secundària a trastorns metabòlics o hormonals. L’ús energètic de les calories varia considerablement d’una persona a una altra. Algunes persones són més eficients que d’altres en la utilització de calories per mantenir la temperatura corporal i per dur a terme els processos metabòlics. Per aquesta raó totes les dietes han de ser individualitzades. Els règims estàndard serveixen bàsicament per a controls i recomanacions generals a la població. 
• Obesitat secundària a lesions del sistema nerviós central (SNC). D’origen hipotalàmic, hipotiroïdisme, malaltia de Cushing, dèficit d’hormona de creixement, síndrome d’ovari poliquístic… 
• Obesitat causada per fàrmacs. Antidepressius, tractaments llargs amb corticoides, etc.
  

 
Tractament

La majoria dels nens/adolescents obesos no demanen ajuda al pediatre, o si ho fan, és més per la pressió social que per raons de salut.

En aquestes edats s’han d’evitar les dietes molt restrictives que, a més de resultar inefectives, poden dificultar el creixement i condicionar posteriorment un efecte rebot.

L’objectiu del tractament és aconseguir la reeducació alimentària i de l’activitat física. El tractament està indicat a partir d’un sobrepès de segon grau (IMC > 27). 


Reeducació i modificació de la conducta alimentària

La reeducació no consisteix només a facilitar informació nutricional, suposa modificar actituds i conductes relacionades amb el menjar. Es necessita un temps per canviar, per això els tractaments més llargs (7-8 mesos) acostumen a tenir més èxit que els breus.

Consells: 

• No es tracta de fer un règim sinó de modificar els hàbits incorrectes en l’alimentació de tota la família de forma permanent. S’ha d’aconseguir una dieta sana i equilibrada per a tots. 
• S’ha de permetre una alimentació variada adaptada als gustos del nen, dins dels límits del que s’aconsella. 
• És necessari ensenyar al nen a mastegar i assaborir els aliments, i a menjar-se’ls a trossets petits. 
• Cal evitar repetir del mateix plat. El menjar que sobri es pot retirar de la taula per evitar temptacions. 
• El menjar, un cop preparat, es pot guardar en recipients opacs (a la nevera o en armaris) perquè no sigui visible contínuament. 
• Convé evitar les begudes calòriques (refrescos, sucs comercials), beure aigua i fer-ho lentament. 
• No és aconsellable mirar la televisió mentre es menja. 
• S’han de respectar els horaris dels àpats (4 o 5 al dia). S’ha d’evitar picar entre hores i no s’han de menjar llaminadures. 
• És millor utilitzar aliments naturals, frescos o congelats, que aliments preparats o conserves. 
• Cal cuinar els aliments a la planxa, al vapor, al forn o cuits. 
• És necessari acostumar el nen a moderar la ingesta de sal. 
• Els nens i els adolescents han de prendre mig litre de llet semidesnatada al dia. Un iogurt equival a 125 ml de llet. 
• S’aconsella que mengin al dia 2-3 peces de fruita senceres o triturades sense colar. Sempre que es pugui, és millor no substituir la fruita sencera per sucs o altres postres. 
• S’ha de menjar sovint verdura i llegums. S’aconsella acompanyar els segons plats amb amanida d’enciam i tomàquet. 
• S’han de limitar els rovells d’ou a 2 o 3 per setmana. S’han d’evitar els arrebossats i els empanats. 
• És útil retirar el greix visible de la carn abans de cuinar-la. S’ha de cuinar amb poc oli, evitant els fregits i les salses. No s’ha de cuinar amb mantega o margarina. L’oli d’oliva cru en quantitat moderada a l’hora d’amanir és molt saludable. 
• S’aconsella consumir preferentment pa integral (per la seva aportació de fibra). S’han d’evitar els entrepans grans.
• Cal a més dormir bé i fer una activitat física que s'ajusti a les necessitats de cada nen.

• Esmorzar: got de llet (200-250 ml) + 4 galetes o torrada + suc o peça de fruita. 
• Mig matí: una peça de fruita. 
• Dinar: 
  • Primer plat: verdura (2 vegades per setmana), llegums (2 vegades per setmana), pasta sense ou (2 vegades per setmana), arròs (1 vegada per setmana). 
  • Segon plat: carn (3 vegades per setmana), peix (3 vegades per setmana), ou (1 vegada per setmana), acompanyats amb amanides. 
  • Postres: fruita o iogurt. 
• Berenar: una fruita o un iogurt (el contrari que a les postres). 
• Sopar: 
  • Plat únic: carn i amanida (1 vegada per setmana), peix i amanida (2 vegades per setmana), verdura i truita (1 vegada per setmana), pasta i pit de pollastre o gall dindi (1 vegada per setmana), plat lliure al gust del nen (1 vegada per setmana). 
  • Postres: un got de llet, un iogurt o una fruita.

• Cal rebaixar la inactivitat: 
  • Reduint el temps de mirar la televisió, l’ordinador i altres pantalles a 1 o 2 hores diàries, i buscant alternatives amb moviment. 
  • Desplaçant-se a peu, sempre que sigui possible. 
• Cal augmentar l’activitat quotidiana: 
  • Pujant com a mínim un tram d’escales. 
  • Caminant el trajecte equivalent a una parada d’autobús. 
  • Passejant pel barri durant una hora. 
  • Passejant en bicicleta mitja hora. 
• És necessari augmentar l’activitat esportiva: 
  • Cal estimular el nen a fer activitats que el satisfacin, evitant que se senti ridícul: pot resultar més fàcil inicialment fer natació o passejar en bicicleta que jocs d’equip (bàsquet, futbol, etc.). 
  • Es recomana incloure el nen en grups i entitats que exigeixin una assistència freqüent a les activitats (tres vegades per setmana).

• Des de l’edat preescolar, pot afavorir l’obstrucció de les vies aèries superiors i causar dificultat per respirar durant el son (síndrome d’apnea obstructiva del son). 
• En l’edat escolar, epifisiòlisi femoral, genoll (genu valgum), peu pla, escoliosi postural i mal d’esquena.
• En l’adolescència, dislipèmia, hipertensió arterial, diabetis de tipus 2, a més de la possible disminució de l’autoestima.

• Durant els brots està contraindicada la llet i els seus derivats, els aliments picants, els greixos i els llegums. 
• Pot ser que quan el nen surti del brot, toleri tots els aliments. Si l’edat ho permet, s’ha de deixar que sigui el nen qui triï el que li va bé o malament, s’ha de deixar que provi aliments. 
• No és aconsellable prohibir tots els menjars plaents o les llaminadures. Treure-li tot el plaer de menjar pot resultar contraproduent, el resultat pot ser que, sense vigilància, el nen s’afarti de menjar aquests aliments. És millor deixar que els consumeixi moderadament en ocasions esporàdiques. 
• Cal ensenyar al nen a menjar lentament, mastegant bé. 
• Algunes vegades, per evitar la desnutrició, pot ser necessari oferir suplements dietètics o complexos vitamínics. Els professionals de la salut aconsellaran el més indicat a cada nen. 
• Si el nen pren molts corticoides i no tolera la llet, serà necessari donar-li calci amb vitamina D.

• És aconsellable oferir àpats en petites quantitats amb alt contingut energètic. Es pot fer que aportin més proteïnes i calories afegint a la preparació aliments com llet sencera o en pols, mel, mantega, etc. 
• Es poden oferir esmorzars que tinguin un terç de les calories i les proteïnes necessàries per al dia. 
• També es poden oferir suplements líquids, com batuts, sopes o sucs naturals, quan l’alimentació sòlida és problemàtica. 
• Es poden preparar i emmagatzemar porcions petites dels aliments preferits del nen, de manera que estiguin a punt per consumir quan el nen tingui gana. 
• És convenient presentar els aliments de forma atractiva. Les preferències i els rebutjos a certs aliments poden canviar cada dia, per això s’aconsella experimentar amb diferents aliments, preparacions i textures.

• Cal oferir molts líquids i glopejar aigua abans i després dels àpats. 
• Es poden oferir fruites cítriques, excepte si hi ha llagues a la boca. 
• S’aconsella fer servir estris de plàstic si els aliments tenen un gust amarg o metàl·lic per al nen. 
• S’ha d’oferir el menjar quan el nen tingui gana, no a horaris establerts. Si és possible, s’aconsella que el nen no mengi sol, sinó acompanyat per la família o amics. 
• Es poden fer servir caramels de llimona sense sucre, pastilles de menta o xiclets per ajudar a reduir el mal gust de boca. 
• Per fer els aliments més gustosos es poden afegir espècies i salses a l’hora de preparar-los. 
• En cas de sequedat bucal, es poden oferir gelatines, gelats, gelats de pal per xuclar o simplement glaçons. 
• Si hi ha llagues a la mucosa bucal, es recomana oferir aliments tous, que es puguin mastegar i empassar amb facilitat, evitant els àcids, els picants, els cítrics i els salats. També és útil fer servir palletes per xuclar els líquids. 
• En cas de nàusees, és aconsellable oferir el menjar abans dels tractaments i evitar les olors fortes, tant a l’habitació del nen com a la cuina. S’ha d’indicar al nen que begui fent petits glops durant tot el dia. Es poden oferir aliments secs com galetes, bastonets de pa o torrades.

• Els nens amb vòmits, diarrees o febre perden molt líquid que cal reposar. Per evitar la deshidratació es poden oferir sèrums de rehidratació oral (SRO), de venda en farmàcies. Hi ha diferents tipus de preparats: uns amb gust de fruites, que es presenten en forma de bric amb una palleta per xuclar (i és important que el nen s’ho begui a través de la palleta, perquè té part de la medicació), i altres preparats sense gust, cosa que els fa més adequats per a lactants i nens petits. 
• S’han d’administrar a poc a poc (amb petites xarrupades amb la palleta o amb una cullerada cada 5 minuts), i anar augmentant-ne la quantitat progressivament segons ho vagi tolerant.

• Actualment es recomana mantenir una alimentació normal, ja que afavoreix la recuperació de la mucosa intestinal, sense forçar-lo i mantenint l’aportació de líquids entre els àpats. 
• En aquests processos el nen acostuma a estar inapetent, per això és convenient oferir-li petites quantitats d’aliments, si pot ser que li agradin, amb més freqüència. 
• En el cas dels lactants alimentats amb llet materna, aquesta no s’ha de suspendre mai, ben al contrari, s’ha d’oferir amb més freqüència. 
• En nadons alimentats amb llet adaptada, els biberons s’han de preparar amb la concentració habitual. Es pot reduir la quantitat de cada biberó i augmentar-ne la freqüència. 
• Si el pediatre sospita una intolerància ocasional a la lactosa, indicarà una fórmula exempta de lactosa durant unes quantes setmanes per permetre la recuperació de la mucosa intestinal. 
• No hi ha aliments que tallin la diarrea, només aliments que es digereixen més fàcilment i que alimenten (proporcionen energia) tot i que s’administrin en petites quantitats. 
• Poden menjar preferentment carbohidrats complexos com arròs, patates, cereals, pa o pasta; carns magres o peix blanc; fruites; alguns vegetals si són ben tolerats, i iogurts, especialment si tenen lactobacils vius. 
• Es desaconsellen les begudes ensucrades, perquè poden aguditzar la diarrea, així com els aliments flatulents o grassos. 
• Es desaconsella utilitzar solucions casolanes (llimonada) o refrescos comercials per reposar les pèrdues. 
• No s’han d’administrar medicaments sense consultar un professional de la salut.

• En el cas de lactants alimentats amb llet de fórmula, al mercat hi ha llets adaptades antirestrenyiment. 
• Quan el nen ja controla els esfínters, se l’ha d’acostumar a anar al lavabo cada dia, preferentment després dels àpats, amb tranquil·litat, encara que no en tingui ganes. 
• S’ha d’augmentar la ingesta de líquids, fonamentalment d’aigua. 
• L’alimentació ha de ser normal i rica en residus (fibra): 
  • Verdura almenys dues vegades al dia (bullida, al vapor, al forn o crua). 
  • Fruita a cada àpat, preferentment ben rentada i amb la pell, si pot ser. 
  • No s’ha d’abusar dels següents aliments: pa, xocolata, poma, plàtan, pasta, patates, pastissos i embotits. 
  • S’ha de consumir pa integral i productes elaborats amb farina integral i sègol com a complements. 
  • Cal menjar com a mínim tres vegades per setmana llegums cuinats de forma senzilla i amb pell. 
  • Es pot prendre segó durant el dia.

• Cal controlar l’origen dels aliments: 
  • S’han d’adquirir en establiments autoritzats. 
  • És necessari seleccionar i controlar les primeres matèries. En cas de dubte, s’han de rebutjar. 
  • S’han de transportar en bones condicions higièniques i, si és necessari, refrigeració.

• Cal evitar insectes i paràsits: 
  • S’ha de prevenir l’entrada d’insectes o altres animals (mosquiteres, tapes de desguàs). 
  • És necessari treure les escombraries diàriament. 
  • S’ha d’impedir l’entrada a la cuina i el rebost als animals domèstics.

• Neteja i desinfecció: 
  • Després de l’ús i abans de manipular aliments diferents (crus/cuits), cal netejar els estris, les superfícies i els equips. 
  • És necessari fer servir aigua calenta, detergent i desinfectant. Els detergents eliminen el greix i la brutícia, els desinfectants destrueixen els microbis.

• S’ha de fer servir aigua apta per al consum humà: 
  • Si el subministrament d’aigua no ve de la xarxa d’abastament públic, s’aconsella utilitzar aigua embotellada o un sistema de desinfecció. 
  • En cas de disposar de dipòsits d’aigua, és necessari netejar-los i desinfectar-los periòdicament, així com comprovar que estiguin ben tapats i protegits de possibles fonts de contaminació.

• És necessari extremar la higiene personal: 
  • Cal rentar-se les mans amb sabó i molta aigua abans de menjar i després d’estar en contacte amb possibles fonts de contaminació (lavabo, mocadors, manipulació d’escombraries, aliments crus, canvis de bolquers…), així com abans de donar el menjar al nen. És aconsellable utilitzar paper de cuina o tovalloles d’un sol ús per eixugar-se. 
  • Cal ensenyar al nen a rentar-se les mans abans de menjar i després d’anar al lavabo.

• El menjar s’ha de preparar amb la mínima antelació possible; si no és així, és necessari mantenir-lo correctament refrigerat. Els triturats (purés de fruites, verdures o carn) són especialment sensibles a la contaminació. 
• Les fruites i verdures s’han de rentar amb aigua a pressió. Es poden desinfectar submergint-les en aigua amb 1-2 gotes de lleixiu. Després s’han d’esbandir amb molta aigua. 
• És necessari utilitzar líquids esterilitzats (llet o aigua) per a la reconstitució dels aliments deshidratats. 
• Cal prevenir la multiplicació de gèrmens mantenint els aliments per sota dels 10 ºC o per sobre dels 65 ºC. S’ha de tenir present que les temperatures de cocció eliminen els microbis (> 75 ºC), i la refrigeració i la congelació impedeixen que es multipliquin. És aconsellable descongelar els productes a la nevera, evitant que els líquids que desprenguin contaminin altres aliments. Una vegada descongelat, l’aliment s’ha d’elaborar immediatament i no s’ha de tornar a congelar. 
• S’aconsella emmagatzemar els aliments en zones específiques, procurant separar els aliments preparats dels crus. 
• Cal eliminar els embalatges, cartrons i caixes, abans d’introduir els aliments a la zona de rebost.