Els aliments proporcionen els nutrients que permeten cobrir les necessitats de l’organisme.
Hi ha sis tipus de nutrients que el cos necessita: els carbohidrats, les proteïnes, els greixos, les vitamines, els minerals i l’aigua. És important consumir diàriament aquests sis nutrients per construir i mantenir una funció corporal saludable. En el cas dels nens i els adolescents, és imprescindible mantenir una alimentació adequada a les necessitats específiques de cada etapa del desenvolupament, per facilitar un creixement físic i mental òptim, evitar que tinguin carències o desequilibris nutricionals i iniciar la prevenció de problemes de salut crònics associats a l’alimentació en la vida adulta.
Ara bé, l’acte de menjar, a més de ser un procés nutritiu, té importants connotacions de convivència, proporciona plaer, fomenta les relacions afectives i la identificació social, cultural i religiosa, i a la llarga configura el comportament alimentari que pot repercutir en l’estat de salut. D’aquí la importància d’ensenyar als nens no només a menjar, sinó a menjar de forma saludable.
llegir més...
Plegar...
La història de l’alimentació està estretament relacionada amb l’evolució de l’home. Tots els éssers vius necessiten alimentar-se per viure. Els hàbits alimentaris de l’ésser humà han anat variant per poder adaptar-se al medi en què estava. El tipus d’aliments que l’home ha hagut de menjar per sobreviure ha canviat al llarg del temps, perquè s’ha vist obligat a menjar aquells que tenia més a prop i eren més fàcils d’aconseguir amb les poques eines que tenia.
L’enorme capacitat d’adaptació de l’ésser humà al medi i a les circumstàncies fa que apareguin diverses maneres d’alimentar-se en les diferents societats. A més, això fa que els hàbits alimentaris d’una població no siguin estàtics sinó adaptables a les lògiques variacions del seu entorn vital.
Del segle XV a principis del XIX és quan es fixen els costums alimentaris principals de la majoria dels països europeus, costums que actualment es coneixen com a cuina tradicional.
En aquests segles l’alimentació era pràcticament la mateixa a Espanya, Alemanya, Anglaterra o França. El 60 % de la ració calòrica de tots els europeus de classes baixes era la mateixa: pa i farines de cereals. El pa es menjava acompanyat amb molt poca quantitat de porc, salaó, ceba, all, oli o qualsevol altre producte que hi donés un complement de gust o que en disminuís la sequedat. El pa que consumia el poble era sempre d’aspecte negre o morè, ja que per elaborar-lo no es feia servir blat, sinó altres cereals. En canvi, les classes aristocràtiques prenien el pa blanc de blat.
El plat per excel·lència de la majoria de les famílies de la classe popular era la sopa i el seu acompanyament: la carn d’olla. Aquest menjar va ser gairebé l’únic plat de l’alimentació diària des de l’Edat Mitjana fins a mitjans del segle XVIII.
El poble menjava molt poca carn, generalment només en festes assenyalades o celebracions familiars. La carn que es feia servir més era la d’au o caça menor, seguida per la de porc, que era la preferida per la facilitat per conservar-la.
Complementaven la dieta amb el vi, la cervesa i, en algunes regions europees, la hidromel (beguda alcohòlica fermentada a base de mel i aigua) i la sidra.
Els productes d’horta només es consumien a l’estació en que es produïen, i generalment eren poc valorats.
A diferència del poble, les classes altes basaven l’alimentació en el consum de carns, cuinades de diverses maneres, i en la rebosteria. Durant el període que va des del segle XV fins a principis del XIX, hi va haver importants transformacions a la taula de les classes acomodades, algunes de les quals han perdurat fins a l’actualitat. Els canvis que es poden considerar més significatius són un refinament en la preparació i la presentació dels aliments, l’aparició de la mantega com a greix fonamental en la cuina de països del centre i el nord d’Europa i, finalment, la progressiva desaparició de les espècies, tan presents a l’Edat Mitjana, i la substitució per noves maneres d’amanir i salsar els aliments.
Alimentació en l’època actual al Primer Món
Sovint s’afirma que hi ha hagut més canvis socials i, particularment, més canvis en la manera d’alimentar-se d’un país en els últims 50 anys que en tots els segles anteriors.
Els avenços socioeconòmics i els canvis tècnics que hi ha hagut a tots els punts de la cadena de producció d’aliments (agricultura, ramaderia, producció, emmagatzematge, venda…) han difós i posat a l’abast de tots aparells elèctrics, productes i maneres de consumir impensables fa simplement dues dècades. Sobretot a causa de la creixent mecanització.
Les societats modernes del Primer Món es caracteritzen per la possessió, en sectors majoritaris de la població, de més aliments dels que poden consumir, la generalització del consum de substàncies químicament pures, més longevitat juntament amb una disminució de la mortalitat infantil, i l’augment de la mecanització, amb la consegüent disminució del treball físic i de les necessitats energètiques.
La manera d’alimentar-se a Espanya ha variat substancialment. El fet de disposar de més oferta d’aliments, tot i que molt més transformats i processats, en detriment dels productes frescos sense elaborar, ha contribuït a aquest canvi, a més d’un poder adquisitiu més alt i de les transformacions socials. En conjunt es podria dir que la societat espanyola consumeix en l’actualitat una gran quantitat de proteïnes, ha disminuït el consum d’hidrats de carboni i ha augmentat de manera important la ingesta de greixos.
Alimentació infantil
Fins als segles XVIII i XIX, són molt escasses les referències relacionades amb l’alimentació dels nens. Com més es retrocedeix en el passat, més baix és el nivell d’una cura i una alimentació específics per a la infància. Els nens estaven exposats a una mort violenta, l’abandonament, les malalties i la malnutrició. Hi ha molts interrogants sobre l’evolució de la infància en els diferents països, cultures, classes socials i famílies. Tanmateix, es coneixen els canvis de valors i comportaments pel que fa a com s’han criat els nens en la història del món occidental.
Els primers fets objectius daten dels períodes egipci i grecoromà, en els quals la base de l’alimentació dels nens petits era la lactància materna, proporcionada per la mare –com era habitual en les classes pobres– o per una dida –com era freqüent en les famílies de classes socials altes–. En aquests casos el nen vivia a casa de la dida, que també s’encarregava de la seva educació fins a la pubertat, moment en què tornava amb la família i passava a ser educat per un pedagog.
En els casos en què no era possible l’alimentació amb llet humana, es recorria a la llet de vaca; les de cabra o ovella es reservaven per a la preparació de remeis i medicaments.
Després de la lactància o en cas que el deslletament fos molt aviat, en les famílies riques s’alimentava els nens amb pa mullat en caldo de carn, o amb farinetes de farina, llard i llet diluïda. Sense les condiciones higièniques i de conservació adequades, fer servir llet de vaca tenia més riscos que avantatges, i més tenint en compte que la llet no es bullia, ja que es pensava que es destruïen les seves propietats nutritives, per això les malalties digestives eren freqüents.
En el cas de les famílies pobres, l’alimentació dels nens incloïa llegums, formatge, fruites i, poques vegades, llet, i per això el risc de tenir problemes digestius era més baix. Amb tot, tant en un cas com en l’altre la nutrició dels nens era deficient, amb la conseqüència d’una elevada taxa de mortalitat neonatal i infantil.
Aquests costums són presents fins a finals del segle XVIII i principis del XIX, quan els poders públics comencen a ocupar-se de la infància. Es reconeixen les necessitats especials dels nens, cosa que fa evident que no són adults petits sinó éssers vulnerables en procés de creixement i maduració. S’inicia una tendència a la lactància mixta, fent servir biberons de metall i més tard de vidre, ja que consideraven que l’alimentació amb llet materna exclusiva provocava la pèrdua de pes fisiològica del nadó en els primers dies de vida, temien una sobrealimentació, ja que no se sabia la quantitat de llet ingerida cada cop que es mamava, i consideraven que el deslletament era més fàcil, perquè el nen ja estava acostumat al biberó.
Pel que fa a l’alimentació dels nens a partir dels dos anys o dels adolescents, no hi ha constància de referències específiques. Quan s’acabava el període de lactància i el nen podia mastegar, la seva alimentació era igual que la dels adults.
llegir més...
Plegar...